Dins del llibre La saliva dels morts, Ed. Proa, 2018:

[El permanent saqueig...]

El permanent saqueig de quasi tot.

El sol ponent-se en metàstasi de colors.

La fi del dia. La fi.

Els arbres que són el seu propi altar,

tan llunyà.

L’error mortal de ser matèria,

la desolació desmuntable,

l’asma d’inútils radiografies.

Està clar: la bellesa parla en dialecte.

És l’odi,

el que troba sempre les paraules.

ɣ

[Cada matí...]

Cada matí

accepto la custòdia

del meu cos.

Em llevo i em pregunto

en quina part de mi habita

el seu control remot.

Amb l’albada d’un cantó

em veig al mirall del nou dia.

De l’altre, la pell em blinda

la resposta.

Dins del llibre Silur d'amagatotis, Pagès Ed., 2017:

[Assoliràs a temps...]

Assoliràs a temps la desídia de l’engranatge, la signatura tremolosa de la renúncia, l’ampit tapiat de les finestres. Caminaràs fent cua a primera fila i veuràs els altres alçar-se caiguts de nius o estols encara per determinar. Seràs redireccionat, des de munts de calç i posidònia, al teu punt de partida. Contemplaràs el mirall sempre duent-te la contrària, sense pau ni treva, com un insecte sense nit. Veuràs, immòbil en l’aire, la bala de Verlaine. La diminuta icona d’un rellotge de sorra cronometrant la perpètua espera de la possibilitat. Finestrejaràs gratacels, prostíbuls i sentits entomològics de les paraules. L’hermetisme, com el high-lane de la farsa, et venjarà del món fent doble clic en la subfinestra de l’aparença. L’aparença és el primer que et perdrà. Seràs només en l’atzar, retornaràs sempre al mur de la teva coincidència. Com si no fos prou jou la terra des que són els homes qui l’habiten i saquegen. Com els ulls d’un animal abatut que cau a terra i ja no mira enlloc.

Dins del llibre Tòtem ordre, Ed. Bromera., 2017:

[Si ser o no ser...]

Si ser o no ser és la qüestió, com serà la resta. Perquè ja et pots negar que et facin entrevistes, que en col·lecciones les preguntes com un FAQ de Crist als seus deixebles. Com qui tramita factures ben a tocar de la grapadora, saps que la consciència és una aberració fruit d’una natura cega, i just l’arbre de la ciència o de la temptació no apareix en cap botànica, que ni pomera era –enlloc no ho diu– ni el domini de la fe comporta cap extracció de sang en ressaca dels dilluns. L’extensió dels camps de text és il·limitada, i si busques murs al jardí ves-hi amb el sarró carregat i records al guarda de seguretat si te’l trobes. I que t’expliqui com el van posar la parella aquella que no s’esperava a ser expulsada, que el paradís, segons no n’informa cap dels sinòptics, el duien certament entre les cames.