Després de perdre Afrodita

Quan ebri de vi i fum m’endins solitari

en la nit més cega,

quan la fosca furtiva

m’acull entre ele seus braços

d’oratge i foc i llunyania,

encara sent, batec endins, el so silent

d’un cant antic, coral, insaciable

com el desig atàvic de sàtirs i faunes.

Quan insomne i cansat procur fugir

de veus i quimeres, sentint sols l’encanteri

d’òlibes i grills,

m’arriba encara

l’enyorança aspriva del teu cor vençut,

rendit, d’antuvi lliurat a la ira dels déus.

Qui no ha tastat la sang no sap què és la nit.

El moribund

Sólo

con tus ojos construye su mirada la muerte.

Diego Jesús Jiménez

Si amb les mans

-aquestes mans tremoloses, descarnades, vençudes-

ja no pots acariciar

les voluptuoses formes del desig;

si amb els llavis de pors i quimeres ungits

sols pots besar

l'aspra pell de la solitud

i just tens forces per pronunciar el teu nom,

els teus anys, el teu desprestigiat ofici d'antuvi -pagès, sabater, potser miner....;

si ambs els ulls de cendra només aconsegueixes

albirar la tètrica fesomia

d'aquest present a punt de sucumbir,

deixa't enlluernar per la providència del record:

perquè les regions de l'oblit

són les portes

del no-res.

Si la impetuosa crida de l'esperança

ja no pots sentir

i sols t'arriba l'agònic respirar del teu silenci;

si la freda nit t'abraça i els vertiginosos límits de la fosca

cerquen tothora

la teva presència;

si la sagrada dimensió del cor abarca la renúncia

i un territori de tenebres

reclama els teus membres,

deixa't agombolar per la magnificència del passat:

perquè les regions de la desmemòria

són les portes

de la mort.

Ah, la mort,

que viu sempre en tots nosaltres

i habita un tèrbol espai de la memòria!

L'eremita

Des del cau muntanyenc s'escampa

l'extasiada solitud de les pregàries, la devoció de l'home

que devora els límits terrenals.

No has condemnat el triomf de la carn.

Del recolliment d'anacoreta suren remors de plaer

i ocults desitjos en pervesa lluita.

Talment s'excita l'exuberant verdor del pinar

amb el cant sensual dels pinsans -incenciades les plomes d'una ombra solar-,

el dimoni de la pell t'enrampa.

El rostre de la nit -cares del remordiment- t'injecta

el verí dels pecadors;

la feblesa del cos et fa caure en la temptació.

Ni el cilici, ni el dejuni, ni la flagel·lació podran salvar-te del foc

purificador i definitiu.

Aquest redol -plàcid, solitari- desperta el regne dels sentits;

encesa flama de territori verjo,

cova de laments solitaris i gemecs victoriosos.

Pudent és l'alè dels records lascius, agra la memòria dels anys perduts,

Tanmateix, en el sagrat jurament dels [vots

es conservarà per sempre a la memòria

dels déus pagans, i ja expiar les culpes resultarà inútil,

en va martiritzar la sang

amb pietoses corretjades.

Qui pot afirmar, criatura pecadora, que les forces del mal no guanyen mai?

En el combat a vida contra tu mateix has perdut:

les raons del cos

han pogut més que les de l'ànima,

la feblesa de la carn

ha vençut el poder de l'esperit.

Dins del llibre Mitologia, 2017:

Cap a Ítaca

El que em queda de tu sóc només jo.

Aigües somes i serps ben verinoses

solcant-te la pell plena de llimacs.

Ja per sempre seré el que has fet de mi:

un pou al pit de sang espessa i bruta.

Tot un camí d'espines i ortigall.

Serem la rel ferida enllà del rou.

Un paisatge de creus de sal i fems

que ens creix a l'espinada per sembrar

tots els batecs perduts sota les roques. 

Sóc qui es llepa la teva cicatriu.

Un vent del sud que sec t'olora el sexe.

Aquell que es beu les baves dels teus pits.

Un cos d'argila fosc que es beu la mar. 

Dins del llibre Breviari de la cendra, 2001:

Introducció a les respostes

Quina serà la malura del nigromant a l’hora

de conjurar aquella fesomia i estrafer

la veu del silenci? Qui pot, míser impostor,

oferir fe d’altres dimensions desconegudes?

