X

XABEC m.

Vaixell de tres pals, amb l'arbre de mitjana tocant al codast i un xic caigut a popa, l'arbre mestre quelcom tombat a proa, i el trinquet molt més inclinat i tocant a la roda de proa; és l'embarcació més grossa de les d'aparell llatí; cast. jabeque. Se'n anà a Espanya ab un xabech del qual era patró Jn. Palau, Entrev. Eyv. 57. Es pocs que quedaren vius fugiren amb sos xabecs, Rond. Eiv. 117.

Var. form. dial.: xibec (Benejam Ciut. 62).

Fon.: ʃəβέk (or.); ʃəβέ̞k (mall., eiv.); siβέ̞k (men.).

Etim.: de l'àrab xabbāk, «barca, navis» en R. Martí Voc.; sobre la difusió d'aquest arabisme en els diversos països mediterranis, cf. Vidos Storia 314-317.

Una simfonia líquida i pausada acostava les galeres, barques i xàbecs als grans bucs i fragates de bandera anglesa. (Bosch, Alfred. 1714. Ed. Columna, Barcelona, 2ª ed. 2004. ISBN: 84-664-0287-8. 812 pàgs. Pàg. 265.).

El que us explicaré eco va ocórrer tot just ha fet tres anys, en una nit de juny de garbí dolç que bufava des de feia dies, alleugerint el camí del meu xabec que des d'Alger havia posat rumb a Mallorca.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 19.).

XÀBEGA f.:

V. xàvega.

XÀVEGA f.:

V. aixàvega.

AIXÀVEGA (i aixàviga) o XÀVEGA f.

I. || 1. a) Art de pescar, que consisteix en un bolitx molt gran, amb cóp i moltes de cordes (deu, vint, trenta, cinquanta o més), que es cala amb barques enmig de la mar i després el salpen d'en terra estant (Benidorm, Eiv.); cast. jábega. Lloch asignat per traure los bolentins y palangres y los de xàvegues, doc. mall., a. 1398 (Boll. Lul. ix, 147). Tals prest se clohen | en llur exàvega; | qui en llur tàvega | mal punt es pres, | may per jamés | ne pot exir, Spill 5913.—b) Art per pescar a l'encesa (Empordà).

|| 2. Llaüt per pescar amb art d'aixàvega (St. Feliu de G.).

II. || 1. Xarxa de cordes, de malla molt ampla i quadrada, que serveix per traginar gran quantitat de palla en un carro o a esquena de bístia (Penedès, Balaguer, Lleida, Pla d'Urgell, Castelló, Mall., Men.); cast. sarria. Item vna axauagua sotil per paylla, doc. a. 1434 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).

|| 2. Quantitat de palla que es tragina amb dita xarxa, i, per extensió, qualsevol munt gros de palla (Gir., Balaguer, Linyola, Reus, Hospitalet).

|| 3. Joc d'infants (Reus). L'hem descrit a l'article aixàpiga.

III. topon. Poblet del municipi de Mont-real, en la província de Tarragona (Labèrnia-S. Dicc.).

Fon.: əјʃáβəɣə (Reus); aјʃáβiɣɛ (Lleida, Balaguer); aјʃáβiɣə (Borges-Bl.); aјʃáβiɣa (Benidorm, Val.); ʃáβəɣə (Gir., Empordà, Eiv.); ʃáβəɣɛ (Vilafr. del P.); ʃávəɣə (Vendrell, Hospitalet, Sineu, Llucmajor); ʧábeɣa (Cast.); ʃávəɟəs, pl. (Manacor); ʃávəɣəs, pl. (Ciutadella).

Etim.: de l'àrab xabaka ‘xarxa’, ‘grellat’ (cfr. Dozy Suppl. i, 722).

Si vos lo sabeu pendre, sí. Què vos costaria, per exemple, fer-li entendre que això de la Milicia no li por tarà més que gastos i renys de part meua? Lo dir-li que si tingués lo cap al treball jo no miraria prim sobre si la xàbega de palla s'ha venut a deu o dotze... si eren cento cent cinquanta les feixines... coses que avui no li puc passar perquè de res se cuida. Fins vergonya me'n dono que un home fet, de vegades no deu tenir ni diners per tabaco... (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 52.).

XACÓ m. (gal·licisme)

Capell militar de forma cilíndrica amb visera; cast. chacó.

Xacó

(Viquipèdia)

Enterraren l'invàlid al petit cementiri de Laxenburg, a la secció militar. Sis companys, vestits de blau fosc, transportaren el taüt des de la capella a la tomba. El comandant Trotta, amb el xacó i 1'uniforme de gala, mantingué tota l'estona la mà sobre l'espatlla del seu fill. El noi sospirava. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 25].

Els brodats que duia lluïen tant al sol, i el plomall del seu xacó estret i alt brillava tant, que els espectadors el devien comparar amb un foc follet, amb una ànima invisible a qui l'emperador havia encarregat d'animar i de conduir aquells batallons amb armes movedisses que llan çaven flames quan, només amb un senyal dels ulls, els feia separar-se...

[Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 19.].

-¿Què us sembla la mitra? ¿La porto ben posada? -Molt bé, monsenyor.

—¿No em queda massa enrere? Enrere fa semblar una mica tonto; però tampoc s'ha de portar tirada endavant sobre els ulls com un xacó d'oficial.

-A mi em sembla que està molt bé com està. [Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 133.].

Xacó

Assegut en una cadira, allí a la seva cambra havia el comte Pierre. S'estava menjant un bon de pastís i se la mirava amb una expressió directa i burleta. Portava l'uniforme complet, i els botons i les sivelles li brillaven. Lluïa el xacó del regiment, amb plomes blanques i vermelles, una mica tirat enrera. La capa de cadet, de color blau fosc, li re posava suaument a les espatlles. Davant els ulls astorats d'Elise, el jove va aixecar-se i la saludà molt seriós, amb el tros de pastís a la mà esquerra. Després tornà a asseure's. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 256-257.].

XACROTA

I l’altra: — Ja s'ho podia pensar, també, amb aquella cara de pa de sègol i la xacrota de l’ofec! Fins és consciència que un home així, per quatre grapats de terra, tinga el poder d’esgarriar la parella més ben feta del poble! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 194).

XAFAGÓS, -OSA adj.:

V. xafogós.

N'era tan graciosa en moviments i paraules, que el Narcís Figuerola, l'orfe, gran llatinista i amic d'emblemes, problemes i dilemes, cercant en ses lectures compa racions que li escaiguessin, una tarda, veient-la fent ma nats de lliris en un reconet de l'hort, l'anomena Lilium inter lilia. La diada havia sigut xafagosa. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 25.).

XAFARDADA f.

|| 1. Menjada abundant; cast. comilona. La gentussa negra prou feines tenia a endrapar la xafardada, Caselles Mult.32.

|| 2. Quantitat considerable, més aviat abundant (Empordà).

Fon.: ʃəfəɾðáðə (or.).

Entretant, dones i noies a amagar-se; i tothom va poder tancar les botigues, i ficar-se dins, i apagar els llums, i barrar ben bé les portes, i forrellar els reixats dels barris, i posar les baldes als corrals. La gentussa negra prou feina tenia a endrapar la xafardada que tenia a tret de boca, com davallada graciosament del cel. Mentre va durar la xefla, pot-diques!, tot va anar bé, i la vila, tornada per un instant a la benaurada tranquil·litat de sempre, semblava que hagués aturat el flagell que anava a venir-li a sobre. Però... tan bon punt la gentada famolenca va haver engolit aquella abundor de pa de xeixa, de minestra Sucosa i de vi bo, va tornar a escampar-se per la vila, cridant, glapint, movent escàndol. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 172.).

XALANA f.

Embarcació de fons pla, especialment la que, tripulada per dos homes, serveix per a anar a pescar esponges (mall., eiv.); cast. chalana.

Fon.: ʃəɫánə (or., bal.).

Etim.: probablement del cast. chalana, que ve del fr. chaland, mat. sign.

Xalna (procedència de la imatge: enllaç)

A la coberta d'una xalana atracada a l’altra banda del canal, dus parelles seuen en una taula, xerrant i bevent cervesa. [J.M. Coetzee. Elisabeth Costello. (Elisabeth Costello, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-9787-032-8. 232 pàgs. Pàg. 157.].

1. XALAR v. intr. o refl.

|| 1. Sentir gran plaer; divertir-se alegrement; cast. gozar, disfrutar. a) Usat com a intransitiu (Empordà, Mall., Men.). «No em tornaré enamorar | de fadrí de fora vila; | com de l'amor estic rendida, | xala de fer-me penar» (cançó pop. Mall.). Si en veys un altre que xala | d'anar sempre embirombat, Ignor. 33. Tu ací dalt, xalant, i jo aquí, que em cremo?, Ruyra Parada 42.—b) Usat com a reflexiu (xalar-se), a vegades reforçat amb el pronom personal femení la (xalar-se-la) (or. i occ. en general). «Mira aquests, com se la xalen!»«Ara em xalaré bevent aigua fresca». «Si et vols xalar, vine al teatre». Amb un bonic cavall vos xaleu sus d'un brec, Saisset Versos nous 8. Talment sembla que es xalen en un bany de plaer, Ruyra Pinya, i, 142.—c) substantivat m.: Gran plaer, gust intens. L'hora baixa és un xalar, Salvà Poes. 74.

|| 2. refl. Burlar-se, riure's d'algú o d'alguna cosa (Urgell); cast. burlarse. «Prou enfadat estava jo, però ell encara se'n xalava» (Massalcoreig).

Fon.: ʃəɫá (pir-or., or., bal.); ʧaɫá (occ.).

Etim.: del llatí exhalare, ‘respirar’, ‘esplaiar-se’. És dubtós si xalar és paraula patrimonial del llatí de Catalunya, o si ens ha vingut per conducte de l'it. scialare (també usat pronominalment, scialarsela), que té el mateix significat que el nostre xalar.

2. XALAR v. intr.

Fugir, anar-se'n (en l'argot dels malfactors). Si hi ha bronca, xales, si pots, o, si no, et deixes agafar, Vallmitjana Crimin. 28.

Etim.: del gitanesc chalar, ‘anar, caminar’, que sembla ser d'origen sànscrit (cf. Wagner Argot 102; Corominas DECast, s. v. chalar).

3. XALAR v. tr.,

reducció vulgar de eixalar. ‘talla

...i la Lolita tractava maldestrament de picar la pilota i fallava, renegava i enviava a la xarxa un simulacre de servei i ensenyava el borrissol de l'aixella, lluent d'humitat, tot brandant la raqueta amb desesperació, i la seva companya, encara més maldestra, corria conscienciosarent a l'empait de cada pilota i no n'atrapava cap; però totes dues la xalaven d'allò més i amb els seus crits aguts i vibrants portaven el còmput de les seves espifiades. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 160.].

El fenomen és universal. I–com que, a riu brut de torrentada, el peix hi fa xalada–en alguns països els insatisfets han començat a demandar els centres d’estudis. Ja se sap que, últimament, amb una mica de vista i un bon litigi, es poden guanyar uns dinerons. Es litiga contra l'ajuntament perquè la pintura del pas zebra, mullada un dia de pluja, ha fet que rellisquis i et trenquis un braç, i en demanes set milions. Es litiga contra el metge que et va operar i es va deixar els auriculars del walkman al pàncrees: ¿quaranta milions? (Quim Monzó. Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-7727-195-X. 220 pàgs. Pàg. 181.).

XÀLDIGA f.

Espurna (St. Llorenç de M., Solsona, Cardona); cast. chispa.

Fon.: ʃáɫðiɣə (or.).

Var. form.: eixàldiga.

Xàldigues

Vèiem com tot hi passava, per les flames: les esglésies, els graners, els uns rera els altres, els pallers que feien les flames més vives, més altes que la resta, i després les bigues que es redreçaven dretes dins la nit amb barbes de xàldigues abans de caure dins la llum. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 35.].

XALEST, -ESTA adj.

Alegre, vivaç (mall., men.); cast. alegre, animado. Es sollerich estava tranquil y tot xelest, Ignor 39. Són unes festes tan xelestes i delitoses, Alcover Cont. 155. Mostrant uns uys gojosos y xelests, Roq. 13. Veya... al fons de llevant lluir xelesta l'estrella matinal, Costa Trad. 167. Entra l'embat de marina, tan xalest per qui camina, Salvà Poes. 50. Jo enyor les hores xalestes d'aquell estiu soleiós, Colom Juven. 105.

Fon.: ʃəlést (bal.).

Intens.: xalestet, -eta; xalestot, -ota; xalestíssim, -íssima.

Etim.: derivat de xalar amb el sufix -est (que es troba en mots mallorquins combaixest i deu esser adaptació del sufixos llatins -estis i -estum de mots comcaelestis, funestum agrestis, etc.).

-Vaig veure en Costura precisament diumenge, devers les deu -va dir el cronista Angelat, que ja no tenia la boca plena, al qual, però, la satisfacció de la gula saciada no es feia gens coneixedora perquè amb les sobres abundoses de les seves secrecions salivals batejava els tertulians de mala manera- anava molt xalest amb en Gabriel Valls, supós que cap a ses vegues de s'hort...(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 110.).

Tot això és cert-acabava per cedir Esther Vives-, però té els ulls rnassa xalestos per ser beata i els alcohola rnassa per no interessar-se per assumptes del món. El que vol és rendir-vos a tots d'una sola ullada.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàgs. 155-156.).

I ell, mon cher petit papa, em treia a passejar amb barca i amb bicicleta, m'ensenyava a nedar i a cabussar-me, em llegia el Quixot i Els miserables, i jo l'adorava i el respectava i m'alegrava per cada vegada que sentia els comentaris dels criats sobre les seves amistançades, criatures belles i dolces que m'estimaven força, m'aviciaven i vessaven precioses llàgrimes damunt la meva pobra orfenesa xalesta. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàgs. 14-15.].

S'endevinava la complicitat entre el vell periodista, cremat per tants anys de cinisme, i la noia, encara capas d'admirar. I McPherson, l'inspector misogin, salvava la difunta. Per la forra del seu somni, la Laura tornava, intacta, del país deis morts. Apareixia, sota la pluja, xopa i xalesta. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 365.).

XALINA f.

Corbata llarga i ampla usada per a abrigar-se el coll; cast. chalina. L'arribada... d'aquell nombrós grup de barrets amples greixosos, de puros i pipes i xalines, Pla Rus. 190.

Fon.: ʃəɫínə (or., bal); ʧaɫína (occ., val.).

Etim.: derivat de xal.

La semblança amb l'autentic romanticistne s'evidenciava també en aspectes externs: macabres alguns, com els suïcidis escandalosos (Soler i Miguel, Raimon Casellas, Hortensi Güell, Antoni Isern, el pintor Casagemas) i la tuberculosi dràstica (començant per Yxart i per Sarda); pintorescos d'altres, com la bohèmia tronada, i l'«uniforme» artístic —cabells llargs, xalines, pipes, xambergs, que satiritzaria Ramon Raventós—, i l'estridència verbal.(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 36.).

De matinada, cruixit per un son molt més aclaparador que l'insomni més aclaparador, ha cridat la Lepage, ha demanat pel metge, ha constatat —no sense una punta de decepció— que el grup d'íntims que la vigília se li agombolaven al capçal semblaven haver-se'n cansat. Amb prou feines s'ha aixecat, s'ha nuat mecànicament el nus de la xalina, s'ha humitejat el front amb una mica d'aigua del gibrell esmaltat. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 165.].

Xalina

En un d'ells, que era una mena de xalina de gala amb serrell, vaig veure que hi tenia brodat un escut nobiliari i la inicial E. » Això ho vaig advertir quan encara no feia ni un minut que observa va la malalta, car, en els seus incansables forcejaments, s'havia posat bocaterrosa, al caire del llit; així mateix s'havia ficat a la boca la punta d'aquella xalina i corria el perill de morir per asfíxia. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 359-360.].

1. XAMADA f.

Xera, flamarada viva i de poca durada (val. meridional).

Fon.: ʧáma (val.).

Intens. dim.: xamadeta.

2. XAMADA f.

Indirecta, paraules ofensives (Camp de Tarr.); cast. chinita. «Li vaig tirar una xamada, però no en va fer cas».

Mentre els Jutges desgranen les seues consideracions, Fuster baralla, en extracció i xamada, els dos paquets tabac que tragina tothora. Kool ment lat, el bètic. Atlètic, el Winston.(Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 32.).

Un jove aparcacotxes tocà un xiulet amb poca convicció camina sense pressa aparent cap a la mateixa entrada de la tanca exterior, feia gestos lents amb els braços com invitant-los a arribar fins al lloc que ell indicava que era buit, fora de la tanca del recinte, no dins, i amb més moviment de les mans assenyalava que a dins no podrien aparcar; el sol ja queia entre les branques nues d'alguns xops i el jove, que havia arribat a les portes de La Fe al mateix temps que el cotxe, tira xamada al cigarret que duia als llavis, va traure fum pel nas i es revifà el vermell de la brasa, després es va tocar, com saludant, un mocador gran, roig i negre, que portava al cap lligat per darrere a l'estil deis pirates de cine, s'inclinà una miqueta, va allargar una mà cap a la finestreta del conductor i la retirà sorprès en veure quin era el seu color i aspecte. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 52.).

Xamades

Rarament era possible, en el viatge d'anada, trobar lloc a l'interior dels vagons, plens de baf condensat, de gent dreta i de fum de tabac de picadura, i menys encara seure als bancs de fusta, longitudinals si era el vagó remolc, amb les finestres de guillotina tancades i un tel de vapor blanc i gris cobrint els vidres bruts, i si el tramvia venia completament ple, si no hi cabia ningú més ni tan sols mig penjat als estreps (tan ple, de vegades, que passava de llarg sense aturar-se a la meua parada, on només l'esperava jo sol, un nen amb cartera escolar, i llavors ja sabia que, si en pocs minuts no n'arribava un altre, faria tard al col·legi amb tota certesa), alguns viatgers havien de fer el trajecte aguantant-se drets de qualsevol manera sobre els topalls i l'enllaç de ferro entre el cotxe motor i el remolc, un viatge arriscat atesos els sotracs permanents del vehicle, però almenys s'estalviaven la pressió i les empentes de la plataforma, i fins i tot n'hi havia que eren capaços d'encendre un cigarret mantenint l'equilibri en aquell lloc aparentment impossible i se'l fumaven en competència amb el vent, que el consumia molt més ràpidament que les xamades fins que només en quedava una punta de paper mig cremat i de cendra. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 45.).

XAMBERG m.

Capell rodó d'ala ampla i alçada d'un costat, que s'usava principalment en el segle XVII; cast. chambergo.

