CA

ÇA I LLA / ÇA I LLA

1. ÇA adv. 

A aquesta part; cast. acá. Actualment és un adverbi que s'usa únicament en combinació amb altres partícules, formant locucions com ençà, deçà, ça i enllà, etc. En la llengua antiga el seu ús era més freqüent i variat. No havia guardat ça ni llà que y pogués veer pobretat, Llull Blanq. 69. Lexats mals homens les armes e lo cauall, e dat ça les robes del caualler, Curial, ii, 7. Los ulls vogia de ça y de llà, Spill 4008. Brincar com un cabirol ça i enllà del caminal, Pons Com an., 10. Se'n a tornar de ça mar, Muntaner Cròn. c. 32. Tant que tots fugiren, qui ça, qui llá, Pere IV, Cròn. 311. De gran temps en ça, Leuda Puigc. 1288. a) ant. Ça entràs o ça atràs o ça enrera: temps enrera. Tolta per lo molt alt senyor rei En Jacme, de gloriosa recordació, ça atràs rei d'Aragó, Eximenis Reg. 17. Frare P. Alquer ça entras prior de Cathalunya, doc. a. 1359 (Miret Templers 410).—V. deçà i ençà.

    Etim.: del llatí ecce hā, ‘a aquesta part’.

2. ÇA ant. 

var. de sa, article femení. Johan ça Vila, corredor, doc. a. 1378 (Segura Hist. Sta. Col. 89). Mossen Riambau ça Corbera, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 96).

Els vinyaters del Rosselló recordaven els vins d'Algèria que els ha vien perjudicat tant. On eren els colonassos, rics com la mar, que estigmatitzava la premsa? Aquesta pobra gent, desemparada, desesperada, no portava ulleres de sol ni vestits made in London. Un començament de fraternitat elemental s'establia. Ça i lla, un som riure, una paraula amable il·luminava l'exili. Els catalans eren gent com els altres. Ni millors, ni pitjors. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 77.).

Davant les ruïnes de Glanum, l'Alain, sense saber-ho, va pervenir a les mateixes conclusions que el seu pare a Timgad. Si la civilització romana s'havia esvanit com el cadàver d'un pardalet, deixant ça i lla engrunes de grandesa, hom no havia d'afligir-se arran de la desaparició de l'Algèria fran cesa. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 107.).

CABDELL m.

I. || 1. Conjunt de fil o de corda aplegat en forma més o menys rodona; cast.ovillo. XXXVII glomicellos siue capdells fili lini, doc. a. 1362 (Manuals del Vicariat General de Girona). Axi'l debanen | com un capdell, Spill 525. Texia atrafegadament el seu capdell, Girbal Pere Llarch 143. 

|| 2. Aplec compacte que formen les fulles d'algunes hortalisses, especialment de certa varietat de col; cast. repollo, cogollo. «Col de cabdell». 

|| 3. Conjunt de coses apilotades; cast. ovillo, lío. Ab altres, armes, feres y tronchs en gran capdell, Atlàntida ix. 

|| 4. met. Embolic, conjunt de trapasseries o coses embullades (Empordà); cast.lío. 

|| 5. Sant Cabdell: es diu del dia rodó o dia feiner entre dues festes (Barc.). «Dilluns serà Sant Cabdell». 

|| 6. Cert pas del ball de les faixes que es balla a la vila de Maldà. Així el descriu Serra Calend. folkl. 238: «S'acaba el ball amb lo capdell, o sia un moviment envoltori que va estrenyent-se incloent al cap de colla al mig: quan lo capdell està format, lo cap de colla s'ajup i surt pel devall tot caragolant-se la faixa al cos, darrera d'ell surt lo segon, i aixís van sortint tots». 

|| 7. Dona trapassera. «N'hi ha un cabdell, d'aquesta...!» (Llofriu).

II. ant. Cabdill. En algunes terres los appellaven duchs que vol aytant dir com cabdell qui mena les osts, Pere IV, Cavall. 27. Jesu Christ vos conseyll e us sia gouern e capdell contra tots vostres anamichs, Am. f. conf. 509.

    Fon.: kəbdéʎ (pir-or., or.); kabdéʎ (occ., val.); kəddéʎ (mall., men.).

    Intens.:—a) Aum.: cabdellàs, cabdellarro, cabdellot.—b) Dim.: cabdellet, cabdelletxo, cabdellel·lo, cabdelleu, cabdellí, cabdelliu, cabdellinet, cabdellinetxo, cabdellineu, cabdelló, cabdellonet.

    Etim.: del llatí capĭtĕllu, ‘cap petit’.

CABDELLADA f. 

Multitud de cabdells.

Nostre Senyor i la Mare de Déu, la figuera maleïda i els sants Apòstols sestaven amagadets, potser porucs d'aquella fressa que ell feia i que retrunyia en tota la casota. Només allà, al fons de l'altra cambra, veia a sa mare tota cabdellada i fent sempre la ganya estrambòtica.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 33). 

— Aparili infortunat! — Pobre Aparili! — Sota terra sia, que t'ha fet mal! — Maleïda la bèstia que et fa patir! - El matador anava dins d’una llitera tapada, cabdellat pel sofriment. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 259).

Però, ella, igual que si no ho sentís, restava somiosa, mústiga, cercant sempre la soledat. Així que veia son pare fora, i distreta l'àvia, s'enfilava cap al bos o bé baixava al torrent, per a cabdellar i descabdellar a soles l'eterna cabòria que la perseguia. S’asseia al peu d'una soca i rumia que rumiaràs.  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 337).

CABESTRE (i sa var. cabreste). m. 

|| 1. Corda que per medi d'alguns nuus forma ramals en diferents direccions, de manera que s'adapta al cap d'una bístia i serveix per subjectar-la en haver-la de menar o en tenir-la lligada; cast. cabestro. Si alcú nafrarà cavall o altra bèstia, home sedent desús o tenent-la en la mà per lo cabestre, Usatges 82. Menava la somera per lo cabestre, Pere Pasqual, Obres, i, 10. En pollí | no gens domat | ni aveat | a dur cabestre, Spill 13119. Y apres donau volta si's vol al cabestre, Proc. Olives 804. Es qui duen mes jonoyeres, van sense dogal ni cabreste, Alcover Rond. i, 170. 

|| 2. Corda que uneix el bou del molí de vent amb el cap de cada antena (Mall.).

    Loc.—a) Menar qualcú pel cabestre: menar-lo subjecte, no donar-li gaire llibertat per evitar que surti de la llei o de la rectitud moral (Mall.).—b) Anar sense cabestre: tenir completa llibertat, no estar subjecte.—c) Posar a qualcú el cabestre damunt l'esquena (Mall.) o tirar-li el cabestre a sobre (Empordà):atorgar-li tota la llibertat.

    Refr.

—«A bèstia solta no li cal cabestre» (Val.).

    Fon.: kəβέstɾə (pir-or., or.); kaβéstɾe (occ., val.); kaβɾéste (Pont de S.); сəβɾə́stə(Palma, Manacor); kəβɾə́stə (Ciutadella, Inca, Sóller); kəβɾέstɛ (Maó).

    Var. form.: cabrest és una forma usada per Ramon Picó i Campamar (Ilustr. Cat. 1887, 184), però sembla obeir a exigències de la versificació.

    Etim.: del llatí capĭstru, mat. sign. || 1.

(Procedència de la imatge: enllaç)

El marit de la Carmen? Un autèntic cabestre, un sabatot que, un cop acabada l'aventura de la dona amb el sastre, ... (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 195.).

CABET m. 

|| 1. Cap petit (val.); cast. cabecita. Lo sanct chiquet... baixà lo cabet axi com pogué, Villena Vita Chr., c. 62. Aquell cabet bullidor se adorgué, Pascual Tirado (BSCC, ii, 378).

|| 2. Peix de la família dels tríglids: Trigla aspera (Val.). És petitet, de devés 8 cm. de llargària, i té el cap molt voluminós i cuirassat. 

|| 3. Canonet de ferro o d'altre metall que es posa al cap d'un cordó perquè pugui passar fàcilment dins l'ullet o perquè serveixi d'adorn (Val.); cast. herrete, cabo. 

|| 4. pl. Cara posterior de les teules que es veu des del carrer mirant a la teulada (Escrig-Ll. Dicc.). 

|| 5. pl. Deixalles de seda que es produeixen en filar-la (Escrig-Ll. Dicc.).

    Fon.: kaβét (Cast., Val., Gandia, Al.).

    Loc.

—Tindre cabet de tartana: tenir el cap a les onze (València).

    Etim.: derivat diminutiu de cap.

El monument, doncs, del marquès de Campo era de pedra grisa clara color caca d'ocell, i de bronze gris fosc les figures, allà dalt de tot el marqués vestit amb casaca fins al genoll, casaca o xarnberga o paletot o com es di­guera aquella peca de roba del segle XIX, i damunt un abric gaire­bé fins als peus, espès folrat de pell, com si València fóra una ciu­tat de freds extrems nord-europeus, portava l'abric generosament obert protegint una xiqueta deliciosa el cabet de la qual li arriba a la cintura, València al Primer Marqués de Campo,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 144.).

CABOIXÓ

Arts decoratives  Pedra preciosa polida però no tallada (enllaç)

Hi duia de tot, quadres a l'oli, ametistes, munts de canelobres, riuades de tuls brodats. caboixons, copons, animals dissecats, armadures i ombrel·les... [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 49].

CABOT m.

|| 1. Cap gros (val.); cast. cabezón, cabezorro.

|| 2. Granota jove, que encara té coa i alena per brànquies (St. Feliu de G., Alacant, Artà, Pollença, Sóller); cast. renacuajo.

|| 3.   Larva de moscard, que té forma llarguera amb un cap relativament voluminós i se cria per dins les aigües embassades (Mallorca, Menorca).

|| 4. Insecte de la família dels libel·lúlids: Libellula depressa L. (Mall.); cast. caballito del diablo.

|| 5. Ocell de la família de les hirundínides: Cotyle riparia (Mall.); cast. golondrina de ribera. És negre per damunt, blanc per la panxa i per davall el coll; sembla molt a l'oronella, però és més petit; menja insectes i fa el niu de fang en els racons de paret, davall les volades de teulada i dins encletxes de penya. L'orenella, la valsia y el cabot pareixen moretons, Rosselló Many. 73.

|| 6.   Peix de la família dels gòbids, de diverses espècies del gènere Gobius (bal., alg.); cast. gobio, capitón. Cabots... se vena a 12 diners, doc. a. 1518 (BSAL, xxii, 252). L'espècie més coneguda amb aquest nom a Mallorca i Menorca és el Gobius minutus, peix blanquinós, d'esquena plomada, ulls grossos i cap rodó. A Menorca s'anomenen també cabot les espècies Gobius auratus, G. geniporus i G. paganellus. Endemés hi ha les següents denominacions especials: a) Cabot berruvès: el Gobius fallax (Men.).—b) Cabot d'alga: el Gobius Jozo L. (Men.).—c) Cabot de roca: el Gobius niger i el Gobius guthatus (Men.).—d) Cabot inglès: el Gobius cruentatus (Men.).—e) Cabot mocós: el Gobius longiradiatus (Men.).

|| 7. Cabot amb banyes: peix de la família dels cal·lionímids: Callionymus belenus (Men.). És petitó, de sis a vuit cm. de llargària; és de color verd d'oliva per damunt, amb taques groguenques-vermelloses, i pel ventre és blanquinós; en el cap té dues banyetes blaves i movibles com dues tremolitges. Els pescadors diuen que aquest peix se sol tapar d'arena deixant només descobertes les banyes, i que els altres peixets prenen les banyes per esca i s'hi tiren, i el cabot els engoleix.

|| 8. Cabot xuclador: peix de la família dels gobiesòcids: Lepadogaster Gouanii (Men.). És petit, de cinc a vuit cm. de llarg, amb el cap aplanat i la superfície inferior del cos també aplanada i guarnida d'un òrgan adherent cartilaginós.

|| 9. Anguila cabot: anguila de dimensions intermèdies entre les de la pollegral i de la mitjana (Mall.).

|| 10. Blat cabot: casta de blat que es fa molt alt (Mall.). Blat cabot no'n tenc per vendre, Alcover Cont. 455.

|| 11. Cabot: llin. existent a Alacant, Andratx, Arenys de Mar, Argentona, Barc., Benidorm, Bunyola, Dénia, Marratxí, Mataró, Palma, Relleu, Vilajoiosa, etc.

    Fon.: kəβɔ́t (or.); kəbɔ̞́t (bal.); kabɔ̞́t (val.); сəbɔ̞́t (Palma, Manacor, Pollença); gabɔ́t (Alguer).

    Intens.:—a) Augm.: cabotàs, cabotarro, cabotot.—b) Dim.: cabotet, cabotel lo, cabotetxo, caboteu, cabotí, cabotingo, cabotengo, cabotiu (val.).

    Etim.: derivat augmentatiu de cap.

Calava trossos de xarxa de cap a cap dels petits canals d'aigua que passaven entre dos bancs de sorra. Sempre tenia canyes clavades a les vores, escades amb boles de carn mig podrida. D'aquesta manera vaig pescar totes les penques, tots els albors, tots els cabots, tots els peixets i totes les anguiles que vaig voler. Me'ls enduia a casa per menjar i mirava com la meva mare els netejava. La cuina era l'únic terreny neutral de la casa, el lloc per les breus treves entre batalla i batalla de la nostra guerra privada. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 72.]. 

CÀBRIA f.

|| 1. Màquina per alçar coses molt feixugues, l'armadura de la qual consisteix en tres bigues inclinades i convergents en la part superior, on va penjada una politja per on passa la corda, i aquesta s'entortolliga a un torn situat abaix; cast. cabria. La cabria ab tot son forniment, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.). La qual pedra stava sotz una cabria gornida ab tres ternals, Ardits, iii, 203 (a. 1507).

|| 2. Aparell compost de tres bigues inclinades i convergents en la part superior, on va penjada la romana per pesar (Mall.); cast. cabria.

|| 3. Barra que a la part superior té un braç perpendicular i amb moviment giratori, que serveix per treure els grans perols del foc (Banyoles).

|| 4. Corró troncocònic de fusta, de 10 a 20 cm. de llargària, que té quatre o sis canals per llarg, en les quals entren els caps que s'han de trenar per formar una corda; cast. alcachofa, galapo.

|| 5. Aparell de retòrcer a mà, semblant a la roda de corder, però més potent, per obtenir fils o cordes amb torsió forta.

|| 6. Combinació de barres de fusta, damunt o entre les quals està situada la manxa de la fornal en les ferreries (Palma).

|| 7. Cadascun dels quatre reforços d'ullastre que van de la roda a la part anterior de l'abre del molí de vent (Sineu). V. bastaix.

    Etim.: del llatí caprĕa, ‘cabirol’, ‘sarment’ (Cfr. F. Krüger en Misc. Alc. 524).

Del poble estant, enlairat en una ribera costeruda, se'n veia la carcassa enreixada i, en temps de boira i en dies serens d'hivern, quan les fines càbries de ferro i tots els boscos del voltant eren coberts de gebre, oferia un quadre pintoresc i fins i tot fantàstic.. Del poble estant, enlairat en una ribera costeruda, se'n veia la carcassa enreixada i, en temps de boira i en dies serens d'hivern, quan les fines càbries de ferro i tots els boscos del voltant eren coberts de gebre, oferia un quadre pintoresc i fins i tot fantàstic.  [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 123.].

CABUSSÓ o CAPBUSSÓ m. 

|| 1. Acte de ficar de cap sota l'aigua (or., occ., val., eiv.); cast. chapuzón, zambullida. Y ab ell a cabuçons va riu avall, Canigó xi. No em cansaria mai de contemplar els capbussons d'aqueixes bèsties joguineres, Ruyra Pinya, ii, 43. 

|| 2. Acte de caure de cap i fer la volta (or., occ., val., eiv.); cast. voltereta. Després que el llamp del cel els hagué fet caure a capbussons del cim de son orgull, Verdaguer Exc. 18. 

|| 3. Envestida, acte d'escometre o de llançar violentament contra algú o alguna cosa (Eiv.); cast. embestida «S'aferraren i es petit li pega cabussó!» (Eivissa). 

|| 4. Envestida, fort impuls donat a una cosa per acabar-la (Eiv.). «Que acabareu de sembrar, avui?—Li darem un cabussó o prop li farem» (Eivissa). 

|| 5. Nom de diverses espècies d'aus aquàtiques palmípedes de la família de les podicípides (or., occ.); cast. somormujo. Són principalment les espècies Podiceps cristatus, P. arcticus i P. rubricollis. Se veuen nedar els capbuçons, ànecs boscatans que, com diu bé son nom, se capbucen dintre l'aigua... per a sortir un tros més enllà, Verdaguer Rond. 48.

    Fon.: kəβusó (Valls, Pla de Cabra, Eiv.); kaβusó (Ll., Massalcoreig, Tortosa, Pego); kəβəsó (Selva del Camp, Eiv.); kəbbusó (Campmany, Olot, Torelló, Lluçanès, Llofriu).

    Etim.: derivat de cabussar o capbussar.

 —Ai, mare —va gemegar la Jillsy tipa, com si ja s'hagués posat impa­cient—. Sona tan cert —va cantussejar, i el mot «cert» va sonar com el crit d'un cabussó volant sobre un llac a la nit.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 326.]. 

—Cert, quan m'abelleix de cagar per forests, sé agafar amb els meus llebrers les grues que volen pels núvols; amb els meus seüssos els cignes, les oques beiges o blanques, els tudons; amb el meu arc, els cabussots i els bernats pescaires!  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 100.].

No era tant per la seva propia experiència o pels seus propis problemes, sinó per l'ambient del centre durant la llarga nit que va passar desperta. L'aire dens hi penjava com un gran pes, el riu inquiet empestava a mort, els plors dels nadons eren més misteriosos que el crit dels cabussots, i també hi havia mussols, i algú que feia pipí, i algú donant voltes. Sentia una máquina de lluny (la máquina d'escriure i un crit d'un altre edifici, un sol udol llarg (segurament havia estat Melony. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 155.].

CACLUC

La ma­re que els va parir! Quin perfil! El senyor Pepet sempre els hi compra els ossos de genoll de vedella. Cacluc! Doncs la meva cama... No s'ho poden ni imaginar. Per no parlar d'altres parts, s'entén..., hec..., ui... No entenc quina manita m'han agafat, els fills de puta. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 59.).

CADAF m. 

Recipient fondo, de terra, de vidre o de metall, amb brec i una ansa, que serveix per tenir i abocar aigua o altre líquid; cast. jarro. En fer forma de cadaf de terra, Llull Cont. 310, 15. Lo capella entrassen dins e bech aygua ab un cadaf de terra,doc. segle XIV (BSAL, x, 56). Un cadaf de aram, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 417).Dos cadafos de aram, doc. a. 1476 (Hist. Sóller, ii, 1003).A Mallorca es diu especialment del recipient que serveix per beure vi a les tavernes i cellers. A Mallorca i Eivissa s'aplica també el nom de cadaf al pitxer que els mestres de cases empren per tirar abeurada a les parets. A Menorca es diu cadaf tot recipient que tingui la forma que hem descrita, tant si serveix per beure com per tenir l'aigua del rentamans o per altres usos. Antigament el nom de cadaf designava també una mesura d'oli, equivalent a vuit maquiles o a la vuitena part d'un cànter. En lo canter ha VIII cadafs, y en lo cadaf ha VIII maquiles, y en la maquila ha VIII onces, Cost. Tort. IX, xv, 3. Avui aquesta mesura es diu cadap (Tortosa).—a) Es Cadafos de Pòrtol: nuvolades grosses, en forma de fum d'encens, que des de Palma es veuen a la part de llevant i són senyal que l'endemà plourà (Mall.).

    Fon.: kəðáf (Inca, Sóller, Artà, Men., Eiv.); сəðáf (Palma, Manacor).

    Intens.:—a) Augm.: cadafàs, cadafarro, cadafot.—b) Dim.: cadafet, cadafetxo, cadafel·lo, cadafeu, cadafí, cadafó, cadafonet, cadafoneu.

    Etim.: de l'aràb. qadaḥ, mat. sign.

Les arts decoratives estaven molt esteses entre els musulmans d'al-Andalus que havein heretat les tradicions de la menestralia d'Orient. A diversos museu i col·leccions es conserven nombrosos objectes de ceràmica (especialment al Museu de Ceràmica de València), rajoles, socarrats, plats, escudelles, pitxers, setrills, cadafs, gibrells, safes, gerros, plates, etc. (Manuel Sanchís Guarner; Miquel Tarradell. Prehistòria i Antiguitat. Època musulmana. Història del País Valencià, vol 1. Ed. 62, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 84-297-2882-1. 424 pp. P. 382-383.).

CADARN m. 

Refredat; cast. constipado, catarro. En axí com les nuus embarguen los ulls... e cadarn embarga les odors, Llull Cont. 365, 2. Jo he haut cadarn ab un poch d'escalfament, doc. a. 1374 (Roca Medic. 84). Tres mals no són plants: flux de ventre, cadarn e mal de cap, Libre de tres, 100. Encara dura sa tossina y es cadarn aplegat sortint de matines, Ignor. 29.

    Refr.—a) «Qui no pateix de febre, pateix de cadarn»: vol dir que tothom té malalties o molèsties (Urgell, Segarra). D'una persona que sempre té un mal o altre, solen dir: «Quan no té febre, té un cadarn» (Portell).—b) «Sa carn fa carn, i es peix fa cadarn» (Mall.).

    Fon.: kəðáɾn (Ribes, Ripoll, Olot, Portell, Llofriu, Bagà, Lluçanès, Solsona, Biniamar, Campanet, Llucmajor, Mancor, Porreres, Selva, Eivissa); kaðáɾn (Bonansa, Pont de S., Senterada, Artesa, Falset, Gandesa, Val.); сəðáɾn (Manacor, Llucmajor).

    Etim.: del llatí catarrhus, mat. sign.

La topada amb el pare, de conseqüències traumàtiques, es va veure reblada per la mort d'en Jaume mesos després, víctima d'unes febres desbocades per un cadarn epidèmic. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 26.)

...un moment més del que era convenient retinguda entre ditet i ditet pubescent pen­saya la Polidora quan no podia dormir, Púnica mà de la seva vida, encara jove, com una empanada sobre el pit quan agafes una galipàndria, marona, com una mare balena, ai, com el po­pet que va pujar a l'autobús fent ventosa a la part de dins de la cuixa i que no havia gosat confessar al pescador, un home tan amatent, que el meu cadarn és més avall, mare, no és de nas, i el mal que jo tinc bé prou que me'l coneixeu, si bé aquell home, un pescador de congres que es deja senyor Alfonso,.. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 22.)

El whatsapp de la classe traurà fins a la Setmana Santa.No aguanto l'alè de neoprè del pare informàtic, ni el Nenuco que es posa l mare del Pol en quantitats desinfectants. Son uns motivats. Tornaran els polls i els cadarns. (Adrià Pujol. Gener. Els barcelonins, 1. Art. revista L'Avenç 419, gener 2016, pàg. 13.).

Durant anys, panys i cadaules, vaig creure que n'hi havia prou amb una bonica lletra d'amor per seduir una dona. Encara no sabia que les lletres d'amor no serveixen de res. Deixem córrer el toronjo... El relat de la meua educació sentimental s'allargassaria i desvetllaria records massa dolorosos. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 116.).

CADOLLA o CODOLLA f. 

|| 1. Clot format en la penya per l'aigua, i en el qual s'arreplega l'aigua quan plou (Pla d'Urgell, Horta, Ulldemolins, Calasseit, Maestr., Val., Al.); cast. cucharro.Tenia al capdevall un subsol dens i ferm com el soler d'una cadolla, Valor Aleix 27. 

|| 2. Cavitat craneana, considerada com a òrgan de les facultats intel·lectives (Val.); cast. cacumen. Ficar-se una cosa en la codolla: apendre, ficar-se en el cap (Val.). 

|| 3. topon. a) Cadolla: poblet agregat al municipi de Senterada (Pallars).—b)Barranc de la Cadolla: nom d'un barranc situat prop de Benassal (Maestrat).

    Fon.: kaðóʎɛ (Pla d'Urgell); kaðóʎa (Calasseit, Tortosa, Maestrat); koðóʎa(Tortosa, València, Albaida, Bocairent, Alacant).

    Etim.: segons Menéndez Pidal (RFE, vii, 25), del llatí cadŭcŭlus, diminutiu decadus ‘olla’; però aquest origen és poc probable, i per ara hem de considerarcadolla d'origen desconegut (cf. Corominas DECast, i, 574).

El ge­gant, un horne de metre noranta i cent vint quilos, l'avi, en aquella època, una aigua, també, un animal verge, poderós en­cara, invencible, quan la nena va haver assentit tàcitament, un emmudiment que ara, ja, crosteta sobre l'emmudiment més gran, té, que per tothom fa cadolla, cel·la de bresca... etcétera, què n'hem de dir, un emmudiment i prou, així..., després d'u­na nit blanca i casta en ofrena d'oració al pare que ja no la po­dria veure casada i amb fills, acabat de morir l'endemà de les noces, el menjar que va sobrar de l'àpat gairebé...(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 14.).

CADUCEU m., neol. 

Bastonet recte amb dues ales al cim i amb dues serps entrellaçades, que és el símbol del comerç i de la pau; cast. caduceo. El Nunci alat olímpic apar, vibrant amb ímpetu son caduceu, Caimari Poem. const. 87.

    Etim.: pres del llatí caducĕus, mat. sign.

Dels anells de l'animal, embullats com un nus mariner, emergia el tirs de Dionís, el déu grec de la vegetació i el vi, i el caduceu d'Hermes, el déu missatger. (Pàg. 391)

-Bé, ja només falta el kerykeion* d'Hermes -va dir Farag, mentre s'hi acostava. 

(*Caduceu. Vara coronada per dues ales i amb dues serpents entrellaçades. Era el símbol del déu Hermes, missatger dels déus.) (Pàg. 425)

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.].

