CO-CR

COBLE m. 

|| 1. ant. Lligam, unió entre persones o animals; cast. vínculo. E regnaria eternalment e realment sobre son poble ligat en coble, Spill 11726. 

|| 2. Conjunt de dos collars units amb una cadena, que serveixen per a subjectar units dos cans de caça quan van a caçar (Mall.); cast. traílla. Un coble de cadena per un ca, doc. a. 1427 (Aguiló Dicc.). 

|| 3. Corretja o corda que uneix dues bísties perquè vagin iguals (cast. madrina) i també la corda amb què es fermen dues bísties perquè vagin una davant l'altra (cast. reata).Un... [cavall?] stacat en la paret ab son coble, de pèl roig, appellat leó, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 285). 

|| 4. Parell o petit grup d'animals que treballen junts en la batuda, en tirar carro, etc. (Ripollès, Pobla de L., Borredà). Dexau tots lo treball e replegau los cobles,Alegre Transf. 22. Ve a trobar l'amo per demanar-li si li vol deixar tres eugues que, junt ab la seva, farien un bon cobla, Scriptorium desembre 1926. 

|| 5. L'home que fa rodar el bestiar damunt l'era en la batuda, tenint llurs cabestres (Borredà, ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: kobblə (or., bal.).

    Etim.: del llatí cōpŭlu, ‘unió’.

Era un sagal. Al cap d'un moment va arribar a l'altra banda de la tanca, i a la Batsheba li va semblar, per la veu, que era un dels mossos de la seva finca. Anava seguit d'un trepig irregular de peus feixucs; i, espinat a través del falguerar, a la claror incerta de trenc d'alba la Bathsheba va distingir un coble dels seus propis cavalls, que es van para per beure en una bassa que hi havia a l'altre costat del camí. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 344].

1. COC m. 

Cuiner (Olot, Gir., Barc., Camp de Tarr., Mall.). Un meu coch qui estava en la cuyna, Muntaner Cròn., c. 227. Que'n lo dit hospital haia un coch àbil e suficient en aparellar les viandes, doc. a. 1417 (Roca Hosp. xxxi). Los cochs escorxant un gran ceruo, Tirant, c. 82. M'han dit que cercava un coc, Alcover Cont. 447. 

|| Llin. existent a Anglès, Barc., Bràfim, Palma, Pobla de Lillet, Pobla de Montornès, Sa Pobla, Vendrell, etc. Son Coc: nom d'un caseriu agregat al municipi de Palma de Mallorca.

    Fon.: kɔ́k (or., mall.).

    Etim.: del llatí cŏquum, mat. sign.

2. COC m. 

Residu del carbó de pedra després que, sotmès a una alta temperatura, ha perdut els seus constituents volàtils; cast. coque. Clovea de metla, cock des pobres,Ignor. 28.

    Etim.: de l'anglès cok, mat. sign.

3. COC o COCUS m. 

|| 1. Cèl·lula esfèrica; cast. coco. 

|| 2. Carpel d'un fruit sincàrpic, que se separa a la maduresa; cast. coco.

    Etim.: del llatí coccus, ‘grana de tenyir’.

4. COC m. ant. 

Clatell. Les obres de la ànima pus fortment són en lo cors en uns locs que en altres, axí com voler en lo cor e enteniment en lo front e memòria en lo cog [sic], Llull Cont. 320, 10. Lo cors qui ha lo cor e'l front e'l coc divers en figura e en locs, Llull Cont. 320, 14. Es memòria detràs en lo coc de l'home per ço car és estrument a membrar les coses passades, Llull Arbre Sc. i, 182. Els textos llatins posen occiput allà on els textos catalans posen coc.

    Etim.: probablement del provençal cogot, mat. sign., per regressió.

CÓC m. 

|| 1. Panellet de forma llarguera; cast. panecillo, bollo. Els cochs y les dolces,Penya Poes. 168. En altres es senzillament un coc amb oli, Serra Calend. folkl. 206. La forma, dimensions i ingredients del dit panellet varien molt segons les contrades. A la Cerdanya, els cócs són de farina, llet i ous. Al Pla d'Urgell són com unes coques de pasta molt prima i ensucrada, que en temps primer els nuvis tiraven als nois quan sortien de casar-se, i la canalla cridava: «La boda que no tira cócs, doneu-la als llops». Al Camp de Tarragona, són uns panets fets de farina de moresc amb ous, pinyons i matafaluga. Al Priorat els cócs són de farina amb ous, oli i sucre, i amb un ingredient variable que pot esser arengades, o ceba i pebrines roges, o talls de llonganissa i rovellons, o bé miques de magre de porc, o cireres negretes (Falset); de la mateixa manera, aproximadament, es fan els cócs a Morella. A les comarques de Tortosa i Vinaròs, el cóc és gran, aplanat, de vores retorçades, fet de farina, oli, sucre, ous i vin blanc, i amb diversos additaments com pebrot, espinacs, peix, mel, llet, etc. El cóc de Mallorca és una peça llarguera de pasta bamba, de forma aproximadament semicilíndrica, que es talla a llesques i es bescou per a formar les dolses de bescuit. A Menorca, el cóc és una espècie de llonguet, però més bast, més blan i tirós. 

|| 2. Fulla molt prima de farina, cuita dins un motlo a la flamada i que serveix per a fer hòsties (Mall., Men.); cast. pan. 

|| 3. Bresca (Massalcoreig, Falset, Calasseit, Gandesa, Tortosa); cast. panal Cóc abegoter: la bresca on se crien els abegots (Calasseit) Cóc coster: cadascuna de les dues bresques dels costats de l'arna, que són els dos cócs millors perquè no s'hi fa poll i perquè són tot mel; són més estrets que els altres, però en canvi són molt més gruixuts: s'anomenen també els cócs de l'abeller perquè són els millors (Calasseit). 

|| 4. adj. De forma incompletament rodona (Mall., Men.); cast. achatado. «Aquest anell és un poc cóc; que l'heu esclafat?»«Aquesta pilota no bota bé, perquè és molt coca». 

|| 5. adj. (Metall) que es pot allargar, aprimar o canviar de forma sense rompre's ni desunir-se (Mall.). 

|| 6. Fluixot, mancat de vigor (Mall.); cast. flojo, flaco. «Ets un cóc moll, que sols no tens força per matar una mosca» (Palma).

    Refr.—a) «Per a casos, el món; per a cócs, el forn» (València).—b) «Qui s'aixeca primer, té es cóc més gros» (Menorca).

    Fon.: kók (pir-or., or., occ., val., bal.).

    Intens.:—a) Augm.: cocàs, cocarro, cocot.—b) Dim.: coquet, coquetxo, coquel·lo, coqueu, cocarrí.

    Etim.: masculinització de coca art. 1.

COÇ f. ant. 

Coça. Y a voltes li tira lo macho gran coç, Proc. olives 1159.

No sabien ni com nodrir-lo bé aquell matí; li feien panets i , galetes, confitura, pasta de fruites diverses i altra mena de llaminadures seques i humides, i fins provisions comestibles.[Ivan A. Gontxarov. Oblómov (Oblómov, trad. Josep M. Güell). Ed. Proa, Barcelona, 1986. ISBN: 84-7588-125-4. 464 pàgs. Pàg. 132].   

El confiter, com el coc, el perfumista i el licorista, havia de saber combinar substàncies i elements heterogenis per produir un gust nou; conèixer el dibuix, i àdhuc l’escultura, per tal de crear peces, senzilles o monumentals, però que es fessin admirar per llur bella estructura i que, sobretot, s” aguantessin”; havia d'aprendre, del colorista i del jardiner, la gràcia d'adaptar els tons i distribuir amb encert els motius ornamentals. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 276.).

Altrament, en les cases d'alta categoria, es preferien els cocs a les cuineres, com succeeix encara i, sobretot, en els restaurants de primer ordre.(Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 130).

COCARROI m. 

|| 1. a) Panellet de farina blanquíssima, en forma de corona amb un ou enmig, que es fa a Alguer per les festes de Pasqua. De molts rasers de pa blanch fet a cocorrois, doc. a. 1541 (Arch. Glott. It. ix, 283). Per Pasqua se cou pels minyons lo cocarroy (panutjo am un ou al mitj), Ciuffo Folkl. Alg.—b)Coqueta de pasta de farina, que de tot d'una es fa rodona i ben aprimada, després posen verdura i altres ingredients damunt una banda de la coca i dobleguen l'altra banda damunt aquella, de manera que la coca pren forma semicircular o de mitja-lluna; es confegeixen bé les voreres fent-hi pessics, i després es cou al forn (Mall.); cast. pastel de verdura. N'hi ha dues castes principals; cocarrois de verdura pròpiament dits (que es farceixen de bledes amb panses i pinyons) icocarrois de ceba (en què el farciment és de ceba tallucada, un poc de tomàtiga i qualque talladó de xulla). 

|| 2. nàut. Peça de fusta, de dos pams de llargada per mig pam de gruix, de forma semblant a la de les dites coques de Mallorca, que va fixa per dos perns a les orelles de la botalada i serveix per a facilitar el joc d'aquesta sobre la gorilla (Palma). 

|| 3. Persona inútil, mancada d'energia o d'habilitat (Mall.); cast. emplasto, mueble.

    Fon.: koсərɔ̞́ј (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx); kokərɔ̞́ј (Inca, Sóller, Artà).

    Intens.—a) Augm.: cocarroiàs, cocarroiot.—b) Dim.: cocarroiet, cocarroietxo, cocarroiel·lo, cocarroieu, cocarroió.

Cocarroi (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

A la Riba, entre les roques, els primers que han arribat trien els millors llocs per estendre les estova­lles i es preparen en calma per dinar, truites i cocarrois, a més de crespells.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 180.).

COCCINEL·LA f. neol. zool.

Gènere d'insectes coleòpters, generalment de forma rodonenca i de color brillant, al qual pertanyen, entre altres, els poriols; cast. coccinela.

    Etim.: pres del llatí científic coccinella, dim. de coccina, ‘cosa d'escarlata’. 

Coccinel·la  

-Molt aviat, am... vull dir senyoreta Eyre: suposo que es recorda Jane, de la primera vegada que jo o les tafaneries, la vam informar cia rament que tenia la intenció de posar el sagrat dogal en el meu coll de conco vell, que volia entrar en el sant matrimoni, que volia oferir meu pit a la senyoreta Ingram ben aviat (en una abraçada molt ampla tot sigui dit, però la qüestió no és aquesta, no en tens mai prou, d'un persona tan excel·lent com la meva preciosa Blanche). Tal com E deia... Escolti'm, Jane! No es tombi a mirar les arnes! Allò era una coccinel·la, filleta, «que volava cap a casa».[Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 274.].

CODINA f. 

|| 1. Capa de terra dura i compacta, mala de treballar, que apareix dins les terres de conreu o davall aquestes (or.); cast. codina. Lla hon haurà roca o codina no sien tenguts de empedrar, doc. a. 1391 (arx. de Girona). 

|| 2. Palet de riera (Ribagorça, Ll., Pla d'Urgell); cast. peladilla. 

|| 3. Clot en la roca, cocó (Tortosa); cast. cucharro. 

|| 4. Clot fet al camp i cobert de volta de pedra i argelagues, que serveix per a recollir l'aigua de pluja que corre per terra (Tortosa, Ulldemolins); cast. aljibe. 

|| 5. topon. a) La Codina: riera que travessa el terme de Cistella i desaigua al riu Manol.—b) Codina del Magre: masia del terme de Vilanova d'Alcolea (Castelló de la Pl.).—c) Codina mala: roca relliscosa i arrodonida que domina un salt d'aigua de 30 metres, prop de Centelles.—d) Codines: nom de diferents partides de terra en els termes de Bagà, Rocafort, Vimbodí, etc.—e) Sant Feliu de Codines: V. Feliu. 

|| 6. Llin. existent a Agramunt, Alella, Aristot, Artès, Artesa, Badalona, Barc., Berga, Centelles, Maó, Manresa, Olost, Osor, Palma, Reus, Val., Valls, etc.

    Fon.: kuðínə (or.); koðína (Pont de S., Tortosa); koðínɛ (Ll., Balaguer).

    Intens. dim.: codineta, codinoia, codinella.

    Sinòn.:— || 2, codís, palet, mac de riu;— || 3, cocó;— || 4, aljub.

    Etim.: del llatí cotīna, ‘cosa de pedra’.

Quan t'endinses pels corriols, arbres enllà, amb els gossos flairejant nerviosos un rastre; quan el punt de mira segueix el tudó que vola entre les branques; quan els gossos, esgarrinxats, et duen a les dents la pega mor­ta; quan t'asseus a migdia en una codina a menjar pa i embotit -els animals al redol per copsar el mos que els ti­res- sents el gust de viure. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 62.).

1. COFA f. 

|| 1. Senalla de diferents formes, per a tenir o transportar diversos objectes. Una coffa d'aguts taulas, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 413). Una cofa o stoig de palma on havie ll liures dolentes, item un axol petit, doc. a. 1435 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Especialment: a) Mena de senalla baixa, molt planera, de forma circular, dins la qual els mariners posen els palangres (Baix Empordà, Tortosa, Mall.).—b) Senalla molt gran, de forma cilíndrica, forrada de lona, que serveix per a traginar raïms (Vinaròs).—c) Espècie de cabàs planer, de voreres molt eixamplades cap a la boca, a manera de cassola (Peníscola).—d) Senalla de forma cilíndrica, o sia que té les voreres molt verticals i que serveix per a treure terra dels clots (Sineu).—e) Cabàs alt d'espart o de palma que els tapers empren per a posar-hi els taps o carracs i transportar-los en les diverses operacions de llur indústria (Palamós, St. Feliu de G., Gir., Llofriu).—f) Cabàs gran per a transportar carbó (Perpinyà).—g) Mena de cabàs gros que es porta penjat sota el carro i serveix per a dur el menjar de la bístia o qualque utensili del carreter (Barc.). 

|| 2. Plataforma de taulons o de metall, que es basteix al coll dels arbres mestres d'un vaixell descansant sobre les catxoles de l'arbre, i que serveix de mesa de guarnició per als obencs dels mastelers de gàbia i també per a facilitar la maniobra de les dites gàbies i de les altres veles altes; cast. cofa 

|| 3. ant. Manera especial d'embenar una part ressortint del cos. Sien sostinguts los botons ab ligadura de coffa, Cauliach Coll., ll 2, d. 2a, c. 6. Les ligadures... en la boca dels testícols són fetes ab coffa, ibid., ll. 4, d. 2a, c. 7.

    Fon.: kofə (or., bal.); kófa (Tortosa, val.).

    Etim.: de l'aràbic kuffa, ‘senalla’.

2. COFA f. 

|| 1. Còfia, gorra blanca que duen les dones (Ross., Conflent, Capcir, Vallespir); cast. cofia. 

|| 2. Gorreta blanca que duen els infantons (Esterri d'Àneu); cast. capillo. 

|| 3. La part principal d'un capell, dins la qual es fica el cap (Mall.); cast. copa. Lo senyor príncep féu tallar del dit tercenell un palm e mig per adobar una cofa de un elm del dit senyor, Inv. Anfós V, 180. Es sultan du capell sens cofa,Aguiló Poes. 178. Omplien ses cofes des capells, Alcover Cont. 362. 

|| 4. Piló de fusta d'un pam i mig d'alt i del diàmetre dels esportins, que es posa damunt el bassi de la tafona, i damunt ell s'alça l'esportinada (Muntanya de Mall.). 

|| 5. L'endinsada cònica que tenen les clucales a cadascuna de les rotlanes d'espart (Manacor). 

|| 6. Cofa del foc: el lloc de la cuina on fan el foc (Pradell d'Urgell); cast. hogar. 

|| 7. Anques (Men.); cast. posaderas.

    Fon.: kɔ́fə (Ross., Vallespir, Conflent, Capcir); kɔ́fɔ (Esterri); kɔ́fɛ (Pradell); kɔ̞́fə (Mall., Men.).

    Etim.: V. còfia.

3. COFA f. 

Cofa de la neu: la blancor de la neu (Un Mall. Dicc.). V. tofa.

Ens pertanyen també unes sandàlies alades, un sac Com de Captaire —kíbisis—, que ningú no aconseguirà mai de veure ple, i una fosca cofa. Potser la paraula quasi inusitada no t’agradarà, si han empresonat el teu cervell i la teva llengua en closes, amb freqüència falsament sòlides, incompletes i nècies tàvegues de l’expressió. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 37.).

-¿Veus? En el fons En Manyosa deu estar tot cofat. Això dels enterraments, per a segon qui, no deixa d'afalagar. Enmig de la tristesa que vegis un seguiment lluït, i sobretot que puguis fer anar tanta gent al cementiri, són acte que impressionen i conforten. Jo ho pensava, ¿oi?, quan l'enterràvem: s'ha fet tot el que s'ha via de fer, tots els seus amics havem vingut a acompanyar-lo, tres cotxes plens de corones, que n'hi havia, no sé si us hi heu fixat, de des comunals, tot plegat feia efecte.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 84.).

Cofa

—Vaixell a proa! —va ressonar en aquell moment la veu del mariner de cofa. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 333.].

Cofa

L'escora de la nau feia que els pals quedessin molt inclinats sobre l'aigua, i jo, enfilat a la cofa, no tenia a sota meu res més que la superfície de la badia. En Hands, com que no havia arribat tan amunt, es trobava més a prop del buc i va caure entre la meva posició i la murada. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 228.].

COFADURA f. 

Ornament fantasiós. Amb aromes de bell jardi que pren de la natura lo que li val essència i cofadura, Pérez-Jorba Poem. 100.

Aquesta cofadura decaigué quan va desaparèixer la indumentària sumptuosa de les casaques i, amb ella, el capell de gresol o de tres puntes; la moda del barret en forma d'orinal i rodó, de feltre o de xarol, va imposar l'ús dels cabells naturals. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 108).

COFORRA f. 

Mena de gorra que cobreix tot el cap i el clatell fins a les orelles, i la porten les velles i els infantons de mamella (Empordà, Gironès); cast. cofia, gorro. «Es noi d'En Borra, com era petit portava coforra; ara que és grandet, porta casquet» (Llofriu).

    Fon.: kufórə (Empordà, Gironès).

    Etim.: probablement d'un creuament de còfia i gorra.

- Te dic que sí. Mira: jo ja duia sivelles als mangots que ella encara anava amb el mocador lligat al braç i la coforra de blavets... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 159).

COFIS 

Fer cofis i mofis o fer cofis-mofis: fer el que es vol d'una cosa, tractar-la sense mirament, sense subjectar-se a llei (or.); cast. hacer mangas y capirotes Aquí no's fan cofis y mofis; lo qui al primer ímpetu posa'ls ulls sobre una noya, ja no la desbanca cap més, Vilanova Obres, iv, 134.

    Fon.: fe kɔ́fizimɔ́fis (Vic, Barc., Tarr.); fe kɔ́fizmɔ́fis (Olot, Centelles).

    Sinòn.: fer trucs i baldufes, fer compares i comares.

    Etim.: cofis sembla contracció de còfies (observi's l'analogia del castellà hacer mangas y capirotes, que també es refereix a peces d'indumentària com la còfia).Mofis no té un origen semàntic determinat; sembla una mera formació imitativa damunt cofis, amb un simple canvi de la consonant inicial; tal vegada en aquest canvi hagi influit la locució fer trossos i mossos.

Hi va haver homes que es van posar a baladrejar com orats contra els cofis-i-mofis que fa la gent de justícia.  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 156).

COFURNA f. 

Alberg petit i dolent (or.); cast. tabuco. Dos desenganys lo portaven a establirse en aquella cofurna, Vilanova Obres, iv, 88.

    Fon.: kufúɾnə (or.).

    Etim.: probablement d'un creuament de caverna i urna.

En l'examen de psiquiatria legal, va acabar trobant una referència a un annex que hi faltava -una remissió a una investigació policial datada el 12-03-1991. El número de referència estava apuntat a mà al marge de la còpia que havia trobat en la cofurna dels Afers Socials. Quan va intentar demanar-lo per llegir-lo, va ensopegar amb un problema. La investigació portava el segell de top secret. Li quedava el recurs de formular una demanda al Govern. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 65.].

dels bastiments de les finestres. Silenciós,  / l'home calcula, pren mides al fons de la / cofurna, fosc.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 197.).

1. COGULLA f.

|| 1. ant. Capulla, cobricap cònic; cast. capucha, cogulla. Los alcavots... discórreguen per la ciutat tots nuus ab açots greus, anant... ab capiró vermell e cogulla groga, Furs de Val. (ap. Aguiló Dicc.). Que'ls frares... no porten... capirons botonats, ni longua cugulla, doc. a. 1366 (Miret Templers 363). Un caperó de bruneta ab sa cogulla, doc. a. 1490 (arx. Cúria Fumada de Vic).

|| 2. Hàbit de chor, de mànegues llargues i amples, que vesteixen els frares de certes ordes, especialment els benedictins; cast. cogulla. La gonella e la cugulla jamés no les se despullaua tro que del tot eren squinçades, Eximplis, i, 269. Amb llurs cogulles allí trobàrem ses despulles, Canigó ix.

|| 3. Vesta guarnida de capulla molt aguda, que duen els que van a les processons de Setmana Santa (Camp de Tarr.); cast. caperuza.

|| 4. La punta o cornaló cònic de la manta, que serveix per abrigar-se el cap o per a portar-hi coses (or.); cast. cornijal.

|| 5. Tossal que acaba en punta (Camp de Tarr.). La Cugulla de Miramar: cim punxegut de la muntanya de Miramar (Camp de Tarr.).

    Fon.: kuɣúʎə (or.); koɣúʎa (val.).

    Etim.: del llatí cucŭlla, mat. sign.

2. COGULLA f.

Cocó, cadolla (Segarra, Urgell).

    Etim.: de cadolla, amb contaminació de cogulla art. 1.

Cogulla

-Als joves d'avui els agrada el crim! Tot això, Ferdinand, t'ho dic jo, s'acaba al bulevard Aragó! Amb la cogulla posada, amic meu! Amb la cogulla! Pobre de mi! Déu del cel! N'hauré estat responsable!...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 292].

