El cantó de mi

NO són parets, no,

ni els mobles que m’envolten,

els dics que contenen aquest gest

de ser jo a dins, les coses

com un parapet, com un discurs

dit en veu alta

i que ningú escolta,

lentament vas aprenent

el sabor de certs esguards,

certes renúncies m’embolcallen

i la veu a penes és un gargot

que no entens ni t’acompanya,

fuig de tu!, o ben a prop,

només allò que et permet

reconstruir, la forma

de l’efímer, el bosc de núvol

per disfressa, sempre la paraula.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Aproximacions i rituals

HE viscut la soledat

com una nit contra les branques,

mentre el paisatge em bastia

gairebé des del meu endins,

he cosit la soledat

amb penjolls, amb parracs,

amb el silenci desfet

des d’on poder proclamar-te,

i tanmateix no sé si el far, en

atraure’m contra el rovell,

fundà la pell d’una carícia,

mes a cada nit la fosca

ha teixit el seu ferm conjur:

haver estat d’aquesta realitat el nàufrag.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

Ves-te'n

VES-TE’N

no hi ha paraula que emplene

més l’espai

ni cap acció que marque el temps

com cirurgia

el silenci com un bisturí que t’omple per dins

i un buc

et naix com una segona pell

on t’asfixies

però l’aire a poc a poc aixecarà

un poc d’arena

i podràs veure llum uns pocs segons

de la finestra

una estranya felicitat a poc t’haurà

de prendre

ara que la calma comença a fer de tu

una vita nuova.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]