CABALGANTE, JOAN
Bibliografia
Bibliografia.
Les veus manllevades. El tall editorial, 2007.
Perpètues paraules. Lleonart Muntaner, 2009.
Lírica de contraban. Documenta balear, 2012.
Límits infinits. Documenta balear, 2016.
Antologia poètica
Del poemari Camí fondo, Fundació ACA, 2005:
El contemplador
Mai no atura d’escriure, com qui treballa
l’argila per sortir d’un món estrepitós
i salvatge –ple de salvatgina-.
Disposa, amb l’ordre de les seves paraules,
el blau del Portixol, l’ombra més grossa,
i com un visionari –amb encert, algunes vegades-,
el futur que ens espera.
Repensa els mecanismes i submecanismes
psicològics de la construcció d’un escrit.
Ell dóna l’ordre, i sap quan tot s’acaba.
Del poemari Les veus manllevades, Ed. El Tall, 2007:
Arxiduc Lluís Salvador
A la meva mare i al meu pare
Com qui de flama estranya s’enamora
recorro l’illa ben arran de mar
Son Marroig, Foradada, Miramar
són els meus temples, preuada penyora.
Protegesc animals, plant oliveres,
alç les capelles i obr tots els camins
que a les Tabulae queden escrits
per il·lustrar les ànimes viatgeres.
Però vora l’ombrívola tafona,
més d’un pic, m’empresona un somni obscur:
aquests desigs esvaeix un cop d’ona.
Despert, surt a contemplar l’estat pur
de la natura; i el vent que m’acarona
la duu, del món antic cap al futur.
Del poemari Perpètues paraules, Ed. Lleonard Muntaner, 2009:
Arxiduc Lluís Salvador
En mí viven varios yos y hasta los yos
de aquellos con quienes vivo.
Miguel de Unamuno
No sóc molt més que aquests fons
enrampats de blaus elèctrics,
estampats amb rams de fúria
sobre el llenç. He pinzellat
les corbes cansades del teu amor
sense mesura: em dic Courbet,
la meva missió és calar foc a l’art,
on segur hi trobareu l’origen del món.
El meu traç ràpid retrata contorns
de cossos clars, lluents, entenedors.
Organitzar els colors és una bona
manera de definir-me. Quan surtis,
plourà, i a la fi seré carn de museu.
Del poemari Lírica de contraban, Ed. Documenta Balear, 2012:
Història d’un Biloba
Aquell arbre, que portares dins l’aeroplà,
com si fossis un botànic de l’armada britànica,
vengut de les illes de les Tortugues
amb la goleta imperial plena de tests,
era el símbol de la teva estranya
i coneguda solitud. El trasplantàrem
al jardí mediterrani de casa nostra.
Talment el ginkgo de Goethe
— que enarborava una història d’amor —,
ens demanà molta d’aigua;
ens hi esforçàrem per evitar la letargia,
que el portaria als vells dolors d’Orient.
Amb la temprança d’un alquimista,
el feres medrar, i malgrat que no veurem
mai com ens cobreix la seva ombra,
haurà servit, almenys, per donar llum
a la soca ancestral d’aquest poema.
Del poemari Límits infinits, Ed. Documenta Balear, 2016:
El gat de Cala Gat
...arbres folrats de plata en el jardí de can March.
Miquel FLAQUER «LLULL»
He vist el gat de cala Gat: negre esguard,
de pèl clapat, bigoti arrissat i nas arrufat.
He vist el gat de cala Gat,
mig flipat, de panxa tombat,
recent batejat, el dissortat gat de cala Gat.
Devora les àncores cerca les àmfores
dels jardins de can March, mig entabanat.
Encara no us hi heu fixat? És un gat molt enfeinat,
surt al passeig quan no hi ha llebeig.
Negre esguard, de pèl clapat, bigoti arrissat:
aquest és el gat de cala Gat.
Del poemari Lluvia de haikus, LC Ediciones, 2018:
[Bec sake distant]
Bec sake distant,
nostàlgia de Kyoto.
Vorera de mar.
Inèdit:
S’Espalmador
Si m'heu de posar un nom sobre els altres
posau-m'hi el bell mot de s'Espalmador,
que a maldestres barques doni claror,
perquè guanyin a les ones més altes.
Si m'heu d'ensenyar el goig més plaent
aquesta llum verda i blava, el cel,
no confieu en guarir-me el zel,
que fill soc d'ermàs, de ginesta i vent.
Crancs, nacres cruixents, estrelles de mar,
duc per emblema, clavades al cor,
que espera senyal del més altiu far.
Si m'heu de posar un nom de tresor,
posau-m'hi l'espelma del foc més clar,
que venci tempestes amb filats d'or.
Poemes seus dins del projecte
Quatre parets
ENTRE quatre parets fosques,
fredes de rancúnia pels records
de ser qui ens pensàrem que fórem
tenc un dolor estrany,
dins un nigul de boira
que ho tot envolta.
L’enyorança pels temps viscuts
es fon en mirades antigues
com ferides enemigues
que es tanquen contra el destí.
Cal rompre aquestes quatre parets,
esqueixar la dictadura
(eixa que encara dura)
i fa anys que ens corprèn.
Diguem tu si en tal estat
aquest dolor, (tot carrincló,
tot carrincló), no cal bescanviar-lo
per un raig de llibertat!
[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]
Joia al cor
I si et veig i somric i et sé feliç,
què serà de mi, sinó el fet ben viu
d’escriure que ser lliure és un riu
que brolla cada dia un nou matís.
Sigues així amb tot l’afany i glòria
d’existir com si fossis un sol bri
d’aire que s’apropa àgil a la fi
d’una vasta i ben rovellada escòria.
I si no és talment no m’agradarà
ser aquí, vora teu, ombra de Déu
que tot el que no és seu escombrarà.
Voldria també prendre’t el relleu
i saber, amic, qui et seguirà
amb fúria de foc al camafeu.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
[Somni blau...]
Eres el peix que dubtava
davant l’ham volàtil
de l’altra por, una més pregona,
la de la intransigència.
Por que la teva pell
fós escata que llisca entre
la posidònia ferida,
mentre espera la picada
febril de l’escórpora.
Si la meva por venç,
caus en el parany;
si et mantens, colpeja
la mà fosca de la closca
del mascle d’erma intel·ligència,
l’esquiu, l’ignorant,
l’ànimal que sí existeix,
i envia’l a pondre.
La meva por a que t’esvares,
sota el puny puat
de la màscara ígnia i roent.
Fuig lluny, gira cua!
Abandona l’ham,
puja a l’om amb
una for-
ÇA
viole(N)ta, que l’envii a l’ultratomba.
Ara, passat un temps,
a la ràdio sona
NO MEANS NO:
“What about me? What about me?
Can I get in for free?”.
Ara sí que ho ets una dona lliure
lluny del temps que et deixà sense somriure.
La meva por és una alimara
que s’apaga, abrasada
per la mateixa por...que fuig, que acaba:
acabada!
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]