Dins del llibre El brell dels jorns:

[Virgo regia...]

Virgo regia. Vaig sorgir d’un temps,

d’un poble adust, fillol de la postguerra.

Són com crancs de forat, agres taronges,

els meus vuit pams sembrats damunt la terra.

Fusellaments. Cans de bou comminaven

aquella història final, incerta,

mentre la gent callava, grisa, grisos

presagis, àvids carrerons de cendra.

De batxiller vaig suportar consignes

pels clavellers oberts de la innocència.

Record el fred, el perigeu, la pell

urgent, el dol estavellat del sexe.

Record la pluja, el sol, els cirerers,

la delitosa mà, l’adolescència

del primer bes, la claror dels diumenges

sotjant el cel per la finestra oberta.

Em vaig fer home, contrastat, absurd.

L’anonimat, dos fills, treball de mestre,

compte corrent contra corrent, perfil

dissimulat darrere la ciència.

Estim la vida, el vent, encendre el foc,

les sordonaies, les paraules tendres.

Definitiu com un gest públic. Alt,

encimbellat igual que un pit de verge.

ɣ

[Te n'has anat...]

Te n’has anat queixosa del silenci

i m’has deixat una bella florida

de paraules,

un silenciós dolor,

una nostàlgia urgent

de la teva pell de malves,

les coses que més estim,

aquella carta, el gramòfon,

el sabó amb què et perfumaves.

No tornis ara que sé

que m’agrades somniada.

Te n’has anat queixosa del silenci,

paral·lela al silenci.

Callada.

Dins del llibre Racó de n’ Aulet:

[Fins i tot qui no és...]

Fins i tot qui no és dels nostres

és nostre. Per això,

caldria assenyalar uns jorns de pau i treva

perquè els guerrers, dels estendards,

en fessin veus

i cornassin autògrafs en el cel

amb els seus noms de lluita.

Aleshores aniríem amb miloques

a arxivar-los

i a fer aiguapoll del vell litigi,

ara vivència.

del Racó de n’Aulet,

mentre l’odi es neuliria al llunyedar

com un dolor atàvic.

ɣ

[Enterrarem besades...]

Enterrarem besades dins la mar

i a la tardor esdevindran arboces,

flors de xiprell. Enterraren besades

a la garriga i esdevindran pàmpols

enamorats, a la tardor, llampugues.

Serem fidels - jo et seré fidelíssim -

com els discrets llaüts de la badia

són tan fidels penells de l’embatol.

Serem fidels i ens farem vells i tràgics.

Com intuesc la soledat, la pena,

dels teus ulls freds, distanciats, estoics,

mirant la mar, l’amor marcit, la mort

sobre la platja colossal del temps

impietós, fidelment infinits.

Dins del llibre A l’alba lila dels alocs:

[Et tornaré calcar...]

Et tornaré calcar aquesta boca

aiguardentera amb els meus llavis bojos.

Sobre els teulats del temps anit rivets

de lluna i tan d’amor perfan la veu,

l’obscenitat dels mots amb què t’invoc

els glacis dels malucs camí del sexe

on el desig s’ajoca. Balç diví,

l’eternitat és un vaixell que enyora

les platges del teu cos inesbrinables,

al desamor damnat per vents alquímics.

ɣ

[Mentre assumesc...]

Mentre assumesc hiverns i el meu ofici

aleatori de funàmbul, las

viatger tan foraviat pel cerç,

pels entreforcs, pel clam, per les preguntes

del riu, dels aiguamoixos, prenc el dull,

possessió, d’un born de quaranta anys

i en certific, ecoic, sense falòrnies,

el bac i la solana, la tristesa

i els gladiols. De res no em queix, accept

el joc, l’esmena, el celistre llepard,

la desnerida flama, certituds

de delectança esquiva. Vi abstergent

us garantesc i ocells i dignitat

en la renúncia del cos, abans

senglar i ara en declivi, en què em retornen

a morir tantes presències. Àrbitre

dels propis gests, us anuncii l’encant

dels aiguamolls molt conformat, la nit

on ja m’esbalç sense desfici, quíties

riberes que assuaugen els icors

i la basarda amb ocarines. Ans

he de fer el solc encara endins, ofert,

quimèric, solidari amb els absents

i els agrassots. I envelliré parlant-vos

de meravelles, del que estim, enigmes,

somnis, fracassos. Altra cosa no

anhel, car, de tots els plaers, l’amor

és el confí i el mot és el miracle.