—Necessito una cogulla fosca i una careta negra, res més.

Aleshores es va sentir una dringadissa de vidres al fons del passadís. Fridolin va mirar espantat la cara del que llogava les disfresses, com si aquest estigués obligat a donar-li immediatament una explicació. Però Gibiser també s'havia aturat i buscava a les palpentes un interruptor amagat en algun lloc..., i de seguida una llum encegadora va escolar-se fins a l'extrem del passadís, on hi havia una tauleta parada amb plats, gots i ampolles.  [Arthur Schnitzler. Història somiada (Traum novelle, trad. A. Soler). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 847727231X. 138 p. P. 54.].

Cogulla

Vaig restar passiu a tots els arranjaments, i la gentilesa I l'afecte de la meva estimada Elizabeth no foren capaços d'arrencar-me de la profunditat de la meva desesperació. La promesa que havia fet al dimoni pesava damunt meu com la cogulla de ferro del Dant sobre els caps dels hipòcrites infernals. Tots els plaers de la Terra i del cel passaven davant meu com un somni, i aquell pensament era l'únic que per a mi tenia consistència real. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 135.].

COIÓ m.: 

V. colló.

COLLÓ m. 

|| 1. Testicle; cast. cojón. Coylons de berber qui baylen ab so de tasores, Libre de tres, no 163. Lo remey de aquesta malaltia és castrar lo cauall tallantli los collons, Dieç Menesc. ii, 101. Y, per no n'i ha, colló no n'i resta, Brama llaur. 205. a) Collons de ca: planta de diferents espècies del gènere Orchis, que tenen un tubèrcul dividit en dos bulbs semblants a testicles; cast. salep, testículo de perro. 

|| 2. Home curt d'enteniment o mancat d'energia (Cat., Mall., Men.). «No siguis colló»: no facis beneitures (Mall.). 

|| 3. Collons!: interjecció grossera que s'usa molt per expressar irritació, admiració, entusiasme, etc. Per dissimular la grosseria de tal exclamació, s'han introduït una multitud de variants eufèmiques fundades generalment en l'adopció d'un altre mot més o menys semblant a colló, com és ara culleres, cobrombos, collades, etc. (cf. F. de B. Moll, ZRPh, xlix, 286).

    Fon.: kuʎó (or.); koʎó (occ., val.); koјó (mall.); kuјó (eiv.); kuó (men.).

    Sinòn.: botó, ou, mèrvel, gínjol.

    Etim.: del llatí colĕōne, mat. sign.

El Jutge de Béns es bellugá inquiet, a punt d'esti­rar la mà cap aquella dolcíssima llepolia que el pare Amengual encara no els havia ofert. Si arriba a ator­bar-se un poc més, ja no els haguera poguts ni tastar. Hauria vengut debades -es digué-. Si seré coió! (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 245.).

COLCAR v.: 

V. cavalcar.

CAVALCAR (i ses var. cabalgar, qualcar, colcar). v. 

|| 1. Pujar a cavall o anar a cavall; cast. montar, cabalgar.—a) tr. Frare no cavalch sella turquesca, doc. a. 1292 (Miret Templers 362). Un savi dix: no vull caualcar bèstia que no la puguen tenir per lo fre, Jahuda Dits lxi. Sols cavalcà ase somer, Spill 13301. Jafet fou el primer home qui caualcà cauall, Tomic Hist. 10. Potro que ell cavalca no s'atura may, Llorente Versos 69.—b) intr. Li hac tremès lo paleffrè en què caualcava, Llull Felix, pt. i, c. 7. Una dona molt vertuosa que cavalcà sobre una bèstia molt pus bella, Llull Cont. 354, 11. E nós caualcam en un rocí, e en Rocafort... trobà una egua e caualcà-hi en es dos, Jaume I, Cròn. 63. Cascú cavalcant en son bon cavayll, Muntaner Cròn., c. 296. Encontram lo dit porter... en un mul cavalcant, Pere IV, Cròn. 89. Caualcà sobre un ginet e fugí, Tirant, c. 12. Gruixat y lleuger pal... demunt el que qualcava sovint el mateix dimoni, Rosselló Many. 159.—c) absol. Lo príncep e lo bisbe caualcauen ensemps, Llull Felix, pt. viii, c. 22. Conué que cauayler caualch e senyoreig, Llull Cavall. 8 vo. Per caualquar e a temps de plúbia, doc. a. 1325 (Miret Templers 363). E cavalcarem tot lo jorn, Muntaner Cròn., c. 89.Aqaste as sela hon tu cavalquist, Graal 75. Mentre saluda, ja cavalcant, la núvia d'Isaac, Alcover Poem. bíbl. 40.—d) intr., per extensió: Anar en vehicle (de qualsevol casta) (Mall., Men.). Jo he colcat en es tramvia pensant que era de franc, Ruiz Nov. 119. 

|| 2. tr. Conèixer carnalment. Quants hi anaven | la cavalcaven | com a publica,Spill 13156. E si caualcaue la mare ho altre egua, Flos medic. 18. 

|| 3. tr. Posar a cavall; cast. montar. E sobre açò caualcaren-lo en son caual,Jaume I, Cròn. 26. E caualcà'l sobre la sua bèstia, Evang. Palau. 

|| 4. tr. ant. Recórrer a cavall. Senyorejam tota la terra e cavalcàvem l'imperi a nostra guisa, Muntaner Cròn., c. 228.

    Loc.

—Qualcar enrera o qualcar damunt sa coa: estar en mala situació econòmica (Mall.).

    Fon.: kəβəɫká (pir-or., or.); kaβaɫká (occ.); kavaɫkáɾ (val.); kwəɫká, kuɫká(men.); koɫká (mall.).

    Etim.: del llatí caballĭcāre, mat. sign. 1.

- Ho trobau? Grácies. Si voleu, podeu romandre aquí, anit. Demá, quan anem a vendre, ho podeu aprofitar per colcar... Sa caminada és una mica llarga per vós en aquestes condicions.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 134.).

Quan el marqués li envià Bernat, el cotxer, a la carrossa perquè davallés a Palma, la marquesa decidí que no es volia moure. Pretextant una de seves maldecapades grosses, féu entornar el criat  amb l'encàrrec que fos el Virrei qui 1'anés a veure. A ella 1i era del tot impossible colcar en aquelles condicions. El marqués, a qui la sola menció de maldecaps femenins treia de botador, agafà una enrabiada descomunal. La seva dona era, a més de blaia, una nadala com l'alçada d'un campanar. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 344.).

COLGAR v. tr. 

|| 1. Posar dins el llit; cast. acostar. Dixem-li que s'anàs a colgar e que al matí ell parlaria ab Nos, Jaume I, Cròn. 520. Qui sots vós qui en mon lit vos sots colgat? Llull Blanq. 15. E lo rey colgà's ab ella sens llum, Desclot Cròn., c. 4. Ne que'm diguésseu quant yo m'anava colgar: Déu vos do bon vespre, Metge Somni iii. Booz s'era colgat, Riber Solixent 125. 

|| 2. Ajaçar, ajeure en general; cast. acostar. L'onso se colgà a sos peus e los lepava, Vida St. Anthiogo 18. Damunt ses branques s'hi colguen les gallines,Pons Llar 26. 

|| 3. refl. Pondre's el sol; cast. ponerse. Durà tant l'encalç que'l sol fo colgat e la nit fo venguda, Desclot Cròn., c. 166. «Des que surt el sol fins que se colga» (Peralada). 

|| 4. Posar davall terra; cast. soterrar. No té ja mort que mate, ni terra per colgà'ns, Atlàntida ix. Llavors és hora de colgar dins terra el lli fibrós i el bell cascall de Ceres, Riber Geòrg. 17. 

|| 5. Cobrir completament, posar davall, tapar; cast. cubrir. Cau i s'ensorra, el colga sovint l'ona negrenca, Atlàntida vi. Especialment: a) Posar brases davall cendra perquè es conservi el caliu. En ignorades llars colgat lo foch guardau,Camps i F., Poes. 147. Sa molinada qu'estava colgada dins es brasé. Roq. 8.—b) Posar dins un clot o tina de l'adoberia les peces de cuiro, col·locant-les planes i horitzontalment, cobrint-les d'escorça i formant una sèrie continuada de sostres on alternen el cuiro i l'escorça fins que és plena la tina, dins la qual aboquen després l'aigua necessària perquè l'escorça produeixi el seu efecte damunt el cuiro (Igualada).—c) Ficar en terra una redolta fent-li treure el cap un tros lluny del cep perquè formi un cep nou.

    Loc.—a) Colgar-se amb les gallines: anar-se'n al llit molt dejorn.—b) Colgar-se amb un mateix llum: esser molt amics o esser de la mateixa casta, tenir les mateixes qualitats bones o dolentes (Mall., Men.). «No se poden fiar de cap: tots se colguen amb un llum» (Men.).—c) Colgar-les totes: passar fora de casa la major part de la nit (Mall.).—d) Encara no s'ha colgat: es diu per significar que encara no s'ha perdut tota l'esperança o la possibilitat d'una cosa (Mall.).—e) Saber el dimoni on se colga: saber la prima de moltes coses difícils o poc conegudes dels altres (Mall., Men.).—f) Bona nit si et colgues: vol dir «ja està acabat», «ja no n'hi ha pus» (Mall.).

    Refr.—a) «Qui amb mainada es colga, concagat ne surt» (Olot); «Qui amb al·lots se colga, compixat s'aixeca» (Mall.); «Qui es colga amb nins, s'aixeca amb pixerades» (Mall.); «Qui amb al·lots se colga, concagat s'aixeca» (Men.); «Qui se colga amb els minyons, se n'aixeca am el cul cagat» (Alg.). Vol dir que qui es refia de nois en el treball o en altra cosa seriosa, en treu un mal resultat.—b) «Vells i tarats, quan cau la fulla, colgats» (Manresa).—c) «Les errades dels metges, la terra les colga» (Cat.).—d) «No és colgat qui mala nit ha d'haver»: es diu de qualcú que no ha rebut el càstig merescut, però que el rebrà més prest o més tard (Mall.).

    Fon.: kuɫɣá (pir-or., or., Sóller, men., eiv., alg.); koɫɣá (occ., mall.); koɫɣáɾ (val.).

    Etim.: del llatí collŏcare, mat. sign. || 1 (Th. L Lat, iii, 1638).

COLGAMENT m. 

Acte i efecte de colgar. Lo domèstich servey dels escuders de la cambra dins los secrets de nostre colgament, Ordin. Palat. 69. Flums de foch se axecaran del colgament del sol, Flos Sanctorum (ap. Aguiló Dicc.).

Llavors el nan féu una lletja bausia. Entrà a casa d'un flequer i u comprà quatre diners de flor de farina, que amaga sota el faldar de la seva túnica. Ah! , ¿a qui s'hauria acudit mai una tal traidoria? En ser de nit, quan el rei va haver sopat i els seus homes es van haver adormit per la vasta sala veïna de la seva cambra, Tristany vingué, com tenia costum, al colgament del rei Marc.   [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 38.].

Colgar-me 

Ja no em recordo on vaig deixar-te en la meva última lletra; el que sé, és que eren les dues de la nit quan vaig colgar-me, i si en lloc d'escriure't, hagués pogut xerrar amb tu, potser t'hauria entretingut fins al matí. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 39.).

COLLERAT m. 

|| 1. ant. Criminal que anava de colla amb altres. Hi ha collerat | major traydor | ni robador | en Balaguer | que la muller?, Spill 6950. E de gens braves moltes squadres, cullerats, ladres, saltejadors e robadors, Spill 13142. 

|| 2. Garba de cinquanta canyes (Llofriu). «He portat un collerat de canyes».

    Fon.: kuʎəɾát (Llofriu).

    Etim.: derivat de colla art. 1.

L'animadversió popular cap als moros del país tingué com a teló de fons, durant les dues últimes dècades del Tres-cents, la recrudescència de la pirateria barbaresca i de les incursions frontereres de collerats granadins -gent dedicada a la captura i el rapte de cristians per a obtenir després un rescat-, accions que, des de l'interior, presumiblement comptaven amb el suport dels correligionaris valencians dels seus autors.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 250).

1. COLLET m. 

|| 1. Coll petit o graciós; cast. cuellecito. Ab la cadena al collet, Cobles Roca. Era rossa y vermeyeta, cosset prim, collet redó, Roq. 17. Y ella collet tombat,Ignor. 75. 

|| 2. Petit coll de vestit, i especialment el coll postís; cast. cuello, collarín. Dos collets de li cruu e negre per a dol, doc. a. 1430 (Aguiló Dicc.). Un collet de domàs usat, doc. a. 1515 (Miret Templers 574). Un collet de vellut negre folrat de fustani, doc. a. 1518 (ibid. 577).Collet de capellà: tireta de roba blanca emmidonada que els capellans duen passada pel coll, davall la sotana. Collet de ruixa: coll fet de puntes frisades (Labèrnia-S. Dicc.). Collet de dalmàtica: peça de tela forta que els diaques i subdiaques es posen al coll damunt la dalmàtica i que per la part de darrera té cert aspecte de capulla. 

|| 3. Tros de badana que es posa lligada amb dos cordills a la xirimina o broc de la bóta de cuiro per a subjectar-la per sa part inferior (Ripoll).

    Fon.: kuʎέt (or.); koʎét (occ., val.); koʎə́t (mall.).

    Etim.: derivat de coll art. 1.

2. COLLET m. 

|| 1. Pujol, elevació del terreny no tan alta com una muntanya; cast. colina.Abunda aquest nom en la toponímia: collet de dalt, nom d'un puig de la província de Girona; Collet de la Salroja, muntanya de la província de Barcelona; Es Colletés el nom d'una muntanyola de prop de Manacor (Mall.). 

|| 2. Pas, petita depressió del terreny entre dues muntanyes (pir-or., or.); cast.collado. Peruadit ad ipsam serram per ipsum collet qui est subtus ipsam mugam, doc. a. 1037 (Balari Orig. 95). Assolí la cima, s'acarrerà per la carena i tramuntà per un collet, Ruyra Pinya, i, 85. 

|| 3. Llin. existent a Argentona, Barc., Granollers, Malgrat, Mataró, La Roca, Valls, etc.

    Refr.

—«Detràs d'un collet n'hi ha molt de bé, que un altre el té»: es diu per significar que realment existeixen les riqueses o les coses que desitjam, però no solen estar al nostre abast (Val.).

    Fon.: kuʎέt (pir-or., or., men.); koʎét (occ., val.); koʎə́t (mall.).

    Etim.: derivat de coll art. 2.

Ell no ho volia, però ella insistí. — No sies rampellut; és tard i aquí t'hi arreplegaria un aire... Tu sol no ets capaç d’arribar fins al collet... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 201).

1. COLTELL (i var contell, coutell). m.

I. ant. (i avui literari) Ganivet; eina de tall, consistent en una fulla d'acer relativament curta i posada al cap d'un mànec, que serveix per a ferir o per a treballar diverses matèries; cast. cuchillo. Ab los grans coltells degollaran los moltons, e ab les maces auciuran los bous, Llull Doctr. puer., c. 99. Anarense'n al cap de la casa e meteren mans als coutels, Jaume I, Cròn. 26. Que'm façats retre ma lança e mon dart e mon coltell, Desclot Cròn., c. 103. Un capell catalanesch e cinte e coltell catalanesch, Muntaner Cròn., c. 74. Cinye's un cordó de seda blancha en lo qual no port coltell ne neguna manera d'armes, Ordin. Palat. 275 De colteyll o d'espasa nua, Fasset, 217. Ab lo seu contell se fo ferit, Biblia Sev. 669. Se mès un coltell per lo ventre, Metge Somni iv.Qui traurà coltey [sic] dins els murs de la vila, doc. a. 1415 (BABL, xi, 316). Fené-li tot lo cors axí con ab un coutell, Eximplis, i, 326. Una podadora o altre cultell, Agustí Secr. 96. Branda terrible lo sagrat coltell, Costa Poes. 24. Les classes de coltells que apareixen anomenades més sovint en els documents antics són el coltell de cinta i el coltell de tall: Ab un coltell de tall donà tal a un cavaller francès, Muntaner Cròn., c. 192. Un coltell de tall; altre coltell de cinta, doc. a. 1352 (arx. de Montblanc); Prohibició... de portar armes offensives ni deffensives, sino tant solament coltell de tay o punyal o daga, doc. a. 1398 (BSAL, ix, 147).

II. especialment: 

|| 1. Eina consistent en una fulla d'acer aproximadament semicircular amb un o dos mànecs en diverses posicions, que els basters i corretgers empren per a tallar el cuiro (or., occ., val., bal.); cast. cuchilla. 

|| 2.   Eina d'escloper, a manera de ganiveta un poc corbada, que a un cap té un mànec de fusta i a l'altre un ganxo per a subjectar-se a un banc (pir-or., or.); cast. cuchilla. 

|| 3. Eina consistent en una fulla d'acer un poc corbada i amb mànec a cada cap, que empren els boters i els treballadors de fusta en general, per a llavorar superfícies corbes (Empordà, Garrotxa, Gir., Plana de Vic, Barc., Vendrell, Montblanc, Mall.); cast. cuchilla. 

|| 4. Espècie de sabre de ferro o de fusta que empren els pescadors per a ferir el peix en pescar de nit (Calonge). 

|| 5.   Espècie de ganivet que s'aplica a l'arada i serveix per a obrir la terra pel cim i facilitar la penetració de la rella (Gir.); cast. cuchilla. 

|| 6. ant. Cadascuna de les plomes més amples de l'ala d'una au; cast. remera secundaria. Aprés dels comiats venen los coltells qui són majors plomes e son sis e aquestes són dits coltells, Anim. caçar 5 vo. 

|| 7. a) Contell vermell, o simplement contell: planta iridàcia de l'espècie Gladiolus segetum (Mall., Men.); cast. espadilla. Té les fulles semblants a petites espases; la branca s'umpl de floretes rosades; es fa enmig dels sembrats, i quan està en flor és anomenada rossinyol.—b) Contell groc: planta iridàcia de l'espècie Iris pseudacorus (Cat.); cast. lirio de agua, espadilla, espadaña.

    Fon.:—I. (en la pronúncia dels lletraferits:) kuɫtéʎ (or.); koɫtéʎ (occ., val., mall.).—II (en la pronúncia vulgar:) kuɫtéʎ (Tarr.); kuntéʎ (Empordà, Gir., Garrotxa, Pobla de L., Berga, Plana de Vic, Solsona, Barc., Igualada, Vilafr. del P., Vendrell, Llucmajor, Men.); kontéʎ (Alcoi, Manacor, Calonge); kutéʎ (Llofriu).

    Intens.:—a) Augm.: coltellàs, coltellarro, coltellot.—b) Dim.: coltellet, coltelletxo, coltellel·lo, coltelleu.

    Sinòn.:—I. ganivet.—II. || 3, cutxef, passapertuti;— || 5, coltellina:— || 6, remera;— || 7a, espasella, espaseta, gallarets, rossinyols, xucladors;— || 7b, boga, bova.

    Etim.: del llatí cultĕllu, ‘ganivet’. La forma contell ja té el seu precedent en llatí, car l'Appendix Probi ja prescriu: «cultellum non cuntellum».

2. COLTELL m. 

Un Mall. Dicc. tradueix per «espècie de forca per posar es coll dels delincuents», és una forma equivocada; el vertader mot és costell.

Va amagar el coltell sota el jupetí negre.  (Sebastià Bennasar. Els defensors blancs Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 89.).

COMPLANTA f.

Conjunt de paraules o exclamacions de dolor per una desgràcia; cast. plañido, lamentación. Féu tanta complanta com si Paris fos mort, | Paris e Viana 25. E d'açò'm ve piadosa complanta, Ausiàs March, lxiv. Per complancta de nostres sotsmesos sovent havem rebuda clamor, Const. Cat. 219. Fou exposat ab gran complangte [sic] que lo arxiver de la taula havia venut lo seu ofici, Rúbr. Bruniquer, i, 96. Sonen trista complanta gralles y corns, Costa Agre terra 112.

    Fon.: kumplántə (or.); komplánta (val.); komplántə (mall.).

    Etim.: derivat de complànyer. 

Complanta

La repreníem a cor, tots, la complanta del retret contra els que encara estan per allà, arrossegant-se en vida, que esperen al llarg dels molls, de tots els molls del món, que acabi de passar la vida, tot fent-hi la viu-viu, venen coses i taronges als altres fantasmes, i informes confidencials, i monedes falses, policia, viciosos, penes, explicant sopars de duro, dins aquella boira de paciència que no acabarà mai... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 405.]. 

COMPLECIÓ f.

Acte de completar; compleción.

    Etim.: del llatí complētiōne, mat. sign.

Evidentment, hi havia altres decisions per prendre una gran quantitat de detalls importants que encara s'havien d'inventar i introduir en l'escena -per aconseguir compleció i autenticitat, per assolir l'equilibri afegint-hi algun comentari.  [Paul Auster. La nit de l'oracle (Oracle Night, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429759075. 251 p. P. 30].

Compleció

En efecte, l'absència i el buit que vaig experimentar en totes les restes arqueològiques de l'Àsia Menor, de la Magna Grècia i el Peloponès i de l'Àfrica romana, aquestes desaparicions estaven ben ocultes als llibres que ens feien llegir abans de cada treball. Aquells llibres on totes les caselles eren plenes, on hi era tot, tot al seu lloc: a l'investigador se li valora més el discurs de la compleció, que per al lector és més tranquil·litzador que la historiografia del buit. [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 151.].

COMPRINGUESSEN / comprinc

de Comprendre - COMPRENGUESSIN

-Hasta a la pàtria de Mistral. T'imagines la si tuació a la resta del país? Contra els molins de la his tòria, dingús no pot fer res. M'agradaria que ton pare i ton oncle ho compringuessen. L'Algèria francesa, la Provença ideala, fora són mites. Fora compten les realitats...  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 109.).

Vinc pas de l'hort, manyac. Te vaig veure néi xer i te vaig rentar les anques quan eres un mainatge a la trossa. Mira, ets roig com una pebrina. Comprinc pas lo que tenes al cap. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 140.).