Com desxifrar l’enigma de la creació,

la lleugeresa insòlita d’un vol de papallona

sota la immensitat suprema de l’univers?

I si l’atàvic mite de la caverna ens retorna

a la fosca del passat, com ho podrem fer, vell savi,

per retrobar el veritable sentit de l’existència?

Quin deix de por i súplica no gosarem transmetre

als nostres fills amb pregàries d’oblit i renúncia?

Per què la negra sang de l’àngel que ben segur

una gèlida nit d’hivern haurem de tastar?

ɣ

Voldria ser foner

Si novament hagués de néixer, voldria ser foner:

saber que la força de la pedra està en les meves mans,

tenir l'encert al bell mig dels ulls i assimilar

el temps com una virtuosa creixença d'esperit.

Dels ancestres, guardar amb gelosia el gest guerrer

i l'honor de seguir la tradició d'aquells homes

que guanyaren mil batalles amb la valentia i l'orgull

de considerar-se deutors d'una terra i una època,

que empraren les armes per defensar la família

i els pocs béns dels incessants atacs a traïció...

Si novament hagués de néixer, voldria ser foner:

saber que en les meves mans està l'encert,

al bell mig de la pedra tenir la força dels ulls

i assimilar l'esperit com una virtuosa creixença de temps.

Dels ancestres, mantenir el prodigi sublim 

de l'esperança i la definitòria essència de viure

per estimar i ser estimat per morir en pau entre els meus. 

ɣ

Tête de femme

Homenatge a Picasso

El feréstec ull de Polifem no gosaria

fitorar la providència del desig,

ni encalçar tanta revolta vana,

la perdició esquerpa del laberint

que el minotaure guarda

amb les dents insadollables

i les ungles llargues com la pena.

Tanmateix, la profecia del cor

palpipant no parla del perill

que suposa l'enigma d'una mirada

tràgica i consumida alhora.

Ni segueix els senyals

dels misteriosos sortilegis

que haurem de resoldre per sentir-nos

victoriosos en el combat a vida

contra l'etern i abismal desassossec.

L'agònic iris del monstre no gosaria

ignorar les súpliques de pau

i perdó, ni fugir del rostre vençut

que amb el temps arribarem a conjurar

en nom del record i la desesperació. 

ɣ

Telemaquia

Per a  Ulisses

Desesperadament a cercar algun indici del teu rastre

vaig partir un dia, hora foscant. Vaig cridar-te,

i pels deserts carrers no vaig trobar

més que la llum esmorteïda de les faroles,

el silenci de les paraules i un parell de bassiots

que dificultaven la meva particular odissea.

Errant vaig cercar-te, amb la intenció

única de suplicar-te perdó per poder retornar

a Ítaca, el nostre estrany reducte d'amor,

la nostra apassionada pàtria de desig...

Desconsoladament vaig vagar hores i més hores

per tots els racons del poble, perdut dins la nit

més solitària i esquerpa, i no vaig trobar

cap senya de les teves petjades, ni vaig

aconseguir diferenciar les meves pregàries

de les gotes incessants i rabioses en llur cant. 

ɣ

Mortamor o díptic de l'amort

 I

No sé si fou l’encís del cos

o el deix gràcil del teu etern somriure

el que em retornà les ganes de viure

un temps que en aspre espai jeia reclòs.

Només sé que estim fins al moll de l’os

i don fe del miracle que és perviure

per poder proclamar amb desig d’escriure

l’amor sense treva ni absurd repòs. 

No sé quan vaig sentir-me captivat

pel teu misteri d’oculta metgia

que em calmà tot el dolor del passat.

Només sé que de nit m’enfervoria

en tornar al deler que la intimitat

d’aquella imatge teva m’oferia.

                                   II

No puc ni vull quedar-me mans plegades

davant aquesta immensa lletania

de difunts d’un regne de carestia

que no responen davant les pregàries.

No vull ni puc fer dels llunyans somriures

un fastigós inventari d’absència,

car amb el poc que em resta de presència

he de guarir-me de focs i tempestes.

