Dins del llibre Vint-i-dues mans de pintura, Edicions de la Guerra, València, 1994:

XXII

Caldria que algun dia llegires aquests llavis

com has pogut llegir qualsevol altra història.

Assumesc que tota aquesta fressa no és més

que una altra tova i trista història de la meua pell,

i que d’ella he aprés a mirar-te i a inventar-te,

a bastir-te el cos d’orquídies recordades, desitjades,

somnis empastifats amb vides múltiples, dividides,

i alguna que altra frisança que no m’he volgut callar.

Intentant inútilment el silenci, he esperonat només

l’instant de badar boca per dar-te navegacions

que no vaig gosar pronunciar-te i ara encallen.

No em tingues en compte idealismes que estenc

com roba penjada als fils d’un balcó de València,

peró no m’oblides les paraules i els seus volums,

que amb mà isarda i acoltellada deixe escrits.

No tinc altra vànova per somiar que les incerteses

que, des de sempre, inevitablement m’assaltaren.

¿Saps? Els paradisos mai no es van perdre, tan sols

extraviàrem algunes paraules enmig d’algunes mans

de pintura que en el teu cos amb ulls d’ombra

precàriament es sadollaren.

Dins del llibre Crònica de l’ocupant, 3i4, 1995:

Ara

Ara mateix, només els meus anys

debolits en una tarda d’hivern retorçuda

i el so aquest de la libèl·lula que punxa el cor.

Només els murs ombrívols, la munició, el desmai,

la sal irredempta d’aquests dies on habite i em tatue.

Han passat, certament, moltes coses, aquelles il·lusions,

aquelles llargues primaveres, les roges, les blanques

i les d’ara, les primeres mortes... I ja en són vint, poeta;

has tastat l’oli de la vida i dels xiprers, tota l’aventura,

com un ferrer cansat que pica l’averany de l’alba

t’has mastegat el sexe i l’aranya ardent del pit

i ja massa vegades has desertat de les trinxeres.

I ara només els teus anys, tan purgats, i tan estúpids,

carregats de mort, de fem, de pols, enmig de la tarda,

i els teus ossos, i el teu crani, i els teus ulls...

Preguntarem a l’amor, algun dia,

si el dolor del temps ens deixà l’erecció

d’una memòria de mugrons i de cuixes, uns llavis

de sang i florits. Si, acatant el sobreviure,

els hiverns ens glaçaren les venes de la utopia.

Vull dir: el ventre ocre, el negre, el profund, poema descalç,

la nuesa de dir. Irromprem, inútils, blasmant, en els castells

de l’Ideal, aquells queviures d’aquella adolescència,

i, per si de cas, cridarem els núvols, el cel, nocturnament,

recordant l’orgull, l’alcohol i el vòmit que fou, de vegades,

la nostra joventut. Potser, així, algun dia,

alguna nit, podrem dir que havíem viscut.

Dins del llibre La culpa, 3i4, 1998:

Salmòdia del passeig

Al meu gos Jaume

Passege el passeig.

Un home que passava

i enamorat comprava

roses,

no ha passat

la veu i el bes als qui

mai no deixen de passar.

És un mort ben perfumat

que ni llors ni clot precisa,

i és tan fosca l’evidència,

o espinosa aquella flor,

que podem passar tota la mort

com qui en la taula es passa

el vi i la sal, el pa o el peix

que, per cert, o per incert,

el jorn aquell de festa

i goig, estava tan passat

com una caducitat que, farts,

els dies següents, de vàter

a hospital, d’amor a condolència,

vam morir o vomitar.

Passege el passeig.

Què passa? Qui?

Un passota que, lent, no passa,

em diu que

ell diu que

ja passa de tot;

i és obvi pensar que

ell pensa que

hauríem de pensar que

no tot passa per ell, i passa,

que és millor passar-s’ho bé

just-i-ficant-se el pus i el pas

i el pes de la passió. Qui ha passat?

Passege el passeig,

llance un crit al meu gos

—el meu gos està ple de crits.

I pixa. Mentre, algú es mira

el camal i lamenta, i és fals,

que avui tampoc ha plogut.

Dins del llibre Els estius, Edicions DosPuntZero / Brosquil, 2008:

Piano

Visc dins

d’un piano de cua

solcant l’oceà.