Caduceu (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

CADÚFOL m.

V. caduf, art. 1.

1. CADUF (i ses variants cadup, cadúfol, catúfol, gadúfol i gatúfol). m.

|| 1. Cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, amples de boca i amb un foradet en el sòl, que van lligats a la corda o cadena de la sínia i serveixen per treure l'aigua i abocar-la per regar; cast. arcaduz, canjilón. Per gerras e per cadufs, doc. mall., a. 1316 (Bordoy Hist. Felanitx, i, 267). Per obs de fer cadufs a la nora, doc. val., a. 1486 (Arx. Gral. R. Val.). Treballaven en va ab cadufos sens fons d'umplir un safareig, Alegre Transf. 36 bis. Portaua per diuisa rodes de cenia ab los cadufs tots d'or e foradats al sòl, Tirant, c. 186. Dava voltes a sa cini fent gemegar ses rodes i degotar els cadúfols, Rosselló Valldem. 19. El rest qui du l'aigua pouada i sos catúfols mal rodons, Colom Tres tar. 55. 

|| 2. Canonada d'obra que va per davall terra i condueix l'aigua bruta de les latrines a la claveguera (Lleida) o l'aigua del riu a la sèquia (Horta de València).

    Loc.

—Semblar un cadúfol: esser un infant molt petit i bellugadís (Llofriu).

    Cult. pop.—A l'Empordà és molt coneguda aquesta endevinalla: «Set que van, set que vénen; set que a les parets se tenen; set que pugen, set que baixen; set que pesquen, set que bresquen, i set que estan a l'aiga fresca». Són els catúfols de la sínia.

    Fon.:kəðúf (Mall., Men., Eiv.); kaðúf (Gandesa, Ulldecona, Vinaròs, Benassal, València, Alcoi); kaðúp (Tortosa); kəðúfuɫ (Reus); kaðúfoɫ (Morella, Benassal); kətúfuɫ (Empordà, Maresme, Costa de Llevant, Costa de Ponent, Camp de Tarr.); katúfoɫ (Ll., Val.); gəðúfuɫ (Reus); gətúfuɫ (Reus); kaúp (Guardamar).

    Intens.:—a) Augm.: cadufàs, cadufarro, cadufot.—b) Dim.: cadufet, cadufeu, cadufó.

    Etim.:de l'aràbic kaduz ‘cànter’, amb -f produïda per contaminació de cadaf.

2. CADUF o CATÚFOL m.

Idea desraonable, pròpia d'un cervell debilitat o caduc; cast. chochez. «Aquest vell ja fa catúfols» (Empordà, Olot, Vic, Costa de Llevant, Camp de Tarr.). «Sa padrina ja fa cadufos» (Mall., Eiv.). Espera a fer llimosna per quand ja fará cadufos, Aguiló Poes. 158. O quin caduf! ¿Que vos ha trabucat es seny? Alcover Rond. ii, 199. Ca! ca! Això son cadufos, l'amo, Rosselló Valldem. 82.

    Fon.:fe kəðúfos (Mall.); fe kəðúfus (Eiv.); fe kətúfuls (Empordà, Garrotxa, Vic, Costa de Llevant, Camp de Tarr.).

    Etim.:de caduc («fer caducs»), amb contaminació de caduf art. 1 i de sa variant catúfol.

3. CADUF, -UFA adj.

Bajà. «Vaja una dona més cadufa!» (Palma).

Basta llegir sa Bíblia... A més, en Cap de Trons és vell i està malalt. Diguem que l' ángel és fruit des seus cadufos. S'aparició és menti­da, aixó és ben clar, ningú no la creuria. No cal do­nar-li importancia, però ets fets que desencadenà són molt greus.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 69.)

COM CADÚFOLS DE SÍNIA, LOS UNS VÉNEN LOS ALTRES SE'N VAN. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 215.).

Esclato de riure, i de cop ja ho entenc tot.

-Ai, és que li hai comprat un inalàmbric i es fa un em­bolic, jo diría que ja txotxege una mica.

-Txo-txeja? Quécollons és, aixó de txotxeja? Repapie­ja, fa catúfols!

-Qué són; catú fuls?

-No saps qué és fer catúfols, la mare que em va parir, i saps qué vol dir txotxeja? Si aquesta paraula només hauria de servir per escopir closques de pipes, bah, bah.

Aquest ja és més el Bernat que conec.

-Ei, a mi no te'm posis txulo, eh? 

(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàgs. 265-266)

Anna va explicar llavors que el seu germà continuava a la masoveria del mas, que la mare havia mort, però que el pare, tot i que encara es podia valer, ja anava molt xacrós i feia catúfols.

(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 38)

En Nasi meditava. Amb la vara creuada darrera l’esquena i passada per les anses dels braços i amb el sarró prenyat de pa i vi, amb l'aire indiferent de costum, anava avall, avall, darrera les ovelles, sense adonar-se de res i fent voltar, hala, hala, els catúfols del pensament. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 95)

Vaig pujar a la llibreria de la FNAC, situada a l'antiga seu del diari Le Progres, i vaig fullejar diccionaris. Quan trobaria el temps d'estudiar seriosament el rus? M'havia promés de saber la llengua de Ler­montov a tall d'adeu a la meua intel·ligència abans de fer catúfols.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 389.).  

CAFETONEJAR

Vaig dormir fins a Lió. L'hospital militar Desgenettes, situat al bar­ri   Grange Blanche, trist i popular, em va semblar deliciós. El sentinella va deixar-me sortir i entrar sense demanar res i vaig cafetonejar al bar de la cantonada. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 298.).

CAFICALL

Jo, jo tenia la nàusea, aquella nit, a causa de l'olor d'Acqua di Selva, de la mà  de Fouquet sobre 1'espatlla de Carmen i del lleuger caficall del cotxe americà que feia la sensació que no anava per la callada, sinó que derivava sobre l'aigua. Gairebé no se sentia el soroll del motor. [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 126].

CÀFILA f.

|| 1. ant. Caravana. Atrobà en una cafila sis millia camells carregats de sal, Llull Blanq. 88, 2. Dels quals deig esser pagat ab la caffila dels mercaders, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 184).

|| 2. Conjunt de gent, especialment en mal sentit (Camp de Tarragona, Tortosa).

|| 3. Conjunt desordenat (val.). Una ollaça de condumio que tenia una cafila de coses, Rond. de R. Val. 47.

    Etim.: de l'aràbic kafila, mat. sign. || 1.

Càfila

Encara s'esperaven molta estona brunzien davant l'entrada... Des de quatre o cinc-cents metres de distància en sentia el rum-rum... Jo no piulava!... No treia el nas... Se m'haurien llançat a sobre d'estampida!... M'haurien esquareterat!... Fins a les set del vespre encara n'anaven venint... I aquell fastigós, dins el seu soc, encara devia estar clapant... Si no era que ja havia fotut el camp... en sentir aquella càfila... per la portela del carrer...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 308].

CAFÍS m. 

Mesura de capacitat, equivalent a vint-i quatre barcelles, que encara està en ús al Ribagorça, a Tortosa i a València per mesurar cereals i calç; cast. cahiz. Emina de forment qui es un cafiz de Valencia, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). Cafiç contingue e haia en si sis faneques, Furs Val. Que L cafules no eren sino dues jouades de Ualencia, que no fan sino XII cafices de sembradura, Jaume I, Cròn. 498. Caffiç de forment deu esser de XXV barcelles rases, de ferre a ferre; pero de tot Juyn, de forment nouell se mesura a barcelles corrents; e dona hom de forment e d'ordi, XXIIII barcelles de blat noueyl per caffiç,Cost. Tort. IX, xv, 13. Trames-me... C cafisos de civada e C quintars de farina,Muntaner Cròn., c. 236. Nos donaren mil caffiços de forment, Pere IV, Cròn. 179. Un cafis de Valenchia... basta a Malorqua a III quintars e mig. Lo caffis de Tortossa son XXV barcellas, Conex. spic. 38-39. A la ribera del Noguera Ribagorçana s'usa el cafís principalment com a mesura de calç, i equival aproximadament a tres quintars. En el Maestrat i a l'Horta de València, actualment és considerat el cafís de cereals com equivalent a dotze barcelles.

    Etim.: de l'aràbic qafiz, mat. sign.

Qui conreava què, qui collia més cafissos de cigrons i qui duia al mercat més arroves de safanòries. Quan va quedar servit amb Orio­la, aleshores em va escometre amb Cartagena, les meuques del port i les tavernes...(Alfred Bosch. Inquisitio. Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-664-0770-0. 432 pàgs. Pàg. 202).

CAGADUR m. 

Home ric i avar (Mall.); cast. tacaño.

Nen polidíssim, la gloria de la família, sense llàgrimes ni baves ni candeles; morenet i grassó, tocat de la gràcia maníaca de les grans pecadores reprimides, com sa mare. Tancat i rebec com un cagadur; una inflamació de tripes va estar a punt de endur-se'l al canyet quan tenia sis mesos —sort d'un fàrmac alemany, que reputarem cronològicament nazi.(Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 50.).

CAGAFERRO m. 

|| 1. Escòria de carbó i metall cremat; cast. mocos de herrero, cagafierro. Preneu oli etany e cagaferro, Anim. casar 36 vo. 

|| 2. Planta de la família de les umbel·líferes: Conium maculatum L. (Val.); cast. cicuta mayor, cañerla. És molt verinosa. 

|| 3. Cosa eixarreïda, sense humor (Men.). «Aquet pa és cagaferro». 

|| 4. Cagaferro qui està damunt: joc d'infants que s'hi juga d'aquesta manera: un al·lot assegut aguanta entre ses cames el cap d'un altre; damunt aquest en puja un altre, i el pacient ha d'endevinar qui és que li ha pujat damunt; si ho endevina, el que ha anomenat el substitueix a parar; si no ho endevina, n'hi puja un altre, i si no endevina qui és aquest, se n'hi enfila un altre damunt els dos anteriors, i així van acaramullant-se fins que de massa pes es deixa caure (Sencelles).

    Fon.: kaɣəfέru (pir-or., or., men., eiv.); kaɣafέro (occ., val.); сaɟəfέ̞ro (Palma, Manacor, Pollença); kaɣəfέ̞ro (Inca, Artà, Sencelles); kaɣafέri (Ribagorça); gagafέru (Alguer).

    Etim.: del llatí caca ferri, mat. sign. || 1.

Un terrissaire de la placa de Sant Agustí Vell va oferir una variada composició d'olles, cassoles, testos i altres estris tots plens de plantes i flors i, al fons, apareixia, com en un gran mosaic fet de petxines, trossos de vidre de colors, palets i cagaferro, un gran calze de majòlica groga, adornat amb raïms i espigues, i enquadrat en un marc de gàbies amb ocells cantaires peixeres de vidre amb peixos vius.  (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 234.).

CAGALL m.

Covard, home pusil·lànime (Empordà); cast. cagón. Si el cagai del nebot tingués sang en les venes, Víct. Cat., Ombr. 95.

    Etim.: derivat de cagar.

Quan era petit, la televisió francesa era potser la millor del món amb la BBC. Ara és un «cagall de monina», per parlar com el meu avi Montalat: comparable als pitjors canals comercials espanyols.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 123.).

Si bé en Clerc no desdenyava el mam, podíem considerar l'adju­dant-chef Caugan com un campió. Una nit, havia sopat amb en Clerc en un restaurant de Les Halles. Una vella deixava el seu ca defecar pel carrer. Cansat de trepitjar tants cagalls de ca, en Caugan donà un cop de peu violent a la bestiota i l'envià amb un xut a l'altra punta del carrer.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 376.).

CAGAMIQUES m. i f. 

Avar (Cat.).

           Cagamiques (enllaç)

No ho sé, seria menys xocant que ens cobressin el doble o el triple per ingressar un miserable xec i que multipliques­sin per deu o per cent la comissió de manteniment. Però cobrar-nos els segells... S'ha de ser cagamiques.  (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 237).

CAGANDANES o CAGANDANCES m. 

Home que es mou molt i aparenta energia, però que és fluix de caràcter i no fa res d'importància (Cast., Val.); cast. chisgarabís, cagandando.

    Fon.: kaɣandánes (València); kaɣandánses (Castelló).

    Etim.: compost de l'imperatiu de cagar i del substantiu andanes.

L'esperit revolucio­nari de la Laura comença a buscar.el seu lloc en els cartells enganxats de matinada per coordinadores, associacions i col•lectius del barri del costat, però el Nel no se li presenta com el millor acompanyant: Que ja m'he dutxat, coliflor. Doncs si tu no véns jo passo, cagandanes. Sigui com vul­gui, tots els matins l'estudiant està per estudiar i tots els vespres sopa a casa, cosa que fa suposar a l'Anna que la cunyada encara no está disposada a saltar-se el toc de queda de la responsabilitat.(Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàg. 92).

CAGANIU o CAGANIUS m. 

|| 1. L'ocellet més petit d'una nierada (or., occ., val., bal.); cast. gurripato. 

|| 2. El porcellí més menut d'una ventrada (Mall.); cast. guarino. 

|| 3. El fill més petit d'un matrimoni (or., occ., val., bal.); cast. tato, redrojo, benjamín. Es caganiu riguent, Ignor. 6. Ella, s'hereu, sa nina y es caganius partirian a les deu, Maura Aygof. 123. (En aquest significat s'usa també com a femení, aplicat a la nena més petita d'una família. Arrima't, la caganiu, ma Paulineta, Berga MT 23). 

|| 4. El nen que, jugant a pans d'ordi, quan estiren, ha amollat (Sencelles). 

|| 5. Planta de l'espècie Polygonum alpinum (Meranges, ap. Masclans Pl. 68). 

|| 6. pl. Habitants de Darnius. És un nom despectiu que els donen els nadius dels pobles veïns.

    Fon.: kaɣəníw (or., mall., eiv.); kaɣaníw (occ., val.); kaɣaníws (Arbeca); kaɣəníws (Empordà, Mall.); kaɣaɾníw (Priorat, Gandesa); kəɣəɾníw (Tarr.).

    Etim.: compost de l'imperatiu de cagar i del substantiu nius.

La cosa arriba en el millor moment, la petita Jindriska, la caganiu dels Novák, ar­riba corrents, molt contenta, segur que de l'escola, i té gana, a Txecoslovàquia dinen d'hora. [Binet, Laurent. HHhH. (HHhH, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-92440-67-2. 330 pàgs. Pàg. 274].

CAGARULLA f. 

Cagarrita.

    Fon.: kəɣəɾúʎə (Camprodon, Rupit, Collsacabra).

CAGARRITA f. 

Bocí petit d'excrement, especialment el de forma rodonenca o cilíndrica produït per bèsties petites (val.); cast. cagarruta.

Doncs bé, fa un quaranta anys van passar una temporada a Londres i les van presentar a la Cort amb el cap carregat de plomes d'estruç i l'aspecte d'una cagarulla de gat.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 109).

CAGULLA

Quan em vaig presentar, va demanar-me si sabia rus. En aquell temps no havia estudiat la llengua del meu avi patern i li vaig dir que no. No se'm va acudir res de millor que precisar que, si més no, dominava el català. Em mirà amb el menyspreu d'una reina per una cagulla de feda.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 371.).

CAIO, CAIA adj.

Bonic, escaient, agradable de veure (Amer, St. Feliu de G., Lluçanès); cast. lindo. «Quina noia més caia!»«¡Mira, quin coll més caio!»«Goiti quina lletra més caia!»

    Fon.: káјu (Empordà, La Selva, Lluçanès, Barc.).

    Etim.: probablement del cast. gayo. 

Caio

Jo aprofito que totes dues, amb la boca ben badada, callen, per carregar el cotxe, i els faig adéu amb la mà. Encara sóc a temps de sentir la Rita que diu:

-Ai senyor, aquest xicotàs tan caio, si encara saluda com quan era petit!

Així que entro, sempre corro a obrir totes les portes, les finestres, perquè l'aire net penetri a tot arreu. Obro la nevera i trec tot el que em va sobrar la setmana passada. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 15.).

CAIRAT 

|| 1. adj. Quadrat, que té quatre caires; cast. cuadrado. Atrobaren en la cequia vella hun cano cayrat, Codi Çagarriga 119. La ciutat de Babilonia fou cayrada, Scachs 96. 

|| 2. m. Biga relativament petita per a sostenir sòtils o teulades (Rosselló, Conflent, Empordà, Rupit, Gir., Camp de Tarr., Priorat, Men.); cast. vigueta, cuadral. De qualibet saumata de postibus et de cayratz, doc. segle XIII (RLR, iv, 368).Cabirons, monals, o cayrats, o pertxes, doc. a. 1308 (RLR, viii, 52). Item XXVIIII cayrats de fust, doc. a. 1504 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Per no tocar en els cairats am la testa, Pous Empord. 170. 

|| 3. Planta de l'espècie Fagopyrum sagittatum (V. blat negre).

    Loc.

—Caure cairats de punta: presentar-se grans dificultats.

    Fon.: kəјɾát (pir-or., or., men.).

    Var. ort. ant.: quayrat (Aguda quayrada be, Jaume Scrivà, ap. Cançon. Univ. 231).

    Etim.: del llatí quadratu, mat. sign. || 1.

Era un home inflexible. A la casa pai­ral d'Estaon hi havia imposat la llei marcial, una tirania que es veia reforcada per la submissió malaltissa de la mare de l'Eulália a les decisions del patriarca. No hi havia dissensió possible sota aquells cairats. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 25.).

Les obres de la pobra església, les podem fer a terralló. Jo faré venir un mestre o dos de l'Ametlla, però vosaltres m'heu d’ajudar en aquesta obra santa d'aixecar el temple de Déu... Els qui teniu pinedes podeu dur cairats per a les bastides; els quius esteu vora del cingle podeu fer camins de pedra fins aquí; a la pujada de l’Uià hi ha prou pedra de calç per a poder-ne fer unes quantes cuites; de baix de Mariera del molí es pot pujar la sorra que faci falla...(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 50).

CAIRELL m. 

|| 1. Caire; cast. canto, borde. Des de un cayrell de timba penjada sobre el riu,Atlàntida ii. 

|| 2. ant. Projectil de ballesta, de mànec més curt que les sagetes i que tenia el ferro de forma piramidal amb arestes convergents a la punta; cast. cuadrillo. Com en Guillem té la ballesta e hi posa lo cayrell, Llull Cont. 268, 12. Ballesters deuen hauer tots los cayrells que trobaran, Consolat, c. 39. Era mort de hun cayrell que li vench de la ost, Desclot Cròn., c. 118. Ells gitaven tants de cayrels que quax lo cel tolren a hom de veer, Muntaner Cròn., c. 227. 

|| 3. Planta de la família de les poligonàcies: Polygonum convolvulus L. (Cat.). 

|| 4. pl. Planta de la família de les trapàcies: Trapa natans L. (Cat.); cast. castaña de agua, abrojo acuático. 

|| 5. pl. Planta de la família de les zigofílies. Tribulus terrestrís L. (Cat.); cast.abrojos, espigón, mormagas.

    Loc.

—De cairell: V. gairell.

    Fon.: kəјɾéʎ (or., bal.); kaјɾéʎ (occ., val.).

    Etim.: del llatí quadrĕllu, ‘quadradet’.

L'instint va fer que es llancés a terra quan una segona fletxa va tornar- a segar l'aire i, mentre cridava els seus guardes, va rodolar per veure d'on provenien els cairells.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 353].

CÀIRON

Chyron pron. [càiron]

1. Empresa nord-americana de productes per a televisió. Els subtítols que proporcionen sembla que en alguns àmbits (del camp audiovisual) s’han convertit en genèrics (sinònim de subtítol). Per exemple: «traduïx el chyron». (Se'n va parlar en Zèfir-juny 2001).

2. Anna Amat va trametre la resposta de Núria Barba (Zèfir, agost 2003):

   1. Fa vint anys quan tv3 va començar, les màquines tituladores que es van comprar a la casa eren de la marca chyron (que es pronuncia «càiron»)... d'aquí que, amb aquelles coses de l'argot televisiu i la tonteria col·lectiva, es passàs a denominar per part del realitzador [càiron] cada vegada que es demanava que aparegués el rètol en pantalla per tal que la persona que operava la màquina punxés el rètol.

      1. La cosa va anar degenerant i fins i tot als scripts els redactors van acabar escrivint aquesta paraula per assenyalar el que s'havia d'escriure com a nom i càrrec, subtítol, pastilla amb logo, etc. (tot allò que apareix incrustat en pantalla). Per extensió, les persones com jo que fem aquesta feina, vam passar a ser denominades [caironites] o [caironitos] (segons el sexe).

      2. Cap als noranta van comprar una altra màquina de marca pesa, però la cosa estava tan arrelada que vam continuar amb el mateix nom! I actualment hem tornat a les màquines generadores de caràcters o tituladores de la marca Chyron.

      3. Aquesta paraula es va inventar, doncs, a tv3, però als altres canals locals, regionals, als estudis de Gestmusic a Mediapark (Tele 5), etc., de Catalunya, ens consta que van adoptar aquesta degeneració del llenguatge i també utilitzen aquesta paraula. Penseu que molta gent que va arrencar aquesta canals/productores s'havia format a tv3, hi havia fet pràctiques, etc.

      4. Però, compte!, que això només es diu a Catalunya, no aneu pas a tve fent servir aquesta paraula perquè no entendran res. La paraula correcta per denominar el chyron és rètol i nosaltres estem contractats a tv3 amb categoria d'operadors de caràcters. Als rotlles de sortida del programa, de vegades però, ens posem sota el càrrec de «titulació» o bé «operador de caràcters», les dues coses són vàlides.

      5. Si voleu buscar la paraula com a concepte definit, en els diccionaris d'audiovisuals en català encara no hi apareix (en canvi el càrrec d'operador de caràcters o la màquina tituladora o generador de caràcters sí), però sí que la podreu trobar definida en diccionaris en anglès, que es diu caption (de fet, en alguns canals fan servir el terme anglès, segons em consta).

   2. Amb tot, segons comentaris de Xavier Rull (que havia trobat cairon a la televisió d'Andorra) i d'Odile (que troba la indicació del rètol, en una transcripció d'una sèrie americana, amb el terme «CHYRON»), sembla que el terme tenia alguna extensió més enllà de tv3. (ENLLAÇ)

Un càiron (aquella línia de subtitulat que passa per la part baixa de les pantalles, d’un costat a l’altre) explica un cop i un altre que es tracta del «primer partit des de l’atac terrorista». Per començar hi ha una pregària. Tots els jugadors mantenen el cap baix i les gorres al pit. Un jugador dels Mets s'eixuga una llàgrima. Un altre plora sense dissimular. (Quim Monzó. Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Ed. Quaderns Crema. 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 8477274088. 215 pp. Pàg.124.).

CALABROT m. 

Corda molt gruixada que serveix per amarrar o remolcar barques grosses; cast.calabrote. Amb calabrots i veles estirades, Sagarra Caçador 166.

    Loc.

—Llançar un calabrot: donar una mà d'ajuda, prestar auxili. Si tu o un altre com tu no li llensa un calabrot ben fort, Oller Pil. Pr. 377.

Precedència de la imatge: : enllaç

Tot seguit, va manar a un únic mariner de cadascun dels galions que fos bon nedador que agafés el calabrot i s'acostés fins a la platja per lligar-lo a una de les oliveres cargolades que s'alineaven. en terra ferma.[Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 397].

Calabrots

«Quina persona més noble!», exclamaràs. Ho és; en canvi, però, com que ha passat tota la vida dalt dels vaixells, amb prou feines si sap d'altra cosa que no siguin sogues i calabrots. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 17.].

Calabrot  

Tres dies després, cap al vespre, una gran nau onerària va entrar al portet i el capità va fer un crit als descarregadors tot llançant-los el calabrot. Des de popa el timoner va llançar una altra corda i la barca va ancorar. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 165.].

 CALAFATAR v. tr.

|| 1. Ficar estopa i pega dins les juntures de les barques perquè no hi entri l'aigua; cast. calafatear. La cocha faya aygua molta, si que per dos lochs o per tres ne trayen de l'aygua..., e calafatauen ab estopa tot ço que podien, Jaume I, Cròn. 104. Dues arroves de stopa de calafatar... per obs de adobar una carava, doc. a. 1415 (Arx. Gral. R. Val.). Estopa de calafat per calafatar galeras, Rúbr. Bruniquer, v, 250.

|| 2. Tapar amb estopa o paper les juntures de les bótes perquè no vessin (Barc., Tarr., Mall.); cast. cazumbrar.

|| 3. Estrènyer les juntes de les pedres d'una paret amb esquerdes vives, a cop de martell, amb bon morter (Mall.).

|| 4. ant. Soldar la unió de dues peces de metall. Li prometeren pagar mig quintar del plom qui haura mester per calafatar les barres [del reixat], doc. a. 1434 (BSCC, vii, 286).

    Etim.: segons Meyer-Lübke REW 4663, del grec tardà kalaphatein, mat. sign.; però en l'àrab espanyol hi havia la forma ḳalfaṭa amb el mateix significat (R. Martí Voc. 163), i sembla probable que aquest mot sigui el vertader origen de calafatar i del substantiu calafat. Sobre la possible procedència del mot aràbic, vegeu Corominas DECast, i, 583. 

CALAFATEIG m.

Acte de calafatar; cast. calafateo.

    Fon.: kələfətέʧ (or.); kalafatéʧ (val., alg.); kələfətə́ʧ (mall.). 

Calafateig

-Doncs mira, noi: jo sí que en faré un trago; necessito un bon calafateig, Jim, perquè s'acosta mala mar. I, parlant de mala mar, ¿tu saps per què em va donar aquell mapa, el doctor, Jim? [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 248.].

CALAMINA f., neol. 

Silicat de zinc hidratat; cast. calamina. Saturyo ab ses raels e ab lus colans e sucre e pedra calamina, Micer Johan 416.

