DÁVILA, ABEL

Encara

HE dormit sota un garrofer, he segut cuc i mot.

Els arbres creixen trobant la llum,

i els meus versos ―fruits desolats i vells―

fan que la vida encara ens deixe les fulles intactes,

lúcides, inalterables.

―Verdes―

Amb l’anima envoltada de taques i somnis,

agafem els dies, i escrivim, i parlem, per nosaltres, i per tots,

sense por prenen el suc de les lletres, la seda dolça dels records,

com si el nostre acte fora un ocell de tinta volant

  les estances invisibles del cel.

Així, commoguts per les hores, apareix la nit fonda,

la inquietud del deure, el desigs dels dits damunt

   els papers de la memòria,

he dormit davall els ulls del temps, amb les arrels secretes del buit,

t’habitues al teu destí.

i em preguntes:

¿escrius encara?

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Demane les hores

EL temps com si fora un tros de res,

tanmateix pols d’adéus captius a les ninetes.

ens arriba pàl·lid i humil.

Dels desmemoriats incauts creurem els seus crits,

les paraules que expiren llums dins del pou de la veritat.

I que fugaç la solitud enmig del buit, els instants dels records,

quan la nit et regala els silencis fets penombres i somnis.

Em apropar-se els ulls al cel tot és una intuïció de flors,

un alé de metàfores ocultes als forats de la

 [terra.

Jo sense por les hores

demane

jo sense por només que paraules desnonades―

I visc.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Llum de frontisses

IMAGINE una porta com qui tanca els ulls al temps,

l’habitació tranquil·la esvaint els núvols de la nit

    -i pense sense por en els antics somnis adormits-

els ullals del jo-llop mastegant la fusta corcada de la claror,

en els soroll de les frontisses oxidades i lluminoses

  -llegint en veu alta aquesta

  soledat esculpida al pit-

La memòria té el sostre invisible i les parets buides,

casa enmig del dol, espai de calma en la paraula.

Quanta certesa hi ha en la distancia i quanta veritat en la llum.

[La memòria té frontisses invisibles]

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Sou

AMB oprobi la nit tanca la llum

i els arbres impius s’amaguen dels verds,

els rostres volen en l’illa del temps,

records d’esteles mortes dins del cos.

Amb renom de nit la lluna clou l’ombra

i els balcons de l’oblit em fan reviure

llocs d’ infància que em criden els versos

―camins d’asfalt, somnis d’arena blava―.

Sempre vàreu ser com un llamp de sang

―sou espectre de carn, de fang i llet―,

esteu en els desigs, tel de pupil·les.

Sense l’adéu tot és quimèric, sou

en aquesta soledat tan sencera

la llum redona que us atrau a mi.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]