Del poemari Llibre de contemplació, Ed. Germania, 2013:

Temps irreductible

En l’ínterim que som, el temps irreductible

Antoni Ferrer

Quan en arribar a l’estació de la penombra

revisem els camins i valorem la collita,

quan pensem que la costera s’ha acabat

i ens enlluerna el dring de la planura

i ens calma el sol indemne i acollidor

o quan sembla que hem bastit la glòria

sobre l’imperi llefardós de qualsevol cor desert,

      és aleshores ―nafra i calma―

quan les nostres mans rompudes accepten

la derrota i la condemna dels déus implacables,

acusades de jugar i perdre sobre les caselles

diluïdes de les nits i dels dies

i culpades d’atacar el temps irreductible

d'aquesta escorça, aspra i abismal,

                               d’aquest nostre estèril paisatge.

 ɣ

Alé suspés

A l’altra banda dels records,

                                           ningú:

        nosaltres som els records.

Un alé suspés en l’aire,

glaçat a l’instant del llast,

furtiu a l’esguard.

Un fantasma del passat,

immisericordiós.

Unes burilles gastades a terra,

sense foc ni batec.

Una pluja estantissa

que cau sobre el cos de l’ofegat.

A l’altra banda dels records

                                 no hi ha res.

Del poemari Inventari de fragilitats, Onada Edicions, 2016:

[Llevàrem l'àncora...]

                   Llevàrem l’àncora.

Ens vam aventurar

per aigües desconegudes

i territoris perillosos per a l’amor

com qui es fa a la mar sense mapes ni brúixola.

Volguérem assenyalar els punts cardinals

amb la fragilitat de les nostres abraçades,

orientar-nos enmig

                        del desordre dels nostres cossos,

marxar mar endins o terra enfora, que tant li fa

a l’espill de les aigües salabroses del desig.

Nauxers maldestres, navegàrem

al bell cor de l’aigua novella, imprudents

com qui nada envoltat de taurons.

Resseguírem vents despullats: horitzons

transparents: aurores insomnes: capvespres

resplendents: escumes iridescents...

Amb l’efervescència peremptòria

                     del deler volguérem abastar la mar.

Mar enllà, però, sospitàrem que no trobaríem

la nostra Icària.

                             Massa tard:

vam arribar a terra incògnita.

I ensopegàrem, orfes de fars, amb roques

filoses que tallaven com guillotines.

Ptolomeu ja havia advertit

en els seus mapes de l’existència de serps de mar

i certes criatures perilloses: Hic sunt dracones. 

      I també de caníbals. Nosaltres.

D’aquella travessia només quedà al bell mig de la mar

el derelicte del nostre atreviment.

ɣ

[El record...]

El record de l’un de l’altre és una enorme

botiga de curiositats

                                      inhabitades

que ja no és visitada per ningú,

una llarga comitiva d’atrotinades bagatel·les

que passeja per l’espai desert de la memòria,

un reguitzell de foteses

                                         perdudes en l’arena,

una col·lecció de bibelots sense valor,

andròmines que ja no saben què amagar,

quincalla esparsa,

                                  complements de maniquí.

Indiferència que beu les aigües d’un oasi sec.

ɣ

[Imhotep...]

Imhotep, savi polimàtic,

va dirigir la construcció de l’excelsa

piràmide esglaonada de Saqqara

per al faraó Djoser

com a guia del camí cap a l’eternitat.

               Per açò va ser deïficat.

Com m’hauria agradat

ser l’arquitecte de la nostra eternitat,

el déu dels nostres vents

i habitar els somnis de totes les pedres,

ser suport i temple

dels nostres dies de tacte i esguards.

Però que cruel és el temps.

Sé que enderrocarà pedra a pedra

el nostre habitatge

               i el devastarà i el tornarà arena.

Com ho fa amb la piràmide de Saqqara.

Del poemari El bosc de bambú, Ed. Viena, 2019:

M’adone que no està en les flors

la bellesa de la primavera.

