Del poemari, la ciutat del tràngol, Tres i Quatre, 1979:

[hem retingut...]

hem retingut la quietud silent dels arbres

en la memòria

per beure’ns a glops la brisa nua,

per guarir-nos del fred d’aquestes nits

i desvetlar-les,

per solcar la terra

i arrapar-la fins dessagnar-nos-hi.

hem triat el silenci de la nit

i n’hem fet espasa, destral

esquinçadora de mots,

agulla descosidora de boscos,

aquí on tot és estridència de veus

o aldarull de vents sense horitzó.

ɣ

[hereus del mar...]

hereus del mar i de la platja,

els fills primogènits del tràngol

i la fosca

hem après al llarg

del llarg silenci a desfullar projectes,

a redreçar en soliu esforç

els nostres somnis acoltellats,

ara presos en estranys ports,

                                               presos i ancorats.

i només un bri de sal

                                  i de set

afermat als nostres ulls,

una clapa de pols eixuta i densa

avui ens assenyala incerts viaranys.

un bri de sal, una clapa de pols

        i aquesta dèria de mirar sempre la mar.

Del poemari, Esbós d’un cos, Ed. Prometeo, 1983:

[Aixeque l’arbre...]

Aixeque l’arbre dels mots

des de la soca pregona dels ulls.

Hi puja fructífera saba d’antiga memòria

assedegada de llums, erta en polsim.

Les branques s’eixamplen al vent

que esbufega i n’arrenca unes fulles.

Cull espases groguenques del llim

per redreçar el nou arbre

de clara nuesa.

Del poemari Música del sentit. Tria personal 1978-1999, Brosquil Edicions, 2002:

Vaixell a la deriva

A la memòria del meu pare, Manuel Rodríguez Martínez

Perdre’m de nou vora el silenci innomenat

del rerefons de les paraules.

Inventar camins com l’estel que es dibuixa

en l’horitzó d’uns ulls anònims.

Percaçar absort el desig d’ésser viu entre els vius,

temptant les runes a l’albada,

quan les ciutats desperten amb el lent esbós

de llavis somorts i humits encara

i un sotrac de nit imminent avisa els cossos

que la primera llum del dia sorprèn un degotall

d’ombres llepant els murs,

com una llengua sinistra i abominable.

        No m’ha besat la mort la carn debades

ni aquests ulls han mirat en va el color dels cossos.

No han sentit les meues mans tan prop

l’aspre tacte dels espills per atzar o per caprici

ni vaig heretant del temps només

la gorja cansada i feble i aquest poc dir.

El vertigen que he dit vida

es nodreix de concretes morts inscrites ran de pell,

pròximes com la pluja d’autumne i, com ella,

perdurables en el revers de la sang que ara m’anima

i convoca en mi el deure i el deler

d’ésser viu entre els qui són vius

bategant amb remor d’ales per cegues avingudes

maldant cada matí per preservar l’exigu recer

on reinstaurar el feix de llum que els esperona

atiant sense descans el tènue foc

l’espurna de l’esperança i l’encadenat volcà del riure

escrutant un verd empresonat a les espatles

obrint solcs de claredat il·limitada

esculpint en l’entranya de la pedra

els signes d’un somni el traç d’un desig

la trajectòria indeleble de l’aurora

obstinats contra els tentacles que emmudeixen

la presència de les brises

construint un demà d’aloses indomables

fent de cada llit terra promesa

recollint el fruit dels blats i l’aigua

sarzint en la memòria la bellesa

i els motius de tants viatges

en un de sol resolts de sobte

en aquest que ens agermana

aprenent de ser veu de cada veu

acceptant de ser eco de molts ecos

com un vaixell a la deriva

com una remor

com un silenci

com una gota de suor que fructifica

sentint-se solidària en la fragilitat de l’aire.

