REG - REPI
REGA f.
|| 1. Solc fet amb l'arada o amb l'aixada, per a plantar-hi hortalisses o simplement per a remoure la terra (Ross., Vallespir, Cerdanya, Empordà, Garrotxa); cast. surco. Fareu dos regas, fondas mig pam, y que la una estiga deseparada del altra dos fins en tres palms, Agustí Secr. 15. Una esmotxada de rega havia deixat escapar l'aigua, Víct. Cat., Mare Bal. 51. «A rega, mascard! A rega, moreu!»: crits amb què els llauradors estimulen els bous de la llaurada a fer els solcs drets (Empordà). Rega migera: el solc que serveix per a establir partió entre camps de diferents propietaris.
|| 2. Ratlla incisa o senyada a terra, especialment la que serveix per a indicar diferents seccions d'un joc de nois (Ross., Empordà, Vimbodí); cast. raya. Fem-nos a boles de clotet.—Me'n vaig a fer la rega, espereu-me.—És torta! Espieu que sap pas fer la rega; és torta, Rev. Cat. ii, 128.
|| 3. Ratlla que es produeix longitudinalment en el centre de la part posterior d'una mitja i d'altres treballs de punt, a conseqüència dels punts escapats que s'hi han fet per donar-li la forma; cast. raya.
Loc.
—Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95.
Refr.
—«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà).
Fon.: réɣə (Puigcerdà, Figueres, Olot); rέɣə (Oleta, Cotlliure, Palafrugell).
Etim.: del cèltic rica, ‘solc’.
REGÀ m. ant.
Terra de regadiu (per oposició a secà); cast. regadío. Donen lo quart dels fruyts del regà et dels fruyts del secà el quint, doc. a. 1315 (Col. Bof. xii, 311). A-n'i de II maneres: de regà e de sequà, Medic. Part. 61. Lo mantrastre del regà és en semblant de menta, Medic. Part. 140.
Etim.: derivat del radical de regar, amb el sufix -à pres per analogia del seu antònim secà.
rega
Només hi havia una esperança de poder aturar el sinistre: deixar isolat el foc, obrint de llarg a llarg d'on venia, una ampla rega de vuit o deu passes, neta d'arbres i de matisser, per on les ames no poguessin estendre's. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 189.).
Em va inundar un sentiment de pèrdua, com una dutxa freda i calenta a la ve gada, i vaig sortir corrents darrere seu, menjant-me la pols, fent-li adéu amb els braços i les mans fins que ja feia estona que no veia la moto i les llàgrimes em començaven a obrir regues rosades a la cara, entre la màscara de fang groc. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 227.].
REGALZE m.
Doble galze; porció de terreny, de roca, que surt sobre un pendent en barbacana.Perque no se li mullessin les bèsties fent la rodada, devia voler passar pel regalze, Víct. Cat., Sol. 291. Una cova... en qual fons bru, sobre un regalze, lluen els ulls rodons, Víct. Cat., Cayres 288.
L'únic que no escatí fou a on havia anat a parar en sa caiguda: si a baix de la torrentera o en algun regalze de la margenada.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 40.).
REGANY m.
Acció i efecte de reganyar.
|| 1. Crètua, clivella d'una cosa, especialment del pa en coure's o en besar se amb un altre pa dins el forn (Empordà, Garrotxa); cast. grieta.
|| 2. Reny, paraules amb què manifestem a algú que estem irritats o malcontents d'ell; cast. regaño. Tractar ab reganys a algú: Quempiam aspere ab se abigere vel rejicere, Lacavalleria Gazoph. Aquest regany afectuós clogué la conversa, Ruyra Pinya, ii, 186.
Regany: llin. existent a Tremp, Soterranya, Figuerola d'Orcau, etc.
Refr.—a) «Quants més anys, més reganys» (Alcoi).—b) «Un regany ben donat, és obra de caritat» (Men.).
Fon.: rəɣáɲ (or., bal.); reɣáɲ (occ., val.); ərəɣáɲ (bal.).
Etim.: probablement del llatí vg. *regannium, ‘acció de reganyar, de mostrar les dents’.
Reganys
He de dir que en Silver tenia plena llibertat i, a pesar dels reganys de què era objecte diàriament, feia la sensació que es tornava a considerar un home de confiança privilegiat i amic de tothom. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 292.].
REGATONA
REGATONEJAR v.
Regatejar.
La Caridad, la negra de l'estaca que s'havia enfrontat a aquells dos probes ciutadans, va ser la primera que van assenyalar. Cinquanta fuetades, aquell era el càstig que rebria al pati de la Galera, en presència de les altres, juntament amb tres recluses més, delatades com a incitadores del motí per una regatona traïdora a qui van compensar amb la llibertat. [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 511. ].
REGATXO m.
|| 1. ant. Mosso de soldat per a portar llenya, aigua, etc. Moços de soldats o Regacho: Cacula, Pou Thes. Puer. 119.
|| 2. Xicot o xicota que treballa per ajudar a les persones grans en aquelles feines que no necessiten aprenentatge (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Conca de Tremp, Balaguer, Ll., Camp de Tarr.); cast. rodrigón, mozo. Mataren un alacayo o regatxo, doc. a. 1603 (Aguiló Dicc., vii, 65).
|| 3. Rabadà, mosso de pastor (Pallars, Ribagorça); cast. zagal.
Fon.: rəɣáʧu (or.); reɣáʧo (occ.).
Etim.: de l'it. ragazzo, ‘xicot’.
Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, que aviat va ser l'ajuda i el recader i el regatxo de tothom. “En Josep que vingui aquí”. “En Josep que faci això.” “En Josep que vagi allà. I ell ho feia tot humil, tot creient, tot respectuós, lo mateix si l’hi manaven les Mares que si li ho deien els mossos o les criades del monestir. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 77.).
REGINJOLAT
adj. [LC] Trempat . Trempat -ada
1 adj. [LC] En bon estat de salut.
2 adj. [LC] Que, pel seu caràcter franc, bon humor, bona disposició, etc., fa de bon tractar-hi.
3 [LC] més trempat que un gínjol Molt trempat. (http://dlc.iec.cat/results.asp?txtentraDa=reginjolat)
Vaig sortir del consultori més alegre que unes pasqües. Conduint el cotxe de la meya dona amb un dit, vaig tornar a casa tot reginjolat. Ben mirat, Ramsdale tenia grans encants. Se sentia el ric-ric de les cigales; acabaven de regar l'asfalt de l'avinguda. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 96.].
REGRILLAT (o regritllat), -ADA adj.
Eixerit, vivaç (pir-or.). A pendre un ayre regrillat, Saisset Coses de Ross., 10. Al cim d'un aybre un gorp, content y regritllat, Saisset ibid. 4.
Etim.: derivat de regrill.
L'Anatole, regrillat, va amolar una frase en afrikaans que va alegrar al proveïdor. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 83.).
REGUITNAR (escrit també reguinnar i pronunciat sovint reguinar). v. tr. o intr.
|| 1. intr. (i ant. refl.) Tirar guitzes (pir-or., or.); cast. respingar, cocear. Si tot ella's sap reguitnar, Fasset v. 1240. Desfets de mans, però lligats de braços, mútuament reguitnàvem, de genolls, a rossegons, Vayreda Puny 105.
|| 2. intr. Repugnar, resistir-se; cast. repugnar, resistir. Reguitnar al mando del superior: Imperium detrectare, Rectori repugnare, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. intr. o tr. Rondinar, renyar; manifestar amb paraules la disconformitat, el disgust (Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Mall.); cast. regañar, refunfuñar, reñir. «Si me fos enamorada | d'un jove lladre o traidor, | així tendríeu raó | d'haver-me tant reguitnada» (cançó pop. Mall.). Mai me poràs reguinnar, Alcover Cont. 28.
Fon.: rəɣinná (or., bal.); rəɣiná (mall.).
Etim.: desconeguda. Sembla possible que vingui del llatí repugnare, amb canvi del radical per contaminació d'altres mots com guitza, reganyar, etc.
Els primers dies amb la bena vaig treure mal a rellegir les aventures dels Tres mosqueters que ja havia devorat un any enrere. El 1975, els militars francesos mal pagats reguitnaven. Els diaris parlaven de «malestar a l'exèrcit. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 120.).
REÏRA interj., intensiu
de ira, usat en exclamacions d'impaciència com reïra de Déu!, i per eufemisme reïra de neu!, reïra d'anell!, reïra de bet! (pir-or., or.); cast. ira de Dios. ¿A hont reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jayo del dimoni?, Casellas Sots 5. Reïra de nell! Dexeu-me sortir!, Vilanova Obres, xi,120. Llençant renecs, reïres, «llamp te ferís», Berga MT 186. ¿No veus que è de pr'allà, de les reïres de Déu?, Lluís Rec. 35. «Tot són reïres de Déu i caps sagrats»: es diu d'una casa o reunió on sempre hi ha crits i flastomies (Empordà). Existeixen algunes fórmules d'exclamació humorístiques, per a simular irritació, com aquestes: «Reïra d'En Pateu!» (Empordà, Garrotxa); «Reïra de N'Andreu!» (Llofriu); «Reïra de neu se t'endugui ahir i no pas avui!» (Pineda).
Refr.
—«Per Sant Andreu, reïra de Déu»: es diu perquè per aquella festa (30 de novembre) ja comença a fer fred ben fort.
—Reïra de bet! —exclama alegrement, quan hagué llegit les primeres ratiles, aixecant els ulls i mirant el noi per damunt de les ulleres—. És a dir que ets ful de la Marianna? Bé, home, bé! (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Diverses pàgs.).
REÏXO
Quan evoco aquells murals nauseabunds, aquell moment insòlit i monstruós, no reïxo a explicar la meva conducta d'aleshores si no és en virtut del mecanisme d'aquell buit oníric en què giravolten les ments pertorbades; però, en aquell moment, tot em va semblar tan senzill com ineluctable. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàgs. 121-122.].
RELAPSE, -APSA adj.
Caigut en un pecat de què havia estat absolt o en una heretgia de què havia abjurat; cast. relapso. Del capellà relapse inspirador de «El Diluvio», Pla SB 285. Ulls de damnat, de relapse, | vigilen el secret fil, Espriu Cançons 104.
Etim.: pres del llatí relapsum, ‘tornat caure’.
Un any després, però, a Jerusalem i Constantinoble, els membres de la germandat, i Cató LXXV entre ells, van ser detinguts a les seves cases i portats a la presó, on se'ls va recordar que estaven excomunicats i que la seva germandat havia estat dissolta cent anys enrere per Godofred de Bouillon, per la qual cosa se'ls considerava relapses i, per tant, reus de mort. Tots, sense excepció, van ser ajusticiats. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 110.].
RELINQUIR v. tr. ant.
Deixar, abandonar. Aquests religiosos relinquiren los béns, Quar. 1413, 120. La matèria és en alguna part relinquida, Cauliach Coll., ll. 2, c. 1. a) Deixar per inguarible; cast. desahuciar. Molts de fortes malalties | ya de metges relinquits, Goigs de Gandesa, s. XVII o XVIII (ap. Aguiló Dicc.).
