La casa del poema

QUAN comença, el poema sol seguir

la indicació del títol i davalla,

com un riu, pels meandres del ritme.

Ell tot sol sap on va, perquè desguassa

al mar de l’obvietat, o s’afegeix

a un corrent que creix a costa seva.

Aquest cabal de sentit no recorda

on va néixer i es va escrivint tot sol

perquè l’autor a si mateix s’entengui.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Les estrelles durant la pesta

ARA de nit es veuen les estrelles

que durant anys s’havien esvanit.

On han anat només ho saben elles,

estàtiques potser a l’infinit.

Sabem que són com pàl·lides roselles

que obren els pètals si sentim neguit.

Ramats al cel, minúscules esquelles

que pasturen damunt del nostre oblit.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]