Dos estius

Mentre em suco la crema

a la piscina,

algú dispara un tret

a Afganistan.

 ɣ

Places

Hi ha places que no estafen,

on les incúries es desfan

i les paraules s’arrepleguen

conseqüents,

per donar fe dels fraus

i dels delictes.

Places dels xiscles,

de les cridòries,

de cruïllades i ferotgies,

però places vives

per on camines

i sents respostes atapeïdes.

Del Sol, de Catalunya,

Stanislas, del Campo,

de la Concorde, Puerta Cerrada,

o de San Marco.

La Grand Place, Time Square,

di Spagna, Tian-anmen

o Plaça de las Madres de Mayo.

Piazza Navona, Pariser Platz

i Plaça d’Armes de Santiago.

I Picadilly i Covent Garden

i l’Hotel de la Ville o la Bastille

i la plaça del poble on jo visc,

la Major, de la vila,

on juguen i somriuen els meus fills.

Hi ha places on els somnis

s’obliden dels perills,

almenys per una estona,

mentre observo la vida

que t’escric.

ɣ

Indira

Ella cuina els seus somnis amb espècies,

vesteix des dels deu anys

colors que cus sense descans,

mentre prepara arròs amb sari blanc

i beu un te de plors i de tempestes.

Ella no compra ni segueix tendències

ni toca rúpies per gastar-se en dèries,

però ella ensenya la força immensa

d’ algú que lluita per fer-se un lloc

en una terra crua i esquerpa

de mascles aspres

on la pobresa

de certes castes

camina amb altres de luxes d’or.

Ella cuina els seus somnis amb espècies

i després els para a taula

per tothom.

(Del poemari Llibre dels xiscles, Paralelo Edicions, 2013)

Flames

Quan sóc a infern

em véns al cap

i et sento paradís.

ɣ

Pintant arrels

I et diré petxines

plenes d’alba

i runes i vestigis

d’estàtues de vellut

plenes de gestos

de vestals ferides

que han romàs mortes

per sagetes tristes

d’algun amor tocat i abatut.

I et diré heures

que et reptaran el sexe

des de les cames fins els ulls

i sabràs que he filat

entre les hores de la fosca

per bressolar l’onada

                                   i la quietud

on he adormit la calma

del teu nus.

I et diré cors i pluges

i rastres sense empremtes

i talls per on s’escola

un raig de sol perdut.

I et diré els planys,

caiguts com llamps

i el verd i el groc

d’ un Otto Wols1

en un gravat ple de grapats

de monosíl·labs.

Et diré el res, suat d’amor

i una oració sense sintaxi

i un cosmos vell i un carrer estret

i una anticosa2 gris rogent

que escup la força d’ un paper

en un racó de la paret.

Et diré un fons tacat d’absurd

i l’ompliré d’arrels que signifiquin.

{1 Alfred Otto Wolfgang Schulze (Berlín, maig de 1913- París, 1 de setembre de 1951) va ser un pintor de l’ art abstracte i fotògraf alemany relacionat amb el moviment tatxista.

2 Nom aplicat a diverses obres del pintor sevillà vinculat al pop-art, Luis Gordillo.}

ɣ

T

Trobo a faltar la teva pell

trobo a faltar la teva

trobo a faltar

trobo

tro.

(Del llibre Rai, Món de llibres, 2014)

Seré

Seré, quan ja no sigui,

en aquests versos,

rere el vespre lluït

i les campanes de l’església.

A l’estiu.

A la rossor del teu serrell

i a la penombra dels estels

que tants cops t’he lliurat

en dies lletjos.

Seré a l’obaga, a la serralada,

a la capsa de secrets

on t’he ensenyat a desar-hi

l’olor de la tarda.

A l’hivern.

Als trossos de paper

d’una llibreta desgastada,

als vestits vaporosos

que encara no has comprat.

A la mar, a la teva guitarra,

l’ aroma de pasta a la carbonara.

Seré.

Seré sempre que vulguis

darrere totes les paraules, per acollir-te

quan no trobis respostes.

