F

FABRIR v. tr. ant.:

V. febrir.

FEBRIR v. tr. ant.

Fregar una cosa per fer-la lluenta; cast. bruñir. Llurs capells de ferre febrits, Desclot Cròn., c. 98. Nós portàvem una spasa... e no fou regoneguda de febrir, e per lo guarniment que era stret, estava tan dura de traure del feure que no la poguem traure, Pere IV, Cròn. 105. Lo sobretacle febrit ab son forniment, doc. a. 1461 (Col. Bof. xxvi, 144). Quatre arnesos molt bé febrits, Tirant, c. 60. Tres coses fan hom gras: molt menjar, molt dormir, la caramella no massa febrir, Libre tres, 18. Llança, coltell, spasa ben fabrida, Arnau d'Erill (Cançon. Univ. 240). Era afaynada | per ben luyr | al bell febrir | dos o tres hores, Spill 2554.

    Etim.: probablement derivat de fabre.

Picàbia cuidà de fer desaparèixer els quatre agents seus que havien anat a reclamar, abans d'En Miller, el penjoll, i féu comparèixer a reclamar-lo l'orfebre que l'havia fabrit, el qual, fàcilment pogué comprovar que era seu, després de múltiples registres als seus obradors i de justificar amb una riquesa de detalls, tots comprovats d'una manera irrefutable, com, quan i de quina manera havia sofert aquella pèrdua. Unes setmanes més tard, En Miller recobrava la llibertat i amb En Picàbia ho celebraren d'una manera sorda, i a la vegada solemnitzaren els nous èxits que rendirien els projectes que durant aquells dies de reclusió s'havien acudit a En Miller. (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 105.).

FACOQUER

El facoquer (Phacochoerus aethiopicus) és una espècie d'artiodàctil de la família dels suids. Viu a Kenya i Somàlia, també als Parcs de Tanzània i possiblement també a Djibouti, Eritrea i Etiòpia. Aquesta és la distribució de la subespècie vivent, coneguda vulgarment com a facoquer de Somàlia (Phacochoerus aethiopicus delamerei). Una altra subespècie, coneguda vulgarment com a facoquer del Cap (Phacochoerus a. aethiopicus), està actualment extinta, però abans vivia a Sud-àfrica. (ENLLAÇ)

Me parla­ven de l'Alt Volta on havien viscut i dels seus facoquers. Eren mo­ments dolços. En tornar a casa, mullava el meu banyador, perquè el pare es cregués que havia anat a la piscina.   (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 64.).

FADRÍ-MAGENC

Solter d'edat avançada. (ENLLAÇ)

És pas normal que encara siguis fadri-magenc al teu atge...  Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 55.).

FAGINA f.

|| 1.   Mamífer de la família dels mustèlids, espècie Mustela foina, que té el cos llarguer, el pèl fosc amb una taca blanquinosa davall el coll, i s'alimenta principalment d'aviram i d'altres animals (pir-or., or., occ., val.); cast. garduña, fuina. Lo galliner sia ben rebatut dedins y defora perque los gats, fatgina y serps no s'i pugan acostar, Agustí Secr. 152.

|| 2. Covard i malfeiner (Val.); cast. cobarde, holgazán.

    Fon.: fəʒínə (pir-or., or.); faʒína (Andorra, Esterri, Alòs); faʤína (Llucena, Cast.); faʧína (Val.); fəínə (Ribesaltes).Var. form.: fuïna (fuhina en Pou Thes. 44).

    Etim.: del llatí *fagīna, mat. sign., derivat de fagus ‘faig’ (cf. l'alemany Buch-marder, mat. sign., literalment ‘mart de faig’). Cf. Wartburg FEW, iii, 370. 

Fagins

Cap a la una, va tronar i va caure un ruixat. En lloc d'anar al cine com tenien previst, els enamorats es van fer un tip de roncar. Es despertaren quasi al mateix moment i tornaren a fer l'amor. Amb un ritme més lent, més petitburgès. S'estimaven com una parella de vells gats fagins. Amb gestos precisos i calculats. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 12.).