CONCERTINA f.

Espècie d'acordió de caixa hexagonal; cast. concertina. 

Concertina

Però aquella nit no hi havia ni una ànima. El silenci era trencat només pel murmuri confús de la ciutat —estesa a baix, plena de vida-, pel clàxon d'algun taxi i, més a prop, pel so d'una concertina que algú tocava en un dels cafès del peu del tossal i que només se sentia quan algun client, en sortir, obria la porta. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 63.].

CONCAGAR v. tr.

|| 1. Embrutar defecant. (Molt usat com a refl.).

|| 2. Acovardir molt.

    Fon.: kuŋkəɣá (or., men.); koŋkaɣá (occ.); koŋkəɣá (mall.); koŋсiɟá (Manacor).

    Etim.: del llatí concăcāre, mat. sign.

El qual frare no era massa savi ni massa ignorant, i era d'aquells veient sor Antonieta així adobada, quan n'hagué sabut la raó, s'esvai de la gran dolor, i (parlant amb vostre perdó) es concagà vilanament; per la qual cosa calgué que els frares el rentessin amb aigua freda.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 148.).

CONCASSAR v. tr.

|| 1. ant. Commoure, pertorbar violentament; cast. conmover, agitar. Encara en lo coit se concassen molt los nervis, Albert G., Ques. 45. De spessos e spaventables terratrémols és stada concassada, La fi del comte d'Urgell, 53.

|| 2. Reduir a fragments una substància picant-la amb un piló, etc.; cast. machacar. Sàlvia fresca concassada, Cauliach Coll. ll. 4, d. 2a, c. 7.

    Var. ort.: conquassar.

    Etim.: del llatí conquāssāre, mat. sign.

Hem llegit massa llibres di­ferents. Hem visitat massa ciutats. Hem viscut amb massa dones. Hem tingut massa disgustos. C'eravamo tanto amati! Ens estimàvem tant i la vida ens ha triturat, malaxat, concassat i jo, en el meu castell d'il·lusions arruïnat, condemnat a morir sol a L'ombra dels meus llibres, conservador d'una llengua crepuscular, escric a la cuina. Aviat el tramvia de la vida em deixarà a l'última parada. La lluna valsa a la parreguera.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 382.).  

CONCOCTAR

Li concoctava bromes de mal gust a les quals vaig col·laborar de tant en tant. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 323.).

CONCUSSIÓ f.: cast. concusión. 

|| 1. ant. Commoció, agitació forta. Refrenaments e alteracions de las nafras e concussions, Cauliach Coll., II. 2, c. 2. 

|| 2. Guany il·lícit fet per un funcionari abusant del poder que el seu càrrec li dóna.

    Etim.: del llatí concūssiōne, mat. sign.

-Això tampoc no ho puc fer -va respondre el general quan Nekhliúdov li va dir que li deixés veure el malat-. És clar que jo no sospito res de vós; però vós us interesseu per ell i pels altres i teniu diners. I aquí tot es compra i es ven! Em diuen que estripi la consussió.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 520.).

Revela tot el mecanisme del nostre moviment social, i tot amb colors poètics. Es toquen totes les tecles; s'examinen tots els graons de l'escala social. Com davant un tribunal de justícia, l'autor crida a declarar tant el dèbil però viciós magnat com tot l'eixam de concussionaris que l'enganyen; i s'estudia tota la sèrie de dones caigudes. franceses, alemanyes, finlandeses, i tot, tot. amb un realisme palpitant i impressionant. Pàg. 30).

Era un concussionari nat, d'acord amb la seva teoria, i se les empescava per cobrar suborns dels companys de treball i dels amics, ja que no tenia afers ni peticionaris. Déu sap com i per què, sempre que podia obligava tothom a invitar-lo. Amb astúcia o tossuderia importuna, exigia de tothom un respecte immerescut: era repelós. Mai no l'avergonyia la roba gastada que portava, però no era aliè a l'angoixa quan veia que, en les perspectives d'un dia, no hi havia un gran àpat amb la corresponent quantitat de vi i de vodka. (Pàg. 42).

[Ivan A. Gontxarov. Oblómov (Oblómov, trad. Josep M. Güell). Ed. Proa, Barcelona, 1986. ISBN: 84-7588-125-4. 464 pàgs.].  

Té avingudes d'oms magnífiques, fossats, muralles llargues, jardins immensos, i les grans construccions senyorials que van necessitar, per ser edificades, els beneficis de les exaccions, les de les masoveries, les concussions autoritzades, o les erans fortunes aristocràtiques actualment destruïdes pels cops del codi civil.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 93.].

CONDÍCIA f. 

Mirament en l'orde i netedat de les coses (Gir., Lluçanès, Solsona, Cardona, Penedès, Camp de Tarr.); cast. aseo, cuidado. La portera el mantenia en una extricta condícia, que li dava un aire de patiet de clínica, Carner Bonh. 53.

    Fon.: kundísiə (or.).

    Etim.: sembla efecte d'una regressió popular damunt condició o acondicionar.

 A la nena Figuerola se li posava la pell de gallina de gust quan la veia fer i, ara, li passa igual quan algú embolica regals o fa feines d’oficina amb tanta condícia.  (Empar Moliner. T'estimo si he begut. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 847727410X. 206 pp. Pàg. 178.).

CONDIGNE, -IGNA adj. 

Proporcionat al mèrit o a la culpa; cast. condigno. Pena condigna sostendràs,Vida coet. 19. Volrà esquivar venjança condigna, Ordin. Palat. 91. A fi que de sos defalliments pogués fer condigna penitència, Tirant, c. 4. Pa dels àngels sagrat, a Déu condigne, Canigó ix.

    Fon.: kundíŋnə (Barc.); kondíŋne (Val.); kondínnə (Palma).

    Etim.: pres del llatí condĭgnu, mat. sign.

Es tapen de seguida amb un drap condigne. I tam hi ha calces adequades al pèl de les cames. Les orelles es dissimularan amb els cabells ben llargs, com ara s'estile I l'Erasme Caballé li pot serrar, en un compromís, e corns, sense sofrir-ne dany », afegia, en el seu llenguat arcaic, la Ignasieta. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 124.).

Però tots cridaren:

—El juí, rei!, el juí de primer, la confutació i la defensa! Matar­los sense juí és vergonya i crim. Rei, treva i gracia per a ells!  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 41.].

CONFUTAR v. tr.

Refutar d'una manera conclusiva; cast. confutar.

    Etim.: del llatí confutāre, mat. sign. 

Confutar

La paraula encara actua en l'home, i no únicament la poesia, com una activitat relacionada amb la màgia. Amb la paraula pretenem evocar, convèncer, recordar, exposar, maleir, beneir, dilucidar, confutar, fer dient la nostra estimació. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 213.).

CONGRENY (i les var. congrell i ant. congrany). m.

|| 1. Eina consistent en dues barres llargues que tenen forats, dins els quals passen uns tascons, i entre les dites barres es posen les peces de fusta encolades, de manera que quedin ben estretes i es faci més sòlida llur unió (Pobla de L., Barc., Penedès, Segarra, Calasseit, Tortosa, Maestr., Val., Alcoi, Eiv.); cast. cárcel. Antigament s'anomenava congreny un instrument semblant, destinat a subjectar fustes per serrar-les, bísties per ferrar-les, etc. Per loguer del congrany que serví en la dita obra a serrar algunes fulles de roure, doc. a. 1435 (Arx. Gral. R. Val.). [Lo vil cavall] és mal de ferrar, que si no ab congreny ho enderrocantlo no's deixa ferrar, Dieç Menesc. ii, 11 vo. Al lur poch seny no hi val congreny, derrocador, trava, torçor, art ni destrea, Spill 6772. En un recó hi tenen els congrenys per subjectar les portes i finestres, Scriptorium agost 1925. a) Tindre en congrell un braç, una cama: tenir un braç o una cama subjecta entre postetes per soldar la trencadura d'un os (Benassal, Morella); cast. tener entablillado.

|| 2. Cadascun dels dos grans cèrcols de fusta forta, del mateix diàmetre interior que la torre del molí de vent, que van col·locats damunt la paret d'aquesta, superposats i articulats per a facilitar l'operació de girar el molí (Mall., Men., Eiv.). Sobre el seu funcionament, vegi's Moll Molins 13-14.

|| 3. Cadascuna de les corbes o peces que unides formen el rodet o la roda de la sínia (Pineda, Mall.); cast. pina.

|| 4. Cadascuna de les peces grosses de fusta que formen el marc de les moles i part de damunt la farnera, en el molí d'aigua (St. Feliu de P.).

|| 5. Bastiment de fusta, circular o cilíndric, on es passen les primeres filades de corbais per al revestiment dels pous, de manera que el dit bastiment així carregat serveix ensems de guia i de fonament (St. Feliu de G.). «Porta'm el congreny, que començarem a enfondir».

|| 6. Barres curtes i robustes que en la premsa de vi van col·locades horitzontalment de cuixera a cuixera (Canet de Mar).

|| 7. Marc de fusta circular col·locat entorn del perol, en la indústria surera, per evitar que aquell s'escantelli (Cassà de la S.).

|| 8. Cadascun dels cércols de fusta, composts de diverses corbes, els quals enrevolten estretament certes bótes (bótes congrenyades) i altres recipients de fusta, per evitar la disgregació de les dogues de què estan formats (Mall.); cast. cerco. Inveni in domo cellari unum cup magnum cum viginti congrenys et suo follador doc. a. 1388 (BSAL, xi, 152). Una bóta de oliuera buyda congrenyada de quatre congrenys, doc. a. 1455 (BSAL, iv, 10). Un cup de fusta ab dos congrenys, de tenguda de vint ho vint y sinc càrregues, doc. a. 1565 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Quatre vexells de fusta grossa, los tres ab congrenys y hu ab cércols, doc. a. 1565 (mateix arx.).

|| 9. Bóta congrenyada (Camp de Tarr.); cast. cuba mena.

|| 10. pl. Els llenyams que van col·locats per fora dels costats d'un vaixell, de popa a proa, i serveixen per a reforçar les taules; cast. cinta (Un Mall. Dicc.).

|| 11. La filera de rajoles que es posa en el trespol, arrambada a les parets; cast. cinta (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: kuŋgɾέɲ (Pobla de L., Barc., Igualada, Penedès, Sta. Col. de Q., Maó); koŋgɾə́ɲ (Mallorca); kuŋgɾə́ɲ (Ciutadella, Eiv.); kuŋgɾéʎ (Sta. Col. de Q., Eiv.); koŋgɾéʎ (Pradell d'Urgell, Calasseit, Tortosa, Morella, Benassal, Val., Cullera, Alcoi, Pego, Sanet).

    Etim.: desconeguda (cf. Moll Molins 34). 

Congrenys

Una enorme bóta de vi havia caigut i s'havia romput al mig del carrer. L'incident s'esdevingué en descarregar-la d'un carro; la bóta caigué a terra, va rodolar, saltaren els congrenys i va quedar esberlada com una nou, davant la porta de la taverna. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 40.].

CONHORT m.:

V. aconhort. 

ACONHORT o CONHORT m.

Acte i efecte d'aconhortar; consol, conformança; cast. consuelo, alivio. Volentat m'es venguda que do conort e consolació a mi metexa, Llull Blanq. 23. Aquest es lo conort de amor e fe conjugal que yo tenia en vos? Tirant, c. 3 Sens conhort clama y sospira, Camps i Fabrés, Poes. 45. La gracia y la rahó l sense ningun aconort, Ciuffo Folkl. Alg. 260. Mon conhort queda estingit, Salvà Poes. 26. Sens trobar en la dura brega mes aconhort que fer el bé al prohisme, Víctor Català (Catalana, x, 3).

    Loc.—a) Fer un conhort: resignar-se (Valls).—b) No tenir posa ni conhort, un malalt: estar molt desficiós, no poder reposar (Mall.).

    Refr.

—«Mal de molts, conhort de bèsties» (Mall., Men.): «Mal de molts, conhort de tots» (Segarra, Urgell).

    Fon.: kunɔ́ɾt, əkunɔ́ɾt (pir-or., or., men., eiv.); konɔ́ɾt, akonɔ́ɾt (occ., val.); konɔ̞́ɾt, əkonɔ̞́ɾt (mall.).

    Etim.: postverbal de aconhortar o conhortar. 

Conhort

La foscor era total, i cada pas podia dur-la a un abisme, però va anar endavant, va superar la cruïlla d'Oliena, la qual va reconèixer pels fanals de petroli, tot sentint, a pesar seu, un conhort. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 204.].

CONNA f., var. ort.: 

V. cotna

COTNA (i ses var. vulg. conna, corna, cona). f. 

|| 1. Pell gruixada i forta; cast. corteza. Especialment: a) La de la xulla o cansalada. Si vols tallar carnsalada se vol tallar axí que la conna sie vers aquel qui la talla, Flos medic. 208. Preneu vna conna de porch e leueu-ne tot lo greix, Dieç Menesc. ii, 54. Frega qui frega... a fi de que sa conna torn gruixada, cruixent i saborosa, Alcover Cont. 538.—b) La del moltó o altre animal. Los cuyrams contnes sagins e rendos, doc. a. 1543 (Bibl. Nac., ms. 17655, fol 37). Les pells de moltó dites connes..., so és les que fan los peletés o pergaminés, doc. a. 1550 (mat. ms., fol 51).—c) La del cap, en la qual creixen els cabells. Los cabells negres de la conna partits semblants a fil d'or fasan tornar, Corbatxo 38. E los seus cabeyls d'aur... arrancha de la conna del cap,Hist. Troy. 216.—d) La del formatge (Empordà, Mall., Men.).—e) La crosta del pa (Men.).—f) La pell gruixada de certes fruites (Mall.). Una conna grossa de llimona, Penya Cuyna Mall. 23.—g) La del cuixot (Val., Men.). 

|| 2. Part externa de certes coses, més dura que la resta; cast. corteza. «La cotna de l'era»: el trespol fort que es fa a l'era de batre (Urgell). Capa de terra glevada que s'arranca per a fer una rompuda (Borredà). Capa exterior de terra, on creix ufanosa l'herba (Ripollès). 

|| 3. fig. Matèria que cobreix una cosa amb cert gruix. «A Finestrelles hi ha una cotna de neu!» (Núria). «Portes a la roba tres dits de cotna»: tres dits de gruix de brutícia (Barc.). «Les mans són tot una cotna» (Barc.). 

|| 4. fig. Desvergonya, carència de pudor (Cast.); cast. cara dura. «Mira que tens cona!»: mira que tens poca vergonya (Castelló). Malviatge ta cotna! exclamació amb què es maleeix algú que fa malifetes o molesta de manera exasperant (Llofriu).

    Loc.

—Suar la cotna: suar copiosament (Barc.). Dessota las aixellas duas bufas... Y suant la conna!, Pons Auca 239.

    Fon.: kónnə (Ross., Vallespir, Conflent, Puigcerdà, Empordà, Berga, Bagà, Ripoll, Vic, Igualada, Manresa, Terrassa, Granollers, Barc., Mall., Men.); kónnɛ(Olot, Gir., Sort, Tremp, Organyà, Oliana, Balaguer, Artesa, Pradell, Gandesa, Maó); kónna (Andorra, Esterri, Pego); kóɾnə (Manresa, Valls, Inca, Eiv.); kóɾnɛ(Borges Bl.); kóɾna (Tortosa, Biar); kóɫna (Cullera); kóna (Calasseit, Ulldecona, Alcalà de X., Benassal, Llucena, Cast., Torís, Val., Alcoi, Elx).

    Intens.:—a) Augm.: cotnassa, cotnarra.—b) Dim.: cotneta, cotnetxa, cotneua, cotniua, cotnona, cotnarrina, cotnoia.—c) Pejor.: cotnota, cotnot.

    Sinòn.:— || 1, crosta, corfa;— || 4, barra.

    Etim.: del llatí *cŭtĭna, derivat de cutis, ‘pell’. La pronúncia originària cotnaamb t ha desaparegut a causa de l'assimilació de la t a la n immediata; per això la pronúncia més freqüent és conna. La forma corna presenta, en canvi, una dissimilació dels dos elements de la geminada nn, que tal vegada es deu a la influència de corn.

Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 44).

CONNUBI m.

Matrimoni legal; cast. connubio.

    Etim.: del llatí connubĭum, mat. sign. 

Connubi

Per entre les selves d'aquella alçada hi podia haver hagut, doncs, un poblat prehistòric que, abans que Monsenyor Roich, havia defugit les terribles costes, i al qual la cúria s'ha ajuntat, en convivència pacífica; i d'aquest connubi havia sorgit Nuoro. En resum, totes les hipòtesis són possibles, tant la que Nuoro va néixer ahir com la que és més antiga que Roma, i Monsenyor Roich només fa la funció de modest i fatal padrí de la història. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 26.].

CONSEMBLANT adj.

Semblant; d'igual condició; cast. semejante. Deu tornar en consemblant temps, Ardits, i, 284 (a. 1403). Feren cessió de consemblant quantitat, Inv. Exarch. Topa gent, y sent paraules a les seves consemblants, Costa Trad. 102. Per consemblant: de la mateixa manera. Y així respongué per consemblant lo dit senyor, doc. a. 1569 (Segura HSC). 

Consemblants

I si el senyor Missente hagués continuat passant la vida acaronant-se les llargues patilles que el distingien dels seus consemblants, tot hauria anat bé. El problema és que els diners tenen el defecte de multiplicar-se en el cap de qui els té, sobretot si no els ha guanyats d'un a un com el senyor Sebastiano, i d'aquesta manera el senyor Missente es divertia al cafè Tettamanzi encenent el llarg cigar Virginia, l'únic que un home com ell podia fumar, amb un bitllet de cent (d'aleshores), i un vespre, per despit, es va jugar a les cartes Isporòsile, que efectivament avui és de Giovanni Maria Musiu, l'amo del cafè. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 93.].

CONSIRÓS, -OSA adj. 

Meditabund; absorbit per un pensament que preocupa; cast. pensativo, taciturno. No li plau faysó d'ome vell, malenat, plorós, consirós, Llull Cont. 104. Per què stats axí consirós?, Desclot Cròn., c. 7. E com ella no u pogué axí tost obtenir, estech-ne consirosa, Pere IV, Cròn. 391. Quant lo vees estar consirós demana li per què està trist, Genebreda Cons. 122. Baixos los ulls, la reina consirosa | bevia el so de l'harmonia estranya, Costa Trad. 13. No estigau consiroses ni vos desespereu per axò. Ignor. 18. Mare i fill el miraven fer, sorpresos i consirosos, Massó Croq. 146.

    Fon.: kunsiɾós (Plana de Vic, Camp de Tarr., Sóller, Men.); konsiɾós (Mall.).

    Var. form.: cossirós

    Etim.: derivat de consirar.

CONSIROSAMENT adv. ant. 

De manera consirosa. La donzella... ab cara trista e temerosament e consirosa la servia, Llull Sta. Mar. 57.

consirós -osa 

adj. [LC] Absorbit per un pensament que preocupa. (IEC)

El dormitori havia canviat completament d'aspecte. Ara era ben seu. Abans, sempre estava desendreçat i ple de coses fora de lloc. Sempre hi havia mitjes i calces de seda rosa, amb forats, penjades a una corda, de banda a banda de la cambra, perquè s'eixuguessin. El llit de ferro, de matrimoni, era tot rovellat, i estava guarnit amb coixeneres de punta brutes. Un gat rater, de baix, es refregava l'esquena consirosament con­tra el gerro del rentamans. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 237).

A l'ombra consirosa d'aquests boscos / de la tardor, com un ocell nocturn, ... (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 95).

CONTRACÀS 

Ungüent de contracàs: untura medicinal bona per guarir els cops; cast. ungüento.

    Etim.: del llatí contra casum, ‘contra caiguda’.

— Dos quartos d’engüent de contracàs! —demanava un xicot amb cantarella.

— Dos... quartos... de... què...? —preguntava distret l'apotecari.

— D'engüent de contracàs, per a mon germà petit que s'ha donat un cop de cap en el cantell de la porta... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 341).

CONSTRENYIMENT m. 

Acte i efecte de constrènyer; cast. constreñimiento, constricción. Es raó que per vostra volentat sens null constrenyiment donets salvació a qui us vullats o dampnació, Llull Cont. 17, 2. A un tan greu costreyniment [sic], Llull Rim. 439.

CONSTRÈNYER (i graf. ant. costrènyer). v. tr. 

|| 1. Estrènyer, fer més estret; cast. constreñir, estrechar. Lo fret enforteix e constreny los membres, Egidi Romà, ll. 2, pt. 2a, c. 15. Aytal legadura constreny los meats, Cauliach Coll., ll. 4, d. 1a, c. 1. Mos muscles que mouen aquelles parts se constrenyen, Albert G., Ques. 52. Se mouen molt dilatant e constrenyense, de què lurs nirvis reben detriment, id. ibid. 40. 

|| 2. Reprimir, contenir; cast. reprimir. La libertat és pus costreta en religió, Llull Blanq., c. 39. Los hòmens han justs mèrits com constrenyen la natura del cors ab la natura de la ànima, Llull Arbre Sc. i, 177. La prouidència diuinal reffrena e constreny e endreça les coses vanes, Genebreda Cons. 212. Lo diable costrès los esperitz qui eren sobre fornicació e manà-los que anassen a la davant dita pucela, Sants ross. 48. Puix, en res ja no'ls constrenyen les nostres leys, Somni J. Joan 3036. Ell sab constrènyerse, ell sab dissimular, Lacavalleria Gazoph. 

|| 3. Obligar, posar en necessitat (d'obrar contra el propi voler); cast. constreñir, obligar, forzar. No'l costrengué a ninguna cosa contrària d'aquelles que natura requer, Llull Blanq., c. 2. No han raó qui lur constrengua a fer obres contràries a natura, Llull Cont., c. 153. Sentència que sia donada d'aquel qui no sia jutge, no'l liga n'el costreyn ne deu esser menada a exequció, Cost. Tort. VII, iv, 3. Si bé lo teu gest constreny que't corone, Passi cobles 37. La pobresa me constreny de mendicar, Lacavalleria Gazoph.

