Del poemari Vida endins, Ed. Moll, 1984:

[Els ulls...]

Els ulls,

com una tarda,

estesos sobre el teu record.

Com un rellotge estrany,

sento les meves hores

passant cada cop menys de pressa;

s’acaba el temps

i no vull córrer més,

m’aturo;

vaig descobrint de nou

dins els teus ulls,

com un amor estrany,

els llargs cabells del mar.

Del poemari La pluja del temps, Columna, 1990:

[Presento a cops...]

Hi ha algú, ho afirmo,

que ens recorda.

SAFO

Pressento a cops

que en mi la vida

té uns instants inèdits,

però em sé reflex intermitent

de moltes vides prèvies:

revisc uns gestos que ja han estat fets,

de tant en tant

escric un vers que algú ja ha escrit,

potser en una altra llengua,

com una onada entre moltes onades,

com la cera,

que es crema i es fon

i es pren

i es torna a cremar,

i sé que no sóc sol,

que en mi transporto

fragments de moltes vides prèvies.

Del poemari La pell del somni, Columna, 1991:

[Saber que hi ets...]

A la sombra de tu vida

quiero detener mi tiempo.

Manuel Altolaguirre

Saber que hi ets,

com la mar al meus ulls,

encara que no et vegi,

que allà on els dits s’acaben

em neixen els teus dits:

en el teu cos em torno

un objecte d’amor,

en el teu ventre hi ha

les onades dels somnis.

Saber que hi ets,

saber-ho sempre:

el desig i el dolor,

el repòs i la ira,

i no tenir-ne prou,

i no anhelar res més.

Saber que hi ets

i que amb tu puc sentir

la força de l’oblit

sense desesperar-me,

el dia desvetllant-se

i celebrar-ho amb goig.

Saber que hi ets,

que dins de tu em retrobo,

que en els teus pits de seda

i en els teus ulls tan càlids

hi ha escrits, un a un, els meus dies.

Del poemari Terra, Collumna, 1994:

Terra

Terra,

pols,

plasmació del foc,

recer de mars,

matriu dels minerals,

sitja de gra,

aljub de l’aigua de la pluja,

nodridora de plantes i paraules.

Terra,

camí fressat pel temps,

matèria de la casa,

mesura de la sang,

escenari de pells i del desig.

Terra,

saliva,

teixit de fruites i d’aromes,

paisatge de la fam i de la mort,

t’estrenyo entre els meus dits,

et retinc entre el llavis,

t’esculpeixo amb el tacte,

et vesteixo de somnis.

Del poemari Tríptic hebreu, Ed, 3i4, 2004:

[Aquell qui encara...]

Més feliç que els uns i els altres

és el qui encara no ha nascut

ECLESIASTÈS, 4.2

Aquell qui encara no ha nascut

no ha viscut ni el dolor ni la paraula,

ni el creixement ni el cansament dels dies,

ni l’ha colpit l’avidesa dels cossos

o el llambrec de la llum damunt les mans,

i no coneix l’agilitat del puma

ni els colors vistents del guacamai;

no ha sofert tampoc cap fred inhòspit

ni la humitat feixuga

que alenteix les hores,

no s’ha emprovat el vell vestit del mar

ni ha tocat els arbres ni les roques,

ni ha caminat la mort.

Potser és feliç

el qui encara no ha nascut,

però no duu ni a la pell ni a la memòria

el tast dels anys,

i la textura del vent

no n’habita la sang,

ni ha fruitat als seus llavis

el crit de la tendresa.

Potser és feliç

sense l’olor del te

i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.

ɣ

[Disposa els teus sentits...]

L’alegria del cor és vida per a l’home

i la joia li allarga els dies

ECLESIÀSTIC, 30.22

Disposa els teus sentits

per a cada gest.

Arrela’t en la llum

que inaugura els colors.

Deleix-te per gaudir

dels mots que has heretat,

dels llibres que t’esperen,

de la música límpida

d’aquells qui et precedeixen.

Alegra’t de la fruita,

dels llavis que acullen el teu bes,

del mar inassolible,

del Déu indesxifrable.

Instaura en els teus ulls

el blau ressò de l’infinit.

ɣ

[Abans del mot...]

Al principi Déu va crear el cel i la Terra

Gènesi, 1.1

Abans del mot,

de parar les estrelles sobre l'èter opac,

quan l'espai era un punt

on convergia la matèria.

Abans que una ment

intentés de comprendre,

que fluïssin dels cossos

llavors d'uns altres cossos;

abans del desig i la frisança,

de l'arbre i el peix,

del fred i el primer dia.

Era al principi,

l'univers s'eixamplava:

vas dibuixar-hi el cel,

vas crear-hi la Terra,

vas fer que la vida s'hi engendrés

com l'ona inexhaurible.

Era al principi,

vas començar a somniar.

Del poemari Khepri, Columna, 1998:

[Aquest ponent de coure...]

Aquest ponent de coure

és àcid i lluent,

una vela de foc sobre l'aire,

una pell de metall esqueixada

que navega amb el vent

i s'allunya del vent

i s'oculta dins l'ombra.

Aquest ponent té gust de solitud,

d'un cos que s'afebleix,

de sentits que s'esmussen,

d'una ment que alenteix el teu ritme.

Tanques els ulls,

respires el silenci

i els colors del capvespre.

Obres els llavis

al batec de les ones.

Duus als dits

el fred de la rosada.

Del poemari El somni, La Magrana, 2000:

El món

El món està cansat aquesta tarda.

Respira en cada onada,

com un llençol immens

que mou el vent,

com una pell estesa,

com una ombra.