Etim.: del llatí relinquĕre, mat. sign.
Al principi, l'Alain s'havia empassat tota la mística de la Sylviane que pretenia convertir la creativitat en dogma. La seua pretesa curiositat intel·lectual consistia a parlar molt del mateix autor —preferent ment desconegut- o d'escoltar tot lo dia el mateix disc d'un músic obscur. Durant unes quantes setmanes, només esmentava els mateixos artistes abans de relinquir-los per adoptar noves dèries. L'Alain li ha via ofert novel·les de Tolstoi que ni havia obert. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 31.).
Els altres travessaven la mar amb vaixell. La majoria de la gent relinquia l'auto als ports. Tots els molls d'Algèria, de Nemours a La Calle, es transformaven en garatges desesperants, un cementiri de cotxes i d'il·lusions trinxades. L'Atlàntida dels Renaults quatre cavalls. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 63.).
RELLEIX m.
|| 1. Deixalla, allò que resta d'una cosa passada o ja usada (Empordà, Garrotxa); cast.resto. Especialment: a) Relíquia de malaltia. «El xarampió sol deixar mals relleixos». «Daquesta malura sempre queda algun relleix».—b) Allò que queda del menjar no consumit o de la roba ja usada. «Hem fet massa vianda i han quedat molts relleixos». «Aquesta dona va vestida de relleixos»: va vestida de roba usada d'altri.
|| 2. Replà que surt cap a fora de la superfície més o menys vertical d'un cingle, penya-segat, mur, etc.; cast. resalte, rellano. A un relleix se'ls ne puja de la serra! Canigóvii. Ningú no tenia la testa tan ferma n, el peu tan segur per a seguir els relleixos dels cingles més espadats, Pous JF 18. Que uista de creueras de nenguna raleix [sic] de tancament de teulada, ne de croeras fetas en rejola, no's pot allegar possessió, Pragm. Cat. 94.
|| 3. Lleixa que surt de la paret o de la campana de la xemeneia o que forma part d'un armari (Empordà, Ripollès); cast. anaquel, leja, vasar.
|| 4. Rebava, regruix que surt d'una superfície; cast. resalte, relieve. Baixà... arrapant-se i apuntalant els genolls pels relleixos dels mobles, Víct. Cat., Ombr. 64. El llavi superior aplacat a les dents i l'inferior sortit en relleix un través de dit, Ruyra Pinya, ii, 36.
Fon.: rəʎéʃ (or.).
Etim.: derivat postverbal de relleixar.
-Set Pes, una per cada pecat capital! -va continuar el capità-. Ho entenen? Dante se'n veurà lliure, una per una, a mesura que vagi expiant els seus pecats als set relleixos del Purgatori, i els staurofílakes marquen els adeptes amb set creus, una per cada pecat capital superar a les set ciutats. (Pàgs. 120-121)
A més, aquesta afirmació misteriosa es troba entre els versos 61 i 63 del cant, la suma. dels dígits dels quals és set i nou, i recordi que, en Dante, res no és casual, ni tan sols una coma: l'Infern té nou cercles, on s'allotgen les ànimes dels condemnats segons els seus pecats, el Purgatori set relleixos, i el Paradís, també nou cercles... (Pàg. 123)
En el Cant III arriben per fi al peu de la muntanya del purgatori, on es troben els set cercles o relleixos on les ànimes es netegen dels seus pecats per poder entrar al cel. Dante observa aleshores que les parets són tan escarpades que difícilment podrà escalar-les ningú. (Pàg. 132).
[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.]
Alicia passava el dia pintant, d'una banda felic de ser a Londres -que lluny quedaven Barcelona i els pares i el germà, amb els quals havia tallat finalment tota comunicació-, de l'altra angoixada perquè havia deixat la Massana i un estrany sentit del deure, que a estones veia com a un relleix de la seva formació burgesa, l'acusava i Ii feia sentir que estava perdent el temps i que el que havia de fer era acabar els estudis com més aviat millor. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 77.).
Relleix
Poc abans de les set, després d'un viatge emocionant muntanya avall, per una carretera amb uns revolts que feien esgarrifar, arribaren a Heiligenblut, un deliciós poblet alpí situat en un relleix, a l'extrem de la vall, que té per fons el Grossglockner i la seva gelera. Edificada en la rocosa plataforma, l'església eleva al cel el seu campanar, per sobre les teulades del poblet, com un símbol de la fe de l'home sota l'ombra d'aquella fortalesa natural. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 329.].
RELLENTOR f.
|| 1. Humitat (Plana de Vic). Grandiós veire on beu clarors l'estrella, | los aires rellentor, los núvols aigua, Canigó ii.
|| 2. Baf molt calent, ardor que es desprèn d'un forn o d'un altre lloc (Eiv.).
Fon.: rəʎəntó (or., eiv.).
Etim.: derivat de rellent.
L'exactitud d'aquella observació havia colpit Nil, que també patia de les pells massa descurades de les seves enamoradetes, que semblaven no entendre que la rellentor i la transpiració són les tombes del desig. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 95.].
RELLISQUENTES
Fos a migdiada, fos al vespre, quan s'aplegaven els sirvents del Mas al voltant de la llar fumosa, ella trobava enginy de fer-se fonedissa. Arribada que era l’hora del repàs, prenia el seu platet de rellisquentes i tau, tau, s’esmunyia cap a un racó fosc, als esglaons del corral o al passadís de l’entrada, com si anés a fer una malifeta. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 361.).
RELLUC m.
|| 1. Rebrot (Reus, Ribera del Sió).
|| 2. Herba que no es torna dallar i que es fa pasturar (Balaguer, ap. Griera Tr.).