FAIANÇA

La faiança és un material ceràmic fet d'argila, recobert d'un acabat exterior vitri a base d'estany que li dóna un aspecte blanc i brillant característic. La faiança és una de les tècniques més antigues i utilitzades en ceràmica. La faiança és una tècnica molt concreta de la ceràmica que no s'ha de confondre amb la terrissa, un terme genèric, o amb la porcellana, una altra tècnica ceràmica amb cobertura d'esmalt blanc.

Les primeres peces de ceràmica estannífera semblen haver-se produït a l'Iraq cap al segle IX; els fragments més antics es van descobrir durant la Primera Guerra mundial, en el palau de Samarra, al nord de Bagdad. La tècnica fou posteriorment utilitzada a Egipte, on s'han trobat peces de collarets i restes de ceràmica elaborada amb faiança en tombes tan antigues com el període predinàstic d'Egipte, en les cultures Naqada (3500-3200 aC), per passar a Pèrsia i Al-Àndalus (estenent-se cap a tot l'estat espanyol) abans d'estendre's cap a Itàlia durant el Renaixement; cap al segle XVI arribà a Holanda i posteriorment a Anglaterra, França i altres països europeus. (Viquipèdia)

Estàtua d'hipopòtam de faiança. Imperi Mitjà d'Egipte. Louvre

Havia oblidat definitivament la fàbrica, i Sílvia s'havia anat allunyant de prop seu, deixant només una sensació de nebulositat al seu pobre esperit desballestat; però la vida se li feia cada dia més basardosa, més dura, més difícil, més enganxosa. —Què haig de fer! Què haig de fer! -deia sovint al Tomàs, o a si mateix, o a un gran gerro de faiança, i sentia que tot li queia damunt per única resposta, i, encara, li queia damunt sense fer-se malbé res, sense gota de trencadissa. Li queia tot damunt; però, quan tornava a obrir els ulls, tot ja tornava a ésser al seu lloc, i res no li havia fet mal, ni res no s'havia trencat. I el silenci, l'ordre, tornava a imperar en la cambra. (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 22.).

FAISONAR

Des d'aleshores, ningú no gosà entrar més dins la forest salvatge: l'espant ne guarda l'entrada, i els enamorats hi sens toregen. Llavors  és quan Tristany faisoná l'arc Que-no-fall, el qual atenyia sempre el sest, home o bèstia, a l'indret apuntat. [Joseph Bédier. El romanç  de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN:  9788485704163. 114 pgs. Pg. 50-51.].                     

FALB, FALBA adj. 

De color gris fosc (Barc.). Ratione unius bouis pili falp, doc. a. 1300 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Dues mules, la una negra e l'altra pel falba, doc. a. 1420 (mat. arx.). Un parell de someres la una de pel blanch e l'altra de pel falp,doc. a. 1491 (mat. arx.). Huna mulla falba o pel de rata, doc. a. 1587 (Est. Univ. xviii, 75). (El significat «d'un color entre roig i groc com el lleó», que dóna el diccionari Fabra, concorda amb l'etimologia, però no amb l'ús real del mot).

Falb (Falp): llin. existent a Barcelona.

    Fon.: fáɫp (or.).

    Var. form.: falbo, castellanisme, en un doc. del segle XV (Col. Bof. xxvi, 153).

    Etim.: del germ. falvus, ‘groc rogenc’ (cf. el fr. fauve, mat. sign.).

Vermell i groc són arrencats una nit /per matusseres mans de vent, / tot queda sec i falb, ... (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 114).

FALDISTORI m. 

Seient pontifical baix i sense respatller, generalment d'estisora; cast. faldistorio.Aniran al altar major deuant del qual y haje un faldistori ornat de tapit, ahont se agenollarà lo bisbe, doc. a. 1596 (ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: pres del llatí ecles. faldistorium, mat. sign.

