Dins del llibre Conjectures, consideracions i altres reguinys, Ed. Oblicuas, 2019:

Heura meva que solques ferma

els murs del meu enteniment,

et procuraré saó, llum,

que el pretèrit siga llavor

de l’avenir ben arrelat.

Que reste immutable, fixada

al mur amb permanent memòria

la teva estructura vital

quan, heura meva, ja no hi sigues.

Quan ja no hi sigues, el sec, heura

meva, dirà qui vares ser.

ɣ

Que la vida pague sempre la pena,

que cadascú suporte el seu peatge:

que rellisque l’immoral, també el neci,

que naufrague el pirata enmig la mar,

aquell que ha estafat... que pague també!

Aquell que ha vexat, el que ha torturat...

Que paguen! Tots i cadascú, que paguen!

Que la vida pague sempre la pena

Pel consol i l'abraç al desvalgut,

pels ànims, pel suport dels bons amics

pels somriures sincers, innocents, tendres,

per nits al ras en fidel comandeta,

per tantes bones coses que vindran,

que la vida també paga la pena.

ɣ

Quan l’absència esdevé absència

tot és més fàcil: trist record amarg.

L’absència que el temps insistent plany

esdevé, quanta crueltat, presència.

L’absència present que arrela dintre

inamovible esdevé punyent.

L’absència com si res... doncs això.

Quin dolor l’absència quan no ho és!

Dins del llibre I Mostra de poesia Alfara del Patriarca:

Els ulls front el mirall

Tracte, emmascarat, d’emmascarar-me

però ja ni el maquillatge esmicola

aquesta opressió enmig del pit,

i revisc cada instant el teu record

entre tanta alegria com m’envolta

i que m’assedega sense remei

d’aquell rostre teu tan seré, tan bell.

Regnaves els dies de carnestoltes

i així pensava honorar-te de nou...

           tot em du a tu, tot ha canviat!

Amb els sentits entelats ric per fora,

obligat, un somriure trencadís

que de tan forçat esdevé ganyota.

Aquesta disfressa, que em pesa a sobre,

el meu ànim empeny muscles avall,

enfosquit quan soc en la intimitat

al més fons del meu ésser, enaltint

a ulls de tots, amb una trista alegria,

l’aplom i l’esme que pensen que tinc...

           que mostre ací, entre tanta algaravia.

Dins del llibre Poesia en secret:

Controvèrsia

Penseu-ho: no és més fàcil practicar la controvèrsia?

Precisar el temps prudent, primar el principi pràctic

que, sense pretensió, professarà el fi pretés?

No voldria abstindre’m, m’acusaran de primmirat,

tractaré de propugnar, aprofundir els meus precs.

Bé està ser pragmàtic, buscar, amb tot, la bona praxi

i pronosticar els pros com preponderar les contres,

prendrem així consciència del procediment.

És provable, i més prudent... si precisos volem ser,

prioritzar, sobretot, l’anàlisi profunda al

fet de pressuposar? Al final, preguntes i precs.

(Aprofundiu la proposta, sense pretensions)