ZHANG XIAN

Grocs oriols em desperten.

Es queixen de com és d’efímera la primavera.

SHEN YIXIU

魁子决定春天到了

Quian Zi pren una decisió

quan arriba la primavera

Tot aprofitant que el dia s’allarga

enderroque totes les muralles,

enrune els palaus i m’atorgue la dignitat

de ser emperador de totes les coses i de totes les causes

tot i no ser amo de res.

Inaugure una nova dinastia.

Ordene que arranquen

totes les males herbes del jardí imperial.

Envie els soldats a rescatar les muntanyes sagrades,

segrestades pels bàrbars de la frontera del nord;

després dissolc l’exèrcit i faig que tots els soldats

tornen als seus pobles portant una flor de lotus.

Decrete la construcció d’un nou palau imperial

sense parets perquè tothom puga gaudir d’ell.

Escric un manual sobre la humilitat i la benvolença.

El càstig és derogat.

Perquè siga coneguda la meua voluntat,

enviaré un estol d’ocells a comunicar-la

                                  a tots els meus nous súbdits.

I si soc destronat, cap tempesta em farà oblidar

                 que existeix la primavera.

ɣ

Alce la copa i bec amb la meua estimada.

Sota la lluna, l'estany, les flors i els arbres.

WANG BO

Si les granotes no poden suportar la soledat,

que aquestes aigües entonen la seua cançó.

WEN YIDOU

白術文物

Els artefactes de Bai Shi 

Mai he estat un prestidigitador

però per a atraure’t he inventat certes meravelles:

aquesta màquina que sap pesar les fulles a la tardor

i descomptar el que tenen de la teua melancolia;

també aquest mesurador d’ombres

que m’indica les formes del teu caminar;

i aquest dinamòmetre de gestos

que sap de la pressió amb què els teus llavis

acaronen la tassa de te de gessamí;

i un detector de xiuxiuejos

que m’informa de les teues converses amb la lluna

i amb els ocells de l’Escola dels Pensaments.

També tinc un poema:

és un artifici que, potser, no és molt valuós.

És aquella granota que s’amaga rere les fulles de papir;

quan acabe d’assajar,

amb l’ajuda del cor de les aigües cristal·lines,

interpretarà per a tu, Li Xue,

la melodia de l’Estany de les Fragàncies

i després, com el meu cor,

                  saltironarà cap a tu gota a gota.

Del poemari Hotel, Aj. de Mislata, 2019:

About art

[Sobre l'art]

 Si ho contemples bé, tot és art.

La pedra, caixa negra que amaga al sí l’esdevenidor del temps.

L’aire que filant calideses abraça l’horitzó desballestat.

Un batec i un altre compassat al davant de la vida.

L’arribada del dia que s’inclina als peus de l’observador.

La febre del lloc, el ritu de l’enlloc i l’estranyesa del món.

L’astrolabi que enfila la mirada cap a la volta de la retina.

Els colors piròmans que ablamen el llenç salvatgement blanc.

L’instant incert que es torna cert.

La desclosa amable del silenci i de la paraula.

La bellesa del signe que calla però és.

La llum tèbia, esfèrica, que amera de vida l’ull de marbre.

El trànsit per la vida. El viatge.

[I la quietud de la mort.]

Del poemari El so de la flauta de jade, Bromera, 2021:

Quina tristesa més profunda

mora al fons de l'ànima!

BAI JUYI

佛教徒蒙克他的祖國為武則天

Un monjo budista revela el seu origen a l'emperadriu Wu Zetian

La teua ànima va nàixer

mil anys abans que el teu cos.

El teu cos va nàixer

de la fusta del taller de ton pare;

d’un eclipsi total de sol

provocat per la falta de punts cardinals;

del silenci blanc d’una ciutat negra;

d’un fragment de por llançat per la tristesa

de la fredor de la ferida que inventà la fletxa;

d’una ombra, ànima de vell drac,

que deambulava pel Llac Etern;

de la fam de mil llops salvatges,

nàufrags d’identitat;

del pas de mil caravanes nòmades

pel desert d’Alxa entre muntanyes de sorra

i oasis d’aigua salada;

d’una gota de la tempesta

que va destruir la ciutat de Wenling.