Faldistori papal (procedència de la imatge: enllaç)

Quan la Lucrècia el va veure, va fer un crit i es va desmaiar. Va ser el seu germà Jofré qui va agafar-la i va dur-la fins a un faldistori. En Cèsar duia el rostre cobert amb una màscara de carnestoltes i, no obstant això, en Jofré va advertir que no ha­via reaccionat amb la mateixa sorpresa que ell. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 344.].

FALEC

Van als concerts de cantants que, una dotzena d'anys abans, trobaven vulgars, grollers, cínics i gens solidaris amb les reivindicacions progressistes de l'épo­ca. No parlen de cap tema (ni de cap determinada ma­nera) si abans no han sentit que algú en parlava. Per acabar de complicar aquella gran veritat que diu que cap pensament no és original i que, de fet, ja está tot dit, els falecs tenen l'orgull (potser involuntari) de no repetir cap pensament que no sigui absolutament re­cent. (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 23-25).

FALENA f. 

Gènere de papallones nocturnes de la família dels falènids, que solen esser molt petitetes i es veuen volar a la posta del sol; cast. falena. Ara un mosquit, ara una arna, ara una falena, Riba Perot 121.

    Etim.: pres del gr. φάλαινα, ‘papallona nocturna’.

(...) la veïna a qui has espiat tant de temps per les escletxes de l'atrotinada porta metàl·lica d'El Rancho Grande quan sortia de casa, camí de la placa Nova, amb la seva bata de niló translúcida, la mateixa falena que avui, confusa en la blancor tristíssima de la cantonada del carrer Weyler, t'ha remogut el llac (...) (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 40.).

T'he de parlar / de les falenes que et volaven  / entorn de la boca, (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 187.).

...i escoltva els crits d'alegria i les rialles de baix, les passes apressades de les potetes de les rates, com cordes de piano, el grinyol de volí dels gats i el silenci ombriu i el moviment del Llebrer, que saltava com si fos una falena al voltant de la llum,...  [Ray Bradbury. Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451, trad. J. Subirana). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2000. ISBN: 9728484370246. 232 p. P. 57.].

Falena

Es va aturar només quan es va sentir caure de cansament, atreta, com una falena, per una llum, l'única que podia veure en la foscor completa del cel i la terra. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 247.].

FALUGA f. 

|| 1. Falua, embarcació de rems llarga i descoberta o amb cobert llevadís; cast. falúa. En temps de guerra... embiará dos falugas a descubrir la mar, Moradell Prel. 4. 

|| 2. Persona o animal petit i bellugadís; cast. ardilla, pulguillas. «Aquest noiet corre com una faluga» (Empordà, Barc., Solsona). «Es una faluga: es fica a tot arreu». 

|| 3. Home alt, prim i sense vigor ni vivesa (Escrig-Ll., Martí G. Diccs.).

    Fon.: fəlúɣə (or.).

    Etim.: V. faluca.

-I ara ! - va dir, palplantat, mirant-los -. I ara ! Que feu aqui?

-Trepitgem raïm amb el barret de copa posat - va dir el senyor Andreu Endrecem les falugues dels dime­cres per por dels trons - va dir. Despres esclata a riure, veient la cara que feia el seu nebot Joan -. Vull dir, que no preguntis mai les coses que ja es veuen. (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 35.).

1. FALZIA f. 

|| 1. Ocell insectívor de la família de les cipsèlides, espècie Cypselus apus, de plomatge negre, ales llargues i arquejades i potes molt curtes (or., occ., val., bal.); cast. vencejo. Més falaguera que una falzia, Alcover Rond. i, 84. Quina bellugadissa d'orenetes i falzies!, Ruyra Pinya, i, 17. a) Falzia de muntanya(Cat.), o falzia reial (Mall.), o Falzia de panxa blanca (Val.): l'espècie Cypselus melva, molt semblant a l'anterior, però que habita més en el camp que dins les poblacions. 

|| 2. Falzia de mar: ocell marí de l'espècie Sterna anglica (Men.). 

|| 3. Llançadora de bronze (Pons Ind. text.).

