MONTAGUT, JOSEPA
Bibliografia
Poesia.
Papallones silenciades sobre una mar de gel, 2015
Des del sud fins al nord, una llàgrima parla, 2016
Els records venen del vent, 2018
Una besada a la llengua, 2021
Antologia poètica
Dins del llibre Des del Sud fins al Nord, una llàgrima parla, Onada Ed., 2016:
Hipàtia d'Alexandria
a Tomàs Segòvia
Dona de ciència del món antic
Quantes vegades les estrelles vagaren,
Veient com les miraves,
des de l’infinit.
Contaves davant de poderoses veus
Com veies l’univers.
Engegaves utensilis magnífics,
Que obrien portes als experiments.
Tu conegueres el millor
d’un món ple de coneixements.
Però ah, vida fanàtica, domini patriarcal!
a tires et varen fer, Hipàtia d’Alexandria,
per ser dona, culta i sàbia,
Hipàtia, Hipàtia.
Dins del llibre Papallones silenciades sobre una mar de gel., Onada Ed., 2015:
La guerra
Que no vinga la guerra,
que jo m'ofegaré.
M'entens germana?,
encara ho recorde...
i tu també.
Que no vinga altra vegada,
que m'arrancaré l'ànima
i sota terra em posaré.
No vull sentir més
la porta trasvessada
de la casa, ni veure
el caqui de la camisa
oberta del que entra.
Que no vinga la guerra,
que jo rebentaré,
Germana em sents?,
encara recorde ...
i tu també.
No vull silencis còmplices,
de la despulla del meu cos,
com si fora deixalla,
menys que deixalla,
res.
Que no vinga la guerra,
mai més, mai més.
ɣ
Maleït temps
L'hora de la desesperança,
arribà amb tu,
no ha passat el temps maleït
ermament.
Tu estaves allí , tan llunyà
tan distant.
Hem aprés amb el temps
a mesurar
paraules i fets,
per no tornar-nos
bojos.
La bogeria em dona por,
l'amor encara em dona més.
No hi ha temps
per tornar a les
vesprades d'estiu,
d'aquell estiu que ens
embolicà,
com que era fet per a
nosaltres!
No vaig saber travessar
la barrera,
igual avui seria una altra
cosa ...
però ha passat el temps maleït
i no res ens queda,
o pot ser si?
Poemes inèdits:
En el record
Recordar vull el teu semblant alegre i confiat,
el teu somriure d’home planer de l’horta
que estimava la terra i els seus animals
apassionadament, amb tota l’ànima.
Recordar-te en aquestes línies com
si et vera al carro del Molí una
vegada més, per fer un poema de tu,
que menys no fer!
Vas ser feliç portant la farina
pels camins dels pobles de la comarca,
amb l’egua Morena, que brillava
al sol, de lluenta que la duies.
Tot anava rodant, com les rodes del carro,
dia a dia, setmana a setmana.
Recorde igualment, com alguns diumenges
feies guàrdies, i la mare i jo dinàvem amb tu.
El “Molí d’Alfara” va anar canviant
amb el temps com és irremeiable.
Els carros i rossins es transformaren
en camions amb rodes Michelin.
Tu pujares al seient d’acompanyant,
continuaves veient els camps de carxofes.
Però... Un dia... S'acabà la joia per a tu...
No hi havia camps, ni camins, ni alegria.
El món estava canviant, i tu no et trobaves.
Morena ja no estava... I tu no et trobaves.
Un nou amo castigà la teua llibertat,
t’enquadrà entre quatre parets,
amb una escombra arreplegant deixalles,
passaves els dies moribund.
Però, Ai las! Te n'anares d’allí,
com no podia ésser d’altra manera.
ɣ
Una llàgrima negra
Sentia fora remors i tambors,
-tenia huit anys-,
uns ulls d’àngel, negres,
brillants i oberts.
Desconeixia el dolor de la sang.
nineta morena cantava cançons,
jugava a la porta de casa,
amb un tros de pa i el cos impol·lut.
Però, eixe dia no hi hagueren jocs,
la dona negra, de negre
els trencà de cop.
Entrà a la cambra,
fulla de metàl.lic brillar, en la mà,
nineta morena es va esgarrifar.
Com passen les coses
en tres i no res,
l’agafaren la iaia i la mare,
l’obriren tota ella
i, com ofrena en flor,
la negra de negre li cercenà el cos.
Crac, graac, raccc...
Nineta morena no sap que li passa,
sent que es trenca a trossos;
el dolor la mata!
Xiscla, infinitament amarga...
Una llàgrima negra de l’ull se li escapa.
Ja sap moltes coses, nineta de l’ànima,
des d’aquest moment, s’ha acabat la infància.
Es replega el sexe, al seu gust es tanca.
ɣ
Riuada al Carraixet
Les imagine joves,
les galtes color vermell,
somriure al rostre,
aspres les mans
d’aquell temps fred.
De sa casa eixien ben de matí,
de Montcada a Vinalesa,
travessant el Carraixet,
on el pa i la sal
de la llutera esperaven.
Ai!, ai!, ai!, ai!, que el Riu sec,
hem de passar.
Abraçades anaven
unes amb altres,
la lluna il·luminava
les seus cares.
Es miraven i reien com
si de festa anaren.
Passaren el molí de farina,
junt a la séquia de Montcada.
Carme mirà a l’edifici,
el meu germà allí treballa,
els va dir tota orgullosa,
Ai!, ai!, ai!, ai!, que el Carraixet
s'està apropant.
De cop i volta una veu
ens deia tota alterada,
afanyeu-vos que el Carraixet
du riuada, i ja no podreu passar,
fins que l’aigua no se'n vaja.
Ai!, ai!, ai!, ai!, que el Carraixet
porta riuada.
Poemes seus dins del projecte
La casa del poeta
SOMIÀVEM per l’andana
i per tota aquella casa
abandonada i rasa,
com una antiga cabana.
Casa antiga, on visqueren
mos pares il·lusionats.
Els recorde emocionats,
I sempre mirant on eren.
Les veus que allí es parlaven
eren de la nostra terra,
sense haver de fer cap guerra
tots allí la defensaven.
Alçarem del soterrani
aquesta casa pairal.
Serà altra volta real,
en un món contemporani.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
Pasqualet
ELL tenia un terreny amb un llimoner.
Mirava cada dia el fullatge verd
profund, des de la copa salvatge.
Cuidava de tenir-lo com presoner.
Perquè no fugira del camp, tafaner
Pasqualet li parlava de l'oratge,
sabia que estimava el seu paisatge
i en cap cas, volia que fora traginer.
El regava amb aigua que els venia
del pou, proper a l'estirada palmera,
s'asseia i sentia molta harmonia.
L'home com en la vida primera,
tornarà a eixa terra que fornia,
i estimava com una gran quimera.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]