Del poemari El blau de la distància, Dip. de Girona, 2014:

Explorant en la foscor

El pols monòton del rellotge

interromp

la soledat.

Acoblat al seu ritme de pèndol,

retrunys i sorolls de ràdio

travessen la paret:

crits de vent i repics de pluja.

Ignoro tot això,

el meu desig

de matí,

d'un tu no creat per complimentar

aquest jo creat que somia

irrealitats,

no interpreta bé senyals,

perdona

aquestes hores de vetlla

amb l'esperança que explorant la foscor

una pàgina buida rebi

la claror d'alguna guspira.

ɣ

L'altre costat

No em sento, de veritat, enamorada

d'allò que comprenc.

Els enigmes m'interessen més,

aquells senyals que volies destruir,

les emocions dels colors,

un entretoc blau enmig dels núvols,

llum que tremola sobre l'estanyol,

l'esclat entre mar i roca,

la meva semblança nítida sobre aigua,

l'altre costat meu

que s'estremeix quan pensa en l'amor,

el teu tu que no conec,

gotes de pluja, rosada de matí.

Del poemari Omplint de veu el buit, Libros de Aldaran, 2022:

La parella

Els balladors ballen

i ballaran

fins que algú

trenqui l’encís,

trenqui

els seus fràgils

cossos de porcellana.

ɣ

Més enllà de vels i matèria

Què hi ha, més enllà del més enllà

de tot el que existeix?

Si hi hagués la veritat,

no seria un concepte que canvia

segons l’individu,

el temps i l’espai?

Hi ha una veritat universal

que existeixi més enllà de l’impenetrable

vel de gasa que només permet a la mort

d’accedir-hi?

Potser, més enllà de vels i matèria,

només hi trobarem

paraules mudes esperant

ser amplificades.