Etim.: pres del cast. chambergo, mat. sign.

De sobte, s'interrompé. Un personatge estrany s'havia quedat, dret, davant de la taula; era un home que portava xamberg i una corbata voladissa, jaqué gris i molt vell de cues penjants, amb un clatell ple de cabells llargs i espessos, les galtes amples i grisenques mal afaitades... a primera vista es veia que era un pintor, per aquella claredat exagerada de les fesomies d'artista que sembla irreal i que es diria extreta d'un gravat antic. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 53.].

El monument, doncs, del marqués de Campo era de pedra grisa clara color caca d'ocell, i de bronze gris fosc les figures, allá dalt de tot el marqués vestit amb casaca fins al genoll, casaca o xarnberga o paletot o com es diguera aquella peca de roba del segle XIX, i damunt un abric gairebé fins als peus, espés folrat de pell, com si Valencia fóra una ciutat de freds extrems nord-europeus, portava l'abric generosament obert protegint una xiqueta deliciosa el cabet de la qual li arriba a la cintura. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 144.).

XAMBRETES

Vaig recular cap al bar del costat... travessant la porta de batents... Em vaig esperar al banc... arrambat a la paret, que tornés... amb tota la resta de borratxons... Hi havia grapats de femelles, amb xambretes, plomes i boines, amb barrets de palla d'ales dures... Totes parlaven com animalons... amb grans lladrucs i rots entravessats... Eren gossos, tigres, llops, lladelles... Esgarrapaven... [Louis-Ferdinard Celina. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 166.].

XAMIT

I mentre que Tristany, commogut pel sortilegi, amoixava la bestiola encantada que se li enduia tota la tristesa, i el pelatge de la qual, en tocar-lo la lila, semblava més dolç que una roba de xamit, pensava que allò seria un bell present per a Isolda. Però ¿què fer? El duc Gilany amava Petit Crú per damunt tota cosa, i ningú no hauria pogut obtenir-lo d'ell, ni per astúcia ni per prec. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 77.].

Llavors avenga el seguici de la reina. Les bugaderes i les cambreres vénen davant, després les dones i les fines dels barons i dels comtes. Passen una a una: un jove cavaller escorta cadascuna d'elles. A la fi s'atansa un palafrè muntat per la més bella que Kaherdí hagi vist mai amb els seus ulls: és ben feta de cos i de cara, les anques una mica baixes, les celles ben traçades, els ulls riallers, les dents menudes; una túnica de vermell xamit la cobreix; un minso enfilall d'or i de pedreries guarneix el seu front polit. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 92.].

XAMÓS, -OSA adj.

Que fa goig de veure per la seva bellesa, gràcia i vivacitat; cast. hermoso, lozano. Com ella de tan xamosa no'n surtirà pas cap més, Collell Flor. 47. Quina diada més xamosa!, Vilanova Obres, ix, 58. Abaix de la xamosa pendent de prats, Massó Croq. 21.

Fon.: ʃəmós (or.).

Delicadament, per tal de no tacar els gruixuts pètals blancs, Peter tocà la flor més xamosa de la planta més gran. (Gore Vidal. Washington, D.C.(Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 140.).

XAMOSIA f.

Afalagadura, carícia (or.); cast. caricia. Jo em gaudia... de les xamosies de la Josette, Santamaria Vida 83.

Fon.: ʃəmuzíə (or.).

La culpa de tot això era, és clar, de la meva mare, que ens havia transmès, com un virus, la idolatria cega pel seu fill preferit. Com podíem no concedir-li al petit déu qualsevol caprici si, a canvi, ens obsequiava amb els seus petons i xamosies...? [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 49.].

La petita Moïna, dos anys més gran, amb xamosies plenes de feminitat provocava riures interminables que esclataven com coets i no sem blava que tinguessin cap causa; però veient-los tots dos rodolant davant del foc, ensenyant sense vergonya els cossets rodanxons, les formes blanques i delicades, con fonent els tirabuixons de les cabelleres bruna i rossa... [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 167.].

XAMPURRAR v. intr.

Parlar un llenguatge barrejat de dues o més llengües; cast. chapurrar. Maltès xamporrat de mallorquí, Penya Mos. iii, 205. Parlava molt xampurrat, Vilanova Obres, iv, 168.

Fon.: ʃəmpurá (or., men.); ʧampuráɾ (val.); ʃəmporá (mall.).

Var. form.: enxampurrar, xampurrejar, xapurrar.

Etim.: incerta; té aspecte de formació onomatopeica o expressiva.

Xampurren

El francès d'universitat els resulta inútil, però aconsegueixen apanyar-se-les per trobar el seu hotel, al carrer Victor Hugo, i allà, en un llit ample i dur, dormen durant trenta-sis hores. Quan es desperten, amb el cos adolorit i la boca seca, ell li diu que detesta el maleït París i que odia tots aquells moros estrangers que xampurren el francès i es pixen al carrer. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 109.].

XAMPURREJAR v. tr.

Xampurrar. Començà... a xampurrejar una mica millor el curt vocabulari francès que posseïa, Oller Febre, ii, 132.

Jukes, que no tenia talent per a les llengües estrangeres, destrossava fans i tot l'anglès xampurrat que empraven els xinesos, el pidgin-english. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 18.].

Tres mesos enrere, aquel( gegant molt intel·loigent que xampurrejava la llengua de Voltaire, va demanar en un francès molt entenedor si Argentina havia renunciat a les seues reivindicacions sobre les illes Malvines. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 351.).

«Allò sí que era manca de comunicació.» No és comparable amb la del turista que va a Finlàndia o al Japó, i troba inter locutors al·loglotes però professionalment (o fins espontàniament) amables i ben intencionats que s'esforcen per entendre'l i ajudar-lo: al capdavall, hi ha algú en qualsevol racó de món que no xampurregi una mica l'anglès? [Primo Levi. Els enfonsats i els salvats (I sommersi e i salvati. Trad. F. Miralles) Edicions 62, Barcelona 2000. ISBN: 978842976273. 204 p. P. 88.].

XANCRE m.

Ulceració produïda pel contacte o inoculació del pus virulent engendrat per una nafra sifilítica; cast. chancro. Xancres: Praeputii ulcera, Pou Thes. Puer. 159.

Etim.: del fr. chancre, mat. sign. (que ve del llatí cancru, ‘càncer’).

Brussel·les, el principal tema de la conversa era la gàbia familiar i els mitjans per escapar-se'n. En la seva especialitat, Nil era un gran estrateg: el Clausewitz de la pedofília. Això no vol dir que no el cansés, ja que s'ho sabia de memòria i de vegades tenia la sensació de participar, des de feia vint-i-cinc anys, en la mateixa conspiració. Les carones s'anaven succeint però el xancre familiar sempre era el mateix. Quan Laure li explicava que la seva mare li havia dit: «Quan véns de l'institut, t'asseus a taula, menges sense dirigir-nos la paraula ni al teu pare ni a mi, i et tanques a l'habitació, ja n'estic tipa, aquí no ets en una pensió!», a Nil li semblava sentir una vegada més un disc suadíssim. «Aquí no ets en una pensió». [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 190.].

Xancre

En sortir de les tenebres delirants del meu hotel encara intentava algunes excursions entre els carrers distingits dels voltants, carnaval insípid de cases en vertigen. El meu Fastigueig s'agreujava davant d'aquelles extensions de façanes, aquella monotonia inflada de llambordes, de maons i de revoltons fins a l'infinit i de comerços i més comerços, aquest xancre del món, lluents de reclams prometedors i pustulents. Cent mil mentides sense solta. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 231.].

XANGUET m.

|| 1. Peix menut del gènere Atherina, sobretot Atherina hepsetus i Atherina Boyeri, comestible però poc apreciat; també es diu xanguet el peix de l'espècie Aphia pellucida (Blanes, Barc., Tarr.); cast. pez de rey, morralla. Ey ey! No remeni les maduxes! ¿Que es pensa que és xanguet?, Vilanova Obres, xi, 162. Si no mengem llus, menjarem xanguet, Pons Auca 182.

|| 2. Fang que es fa amb la pluja menuda (Tarr.).

|| 3. Nen brut (Vic).

|| 4. f. Dona bruta i mal vestida (Mall.).

Fon.: ʃəŋgέt (or.); ʃəŋgə́t (mall.).

Xanguet

Ja no estic per Isabel des que sóc a la cort. El nostre xanguet i les nostres Isabels de poble no són res al costat del nostre xanguet i de les nostres Isabels de la cort. El cervell del meu Cupido està esquerdat, i començo a estimar com un vell estima els diners, sense gust ni gana. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 75.].

La meva intenció en el cas, protesto que era honestíssima, de cara a la noia. Perquè conec el Comte i el tinc per un perillós i lasciu minyó, per una balena empassant-se virginitats, que devora tot el xanguet que troba. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 117.].

XANGLA f.

Burla, riota; cast. chanza, burla. N'hi havia que, a tall de xangla, xisclaven, udolaven, Caselles Mult.85.

Fon.: ʃáŋgɫə (or.); ʧáŋgɫa (occ., val.).

Etim.: V. jangla.

Xangla

Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor i de vergonya, que ara els feia venir esgarrifances i ara suors... Ells no en sabien, de riure, ni de fer xangla, ni de dir acudits, com aquella dona que havia nascut al pla i havia viscut a la vila! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 88.).

Quina angoixa feia tot allò! Quan varen haver de passar per davant de les cases del Serrat, amb tot i anar corrents com empaitats per la tempesta, el capellà va creure sentir que s’obrien portes i finestrons i que arreu mormolaven mots de xangla i paraules de riota. Però l’angúnia més grossa va ser després, a l'anar a travessar l’era de l'ermita de Puiggraciós... Allí potser hi hauria la Rodasoques, l’ermitana i l’ermità, tots els pastors, pilers i llenyataires que devien haver conjuminat aquella treta de mals esperits... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 130.).

XANO, XANA adj.

Ingenu, una mica curt d'enteniment (Lloseta).

-Esperem uns quants dies per veure quin determini prenen. Aniré a cal canonge, aquell capellanot amic del pare. Sempre hi posen quin xano em fa. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 188.).

XANTAR v.

|| 1. ant. Cantar. Començ est Desconort lo qual fas en xantant per ço que me'n conort, Llull Rim. Xantar-li'n-he una dansa, Turmeda Diuis. 36. Yeu suy Arnauts, qui plor e vay xantan, Febrer Purg. xxvi, 142.

|| 2. Imitar el cant o crit dels animals (Pallars). Janot... s'anava engrescant cada vegada més en el seu xantar, Virós 199.

|| 3. Gemegar o cridar de dolor (Pallars); cast. quejarse, gemir, aullar.

Fon.: ʧantá (occ.).

Etim.: derivat de xant.

CUTILLAS (conscient que el Gabriel es refereix a l'intercanvi de la nota entre ell i l'Iris): Xales massa, tu, mestre... Aquí, la virtut de xantar la mui va molt cotitzada.

GABRIEL: També tu deus d'haver xalat molt per guanyar-te tantes confidéncies... (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 353.).

XANTRE (i ant. xandre). m.

|| 1. Cantor, especialment el d'església; cast. sochantre. A Johan Armer, xantre bordoner, doc. a. 1385 (Rubió Docs. Cult. ii, 281). Escoltar ab gran pler xandres y ministres, Metge Somni ii. Manà lo senyor Rey scriure per xantres de la sua capella Po Colell e Johan Selles, doc. a. 1408 (Anuari IEC, v, 626).Faheren lo offici a contrapunt los xandres de la Seu, doc. a. 1439 (Ardits, i,394). Aquí eren los chantres de la capella de Tirant, Tirant, c. 444. Offici divinal e solempne sermó e ab grans xandres, doc. a. 1461 (arx. mun. d'Igualada). Els xantres, amb veu de tro majestuós, entonaven, Caselles Mult.138.

|| 2. Canonge amb dignitat, antigament anomenat capiscol, que tenia al seu càrrec la direcció dels cantors en el cor.

Fon.: ʃántɾə (Barc., Palma); ʧántɾe (València); ʃándɾə (Ciutadella).

Etim.: del fr. chantre, ‘cantor’.

Però els cants funerals van deixondir a tothom, i, al veure l’immens seguici de corpo van alçar-se trontollant, amb les cames poc segures, i, revestits de negre i or... alguns borratxons de la vigília van alçar-se trontollant, amb les cames poc segures, i creient que era del cas tributar un darrer homenatge a l'ànima del matador, van acompanyar la cantúria ritual amb la cobla que vagament els rodava per la tèrbola memòria. I quan els xantres, amb veu de tro majestuós, entonaven: “Chorus angelorum te suscipiat...!”, ells, tot seriosos i solemnes, com grotescament influïts per la sublimitat de l’acte funerari, responien:

Que visca Aparili! Que visca el valor! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 265.).

Frare Anselm ditt a l'ase. - Senyor Ase, també devem nosaltres ésser els vostres senyors, per tal com tenim reis, prínceps, ducs, marquesos, comtes, barons, senyors, prelats, doctors, filòsofs, presidents, consellers, advocats, procuradors, secretaris, notaris, rimadors, xantres i llauradors. I totes aquestes coses pertanyen a senyors, i no a vassalls, tal com vosaltres, animals, sou. - (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 74.).

XANXA (ant. sanxa, dial. xansa). f.

Burla; cosa dita per riure o per burlar-se; cast. chanza. Jo no em sé qui s'és Andreütxo, ne quines sanxes són açò que tu dius, Decam. ii, 46. Ab mi no hi gasteu xanxes, Vilanova Obres, iv, 65. Sempre parla a tall de xanxa, Vilanova Obres, vii, 115. Xanxes marranxes: (ant.) romanços, coses enganyoses, embolics; cast. cháncharras-máncharras. Tu veuràs bé açò què és e quines tacanyeries ne quines xanxes marranxes són aquestes que tu'm tramets a dir, Decam., jorn. ix, nov. 8a (citat ap. Misc. Fabra 173).

Fon.: ʃáɲʃə (or.); ʧánsa (val.); ʃánsə (mall.).

Etim.: de l'it. ciancia, mat. sign., o del cast. chanza que també procedeix del mot italià.

Adolescent, les meues lectures sobre els horrors nazis van accentuar la meua germanofòbia. Quan vaig llegir aquesta xanxa de Francois Mauriac em va fer molta grácia. «J'aime tellement l'Allemagne que je suis content qu'il y en ait deux» («M'agrada tant Alemanya que estic content que n'hi hagi dues»). (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 81.).

1. XAPAR v. tr.

Cobrir o guarnir de xapes; cast. chapear. No s'oblide portar guarnició ben consertada o paraments chapats brocats o de seda, Menaguerra Cavaller. Vestida de un manto xapat y franja d'or, Alegre Transf. 49. Cavall ornat de xapades guarnicions, Isop Faules 41.

Fon.: ʃəpá (or., bal.); ʧapá (occ.); ʧapáɾ (val.).

Etim.: derivat de xapa, art. 1.

2. XAPAR v. tr.

|| 1. Obrir una cosa en dues parts mitjançant un tall llarg; cast. hender, partir. Unes tenayes de ferre, aptes a xepar postemes, doc. a. 1437 (BABL, xi, 160). O si no, clenxa xapada, Ignor. 21. Si no calles, te xaparé es cap amb aquesta estella, Roq. 39.

|| 2. fig. Transigir parcialment cada un dels dos contractants o rivals, cedint cadascun una part del preu, dels seus drets, de les seves pretensions (mall.); cast. partir. Vaja idò, xapem-ho: da'm sa primera fuya per dos cèntims, y si m'agrada, llavò et compraré s'altra, Roq. 47. S'Alcalde trobà medi de xapar sa questió, Roq. 49.

|| 3. Esclafar una cosa trepitjant-la (val. meridional); cast. estrujar, pisar. «Ja hem xapat el raïm».

|| 4. Trepitjar en general (Monnòver); cast. pisar. Tu saps que yo tinc que chapà en tento perque el món va axina, Cañís 8.

|| 5. Destruir esclafant (pir-or.); cast. chafar. La pedregada que xapara el camp, Berga MT 184.

|| 6. intr. Esclatar; cast. reventar. S'usa en aquesta frase: «Està gord que xapa» (Tortosa).

Loc.—a) Xapar el cor: produir dolor o pena intensíssima. Amb una piuladissa que xapava es cor, Alcover Cont. 149. Si no voleu que es vostro cor se xap, ibid. 40.—b) Xapar-se de riure: rebentar-se de riure (Masnou).—c) Xapar un cabell a l'aire: esser molt viu d'enteniment, tenir gran perspicàcia.

Fon.: ʃəpá (pir-or., or., bal.); ʧapá (occ.); ʧapáɾ (val.).

Var. form. (dial.): aixapar.

Etim.: derivat del radical onomatopeic xap-, expressiu del cop o topada d'una cosa dura amb una de molla.

3. XAPAR v. tr.

Cavar (Alguer). «Lo campanyolo xapa la terra».

Etim.: derivat de xapa, art. 2.

Xapar

Va compondre algunes obres i els seus papers atresoren un centenar de partitures que segurament ell feia sonar com a organista. Tanmateix, les cures casolanes eren una de les seves especialitats. Així per exemple, per guarir el trencament, ell proposa:

Recepta per trencat D'un granot viu, s'ha de xapar la panxa i li han de treure es budells i bisbe, però s'ha de deixar la freixura y tot lo demés; y de esta manera se ha de posar el dit granot sobre la trencadura ben atesat [de tesar] ab la corretja o altra cosa, y se ha de dur nit i dia fins que es desferrarà.

Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 15.

1. XAPETA f.

Xapolina (mall., alg.); cast. escardillo. Ja li han estret amb una xapeta i una senaia cap an es redol de figueres martinenques a fer es clot, Alcover Cont. 269.

Fon.: ʃəpə́tə (mall.); ʧapéta (alg.).

Etim.: derivat dim. de xapa, art. 2.

2. XAPETA f.

Moneda de cinc cèntims (Fraga, Al.); cast. perra chica.

Etim.: derivat dim. de xapa, art. 1.

3. XAPETA f.

Perdre la xapeta: deformació de la locució perdre la xaveta (val.). L'amor que't tich... no'm deixa viure... y al últim vindré a pedre la japeta si no'm traus ensagristada, Rond. de R. Val. 58.

De lluny i arribava el caminar compassat d'un mul que rodava voltant una sínia i la música de l'aigua era interrompuda a intervals pels colps de xapeta d'un hortolá que obria soles entre els terrossos. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 69.).