A tot arreu, arran de tot,

allà on hi desis les esperances,

seré si em penses i quan et paris

seré l’empenta perquè t’ avancis,

sense cap veda, seré al teu ànim;

perquè no oblidis la sang que duus,

seré el silenci que et desfà el nus

i la besada de brisa franca

i la planura de gespa intacta,

seré a la terra i seré a l’aigua,

seré a les pauses entre paraules

i quan t’aturis a agafar l’aire

per tornar a dir,

sabràs qui era la teva mare,

et seré a dins,

seré el batec i el plor i el crit,

la lluna blanca de la confiança

en la negra nit.

(Del llibre Nero nero nas, Quòrum llibres, 2016)

Totes

Avui la tardor vella

s’asseu damunt la nova

i em demana burxent

fer un inventari:

soc totes les dones de la terra.

De genolls, a l’estora,

les ires, les venjances,

les paüres tancades

en algunes estances,

són com dagues

que es claven en aquestes espatlles.

Avui soc totes elles

nues, joves i belles,

velles, soles i lletges.

Soc la veu de les Eves

que han crescut sense Adam,

soc la lletra dels setges,

la paraula del plany,

el poema de coure, la mirada d’aram,

el cor de l’esperança, el bressol de la panxa,

la cuina de la casa on bull brou i endemà;

l’anhel que obre les ales, l’empenta de l’agulla,

rellotge, nòria, roda, molí de vent gegant.

Soc Hipàtia i Pandora i Antígona i Marçal.

Soc Curie, la Marie, i Sissí enamorada

i Joana sense arc.

Soc la Flora Tristán i Alma Mahler, la Indira,

i les dones ferides sota el burka que aïlla;

soc la nena a la mina,

les petites etíops carregant cereals

a la terra de còdols, a la terra de fang.

Soc tres-centes veus dolces

segrestades per Boko Haram.

Soc el sexe tan dèbil

que a tants mascles els cal.

Soc qui dóna, qui cria,

i qui a l’ombra s’enfila,

qui fa història petita

per escriure la gran.

Soc la màtria callada

que fa segles que avança

dos enrere i tres endavant.

ɣ

Sol(es)

No totes veiem el mar.

No totes pugem muntanyes.

No totes sabem escriure.

No totes vivim l’amor.

No totes podem ser moltes.

No totes notem el sol.

I moltes viuen la por

i algunes sentim la por de moltes que viuen por.

i les moltes, les algunes fem visible el nostre dol

perquè hi hagi aviat un dia

on totes notem el sol.

(Del llibre Buit de març, Viena edicions, 2017)

Besavi

Era bo- diuen quan s’adrecen als petits.

Poqueta cosa, era el besavi.

El recorden les gents i els cals del poble.

No tenia paraules,

les havia gastades a la guerra.

Li lluïen els ulls, no pas les mans.

Carregava les saques a l’esquena,

remugava a tot hora

i no creia en miracles.

Segava els anys a cop de falç

i a la banasta amuntegava

totes les vides del viatge.

L’era era ell.

ɣ

Campi qui pugui, literalment

El blau ha omplert la plana

de tarda verda i temps,

mentre el ramat s'acosta al rierol

de la font vella.

Els arbres sense fulles

parlen de la cadència de la vida,

del llarg diàleg de qui respira.

Als peus sense mitjons pica l'ortiga

i aquesta pell no para

de sentir l’aigua que ara rellisca.

L'ovella balla,

la brisa talla

i la veu calla

per empassar-se

un galló de vida.

ɣ

Cançó de la llar freda

No hi ha res,

són parets empeltades al silenci.

No hi ha res,

només són herbes seques

i senders sense marges.

No hi ha res,

tan sols les nits de lluna

que fan cova als racons de les estances,

una taula de fusta i una dalla de ferro.

No hi ha res,

hi ha tots els vostres noms

gravats al sostre,

un sostre eteri, immens,

que parla blau.

(Del llibre Era, Témenos edicions, 2019)

Cançó de la mare batec

Va ser aixopluc, cordó de vida,

pell protectora, mare batec,

fins que el corrent va empènyer

avall la mar on era.

