La casa del poema

OBERTA és al panteix mineral de l’aigua,

a la fressa del fullatge ferit per la ventada,

i al plany inèdit d’un Orfeu

que plora una Eurídice

encara mai somiada.

Però ara mateix, silenci!

Que a ma taula s’hi faeneja...

L’instint ha fet bona collita,

i l’ofici la decanta, la filtra, l’alambina.

Donem-los hores, les que calguin,

però en acabat,

que baixin junts, sense temences,

els seus personalíssims versos

al meu celler global.

Allà —irreverents o dòcils—

amb la criança justa,

escumejant vora barrals de mots aliens,

l’esclat serà inevitable.

[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]