Dins del llibre Crossa d'aigua, Ed. Fonoll, 2017:

5 de juliol

si la teva presència

encara no ha arribat

a tenir alguna cosa

d’existència palpable,

d’aquí a vint anys seuràs

sol en una cadira

atrotinada enmig

d’un saló sense res

i cercaràs records

amb els ulls al voltant

i et mancaran records

fins a l’últim racó

de les teves entranyes.

desposseït de tot,

incapaç de trobar

un sol sentit nuat

en la pols envellida

que et recobreix el cor

tan febrilment intacte,

vindràs a demanar-me

que t’escrigui el relat

del que potser llavors

serà la nostra història.

si mai n’hem tingut cap.

Dins del llibre Llengua d'àntrax, Edicions del Buc, 2019:

54

un clau en treu un altre fins que

es rovella i t’oxida

la carn. he temptat

la fermesa d’una pell

glaçada amb el recer que cercava

d’ardor aquesta mà.

obligada a estimar en un sorramoll,

les brunes llàgrimes

del desfici corrompen la sang

d’una galta innocent

en veure desfer-se,

del llaç inoportú dels dits,

traïdora, la mà de gel que no

et sosté mai dreta.

s’esmuny enllà,

i ara és la meva que

vítrica es desmembra.

ɣ

58

sospesa la balança

amb el refús al plat dret

i l’afirmació a l’esquerre.

a la dreta, cent quilos

de palla o quinze de plom

vencen les quatre pedres

diminutes de l’esquerra.

frega’t la vista amb peròxid

d’hidrogen i torna a mirar:

a l’esquerra, tres robins

i un safir diamantí vencen

la basta matèria inflamable

de la dreta anèmica.

l’error es troba a fer pesar

més la balança polsosa

que la bellesa infiltrada

pel cristal·lí que liba.

ɣ

2

el desig cega

la catàstrofe rere el gest

i les paraules fan la resta.

t'ensenyaré cadascuna de

les runes que sedimento

sota els plecs i admiraràs

el meu jardí astènic.

allà on jo volia un panteó

vaig construir un panòptic

amb ell al centre, amo

de la traïdora llum

que sotmet al seu

ull de jutge intransigent

cada pas que desfaig.

ɣ

55

no hauries de temptar-te

amb el verí fins

al dia de la teva mort.

ha deixat una taca violeta

que ofusca la lletra maleïda

del teu cos esborrallat.

on és l’espai? quan és el temps?

hi tens l’accés denegat retolat

al cor fregit salpebrat al punt

que has perdut en la cerca.

com fumerol de festa et raja

el buit entre els dits.

cap vers no ho comprèn.

i que així sigui.

ɣ

35

que temptadora

la macabra mel que et raja

del llavi i que m’empeny

a lliscar-hi bruta, ferotge,

cega davant la llengua d’àntrax

que amaga.

una vesprada de mascle anur

i el càncer a les mans després

de la carícia.

i què en faig del llustre tumoral

que em contagia el teu pit analfabet?

ara, descendeixo

cap al cim i impietosa constato que

la disfunció t’arriba fins als ossos.

ɣ

70

que amarga la vida

del catalitzador, que útil.

que descompensada l’empenta

heroica sense lucre.

i tu, amb l’espadat al pit

que en ciment moll va petjar

l’altre; i l’altre, fent l’escala

cap al cel romput de sendes

sense mirar ni un cop enrere

l’esglaó incòmode amb què

va fregar el vèrtex del foc:

hi ha trampes que enrampen

la cama sencera i perforen,

letals, les venes que desfilen.

ɣ

7

els meus ossos saben

el perill d’escoltar-te.

no som, no t’apropis

gaire, no em toquis

la pell envernissada.

no saps que jo no penso amb frases

i que no et crec

quan intentes descriure’t per dins.

em plau que et contradiguis

i que el llenguatge et faci agenollar.

no callis, no t’adormis

encara, no serem, dius.

no pots devorar el buit

que separa el verb de la voluntat.

tu segueix denegant-te.

jo m’escric lluny

de la teva inconsciència.