Als barris turcs d'amiant i calamina, que tant li recorden a en Mundy la seva infantesa, no hi venen llibres d'estudi ni raquetes d'esquaix, sinó figues, paelles de coure, halvah, sandàlies de cuir i pantalons de lona de color groc. L'arorna de jeera, de carbó i de xai rostit donen la benvinguda al perdut del Pakistan. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 60 ].

CALANCA f.

Cala petita (Mall., Men.); cast. caleta. Per un desert penyalar que en la ribera de mar forma una estreta calanca, Costa Trad. 130.

    Fon.: сəláɲсə (Palma); kəláŋkɛ (Maó).

    Etim.: com l'italià calanca, mat. sign., d'un mot pre-romà d'origen desconegut. (Cf. J. Hubschmid en Rev. Intern. d'Onom., 1959, 246-258).

CALANÇA f. ant.:

V. callança.

Tots els fondals del globus, en definitiva, eren farcits de cofres inviolats, de galions atapeïts de diamants... Hi havia pocs estrets, poques calanques, golfs, badies o desembocadures que no mos tressin damunt el mapa algun botí espaterrant!... molt fàcilment ensurable a partir d'uns quants centenars de metres!...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 337.].

1. CALANDRA f. (pir-or.):

V. calàndria.

2. CALANDRA f.

Màquina composta d'alguns cilindres tangents amb moviment de rotació, que serveix per setinar teles o paper; cast. calandra.

    Etim.: del fr. calandre, mat. sign.

Calandra

Al principi, tot era viu. Els objectes més petits estaven dotats d'un cor que bategava i fins i tot els núvols tenien nom. Les tisores caminaven, els telèfons i les teteres eren cosins germans, els ulls i les ulleres eren germans. L'esfera del rellotge era una cara humana, cada pèsol del teu plat tenia una personalitat diferent i la calandra del davant del cotxe dels teus pares era una boca somrient plena de dents. Els bolígrafs eren zepelins. Les monedes eren platets voladors. Les branques dels arbres eren braços. Les pedres pensaven i Déu era a tot arreu. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 9.].

CALÀNDRIA (i ses variants calandra i calània). f. 

Ocell de la família de les alàudides: Melanocorypha calandra Boie. (pir-or., or., occ., val.); cast. calandria. Té devés un pam de llargària; el bec gros i robust, l'esquena pardosa amb taques de color més clara, els pits de color rovellós i el ventre blanquer; és de costums semblants als de l'alosa; té el cant sonor i agradable i aprèn d'imitar el cantar d'altres ocells. Y pe'l balcó posaven calàndries y pinsans, Costa Trad. 45. La cugullada y lo calandre fan tirolí, Alm. Ross. 1922, 18.

    Loc.—a) Cantar com una calàndria: cantar molt i amb entonació agradable (Cat.).—b) Xerrar com una calàndria: xerrar molt (or.).

    Fon.: kəlándɾiə (Ross., Conflent, Vic, Vallès, Costa de Llevant, Barc., Camp de Tarr.); kalándɾiɛ (Ll.); kalándɾia (Tortosa, Maestr.); kəlándɾi (Empordà); kəlándɾə (Rosselló); kalánia (Massalcoreig).

    Etim.: del gr. κάλανδρα, ‘espècie d'alosa’. (Cfr. Diez EWb 77).

Calàndria

La roba estesa, molla, / festeja encara Julieta, / que ja no hi és. I les calàndries, on?  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 122).

Carles-Frederic, conegut com a Carlov, la Morsa, el Rus, el Soviet Suprem, Nabiu Roig, el Carlov de les Rimes, el de la ceba, Mirtil, Raymond Poulidor, etcétera, etcétera, reposa en un racó d'un cementiri modernista d'un modernisme de segona fila, on potser la seva família porta flors per Tots Sants i on una calàndria canta de tant en tant. Davant la là­pida del qual, un dia o altre passa un jove que es pregunta quina mena d'home fou, aquest Carles-Frederic, de nom pompós.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 183.).

CAL·LA 

f. [BOS] [AGA] Planta del gènere Calla, de la família de les aràcies, de fulles ovades i flors agrupades en un espàdix més petit que l’espata que l’envolta, plana i blanca per sobre, sovint cultivada en jardineria.

(IEC)

L'església estava adornada amb dos rams immensos de cal·les i margarides, col·locats a banda i banda de l'altar, i amb dotzenes de còpies en miniatura dels mateixos rams, al costa de cada banc. (Paolo Giordano. La solitud dels nombres primers, La solitude dei numeri primi, trad. Anna Casassas. Edicions 62, Barcelona,2ª ed., 2009. ISBN: 978-84-297-6193-1. 312 pàgs. Pàg.199.).

CALÀPOT m.: 

V. calàpat.

CALÀPAT (escrit també calàpet). m. 

|| 1.   Animal amfibi de la família dels bufònids: Bufo vulgaris; cast. sapo. És semblant a la granota, però més gros, ple de tubèrculs per damunt l'esquena i les cames, i amb els ulls molt grossos; és d'aspecte repulsiu, i la gent inculta li atribueix qualitats malèfiques i el considera verinós. Placia a Deu... que de la pols isquen serps e calapets e vermens, Pere Pasqual Obres, i, 193. Un Cervo va més que un esturs, e més un calapet que una formiga, Serra Gèn. 279.Serp ne llangardaix ne calàpat no hi lleixa, Eximenis Terç, c. 499. Un calàpet de maravellosa granesa trobà, del qual exia inextimable pudor, Decam., jorn. 4a, nov. 7a. E com veus lo calapet o çapo dones gracies a Deu, Eximplis, i, 271.Animals ponsoñosos y verinosos, com son serps y calapots, doc. a. 1628 (BSAL, vi, 39). Com un galàpat monstruós, Ruyra Parada 51. 

|| 2. En el teler de mà, cada una de les dues peces de fusta per a recolzar-hi la seiedora, en la part interior del teler i en forma fàcilment ajustable d'alçària i inclinació, per aconseguir la posició que va millor al teixidor en asseure's damunt la seiedora. 

|| 3. En la màquina de segar, és una gafa de ferro amb un pern que serveix per subjectar el bracet de la serra i evitar que surti (Llucmajor). 

|| 4. Peça de ferro doblegada amb dos colzos, que serveix per subjectar les barres de les bandes del carro (Felanitx).

    Loc.—a) Tenir uns ulls com un calàpat: tenir els ulls molt oberts o prominents (Empordà).—b) Buidar-se com un calàpat: tornar molt magre, especialment per diarrea (Empordà).—c) Estar més inflat que un calàpat: estar molt energullit, molt satisfet de si mateix. La mala reyna... estava mes inflada que un calàpet, creentse sa dona mes guapa, Alcover Rond. i, 104.—d) Trobar davall cada terròs un calàpat: trobar dificultats o mala sort per tot (Mall.).—e) Esser com els calàpats, que només veuen allà on boten: esser curt d'enteniment, no fixar-se en les coses (Mall.).

    Cult. pop.—El calàpat és animal que habita a llocs humits. Sempre vol aigua, i la gent diu que quan canta, diu: «Un raig! Un raig!» (Cat.). El cant del calàpat és considerat senyal de pluja.—A la Muntanya catalana hi ha la creença que tenir un calàpat penjat cap per avall a l'embigat del corral, és molt bo per guardar les ovelles de coixera.—Vulgarment és considerat animal verinós; diuen que en molestar-lo, s'infla i llença verí. També és creença prou estesa que, si el calàpat pixa als ulls de qualcú, el deixa cec (Cat.). A Mallorca, es diu als infants que, si maten un calàpat, a la nit els anirà a orinar dins l'orella.—A Catalunya creuen que el calàpat ennarta la mustela i se la menja (Gomis Zool. 370).

    Var. form. i sinòn.: calàpot, galàpat, galapat, escalàpat, esgalàpat, escalàpot, esgalàpot, grapal, gràpau, grapaut, gripal, gripau, galipau, garipau, sapo.

    Fon.: kəlápət (Campmany, Mall., Men., Eiv.); kəláput (Llofriu, St. Feliu de G.);gəlápət (Rocabruna, Camprodon, Ripoll, Olot, Perafita, Rupit, Viladrau, Pineda, Vendrell, Valls); gəláput (St. Feliu de G.); əskəláput (Gir.); əzɣəláput (Rabós);əzɣəlápət (Campmany); əskəlápət (Blanes); galápat (Pobla de S.); galapát (Sort, Senterada, Tremp); gɾəpáɫ (Illa del Tec, Puigcerdà, Martinet, Pobla de L., Bagà, Prats de Ll., Solsona); gɾapáɫ (Organyà, Oliana, Artesa de S., Balaguer, Tàrrega);gɾəpáw (Ribesaltes, Cornellà de C.); gɾapáw (Sopeira, Vall d'Àneu); gɾəpáwt(Oleta, Arles); gɾipáɫ (Balaguer, Cervera); gɾipáw (Berga, Vic, Olot, Llofriu, Pineda, Vendrell, Reus); gəlipáw (Vic, St. Feliu de C.); gəɾipáw (Vic, Bigues, Sta. Col. de Q.); sápo (val.).

    Intens.:—a) Augm.: calapatàs, calapatarro, calapatot (men. calapot).—b) Dim.: calapatet (men. calapet), calapató (men. calapó), calapatetxo (men.calapetxo), calapateu (men. calapeu).

    Etim.: desconeguda; probablement d'una forma pre-romana hispànica*calappăcu, que devia significar ‘tortuga’ (com el cast. galápago), segons Corominas DECast, ii, 620-623 Aquesta teoria implica la separació originària decalàpat i del seu sinònim gripau, al qual s'atribueix origen germànic (de krappo,‘ganxo’: cf. G. de Diego Dicc.).

Calàpot

Allò era una prova de com anaven els negocis de la República. Boradilla acabà per sentir compassió d'aquell al·lot esquàlid, de cabells de color calàpot i morro caigut, per on semblava que d'un moment a l'altre llenega­ria la bava.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 338.).

CALAPORTAL o CARROPORTAL m. 

Conjunt de coses que embalumen molt (Bal.); cast. balumba.

    Fon.: kaləpuɾtáɫ (Men., Eiv.); сaləpoɾtǽɫ (Felanitx); сaropoɾtáɫ (Manacor).

¿On eres amb tot el calaportà de paperam? No saber-ho, no estar-ne segura, m'omplia de tristor. Si almenys tingués al­guna nova teva! No volgueres la meva adreça. Romperes el paper en què te la vaig donar apuntada i et tapares les orelles quan, camí de casa, te la vaig repetir. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 38.).

1. CALAR v. tr.

I. || 1. Baixar, passar a un nivell més baix; cast. bajar. Com ell se vaé calar la sanch per la cara, Muntaner Cròn., c. 275. Per les arqueres calarensen tres que foren morts, Pere IV, Cròn. 199. A qui li plau obre y cala lo pont, Trobes V. Maria 196. Farem calar mes la cortina, Somni J. Joan 128. Puiassen en lo alt ayre de on altra vegada torna calar, Alegre Transf.

|| 2. Inclinar, dirigir cap avall; cast. bajar, inclinar. Los caps calant trists se'n tornaren, Spill 14147. Y calant baix los ulls, Alegre Transf. 67. Y perque yo no puch calarme a vosaltres, acostauvos y alçau-vos de puntes per poder-me besar, Alegre Transf. 78.

II. || 1. Tirar dins l'aigua un art de pesca, un ormeig, un escandall, etc.; cast. calar. No es empero gens pauruga en darse al gual ni en calarse l'ascandal, Coll. Dames 726. Una barca pescadora, calant per treure bon peix, Costa Agre terra 162.

|| 2. ant. Abaixar les veles. Tenien per bo que faessen calar..., que si no ueurien-nos de la terra, Jaume I, Cròn. 57. L'armada del Rey... sens calar vela... hi poguera esser entrada, Corbatxo 72. Aturau e calau les veles, Decam., jorn. 5.a, nov. 1.a

|| 3. ant. nàut. Navegar prop de la vorera. E d'Estrangol calarense en Calabria, Muntaner Cròn., c. 105. Acordaren los capitans de calarse al port de Contestinoble, Pere IV, Cròn. 299. Passat lo temps... jo'm calaré en la costa, doc. a. 1452 (BSAL, ix, 333).

|| 4. Tenir una fondària determinada la part submergida del buc d'una nau dins l'aigua; cast. calar. «Aquest llagut cala molt poc». Nostra barca,... esvelta, lleugera, calava dos travessos de dit, Bosch Rec. 322.

|| 5. Tenir una capacitat determinada un recipient de líquids. Una tona qui pot calar VII sestés, doc. any 1432 (ap. Aguiló Dicc.).

III. || 1. Penetrar un líquid dins un cos; cast. calar. a) refl. «Lo paller se curulla amb bolló perquè no s'hi cali l'aigua» (Ll.).—b) tr. «L'aigua cala la paret». La freda pluja... degota en pau de la teulada, calant la terra assaonada, Ferrà Rosada 14.

|| 2. Descobrir; veure o comprendre una cosa que estava amagada o que era difícil de conèixer; cast. calar. Ho va pensar bé i va calar lo que més li convenia, Pascual Tirado (BSCC, v, 273).«A aquest home ja l'he calat» (he descobert les seves intencions o la seva manera d'esser).

|| 3. Tenir calat algú: tenir-lo en observació, vigilar-lo per evitar la seva acció, per fer-li mal, etc. (Segarra, Urgell). «El mestre em té calat»: el mestre em du de cap de llista, em vol mal, m'avorreix.

IV. || 1. Aplicar, posar a un lloc determinat; cast. poner, meter. «Per què t'has calat la gorra?»«Han calat tots els plats dins l'armari» (Cat., Bal.). «L'amo En Nofre, ¿com no em dau | un poc de tabac en coca | per calar-me'l dins sa boca, | que tenc es molí qui em rau?» (cançó pop. menorquina). a) Calar foc: encendre amb gran flamarada; cast. pegar (fuego). «Han calat foc al bosc». «Avui calarem foc al forn». Se calà foc a un depòsit de palla, Aurora 227. Les cobrírem de troncalla... i ens preparàrem a calar-hi foc, Ruyra Parada 37.—b) Pegar, donar un cop violent (Mall., Men.); cast. pegar. «Mira que et calaré una clotellada!»

|| 2. v. pron. Menjar-se, engolir (Les Garrigues, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Mall., Men.); cast. zamparse. «Se cala el pa que és un gust» (Borges del C.). «Em calaré un plat de sopes» (Granyena). «S'ha calat un bon plat de carn» (Valls). Com se'n calàs una gran tassa, ell begué'n massa, Spill 1550. Agafar aquella escudelleta de brou i calarlase tota amb una tímbola, Alcover Rond. vii, 30. «Noi, com calava!»: com menjava! (Montblanc).

|| 3. Empassar-se, creure una mentida (Tarr., Val.); cast. tragarse. Pero el papà se creu que jo m'ho cale. Vol enganyar-me i sóc jo qui l'enganya, M. Thous Llorens (Qaula, 1928, n.o 4).

|| 4. refl. Posar-se, començar a fer una cosa (or., bal.); cast. ponerse, echar. «Ens hem calat a jaure davall un arbre» (Lluçanès, Camp de Tarr.). «Tot amb u es calà a fer un tro» (Eiv.). Me vaig calar a corre, Genís Narr. 206. Tothom se calà a riure, i elles més empegueídes, Alcover Rond. vii, 36.

|| 5. Atabacar (Menorca); cast. burlar, chasquear. «M'has ben calat, aquesta vegada!» (Ciutadella).

V. Treure fils o fer forats en una roba per al seu adornament; cast. calar.

    Fon.: kəlá (pir-or., or., bal.); kalá (occ.); kaláɾ (val.); сəlá (Palma, Manacor, Pollença).

    Sinòn.:—I, abaixar.—III. || 1, abeurar; || 2, afinar.—IV. || 1, 2, 4, 5: clavar, fotre, envelar, envergar, entimar.

    Etim.: del llatí chalāre (<gr. χαλᾶν), ‘abaixar’.

2. CALAR v., forma ant.:

V. callar.

3. CALAR

|| 1. adj. Pedra calar: pedra calcinosa (Pla de Barc., Maestr.); cast. piedra calar. Pedra calar, sens mans tallada, Spill 13904. A la Ribera d'Ebre es diu pedra de calar. Per cadira buscavem una pedra de calà, Serres Poes. 42.

|| 2. m. Terreny o lloc calcinós (St. Feliu de Llobregat); cast. calar.

    Etim.: probablement del castellà calar, mat. sign.

Pensàvem que se n'anava, però sembla que no... Arrenca com una fusada interplanetària i aquest pioc que vol engegar amb la tercera. Ens calem? Ai, no, cremat! En una baixada! Ja és Iluny.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 409.).

CALASTÓ o CALASTRÓ (i canastró). m. 

|| 1. ant. Palanca mòbil que forma part de la balança i que du penjat un plat a cada cap; cast. astil. Lo calastó deu aver abdues ses balances de egual pes, Llull Cont. 210, 1. Les peses, balances e calastons... deuen esser leyals e affinats, Cost. Tort. IX, xv, 9. Vnes balances d'aram ab calastro de ferre, doc. a. 1444 (arx. parr. de Sta. Col. de Q). Balanses ab son calestro de ferro, doc. a. 1485 (arx. Cúria Fumada de Vic). Un calesto de ferro sens balanses, Inv. Pellisso. 

|| 2.   Balança que en lloc de plats té un ganxo a cada banda, i a un ganxo hi pengen la mercaderia i a l'altre els pesos (Olot, Empordà, Mall.) ; cast. carrazón. Ara s'usen molt poc aquestes balances, d'ençà que existeixen les bàscules. Un calesto de ferro, gros, doc. a. 1386 (Hist. Sóller, i, 274).

|| 3.   Balança grossa que va penjada al sostre i té els plats de fusta i de forma quadrada (Gir., Pl. de Vic, Barc., Solsona, Segarra, Camp de Tarr.). En la dita casa hi habia per dit efecte un canastró, doc. a. 1599 (Capmany Mem. iv, 376).Pesant ab les balanses ditas canastrons, Rúbr. Bruniquer, v, 226. 

|| 4. Cadascun dels dos plats de fusta de la dita balança (Solsona).   Loc.

—Perdre el calastró: bescomptar-se, perdre el compte o la noció d'una cosa (Ross.).Me feyen perdre el calastrú, Saisset Bingn. y d., 4.

    Fon.: kələstó (Mall.); kələstɾú (Ross.); kələstɾó (Empordà, Olot); kələstɾóns (Llofriu, Eiv.); kələttó (Llucmajor); kənəstɾó (Gir., Solsona, Pl. de Vic, Igualada, Barc., Sta. Col. de Q., Vendrell, Valls); сənəstɾó (Manacor).

    Etim.: de l'aràbic qalasṭun (<gr. χαριστίων), ‘espècie de balança que servia per pesar moneda’. La forma canastró prové de la contaminació de canastra.

Ha ben perdut el calastró! -va apuntar el tra­giner amb un punt de sornegueria mentre es pessigava la jupa amb una mà i feia rodar el dit a la templa amb 1'altra. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 31.).

La padrina Jeanne vivia a casa seua. Després de dos atacs de feridura, havia perdut el calestró. No conservava cap memòria immediata. Va riure molt quan va veure com arribava uniformat. Durant tota la setmana, vaig provocar la rnateixa hilaritat abans que m'instal·lés a París.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 310.).

CALESTRÓ

m. Entendement, cerveau (enteniment, cervell) (Le Catalan dans le nord de la Catalogne au début du XXIe ... https://books.google.es › books Institut d'Estudis Catalans, ‎Secció Filològica) 

Calestró

Violaven totes les dones -de la padrina a la minyones- quan no s'emborratxaven abans de calar foc a les granges. Ta llaven les mans dels mainatges. Feia molt temps que el padrí Mi quel havia perdut el calestró. Desvariejava però, en tots els seus relats, bé hi devia haver quelcom de veritat. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 30.).

CALCEDÒNIA (i sa var. ant. calcedoina). f. 

Mineral compost de quars i d'òpal, translúcid i de color blau o grisenc, molt usat com a pedra d'adorn; cast. calcedonia. En l'altra ma portaua un paternostres de calcedonies, Tirant, c. 60. Hun altre pom a forma d'ou appellat calcedoyna,Inv. Pr. Viana, 137. Item un gra de calcedonia, doc. a. 1528 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).

    Etim.: del llatí chalcedonia (petra), ‘pedra de Calcedònia (ciutat de Bitínia’).

(enllaç)

Quan el rei Marc sabé la mort deis enamorats, pass á el mar, i, vingut a Bretanya, féu obrir dos taüts, l'un de calcedònia per a Isol­da, l'altre de beril·le per a Tristany. S'emporta en la seva nau cap a Tintagel llurs cossos morts.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg.110.].

CALCIGAR v. tr. 

|| 1. Posar el peu damunt una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s'hi; cast. pisar. Lo rey... calcigà e correch a sa guisa e a sa volentat Nauarra, Desclot Cròn., c. 130. Lo dit senyor rey no cessaua de brocar per lo dit camp, axi que tot lo calcigà, Muntaner Cròn., c. 90. La terra que calcigam era herma, Pere IV, Cròn. 371. Se n'anaren ab passos suaus calcigant les herbes rosades, Decam. i, 151. No calcigueu carts ni sarces, Cons. casada 96. Per via no calcigada he duyt en va l'esperit, Aguiló Fochs foll. 116. 

|| 2. Esclafar o pitjar una cosa amb el peu; cast. hollar, pisar, pisotear. Cadeg prop de la uia e fo calcigad, Hom. Org. 2 vo. Los dits mercaders... calsiguen e dampnagen les pestures, doc. a. 1386 (Hist. Sóller, iii, 285).a) Esclafar el raïm amb els peus (val.); cast. pisar. 

|| 3. met. Oprimir, humiliar o menysprear; cast. hollar, pisotear. Les persones virtuoses... seran sotsmeses e calcigades per los malvats, Genebreda Cons. 176. Es senyora del mon e gosa calcigar ço que'ls richs adoren, Villena Vita Chr., c. 218. Tota Spanya | fon calsigada | e disipada, Spill 7207.

    Fon.: kəɫsiɣá (Empordà, Girona, Mall., Men.); kaɫsiɣá (Esterri, Gandesa, Tortosa, Rossell, Alg.); kaɫsiɣáɾ (Val., Al.). Les regions que citam són aquelles on hem constatat l'existència actual de calcigar com a vocable viu. A moltes altres comarques no s'usa ja aquest mot, però quasi pertot l'entenen. A Mallorca té poca vitalitat; els ollers de Pòrtol tenen l'expressió calcigar fang, i alguna persona vella de Llucmajor empra encara la paraula calcigar en sentit més general. A Menorca l'ús de calcigar és freqüentíssim.

    Sinòn.: trepitjar.

    Etim.: segons Montoliu (BDC, iii, 40), del llatí *calcĭcare, mat. sign. || 1, derivat de calx ‘taló’.

... tot minva, tot mor, calcigat /  pel ritrne feixuc de les hores.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 63.).

CALÈNDULA f. 

Planta de diverses espècies del gènere Calendula, de la família de les compostes, i principalment l'espècie Calendula officinalis, de flors grogues o de color taronja; cast. caléndula.

I, sobretot, quan pensava que moltes d'aquelles peces sospirades jeien en poder de gent que ell creia indigna de semblant tresor, perquè no tenia prou caletre per a quilatar-lo degudament, allavores li entrava aquella estranya rancúnia que sent tot veritable col·leccionista contra el seu rival afortunat. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 342).

CÀLIBA

Càliba

-Oh, Déu meu! —el va interrompre Ambrosi acostant a la fulla els dits tremolosos—. Oh, Déu meu! L'espasa càliba de Juli Cèsar! Sempre he pensat que es va perdre fa segles. Però com l'has trobada? [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 158.].

CALICÓ m. 

Roba blanca de cotó, més ordinària que la percala, que s'usava antigament, i de la qual encara recorden el nom les dones velles (Empordà, Tarr., Maó). Hi entrava també la llana | en robes d'us casolà; | mes no la columbriana, | ni calamandria ni pana, | calicó ni jaconà, Ballester Gloses ciutadanes (Rev. Men. xviii).

    Etim.: del francès calicot, mat. sign.

-Oh... No sabia que l'havia duta! -va dir Sue ràpidament-. No volia dur-la. Aquí n'hi ha una altra -nágafà una de nova absolutament llisa, de calicot vulgar i de color cru. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 363.]

I diver­ses vegades per setmana arribava una caravana de la 'costa amb productes comercials: un calicó bri­llant i lletgíssim que et feia esgarrifar només de mirar-lo, rosaris de vidre a un cèntim el quart aproximadament, horribles mocadors de cotó es­tampats.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 52.].

Calicó

Va viure així amb mi durant tres setmanes, el pollastre, passejant, seguint-me com un gos, cloquejant per qualsevol cosa, des cobrint serps pertot arreu. Un dia de molt avorriment me'l vaig menjar. No tenia cap gust, amb la seva carn destenyida al sol igual que un calicó. Potser va ser ell el que em posà tan malalt. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 195.].

CALIGINÓS, -OSA adj. 

Ple de calitja; cast. caliginoso. Les vapors del caliginos ayre, Alegre Transf. 22. L'ayre que no sia caliginos als ulls, Albert G., Ques. 53.

    Etim.: pres del llatí calĭgĭnōsus, mat. sign.

Tot plegat em provoca una asfixint sensació d'angúnia, de rristesa, de malestar en cada un de tots els interminables minuts d'aquest capvespre pàl·lid i caliginós de setembre.  (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 53.).

CALIUER o CALIVER m. 

Caliu abundant. Somniaven un bon caliver de garbons, Víct. Cat., Ombr. 22.

    Fon.: kəliwé (Llofriu); kəliβé (Puigcerdà, Pla de Barc.).