Et busco a les mirades

que s’obren als meus ulls,

a les mans que m’acullen,

en uns mots que retrobo,

dins el mapa de l’aire,

en els llavis del temps.

La tarda és un mirall

on et pressento.

M’assec damunt la sorra

a sentir com s’allunya la tarda,

com naufraguen els somnis.

És la nit qui m’abraça.

És la lluna qui em torna

en silenci el batec.

El món no vol dormir.

Del poemari El silenci, La Magrana, 2001:

VI

“Aquest canvi incessant (...), aquesta destrucció incessant”

Plotí, Ennèades, II.1.1

Desem el passat en la memòria,

que no ens en retorna sinó un somni.

El rellotge del cor

comença alhora a córrer

i a extingir-se.

Ens cal el temps de ser.

El canvi és persistent

i en un mateix impuls,

bell i cruel,

es crea a cada instant el món

i ens derrueix.

S’estén la vida

a la terra i al mar,

als indrets més inhòspits,

més enllà d’on els ulls ens mostren l’univers.

Pertot retrobo una ànima infinita,

un ponent que no cessa.

ɣ

VII

“Dins l’univers veiem els contraris: el blanc i el negre, 

la calor i el fred, l’animal alat i l’animal sense ales, 

el que té peus i el que no en té”

Plotí, Ennèades, III.2.16

Es busquen els contraris,

malden per ser

i per fondre’s:

són parts d’un mateix cos.

Es perden els passos terra endins,

fins al foc que encenia el planeta,

fins al mar primigeni,

fins al temps bategant

per primera vegada

en uns ulls,

al cor del món,

aquest immens animal sense destí.

La terra és el nostre avantpassat.

Del poemari Els immortals, Ed. 3i4, 2006:

[Niu i sepulcre...]

"Hi ha una au que ella sola es refà i regenera: 

Fènix els assiris en diuen"

Ovidi, Les metamorfosis, llibre XV, 392-394

Per a Cristina Peri Rossi

Niu i sepulcre,

mor i reneix, l'au Fènix,

en un bressol de branques,

enmig d'aromes denses,

brases del plor dels arbres.

Abans de consumir-se i recrear-se,

d'abandonar-se en un darrer crepuscle,

els ulls antics veuran el pas dels segles,

tantes nits escrivint-li a les plomes

el nom rogenc de l'alba.

S'enlaira enllà dels límits,

davalla per nodrir-se de resines,

ens mira resignada a persistir-se;

cansada, commoguda,

dibuixa el vol sagrat,

el cant que es dreça al cel

com si es tractés d'un himne

mentre el silenci comença a devorar-nos.

ɣ

[Besa...]

"Mires Leucòtoe i fixes en una sola donzella els ulls que deus al món sencer.

Adés et lleves massa d'hora en el cel d'Orient, adés caus massa tard en les

ones i, aturant-te a guaitar-la, allargues les hores de l'hivern"

Ovidi, Les metamorfosis, llibre IV, 196-199

Besa, la llum, la pell

i hi va lliscant i hi escriu

com n'és, de generós, el món en el teu cos

bellíssim,

l'ample front,

els teus ulls que penetren el cel,

els teus pits que convoquen els llavis,

els teus braços tan suaus

estirats contra els flancs

que recorren uns dits transparents.

L'anhel del Sol

no troba mai repòs,

només en tu,

Leucòtoe,

i és per tu que s'allarguen els dies,

pel goig del Sol en dir-te el seu amor

de foc,

el seu desig.

Només amb tu

el gest ardent es torna de tendreses.

Del poemari L'alba del vespre, Ed. 3i4, 2013:

Fugir de ser

Fugir de ser,

ser de nou,

ser més.

Cercar recer a la casa dels somnis.

Renéixer,

ressorgir,

recrear-se.

Els nostres ulls cremant amb el crepuscle.

No ja tan sols nosaltres:

som als teus ulls

generacions de rostres i d’anhels:

mirem,

sentim.

Es tensa l’arc

i torna a ser de foc.

L’olor de llum,

la vida com un got de vi.

Ser als llavis

(deixar dormir la ment que et dicta el gest),

al gest,

la punta dels teus dits tocant la pell;

ser a l’aire,

l’espurna en l’infinit.

Silenci.

Ploure,

ser la pluja,

les gotes,

una a una,

lliscant sobre les fulles,

mullant la terra,

l’illa

on, nàufrags,

assedegats,

ens aboquem als pètals

i a l’aigua de la fruita.

Estendre’ns

com la nit

damunt del mar.

Desmentir el temps,

besar de nou l’albada.

ɣ

Navegant a través de les estrelles

Àvids de vida,

assedegats d’horitzó,

som un gest del paisatge.

Arbres de riba,

el nostre món neix i mor dins d’una pell de llum:

vivim als ulls,

ens construïm d’onades i de somnis.

Enfonsem les arrels en una terra antiga,

de vinyes i oliveres,

de paraules treballades pels segles,

d’insaciables anhels de descoberta.

No tenim nom,

som ombres d’altres rostres que van ser,

cerquem el nostre nom en el passat,

en un trajecte que tot just si arribem a intuir.

La nostra geografia és la del mar

i el naveguem per ser, desaprenent-nos.

El vespre ens duu la veu de les estrelles;

el cant que ens il·lumina

en la tenebra encesa del crepuscle.

Ens mena el vent de les constel·lacions.

Dins de la nau, l’esguard és el destí.

No hi ha sinó una ruta

i hi retrobem qui érem.

Mirant els astres,

sentim una nostàlgia d’univers.

Cartografiem la nit,

naveguem nus,

en silenci,

a través de les estrelles.