La teua ànima vingué a buscar el teu cos

i es va refugiar de la pluja immòbil

en l’espai intercostal que deixaren lliure

els tèrmits que exterminaren la dinastia Tang.

I allí espera la plaga de llagostes

que rosegarà el seu foc.

Mil anys després tornaràs a renàixer

en la lleugeresa de la mirada del gira-sol.

Ets un cicle. Et repeteixes.

ɣ

La dona s'engalana per a qui l'aprecie

Dita popular xinesa

惠宗皇帝訪問了李世石

La cortesana Li Shishi és visitada per l'emperador Huizong

Arribes a ma casa

i desfàs amb fúria el tocat de plomes de marabú

que vaig fer portar des del sud.

I fas malbé les celles d’antena de papallona nocturna

que com a boira llisca sobre cristalls de gel.

I aixafes el ventall de fina seda

pintat per les virtuoses mans de Guo Xi.

I m’arrabasses el cinturó d’orquídies

que vaig enfilar a la tardor.

I m’esquinces el qipao de lotus

que vaig teixir amb l’ajuda dels peixos blaus del llac Tai.

I t’apoderes de la meua tèbia pell de nenúfar

maquillada amb oli d’ametla.

I prens la meua cintura de salze

amb urpes de tigre insaciable.

                                                I entres en mi.

                I jo acull tota la teua set.

Quan marxes,

els colors de totes les meues flors van esvanint-se a poc a poc.

ɣ

Vull posseir completament

el teu cos de jade

i la promesa del teu cor.

WU TSAO

对诗人吴曹的身体要温文儒雅拥有林清玄

La poeta Wu Tsao vol posseir el cor de la cortesana Txing Lin

Vull entrar, ulls closos, al bosc de salzes

del Paradís Celestial de Jade;

despentinar les serps de l’herbam;

caminar entre gesmilers i magnòlies;

conduir gloriosament les mans

per l’escorça esvarosa i càlida de les petites prunes;

perdre’m en la mar de la pàl·lida pell

                             ─vol de gavines i mans─

i arravatar-te a queixalades impúdiques i exquisides

la seda porpra dels teus secrets pensaments

entre sons de tambors weifeng i batecs d’or.

Enfront de l’esplendor de l’espill,

vull encetar el joc encés al sotabosc:

una batalla de cuixes i gladiols,

d’arbres entrellaçats i arrels compartides;

vull arribar al secret lloc del bosc

que s’aroma de lotus i nenúfars;

vull despullar els nostres llavis

           i posseir completament el teu cos de jade.

Del poemari Prèclum, Tabarca, 2022:

[Bijaya Kumar Neupane]

Va nàixer a Bhaktapur (Nepal) en 1983, lloc on viu  actualment. A l'edat de nou anys es va convertir en un xaman, ja que es creia que estava posseït per un esperit serp, la deïtat familiar. És enginyer tècnic agrícola, però treballa com a guia turístic. Activista dels drets dels tibetans refugiats al Nepal, realitza comunicacions i conferències dins i fora del país. Amb els seus dos mastins tibetans passa llargues temporades meditant al temple hindú Muktinath, a les muntanyes de l’Annapurna on estudia els upanixad. Ha escrit poemes intimistes i reivindicatius. És conegut pels seus llibres समुद्र बिना देश (País sense mar), मेरो हड्डीमा भूकम्प, (Un terratrémol als meus ossos) i निलो बिजुली (Llamp blau).

Jo els he vist

Els savis en deixar aquest món, renunciant a tot, esdevenen immortals.

Upanixad Kena

[Gran terratrèmol de Nepal, 25 d’abril de 2015]

Després d’un gran terratrèmol,

de sota les pedres, del fang o de les runes

brollen els pensaments de les víctimes.

Són de diversos colors. Jo els he vist.

