Requisit

la sang que surt com canonada que rebenta,

la sang que taca els llençols blancs i ho fa amb violència,

la sang que ve amb un crit que esquerda els òrgans,

la sang que no es barreja amb la suor perquè és més densa,

la sang que surt a raig d’entre les cames de qui tot just comença,

la sang de les dones que són ara mateix a l’hospital,

la sang, aquesta sang, als meus poemes.

ɣ

Dafne

Les meves fletxes fan més mal,

les meves fletxes són l’amor,

va dir inflat d’orgull Eros a Apol·lo

mentre tensava l’arc amb precisió.

Mil anys va estar-se el fill de Zeus

perseguint Dafne, que el rebutjava,

mil anys creuant els boscos

temptant d’acorralar-la,

i mil anys més nosaltres

repetint i repetint i repetint el mite

sense posar-lo en dubte, sense negar-lo.

Per què no vares dir-me, mare,

que no és dolor i no és condemna,

que no és persecució, l’amor,

que això és violència?

ɣ

Atles

Si fos només el pes del cel i de la terra

el que carrega la veïna del tercer,

potser els diumenges fins i tot la sentiríem

cantar mentre prepara el dinar,

com cantes tu abans de tirar l’arròs

i comptar quants sereu si el gran no ve amb els fills.

Però és molt més el que carrega la veïna,

ho saps perquè has reconegut a l’ascensor

el grau de curvatura a les espatlles,

el pes d’allò que persisteix en tu com a petjada

i que en el seu clatell són dinosaures,

milers de dinosaures moribunds

que no moriran mai, mai no s’extingiran

perquè sempre hi ha algú que els alimenta.

Has assentit sense dubtar-ho quan t’ha dit

quin privilegi, oi, això de creure en meteorits?

ɣ

Bumerangs

Tornen sempre, les aranyes.

Tornen, són enormes i n’hi ha moltes.

Tornen amb els cossos peluts, les potes llargues.

Tornen i encara tenen gana. No han deixat mai, de tenir gana.

De tots els contes tornen si et toca creuar sola un parc de matinada.

ɣ

Sismologia

Un terratrèmol planetari

ha desplaçat avui l’eix de la terra.

Ningú no se n’ha adonat

excepte tu

que t’has quedat i ja per sempre

trastocada descentrada desviada

alterada capgirada pertorbada

sense òrbita flotant on agafar-te

sense saber qui ets ni qui has estat fins ara

amb por i por de la por

inquieta trasbalsada i tan confosa

amb l’ombra de la culpa amenaçant-te

i aquesta soledat descomunal

quan se n’ha anat tothom

i us heu quedat

dins de l’habitació de l’hospital

tu i el teu fill: un sisme en braços.

ɣ

Cendres

Tot l’any d’espera incòmode

per una trilogia: el mar, la sal i tu.

Llavors es fa el miracle i ve l’agost

–com va venir també l’estiu passat.

Enguany, però, la sorra se t’empassa

i és impossible fer com fan els altres:

no pots anar a cercar l’onada

i capbussar-te en l’alegria de la platja

ni vols per res del món negar que ara ja saps

que a més de sal, a l’aigua, hi suren cendres.

Tu no. Tu no vols oblidar-te de la mare.

El món neix en cada besada.

Joan Fontcuberta

ɣ

No és veritat

No és veritat

que amb cada bes

reneixi el món,

ploguin estels

al fons dels ulls

i els tarongers

toquin el vent

i olor d’estiu

a tot arreu

i al mar més sal

i al cel més vols.

No és veritat

que amb cada bes

siguin més lents

tots els desgels

i un ós polar

corri tranquil

sense la por

de caure avall

i arrelin flors

als pics més alts

on fa tant fred

avui també.

No és cert et dic

que amb cada bes

siguin més greus

tots els accents

i balli el món

entorn del sol

com un dervix

vestit de blanc

en un desert

i els cactus secs

no punxin tant.

Que et dic que no

que no és veritat

que entre tu i jo

quan ens besem

canviem els tons

de les ciutats

que no hem vist mai

s’omplin d’ocells

els bulevards

de llocs perduts

on canta el corb

que portem dins:

et dic que no

que no és veritat

però sobretot

no deixis mai

d’allargar el bes

per si de cas

és un error

el que jo crec

i amb un sol gest

ho desfem tot

que la veritat

ho sé del cert

és tan sols fe

i fe vol dir

voler-ho tot

i tot vol dir

allargar un bes.

ɣ

Estadística

Que et sigui dat l’instint

que hauria de salvar-te

com es salva la llebre

que salta i corre lluny

quan s’enfosqueix el cel

i sap que no ve un xàfec,

–és l’ombra del voltor

que des d’ahir no menja.

Que recordis les xifres

que s’adrecen a tu

i puguis avançar-te

si mai ve algú i et diu

amor, el que més vull

és respirar el teu aire,

que tu siguis la set

i en mi retrobis l’aigua.

Que et sigui dat l’instint

o aprenguis a crear-te’l.

Que no te’ns moris mai

i per amor no et matin.

ɣ

Diacrític

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

que violent és un accent

quan no fa prou diferència

ɣ

Als 5 cm. La cicatriu, de Mireia Vidal-Conte

Habitació 118

En el principi fou la cicatriu:

no la paraula, com tampoc les síl·labes,

sinó el tall fi del cordó umbilical

i tots els nens del món plorant alhora.

La gènesi s’explica des del ventre,

l’origen ha estat sempre una ferida

–escriu horitzontal jaguda al llit.

I en canvi, això que té sota la gasa

és una cremallera sobre runes

–buidatges ontològics de carn viva–,

sutures de la pèrdua al pit esquerre

que ha suplicat el cos per a salvar-la

amb un dolor que no, no és literari.

Això que cou encara i la travessa

és sobretot un aprendre a estimar-se,

a mirar-se altre cop, tan asimètrica,

a viure amb cinc centímetres de més,

a viure.

ɣ

Muda

Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.

Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits

tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons

són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,

com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.

Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.

I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.

No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,

poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.