Del poemari Els botxins de la innocència, Neopàtria, 2018:

Sense poesia

Sense poesia no hi ha refugi,

ni forn on coure el fang de les paraules.

Sense poesia no hi són els somnis

i sembla pedra la pedra i vida la vida.

Sense poesia perdem l’arma dels desarmats

i ens arriba un demà sense esmenes,

famolenc d’utopia, on la bellesa és branca

d’un arbre incendiat pel raig de l’avarícia.

Què hi faria jo sense la poesia?

Jo, que em sé part d’un poema

sempre en construcció.

Del poemari inèdit Nàixer tantes vegades:

Ací hi ha algú?

Ací hi ha algú?

he preguntat per inèrcia

sabent del buit de la cambra

Ací hi ha algú?

i un somriure sense permís

s’ha tornat llum de gas

sols una estona

rebrot i rebuig

d’una nit d’ombra

i d’absència que no ha de tornar

ací no hi ha ningú

i tot va bé així

és difícil arribar a El Dorado

i jo ja hi he estat

ara camí de tornada

i els déus ja diran

Del poemari inèdit Empirisme:

Avui

Avui he pensat en la bondat

en la més alba i primera

tu m’has fet armar el pensament

tu principi i final de l’hora bona

he conegut gent sense maldat

he conviscut amb qui fa el bé

he fet i han fet amb mi bondat

però no mai amb l’estrella que et guia

i encara envoltada de mesquinesa

eres gessamí de llum guanyada

bàlsem que suavitza i repara

vella cançó que sona llunyana

d’on arribes i on estaves?

com t’has preservat de la desfeta?

flor d’aroma humil i senzill

a tota hora trobada.