Jean-François Surroca nascut a Perpinyà (Catalunya francesa) a mitjan segle passat, pertany a la primera generació únicament francòfon. La generació que precedia, la dels pares, era perfectament bilingüe francès i català, però va percebre com un progrés de no transmetre al català als fills.
A vint anys en un viatge de vacances als Estats Units d’Amèrica, Jean-François va descobrir la riquesa del multilingüisme. Uns mesos després d’haver tornat a Perpinyà, es va adonar que aquesta riquesa ja la tenia a casa on era menyspreada. Des d’aquell dia, va decidir de parlar en català amb els seus pares. Va ser l’inici d’un llarg procés de recuperació de la llengua desvalguda que persegueix encara, més de quaranta anys després, estudiant al Centre d’Estudis Catalans de Paris Sorbonne i a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
És com a estudiant de l’Ateneu Barcelonès que va escriure el poema “amor rossellonès” en el qual parla d’aquest procés de recuperació de la “llengua estimada”.