    Fon.: kunstɾέɲə (Barc.); konstɾéɲeɾ (Val.); konstɾə́ɲə (Mall.).

    Conjug.: segons el model de plànyer, llevat del participi passat, que és constret (cf.estrènyer, estret).

    Etim.: del llatí constrĭngĕre, mat. sign.

-En Míkael Blomkvíst i Millennium ho publicaran. Dit d'una altra manera, ens trobem en una situació de constrenyiment.

L'Edklinth havia tingut cura d'utilitzar el plural. El Pri mer Ministre va assentir amb el cap. Comprenia la gravetat de la situació.

[Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 434].

CONTARELLA f. 

Contada, narració (de fets reals o imaginats); cast. relato. Canta codolades i sap contarelles d'alicorns i fades, Alcover Cap al tard, 8. Fer sa contarella: repetir una cosa en to de queixa (Mall.).

    Fon.: kontəɾéʎə (Mall.).

    Etim.: derivat de contar (cf. cantarella de cantar).

Senyors, es convé al narrador que vol plaure, d'evitar les conta­relles massa llargues. La matèria d'aquest conte és tan bella i tan diversa: ¿què se'n trauria, d'allargassar-la? Jo diré, doncs, breument, com després d'haver anat força temps errívol per mars i terres, Rohalt el Fe-Tinent atraca a Cornualla, retrobà Tristany, i, fent veure al rei el carbonde que temps era temps ell havia donat a Blancaflor com un car present nuvial, Ii digué:

—Rei Marc, aquest és Tristany de Leonís, nebot vostre, fill de la vostra germana Blancaflor i del rei Rivalén. El duc Morgan senyo­reja la seva terra contra llei: és hora que torni al dret hereu.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 5.].

CONTENDIR v. intr.

Contendre. Sab e ho contendex, pot aquel feu emparar, Usatge 33, trad. segle XIII (Anuari IEC, i, 288). Ni els boscos dels Medes, ni el Ganges bell..., de llaors contendeixin amb la Itàlia, Riber Geòrg. 39.

    Fon.: kuntəndí (Barc.); kontendíɾ (Val.); kontəndí (Mall.). És paraula d'ús purament literari.

    Conjug.: regular segons el model de partir.

    Etim.: de contendre, per canvi de conjugació.

CONTENDRE v.: cast. contender, disputar.

|| 1. intr. o refl. Disputar, lluitar. Dementre que Evast e Aloma se contenien e la un volia fer romanir l'altre, Llull Blanq., c. 13. Dos cavallers... no s'avenien del partir e contenien sobre una vinya, Llull Blanq., c. 75. Com lo dit senyor rey contena e guerreig ab molts grans e poderoses enemics, doc. a. 1292 (Capmany Mem. iv, 18). Havem mester... que ab seny façam nostres faenes: ab tal gent havem a contendre, Muntaner Cròn., c. 141. Si nos comensam a barallar e murmurar e contendre, tentost som despullats dels béns spirituals, Canals Carta, c. 48. Ells contenien-se qui iria a l'aygua, Sermons St. Vicent Ferrer (ap. Ribelles Biblgr. 329). No't vulles contendre de fet ne de paraula ab alcun teu amich, Jahuda Cató 83. No vull més ab tu contendre de paraules, Tirant, c. 203. Com los dits ciutadans longament sobre açò contenessen, Const. Cat. 352. Eren cavalls francesos, enormes..., pesants com les mateixes locomotores de vapor amb les quals havien de contendre, Ruyra Parada 98.

|| 2. ant., tr. Disputar, prendre una cosa per objecte de discussió o de lluita. No t'ho tolré... ni t'o vedaré, ne t'o contendré, ni te'n contendré, doc. a. 1081 (RLR, iii, 280).

    Fon.: kunténdɾə (Barc.); konténdɾe (Val.); konténdɾə (Mall.). No sabem que sigui paraula usada en cap dialecte, sinó únicament en el llenguatge literari.

    Conjug.: regular segons el model de entendre.

    Etim.: del llatí contendĕre, mat. sign.

La discreció fa el seu paper, però un excés de discreció pot ser fatal. Va arribar un moment que m'adonava que ja havíem deixat de contendir l'un amb l'altre, que entre nosaltres les coses ja havien quedat clares. Ara, quan penso en aquell moment, estic temptat de fer servir el llenguatge tradicional de l'amor.   [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 216].

CONTERRANI, -ÀNIA adj.

Nadiu de la mateixa terra que un altre; cast. coterráneo.

    Fon.: kuntəráni (Barc.); konteráni (Val.); kontəráni (Mall.).

    Var.: conterráneo (Exterminaren o exterminar faheren, consentiren e permeteren lo llur conterràneu propi et natural, Comte d'Urgell, ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: pres del llatí conterranĕum, mat. sign. 

Conterranis

Havia deixat d'exercir la carrera de metge a l'Àfrica occidental, tenia seixanta anys, era vidu i havia adquirit una colla d'habituds. Sempre s'havia admirat de la inclinació dels seus conterranis a fugir d'Anglaterra durant el mes d'agost. Ell havia visitat Suïssa, Alemanya, Àustria i Itàlia, i després d'haver vist aquells països una o dues vegades, la seva curiositat era satisfeta. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 234.].

CONTRISTACIÓ f. 

Acte i efecte de contristar; cast. tristeza, contristamiento. De la qual cosa no poca contristació entre ells fo nada, Ordin. Palat. 231. Bé crehem sou participant en la gran contristació que los vassalls del senyor Rey han haguda, doc. a. 1460 (Col. Bof. xiv, 22).

    Etim.: pres del llatí contristātiōne, mat. sign.

Baixà, doncs, amb la cara constristada. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 235.].

CONTORBAR o CONTURBAR v. tr. 

Agitar, alterar (l'ordre, l'esperit); cast. conturbar. No sia conturbat lo vostre cor,Serra Gèn. 189. L'esperit maligna lo conturba, Evang. Palau. Mes ja los desperta tots | un ressò qui los conturba, Costa Trad. 74. Eren quelcom tan llunyà... que la profunda puresa del silenci no se'n contorbava, Ruyra Parada 47.

    Fon.: kuntuɾβá (or., men.); kontuɾβá (occ.); kontuɾβáɾ (val.); kontoɾβá (mall.).

    Etim.: pres del llatí contŭrbāre, mat. sign.

I moltes vegades, també, Costura s'havia sentit contorbat imaginant aquell cos jove i malmès abandonat a la son tant com a la intempèrie.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 50).

CONTRISTAT, -ADA adj.

Entristit; pres de tristor; cast. contristado, entristecido. Mentre no es recordi del Werther!—vaig afegir contristat, Pons Com an. 54. Violetes contristades, | com és que perfumau tant?, Riber Sol ixent 39.

    Etim.: part. pass. de contristar.

En Costa (que era l'altre) per separat, els sotmeté a un escrupolós interrogatori, i, efectivament, el rellotge reclamat per tots dos era aquell mateix! Allí havia d'haver-hi alguna cosa misteriosa. Però aquell misteri no pogué aclarir-se, com no pogué aclarir-se el misteri de les estilogràfiques.

-Mai, mai!, no m'havia passat una cosa semblant! És extraordinari —repetia contristat i abatut el capità, completament incapaç de resoldre una situació tan insòlita.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 58.).

CONTUMÈLIA f. 

|| 1. Injúria afrontosa, de fet o de paraula; cast. contumelia, afrenta. Per los quals vós ni lo dit orde... reebats alcuna injúria o contumèlia o que perdats alcuna honor, doc. a. 1357 (Miret Templers 411).

|| 2. Desori (Mall.), segons Aguiló Dicc.: «En aquella família no hi ha pau; allò és una contumèlia!».

    Etim.: pres del llatí contumelĭa, mat. sign. || 1.

O sigui, que el dia que havia dormit malament, o havia perdut massa calés en una timba, o estava, senzillament, de mala lluna, Brunet castigava els seus incondicionals amb martingales de segona mà o estufits d'atleta remullat, cosa que mereixia per part de la parròquia la més roent de les contumèlies —«gandul!»--, a la qual cosa responia l'atles de l'esfèrica amb un arronsament d'espatlles, com per donar entenent que, en aquesta atrotinada vida, qui més qui menys té dret de tant en tant a fotre el manta. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 86.).

1. CONXA f. 

|| 1. Closca d'animal (Cat., Val., Bal.); cast. concha. 

|| 2. Cadascuna de les peces flexibles extretes de les barbes palatals de la balena (Bal.); cast. ballena. 

|| 3. Vela en forma d'hemicicle (Amades-Roig Voc. Naveg.). 

|| 4. nàut. a) Peça composta d'algunes taules de fusta sobreposades i clavades obliquament des de la clau a la soleta de l'obra morta, que li serveixen de defensa contra els cops i fregades de les ungles de l'àncora; se diu conxa de la gata perquè està a poca distància de la gata.—b) Conxa d'escoment: peça plana de llenya forta, d'un metre de llarg per mig metre d'ample, que va clavada a la part exterior alta de la proa, toca la roda i seu sobre el coratx; enmig té un forat rodó per on passa l'escoment (Mall.). 

|| 5. Matèria procedent de les plaques dorsals de la closca de la tortuga carei, de la qual es fan molts objectes usuals (estoigs, muntures d'ulleres, mànecs, articles de bisuteria, etc.); cast. concha, carey. Arquilles guarnides de conxa o xacaranda,Tar. preus 101. Es fondo des seus calaxets plafons y frisos forrats de conxa,Ignor. 74. 

|| 6. Cadascuna de les peces llargues i flexibles, fetes de closca de tortuga o bé de barbes de balena o de metall, que formaven part del corsé o gipó interior de les dones; cast. ballena. 

|| 7. Peça d'acer de devers cinc metres de llargària, que es pot enrevoltar sobre si mateixa i serveix per midar rodes i llandes (Felanitx). 

|| 8. La capelleta de l'apuntador en el teatre; cast. concha.

    Fon.: kóɲʃə (pir-or., or., bal.); kóɲʧɛ (Ll.); kóɲʧa (Maestr., Val.).

    Etim.: del cast. concha, mat. sign.

2. CONXA f. 

Vànova cotonada (or., occ., men.); cast. colcha.

    Fon.: kóɲʧɛ (Tremp); kóɲʃɛ (Villacarlos, St. Lluís).

    Etim.: del cast. colcha, mat. sign.

3. CONXA f. 

Conxa feta: complot, cosa pactada entre molts i d'amagat (Llofriu).

4. CONXA 

Forma familiar del nom de dona Concepció.

Les nostres àvies, estalviadores de mena, no llençaven cap copa trencada que no n'aprofitessin el peu per coronar-lo amb una bola farcida de serradures i coberta amb un tros de vellut o de seda, adornat sovint amb unes puntes: així el convertien en un coixinet per a clavar-hi agulles; o bé recollien els retalls de roba de colors per fer-ne una conxa de llit o una catifa bigarrades.(Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 170).

COP-PIU adv., pronúncia dialectal mallorquina: 

V. cloc-piu.

CLOC-PIU (o coc-piu o cloc i piu). adv. i adj. 

|| 1. (Pollet) alacaigut i arrupit; cast. galpito. 

|| 2. Malaltís, decaigut; cast. clueco, alicaído. «Aquest sempre va cloc-piu» (o «està cloc-piu», o «està fent cloc i piu»). Com vols que s'estigui surrut o cloc-piu, Ruyra País pler 78. Les dones... tenen gran habilitat per a fingirse malaltes a lo millor, fent cloch i piu per consevol cosa, Martí G., Tip. mod. i, 32a.

    Fon.: klɔkpíw (Olot, Costa de Llevant, Barc., Vendrell, Val., Eiv.); klɔppíw (Men.); klɔkipíw (Ripoll, Olot, Llofriu, Ll., Valls, Reus, Tortosa, Benassal, Betxí, Alcalà de X., Val., Sueca); kɔppíw (Mall., Men.).

    Etim.: compost de cloc i piu, onomatopeies del crit de les gallines i dels pollets.

Mai ningú no ha vist tan xalest el jesuïta, so­bretot darrerament que anava molt cop-piu. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 327.).

Ella, que era la més xaravel·la del món i sempre reia amb les amigues, comenta a anar coppiu i a la rota batuda.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 349.).

COPINYA (i escopinya). f. 

|| 1. Mol·lusc de diferents espècies de lamel·libranquis, i especialment la closca d'aquests animals; cast. concha, almeja. Los quals pesals deuen esser marcats de flor de lir e de copinya, doc. a. 1406 (Boll. Lul. ix, 276). Vorera del mar anava... bell minyó, los ulls en terra, copinyes y corns cercant, Guiraud Poes. 41. Les vàries espècies de copinyes es distingeixen vulgarment per la forma de la closca i tenen diferents noms: Copinya llisa: la que no té la closca estriada; cast. pechina. Copinya gravada: la que té la closca estriada o verrugosa, de l'espècie Venus verrucosa; cast.almeja. Escopinya de gallet: l'espècie Cardium edule (Mahó); cast. clica.Escopinya de sang: l'espècie Fragiles fragilis (Maó); cast. telina. Escopinya bordai: espècies del gènere Tapes, principalment el Tapes aureus Gmelin o Tapes floridellus Lmk. (Maó). Escopinya de llet: l'espècie Tapes texturatus (Maó).Escopinya francesa (Maó); cast. coquina. Escopinya inglesa (Maó): l'espèciePectunculus pilosus; cast. arca. Escopinya maltesa: l'espècie Venus gallina (Maó).Escopinya de frare (Maó); cast. mactra. 

|| 2.   Cadascun dels triangles esfèrics que formen l'anell de la cúpula amb els arcs torals, damunt els quals descansen; cast. pechina. 

|| 3.  El fragment de bòveda semiesfèrica limitat per una gran obertura a manera de pòrtic (Ciutadella). 

|| 4.   nàut. Obra alta, de fusta o de ferro prim, situada damunt la coberta per resguardar contra l'aigua de pluja i de la mar l'escala que davalla a la cambra (Mall., Men.); cast. tambucho. 

|| 5.  Espècie de caixa de forma corbada, oberta per davant, que està situada damunt les taules del teatre i serveix per a amagar de la vista dels espectadors el cap i els braços de l'apuntador (Mall., Men.); cast. concha. De dins sa copiña sortí un bell endiot viu (que no era s'apuntadó) y se passetjà per tot s'escenari, Roq. 10. 

|| 6.  Paleta de metall, generalment estriada, que serveix per a posar o treure la cendra del braser (Palma); cast. paleta. 

|| 7. pl. Tavelles que es feien a les faldes de dona per unir els baixos amb els damunts (Mall.). 

|| 8. Pinya, fruit del pi (Manacor, Petra, St. Llorenç des C.). Especialment: a) Pinyoca, pinya buida (Llucmajor). 

|| 9. Raïm molt petit, de quatre o cinc grans (Mancor). 

|| 10. Cop de puny o de la mà estesa, per agredir (Sineu); cast. trompada.

    Fon.: kopíɲə (Palma, Manacor); kupíɲə (Inca, Petra, Ciutadella); kupíɲe (Sineu);əskupíɲɛ (Maó).

    Intens.:—a) Augm.: copinyassa, copinyarra, copinyota, copinyot.—b) Dim.:copinyeta, copinyetxa, copinyeua, copinyona, copinyó, copinyarrina, copinyarrineua, copinyoia.

    Sinòn.:— || 1, 2, 5, petxina;— || 4, tambutxo;— || 8, 10, pinya.

    Etim.: obscura. Sembla probable que la base principal del mot sigui el llatíconchylium, mat. sig. || 1, que ha donat origen al fr. coquille i a l'it. conchiglia, mat. sign.; però l'evolució fonètica seria molt anòmala, i sembla que hi han d'haver intervingut altres paraules (potser el llatí pĕctĭne, que a més del significat primari de ‘pinta’ en prengué de secundaris com el del cast. pechina, cat. petxina, equivalents a copinya). També seria possible un origen a base de cŭppīna, derivat de cŭppa, ‘copa’, amb canvi de significat causat per la semblança d'una closca de mol·lusc amb un recipient destinat a beure (cf. l'alemany Schale que significa ‘closca’ i també ‘escudella’ i ‘platet’). En l'accepció || 8, copinya prové de pinya, que per la seva semblança amb aquella altra paraula n'ha pres completament la forma.

Vingué la policia, una ambulància. El posaren sobre una lli­tera. Li escorcollaren butxaques i butxacons, les entreteles. Bus­caven la cartera amb documents, buscaven qualque senya d'i­dentificació. Només trobaren una estrella de mar, copinyes blanquíssimes i un paper blau escrit a máquina:...(Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 51.).

-Sí, era bo, i no m'ha costat gaire car, estic sa-tis-fet. Ara, no té punt de comparació amb els nostres sopars allà... Recordi, l'illa deserta, la platja de sorra rosa, els nens que aplegaven branquillons, la sopa de copinyes, el lapu-lapu cuit amb vapor, les llagostes torrades, les llimones verdes tallades amb matxet... els àpats més bonics de la nostra vida... [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 153.].

COPROLÀLIA

La coprolàlia (de les paraules gregues κόπρος, que significa 'excrements', i λαλία, 'balbucejar') és una tendència patològica a proferir obscenitats. És una característica ocasional, poc freqüent, dels pacients de la síndrome de Tourette.

Aquesta tendència se circumscriu a les paraules i frases culturalment considerades tabús, o inadequades en les relacions socials. En la síndrome de Tourette, la coprolàlia compulsiva pot ser del tot incontrolable, perquè es tracta d'un trastorn desinhibidor. La incapacitat de controlar la vocalització pot provocar una degradació de la vida social i laboral.

Aquest símptoma afecta menys del 10% de pacients amb la síndrome, però atrau més l'atenció que cap d'altre. Igual que l'esquizofrènia, el símptoma apareix habitualment com un clinomorfisme; és a dir: com una alteració o intensificació d'una malaltia amb l'objectiu de produir efectes dramàtics. En el cas de la coprolàlia, el llenguatge obscè compulsiu està típicament i clinomòrficament relacionat amb el patiment d'aquesta síndrome.

A alguns pacients se'ls tracta a base d'injectar-los toxina botulínica al costat de les cordes vocals. Això no impedeix la parla, però produeix una paràlisi parcial que ajuda a controlar el volum dels exabruptes. (ENLLAÇ)

Coprolàlia  

Entre els tics vocals complexos hi ha el de repetir paraules o frases fora de context (palilàlia), el de dir paraulotes (coprolàlia) i la repetició de paraules dites pels altres (ecolàlia).

De vegades, les persones que en pateixen es fan mal amb els tics: queixalades als llavis i a la galta per dins. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 250.).

COQUÍ, -INA adj. 

|| 1. Avar; apassionat desordenadament pels diners (Gir., Lluçanès, Tàrrega, Tarr., Valls); cast. avaro, mezquino. Cuquí, crich o mesquí, Lacavalleria Gazoph.Capellans son tan coquins, Cobles formenters (segle XVI). Recordaven el nom de coquí que... disfrutava l'Olaguer, i el senyalaven a llurs fills com exemple de previsió i estalvi, Oller Esc. pobr. 6. 

|| 2. Covard; mancat de fortalesa d'esperit (Val., Mall., Ross.); cast. cobarde. Es, en esser florida o bé fruytada | la enveja del coquí, l'estímul del valent,Mateu Versos vell 111. La guilla, aqueixa cuquina, llurcava pas pus la gallina,Saisset Passa-tems, 6. 

|| 3. Dolent; mancat d'escrúpols morals; cast. ruín, miserable. Abandonat per la gent coquina que'l servia, Caselles Sots 27. 

|| 4. Dolent, despreciable; cast. arrastrado. Acabalava sa situació, sa coquina situació, comparant-la ab la de ses conegudes, Pons Auca 8.

    Refr.—a) «Hi perd més el coquí que el lliberal»: vol dir que en general l'avarícia i l'excés d'estalvi és contraproduent (Gironès, Empordà).—b) «Del coquí, pren el bocí».

    Fon.: kukí (pir-or., or.); kokí (val., mall.).

    Etim.: obscura; la mateixa del fr. coquin, mat. sign. || 3.

Aquest descontentament de si mateix anà creixent, atiat per les seves desavinences amb el seu cap immediat, home coquí i vanitós. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 349.).

El darrer que hi havia hagut no va tenir més remei que desemparar la parròquia el dia que, veient-se malalt, revellit i Sens recursos, va trobar-se ademés abandonat per la gent coquina que el servia, un marit i muller d'edat, que li feien alhora de sagristans i masovers. Eren un parell de rondinaires que en tot trobaven taps. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 27).

I, bo i avaros i coquins com eren per natural, el van convidar a beure tot de seguit, i el van instar perquè jugués, perquè el cas era fer-li alçar el colze i sentir les totxades que deia, tot signant els trumfos als companys de joc. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 55.).

CORACLE

El coracle és un primitiu bot lleuger, que per la seva forma i dimensions permet de portar-lo a l'espatlla, i es fa servir tradicionalment a Gal·les, Regne Unit, però també en algunes parts de l'oest i el sud-oest d'Anglaterra, i Irlanda (en particular, al riu Boyne),[1] i Escòcia (particularment al riu Spey). El terme coracle també es fa servir per a referenciar a vaixells similars que es troben en l'Índia, Vietnam, Iraq i el Tibet. 

Coracle

Jo encara no havia vist mai cap coracle—aquelles embarcacions que feien els antics britans—, però des de llavors n'he vist un i, perquè us feu una idea de com era el bot d'en Ben Gunn, només puc dir-vos que era igual que el primer i més barroer dels coracles que hagin sor tit mai de mans humanes. No es pot negar, però, que posseïa el principal avantatge dels coracles: era una embarcació extremament lleugera i transportable. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 194.].

