GIRON ARAQUE, JESÚS
Bibliografia
Poesia.
Llibre de contemplació. Alzira: Ed. Germania, 2013.
Inventari de fragilitats. Benicarló: Onada Edicions, 2016.
El bosc de bambú. Barcelona: Editorial Viena, 2019.
Hotel. Mislata: Ajuntament de Mislata, 2019.
El so de la flauta de jade. Alzira: Edicions Bromera, 2021.
Prèclum. València: Editorial Tabarca, 2022.
Tríptic dels improperis. La Vall d’Uixó, Trencatimons Editors, 2022.
Antologia poètica
Del poemari Llibre de contemplació, Ed. Germania, 2013:
Temps irreductible
En l’ínterim que som, el temps irreductible
Antoni Ferrer
Quan en arribar a l’estació de la penombra
revisem els camins i valorem la collita,
quan pensem que la costera s’ha acabat
i ens enlluerna el dring de la planura
i ens calma el sol indemne i acollidor
o quan sembla que hem bastit la glòria
sobre l’imperi llefardós de qualsevol cor desert,
és aleshores ―nafra i calma―
quan les nostres mans rompudes accepten
la derrota i la condemna dels déus implacables,
acusades de jugar i perdre sobre les caselles
diluïdes de les nits i dels dies
i culpades d’atacar el temps irreductible
d'aquesta escorça, aspra i abismal,
d’aquest nostre estèril paisatge.
ɣ
Alé suspés
A l’altra banda dels records,
ningú:
nosaltres som els records.
Un alé suspés en l’aire,
glaçat a l’instant del llast,
furtiu a l’esguard.
Un fantasma del passat,
immisericordiós.
Unes burilles gastades a terra,
sense foc ni batec.
Una pluja estantissa
que cau sobre el cos de l’ofegat.
A l’altra banda dels records
no hi ha res.
Del poemari Inventari de fragilitats, Onada Edicions, 2016:
[Llevàrem l'àncora...]
Llevàrem l’àncora.
Ens vam aventurar
per aigües desconegudes
i territoris perillosos per a l’amor
com qui es fa a la mar sense mapes ni brúixola.
Volguérem assenyalar els punts cardinals
amb la fragilitat de les nostres abraçades,
orientar-nos enmig
del desordre dels nostres cossos,
marxar mar endins o terra enfora, que tant li fa
a l’espill de les aigües salabroses del desig.
Nauxers maldestres, navegàrem
al bell cor de l’aigua novella, imprudents
com qui nada envoltat de taurons.
Resseguírem vents despullats: horitzons
transparents: aurores insomnes: capvespres
resplendents: escumes iridescents...
Amb l’efervescència peremptòria
del deler volguérem abastar la mar.
Mar enllà, però, sospitàrem que no trobaríem
la nostra Icària.
Massa tard:
vam arribar a terra incògnita.
I ensopegàrem, orfes de fars, amb roques
filoses que tallaven com guillotines.
Ptolomeu ja havia advertit
en els seus mapes de l’existència de serps de mar
i certes criatures perilloses: Hic sunt dracones.
I també de caníbals. Nosaltres.
D’aquella travessia només quedà al bell mig de la mar
el derelicte del nostre atreviment.
ɣ
[El record...]
El record de l’un de l’altre és una enorme
botiga de curiositats
inhabitades
que ja no és visitada per ningú,
una llarga comitiva d’atrotinades bagatel·les
que passeja per l’espai desert de la memòria,
un reguitzell de foteses
perdudes en l’arena,
una col·lecció de bibelots sense valor,
andròmines que ja no saben què amagar,
quincalla esparsa,
complements de maniquí.
Indiferència que beu les aigües d’un oasi sec.
ɣ
[Imhotep...]
Imhotep, savi polimàtic,
va dirigir la construcció de l’excelsa
piràmide esglaonada de Saqqara
per al faraó Djoser
com a guia del camí cap a l’eternitat.
Per açò va ser deïficat.
Com m’hauria agradat
ser l’arquitecte de la nostra eternitat,
el déu dels nostres vents
i habitar els somnis de totes les pedres,
ser suport i temple
dels nostres dies de tacte i esguards.
Però que cruel és el temps.
Sé que enderrocarà pedra a pedra
el nostre habitatge
i el devastarà i el tornarà arena.
Com ho fa amb la piràmide de Saqqara.
Del poemari El bosc de bambú, Ed. Viena, 2019:
M’adone que no està en les flors
la bellesa de la primavera.
ZHANG XIAN
Grocs oriols em desperten.
Es queixen de com és d’efímera la primavera.
SHEN YIXIU
魁子决定春天到了
Quian Zi pren una decisió
quan arriba la primavera
Tot aprofitant que el dia s’allarga
enderroque totes les muralles,
enrune els palaus i m’atorgue la dignitat
de ser emperador de totes les coses i de totes les causes
tot i no ser amo de res.
