El teu silenci

DÉU que no veig, tu ets la meva llum,

amagat als confins de la foscor

i al marge de l’esforç de la raó,

per contemplar el paisatge enllà del fum.

No veure’t fa que t’imagini gran,

un ésser intangible que és enlloc,

sempre discret, però també garant

de l’aire, l’aigua, la terra i el foc.

Ara mateix et parlo i tu no hi ets,

o bé no et manifestes per escrit,

només –quan ja no té remei– pels fets.

Sé que és gosat adreçar aquest sonet

a un ésser que, si és, és esperit:

mentrestant sento el teu silenci fred.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

La casa del poema

QUAN comença, el poema sol seguir

la indicació del títol i davalla,

com un riu, pels meandres del ritme.

Ell tot sol sap on va, perquè desguassa

al mar de l’obvietat, o s’afegeix

a un corrent que creix a costa seva.

Aquest cabal de sentit no recorda

on va néixer i es va escrivint tot sol

perquè l’autor a si mateix s’entengui.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Les estrelles durant la pesta

ARA de nit es veuen les estrelles

que durant anys s’havien esvanit.

On han anat només ho saben elles,

estàtiques potser a l’infinit.

Sabem que són com pàl·lides roselles

que obren els pètals si sentim neguit.

Ramats al cel, minúscules esquelles

que pasturen damunt del nostre oblit.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]