Després de l’hecatombe,

els vaixells de salvament

anaven plens a vessar.

La mar ha engolit les illes.

Dels supervivents no en sé res.

El silenci de les ones,

arrabassant-me les tecles,

és l’única cançó que conec.

Per això us arriba la melodia

negra d’aquest vent de ponent

bressolant alzinars i pins

al compàs amb què el tsunami

devora nàufrags irredempts,

una música incerta

que els turistes captius

al gueto sumptuós de la platja

interpreteu com un sol menor

d’escuma i llunyania.

Visc dins

d’un piano de cua

solcant l’oceà. Segles fa

que busque un concertista

que al meu cor no desentone.

ɣ

90º

Quan el planeta

esdevinga amenaçat

pel descobriment històric

d’un horitzó vertical,

em deixaré caure feraçment

nit avall

fins a esborrar-me del mapa.

Cascades als oceans,

gratacels condemnats

a exercir de ponts, rius

rebaixats a la condició

de fonts, esquelets tenaços

enfilant-se món amunt

per les vies del tren.

Tot panorama.

El món a l’inrevés

no millorarà la caiguda;

només amb la pèrdua de l’equilibri

la perfeccionem.

ɣ

Última cançó de bressol

El xiquet no torna.

No tornarà.

Ja no el desespere.

Venia poc, últimament.

Mira: aquesta fotografia és la dels genolls

ferits, sang i crosta

de l’estiu aquell que va caure

séquia avall.

Exactament la mateixa

del cor compromès a no deixar mai

d’esperar-lo.

Sé que no tornarà.

Però és ell qui custodia la porta dels meus somnis

i només la meua espera en té la clau.

ɣ

Futura llegenda urbana

Avui no ho podem demostrar, fill meu,

però conta la llegenda que fa milions d’anys

el sol s’apagava i en deien crepuscle,

que tornava a encendre’s i en deien alba,

i que entre el crepuscle i l’alba

la temperatura dels cossos minvava,

que udolaven els llops, uns animals prehistòrics,

i passava una cosa al·lucinant i estranyíssima

anomenada Nit, quan tot s’enfosquia.

Conta la llegenda

—i estic segur que això és pura llegenda—

que, aleshores, des de la Terra,

podíem contemplar la Lluna.

Dins del llibre Llambreig, Editorial Tria, 2013:

Refracció

Des d’un balcó, secretament,

un xiquet, amb un espill, fa la rateta

a l’abeller, a la roda que grinyola,

a la finestra que badalla, al penell

que giravolta, al pètal que fremeix.

Innocent entusiasmat, tornadís

com el garbí que gronxa cada cosa

i llisca el món sense cremar-lo,

refracta esguard, batec i alè

amb una llum que no hi reté,

que no l’encega ni l’atura:

fumeral, colom, sabata, cirerer.

De la grua al fanal, de l’antena al calb.

I al toll, esllanguits, el dits bellíssims

de l’estàtua i l’ull plorós d’un vianant.

ɣ

III. Ludus Latrunculorum

Som els peons d’un gran tauler

i algú amb nosaltres va jugant.

MARINA TSVETÀIEVA

Més estalvi, més austers!, clamen

els mateixos que no ho han sigut mai,

els mateixos que no ho són ara,

els mateixos que no ho seran.

Per als crèduls, la penitència

no és la font de cap sospita.

Per als adeptes, la recepta

no és cap indici de cinisme.

Per als indòcils, l’ultratge

no és encara l’última decepció.

Per als afamats, la impietat

no és l’ou del gran rebuig.

Més austers, més estalvi!, manen.

Una jugada fosca, freda, rodona.

Una jugada d’escac i mat… al peó.

ɣ

Bufit

D’un bufit,

a volar he posat el mosquit

contra la seua voluntat

de circular al llarg

d’un vers d’Evtuixenko.

Quina fortuna més gran,

quina suprema levitat

la del seu cos minúscul

i millorat, per si fos poc,

amb l’agilitat inesgotable

d’unes ales finíssimes!

D’un bufit,

el mateix vent glaçat

que oreja un poema

de Dylan Thomas

ha despentinat l’arena,

se m’ha endut la pallola

i ha fullejat cent poemes

contra la meua voluntat

de llegir feliçment ajocat

al sol d’octubre en la platja.