Del poemari De foc i danses, Víctor Orenga editor, 1987:

Fills de la impaciència

“El mundo tengo delante y detrás el viento”

Germán Coppini

Està bé que la soledat acompanye l’home

                      Per rutes d’aigua

I que hi haja uns ulls defugint la llum

                     Com voltors cecs

La set de la duna erigeix racons a la molsa

I rostres el passat jardins l’estiu

La nit camins sollats en somnis de porcellana

Però ni una sola llàgrima

Navegant rutes d’estiu per jardins d’aigua

Entre somnis cec

Trist voltor de porcellana

La llum et desclou a les parpelles amor i amics

Entre l’aroma de la gespa

I el temps t’inscriu lents fraseigs sobre la pell

                           Monstres del passat

Rostres de l’oblit

Fills de la impaciència

Amb mans que palpen l’oli de les llànties

                      Veniu com cada dia

Hi ha cossos que no s’han de repetir a l’alba

Hi ha cossos que no s’han d’esvair a l’alba

Com monstres de l’oblit rostres del passat

Fills de cada dia que em naixeu de la impaciència

Ni una sola llàgrima

Si a l’espessa penombra de la cambra dels hostes

Fites els ulls que moren pels carrerons de les rates

I en l’ala d’un ocell dius quin és aquest temps

Qui som nosaltres

ɣ

La vida entre la gespa

Al Patito

“O ritmo da esperança

batia nos pulsos

e a ledicia asesinada

renacía doutra volta

na frol do viño”

Salvador García-Bodaño

De sobte ens veuríem foragitats dels nostres passos

Desabraçant el gebre del dia

Xopes les mans encara de fang i besos

A la força arrancats de més tèbies balconades

Obertes a altres mars i altres paisatges

Tan lluny de nosaltres el raïm i l’arbre

Fets carn de canó figurants d’un drama inútil

Peons del cruel escaquer

Erigit per la vanitat d’uns homes

Que perdien els ulls en laberints obscens

On l’amor no fructifica i ancora el desig més ampli

Va nevar tot el trajecte d’Alacant a Còrdova

Recorde els seus ulls i el cos prim a l’estació

I com el tren es perdia entre ermassos i la febra

Somnolent una infinita tristesa feia xerricar

Les frontisses d’aquest cor cor de ningú

I rebotava contra els envans del meu silenci

Quan a la nit en passadissos estranys

Atrapada al fons d’un vidre opac

La multitud desdibuixava els seus perfils

De pàl·lids maniquís d’escaparata

I himnes sinistres emergien

De l’abís purulent de les casernes

A Badajoz la sequera feia estralls entre la tropa

I potser aquell soldadet canari començà a enfollir

El dia que el sergent ens anuncià entre plors

La mort de l’inescrutable Polop Bas

El vent d’hivern dessagnava les buguenvíl·lees

I marcia el gesmil o esbalandrava els llavis

Que encenen les roselles

Mentre algú esgrafiava el seu nom de fum

Sobre la murada polsosa de les hores

D’altres ho havien pagat amb la pròpia vida

Joseba es desficiejava en aquell hospital militar

I Pompeu resistia als calabossos de “prevenció”

Lluny d’aquell món en un racó de nosaltres

Presos a fi de comptes reus de quin delicte

Aquell hivern del 81 que ens vam conèixer

I vam saber dels viaranys de cada u i dels passos

Enmig del desori d’una vida a comptagotes

Tan aliens al llenguatge i les ombres que enlairaven

Les consignes que van ordir contra nosaltres

El jove corall captiu dels nostres somnis

Esperava un món ben distint en obrir la porta

On cada acte i cada objecte cada presència

Havia de rescatar l’alè i la música adormida

O reiniciar la cadència la veu enamorada

I els cercles del foc desestamordir

El cos maldestre en l’espera i l’absència

Perquè la vida era a l’aguait entre la gespa

I això ho sabíem llavors i ho hem sabut ara

La vida i la llum entre la gespa

Per bé que alguna nit el malson ens assalta

I ens empeny lluny i despertem frisosos

Com qui ve de veure la seua imatge en l’aigua

I s’estranya en saber-se part d’aquella història

De l’eco trist que retorna a estones

La cançó que es taral·leja mentre ens deixondim

I seguim buscant la vida entre la gespa

Del poemari l’acròbata dels ponts, Amós Belinchón Ed., 1989:

