[A la casa...]

A LA casa hi trob aixopluc,

calaixos, records,

prestatges on els mots

s'arrengleren un rere l'altre,

com els vagons d'un tren

en què encara viatja

el nin que encara som.

A la casa tot és possible:

la tendresa, el desencontre,

la solitud de la cambra,

la flaire d'aquell àpat

que la mare preparava

i que servia a taula puntual,

com aquell rellotge de paret

que tocava les hores

amb un so malenconiós

i greu...

A la casa, malgrat tot,

jo era feliç. Record que

sovint jugava sol

a la meva cambra

i que de sobte la Poesia

compareixia talment

un bàlsam. Llavors obria

portes i finestres per tal

que els versos ho amarassin tot,

àdhuc la por que sentia

quan la nit arribava i la fosca

omplia totes les estances.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

[Res com aquesta vibració...]

RES com aquesta vibració coral i antiga

que ens fa sentir especialment vius,

units en estranya i joiosa comunió amb algú

a qui estimam de debò, incondicionalment.

Hi trobarem alguna decepció, potser,

fins i tot un sobtat i dolorós trencament;

però cap itinerari autèntic no és un camí de roses,

i cal lluitar ferm per aconseguir allò que anhelam.

Amistat: fortalesa i feblesa a l'ensems, cim

suprem de les nostres aspiracions més pregones,

mà que s'estén, oberta, a la nostra súplica d'estima.

Amiga, amic: quin bell mot, digne de figurar

amb lletres de motlle al més alt frontispici

de la nostra fràgil i benaurada condició humana!

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

Des(amor) & Des(propòsit)

HI ha qui afirma que de l'amor a l'odi

hi ha només una incomprensible passa.

Però jo no hi crec, en aqueixa teoria.

Tot es pot parlar, entre un home i una dona,

reconduir-ho en última instància, allunyar

les ombres funestes de la irracionalitat

i la violència. Car on hi ha colps,

insults, barbàrie, no hi pot créixer

cap indici de bellesa: més aviat aquesta

es marceix i s'apaga, minva lentament,

com una estrella que perd la llum

inherent a la seva essència.

Escolteu-ho bé, vosaltres els homes,

i no talleu mai de mai les ales

de qui us pot portar lluny, vers espais

on malgrat tot són possibles la represa

i els propòsits. Ara és l'hora, doncs,

de llaurar aquesta terra encara fèrtil,

de descobrir que encara hi poden tornar

a néixer llavors que portin ales,

vergers on creixin els clavells d'antany,

signes inequívocs de l'amor i l'esperança.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]