1. XARADA f.

Endevinalla en què cal endevinar un mot fundant-se en indicacions sobre la seva significació i la dels mots que es poden formar combinant síl·labes del mot que es tracta de desxifrar; cast. charada. Les xarades l'entretenien però el deixaven fred, Caselles Mult.169.

Etim.: del fr. charade, cast. charada, mat. sign., mots que tenen relació amb l'occità charrar, ‘xerrar’.

2. XARADA f.:

V. xerada.

XERADA (i més dialectal aixerada). f.

|| 1. Carícia, afalagadura (Garrotxa); cast. arrumaco, zalamería.

|| 2. Fogueró de flama molt viva i alegre (Garrotxa, Ribagorça, Urgell); cast.hoguera, alegrón.

Fon.: ʃəɾáðə (Olot); ʧeɾáða (Pont de S.); ʧeɾáðɛ (Urgell).

Però an en Perdis les receptes no l'interessaven; les xarades l’entretenien però el deixaven fred; els fets històrics, com no fossin amorosos, res li deien; els acudits no el feien riure, i sentimental com era, les sàtires el posaven de mal humor, com si l'insultessin o el ferissin... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 332.).

Xarades

No em demanava que pretenien fer el primer vespre que van pro posar un altre entreteniment: van parlar de «jugar a les xarades» però la meva ignorància, no vaig comprendre el significat de la paraula. Van cridar els criats, van parar les taules del menjador, van disposar is llums d'una altra manera, i van col·locar les cadires en forma de semicercle davant de l'arcada. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 199.].

XARAGALL (i ses var. xargall, saragall, sargall). m.

|| 1. Còrrec, regueró que forma l'aigua de pluja en escampar-se per un terreny inclinat i excavant la terra: cast. badén, arroyada. De Canigó entre els cingles un xaragall se bada, Atlàntida i. Passo tot el pla, bastant sinuós i ple en tots indrets de petits xaragalls, Massó Croq. 11. S'escapen saragalls improvisats,Rosselló Many. 114.

|| 2. Munt d'arena o pedres petites que una torrentada ha tret a les vores (Maestrat, Llucena).

|| 3. fig. Corrua, filera de coses que es deixen anar (mall.); cast. retahila, reguero. «¿Vols que et mostr de dir mentides? | Un saragall te'n diré. | ¿Saps que he vist dins un paner | un quern d'al·lotes garrides?» (cançó pop. Mall.). Fer saragall dels doblers: llançar els diners, gastar-ne molts (mall.).

Loc.

—Fer es sargai margai: fer el desmenjat amb talent; voler una cosa i no acabar de voler-la (men.).

Refr.

—«Guarda't d'aigua que no corre, que, quan corre, fa sargai»: es diu referint-se a les persones pacífiques, que quan s'arriben a irritar, són molt temibles (men.).

Fon.: ʃəɾəɣáʎ (pir-or., Barc., Tarr.); ʃəɾəɣáј (or. en general); ʧaɾaɣáʎ (Tortosa); səɾəɣáј (mall.); saɾɣáʎ (val.); səɾɣáј (men.); əʃəɾəɣáʎ, əʃəɾəɣáј (or.); ʃurəɣáј (Empordà).

Etim.: de aragall, mat. sign., amb un element inicial que podria venir del prefix llatí ex-. De aragall (mot d'origen insegur, probablement pre-romà), amb el prefix ex-, s'hauria format el verb eixaragallar, i com a postverbal d'aquest s'hauria extret el substantiu eixaragall o xaragall (cf. Corominas DECast, i, 259).

Xaragall

i obre la cleda al desbridat /cavall que pastura a la vall / l'alosa canta i corre un xaragall. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 370.).

Aquesta és la clofolla / sempre ho ha estat, i xaragalls i dunes, / marors i calmes li fan corpenta. (Miquel Martí i Pol).

Semblava que l’aiguat, tot se n’ho havia d’endur; i, com si no en tingués encara prou de negar hortets i feixes, esllavissava els marges, els pendissos, i dels camins en feia xaragalls. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàgs. 104-105.).

Estiraven i estiraven i esbufegaven, però el cos ja no es movia Volien acostar-lo al xaragall i allà colgar-lo de terra i rocs i malesa, abans no es fes fosc, però no hi serien a temps, em va semblar entendre. (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 159.).

Aquell matí, al llindar de la forest, en el clot d'un xaragall, Gorvenal, havent llevat la sella del seu destrer, u deixava pasturar l'herba novella; allá baix, dins la cella de fullatge, damunt l'enramada florida, [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 50.].

Xaragalls

I allà el tenia, amb el seu vestit negre brut voleiant al sol i amb els cabells tots esbullats d'una manera estranya. Duu una mena de barret llardós i esparracat tirat cap enrere. Té les galtes molt amunt, just sota els ulls, torrades i arrugades com nous. Els llargs xaragalls de la seva cara estan enrivetats de brutor, o potser es tracta del seu singular color de pell d'estranger. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 26.].

1. XARANGA f.

Banda de música militar composta solament d'instruments de buf; cast. charanga. Que fan manco renou dins sa xaranga de sa civilisació, Ignor. 30.

Fon.: ʃəɾáŋgə (Barc.); ʧaɾáŋga (Val.); ʃəɾáɲɟə (Palma).

Etim.: del cast. charanga, mat. sign.

2. XARANGA f.:

V. xarranca.

Navegaven entre les dues costes il·luminades i, d'una banda a l'altra, de França a Anglaterra, les xarangues i els focs d'artifici es responien, i, lentament, davant del vaixell suraven els ports engalanats i espurnejants en la boira roja del mar. [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 168.].

i obre la cleda al desbridat /cavall que pastura a la vall / l'alosa canta i corre un xaragall.

(Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 370.).

XARAVEL·LO, -EL·LA adj.:

V. xerevel·lo.

XEREVEL·LO, -EL·LA adj.

Eixerit; alegre i animat (Manacor); cast. alegre, despabilado, vivaracho. Per viva, xaravel·la i potxosa se'n du la palma, Alcover Cont. 4.

Fon.: ʃəɾəvέ̞ɫɫo (mall.).

Ella, que era la més xaravel·la del món i sempre reia amb les amigues, comenta a anar coppiu i a la rota batuda.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 349.).

XARBOTAR (i dial. xarabotar). v. intr.

Agitar-se la superfície d'un líquid sacsejat o en ebullició, deixant anar o alçar-se bambolles o esquitxos (or.); cast. borbotear, borbollar. Jo't donaré la copa | a on xarbota l'Immortalitat, Carner Monj.37. El regalim de la fontanella, xarbotant en la còncava pica de pedra, Girbal Oratjol 196. a) fig., aplicat a coses immaterials. La bellugadissa que xarabotava en l'aire es fongué de cop, Ruyra Flames 131. La mitja nit xarbotava amb glops brillants, Riber Miny. 130. Tenia vint-i-quatre anys, la salut li xarbotava pels quatre cantons, Llor Hist. 114.

Fon.: ʃəɾβutá (or.).

Etim.: V. xarbot.

Havia de prendre’s tots els líquids, fins i tot la sopa, amb una de les moltes canyes que la seva mare duia a la bossa. Quan xuclava el brou amb la canya, xarrupava i xarbotava, i sempre li tacava la màscara i li regalimava pel costat i cap al coll. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 297.].

Dintre meu xarbotava un caos punyent. Però em vaig haver de recobrar cuitacorrents en sentir la veu vellutada de la minyona que em cridava calmosament des de l'escala. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs.Pàg. 68.].

Miraculosament, en Gallo va aconseguir deixar-los a l’esplanada de davant de la borja. Al preu, això sí, de xarbotar-los com en una atracció de fira, amb l’estómac més regirat que una coctelera. En Montalbano i en Fazio primer es van fixar en la caseta i tot seguit en la cara del senyor Intelisano, que per la seva banda semblava un estaquirot amb la boca oberta. [Andrea Camilieri. Una escletxa de llum (Una lama di luce, trad. P. Vidal). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7219-7. 240 pàgs. Pàg. 50.].

A la platja hi havia una llum fina, filtrada, que accentuava la matisació del paisatge, la qualitat daurada de la sorra. A la vora dels pedruscalls el mar estava xarbotat. (Gaspar Hernández. El silenci. Ed. Destino, 2ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-9710-103-5. 222 pàgs. Pàg. 81.).

Si la primera adolescència era el temps de descobrir el xarboteig dels instints, la segona inaugurava l'epoca de les abstraccions. (Raúl Garrigasait. Art. La vida abstracta. Rev. L'Avenç, núm. 457, pg. 16.).

I torna a començar amb els tremolins, xarbota tota la carca nada, perd els estreps... Crispa els punys... Fot ballar i espetegar el tamboret... S'encongeix, està a punt de tornar a saltar... Em ve a abocar més injúries als nassos... encara en té de noves... Jo també noto que em vaig encenent... I que fa molta calor... Em passo les dues mans per la closca... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 249.].

XARDOR f.

Ardor (or., val.). La xardor dels brandons de la barana del presbiteri, Oller Fig. Pais. 196. Y torna el sol a escampar la seva xardor per tota la terra, Guimerà J. que T. 147.

Fon.: ʃəɾðó (or.); ʧaɾðó (val.).

Etim.: d'un mot llatí vg. *exardōre, format damunt exardescĕre, ‘inflamar-se, enardir-se’.

Allà dins, entremig de la xardor, hi havia homes amb cases amb el coll cargolat, homes amb camises sense coll, homes sense camisa. Homes molls amb les pestanyes socarrimades i les cares ennegrides pel fum; més joves, mes vells; més endins, més enfora; que entraven, que sortien; que corrien, que es paraven.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 19.).

Els dies feiners, doncs, hi treballava -amb una mena de treballar xardorós que tenia la voluptat d'una manyaga-, i els dies de festa anava a veure, a les seves vessanes estimades... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 91.).

Xardor

XXII

Com aquell que un dia d'Estiu obre la porta de casa

i sotja la xardor dels camps amb tot el rostre,

a voltes, de sobte, em colpeix la Natura

a la cara dels meus sentits,

i resto confús, trasbalsat, volent comprendre

no sé gaire com ni què...

¿Però qui, digueu, em mana a mi de comprendre?

¿Qui m'ha dit que havia de comprendre?

[Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Cafeiro. (Poemas de Alberto Caeiro, trad. J. Sala-Sanahuja). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8477273553. 216 p. P. 85.].

XARDORÓS, -OSA adj.

Ardorós. Obsessats per una passió indigna, constant y xardorosa, Pons Auca 296. Dintre les garbes xardoroses en el dia de més calda, Ruyra Parada 75.

Fon.: ʃəɾðuɾós (or.); ʧaɾðoɾós (occ., val.).

Etim.: derivat de xardor.

Gentil criatura, aquella, perpetuament ensomiada en el seu desig d’amor! Tot lo que era xardorosa en la intimitat era freda, indiferent, passiva pels afers i miraments de la vida quotidiana. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 179.).

Però, com que és d'homes el contradir, sembla que, l’elogi xardorós acordat a la diva per universal sufragi, hi havia qui el trobava massa ditiràmbic, massa adulador, Entre els músics quintaessenciats de la darrera tongada, entre els aficionats descontentadissos, entre crítics saberuts, no mancava qui insinués que, si s'havia de fer estreta justícia, calia baixar mig to a lo menys la ?tessitura hiperbòlica de semblants admiracions. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 233.).

Els botons no van saltar, però la camisa li anava petita, com tota la resta menys la corbata. Quina murga anar a comprar amb trenta-cinc graus, va pensar mentre caminava pels carrers de la ciutat xardorosa perquè havia crescut sis centímetres des de la primavera, però no podia pas anar a New Rochelle amb els texans i les vambes del campament, així que va anar amb la seva mare a Macy's, i va voltar per la secció masculina durant més d'una hora a la cerca d'alguna cosa decent [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 265.].

Xardorosos

Sota la destra batuta de son director mossèn Àngel Obiols, Pvre., l'Orfeó executà brillantment un seguit de boniques cançons que foren acollides pel nombrós i distingit auditori amb aplaudiments xardorosos, davant la insistència dels quals algunes de les composicions hagueren de ser repetides. La festa acabà enmig de gran entusiasme, amb el cant d'Els Segadors escoltats a peu dret i coronats per la concurrència amb visques i aplaudiments extraordinaris. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 120.).

XARNERA f. (gal·licisme)

Frontissa; cast. charnela. Ab 49 ensivelladós ab lur forniment e ab IIII xarneres franciçades, doc. a. 1413 (Inv. Anfós V, 160). Lo tornà a encontrar alt en la xarnera del elmet, Tirant, c. 64. Se li doblegaven com xarneres que van fluixes, Ruyra Pinya, ii, 16.

Etim.: del fr. charnière, mat. sign.

Xarnera (enllaç imatge)

Moltes preses es van enfilar a la teulada. A cap de poc, van arrencar la porta de les xarneres i prop d'un centenar de soldats amb les baionetes calades es va escampar pel pati central i per l'interior de la Galera. [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 523. ].

La funció de xarnera que Moldàvia fa entre la Unió Europea i la zona influenciada per Rússia ha convertit aques país en un element determinant de la gran batalla econòmica i política que s'ha desencadenat en aquesta zona del vell continent. (El camí que prendrà Moldàvia, Ramon Rovira, art. revista Presència, 22/12/2013, pàg. 20).

En Guilherm va fer un rugit de fúria en sentir allò. Els altres li van fer cor. Una altra pluja de pedres i ter rossos a la finestra va escampar trossets de terra per tota la cuina.

—Bagassa de merda!—ja eren a dintre del portal. L'ha vien aixecat enlaire i l'havien fet sortir de les xarneres podrides sense gaire esforç. El gos va lladrar una vegada, dues, i després, va callar de cop amb un esgarip somort. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 363.].

XARÓ, -ONA adj.

Mancat d'art, de gràcia o d'elegància; cast. chabacano. «La Campana de Gràcia»... llavors era un paper esqueixat I considerablement xaró, Pla SB 139.

Xaró: llin. existent de Barcelona.

Fon.: ʃəɾó (or.).

Intens.: xaronet, -eta (Girbal Pere Llarch 75).

A l'entendre d'en Garp, era la raó més xarona per llegir que existia. Sempre deia que la pregunta que menys suportava sobre la seva obra era quina part era «certa», quina part es basava en una «experiència personal». Cena, no de la manera encerrada que ho feia servir la Jillsy Sloper, sinó certa com en la vida real. [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 9.].

Només calia una pinzellada de geni mes per aricar El món segons Bensenhaver dins d'aquella mitjallum tan estranya en què de tant en tant els llibres «seriosos» brillen durant un temps també com a llibres «populars». En John Wolf era un home llest i escèptic. Ho sabia tot d'aquelles associacions autobiogràfiques tan xarones que alguna vegada feia que tots aquests lectors fanàtics de xafarderies s'entusiasmessin amb una novel·la. [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 328.].

XARPELLERA (i ses var. serpellera, serpillera). f.

|| 1. Teixit d'estopa grollera d'ordit molt clar, que s'usa per a fregar o eixugar coses poc fines i sobretot per a embolicar coses que s'hagin de transportar o que calgui defensar contra cops o brutícia; cast. arpillera. Totes serpeleres grosses e cordes grosses d'aver de pes, axí com són d'espart e de palma e de datilers, hon són les esportes del pebre e autres serpeleres grosses d'avers de pes,Reua Perp. a. 1284, p. 376. Primerament grana porgada es la arroua de XXX liures, e dóna la una sarpallera, Cost. Tort. IX, xv, 22. III sarpileres, | archam, doc. a. 1307 (RLR, iv, 380). Per cordes, sarpelleres e palla, doc. a. 1367 (Rubió Docs. Cult. ii, 154). Unam peciam mixtam panni de verni medio per medium fractam pro serpeyera dictorum pannorum, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 15). Unam gerram sine serpayera, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 88). Duas sachas de canamàs per serpelleres, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 184). Tres catifes peloses moriscas en l balo ligades ab corda de spart cubertes ab serpellera de canamàs, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 524). En dos costals ab serpilleres de mijes flaçades de borra blanques, doc. a. 1408 (Anuari IEC, v, 624). Dues gerres olieres sens serpallera, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 286). Hun orinal ab sa serpallera, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 418). Xarpallera, roba grossera de cànem per embolicar, Lacavalleria Gazoph.

|| 2. pl. Xarxa feta de vencills o de cordes d'espart i lligada a dues perxes, que, transportada per dos homes, serveix per a traginar fems o altres coses lleugeres (Mall.).

Fon.: ʃəɾpəʎéɾə, səɾpəʎéɾə (or.); ʧaɾpaʎéɾa (val.); səɾpəјéɾəs (mall.). També s'usa molt la forma arpillera, idèntica a la castellana.

Etim.: incerta, però probablement derivat del llatí sirpĭcŭlu, derivat de scirpus, ‘jonc’ (cf. Corominas DECast, s. v. harpillera).

Jude se li apropà. Tots dos se separaren dels altres treballadors, cap al lloc on Phillotson havia estat assegut. Com a coixí, Jude li oferí un tros de xarpellera... [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 166.].

XARÓ, -ONA adj.

Mancat d'art, de gràcia o d'elegància; cast. chabacano. «La Campana de Gràcia»... llavors era un paper esqueixat I considerablement xaró, Pla SB 139.

Xaró: llin. existent de Barcelona.

Fon.: ʃəɾó (or.).

Intens.: xaronet, -eta (Girbal Pere Llarch 75).

XARONERIA (cerques al Google)

[PDF]

L'obvietat de les emocions toixes - Raco

www.raco.cat/index.php/Marges/article/.../156762Comparteix

Format del fitxer: PDF/Adobe Acrobat - Visualització ràpida

Aquest camí no mena sinó a la xaroneria del capdecony escambellat en ... comú o xarlatans incansables i repetitius encimbellats en tamborets de xaroneria ...

Rebosteria Selecta 36

www.barcelonareview.com/36/c_r36.htmComparteix

... per festejar els cinquanta anys d'un personatge insòlit en la cultura catalana: algú que, venint de fora, ha posat el mirall enfront la xaroneria i gasivitat pròpies ...

Estimada Adita,

www.emporion.org/index.php/item/2042-estimada-aditaComparteix

Ja sé que això d'escriure una carta ja no s'utilitza i que, en qualsevol cas, és unaxaronada que produeix vergonya aliena i que prova, sense cap mena de ...

Xarons del món - CONTRASTANT <<

www.contrastant.net/hemeroteca/barnils/635.htmComparteix

... i perviu l'enorme xaronada, la immensa "horterada" que van representar els Jocs Olímpics de Barcelona, que han de continuar d'exemple per a futures seus ...

