Del poemari La invenció del sotabosc, Bromera, 2016:

Expectatives

Una ungla mai voldria ser tallada,

només créixer en caos, com una selva,

estendre’s vers un món sempre novell

sense destrals, ni paraules.

ɣ

Escena

La voix du sang

No hi ha ocells ni rastre de versos,

però és com si el cant d’uns estornells

s’enredés amb la fressa

tendra de les fulles i el vent

un vespre de qualsevol segle,

com si un error fos reparat.

Del poemari Mentre mastegues la matèria, El Gall Editor, 2020:

Després del futur

El temps haurà sobrepassat el temps:

tornaran les partícules a casa

com un espectre dins la polseguera,

mentre nosaltres anem perdent capes,

esllavissats, a l’endemà de tot.

ɣ

Excepció

No vol dir res, aquest instant. No és res.

Excepte un so, esmorteït, de fulles

que algú trepitja mons enllà, a l’altra

banda del son, com si cerqués l’infant

que un cop va ser, no ens vol dir res,

no és res, aquest instant.

Del poemari Planeta latent, ADIA, 2022:

Glossolàlia

Enmig del trànsit entre estats del son,

la parla estesa com una sement

que s’alçarà només per relatar-nos,

ara que escampem llenguatges caducs,

abocats a les fosses de nosaltres.

ɣ

Imatge austral

Al sud d’Argentina

Davallen, al llac, les formes dels salzes,

la cridòria curulla la tarda,

dins l’aigua un nen fa el mort. No se’ns hi veu,

per més que enfoquem: ja som el que manca,

el desballestament d’una postal.