CREMADES, VICTÒRIA
CREMADES, VICTÒRIA
[PRÒXIMAMENT]...
ACONSEGUIRÉ pronunciar el teu nom,
Sílvia Marina Aresté,
construiré per a nosaltres la gran fortalesa
On direm, aquí estem també les no guerreres,
Unes entre tantes germanes de fer cua al pa
¿On aneu tan de matí gebrat?
Aconseguiré pronunciar el teu nom
I será, la sonoritat completa,
El nom entre els noms possibles,
L’essència difícil de pensar en sal,
La primera sil·laba de qualsevol vers;
T’escric i et relate perquè ets nord
Encara que per a tu el desconegueres,
Descreguda, la vida pesava com a dimoni.
Aconseguiré pronunciar el teu nom... fins al final
Perquè el foc suau provocà l’ànima adormida
Però no morta, no meua, no, mai;
Ara, eixa llum que s’extingeix pot ser revifada,
S’acosta un rebombori de cresols i graneres,
La nit esdevé estrel·lada, la nit ja no és negra.
[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]
EN el record, la història ens compadeix,
entre les ombres del temps que estreny,
hi ha un llibre que conta l’imaginat,
les pàgines plenes de somnis teixits.
Idea genial tornar a enamorar-nos,
decorar amb nous colors el cartell,
dir al comiat, passeu-ho bé amb altre
que nosaltres som estrelles brillants.
[Des del meu plor...]
En el record, els sentiments són llenya forta
que apuntalen anhels d’enredrar,
un pensament sense clots ni fissures
on la rialla siga la melodia de la cançó.
Idea genial convidar-te a vindre a la mar
on diuen que la brisa narra secrets ancestrals
i l’horitzó t’espenta sempre a mirar clar,
no hi ha escapatòria, aquí comença la dansa.
[Des del meu plor...]
[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]
CASA és d'algú, te'n recordes?
És una paraula bàsica,
un símbol elemental
un dret humà diuen les lleis;
però per a nosaltres no n'hi ha,
ens dediquem a habitar les dels altres.
Altres que construïren una aventura marítima
i voldríem viure a l'interior d'un gran vaixell
i que la nostra llar solcara per mars salades,
una mar de records,
sempre al meu cor,
que a la mar solament li falta una e per ser completa.
Altres que alçaren una escola de joncs a la selva
i allà ens adreçarem a ser mestres,
ensenyar a qui vol saber de lletra,
sempre al meu cor,
encendre cada dia una foguera que mai serà cendra.
I en la infinitud hi ha un punt
que ben bé podria ser la nostra casa.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
(per a Lucía Biosca)
SEMPRE he procurat des de ben menuda i conscient
entendre el voltant i copsar una imatge sobtada,
d’inici no comprenia jo qüestió de rítmica i rimada;
quina cosa tan arcaica! Això no ho vull ni volent.
Les temàtiques, ahí sí, volen lliures totes soles
uns cops t’enamores, altres reps la mort com un March;
qui viu sa vida amb ull de poeta tot ho llença al mateix sac
i ni els més savis s’expliquen el misteri de les roses.
Ara ja no lluite contra els imprevistos, tinc l’aranya a favor,
tot se’m torna llum i fil, madeixa, randa, cotó i paraula,
les ancestres sense atur de ballar han fet bon conhort.
I si et sembla que aquestes humils catorze línies no tenen
rima, ni mesura, ni ritme és perquè no t’has parat a escoltar
les paraules que al matí una mare ha dedicat, tan tendres.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
EM volen asseguda
i amb eixa mirada de pardal a mig desplomar;
em volen a les cues,
fer-nos esperar és l’opció dels vencedors;
em volen mirant un cel electrònic
i no hi ha cap amiga, ahí a dins, ni hi ha la risa.
Caminar, el silenci i observar són les meues formes de rebel·lia.
I veure és començar a córrer,
fugir d’aquesta por que m ́ha fet d’escenari.
En acabar de pronunciar el monòleg que tancava la funció,
com cada nit em llevava el maquillatge, les malles i el coratge,
com cada nit eixia al carrer a oblidar Edgar Chías.
Juntava per rajola les puntetes dels peus : poder-me enfrontar al capità
i en veure’l tan desvalgut recordava les paraules del text: fugir d’aquesta por;
en tenia tanta amuntegada a les parpelles, al pols, a les aranyes,
llefiscosa , enganxosa com el visc, desalentadora, pesada.
No hi havia gens de contracultural en el seu silenci, solament el blanc
que en escarbar-lo deixava eixir més blanc encara.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]
No he pogut canviar el crèdits
d'aquest guió escrit amb llapis.
Borja Villa
“Mamà, que no voy a ir a ningún lado”
Viaje al cuarto de una madre, Celia Rico
ICREÏBLEMENT amable,
Increïblement intel·ligent
increïblement generosa; era la dona perfecta
però a mi no m’agradava: era ma mare.
Tot ho hem passat juntes, tot ho passarem,
Això diuen...
Però jo no he pogut canviar el crèdits
d'aquest guió escrit amb llapis.
Ja sé que no és dir massa i ben mirat, tampoc és massa poc:
Unes quantes paraules, les que millor conec;
Els millors olors, els millors sabors i la roba néta...
Vestits.
Amb ella mai no parlaré de literatura, ni de l’amor;
Paradissos perduts –“Cachito, cachito, cachito mío;
pedazo de cielo que Dios me dio”.
A la fi introduiré un únic canvi:
“A ma mare, per tants entrepans...”.
[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]