Els incauts apendrien que, quan una nau s'enfonsa, allò de "les dones i els nens primer" no solament té uns componente sexistes bastant evidents sinó que és una mostra de xaroneria francament reprovable. (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 74.).

A més als supermercats no has de suportar aquest altre tracte humà del dependent, que consisteix a -a la que et descuides- fer-te un seminari privat sobre les qualitats de l'anyada Tal del vi Qual; no hi has de tolerar que l'adroguer et miri amb menyspreu si li demanes una ampolla de vi X i ell veu clarament (i, a més, potser l'encerta) que vols tal vi X per acompanyar el formatge Y que acabes de comprar, quan Tothom Sap Que La Norma Diu Que El Formatge Y I El Vi X No Lliguen De Cap De Les Maneres, ique voler-los pendre junts és una xaronada contranatura. (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 196.).

Però la xenofòbia de la noia i la lluita per demostrar que en passava van aconseguir una cosa que semblava gairebé impossible: que els comentaris fossin encara més xarons que les cançons. (sobre el festival d'Eurovisió a: Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P.199)

Pot entendre's com una mena d"`al·legat a favor del xaronisme", clarament desmitificador, i exclós d'aquell espai heliomáquic, de combat per la cultura, que el Pantarca postulava com a ideal. ("Coses que fan so d'esquerdat". Maria Dasca. Art. revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg. 35.).

Si examinem alguns models dels vells papers pintats, especialment els del segle XVIII, trobem que fan goig i tenen un gran valor decoratiu quan el cilindre traslladava al paper el dibuix i el color de les robes; però, en el transcurs del temps, s'ha vulgaritzat tant aquest sistema de tapar parets, encara actual, i s'ha prodigat una borratxeria de composicions horribles per la seva xaroneria i els seus colorits violents, que ens fan enyorar la plàcida senzillesa de les parets nues en les quals s'hagi prescindit, àdhuc, de les sanefes, amb motlle, que es pintaven com a ornament del fons campit. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 64.).

Pobre plat fondo. Humil, pràctic, senzill, entranyable plat. Amic plat, arraconat per restauradors tan creguts com xarons. S’imposa pendre una decisió. Cada cop que vegem avançar cap a nosaltres un cambrer amb bol o cassoleta improcedent, traguem l’escopeta de sota la taula, apuntem-hi i llancem el tradicional crit dels tiradors: «Plat!» (Quim Monzó. Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-7727-195-X. 220 pàgs. Pàg. 60.).

La veu, que es pretenia melosa, revelava una sornegueria xarona. Un to familiar: el del cosí Eduardo quan l'estava prenent el pèl. Murcianos parlant amb segones. Menyspreu ensabonat. Hipocresia rebullida. Retranca. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 96.).

Em vaig tornar agradable amb la Funmi, ens explicàvem consells sobre l'Akin, des del seu to preferit de pintallavis (un vermell brillant que a ella li quedaria xaró) a com li agradaven les mongetes (sucoses i amb molt de pebre). [Ayòbámi Adébaáyò. Queda't amb mi. (Stay With Me, trad. Alexandre Gombau). Angle Editorial, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788417214142. 318 pàgs. Pàg. 130.].

XARPELLERA (i ses var. serpellera, serpillera). f.

|| 1. Teixit d'estopa grollera d'ordit molt clar, que s'usa per a fregar o eixugar coses poc fines i sobretot per a embolicar coses que s'hagin de transportar o que calgui defensar contra cops o brutícia; cast. arpillera. Totes serpeleres grosses e cordes grosses d'aver de pes, axí com són d'espart e de palma e de datilers, hon són les esportes del pebre e autres serpeleres grosses d'avers de pes, Reua Perp. a. 1284, p. 376. Primerament grana porgada es la arroua de XXX liures, e dóna la una sarpallera, Cost. Tort. IX, xv, 22. III sarpileres, | archam, doc. a. 1307 (RLR, iv, 380). Per cordes, sarpelleres e palla, doc. a. 1367 (Rubió Docs. Cult. ii, 154). Unam peciam mixtam panni de verni medio per medium fractam pro serpeyera dictorum pannorum, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 15). Unam gerram sine serpayera, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 88). Duas sachas de canamàs per serpelleres, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 184). Tres catifes peloses moriscas en l balo ligades ab corda de spart cubertes ab serpellera de canamàs, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 524). En dos costals ab serpilleres de mijes flaçades de borra blanques, doc. a. 1408 (Anuari IEC, v, 624). Dues gerres olieres sens serpallera, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 286). Hun orinal ab sa serpallera, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 418). Xarpallera, roba grossera de cànem per embolicar, Lacavalleria Gazoph.

|| 2. pl. Xarxa feta de vencills o de cordes d'espart i lligada a dues perxes, que, transportada per dos homes, serveix per a traginar fems o altres coses lleugeres (Mall.).

Fon.: ʃəɾpəʎéɾə, səɾpəʎéɾə (or.); ʧaɾpaʎéɾa (val.); səɾpəјéɾəs (mall.). També s'usa molt la forma arpillera, idèntica a la castellana.

Etim.: incerta, però probablement derivat del llatí sirpĭcŭlu, derivat de scirpus, ‘jonc’ (cf. Corominas DECast, s. v. harpillera).

Cinta xarpellera

Els globus empal-lidien com una careta de cera, de nen, pobrissons, amb aquest fred que mata la canalla al Hit, asterismes silents, nuncis esblaimats de vés a saber quin son, quin repòs dolç entre uns llençolets tan blancs, sobre l'hopalanda blanca de la boira, els globus, la borrassa boreal, el guardafred tenyit d'esgarrifances, precisament, d'esgarrifances, xarpellera incolora per a aquelles carures de criatura, com un sendalet aigualit, com un moaré, un tutú italià que sobre l'aigua d'un llac de cartró encolat, al Liceu... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 257.).

→ En Dwayne entrà a la part d'exposició del seu establiment. El terra ja no se li enfonsava sota els peus, però ara veié una altra cosa per a la qual no podia haver-hi cap explicació: a la sala d'exposició hi havia plantada una palmera. Les substàncies dolentes d'en Dwayne el van fer oblidar tot respecte a la setmana hawaiana. De fet, el mateix Dwayne l'havia dissenyada, aquella palmera. Era un pal de telèfons -embolcallat amb xarpellera. Tenia cocos de debò clavats dalt de tot. Havien retallat làmines de plàstic verd perquè semblessin fulles. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 90.].

XARTOFÍLAX

-Estimat pare i nogensmenys amic, hauries d'aconseguir-me alguna distinció pròpia per alegrar el meu cor d piadós laic.

El sacerdot s'allisa la barba, que té molt bonica. -Podries ser gran xartofílax del tron ecumènic...

-Oh sí, això mola! Faria gravar unes targetes de visita i sota el nom posaria: gran xarofílax del tron ecumènic abonat al gas. Allò

impressionaria favorablement aquells senyors del quai de Gesvres. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 232.].

XARUC, -UGA (o -UCA) adj.

Decrèpit; cast. chocho, caduco, vetusto. Cal que mori de xaruc en un carrer de poble, Carner Lluna 30. Eren gent xaruga quasi tots, Casellas Sots 71. Una torre mig esbucada, recort xaruch de l'època d'incursions y pirateries, S. Galmés (Jocs Fl. 1908, p. 90).

Fon.: ʃəɾúk (or., bal.).

Etim.: del llatí cadūcu, mat. sign., deformat per intensificar l'expressió de cosa dèbil.

Xaruc

Un pèrit taxador desvagat passà cert diumenge per davant de la seva botiga, hi entrà i encara hi és. Xaruc, ho era una mica, i ho continua sent sense més. La seva felicitat no féu cap soroll. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 83.].

Xaruga

Hi tornàvem encara un altre cop per un motiu o altre, per les mitges per a varius, pel corrent faràdic òptim, pel tractament de la cel·lulitis a la regió del colze... Jo havia arribat a embolicar-me del tot segons les seves indicacions i inclinacions, per fas o per nefas, com un veritable tècnic. M'acompanyava, em precedia, en aquesta passejada infinitament xaruga, Baryton, me'n saturà, de conversa, per a tota l'eternitat. Parapine es petava de riure per dins, en sentir-nos desfilar entre les nostres enraonies durant les tallarines, tot gargallejant completament les estovalles amb el vi de bordeus del patró. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 477.].

Xaruga

Els camps entre els quals vaig créixer eren de matèria antiga, una terra flonja i tova quan estava acabada de llaurar i entaular, on la rella d'arada senzilla, amb punta de ferro de temps dels romans, alçava gasons solts i petits, terrossos lleugers, i on l'ampla fulla còncava elegant de la xaruga, la charrue que va vindre de França, tallava i girava gasons grossos foscos humits i compactes, lluents per la cara que havia tocat el metall, i jo caminava al costat de l'esteva que el senyor Manuel portava amb una mà, sense fer cap esforç aparent, mentre amb l'altra aguantava les regnes de cuiro, i l'home i el cavall obrien els solcs tan exactament drets, paral·lels i perfectes com si hagueren estat dibuixats amb un regle. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 83.).

XARUGUETES

No lluny del cec, però a rerassaga de tothom i arrossegant els peus i disputant eternalment, solien marxar les xaruguetes de la colla, la Llúcia i la Conilla, dues velletes remenudes i bufones totes netetes i endreçades, amb faldilles de bordets, davantals de cànem i llana, els giponets apedaçats, les mitges blaves ben sargides, les espardenyes de vetes sense cap forat i les caretes, seques i grogues com cigrons, amagadetes dins de la caputxa de baieta negra lligada al coll. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 46.).

Al descobert i batut pel sol i serenes durant mesos, aquell adob covat, desfet, polsinós, gairebé, no exhalava ja tuf desagradable per a aquells nassos indígenes, poc avesats a flaires exquisides, i en canvi servava a tota hora una escalforeta dolça, suau, penetradora, com l’escalfor del borrissol de ploma, que temptava a tots els malalts i xaruguets, a totes aquelles criatures inútils que no podien cobrar-se avariciosament en jornals lo que menjaven, a acollir-se al flonjo redós per enganyar el temps passant conversa, i per traure's de moll dels ossos la gelabror de la senectut o de la insània. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 206.).

XARRANCA f.

Joc de nenes, en el qual es dibuixen a terra unes figures geomètriques dividides en caselles o compartiments numerats, i anant a peu coix es fa córrer a cops de peu una pedreta o tella que ha de passar d'una casella a l'altra seguint un ordre determinat; cast. castro, infernáculo. Les regles del joc canvien extraordinàriament d'una regió a una altra, i els seus noms presenten també una gran varietat de formes, de les quals unes són variants de xarranca i altres tenen radicals completament diferents.

Sinòn.: xaranga, xarranco, xarrango, xàncales, xàncares, xàngales, xanco, xangues, xenga, xanclis, xampla, xinga, xambori, estambòrit.

Fon.: ʃəráŋkə (Vic); ʧaráŋka (Val., Benidorm); ʃəɾáŋgə (Men.); ʃəráŋgu (Campdevànol); ʃəráŋku (Vic); ʃáɲсələ (Manacor); ʃáŋkəɾəs (Vilafr. de B.); ʃáɲɟələs (Manacor); ʃáŋku (Valls); ʃέ̞ŋgə (Artà); ʃáŋklis (Llofriu); ʃámplə (Agullana); ʃíŋgə (Eiv.); ʧambɔ́ɾi (Morella); estambɔ̞́ɾit (Sanet).

Xarranca (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

I quan juguen a la xarranca, quan salten a corda. Aquella vella vestida de negre es va asseure vora meu al banc, mentre jo era en ple turment de joia (una nimfeta, ajupida sota meu, cercava, tot palpant, una bitlla), i aquella harpia insolent em preguntava si em feia mal l'estómac, i ¡Ah, deixeu-me sol al meu jardí molsós! ¡Que joguinegin al meu voltant per sempre més! ¡Que no es facin mai grans! [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 24.].

XARXASSA

Una mueca de fàstic va pintar-se al rostre de la multitud, com si se li regiressin les entranyes.

— Quin home més fastigós!

— Fa venir una cosa, el veure’l...

- Tan malcarat!

- Tan xarxassa!

— Oh!, i sembla que no les té totes.

– Ell prou fa el cor fort!

— Però... la professó li va per dintre.

(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 160.).

1. XARXÓ m.

Eina de picapedrer, consistent en una fusta tallada de manera que forma un angle mixtilini, igual al que fan els llits de les pedres d'un arc amb la superfície concava d'aquest; cast. baivel (Labèrnia-S. Dicc.).

2. XARXÓ

|| 1. m. Taca o altre senyal de brutícia (Baix Empordà). «Muda't el vestit, que vas ple de xarxons».

|| 2. m. i f. Persona bruta i mal vestida, deixadota (Empordà); cast. parpuerca. «Mai se pentinen, | semblen xarxons, | de pois ne crien | a batallons» (cançó pop. de Llofriu). ¿Entrem-hi?—¿Aixís? ¿Fetes unes xarxons? Fins la cara em cauria de vergonya!, Pons Auca 98. També s'usa la forma xarxona quan el mot s'aplica a una dona, però és més freqüent la forma única xarxó.

Fon.: ʃəɾʃó (or.).

El pare va tenir vergonya i me'n va donar un parell de seues. Jo portava vestits que ni haurien volgut els drapaires de mossèn Pierre. La primera visió que ella tingué de mi fou aquella: un xarxó pedant... Després era massa tard. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 388.).

Abans que m’enamorés, jo anava com un rodamon amb sabates foradades sense cap cura de le meua persona. El pare va tenir vergonya i me’n va donar un parell de seues. Jo portava vestits que ni haurien volgut els drapaires de mosèn Pierre. La primera visió que ella tingué de mi fou aquella: un xarxó pedant... Depsrés era massa tard.(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 453.).

Xarxó

-Com t'has posat, noi! -exclamà Gerry, mirant el minyó.

Portava una mitja al garró, els pantalons bruts de calç i la cara i les mans fetes una desgràcia. Ningú no hauria endevinat que aquell noi tan xarxó fos l'hereu del tron d'Eslavònia. Perquè Sixpenny no era pas el seu nom de debò. Encara no feia un any que havia arribat a l'escola, a Anglaterra, tot espantat i tímid, i Gerry Hamilton l'havia emparat sota les seves ales. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 82.].

XARXONA

f col·loq Dona que va mal engiponada, deixada en el vestir.

En un casalot mig enrunat, que només tenia baixos i que tufejava d'un tros lluny, hi vivien les Conques, mare i filla, amb anomenada de bruixes, l'una viuda, vella i malcarada, l'altra fadrina, de trenta anys passats, xarxona i aspra, amb un plomall de bigoti a cada banda de llavi i una espatlla fora de lloc que la feia anar tota torta i entretigada. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 17.).

XAUXINEJAR v. intr.

Xauxinar (or.).

XAUXINAR v. intr.

Fer soroll sibilant una cosa que es fregeix o bull en el foc (Empordà, La Selva, Plana de Vic); cast. chirriar. Les paelles del foc han deixat de xauxinar, Ruyra Pinya, i, 105.

Fon.: ʃəwʃiná (or.).

Etim.: onomatopeia.

Xauxinejava

Elles veien amb ulls festosos els fills de l'amo i, com en un joc de mans, en pocs segons preparaven un pa rodó, en forma d'anella, que submergien ràpidament dins l'aigua, on xauxinejava com un ferro roent, i en sortia lluent i llis com un mirall: esmaltat, així es deia. Era un moment de joia per a elles i per als nens, els quals se sentien tots units per aquella cosa inefable i sense amos que és la vida. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 56.].

XEBRÓ m.

|| 1. Perllonga || 1 (Manacor). XII xabrons per fer bastiments al portal nou, doc. a. 1390 (Piferrer-Quadrado Bal. 920). Una dotzena de xebrons per fer la tomba e capel per lo cos present, doc. a. 1458 (BSAL, ii, 232).

|| 2. Cadascun dels barrons de fusta que formen les parets o bandes del carro (Eiv.).

Fon.: ʃəβɾó (mall., eiv.).

Etim.: del fr. chevron, mat. sign. ||1.

L'home va mirar la Bathsheba als ulls un moment que ella va aixecar la cara, i la Bathsheba la va tomar a abaixar a l'acte, perqué va sentir la mirada d'ell amb massa intensitat per sostenir-I'hi. De reüll, peró, s'havia fixat que era jove i esvelt, i que tenia tres galons en xebró a la mániga. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 186.].

XEC-XEC

Però el fadrí la desarmà fent-li una moixaina i pregant-li amb el còmic xec-xec de sa boca esdentegada... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 164.).

1. XEFLA f.

|| 1. Vega; menjada abundant i festosa (Empordà, Lluçanès, Vallès, Camp de Tarr.); cast. cuchipanda, guateque. Així que la nova de la xefla va esbombar-se per entre la caterva dels veremadors, Caselles Mult.32.

|| 2. Menja composta de col, patates i sagí (Tremp, Ll.); cast. menestra.

|| 3. Barreja de coses de menjar, i per ext., de qualsevol cosa (Cardona, Solsona); cast.baturrillo. «Quina xefla mengeu!»«Quina xefla fan, aquells tres!»

Fon.: ʃέflə (or.); ʧέflɛ (Tremp, Ll.).

2. XEFLA f.

Popa de la galta; galta voluminosa (Maestrat, Morella); cast. moflete.

Fon.: ʧέ̞fla (Benassal, Morella).

3. XEFLA f.

Eina de tall, semblant a un puntacorrent, que usen els corretgers (Alcoi).

Fon.: ʧéflɛ (Alcoi).

-Quin mèrit! -digué Nozdriov-. D'aquesta manera també el guanyaria jo. No, no, que provi de doblar les apostes, aleshores sí que veurem quina mena de jugador és! En canvi, amic Txítxikov, quina xefla no hem fet els primers dies! La veritat, la fira era magnífica. (Pàg. 64).

Allí sí que us feu un tip de treballar, sirgadors! Tots alhora, com abans heu anat de xefla i heu fet el boig, ara us poseu a treballar i a suar arrossegant la sirga amb una cançó tan infinita com la Russia. (Pàg. 133).

Estava en un estat d'ànim,,compreneu, que saltironava per la vorera. Entrà en una taverna de Palkin, a prendre una copa de vodka, dina al "London", senyor meu, on encomanà unes croquetes amb tàperes, una polla amb diferents farcits, una botella de vi, i al vespre se n'anà al teatre, en una paraula, anà de xefla. (Pàg. 193).