    Fon.: fəɫzíə (pir-or., or., bal.); faɫzíɛ, faɫzía (occ., val.); vəɫzíə (mall.).

    Intens.: falzieta, falziota, falziot, falzieua, falziona, falzió.

    Var. form. dial.: valzia.

    Etim.: possiblement del llatí *falcīcŭla, ‘falcella’ (dim. de falce, ‘falç’), nom adoptat probablement per l'arquejament de les ales de la falzia, que li dóna l'aspecte d'una falç.

2. FALZIA f. 

|| 1. Planta polipodiàcia de l'espècie Adianthum capillus-Veneris, de rizoma curt i prim, amb frondes bipinnatipartides amb els segments amples en forma de ventall, que creix en els colls de pou, prop de fonts i en altres llocs humits, i s'usa com a pectoral i emmenagoga; cast. culantrillo. (V. falguerina). Sia-li donat un poch... destemprat ab aygua cuyta ab falzia e gínjols, MS Klag. segle xiv, 15. Preneu una tassa de vinagre e oli de una herba que ha nom falzia, Dieç Menesc. ii,58. E ages falsia axí matex culide en roqua, Flos medic. 66. Endomassada amb penjarelles de falzia, la bella herba parietària que ama la penombra humida,Riber Miny. 129. 

|| 2. Nom d'algunes plantes polipodiàcies del gènere Asplenium. Especialment: a) 

  Falzia blanca o falzija borda (val.): l'espècie Asplenium ruta-muraria; cast.culantrillo blanco.—b) Falzia negra: l'espècie Asplenium adianthum nigrum;cast. capilera negra.—c)   Falzia roja: l'espècie Asplenium trichomanes; cast.polítrico, hoja mosaica, culantrillo menudo.—d) Falzia femella: falguera femella.—e) Falzia mascle: l'espècie Polystichum filix-mas o falguera mascle.

    Cult. pop.—Entre les aplicacions medicinals vulgars de la falzia cal esmentar aquestes: lligar-se falzia a les cames és remei segur contra la diarrea (segons creença del Camp de Tarragona); la bullidura o te de falzia afavoreix la menstruació i la fa reaparèixer en les joves que l'han perduda (Migjorn-Gran).

    Fon.: fəɫzíə (or., bal.); faɫzía, faɫsía (val.); vəɫzíə (mall.); faɫsíʒa (Morella).

    Etim.: del llatí *filicīcŭla ‘falguera petita’.

Lentament enretirà la cadira de repòs perquè no fregués la paret emblanquinada de bell nou feia pocs dies, passa al mig de la cambra i començà a passe­jar-se des de la porta que donava al claustre fins a la finestra de l'enfront, oberta als terrats i les falzies.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 164.).

FANFARA f. 

Xaranga (Fabra Dicc. Gen.).

    Etim.: del fr. fanfare, mat. sign.

Quan feren cap al peu de la torre mestra, les fanfares dels mun­ters atragueren a les portes els barons i el rei Marc mateix.

Després que el mestre munter li hagué contat l'aventura, Marc admira el bell agençament d'aquella cavallada, el cervo ben trossejat, i el gran seny dels costums de munteria. Però sobretot admirava el bell infant estranger, i els seus ulls no podien desaferrar-se.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 4.].

...Delacroix no té cap altre recurs que replegar-se sobre l'última i ínfima porció de l'imperi que li han volgut deixar i que és la del tumult i de les fanfares.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 73.].