2. Nou rebrot que treu una planta. (Encreuat, Anna M. Genís. El Periódico de Catalunya, 2013)
Narcís Oller, sense anar més enllà, no fou el gran novel·lista que hauria pogut ésser perquè a la seva precisa arquitectura li manca la gracia verbal necessària. La seva prosa és massa obscura, massa llisa, massa atuïda. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàg. 23.).
REMINGOLEJAR
Precaució: voltes, remingols… i corbes
Lluís Emili Bou Gibert, de Barcelona, escriu:
A casa, de la carretera «de la Roca», que era la que anava per la vora esquerra del Besòs, en deien «la carretera de les voltes». Jo crec que les carreteres de muntanya tenien «moltes voltes». Per mi revolt és un mot après, no mamat.
Joan Bosch, d’Elna, comparteix amb nosaltres un mot rossellonès ben plantós:
El senyor Ortega es queixa d’un doble barbarisme, i té raó. Nosaltres també, a Perpinyà, ens podríem queixar igual, perquè, espontàniament, els perpinyanesos dirien, amb dos gal·licismes, un darrere de l’altre: «Era una ruta amb un munt de contorns». Ara, si em posi a pensar als meus avis, estic segur que ho haurien dit d’una altra manera. Haurien dit, probablement, una cosa com: «Era una carretera que remingolejava», del verb remingolejar que significa ‘fer una successió de remingols’, i el remingol és una giragonsa, una sinuositat o una successió de revolts.
I Yolanda Alonso, de Rubí, té un dubte: «Quina seria la paraula adient quan ens referim a les curves de la figura d’una dona?» Doncs ben fàcil, «corbes: ‘pits, malucs i cul de les dones’: Aquesta sí que té unes bones corbes!» (Diccionari del català popular i d’argot, de Joaquim Pomares, Ed. 62, 1997).
En valencià hi ha la locució menjar més que una revolta de riu (‘menjar molt, ser molt menjador’): «El meu gendre és un fartó, menja més que una revolta de riu». O sigui que no només els camins o les carreteres poden tenir revolts o revoltes, sinó que els rius també en fan (en aquest cas seria l’equivalent a un meandre).
Torneu a revolt
Mot relacionat: revolt.(ENLLAÇ)
L'Alain agafava un troleibús de la línia E. Li feia gràcia que un carrer es digués Vidal, tot i ser un nom corrent tant a França com a Catalunya. Estava tan enamorat que ni el molestava la incomoditat dels troleibusos, amb llurs reixes antigranades, claferts d'olors desagradables i barrejades. El camí estreteja va i remingolejava. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 30.).
La domina una vella església massissa a dalt d'un penya-segat seriós i trist. Nets i polits, els carrers coberts de còdols remingolegen entorn de la col·legiata de Sant Esteve. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 55.).
Quan he pujat al monestir de Santa Odila, han sorgit filaments de records. Els tillols, el camí que remingoleja i el verd blavenc del boscatge. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 81.).
Remingolejava
Van arribar a l'Esplanada i van tombar la Rue Gambetta. La Nina se sentia bé, seduïda pels mosaics blaus de les façanes. Encoratjat, en Gaston li va agafar la mà davant del mercat. Ja que ella es deixava fer, el minyó li va proposar que s'enfilessin pel Mont Saint-Clair. El camí remingolejava entre les villes d'un luxe a escala humana. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 40.).
REMITGER m.
Cadascun dels mariners que van amb una barca de pesca a les ordes del patró (Empordà, La Selva, Maresme, Costa de Llevant). Ell porta més peix a sa plaça que molts patrons que van per sa mar amb una bella colla de remitgers, Ruyra Pinya, ii, 232.
Fon.: rəmiʤé, rəmiʧé (or.).
Etim.: derivat de remitjar. Els remitgers participen en el guany de la pesca en una part determinada; solen esser quatre els remitgers, i entre tots es reparteixen una part igual a la que toca al patró.
Un remitger insinuà dirigint-se al Caragol:
- Conteu allò de l'Harmossu, conteu-ho; pot ser aquest noi no ho sap, i si ha fet una prometença...
--Ho contava el pare, que al Cel sigui --féu lo Cara gol amb solemnitat i sense fer-se pregar:
"Era un home que tenia un xiquet d'uns quinze anys. Un vespre anaven a pescar i com no feia un alè de bon vent bogaven tots dos. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 125.).
REMOIXELL m.
Remolí. Ab remoixell de fresca devalla un corb, Víct. Cat., Cayres 289. Un remoxell de gent incorporant-se, y crits de «A fora!». Girbal Pere Llarch 95.
Fon.: rəmuʃéʎ (or.).
A son entorn s'agombolà la riada en remoixell, i les dones, envestint-lo, trepitjant-lo, donant-li cops de cadira, el feren mig malbé; però ell seguí quietet, sense perdre la serenitat ni la paciència; i quan la remenadissa s'apaivagà, va veure's, immòbil i estirat, sobreeixir son coll blanc de la massa fosca. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 20.).
Un cop sord, un remoixell d’aigua, un home que se n’entorna, rostos amunt, camí de Torre-Roja i... mai més ningú arribà a saber lo que s’havia fet del pobre Ton. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 104.).
Passaren deixant un rastre de xicots i badocs que escridassaven, i la dama, seguint-los de pensament, els veié arribar a la portalada, tota oberta, d'una gran casassa i muntar una escala encatifada, tota rublerta de plantes verdes i resplendors daurades, i penetrar com un remoixell d'alegria en la sala fastuosa, enrondada de dones amb aparences exquisidament exòtiques; i després els veié encara trenar i destrenar galantment amb elles, pavanes, minuets i altres danses senyorívoles dels temps passats... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 314.).