S'iniciaren entremaliadures dissimulades. De dia tots es quadraven i marcaven el pas, però de nits organitzaven xefles. (Pàg. 243) (Nikolai V. Cógol. Ànimes mortes (Miórtvyie dushi, trad. Josep M. Güell). Edicions 62, Barcelona, 1984, 1ª ed. ISBN: 84-297-2106-1. 350 pàgs.).

La Tuies, més fresca, més grassallona que mai, fou al Mas com majordona, on l'hereuet, encara que gelós i desconfiat, no podia menos de rebre els amics que l'ajudaven en los mals passos, i avui amb l'un, demà amb l'altre, tot eren al Molí Vell xefles i berenades. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 195.).

XEFLIS m.

Menjada abundant i festosa (Garrotxa, La Selva, Plana de Vic, Maresme, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); cast. cuchipanda. Varen anar a fer un xeflis a una casa de pagès, Genís Mercè 46.

Fon.: ʃέflis (or.).

Var. form. i sinòn.: xefla.

Josep Ginestar era el cap d'una colla d'homes inseparables i propensos a la gresca: el fuster Jeroni, el cotxer Francesc, el sabater del Pi i el també sastre Manuel, ajudats quan s'esqueia pels fadrins i els aprenents del taller d'en Ginestar.

Ja fos per iniciativa pròpia o bé sol·licitat pels amics, el sastre sempre estava disposat a prendre part en totes les activitats populars. Participava en fontades, xeflis diversos, festes de carrer, comèdies i saraus de Carnestoltes. (Elisenda Albertí. Un passeig per la moda de Barcelona. Ed. Albertí, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7246-098-0. 192 pàgs. Pàg. 84.).

-No. Que em pengin si hivaig. No sé on anirema parar El matrimoni s'ha tornat una cosa tan seriosa en aquests temps que corren que comença a fer por només de pensar-hi. En els meus temps ens ho preníem més a la lleugera, i no ens anava gens pitjor! Quan jo i el meu pobre home ens vam casar, vam fer durar el xeflis tota una setmana, i vam tenir borratxa tota la parròquia, i vam haver de demanar mitja corona per començar a posar casa! [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 366.].

Al mig de la sala nua, allò destacava admirablement!... Era un tiberi de patates amanides, de carxofes a la vinagreta, cireres confitades en aiguardent, un pastís sucós, un pernil sencer... Bé vaja, un autèntic xeflis i, de més a més, una sembrada de flors damunt les tovalles, entremig de les tasses! Ah! Ves per on! Aquesta sí que no me l'esperava! [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 208].

1. XEIXA (i en occ. i val. seixa). f.

|| 1. Blat de bona qualitat, que fa la farina blanca i més saborosa que la del blat ordinari; cast. trigo candeal. Nagun flaquer ne flaquera qui past pa de xexa,doc. a. 1375 (arx. mun. de Barc.). Una quartera de prims de sexa, doc. any 1387 (BSAL, ii, 106). Aies segó de xexa e met-lo en un drap, Micer Johan 422.Ni presumesca treure del present regna blat, xexa, ordi ni sivada, doc. any 1596 (BSAL, ix, 156). Dins aquest mas, o Maria, | guardau la xeixa retent,Colom Juven. 78. Xeixa blanca: la varietat de xeixa de color més clar, que es fa a les terres grasses però la seva farina no té tanta força com la de la xeixa roja (Mall.). Xeixa roja: la varietat que es fa a terres primes, és de color menys clar i la seva farina té molta força. Xeixa escoada o Xeixa tosa o Xeixa meca, o Xeixa motxa (Segarra, Conca de Barberà): la que no té aresta a l'espiga.

|| 2. fig. Diners (mall.).

|| 3. Cinquena, moneda antiga de cinc duros (Ripoll).

|| 4. Barretineta de punt que porten els infants (Vallès).

Loc.—a) Millor si és xeixa!: es diu per expressar la satisfacció que causa una cosa ben feta o molt convenient (Manacor).—b) Com que tenga xeixa venal: es diu d'un que duu el capell tirat cap enrera i amb l'ala molt alçada (Sineu).

Fon.: ʃéʃə (or., bal.); séјʃə (Camp de Tarr.); séјʃa (Guissona, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Al.); séјʃɛ (Alcoi).

Etim.: incerta; se n'han proposades diverses, però actualment preval la idea que es tracta d'un mot cèltic *sasĭa (cf. Corominas DECast, s. v. jeja).

2. XEIXA

Santa Xeixa: nom de santa imaginària, que s'usa en la locució «per Santa Xeixa» contestant a una pregunta «¿per què?» considerada inoportuna (Palma de Mall., Establiments). «¿Per què toquen ara ses campanes?—Per Santa Xeixa». «¿Per què voleu sortir abans d'hora?—Per Santa Xeixa» (o sia, per cap raó, o per una raó que no t'importa saber).

Etim.: forma femenina de xeix, nom de la lletra X i expressió de la incògnita en matemàtiques. Així com l'any xeix és ‘l'any indeterminat o desconegut’, Santa Xeixa es diu com a equivalent a ‘la santa desconeguda’ (i traslatíciament, ‘la raó desconeguda o inexplicada’).

La llenya s'havia consumit i l'estufa cremava; el te estava fet i abocat en vasos i tasses, aclarit amb un rajolí de llet; els panets, el pa tendre de xeixa, els ous durs, la mantega, el cap i pota d evedella, tot estava a punt.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 486.).

1. XEIXA (i en occ. i val. seixa). f.

|| 2. fig. Diners (mall.).

|| 3. Cinquena, moneda antiga de cinc duros (Ripoll).

|| 4. Barretineta de punt que porten els infants (Vallès).

Fon.: ʃéʃə (or., bal.); séјʃə (Camp de Tarr.); séјʃa (Guissona, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Al.); séјʃɛ (Alcoi).

Etim.: incerta; se n'han proposades diverses, però actualment preval la idea que es tracta d'un mot cèltic *sasĭa (cf. Corominas DECast, s. v. jeja).

2. XEIXA

La llenya s'havia consumit i l'estufa cremava; el te estava fet i abocat en vasos i tasses, aclarit amb un rajolí de llet; els panets, el pa tendre de xeixa, els ous durs, la mantega, el capi pota de vedella, tot estava a punt.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 87.).

Gràcies! -va dir el senyor Trotta i féu senyal amb la mà, com acomiadant-la. Es va asseure a la taula i només va beure el cafè. L'ou, la mel, la mantega i els panets de xeixa quedaren sobre la tauleta. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 161.].

1. XEMICAR v. intr.

Traspuar, sortir un líquid a través de foradets o trencs prims del recipient (Barc.); cast. rezumar.

Fon.: ʃəmiká (or.).

2. XEMICAR v. tr.

Esclafar, engrunar (Molins de Rei, ap. Aguiló Dicc.). «La roda de la màquina li ha xemicat la mà».

Quant als altres pisos, no es mirava prim a destruir-los i, aprofitant la carcassa i les parets mestres, hom els xemicava despietadament per fer-ne habitacions, com més millor, sense ordre ni concert. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 26.).

XENILLA

f. [IT] Cordó format per dos o més fils retorts l’un amb l’altre, o lligant entre ells una gasa de volta o altres lligats, que retenen un gran nombre de fils de seda o de llana tallats, els quals li donen un aspecte de pelfa o d’eruga i serveix per a adornament de vestits de dona, passamaneria, fabricació de catifes, etc. (IEC)

L'armari encara és ple de roba de la meva mare, dos llits amb el cobrellit de xenilla de color groc, cortines de color negre i groc amb disseny modernista sorprenent que va escollir el meu pare i una catifa.... (Marina Lewycka. La petita història dels tractors en ucraïnès. (A Short History of Tractors in Ukrainian, trad. Joan Puntí). Ed. La Campana, Barcelona, 2006, 2ª ed. ISBN: 84-95616-88-2. 380 pàgs. Pàg. 159.).

L'Idris assenteix. El cinema domèstic va ser idea d’ell, cosa que sempre havia volgut. Però ara l’incomoda. Se desconnectat de tot plegat: d’en Jason Speer, dels armai dels terres de color Copper Kettle, de les vambes canya alta dels seus fills, que costen cent seixanta dòlars, edredó de xenilla de la seva habitació, de l’energia amb e ell i la Nahil han perseguit aquestes coses. Els fruits de seva ambició ara li semblen frívols. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 175.].

1. XERA f.

|| 1. Afalagadura, festa; gest o altra demostració d'alegria, d'estimació, de benvolença envers algú (Garrotxa, Plana de Vic, Pallars): cast. halago, agasajo, caricia, arrumaco. «Deixa'm anar a fer quatre xeres a la mare, que està una mica trista». Existeix la variant aixera: Estrenyent-li la mà y fent-li aixeras de bon amich, Oller Bogeria 132.

|| 2. Demostració sorollosa d'alegria; cast. algazara, gresca. «Farem una xera per celebrar el teu èxit». Entre fortes rialles reprenen la faena, fent xera al comentar coses i casos, Moreira Folkl. 225. Nit de gran xera, en la que molta gent surtia al camp, ibid. 318.

|| 3. Menjada festosa, abundant (or.); cast. cuchipanda, comilona. Semblava que complissen un deure, i no pas que fessin una eixera nadalenca, Bertrana Herois 130. Especialment: a) Berenada o menjada festosa, feta al camp (Benassal); cast. jira.

|| 4. Èxit, resultat positiu d'una cosa (Empordà). Fer bona xera: obtenir bon resultat. Fer poca xera: obtenir resultat inferior al que hom es proposava. Tenir una bona xera: es diu especialment de fer una bona pescada, una bona caçada, una replega abundant de caragols, de bolets, etc. (L'Escala). Bona aixera qui vos puga arreplegar, Víct. Cat., Cayres 68. Fer molta xera un vestit o altra cosa: fer molt bon efecte a qui ho veu, produir bona impressió pels colors vius, per la bona presentació (Pont de S.).

|| 5. Flama molt viva, encara que sigui de poca durada (Vall de Ribes, Cerdanya, Berguedà, Garrotxa, Lluçanès, Solsona, Plana de Vic, Ribagorça, Pallars, Tremp, Pla d'Urgell, Ll.); cast. llama, gozo, alegrón. Avivades amb xeres de sarments i esporga d'oliver, Serra Calend. folkl. 330. A la vora del foc, amb bones xeres, se va aixugar, Lluís Rec. 59. «Foc d'argelagues, | foc reial; | passada la xera, | res no val» (Les Paüls).

Refr.

—«Una xera de marit, no dura sinó un xic»: es diu per les mostres d'afecte poc sentides (Alt Empordà, Garrotxa).

Fon.: és variable el grau d'obertura de la e. Tenim recollides aquestes pronúncies: ʃéɾə (Plana de Vic), ʃέɾə (Berga), ʧéɾa (Pont de S.), ʧέɾɛ (Organyà).

Etim.: del fr. chère, mat. sign. |||| 1 i 3. Aquest mot francès ve del grec i llatí tardà cara; de l'expressió bonne chère, ‘bona cara’, prové el significat || 1, i defaire bonne chère, ‘fer bona acollida a un visitant o comensal’ prové el significat || 3, de ‘bon menjar, menjada festosa’. La idea de ‘cara alegre, alegria’, que presideix ambdós significats, explica el significat || 2, de ‘demostració sorollosa d'alegria’, i el || 4, de ‘bon èxit, bon resultat’. En l'accepció || 5, de ‘flamarada viva encara que curta’, xera havia estat considerat com d'origen desconegut (cf. BDC,xxiv, 76-77, nota); però sembla segur que no es tracta d'un mot d'origen diferent, sinó del mateix mot francès chère, que ha pres en català el sentit de ‘alegria’, i d'aquí el de ‘flama alegre, foc reconfortant’; la dificultat semàntica que es trobava per a aquesta identificació queda resolta si tenim present que una flamarada viva s'anomena en castellà gozo i alegrón, és a dir, amb expressions directament relacionades amb la idea de ‘goig, alegria’.

2. XERA f.

Ocell molt petit, cendrós, que viu d'insectes i fa el niu per les argelagues, brosses, camps de blat, etc. (Gandia, Sanet).—V. xerna.

Fon.: ʧéɾa (Gandia); ʧέ̞ɾa (Sanet).

3. XERA

Nom amb què els pastors criden les ovelles, repetint-lo: xera, xera, xera... (Bagà, Berga).

Fon.: ʃέɾɛ (Berguedà).

Etim.: del fr. chère, ‘estimada’.

El sastre Josep Ginestar era un exemplar típic d'aquells menestrals de bon humor que abundaven tant a Barcelona, els quals tenien la virtut de compaginar l’amor al treball amb la platxèria, de manera que, posades ambdues vocacions al fil de la balança, no pesava més l'afecció que l'obligació, ans bé els plats es mantenien al mateix nivell. Quan es tractava de trescar, en Po no mirava hores i molt sovint, en feines de compromís, s’ajocava quan els galls cantaven o es llevava a punta de dia. Fora d'això, Ginestar era un "bútxara”, la xera del barri, amatent sempre a prendre part activa en totes les expansions populars per iniciativa pròpia o bé sol·licitat pels amics de borina perquè, com deia Rafael d'Amat, era `home de tarumba”, ”pare de la broma”, ”un dels valents que hi ha en Barcelona, més conegut que la sarna”. En xeflis, fontades, festes de carrer, esquellots, comèdies i saraus de Carnestoltes, era el número u, i com aquells actors que convençuts de la seva vàlua no rebutgen cap paper, per insignificant que sigui, perquè saben que en tots han de lluir-se, a Po Ginestar tant se li'n donava dur un ciri com el penó de la processó de la gresca i així tan aviat el veiem fer cadeneta per al guarniment del carrer com emparaular els músics i en les funcions d'aficionats, quan no representava, arranjava l'escena, posava en rengle les cadires, encenia i apagava els llums, recollia les entrades i tenia cura, sobretot, del vestuari. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 86.).

XEREMIA f.

|| 1. (usat sobretot en pl.) Cornamusa (mall., men.). «Set anys, nou mesos i dies | esclau de rei vaig estar | per aprendre de sonar | es grai de ses xeremies» (cançó pop. Mall.). Respon, lo orga, el chor y xeremias, doc. a. 1725 (BSAL, xii, 90). Sentiràs la xeremia, | aquest aucell sense niu, Riber Sol ixent 4. El so de les xeremies escampava discordàncies, Galmés Flor 77.

|| 2. pl. Nunú, canó de canya que es fa sonar per les vibracions d'un paper prim atesat a un cap del mateix canó (Ferreries, Eiv.); cast. canuto, pipitaña.

|| 3. pl. Collera de cànem de sac, molt lleugera, que porten les mules per a batre (Puigpunyent, Valldemossa, Sencelles).

|| 4. Tija que es forma de l'ull d'una herba o hortalissa, com julivert, enciam, col, espinac (St. Joan de S.).

Loc.—a) Fer ses xeremies: fer la plorinyaia, gemegar insistentment (Santanyí).—b) Més ple que unes xeremies: es diu d'una persona o animal que ha menjat molt (Mall.)—c) Dia de xeremies: dia de festa grossa (Mall.).

Fon.: ʃəɾəmíə (bal.).

Intens.: xeremiassa, xeremieta, xeremiona, xeremiota, xeremiot.

Etim.: del fr. chalemie, ‘flauta de can

Valls té el rictus adust i aquella cara de xeremia a punt de rebentar en música de festa s'ha tornat de ximbomba fosca. Se sent culpable. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 193.).

Xeremies

XII

Els pastors de Virgili tocaven xeremies i altres coses

i cantaven l'amor literàriament.

(D'altra banda, mai no he llegit Virgili. ¿Per què, ara digueu, l'hauria de llegir?)

[Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Cafeiro. (Poemas de Alberto Caeiro, trad. J. Sala-Sanahuja). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8477273553. 216 p. P. 71.].

1. XERIC m.

|| 1. Xiscle; crit agut i inarticulat, generalment de dolor o de por (Gironès, Empordà, Plana de Vic); cast. chillido. Una bella tarda d'octubre, en què els xerics d'aucells... se remolcaven encar per demunt les terres, Víct. Cat., Ombr. 97.

|| 2. Animal domèstic, especialment el porcell (Lluçanès).

Fon.: ʃəɾík (or.).

Etim.: onomatopeia.

2. XERIC m.

Acop de figa (Pollença, Inca, Llubí, Costitx, Sencelles, Mancor).

Fon.: ʃəɾík (mall.).

Etim.: variant de xereca.

...i després va venir aquell crit prim, com fet exprés amb voluntat de renúncia, a la matinada, perquè el colós havia afirmat que la nit bíblica s'acabava a quarts de cinc del matí, com una quarantena i una quaresma per Pasqua Florida, va venir aquell xeric orfe que va fer quan ell va caure la gibrella de les mans davant d'aquella madoganya, d'aquell molí de vent, nuet com un jesuset (ah, i ella hi havia de combregar, amb aquella pedra, l'ara d'un holocaust tan modest i tan punyent...), davant d'aquella perforació del no-res, d'aquell membre espantos que se'n deia allò que no sona, segons la mare, filla meya, se'n deia, i ara ja només això, precisament, aquestes dues calaveretes negres, secundina seca d'aquella aurora amarga, dues peladelles abonyegades on el ferro aviat es rovellaria si l'aigua i el sabó, té... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 14-15.).

XERIGOT m.:

V. serigot.

SERIGOT o XERIGOT m.

|| 1. La part aquosa de la llet, separada de la coagulable; cast. suero. Seriguot fresch, e majorment de cabres, bulit e colat, Arn. Vil. ii, 173. Evitar de dir... xerigot per serigot, Fenollar Regles 109. Raels de romagueres, xerigot de llet, Agustí Secr. 105. Anava exprement amb les mans la nata per escórrer el xerigot, Massó Croq. 47. Una gota de serigot dins una gleva de sang, Galmés Flor 38. A Menorca, terra típicament formatgera, distingeixen tres classes de serigot: el serigot melsís o serigot verjo, que és el que es desprèn de la llet en prendre's aquesta per a fer el formatge; el serigot micós, que queda després de treure per ebullició el brossat, i que conserva miques d'aquest producte; i serigot d'es rai, que es forma rentant el brossat ja batut per a separar la mantega, i naturalment és el de qualitat més inferior.

|| 2. fig. Suc brut (mall.); cast. aguachirle. Sa síquia comuna que replega ses aygos de ses clavegueres y altres serigots, Ignor. 4.

Loc.—a) Beure més vi que cap truja xerigot: beure'n molt, perquè a les truges els agrada molt el xerigot (Garrotxa).—b) Esser es serigot d'es rai: esser una cosa inútil, no valer res (Men.). Per significar que una persona és considerada amb menyspreu, com a no-res, diuen que «el troben darrera es serigot d'es rai» (Ciutadella).