Dins del llibre A l’alba lila dels alocs:

Vent de març

Amb quina antiga tossudesa el vent

de març retorna a fecundar el desig,

les oliveres. Fets a mida, els mots

i els versos fantasien vells propòsits.

D’aquell trajecte en resta el grana mès

del dret dels pocs, la força dels petits,

la dignitat d’haver-ne conservat

vibracions i un mur com a penyora.

ɣ

A poc a poc

Per molt de temps veurem la primavera

com una diligència fal·laç

dels déus, però que serva la bellesa

de no haver estat possible; a poc a poc,

s’apagarà el fragor del jurament

de mai no obrir la flor del puny estret.

Dins del llibre Cartes a Lady Hamilton:

Pizzicato a la Mola

Llunyegen, per la dansa esmaperduda

de les gavines, motonaus, colpint,

en rutes violetes, l’aigua esquiva.

Amb solitud, la Mola s’emmiralla

als gresos i pissarres d’estimballs

paleozoics i tristos. Ara et rets

a l’ordre dels arpegis que convoca,

amb prodigalitat, el vent del nord,

com qui entrelluca rere la calitja,

un llum encès, lilàs, una frisança;

i, post el sol, quan l’última presència,

a penes estrafeta a l’horitzó,

serà la nit, res no haurà estat de veres.

ɣ

Post Escriptum

Hem profanat el temps i ens ha colpit

de sobte aquest desfici de saber-ho.

Amb lentitud i amb el desassossec

dels gossos dels llaüts, les nits de boira,

transcorren els instants on ara som.

Hem profanat el temps i l’escarment

serà una singladura irreversible

a l’estupor d’esdevenir-ne ostatges.

T’evoc, des de l’absurd, com qui demana

imperiosament el benefici

d’un ull de sol, el frec d’una gardènia.

Dins del llibre Calvari:

[A mans de proxenetes...]

“...s’acostà a Jesús i li digué: ‘Salve, rabí’. I el besà”.

Mateu 26,49

A mans de proxenetes i aligots,

fitàvem l’horitzó des del crepuscle

en cerca de respostes, d’un indici,

per desxifrar el destí, l’intraduïble.

Tu no ho ets, el Messies, ni dels nostres.

Si fossis patriota, amb elixirs,

desassedegaries els ermassos:

sobre el desassossec de Galilea,

de temps no hi cau més pluja que les urpes

i l’urc dels invasors. I, en no voler,

perfàs, en certa forma, legitimes

els grisos sementers de sal i glavis.

Tu no ho ets, el Messies, ni dels nostres.

Només la paradoxa, el canemàs,

en què esdevé espasí i espasme i rost

el corredor que porta al llampurneig

safrà de l’últim somni. I ens adreces

als averanys, al buit, com els capítols

darrers de les novel·les inconcluses.

Tu no ho ets, el Messies, ni dels nostres.

Ara és la singladura, el devessall:

ja no gosava creure per esser

possible aquest moment: “Salve, rabí”.

ɣ

Post Escriptum

“El Messies, el rei d’Israel, que baixi ara de la creu i nosaltres, quan ho veurem, creurem en ell...”

Marc 15, 32

Quan ja no puc desdir-me, l’equilibri

mateix que m’encimbella a no voler

la mort no em deixaria mai sinó

regust d’hiverns i d’ecos, si ara optés

per fer-me a la mesura de l’esglai

o de la inversemblança. No cerqueu

en mi prodigis del color de guix

dels vostres somnis. Com als campaments

de guerra de les èpoques heroiques,

Jahvé no romandrà entre les senyeres

impures d’aquest poble fins que el trémer

d’un llavi allisi els grops de l’altivesa:

el temple, el sacerdoci i el reialme.