REMOLER, -ERA adj.
Remolejador. «Sant Bernabé, és molt remoler» (refr. del Gironès).
REMOLEJADOR, -ORA m. i f. i adj.
Que remoleja (or., occ.); cast. rezongón, remolón.
Fon.: rəmuɫəʒəðó (or.); remoɫeјaðó (occ.).
REMOLEJAR v. intr.
|| 1. Remugar; murmurar o queixar-se persistentment (Empordà, Lluçanès, Cardona, Solsona, Guissona, Sort); cast. rezongar. Enraveixinada que estaves, i ganes que tenies de remolejar i esqueixar sa grua, Ruyra Pinya, i, 55.
|| 2. Defugir una feina, el compliment d'una obligació, etc., amb dilacions o excuses sense fonament (Ribagorça, Pallars); cast. remolonear.
Fon.: rəmuɫəʒá, rəmuɫəјá (or.); remoɫeјá (occ.).
Etim.: sembla deformació de remorejar, però per l'accepció || 2 sembla referible, com el cast. remolón, a remŏra, i indirectament al llatí morari‘entretenir-se, retardar-se’.
La dona passà més d’una hora plorant i desesperant-se, ben entristida per aquella misèria aclaparadora, de la que no podien sortir per la tossuderia del seu home, d'aquell home que, mig any enrera, tenia el millor geni del món, prudent, treballador, alegre, i que d’ençà que s'havia aplegat amb aquella colla de tabals i remolers, com En Palmella, que no feien més que predicar coses destornillades, s’havia tornat rondinaire, esquerp, verinós, ple de rancúnies i recels, queixant-se sempre dels amos, trobant raquític el jornal i qualificant el treball de miserable explotació. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 150.).
REMOLINADOR m.
Eina consistent en una peça rectangular amb una ansa fixada a una cara, que serveix per a escampar i allisar l'arrebossat; cast. llana.
Fa uns quants anys va saltar a la premsa la notícia de l'existència d'un autoanomenat Front d'Alliberació dels Nans de Jardí, els membres del qual rapten aquestes petites escultures de nans que alguns babaies tenen al jardí del xalet i les tornen al seu medi natural: el bosc. ¿Caldrà pregar per la creació de subversius Comandos de Remolinadors que, amb nocturnitat i sentit de la dignitat estètica, arrebossin i pintin les façanes de les cases dels nostres pobles per tornar-los l'esplendor cromàtica perduda? (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 156.).
REMUC
|| 1. m. Acció i efecte de remugar; cast. rumia. Feia una sorda remor amb el remuc de ses mil boques, Riber Miny. 142. Animals o Bestiar de remuc: bestiar que remuga, com bous, ovelles, cabres. Perdre el remuc: perdre la gana de menjar, els animals remugants; és una malaltia que sol esser mortal.
|| 2. m. i f. i adj. Remugador; persona que parla confusament i amb mal humor (Mall., Men.); cast. rezongón, gruñón. «Aquest vell és molt remuc».
Fon.: rəmúk (or., bal.); remúk (occ., val.).
Refr.
—«Ovella que bela, perd el remuc»: significa que aquells qui al temps de menjar parlen, solen menjar poc.
Etim.: derivat postverbal de remugar.
Finalment, l'estrèpit es va convertir en una sola nota prolongada, en un eructe fort, com de tuba, que s'hauria pogut con fondre amb un rot humà. No ben bé el rot d'un bevedor de cervesa satisfet, sinó un soroll que recordava el remuc lent i agonitzant de la indigestió, una descàrrega d'aire amb tons de baix que s'escapa de l'esòfag d'un home que pateix una cremor d'estómac exagerada. En Tom va aturar el motor i ho va tornar a provar, però el segon cop de clau no va produir més que un lleu grunyit. El tercer no va tenir cap altre resultat que el silenci. La simfonia s'havia acabat, i el meu Olds enverinat tenia una aturada cardíaca. [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 168.].
RENITENT adj.: cast. renitente.
|| 1. Que resisteix a la pressió. Havent bagut de la mia sanch, me paria com, mi renitent, exint del meu sin, Fiameta 10.
|| 2. Que es resisteix a obeir. Contra los renitents e contrafahents serà feta execució, doc. a. 1510 (Hist. Sóller, ii, 504).
Etim.: pres del llatí renitĕnte, mat. sign.
RENITÈNCIA f.
Qualitat o obra de renitent; cast. renitencia. Volents a tal renitència provehir, doc. a. 1485 (Capmany Mem. iv, 278). En cas de renitència nos donarà avís, doc. a. 1754 (Hist. Sóller, ii, 924).
Etim.: del llatí renitĕntia, mat. sign.
Tot i així la dominarà un neguit que deia molt d'ella, perquè poques persones l'haurien tingut. A banda de les raons esmentades amb què combatia les seves objeccions, tenia la viva sensació que, havent sigut ella qui havia començat el joc, per honradesa havia d'acceptar-ne les conseqüències. La renitència, però, no l'abandonava. Adés pensava entre si que seria una falta de generositat no casar-se amb en Boldwood, adés que no podia fer-ho de cap manera. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 148.].