Var. form.: sirigot (Cirigot de cabres, Cauliach Coll., ii, 1a, 5); sergot (Porgar lo cap... ab sergot e escamonea, Alcoatí 39 vo): soligot, sorigot, xurigot.

Fon.: səɾiɣɔ̞́t (mall., men.); seɾiɣɔ́t (Àreu); ʃəɾiɣɔ́t (or.); siɾiɣɔ́t (Tavascan, Tor); ʧiɾiɣɔ́t (Farrera, Estaon, Senet, Durro, Esterri de C.); ʃiɾiɣɔ́t (La Massana, Lladrós); ʃiɾɣɔ́t (Tredós); soliɣɔ́t (Tortosa); ʧoɾiɣɔ̞́t (Val.); ʧuɾiɣɔ̞́t (Alcoi).

Etim.: derivat d'una forma de llatí ibèric *sŏrum (corresponent al clàssic sĕrum, mat. sign.), amb un doble sufix -ig -ot del qual no es veu clara la procedència.

Xerigot

AARON

Ara anem amb els gots, i més lleuger que el vol de l'oreneta. Deixaré allà segur el tresor que duc als braços, i allà en secret tindré dues paraules amb els amics de nostra Emperadriu, Vine, tu, brivalló molsut de llavis, et duré lluny d'aquí, perquè ens fas nosa. Et nodriran d'arrels i fruits silvestres, de xerigot i de recuit, i allà mamaràs d'una cabra, i una espluga tindràs per sostre, i pujaràs valent perquè siguis soldat, i dels que manen! (Surt.) [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 113.].

XERINGUILLA f.

Arbust de la família de les saxifragàcies, espècie Philadelphus coronarius, de fulles oposades ovals, velloses per sota, i flors blanques en raïms, molt oloroses; cast. jeringuilla. Aspirant la flayre dels clavells y la xeringuilla dels testos, Pons Auca 15.

Xeringuilla (enllaç inatge)

Fa un dia plujós, avui que hem decidit anar a visitar el Cementiri Central de Viena. Però de moment no plou. El mes de maig s’està acabant i els tells immensos del cementiri estan a punt de fer esclatar la seva florida adormidora. Hi ha saüquers florits, això sí, i xeringuilles plenes d’aquelles papallones blanques de les seves flors. (Narcís Comadire. Passeig de maig. Diari Ara, 08/06/2019, pàg. 29.).

XERIPA f.:

V. xiripa.

XIRIPA f. (castellanisme)

Casualitat favorable; bona sort inesperada; cast. chiripa.

Var. form. vulgars: xeripa (Això era per ell una xeripa, Rond. Eiv. 48);xelipa.

Fon.: ʧiɾípa (occ., val.); ʃəɾípə (bal.); ʃəɫípə (or.).

Intens.: xiripeta, xiripassa, xiripada.

Etim.: del cast. chiripa, mot d'origen incert, probablement sudamericà.

El de Pere Onofre fou un regal, una xeripa que devia al seu soci Pere Desbrull, al qual convenia que anés i vingués lliurement.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 99.).

XEROI, -OIA adj.:

V. xoroi.

1. XOROI m.

Soroll (Empordà, Plana de Vic, Masnou, Maó); cast. ruido. Va començar a tossir... y venga fer xuroy, A. Ruiz Pablo (Catalana, vi, 554).

Fon.: ʃuɾóј (or., men.).

2. XOROI (o xeroi), -OIA adj.

Mancat d'una orella o d'un tros d'orella (mall., men.); cast. desorejado. Ses dues oreyes botien en terra... y es pobre xeroy heu donava a ses cames, Alcover Rond. ii, 130. Fer xoroi algú: tallar-li les orelles o una orella. Tornar xoroi: tornar beneit, perdre el seny (mall.). Hey ha gent que torna xeroya en tractar-se de veure pantorrilles, Roq. 28.

Fon.: ʃoɾóј, ʃəɾóј (mall.); ʃuɾóј (men.).

Etim.: derivat postverbal de xoroiar.

Emparant-se en l'insomni, Costura esmicolava ara tots aquells fets que el confés només coneixia a mitges, sense saber com havia de relatar-los-hi per escrit i si calla apuntar-ho tot, tal com el seu cosí li ho explicó, o podia limitar-se a una versió resumida, molt pareguda a la que Ii oferí de viva veu aquella tarda, en la qual donés només les dades imprescindibles que afectessin directament Cap de Trons i la seva filla Aina, i ometés que les ferides als seus fills i al seu cunyat xeroi eren amb la intenció de perseverar en el pacte de Jahvé, cosa que dubtava que hagués aconseguit malgrat les seves afirmacions. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 58.).

XERRAPETA m. i f.

Xerraire (Amer).

Fon.: ʃərəpέtə (or.).

Etim.: compost dels imperatius de xerrar i petar.

Xerrapeta

...això mentre que el seu personatge també vol seguir l'ofici, però en canvi, el pare vol que estudiï per què no li veu futur), Mariona (una adolescent, interpretada per Xènia Roset, amb el sentiment d'estranyesa i les inseguretats pròpies de l'edat) i Iris, un belluguet, una nena imaginativa i xerrapeta. (Imma Merino. Un cant per la “terra ferma, casa amada”. Art. L’Avenç 492, maig 2022. P. 64.).

XERRIC-XERRAC m.:

V. xarric-xarrac.

1. XERRIC m.

|| 1. Soroll estrident, de fregadís aspre; cast. chirrido, rechinamiento. No escoltis el xerric de les politges, Dolç Somni 35. Els lladrucs dels gossos, el xerric dels grills, Espriu Lab. 120.

|| 2. Soroll que, en beure a galet, es produeix entre el paladar i la punta de la llengua (Empordà, Garrotxa, Cardona, Solsona).

|| 3. Tirada de vi o d'altre líquid begut a galet (Camp de Tarr.); cast. trago. No falten uns bons xerrichs de vi nou, Arx. Trad. Pop. i, 47.

|| 4. a) Vailet ( || 2); llogat per a fer enviats i per a ajudar en coses elementals (Cerdanya, Garrotxa, Empordà, Lluçanès); cast. mozo, mochil. Mentres tant la ermitana y el xerrich triaran los minyons que 'ls hi facin més peça, Víct. Cat. Sol. 86.—b) Bordegàs, jovenot, especialment el que treballa com a mosso de fonda o d'un menestral (Vallès, Barc.); cast. mozo. En tant els xerrichs ab las safatas de la xacolateria sota aixella, Pons Auca 195.

|| 5. Teler de mà per a fer mitges i altres gèneres de punt (Olot).

|| 6. Joc de nois, en el qual el jugador que para està ajagut i lligat per la mà amb una corda de la qual un altre noi té el cap; aquest segon jugador encalça els altres, que procuren pegar al qui jeu (Penedès).

Loc.

—Ni xerric ni marric: es diu per indicar el propòsit de no parlar sobre un assumpte determinat (Segarra, Urgell).

Fon.: ʃərík (pir-or., or.).

Etim.: onomatopeia.

2. XERRIC m.

Coscoll, segons Cost. Cat. i, 166. Es probable que sigui una errada de transcripció, per garric.

El noi era a tocar del cavalló abans esmentat, i cada pocs segons sacsejava el xerric-xerrac. A cada sacsejada, les gralles deixaven de picar , s'alçaven i s'allunyaven amb ales reposades, brunyides com escarselles mallades, per a tot seguit tornar , mirar-lo cautelosament , i baixar a nodrir-se a una distància més considerable. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 21.].

Un cop allà, hagueren d'estar sobre la palla que col·locat per esmortir els discordants xerrics de les prop dels bustos de pedra, antics i gastats, que envolta difici i que es miraven amb pàl·lida severitat els es = ments i, particularment, Jude —fet un sant Llàtzer— i els nens, com si fossin personatges ridículs que no tenen res a fer-hi. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 328.].

1. XERRICAR v.

|| 1. intr. Soroll estrident, de fregadís aspre (or., occ.); cast. chirriar, rechinar. La sorra ha xerricat sota les urpes, Espriu Lab. 172.

|| 2. a) intr. Fer xerrics ( || 2) bevent a galet; produir amb la boca un soroll semblant al que es fa en beure a galet (or., occ.). En nostras montanyas, dihem: No és bon català qui no sap xerricar, Bosch Rec. 176. Ronchi s'endormiscà i xerricava com si begués, Espriu Lab. 129.—b) tr. Beure a galet i fent xerrics. Blava porrona alçant, lo vi xarrica, Clapés Engl. 23.

|| 3. intr. Ploviscar (Eiv.); cast. lloviznar.

|| 4. Cobrir el boc la cabra (Eiv.).

Fon.: ʃəriká (or., eiv.); ʧariḳá (occ.).

Etim.: onomatopeia.

-Acabem-nos aquesta ampolla. Necessito una xerricada. Perquè estem parlant en llibertat. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 217.).

Amb aire greu, ens vam dirigir a la sagristia, on vam trobar l'única persona viva d'aquell lloc: el vell venedor de la xerricant botiga de regals, plena de medalletes, crucifixos, targetes postals i col·leccions de diapositives. Era un vell sacerdot vestit amb una sotana llefiscosa, sense afaitar i amb els cabells grisos despentinats. Allà on visqués aquell clergue, la higiene brillava per la seva absència. Ens va mirar malament quan vam entrar, però, de sobte, va canviar l”expressió i va exhibir una amabilitat servil que em va desagradar. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 193.].

D'entremig de grans fullaraques venien passades de rossinyol. Tan aviat son cant n'era d'alegria com sem blava plany de viudesa. Estava content? Trist? Altres ve gades xerricava com rient de ses quimeres. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 96.).

Xerricant

I apa!, se'n va a fer ballera més lluny, aquella boja, xerricant entre les corretges i els volants, a portar als ho mes les seves racions de constrenyiments. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 255.].

Xerricava

La fila davant de l'ascensor era tan llarga que no hi va poder pujar fins al tercer viatge, i es va entaforar en una caixa de ferro que xerricava i tremolava: la va fer pensar en el costum dels gitanos d'enterrar els morts en vertical. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 22.].

Xerrica

L'aigua xerrica al càntir que alço cap als meus llavis

«És un so frescal», em diu aquell que no la tasta.

Somric. El so és només de xerricar.

Bec l'aigua sense sentir res amb la gorja.

[Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Cafeiro. (Poemas de Alberto Caeiro, trad. J. Sala-Sanahuja). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8477273553. 216 p. P. 195.].

XERROTERIA f.

Acció i efecte de xerrar; allò que es manifesta parlant indiscretament o malèvolament (Ll.); cast. habladuría, chisme, chismorreo. Respecte a les altres xerroteries, no en feia cap cabal, Santamaria Narr. 202.

Fon.: ʧaroteɾíɛ (Lleida).

Té un feble per les xerroteries sobre la vida privada dels poetes i narradors d'Amèrica del Sud; quin un va fer banyut a quin altre; quin poeta i diplomàtic va patir, de jovenet, una malaltia venèria que el va deixar calb com una titina i a més va treballar en secret per la CIA... però sospit que m'amolla aquestes xafarderies il·lustrades sobretot amb el propòsit d'aigualir admiració que jo hagi pogut expressar cap un o un altre. [...] (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 7.).

XICANDRA

La Xicranda, Jacaranda mimosifolia(sinònim: Jacaranda acutifolia) és un arbrede la família de les Bignoniàcies.

Descripció

Arriba a fer de 5 a 15 m d'alt. Les fulles són compostes de 45 cm de llarg i bipinnades amb folíols d'1 cm de llarg.

Les flors fan 5 cm de llarg i estan agrupades en panícula. Són molt vistoses i cobreixen l'arbre de masses abundants de color violeta clar. A les zones subtropicals la xicranda floreix a la primavera i al principi de l'estiu. El fruit és un llegum llenyós de 5 cm de diàmetre que conté nombroses llavors alades.

Usos i ecologia

L'extracte de fulles de xicranda sembla tenir propietats contra determinats bacteris.

La xicranda és un arbre originari de llocs de clima subtropical de l'Amèrica del Sud. És una molt utilitzada com a planta ornamental allà on les temperatures no baixin per sota de -7 °C, és a dir als llocs on l'hivern sigui prou suau com per a fer possible el conreu de cítrics.

Malgrat que és una espècie cultivada a molts països tropicals i subtropicals, la xicranda es troba amenaçada en els seus hàbitats naturals. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Xicranda)

I a la primavera, la Valentina es va enamorar. la seva mare la va veure florir al mateix temps que els xicandres del seu carrer. Havia de reconèixer que estava encantada amb aquests arbres blaus, encara que fos el seu ex qui les hagués fet plantar, alternats amb les acàcies de tota la vida. (Sílvia Soler, L'estiu que comença. Ed.Planeta, Barcelona, 1ª ed. 2014. ISBN: 978-84-9930-810-4. 226 pàgs. Pàg. 211.).

L'avinguda principal esta cenyida entre cases colonials clàssiques, amb xamfrans rodons i finestres oblongues de les quals pengen tulipes, xicrandes i buguenvíllies. [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 173.].

Des dels primitius armaris de roure massís, de línies simples però guarnits i reforçats amb notables treballs de serralleria, fins als trèmols de xicranda revestits per dins de doradillo, els armaris de totes mides i qualitats han estat la peça més solemne i respectable de la casa. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 70.)..

En els sòcols, els basaments, els plints i els altres peus d'assentament, hom emprava fustes fines, com banús, caoba i xicranda amb embotits i incrustracions de vori, mareperla i plata... (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 152.).

XICRA f.

Tassa estreta, més alta que ampla, que serveix principalment per a prendre xocolata; cast. jícara. Se'ns ha servit lo xocolate ab lo demés per sucar a la xicra, Baró de Maldà (a. 1808) (Gaz. de Vich, 12 nov. 1925). Me l'abocava a la xicra, Ruyra Pinya, ii, 56.

Loc.

—Podria tancar el pa sota una xicra: es diu d'una persona o gent molt pobra (Penedès).

Fon.: ʃíkɾə (or., men.); ʃíkəɾə (mall., eiv.).

Var. form.: quíquera (val.).

Etim.: del cast. jícara, que ve de l'antic mexicà.

Endavant, Vilana -va ordenar fent un xarrup de la xocolata desfeta que havia descobert a Barcelona. En bevia una tassa cada tarda. El toc suau de la ceràmica gruixuda de les xicres el complaïa especialment. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 121.).

L'aspror del pas dels anys. Tot i que está apedacada de dalt a baix, la pega encara es podria fer servir. Hi caben tres xicres de xocolata justes. No pot evitar pensar que, ara que l'Oriol és fora, en sobraria una. Ja sempre en sobrará una. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 14.).

XIM-XIM m.

|| 1. So de músiques de metall i platerets, sobretot el que es fa per donar solemnitat o importància a un esdeveniment; cast. chinchín.

|| 2. Pluja menuda i seguida; cast. calabobos. Sense galibar el xim-xim glaçat que ens mullava, Santamaria Vida 64.

Fon.: ʃimʃím (or.); ʧimʧím (occ., val.); ʃiɲʃím (bal.).

Etim.: onomatopeia.

Xim-xim

A Ferndean, no hi vivia ningú i no estava moblat, tret d'un parell o tres d'habitacions que servien per allotjar l'amo quan hi anava durant la temporada de caça.

Vaig arribar en aquesta casa cap al tard, un vespre que es caracteritzava per un cel ennuvolat, un fred glaçat i un xim-xim penetrant. Vaig recórrer l'última milla a peu, després d'haver acomiadat el landó i el cotxer amb la doble remuneració que li havia promès. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 469.].

XIMAR v. tr.

|| 1. Beure amb el broc ficat a la boca (Plana de Vic).

|| 2. Beure abundantment o a plaer (Rosselló). Vinc de ximar un petit veire d'anisseta, Saisset Vinyes i dones 5. (V. xumar).

L’Anatole mirava de recordar-ne els millors estirabots i els col·locava a les converses com si se'ls hagués inventat. Lemmy Caution, Barney Morgan, Larry Blake i les altres encarnacions de l'actor vivien en un món meravellós, amb castanyons judiciosament distribuïts als malvats i pepes sensacionals, on fumaven cigarretes Lucky Strike i ximaven els millors whiski es tot lo dia... L'Anatole hauria volgut tenir la classe d'Eddie Constantine, la veu de Luis Mariano, el swing de Frank Sinatra, l'estil de Henry de Montherlant, el francès de Roger Peyrefitte i l'afrikaans d'Eugène Marais. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 26.).

(...) com la Bella Darvi, Joris van Rensburg somreia i no responia mai. Noiit. Un dia que havien ximat més del compte, l'Anatole li demana:

—Perdona, Joris, però volia saber una cosa. Haat jy vrouens? (Odies les dones?') (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 94.).

Com ho proclamava tan bon punt havia ximat, en Colombani era monarquista. Cada cop que podia estafar la república, no se'n privava.. Plorant de riure, ens havia explicat la seua obra mestra. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 125.).

XIP-XAP

|| 1. Onomatopeia del xipolleig. Han pegat un xipxap sos peus dintre d'un clot d'aigua, Maldà Col·legi 132. No s'oïa més que els gemecs ofegats dels parents i el xipxap dels peus en la terra ensopada, Víct. Cat., Mare Bal. 42.

|| 2. Joc de xics, en el qual n'hi ha dos que paren, peguen dues potades a la paret i encalcen els altres; quan n'agafen algun, surten amb ell i tornen encalçar, fins que els han agafats tots (Vinaròs).

La majoria d'ells menjava al restaurant de l'estació. Carl Joseph, també. Caminava de bona gana sobre un fang que feia xip-xap, només per veure una estació. Era la darrera estació de la monarquia, però, tanmateix, podia mostrar dos parells de vies ben lluents que s'estenien, ininterrompudament, fins al mateix cor del reialme. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 150.].

XIPOLLEJAR v. intr.

Agitar la superfície de l'aigua o d'un altre líquid movent-s'hi dintre o movent-hi algun objecte; cast. chapotear. Els ànechs de la ferreria xipollejaven al rieral,Girbal Oratjol 60. Els vailets xipollejaven en la transparència de l'aigua, Espriu Anys 29. Quant tots sapiguem rentar-nos sense xipollejar ni escampar l'algua,Pla Pagesos 72.

Var. form.: xapollejar (Víct. Cat., Ombr. 66).

Fon.: ʃipuʎəʒa, ʃəpuʎəʒá (or.); ʧipoʎeʒá (occ.).

Etim.: onomatopeia; V. xipoll.

