Dins del llibre Des del Sud fins al Nord, una llàgrima parla, Onada Ed., 2016:

Hipàtia d'Alexandria

a Tomàs Segòvia

Dona de ciència del món antic

Quantes vegades les estrelles vagaren,

Veient com les miraves,

des de l’infinit.

Contaves davant de poderoses veus

Com veies l’univers.

Engegaves utensilis magnífics,

Que obrien portes als experiments.

Tu conegueres el millor

d’un món ple de coneixements.

Però ah, vida fanàtica, domini patriarcal!

a tires et varen fer, Hipàtia d’Alexandria,

per ser dona, culta i sàbia,

Hipàtia, Hipàtia.

Dins del llibre Papallones silenciades sobre una mar de gel., Onada Ed., 2015:

La guerra

Que no vinga la guerra,

que jo m'ofegaré.

M'entens germana?,

encara ho recorde...

i tu també.

Que no vinga altra vegada,

que m'arrancaré l'ànima

i sota terra em posaré.

No vull sentir més

la porta trasvessada

de la casa, ni veure

el caqui de la camisa

oberta del que entra.

Que no vinga la guerra,

que jo rebentaré,

Germana em sents?,

encara recorde ...

i tu també.

No vull silencis còmplices,

de la despulla del meu cos,

com si fora deixalla,

menys que deixalla,

res.

Que no vinga la guerra,

mai més, mai més.

ɣ

Maleït temps

L'hora de la desesperança,

arribà amb tu,

no ha passat el temps maleït

ermament.

Tu estaves allí , tan llunyà

tan distant.

Hem aprés amb el temps

a mesurar

paraules i fets,

per no tornar-nos

bojos.

La bogeria em dona por,

l'amor encara em dona més.

No hi ha temps

per tornar a les

vesprades d'estiu,

d'aquell estiu que ens

embolicà,

com que era fet per a

nosaltres!

No vaig saber travessar

la barrera,

igual avui seria una altra

cosa ...

però ha passat el temps maleït

i no res ens queda,

o pot ser si?

Poemes inèdits:

En el record

Recordar vull el teu semblant alegre i confiat,

el teu somriure d’home planer de l’horta

que estimava la terra i els seus animals

apassionadament, amb tota l’ànima.

Recordar-te en aquestes línies com

si et vera al carro del Molí una

vegada més, per fer un poema de tu,

que menys no fer!

Vas ser feliç portant la farina

pels camins dels pobles de la comarca,

amb l’egua Morena, que brillava

al sol, de lluenta que la duies.

Tot anava rodant, com les rodes del carro,

dia a dia, setmana a setmana.

Recorde igualment, com alguns diumenges

feies guàrdies, i la mare i jo dinàvem amb tu.

El “Molí d’Alfara” va anar canviant

amb el temps com és irremeiable.

Els carros i rossins es transformaren

en camions amb rodes Michelin.

Tu pujares al seient d’acompanyant,

continuaves veient els camps de carxofes.

Però... Un dia... S'acabà la joia per a tu...

No hi havia camps, ni camins, ni alegria.

El món estava canviant, i tu no et trobaves.

Morena ja no estava... I tu no et trobaves.

Un nou amo castigà la teua llibertat,

t’enquadrà entre quatre parets,

amb una escombra arreplegant deixalles,

passaves els dies moribund.

Però, Ai las! Te n'anares d’allí,

com no podia ésser d’altra manera.

ɣ

Una llàgrima negra

Sentia fora remors i tambors,

-tenia huit anys-,

uns ulls d’àngel, negres,

brillants i oberts.

Desconeixia el dolor de la sang.

nineta morena cantava cançons,

jugava a la porta de casa,

amb un tros de pa i el cos impol·lut.

Però, eixe dia no hi hagueren jocs,

la dona negra, de negre

els trencà de cop.

Entrà a la cambra,

fulla de metàl.lic brillar, en la mà,

nineta morena es va esgarrifar.

Com passen les coses

en tres i no res,

l’agafaren la iaia i la mare,

l’obriren tota ella

i, com ofrena en flor,

la negra de negre li cercenà el cos.

Crac, graac, raccc...

Nineta morena no sap que li passa,

sent que es trenca a trossos;

el dolor la mata!

Xiscla, infinitament amarga...

Una llàgrima negra de l’ull se li escapa.

Ja sap moltes coses, nineta de l’ànima,

des d’aquest moment, s’ha acabat la infància.

Es replega el sexe, al seu gust es tanca.

ɣ

Riuada al Carraixet

Les imagine joves,

les galtes color vermell,

somriure al rostre,

aspres les mans

d’aquell temps fred.

De sa casa eixien ben de matí,

de Montcada a Vinalesa,

travessant el Carraixet,

on el pa i la sal

de la llutera esperaven.

Ai!, ai!, ai!, ai!, que el Riu sec,

hem de passar.

Abraçades anaven

unes amb altres,

la lluna il·luminava

les seus cares.

Es miraven i reien com

si de festa anaren.

Passaren el molí de farina,

junt a la séquia de Montcada.

Carme mirà a l’edifici,

el meu germà allí treballa,

els va dir tota orgullosa,

Ai!, ai!, ai!, ai!, que el Carraixet

s'està apropant.

De cop i volta una veu

ens deia tota alterada,

afanyeu-vos que el Carraixet

du riuada, i ja no podreu passar,

fins que l’aigua no se'n vaja.

Ai!, ai!, ai!, ai!, que el Carraixet

porta riuada.