[balbuceig foll...]

balbuceig foll deliri del fum

                          mirada de bronze estel·lar

sons de l’ombra per l’autopista del cos

                          plenitud arcana del foc

quina força t’empeny

                          en horitzons marins cicles de llum

quan l’arbre del pensament pesadament s’escorça

                          escandint fràgil llei de transparència

i la mort de mil rostres nega l’aire

                          sobre el piano de la vida

dues mans recorren la incertesa

                          cançons orbitals la nit música i paraules

sensacions evanescents on el neguit arrapa

                          les escales cromàtiques del son

l’angoixa del temps abans de nàixer

                          veus cavalcant túnels llarguíssims

que m’obri el badall del viure

                          aquest bosc d’accions i de silencis

ɣ

[nacres m’oferies...]

nacres m’oferies enmig del teu somriure

i tot d’ales solcant-te la mirada

mentre al lluny els vaixells

percudien els xilofons aquàtics

i el temps se’m dissolia en laberints vertiginosos

com un prisma multiplicant paisatges i ecos

vam beure junts la copa del país sense fronteres

i hi van anar creixent els arpegis d’una bella melodia

entre encanteris de brisa i arena

restablint l’antic pacte d’horabaixa

quan capgiràvem els designis que ens volien boira

i els nostres cossos erigien passeres

en ciutats remotes

                     fluïen de la fondària de l’asfalt

                 les lleus flors de l’instant que passa

ɣ

[nacres m’oferies...]

ni aquesta cigarreta ni tot el fum del món

no et conjuraran la solitud al ventre

ni bastaran a omplir el buit que estén la nit

el pou en la pupil·la del desig

d’aquell vertigen

que et feia caminant absort

en horitzons de llauna

allò viscut espera

                   pierrot de falses teles démon ou dieu

t’empeny una maror d’aigües negres

a un fons de quitrà encès

que te’n fa escàpol

com una gota de pluja

caient al toll dels anys

un terròs de sucre un pessic de tempesta

o potser l’indòmit corrent fluvial que no es deté

en estanys d’atzur impossible

Del poemari Erosions, Amós Belinchón Ed., 1994:

[Buscar la música...]

A Amós Belinchón

Buscar la música adormida

dels cossos nus en la boira

i acceptar que som de pas,

la pura evidència:

fugen les hores amarades de sol o pluja

i a les andanes van quedant tots els moments.

Carn d’erosions

per a un sacrifici inútil.

ɣ

[Que no haja...]

A Begonya Mezquita

Que no haja de conèixer

el ròssec de les paneroles per l’alcova

ni lliscant a les meues vores el pas furtiu

de la serp del temps.

Dis-me que tot és humanament possible

mentre al tall profund on t’escindeixes

beu la teua rosada la meua font inesgotable.

Que no sàpia així en penombra

xiular pels cantons de la pena

ni menys fumar-me la vida al balcó dels geranis.

Al trot al cavall meu reconec les àmplies estepes

i em pare a besar la lluna de llum de l’horitzó teu.

ɣ

[Plàncton...]

Plàncton de tanta nit de carretera

de tanta cursa indècil

per bars on copulen lleus fantasmes

i són pol·len fluixet

                          percussions mudes

                                                                      escates d’ombra.

La llum s’estrena d’ombra

al fons de la copa de cervesa

i pels mars que en soliloqui solque

torna la veu de l’obsidiana

que a la veta de difícil mineria m’agermana

com un lament nascut a la pluja.

Al remat de l’ànsia

un son dolç que amara encara

esmicola l’obsidiana

de què són fetes les sirenes

quan ell canta tears in heaven.

Del poemari Humus, Edicions Bromera, 2003:

Recitatiu primer

Volíem atènyer el bosc

                                         però vam perdre les ales

i les amazònies de l’instant,

no vam solcar la mar i vam deixar la terra en flames,

perícies sense ponts,

                                  antàrtides sense misteris ni ecos.