CORDIAL adj.: cast. cordial.

|| 1. Propi del cor. Se demostra defora als nostres hulls corporals e aprés dins als cordials, Eximenis Reg. de Prínceps, c. 1. Sabem què és Trinitat...; primo, al Pare, per creença cordial; item, al Fill, per reverència vocal, Sermons SVF, i, 241. Procehints... a rompiment de les entramenes cordials, doc. a. 1435 (RLR, xlix, 276). Una estalactita de basarda calfredenta li goteja potser en el pregon de les cavernes cordials, Ors Gualba 49.

|| 2. Que surt del cor; sincer, intens (parlant de sentiments o de llur expressió). La amor fo axí cordial entre amdós, com pot asser entre dos frares, Muntaner Cròn., c. 37. E han en gran e cordial privadesa algunes fembretes, Metge Somni iii. Avem concebuda gran e cordial amor en nostre cor, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 553). Aquesta ciutat ha cordial desplaser que vós, senyor Rey... vos lunyets tant de nosaltres, doc. a. 1393 (Est. Univ. xiv, 352).

|| 3. Amat intensament, de tot cor. Ell és lo meu amich cordial, Lacavalleria Gazoph.

|| 4. Que dóna força al cor. Lo sopar seu fos d'un faysà per ço com és carn cordial per al cor, Tirant, c. 212. Aquesta és una cosa tan cordial que tornaria un home de mort a vida, Robert Coch, fol 28 vo. Dos potets de vidre blau en què y ha vn poch de póluora cordial, doc. a. 1529 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Flors cordials: barreja de flors de malva, borraina i violes boscanes, de què es fa una infusió medicinal que conforta el cor (Empordà, Tortosa); hi ha qui en la infusió de flors cordials inclou també la flor de rosella.

|| 5. (substantivat) m. Preparació medicinal que activa l'acció del cor i augmenta la temperatura general del cos. Metge novici | ... | te planyerà | ... | mil cordials, | confits aloses | ... | atenyeràs, Spill 6067. Ací's troben los singulars cordials e medecines, Villena Vita Chr., c. 220 Per ext., a) Aliment molt saborós i nutritiu. Una sopa de rap... ab una olor que feya salivera...—Això és un cordial!... digué la Tuyas, tastant-la, Pons Auca 194.

    Fon.: kuɾdiáɫ (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); koɾðiáɫ (occ., val., mall.).

    Sinòn.: || || 1, 2, 3: coral.

    Intens.: cordialíssim, -ima.

    Etim.: derivat del llatí cŏrde, ‘cor’. 

Cordial

Hi vaig anar i en vaig tornar volant, amb els dos recipients que m'havia encarregat.

-Així m'agrada! Ara, doctor, em prendré la llibertat de receptar-li un fàrmac, sota la meva responsabilitat. Vaig comprar aquest cordial a Roma, a un xarlatà italià, un subjecte a qui vostè, Carter, hauria clavat una puntada de peu. No és cosa que s'hagi de prendre indiscriminadament, però és bo en determinades ocasions, com la d'ara, per exemple. Porti una mica d'aigua, Jane. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 233.].

CORFA f.

|| 1. Part exterior i dura d'un vegetal, d'un fruit, d'un llegum, d'un ou, etc. (val.); cast. corteza, cáscara. A trossos s'ha fet com un ou de sutil corfa, Llorente Versos, ii, 186. Les taronjes de Carcaixent... són preferides per tindre la corfa molt prima, Martí G., Tip. mod. i, 45. El coure's [el pa de forment] li costa dos bones hores, per lo que la corfa té un soberch dit de grossa, Martínez Folk. i, 34. Bartolo de Rebeca, que ja està calvo com un meló, sense un pèl ni en les celles, i és un rallador de còrfa de llima de tant ratat que l'home està, Pascual Tirado (BSCC, vi, 334).

|| 2. Crostera d'una ferida o nafra (Cullera, Xàtiva); cast. costra.

|| 3. Cor de la panolla de panís, que sosté els grans (Benassal); cast. troncho, corazón de mazorca.

    Loc.—a) Tindre la corfa dura: esser molt vell (Xàtiva); esser desvergonyit (Xàtiva).—b) Caure la corfa (a algú): perdre algú les deixalles de rusticitat, tornar-se més sociable i fi (Val.).—c) Durar més que una corfa de caragol en un femer: durar molt (Val.).—d) Tenir encara la corfa de l'ou al cul: esser infant (Val.).

    Fon.: kɔ́ɾfa (Benassal, Cast., Val., Cullera); kɔ́ɾfɛ (Sueca, Alcoi); kɔ́ɾfɔ (Xàtiva, Gandia, Ador, Al., Pego, Monnòver).

    Intens.:—a) Augm.: corfota.—b) Dim.: corfeta, corfiua.

    Sinòn.: escorça (d'arbres); clova, clovella, pela (de fruita o llegum); closca, clasca, clofolla, esclofolla (d'ou); crosta, cotna (de pa, de formatge, de cansalada); crostera (de nafra); espigot (de panís).

    Etim.: de l'aràb. kírfa ‘escorça, pela de magrana, crosta de pa’, amb la vocal alterada probablement per contaminació de sinònims com crosta, clova o closca (Coromines, Butll. Dial. Cat. xxiv, 18). 

Corfa

Passaven cotxes insegurs i lents que portaven darrere els cilindres alts i verticals del gasogen, com estufes externes la base de les quals era un fornet o foguer on cremava fusta piconada, corfa d'ametles o algun altre combustible sòlid barat i abundant que es convertia allà dins en el gas que movia el motor, ja que com a conseqüència encara viva de la guerra d'Espanya i de la guerra d'Europa i del món la importació de petroli era escassa i difícil, i era més difícil encara aconseguir prou gasolina o gasoil per al consum regular dels vehicles, i qui no ha vist rodar pels camins i les ciutats d'Europa aquells cotxes, camions i autobusos, circulant insegurs i feixucs, arrossegant el pes d'aquells cilindres metàl·lics del gasogen, esbufegant, fumejant, no ha vist i no coneix què vol dir i com era una post guerra a mitjan segle xx: on no arribaren els bombardeigs, la destrucció, la mort i la misèria, van arribar els cotxes de gasogen i les cartilles de racionament... (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 19.).

CORREGADA f. 

Pendís de muntanya per on baixen els córrecs (Ross., Conflent, Cerdanya, Alt Empordà); cast. barranco. Y neixen de tes corregades | aigues pures com lo cristall, Saisset Poc da tout, 5. La fressa sorda de les aygües furientes que's descapdellaven y capdellaven corregades avall, Víct. Cat., Sol. 287.

    Fon.: kurəɣáðə (pir-or., or.).

    Etim.: derivat de córrec.

I va resignar-se a fer el sacrifici d'una ter­cera part del bosc a la fúria de l'incendi, per a provar d'a­turar-lo més endavant, en la relativa estretor d'una llu­nyana corregada.   (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 193.).

CORRETJOLA (i ses variants corritjola i corriola). f.

|| 1.   Planta de la família de les convolvulàcies: Convolvulus arvensis L. (Cat., Val., Bal.); cast. correhuela. Té el rizoma prim, la tija de 20 a 80 cm., ajaguda, enfiladissa o voluble, les fulles sagitades o hastades, les flors blanques o rosades, amb la corol·la quatre o cinc vegades més llarga que el calze. Es fa per dins els camps sembrats, en els quals fa prou nosa, i és herba molt agradable de menjar pel bestiar. Dix que'l liblel és correjola, Medic. part. 57. A tota dolor d'uyls... tres rayus de corregola [sic] cuyllitz en nom de la santa trinitat ab pater noster, penyatz al col ab un drap de li, destroex la màcula, Tres. Pobr. 20. Se li allargava el nas com un tirany de corretxola [sic], Einer Capcigr. 11. Us alçàveu a esbarts pels camps de corritjoles, Colom Juven. 138.

|| 2. Planta de la família de les poligonàcies, Polygonum aviculare L. (Cat., Val., Bal.); cast. sanguinaria mayor, correhuela de los caminos.

|| 3. Planta convolvulàcia, Convolvulus sepium L. (Ross., or.); cast. correhuela mayor. És molt semblant a la corretjola C. arvensis; té les fulles peciolades i les flors de corol·la grossa i blanca. Existeix a Mallorca, on l'anomenen corretjola blanca, i a Menorca, on té el nom per corretjola mascle.

|| 4. Corretjola de bou o corriola borda: planta de la família de les asclepiadàcies, Cynanchum acutum L.; cast. matacán de España, correhuela lechosa. Té les tiges primes, volubles, que es fan llargues fins a alguns metres; les fulles ovades, i les flors blanques, oloroses, amb el calze quinquepartit, els lòbuls de la corol·la oblongs i la corona estaminal tubulosa.

|| 5. Corriola de cavall: planta de la família de les dioscoriàcies, Tamus communis L. (Mall.); cast. nueza negra. Es fa a llocs ombrívols i té les baies grosses, vermelloses, que són bones per a aliment dels porcs.

|| 6. Planta de la família de les paroniquiàcies, Corrigiola littoralis L. (or., men.); cast. corrigiola de playas. Té els troncs filiformes i les fulles linears o lanceolades; es fa per llocs humits i arenosos.

|| 7. Alga formada per un tronc articulat, de color groc-vermell, amb ramificacions de color bru clar; és alga de net i el menjar predilecte de les cabres de mar (Amades-Roig Voc. Pesca).

|| 8. Bolet comestible del gènere Cantharellus (Conflent, Ripollès), anomenat en francès cantherelle.

    Fon.: kurəʤɔ́ɫə (Conflent, Plana de Vic, Lluçanès, Pla de Bages, Barc., Penedès, Camp de Tarr.); kurəʒɔ́ɫəs (Olot, Llofriu); koreʤɔ́ɫa (Freginals, Benassal, Cullera); koreʒɔ́ɫa (Cast.); koreʧɔ́ɫa (Val.); koreʤɔ́ɫɔ (Pego); koriɲʧɔ́ɫa (Val.); kuriʤɔ́ɫə (Sta. Col. de Q., Men.); koriʤɔ́ɫes (Benassal); koriʧɔ̞́ɫə (Llucmajor); koriɔ́ɫɛ (Ll., Àger); koriɔ́ɫɔ (Pobla de S.); koriɔ́ɫa (Sopeira, Val.); kuriɔ́ɫes (Organyà); koriɔ́ɫes (Campello); koriɔ̞́ɫə (Manacor); kuriɔ̞́ɫə (Artà).

    Etim.: del llatí corrĭgĭola, dim. de corrĭgia, ‘corretja’, per la forma llarguera de les tiges de les plantes esmentades, semblant a la d'una corretja.

Per què no podia ser com la Reine-Claude? Ella tenia dotze anys i ja havia madurat. Era suau i dolça com la mel, tenia els ulls de color d'ambre i els cabells com la tar dor. Era com les heroïnes dels contes de fades que jo m'havia imaginat i com les estrelles del cinema que admirava. Quan érem més petites, em deixava fer-li trenes i jo li posava flors i maduixetes entre els cabells i li feia corones de corretjola perquè semblés una fada del bosc. Aquell estiu, ja tenia un posat de dona i una dolçor passiva. Al seu costat, jo, amb aquella boca eixuta i aquelles mans i peus tan grossos, semblava una granota, em dia la meva mare; una granota lletja, petita i escanyolida.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 67.]. 

Corretjola

La Bessie havia baixat a la cuina i m'havia pujat un pastisset en aquell plat de porcellana xinesa que sempre m'havia entusiasmat i despertat l'admiració, perquè hi havia unes aus del paradís que nia ven en unes garlandes de corretjola i poncelles de roses. Tot sovint havia demanat que em permetessin portar-lo jo, per poder veure'l més bé, però sempre m'havien considerat indigna d'aquest privilegi. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 23.].

CORSERA f. ant. 

Corredor d'un mur. «Les murs anciens des dits barris sont imparfaits et fort exposés à une surprise, car ils ne sont pas finis et n'ont ni fossés ni tours nicorseres ni merlets» (Vidal Guide 389). No tenim altra notícia del mot corsera,que el text de Pere Vidal que acabam de citar.

Font, ahir que l'ataxafásia convertia en un esgarip, un renill, i del pastís (erola de mantega rosada i pedregars de caramel de Reis, gar­rigues atermenades per torricons, palissades i una barbacana coberts de nata, bastions emmerletats de trufa, amb contra­forts de xocolata negra al peu de la muralla, també mantegada, un matacá, una llucana i una corsera que eren cireres con­fitades, la corsera verda, amb un penen de pa d'àngel tenyit amb els colors del Barca, i pati i Rica encrernats i després cre­mats, sirtes de sucre acolorit i, tot al voltant, una corona de mugrons de crema, i encara, las, el signe de la xocolata, ves, ca­cográficament llaminer, fill meu, que ho hem fet amb tota la bona voluntat, «felís cumpleafis», bufa, fu, i demana, carinyu, demana coses, que la fada Camilla és bona i te les concedirà mentre dorms i demà tots menjarem anissos, però de la tieta no, que estaran passats, els comprarem a l'Englantina, si no en tenen d'oferta a cal Ros), ara en quedava vés a saber quina mi­ca d'os, sang, albúmina o proteïna per, no res, per..., l'home s'enfonsava en la nyapa crostada de sang i llana, tenia set. Una bravada reescalfada va estremir la medul.la del senyor Pepet. Darrere seu tronava la veu del Lluciá, «Aquí, nebodeta!», «Hi, ai! Animal!», reia la Madona Cinteta, aquell porc, enmig del foc botant amb els calçotets a maja cama, mare de Déu, Bau­bo tronant, era capas d'enastar... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 279.).

CORFA f. 

|| 1. Part exterior i dura d'un vegetal, d'un fruit, d'un llegum, d'un ou, etc. (val.); cast.corteza, cáscara. A trossos s'ha fet com un ou de sutil corfa, Llorente Versos, ii,186. Les taronjes de Carcaixent... són preferides per tindre la corfa molt prima,Martí G., Tip. mod. i, 45. El coure's [el pa de forment] li costa dos bones hores, per lo que la corfa té un soberch dit de grossa, Martínez Folk. i, 34. Bartolo de Rebeca, que ja està calvo com un meló, sense un pèl ni en les celles, i és un rallador de còrfa de llima de tant ratat que l'home està, Pascual Tirado (BSCC,vi, 334).

|| 2. Crostera d'una ferida o nafra (Cullera, Xàtiva); cast. costra. 

|| 3. Cor de la panolla de panís, que sosté els grans (Benassal); cast. troncho, corazón de mazorca.

    Loc.—a) Tindre la corfa dura: esser molt vell (Xàtiva); esser desvergonyit (Xàtiva).—b) Caure la corfa (a algú): perdre algú les deixalles de rusticitat, tornar-se més sociable i fi (Val.).—c) Durar més que una corfa de caragol en un femer:durar molt (Val.).—d) Tenir encara la corfa de l'ou al cul: esser infant (Val.).

    Fon.: kɔ́ɾfa (Benassal, Cast., Val., Cullera); kɔ́ɾfɛ (Sueca, Alcoi); kɔ́ɾfɔ(Xàtiva, Gandia, Ador, Al., Pego, Monnòver).

    Intens.:—a) Augm.: corfota.—b) Dim.: corfeta, corfiua.

    Sinòn.: escorça (d'arbres); clova, clovella, pela (de fruita o llegum); closca, clasca, clofolla, esclofolla (d'ou); crosta, cotna (de pa, de formatge, de cansalada);crostera (de nafra); espigot (de panís).

    Etim.: de l'aràb. kírfa ‘escorça, pela de magrana, crosta de pa’, amb la vocal alterada probablement per contaminació de sinònims com crosta, clova o closca(Coromines, Butll. Dial. Cat. xxiv, 18).

Corfes de llum i un més enllà remot / que no distreu de tanta quietud. (Miquel Martí i Pol. Estimada Marta - Llibre d'absències - Llibre de solituds. Edicions 62, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-297-6997-5. 158 pp. P. 61.)

(Manuel Sanchís Guarner; Miquel Tarradell. Prehistòria i Antiguitat. Època musulmana. Història del País Valencià, vol 1. Ed. 62, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 84-297-2882-1. 424 pp. P. 365.).

CORI-MORI m. 

Mal. de cor; debilitat produïda per la falta d'aliment (or.); cast. desfallecimiento, ahilo. Com no més havia pres xacolata, tenia un cori-mori que li feya fer badalls, Vilanova Obres, iv, 28. Tinch un cori-mori que tot ho veig decantat,Vilanova Obres, xi, 235. I també li apuntava el cori-mori del basqueig, Einer Capcigr. 78.

    Fon.: kɔɾimɔ́ɾi (Empordà, Garrotxa, la Selva, Vallès, Pla de Bages, Pla de Barc.).

    Sinòn.: mal de cor, defalliment, defallior.

    Etim.: compost damunt cor, en formació rimada, amb el radical de morir.

Tantost tractava de fer moviment, centenars d'espases invisibles el fiblaven i el dolor de les espatlles i de la cama es feia més intens; s'hauria dit que aquell dolor era l'únic que en ell vivia, rosegant seguit, seguit, com una llima sorda i fent-li venir un cori-mori angoixós que li muntava i baixava de la boca del cor fins a la gola fins a la boca del cor. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 38).   

1. CORNELLA f. 

Ocell de vàries espècies de la família dels còrvids, gènere Corvus. El més conegut és la cornella negra (Corvus corone), cast. grajo, corneja; hi ha també la cornella mantellada (Corvus cornix, cast. corneja cenicienta), la cornella blanca (Corvus monedula), la cornella de bec blanc (Corvus frugilegus), la cornella de bec groc (Pyrrhocorax alpinus), la cornella de bec vermell (Corvus graculus). Esguardava si veuria alguna àguila o cornella o esparver o algun altre aucell, Llull Blanq., c. 47. La cornella se defén, estant en son niu, contra lo falchó, Hist. Troy. 136. Los huylls de la corneylla, penyatz e portatz al col, sanan de tota malaltia de uyls, Tres. Pobr. 20. Aquels falcons qui an los peus de color d'asur fort prenen mayors ocells que piga ho cornella, Flos medic. 139 v.oEsser negre com una cornella: esser molt negre (Pineda, Barc.).

    Fon.: kuɾnέјə (Empordà, Olot, Pineda); kuɾnέʎə (Barc.).

    Etim.: del llatí *cornĭcŭla, variant de cornīcŭla per canvi de sufix, dim. de cornix, mat. sign.

2. CORNELLA f. ant. 

Dona adúltera. (Cf. el text del Spill de Jaume Roig en l'article cornell 1).

3. CORNELLA 

Llin. existent a Barc., Civís, Gir., etc.

    Etim.: del llatí Cornelia, nom de dona.

Les cornelles encara cantaven sobre I'alt castanyer. Li va semblar que tota aquella escena era completament irreal. Era diumenge i havia arribat fins a aquell lloc per mirar-se una casa que potser es compraria. I, d'una manera del tot casual, al jardí havia ensopegat amb les restes d'un esquelet humá. [Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pàg.33].

CORNIOL m. 

Planta cornàcia, Cornus sanguinea; cast. sanguiñuelo. També es diu corniol a l'espècie Cornus sativa.

    Etim.: del llatí cornĕŏlum, ‘corni, semblant a banya’.

Corniol (procedència de la imatge: enllaç)

...una llinya per a Pa-mor que l'embolicava talment una mòmia de la passió, sense apretar gaire la part tova, i després flotava, com Ofélia, colo-meta meya, fonoll i corniol, com la faldilla de la Ventafocs i la Blancaneus a la pel.lícula que l'havia feta plorar tant al Coli­seum, pinçades per una punta, fins a enganxar-se en l'esgardís imprevist, accidental, de la mà, de la ploma, per qué no, de l'es­criptor Verdaguer? (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 76.).

CORONELLA f. 

Finestra coronella: finestra formada d'arquets separats per una o més columnes primes (Mall.); cast. ajimez. Dins ets esplandits de ses finestres coronelles hey havia un sitial o dos a posta per descansar-hi, Ignor. 23.

    Loc.

—Esser del temps de la coronella: esser molt antic (Aguiló Dicc.).

    Fon.: koɾonéʎə (Mallorca).

    Etim.: del llatí columnĕlla, dim. de colŭmna.

Finestra coronella (procedència de la imatge: enllaç)

La gent semblava haver oblidat que Jude havia mostrat una conducta aberrant i, cada dia, pujava a les bara­nes i els cavallons deis collegis als quals mai no va poder en­trar, i refeia les parts fetes malbé de les finestres coronelles des de les quals mai no havia pogut mirar, i ho feia talment corn si mai no n'hagués tingut el desig. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 180-181.].

CORPENTA f. 

|| 1. ant. Esquelet d'un animal Romanga tota la corpenta sana e ben descarnada, Robert Coch 2 v.o

|| 2. Cos d'una persona o d'un animal, sense comptar hi les extremitats (Pla de Lleida, Tortosa, Cast., Val.); cast. tronco, cuerpo. Havien llegit les intencions de Climentet a través de la seua subtil i delicada corpenta, Bol. Dim. 95. Dins d'aquella tela estava la corpenta fornida del seu promés, ibid. 21. Es diu principalment d'un cos gros, voluminós. Elegia als més galifants i de més corpenta, Pascual Tirado (Bol. Cast. Cult. vi, 335). Home de molta corpenta:home que menja molt (Massalcoreig). «Eixe home té molta corpenta» (Tortosa, Cast., Val.). Tindre corpenta per a fer una cosa: tenir coratge o decisió per a fer-la (Val.). 

|| 3. El cor o tronc del cànem (Cast.).

    Fon.: koɾpéntɛ (Massalcoreig); koɾpénta (Tortosa, Cast., Val.); koɾpiénta(Cullera).

    Sinòn.:— || 1, ossa, canavera:— || 2, ossa, còrpora.

    Etim.: derivat del llatí cŏrpus ‘cos’, amb una terminació d'origen obscur. Podria explicar-se per una base llatina corpŭlĕnta, pl. de corpŭlĕntum, ‘cos voluminós’; però resulta poc clara la pèrdua de la 1. També podria provenir d'un llatí*corpenta format del radical de cŏrpus i la terminació de ossamenta, però no és gens segur.

Aquesta és la clofolla / sempre ho ha estat, i xaragalls i dunes, / marors i calmes li fan corpenta. (Miquel Martí i Pol).

CORREIG m. 

