Pierre de Ronsard

Renacimiento

El texto

Quand vous serez bien vieille, au soir à la chandelle,

Assise auprès du feu, dévidant et filant,

Direz chantant mes vers, en vous émerveillant :

"Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle."

Cuando seas una vieja, de noche, a la luz de la vela,

sentada junto al fuego, devanando e hilando,

mientras cantes mis versos, dirás maravillada:

“Ronsard me celebraba cuando aún era bella”.

No habrá entonces sirvienta que, al escuchar tal nueva,

medio dormida ya por su mucha labor,

no vaya espabilando al escuchar mi nombre

y así bendiga el tuyo, por su loa inmortal.

Yo estaré bajo tierra y, fantasma sin huesos,

a la sombra del mirto me entregaré al descanso.

Serás tú en el hogar una vieja encogida,

añorando mi amor, tu desdén lamentado.

Vive, si en mí confías, no esperes a mañana,

y corta desde hoy mismo las rosas de la vida.

Lors vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,

Déjà sous le labeur à demi sommeillant,

Qui au bruit de Ronsard ne s’aille réveillant,

Bénissant votre nom de louange immortelle.

Je serai sous la terre, et fantôme sans os

Par les ombres myrteux je prendrai mon repos ;

Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.

Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain :

Cueilllez dès aujourd’hui les roses de la vie.

Quan siguis molt velleta, de nit, amb llum d’espelma,

a la vora del foc, cabdellant i filant,

diràs, meravellada, uns versos meus cantant:

Ronsard va celebrar-me quan jo era una bellesa.

I les teves criades, ja mig endormiscades

damunt de la labor, en sentir dir Ronsard,

aniran despertant-se, i aixecaran el cap

beneint el teu nom, d’una immortal lloança.

Jo seré sota terra i, fantasma sense os,

a l’ombra de la murta trobaré el meu repòs;

tu seràs a la llar una vella encongida,

lamentant l’amor meu i el teu cruel desdeny.

No esperis fins demà, viu ara, tingues seny:

cull des d’avui mateix les roses de la vida.