La casa del poeta

ARA grinyola tot,

la casa és un lament continu

de fustes que es clivellen

i dels envans que es baden...

És per la teua absència,

la soledat immensa que creares,

les rialles cotnades

en la incerta esperança del retorn,

aqueix feixuc vessant

de carícies perdudes.

Ara que tu no ets

no imagine el futur.

I aquest deler punyent

que constreny el meu cor ,

aqueix clam que he reprès,

et crida en la foscúria

d’aquesta soledat que creix inexorable.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Vora el silenci de la nit

VEU de la mar        sobre la terra closa,

calfred silent        que encalça l’alegria,

mentre el teu bell        somriure, l’harmonia,

a poc a poc        eixampla la desclosa.

No sé com ets,        amb la mirada fosa

només hi veig        aquella fesomia,

aquell anhel        que el meu cor estremia,

la teua faç        sobre la mar boirosa.

Ara no sent        onades d’enyorança,

mire l’etern        moviment de la mar

que és en la nit        un moment d’esperança.

I sent pertot        la teua veu brillar1.

La teua veu        empenta la puixança,

mentre tostemps        convoca a clarejar.

{1. Imitar el cant dels ocells}

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]