Del poemari Vint-i-cinc poemes illencs, Institut d'Estudis Eivissencs, Eivissa, 1980:

Bodegó

Un miol de gat cec

s'ha bellugat dins l'estança.

Préssecs i taronges,

alfàbies i gots de vi,

tovalles i escloves d'amor.

Un traçat d'ombres mortes

ha forcejat amb les gàbies.

De sobte, el fox-terrier

de la veina ha glepat

sense pensar en l'artista.

Del poemari Agrupament de la peresa, Res Pública Edicions, Eivissa, 2001:

La tarda rompuda

La tarda s'ha romput. La nostra mare,

amb vidres de por. De dolor, contagi.

Que vingui, repel·lent, el cos. Que vagi.

O, mort, que torni, pel camí, el pare.

La doble forma silenciosa, cos

hermètic: amb el vent, silueta a l'ombra.

Perdut, el temps: temps derrotat d'escombra.

Són símbols, tot. Tot és combat. Tot: mos.

El zero, juntament amb el blau fosc.

La repetició. La malaltissa

cadena dels colors menuts. El bosc

que tu em vas ensenyar, veu fonedissa

i un xic cruel, entre licors de dol.

Obert, el món del plor, teu és, i fa sol.

Del poemari Temps, pintura mental, Fundació “Sa Nostra”-El Turó, 2002:

L'esforç de l'invisible (núm. 2)

Jo guardava el dolor

a una banda dolenta

i sense cap bellesa.

Què hi fèiem, allí dins,

ell i jo? La peresa

no se'n va, però torna

molt de pressa, amb espants.

La soledat d'abans

s'apropa a la vida

d'ara, per ben mostrar

les invisibles hores

que es moren a un forat.

I, amb elles, sí, nosaltres

ens hem mort, sovint, molts

cops: moltes voltes morts.

Perquè l'esforç s'acaba

encomanant al buit

terrible del silenci.

I a la pastura freda

dels pensaments dispersos,

molt derrotats i tristos

a la ment general

del món que s'ha perdut,

de segur, ja per sempre.

Jo guardava el teu cos

i, abans del teu cos, vaig

trobar-me tan tot sol

que ni el dolor em va fer cap,

cap companyia.

Del poemari Letàrgic,  Editorial Mediterrània, 2004:

Fang i corda

Formal, patina, cercle, la finestra.

Em molesta, contumaç, el butxaquí.

No beuré vi, cap més matí. No dic sí.

Suposo, suposaré, notes esquives

del poema tantost escrit com difús.

Exposo la vergonya, tots els paràsits.

Caic des d'una realitat de nacre.

Península de la víctima, tros d'illa.

Donar la vida. Rebre l'ànima, amb pa.

Les lliçons. Les figures de la persona.

Les taques d'aigua. La transformació.

Aquesta mirada constant de la dona

castigada per somiar contra tot.

Sonorament, s'acabà el paradís.

La història era oblidar i perdre.

Horripilació. Haver de triar

que la persona ens regalés el cos.

L'haver d'un cos amb el qual te trobaré.

Repetiré, de nou, l'usurpació.

La màscara tràgica, còmica, pútrida.

Em mira. Mirarà, anterior, passada,

cap a mi, que ja no era. Cap al buit.

Em trobaré amb la fràgil sort delicada.

Amb el coll de fang, amb la corda a la mà.

Tot l'oblit, esguerrat, un polinomi.

La poesia desvesteix la metàfora.

Busca, del penjat, la poesia, l'arbre.

Del poemari Llengua mortal, Fundació “Sa Nostra” - El Turó, 2005:

Les vores

Les vores són la solitud, el pes de l'ombra.

Jardins davant les cases, totes les muntanyes

que pengen i retallen canemassos alts,

blavor de l'infinit sense recursos, arbres

que dormen la total quietud inamovible.

Camí, tu per on vas? Em persegueixes, flama?

Com fet de núvols, el pessic de l'esperança,

allò que sembla ser la veu, però és el crit.

Vindrà la llum i l'artifici de l'extracte,

la brasa del llampec, la missió que creu

en el missatge, la convulsió i l'amor.

D'aquest cartó de caixa groga, lluna plena.

Les cordes del migdia, quan s'estiren. Pobres

es rompen les riqueses de la nit als porxos.

Del poemari Fugida en groc, Fundació “Sa Nostra” - Veus de paper, Eivissa, 2005:

Pura mort

El mes d'abril,

per crueltat,

mata els colors

a la paleta

d'un pintor pobre.

Món fantasmal,

una ombra es mou

pels carrers buits:

desapareix

sense deixar

cap rastre, cap,

d'aquesta pura

mort quasi nua

sense el bell art.

Del poemari Línia de flotació, Viena Edicions, 2007:

Amb el crit

Tanta lentitud plena de silenci

i el premi de la finestra tancada.

El paradís de paper a la nit

i la plorada de pedra amb el dia.