Inaugure una nova dinastia.
Ordene que arranquen
totes les males herbes del jardí imperial.
Envie els soldats a rescatar les muntanyes sagrades,
segrestades pels bàrbars de la frontera del nord;
després dissolc l’exèrcit i faig que tots els soldats
tornen als seus pobles portant una flor de lotus.
Decrete la construcció d’un nou palau imperial
sense parets perquè tothom puga gaudir d’ell.
Escric un manual sobre la humilitat i la benvolença.
El càstig és derogat.
Perquè siga coneguda la meua voluntat,
enviaré un estol d’ocells a comunicar-la
a tots els meus nous súbdits.
I si soc destronat, cap tempesta em farà oblidar
que existeix la primavera.
ɣ
Alce la copa i bec amb la meua estimada.
Sota la lluna, l'estany, les flors i els arbres.
WANG BO
Si les granotes no poden suportar la soledat,
que aquestes aigües entonen la seua cançó.
WEN YIDOU
白術文物
Els artefactes de Bai Shi
Mai he estat un prestidigitador
però per a atraure’t he inventat certes meravelles:
aquesta màquina que sap pesar les fulles a la tardor
i descomptar el que tenen de la teua melancolia;
també aquest mesurador d’ombres
que m’indica les formes del teu caminar;
i aquest dinamòmetre de gestos
que sap de la pressió amb què els teus llavis
acaronen la tassa de te de gessamí;
i un detector de xiuxiuejos
que m’informa de les teues converses amb la lluna
i amb els ocells de l’Escola dels Pensaments.
També tinc un poema:
és un artifici que, potser, no és molt valuós.
És aquella granota que s’amaga rere les fulles de papir;
quan acabe d’assajar,
amb l’ajuda del cor de les aigües cristal·lines,
interpretarà per a tu, Li Xue,
la melodia de l’Estany de les Fragàncies
i després, com el meu cor,
saltironarà cap a tu gota a gota.
Del poemari Hotel, Aj. de Mislata, 2019:
About art
[Sobre l'art]
Si ho contemples bé, tot és art.
La pedra, caixa negra que amaga al sí l’esdevenidor del temps.
L’aire que filant calideses abraça l’horitzó desballestat.
Un batec i un altre compassat al davant de la vida.
L’arribada del dia que s’inclina als peus de l’observador.
La febre del lloc, el ritu de l’enlloc i l’estranyesa del món.
L’astrolabi que enfila la mirada cap a la volta de la retina.
Els colors piròmans que ablamen el llenç salvatgement blanc.
L’instant incert que es torna cert.
La desclosa amable del silenci i de la paraula.
La bellesa del signe que calla però és.
La llum tèbia, esfèrica, que amera de vida l’ull de marbre.
El trànsit per la vida. El viatge.
[I la quietud de la mort.]
Del poemari El so de la flauta de jade, Bromera, 2021:
Quina tristesa més profunda
mora al fons de l'ànima!
BAI JUYI
佛教徒蒙克他的祖國為武則天
Un monjo budista revela el seu origen a l'emperadriu Wu Zetian
La teua ànima va nàixer
mil anys abans que el teu cos.
El teu cos va nàixer
de la fusta del taller de ton pare;
d’un eclipsi total de sol
provocat per la falta de punts cardinals;
del silenci blanc d’una ciutat negra;
d’un fragment de por llançat per la tristesa
de la fredor de la ferida que inventà la fletxa;
d’una ombra, ànima de vell drac,
que deambulava pel Llac Etern;
de la fam de mil llops salvatges,
nàufrags d’identitat;
del pas de mil caravanes nòmades
pel desert d’Alxa entre muntanyes de sorra
i oasis d’aigua salada;
d’una gota de la tempesta
que va destruir la ciutat de Wenling.
La teua ànima vingué a buscar el teu cos
i es va refugiar de la pluja immòbil
en l’espai intercostal que deixaren lliure
els tèrmits que exterminaren la dinastia Tang.
I allí espera la plaga de llagostes
que rosegarà el seu foc.
Mil anys després tornaràs a renàixer
en la lleugeresa de la mirada del gira-sol.
Ets un cicle. Et repeteixes.
ɣ
La dona s'engalana per a qui l'aprecie
Dita popular xinesa
惠宗皇帝訪問了李世石
La cortesana Li Shishi és visitada per l'emperador Huizong
Arribes a ma casa
i desfàs amb fúria el tocat de plomes de marabú
que vaig fer portar des del sud.
I fas malbé les celles d’antena de papallona nocturna
que com a boira llisca sobre cristalls de gel.
I aixafes el ventall de fina seda
pintat per les virtuoses mans de Guo Xi.