Llenca de cuiro estreta i llarguera; cast. correa. Enaxí com drap o correg que hom estén e tira tant com pot per tal que sia bastant, Llull Cont. 278, 21. Hun libre... en el que ha deu mans de paper ab cubertes de pergamí ab un correg e ciuella per mig, doc. a. 1455 (Arx. Gral. R. Val.). Ligau-li un correig de ceruo a la lengua, Dieç Menesc. ii, 20 v.oLo canejador tindrà... son regle esquadra penjat en vn correix [sic] a la cinta, Agustí Secr. 138 v.oObrí's trinxet que duya dins sa colga dels calsons ab un correig, Alcover Rond. ii, 13. Especialment: 

|| 1. ant. Lligall de cuiro que servia per a subjectar les cobertes d'un llibre tancat.Hun libre... ab cubertes de pregamí ab son correg e ciuella per tancar, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 248).

|| 2. Tireta de cuiro usada en lloc de cordó per a lligar les sabates (Empordà, Mall.); cast. majuela. 

|| 3. Tira de pell o de lona que serveix per a penjar-se pel coll la taleca els pastors, l'escopeta els caçadors, etc. (Mall.); cast. correa. 

|| 4. pl. Eixanguers (Pont de S., Tamarit de L., Vall d'Àneu, Castellbò); cast.coyunda. Pescà una anguila tant llarga... que de la seva pell se'n feren uns correigs, que és aquell lligam que uneix el jou amb el tret o ansa on se posa l'arada o l'espigó de la carreta, Verdaguer Rond. 49. 

|| 5. Bastó amb una mica de tira de pell a un cap, a manera de curta tralla, que els pastors empren a vegades per a pegar al bestiar i fer-lo caminar ordenadament (Rupit, Ripoll). 

|| 6. Musserola del cabeçó (Barc.); cast. muserola. 

|| 7. Regnes; corretges de la brida (Mall.); cast. riendas. a) fig. Estirar es correig:disminuir les despeses, fer economies (Mall.).—b) Estirar els correigs a qualcú:menar-lo estret, no deixar-li fer tot el que vol (Mall.).

Correig: llin. existent a Barcelona i Reus.

    Loc.

—De la teua pell se faran los correigs: ho diuen a qualcú per significar-li que ell mateix sofrirà les conseqüències dels seus actes (Esterri d'Àneu).

    Fon.: kurέʧ (Figueres, Gir., Solsona); korə́ʧ (Mall.); koréi (Conca de Tremp). En plural, koréʒos (Pont de S.); korέјʃ (Vall d'Àneu); koréјs (Tamarit de L., Tremp).

    Etim.: de corretja, per masculinització.

En Pau, el sereno del poble, amb el gec de les festes sobre l’espatlla, tirà cap avall, a mesicar un sac de blat de moro que li calia per a acabar d’engreixar els vedells, i e Noi Ordis, amb la vara de correigs sota l'aixella... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 114).

CORRENSOS o CORRENSES 

gerundi adverbial de córrer (Mall.); cast. corriendo. L'ànima em va caure als peus, corrensos vaig partir cap allà. Oliver Obres, ii, 61.

    Fon.: korénsos (Palma, Manacor, Sineu, Pollença, Inca); korénsus (Artà);əkorénsəs (Mancor); korénsəs (Palma).

    Etim.: format com a plural analògic damunt corrents, pronunciat correns.

No­més en creuar el pati de Palau se li nota el desfici: corre atropellat i quan entra al rebedor el cor li va a Iota per l'esforç de pujar els escalons a corrensos i de dos en dos.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 273.).

CORRETJOLA (i ses variants corritjola i corriola). f. 

|| 1.   Planta de la família de les convolvulàcies: Convolvulus arvensis L. (Cat., Val., Bal.); cast. correhuela. Té el rizoma prim, la tija de 20 a 80 cm., ajaguda, enfiladissa o voluble, les fulles sagitades o hastades, les flors blanques o rosades, amb la corol·la quatre o cinc vegades més llarga que el calze. Es fa per dins els camps sembrats, en els quals fa prou nosa, i és herba molt agradable de menjar pel bestiar. Dix que'l liblel és correjola, Medic. part. 57. A tota dolor d'uyls... tres rayus de corregola [sic] cuyllitz en nom de la santa trinitat ab pater noster, penyatz al col ab un drap de li, destroex la màcula, Tres. Pobr. 20. Se li allargava el nas com un tirany de corretxola [sic], Einer Capcigr. 11. Us alçàveu a esbarts pels camps de corritjoles, Colom Juven. 138. 

|| 2. Planta de la família de les poligonàcies, Polygonum aviculare L. (Cat., Val., Bal.); cast. sanguinaria mayor, correhuela de los caminos. 

|| 3. Planta convolvulàcia, Convolvulus sepium L. (Ross., or.); cast. correhuela mayor. És molt semblant a la corretjola C. arvensis; té les fulles peciolades i les flors de corol·la grossa i blanca. Existeix a Mallorca, on l'anomenen corretjola blanca, i a Menorca, on té el nom per corretjola mascle. 

|| 4. Corretjola de bou o corriola borda: planta de la família de les asclepiadàcies,Cynanchum acutum L.; cast. matacán de España, correhuela lechosa. Té les tiges primes, volubles, que es fan llargues fins a alguns metres; les fulles ovades, i les flors blanques, oloroses, amb el calze quinquepartit, els lòbuls de la corol·la oblongs i la corona estaminal tubulosa. 

|| 5. Corriola de cavall: planta de la família de les dioscoriàcies, Tamus communisL. (Mall.); cast. nueza negra. Es fa a llocs ombrívols i té les baies grosses, vermelloses, que són bones per a aliment dels porcs. 

|| 6. Planta de la família de les paroniquiàcies, Corrigiola littoralis L. (or., men.); cast. corrigiola de playas. Té els troncs filiformes i les fulles linears o lanceolades; es fa per llocs humits i arenosos. 

|| 7. Alga formada per un tronc articulat, de color groc-vermell, amb ramificacions de color bru clar; és alga de net i el menjar predilecte de les cabres de mar (Amades-Roig Voc. Pesca). 

|| 8. Bolet comestible del gènere Cantharellus (Conflent, Ripollès), anomenat en francès cantherelle.

    Fon.: kurəʤɔ́ɫə (Conflent, Plana de Vic, Lluçanès, Pla de Bages, Barc., Penedès, Camp de Tarr.); kurəʒɔ́ɫəs (Olot, Llofriu); koreʤɔ́ɫa (Freginals, Benassal, Cullera); koreʒɔ́ɫa (Cast.); koreʧɔ́ɫa (Val.); koreʤɔ́ɫɔ (Pego); koriɲʧɔ́ɫa(Val.); kuriʤɔ́ɫə (Sta. Col. de Q., Men.); koriʤɔ́ɫes (Benassal); koriʧɔ̞́ɫə(Llucmajor); koriɔ́ɫɛ (Ll., Àger); koriɔ́ɫɔ (Pobla de S.); koriɔ́ɫa (Sopeira, Val.);kuriɔ́ɫes (Organyà); koriɔ́ɫes (Campello); koriɔ̞́ɫə (Manacor); kuriɔ̞́ɫə (Artà).

    Etim.: del llatí corrĭgĭola, dim. de corrĭgia, ‘corretja’, per la forma llarguera de les tiges de les plantes esmentades, semblant a la d'una corretja.

Així que s'havia perdut de vista la jaça, tot anava bé: les mares, resignades i dòcils, amb la docilesa de la inconsciència, seguien a rerassaga les ovelles joves, que fantasioses, amb el cap ple de vent, enjogassades i atrevides, anaven sempre al davant, ara enfilant-se marges en amunt per collir una blanca margarideta o una corretjola rosada, ara baixant, amb risc d'estimbar-se, per les fondalades escabroses, ara bromejant amb el marrà rabiós, que hauria fet cara a un toro mesell, ara barallant-se de per riure elles amb elles. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 94).

1. CORRIOL m. 

|| 1. Camí estret, que no dóna pas per a gaire més d'una persona a la vegada (pir-or., or., occ.); cast. sendero. Avall, donchs, avall com l'aygua per camins y corriols, Collell Flor. 108. Per un dels corriols que menen de les jaces del Canigó als primers pobles que el volten, Massó Croq. 27. M'agrada | anar a la castàlia fontanella | per l'aspre corriol, Riber Geòrg. 75. Corriol de cabres: caminet molt estret i de mala petja. Corriol de travessa: el que serveix per a anar d'un camí a un altre fent drecera; cast. atajo. 

|| 2. Rodera, senyal que deixen les rodes en el fang o en la pols dels camins, o la fusta quan l'estimben pel pendís; cast. carrilera. 

|| 3. Córrec, excavació produïda pel pas d'aigua de pluja abundant damunt la terra (Vilafr. del P.); cast. regato. 

|| 4. Corrua, filera de formigues. «Corriol de formigues, senyal de pluja» (refr. de Llofriu).

    Fon.: kuriɔ́ɫ (pir-or., or.); koriɔ́ɫ (occ.).

    Intens.: corriolet, corriolot.

    Sinòn.: || 1, caminoi, carrany, carrerany, carrinyot, senderó, viarany.

    Etim.: derivat probablement de córrer.

2. CORRIOL m. 

|| 1. Ocell de la família dels fringíl·lids: Emberiza hortulana (Cat.); cast. hortelano, verdaula. Es conegut amb aquest nom en el Vallès, en el Pla de Barcelona, en el Penedès, etc. 

|| 2. Ocell de diverses espècies del gènere Charadrius i especialment Charadrius hiaticula (Conflent, Empordà, Garrotxa), Ch. cantianus, Ch. minor, etc.; cast. andarrío. a) Corriol cabut: ocell de l'espècie Charadrius pluvialis (Val.); cast. pluvial de collar.

    Fon.: kuríɔ́ɫ (or.); koriɔ̞́ɫ (val.).

    Sinòn.: || 1, hortolà;— || 2 (Charadrius hiaticula), gallet de riu, piula, tirorillo;— || 2 a (Charadrius pluvialis), daurada, fuell, somiafreds, xamarlit, xirlot.

    Etim.: derivat del verb córrer.

3. CORRIOL 

Llin. existent a Barc., Avinyonet, Manlleu, Rubí, St. Bartomeu del G., Poboleda, etc. Hi ha la variant Corriols, existent a Calonge, Figueres, Gombreny, Olot, Osor, Ripollet, St. Feliu de P., St. Joan les A., Tarr., etc.

    Etim.: probablement és una aplicació del corriol 2 com a sobrenom.

Quan t'endinses pels corriols, arbres enllà, amb els gossos flairejant nerviosos un rastre; quan el punt de mira segueix el tudó que vola entre les branques; quan els gossos, esgarrinxats, et duen a les dents la pega mor­ta; quan t'asseus a migdia en una codina a menjar pa i embotit -els animals al redol per copsar el mos que els ti­res- sents el gust de viure. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 62).

CORRUNTUMAT, -ADA adj.

Ple a caramull (Ross., Vallespir); cast. colmado. Hi ha una plata corruntumada de terrosses de sal granada, Caseponce Contes Vallesp. 105. Prop del vell Castillet qu'anyora'l temps passat, | en ma casa payral de gent corruntumada, Rev. Cat. vi, 166. L'havia regalada d'un tupinàs corruntumat de mel, Alm. Ross. 1922, p. 60.

    Fon.: kuruntumát (Rosselló, Vallespir).

    Etim.: derivat de corruntum. 

Corruntumat

Damunt els hostals havien plantat oriflames hitlerianes gegantines on es manifestava l'amor del poble alemany per al seu Führer. Als camperols no els havia vagat d'endur-s'ho tot. Havien corruntumat de flors els ampits de les finestres, els balcons. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 29.).

CORTAL m. 

Corral gran edificat amb espai cobert, en despoblat, per a guardar bestiar i eines de llaurança (Ross., Vallespir, Cerdanya, Andorra, Ribera de Cardós). «Els cortals d'Andorra són característics: els cortals són llogarets d'estiu, ocupats pels andorrans per a obtenir, amb la cria del bestiar i amb el conreu dels camps de muntanya, una compensació de la pobra producció que donen els poblets de la vall. Els cortals, habitats des de la primavera fins al mes d'agost, formen un conjunt de bordes, o sia, de corts i magatzems d'herba, als quals està agregada una cabana per a habitatge del pastor, a vegades una cabana de l'orri per a la preparació del formatge, i sempre un parell de trossos de terra on es conra un poc de civada, patates, faves i a vegades també tabac. En els cortals s'esperen en primavera els ramats que pugen als cortons fins a la regió de les geleres, on el bestiar viu al ras i el pastor dins una simple cabana, i dels cortals es baixa de bell nou a la vall quan els darrers ramats estan de tornada i els camps de muntanya ja segats s'adormen en el repòs hivernal» (Krüger HPyr. A, I, 70-71). Faciatis hoc qui remanet de ipso cortal et habeatis hoc factum de ipsa festa, doc. a. 1082 (Est. Univ. x, 143). Homine nostre qui crema III cortals nostres, doc. segle XIII (Pujol Doc. 16). Lo cortal d'Oriola, doc. a. 1283 (RLR, iv, 60). E puxs puja ves ponent tro al cortal d'En Graciana, doc. a. 1306 (RLR, vii, 50). l stryn ple de tremesor entorn l cortall, doc. a. 1380 (Bol. Ac. B. L. vi, 470). Que vagen a bosch o a mercat | o all molí o all cortall, Carta Cel s. XV, 122. Las tórtoras... pera que pugan couar... se ha de fer la gàbia arrimada a la paret del cortal enués lleuant, Agusti Secr. 160. Una cabra que tenia dues cabrides dins un cortal emboscat de la montanya, Verdaguer Rond. 113.

II. || 1. topon. a) Cortal: nom d'un raval de la vila de Gombreny (Ripollès).—b) Els Cortals: poblet del districte municipal de La Llaguna (Cerdanya francesa).—c) Cortals: veïnat del municipi de Castelló d'Empúries.—d) Els Cortals: partida de terra del terme de Bagà (Berguedà).—e) Cortal Rossó: coma situada entre Portè i l'estany de Lanós (Cerdanya francesa). 

|| 2. Llin. existent a L'Escala, Ogassa, Vilallonga, etc. Hi ha també la varietat Cortals, existent a Barc., Beuda, Olot, Ribes, Val., etc.

    Fon.: kuɾtáɫ (Ross., Vallespir, Cerdanya, Ripollès); koɾtáɫ (Andorra, Ribera de Cardós).

    Etim.: del llatí tardà cortāle, derivat de cōrte, ‘estable, corral’. El document més antic que en tenim recollit és de l'any 1020: «Kasas kasalis curtis curtalis et cum ipso columbario» (Bol. Ac. B. L., i, 265).

-Quan pensi en aqueixa pobra pallaga, tinc ga nes de vomir. Si tenïï al davant aqueixa grossa besti assa d'en De Gaulle, li fariï crúixer els ossos, des musclariï aqueix podrit de merda. 

-Parla millor !-digué la tia—. Sem pas dins d'un cortal. 

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 120.).

COSCOLL m. 

|| 1. Agalla de reboll o garric (Oliana); cast. coscojo. 

|| 2. Fulles seques de reboll o d'alzina (Un Mall. Dicc.); cast. coscoja. 

|| 3.   Arbust de la família de les quercínies: Quercus coccifera (Ross., Conflent, Vallès, Conca de Tremp, Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Maestr., Val., Mall., Eiv.); cast. coscoja, carrasca. És tortuós, molt ramós, amb fulles petites, espinoses, dentades i llises per les dues cares; fa aglans ovals petits i de cúpula quasi assentada i plena d'escates obertes. La dida n'arme un gran foch | de coscolls y de semia, Milà Rom. 39. Avellotes de carrasca i de coscoll, Serres Poes. 59. 

|| 4.   Planta de la família de les ambel·líferes: Molopospermum cicutarium DC. (Ross., Berguedà, Núria); cast. coscollo, cejuda hedionda. És una planta herbàcia perenne, d'arrel gruixuda, carnosa, ramificada, de tronc dret i gruixut, fistulós i estriat; les fulles de verd viu per damunt i més pàl·lides per sota, peciolades; les flors blanques en umbel·la; el fruit ovoide bastant gros. (Cf. Flora Cat. iii, 105). 

|| 5. Planta de la família de les umbel·líferes: Angelica silvestris L. (Ross., Núria, Camp de Tarr.); cast. angélica de los bosques. Fa les flors blanques o vermelloses; creix en els llocs humits dels prats i els boscos, és olorosa i es menja amanida com ensiam; és estomacal. 

|| 6. Coscoll grèvol: arbre de la família de les ilicàcies: Ilex aquifolium L.; cast. acebo. També s'anomena coscoll del vesc, perquè de la segona pell del seu tronc surt la matèria emprada per a fer el vesc de caçar aucells. (V. grèvol). 

|| 7. Extensió o afegitó d'algunes peces de ferro usades pels basters i selleters, com anelles o sivelles, destinat a sostenir aquestes de manera que quedi lliure la peça i pugui jugar amb tot desembaraç (Barc., ap. Amades Transp. 114). 

|| 8. Llin. existent a Barcelona i la seva comarca, i que existia antigament a Mallorca. En Bernat Coscoll e na Bernarda, Codi Çagarriga 141. Hi ha la variant Coscoy, existent a Bellcaire, St. Esteve de Bas, Gombreny, etc.

    Fon.: kuskóʎ (Ross., Conflent., Barc., Tarr.); kuskóј (Gir., Eiv.); koskóʎ (occ., val.); koskóј (Mallorca).

    Sinòn.:— || 3, reboll;— || 5, cebuda;— || 6, grèvol, boix grèvol, arbre de visc.

    Intens.:—a) Augm.: coscollàs.—b) Dim.: coscollet, coscolliu.—c) Pejor.: coscollot.

    Etim.: del llatí cuscŭliu, mat. sign. || 1.

Clar, de tot, menys un vàter. M'enfilo per un derroc i ca­mino en direcció a uns coscolls ben alts, on m'endinso com un gos, agafada al rotllo de paper com si fos la gran salvació. El camp no esta fet per a la fisiologia de les dones, que de seguida hem de posar el cul a 1'aire, així que faig la feina en dos segons. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 150).

COSÓ, -ONA m. i f.

|| 1. f. Nena o noia que cerca insistentment fer gràcia o esser acaronada (Barc., Llofriu); cast. coqueta.

|| 2. m. Efeminat, delicat, poruc (Ripoll, Olot, Montseny); cast. marica. Puntillosos y cusons per no res cerquen rahons, J. Collell (ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: kuzó (or.).

    Etim.: derivat dim. de cosa (cf. coseta i cosica) Spitzer, però, el considera derivat de cus ‘ca petit’ (RFE, xiv, 247).

A la manera de Tolstoi a Katia? Escric una novel·la on un se­nyor -posem-li A- s'ha enamorat d'una senyoreta B. No gosa par­lar-li i diu "Escric una novel-la..." No! Aquesta minyona és un mal cosó. Mentrestant, per conèixer-la millor, li he demanat quins actors li agraden.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 401.).

Encara no havien alçat el teló, però allò ja era encisador, totes les dones, de vint-i-un botó, feien mil cosoneries i posadets. I una bona olor que tirava d'esquena... La mare reconeixia, en les coses que duien, totes les belleses de la seva botiga. Els boleros, els vels fins, les puntes de Chantilly.  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 70].

COSPELL m. 

La planxa d'or arrodonida amb el cordó o bordó fet i a punt d'encunyar-la (Aguiló Dicc.).

Amb totes aquestes dades a mà, els treballadors de la seca -que solien tenir una altra feina per les temporades en què no s'emetia moneda- s'havien d'incorporar ràpidament. Era un procés que es dividia ejn dos grans blocs: la fabricació de cospells (les peces rodones), que era la feina dels obrers, i la transformació dels cospells en monedes, tasca dels moneders. (A. Rotger i S. Estrada-Rius. La fàbrica de diners.Art. revista Sàpiens núm144, juliol 2014, pàg. 57.). 

COSSARREGÀS m., doble augmentatiu 

de cos (Barc.); cast. corpachón.

    Fon.: kusərəɣás (or.).

Al davant de tots a tall-de-colla, la Gonya trontollava el cossarregàs, com una saca de carnassa que traspués greixina, amb una estrassa al cap en comptes de caputxa, el gaiato a la mà, i cantant una corranda desvergonyida. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 44).