En Nasi feia cara de tres déus i sentia un caliver dins del pit. Tan encès estava que ni li venia cap pensada de les que era sempre pròdig son cervell per a revenjar-se dels que l’ofenien. Només una idea se li clavava en ell com un clau, i la traduïa en aquesta forma... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 98.).

- És el caliver de la foguera que t'enlluerna. Si no, veuries la vall i les muntanyes com negades en una mena de claror lletosa. Talment les veus i no les veus, igual que a vegades passa en somnis.(Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 68.).

CALMÀS m.

Xafogor de l'atmosfera; temps molt calent, ofegador (Ross., Conflent, Vallespir); cast. bochorno. Cum feya un temps pesat, un calmàs que donava congoixa, Casaponce Cont. Vall. 13.

    Etim.: derivat de calma.

A l'estiu del 1987, una nit que feia calmàs (mai no he patit de la xafogor com als vells edificis de París), em va trucar el cantamanya­nes. Era a París i volia veure'm. Vam caminar vora el Sena.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 336.).

CALOIOS

Finalment es va acomiadar... Em va dir que fes bondat... Va seguir el cartell indicador... Tot aquell rodal era ple de caloios... Hi havia paios que rondinaven perquè entre tots dos, xerrant, els barràvem el pas... Me'n vaig haver d'anar... [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 138].

CALRADA f. 

|| 1. Afluència de sang a la cara per efecte de la calor excessiva, de l'empegueïment, etc. (Mall., Men.); cast. sonrojo, sofocón. No ey ha qui no senta la calrada pujarli al front, Aguiló Poes. 214. La calrada del sol i del rubor que la sufoca, Alcover Poem. Bíbl. 56. 

|| 2. Xafogor de boira que no deixa passar l'aire, en els dies bascosos de l'estiu (Mall.); cast. bochorno. Tant canta que se rebenta d'alegria, ab la calrada de l'estiu,Penya Poes. 9.

    Fon.: kəɫráðə (bal.).

    Etim.: contracció de calorada.

Jo havia de marxar i recollia a la cuina. De sobte el vaig veure ocupant la porta mirant-me sense dir re i la sorpresa m'arrancà una calrada de l'estómac cap a les galtes, mira tu. (P. 198)

Estava segura que el Daniel mai no li hauria ofert escriure un article. De sobte es va adonar que la Sierrita era a baix i se la mirada, notó una calrada que li crema­va les galtes i baixá de seguida. (P. 235)

(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.).

CAMAIOT m.

|| 1.   Farciment que es fa de carn magra i sang del porc, mesclada amb espícies i posada dins la cotna de la cama i cuixa del porc (Mall., Eiv.); cast. pernil. També es sol dir camaiot el farciment que fan dins el coll del porc, de manera que se solen fer cinc camaiots de cada porc (Vilaf. de B., Llucmajor). Després d'omplir de pasta la cotna, cusen les voreres i ho couen dins la caldera.

|| 2. Cama gruixadota i mal feta (Palma).

    Fon.:сəməјɔ̞́t (Palma, Manacor, Llucmajor); kəməјɔ̞́t (Inca); kəməɔ̞́t (Porreres).

No cal dir que, segons les predileccions gastronòmiques o l'origen regional del taxista que l'hagi de dur, la botifarra pot ser substituïda per un botifarró, una baldana, un blanquet, un bisbe, un camallot, una salsitxa, un bull, un fuet, una sobrassada, una llonganissa o un xoriço, tots ells enormes i inflables i que, a més, permeten col·locar-hi, en el lloc de l'etiqueta, algun anunci que ajudi a arrodonir la setmanada, posem per cas. (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 168).

CAMÀNDULA f. 

|| 1. pl. Raons fútils, coses insignificants (pir-or., or.); cast. camándulas, tonterías. Lo que pretenia ab les seves camàndules... era empènyerlo y tancarlo fora de la veritat, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 217). 

|| 2. pl. Barreja de confits de toda classe, grossària i color (Ripoll). 

|| 3. Persona gemegadora per vici, que sempre es queixa sense motiu (Vic, Montblanc).

    Fon.: kəmánduləs (pir-or., or.).

    Etim.: de Camàndula, nom d'una orde monàstica fundada en el santuari toscà perCamàndoli. En castellà antic, camándula significava ‘rosari d'una o tres desenes’, i en pl., ‘hipocresia’, ‘explicacions hipòcrites o fútils’ (Corominas DECast i, 609).

Trobava que el doctor Fran Lasorda era un camàndules, un hipòcrita de tres cares. Una afable amb els pacients, una de més esquerpa amb els metges i una de tanoca llepaculs amb els poderosos.(Xavier Bosch. Eufòria. ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-459-2. 320 pàgs. Pàg. 160.).

Ah! Però no eren brames serioses, eren camàndules, rondalles de la vora del foc, Ganes de tocar campanes!... Vivíem dins una urna i així havíem de continuar! Per sempre i com fos! I que no se'n parlés més!... Era la llei del més fort!...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 219.].

Camàndules

-Ai! Ferdinand! Veig que tot això li sembla ben anodí... Paraules innocents, camàndules extravagants com n'hi ha tantes... Aquesta és la seva conclusió, pel que sembla... Només això, oi?... Oh imprudent Ferdinand! Deixi'm al contrari posar-lo convenientment en guàrdia contra aquests errors, només aparentment fútils! [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 465.].

CAMANÚ, -UA adj. 

Que va descalç de peu i cama. Tot espitregat i cama-nu, Busquets, Del Montseny.

Camanú i embolcallat el cos amb un paltó esfilagarsat que temps enrera van donar-li, esperà, consumit per un neguit quietós.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 34.).

CAMBAJÓ m. (gal·licisme)

Pernil (pir-or.). Els mussurts hi han embolicat lo cambajó, Massó Croq.

    Fon.: kəmbəʒú (Ross., Conflent, Vallespir, Capcir).

L'estiu, preparava una ampolla vestida, és a dir una am­polla gelada coberta d'un drap per a conservar la frescor més temps. Dinàvem cap a Tolosa. Unes llesques amb un cambajó celestial. A cada ciutat pujaven soldats que feien mala cara. A les parets de les fà­briques vora les estacions encara es llegien moltes pintades de feia deu anys. Paix en Algérie.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 156.).

El lingüista de Sant Cebrià hi presentava la llengua normativa, bo i acollint tots els mots regionals nostrats genuïns. Hi vaig retrobar el català dels meus avis, depurat dels gal·licismes amb paraules com cambajó, casot, llucet, singlantana, pa d'ou, llaca prohibides al dic­cionari de ]'Institut d'Estudis Catalans. Me fa por que sigui el darrer a emplegar aquests localismes ja que els col legues, tot i que reivindiquen públicament les nostres variaras per marcar bé als diaris i a l'ho­ra de la veritat escriuen sempre en un català molt normatiu.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 203.).

CAMBROT m.

Cambra petita (Rosselló, País Valencià); cast. cuartito. Ho havia pogut veure en un cambrot de la part darrere de casa seua, Valor Aleix 92.

Els Mailleux vivien a l'Square du Portugal, al quart pis. Sovint en Jim -el ca d'en Benoit- blanc i negre, traucava a la finestra i, des­esperat, cridava l'amo. Volia passejar i sortir d'aquest cambrot on s'avorria tant.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 243.).

CAMBUIX o GAMBUIX m. 

|| 1. Cobricap de tela fina que portaven les dones i els infants de mamella, aquelles per subjectar-se els cabells, i aquests per tenir el cap dret; cast. capillo, cambuj. Dos gambuxos de minyons obrats, doc. segle XIV (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un gambux de seda stimat per una doble, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 214). Set gambuxos ab quatre vells del minyó doc. a. 1538 (González Sugranyes, Hist. grem.ii, 96). Vn ganbuix de dona molt vsat, per quinse dines, doc. a. 1566 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). «Maldament no duga randa | ni floquet en es cambuix, | sols que ella siga gallarda, | de la resta me n'afluix» (cançó pop. Manacor). 

|| 2. Cercle o celatge que envolta la lluna en dies tempestuosos (Mall.). 

|| 3. f. Dona esburbada, de poc enteniment (Mall., Men.); cast. farota. «Ets una cambuix!»

    Loc.—a) Treure's es cambuix: barallar-se fort les dones (Mall., Men.).—b)Perdre es cambuix: perdre el seny, adelerar-se o deixar-se dur d'una idea fixa (Men.); cast. perder la chaveta.

    Fon.: kəmbúʃ (Mall., Men., Eiv.); gəmbúʃ (Olot, Empordà, Solsona, Barc.); gambúʃ(Pla d'Urgell).

    Intens.: cambuixet, cambuixot.

    Etim.: de l'aràbic espanyol kanbūx, ‘vel que duien les dones’ (cfr. Dozy Dict. vêt. 390).

Cambuix (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Es pentinaria els cambuixos, no li donava temps de ren­tar-se el cap. Escolliria una camisa de randes i se ficaria al llit, la bata als peus per posar-se-la tot d'una que sentís trucar el timbre. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 66.).

La boja emmudeix uns instants i, a grapades, lluita contra el vent que d'una revolada 1i ha pres el cambuix. Esther s'hi acosta i quan va a posar-1i una mà so­bre l'esquena per concluir-la cap avall, l'emprén contra ella a unglades i mossegades.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 196.).

- I ara per què la vos n'enduis! -s'exclamava rabiosa-. Per què me la preniu, filla meva estimada, dolça... Quin mal ha fet? -giscava i plorava mentre s'estirava el cambuix i anava fora corda avalotant el casal i demanant a les altres meuques que sortissin a ajudar Beatriu. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 298.).

CAMELINA

 La Camelina sativa, o simplement camelina és una planta de la família de la col (Brassicaceae). És originària del nord d'Europa i Àsia Central i també es troba silvestre als Països Catalans. Probablement s'ha anat dispersant com una mala herba en el conreu del lli. (Viquipèdia)

I, encara, cérvols, cérvoles, cabirols, daines, porcs senglars, llebres, conills i tota altra salvatgina; cabrits, anyells, vedells, moltons, bous, i moltes al tres viandes, tant rostides com bullides o en pasta, amb moltes i diverses espècies i salses, com salsa blanca, salsa negra, salsa grisa, camelina, pebrada, vinagre, verdjus, salsa verda, mostalla, naps, alls, cebes, cols, por ros, espinacs, lletugues, taronges i moltes al tres guises de salses, segons que a cada mena de carn es pertany. Així mateix dels peixos: esturions, salmons, truites, llampreses, pelaies, rogers, raps, barbs, escorpes, turbots, congres, mabres, lluços, carpes, perques, tenques, savoges, crancs, anguiles, i moltes altres i quasi infinides viandes i maneres de peixos, grossos i menuts.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 59.).

1. CAMETA f. dim.

de cama.

I. Cama petita, en general; cast. piernecita.

II. especialment:

|| 1. La part més prima de la cama, compresa entre el ventre de la cama i el peu (Empordà). Caçar a la cameta: caçar perdius encalçant-les corrents fins a cansar-les (Mall.).

|| 2. La part de sabata situada més amunt de l'empena i que cobreix part de la cama (occ., or., mall.).

|| 3. La part de la mitja que va des que s'acaben les minvades de cama fins a partir peça (Llofriu).

|| 4. pl. Pantalons interiors de dona, estrets i justos de baix, que s'introduïren quan entrà la moda dels mirinyacs (Val., ap. Geogr. Val. i, 323).

|| 5. Forat més estret que el coll de l'odre, que és per allà on treuen l'oli de dins l'odre (Mancor).

|| 6. pl. Conjunt de dos llistons de fusta de poc gruix, disposats en forma de X, que usen els blanquers per aguantar inclinada la post de ferrejar (Igualada).

|| 7. El fil de cotó doblat a dos caps, però sense torsió, que usen els fabricants de vetes com si fos un sol fil, i que reben ja preparat en la dita forma, del mateix fabricant de filats (Barc.).

|| 8. a) Conjunt del suro, pèl de cuca i ham, que forma part del guarniment de la canya de pescar (Barcelona).—b) Cadascun dels trossos de pèl de cuca que van fermats al palangre d'esparralls o d'altres peixos, fora congres, i que serveixen per sostenir els hams (Vinaròs).

|| 9. Pal de fusta, acabat en forma de Y, on s'aguanta l'antena (Costa de Llevant, Costa de Ponent, ap. Amades-Roig Voc. naveg.).

|| 10. Cameta de perdiu: bolet de l'espècie Hygrophorus turundus (Masclans Pl. 70).

    Loc.—a) Cametes ajudeu-me! (Cat.), o cametes amigues (Mall.), o cametes treisme d'aqui! (Men.): es diu per denotar l'acte de fugir precipitadament.—b) Tirar cameta: tenir semblança amb qualcú (Palma).—c) Fer la cameta: fer entrebancar algú (val.); cast. echar la zancadilla.—d) Fer cameta: posar en contacte la cama amb la d'un altre, per fer-se senyes secretament, per acaronar-se, etc. (Palma).—e) Portar cametes al coll: portar un xiquet eixancat damunt les espatles (El Pinós).

2. CAMETA f.

Barra de fusta corbada que forma part de l'arada i va unida per un cap amb el camatimó i per l'altre amb el dental; cast. cama, garganta. Per llaurà s'ha menesté reya, dental y cameta, Ignor. 65.

    Fon.: kəmέtə (pir-or., or.); kamétɛ (Ll.); kaméta (Tortosa, Maestr., Val.); kəmə́tə (Mall., Ciutadella); kəmέtɛ (Maó).

    Etim.: derivat de la rel gàl·lica camb-, ‘curvatura’.

Si les volíem encalçar, les col·locàvem sota la pota d'un llit i saltàvem a sobre per tal d'ablanir la cameta.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 294-295.).

CAMFORER m. 

L'arbre del qual s'extreu la càmfora; cast. alcanforera.

CÀMFORA f. 

Substància sòlida, blanca, d'olor forta i aromàtica, de gust amargant i ardent, que s'obté de l'arbre Laurus camphora i s'usa molt en medicina; cast. alcanfor. A refredar tota luxuria... sapies que es molt bona cosa que aies una onza de camfora, e sia destemprada ab vin blanch e ab such de soletrum per egual mesura, e apres sia'ls-en donat per tres matins, MS Klag. segle XIV, 11. Canfora, val la lliura dos lliures, Tar. preus 110.

    Fon.: káɱfuɾə (or., men.); káɱfoɾa (val.); káɱfoɾə (mall.); káɱfuɾa (alg.).

    Etim.: de l'aràbic kafor, mat. sign.

Il·lustració que mostra diferents parts del camforer (enllaç)

Mentre els ocells agitaven les fulles del camforer i l'arbre remorejava «Vine, vine!», vaig decidir que aquella nit aniria a la taverna d'en Satoru. La temporada de les faves s'havia acabat, però segur que el taverner tindria llavors de soja verda. Els ocellets continuaven piulant entre el fullam. [Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban. Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 167.].

CAMPANYOL, -OLA adj.

Campestre. Lo governador estava llavors explicant... lo plan de la festa campanyola, Oller Vilaniu 208.

    Etim.: de l'it. campagnuolo, mat. sign. 

Campanyol

Tots ens hem preguntat si en Riba es banyava. L'Obiols, al qual li agrada de pintar el mar amb Venus indecises i tritons respectuosos, ha dit, ell, el crèdul, amb aire campanyol i convençut, que no. Quan en Riba, valisa en mà, ha arribat a Begur, on alguns l'han anat a rebre, tots titil·làvem. Hem hissat la bandera al pal de la balconada i, amb sordina, hem cantat l'himne. En vesprejar, quan ullpresos per la malenconia terrosa del sol colgat soldejàvem un pescador perquè ens cantés unes tendres melodies populars mentre jugàvem a la morra, algú ha engegat un disc amb sardanes, i amb les dues o tres noies pescadores, severes i robustes, que integren el veïnat, les hem ballades en un cap de la terrassa. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 128.).

CAMPÀNULA f. 

Gènere de plantes de la família de les campanulàcies; la flor d'una de les dites plantes; cast. campánula. Per caminois de cap al tard amb fràgils | petúnies sensibles i campànules, Llompart PM 80.

    Etim.: pres del llatí campanŭla, ‘campaneta’.

... les primeres, l'adornament consistia, generalment, en una fruitera col·locada al mig, de pisa, porcellana o cristall, en forma de vas ample amb peu o de fontana de diferents pisos o plates, que tenia al capdamunt una mena de campànula per a posar-hi flors. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 141).

Sense pretensions ni categoria de jardí, moltes cases tenien un pati o celobert amb un brollador al mig, cobricelat per una armadura de ferro enramada de llessamí, parra, lligabosc, meravella o campànules, tot voltat de testos. Jardinets íntims, sense perspectiva, que, si no eren prou grans per a passejar-hi, convidaven al repòs i a l'evasió, per uns moments, de la vida d'estudi i de gabinet. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 42).

Campànules

Sentia la fascinació d'aquell indret. Copsava allò que tenia de sagrat aquella solitud: els meus ulls gaudien de l'horitzó de turons i planes i dels colors salvatges que la molsa, les campànules, l'herbei esquitxat de flors, les falgueres lluents i els suaus espadats de granit, donaven als turons i a la petita vall. Aquests detalls tenien el mateix significat per a mi que per a elles: una font pura de gaudi. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 381.].

CAMPIDES

En les llars menestrals, no les més humils, la decoració es simplificava i es reduïa a allò més estricte, per donar vida a la uniformitat de les parets campides de color ocre, carbassa, verd cendra, verd poma, blau cel o vori. L'ornament consistia a pintar, al volt de cada pany de paret, un bordó senzill o doble, una greca, o bé una franja, de dibuix més complicat, sobre motlle a la trepa, i donar al sòcol, alt d'uns quatre pams, l'aparença de jaspi. Si la casa era neta i endreçada i els mobles, les cortines, els quadres, la vaixella posada a la vista i tota la resta que formava el parament de la llar estaven disposats amb gust, la mateixa simplicitat ho harmonitzava tot tan bé, que no envejava pas res a la residència senyorial més luxosa. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 63).

CAMÚS, -USA adj. 

|| 1. (Nas) curt i aplanat; cast. romo. Havia de corferir a la Pauleta tantost tragués son nasset camús, Víct. Cat. Cayres 201. a) ant. Gos de nas curt. E fets que'l lebrer e camús venguen, doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 376). Diuersos pels de camusos alans, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 107).

|| 2. ant. Beneitot, curt d'enteniment; cast. tonto, bobo. E gir-li les faldes en sus, si que no parega camús, Fasset, v. 1238. 

|| 3. Tornar-se'n camús: quedar enganyat, anar-se'n sense poder obtenir el que es proposava; cast. salir trasquilado, llevarse chasco. Pens que haguera vanament treballat, e me'n fora tornat camus, Curial, ii, 33. 

|| 4. Llin. existent a Alacant, Alcàntara, Benejama, Biar, Mirra, Villena, Xàtiva, etc.

    Etim.: probablement del fr. i prov. camus, mat. sign., l'origen dels quals és molt discutible (cfr. Meyer-Lübke REW, 3a ed., no 1555).

Una dona voluminosa, de cabells grisos, desendreçada, amb el nas gros i camús i uns ulls petitons darrere unes ulleres de muntura negra... [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 189.].

Vingué un dia, però, que els anys començaren a pesar-li i que ja no clapia quan l'amo s'ajustava la canana. Només calava d'esma i molts animals débil o fins i tot ferits se li esmunyien. Se li va anar escurçant la vista, enterbolint l'oïda, confonent l'olfacte. Ja no sortiria més a cagar.  (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 74.).

Camús

No creguessis pas, estimat Guillem, t'ho prego, que volgués al·ludir-te quan tractava d'insuportables els homes que ens exigeixen resignació contra el destí inevitable. No imaginava pas, en veritat, que tu poguessis ésser d'aquesta opinió. I, en el fons, tens raó. Solament, escolta, estimat! En el món no es presenta gaire el poder decidir en sí o en no. Els senti ments i la manera d'obrar s'acaren tan diversament com un nas aquilí a un de camús. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 59.).

1. CANADELLA f.

|| 1. Cadascun dels dos pitxerets o ampolletes amb broc que serveixen per ministrar el vi i l'aigua per a l'oblació en la missa; cast. vinajera. Tres calzes ab lurs canadelles. Ordin. Pal. 225. Dues canadelles de vidre de Domas, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). Dues canadeles d'argent, doc. a. 1417 (BSAL, x, 227). Dues cadanelles [sic] de stany, doc. a. 1525 (BSAL, iv, 69).

|| 2. Cadascuna de les dues ampolletes amb broc per servir l'oli i el vinagre a la taula (Tortosa, Val., Gandia); cast. vinagrera.

|| 3. pl. Acte de ministrar en la missa el vi i l'aigua per a l'oblació. «He arribat quan ja eren a ses canadelles» (Men.). Amb la que fan avui en l'ofici després de les segones canadelles, Serra Calend. folkl. 335.

    Fon.: kənəðéʎə (St. Joan les A., Solsona, Camp de Tarr., Alaró, Artà, Ciutadella); kanaðéʎɛ (Gandesa, Vinaròs); kanaðéʎa (Morella, Castelló, Val.); сənəðéʎə (Palma); сəðənéʎə (Manacor); kəðənéʎə (St. Antoni d'Eiv.).

    Intens.: canadellassa, canadellota, canadellot; canadelleta, canadelletxa, canadellel·la, canadelleua, canadellona, canadelló, canadellina.

    Etim.: derivat diminutiu de canada, art. 2.

2. CANADELLA topon.

La Canadella: torrent que aflueix al Tec entre Arles i Prats de Molló.

    Etim.: incerta. Potser és el mateix canadella art. 1, dim. per canada; però no és segur. En un doc. de 878 apareix la forma Canalesen que Abadal identifica amb el topònim Canadella (CC, ii, 34, 38).

-Sí, el Ministre! Com t'ho has fet anar, això? El Ministre! -Es fot a riure—: Ai! Noi! Ai! A mi no em vinguis amb aquestes!... A mi no!... El conec millor que tu, aquell porc! El Ministre! I ca! A una casa de putes, potser sí! O a la garjola, ves! A la cangrí! Això sí! Segur! Qui sap on! A Vincennes! A Saint-Cloud, potser!... Però res de ministres! Ah, no!  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 315.].

CANÇONEJAR v. intr.

Obrar amb indolència, amb poca activitat (or., occ.); cast. hacer el remolón. Ja sap lo que té que fer, qu'axò de cansonejar y fer l'estaquirot a la porta ho fa per casa meva, Vilanova Obres, iv, 26.

    Fon.: kənsunəʒá (or.); kansoneјá (Vall d'Àneu). 

Cançonejant

-Teniu milions a l'abast de la mà, idiotes, i esteu aquí cançonejant! Seríeu més rics que el mateix rei si ho trobéssiu i, sabent que és a prop, encara us quedeu aquí encantats. Ni un sol de vosaltres s'atrevia a plantar cara a Unai a agafar la direcció equivocada i va passar corrent davant meu, cap al poblet, mentre cridava:

-Johnny, Gos Negre, Dirk—i altres noms—, no po deu abandonar el vell Pew, companys... No el podeu abandonar! [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 24.].

CANILLA f. 

Conjunt de gossos de caça (Empordà, Garrotxa, Vic); cast. jauría. Se movien les llebres en folla carrera empaytades per la canilla, P. Vayreda (Catalana, x, 290).

    Fon.: kəníʎə (pir-or., or.).

    Etim.: del llatí canīlĭa, mat. sign.

-S'animaven entre si. Probablement per això) ho fan junts. Corn els gossos d'una canilla.(J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 225.).

La canilla famolenca, descalça i ronyosa que un dia el va sepa­rar, apedregant-lo, de la Torva, s'hi presenta de nou en formació compacta. «Dóna'ns alguna cosa per menjar!», u demana el cori­feu, els ulls clavats en terra. I ell li pregunta per la Torva. «¿La Juana? Ja no hi és, aquella. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9. 428 pàgs. Pàg. 380.).

El rei es torna a redreçar sobre els estreps... És el més lorgue de tota l'horda... Xiula... Crida... Aplega la canilla al seu voltant Branda per damunt de la corona aquell gran tros de carnum. Li llença amb tota la força... ben lluny, al fons de la fosca... Va a caure al mig de l'església... Al centre de la gent arrupida... Tota la gosada salta bramulant, es llança en totes direccions... Els alans a dreta i a esquerra esquincen... degollen... arrenquen... Hi ha un pànic terrible.  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 120.].

Procedència de la imatge: ENLLAÇ

CANONAT 

|| 1. adj. Que té canonades (tara del drap). Tot drap qui sera trobat canonat o ab collades, doc. a. 1387 (Col. Bof. xl, 309).

|| 2. m. Conducte fet de canons; cast. tubería. Passa molt ran un canonat de ferro que condueix es gas, Ignor. 2.

Les noies se n'apoderaren, i tot era contemplar enten­drides els cinc ocellets mig canonats, que piulaven deses­peradament, badant a tot badar la boca.(Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 77.).

CANONET m. dim. 

per canó. Canó petit (en general); cast. canuto. Especialment: 

|| 1. Cadascuna de les cel·letes d'una bresca (Santanyí.) 

|| 2. Canó per empeltar. Morer se empelta de escudet y de canonet, Agustí Secr. 46. 

|| 3. Peça de vidre, de metall o d'altra matèria, en forma tubular, que serveix per guarnir vestits; cast. cañutillo. Un fil de canonets d'or en lo qual hi havia cent noranta huyt canonets d'or, Inv. Exarch. 

|| 4. Joc de nois (Val., Mall.); cast. chito. Per jugar-hi, posen un canó de canya dret en terra, i damunt ell posen una moneda perhom tots els jugadors; amb una altra moneda tiren des de certa distància cap al canó, i el jugador que el tomba guanya totes les monedes que hi havia damunt.