I m’arrabasses el cinturó d’orquídies
que vaig enfilar a la tardor.
I m’esquinces el qipao de lotus
que vaig teixir amb l’ajuda dels peixos blaus del llac Tai.
I t’apoderes de la meua tèbia pell de nenúfar
maquillada amb oli d’ametla.
I prens la meua cintura de salze
amb urpes de tigre insaciable.
I entres en mi.
I jo acull tota la teua set.
Quan marxes,
els colors de totes les meues flors van esvanint-se a poc a poc.
ɣ
Vull posseir completament
el teu cos de jade
i la promesa del teu cor.
WU TSAO
对诗人吴曹的身体要温文儒雅拥有林清玄
La poeta Wu Tsao vol posseir el cor de la cortesana Txing Lin
Vull entrar, ulls closos, al bosc de salzes
del Paradís Celestial de Jade;
despentinar les serps de l’herbam;
caminar entre gesmilers i magnòlies;
conduir gloriosament les mans
per l’escorça esvarosa i càlida de les petites prunes;
perdre’m en la mar de la pàl·lida pell
─vol de gavines i mans─
i arravatar-te a queixalades impúdiques i exquisides
la seda porpra dels teus secrets pensaments
entre sons de tambors weifeng i batecs d’or.
Enfront de l’esplendor de l’espill,
vull encetar el joc encés al sotabosc:
una batalla de cuixes i gladiols,
d’arbres entrellaçats i arrels compartides;
vull arribar al secret lloc del bosc
que s’aroma de lotus i nenúfars;
vull despullar els nostres llavis
i posseir completament el teu cos de jade.
Del poemari Prèclum, Tabarca, 2022:
[Bijaya Kumar Neupane]
Va nàixer a Bhaktapur (Nepal) en 1983, lloc on viu actualment. A l'edat de nou anys es va convertir en un xaman, ja que es creia que estava posseït per un esperit serp, la deïtat familiar. És enginyer tècnic agrícola, però treballa com a guia turístic. Activista dels drets dels tibetans refugiats al Nepal, realitza comunicacions i conferències dins i fora del país. Amb els seus dos mastins tibetans passa llargues temporades meditant al temple hindú Muktinath, a les muntanyes de l’Annapurna on estudia els upanixad. Ha escrit poemes intimistes i reivindicatius. És conegut pels seus llibres समुद्र बिना देश (País sense mar), मेरो हड्डीमा भूकम्प, (Un terratrémol als meus ossos) i निलो बिजुली (Llamp blau).
Jo els he vist
Els savis en deixar aquest món, renunciant a tot, esdevenen immortals.
Upanixad Kena
[Gran terratrèmol de Nepal, 25 d’abril de 2015]
Després d’un gran terratrèmol,
de sota les pedres, del fang o de les runes
brollen els pensaments de les víctimes.
Són de diversos colors. Jo els he vist.
Surten de color blau. I habiten la mirada
tendra de la mar que mai pogueren veure.
N’hi ha de color groc que volen prestos
i es posen sobre les ales de la papallona eurema
perquè porti el seu record cap a l’horitzó etern.
Els de color roig s’escampen a poc a poc
entre els núvols de la memòria i romanen
per segles en la solidesa de la pedra.
Pensaments verds s’estenen per praderies,
cobreixen l’herba, recorden moments de llibertat,
s’adornen de calèndules i arrelen en l’esperit del bosc.
Els pensaments negres s’enreden en la tela del surwal
i no són capaços de contemplar la llum pura,
pereixen sota la clàmide espessa del temps.
També els he vist de color blanc. Són pensaments savis;
han viscut la certesa de la veritat i la grandesa de l’alè de l’ànima
en la puresa i en la fortalesa de la neu de l’Himàlaia.
També hi ha pensaments pàl·lids;
són els d’aquelles persones que, sorpreses pel sacseig,
no han pogut deixar-los escapar
i jauen atrapats en la boira del temps vetllant els cossos.
Brollen pensaments de colors.
Sí, jo els he vist.
(Extret del llibre मेरो हड्डीमा भूकम्प, Un terratrémol als meus ossos.
Traducció de Sanjiv Bergadà Prajapati)
ɣ
[A Antoni Ferrer]
Vindrà la mort
Vindrà la mort.
Tindrà la meua forma.
I el vent arter del temps no tindrà pietat
de les meues més arrelades clarícies,
i el mar llòbrec dels dies subjugarà
les meues més irreductibles conviccions.
Vindrà i, a contracor, despertarà dubtes i aclarirà certeses.
Que tot, ara, és escondiment que defuig d’acompliment.
Que tot el meu jo, verb ja conjugat serà
i nom amb la forma ortiva del silenci perdurable.
Que l’etern se m’acosta
─la transparència indubtable m’arriba─,
i amb ell, l’inesperable i l’inconegut.