ɣ

65

a la cara ombriva d’un turó

es recobria el cos de gris

un individu esbadocat.

fou sotmès a altes

pressions i temperatures

però no s’arribà a desfer.

els químics d’una cama

el tornaren pissarra, un braç

esdevingué marbre tacat

i lentament, amb un ritme

llagrimós, es fongué amb

la natura que ens separa.

i es digué: encara soc humà.

Dins del llibre Poesia bloom, Adia Ed., 2018:

Seves

Diu que les ha nodrit d'aigua i zel

i que, a l'escorça, hi duen les seves

ditades.

Regalimen la suor de

l'amo, miratge i oblit casual,

però són profunds els estrats

que embolcallen la veu bategant

que crida engany i llum vermella.

En tenen tants, de racons

diamantins i pells

que es trenquen...

Però ell és sord i proxeneta.

Les cebes blanques i les daurades,

boniques i geniüdes fins l'arrel,

les arrabassa de la terra el seu

senyor, en sèrie i totes, de caiguda

cap al sac que poleix i amanyaga

amb devoció i s'enduu a l'esquena.

I les esveltes estries i la polpa

il·limitada ja només són,

si freguen la vora de la cel·la,

idèntics bonys boteruts.

Així, també nosaltres.

ɣ

Cofre

El pare em perseguia amb la cara desfigurada

d’una ràbia negra, bruta o eixorca,

amb forquilles a les mans o mans fetes forca

cap al meu coll que a penes respirava si corria

escales avall en un descens sense fi, saltant

baranes per guanyar-li segons sota el risc

de relliscar i caure al barranc boirós de buit

que abans m’acolliria si ell no m’atrapava,

no, abans el precipici cap al buit de boira

que la fulla afilada d’uns ulls homicides

o el crit il·lícit d’un crani rosegat.

El pare em perseguia veloç i atroç de força

i m’escapava en una cursa sense fi o galopant

al llom de l’existència impermeable d’un amor.

Per què em busca en el recòndit desert de l’hivern

encara o em sacrifica les gambades des de lluny

si sóc de foc i tinc els ossos d’aigua, d’un gel

ardent que proclama la victòria del meu cos

davant el cel immens de tot, de res, del pare.

Per què fugia de la seva dolça destral o

braços tendres, si era l’únic meu botxí

el progenitor que viu en l’ombra?

El pare em perseguia o jo l’encalço a ell

si mai no li he vist sinó l’esquena,

una closca fosca o un mot impronunciable,

acer vinclat en la forma de totes les cares

que poden resplendir sota el meu pols.

Jo el persegueixo i l’anomeno, i si mai

arribo a descobrir qui és

el pare em perseguia o sóc jo qui el persegueix.

ɣ

Des d’un marsupi

Només hi ha lloc per a un

en la cavitat impecable del primer

claustre de carn. Així, beneïts

per l'única enclosa sincera,

cerquem en perpetu naufragi

les quatre parets originàries on 

el focus d'amor era un, per a un,

encegats per l'arrel d'una existència

que es revela enllà de les columnes

i els arcs i els patis simètrics. 

Però venereu el vessament serial

de múltiples formes deformes 

que es fonen en la recompensa

il·lusòria d'un immens assortit 

de boques i mans diverses:

la primera regla que s'aprèn

és la torsió del frec uterí.

La perfídia de l'home que estima

no té fre ni límit que l'assetgi.

ɣ

Megalomania

No té res de singular el meu úter

si és del metall robòtic de l'empresa

i del batec elèctric del filferro,

si gesta pells d'acer exacte,

revestiments de simetria.

No té res de singular el teu úter

que des del braç mecànic i el trepant,

inerrable i persistent, erigeix

uns peus plastificats d'escàndol

mil·limètric, envernissat.

No té res de singular el seu úter

fred i pulcre, un buc motoritzat

que munta i cargola, lliga i desfila.

Que ni un mioma enquestat

o una erupció de rovell

són seus. 

Per això són indistints jo, tu i ella

i els esquelets tan obsessius,

tan industrials.