Ell li digué que, com que feia un dia tan bonic, havia vingut a proposar-li un passeig com en temps passats. Podien passar una hora o dues al parc, i passejar per la riba del Serpentine, o bé xipollejar-hi, si ella volia; podien contemplar els xaiets, o donar menjar als ànecs, si es posava un rosegó de pa a la butxaca. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 403.].

Molts del sarau seguiren, mes a l'arribar al siti de la lluita, lo secretari queia, i l'hereuet, saltant lo torrento, fugia per l'altra banda... I com la gent de poble tem acos tar-se de morts i ferits per estalviar raons amb la Justicia, lo pobre secretari dessangrant-se i panteixant fou aban donat en un xipoll de llot format de fang massa trepitjat i do sang presa. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 77.).

Xipollejant

Vam pujar xipollejant per un camí de grava força ample. Ens van obrir una porta i la minyona em va conduir per un corredor fins a una sala amb llar de foc. Després, em va deixar sola. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 47.].

Xipollejava

Jo caminava descalç pel regueró sentint la força de l'aigua entre els turmells i els genolls, hi feia navegar barquets ja preparats de paper o de fulla de canya que s'enfonsaven ràpidament sense poder resistir la tempesta, saltava i xipollejava fins a esguitar-me sencer cames i cos i acabar tot banyat, o entrava dins de la terra ja convertida en fang tendre i enfonsava els peuets en la matèria fresca i pastosa, fins als turmells, com si jo fóra també una planta que es regava. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 82.).

XIPOTEJAR v. intr.

|| 1. Xipollejar (Cerdanya, Ribes); cast. chapotear.

|| 2. Xafardejar (Rosselló); cast. chismorrear.

Var. form.: xapotejar.

Fon.: ʃiputəʒá (Rosselló, Puigcerdà); ʃəputəʒá (Vall de Ribes).

Com més anava, la germana de l'Alain més s'aver gonyia d'haver nascut francesa. Fins llavors la germana de l'Alain s'havia desinteres sat de la política. Preferia els xipots sobre els amors dels actors de Hollywood. Havia sobrevolat tots els esdeveniments d'Algèria. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 140.).

A més a més, el comandant ja no venia a 1'escola. Tothom murmurava, tots els oficials xipotejaven fins que arribés finalment el permís. Em vaig creuar un dia amb el vidu i li vaig presentar el meu condol. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 345.).

XIROI / XIROIA

adj. [LC] D’un temperament alegre, trempat, com infantívol, que fa gràcia.

Quan vaig baixar les escales cap al pis, amb un barnús i unes vambes que ella m'havia deixat i uns mitjons blancs i gruixuts, jo hauria dit que els estrenava, em va semblar que no tocava de peus a terra, em notava una mica xiroia, mira tu, quines coses fan els ponxs. (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 334).

L'endemà Schönbok, l'amic de Nekhliúdov, va anar a trobar-lo a casa de les seves ties. Bell home, brillant, xiroi, encisà literalment les senyoretes amb la seva elegància, la seva gentilesa, la seva generositat i la seva afecció per Dimitri.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 87.).

Semblarà estrany, però cridaven més l'atenció un nom extravagant o una redacció estrafolària que no pas una denominació regular i corrent; se'n parlava molt, era objecte de comentaris, en to xiroi o de blasme, i és motiu que ens hi entretinguem ara. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 29.).

Abans de la teva malaltia, la Pema devia tenir un carácter xiroi, una actitud oberta de bat a bat. (Gaspar Hernández. El silenci. Ed. Destino, 2ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-9710-103-5. 222 pàgs. Pàg. 105.).

La disfressa, en conjunt, tenia l'avantatge d'anivellar totes les condicions personals de figura, moral i fortuna i àdhuc, en alguns casos xirois, hom feia engany en el sexe. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 40.).

-I xiroia - va dir el senyor Andreu, mirant-la.

- Ai, que em trenco ! - crida la senyora -. Xiroia ! I esclata a riure, mes fort encara. (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-

Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 178.).

-¿Què, no fa una ensumadeta?-diu oferint la ta baquera a les dones, que ensumen i esternuden. L'avi s'entusiasma una cosa de no dir, esclata en un riure xiroi i crida:

-Ajut! Que Déu ens empari! Fins i tot donen rapè als gossos. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 62.].

Xiroia

És la confessió biològica. Així que el treball i el fred ja no ens constrenyen, afluixen un moment les seves tenalles, podem percebre dels blancs allò que es descobreix de la xiroia riba, un cop la mar se n'en retira: la veritat, bassals pesadament pudents, els crancs, la carronya i cagallons. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 128.].

Xirois

Vaig esperar el matí encenent un misto de tant en tant. El dia arribà amb una tromba de llum i després aparegueren els negres del servei per oferir-me, riallers, la seva enorme inutilitat, fora que amb tot eren xirois. Intenta ven instruir-me en la despreocupació. Ja podia jo, per mitjà d'una sèrie de gestos meditats, intentar fer-los comprendre com m'inquietava la desaparició de Robinson, que la cosa no semblava que els impedís de fotre-se'n completa ment. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 194.].

Xiroia

Recuperava la seva manera de ser xiroia en les bromes amb els dos fills petits, Sebastiano i Peppino, que encara estaven molt d'ella. Sebastiano se li hauria tirat a la falda si ella no s'hagués defensat. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 165-166.].

XISTO m. (castellanisme)

Acudit; petita narració o joc de paraules que provoca la rialla; cast. chiste. Era un joc de disbarats amb una tendència al xisto madrileny, Pla Rus. 329.

Var. form. (castellanisme encara més inadmissible que xisto): xiste (pronunciat ambe tancada, com en castellà). A cada xiste grosser, Vilanova Obres, iv, 155.

Fon.: ʃístu (or.). A les altres regions domina absolutament la forma completament castellana xiste.

Es, senzillament, que el que en diuen Estatut no dóna ni per fer-ne acudits... No val la pena caricaturitzar un poder que no existeix. Un poder que no existeix es caricaturitza ell mateix. No hi ha res a exorcitzar. Qualsevol intent de fer-ne un xisto es tornaria contra aquell que ho intentés.(Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 18.).

XIXA

Pipa d'aigua

Narguil, narguilé, arguila, xixa: noms diversos per a referir-se a la pipa d'aigua. [Alaa Al Aswani. L'edifici Iaqubian ('Imarut Ya 'qubyan. Tard. Pius Alibek). Edicions de 1984, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061804. 236 pàgs. Pàg. 141.].

XIXINA f.

|| 1. Carn picolada (or., occ.); cast. picadillo. Se li amorrà a una cama, que si la gent no hi corre, li hauria deixada feta xixina, Víct. Cat., Ombr. 50.

|| 2. Fer xixina o xixines d'algú: fer-ne tot el que es vol; abusar-ne; fer-ne burla grossera (Empordà, Mall.). Es tertulians fan befa y xixina d'en Fernando, Roq. 30.

Fon.: ʃiʃínə (or., mall.).

Etim.: incerta. A primera vista sembla relacionable amb el cast. cecina, ‘carn assecada’, però no hi ha coincidència de significats (cf. Corominas DECast, i, 747).

-Els fets, sí. Però si reveles la font... L'Hugo Serra aquest està acabat. Xixina.

-Què?

-Que en fotran xixina.

(Xavier Bosch. Eufòria. ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-459-2. 320 pàgs. Pàg. 272.).

A en Jack el turmentaven uns records de l'Amelia, una dona emocionalment fràgil a qui ell havia maltractat psicològicament fins a fer-ne xixines i que havia acabat alliberant-se d'ell amb un còctel de vodka i monòxid de carboni.[Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 273].

Les colles de segadors es negaven a sortir, en ple agost, per por del saltamarges, els soldats es despertaven obsessionats amb aquell dimoni que al matí era a Folgueroles cremant el paller d'un delator i a la tarda feia xixina una escorta de la diligència i atracava els viatgers en ple camí ral, a prop de Tagamanent.(Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 87.).

Malgrat tot, cantaven i reien. Per a ells era com un joc. Un cop acabades les classes, l'esbatusaven i li escrivien amb guix, a l'esquena: «fill d'un enemic poble».

...Un pas fora de la columna i et disparaven. Si aconseguies d'arribar al bosc, les bèsties salvatges et feien xixines. De nit, al barracó, et podien tallar el coll. De cop i volta agafaven i et donaven mort. Perquè sí. Sense ni una paraula. Era la vida al camp. Cadascú només mirava per ell. [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 253.].

A l'època que ens va tocar de viure... Segui a terra faci memoria, Pepet, oblidi's d'una vegada de la cosa aquesta, de la xixina, per entendre'ns, i oblidi's de les comandes del taller, del mort i del taller, no es preocupi, un taller abrí que és cosa d'artista, de primera espasa, perquè m'entengui, de Litri, per estar-ne orgullós davant d'un mateix i del seu pare i dels avantpassats fins a Rómulo y Remo i un s'ha de poder permetre una magarrufa entre tanta feina, buà!(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 27-28.).

Benvolguda Irene [en Garp escrivia a la Sra. Poole]:

Hauria de parar de llegir llibres, o si de cas posar-s'hi amb molt més d'afany.

Benvolgut bacó [escrivia la Irene Poole]:

El rneu borne diu que si em torna a escriure una altra vegada, farà xixines de la seva closca. [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 174.].

Devia haver estat alguna cosa com sots-oficial durant la guerra de Mèxic i, a hores d'ara, feia de representant per a una fàbrica francesa de xixina. Durant molt de temps no es van parlar. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 37.].

I sí, sap que tot això té una organització, que els moviments estan perfectament controlats, però ara se li escapa, hi ha una nena i poden fer-ne xixines, que les rodes dels vagons poden tallar com ganivetes, i ja pot cridar-la, ja... (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 84.

En el Passatge!... Si tenia ganes de gresca, se me'n tornaven endintre de cop... Els records em convulsionaven! M'escorxaven el forat del cul!... Me n'arrencava pelleringues senceres de tan enfurit com estava... te nia la ullera feta xixina. No em fotria pas, aquella dona! Que era bona i mirifica, no diré pas que no... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 180.

Personalment, per començar, la bicicleta l'horroritzava... No n'ha via après mai, no hi havia pujat mai... I en qüestió de mecànica encara era pitjor... És segur que mai no hauria pogut desmuntar una roda, ni treure la cadena!... Amb les mans no sabia fotre res, al marge de la barra fixa i del trapezi... Era d'allò més maldestre, tenia unes mans que semblaven peus... Per clavar un clau de través, pel cap baix s'esguerrava dues ungles, es deixava el dit gros fet xixina quan tocava un martell, allò era una carnisseria. I ja no dic res de les tenalles, hauria arrencat el pany de paret... el cel ras... tota la barraca... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 261.].

Xixines

-Sí –va assentir l'Øystein-. Si els aliats haguessin atacat, els alemanys els haurien fet xixines. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 150.].

XOLLAR v. tr.

|| 1. Tondre; tallar arran el pèl o la llana (or., occ.); cast. esquilar, trasquilar. Samsó que alguna Dàlila ha xollat, Canigó vii. En lluna nova se xollen los presumits, perquè el crenxando surt més espès, Moreira Folkl. 151. Testa quadrada i xollada al zero, Santamaria Vida 166. Que em xollin!: exclamació a manera de jurament per assegurar la veritat d'allò que s'afirma.

|| 2. Tallar la malesa sense arrancar les soques (Tortosa); cast. desbrozar.

|| 3. Espampolar, treure els pàmpols dels ceps (Camp de Tarr.).

|| 4. Blat xollat: blat que no té aresta (Ribagorça); cast. trigo mocho.

|| 5. fig. Enganyar, fer creure allò que no és (or., occ.); cast. engatusar.

Fon.: ʃuʎá (Conflent, Cerdanya, Cardona, Solsona, Barc., Penedès); ʃuјá (Gir., Empordà, Garrotxa, Plana de Vic, Vallès); ʧuʎá (Alòs, Camp de Tarr.); ʧoʎá (Pallars, Ribagorça, La Llitera, Urgell, Fraga, Ll., Terra Alta, Ribera d'Ebre); ə́ʃuʎá (St. Vicenç dels Horts).

Sinòn.: pelar, tondre.

Etim.: sembla acceptable la proposada per Rohlfs (ZRPh, xlviii, 123): una forma llatina *subiliare, derivada de ilia, ‘illada’, que hauria significat ‘tondre la part de darrera dels animals de llana’; Corominas DECast, ii, 79, admet aquest origen modificant lleugerament el mot llatí, que considera que devia ser *ex-subiliare.

El moment esperat es feia present per instants. La casa era buida i al corral només hi quedaven un parell d'eugues. Era aquell mateix corral on tantes vegades havia estat amb l'Ermengol veient com xollaven les ovelles i munyien les vaques. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 27.).

Dues filles prenúbils del faraó Akhenaton i la reina Nefertiti (aquella reial parella en va tenir una llodrigada de sis, que duien com a vestidura tot d'enfilalls de perles brillants ajaçades damunt flonjos coixins, intactes al cap de trenta segles, amb cossos de cadelles, tendres i colrats, amb el crani zollat els ulls grossos de banús... [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàgs. 22-23.].

«Però conquistar la llibertat comporta una pila de penes, esforços, fatigues i perills. Apa, les paraules sobren, enlairem-nos. » « Amunt!», guimbava el noi, sense cap vestigi del sentit de la responsabilitat. El pare li prenia per darrer cop, amb un llarg esguard, la mida de la curta xolla. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 159.).

Alguna vegada, si n'havia recollit un bon ramat, havia pogut xollar les bèsties abans de fer-les passar el port d'Aula i encara m'havia fet un sobresou venent la llana a bon preu a algú que no fes preguntes. Vai tindre una bona vida sense haver de tocar aixada ni falç ni dalla, i no me'n queixo. (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 60.).

Ah! Però no eren brames serioses, eren camàndules, rondalles de la vora del foc, Ganes de tocar campanes!... Viviem dins una urna i així ha víem de continuar! Per sempre i com fos! I que no se'n parlés més!... Era la llei del més fort!...

De tant en tant, és comprensible, a la xolla d'aquells desgraciats fermentaven estranyes mentides, allà, asseguts a la porta de les botigues, sobretot els dies de calda... pujaven com bombolles que esclataven a la superfície de la seva imaginació... abans de les tempestes de setembre... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 219.].

XORC, XORCA m. i f. i adj.

|| 1. Estèril, infecund (Empordà, Pla de Bages, Vallès, Conca de Barberà, Camp de Tarr., País Valencià, Bal.); cast. yermo, machorra, estéril. E com la mula | que fills no sembra, | la xorca fembra | és reputada, Spill 6174. No perque crega que molts d'homos de ca-seua sien xorchs, sinó perque molts de xorchs són homos de ca-seua, Maura Aygof. 56. Vosaltres massa sou xorques, Maragall Enllà 45. a) fig. La xorca intensitat lluminar romp a halenar, Galmés Flor 37.

|| 2. f. Estúpida (Gir.).

|| 3. Lladre (en l'argot dels malfactors): cf. Vallmitjana Crimin. 61.

Refr.

—«Mort de xorc, mort de porc»: significa que, en morir-se un xorc, els hereus solen estar contents com a unes matances (mall.).

Fon.: ʃɔ́ɾk (or.); ʃɔ̞́ɾk (bal.); ʧɔ̞́ɾk (val.).

Intens.: xorcàs, -assa; xorcarro, -arra; xorcot, -ota; xorquet, -eta.

Var. form.: eixorc.

Etim.: V. eixorc.

Aquesta visió desolada de la humanitat esdevé gairebé tremendista a l'idil·li xorc, on hi ha una autèntica proliferació d'éssers infrahumans, repulsius, ja, a partir de llur aspecte físic, que ens pot recordar els aiguaforts de Goya.(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 9.).

1. XORREC m. (dial.):

V. xerrac.

2. XORREC m.

Ocell molt petit, ros, amb els ulls vermellosos (Els Llombards).

XÒRREC m.

Xaragall (Empordà, La Selva, Plana de Vic, Maresme). Una de tantes arrugues de la immensa faç de la muntanya per on s'escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, Víct. Cat., Sol. 10.

Fon.: ʃɔ́rək (or.).

Etim.: de còrrec, amb la inicial canviada en ʃ per analogia de mots com xaragall, xorrar, etc.

I matollars. I que després, seguint camins ferèstecs, xòrrecs, rieres seques i dormint en balmes, les nits sense lluna i els udols dels gossos de les masies i el crit de la busaroca, l'haguessin conduit cap al nostre racó de món, cap a la part més quieta i antiga del país. (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 157.).

1. XOT m.

|| 1. Duc petit, ocell nocturn de l'espècie Bubo minor (Rosselló, Vallespir, Gironès, Empordà, Garrotxa, Berguedà, Andorra, Ribagorça); cast. corneja. Y los aucells maleits, | xots, gamarús y cabeques, Saisset Punyat de catalanades 17. El xot segueix flautejant sa tristesa, Berga MT 179.

|| 2. Vulva (Pallars Sobirà).

|| 3. adj. Estúpid, mancat de seny (Rosselló); cast. tonto. Y belleu l'idea és pas xota, Saisset Barrejadís 9. El seu orgull... és molt més boig, mes no tan xot, Caseponce Man. 114.

Fon.: ʃɔ́t (pir-or., or., occ.).

Etim.: onomatopeia del crit del duc petit.

2. XOT m.

|| 1. Cabrit que encara mama (or., occ.); cast. choto.

|| 2. a) Anyell (Palma de Mall., Sóller); cast. borrego.—b) Moltó, mascle de l'ovella encara que sigui adult (Pla de Mall.); cast. cordero. Per vendre en la carniceria un xot que estava malalt, doc. a. 1590 (Hist. Sóller, i, 272). Ajupides demunt pells de xot y herba seca, Rosselló Many. 57. Xot de llavor: mardà, mascle d'ovella destinat a la reproducció (mall.). Xot passador: el moltó que va davant la guarda, amb un picarol més gros, per guiar les ovelles; fig., capdavanter, persona que guia les altres (mall.). ¿Vos parex que vos du per bon camí es vostro xot passador En Pau Iglesias?, Aurora 226. Xot o xotet de cordeta: xot que menen fermat amb una corda; fig., persona que es deixa dur o influir massa per les altres, que no té voluntat pròpia (mall.).

|| 3. Borratxera (Mall.). Cinch individuos que el van a aplegar a ses tavernes de s'Hostalet y passetgen un xot d'allò d'allò, Roq. 15.

