BERTRAN PERELLÓ, MARTA
Bibliografia
Poesia.
Metamorfosis de colors. Ed. Moll, 2010
Antologia poètica
Del poemari Metamorfosi de colors, Moll, 2010:
Cafeïna
Diumenge. M’inject cafeïna des que despert i no aconseguesc treure’m la sensació de despreniment que m’ha atansat des del divendres. M’intoxic de paraules i fotografies en càmera lenta. De dits maldestres que fullegen cossos invisibles. De coixins negres sobre llençols blancs. El meu negre ja no és primavera. La primavera d’aquest diumenge esquinça i esfilagarsa qualsevol teranyina. M’afil les ungles, afín la veu, desemboir l’esguard, trec l’espasa i tall tots els fils d’aranya. Retall els niguls per la línia de punts. Ja no floten els llavis en la fosca de la nit. No hi ha recança. Ni enyor. Ni tremolors. És diumenge de distància entre el meu cos i jo. Les sensacions m’envolten com a satèl·lits. S’aferren a l’anella i s’encadenen els uns als altres cercant una sortida. Una sortida del cercle! Exit. Salida. Els indicadors lluminosos s’han quedat sense piles. I la sortida no es veu. La fredor de les carícies tampoc. T’hauria de fer por tornar a la inutilitat de viure, al reclam dels tanmateix que et regalava a les hores en punt dels dies de molta ombra.
ɣ
De llavis
Aquí ja no val xerrar de neu ni de pluja suau ni de llavors de petjades que deixen la ciutat inundada d’humitats. Ja no val parlar de tendresa, ni sospirs endiumenjats. Parlem dels dilluns. Parlem de conduccions obsessives cap a l’oracle de la incertesa. Parlem de redoblament de tambors i de fum, de fosca, d’espelmes i d’aquella petita agressivitat que em torna boja quan veig que et menges els llavis. D’això vull que em parlis, avui.
Del llibre La república de la Contenció, inèdit:
Article 1. Dret de vaga
Em pots llepar la pell, acariciar totes les meves pigues, comptar fins a deu i perdre’t dins la meva respiració, conviure entre sístole i diàstole i negar-te en un borboll de sang que transcorre silenciosa per les venes del plaer. Pots fer de seda el rastre de les meves besades, pots eriçar tots els colors i fer salvatges les restes d’una passió a mitja llum. Pots, fins i tot, encendre la lluna quan pensis en mi i no en vegis l’ombra damunt la mar.
Però no et regalaré cap paraula més.
ɣ
Article 2. Llibertat d’elecció
Singlotades de pols, llàgrimes a mig dir, restes de naufragis polars entre el teu cel
i el meu bocí de carrer.
Regno en la república de la contenció. Poso els meus mots
en venda
envoltat de cireres i magnòlies,
entre lliris
i restes de carmí.
Mitges desencaixades
en un cos on no hi caben més fils ni llençols.
ni mitges veritats.
ni jocs a mitges.
O tu o jo.
ɣ
Article 3. Dret a la negociació
Negociem, si és el que vols.
Tu em dius quant vols
per un silenci imprès en quatre colors i jo et diré què en demano
per un simple mot
en blanc i negre.
Del llibre Llunes, inèdit:
Cranc
Plànyer la fúria del ventre,
la feblesa del cervell immund,
l’extrem abismal entre
el zenit de les teues punxades
i les petjades del meu oblit.
El dolor no-nat és rauxa
d’ovaris i constel·lacions naturals
que blinden l’Aquari.
Navegar entre l’aire que queda dels teus salts
és l’acrobàcia que més em fascina
i els signes em condueixen
indubtablement al mar
a caminar de costat
a néixer entre roques
a fer trunyelles amb les pedres
que m’uniran a tu.
El mar és l’estel que amaga
el teu destí
dins la peixera.
ɣ
Cortines
Abaixar les cortines,
canviar la tinta del calamar
per la del pop,
eixugar dues gotes rèptils al coixí;
desfer les espases dels guàrdies
a cop de campanada,
readmetre el blau a la llista
dels indesitjats,
alenar entre les dunes del teu cos,
esquitxar les males herbes
i oblidar-se de nou
de l’aigua que no rega sola,
rescatar milers de fulls,
reanimar els anys perduts
amb l’oblit just inaugurat.
Posar punts.
I a part.
Sense por.
ɣ
Arrels
Una terra mare, una mare terra i una gran mare.
L’arrel que s’esvaeix de tots nosaltres, transparent, de boira.
La branca que ningú s’atreviria a tallar.
Qui és família després del foc?
Què és família després de tu?
Caos dedicat a l’ull esquerre
M’abraç l’ull dins aquest caos que és el cos absent.
El batec a la dreta, parpella volada, lluna en òrbita.
El subconscient d’avui em parla amb dislèxia.
S’equivoca de dècada, d’any, però és puntual en el dia.
La volta rodona d’aquest anell que m’atravessa de fosca a llum,
em fa caminar recte, ben llarg el camí, fins al final de la línia.
I gira, per ser òval.
Gira, per ser balancí.
Gira, per ser abraçada.
Curta, intensa, dolorosa.
Recollida en aquest desordre acabat de néixer, que plora i s’escriu,
que es gràfica, s’ensuma, es demana, es dibuixa i es desfà en la xocolata.
Aquest desori que ha arribat just en punt per posar sentit a la meva vida.
ɣ
El Fons del mar
El fons del mar és una quadrícula
Transparent
De lletres amb punta
De veus d’homes de camp
Que eren, són,
Per mi,
Totes les dones de la meva vida.
Poemes seus dins del projecte
La casa del poema
L’EGOISME orbital
el mirall que recull els trossos que se’t cauen
quan et mires i no et reconeixes
un bocí de pare
un fil de mare
les pedres que compartim.
Un carril espacial en línia discontínua.
No puc inventar-te per encàrrec,
existeixes des d’abans que et pogués entendre.
No puc saber si ets complet perquè
no et puc acabar de buidar
i et confonc, des de la humilitat a la humitat.
Soc egoista per dir-me que m’estim?
Per què m’estimes tan abstractament
des d’aquest melic compartit?
Sent que no em bastaran tres vides per
travessar-te totes les línies i comprendre’t.
Adeu poema gris, metàl·lic, escafàndric.
[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]
Sonet
COM un far, que mou la llum amb les ones,
com la nit, que mou les ànimes entre els somnis,
l’amor sura, sense fils, sense fragments,
quan l’únic reflex que veus a l’aigua ets tu.
No hi ha res immòbil, el no-moviment,
les coses perennes, l’exactitud, la podridura,
la no-erosió, la quietud absoluta.
Només existeix el batec, el canvi, l’evolució.
Som fotografies d’un únic temps,
el bri congelat d’un pensament i un alè
que és àncora, fita, el fum que perviu.
Som amor-serp, pitjallida que navega entre silencis,
muta, es desfà com un sucre, que et fa ser aigua,
camí, pedra que travela i, per sempre, és.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]