Dins del llibre Dones d’heura, Pagès Editors, 2011:

Heura

Laberíntic futur,

descabdellat en sentències magentes.

Avui, abocada:

magranes alades sense sospirs.

Pas de dansa robí.

No m’arrossego.

Sotmesa al vent, si tu caus,

                                 Heura,

cauré jo.

Petons de vi per a l’oblit.

ɣ

Dona

Tu i jo som dones d’heura.

Embellim murs i tanques

en establir diàleg.

Som catifa de somnis,

graons de sol,

un vals d’arrels menudes.

Dia a dia inventem la no-rutina.

Amb els peus ferms

ens vestim d’aire

per ballar amb estels.

Som dones d’heura,

podem ser alades,

arrel, estiu, bressol,

deix…i mans!

Sobretot mans obertes,

fulles que acaronen pedres.

Suspeses en el vertigen blau

que ens teixeix.

Llaços que nuen mans.

Dins del llibre M’he empassat la lluna, Viena Edicions, 2015:

Pètals

Jo era de pètals.

I res podrà tornar-me

a aquells dies humits

a aquelles nits de rou,

ni tan sols tu, mirallet

de fum de la memòria.

Jo era de pètals.

Lasciva, degotava vida,

papallones de robí,

venus prenyada d’aigua,

mare de peixos i larves.

El mar entre les cuixes.

La sal sota les ungles.

Ara sóc pedra

i ja no m’escarritxa el ventre

la refotuda regla.

Ara només sagnen

a dentades, les hores

d’insomni de la nit.

Ara sóc pedra

i d’aquí no res, pols.

Dins del llibre Escorcoll, Ed. Del Buc, 2019:

Zotal

Dones còncaves, amb muguet

als pits nus, fan punta

a les quatre parets de la cel·la.

Cada hora, tots els rellotges.

Abigail emmanillada.

Espirals de filferro l’acompanyen.

La nostra fada de seda,

els diminutius ofegats en zotal,

vol emblavir dedins els murs.

Parla i parla.

Teixeix una altra tela metàl·lica

al seu sostre.

Una colometa blanca a la gola.

ɣ

Confraressa

Un punyal, com el de Maria Verge,

clavat al cor.

Clavat al cor per l’esquena, a traïció:

Abigaïl, totes elles, nosaltres també.

Què t’hem fet, Senyor?

ɣ

Fada de seda

Abraça el jersei que m'acabo de treure

i enfonsa el rostre en el blau perlé.

Aspira tota l'olor mentre somriu.

Sabó delicat,

d'aquell rosa amb suavitzant, em diu.

I la teva colònia.

Aquí no ens en deixen tenir.

Se la beurien, com a les pel·lícules,

assedegat el cos d’alcohol.

La nostra fada de seda ho pateix.

Ella, tan polida i delicada.

Que volia marit de casa bona

i minyones amb guants de cotó blanc.

Fada amb fragància de flors del bosc!

I ara viu en cel·les amb halitosi,

les pedres no poden pair la por.

Fortor de desinfectant barat. Tuf de tancat.

Les dones aquí exhalen agra desolació.

Olor d’inadaptades. Zotal.

Fins i tot l’olor n’està, d’inadaptada,

que me l’emporto a casa i plora pel camí.

ɣ

No triguis

T'espero. Amagada en el desig

dels plecs del poema,

en els dits que mengen llapis,

en la teva aroma

arraulida entre els meus pits.

Enfonsat l'alè en el capvespre

sense lluna, obriré la seva closca blanca

i tu, molsa, pell oberta, pluja,

arrabassaràs unes hores al meu temps.

ɣ

Àcid

De bat a bat, la cel·la.

Dus el seu alè àcid, Abigaïl,

a l’ombra de les parpelles.

El teu cos una llimona;

cada llàgrima un clau engolit.

De bat a bat, amb tu,

germana, amb baules.

Impotent per omplir-te

de claror, cremo núvols,

aplego flors, et cerco sopluig.

La teva aroma m’ha pres.

Dins del llibre En brut, Témenos Edicions, 2022:

[El jardí pintat...]

El jardí́ pintat i tu, mut en groc.

La perfecció isòsceles

de les piràmides.

La cripta del desert. Alabastre, 

la teva pell rosegada pel vent.

Triangle impossible, el cos.

A la llum de les ginestes,

es desfan els nusos del ventre.

ɣ

[No d’un altre món...]

La mer Au ciel d’été confond Ses blancs moutons

Avec les anges si purs La mer

Charles Trenet

Poemes senzills com una barca petita.

En un mar amb dos sols ben oberts.

Un blau infantil que em bressola.

Que em pertany.

Aquell nen que no vaig ser

llepa un núvol de sucre rosa. Inquiet.

Dins del llibre Punta de plom, Pagès Editors, 2020:

Indòmita

La finestra es va obrir. Verd i blau.

La Quimera va entrar-hi

disfressada de ventet d'estiu.

Els finestrals van batre a morts.

Va escriure "bé i per sempre"

en un anell d'or fals, en una taula coixa,

en un llit desfet, en una olla desfonada.

També a les parets innocents

de la casa.

Als cabells, a les plantes dels peus

i a les conques dels ulls orbs

de la dona que s'hi estava.

Després va obrir el gas

i va deixar fer, com si res.

ɣ

Filònoe

S'afua, la nit, per trair-me.

Ho noto a les parpelles.

Com un mal presagi,

salmeja per distreure'm.

No sap que soc fetillera

i coc malucs de granota

amb pèls de barba

d'amants desagraïts.

Estic, de tu, dejuna!

Oberta de cames, riu avall,

l’alba.