COSSI

COSSI m.

|| 1. Gran recipient de terrissa, de fusta o de metall, de forma troncocònica invertida i amb un forat a la part inferior, que serveix per a col·locar-hi la roba i fer la bugada (Cat., Val., Bal.); cast. cuezo. Unum cossi cum suo scanno, doc. a. 1388 (Boll. Lul. xi, 32). Féu portar vexelles grans plenes d'aygua axí com conques, cocis e librells, Tirant, c. 389. Y en santa bugada tornà's bell y blanch | Lo cos diuinal fou digna caldera | Los ferros tres claus, la sanch lo lexiu | L'amarga mort cendra, la pena costera, | La creu dura lenya, lo foch amor vera, | Hi'l coci Caluari lo gran mont qui's diu, Passi cobles 126 Dos cossis de terra, doc. a. 1493 (Boll. Lul. vii, 419). En casi tots els puestos es té cossi pera la bugada, el que també s'aprofita per a fer lo almidó, Martínez Folkl. Val. i, 25. Cossi miravetà: el que es fa a Miravet, i té forma allargada (Gandesa). Cossi calandí: el que es fa a Calanda i té la forma panxuda (Gandesa). a) Cós del cossi: corregudes a cavall, en què el corredor, sense baixar ni caure del cavall, ha de treure una síndria de dins un cossi ple d'aigua posat dins un clot en terra (BDC, xviii, 60).

|| 2. Vas gran de terra negra, de forma troncocònica invertida, que serveix per tenir-hi oli (Empordà); cast. tina.

|| 3. Perol de metall amb una ansa de banda a banda, que serveix per transportar aigua i altres líquids (Bagà); cast. caldero.

|| 4. Greala de fusta o de terrissa per a rentar els plats (Rossell, Bagà, ap. Griera Tr.).

|| 5. Test de forma troncocònica invertida que serveix per a tenir-hi flors plantades (Ulldecona); cast. maceta.

|| 6. a) Pastereta fonda, de fusta, que serveix en els forns per a tenir-hi en depòsit el llevat (Gir., Pla de Bages, Vallès, Igualada, Priorat); cast. cuezo.—b) Recipient destinat a conservar fresc el llevat (Biar). Consisteix en dos cossis un dins l'altre, un amb aigua i l'altre, amb el llevat, a manera de bany-maria; damunt, per tapar-ho, hi ha un altre cossi que es diu campana.

|| 7. Atuell damunt el qual es repenja el boter quan fa el fons o arma la portadora amb el motllo (Selva del Camp, Valls, ap. Griera Tr.).

|| 8. Recipient per abeurar-hi les gallines, sia de test, sia de llauna o de fusta (Berga); cast. bebedero.

|| 9. Recipient cilíndric on els sabaters tenen l'aigua per a remullar la sola (Pobla de L.).

|| 10. Recipient de pedra o de test, incrustat en terra, dins el qual cau l'oli que brolla del peu en premsar l'oliva (Pego).

|| 11. Cossi de la pasta: pica rodona, d'obra o de pedra, dins la qual posen la pasta després de moldre les olives, i d'allà l'encabassen i la posen a la premsa (Lledó d'Empordà).

|| 12. Orinal (Torelló); cast. vaso de noche.

|| 13. Nom humorístic de a trona de l'església (Alzira).

|| 14. Nom humorístic que rebia a Castelló de la Plana el partit Unió Liberal que acabdillava el General O'Donnell (cfr. BSCC, xiv, 381).

|| 15. Ball de cossis: antic ball popular mallorquí, en el qual prenien part homes sols que formaven diferents figures i passos de dansa. Un joch de ball de cossis de 8 minyons, doc. a. 1629 (Alm. Isl. Bal. 1881, p. 115).

    Loc.—a) Veu de cossi: veu esquerdada a causa de cadarn o d'altra afecció del coll (Mall.).—b) Voltar el cossi: provar una cosa per ella mateixa (Cassà).—c) Posar es cossi dins s'aumut: posar les coses fora del lloc que els pertoca; interpretar malament una cosa, no endevinar (Manacor).—d) Anar amb so cul en es cossi: anar sempre amb misèria (Manacor).—e) Com si fóra adobar cossis: resoldre els assumptes precipitadament i sense cura dels detalls. El notari... l'amenaçaren... possaren draps calents y es tirà terra per damunt, com si fóra adobar còsins llibrells, y no se'n parle més, Rond. de R. val. 84.—f) Fer un cossi mossi: compondre ordenadament coses disperses. Aytal deu tostemps parlar derrer los altres... per tal que d'açò que los altres han dit se puxa ajudar e faça de tot un coci moci ben ordenat qui apparega obra sua e nouella, jatsia que tot sia ja dit per los altres, Eximenis II Reg. c. 49.

    Refr.

—«El cossi badat fa mal so» (Val.).

    Var. form.: còssil (Men.).

    Intens.:—a) Augm.: cossiàs, cossiarro.—b) Dim.: cossiet, cossietxo, cossiel·lo, cossieu, cossió.—c) Pejor.: cossiot.

    Etim.: segons Meyer-Lübke REW 2011, d'una forma llatina *cŏcia, variant vulgar de cŏchlĕa, ‘closca de mol·lusc’. L'evolució fonética no acaba d'esser clara, ja que el representant normal de cocia seria cossa; la persistència de la i posttònica és estranya, com també el canvi de gènere. Sembla més probable que cossi vingui d'una forma llatina *caucĕu, derivada de caucu, ‘vas’. 

Cossi

Vaig dir que jo els havia dut dintre tant de temps, i que s'havien fet de mi, i havien sortit de mi, m'havia obert com un ou que ja no es tanca mai més. I va cridar, tu calla, calla, calla, puta, cossi. I li vaig explicar que els meus fills serien com els ocells i que no l'estimarien. I em va amenaçar que si jo tornava, els mataria a tots tres. Però els meus fills van créixer i es van fer com els ocells i van marxar. Aquesta criatureta serà nostra, li dic. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 112.).

1. COSSOL (escrit també dialectalment cussol). m. 

Fonament (d'un edifici, i fig. d'una raó, etc.); cast. cimientos, fundamentos. Crits a vus trencar les aurelles, | a fer tremular los cussols, Saisset Pougn. 14. Sorolls misteriosos com planys o gemechs de prempsa rovellosa pujaven dels cussols, Rev. Cat. iv, 420. Qu'havia fet tremolar els cossòls de l'antiga casa, Alm. Ross. Cat. 1922, p. 52.

    Fon.: kusɔ́ɫ (Ross., Conflent, Empordà).

    Etim.: d'una forma llatina *cauciolu, per canvi de sufix de *caucĕllu (cf. Wartburg FEW, ii, 525) diminutiu de caucus ‘copa’ (Coromines, AIL Cuyo, iii, 202).

2. COSSOL m.: 

V. cussol, art. 1.

3. COSSOL m., grafia ant., 

per cònsol. Los cossols e prohòmens de Perpenya, doc. a. 1275 (RLR, iv, 359). Ab volentat dels cossols, doc. a. 1308 (RLR, viii, 54).

CÒSSOL m., que Amades Past. 121 porta amb el significat de ‘pilot de pedres, formant un claper usat per a fixar i determinar els termes i límits de les propietats’, és una grafia equivocada, per cossol (amb accent damunt la segona o). 

V. cussol, art. 1.

Els cossols de les cases semblava que es planyessin. Per què n'havien desertat? Per què les havi en abandonat a tots els vents?  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 44.).

COSTER, -ERA adj. i subst. m.

I. adj. Lateral; situat a un costat; cast. ladero, lateral. Anar coster: anar de costat, no anar dret. Fer coster: anar tort, tirar a un costat. (Són locucions arcaiques). Ueurem prest esser per tu sobrada | ... | gran multitut de fills de Lucifer | car ton esguart los és ia molt coster, Anònim (Cançon Univ. 317). Prenosticant que no's pot fer | perque lo temps ve tan coster | que no u comporta, P. Torrella (ibid. 168). Vist com cascú forja bells metres | per al que vol, | ... | y qual va dret y qual coster | en lo que tira, Viudez Donz. 817. Ab tot quant vos dich voldria-us complaure | y en tot conformar-me ab vostre parer | mas, com me recorde que y feu molt coster, | no sé a qual part me puga retraure, Proc. Olives 1643. Ha-us acertat o fet coster | vostre marit? Somni J. Joan 268.

II. m. Cosa pròpia del costat. Especialment:

|| 1. Part lateral d'una muntanya o pujol (Penedès, Urgell, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, Mall.); cast. ladera, vertiente. Pendent del terreny en general, i especialment el d'un camp o vinya (Tortosa, Men.); cast. cuesta. Tot lo coster de la Comuna de Fornalutx, doc. a. 1726 (Hist. Sóller, i, 152). Sí que'n farem de gambades per aquests comellars, costers y ressingles!, Alcover Rond. ii, 274. Sobre un coster s'ovira la vila d'Alayor. Ruiz Poes. 10.

|| 2. Cada una de les dues parets laterals d'una casa, que formen angle amb les façanes de davant i darrera (Mall.); cast. hastial.

|| 3. Tauló que només està serrat per una cara i conserva per l'altra l'escorça, per haver estat tallat de la part lateral de la soca (Cat., Val., Bal.); cast. costero. Costers del art timon fornits de tayes et de veces, doc. a. 1354 (Bofarull Mar. 77). Per dotze costers a for de tres sòlidos, doc. a. 1458 (Arx. Gral. R. Val.). Un coster del trentè de pi, doc. a. 1517. (Aguiló Dicc.).

|| 4. Cadascuna de les barres inferiors horitzontals on van clavades les baranes del carro (Olot, Montbrió, St. Feliu de G.); cast. contralimón. Tantost encauada en son niu de l'estora, ab... la esquena arrimada a un coster, Víct Cat., Sol. i.

|| 5. Cada una de les parets més llargues de la pastera (Tortosa).

|| 6. Peça de fusta que forma la paret anterior de la menjadora de l'estable (Mall.).

|| 7. Cadascuna de les dues barres laterals més llargues de la bastimenta de carro (Campos, Vilafr. de B.).

|| 8. Cadascun dels dos taulons d'ullastre, de mig pam de gruix per un pam i mig d'amplària, que sostenen la roda de la sínia (Manacor).

|| 9. Post que els terrissers empren per a deixatar la terra argilosa per a fer l'engalva (La Bisbal).

|| 10. Cadascuna de les dues estelles que sostenen la llenya del forn (Terrassa, Lluçanès, Olost, Palamós).

|| 11. Cada una de les bigues, més petites que les ordinàries, que jeuen damunt la jàssera d'un sòtil o teulada (Mall.); cast. costanera.

|| 12. Els fulls de paper que van a la part superior o inferior de la reima i que solen esser defectuosos (Barc.); cast. costero.

|| 13. Mesura d'aigua de rec, un poc més gran que la mola (Val.).

III. adj. Propi de la costa o vorera de la mar; cast. costero. Llagut coster: el que per la seva construcció no és adequat per a fer-se lluny de la costa. Navegació costera: moviment d'embarcacions que segueixen la costa, que no fan viatges entre riberes allunyades. Li parlà... de la competència dels vapors, dels carrils, per la navegació costera, Pons Auca 191. No hi havia més correus per mar que un llaütet coster, Roq. 40.

    Fon.: kusté (or., Sóller, men., eiv.); kosté (occ., mall.); kostéɾ (val.).

    Intens.: a) Augm.: costeràs.—b) Dim.: costeret, costeretxo, costerel·lo, costereu, costeró.—c) Pejor.: costerot.

    Etim.: del llatí vg. *costariu, ‘lateral’, o tal vegada formació catalana derivada de costa. 

Costers

Vaig pujar amb esforç la petita elevació que hi feia la carretera –la primera pujada, encara molt suau, després de la plana perfecta-, vaig recolzar la bicicleta contra el mur de l'alta torre quadrada, obra de temps musulmans, solitària, vigilant l'ample espai que s'obre cap al nord sobre la plana sencera de l'Horta, cap a llevant fins a l'extensa marjal i l'estany lluent de l’Albufera, fins a la mar oberta, cap a migjorn sobre ex tensions ondulants de tarongers, cap a ponent sobre oliveres, ametlers i vinyes i costers de secà fins a les primeres muntanyes, ja properes. Era una vesprada d'estiu, recorde el sol ja declinant, la pedra blanca i aspra de la torre, la calor seca d'un aire de ponent, i la percepció molt clara d'haver travessat imprudent ment la ratlla d'un territori que ja no era meu. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 71.).

COTÍ m.

Tela de fil o de cotó, generalment ratllada, que serveix per a fer coixins i matalassos; cast. cotí.

    Fon.: kutí (Barc.); kotí (Val., Mall.).

    Etim.: del fr. coutil, mat. sign.

COTOLIU (i ses var. cotoli, cotoliua, cotorliu).

|| 1.   m. Ocell de la família de les motacíl·ldes: Anthus pratensis Bechst (pir-or., or.); cast. bisbita. Cantava'l cotoliu: | Aucells, veniu, veniu | a festejar l'Aurora, Pelay Briz Cans. iv, 8. Sentia los cants joyosos dels aucells; veya la cotoliua que s'enlayrava, refilant fins que's perdia de vista, Bosch de la Trinxeria (ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. adj. (f. -IUA) Bonic i de gran finor; cast. fino. «Quina criatura més cotoliua!» (Hostalets de Balenyà). «Aquesta poma sí que és cotoliua!» (ibid.).

    Fon.: kutulíw (Barc., Tarr.); kutulí (Ripoll); kutulíwə (La Jonquera); kutuɾlíw (Berga, Pobla de L.).

    Sinòn.: titella, titerella, titet, titit, tititet.

    Etim.: probablement onomatopeia del cant d'aquest aucell. «Le français cochevis, sicilien cucciuvia, cat. cotoliva, cotoriu, prov. coutoulieu, esp. totovía, it. tottovilla, tentent de reproduire le cri clair et perçant de l'oiseau» (L. Sainéan, en Zschr. r. Ph., xxx, 560). 

Cotoliu

Aleshores el meu rellotge no va bé. Havia pres aquesta alosa per una cotoliu. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 103.].

COUDINETA f. 

Coudinar (Canet de Mar).

    Fon.: kɔwðinέtə (Canet de Mar).

    Etim.: de coudinar amb contaminació per cuineta. (Cf. coucuineta).

COUDINAR m. 

Joc infantil que consisteix a fer com si cuinessin; cast. comidilla. «Fer coudinar»; «Jugar a coudinar». Sos fills... que jugaven a vendre i a coudinar en el salonet del pis, Pons Com an., 181. || Conjunt d'olletes, platets i altres recipients de cuina que serveixen per al dit joc. Com ella, llevat del coudinar de terrissa, res més tenia per distreure's, Pons Auca 13.

    Sinòn.: coudineta, coudinetes, coucuineta, coucuinetes, counyam, escuradeta.

    Etim.: compost de l'imperatiu de coure i el substantiu dinar com a complement directe.

Per sobre el pontinyol de la closa passaven uns caçadors, i llurs conillers bordaven d'esquitllentes les oques... les oques escridassaven tant com podien, corrent totes amb els colls estirats i amb les ales esteses cap an ells... La nena i els dos vailets feien coudinetes a l’era, i el boer tornava amb el bestiar... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 224).

COVAROT 

|| 1. Ou dolent, malcovat (Gir., Costa de Llevant); cast. huevo huero. 

|| 2. Ou natural o artificial que posen dins el ponedor perquè les gallines hi ponguin (Plana de Vic, Pla de Bages, Vallès, Empordà); cast. ponedero, nidal.

    Fon.: kuβəɾɔ́t (Vic, Blanes, Manresa, Centelles, Castellterçol, Terrassa, Granollers, Barc.); kuəɾɔ́t (St. Feliu de G.).

    Sinòn.:— || 1, nial;— || 2, covador, covaró, ponedor, senyal.

    Etim.: derivat de covar, amb el sufix despectiu -ot.

—No emprenyis el nen! Juliana! Cap covarot... Un dia et tancarem. Ara mateix, si toques la criatura! La llàstima dura fins que s'acaba! (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 38.).

COVERBO (escrit també coberbo). m. 

|| 1. Conversa anecdòtica (Mall.); cast. chascarrillo. Es de lley anar-se'n... a sa Plassa majó, y... després de havé fet un coverbo amb cada carnicé, anà a recaure a sa Pescateria, Maura Aygof. 51. Contar coverbos: contar coses gracioses. Després xerraven, contant rondalles, coberbos, succehits y coses de l'antigor, Galmés Flor de card, 152. No estar per coverbos: no estar de bon humor per admetre converses lleugeres. 

|| 2. pl. Converses anormals (de discussió, de reny, etc.); cast. romances, líos. Poch s'avenen | quant semblants coverbos tenen, Penya Poes. 310. 

|| 3. pl. Circumloquis, paraules sobreres (Mall.); cast. ambages, rodeos. Tan bones ofertes | me feren tombar | y ab ell ben depressa | vaitx vení a Ciutat | sense més coberbos, Penya Poes. 278. 

|| 4. «Superstició o auguri que consisteix en creure que certes paraules sentides casualment en determinades nits de l'any i especialment en la de Sant Joan són oracles que anuncien la ventura o desgràcia de qui les sent» (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: koβέ̞ɾβo, kovέ̞ɾβo (Mall.); kuβέ̞ɾβu (Men.).

    Etim.: del llatí *converbĭum, ‘conversa’.

Rafel Cortès es torna vermell. Intentant que no se li notés la rabia que li pujava per les venes, i sobre­tot que la veu no el delatés, assegura que si havia amenaçat el seu cosí havia estat perquè aquest es deixés de coverbos i no l'empipés amb falses aparicions d'arcàngels.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 68.).

CRAQUEJAR v. intr. 

Cruixir, fer soroll sec de cosa que es trenca; cast. crujir. Al més petit moviment les frontisses encarcarades i rústegues craquejaven amb un castanyoleig, amb uns pims i pams, que retrunyien, Ruyra Parada 20. «No facis craquejar les dents» (Conflent).

    Fon.: kɾəkəʒá (Ross., Conflent, Empordà).

    Etim.: derivat de crac, onomatopeia del soroll sec d'una cosa que es trenca.

El carro cranquejà en travessar el prat i desaparegué per la cantonada de la rectoria. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 17.].

CRASI f. neol. gram.

Fusió de la vocal final d'un mot amb la vocal inicial del següent; cast. crasis.

    Etim.: pres del gr. κράσις, mat. sign. 

Crasi  

Altres personatges, com ara el celta Myrdin, el Merlí de la llegenda, procedeixen, en canvi, del corpus èpic del cicle artusià que gira al voltant de la mítica espasa Excalibur, el nom de la qual ha estat interpretat recentment per celtistes insignes com una mena de crasi de les paraules llatines ensis calibur nus, és a dir, l'«espasa càliba», expressió que ens porta a l'ambient mediterrani. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 406.].

CRASULÀCIES

https://ca.wikipedia.org › wiki › Crassulàcies

Característiques[modifica]. Són plantes crasses o suculentes que emmagatzemen aigua en les seves fulles suculentes. Tenen una distribució cosmopolita, ...

Crassulàcia

Al vestíbul de Bayside Towers hi ha una crassulàcia artificial, i ella és incapaç de passar per davant d'aquella abominació sense allargar la mà i grapejar-ne les fulles, de vegades força brutalment, fins a deixar marcades les ungles a les superfícies de vinil: troba una mena de plaer secret en el seu desdeny. A última hora del vespre, sol mirar-se Johnny Carson a la televisió. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 258.].

CREBAR v. intr. ant.

Rebentar, esclatar; cast. estallar, reventar. Esguardat en aquel loc on és la postema madura, e can la ueuretz fet-la crebar ab vna astaca aguda, Tres. Pobr. 32. Un dels seus ulls crebà e sclatà e foné's en licor, Collacions, 216 (ap. Aguiló Dicc.).

    Var. form.: escrebar.

    Etim.: del llatí crepare, mat. sign.

Ens divertíem sovint amb les Mille Bornes («mil fites», el nombre de quilòmetres de la carretera Nacio­nal 7), un joc molt emprenyador on els jugadors no deixaven avançar els altres crebant les rodes deis contrincants, imposant-los panes de gasolina, punxades, accidents, semàfors en vermell i altres fantasies.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 86.).

CREDENÇA (i var. credència). f.: cast. credencia. 

|| 1. Taula o armari que estava prop de la taula on menjaven els reis i prínceps, i que servia per tenir-hi el vi i l'aigua de què es feia tast abans de beure el rei. 

|| 2. Armari destinat a tenir, prop de la taula de menjar, els plats, pitxers i altres recipients destinats a servir en taula; cast. credencia, aparador. Onze escudelles grans, un parell de lançols per a la credència, doc. a. 1493 (Archivo, vii, 112).

|| 3. Tauleta situada lateralment prop de l'altar i que serveix per tenir-hi preparades les canadelles i altres instruments litúrgics. Unes toualles de la credèntia, Inv. Bertran a. 1614. 

|| 4. Conjunt dels sis canelobres grans que estan damunt l'altar, i enmig dels quals hi ha la santa creu. 

|| 5. ant. Llibre de credença: llibre de comptes de les germandats i confraries. Los taulers y credencers... d'esta hora en avant en los llibres de les credences y taules no assenten despaig algú, Tar. preus ii. 

|| 6. Escorxador, espècie de banc de fusta on ajeuen els animals per escorxar-los (Tortosa, Beseit). V. cardença.

    Fon.: kɾəðέnsə (Barc., Palma); kɾeðénsa (Val.); kaɾðénsa (Tortosa).

    Etim.: pres del llatí medieval credentia, mat. sign.

Credença (procedència de la imatge: enllaç)

I mentrestant, en Josep, que ja havia arribat a l’altar major, encenia els culs de ciri que trobava a la credença... a la claror trontollant d’aquells llumets, tots miraven, esborronats, l’aspecte sepulcral que feien els sants i les escultures del retaule. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 40.).

CREÏLLA f. 

Patata (Sueca). V. criadilla.

CRIADILLA f., 

forma castellana que és la base de les nombroses variants dialectals valencianes que signifiquen ‘patata’. Portaba el conte dels ous que ponien les gallines, del número de... les sebes, criailles [sic], peres..., Navarro PP 24.

    Fon.: kɾiaíʎa, keɾaɣíʎa (Val.); keɾeíʎa (Cullera); kɾeðaðíʎa (Puçol).

    Intens.:—a) Augm.: criadillassa, criadillota.—b) Dim.: criadilleta, criadilliua.

El tal Llopis, a la filera del darrere, badava una boca fos­ca, com un canó de rec en ple estiu. Va parpellejar i va fer burilles.

—La Mare de Déu... —va exclamar a la fi—. Don Gaetà, jo només servisc per comptar creïlles!

L'aula es va omplir de riotes, i el preceptor va frenar la burla amb un gest de la mà. (Alfred Bosch. Inquisitio. Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-664-0770-0. 432 pàgs. Pàg. 13).

CREMADENT 

|| 1. A cremadent: a) De calent en calent. «S'ho va menjar a cremadent»: s'ho menjà essent encara calent, sense esperar que refredés (Olot, Amer).—b) De pressa, amb delit, sense returades (parlant de menjar). «Es coneix que t'agraden molt els ous ferrats: te'ls menges a cremadent!» (Empordà, Maresme, Penedès). El llebrot se rostí y ells, cap-baixos... se'l menjaren a crema-dent y ab gana, mes sense pler, Víct. Cat., Sol. 249.—c) De pressa, a corre-cuita (parlant de qualsevol acció). «Els cavallets corrien a cremadent».—d) Molt ran, quasi fregant, a crema-roba. «Li ha passat la bala a cremadent» (Reus). 

|| 2. adj. Cremador, que crema (Montblanc); cast. ardiente. «Toca aquest ferro, veuràs que és cremadent» (Montblanc). a) fig. Irritant, que produeix indignació. «No digueu, que això de no voler creure és molt cremadent!» (Montblanc).

