Del poemari Galeria d'incerteses, Bromera, 2019:

Creadores

“juntes farem nostra la nit”

Maria-Mercè Marçal

Elles tenien mans

i cors i ulls i ments,

però tenien també cos de dona

i deien que la seua carn

no era fèrtil per a l’art,

que sols donarien a llum

persones, com si això fóra menys

alt o menys sagrat.

Però Artemisia no els escoltà,

ni tampoc Berthe o Camille.

Frida i Maruja els ignoraren,

Tamara i Leonora també.

Sofonisba i Carmen plantaren cara,

així com feren Ouka i Élisabeth.

Totes juntes crearen mons

fets de pintura, argila o negatius.

Totes juntes feren seu el futur

i li canviaren el sexe al destí.

ɣ

Temps d'incertesa

La seguretat no entén d’aventures,

ni de canvis ni de revolucions.

Ens vol arrecerats en la còmoda

cambra de la coneixença,

entre les restes del pragmatisme

i de la freda funcionalitat.

La joventut no entén de certeses,

ni de recels ni de vacil·lacions.

Reclama un salt sense xarxa,

l’exploració sense plànols

del territori indòmit dels somnis

rebutjant la lògica i la possibilitat.

I nosaltres, que no entenem de res,

naveguem cercant el foc del far,

desitjant irracionalment l’espurna

que ens mantinga viva i seca

la flama d’una indubtable primavera.

Del poemari Geografries de l'atzar, Bromera, 2018:

Geografies

Sense mapes ni atles

trace paral·lels

amb somriures trenats

i meridians sinuosos

amb gotes de pluja.

Sense latitud ni longitud,

mesure l'espai

contant les mirades.

Sense més constel·lacions

que el capritxós dibuix

traçat per les taques

de la meua pell,

he tirat a la mar l'astrolabi

i també la brúixola,

obsessionada amb el nord,

com a ofrena per a aconseguir

la clemència dels vents.

I així, desarmada,

comence el viatge.

Del poemari En el camí de l'alba, Ed. Germania, 2013:

Colp d'estat

Tot comença sempre

davant de l'espill

quan et mires i dius:

Aquesta és la nit!

Potser no sembla haver

cap raó aparent,

però vas al calaix buscant

l'artilleria més contundent:

tancs de negre encaix

amb canons de tacó d'agulla

i traus l'uniforme de batalla,

aquell que et poses només

quan més bèl·lica et sents.

Després vindran

les pintures de guerra a donar

el toc final:

un poc de negre als ulls,

un poc de rosa a les galtes

i un poc de roig als llavis

per a alçar-te els ànims.

Vull donar un colp d'estat!

Treure els tancs al carrer

i no precisament

per fotre-li dos trets

al sostre d'un vell parlament.

Aquesta nit no vull miraments.

Vull sentir-me poderosa,

mirar-me a l'espill i cridar:

Prepareu-se, que allà vaig!

ɣ

Canvi

Fa olor a canvis.

Estan enceses les llums del comiat.

El meu instint s’atabala

amb tanta senyal.

Les incerteses s’estenen

per tot l’horitzó.

El destí pren la forma

d’un gran interrogant.

La resposta més comú

és una nova pregunta.

És temps de canvi,

de futurs i de novetats.

Deixar-se fluir

sembla el més assenyat.

El corrent és massa fort

per a resistir-se al seu dictat.

És temps de confusió!

No em pregunteu més què vull!

No em pregunteu més qui sóc!

Deixeu-me en silenci

per a poder sentir

la crida del destí.