RENOC m.
|| 1. Calàpat, amfibi de l'espècie Bufo vulgaris (Cast., Val.); cast. sapo, escuerzo. Ne sigales ho renochs vos plasia, Jaume March (Cançon. Univ. 29). Lo tio roncave com un beneit, pareixia un renoc, Pascual Tirado (BSCC, vii, 193).
|| 2. El més petit d'una família, d'una colla (Plana de Vic, Vallès); cast. regojo. a) Raquític, migrat, mancat de la creixença normal; cast. renacuajo, raquítico. Abans d'arribar-li a la casa aquell renoc com un càstig de Déu, Verdaguer Rond. 41.
|| 3. Grop o nus d'una planta, sobretot el ressecament produït per ferida o malaltia (La Selva, Plana de Vic). Quan s'esporga un arbre... es corre el perill de fer-li una font, un renoc, Cost. Cat. i, 29.
|| 4. Conco, home d'edat madura i solter (Ripollès, Lluçanès); cast. solterón. Era un apotecari de més de 40 anys, que com no... se li sabia cap festetx ni relació en dones, la gent lo tenia per impotent y el vulgo li deya lo renoch,doc. a. 1635 (Aguiló Dicc.).
|| 5. adj. Persona i sobretot infant de mal caràcter, indòcil, ploraner o rondinaire (Ross., Cerdanya, Garrotxa); cast. rebelde, llorón. Entretenint el renoc de l'Eudaldet, Oller Febre, i, 255. Ha estat tan insoportable, tan renoc, que l'he tingut de deixar sol, Oller Llapis ploma 99.
|| 6. Cosa inútil, rampoina (Mataró, Barc.); cast. trasto. Retornant tot seguit ab un grapat de vanos... —Fora renochs!... Ja els tinch tots llestos, Pons Auca 278.
Fon.: rənɔ́k (or.); renɔ̞́k (val.).
Etim.: derivat del llatí rana, ‘granota’. En l'accepció || 3 existeix el sinònim renuc que fa pensar en la possibilitat de relacionar renoc amb nuc (=nus).
El vell renoc va quedar satisfet, i també va semblar que hi quedava en Henery Fray. Per tal que la cosa continués anant com una seda, va intervenir la Maryann, que, entre que era morena de pell i portava una bata de feina de llana i lli de tons rovellats, tenia el color de mel d'un antic esbós a Poli, com els de Nicholas Poussin.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 186.].
—Quin renoc! Com es diu, senyor? —«Mitjonet», àvia! — Dimoni, Jesús! Quin nom! Per què es diu aix senyor? [Francesc Candel. Aquella infància esvaïda. (Trad. Estanis Puig) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726209. 156 pp. Pàg. 110.].
No es tracta aquí de la discussió sobre quin rol correspon a les senyores casades o a les renoques empedreïdesdreides, sinó del model de societat i la manera d'organitzar-ne el funcionament que asseguri la cohesió del conjunt, les relacions denses. (Simona Skrabec. La història es torna a escriure sempre de nou. /sobre Josep Pla/. Article L'Avenç, feb 2017, 443.pg. 60.).
Amb el germà, vaig caminar sota els arbustos renocs de l'Avenue du Noyer-Lambert. Vaig ensenyar al nin l'escola Paul Painlevé com per a transmetre-li una herència, suposant que aquell mainatge pogués entendre la magia d'aquella infantesa sense telèfon, sense jocs electrònics ni vídeo. Una infantesa semblant a la de Tom Sawyer, el nostre gran germanet, plena de supersticions, de corregudes i d'espedregades. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 348.).
1. RENOUER, -ERA m. i f. i adj.
|| 1. ant. Usurer. Si no y basten diners, | ells se'n iran a ranovés [sic] | que li prestan diners o blat, | quatra per sinch o sis per set, Carta cel, p. 288. Tres coses fan mal menestral: àuol obra fer, no tenir aprop son mester e fer sa renouer, Libre de tres, no 57.
|| 2. Que mou avalot; cast. alborotador. Tots es renouers entraren a classe, Roq. 14.
|| 3. Que fa soroll; cast. ruidoso. Prop d'on sonen tes passes renoueres, Carner Ofrena 163. La bronidissa renouera de la festa, Galmés Flor 81.
Fon.: rənowé, rənové (mall.).
2. RENOUER m.
Soroll molt fort (mall.). «Movien un renouer que no hi havia qui s'hi entengués».
Renouer
En canvi, la senyora Vincenza no el deixava estar. Aquest fill que havia tornat sorollós, renouer, li feia més por que aquell que s'entristia en la soledat de la casa. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 177.].
RENOVELLAR v. tr.: cast. renovar.
|| 1. Fer de nou. És tengut a él renovelar lo homenatge, Commem. 190. Volrà que pau e amistat sia renovellada e covinences fetes, doc. a. 1323 (Capmany Mem. iv, 78).
|| 2. Reprendre, començar de nou. Los féu decontinent sposar e foren renouellades les grans dances e festes, Tirant, c. 451.
|| 3. Donar estat o aspecte de nou; fer semblar nou. Lo vostre beneyt poder qui és tan gran que porà los nostres corses renovellar al dia del judici, Llull Cont. 16, 4. Lo món fo renovellat e mundat per l'aygua, Llull Doctr. Puer., c. 23. Si n'hi ha que sien trencades o rompudes, n'hi façats renovellar prestament,doc. a. 1388 (Est. Univ. xiii, 117). De renovellar-vos en altre hom, doc. a. 1393 (Rubió Docs. Cult. ii, 336).
|| 4. Canviar una cosa o persona posant ne una de nova en lloc seu. Sia fet liniment... e aytantost com se scalfa sia renovellat, Cauliach Coll., vi, 1a, 1.Amb cura alterna renovella cries, Riber Geòrg. 64.
|| 5. Fer reviure; donar nou vigor o vitalitat. Un d'ells li aparex | qui los passats plaés li renovella, Ausiàs March, i. Sentint les vostres congoxes les quals han renouellades a mi les dolors, Tirant, c. 291. a) intr. Revifar-se, prendre nova força. Recordant mon defalliment me renovella la tristor, Metge Somni ii. Les sues dolors renouellaren e cresqueren, Villena Vita Chr., c. 209.—b) intr.,especialment, Treure o produir noves fulles, brots, fruits, etc. Vegetables hi ha qui renovellen cascun any de flors e de fulls e de fruits, Llull Cont. 35, 8. Lo gra de blat no pot renovellar ni multiplicar, Llull Cont. 62. Les vinyes velles dehuen esser podades a cap de dos o de tres anys en luna nova per renovellar, Palladi 152.