Freda fuita, vernís fulminador!

No de dol, aferrat a tu, convex.

Tot és mentida amb fogositat groga.

T'esperaré, sense probable sort,

obscura devastació, germana.

Del poemari Recomençaments, Edicions Can Sifre, 2008:

Com llegir un poema

Ets una persona amb ombra

i hi ha aigua plena de set

a la mar.

Sense terra,

els gerundis

extremats

dels raigs del sol,

sense grogor desesperant,

vessant dels versos.

Qui ets?

Ets una persona amb ombra.

Tu ets tu i llegeixes.

La mort se'n va pels mots cap a la vida,

quan torna.

Del poemari Bellumes, Edicions Can Sifre, 2010:

Flors de cascall

La llum remulla dos ocells amb vi.

La música és el temps que passa prest.

Dormim? Sabem sentir, quan tot comença,

que la necessitat és el preludi?

La bacanal és el cos blanc de dona

en el moment de la pintura plena.

Matí, després la nit, més tard, silenci,

purificació de coses tristes.

De l'angle del dolor, naixença i mots.

Salut, desig, l'oblit no és veritat,

però conserva la mentida intacta.

Comprenc la por, l'amor, aquí davall.

Del poemari Conhort i malanança per al diluït recipient del llamp, Edicions Aïllades, 2012:

Dedicatòria

Vull morir en pèlag d'amor.

Ramon Llull

A la secreta veu del somni.

A Margalida quan s'escapa

i descobreix el bosc de vidre,

la solitud que és agra i dolça,

el cementeri de les ones.

A la ceguesa que regressa

al pensament convuls que mira

els desperfectes cada vespre.

A la pantalla dels inicis.

A la topada que fa negres

els mots, els forats i el silenci.

A la sagrada forma blanca

que puja cap a un cim que brilla

com un solell ponent i nostre.

A la tremolor amb amarres

i al tros desprès dels alts rellotges

que marquen, últims, les hores,

les oportunitats, les vides

que se'ns escapen amb els llavis

que transporten el pobre pànic.

A la confusió sentida

dintre i fora, escampada amb ràbia,

com un satèl·lit de la gana,

al voltant de la santa pena.

A la fòrmula del crit fràgil

i a la sort dels animals dòcils.

A la negació dels àngels.

Al desig últim i impossible.

Del poemari Els avisos, Arola Editors, 2015:

Paisatge amb Sant Cristòfol, de Joachim Patinir

No ho havíem entès i ara ens sembla mentida

la claredat mental tantes voltes pintada

pels grans mestres ja morts. Observem la quietud

i la capacitat suggerent dels colors.

Utòpic i intranquil paisatge, algun miracle,

puresa perillosa, la bellesa creix.

Desmai sentimental, agredolça carícia.

Hem estat com els altres que ja ens han deixat

amb la pregunta sense contestar.

Del poemari Les incapacitats [Proposta d'argument], Arola Editors, 2018:

Els mots

Els mots són parts del cos més vell del món.

La calç és un record del bosc ja mort.

A les estrelles de cartró jo hi visc

dins un forat comptable i lleig com pesta.

Què se n'ha fet de la bondat dels homes?

Insectes de la por? La malaltia,

com una rata blanca que ens enganya?

La terra és de la mar, o és llengua d'illa.

Girem per la confusa ment de Déu.

Volem escriure llibres dels millors,

i sols sabem capar el dolor d'amor

amb cops donats a l'impossible buit.

Un núvol gris és el futur equívoc,

la mescla de mentida i veritat.

És ara quan demà concordarà amb

te'n vas, men vaig, hem de marxar d'aquí.

Del poemari Priap a l'illa en blanc, Edicions Aïllades, 2020:

A favor

El temps va remolcat durant la nit.

El temps fa guàrdia a la gàbia dels ocells.

El temps ens ha ensenyat a nedar a favor seu

i deixa al calendari aquells naufragis,

que no són nostres, però ho han de ser.

El temps controla l'alba i el sol post.

El temps, indiferent, s'escola sol

per un abisme de bellesa on pot

subdividir-se en bocinets petits

que comprarem, o no, a les rebaixes.

El temps, ferotge i cruel, és amic

inseparable, corc de l'ombra nostra

que s'arrossega per allí on anam.

El temps ets tu que t'has tornat com jo era.

Del poemari Impromptus, Finis Africae, 2020:

A una fotografia retallada de Baudelaire

Fa quatre anys jo era un altre

i ara no sé qui som.

El dubte és arrogància

i flors del mal malaltes,

arrencades d'un prat

mental que no existeix.

Si visc de les paraules,

per què no puc callar

i morir d'una vegada?

Soledat d'estimar-te

a mida que te'n vas

i augmentes el romanç,

deliris que m'assalten

com lladres de les ombres,

com sostres derrocats

dalt del desig que migra.

Fa quatre anys, i tu, quant

de temps fa que no saps

res de l'altre que jo era?