Pesava tant el fang de l’escissió del món

que ens va estimbar

                            al clos profund

                                                        on ens sumí tota impotència

i la roda repetida de l’horror

que ens feu traçar un vol de falenes cegues.

Camps de l’extermini, camps de desolació i quimera!

El cavall de la mort trepitjava el cor d’Europa

i emmetzinaven les serps tota la terra!

ɣ

Cançó de l'alba

Per a l'Ovidi

La brisa s’abeura

en els cristalls de l’heura

quan el cortinatge de la nit encara en vetla

la transparència

Hi ha estels dalt dels terrats

i l’aire és el perfum d’una flor negra

Ja empunya l’alba el seu glavi

i signa el llavi que libava el seu nèctar

L’amor s’escola avall

per les andrones de l’alba

Vénen les ones

i la lluna

de la mar es desatansa

        No vull partir amor amb l’ombra amarga

Somnàmbul de les cordes de l’arpa

del vent de l’alba

t’està rosegant el moll de l’os

tot el fred de l’alba

         Fes-me créixer de la llavor de l’ombra amarga

Camines vora via

ravals enllà

ferit per la llum que sagna

Sol amb el teu germà

vas entonant

la cançó de l’alba

          No vull partir amor amb l’ombra amarga

Del poemari Lletra per a un àlbum, Pagès editors, 2005:

En germanor de roses

Et veig encara travessar

el clar jardí del temps,

et veig com vas carrer avall

rere la llum que trena un orgue de maneta,

et veig passar vora el tapís de l’herba

aferrada a la baula filial,

et veig botar la sèquia

i com t’asseus a l’ombra d’una figuera,

entre l’horta et veig i el fang,

criatura solar, criatura del tacte,

sempre en germanor de roses,

com l’arrel de l’acàcia, com la flor del baladre,

com la mar que escampa mil voltes

el teu nom en l’arena.

Veig com encara pastes

el pa del teu sí nodridor,

com somrius encara entre les ombres

i veig el pol·len de la bondat

que les abelles incita a la transparència

i els dóna el cant

i el ball i el treball que els obra

i fins la llum que s’estrena en el poema.

No seràs mai com l’ombra,

coloma de pau i de tendresa,

àngel que travessa l’aire

eternament ballant

rere el teu orgue de maneta

coronada amb tota la llum que escampa

la tarda amena

pel jardí del temps,

eternament en el serení vacil·lant

dels teus passos.

ɣ

Recompte

No he fet res més que intentar comprendre’m,

que escoltar-me,

tocar amb els dits les transparències

d’instants com pa acabat de coure.

El dia amb les seues ales esteses

i la reflexió

de la llum que es veu mudar sobre l’estany,

les flors de l’ametler,

el vol inquiet d’uns falciots.

Què em retorna l’aroma del passat,

què se’n va amb la recança del futur?

Recompte del temps.

No és altra la feina de qui seu a escriure i mira de nou

un altre colp i sempre.

Del poemari Estranyament, Edicions 62, 2013:

Les places

La nit s'assemblava massa a un ull tancat.

Bona nit, hereus de somnolències,

no temeu ser flor d'un dia

mentre sembreu els vents de llavor insurrecta.

Al clatell del jutge brunz una moscarda,

una suor gelada banya la templa del corrupte,

els quelícers de la caparra i els garfis de la solitària

desbaraten la migdiada del polític insaciable

i la gola de l'arquebisbe s'ennuega

amb el reglot de la cobdícia.

Crideu més fort,

fins que rebenteu la rialla purulenta de les finances

amb un matoll d'herba-sana

que guanyarà la calba dels míssils.

Quins rius secs arrossegaven

els vostres somnis cap a mars de desmemòria?

En quin niu d'estèril abundància

van covar els pollets del fàstic

i us acotxaven amb el conte

que aquesta vida era bella i era vostra?

Però ara unteu bé la fletxa en curare

abans de llançar als noms els noms veritables

i de fregar-vos les parpelles ertes

amb el vi del sacrifici.

Els fills de la impaciència us cridaven

al fons de la nit dels segles.