Etim.: derivat intensiu de renovar, mat. sign.
Una vegada tanmateix, va perdre el fil de la seva argumentació i durant una bona estona va mastegra saliva; però aviat va reprendre l'envestida i aconseguí, amb un torrent d'eloqüència renovellada, vèncer la seva torbació passatgera. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 98.).
RENYEGAR
Mentre anà amb bolquers, quasibé ningú no va veure el nen; però així que començà a caminar, la mare o l'àvia el treien al carrer, deixant-lo hores i hores xisclant o rebolcant-se al bat del sol, enmig de la pols resseca, com un cuc, amb les faldilletes remangades i renyegant el ventret inflat i les cuixetes primes, totes de pelleringues.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 18.).
RENYINAR v. intr. o tr.
Renyar, dir paraules iroses, moure renyina de paraula; cast. reñir, regañar. Ans que ella diga res, que la comences a renyinar ab tanta vigor que no la lexes parlar, Eximenis Reg., c. 33. Tostemps que entraua per casa, la muller li renyinava, ibid. Que moltes vegades renyina y alterca | y mou gran roydo per un «fes-te enllà», Viudes Donz. 292. La vostra llengua jamés calla, renyinant sempre, ibid. 806. «Si me fos enamorada | d'un lladre o traidor, | axí tendries raó | d'haver-me tant renyinada» (cançó pop. Mall.).
Fon.: rəɲiná (or., bal.).
Var. ort. ant.: ranyhinar (Somni J. Joan 1899; Proc. Olives 1121).
Renyinós
Efectivament, al cap d'alguns dies el bisbe el va cridar, perquè els canonges l'havien posat al corrent d'aquest capellà renyinós, al qual calia suspendre a divinis. Ell s'arreglà tant com va poder l'hàbit, i va anar trepidant cap al Palau episcopal. El bisbe, que era un bon home, va quedar impressionat de la magror del capellà, i li dirigí paraules afectuoses, en nom del Senyor Comú. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 115.].
RENYOC m.
|| 1. El més petit d'una cria, d'una fillada, d'una casa (Baix Empordà).
|| 2. Persona o cosa renocada; fruita migrada o que madura malament (Lluçanès).
Fon.: rəɲɔ́k (or.).
Var. form. i sinòn.: renoc.
...tampoc ells ni els seus fills ni els fills dels seus fills no farien res per conservar Púnica llar que havia donat sentit a la història coblectiva, on tanta gent va deixar la pell i va fer prosperar l'ofici; i serien, finalment, buròcrates renyocs especuladors voraços que s'inventessin l'espai de la desolació vora-mar sense centre ni perímetre ni redol on aixoplugar les vides passades de la pobra gent. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 337.).
REPEIXADA f.
Menjada abundant (pir-or.); cast. comilona. La repaixada aviat va esser presta, Caseponce Faules 38.
L’Armand Belvisi no anava pas tan lluny. No es prenia per Joana d'Arc i no en sabia res, de les croa des ni de les guerres de Vendée. En Belvisi s'aconten tava a assaborir les alegries senzilles de cada dia. Es timava el seu país amb passió, però no filosofava. No entenia les teories sobre el tiranicidi, els debats sobre la identitat francesa. No! Li agradava trascolar copes d'aniset, seduir joves secretàries i menjar una bona repeixada abans de fer l'amor. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 89.).
Sempre feien una repeixada en algun hostal. Parlaven amb una llibertat total alternant l'afrikaans amb el francès quan algun matís escapava a l'oncle Anatole. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 94.).
REPÈL m.
|| 1. Pèl que creix en sentit contrari al de l'acció que s'exerceix sobre la pell on està situat; cast. repelo. a) Afaitar a repèl: afaitar movent el raor en direcció contrària a la dels pèls que s'han de tallar. Fer el repèl a algú: afaitar-lo a repèl. Li farà es repèl amb so raor, Alcover Cont. 494.—b) A repèl o De repèl: es diu del teixit allisat en direcció contrària a la de la fibra. No aus fer draps de pessols, ni de borrelós, ni de borra, ni de repèl, ni de gratusa, doc. a. 1298 (RLR, v, 96). Amb so rellum d'es resol que pega de repèl ab es panyo, Ignor. 53.—c) Fer el repèl: (fig.) completar una acció, generalment en perjudici d'algú (Mall., Men.).
|| 2. Llenqueta de pell, fibra, etc., que s'alça d'una superfície contra la direcció natural; cast. repelo, redopelo. Especialment: a) Reveixí de pèl que s'alça prop de l'ungla del dit de la mà (occ., Camp de Tarr., val.); cast. padrastro, repelón. Repel, o enemich entre carn y ungla, Torra Dicc.
|| 3. fig. Defecte. Tan grans audàcies, | pèls e repèls, | tants de reçels | les dones tenen, Spill 6657. ¿Per què tals taques y repèls y descobriu?, Viudes Donz. 623.
|| 4. fig. Crítica severa, detallista. Si algun cop me li he permès dubtes o repèls concernents al negoci, Oller Febre, ii, 188.