Poemes inèdits:

Esquerdes

Desconeixíem el rebuig del terra

enrajolat i el parquet inclement

que es va enfosquint sense esperar-nos: ara

li envejo les esquerdes com camins

que s’obren insolents i se m’allunyen,

i assajo de palpar sense desig.

Recorro la distància prohibida

cap enrere en un joc de lluites d’èter,

el dolç parany que oposa la memòria,

i em revé el sòl humit on enfonsava

el cor de vidre que volia ser bufat.

Els homes, un desfici; l’altre, el fang

que em té enclavada entre el plaer viscós

de la pluja d’ençà i el bloc terrós

que dins la boca m’obtura la veu

i esborra un endemà que s’esfilega.

ɣ

[Travesses l'aire...]

Travesses l'aire amb l'erroni 

matís de blau que et fa

d'epicentre en el rostre

esberlat 

               i estimes.

Perquè tens l'iris sotmès al mar

interminable de la pèrdua

t'aferres a la mà pampalluguejant 

de l'horitzó

                    i el reclames. 

No et podrà mai respondre

davant l'ull que se't fon

en l'agressiva fulla de l'amor

i abans que s'esvaeixi

a despropòsit   l'amenaces

                                               i l'assassines.

ɣ

Aniversari

Al marge del passatge hi ha una alzina

d’arrels antigues que ens feia, tenaç,

d’arca i far destre molt abans que al cos

se m’elevessin corbes i en pogués

tocar la branca amb el braç allargat,

molt abans que en pintessis tu l’escorça

o els fruits, que l’imitessis en vinclar-te

com si així el vent et guiés també a tu.

Ni la destral ni l’incendi sotmeten

l’arbre que ens sobreviu i que endins serva

com s’alça el temps contra el nostre fracàs

d’anomenar-lo quan en fem mirall.

Només l’arbre ens sabrà quan ens trobem

sota l’ombra madura de la copa

on, frec a frec, ens cruixirem alhora

cedint al so marró d’aquella fulla

que un dia excepcional es deixa caure

i reverbera en el nostre transcórrer,

endins la saba, perseguint el cel.

ɣ

[Temptejant...]

Temptejant t’escorcolla

del fruit a l’arrel

una nit interessada, només.

T’usurpa imprudent la llar

que portes dins

i es fa, lentament, de paret

i de vellut: s’hi converteix.

Amb sang d’estrips arreu

gotejant-li de la boca,

et devora el cos sofert

i, atipat de tendresa,

sense recança,

emigra cap al nord.

I ara tu, llop immaculat,

escorcolles, usurpes, devores

i emigres.

ɣ

[Què duus a l'esquena...]

Què duus a l’esquena que et pesa tant? Una bossa plena d’ombra i quarts de plom, per què? Què n’has de fer, de tant forat farcit d’herència i nusos erms? No pots ni amb la pregunta trepar el fons d’aquesta tela on la fuita no és permesa: és l’aliment. 

Què duus a l’esquena que et pesa tant i que t’encorba? Feixos de lliris blaus collits pel dol d’un pare lluny i bidons crònics de plugim britànic. No en vessa cap gota, cap bocí, que el negre tot ho endrapa i regurgita. 

Qui hi ha rere teu, eximint-te? Hi ha una força que empeny la bossa amunt i que et guareix la nafra a les espatlles. Hi ha sempre l’avi i les seves mans de sol.

ɣ

[És aquest sòl esquerdat...]

És aquest sòl esquerdat per conrear. És el camí que travessa un desert americà que no s’acaba. És l’aridesa reversible pel miracle de la pluja. És veure-hi clar fins l’horitzó, la retirada.

No és aquest compte, la vida adulta? Allargassar la inèrcia i congelar la tremolor de contenir-se a la vora del barranc enlloc del salt. És aquest verd replet d’espines. És la cautela de no deixar l’ampolla buida. És veure-hi clar fins l’horitzó, la por que bruta m’emmorralla. 

Planes verges per recórrer: però aquell etern a frec dels ulls. Tones de fam per exhaurir: però aquell amor arran del llit i la finestra.

Que lenta l’escombra del temps quan prova d’endur-se la pintura ancestral del nostre rastre. Que inútil la runa del rastre.