I ara per fi ocupeu les places

amb les mans obertes en presagis

sota el fèrtil plugim d'un maig

que es desborda d'esperances.

Benvinguts poetes

de tots els versos que encara no tenen forma.

ɣ

Al llindar

Hi ha un home assegut

al llindar de casa.

Menja a poc a poc

mentre deixa que la terra,

amb els contorns que va definint la llum,

les sentors que velava la nit

i els primers sons del nou dia

l'amaren al ritme de les mossegades.

En altre temps també tu seies sovint

al llindar de casa, de cara al caminet de pedres

que busca el mar.

Malgrat el trot insolent

de la mort i les banderes de núvols negres

que aixeca l'horitzó,

home o dona seuen a la porta de casa.

En la resplendor de llur mirada

combaten

un destí escrit amb lletres tenebroses

amb l'instint tossut de trèmula esperança.

Perquè vindran el llop o el requeriment del jutge,

vindrà l'hivern, la guerra i la malaltia,

el ganivet de la gelada, l'oblit

i el record amarg de vençuts dies.

Vindran ardències que portaran sequera

i tot s'ho endurà l'huracà

del temps que no descansa.

Però home i dona romandran asseguts al llindar,

l'alè del seu esforç s'haurà extingit en líquens

i herba i arbres,

potser s'haurà perdut la seua parla

i la casa serà reialme de paneroles, teranyines

i rates.

La mirada d'un altre home i una altra dona

asseguts a la porta de casa

continuarà omplint de sentit

la infinitud de cada paisatge.

Del poemari Passatge, Edicions del Buc, 2022:

El riu

els ulls són

els creadors del paisatge

com un terrissaire

transformen

el fang adust d'uns mots

i l'aigua plujana

                      de la memòria

en càntirs d'horitzó i bellesa

el silenci de les mans

acarona els camps de blat

llança les cartes navegables

s'endinsa en els misteris

de l'arbreda

la reflexió és el moviment quiet de les aigües

d'un riu on nadem a contracorrent

com els peixos salvatges

per atènyer una font que s'allunya

a cada braçada

els ulls fan portes

per accedir al somni de la matèria

després tots els sentits s'hi sumen

i llavors assaborim per un instant

l'equilibri de l'abraçada

abolits el dins i el fora

el demà i l'ahir i les altres distàncies

som u amb el riu i el càntir

la porta i el camp de blat

som l'arbreda

                el peix i l'aigua

matèria de vida tornant sempre a la vida

que s'enduu el riu de la vida

en els ulls del terrissaire

ɣ

Miguel Hernández, reformatori d'adults d'Alacant (1942)

Per les cel·les desertes

ens hi duu el pas lent

de l’ull que indaga

amb la llum de la mirada

en la nit de tants crims

que encara eixorden

amb el seu silenci.

El fred de la soledat

en cada pany de paret s’engruna,

en cada minúcia,

en cada fenedura.

Arrapada als murs

amb la tenacitat de la sal,

la llàgrima muda

de fa temps endurida,

el verdet dels racons indòmits,

els coàguls de sang

de la carn turmentada.

Ocres que foren suor d’hiverns i glaç,

blaus de cels tacats de reixes

rere vidres polsosos,

gris dels xerrics que roseguen

forrellats d’ombres

tracen la cartografia impossible

del dolor de l’absència.

Escòria i runa de temps

que remunta a poalades

el gorg pregon de l’oblit

fins a la font cristal·lina on raja

una fràgil victòria

que és memòria i esperança

inscrita en la llum atònita, tremolosa,

de totes les albes.

I amb les tres ferides torna

per arrancar la llum a l’ombra enterca

la veu del poeta.

Torna en les veus de l’arc iris

que avui agiten els camins de banda a banda

alçant senyeres,

torna fecunda i llibertària

la força del treball que multiplica

en una cançó

d’absència per als llavis.

Torna Miguel en els ecos del silenci

que és tos i que fameja,

torna entre mots esgrafiats

per a epitafis d’urgència

i adéus tramesos amb l’últim alè d’esperança,

torna dibuixant apunts al natural

gràcies a l'ull despert que il·lumina

parets i fenedures

i ferma en el puny clos la dignitat

que pels segles dels segles volien sotmesa.