Quan he desat la paella gran, m'ha vingut el regust metàl·lic d'una truita d'escarxofa, i també l'olor de socarrim de quan la mama cridava Maccàtxins!, seguit d'un terrabastall de fogons. Quan he encapsat l'olla a pressió, florejada com de fireta, m'ha envaït una ferum mental de mongetes i cigrons, i també l'escalfor de sol de migdia a través d'una cortina de canonets. No sé quan la devíem treure. Els dies de vent, els canonets de plàstic verd,vermell i groc picaven com ungles llargues contra la porta del safareig. Al temps de calor ens feien pessigolles als genolls cada vegada que la partíem, enjogassats. Els dia que la Pili venia a fer la neteja, la cargolava sencera fent un nus estil Bob Marley perquè el terra de la cuina s'eixugués més ràpid. Quan pujava la senyora Amparo a xerrar amb la mama, jo en trenava i destrenava les tires de cara els geranis perquè es pensessin que no les escoltava. (Marta Rojals, Amb un Manley blanc, tot l'abecedari en ventall. Art. Revista L'Avenç, núm. 400, abril 2014, pàg. 10).

CANTATRIU f.

Cantant de teatre o concert; cast. cantatriz. ...El públic gros seguia admirant, en l'adorada cantatriu,... Caselles Mult.103.

    Etim.: pres del llatí cantātrīce, mat. sign. 

Cantatriu

Max era el més gran de nou germans. El seu pare era pagès. La seva germana segona era una cantatriu de l'Òpera de Viena. A la seva família hi havia una vena de talent artístic. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 354.].

CANYÀS m.

Malfeiner (Ross.); cast. gandul. Tu éts aquí estifladàs, pensant fora'l que menjaràs; tenes pas bergougna, cagnàs, Saisset Barraj. 8.

A Massy, ja sabia llegir i escriure. Un oculista del casc antic -le vieux Massy- va voler que portés una bena a 1'ull dreta perquè 1'esquerra, el canyàs, treballés i recuperés un poc d'agudesa visual.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 119.).

CANYELLA f.:

V. canella.

1. CANELLA o CANYELLA (i sa var. ort. ant. canela). f.

I. || 1. Os prim de la cama, i la part més prima d'aquesta (Berguedà, Barc., Igualada, Calasseit, Tortosa, Freginals, Benassal, Vinaròs, Llucena, Castelló, Val., Calp., Mall., Men., Eiv.); cast. canilla, espinilla. Trauli les canelles de tots los quatre peus, Dieç Menesc. ii, 33 vo. Tots los mols de les canelles e de les cames se sanch trahexen, Flos medic. 20. A voltes em fa tenir aigua fins a mitja canella, Massó Croq. 118.

|| 2. Os prim de l'antebraç (Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Ribera del Cinca, Mall.); cast. canilla. Quant lo falco o lo oçell, se trenca alguna canyella de la ala o's trenca la ala tota en redó, Anim. casar 73.

|| 3. Nervi del coll (Ciutadella).

|| 4. Tros de canya o bastonet que es posa a un os romput perquè no s'afluixi l'embenat (Empordà).

II. Aixeta || 1 (Alt Urgell, Pla de Lleida, Fraga, Tamarit, Ribera d'Ebre); cast. grifo, espita. Canyella de cup o bota: canalicula, Nebrija Dict. Quant més se beu del doll de ma canella, Guimerà Poes. 135. Y posanthi una fulla per canella, dexava'ls beure en ella, Verdaguer Fug. 45.

III.  Escorça aromàtica i un poc coenta, procedent de plantes dels gèneres Cinnamomum, Canella i Cassia lignea, de color terrós vermellenc, que s'usa com a espícies per aromatitzar i assaborir els aguiats; cast. canela. Carga de canela, doc. a. 1249 (RLR, iv, 247). Indi, canella e vermelo, doc. any 1295 (RLR, v, 86). Dix la canella que estava en la escudella del rey, Llull Arbre Sc. ii, 359. De canyella, III quintars per sportada, Consolat, c. 45. Ab la sabor, suau olor de tal canyella, Spill 11064. a) Color terrós vermellenc, característic de la dita escorça. Aquesta salsa no vol eser molt vermella, mes que sia entre canella e safrà, Flos medic. 209 vo. Dos pitxerets lluents y nans coló de canyella, Ignor. 71. Del morat al canyella, del canyella al groch, Girbal Pere Llarch 143.

IV. Canonet o bitlla petita per cabdellar fil (Lluçanès).

V. Telera de l'arada (Calasseit).

    Loc.

—Sobre tot, canyella, que fa bon brou!: exclamació per manifestar admiració o ponderar una cosa extraordinària (Mall.). Sobre tot, canyella! que fa bon brou. ¡Sa diada del Ram! Aquí si que'n tenim molts, de capítols que retreure, Alcover Cont. 77.

    Fon.:—I. kanéʎa (Esterri, Pont de S., Pobla de S., Sopeira, Calasseit, Tortosa, Benassal, Llucena, Cast., Val., Alzira); kanéʎɛ (Sort, Tremp, Massalcoreig, Sueca); kəɲéʎə (Bagà, Igualada, Men., Eiv.); kaɲéʎa (Freginals, Vinaròs); сəɲéʎə (Palma, Llucmajor, Manacor).—II. kanéʎə (Guissona, Oliana); kanéʎɛ (Organyà, Ponts, Bellpuig, Balaguer, Ll., Artesa, Fraga); kanéʎa (Tamarit, Tortosa).—III. kanéʎɛ (Pradell); kanéʎa (Morella, Benassal); kəɲéʎə (Empordà, Vic, Barc., Inca, Ciutadella, Eiv.); kaɲéʎa (Tortosa); сəɲéʎə (Palma, Manacor).—IV. kənéʎə (Lluçanès).—V. kanéʎa (Calasseit).

    Var. ort.: cayella (Sent Soví 18); quayella (Micer Johan 418).

    Etim.: del llatí cannĕlla, ‘canyeta’.

2. CANELLA f., grafia ant.

de canela (=candela). Com la posaua a dormir en lo lit, estaua ab vna canella en la ma, mirant e contemplant aquella dolçor de cara, Villena Vita Chr., c. 3.

Així que s'assegué a la barana, es tragué les sabates i els mitjons i s'arromangà els camals dels pantalons fins als genolls. Les seves canyelles nues tenien un aspecte rococó, plenes de varius i cicatrius. Igual eren les canyelles del meu pare quan era un home molt i molt vell.

En Kilgore Trout tenia les canyelles del meu pare. Eren regal meu. També li vaig donar els peus del meu pare, que eren llargs i estrets i sensibles. Eren blau cel. Eren peus artistics. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 189.].

Canyelles

Nikolas fou llançat al carrer, amb les canyelles marcades per les puntades de peu del verdulaire.

Nikolas se sentí vexat. Li havia calgut deixar-se besar repetidament, i, dos cops el dia, en pagament d'un menjar infame, havia sortit al carrer amb la panera del verdulaire, cridant: Sika freska! Sika freska!, amb la pretensió inútil de vendre figues als atenesos. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 56-57.].

1. CANYET m. 

|| 1. Paratge poblat de canyes (Mallorca); cast. cañal, cañedo. 

|| 2. Lloc on són soterrades les bísties (Plana de Vic, Vallès, Igualada); cast. muladar. Foren posats en cadeffal... e lo mateix dia foren cremats al canyet fora ciutat, Ardits, iii, 73 (a. 1489). 

|| 3. Sala de l'hospital civil en la qual són exposats els cadàvers de gent desconeguda, perquè el públic els pugui reconèixer (Barc.).

    Loc.

—Anar al canyet: morir-se; met., arruïnar-se (Barc., Tarr.).

    Fon.: kəɲέt (or.); kəɲə́t (mall.).

    Etim.: del llatí cannētum, mat. sign || 1.

2. CANYET m. 

|| 1. Planta arundinàcia: Arundo arenaria (Mall.). 

|| 2. Planta arundinàcia: Phagmites communis (Menorca). 

|| 3. Espècie d'aiguardent de canya (Men.).

    Etim.: derivat diminutiu de canya.

3. CANYET 

Llin. existent a La Bisbal, Cassà de la S., Fornells de la S., Gir., Pineda, Sarrià, Vidreres, etc.

Però això era ge­neral. Sant Andreu Alt vivia amb un etern ai al cor, per culpa d'aquesta cinglera tan alta que dic, una cinglera que s'aboca sobre un canyet. També vivia amb la rau-rau de casos, suc­cessos, mal tancats.(Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 23.).

CANYOT m.

|| 1. Canya del panís (Tortosa, val.). Li prometé casarse amb ella al batre'ls canyots, Guinot Capolls 19.

|| 2. Planta gramínia de l'espècie Phragmites communis, que forma canyes primes, fulles nombroses planes i amples, molt rasposes i amb una filera de pèls en lloc de lígula; panolla grossa i espessa, terminal, morada (Mall.). Es fa per terres humides.

|| 3. Planta de la família de les gramínies: Sorghum halepense (Mall.); cast. cañota, millaca. Té les canyes de 0'50 a 1'20 m., fulles verdes-groguenques linears allançades, panolla grossa amb espiguetes juntes, grogues o morades. Se troba en els camps del port d'Andratx i Sóller.

    Sinòn.: || 2, sisca, xisca, senill, senís, canyís, canyet, canyota.

Finalment, què sóc per a ella? Un canyot massa manyac, un pas­satemps a voltes agradable, un passerell passiu i apassionat, un colo­mí còmic i acomodatici. Tant li fot que pateixi, que m'endeuti, que sigui la nota de la ciutat. L'important és xuclar-me la sang fins a la fi.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 376.).

1. CAPARRA f. 

|| 1. Dolor fort al cap (Bagà, Vic, Manresa); cast. jaqueca. 

|| 2. Feixugor o enterboliment del cap (Moianès, Val.). Especialment, l'atuïment que agafa el bestiar cabrú i boví quan ha estat moltes hores sota l'acció dels raigs del sol (Merlès, Ripoll). 

|| 3. Malaltia del bestiar de llana, consistent en una espècie de ronya, que es cura fregant fort la pell amb oli de ginebre (Andorra).

    Etim.: derivat augmentatiu de cap.

2. CAPARRA f. 

Paparra (Ll., Camp de Tarr., Maestr., Val., Al.); cast. garrapata. Com un ruch ple de caparres, Martí G., Tip. mod. ii, 161.

    Fon.: kəpárə (Tarr.); kapárɛ (Ll.); kapára (Benassal, València, Cullera, Sueca, Pego).

3. CAPARRA f. 

Tàpera (or.); cast. alcaparra.

    Etim.: del llatí cappari, mat. sign.

4. CAPARRA f.: 

V. caparro.

Una obra totalment pietosa i honrosa, potser deureu pensar. I, com reacciona Noè, quan es desperta amb una caparra d'aquelles traïdores del vi novell? Va maleir el que l’havia trobat i va decretar que tots els de Cam passessin a ser criats de la família dels dos germans que havien entrat de cul a la seva habitació. (P. 30)

“Somnis desagradables, malsons suposo. Quan es converteix en malson, un somni? Els meus somnis continuen un cop ja estic desperta. És com tenir una caparra. Els somnis desagradables no deixen avançar la resta de la vida.” (P. 128)

(Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. ).

CAPARRÀS m. 

|| 1. Cap excessivament gros; cast. cabezón, cabezorro. Son caparràs blanc, ses amples espatlles, Ruyra Pinya, i, 45. 

|| 2. Gran talent o intel·ligència; cast. talentazo.

    Etim.: doble augmentatiu de cap.

Ella el veia des de la finestra de la seva habitació men­tre feia els deures. La imatge d'aquell caparrás derrotat sobre les potes li feia sentir un pes sobre 1'estómac, com si hi tingués un sac d'arrós. Quan no la veia ningú, li tirava pernil dolc per sobre la tanca, salsitxes de Frankfurt, os­sos que furtava del sopar. (Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàg. 66).

Hi ha un documental d'un artista, en el qual la gent d'un poble miner l'aclama, encantada de la vida, perquè els ha clavat un caparràs de vint-i-cinc metres d'al çada enmig d'un prat. I tu mires el caparràs i pen ses: quina putada. (Julià Guillamon. El tren de la bruixa. Ed. L'Avenç, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788416855267. 96 pgs. Pg. 11.).

CAPCINAL m.

|| 1. Capçal, coixí que els treballadors del camp improvisen amb la manta, el jac o altra peça de roba, per dormir en despoblat (Granollers); cast. cabezal.

|| 2. Capçalera del llit (Vic, Os de Balaguer); cast. cabecera.

|| 3. Barra que va d'un costat a l'altre del carro, en la part anterior i posterior d'aquest (Campos, Santanyí, Vilafr. de B.). V. capcional. 

Capcinal

Quan París va caure, el 14 de juny, mossèn Puig va plorar de ràbia. Havia rambolat com un heretge, donant cops de puny a tots el objectes que tenia a l'abast. S'havia acarnissat en el capcinal com si fos el mateix Hitler. Va ficar un carpant contra un dels armaris de ferro de la cambra. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 62.).

CAPCINEJAR v. intr.

Moure el cap; cast. cabecear. Temps ha no capcineges | vana i fatal com el serpent, Carner Ofrena 217. 

Capcinejant

Potser em di ran que només es tracta d'una mena de comèdia que representem per a nosaltres mateixos, una manera de mirar de reüll el comportament humà, una forma de complicitat. Basta pensar com anem pel món fent la rialleta, aclucant els ulls i capcinejant amb resignació o arronsant les espatlles francament astorats! [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 113.].

CAPCINELL m. 

Extrem superior; cast. remate, cúspide. Y no més surt de l'estanyol enterbolit el capcinell de la corona, Víct. Cat., Cayres 78.

La cara s'enllota en el fang, i només surt de l’estanyol enterbolit el capcinell de la corona... Ha acabat tot. A l'hora de tancar, els bous travessen la passera i lentament, l’un darrera l’altre, emprenen el camí de casa, ventant-se amb la cua i remusquejant per les vores dels camins. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 232).

CAPCINEJAR v. intr. 

Moure el cap; cast. cabecear. Temps ha no capcineges | vana i fatal com el serpent, Carner Ofrena 217.

Me'n vaig a dormir. -On és la teva mare? -Al llit. No suporta el capcineig... --Ah! —va murmurar Max distretament, Bona nit...  [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 170.].

CAPCIRÓ m. 

|| 1. Cap petit; cast. cabecita. Los moixonets... ajupint lo capsiró, Verdaguer Nazaret 10. 

|| 2. Extrem o punta d'una cosa; cast. punta. S'escorren i saltironen nirviosament els capcirons dels seus dits, Ruyra Pinya, i, 133. 

|| 3. La part superior del cabrestant (Barc.). 

|| 4. Capciró de pa: crostó o cantell de pa (Vic).

    Fon.: kəpsiɾó (or.).

    Etim.: probablement derivat diminutiu de capcer.

El fill sanglota. Surt de l'habitació, busca el metge. El metge en certifica la mort. Amb els capcirons li abaixa les parpelles. (Quim Monzó. Guadalajara -Vida dels profetes-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 159.).

Guanyaria més del doble i la feina era més descansada: havia de controlar els altres treballa­dors. Bevien vi. Jo tocaya amb els capcirons la lli­bertat. (P. 54)

Després em vaig trobar a la cuina de Las Jaras i eixugava ganivets llargs i esmolats amb por de tallar-me els capcirons dels dits a través del drap. (P. 57)

(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.).

Amb el capciró de l'índex es va resseguir les petites arrugues que naixien sota la cella, al punt on s'ajuntaven les parpelles. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 94.).

Glop de conyac. Deixa la copa a la tauleta, amb el capciró dels dits toca delicadament el telèfon com si volgués animar-lo a sonar i es dedica uns minuts a la pipa.  (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 73.).

CAPELLERA f. 

|| 1. Dona que fa o ven capells, o muller d'un capeller; cast. sombrerera. Na Camp vidua capellera, doc. a. 1378 (arx. mun. de Barc.). 

|| 2. Capsa que serveix per guardar capells; cast. sombrerera. 

|| 3. Planta de la família de les compostes: Petasites officinalis (Cat.); cast.sombrerera. 

|| 4. Llin. existent a Agullana, Banyoles, Berga, Figueres, Lledó, etc. Hi ha la variant Capelleras (St. Feliu de G., Torroella de Fluvià, Vilabertran, Vilallonga, Vilanant, Viure, etc.).

Des del principi la seva teoria havia estat que només li agradava la gent d'empenta; i certament, Hyacinth no havia tingut mai tanta empenta com quan se n'anava a «l'estranger», a la manera del senyor Vetch en el seu temps, amb una capellera. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 296.].

CAPERÓ o CAPIRÓ m.

|| 1. Cobricap que s'usava antigament, que era alt i acabat en punta, i a vegades s'estenia per avall formant una espècie de capeta que cobria les espatles i l'esquena; cast. capirote. Item per caperó, .l. palm e mig de presset vermel, doc. a. 1258 (Soldevila PG 443). Los sastres fan del drap gramalles e mantells e capes e gonelles e cotes e calces e caparons e d'altres vestedures, Llull Cont. 122, 7. Vestia huna gramalla blaua... e hun capiró blau vestit en son cap, Desclot Cròn., c. 104. Los jueus, la sobirana vestidura deuen portar tal que cobre totes les altres vestidures, deu esser feyta axi com capa... redona tota e closa ab caperó, Cost. Tort. I, ix, 3. No gaus portar... en capa ni en manteyl redon, aur ni argent... sino tan solament per lo tayl d'avant e per lo caperó e per les aletes, doc. a. 1306 (RLR, vii, 54). Llavors lo senyor rey gita lo caperó derrera, e dix-li: Senescal, vos conexets-me?, Muntaner Cròn., c. 90. Quels frares... no porten... ni capirons botonats ni longua cugulla, doc. a. 1366 (Miret Templers 363). Adés porten [les dones] capiró en lo cap, adés tovallola, Metge Somni iv. Per tal quels juheus en lo dit regne [de Mallorca] mils sien coneguts, ordonam e manam que daci avant haien a portar e porten lo capero ab la cugulla de un palm, feta a manera de embut e de corn, Ordenacions de Ferran I, a. 1413 (Vilanueva Viage, xxii, 261). Tots anauen ab les cares cubertes ab capirons de caualcar, Tirant, c. 173. Sengles gramalles de dol ab son capiró, doc. any 1485 (BSAL, x, 14). Statuexen e ordenen que dasi avant algu no puxa portar de pare, mare o muller, mes avant de XV dies lo capiró al cap e altres XV dies la gramalla e capiró al coll, doc. a. 1495 (BSAL, ii, 360).

|| 2. Barretina d'espart o estora que es posa damunt les portadores per veremar (Collbató, ap. Aguiló Dicc.).

|| 3. ant. Cobertora de roda d'una embarcació. Ill caperons de fust, de roda de galera, de proha, doc. a. 1465 (Butll. Exc. Cat. xxxviii, 212).

Caperó (escrit també Caparó): llinatge mallorquí.

    Etim.: derivat del llatí cappa (*cappariōne) ‘capa’. En francès, chaperon.

Caperó

Les quals paraules em foren cops de llança, veient-me menysprear per una tan dolenta bèstia com aquest arrocinat i malaurat ase. Mes, per venir a ma intenció, sabent, segons l'Escriptura, que qui sofreix no és pas vençut, deixant tot desplaer i melancolia amb mon caperó, adreci les següents paraules contra l'ase:...  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 39.).

Després que els dos escuders hagueren portat dos bons bastons, prengueren el fra menor pel caperó i començaren a batre'l. I com ells hagueren donat al dit framenor cent bastonades, vet el frare predicador qui començà a cridar, dient: "Això basta, senyor, car el framenor només ha demanat cent bastonades". Quan el framenor oi les paraules del frare predicador, digué suplicant, plorant i cridant: "No, senyor!  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 158.).

CAPFICO m. 

Acte de capficar dins l'aigua (Mall.); cast. zambullida. Perdien el temps per la mar pegant capficos i pescant, Vidal Mem. 61.

    Fon.: сapfíko (Palma); kapfíku (Sóller).

    Etim.: derivat postverbal de capficar.

CAPFICÓ m. 

|| 1. Acte de capficar (Manacor); cast. zambullida, chapuzón. Les fa fer un capficó dins l'infern, Alcover Cont. 72. 

|| 2. Sarment que fiquen dins el lloc on se n'ha mort un altre, fent-li treure el cap per una altra banda perquè posi arrels i creixi (Manacor); cast. acodo.

    Fon.: сapfikó (Manacor).

    Etim.: derivat de capficar.

(...) i vermell era també el Mini Cooper del meu oncle, que agafàvem per anar a pegar capficos a les roques d'Illetes i, sobretot, a Can Pastilla, on estiuejava n'aina Alzamora.(Emili Manzano. L'estiu vermell. Art. L'Avenç, 388, març 2013, p. 11).

Vaig arribar a l'hotel Formentor a mig matí, amb la intenció de pegar un bon capfico abans d'integrar-me en el ramal dels congressistes.(Emili Manzano, Llargueses de Castellet, art. Revista L'Avenç. 398, febrer 2014, pàg. 6)(Emili Manzano, Llargueses de Castellet, art. Revista L'Avenç. 398, febrer 2014, pàg. 7.).

CAPGIRELL m. 

|| 1. Girada que dóna un cos sobre si mateix tot caient (pir-or., or., occ.); cast.tumbo, voltereta. Començà de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirell que donà s'esberlà pel mig, Verdaguer Rond. 122. Que l'empenta rebuda el fes anar de capgirells rostos avall, Casaponce Cont. Vall. 76. 

|| 2. met. Canvi sobtat i molt complet; cast. trastorno, trastrueque. Anar de capgirells (o a capgirells): anar fent canvis sobtats.

    Fon.: kabʒiɾéʎ (pir-or., or., occ.).

    Etim.: derivat de capgirar.

Espolsava el cap, s’abraonava amb fúria a la feina, es posava a pensar obstinadament en coses llunyanes, fins resava i tot, amb una porfídia mecànica; mes, després d'esforços portentosos per exiliar-se de sa situació, per sostraure's a sa barrina, d’aconseguir-ho i tot per altra estoneta, el sobtava de nou el capgirell... Quan, rendit, no podent aguantar més aquella brega, amb si mateix, s’abandonava las, sense resistència, com una palla al corrent, hi trobava un benestar letàrgic, anihilador... (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 205.).

CAPIR v. tr. 

Comprendre, veure la raó de les coses (Empordà, Olot, Castelló); cast. concebir, comprender. No capint jo ses lliçons, Verdaguer Somni 156. Per fer capir d'alguna manera lo sublime dogma de la Trinitat, Collell Flor. xxv.

    Fon.: kəpí (or.); kapíɾ (val.).

    Etim.: del llatí capĕre ‘agafar’, ‘pendre’.

El doctor Preu, després de constatar aquest fet, escrivia el 1917: “El públic no capeix el grandiós benefici que ha de reportar als malalts de la ment i a la societat, la reorganització d'aquest servei benèfic. Carregat de vells prejudicis sobre la bogeria, no atina a pensar que el boig és un malalt corn qualsevol altre i que la bogeria és una malaltia curable en moltes de les seves formes.(Albert Balcells. La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 1996. ISBN: 84-8256-244-4. 600 pàgs. Pàg. 372).

Totes les coses s'han de començar per son començament, i el començament del ruralisme ha sigut, com era natural que sigués, la reproducció de lo més senzill, de lo que oferia més gros relleu i costava menys de veure i capir de lluny: la crosta externa. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 196.).

A la llum dels famals mullats, l'expressió cadavèrica de Jude era, efectivament, com si veiés gent on no hi havia ningú. De vegades es deturava davant d'una arcada, com si en veiés sortir algú; després mirava a una finestra, com si veiés una cara familiar al darrera. Li semblava sentir veus, les paraules de les quals repetia com si tractés de capir-ne el sentit. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 391.].

-Madona, aquí teniu aquests diners i doneu-los al vostre marit quan torni.

La dona els prengué i no capissà per què Gulfard deia això; però es pensà que ho feia perquè el seu company no s'adonés que ell els hi donava com a preu; per això ella digué:

-Ho faré de bon grat, però vull veure quants són.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 573]. 

Capir

El darrer! Lota, no tinc cap sentit pel mot: el darrer! No em dreço ara ací en tota la meva força ? i demà, estès, sense vida, a terra... Morir! ¿què vol dir això? Mira, somniem quan parlem de la mort. He vist morir algunes persones; però l'home és tan limitat que no té cap sentit per capir el començ ni la fi de la seva existència. Ara sóc meu, encara, teu !, teu, oh estimada ! I un moment després... separats, desunits... potser per sempre? No, Lota, no... ¿com puc esvanir-me, jo? (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 161.).

CAPISSOLA f. 

Talent, capacitat intel·lectual (Barc., Camp de Tarr., Maó); cast. cabeza, cholla.«Tenir molta capissola».

    Fon.: kəpisɔ́lə (Barc., Tarr.).

Ui...! Com demostro que hi ha embolicat vostè? Es necessita el Raimon Xánler, com a mínim! Però tranquil, home! Aquest tiu és un cabrón... Vostè jo, vostè més que jo, que jo conservo la capissola, queda dar? sabem que del cagarro de la carmanyola aquesta del menjador s'espantaria fins i tot un borne de la preparació intel·lectual com és ara el ministre d'Assumptes Exteriors.(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 43.).

El tercer dia, en canvi, el senyor Andreu només havia dit : "Esta be", i havia agafat l'Andreu de la ma, i havia tornat directament a casa, capjup, sense voler en­raonar de res, sense voler admirar-se de res, de manera que si el petit Andreu deia : "Mira quina mena de senyor que passa", per exemple, el senyor Andreu només deia :  (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 83.).

CAPLLETRA f. (i ant. també m.)