Us ho dic certament: els rituals,

els imperialismes són el rastre

que deixen a la sorra els escurçons,

les nits de lluna nova, en el desert,

perquè hi vagueu per sempre com les hienes.

Em demanau un signe: compartiu,

i n’eixireu vivificats i savis.

Dins del llibre Bandera blanca:

Bellesa

Les cartes que t’escriuen els amics; el blanc d’ou

de la lluna, acampat tantes estones rere

la cortineta amb àngels de la biblioteca;

els balustres on venen a aparellar-se, en ebris

encontres, els coloms; les figures de moro

ardents, des d’on udolen els tons laics i escarlates

de la llum del crepuscle: la bellesa transcorre

amb tu cap a les calmes de l’ésser, cap al sol

casual que han de veure passar les ploracossos,

com un roig camafeu, sobre el teu epitafi.

ɣ

Àvia Magdalena

Un altre hivern no t’ha vençut l’absència.

La posta tornarà i és com si fossis

encara la cansada silueta

que es deixa posseir per un somrís

a l’hora de besar-se, aquella mà

que encén l’espelma del rebost i malda

per treure’n les ampolles o cireres

sagnants o l’escomesa del terrible

dolç de la confitura.

Vivim mentre qualcú roman als porxos

indemnes que bastírem

un dia, enfront del temps; i l’alba nostra

és el present que som a dins uns ulls

lleials en caure el vespre.

Dins del llibre El batec de les pedres:

Neix l’escriptura

Molts de camins eren cursos d’aigua. L’home escrutava els equinoccis, escrutava laberints, i, a llocs sagrats, salvava la memòria dels morts. Tot era rar i bell: la violència dels abismes, les ombres escarlates, la flaire de morduix del pleniluni, el bleixar de dos cossos, que ocultava la selva. Tot era rar i bell.  el seu poder anímic sobre el sílex, sobre els secrets de les pedres calcàries, l’home en va fer les eines, cavernes, les adipositats i els ritmes de les venus; en va fer un costum com de tenir dues mans. Després, aixecà sales hipòstiles, interpretà els auguris, va establir calendaris. L’home era així, indòmit, èpic, naïf. I, un dia, es va sotmetre a una experiència brutal: explicar l’ésser. Invocà el vent, la claror súbita, malva-rosa d’un àngel, traçà el primer gargot.

ɣ

Plany de Gerónimo mentre es deixa fotografiar pels turistes a Oklahoma

Ens ho heu pres tot: la dignitat, els mestres,

els camps d’herba, i el dret a conservar

les dones. Ara, des d’on surt el sol

i corren amples rius, no tenc memòria

més que pels dies en què decoràvem

amb vistosos colors els nostres poltres

com a senyal de guerra. Vet ací

els privilegis d’un vell chiricahua:

aquest exili sempitern i el ceptre

d’una tribu lliurada a l’extermini.

Mai més ningú no tornarà sotmetre

l’urc del bisó sobre la desolada

geografia d’Arizona. Prec

perquè el Gran Esperit em concedesqui

encara, no abundància de boscos,

sinó una mort benigna com els cels

i els alts recobres de la Sierra Madre.

Dins del llibre Cap de cantó:

Estornells

La tarda s’enamora d’aquell lloc. Parl d’un pati

amb gàbies d’ocell i dibuixos amb guix,

que eren de sols i grans navilis a la vela.

Com una oració, els diumenges, amb suc

de llimona, la mare m’enllustrava els cabells.

Jo duia dins la boca mil estrelles de mar.

Pels carrers veien créixer l’abril sense geranis.

Quan ploraven els gossos enyoràvem els morts.

Les penes de l’infern formen part del paisatge

i de la dialèctica més pura d’aquells dies.

Encara, en evocar-los, el novembre convoca

un neguit de filferros i d’ornaments litúrgics.

Diluvia a les pletes dels nostres paradisos.

