Del poemari Rondalles i altres veritats:

Inesperadament

Reina d’aquestes hores, ara vens 

tota brillant, armada. 

Bartomeu Rosselló-Pòrcel 

Per a Amparo, Paquita, Ricardo i Paco 

I: La cosidora 

Amb els cabells de color anys 

i acompanyada de vivències, 

aquella vesprada 

cosia. 

Botons i traus 

coordinats amb exactitud. 

Repunts precisos. 

Agulla 

enfilada amb destresa. 

Cansament i experiència 

als dits. 

Tota ella bondat. 

Per això, 

fins i tot 

havent-se-li presentat 

sense cita prèvia, 

la rebé amb posat afable. 

***

II: Brillantor buida 

No li feia gràcia 

tindre-la al davant 

amb aquella actitud 

arrogant i capritxosa. 

Dona jove 

amb vestit de lluentons, 

collar de diamants 

i eina esmolada al puny. 

No s’havia imaginat 

conéixer-la de sobte 

i amb aspecte incongruent. 

***

III: La sega 

A mesura que li ensenyava 

els brots dels conreus 

de tota una vida, 

la nouvinguda 

anava segant-los.

«Quin desfici! 

Els hagueres pogut deixar créixer 

una mica!» 

Tanmateix, 

no s’alterà, 

no perdé els nervis: 

havia tingut cura de tot allò 

amb esma, 

havia volgut 

i havia sigut volguda... 

havia sigut molt feliç. 

I, entre l’olor d’herba tallada 

i de projectes fent-se malbé, 

les dues van desaparéixer. 

***

IV: La resposta de la repuntadora 

Des de la seua ingenuïtat, 

des del seu bon cor 

i de forma artificial, 

intentava simplificar-ho 

per a foragitar els planys, 

intentava fer-nos vore 

que encara era de dia. 

Però ella 

era la primera 

que no ho acceptava. 

***

V: La resposta de l’obrer 

S’avançà a l’automatisme 

que el dirigia. 

Es desempallegà de les quatre paraules que, 

sovint, 

duia al damunt. 

Parlà... 

I, amb un tacte 

extremadament tendre 

i amb la tristesa 

d’un nen que no comprén, 

la recordà. 

***

VI: La resposta del llaurador 

No el reconeixia. 

Era una animal ferit, 

que gemega, 

que somica. 

Fora de si. 

M’abraçà 

amb una força angoixant, 

descontrolada, 

com si així 

poguera asfixiar 

el dolor que sentíem, 

com si així 

poguera allunyar de la mort 

el record inert que vetllàvem 

i recuperar els alés que havien cessat. 

***

VII 

Esdeveniments precipitats... 

Regust amarg, 

insuportable, 

d’una absència irreversible. 

I després, 

una llarga conversa 

amb la pèrdua 

i... 

el silenci. 

ɣ

Origen

Amb la clau del temps 

badalla la memòria 

saltironen els sentiments. 

Empar Bria i Pelufo 

Per a Empar i Francesc 

I 

Ensenyant convençuda i convincent, 

militant d’una cultura, 

acarona grafismes, 

andareja vertiginosament paraules, 

es nodreix de les històries que llig. 

I, quan amb timidesa 

accepta que en té moltes per contar, 

la poeta escriu magistralment, 

encara que habitualment 

les restringeix a l’àmbit íntim, 

en un paper mig esgarrat,

en una caixeta de fusta 

o entre els fulls de la llibreta de ressenyes, 

mentre a Lesbos encara esperen 

els seus versos. 

II 

Artista de llenços vestits amb arena de riu 

i acrílics d’assecat veloç, 

dibuixa còmics de gran format, 

on els personatges, 

els androides, 

es cerquen entre els gratacels de la metròpoli. 

Prepara copes sobre fons acolorits, 

equilibris entre fi cristall 

i els glops oblidats. 

Explica somnis 

amb vaixells i ocells de paper, 

amb rostres que al·legoritzen 

edats i sentiments humans. 

Ens mostra el pas de les estacions 

amb argent, vidres i colors primaris, 

els seients des d’on es veu avançar el temps, 

llunes, 

espirals, 

cicles, 

venus ancestrals, 

laberints 

i enigmes.

I ho fa amb la dignitat i perfecció 

que tant valoren la gent que l’admira, 

amb la maduresa 

que s’engoleix la covardia de la gent que l’enveja.

Del poemari Confidències de records:

Instants

I

Des d’una finestra

mires:

blau i roig es fonen

i fan nàixer

mar i horitzó

dins el cel de l’alba.

II

Un vidre

copsat per un impacte

s’esquerda en

incomptables línies,

transformat en una teranyina glaçada.

III

Sota els sòls de la ciutat,

dins els túnels,

criden i grinyolen

els vagons plens de gent,

com esperits encadenats al temps

que et retornen contínuament

al passat

i t’anticipen després el futur.

IV

Com si fóra un Atles privilegiat,

una au albina

carrega,

amb un bocí de nit sense estrelles,

l’ala.

V

En un instant nocturn

es dibuixa nítida

i es guarneix d’immensitat

la Lluna Plena,

que fuig de l’arribada del dia,

que juga amb Júpiter, Venus

i sobretot...

amb mi.

Del poemari Camins recorreguts:

L'Au Fènix

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

MARIA MERCÈ MARÇAL

I

Esperes respostes

que t’òmpliguen l’ànima,

per tornar a ser l’ocell de foc,

mentre només ets les cendres apagades.

II

Però el temps passa...

El polsim perfila una imatge

de punts de coure,

vermell i encés...

I es transforma

en plomes de foc incandescent,

roent,

vivaç:

l’Au Fènix ha renascut.