Sobre l'herbatge

L’herba aloca, mendastra,

reig i folla, camarroja de rel,

estafisàgria tília, paparrosa

acònita i tora, niella de rec

o bé epilobi,

matapuça botja, saragatona,

guardes-el-fred com a consolda!

L’herba que camina amb els cent nusos i sota el resplendor de la nit

dorm serverola, és llengua de passerell,

orella d’ós, és l’aristolaqui pensament

del camp,

l’herbària vera.

ɣ

La presó

Què fàcil és per vosaltres

tancar qui no és com vosaltres

al gran mur que tot ho engul,

una boca búnquer,

el gran monstre sinistre

que anirà dia a dia deformant-te,

fent-te oblidar

qui eres tu.

És fàcil per vosaltres,

que tot ho posseïu:

les lleis, les coses, les persones,

vosaltres, que marqueu el joc i les cartes,

és fàcil condemnar al no-res

aquell que us fa un envit,

trampes als lladres de cul gros,

qui diu no,

qui deserta del vostre business podrit,

qui marxa per altres camins

on l’aire ol a aire no reclòs,

què fàcil és soterrar viu

aquell que s’enfronta al gran drac poderós,

emparedar l’aire,

emparedar l’alè,

emparedar un cos bategador.

Quin fàstic feu, senyors de les vides

que no us pertanyen,

vosaltres i les vostres presons,

d’on surt el fum de tants cadàvers

que desitjaven un altre món!

ɣ

Nut

Dea de la nit,‎

ets tu qui t’empasses el sol cada horabaixa.‎

El cel és el teu úter profund

i, allà al més fons, balla la lluna, ‎

com un petit reflex des de la cova intacta.‎

En la foscor, tots som dins el teu cos golafre,‎

estels sols que malden per tocar-se

i, abans que s’esdevinga,‎

trenques el tel,‎

esclates l’estel en mil aigües,‎

el flux del dia nadó‎

des del teu ventre ansiós‎

ja per menjar-te’l de nou

en el capvespre.‎

ɣ

[Per ací passares...]

Per ací passares, deixant una peuada

d’estels o de carboncles.

¿On podies abocar la passió continguda,

plena ja d’humitats i desitjos no gaudits,

buida d’altri si no fos

l’obsessió que et feia presa?

Una altra pell -pensares-

no et donaria espai al soliloqui,

no et colgaria esbatanat

a l’esment del cos i la penombra.

Doncs, nega’t de la teua aigua,

no ajornes l’intens avenç

que potser duga

la parença d’alba!

(1983)

ɣ

Sobre el bestiam

No són tots, però, els dels ulls violeta:

sols els que a ca l’Arnau de matí

udolen,

palpenten sibil·lants

el nus de la finestra,

remuguen sota veu

arreu ran del planeta.

Si els veus venir de nit,

no t’emporugues, puix que són petitons

que s’ennueguen en l’ombra.

Has de saber

que sols mengen el ferro

si té el clatell del fil

recent com el gel gebre.

(1984)

ɣ

La nau

Al front porte una estrela,

rosa de vents, dioscòride.

La duc com un naufragi:

encara bruta d’arena.

El vaixell que em vol vendre

romandrà polifem,

pirata d’altres mars,

un ull fix al davant,

d’esquena al sortilegi.

Presoner del migjorn,

marrec i juganer,

bufa l’arc del cel i a tot arreu

en fa butllofes.

Esvara sobre ones,

llisca l’espill trencat,

salat i espurnejat,

com un gegant de somni.

Em sagna verda la cua,

les escames guspiregen,

l’aire m’esbulla els cabells:

canta!, envia el Never,

o beuràs sèver.

(05/1988)

ɣ

[Tens dos ocells...]

Tens dos ocells furtius enmig

l’esclat naixent de les pestanyes,

un batibull de refilets engrescadors;

tot de camins d’atzur, la llum

i la humitat del plor, el batec

i el desig profund del sol

que estira el braç per la veranda.

(Si pogués fer fora l’altra cara,

aquestes estenalles fosques que t’engrapen

el cos;

si amb un sol colp fes oblidar

els dies durs, la sotragada, el llautó,

la crosta feridora,

tota aquesta cruel xarxa)

Tens un paradís petit poblat

de gats i rius, de flors grogues i malves,

cançons, núvols i vols, contes i lluernes,

una maduixa gegant a cada passa, bruixes

en escombres, els follets màgics,

els follets tel·lúrics.

(05/1988 - a Maria)