Loc.
—A repèl o De rèpel: contra gust, amb repugnància. La navaja y la pinta... li vingueren a repèl, Pons Auca 177. Li vindria de repèl lo enterrar-se en son poble, Bosch Rec. 9. Si ell, a repèl de ses costums, hagués tingut el rampell d'aguantar la boca closa, Víct. Cat., Ombr. 24.
Fon.: rəpέɫ (or.); repέɫ (occ.); repέ̞ɫ (val.); rəpə́ɫ (mall., Ciutadella, eiv.).
Sinòn.:— || 2 a, desenemic, enemic, grell, padastre, reveixí, repeló.
Etim.: de pèl amb el prefix re- indicador de direcció cap enrera (repèl=rerapèl).
Segons que es veu, l'enginyer s'havia tornat irritable i repelós, i de seguida veia en qualsevol futilitat un robatori o un atemptat. La seva portalada era tancada amb pany i clau fins i tot de dia; de nit rondaven el jardí dos vigilants picant sobre una taula, i ja no llogaven jornalers d'Obrutxanovo. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 139.].
REPATANI, -ÀNIA adj.
Tossut, difícil de convèncer (or., occ.); cast. terco, tozudo. Tan sols algun repatani que altre no es volia donar per convençut, Caselles Mult.18.
Fon.: rəpətáni (or.); repatáni (occ.).
Var. form.: repatànic, -ànica (Empordà); repatà, -ana (Aguiló Dicc.).
Això ho vaig mamar i ho practico cada dia, cosa que m'ha portat a grans satisfaccions intel·lectuals i a moltíssims conflictes socials, tant entre col·legues com en altres àmbits, que a vegades no entenen aquesta actitud volteriana, que no és en absolut, insisteixo, la de l'intel·lectual repatani francès, que detesto. (Ramon Folch, entrevista a L'Avenç, 388, març 2013, p. 19.).
REPATELL m.:
V. repetell.
REPETELL m.
Baterell del sol (Ross., Conflent, Vallespir, Empordà); cast. resistero. Nua la testa sota el repetell de la soleiada, Pous Empord. 193. La plaça jau al repetell del sol, Brazès Ocell 22.
Fon.: rəpətéʎ (pir-or.).
Etim.: V. repetellar.
Una tarda del juliol del 1996, me'n tornava de Marsella. La Dionísia m'esperava a Perpinyá. Cansat d'haver caminat tant pels carrers al repatell del sol, amb una revista avorrida, em vaig interessar pels veras. Un alferes de 1'Exércit de l'Aire, muntat a Salon, escoltava música clássica amb auriculars. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 151.).
Vaig passar un mes de juny deliciós. La dueña se n'havia tornat a Ajaccio, deixant-me el camp lliure amb la Sandra. Ara ens quedàvem tot lo dia junts. Mai no l'havia trobat tan bonica. L'estiu era la seua estació. Havent dinat, ens estiràvem al repetell del sol com dos gats jubilats a la terrassa deis cafés. Ens somréiem. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 245.).
REPEIXADA f.
Menjada abundant (pir-or.); cast. comilona. La repaixada aviat va esser presta, Caseponce Faules 38.
Imagineu un llibre on només caben postes de sol o descripcions de repeixades matrimonials? (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 370.).
REPELÓ m.
|| 1. Estirada de cabells (val.); cast. repelón. Es dones, en dos repelons al moño ya estan pentinaes, Cañís 91.
|| 2. ant. Cop violent al cap o a la cara; cast. cachete. Ab la manyopa... li donà hun gran colp al cap... Lo rey companyó seu, per no hauer altre repeló, donà dels genolls en la dura terra, Tirant, c. 150.
|| 3. Reveixí, llenqueta de pell alçada prop d'una ungla (Igualada); cast. repelón, padastro.
|| 4. fig. Porció molt petita, trosset (Empordà, val.); cast. cachito. Invadint les raconades y els plans per a convertir-los en un repeló de país tropical,Martínez Folkl. i, 5.
Intens.: repelonet, repelonàs, repelonot.
Ell, en canvi, renyava la mare perquè considerava que menjava massa. «No mengis tant! Tindràs una indigestió!». De tant en tant tronava: «No t'arrenquis els repelons!». De fet, la mare tenia el vici, des de petita, d'arrencar-se els repelons: ja havia tingut un panadís, i tot seguit se li va pelar el dit, una vegada, a l'internat. [Natalia Ginzburg. Lèxic familiar. (Lessico famigliare, trad. E. Rodríguez). Ed. Âtic dels Llibres, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788416222254. 264 pp. P. 44.].
REPETELLEJAR v. intr.
Espurnejar amb espetecs (pir-or., or.); cast. chisporrotear. Aquella llenya molla... repetellejava espantosament, Bertrana Herois 24.
Fon.: rəpətəʎəʒá (pir-or., or.).
Etim.: derivat de repetellar.
Ell encara duia faldilletes; era fosc, de nit, a porta barrada; al fons de la cuina, un foc de llenya verda repetellejava, omplint-ho tot de fum. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 39.).
REPICAT, -ADA adj.
Murri, malintencionat. «Ai, la gran repicada!» (Blancafort).
La setmana abans, havia portat un amic a Nostra Senyora del Donasà, un monestir perdut a les muntanyes cap a la radia entre el Capcir i el Llenguadoc. Els vells pagesos hi parlen un occità repicat amb Portes influències catalanes. El viatge a través de la Fenolleda ja constituïa un retorn al passat. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 211.).