Loc.—a) Més ximple que un xot: es diu d'una persona o animal molt ximple, pacífic.—b) Un xot de bon past o Un xot de pa: una persona de gran bondat (Mall.).—c) Dormir com un xot: dormir arreu, molt profundament (Men.).—d) Anar xot xot a qualcú: anar-li darrera, seguir els seus passos sense desviar-se'n gens (Mall., Men.).

Refr.—a) «Aigo, com a xots; i vi, a poc a poc»: significa que poden beure molta d'aigua perquè no costa res, i convé beure poc vi perquè costa diners (Santanyí).—b) «Tothom té; i Sant Joan té es xot»: es diu per indicar que tots tenim malalties o tribulacions (Mall.).

Intens.:—a) Augm.: xotàs, xotarro, xotarràs, xotot, xotarrot.—b) Dim.: xotet, xotetxo, xotel·lo, xoteu, xotiu, xotingo, xotó, xotoi, xotarrí, xotarrinoi, xotarringo, xotarrinoiet, xotarrinó.

Etim.: onomatopeia del soroll que fan els cabrits i anyells en mamar.

3. XOT m.

Clot o escletxa que causa en una cosa sòlida el cop d'un cos estrany més dur que ella; cast. mella (Escrig-Ll. Dicc.). Cop que peguen els xiquets amb el ferro de la baldufa en el cap d'una altra baldufa; cast. cachada (ibid., s. v. jot).

Només mirant la mar vella que pastura una nombrosa guarda de xots, sense esment ni esma, es coneix que el temporal prové de fa unes hores i que deu haver atupat de valent. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 236.).

2. XUC m.

Suc (pir-or.). V. suc.

L'oncle Jacques va acceptar que 1'afrontés. Se concentrava durant hores abans de declarar: "T'hai cardat... Ets fet com un rat." M'aconsolava fent xuc i mulla, és a dir que xucava amb vi negre un tall de pa ensucrat. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 393.).

2. XUCAR v.:

V. sucar.

L'oncle Jacques va acceptar que 1'afrontés. Se concentrava durant hores abans de declarar: "T'hai cardat... Ets fet com un rat." M'aconsolava fent xuc i mulla, és a dir que xucava amb vi negre un tall de pa ensucrat. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 393.).

XUCLAMEL m.

|| 1. Planta labiada de l'espècie Melittis melissophyllum, de rizoma gruixut, tija dreta, fulles grans ovato-lanceolades, peludes, peciolades, arrodonides o subcordiformes a la base, flors molt grans, purpúries, de calze acampanat i corol·la bilabiada; cast. melisa bastarda.

|| 2. Planta de diverses espècies del gènere Lonicera. a) L'espècie Lonicera caprifolium, arbust sarmentós de fulles caduques transovato-orbiculars, flors groguenques, purpurines per fora, oloroses, i baies ovoides de color vermell viu; cast. madreselva. Ramets de xuclamel, clavellines, margaridoyes y roselles,Bosch Rec. 85.—b) L'espècie Lonicera implexa, arbust sarmentós de fulles persistents, coriàcies, ovades-el·líptiques, flors groguenques i baies ovoides d'un vermell viu; cast. madreselva, zapaticos y calzas.—c) L'espècie Lonicera periclymenum, arbust de fulles ovato-lanceolades, flors groguenques amb estries vermelles, i baies ovoides d'un vermell viu; cast. madreselva.

|| 3. Planta solanàcia de les espècies Hyosciamus albus i Hyosciamus niger, de fulles blanques ovato-oblongues, flors groguenques i càpsula ovoide (Empordà, Bal.); cast. beleño.

|| 4. Planta crucífera de l'espècie Alyssum maritimum, de fulles linears blanques i verdoses, flors blanques o un poc rosades, raïm fructífer molt llarg, i llavors ovades (La Selva); cast. mastuerzo marítimo.

Fon.: ʃukɫəmέɫ (pir-or., or.); ʃukɫəmέ̞ɫ (bal.).

Sinòn.: || 2, mareselva, dolçamel, lligabosc, banya de cabra, didalets de la Mare de Déu, santjoanera, rotaboc, gallinassa, gallaret;— || 3, caramel·lera, gotets, cacauets, capseta, esquelleta, herba queixalera, jusquiam, mamellera, tabac de paret;— || 4, caps blancs, herba blanca, terrera, pixanera, sempre-en-flor, murrissà.

Etim.: de l'imperatiu de xuclar i el substantiu mel, perquè les plantes anomenades xuclamel tenen certa dolçor.

Xuclamel (Wiquipedia)

Després d'una estona de caminar em començo a sentir cansat de tant de bosc, de tanta persistent i monótona vegetació exempta d'horitzons. La qualitat lírica del bosc és limitada per la reiteració i només es desvetlla de tant en tant amb el descobriment d'una esponerosa mata de xuclamel o d'un cirerer d'arboç que ofereix els seus fruits humils, aspres i deliciosos. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 30.).

Xuclamel

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

XUGA

El sol escalfava, l'herba brollava i verdejava arreu on no l'arrencaven, tant la gespa dels jardins com entre el paviment; els bedolls, els pollancres, els meliners desplegaven les fulles brillants i perfumades; els til·lers inflaven els seus brots a punt d'esclatar; les xugues, els moixons, els coloms estaven alegrement enfeinats amb el seus nius, i les mosques, caldentes del sol, borinotejaven damunt les parets. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 15.).

XUIA f.:

V. xulla.

1. XULLA (i ant. sulla, dial. xuia). f.

|| 1. Cansalada (Mall., Men., Eiv.); cast. tocino. Posen... cinc o sis taiadons de xuia, Alcover Cont. 221. Xulla fresca: la cansalada de porc mort de fa poc (Men.); cast. saladillo, maharrana. Xulla vella: la cansalada que es guarda amb sal per a ser menjada durant molt de temps (Men.); cast. tocino salado. Panna o Tauló de xulla: tros gros de cansalada; cast. témpano de tocino.

|| 2. Carn de porc, no sols cansalada sinó també carn magra (té aquest sentit en alguns pobles de Mallorca, com Felanitx, Porreres, Santanyí, S'Alqueria Blanca, Els Llombards). Xulla blanca: la cansalada (es diu en els pobles citats, per distingir-la de l'altra carn del porc). Xulla vermella: la carn que no és cansalada, i que, pastada, resulta de color vermell i serveix per a fer sobrassades. Xuya blanca y mellas, doc. a. 1772 (arx. de Felanitx).

|| 3. Llenca de cansalada fregida (Empordà); cast. torrezno. Sulla, o tallada de carn salada: Segmentum carnis suillae, Nebrija Dict. Chulla o carbonada: Offella, offula, Pou Thes. Puer. 132. Una truita d'ous amb xuies o un plat de carn amb arròs, Víct. Cat., Ombr. 67. Menjar xulles: menjada de carn de porc, acompanyada de vi, que es fa el dia que maten el porc (Osor).

|| 4. Carn magra de porc (Plana de Vic, Pallars, Urgell, Ll.); cast. magro. Se dóna a esmorzar un plat de talls de xulla o carn magra, Serra Calend. folkl. 324.

|| 5. Carn del coll i bescoll del porc, que té cansalada i magre (Llucena).

|| 6. Costella de porc, de corder, de cabra o de boví, amb una porció de carn adherida, que es menja fregida o torrada (val.); cast. chuleta.

Loc.

—Ser com sa xuia de verro: ser una persona de mal gènit i cada vegada més mal de sofrir (Sineu).

Refr.

—«Aleluia, aleluia: qui no mata porc, no menja xuia».

Fon.: ʃúјə (or., mall., eiv.); ʧúʎa, ʧúʎɛ (occ., val.); ʃúə (Sóller, Sa Pobla, Porreres, Ciutadella); ʃúɛ (Maó, Alaior).

Intens.: xullassa, xulleta, xullota.

Etim.: probablement, segons explica Corominas DECast, ii, 90-91, del llatí axungia, ‘greix d'animal’, que donà normalment en català ensunya o ensuia o *enxunya, que es convertí per dissimilació de palatals en *enxulla, i després, per separació de l'element en- interpretat falsament com a prefix, quedà reduït a xulla.

2. XULLA f.

Tall fondo fet a alguna part del cos, especialment a una mà (Empordà); cast. corte.

Fon.: ʃúјə (or.).

3. XULLA f.

|| 1. Xolla (Labèrnia-S. Eicc.).

|| 2. Trena petita dels cabells d'una dona, o de les crins d'un cavall (Camp de Tarr.); cast. crizneja, soguilla.

|| 3. Caixa d'espiga, sobretot la que té arestes o punxa (Empordà); cast. cascabillo.

|| 4. Seny, senderi (pir-or., Cast.); cast. seso, caletre. De la poca xulla i formalitat del ditxós sastre, Pascual Tirado (BSCC, i, 151). Era un rat camperol de xuya limitada, Caseponce Faules 164.

Loc.

—Tocar la xulla a algú: donar un cop amb la mà plana al cap d'algú a qui acaben de tallar els cabells (Vall-de-roures).

Fon.: ʃúјə (Empordà, Rosselló); ʧúʎə (Camp de Tarr.); ʧúʎa (val.).

Etim.: la mateixa de xolla?

A partir d'aleshores, no hauria de suportar la pudor de la xuia ni hauria de mastegar bledes a l'hora de passar el rosari. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 51.).

-La pudor no és seva. Vull dir que ells no en fan, de pudor; en tot cas, és pudor de fregitina, d'oli recuit. Olor de no emprar xuia -assegura el cronista mirant Sebastià Palou, que amb el cap li donava la raó.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 110.).

Quan era nano em feia molta gràcia sentir parlar a la tia Enriqueta de les prisquillas babosas (préssecs d'aigua) i las chullas (costelles de xai, que molt després vaig entendre que eren bresquilles i xulles: paraules de frontera. (Julià Guillamon. La Isabel de la vaqueria i la senyora Balbina. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 6.).

XUMAR v. intr. o tr.

|| 1. Traspuar; entrar o sortir un líquid pels porus o trencs molt prims d'un cos (Urgell, Ll., Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, Maestrat, Val., Men.); cast. recalar, rezumar. a) fig. En la dolcíssima tristor que xumen les teves parets hieràtiques, Santamaria Narr. 171.

|| 2. Beure a morro, aplicant els llavis al broc o vora del dipòsit de líquid (Alt Empordà, Ribes, Lluçanès, Plana de Vic, Penedès, Camp de Tarr., Pla d'Urgell, Segarra, Conca de Barberà, Ribera d'Ebre); cast. beber a morro, chupar. Especialment: a) Mamar (Camp de Tarr.).

|| 3. Xuclar, aspirar un fluid aplicant el recipient o dipòsit a la boca; cast. chupar. El vell de Roquerols xuma la pipa sempre apagada, Girbal Oratjol 43. Anà al cafè, xumà puro, Pons Auca 33.

|| 4. Beure, sobretot líquids alcohòlics (pir-or., men.); cast. chumar. «No xumis tant, que t'engataràs!»

Refr.

—«Xumar molt i anar dret, és raret» (Men.).

Fon.: ʃumá (pir-or., or., bal.); ʧumá (Camp de Tarr., occ., Maestrat); ʧumáɾ (val.).

Etim.: del mateix radical que el cast. zumo, ‘suc’, amb la sibilant inicial palatalitzada per intensificar la força imitativa del soroll que es fa en beure a morro o en mamar.

Xuma

Però no aconsegueix que el seu jove marit pari de beure, la nit de noces: xuma ginebra directament de l’ampolla durant tota la nit, mentre el tren els porta cap a Montreal; beu i dorm i ronca, i vomita en un petit ribell, al seu compartiment de primera classe. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 108-109.].

XUMERRI

Xumerri n. Beguda, mam (derivat de «xumar»): «vine aquí que el xumerri és més barat». (www.raco.cat › index.php › Estudis › article › download)

... en Ferguson recordava la vegada que havia vist el seu oncle desmaiat al sofà, roncant enmig d'una sorollosa festa familiar, cosa que en aquell moment tothom havia trobat molt divertida, però ara, després d'aquella mort, l'afició d'en Lew per la beguda s'havia accentuat, i havia passat de les festes, les hores del còctel i alguna copa ben calenta just abans d'anar a dormir, a uns bons trascols a l'hora de dinar i a tragos secrets de la petaca que duia a l'infern de l'americana, que segurament ajudaven a esmorteir el dolor que tenallava el seu cor devastat i carregat de culpa, però el xumerri va comentar a afectar la seva feina a la botiga,... [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 76.].

XUPLAR v. tr.

Xuclar (Ross., val.); cast. chupar. Fets-li chuplar dos vegades ab la boca en cada ventana del nas, Anim. caçar 47 v.oD'un cigarrot xuplant-ne la nicotina amarga, Llorente Versos 108. Dels rams xuplant la sava, Pau Berga (Rev. Cat. vi, 260).

Fon.: ʃuplá (pir-or.); ʧuplá (Maestrat); ʧupláɾ (Cast., Val., Al.).

Etim.: d'un creuament de xuclar amb xupar.

...i és que no plou ja fa mesos després d'alguns anys de poca pluja, ja estem entrant en la primavera i l'hivern ha estat enguany extremadament eixut, per la serra de la Calderona les carrasques comencen a enrogir-se, moltes fonts han deixat de rajar, i si continua la sequera també s'assecaran els pous i a molts pobles caldrà portar l'aigua amb camions cisterna, no solament és perquè aquests anys de finals del segle xx plou poc sinó sobretot perquè a la plana xuplen immoderadament l'aigua que per camins subterranis baixa de la muntanya. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàgs. 26-27.).

XURRIACA (i ses var. dial. suriaca i surriaca), usat sovint en plural: xurriaques. f.

|| 1. Instrument compost d'un garrot que a un cap duu una llendera o una tira de cuiro i serveix per a pegar a les bèsties o per a incitar-les a caminar fent petar la corretja o corda (or., occ.); cast. azote, látigo, zurriago. Una sorriaqua per un diner, doc. a. 1568 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Pegar ab xuriaca a algú: Scuticam alicui infligere, Lacavalleria Gazoph. Bordissos... per a fer-ne suriaques, Moreira Folkl. 89.

|| 2. Peix de l'espècie Cepolla rubescens (Blanes); cast. látigo.

Refr.

—«No tots els qui porten xurriaques són carreters»: significa que les aparences enganyen.

Var. form.: xurriac, suriac.

Fon.: ʃuriákə (Cerdanya, Ripollès, Berguedà, Lluçanès, Garrotxa, Empordà, Collsacabra, Plana de Vic, Cardona, Maresme, Vallès, Barc., Sta. Col. de Q.); ʧuriákə (Camp de Tarr.); ʧuriákɛ (Sort, Ll.); ʧuriáka (Pont de S., Tortosa); ʃuɾiáka (Solsona); suriákɛ (Organyà, Borges Bl.); suriáka (Pobla de S.); soɾiáka (Tamarit de la L.); soriákɛ (Tremp, Oliana); soɾiákɛ (Artesa de S., Fraga); suɾiákɛ (Balaguer, Ll.); suriák (Les Garrigues, Reus); suɾiák (Gandesa).

Sinòn.: corretjades, escorretjades, tralla.

Etim.: incerta. La d'aparença més clara era l'àrab surriyaq que apareix en R. Martí Voc. amb el significat de «funis» (=‘corda’), però sembla que no és un mot vertaderament aràbic, sinó mossaràbic, probablement adaptació d'un mot romànic. S'ha proposat també com a origen el basc zurriaga, però també s'ha arribat a la conclusió que aquest mot és d'importació romànica dins el basc. Corominas DECast, s. v. zurriaga, s'inclina a acceptar com a base etimològica d'aquest mot castellà i del cat. xurriaca la paraula llatina vg. *excorrigiāta; es tracta d'un derivat de corrĭgĭa, ‘corretja’, del qual tenim un representant directe i evident en el mall. escorretjades. Segons Corominas, *excorrigiāta s'hauria reduït a *escorriata (d'on provindrien el fr. écourgée, occità escorrejada i it. scuriada), i en el sud d'Espanya s'hauria convertit per metatesi en *estorriaca, d'on els mossàrabs haurien fet açurriaca, i d'aquí provindrien les formes castellana, catalana i portuguesa.

Ell, i quasi sempre ella també, enganxaven els cavalls i dalt del carro es tapaven mútuament per no passar fred. Arri baven fins al darrer racó, de vegades es miraven per sota el barret, entre la visera i la bufanda, altres vegades, quan a ell no li calia emprar les xurriaques, es donaven la mà per sota la manta, així no havien de parlar i no se'ls desfeia la roba del coll i de la cara. (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 179.).

Llavors es van sentir petar unes xurriaques al vell pati silenciós de lloses dibuixades pels brots d'herba; Victor va tornar a abraçar la comtessa i sortí rabent de la casa. [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 34.].

Xurriaca

MARC

Vosaltres, homes de la cara trista, fills i poble de Roma, pel tumulte dispersats a l'igual que una ramada d'ocells que vents i tempestats agiten, deixeu-me que jo us digui la manera d'agarbellar dins un sol feix les moltes espigues escampades i fer un cos de la barri-barreja d'aquests membres; que Roma no esdevingui xurriaca d'ella mateixa, i la que avui es veu afalagada per potents reialmes no faci com proscrit que es desespera, executant damunt la pròpia pell indignes violències. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 153.].

XURRIACAR v. tr.

Xurriaquejar. L'Andreu portava una xurriaca, y quan son fill perdia la calma..., li xurriacava las ancas, Bosch Rec. 316.

XURRIAQUEJAR v. tr.

Pegar amb les xurriaques; cast. azotar, zurriagar. Si un hom les hagués pogudes xurriaquejar com a cavalls, Ruyra Pinya, i, 34.

Fon.: ʃuriəkəʒá (or.).

Xurriaquegessin

El teixit de nostra vida és una barreja de bé i de mal. Les nostres virtuts serien orgulloses si els nostres vicis no les xurriaquegessin, i els nostres crims foren desesperants si no els abriguessin les nostres virtuts. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 111.].

XURRIPAMPI

Carnaval Agramunt versió 2012: El ball de la xurripampi

carnavalagramunt.blogspot.com/2011/02/el-ball-de-la-xurripampi.html

23 febr. 2011 - Voleu ballar amb mi? doncs escalfa una mica, agafa energia, marca't un somriure, estira els braços, fes ganyotes, mou la pelvis i deixa anar ...

Amb l'elàstic i el barret

tan alt, tan ample i estret

sembla segons d'on ve el vent

la vela d'un bastiment;

el cap pelat com porteu

i el xurripampi us deixeu

sembla sens ponderació

el gall de la Passió;

amb el coll tan extremat,

a botifarra imitat, que em sembla que tots quants sou

porteu al clatell un jou;

(Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 76.).