    Fon.: kɾeməðén (pir-or., or.).

    Etim.: compost de crema (imperatiu de cremar) i dent. En el || 2, el compost, de valor adverbial, ha passat a esser un vertader adjectiu, probablement influït per la desinència -ent que ha fet que el mot fos considerat com un participi de present.

Arribada que era l’hora del repàs, prenia el seu platet de rellisquentes i tau, tau, s’esmunyia cap a un racó fosc, als esglaons del corral o al passadís de l’entrada, com si anés a fer una malifeta. Aprofitava per escórrer-se al començament de l'àpat, quan tothom, mossos i mosses, s’empassava a cremadent les primeres cullerades. Prou feines tenien tots en semblant punt per a poder distreure's en res més... i ella aleshores passava silenciosa i llisa com un clap de núvol. anant-se a fondre en el seu amagatall.(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 361).

CREMALLS m. pl.:

V. clemàstecs. 

Cremalls

Era una dona petita, que seia tot el dia al banc, mirant enllà de la finestra i que no badava boca, com si fos muda o com si no entengués la parla humana. Però un vespre, la mestressa de la casa on la tenien tancada es va posar a fer el sopar, i va encendre el foc, i va penjar als cremalls una olla de llet per fer sopa. Tot d'un plegat, mentre la dona traginava, l'encantada va cridar:

-Corre, corre! Que la llet blanqueta se t'escapa! (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 26.).

CREMALLOT m. 

Part carbonitzada del ble d'un llum d'oli, d'una candela, d'un cigar, etc. (Barc., Solsona, Pobla de L., Camp de Tarr., Eiv.); cast. moco, pabilo. Comença de convertir-se la llum clara de l'estiueig en un cremallot vacil·lant, Carner Bonh. 133. El pastor diu al rabadà que vagi a mocar el llum de ganxo..., doncs té cremaiot al bec i fa poca claror, Catllar 14-5-1921.

    Fon.: kɾəməʎɔ́t (Solsona, Barc., Tarr., Valls); kɾəməјót (Pobla de L., Eiv.).

    Refr.

—«Cremallot al llum, pluja i no fum» (Gomis Meteor. 24).

    Etim.: derivat de cremall, art. 1.

Generalment tenien quatre brocs -n'hi havia també de dos brocs-, i l'aparell complet comprenia forçosament unes tisores per a "mocar” els cremallots dels blens i unes pinces o agulles per a estirar-los. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 92).

Lo secretari xuclà el cigarro que les emocions i l'humitat no deixaven tirar, i fregant-ne el cremallot a la paret i rascant mistos al camal dret de les calces... se deia pensivol:

"Avui està de mal humor... algú li ha dit que son pare m'ha parlat; però sostindré que és mentida, testimonis no n'hi ha, lo mal humor passarà i haig de poder poco d'una manera o altra l'avorriré de venir al poble. Lo principal és fer durar lo negoci i sostraure al vellot unes quantes pesses grogues. Lo difícil serà fer canviar d'idees a l'hereuet; però son pare s'atindrà als resultats i el dia que el noi torni al Mas, renyit amb los de la Milícia i sense mossa, no podrà per menos de reconèixer que lo promès és degut."  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 53.).

Cremallot

«Que jo deixi de viure -així encetava el seu dolç aire de melancolia quan per la pèrdua o per estar-ne tip finia el joc, Que jo deixi de viure -deia- quan a la llàntia em manqui l'oli, abans que de servir de cremallot als joves esperits que s'enamoren només d'allò que és nou, i els quals judicis són simples pares de llurs guarniments, i qual constància expira ans que la moda que han forjat». És això el que desitjava, i jo, darrera d'ell, també ho desitjo. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 22.].

1. CREMELL m. 

Cremallot (Empordà, Barc., Sta. Col. de Q., Val.); cast. pabilo. Hi va talment brillejar el cremell d'un misto, Oller Rur. Urb. 126. D'un sentiment fort i novell | que més atia el viu cremell, Colom Nerto 86. La teia de la guerra | encara té el cremell mal apagat, Riber Poes. 293.

    Fon.: kɾəméʎ (or.); kɾeméʎ (val.).

    Sinòn.: cremalló, cremallot.

    Etim.: derivat de cremar.

2. CREMELL m. 

|| 1. Tros llarguer de glaç (Camp de Tarr., Val.); cast. carámbano. 

|| 2. Porció de cera, generalment de forma llarguera, que davalla per la superfície d'un ciri o candela i que en prendre's hi queda adherida (Val.); cast. moco.

    Etim.: contracció de caramell, mat. signs., probablement amb influència decremar o de cremalló.

No tenien fillets, i ben xamosos, tants de sers imperfectes? Doncs, ¿per què ells, que no ho eren, no havien d’infantar una niuada d'àngels d’anquetes toves i ullets com un cremell? (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 171).

1. CRESPA f. 

|| 1. ant. Crespell? Con se deuen fer crespes de pasta e d'ous, Flos medic. 250 vo. 

|| 2. Planta de l'espècie Ribes uva-crispa L. (Cat.); cast. agrazón. (V. agrassons).

    Etim.: del llatí crĭspa, ‘arrissada’.

2. CRESPA f. 

Clepsa (Gir.).

    Fon.: kɾέspə (Girona).

Quan arribava a la caseta la mare no m'exigia fer res, em guanyava la vida. Rondava amb la Gusti i el Rafael, que en sabien un niu d'anar per fora i fer-ne de crespes. (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 P. P. 53).

— Per ara no s’hi pot dir res de cert... Demà el senyor tornarà... Diu que n'ha d'haver passada alguna de molt crespa... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 143).

Una vegada que l’atraparen mentre en feia alguna de crespa i el van abocar a la Gorga per ofegar-lo, de l'esglai que va rebre agafà mal de Sant Pau i, quan té algun accident, la gent se li aparta de la vora dient que és perquè no ha pogut esbravar la quimera. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 230).

-¿I tu per què no te'n vas amb el senyor? ¿Qué esperes ara, si ja has sopat?

I així l'un no podia fer moure de lloc l'altre. Però Crivello adonant-se que ja era l'hora convinguda amb Giannole, es e gué: «¿I per què em preocupo d'aquesta? Si no fa moixoni, en rebrà de crespes.» I fet el senyal convingut, anà a obrir la por ta; i Giannole, venint tot d'una entrà amb dos companys, i tro bada la donzella a la sala, la prengueren per endur-se-la. La jove es resistia i començà a cridar fort, i així mateix la criada en sentir els xiscles, Minghino prestament corregué amb el seus companys cap allà, i veient que tenien la donzella ja fora de la porta, traient-se les espases, cridaren tots:

—Ah, traïdors, sou homes morts! La cosa no s'acabarà a ¿On s'és vist aquesta violència?  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 412]. 

CRESPELL m. 

|| 1. Capa més consistent que es forma a la superfície d'una cosa líquida, terrosa, pastosa, etc. Especialment: a) Capa greixosa que es forma damunt el brou (Camp de Tarr.).—b) Crosta de sucre que sol fer-se a la superfície de les fruites confitades; cast. costra.—c) Cresp de la llet; cast. nata, crema. 

|| 2. Pasta dolça composta de diferents ingredients i feta de diverses formes, segons les regions, però que en general té per nota distintiva la d'esser rugosa, ondulada o dentellada. E pres de lla sistella dell pa alís que hera devant Nostra Senyor pa menys de levat e una bastesa a manera de crespel salgada d'oli,Bíblia cat. París, 55 (ap. Balari Dicc.). Fideus, macarrons e andarins se han de fugir molt axí com també los bunyols e crespells, Libre de la Peste, 70 (ap. Aguiló Dicc.). Especialment: a) Coca de pasta adobada, molt esponjosa, feta de farina, ous i sucre (Camp de Tarr.).—b) Espècie de bunyol de farina i oli, prim, torrat a la paella (Falset).—c) Mena de bunyol fet de flor de carabassera empanada (Llofriu, Palafrugell).—d) Coqueta molt prima que es fa d'ou i farina a cullerades (Olot).—e) Coqueta rodona, molt prima, de farina i saïm, coberta de sucre i amb puntetes per tota la vorera (Men.).—f) Coqueta de pasta de farina amb saïm o amb oli, i a vegades amb ou, sempre ensucrada, de formes diferents, amb puntes o tavelles (Mall.). Les solen fer per Pasqua. A certs pobles les pasten, no amb aigua, sinó amb suc de taronja, oli, saïm i sucre; n'hi ha que hi posen ous; altres hi posen llet. Un infantó vengut de fresch prengué un crespell an en Zidro, Maura Aygof. 134. Qui feya ensaimades, | crespells, massapans, Penya Poes. 167. 

|| 3. Espècie de coral blanc, les branques del qual serveixen de criador als cucs anomenats tremelitges (Menorca); cast. madrépora.

    Fon.: kɾəspéʎ (or., bal.); kɾespéʎ (occ.).

    Intens.:—a) Augm.: crespellàs, crespellarro.—b) Dim.: crespellet, crespelletxo, crespelleu, crespelli, crespelló.—c) Pejor.: crespellot.

    Etim.: derivat dim. de cresp.

CRIT m.: cast. grito.

|| 1. So o conjunt de sons fort i penetrant llançat per boca d'una persona o d'un animal. Als crits que l'infant gità com lo lop lo pres, se despertà lo pastor, Llull Blanq., 49, 1. No sentien sinó plors e crits, Boades Feyts 101. En açò arriba al temple lo crit de ses germanes, Atlàntida, iii. Lo crit sublim escolta de l'àguila marina, Costa Poes. 44. Proferí un crit sord, Ruyra Parada 31. Els verbs que més s'usen amb crit són donar, fer, llançar, pegar: Los mortals crits que dauen per lo gran perdiment que feyen, Tirant, c. 5. Férem un crit davant d'una agrupació de cases: ningú respongué, Verdaguer Exc. 20. Fa un gran crit i arrenca un plor, Maragall Enllà 34. Cridar grans crits (ant.): fer crits molt forts. E quasi fora exit de seny, començà a cridar grans crits e a fer lo pus fort e maior dol del món, Curial, i, 13.

|| 2. Paraules pronunciades en veu molt alta. Perçò a grans crits parlant tots cridauen, Passi cobles 35. Dient amb un crit: Déu vos salve, Maria, Verdaguer Flors 95. «Parlar a crits»; «Dir les coses a crits». Alçar el crit: posar-se a parlar en veu molt alta i amenaçadora. Pegar un crit a qualcú: donar-li una renyada enèrgica. Haver-hi crits: haver-hi converses violentes, de gent que discuteix enèrgicament o que s'insulta. Crit de guerra: paraula, locució o frase que es pronuncia a grans veus per enardir els combatents. Entre els minyons del pla i los de la serra | va a rompre, valga'ns Déu!, lo crit de guerra, | quan altre crit més aspre los agermana a tots, Canigó i. Crit d'alarma: paraula, locució o frase (com «a l'arma!», «foc!», «lladres!», etc.) que es pronuncia a altes veus per avisar la gent d'un perill imminent. Crit de venedor: paraula o frase pronunciada fort pels venedors per anunciar llur mercaderia. Tornarà s'estiu... amb es crits d'ets horxateros per devora es cadafal, Roq. 4. Especialment: a) Invocació; acte de pronunciar en veu alta el nom de qualcú perquè acudeixi. Cridau nostre Senyor Déu lo Sanct Sperit, que tantost deuallarà al vostre crit, Villena Vita Chr., c. 270. Donar (o fer) un crit a qualcú: cridar-lo; pronunciar fort el seu nom perquè acudeixi. Donar crit a qualcú: dir el seu nom en veu alta, per saludar-lo, per fer-lo sortir o venir, etc. «Al passar pel vostre carrer, des de l'entrada vaig donar el crit a la teva dona» (Camp de Tarr.).

|| 3. Fama, anomenada; veu pública d'una cosa. Les llengües de més crit, per més segles y més inspirades plomes conreades, Marian Aguiló (ap. Obrador Arq. lit. 52). Vilanova que aleshores començava a tenir crit de adornista, Collell Fadrin. 32. Sangrador?... Són gent molt currutaca y de molt crit entre les minyones de servey, Vilanova Obres, viii, 193. Fer crit: dir se molt una cosa, córrer-ne la veu pública.

|| 4. La veu especial de cada casta d'animal. «El crit del porc és el grunyit».

|| 5. fig. So fort i penetrant d'una cosa inanimada. Aixeca una campana angèlic crit, Verdaguer Idilis.

    Loc.—a) Crits i amunt!: expressió que indica geni, gosadia, coratge (Barc.).—b) Haver-hi uns crits d'Israel: haver-hi molts crits de baralla o discussions violentes (Empordà).—c) Arròs amb crits: arròs broix, sense tallades (Cast.).—d) Esser un crit de no moure's al rei: esser una cosa demanada a un preu molt excessiu.

    Refr.—a) «Hi ha mals que no volen crits» (Manresa).—b) «Molts crits i pocs cops»: vol dir que convé avisar molt i no pegar gaire als infants per educar-los.—c) «A la taula i al llit, al primer crit» (Cat., Val.).

    Fon.: kɾít (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).

    Intens.:—a) Augm.: cridàs, cridarro, cridot.—b) Dim.: cridet, crideu, cridiu.—c) Col·lectius: cridera, cridadissa, cridòria, crider.

    Etim.: derivat postverbal de cridar. 

Crit

TITUS

Ei, Marc, ei, germà meu! Titus et crida.

Entra MARC.

Marc estimat, cerca el teu nebot Luci; el trobaràs enmig dels gots, i digues-li que vingui a casa meva, acompanyat d'alguns dels prínceps de més crit dels gots; que acampi els seus soldats allí on es trobin, i li dius que al banquet de casa meva l'Emperador i l'Emperadriu vindran, i que ell dinarà amb ells. Jo t'ho demano pel meu amor, i fes que ell obeeixi per respecte a la vida d'un vell pare. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 143.].

1. CRIVELL m. 

Espècie de garbell fet de pell amb foradins (Ross., Conflent, Vallespir, Vall d'Àneu, Boí, Pont de S., Fraga, Tamarit); cast. criba, harnero. Fan de sa bossa | ample crivell, | arer, garbell, | forca e pala, Spill 539. No són compresos mercés qui vagen ab criuell o ab roba per vila en la mà o al coll, doc. a. 1470 (Bol. Ac. B. L. xi, 284). Al cim de l'era, portada per les tres cames d'una cabra formada de tres bitlloques, estava penjat el crivell, J. Blazy (Rev. Cat. ii, 271).

    Fon.: kɾiβéʎ (Ross., Conflent, Vallespir, Esterri, Pont de S., Senet, Boi, Fraga, Tamarit).

    Sinòn.: garbell, porgador.

    Etim.: del llatí cribĕllu, ‘garbell’.

2. CRIVELL m.: 

V. clivell.

Vam pujar-hi amb en Molet tan bon punt el moviment es va alentir prou perquè no ens féssim mal nosaltres també. Quan va veure la destrossa, es va quedar paralitzat, marejat, va haver de seure da munt del crivell. Tremolava i no deia res, fins que no va pujar algú altre no el vaig poder treure d'allà dins.   (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 32).

I nós i tots els ve nerables barons de la nostra cort acordem que la vostra opinió és vertadera, això és, que entre vosaltres, fills d'Adam, sou de major noblesa i dignitat que nosaltres, animals, i que sou, de dret, els nostres senyors, i nosaltres els vostres vassalls. I això és la pura veritat; que el sol, mal es pot cobrir amb un crivell. I us preguem i supliquem, de tot nostre poder, que us plagui predicar, dir i amonestar als fills d'Adam que els pobres dels nostres animals els sien recomanats.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 196.).

1. CROC m. 

Peça de ferro o d'altra matèria dura, que fa corba en un dels seus extrems i serveix per a agafar, subjectar, penjar, etc.; cast. gancho. Dos crochs de collar roba, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 413). Mas si no vols d'ests crochs esser gaffat | sus la pega no't demostres soberch, Febrer Inf. xxi, 50. Especialment: a) Bastó llarg amb un ganxo de ferro a un extrem, que serveix per a atreure una embarcació cap a una altra o per a pescar tonyines, etc.: cast. cloque, garfio. Per lo preu de dos crochs de ferre grossos... per obs de la nau del senyor rey, doc. a. 1457 (Arx. Gral. R. Val.).—b) Peça corba que servia per a atreure la corda de la ballesta fins a muntar-la en la nou en parar l'arma; cast. gafa, gancho. Ballester deuen hauer... dues ballestes de dos peus e vna de strep... e ll crochs, Consolat, c. 309. Les ciutats... feyen ballestes e cayrells e crochs e llances, Muntaner Cròn., c. 44. Una altra ballesta de strep ab son croch, doc. a. 1329 (Arx. Gral. R. Val.). Cascú dels ballesters deu portar ballesta e croch, doc. a. 1368 (Capmany Mem. ii, 393). Item VIII crochs cascun ab sa maneta, item VI ballestes, doc. a. 1417 (Boll. Lul. xx, 136).

    Fon.: kɾók (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).

    Etim.: del germ. krok, mat. sign.

2. CROC m. 

Cop de puny donat damunt el cap (Bonansa); cast. coscorrón.

    Fon.: kɾɔ́k (Bonansa).

    Etim.: onomatopeia.

3. CROC, CROGA adj. ant., 

per groc. Dos tovalloles de tela d'Almaria ab llistes crogues, Inv. Pr. Viana 198.

4. CROC 

Llin. existent a La Selva del Camp, Tamarit, Tarr., etc.

Rwanda ara mateix i deixar-nos en pau a nosaltres.

Haj: (intervenint ràpidament en francès, presumiblement per desviar el tema) ¿Nosaltres? ¿Algú ha dit nosaltres? (veritable afusellada de crocs repicant, seguida d'un silenci de mort) ¿De veritat creieu que tot això ens afecta, a nosaltres? L'avi no ens vol pas per a res, a nosaltres, vol poder. Vol un lloc en la historia abans de rebentar, i per obtenir-jo está dis­posat a vendre'ns a tots al seu misteriós sindicat i ensorrar-nos tota la puta casa al damunt.   [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 169].

CROMPAR v. tr., forma vulgar, 

per comprar. S'havia ficat... una barretina crompada a Prats de Molló, J. Pons (Rev. Cat. ii, 10).

    Fon.: kɾumpá (Ross., Cerdanya); kɾompá (Amposta, Tortosa, Morella, Llucena); kɾompáɾ (Val., Gandia, Biar, Xixona).

T'explicaré quelcom, nin... Crompis pas mai una votura nova. Al cap d'un mes ja ha perdut el quaranta per cent de la seua valeur. T'aconselli més aviat de crompar sempre una votura de segona mà en un garatge amb una garantia de dos o tres anys. 

Van fer un cafè a la Samaritaine abans de sortir de Marsella. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 106.).

CRUGIA f.

|| 1. arq. Espai comprès entre dos murs de càrrega (Fabra Dicc. Gen.).

|| 2. nàut. Part mitgera d'una nau de popa a proa, l'espai comprès entre babord i estribord (BDC, xii, 25).

    Sinòn. preferible: cossia.

    Etim.: pres del castellà crujía, mat. sign. 

Crugia

Llavors, de cop i volta, veient que jo examinava el canó giratori que hi havia a la crugia—un llarg canó de bronze del nou, em va dir:

-Mou-te, grumet! Vés a baix a ajudar el cuiner. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 91.].

CRUI m. 

Obertura llarguera i molt estreta, principi de ruptura d'un cos sòlid, produïda per un cop o per altra causa (Mall.); cast. quebraja, hendidura. «Aquesta paret està plena de cruis». «Per un crui de sa porta t'he vist passar». Les reletes més humils, obrint-se pas per dins els cruys, llivanyes y parts feses dels singles,Penya Mos. iii, 64. Es cruy de sa ribella se perllonga y s'obri cop en sech,Ignor. 46.

    Fon.: kɾúј (Mallorca).

    Var. ort.: cruy (ant.); crull (molt literari).

    Sinòn.: fenella, fesa, retxil·lera, escletxa, cretlla, crètua.

    Etim.: derivat postverbal de cruiar.

CRUIAR v. 

|| 1. tr. Obrir formant crui (Mall.); cast. rajar, resquebrajar. Llustrosos sos fuyatges encara són; | no'ls han cubert sas plujas de llim verdós, | no'ls ha cruyad encara sa neu que's fon, Aguiló Poes. 213. Anc que la set cruiés mon paladar | com una febre d'ossos, | no beuria de l'aigua que em donau, Alcover Poem. Bíbl. 64. a) fig. Se donaren el darrer adéu, l'adéu qui cruya violentament el cor, qui'l trenca, Galmés Flor de cart, 105. 

|| 2. intr. o refl. Obrir-se fent crui (Mall.); cast. rajarse, resquebrajarse. Es pern del món té cosa españada, o bé ha cruyat o ha fet mica de moviment, Roq. 21.

    Fon.: kɾuјá (Mall.).

    Etim.: incerta. Sembla que cal considerar cruiar com a germà del fr. crouler i de l'it.crollare, que signifiquen ‘sacudir’ i ‘esbucar-se una construcció’. L'origen que s'ha suposat a aquests dos mots és una base llatina *crotŭlare, que uns consideren contracció de corrotŭlare ‘fer rodar’ i altres derivat de crotălum ‘castanyola’ (cf. A. Thomas, Rom. xli, 451).

Cruiaren 

Les fulles dels plàtans eren quasi grogues al passeig vuitcentista, una bufada de vent se n'endugué les primeres deixant una branca ridículament despullada. Quan es cansà de jugar-hi, les abandonà just devora els meus peus. Vaig trepitjar-les i es cruiaren sota el meu pes. Començava la tardor i en aquells moments me n'adonava. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 39.).

Cruis 

Confiava en les seves vides de santes com a mèrit màxim. Però les informacions de Costura, si provava que eren certes, no podien prendre's a la lleugera, especialment ara que acabava de rebre amonestacions dels superiors, ara que tenien les arques buides i molts de cruis a la casa.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 174.).