Els esbarts d’estornells em recorden els cels

al·legòrics del Bosch i el tema literari

de la caducitat de la vida i dels somnis.

Em recorden les trenes llargues del primer amor,

les roses que es podrien a tombes dels vençuts

i la meva infantesa d’arlequins i metralla

ɣ

Solstici

Les paraules són cérvoles que fugen de la mort

Tenen fred i se’n duen la tarda dins els ulls

Se’n duen instants liles com la mar de Menorca

Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música

Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces

Embriagues d’aromes de roser imperial

Des d’un vaixell corsari pensaria els seus besos

Pensaria un rivet de notes d’oboè

A més de laberints les paraules són cérvoles

Beuen aigua dins l’últim batec de la tardor

Esdevenen deesses amb flors a la cintura

Volen créixer com taques de rovell i desfici

Mentre passa el perfil malva-rosa del vent

Passen contrabandistes pels sorrals de l’absència

Som l’amo de la seva tristesa i d’un vell gos

Tot allò que m’espera no té nom a cap mapa

Dins del llibre Gebre als vidres:

Mediterrània ment

Per a una cançó d’ Entreveus

Els mascarots, la mar i la seva música,

la vitrina amb terrisses on salten els dofins

i canten els guerrers, la vànova amb abelles,

la llum grega de la pell de les pomes,

i l’ànima del boc, la mística del foc,

la flauta, el julivert. També sacerdotesses

amb polseres i gemmes, la lenta oració

que convoca la pluja, laberints

on s’esperen tenaçment els amants,

collir roses, escriure amb mites dins la boca.

ɣ

Apunt

¿Toc la rosa o també escolt la seva música?

Del que no entenc en faig una biblioteca.

Dins del llibre Aigües desprotegides:

[Vos donaré la veu...]

Vos donaré la veu, menta, perfums,

el passaport i les cartes d’amor,

vos donaré polseres, besos, peix de palangre,

seré bo com el pa, seré un cuc de sucre

si no em mostrau les dents, si no em tapau de vidres.

ɣ

[Són els mateixos...]

Són els mateixos que contemplà la ploma d’Allen Ginsberg per la carretera de Jessore, són els mateixos en el frenesí, el seu apocalipsi surt de bandades de corbs, de tintoreres, de la pantalla del televisor, el seu apocalipsi i un rastre de piragües i besos dins la vastitud clamorosa de la mar, la parafina del terror fa alçar la tramuntana en un vertigen de peixos homicides, el cim de la crueltat és aquesta música del vent damunt els membres túmids de milers de nàufrags, tots sabem la uralita de rutes com hipòdroms des d’una a l’altra guerra, rutes del pànic fins a fusells lúgubres o fins a l’extinció, sabem selves, metròpolis i el carbur que vomiten els cossos, són els mateixos, malvists, apàtrides, passen per  túnels expulsats de la vida, a mercè de les màfies dels helicòpters, dels sensors, de les sondes, dels radars, el nom dels seus botxins sota la protecció de la llei de duanes, no arribaran enlloc, mai no havia plogut sofre amb aquesta violència, veig passar rèptils, sarcòfags, no arribaran enlloc, són els mateixos, i estan tristes les roses dins les seves mans buides.

Dins del llibre Aigües desprotegides:

[Primer ens usurparen...]

Primer ens usurparen els boscs, les reserves

d’aigua dolça, el llegat dels difunts,

els mocadors de seda i els himnes de la tribu;

ens usurparen escenaris, efemèrides,

jardins, la força dels arguments,

els remeis contra les penes d’amor.

Demà tot serà seu. Entraran dins les cases

i ens llançaran al fang.

ɣ

[La inclemència dels noticiaris...]

La inclemència dels noticiaris em recorda

la de la postguerra. De bona hora

ja travessava els erms de la indefensió

amb la meva bicicleta. Coactiu,

el firmament era com tul morat.

Molta gent augurava

que arribaria prest la fi del món.

Jo no podia tocar fusta ni l’harmònica.

Despietada, la mar

m’havia buidat els ulls de papallones.