De tot cor vull un record amatent

i un molt intens retorn a aquella vida

que tan junts forjàrem amb gest fervent.

De tot cos recuperar la mirada

que, primer serena, després ardent,

en féu sentir l’ànima protegida.

ɣ

Elegies d'eros

II

Pecaminosos i orbs, els ulls se m'omplen

de nuesa sols pensant-te inundada

per l'embruix fecund d'aquesta enyorança.

I els silents llavis, ungits en lascívia,

passen a formar part indestriable

d'una existència de bells fulgors

inexistents i desgavells vençuts,

mai de mai més proclius a repetir-se.

Tant he volgut palpar les teves natges

i perdre'm erecte per l'infinit

abisme d'aquell goig inenarrable

que ja no puc pensar-te satisfeta

i meravellada, ni perllongar

el teu consol d'ingrata llunyania.

III

Aquell tan estremit rostre d'extrema

bellesa s'escola com un lleuger

somni entre els primers rojos i daurats

d'aquest crepuscle, obrint el dur camí

a l'emental i poc profitosa

vastitud d'un profundíssim neguit.

Com qui en un sospir passa del bé al mal,

com aquell clam que de sobte renega 

de la seva primigènia essència,

emmudint per sempre més, com qui copsa

de sobte tot el sentit d'un abstrús

i antic enigma, com l'intens verí

de l'odi inundant les múltiples venes

d'un cos desprovist de credos i orgull. 

VI

Cert és que t'he vist pels carrers onírics

de la nit, i pels carrerons del barri

antic de Ciutat t'he cercat plorós,

amb la lascívia intacta d'un faune.

T'he vist a tots els mostradors de tendes

de roba, i he entrat a les llibreries

per comprar la teva biografia.

També t'he vist fer de protagonista

a una pel·lícula de males pècores

i l'acomodador, molt emprenyat,

m'ha tret del cine quan he començat

a cridar-te. T'he vist, avui matí,

nítida per moments, dins el mirall:

la meva veu ha estat el teu silenci.

ɣ

La immortalitat

II

PRETENDENTS D'AFRODITA

Tots els Déus, Afrodita, davant l'encís

de la teva bellesa, caigueren rendits als teus peus.

Posidó t'oferí el seu regne marítim: una gruta

de tresors inabastables als ulls, el misteri de l'aigua...

Enfurí la mar per demostrar-te la grandària

del seu poder i amb la fitora argentada t'assenyalà

l'horitzó indefinit del seu vastíssim domini. 

Hermes volia mostrar-te els llocs més exòtics

del món, la tonalitat variable dels cors i les pells

dels colors més estranys i perversos, els diferents

noms de les coses i les diverses maneres de pregar,

les melodies més embriagadores i els cants

d'amor dels poetes. Volia portar-te en el seu carro

d'or i meravellar-te amb les càlides nits de ports

perduts al bell mig de la fosca i el desig,

assaciar-te amb fruits saborosos de frondoses

selves i boscs habitats per centaures...

Apol·lo et cantà una preciosa cançó d'amor

amb la veu dolça i l'esguard complaent

i freturós, prometent-te goig i luxúria sempiterns.

I jo, pobre de mi, vull temptar-te amb poca

cosa més que aquests ulls èpics que narren

la glòria d'una esma ablanida, unes mans de fang

de tant donar forma als renecs de la infàmia

i l'enfurida resta del cor que encara lluita

per redimir-se de l'evanescent passat. 

ɣ

Postal de l'institut

Queden molt lluny la Mort de Déu i Nietzsche.

Queda molt lluny la il·lusió de creure’m invencible,

creure’m fugisser dels anys i dels rostres ferits,

talment virons devorant el damnatge de l’odi

o la cal·ligrafia turbulenta d’aquest precís instant.

Queda tot el no-res del teu ubèrrim adéu.

La protesta enfurida d’una pell erma

i la penetrant voracitat d’un voraç silenci

que pels segles dels segles he d’adorar

amb l’estigma de dogmes pagans i apòcrifs.

Queda el fulgor d’aquelles mans enllaçades

sota el vestigi rònec d’una filosofia aperduada

en la reincident neciesa d’encalçar el vent.

Queda el meu sacrifici pel teu record.