Dins del llibre Preguntes, Edició d’autor, 2015:

Quarta pregunta

Habitades, sí, l’una dins

de l’altra com el pinyol

d’una cirera, on viuen

les mans si fins al mos

de les ungles sempre en són

més que dues la solitud

de les meues?

ɣ

Tretzena pregunta

Gairebé del tot

i només gairebé

t’has pentinat del tot.

Al teu espill del tot espill

això és del tot pentinar-se.

Tenim la llengua rasposa

i esmolat el decòrum

de les urpes del gat: tothom

vol pentinar-se quan se’n va.

D’aquells cabells a la mà, carícia

de l’instant, un núvol al vent

amb la pinta de quedar-se calb.

La fotografia té un pèl.

Bufem i bufem i no se’n va.

Potser no sabem, no del tot,

quanta vida despentina un pèl.

Dins del llibre Nectari, Edicions del Buc, 2016:

Primera magnitud

Quanta llum llum.

Quanta mà distància.

Quanta mirada llunyania.

Quanta absència exacta.

Quantes ombres s’emprova.

Quanta por filagarsa.

Quanta veu no alça un pont.

Quants ocells dues ales.

Quantes formigues la nit.

Quantes nits un somni.

Quanta nit adormir-se.

Quants dits als ulls.

Quin silenci.

ɣ

Formiga

D’infant foradava parets

de cals avis. Amb l’ungla

construïa destruccions

perfectes: gratava la calç

d’un buit fred fins al maó

on sempre dormia una formiga.

Forats després de forats

buits com tres llunes

plenes d’un sol

amor, amb el tou

del menovell puc resseguir

com un nen tot l’estimball

per les vores, l’infinit

perímetre d’un últim cos

dibuixat amb guix, les cegues

i lentes ulleres d’unes nines

com dos zeros de mestre.

No he perpetrat

cap altre crim ressenyable.

Només vaig fer forats.

Buscava la formiga, la desmesura

de totes les coses.

ɣ

Sol

A vegades l’ombra

se m’enganxa als cantons,

se’m nua per traus i blaus,

de tot sender em deslliga,

i haig de girar cua, quan tiba,

cap a aquell cantó enlluernat

de mi per recollir-la i sargir-li

punt per punt cada forat,

perquè ser sol em torne

pas i mida, muda i vol de ser

ombra, sencera i meua, i vida.

ɣ

Lluny

Lluny, ben lluny,

com qui diu: mira.

Lluny com llum

caiguda a trossos,

com núvols lluny

al fons dels ossos.

Lluny, ben lluny,

com un cel lluny

buscant les claus

d’obrir els ulls.

Lluny, ben lluny.

Ocells de pedra.

Regust de cucs.

Llàgrimes a mossos.

ɣ

Eutrapèlia

De branca en branca, l’ocell no piula.

De branca en branca, l’ocell no vola alt.

De branca en branca, l’ocell és un mico.

Dins del llibre Anys llum, Onada, 2019:

Nocturn

Són tantes les nits abraçades

que tota l’abraçada se m’ha fet nit

i ara, per fi, ja puc dormir

molt de temps lluny de mi

i perdre’m pels anys llum de tu

en la catedral d’aquest cercle

fosc i estelat, cec i infinit,

que a mans plenes se m’obri

d’adeus curull per un somni

on vas saber ser, entre pou

i lluna, l’anell: espera precisa,

distància exacta i absència

a mida de cada hora.

Són ja tantes les nits abraçades

que totes les nits se m’han fet

l’abraçada on ara, en silenci,

em dissolc, m’esvanisc,

m’hi desguasse, i al primer son

ja puc morir.

                    I t’abrace.

ɣ

Zoom out

Imprevisible, el telescopi

amb què clissava el futur

se’m va espatllar fa un món,

tres amants, anys llum.

Només recorde, com un zum-zum,

que vaig fer passar, petits i mancs,

mil adeus pel microscopi.

Ara, mentre destrosse

les últimes ulleres, tot comiat

se’m fa un gra massa, i ja és ínfim

i sobrer l’inabastable de l’esguard

només per dir-ne, dels més bells cucs,

polseguera d’estels, podridura

d’amor, sangonera a la sang,

el tolit i embriac etcètera.

Costa els ulls

no acabar cec per poder viure

a les palpentes, fora de camp.