Pels badalls que l’oblit deixa en oblit

en el seu regne de tenebres

se n’entra la claror que encèn

per a aquestes cendres

brases d’una absència.

Amb la música dels sorolls feta poema

grava en les textures de l’espera

el palimpsest de la paraula

l’eco eixut de la matèria.

I torna d’exilis vells i exilis nous,

torna de silencis i presons

amb tres ferides en carn viva

–la de l’amor, la de la mort,

        la de la vida–

per alliberar la llum, per il·luminar les ànsies.

ɣ

Paraules que no li va dir

Per la desobediència dels submisos.

Wisłava Szymborska

Un glavi lluminós sega l’arrel més viva.

Maria-Mercè Marçal

«Maleïda l’hora que et vaig conèixer

i em vas dur de la mà

a desfullar la rosa intacta dels dies.

Com un cérvol ferit

t’abeuraves en la font

que allà dins meu brollava.

Les promeses de l’edèn sempre entabanen,

no puc dir-me innocent per confiada.

Menteixen contra la dona

totes les faules de déu i del diable.

No vaig sentir a temps la maltempsada

gelosa com era de la llum

que nit i dia encenen les guspires del desig

ni els abismes que velaven

els teus ulls clars.

Qui m’hagués advertit

del misteri de la transformació

del foc compartit

en serp verinosa, del plaer consumat

en dolor que esclavitza. El temps, em deia,

tot ho llança a perdre, però no era el temps,

era aquella ferida que mai no cicatritza.

Les quatre maleïdes lletres

en barrots de presó convertides!

No va trigar gaire l’ullal a despuntar-te

rere la màscara de l’home

quan concentraves totes aquelles febleses

a silenciar-me, a dominar-me,

a anorrear-me.

Hauria d’haver-me baquejat de riure

davant els teus nassos,

davant les teues ínfules de petimetre,

de fatxenda ridícul, de milhomes,

i desamar-te i desarmar-te.

Però el terror imprevist m’emmordassava els mots

i la culpa amb què em nodries em tenallava els llavis.

Vaig repetir l’error de totes les altres,

el perdó i la pietat per l’home caigut en el pou de l’odi,

en l’espiral de nàusea i follia,

i presa de l’instint de comare

que alleta un monstre, vaig teixir i desteixir el parany

de l’oblit i l’esperança.

Tu seguies bevent còlera i mastegant violència,

trist hereu de tenebres,

perdut en l’espill de la pròpia misèria.

Però no ets innocent perquè no vas gosar rebel·lar-te

contra el fat de botxí que et perseguia

i va enfangar-te en el plaer del pecat de torturar-me.

Heus ací l’infern de cada dia. T’he donat

la meua por sencera,

m’ha esgarrifat cada passa teua, he callat

pensant en els fills que vaig parir ben sola,

he menystingut la pròpia força.

Però ara per fi parle per mi i totes les altres

submises i soles, per totes les callades:

avui ja no, ni demà, ni mai més».

Això li hauria dit la dona muda,

la dona cega, mentre l’ànima li queia als peus del llit

un colp més escruixida.

Llavors va agafar en silenci una espasa de foc

de la cuina

i va enfonsar-la al pit del carceller.

I va fugir per sempre del paradís i les ombres

deixant al seu darrere un rastre de sang,

oberta la porta.

«Avui ja no, ni demà, ni mai més»

–es va dir finalment, sense girar els ulls enrera.

ɣ

Sílex

les sements del foc

dins les venes del sílex

Virgili

Per encendre el foc de la vida

colpegem amb força el sílex del poema.

Com un foc que creix des de l’espurna primera,

la nítida llum que encega

projectarà l’ombra del que batega

per platges d’oblit

i boscos de memòria.

Fills de la pedra foguera,

fills de les entranyes de la terra negra,

a l’ombra de les descreences

covem una sement

de clarors futures.

Com un foc que creix des de la pedra.