Lletra grossa i sovint ornamentada, emprada com a inicial del primer mot d'un llibre, capítol, paràgraf, etc.; cast. capital. Missalet ab belles imatges et belles capletres d'or, doc. any 1374 (Miret Templers 558). E del caplletra baix al sol de la pagina ixen moltes figures d'omens, Inv. Anfós V, 184. Ab un capletra blau e vermell, ibid. 185. Per mon salari de fer e deboxar once principis o caplletres florejades, doc. any 1449 (Arx. Gral. R. Val.). En les capletres dels capitols de la present obra, Gualbes Yst. Corpocr. 4. Y escriu ella tostemps aquelles caplletres, Viudes donz. 164.

És una mica estrany que no porti la marca típica de la fàbrica imperial, dues eles en­trellacades (la caplletra del nom del rei Lluís) i una tercera majúscula que variava, per indicar l'any d'elaboració. Però tant se val, en aquests llocs també feien excepcions. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 140.).

1. CAPMALL m.

Peça que formava part de l'asberc i era a manera de capulla de malles que cobria el cap del guerrer, i damunt la qual es posava el capell de ferro; cast. almófar. Va-li tal colp donar per mig del cap ab la espasa, quel capmall que portava vestit no li valch, que entro a les dents lo fené, Muntaner Cròn., c. 188. XII azbercs, los VI ap capmayls e VI menys de capmayls, doc. a. 1289 (BABL, vi, 62). Ha en la cambra del cambrer l açberg ab cammayl [sic], doc. a. 1299 (BABL, vi, 70). Dos bassinets gornits ab sos capsmays [sic] e caretes. Item una barreta ab son capmay, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 287). Un bacinet ab bavera... lo lo qual fou estofat ab son capmall de tota boca, Inv. Anfós V, 160. Abriga ab lo capmall sa testa bella, Canigó i.

    Etim.:encara incerta. Les formes corresponents en les altres llengües romàniques són el prov. capmalh, fr. camail, ital. camaglio; la forma provençal o la catalana semblen esser l'origen de les formes francesa i italiana (cfr. REW 1979). Segons Diez EWb 79, totes aquestes formes són compostes de cap i malla: aquesta etimologia topa amb la dificultat del canvi de gènere, car de cap i malla sembla que hauria sortit una forma capmalla i no capmall; per això Meyer-Lübke posa emperons a l'acceptació d'aquesta etimologia. Segons J. Brüch (ZRPh, lv, 454), la forma llatina originària hauria estat *capimalium, però sembla una formació bastant artificiosa.

2. CAPMALL m.

El cap posterior del ferro del càvec, oposat a l'aceró (Santanyí).

    Fon.:kammáј (Llombards, Santanyí).

    Etim.:compost de cap i mall.

Corria l'any 1214 de nostre Senyor Jesús, Déu del Cel.

Al capdavant, obrint camí, anaven tres escuders a cavall. Vestien el gonió, la túnica de malla de ferro, i es protegien el cap, el pit i la part superior de les espatlles amb el capmall, damunt del qual lluïen el capell de ferro. Duien les llances aixecades, ben dretes, i els escuts preparats. (Pàg. 36)

Jaume aturá el seu cavall davant mateix de 1'abat i deixa la sella al mateix temps que els seus cavallers. Duia un gonió de malla de ferro i un capmall que 1i anava gran. (Pàg. 139)

Duia el gonió i el capmall, com els escuders, peró, a diferéncia d'ells, el seu cap estava cobert per l'elm, el casc punxegut que tenia una llengua de ferro que protegía el nas. (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs.).

CAPMÀS m. 

|| 1. ant. Casa principal d'una masia. Declaran los dits pagesos esser obligats e tenguts dar e pagar per cascun capmas sexanta sous barcelonesos..., lo qual cens... imposam sobre los dits pagesos e masos, doc. a. 1486 (Monsalvatge Not. hist. xiii, 313). Ab la prohibissió... de pasturar ni fer pasturar aquells bestiars en lo empriu de las herbas de tots los capmasos se enclouen en dit terme, Canyelles Descr. 125. 

|| 2. a) Càlcul aproximat del valor d'un conjunt de coses que s'han de comprar o vendre (or., occ.). Farà un capmàs l'Hisenda, ni el blat ni res arriba, i es quedarà les terres, Ll. B. Nadal (Jochs Fl. 1895, p. 73).—b) Acte de vendre o comprar un conjunt de coses a ull, sense pesar ni mesurar (or., occ.); cast. pancada. Aquesta gent sempre fa un cap-maç. Tant te'n donaran ab dues camises més com ab dues camises menos, Girbal Pere llarch 331. 

|| 3. Negoci o assumpte que està a càrrec de qualcú i li ocupa el temps (Mall., Men.); cast. cuidado. «Tenir molts de capmassos»: tenir moltes coses a atendre, estar molt ocupat en diferents càrrecs o assumptes. 

|| 4. Espècie de ventalla, generalment de cartó, que es posa davant el foc perquè no molesti amb la seva ardor excessiva; cast. abanico de chimenea (Labèrnia Dicc.).

    Fon.: kəmmás (or.); kammás (occ., bal.).

    Etim.: del llatí caput mansi, mat. sign. || 1.

Ens digué que li havien demanat tres-centes pessetes per cada una, que havien fet un capmàs i li havien deixat les set per mil vuit-centes.  (Noel Clarasó. L'altra ciutat. Club Editor, Barcelona 1ª ed. 1968. 228 pgs. Pg. 203.).

CAPOC 

m. [IT] [BOS] Fibra blanca, fina i lleugera, molt semblant al cotó, que cobreix les llavors del capoquer i que serveix per a omplir coixins, matalassos, salvavides, etc. (http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=capoc)

Tot seguit l'emboliquen amb unes cortines d'escena que fan pudor de naftalina i li posen capes i capes de capoc al cor i als polsos: En Mundy recorda que quan van entrar a l'Alemanya de l'Est va veure que la policia fronterera portava uns estetoscopis molt grossos per auscultar objectes sospitosos. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 148 ].

CAPOLAR v. tr. 

|| 1. Tallar a trossets petits; cast. triturar, picar. Capolla [sic] lo ventre tant menut com puxes, MS. Klag. segle XIV, 21. Pot hom pendre de la polpa del moltó he capolale hom be en un tallador, Flos medic. 215. Y lansarashi damunt de totes herbes capolades, doc. a. 1568 (BSAL, viii, 118). 

|| 2. Ferir amb forta contusió, macar. 

|| 3. Fatigar fortament; cast. quebrantar, moler. Aquell esfors massa feixuch per a sa feble naturalesa el capolà tant, el masegà en tal grau, Pons Auca 206.

    Fon.: kəpulá (pir-or., or., men.); kapolá (occ., Maestrat); kapoláɾ (Cast., Val., Al.);kəpolá (Mall.).

    Etim.: del llatí *cappŭlare, mat. sign. || 1.

A en Pau li agradava arribar a casa i trobar-se el sopar a taula, la plata d'amanida amb una dotzena de fruites i hortalisses capolades i disposades a clapes, com en un àpat japonès. (Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-473-8. 328 pàgs. Pàg. 170).

Aquella matinada, mossèn Llàtzer se trobà més refet, més reeixit. Encara que capolat de cos pel llarg viatge i pels sotracs que li havia fet a l'ànima la visió d'aquell món tan feréstec i ple de runes a on li tocava viure d'aquí endavant, s'havia desvetllat bon xic serè i resolut, sentint-se en certs instants ple d’aquella fe que obra prodigis i muda de lloc valls i muntanyes... I això... que havia pas. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 42.).

Era allà enfora que es consumava fredament la violació cruenta de tot un món. I jo anava seguint amb la imaginació el pas de les columnes invasores, entre els duars destruïts i saquejats, les dones i les criatures capolades sota les potes dels cavalls i les rodes de les curenyes: travessava les selves desflorades per la xurma dels exèrcits colonials, i veia tombar un a un els arbres gegantins, escapçats per l’aixada de les civilitzacions; les tribus desfetes, les races exterminades, extingides amb glacial indiferència; els reis salvatges Vençuts, deportats per a sempre a millenars de llegües de la pàtria...» (La mirada enfora de l'Avenç. Art. revista L'Avenç, 436, jul./agost 2017. P. 49.).

Amb penes i fatics torna fins al castell de Carhaix, i es féu ado­bar les fericles. Els metges vingueren en gran nombre, però cap no sabé guarir-lo del verí, perquè ni el descobriren tan sols. No saberen fer cap emplastre per treure el verí fora; debades capolen i piquen Ilurs arrels, cullen herbes, componen beuratges: Tristany no fa sinó empitjorar, el verí se li escampa pel cos, s'esgrogueeix, i els ossos se Ii comencen a veure.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg.101.].

CAPONAR v. tr. 

|| 1. Castrar un animal, especialment un pollastre o altre animal de ploma; cast. capar. Obriu-li la ouera a la larga desde prop los pits fins a prop del ses com si habiets de obrir un poll pera caponarlo, Anim. casar 81. Caponar un boc o un mardà; castrar-lo quan és vell (Calasseit). 

|| 2. Cobrir el gall a la gallina, o el colom a la seva femella (Bal.); cast. gallear, pisar. 

|| 3. Precedir la germana petita a la major en el casar-se (or., occ.); cast. dar capote. «La més petita ha caponat la pubilla». 

|| 4. Cremar molt el sol, atuir amb l'excés d'ardor (Mall.). «Fa un sol que capona» (Manacor).

    Fon.: kəpuná (or., men.); kaponá (occ.); kaponáɾ (val.); kəponá (mall.).

    Etim.: derivat de capó.

Escolteu aquest altre, mes obert,

Et nudam pressi corpus adusque meum,em sembla que em capona. Que Marcial arromangui Venus a la seva guisa, no arriba pas a fer-la aparèixer tan sencera. Qui ho diu tot ens sadolla i ens desdelita; qui to por d'expressar-se ens mena a pensar mes del que no hi ha.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 104.].

CAPOLL m. 

|| 1. Poncella; la flor abans d'obrir-se; cast. capullo. 

|| 2. Ametló o coberta protectora que elaboren les larves de certs insectes, especialment el cuc de seda, segregant un fil i distribuint-lo en totes les direccions; cast. capullo.Capoll mort: aquell en el qual el cuc ha mort durant l'operació de filar-lo. Capoll pixat: el que esdevé tacat per les secrecions d'algun cuc estrany, o sia, diferent del que l'ha construït. Capoll tacat: el que té la seda tacada per haver-se mort el cuc en el seu interior. 

|| 3. Tija que uneix el fruit a la branca; cast. pezón. Item sia pres vy uermel e-tres o quatre quapolls de boques de magrana dolsa, Micer Johan 420. Trencant amb un cop de vimella'l capoll [del raïm], Pous Empord. 4. 

|| 4. La volva o bolló que cobreix el gra de blat (Sueca, Cullera, Ador); cast.cascabillo. 

|| 5. Agafall cilíndric situat al cap d'amunt de la baldufa, que serveix per lligar hi el cordó que s'empra per fer-la ballar (or., bal.); cast. pezón. 

|| 6. Extremitat d'un cos llarguer, en general; cast. cabo, extremo. Els ossos, cansats d'anar ballant un al cim del capoll de l'altre. Víct. Cat., Ombr. 23. Especialment: a)Capoll del membre: prepuci.—b) L'extremitat d'un farciment, lligada amb un fil (Mall., Men.). «Capoll de botifarró».—c) Allò que queda després de serrar les bigues de l'arbre (Mall.); cast. cabaco, punta.—d) pl. En els cavalls i egües, els peus, el morro i les crins (Un Mall. Dicc.); cast. cabos.—e) pl. Les peces petites de vestir, com el capell, calces, sabates, etc.; cast. cabos (Un Mall. Dicc.).—f) Capoll de muntanya:el cim d'una muntanya (Castelló). 

|| 7. Home molt robust i forçut, o molt superior als altres en algun aspecte (Mall.). «Aquest futbolista és un capoll».

    Loc.—a) Ballar de capoll: veure's obligat a intervenir molt activament en una cosa o a posar tots els mitjans per vèncer dificultats (Mall., Men.). Ballar-hi el dimoni de capoll (en una cosa): haver-hi un gran moviment, una activitat extraordinària o un seguit de dificultats (Mall.). O el dimoni hi ballarà de capoll, o han de sebre per què no m'han volgut donar més claricies, Alcover Rond. ii, 293.—b) Pendre sa figa p'es capoll: pendre les coses en mal sentit, donar-se'n per ofesos (Mallorca). No'n mancan may qu'agafan sa figa p'es capoll, Ignor. 8.

    Fon.: kəpóʎ (or., bal.); kapóʎ (occ., val.).

    Intens.: capollet, capollot, capollàs, capollarro.

    Etim.: probablement d'un mot llatí vg. *cappŭllu, producte d'un creuament decappĕllu ‘capell’ i de cucŭllu ‘capulla’, segons Corominas DECast, i, 660.

El cervell li fa una frenada. Qué vol dir, sord? Sord de no sentir-hi? El noi s'enretira els cabells i es tomba per mostrar-li l'orella esquerra, la de les dues arracades, i re­peteix l'operació amb la dreta, perforada per una tercera anella. Al revers hi descansen dos capolls futuristes, que revelen els circuits sota una pell semitransparent. De ca­dascun surt un conducte incolor que s'endinsa pel laberint de l'orella, com si la suplís d'aire. El tap del forat esquerre és groc, l'altre és blau. (Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàgs. 90-91.).

L'homenet (perquè per tal de cabre a la torreta, el soldat havia de ser preferiblement petit) s'ajupia al seu niu tan estret amb les metralladores: ficat en aquest capoll semblava un d'aquells insectes atrapats dins d'una ampolla.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 21.]. 

CAPOQUER

El capoquer (Ceiba pentandra) és un arbre tropical conreat per la seva fibra, el capoc.

L'arbre és originari de l'Amèrica central, on és conegut amb els noms de ceiba i kapok, i té una gran importància en la cultura i el folklore maies.

És un arbre gran, de 60 a 70 m d'alt. El tronc pot fer més de 3 metres de diàmetre. Té fulles compostes palmades de 5 a 9 folíols cadascú de fins a 20 cm de llarg. Els fruits, de 15 cm, tenen fibra a l'interior.

És conreat a l'Àsia, especialment a Java, Malàisia i arreu d'Indonèsia, però també a les Filipines i a l'Amèrica del Sud.

La ceiba és l'arbre nacional de Puerto Rico i de Guatemala.

La seva és una fibra lleugera, resistent, altament inflamable i resistent a l'aigua. El capoc no es pot teixir, però serveix com a material per a omplir (coixins, matalassos, etc.) i com a aïllant. (Viquipèdia)

Capoquer (Viquipèdia)

...i de vegades emprenien rabiosament el vol quan passava algun cotxe, negres i blancs i bellicosos, cap a la branca baixa d’un capoquer, i què dirien els altres si se li acudís voler protegir aquells nens-corbs, ella que, per sort, encara tenia la cara de la Khady Demba i en duia el nom, i conservaria la cara humana mentre continués dins del cotxe, mentre continués observant fixament el clatell arranat i gras del conductor i així es mantingués fora del domini d’aquell home, d’aquell ocell ferotge de peus lleugers, què dirien de la Khady Demba, de la Khady Demba.  [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 245.].

Hélène no es movia, mi rava, petrificada per la sorpresa, aquella pacífica terra. Po meres... Semblava tan extraordinari com veure créixer coco ters, capoquers, l'arbre del pa... Després va aparèixer Rouen i, aquell mateix vespre, París...   [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 170.].

CAPOT m. 

|| 1. Peça llarga d'abric, generalment de burell o altra roba gruixada, amb mànegues i capulla, que porten els pastors i portaven abans els pagesos en general; cast. capote.Capot de burell, doc. a. 1574 (Aguiló Dicc.). Quan als vespres me posava'l capot,Vilanova Obres, iv, 220. 

|| 2. Peça de vestit modern, feta a manera de jac, que cobreix des del coll fins a mitjan cama, i la duen els homes damunt el vestit usual per defensar-se del fred (Mall., Men.); cast. abrigo, gabán, sobretodo. Diuen capot les persones influïdes pel llenguatge de la pagesia; els ciutadans diuen abric. 

|| 3. Nuvolada negra (Aladern Dicc.). 

|| 4. Jugada de cartes en què un jugador fa totes les vases i deixa l'altre sense fer ne cap; cast. capote. Donar capot (a algú): no permetre-li fer cap vasa en el joc de cartes. 

|| 5. Donar capot o tallar capot a qualcú: no esperar-lo per menjar; posar-se a menjar sense ell, si no hi arriba d'hora (Empordà, Bal.).

    Refr.—a) «Poca roba és un capot»: vol dir que les coses poques fan poc servei (Val.).—b) «Qui té capot se tapa com pot» (Val., Alcoi).

    Fon.: kəpɔ́t (or.); kapɔ́t (occ., val.); kəpɔ̞́t (bal.).

    Intens.—a) Augm.: capotàs, capotarro, capotot.—b) Dim.: capotet, capotetxo, capotel·lo, capoteu, capotí, capotiu, capotó.

    Etim.: derivat augmentatiu de capa.

-A l'hora de dinar és quan fem capot -digué amb certa satisfacció, tot guardant la bossa de Peter en un armari-. A més, cada vespre tenim un parell de festes. É clar que ve molta gent nova. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 184.).

CAPTENIR v. refl. 

Obrar, portar-se de tal o tal manera en determinades circumstàncies o envers d'una persona o cosa determinada; cast. comportarse, proceder. Com uos en cabtenriets,doc. a. 1250 (Pujol Doc. 23). En tot quant fa bé se capté, Llull Rim. 256. E yo, per tal que mal no's captenguen de uos, no gos començar neguna re, Jaume I, Cròn. 23. Com se degués captenir en aquell viatge, Desclot Cròn., c. 168.Madona la regina captench-se molt bé de mi, Muntaner Cròn., c. 269. Ara veurem com se captendran aquells, Curial, i, 27.

    Etim.: del llatí caput tĕnēre, ‘tenir cap’.

Els jueus podien ser estimulants intel·lectualment, però no eren com havia de ser la gent. Solien anar mal abillats i es captenien malament, com la senyora Bloch, la qual havia aconseguit que els polonesos la duguessin a una casa on sabia que no era ben rebuda.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 148).

De tota manera, el que m'interessava no era ja el tema de la discussió. Era el seu capteniment. Era la insinuació (que jo podia "llegir" en els favors que em concedia: l'Obstler, el jardí, el to civilitzat de la conversa) que, d'alguna manera que no podia acabar de definir, jo li pertanyia. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 196].

Per a Quétin els catalans són aspres de caràcter, primitius d'expressió, vehements en el capteniment, bruscs (aquells qui no han estat polits per l'educació). (Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona. Aproximació a vint segles d'història. Ed. La Busca, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-89986-20-7. 190 pàgs. Pàg. 108.).

Eren aquest capteniment esquerp, aquests narius con­tinguts, aquest mentó vehement, que el feien tan semblant a l'home del quadre.   [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 16.].

Capteniment

S'inclina i el besa fins i tot als llocs públics, al Club de la Pedrera, on sopen de vegades, a les recepcions de la Fundació Bloomington... I què fa ell en aquestes situacions violentes? Doncs somriure i continuar somrient, com si aquell fos el capteniment normal entre marits i mullers. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 120.].

Capteniment

Moltes persones haurien afirmat que era una dona esplèndida per a la seva edat i sens dubte ho era, almenys pel que fa a l'aspecte físic; però el rostre i el capteniment mostraven una altivesa insuportable. Tenia unes faccions romanes i sotabarba que desapareixia en un coll que semblava una columna: a mi em feia l'efecte que l'orgull no solament li inflava i enfosquia les faccions sinó que fins i tot les hi arrugava; la barbeta, sostinguda pel mateix principi, tenia una rectitud gairebé sobre natural. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 189.].

Capteniment

És la natura que és més forta que tu, i ja està. Ens prova en un capteniment i ja no en podem sortir, d'aquest capteniment. Jo, havia arrencat en una direcció d'inquietud. Et prens a poc a poc el teu paper i el teu destí seriosament sense adonar-te'n ben bé i després, quan gires el cap, és massa tard per canviar-lo. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 259.].

Capteniment

L'ètica convoca inevitablement la necessitat de la llibertat. O hi ha llibertat, possibilitat i potència de llibertat, o no hi ha capteniment, ètica, decisió. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 336.).

Capteniments

Cuiners, sastres, dissenyadors, industrials, polítics i banquers emeten des dels altaveus que els posen al davant tota mena de consignes ètiques. Al lloc on es barregen comerç, especulació i usura hi ha una activi tat contínua per elaborar capteniments morals que facin feliç l'home. Al si mateix de la riquesa neixen les fórmules de salvació dels desgraciats contemporanis. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 621.).

Capteniment

No és que hagués canviat de capteniment envers la família, per la qual, i especialment cap a aquella deixalla de la senyora Vincenza, semblava que nodria rancors misteriosos, però com a mínim no estava tancat a casa, sinó que es veia empès a una evasió contínua, a barrejar-se en aquell món degenerat sorgit de la guerra. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 177.].

CARAGANA 

Arbre

Caraganes

Déu la veu, és clar. Per força. Déu l'observa quan, a la fines tra, guaita i guaita les ombres de les caraganes travessant el camí, o quan, asseguda en una de les cadires de la cuina, paralitzada davant el cistell de la roba per sargir, contempla una mosca que s'arrossega per damunt la taula. Els minuts s'escolen, esdevenen una hora, de vegades dues. Aquells segments de temps no tenen cap relació amb cap altre temps que ella reconegui. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 19-20.].

CARALL m.

|| 1. Membre viril; cast. carajo. S'ha perdut quasi totalment la consciència d'aquest significat, del qual es conserven reminiscències en alguns noms d'animals marins: a) Carall de rei: peix pla, de color vermell i verd, de devés 20 cm. de llarg (St. Feliu de G.).—b) Carai marí: animal de mar, de devés tres polzades de llarg i de color fosc; en el cap, que a penes es distingeix del cos, té com dues banyetes, i tot ell fa una olor desagradable; cast. huevo de pulpo (Amengual Dicc.).—c) Carall de jan: substància d'origen vegetal que la mar escup (Vilan. i G., ap. Roig-Amades Voc. naveg.).

|| 2. Òrgans genitals femenins (Pont de S.).

|| 3. S'usa com a interjecció, per manifestar admiració, impaciència, etc. Apareix amb moltes variants de forma, per eufemisme: carai, canai, caraixu, caram, caramba, caraina, canyai, caral, etc. Carai! a tu t'en faré, Alcover Cont. 460. Cobrint la retirada ab un «Vés al canayl», Víct. Cat., Sol. 85. Enviar al carall: enviar a mal viatge (or., occ., val., bal.).

|| 4. adj. Molt llest o entremaliat, que té més vivor que els altres; estrany, difícil de dominar; cast. puñetero. «Ses gallines són caraies | si no tenen ponedor, | se'n van a fer es niaró | damunt tres o quatre paies» (cançó pop. Mall.). «Aquesta dona és molt caraia; li haurem d'estar alerta!»«Es teu nin és un carai» (Mall.). Carai marí: al·lot desbaratat, que sempre fa entremaliadures (Men.). «No sé quin carall d'home és aquest!» (Vallès, Penedès). «Això de treballar a les mines és una feina molt caralla».

|| 5. Beneitot, curt d'enteniment (or.); cast. bobalicón, tonto. «Ets un carall de mitja cerilla» (Vallès).

    Refr.—a) «Els escrúpols de Fra Gargai, qui per no dir fotre deia carai»: es diu dels escrúpols hipòcrites de persones que manifesten repugnància a certes coses i no en tenen per a fer-ne de més dolentes (Men.).—b) «Gent de la Vall, gent de carall»: es diu referint-se a la gent de la Vall d'Uixó (Moncofa, ap. Sanchis Top. 94).

    Cult. pop.—El mot carall no és mirat com a vertadera flastomia; el consideren paraula poc fina, però passadora. Hi ha alguna expressió en què es conserven reminiscències del significat obscè que tenia antigament, per exemple en la frase «Mal carall te fot!», que es diu molt a l'Empordà per expressar impaciència contra algú. Segons l'explicació d'una dona de Montcada, carall era el renec de la Mare-de-Déu (!): diu que Maria Santíssima va anar a comprar alls i els trobava molt cars, i se n'anava dient: «Car all! car all!»; i d'aquí ve que aquest renec el diuen els capellans i tot.—Hi ha un joc de paraules que consisteix a fer dir a un noi aquestes fórmules de numeració: «Un arai, dos arais, tres arais, quatre arais, cinc arais»; en dir «cinc arais», es pronuncia ben igual que si es digués «cinc carais», i els circumstants es burlen del qui ho diu, per tal com li han fet dir un renec (Llofriu).

    Fon.: kəɾáʎ (or.); kaɾáʎ (occ., val.); kəɾáј (Empordà, Olot, Vallès, Pineda, Mall., Men., Eiv.).—Formes eufèmiques: kəɾáɫ (Olot, Empordà); kənáј (Empordà, Men.); kəɲáј (Llofriu); kəɾáјnə (Olot); kəɾám (or.); kəɾát (or.); kəɾámbə (or., bal.); kaɾámba (occ., val.); kəɾáʦu (or.); kaɾátso (val.); kəɾáʦus (or.); kəɾáw (or.); kəɾáјʃu (Men.); kənáјʃu (Men.).

    Intens.—a) Augm.: carallàs, carallot.—b) Dim.: carallet, caralló.

    Etim.: incerta; potser d'un mot llatí *characŭlum, procedent del gr. χάραξ, ‘pal’ (cfr. Moll Supl. 810, Meyer-Lübke REW 3a ed., 1672 b); però Corominas DECast, i, 668 posa objeccions a la procedència grega de characŭlum i considera més probable una base llatina *caracŭlum, ‘membre viril’, derivada de carĕre ‘cardar llana’ i secundàriament ‘tenir coit’.

Però el carall sempre pot més que el deure. Ara l'hi demostraré.  [Paul Auster. La nit de l'oracle (Oracle Night, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429759075. 251 p. P. 158].

CARALLEJAR v. intr.

