Del poemari Als llacs, LaBreu Edicions, 2020:

[estic nerviosa...]

estic nerviosa

i la foscor s’obre

mai la mateixa foscor

ell amb el meu cor

a la mà

que és com una pasta.

ɣ

Der Rosenkavalier trio final

Quan vaig ser petita i

tu encara amb tota la cara borrosa

hi havia tot allò de pujar caminant

a la casa de la muntanya

pas a pas, molt amunt,

l’esquena fent una forma de tronc.

Què em pots donar?

vull dir per sempre,

al llarg de la vida,

no ho saps, que abans vivia allà dins?

La porta els mobles davant la porta

per impedir.

És clar que me’n recordo.

Un dia em vaig oblidar de sopar,

tenia gana, però era de nit, massa tard

tothom havia sortit a banyar-se

jo pensava en tu i en els teus dits blancs

i en col·leccionar runa fins al dia

que et conegués.

Llavors va sonar

i a la cara de ceràmica s’hi va esquerdar

una forma de papallona

i la papallona és un cuc.

 ɣ

Vers projectiu

Però tanmateix farem com sempre.

És a dir

cremar la malesa

vestits de caçadors

esperarem que passi

aquesta estona.

Sí.

No mirarem cap

on és impossible

anar.

ɣ

[He callat...]

He callat però demà t’escriuré t’escriuré perquè la paraula

             escrita és l’únic cel blau.

ɣ

Torb

Algú va sacsejar la casa em va menjar i va vomitar-me em vaig veure des de fora per una finestra i tenia la forma d’un ull buit. Vaig pensar nits llana bolígrafs, un llac vermell.

ɣ

Lars

Muntanya

no una felicitat.

Saps que estem

en un lloc

que no és aquest

ja et vaig dir

que no es podia

tenir un desig

tan ple de punxes.

ɣ

[Hi ha pànic...]

Hi ha un pànic

que parla fluix però sempre.

ɣ

[L'edifici es mou...]

L’edifici es mou una mica

i els cors bategant fluix

aquests serem nosaltres

esborrats

i no pares de dir-ho.

Quantes vegades l’has escrit

el record

per saber què hi té dins?

ɣ

[Parlem...]

Parlem quan ja és fosc les coses

que has comprat tot tirat a la cuina

no tinc por

però els teus llavis

són llargs i humits amb música

i cavalls

les aigües estan enmig

i de cap manera

no et puc veure

peix petit,

mira el teu centre

perdut ensorrat

com se’ns acaba.

ɣ

V

Estómac en flames

ell a les cabanes

són coses tan senzilles

ara

llet vegetal explica’m contes

a qui puc convidar

al cafè més amarg del món

la memòria movent-se

poquíssim, al vaixell

quasi fosc on tots dormen.