Surten de color blau. I habiten la mirada

tendra de la mar que mai pogueren veure.

N’hi ha de color groc que volen prestos

i es posen sobre les ales de la papallona eurema

perquè porti el seu record cap a l’horitzó etern.

Els de color roig s’escampen a poc a poc

entre els núvols de la memòria i romanen

per segles en la solidesa de la pedra.

Pensaments verds s’estenen per praderies,

cobreixen l’herba, recorden moments de llibertat,

s’adornen de calèndules i arrelen en l’esperit del bosc.

Els pensaments negres s’enreden en la tela del surwal

i no són capaços de contemplar la llum pura,

pereixen sota la clàmide espessa del temps.

També els he vist de color blanc. Són pensaments savis;

han viscut la certesa de la veritat i la grandesa de l’alè de l’ànima

en la puresa i en la fortalesa de la neu de l’Himàlaia.

També hi ha pensaments pàl·lids;

són els d’aquelles persones que, sorpreses pel sacseig,

no han pogut deixar-los escapar

i jauen atrapats en la boira del temps vetllant els cossos.

Brollen pensaments de colors.

Sí, jo els he vist.

(Extret del llibre मेरो हड्डीमा भूकम्प, Un terratrémol als meus ossos.

Traducció de Sanjiv Bergadà Prajapati)

ɣ

[A Antoni Ferrer]

Vindrà la mort

Vindrà la mort.

Tindrà la meua forma.

I el vent arter del temps no tindrà pietat

de les meues més arrelades clarícies,

i el mar llòbrec dels dies subjugarà

les meues més irreductibles conviccions.

Vindrà i, a contracor, despertarà dubtes i aclarirà certeses.

Que tot, ara, és escondiment que defuig d’acompliment.

Que tot el meu jo, verb ja conjugat serà

i nom amb la forma ortiva del silenci perdurable.

Que l’etern se m’acosta

─la transparència indubtable m’arriba─,

i amb ell, l’inesperable i l’inconegut.

Si em sé efímer en un designi impenetrable,

per què voler perdurar en temps deleble i permeable?

Com no enfrontar la fosca si ja soc fosca del que encara no soc?

Habite la meua intempèrie i soc, altrament,

recer i carn perfent-me en un ara i en un sempre:

prolegòmens imperibles d’una derrota ineluctable

que és, alhora i sempre, insomni i guarició.

Si poguera, almenys, intuir el destí de la mirada.

La mort no sap mentir.

Vindrà. Àngels i arcàngels assuaviran el camí.

Vindrà. Àngels i arcàngels lliuraran la clau de la porta.

Vindrà.

I tindré la seua mida.

Del poemari Tríptic dels improperis, Trencatimons, 2022:

[Amb la mirada trista...]

Amb la mirada trista et preguntaràs:

«Per què caminar per les vostres veredes

aixafades per rodes incendiades?

Per què hauria de perdre’m

en el desordre de les petjades

oblidades en la polsegada del temps?

Per què hauria de beure d’aquest vas

que recull llàgrimes captives

sota una lamel·la d’il·lusió

i que indignament i amb crueltat

m’oferiu?

Per què hauria d’estimar

les vostres monedes

i els vostres pagaments

a canvi d’un silenci covard i cínic

que asseca consciències i voluntats?

Per què hauria de parlar la vostra

llengua de gramàtica ensagnada,

corrompuda per rònecs missatges,

esventrada per sòrdides intoleràncies,

mancada de nobles paraules?

Resignat, hauré d’acceptar

aquest designi

que descarna la meua ànima.

Altrament, no seria jo».

ɣ

[Amb cinisme...]

Amb cinisme,

             impúdicament,

                         t’acostes al condemnat

i li perboques xafarderies

                        amb tuf de lamentació.

No li demanes disculpes!

Sòrdid bufó

d’enviscada incontinència,

per què li exigeixes

que admeta la culpa?

Tu, que ets un assaltaprostíbuls,

                         amb quina autoritat ho fas?