BENAVIDES, VÍCTOR

Cap tempesta

QUAN el xiquet la troba, el món fa olor de roba acabada d’estendre. La nina parla amb veu de pluja que ja no fa mal i l’aire reprén el vol dins el seu ventre de drap. Agraïda per l’acollida, quan cau la nit i tot tremola dins els somnis, obri una finestra menuda al coixí perquè hi entre un gat que espante les ombres. Ja no té terra als llavis.

Les cases que es van perdre tornen com barquetes de paper i s’aturen damunt la tauleta de nit. La nina cus amb fils invisibles les esquerdes dels records: posa butxaques d’esperança a les butaques velles del menjador i botons nous a les rajoles de la cuina.

De matí, el xiquet li pentina el temps amb els dits i riuen. I la nina, que encara vol agrair-li-ho més, li fa la pregunta en silenci: «Què vols guardar hui, perquè no s’ho emporte cap tempesta?».

[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]

(Una premonició infantil)

ABANS de trobar-nos vas ser un joc.

Sabia que vindries, que ja era l’hora de parar taula dignament.

Vas aparéixer entre les titelles d’una tarda antiga,

d’olor de cromos i de pàgines de Vaixell de Vapor,

d’obrir la porta i enramar el vent amb les paraules de la primavera.

Amb el carnet del Club Babalà a la butxaca

i un pessic de pols estel·lar de Sailor Moon a les pestanyes.

Amor i més amor d’aquell que espera, amor i més amor d’aquell que sent.

No era més que imaginar-nos de la mà,

disfresses de pirata, botes d’aigua, construccions,

la pentecosta de l’amor, l’advent, i en el vent el gran crit de la bandera.

Saltant les ombres com qui esquiva els cucs de Dune,

fràgils i immortals, onírics i digitals,

tenia a punt, amor, totes les coses perquè sabia que vindries, ara.

L’amor es deia “t’agrada algú?”,

l’intro que encara xiules sense adonar-te’n

amb un escàndol de sonets i roses. Amor i més amor i més encara.

El futur era un nivell secret, altra pantalla,

i va arribar, i encara hi és, i quan el veig, recorde.

I alohomora, i vitralls i aloses, i tots els blats novells de la tarara.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

(Lledonies)

BLAMEN els campals d’ordre

i els roguen amb conflicte

per reestendre el blablanc i negre,

per clemar de la nau a l’arral,

per ofegar una llengua.

I si els dius la paraula coral

estàs dient una blablasfèmia;

i si els nius un nosaltres

t’escupolen una blablandera

(a la façana).

Tracten de fredassar

els riujals que abans ens acoraven,

les llaus que ens protegien,

eixes blablaraules amb les quals

ens estimàvem.

Lendrament fem revés,

franca a franca, brulla a brulla.

La llengua és poliàcrata,

però una bramarada

sols conté dos costats.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Créixer a un poema

DONA’M refugi

i que vinguen ja els anys.

Dona’m memòria

i que tremolen els presagis.

Dona’m la mà

i la resta fluirà com l'oli

buscant el seu camí

a la porositat del pa.

[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]