Passar el temps en carallades, en coses inútils (Olot, Vall d'Àneu, Montblanc).

    Fon.: kəɾəјəʒá (Olot); kəɾəʎəјʒá (Montblanc); kaɾaʎeјá (Esterri).

Cada hora s'aixecava i carallejava amb els passatgers que baíxa­ven del tren. Esperava uns minuts i, a l'hora manada, donava el se­nyal de sortida amb la bandereta roja i el xiulet reglamentaris.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 16.).

El padrí, mig en francés mig en catalá, m'explicava anécdotes de la seua joventut. Es revelava inesgotable, més xerraire que jo, encara. Carallejava sense parar. D'aquell viatge també recordi les fotos en blanc i negre de les principals riqueses turístiques de Franca que decoraven els compartiments.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 162.).

El boig es va amagar en el jardí tropical esperant la fins a l'alba, es va acarnissar en les reixes de ferro de la reserva on dormien els volums delejats. Ja havia torçut quatre reixes, però li calgué renunciar abans que arribessin els bibliotecaris. No carallejava. Vaig veure els quatre barrots torcits. A dalt de l'escala al quart pis, m'amenaçà de mort si cantava. Aquella ide­iassa delirant prenia proporcions inquietants. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 192.).

CARAMADA f. var. eufèmica 

per carallada. Ells no volgueren pompa ni caramades, Oller Esc. pobr. 90.

CARALLADA f. 

|| 1. Feta estranya, poc avinguda, pròpia de gent informal (Mall., Men.); cast. trastada. «Quina carallada és estada aquesta!»

|| 2. Cosa petita o de poca importància (Ribagorça, Tortosa); cast. futesa, friolera. «A l'hostal m'han donat una carallada»: m'han donat una mica de menjar (Pont de S.). 

|| 3. pl. Romanços, coses petites, impertinents, que amoïnen (Empordà, Pobla de L., Vallès, Penedès); cast. cuentos. «No em vinguis amb carallades!»«Això són carallades de la vora del foc» (Empordà). Un home carregat de carallades: un home divertit, de bon humor (Pobla de L.). 

|| 4. Burla, expressió ofensiva (Eiv.).

    Fon.: kəɾəʎáðə (Barc.); kaɾaʎáða (Pont de S., Tortosa); kəɾəјáðə (Empordà, Pobla de L., Vallès, Penedès, Mall., Eiv.); kəɾəáðə (Men.).

    Etim.: derivat de carall.

Uns quants anys d'estudiar i, després, mitja hora per a dir missa i tot el dia de platxéria. Amb això, deixa't de caramades, noi.(Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 120.).

La cabellera de Lionel Jospin pels entesos de la política francesa. Aquell colós, amb el seu aire estricte, ens va impressionar. Al cap d'una hora ja !'esbroncàvem. Des del fons de Paula, en Vergniaux ha­via afluixat una carallada. El professor Fontaine no havia reaccionat. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 107.).

Jo em sentia més aviat «lletraferit de la necessitat» però ningú no va entendre la meua carallada.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 144.).

L'escriptor va perdre el procés contra el batlle, però, dotze més anys més tard, el polític va acabar al ganxo. Ara que Jacques Médecin s'ha morí, li he de reconèixer, malgrat tots els seus defectes, que estimava apassionadament la seva ciutat. Durant les campanyes electorals, alternava el francès amb el niçard. Saludava els electors amb un "Ciao bicon!" («Hola, titoletal») expli­cava quatre carallades i mirava d'embellir la ciutat.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 268.).

CARAMELL m. 

|| 1. Tros llarguer d'una matèria més o menys sòlida, resultat de la solidificació o espessiment d'un líquid. Esbufegant i escupint caramells de brumera, Víct. Cat., Ombr. 86. Especialment: a) Tros llarguer de glaç; cast. carámbano, cerrión. Las teuladas tenian un caramell de gel, doc. a. 1726 (Hist. Sóller, i, 152).—b) Concreció calcària que penja en el treginat o s'eleva en el sòl de certes coves, procedent de degotissos d'aigua barrejada amb bicarbonat de calç; cast. estalactita (la de dalt), estalagmita (la de baix).—c) Cadascun dels trossos de pasta llargueruts que surten de la màquina capoladora quan capolen el sagí del porc (Men.).—d) pl. Filaments de cànem que cauen en espadar-lo (Mall.).—e) Fil de cera que davalla fusa per la superfície d'un ciri o candela, i que en pendre's hi queda adherida; cast. moco. 

|| 2. Fil prim de cànem que s'empra per a diferents usos de pesca (Empordà, Vilan. i G.). El roc..., lligat amb un caramell, ens va servir d'àncora, Ruyra Pinya, i,35. 

|| 3. Bocí de ble molt cremat que ja no fa bona claror (or.); cast. moco. Convensuda de que'ls caramells dels brocs... ja no's revifarien, Pons Auca 11. 

|| 4. Fer caramell: fugir les cabres en corrua llarga, en forma de processó (Mall.). 

|| 5. Moure un caramell: moure soroll, armar gresca (Val., ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: kəɾəméʎ (oc., bal.); kaɾaméʎ (occ., val.).

    Etim.: del llatí calamĕllu, ‘canyeta’.

L'estructura d'uns caramells en procés de desglaç. (Viquipèdia)

CARAVANSERRALL

El caravanserrall (del persa كاروان caravan, "viatgers" i سرا sarayı, "hostal", "refugi", "palau") o khan, era un edifici situat al llarg de les grans vies de comunicació del món musulmà (especialment les de la ruta de la seda) destinat a acollir les caravanes al fi d'una etapa de viatge. Estava constituït en general per quatre cossos d'habitació, sovint amb un pis, amb un gran pati interior quadrat per a acollir els camells i cavalls; hi havia una font per a les ablucions i a vegades també una mesquita. A les ciutats de certa importància, a més la seva funció d'hostal, era utilitzat per a vendre-hi les mercaderies. Correspon als alfòndecs (al-funduk) mediterranis. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Caravanserrall)

El fonduk o caravanserrall, per als mudèjars que viatjaven o per als mercaders musulmans estrangers, era una característica de les viles comercials del país. A Biar, el 1257, el rei En Jaume va ordenar que es fessin obres al fonduk, i a les botigues de vins, «estables, llits, i a tot el necessari per tal que els mercaders s'hi poguessin allotjar confortablement amb llurs gèneres, animals i possessions»; a concontinuació el va llogar per quatre anys «a l'aljama dels sarraïns de Biar i a tots els sarraïns de la mateixa aljama».(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 154.).

«Mare, on vaig?» «A casa te a Rússia.» I vaig arribar a casa meva. Ningú no m'espera ningú no ens prestava atenció. Ningú no ens preguntava res. Avui tot Moscou és una gran estació. Un caravanserrall. Ràpidament se'm van acabar els diners.  [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 288.].

CARCANYOL m. 

|| 1. Larinx, gargamellot (Ripollès, Rupit); cast. gaznate, garganta. Ara que hem trencat el cuc y remullat el carcanyol, Catllar 9-juny-1921. 

|| 2. El buit que roman a ambdós costats d'una volta, entre l'arc d'extradós i la part superior d'aquella (or.); cast. seno. Aquell trau donava en el carcanyol d'una volta antiga y era ben bé un catau, Víct. Cat., Cayres 101. 

|| 3. Conjunt d'alguns cossos units compactament (Mall.); cast. burujo, piña.«Mira quin carcanyol de metles, en aquell brot». «Els caragols davall aquella llosa estan a carcanyols».

    Fon.: kəɾkəɲɔ̞́ɫ (or., mall.).

    Sinòn.: || 1, carcanyell, gargamella, gargamellot, carcabòs;— || 3, cacarrell, pilot, pinyoc, manyoc.

    Etim.: derivat per carcany. Es difícil de veure la relació de significat de ‘coll’ amb el || 3, ‘conjunt de coses unides compactament’; tal vegada aquesta accepció hauria d'anar en article a part.

Fort com un roure, dret com un pi, tot estella, aquell home anava a captar per deport, per costum, per ganduleria, per espargiment i per profit: per tot, menys per necessitat, puix tenia diners a rèdit, havia casat quatre filles amb el dret de mil lliures a cada una, i encara se sospitava que tenia un picotí d'unces amagat en el carcanyol d'una volta. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 45).

CARCULLA f. 

Petxina (or.); cast. concha. L'ajudava a fer confitures y flors de carculles, Víct. Cat., Cayres 191. Un quinqué de llauna verda, ab la carculla reflectint com un grapat d'adamants, Víct. Cat., Sol. 37. Sota la carculla de la capota [del cotxe],Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 65).

    Etim.: probablement del grec-llatí corculium, var. de conchylium ‘petxina’ (cfr. REW 2114).

Va oferir la mà a en Mattia. Ell la va agafar, al principi una mica insegur. Es va deixar portar fora de la biblioteca, amb la mateixa confiança indefensa amb la qual feia anys s'havia deixat arrossegar al lavabo de noies. Amb el temps, les proporcions entre les seves mans havien canviat. Ara els seu dits envoltaven completament les de l'Alice, com les valves aspres d'una carculla. (Paolo Giordano. La solitud dels nombres primers, La solitude dei numeri primi, trad. Anna Casassas. Edicions 62, Barcelona,2ª ed., 2009. ISBN: 978-84-297-6193-1. 312 pàgs. Pàg.153.).

Mes, potser que algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres resseques, i despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor mai, potser sí que l'escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes, i aquell dia, oh esvelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis tristos, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: -Agafa'l sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d'estofa de Penélope...(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 16.).

 CARGOLET m.

Ocell de la família dels troglodítids: Troglodytes parvulus Koch. (Gir.); cast. chochín, castañita, ratilla. És molt petit, de plomatge pardós vermellenc amb retxetes quasi negres per damunt, i per davall gris blanquinós.

Ha passat el dia rumiant alguna cosa que el preocupa i está cansat de pensar. Té mal de cap i se sent mig marejat per culpa d'uns cigarrets que s'ha fet cargoLet i Fumar després de dinar. [Alaa Al Aswani. L'edifici Iaqubian ('Imarut Ya 'qubyan. Tard. Pius Alibek). Edicions de 1984, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061804. 236 pàgs. Pàg. 58.].

CARINAR v. intr. 

Xisclar. Pes teu pare-no t'apurus: no és ell qui ha carinat, Ruyra Pinya, ii, 90. (V. carnar).

CARNAR v. intr. 

Guiscar (se diu dels conills i dels infants) (Esterri). V. carinar.

El senyor Pepet va caure de genolls.

—Llucial —va carinar—. Lluciá! Qué ha fet? Per qué ha por­tat...?

Al primer pis es va tombar una taula. Se sentien salts. «Foc!», se sentia. «Hoc!» (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 267.).

CARMESINA

Túnica: peça de vestir que podien dur homes i dones, semblant a una bata. (Tirant lo Blanc; Joanot Martorell - El Rincón del Vago 

https://html.rincondelvago.com › ... › Literatura

La princesa Carmesina i Tirant parlen i Tirant li acaba confessant que està ... )

Carmesina

Saltà del llit i es posà la bata carmesina sobre el pijama de seda blau. Després es passà una mà blanca i fina per l'espessa cabellera negra. Elise va pensar, mirant-li la gorja nua, que mai no havia vist una pell tan blanca i tan fina. Potser ell s'adonà de l’admiració que hi havia en els ulls de la noia, per què la mirà amb interès i li va somriure.

-Acosta't! -li digué amablement. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 255.].

CARNUM m.

|| 1. Gran quantitat de carn (Empordà, Bal.).

|| 2. Carn estantissa. Pudor de carnum (Aguiló Dicc.). 

Carnum

Però, ben mirat va ser més aviat a mi, a qui això va anar bé... Em va com deslliurar de la situació... Només que hauries dit també que el carnum aquell només esperava el moment que jo em descordés per tractar-me pel seu cantó amb tots els noms del porc que sabia! Si me'n va treure llavors, i de quina manera! “Lladre! Gandul...", que m'escarnia. "No tens ni ofici!... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 503.].

CARNÚS m. 

|| 1. Excrescència carnosa que es produeix principalment a una ferida o contusió (Cast., Maestr., Val.); cast. carnosidad, bezo. 

|| 2. Carn dolenta adherida al cuiro d'un animal escorxat; cast. carnaza. Posaula dintre en vn cuyro de vn coll de poll o de altre ocell que sia ben pelat e netejat de carnusos, Anim. casar 70. 

|| 3. Animal mort, o tros de carn que es corromp (pir-or., Pallars, Tremp, Urgell); cast. carroña. Una barreja de carnús que salta | és aquest món mig lliure mig esclau, Sagarra Comte 272. 

|| 4. Home brut, deixadot, que fa fàstic (Lluçanès, Barc., Tarr.); cast. zarrapastroso. Mal que el burg-mestre fos lleig i carnús, tot això no prova res contra mi, Ruyra E-Ch 94. 

|| 5. Home gros de còrpora i curt d'enteniment (Ribagorça, Pla de Llobregat, Floresta).

    Fon.: kəɾnús (pir-or., or.); kaɾnús (occ., val.).

    Etim.: derivat de carn amb el sufix pejoratiu -ús.

De cop es va sentir un crit, aiho!, aiho! i em vaig estirar de bocaterrosa. Acabava d'arribar el Tiró, el malparit del peó caminer, l'escòria i gangrena i carnús; el yerro, el cap dels feixistes locals (però que podria haver sigut cap de qualsevol cosa) (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN:9788482649757. 192 pp. Pàg. 160.).

CARPANT m.

Bufetada (Conflent). 

Carpant

Quan París va caure, el 14 de juny, mossèn Puig va plorar de ràbia. Havia rambolat com un heretge, donant cops de puny a tots el objectes que tenia a l'abast. S'havia acarnissat en el capcinal com si fos el mateix Hitler. Va ficar un carpant contra un dels armaris de ferro de la cambra. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 52.).

CARPÍ

El carpí o carpí ver (Carassius carassius) és una espècie de peix de la família dels ciprínids i de l'ordre dels cipriniformes. (Viquipèdia)

Carpí (enllaç)

Semblava que la foscor pugés des del llac i per un instant, en mirar cap a l’aigua, em va creuar el pensament una imatge semblant a una làmina en color d’un vell llibre de ciències naturals, però certament molt més bella i precisa que una impressió acolorida, que mostratrava nombrosos peixos lacustres dormint en els corrents pregons, com entre llòbregues parets d’aigua, els uns darrere o damunt dels altres, petits i grossos: madrilletes veres, gardins, vairons i albors, bagres i lluços, truites, silurs, sandres i barbs i tenques i tímals i carpins.   [El Rousseau de W. G. Sebald (Trad. J. Ferrarons) Art. revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 134.].

CARPÍ

Carpí (Carpinus) és un gènere de plantes amb flor dins la família de les betulàcies. El nom botànic del gènere, correspon al nom llatí original de les espècies europees. (Viquipèdia)

Carpí (Viquipèdia)

Els transports devastadors de la Menotti, que volia netejar, fer lloc, tenir gespa, havien envestit la tanca de carpins, esquilada, la vella noguera, tallada arran de terra, els nombrosos rosers, desenterrats i després, quan la Menotti havia canviat d’idea, replantats més enllà, on agonitzaven. [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 167.].

CARPÓ (i ses variants escarpó, crepó, cropó). m.

L'os que forma l'extremitat inferior de l'espinada; cast. rabadilla. Ni'n pega garrotada, ni fa petà'l carpó, cançó pop. catalana (ap. Milà Rom. 287). Sobre lo crepo ha un altre tall, Robert Coch, fol II vo. ¿Vols tu que'l toch... desobre del cropo?, Febrer Inf. xxi, 101. Agafant amb sos dits ets ossos de s'escarpó y de sa galera, Ignor. 73.

    Loc.

—Tocar el carpó (or.) o tocar s'escarpó (bal.) a algú: tupar-lo, pegar-li per les anques.

    Fon.: kəɾpó (Conflent, Gir., Bagà, Plana de Vic, Barc., Igualada, Vendrell, Sta. Col. de Q.); kaɾpó (Artesa); kɾəpó (Vic); kɾepó (Pont de S.); əskəɾpó (Mall., Men., Eiv.).

    Etim.: d'un derivat romànic *cruppōne, mat. sign., diminutiu del germànic kruppa ‘rodonesa’, ‘anca’ (cfr. l'antic francès i provençal crepon, francès modern croupion, italià groppone).

Que surtin volant amb trenta mil gasos al carpó!... Me la porta fluixa!... Però la ploranera m'engrapa, se'm penja del coll com una ximpleta, m'aboca la seva desesperació. Fot tuf de vinassa... No tinc forces per lluitar. No em deixarà. [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 19.].

CARRALL m.

|| 1. Escòria de carbó i metall cremat (Camprodon, Lledó, Llanàs); cast. mocos de herrero, cagafierro, escoria. Mentres furgava dintre d'aquelles concavitats negres de carrall, Pere Vayreda (Catalana, i, 438).

|| 2. Cremallot del llum (Molló); cast. pábilo, moco.

|| 3. Concreció sarrosa de les dents (Garrotxa, Plana de Vic, Vallès); cast. sarro.

    Etim.:incerta. En el «Suplement català al REW», n.o 755, hem posat carrall com a derivat del basc carra ‘flama’; però no és segura aquesta derivació.

«Aquest color deu ser justament el que ha d'aca­bar tenint la vida, sí...», va reflexionar, «un mig to no gens brillant, mat, que evoca el blanc de la puresa però que l'ha perduda sota una capa de rovell o de carrall, marronosa, que a les teulades pren forma de molsa, que als repics dels carreus és una pols solidificada, el color de la calç vella sobre els murs rebatuts...» (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 33.).

1. CARRACA f. 

|| 1. ant. Nau molt grossa i feixuga que servia per a transportar mercaderies en els segles XV i XVI; cast. carraca. Ab la carraca de Artieda vos he tramesos dos balons, doc. a. 1506 (Boll. Lul. x, 303).

|| 2. Embarcació vella, que navega feixugament; cast. carraca. 

|| 3. Vehicle dolent, que es mou amb molta lentitud; cast. carraca. 

|| 4. Objecte espatllat o vell, que no serveix; cast. trasto, vejestorio. Sa Mare está feta una carraca, en més matadures y alifachs que una mula de lloguer, Rond. de R. Val 29. 

|| 5. Dona malfeinera o de mala conducta, que no serveix per a la vida ordenada (Llofriu). «El Peret s'ha carregat una mala carraca». 

|| 6. Anar-se'n a la carraca: morir-se (or.).

    Fon.: kərákə (or., bal.); karáka (val.).

    Etim.: segons Eguílaz Glos. 364, de l'aràbic ḥarrak ‘barca’; Bocthor posa la forma ḥarraqa «navío lleno de materias inflamables para incendiar los buques» (cit. por Eguílaz); però no és gaire segur aquest origen (cfr. Corominas DECast, i, 702).

Pintura d'una gran carraca atribuïda a Pieter Bruegel el Vell, cap a 1558 (enllaç)

2. CARRACA f. 

Espècie de tord molt gros, de l'espècie Calamoherpes turdoides, que té el bec groguenc, els peus foscs i quasi tot el cap negre (Val.); cast. zorzal.

3. CARRACA f. 

Eina de fuster (Felanitx). V. tarraca.

Més que Algèria, veia els molls d'Alger, mainatges petits, velles plorant que s'embarcaven en carraques. Al cap de pocs dies, Marie-Aline va entendre que la seua vida tranquil·la a cals avis li remordia. Va decidir que d'ara endavant ajudaria a la seua manera els refugiats d'Algèria. Es va adscriure al Secours Catholique. Cada dia, acollia a Portvendres els passatgers dels vaixells que arribaven d'Orà. Desesperats, espaordits, no sabien on irien. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 76.).

CARRANQUEJAR v. intr. 

Coixejar, anar a la torta (or., occ., val.); cast. renquear. Ella carranquejant cap a la Rambla, Marquès de Camps (Catalana, i, 393).

    Fon.: kərəŋkəʒá (or.); karaŋkeјá (Pobla de S., Llessui); karaŋkeʧáɾ (Val.).

    Etim.: derivat de carranc.

Carranquejant com vells xacrosos i sostenint el capità, ens vam encaminar cap a la sortida. Tan aviat com l'aire fresc ens va tocar la cara, vam poder comprovar que érem al llit del Tiber, a uns dos metres sobre el nivell de l'aigua. Si ens deixàvem caure pel terraplè, podíem arribar, nedant, fins a unes escales que hi havia ala nostra dreta, a uns deu metres de distància. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 193.].

CARRAU m. 

|| 1. Instrument de fusta amb què els nois fan soroll per Setmana Santa (Pallars, Ll., Balaguer, Igualada, Tarr., Calasseit, Tortosa, Vinaròs); cast. carraca. 

|| 2. En l'ofici de blanquer, màquina que fa la feina del merlet; és una espècie de bombo que volta per mitjà d'unes corretges o politges, funciona sobre un taulell i porta a l'exterior fixades i distribuïdes 20 o 24 boixetes. (Igualada). 

|| 3. Moixó de cant estrident, que es menja els ous dels altres nius i n'hi pon de seus (Llofriu, Gandesa). 

|| 4. Persona molt xerradora, que sempre la senten garlar (or.); cast. cotorra. 

|| 5. Xerrameca (or.). Adonantse de que no la escoltaven, havia parat en sec el seu carrau, Oller Rur. urb. 208. 

|| 6. Nom satíric que donen als habitants de Passanant els dels pobles veïns. 

|| 7. Llin. existent a Barcelona, Masnou, Mataró, Vilassar, etc.

    Fon.: kəráw (or.); karáw (occ.).

    Sinòn.:— || 1, carraca, roncadora.

    Etim.: onomatopeia.

Carrau (enllaç)

Queden cent metres de cul-de-sac en qué només sentirá el carrau dels trinquets fins a la porta reixada del pati dels Tallers. (Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàg. 47.).

Doncs, cent llebrosos, deformats, amb la carn rosegada i tota blanquinosa, que havien acudit recalcant-se en llurs crosses amb es­clafit dels carraus, s'acopaven davant la foguera, i, sota llurs parpelles inflades, llurs ulls sagnants fruïen de l'espectacle.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 45.].

Pren en les seves mans un anap de fusta venada per recollir les almoines, i un carrau de mesell. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 95.].

CARRETEL·LA f. 

Cotxe lleuger, de dues rodes i de buc poc fondo, amb capota que té molles per plegar-se o desplegar-se fàcilment; cast. carretela. Davallà d'una carretel-la tirada per dos cavalls, Pons Com an., 47.

    Etim.: de l'italià carrettella, mat. sign.

Mentre servia al senat, els seus pares li havien assolit el nomenament de gentilhome de cambra, i així, amb un uniforme  brodat, amb un davantal de tela blanca i en carretel·la, havia hagut d'anar a presentar-se a un bon nombre de persones i remerciar-los d'haver-lo elevat a la dignitat de lacai. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 349-350.).

L'aldarull es desfà en la nit... La carriola torna a marxar al galop... I s'han acabat les violències!... La gen tada reflueix cap a les tavernes, s'arrenglera als taulells de caoba encara mamen més... L'esplanada s'ha buidat, tot de cotxets des filen... Patates fregides... botifarres... cargolins... La gent torna a beure...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 164].

Carretells

No hi havia dubte que aquells vells cellers o tavernes, es diguin com es vulguin, sense sortida pel darrere, amb els carretells recolzats sobre el cavallet, l'home groc que obria i tancava el tap des de dalt de la banqueta, escrivint amb guix sobre les dogues els gots empassats, per tal de fer comptes al final de la borratxera, la banderola destenyida que penjava de dalt de la porta, eren com catacumbes, i les borratxeres que s'hi agafaven eren mudes i solitàries. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 123.].

CARRIOT m. 

|| 1. Carro de trabuc (Ross., Tortosa). 

|| 2. Carreta de peça d'artilleria. Un carriot ab tres rodes de fust per la bombarda de Santa Eulalia, doc. a. 1467 (Butll. C. Exc. xxxviii, 23).

    Etim.: pres del fr. chariot, mat. sign.

Havia discernit amb una visió ràpida la guillotina al bell mig, al lloc de l'inescrutable obelisc, i els carriots, amb les víctimes que esperaven, estaven estacionats al voltant del cercle que ara havia esdevingut majestuós a causa dels monuments de les ciutats de França.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 301.].

CARRISQUEIG o CARRIQUEIG m. 

Acte i efecte de carrisquejar (or.); cast. crujido, rechinamiento. Vaig sentir carriqueig de fustatges que es rompien, Ruyra Pinya, ii, 89.

    Fon.: kəriskέʧ o kərikέʧ (Empordà).

Per un moment, només es van sentir els espetecs que feia el terra de fusta trepitjat per les dues dones, després el carrisqueig de la cadira del Serafí Garcia mentre l'arrossegava per posar-se dret, i deia amb una lleugera inclinació de cap: bon dia, senyora Claret. Bon dia, senyora Claret, va repetir el Quico, seriós, sense moure's. El dring de vidres de la porta del despatx de l'escrivent principal els va fer girar tots quatre.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 38.).

plens de silenci, / tenebror / de mals records: carros carrisquejant  / a les roderes fondes, fang  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 362.).

És només una suposició, o millor, l'ombra d'una suposició: que cadascú no sigui el Caín del seu germà, que cadascú de nos altres (i aquesta vegada dic «nosaltres» en un sentit molt ampli, o més ben dit, universal) no hagi suplantat el seu con semblant i visqui en lloc seu. Es una suposició, però rosega; hi ha niat profundament, com un corcó; no es veu des de fora, però rosega i carrisqueja. [Primo Levi. Els enfonsats i els salvats (I sommersi e i salvati. Trad. F. Miralles) Edicions 62, Barcelona 2000. ISBN: 978842976273. 204 p. P. 80.]. 

