[La casa on habites...]

LA casa on habites, on ets ara, per un temps limitat.

La casa que t’acull i que no és pas casa teva:

tu no tens, no pots tenir, un indret on habitar, llevat

d’aquesta escriptura, del teu pensament, que progressa a mesura

que l’escrius, que el descrius.

La casa que veus de lluny, com alguna cosa fora de tu.

Res no posseeixes, tractes de no ser posseït.

Habites aquest món —el teu món— talment com si fossis un estrany.

Tot en ell t’apar llunyà, aliè, distant.

Sents però no escoltes, mires i no veus, parles sense dir.

Vius: no ets.

La teva vida ja no és sinó el miratge d’una quimera.

Pura escriptura.

Una escriptura per on creus avançar en el coneixement, endin-

sant-te per camins poc fressats, sense adonar-te que ets a frec del no-co-

neixement.

Una escriptura amb la qual proves, inútilment, de termenar el món.

Elimines tot l’aparent: cerques l’essencial.

Voreges el límit.

No t’adones prou del goig de sentir-te vora els déus: saber que no pots

dir perquè habites l’inefable, saber que no pots fer perquè no hi ha res

a fer.

[Només aquesta feble veu que, per ara, tan sols pot ser dita i escoltada

en (el) silenci.]

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]