ARNAU I ORTS, MARIA CARME
Bibliografia
Llibres de poesia.
Bri de vols, 1996
Clissar les hores 1998
Totes les mars són una sola mar, 2005
Fragments de cel, 2007
Bastir la mar endins, 2008
En el desert dels meus ulls, 2009
Aquest so entre el no-res i l'infinit, 2016
Antologia poètica
Entrebancs
La por als ulls et creix
quan t’arreceres a les ombres.
Veus el corrent de gent desemparada,
ignorada, sotmesa al dolor.
No és sols la por que creix
també són els desitjos,
l’anhel secret de viure
les sensacions de la pell.
No és la fosca persistent
sinó aquest present de núvols.
Mentre el vent transporta
el so llunyà d’una rialla.
En el caos creix la indiferència,
l’exili del cor, la tristor…
No són els pensaments
que poden derrotar els déus.
És la impotència del pes de la vida,
la nit clavada en les pupil·les.
(Del poemari En el decréixer de la pluja, 2017)
En el principi
Hi ha una veu més antiga que les paraules
esclatant als ulls, vessant aquest desig
al tacte de la pell, un riu de l’univers
recorrent les venes, creixent dins el cos.
Font de vida que germina
en l’instant de l’abraçada o del somriure.
No sé de quin gest es va fer la dolçor,
però tots aprenem, un moment o un altre
que la tendresa no deixa de trucar al cor.
L’horitzó alça les ales amb línies de llum,
et crida i pinta espurnes de diamants en l’aigua.
Camines sota cels d’esperança.
La tendresa obri a tots els temps
l’itinerari únic i el principi.
(Del llibre Itinerari de tendresa, 2010)
Súplica
Tristesa de metall,
destrals de punta negra.
És un clamor de cants
que desperta l’arena.
Ens demanen refugi
amb la ràbia immensa
des de saber-se sols.
Supliquen amb els braços
sobre el filferro agrest,
filferros com espines,
tallant tota esperança.
Tan sols les paraules
podrien besar
el buit de la llum.
ɣ
Foscor diàfana
En el principi s’obriren els interrogants.
I pel temps els dubtes enterboliren
el pòsit de la malta amb el café
—certeses i incerteses
colaven pels dits.
Ara, els significats són de pluja.
I les errades no són importants.
Emmudir el silenci és, sempre,
un revelar-se a les preguntes,
quan habites
la relativitat de la vida
i no ets un ull àvid
per veure que vivim
sense claror,
sense veu,
sense forma…
En el principi era la llum
i el temps ha desgastat la mirada.
(Del llibre En el principi la set i la sal, 2019)
Poemes seus dins del projecte
Recórrer
UNA llar no és sempre un lloc
de vegades és més que això.
És el trajecte d’on coneixes:
cada capvespre tenyint els cims
cada pedra, cada rastre de llum
resseguint la mar infinita i salada.
Tot sembla a punt de respirar a fons,
de cercar la certesa que ja coneixes:
Una llar no és sempre un lloc
són les avingudes d’antics aprenentatges,
són els mots dels teus avantpassats
on estimes les arrels de la dignitat,
els sentiments de plenitud, difícils
en aquelles hores de tempesta.
La nit entra per la finestra, s’endinsa
en la cambra amb el perfum del gesmil.
De sobte, t’adones
que la llar és l’alé de l’ésser
mentre t’acotes a l’escalfor dels llençols,
sents que coneixes l’essència de les coses.
[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]
L'hora del desig
L’HORA del desig
encendrà el seu record.
I el passeig per la platja,
les cançons dels ocells.
Els llavis, laberints d’espera
assaboriran la sal dels seus besos,
perdurable
com la intimitat secreta
de la seua presència en l’esguard.
El vent et ressonarà ben endins,
mourà els seus cabells negres
com el carbó i una pluja als ulls
arborarà estones de tendresa inacabables
i, més enllà del fràgil dubte de l’estima,
l’hora del desig
prendrà el gust a tu.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
La boira
NASCUT dins la foscúria
veuràs la llum si vols, si encara lluites
i, deixaràs indicis, per saber més cada vegada
o, potser, dubtaràs si no trobes
la terra sota els peus.
¿Potser pensaràs que la foscor
és un núvol persistent que transita
cada racó de la teua mirada?
Però tu mai no hauràs rendir-te.
En l’últim refugi dels teus somnis
intuiràs que en les espurnes de l’alba,
malgrat tot, hi ha futur.
Sentiràs que hi ha instants de resignació,
un abric invisible dins les venes
i un camp de batalla abraçant-te.
Ajupida amb les mans en el cor,
acaronaràs la fragilitat dins la fortalesa
i trobaràs que els dits s’obrin i es tanquen
plens de significats, d’estimes i de dolor.
I, malgrat tot, nascut dins la foscúria
aprendràs, lentament, que els éssers
som canvis imperceptibles de llum.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]