Moltes vegades somniava en la Jeannette Gaudin, amb la seva tomba, el seu angelet i els lliris blancs, i un gerro de flors. «La nostra estimada filla.» A vegades em despertava amb la cara plena de llàgrimes i la mandíbula adolorida, com si fes moltes hores que carrisquegés de dents. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 212.]. 

Carrisqueig

Què vol dir això? És un mot, encara, un so buit, sense sentit pel meu cor. Mort, Lota; endinsat en la terra freda, tan estret, tan obscur...! Jo tenia una amiga que ho fou tot per la meva jovenesa desvalguda. Va morir, vaig seguir el seu cadàver i m'estava dret davant la fossa; vaig veure descendir el taüt, vaig sentir el carrisqueig de les cordes a mida que les anaven cedint, de primer, en retirar-les de pressa, després, i, encara, caigué la primera palada de terra i la caixa fúnebre ressonà sordament i després, més, i més cada vegada, fins que a la fi fou ben coberta. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 161.).

Carrisquejar

Era un dimoni, instal·lat allí entre els morts, que li barrava el pas. El vell va senyar-se, i el dimoni va començar a carrisquejar de dents i a fer esgarips angoixo sos. Per un moment, dins l'ombra, el vell va distingir una cabra que va fer un bot formidable entre les runes de l'església i va desaparèixer. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 71.].

CÀRRITX m. 

|| 1. Planta de la família de les arundinàcies: Ampelodesmos tenax (Mall., Men.); cast.carrizo. És cespitosa, de fulles molt primes i llargues, aspres i acanalades; es fa per boscs i cingles; s'empra per fer cordes, estores, vencills per a lligar les garbes, i també per a aliment de bestiar afamegat. Per effecta de portar carrig, doc. a. 1643 (arx. de Felanitx). Entre càrritx, mates i bruchs, Costa Agre terra 116. Càrritx mascle: el càrritx més gruixat i més aspre. Càrritx femella: el més prim, que s'empra especialment per vencills. 

|| 2. Vencills fets de la dita planta, per a fermar les garbes (Mall., Men.). Du el càrritx als fermadors, Salvà Poes. 63.

    Loc.

—Anar a qualcú com a un bou en es càrritx: anar-li molt malament (Men.). Es diu això perquè a l'hivern, quan no hi ha pastura, amollen el bestiar en el bosc a viure de càrritx.

    Fon.: káriʧ (Mallorca, Menorca).

    Etim.: del llatí carĭce, mat. sign.

Una sèrie de canvis qualitatius (avenç de l'espai conreat amb importants rompudes, conquesta de marjals, carritxars i zones pantanoses, augment de conreus arbustius que guanyen els costers muntanyosos, etc.)... (AADD. L'època borbònica fins a la crisi de l'Antic Règim. Ed. 62, Barcelona1990, 1ª ed. 438 pàgs. Pàg. 27.).

CARRITXERA f.

Mata de càrritx (Mall.). cast. carricera. «Adins una carritxera | vaig trobar un regueró, | i va estar tot ple d'amor | d'aquella tan vertadera» (cançó pop. Mall.). 

Carritxeres

Entre Cas Concos i Son Negre, seguint el Carreró llarg, s'hi troba la propietat o possessió, com se sol dir per aquí, on he passat els darrers sis mesos. El camí que t'hi condueix és llarg, estret i amb una ondulant paret seca que contínuament s'enderroca. Als vorals hi creixen amb persistència carritxeres i romeguers. L'Ajuntament, per cert, està molt orgullós d'una màquina de fer voreres netes que escapça i poda tota aquesta modesta flora silvestre que amb gran esforç produeixen les terres seques del sud-est de Mallorca. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 12.).

CARROLL m. 

Penjoll de raïm; especialment el raïm tardà, que els veremadors deixen al cep perquè encara no és madur (Rib. de Cinca i d'Ebre, Camp de Tarr.); cast. cencerrón, redrojo.

    Loc.

—A carrolls: a glopades, en grups compactes (Tortosa). Va acudint la gent al puesto, i a carrolls s'arraïma pels altirons, Moreira Folkl. 384.

    Fon.: kəróʎ (Reus); karóʎ (Fraga, Mora d'Ebre, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Val.).

    Sinòn.: gotim, begot.

    Etim.: de l'arrel carr- que apareix en els mots carràs, cacarrell, etc.

Darrera el castell de Tintagel, un verger s'estenia, vast i dos amb forts estacats. Bells arbres hi creixien sens nombre, carregats de fruits, d'ocells i de carrolls odorants. En el lloc més allunyat del castell, tocant als pals de l'estacat, s'aixecava un pi, alt i dret, el tronc del qual sostenia un ample brancam. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 31.].

CARRONADA

La carronada era una peça curta d'artilleria naval, dissenyada inicialment per a les forces terrestres el 1774 pel general Robert Melville i perfeccionada més tard per la Carron Company.[1]

La seva adaptació a la marina, on realment es va fer servir més, va ser realitzada per Sir Charles Gascoigne el 1779. La seva principal característica diferenciadora era que estava muntada sobre una plataforma la qual es desplaçava amb el retrocés. Encara que els primers prototips van seguir el sistema tradicional muntats sobre una plataforma fixa.

Amb un llarg de calibre d'entre 5,4 i 7,8 eren molt més curtes que les peces normals d'artilleria naval però de major calibre i potència; els projectils de les carronades eren preferentment bales buides, bales per trencar l'eixàrcia i metralla. La seva situació sobre de la plataforma mòbil donava més facilitat als artillers en la seva manipulació, i més seguretat. El seu principal desavantatge era que tenia menys abast que els altres tipus de canons marins. (VIQUIPÈDIA)

 Mal llamp!—va exclamar el general-. Quin abast! Tenen carronades fetes exprés.

-Oh, aquest! Quan ell parla, els altres han de ca llar-va respondre un mariner. El parisenc no tindria por d'un vaixell anglès... [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 203.].

CARXOT m. 

|| 1. Cop pegat al cap o al clatell amb la mà (or., occ., val.); cast. cachete, cogotazo.«Jo tenia un conill tort | i ma mare no ho sabia, | i li pegava un carxot | per vore si xillaria» (cançó pop. recollida a Patró). Al Priorat i al Camp de Tarragona, es diucarxot principalment del cop pegat al clatell amb les mans juntes i els dits entrelligats. 

|| 2. Carxot de la Degolla: espècie de corretja de roba o de pergamí, que porten els que en la Degolla representen els soldats del rei Herodes, i amb la qual peguen als espectadors en representació de la degollació dels innocents (Val.). 

|| 3. Tímbola, quantitat de líquid que es beu d'una vegada (Lluçanès, Torelló, Solsona, Cardona); cast. trago. «M'he fet un carxot d'aigua». «Es fa uns carxots de vi, que no sé com no s'emborratxa».

    Fon.: kəɾʃɔ́t (or.); kaɾʧɔ́t (occ., val.).

Els petits, que ho sen­tíem a l'hora del pati, després ho repetíem a casa, puta, hòs­tia, deureconsagrat, i ens queia el primer carxot de què tenim memòria. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 35.).

CASALICI m.

|| 1. Casa molt gran (Massalcoreig, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Benassal, Morella, Cast., Onda, Val.); cast. casona. Aquell casalici immens que tenia alhora aspecte de fortalesa y ayres de convent, Girbal Pere llarch, 62.

|| 2. Conjunt de cases (Reus); cast. caserío.

|| 3. Templet, teuladeta sostinguda per columnes (Val.); cast. templete.

    Fon.: kəzəlísi (or.); kazalísi (occ., Cast.); kasalísi, kasilísi (Val.); kazilísi (Morella).

    Etim.: del baix-llatí casalicium, format probablement damunt casāle amb contaminació de aedificium.

Vam deixar Jean-Moulin i els seus casalicis burgesos. Tots els sortilegis de Lió.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 445.).

CASCARINA f.

Agalla de roure que s'usa per a jugar (pir-or.); cast. agalla. Hi ha cartós ambe cascarines marcades de negre, Saisset Bignas 16.

    Fon.: kəskəɾínə (Rosselló, Conflent).

    Etim.: derivat de cascària.

Quan arribava el mes de juny, el pati cobert adquiria una activitat inaudita. Comentàvem, amb refinament d'experts, les darreres aven­tures d'Astérix i jugàvem amb cascarines (bales).  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 53.).

CASCAVELLEJAR v. intr.

|| 1. Fer soroll de cascavells (or., occ., val., bal.); cast. cascabelear. Ve la diligència cascavellejant, Ramis Clar. 79.

|| 2. Moure's una cosa perquè està mal subjectada o va baldera (Mall.); cast. zanglotearse. Ses dents ja me cascavelletjan, Roq. 33.

    Fon.:kəskəβəʎəʒá (or.); kaskaβeʎeʒá (occ.); kaskaβeʎeʧáɾ (Val.); kəskəvəʎəʤá (Mall.).

    Sinòn.:— || 1, picarolejar;— || 2, cavallejar.

    Etim.:derivat de cascavell.

A desgrat d'aquest contretemps, la publicitat va escalfar el fogó de porcellana del seu cor i va fer cascavellejar de gatzara riallera els picarols de la meva cua. Durant els darrers vint mesos aproximadament en què la Charlotte s'havia dedicat a cooperar a les activitats de la parròquia i a fer-se amiga de les mares més selectes de les condeixebles de la Lo, havia esdevingut una ciutadana acceptable, si no prominent, però mai no havia arribat a coronar la seva posició amb una rubrique tan impressionant, em vaig fer anomenar Edgar H. Humbert (vaig afegir l'Edgar perquè em va passar pel cap), escriptor i explorador.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 76.].

 CASINYOT m. 

Casa petita i dolenta; cast. casucha. La velleta era pobre com una rata, son casinyot estava buit, Verdaguer Rond. 56.

    Fon.: kəziɲɔ́t (Empordà, Vic).

De qui seran aquestes / bragues descolorides, sola peça  / de roba en els filferros del balcó / d'un casinyot, cruixint al vent (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 163.).

Arribava en dissabte, hi havia gent pels carrers. Resseguien com moltons les botigues. El tramvia, una mena de girafa obesa, treia el cap per damunt dels casinyots, laminava la gentada, s'afartava als aparadors... La multitud era densa, i marronosa i ondulant amb una sentor de llot i de tabac i d'antracita, i també com de pa torrat i una mica de sofre per als ulls, s'anava tornant cada cop més tenaç, més embolcalladora, més sufocant a mesura que davallaves, es tornava a agrupar quan havia passat el tram via, com els peixos havent passat una resclosa...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 162].

1. CASSINER, -ERA m. i f.

Qui té un cassino o hi despatxa (Mall.). «Sa meva al·lota primera | s'ha de casar amb so tetè; | en venir et darà cafè | i ella serà cassinera» (cançó pop. Mall.).

2. CASSINER, -ERA m. i f.

Nadiu o propi del poble de Cassinos.

Cassinera

Tenia feina i si bé provenia d'una família pobre de Campos, presentava un pedigrí religiós excepcional. Gràcies a sa mare, una altra dona decidida i el pilar de la família (el meu avi patern va morir jove i ara seria diagnosticat com a alcohòlic), mon pare de molt jovenet va poder ingressar al seminari per tenir accés a una formació que, d'altra manera, hauria estat impossible d'adquirir, però també per no ser una càrrega per a sa mare, cassinera, cuinera i mare de tres infants i únic suport de la família. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 15.).

CASSUSSA f.

Gana forta de menjar; fam; cast. cazuza. Lo procedir del pardal a las horas de cassussa, Oller Fig. pais. 129. Ell menava una cassussa que ni que tingués gossos afamats al ventre, Ruira Parada 155. 

Cassussa

Potser només esperava un gest meu per despatxar-me. En fi, fou sobretot aquella reconsagrada cassussa la que m'inspirà prudència. Primer jalar. I a més a més ella no parava de contar-me les futilitats de la seva existència. Caldria tancar el món de totes totes durant dues o tres generacions almenys si no hi hagués més mentides per contar. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 241.].

CASTANYÓ m. 

|| 1. Castanya seca i sortida de la clovella (Ross.). Agafa'ls castanyons y'ls treus de poch en poch, Caseponce Man. 129. 

|| 2. Botelleta de ventre ample (Rojals). 

L’Anatole mirava de recordar-ne els millors estirabots i els col·locava a les converses com si se'ls hagués inventat. Lemmy Caution, Barney Morgan, Larry Blake i les altres encarnacions de l'actor vivien en un món meravellós, amb castanyons judiciosament distribuïts als malvats i pepes sensacionals, on fumaven cigarretes Lucky Strike i ximaven els millors whiski es tot lo dia... L'Anatole hauria volgut tenir la classe d'Eddie Constantine, la veu de Luis Mariano, el swing de Frank Sinatra, l'estil de Henry de Montherlant, el francès de Roger Peyrefitte i l'afrikaans d'Eugène Marais. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 26.).

1. CASULLA (ant. escrit casula). f. 

Vestiment que el sacerdot du damunt de tot per celebrar la missa, i que és obert pels costats i baixa per davant i per darrera des del coll fins a mitjan cama; cast. casulla.Una casula neyra de rèquiem, de fustani, doc. a. 1436 (Miret Templers 570). Una capa de rèquiem e una casula negra, doc. a. 1482 (BSAL, xi, 291). Uns vestiments, ço és una casula de fustani blanch, doc. a. 1491 (arx. de Vic). Amb les casulles de festa diuen la missa major, Ramis Clar. 8.

    Fon.: kəzúʎə (or., bal.); kazúʎɛ (Ll.); kazúʎa, kasúʎa (val.).

    Etim.: del llatí casubŭla, mat. sign.

2. CASULLA f. 

|| 1. Cadascuna de les cel·les d'una bresca (Ferreries); cast. celdilla. La casulla del rei d'abelles se diu casulla reietera. 

|| 2. pl. Part del teler de teixidor, composta d'un calaix amb dotze compartiments per a ficar-hi cabdells de fil (Cast.).

    Fon.: kəzúʎɛ (Ferreries); kazúʎa (Cast.).

    Etim.: derivat dim. de casa.

3. CASULLA f. 

Ganes de casar-se.

    Etim.: derivat de casar, amb el sufix pres per imitació de casulla art. 1.

4. CASULLA 

Llin. existent a Barc., Calaf, Pujalt, Val., etc.

    Etim.: incerta, però sembla derivat diminutiu de casa.

Farag, és clar, tenia raó. La veritat és que estava tan esgotada que el meu cervell semblava suc de neurones. La Vera Creu va desaparèixer misteriosament durant la cinquena i última Croada, a principis del segle XIII. Cató ho narrava, evidentment, des d'un altre angle molt més parcial. Segons ell, mentre l'exèrcit de l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, Frederic II, posava setge al port de Damietta, al delta del Nil, el soldà Al-Karnil va oferir tornar la Vera Creu si els llatins abandonaven Egipte. Poc abans, i després de grans perills i dificultats, l'staurofílax Dionisios de Dara, un dels cinc germans que trenta-dos anys abans s'havien infiltrat en l'exèrcit de Saladí, havia estat nomenat tresorer pel soldà. Estava tan assimilat al seu paper de diplomàtic mameluc important que, la nit que es va presentar al casull humil de Nikephoros Panteugenos amb un paquet gran a les mans, aquest no el va reconèixer.[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 114.]. 

CATAMITA

Un catamita era el company jove, preadolescent o adolescent, en una relació de pederàstia entre dos homes al món antic, especialment a l'antiga Roma.  Generalment fa referència a l'amant jove homosexual i passiu.La paraula deriva del llatí catamitus, que al torn prové de l'etrusc catmite, una evolució del grec Ganimedes, nom del jove seduït per Zeus i que es va convertir en el seu amant i coper a la mitologia grega. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Catamita)

Als carrers es cometien incessants robatoris i actes i l'homosexualitat i la pedofilia eren el pa de cada dia en botigues i als carrerons. Fins i tot els cardenals i els bisbes passejaven per les rues amb els seus joves catamites preferits, abillats amb vestits orientals luxosos. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 217].

CATARRÓS, -OSA adj. 

Propi del catarro, o que pateix de catarro; cast. catarroso. Es humit generatiu de molta fleuma catarrosa de la sua natura, Albert G., Ques. 15 vo. Escombra sa gola catarrosa, solta dos salivades, J. Pascual Tirado (Alm. Val. 1927, p. 23).

Els nostres desigs son rars en la vellesa; una pregona sacietat ens colpeix després; en això no hi veig res de la consciencia; la tristesa i la feblesa ens infonen una virtut fluixa i catarrosa. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 37.].

CATÈRVOLA f.:

V. caterva.

CATERVA (i ses variants catèrvola, catefa, cateifa, caterfa, caterna). f.

Multitud; nombre excessiu de persones o animals, i per ext., també d'objectes inanimats; cast. caterva. Pujar a galliner una caterfa d'infants, Aguiló C., Rond. de R. 11. Convidant a tota una caterfa d'amichs, Ignor. 37. I una cateifa d'al·lots, tot un esbart d'al·lotea, Alcover Cont. 530. A trenta anys ja en tendria una catefa, Galmés Flor 138. Els burgesos més porucs es van esverar... en trobar-se a mercè de la caterva, Caselles Mult.155.

    Fon.:kətέɾβə (Barc.); katέɾβa (Val.); katέɾva (Morella); katέɾfa (Maestrat); сətέ̞ɾvə (Palma); kətέ̞ɾvə (Ciutadella); kətέɾβulə (Llofriu); kətέfə (Alaró, Artà, Ciutadella); сətέ̞fə (Manacor); сətέ̞јfə (Manacor); kətέ̞ɾnə (Ciutadella).

    Etim.:del llatí caterva, mat. sign. La forma caterva, presa directament del llatí, és la més estesa en català. Les altres formes, que presenten modificacions populars, s'expliquen de diferents maneres: catèrvola apareix sufixat amb -ola (tal vegada per contaminació de tèrbola, explicable per certa idea de ‘conjunt excessiu i desordenat’ que predomina en el mot caterva); les formes amb f s'expliquen o per simple ensordiment de la v (caterfa) o per reducció de la rf a f (catefa), o tal vegada per creuament amb l'aràbic ṭāifa que significa també ‘turba’, ‘multitud d'homes’; sembla afavorir la teoria d'aquest creuament la forma mallorquina cateifa, que presenta una ј més explicable per la interferència del mot aràbic que no per una evolució fonètica espontània del català (que és la teoria de Spitzer Lexik. § 58). En quant a la forma caterna, no és altra cosa que el resultat de la sufixació amb -erna, terminació presa de mots com caverna, eterna, llanterna, etc.

Els crits als quals s'apleguen els dels hortolans, que ara ja no pensen que es tracta d'un joc d'al·lots esburbats, sinó d'uns jovengans dels seus que volea aglapir un contrari, i a les veus de la catèrvola s'u­neixen les rialles d'ells i l'afegitó d'una veu grassa i una altra de prima i flautada, d'una veu d'amo i una altra de missatge i una més de mestressa. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 94.).

Si algú vacil·lava (vacil·lava tothom, perquè no entenien res i estaven terroritzats) arribaven els cops, i era evident que es tractava d'una variant del mateix llenguatge: l'ús de la paraula per comunicar el pensament, aquest mecanisme necessari i suficient perquè l'home sigui home, havia caigut en desús. Era un senyal: per a aquella catèrvola, ja no érem ho mes: amb nosaltres, com amb les vaques o les mules, no hi havia una diferència substancial entre el crit i el cop de puny. [Primo Levi. Els enfonsats i els salvats (I sommersi e i salvati. Trad. F. Miralles) Edicions 62, Barcelona 2000. ISBN: 978842976273. 204 p. P. 90.]. 

CATGUT m. 

Fils preparats amb cordes de budell d'ovella o de gat, i esterilitzats, que s'empren en cirurgia per a lligadures i sutures corrents; cast. catgut.

Les papereres que Homer Wells portava a l'incinerador contenien la història de Saint Cloud's: les puntes de plata i de catgut, matèries fecals i la sabonera deis ènemes, i el que la infermera Edna i la infermera Angela temien que Homer Wells veiés: els anomenats productes de la concepció, un fetus humà o una part identificable d'aquest.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 73.].

CATÚFOL m.:

V. caduf, art. 1 i 2.

CATXASSA 

|| 1. f. Calma, lentitud excessiva; cast. cachaza, pachorra. Ab catxassa | hem de donar cada passa, Penya Poes. 21. 

|| 2. m. Home catxassut; cast. cachazudo, pelmazo, posma. No hagués estat tan catxassa, Penya Mos. iii, 226. 

|| 3. Fer catxassa: tenir bona presència, fer goig de mirar (Llofriu).

    Fon.: kəʧásə (pir-or., or., bal.); kaʧásɛ (Ll.); kaʧása (Tortosa, Val.).

    Etim.: pres del cast. cachaza.

De seguida es vegé la taca negra d'un penó i l'ombra llargaruda de les cucurulles. La processó començava a girar la canto- nada, però amb la catxassa que duia trigaria més d'una hora a passar tot el carrer.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 24).

Catúfols

Aquella estàtua amb l'arc de triomf a la vora feria la Nina. Subratllava la decadència, la derrota de França. Com havien pogut baiar tant? Un mariscal de França, gloriós antany, feia catúfols envol tat de traïdors. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 137.).

CATXUTXA f. 

Gorra, cobricap aplanat (pir-or., or., occ.); cast. gorra, cachucha. Que no corregués ab molt bons modos y ab la catxutxa a la mà a demanar-li què feya la Julita, Genís Julita 119.

    Fon.: kəʧúʧɛ (Puigcerdà, Olot, Vic); kəʧúʧə (Lluçanès, Penedès, Igualada, Vendrell, Camp de Tarr.); kaʧúʧa (Esterri, Tortosa); kaʧúʧɛ (Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Falset).

    Etim.: del basc katʃútʃ, mat. sign.

El poble, a Barcelona, es cofava en tot el segle XIX amb gorres de diverses formes o mides, amb visera de la mateixa roba o de xarol, o sense. Es feren cèlebres, en el primer terç de la centúria passada, les gorres anomenades "catxutxes”, de forma plana amb visera molt ampla i que entraven molt al cap. Aquestes gorres, molt comunes en l'estament obrer, varen passar a ésser distintiu dels milicians constitucionalistes, com els carlins usaren després la boina, i per ésser el senyal característic del partit liberal foren severament prohibides durant el règim absolutista de Ferran VII pels anys de 1824 i 1827. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 114.).

I el secretari per sota la pala de catutxa en comptes de contemplar sa baladora no deixava d'ull a l'hereuet, que nerviós, agitat, se'ls xuclava de lluny. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 73.).

CAUDATARI m.

Qui té el càrrec de sostenir el ròssec del mantell d'un príncep o prelat en les exhibicions solemnes; cast. caudatario.

Els seients que envoltaven el cor estaven situats a dos esglaons del terra. En l'últim d'aquells esglaons seia Julien, als peus del pare Chélan, si fa no fa com un caudatari al costat del seu cardenal a la Capella Sixtina de Roma. Hi va haver un Te Deum, núvols d'encens, descàrregues infinites de mosqueteria i artilleria; els camperols estaven ebris de joia i devoció. Una diada com aquella desfeia l'obra de cent números dels diaris jacobins. [Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 135.]. 

CAVORCA f. 

Cova, cavitat gran en la terra (pir-or., or.); cast. caverna. Veus que de ses cauorques isqué lo rey Peleu, Hist. Troy. 343. E l'home just fuig e's met en cavorqua, Ausias March xli. Voràs els camins amagats de les estrelles y les caborques de l'infern, Víct. Cat., Sol. 112. Sa Cavorca és el nom d'una masia del terme de Fitó (Empordà). Cavorca nova i Cavorca vella són dues cases de Vic (Aguiló Dicc.). Ses Cavorques és el nom d'un lloc situat prop de La Jonquera.

    Etim.: probablement del llatí cava Orca, ‘cova infernal’ (del llatí Orcus,‘infern’, que té representants en diferents llengües: cf. ZRPh, xxxix, 704 ss.), com el castellà cahuerco ‘clot gran en terra’.

En la cuina, gran com un temple, proveïda de l'aparell imposant dels estris d'aram, ferro i terrissa, de les gerres ventrudes i de les garrafes de vidre blau, que contenien l'oli, les conserves, les confitures, l'hipocràs i el piment moscat, s'obria, sota una immensa campana, la cavorca de la llar, capaç per a coure-hi a l'ast no direm un senglar, sinó àdhuc un bou. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 285).

Cavorca

LAVÍNIA

La mort present, suplico, i una cosa que el pudor femení a la meva llengua priva de dir-la. Oh, salva'm de la llur lascívia, pitjor encara que la mort, i enfonsa'm dins una cavorca horrible on mai vegi el meu cos l'esguard de l'home; fes-ho, i seràs un assassí magnànim! [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 58.].

Cavorca  

TAMORA

Doncs sàpigues, pobre home melancòlic, que jo no sóc Tamora: ella és la teva enemiga, i jo la teva amiga. La Venjança jo sóc, que del reialme de l'infern he vingut a alleugerir-te del voltor que et rosega els pensaments amb empreses horribles de revenja contra els teus enemics. Au!, vine i dóna'm la benvinguda a aquesta llum del món, perquè parlem de mort i de matança; no hi ha cavorca, no hi ha lloc d'aguait, ni baga obscura, ni fondal de boires on ni el sangonent assassinat ni la violació més fastigosa puguin, porucs, arredossar-se sens que jo els sorprengui i dintre les orelles els xiuli el meu terrible nom, Venjança, el qual fa tremolar al vil ofensor. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 138.].

Calèndules 

Els favorits dels prínceps mostren la flor, en passar, / com la calèndula davant de l’ull del sol; / ben al fons d'ells mateixos l'orgull han d’enterrar / quan un gest converteix la seva sort en dol. [William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 93.)]

Me vaig envisar que en Tagliafico havia perdut definitiva­ment el calestró una tarda que no me va acompanyar per mirar un programa sobre Luis Mariano a la televisió. I aixó que l'admirava tant com jo, i potser més. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 193.).