Si em sé efímer en un designi impenetrable,
per què voler perdurar en temps deleble i permeable?
Com no enfrontar la fosca si ja soc fosca del que encara no soc?
Habite la meua intempèrie i soc, altrament,
recer i carn perfent-me en un ara i en un sempre:
prolegòmens imperibles d’una derrota ineluctable
que és, alhora i sempre, insomni i guarició.
Si poguera, almenys, intuir el destí de la mirada.
La mort no sap mentir.
Vindrà. Àngels i arcàngels assuaviran el camí.
Vindrà. Àngels i arcàngels lliuraran la clau de la porta.
Vindrà.
I tindré la seua mida.
Del poemari Tríptic dels improperis, Trencatimons, 2022:
[Amb la mirada trista...]
Amb la mirada trista et preguntaràs:
«Per què caminar per les vostres veredes
aixafades per rodes incendiades?
Per què hauria de perdre’m
en el desordre de les petjades
oblidades en la polsegada del temps?
Per què hauria de beure d’aquest vas
que recull llàgrimes captives
sota una lamel·la d’il·lusió
i que indignament i amb crueltat
m’oferiu?
Per què hauria d’estimar
les vostres monedes
i els vostres pagaments
a canvi d’un silenci covard i cínic
que asseca consciències i voluntats?
Per què hauria de parlar la vostra
llengua de gramàtica ensagnada,
corrompuda per rònecs missatges,
esventrada per sòrdides intoleràncies,
mancada de nobles paraules?
Resignat, hauré d’acceptar
aquest designi
que descarna la meua ànima.
Altrament, no seria jo».
ɣ
[Amb cinisme...]
Amb cinisme,
impúdicament,
t’acostes al condemnat
i li perboques xafarderies
amb tuf de lamentació.
No li demanes disculpes!
Sòrdid bufó
d’enviscada incontinència,
per què li exigeixes
que admeta la culpa?
Tu, que ets un assaltaprostíbuls,
amb quina autoritat ho fas?
Poemes seus dins del projecte
Iaia de la meua llar
ET recorde, t’enyore.
I nomene el mar,
I nomene el sol,
I nomene la terra
i et nomene a tu.
Recorde els anys,
recorde aquells moments,
recorde el temps passat
i ets present.
M’endinse en les mirades,
m’endinse en els gestos,
m’endinse en la teua llum
i soc al teu camí.
Dic amor,
dic tendresa,
dic casa i dic poema...
i dic el teu nom:
iaia de la meua llar.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
Blau turquesa
TOT és blau turquesa vora la mar:
els teus ulls mirant cap a l’horitzó,
els meus ulls que no et deixen de mirar
i l’aigua que ens bressola amb el seu so.
La nit tendra ens invita a navegar
sobre les aigües de la il·lusió.
Ens mirem quan comença a llostrejar,
i ens unim en una eterna cançó.
El nostre amor és sincer, d’aigua clara;
un amor urgent que demana encara
dies de sol i cossos plens de vida.
Escriurem els versos més nobles, Sara,
i entre dolces mirades, cara a cara,
farem l’amor. Tindrem la seua mida.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
ɣ
Tríptic de les dones assassinades
1. Introit
EL diari porta quimeres, com sempre.
Res de nou. La claror continua anunciant
somriures de nacre morts.
Res de nou i tot per fer. Encara.
Encara el mateix passar i el mateix morir.
Res de nou i crits i sang. I llunes roges, i vides deshabitades,
i cossos per amortallar.
I somnis corglaçats per silencis amagats.
I ulls que es clouen sobre lloses fredes.
Encara...
ꙋ
2. Lamentació
El món està mirant-te
només de tant en tant i a penes lliure, dona de crit absent.
Mireu com s’habiten les nits de trets covards
que amaguen els crits desolats d’infants esporuguits.
Mireu com s’habiten els dies de fils esdentegats de navalles
que esventren dignitats i esperances.
Mireu, desfermada i rebel, la mirada arrabassada
de l’alba que contempla els cossos inerts.
Vegeu com s’escapa la llum dels ulls de tant dolor acumulat.
Vegeu com emmudeixen d’anònims, rostres desencaixats.
Mireu. Mireu. La terra s’esquerda. La llum s’esquerda.
El món està mirant-te, dona de penúria habitada.
ꙋ
3. Prec
No mai la destrucció de roses germinades.
No mai l’exculpació de l’horror.
No mai el fosc engranatge a dins del mur.
No mai la violació de cap jardí ni el seu dolor.
No mai al silenci miserable i el seu esclavatge.
Que tots els morats i violats s’enlairen.
Que de totes les nits sangonoses broten albes perdurables.
Tant de bo la paraula habite el crit.
Tant de bo la vida de la vida siga fidel a ella mateixa.
he sentit la por a les entranyes.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]