BRAZALES, MAITE

[I si fóssim capaces...]

I SI fóssim capaces d’obrir aquesta porta,

on ens duria l’atzar turmentós de la paraula superat el primer escaló?

I si poguéssim estimar de veritat amb totes les complicacions senzilles,

sentiríem encara més aquesta solitud que ens embolcalla?

I si poguéssim plorar braços oberts davall la tempesta,

serviria potser per desfer-nos d’aquest mar que ens sura?

I si poguéssim també veure-hi enllà d’aquest bosc que ens empresona

sentiríem llavors nostàlgia de la cel·la construïda?

I si poguéssim tu i jo, amiga-poeta, de jugar al joc que tant ens aterra?

I si fóssim capaces de no tornar sal davant aquest puta món que tenim per casa?

transcendint-nos per ocupar l’espai en dimensió pròpia,

convertint-nos en claror terrenal.

[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]

[Veure aquella dona...]

VEURE aquella dona feliç com creix

en cada vers, en cada imatge clara

perquè des de l’infant al vell es té

aquest voler ser gran... fins que ho ets!

Fruit del poder ser redreces el gest

per no oblidar mai la nina que eres

la pertinença és aquest primer recer

allò antic, el que sempre tengueres.

Ancorada entre passat i present,

necessitat de veure créixer els teus

generositat persistent tothora.

Perquè afortunada penses que ets

amb l’arrelament antic i resistent

que ve d’antany i tanta por fa perdre-ho.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

[Aquella nit...]

AQUELLA nit va somiar

que l'alcohol que ell posava d'excusa per fer-li mal

li curava les ferides.

Va somiar després

que trobava al rebost un ungüent de mel i sucre

per untar-se el cos adolorit

que ell li feia tornar de color blau.

Va somiar tot seguit que trobava dins un calaix

un caramull de plomes d'ocells salvatges

i se'ls escampava braços oberts.

Va somiar que es llevava les sabates

perquè la roba ja la hi havia estripada ell

i descalça caminava lentament cap a finestra.

Aquella nit va somiar

que aprenia a volar...

Es despertà aterrida,

perquè o la matava ell o es moria ella

i en un rampell, sense pensar, trobà la força

per creuar la porta per no tornar.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]