I quan volia ser-li mà i mot calent

li van dir que s’havia fet de vent,

que havia alçat el vol

com un ocell,

que ja mai més podria ser-li cau.

On era?

Si encara és mare batec,

encara duu el cordó

en aquell melic...

Ha fet les passes de la vida

mirant el cel,

creient que els núvols l’adormien.

I ara de sobte entén que hi és,

que va anar a una altra mar,

que van robar-la-hi d’aquest cau

i va abraçar-la una altra mà.

Si més que mai aquell batec

vol estimar la seva pell

ara que torna a la terra

i sap segur que no és de cel.

Torna a esquerdar-se

aquella panxa

i la placenta que encara la duu.

¿Quan tallaran aquell cordó

que les ha nodrit en la distància,

quan tornarà a néixer

anys després

per poder-li sentir el plor

que va quedar aturat

en aquell rapte?

Si encara és mare batec

i duu el cau en aquell cor...

Les seves mans,

només, volen tocar-la.

ɣ

Pecadores

¿Per què l’embaràs d’elles

havia de ser de l’home,

per què una mare sola

seria repudiada, confinada en un pis

que semblava un estable de gallines?

¿Per què si s’escapava

d’unes mans execrables,

del dimoni opressor,

l’església més corrupta

havia de dibuixar caus infernals

i oferir-li una porta de ciment

que la forçava a créixer morta?

¿Per què no era el cop de sort,

enlloc del cop de l’espardenya,

del cop de la corretja,

i per què eren així

els designis divins?

¿Per què torna a aparèixer

a la faç de la terra, al segle XXI,

l’odi profund dels homes contra elles?

No em cansaré d’explicar-li al meu fill

per què ha de ser feminista.

ɣ

A ran

Y aquí estoy muriendo al borde,

al borde del despertar.

Gloria Fuertes

A ran de la balma més fosca,

a ran de tots els rellotges,

darrere d’un barrot,

que anul·la tots els calendaris,

van quedar-se les mares

tancades en una sala freda

on encara pareixen el seu fill.

(Del llibre Mare batec, Voliana edicions, 2020)

Tajin sense signes de puntuació

I després els pares càndids

van convidar a menjar tajin

al parent que els havia trencat la filla

la boca muda sense serra

a la mateixa taula que ell

callar els solsticis         la pell cremada

empassar ira           a batzegades

de mala jeia

lluny de l’obertura         dels pardals i de les flors

per què la boca muda sense serra?

ella al cul de sac fons i silenci

paint cultures

¿Quin dia

podrà parlar sense ferir

l’honor dels pares?

¿no era aquella l’Europa

que havia d’acollir-la

donar-li veu

salvar-la en un ordre nou?

ɣ

Roba de marca i el sol i la lluna

La Mina demana marques

perquè vol ser com la Laia o com la Paula,

vol tornar a estimar el seu cos.

El Tarek imita la Mina

perquè vol ser com la germana gran.

La Mina no vol la roba del mercat

ni unes vambes copiades,

no vol entendre per què el seu arbre perd les fulles,

ni per què li ha tocat a ella

no ser com la Laia o com la Paula.

El Tarek comença a preguntar-s’ho, també.

Només vol tornar a ser la reina d’aquell pare rialler,

però l’arbre malalt roman callat

i no pot demanar-li diners.

S’encara amb la mare i li retreu el sol i la lluna

i els quasi mil quilòmetres que el pare va fer.

La Mina, empipada, vol un paper blanc

per escriure-hi un conte de fades.

ɣ

Sense Ariadnes

El pare tenia un kebab,

ell volia el kebab del pare,

la mare volia uns estudis,

ell volia el kebab del pare.

El pare tenia un kebab,

perquè no va poder tenir uns estudis,

però no va dir-li mai

que havia de tenir estudis

per no suar tant al kebab.

Ara el pare ja no pot suar al kebab,

la mare volia uns estudis

i ara vol els seus estudis

i els de la Mina

i les cèl·lules bones del pare.

Ningú ha posat un cabdell de fil

al laberint on és.

No coneix cap Ariadna aquest heroi

i és molt a prop del Minotaure.

(Del llibre 900 km, Stonberg Editorial, 2022)