I després, un altre cop, per acabar el llarg dia —aquests dies de la infantesa, que passen tan lentament, la pregària del vespre, el llit. Tard, ben entrada la nit, se sentia picar la porta; Hélène sentia la veu, la rialla de la seva mare i el soroll d'esperons de l'oficial que l'acompanyava fins a casa seva. Amb un cert plaer musical, escoltava aquella dringadissa, aquella fanfara argentada que s'allunyava, i a continuació s'adormia. [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 35.].

Els russos estableixen una distinció interessant entre mpania (pravda) -la veritat relativa- i utuna (istina) —la veritat absoluta. Res no obligava el general a abandonar a la venjança desenes i desenes de milers de soldats algerians que havien lluitat amb França. La llegenda gaullista és sòlida, però un dia se sabrà tota la veritat i les fanfares glorioses ja no podran tapar els crits dels suplicats. 

Extracte del dietari d'Alain Vidal. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 135.).

Havien bandejat L'adjectiu groc i de­ien jonquille (almesquí). No portàvem un uniforme sinó una tenue com els mariners. La fanfara no tocava sinó que sonava i teníem la sang verda. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 303.).

FANFÀRRIA f. 

Jactància, arrogància vana; cast. fanfarria. Ni solament s'era empatxat de sebre de hont sortia tanta fanfàrria, Aguiló Rond. de R. 17. Si vaig infatuar-me, reina, enderroco als teus peus l'edifici de la meva fanfàrria, Espriu Esther 64.

    Fon.: fəɱfáriə (or., bal.); faɱfária (occ., val.); fuɱfáriə (men.).

    Etim.: probablement pres del castellà, i segurament emparentat amb l'it.fanfarone, fr. fanfaron; no és segur si cal considerar aquests mots com a procedents de l'àrab farfār ‘vanitós’ (REW 3194) o com a derivats d'un radical onomatopeic fanfar- (REW 3183).

I una vegada més va semblar-me admirable i conhortadora la fanfàrria humana, que així deslloriga totes les coses per donar-los les belles aparences de la grandiositat. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 278).

FANTASISTA

Persona que s'abandona a la fantasia en l'art, la literatura, etc. (https://dilc.org/fantasista/)

Fantasista

LUCIO

Oh, bonica Isabel! Tinc el cor fet una llàstima de veure't els ulls tan vermells. Sigues pacient. Jo em resigno a sopar aigua i segó en l'interès del meu cap; no goso més omplir-me el ventre; un sol dinar copiós m'excitaria a la disbauxa. Però es diu que el Duc vindrà demà. A fe meva, Isabel, que, el teu germà, me l'estimava. Si el vell Duc fantasista dels racons foscos hagués estat aquí. Clàudio viuria. (ISABEL surt.) [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 117.].

FANTASSÍ m.

Soldat d'infanteria (Lacavalleria Gazoph.). Es paraula presa del fr. fantassin.

Contemplo aquest vell que treballa pesadament la terra amb una fanga. És un home prim, de pell morena, cremada per la intempèrie. Vesteix pantalons i camisa blava, de treball, i porta a sobre una armilla negra, descordada.  (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 57.).

-Qué és això, mon adjudant.

-Un càstig sense importància...

I va concloure amb la sena frase favorita.

-Qu'ils sont cons ces bifins! («Aquests fantassins, quina colla de rucs! » )  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 315.).

FARAMALLA f. 

|| 1. Conjunt nombrós de persones o animals (dit en to despectiu, significant que són dolents, o inútils, danyosos, insignificants, etc.); cast. faramalla. Derrera seu sortí tota la llocada: una faramalla de pollets, Víct. Cat., Cayres 61. Anava compareixent tota la faramalla dels balls, Ramon Vidales Vaca llet 75. Però que baralla | moguin cans nanells | o la faramalla | dels vils baldufells,Caimari Edif. 66. 

|| 2. Conjunt de coses inútils, o desordenades, o massa abundoses, o menyspreables per qualsevol concepte; cast. faramalla, morralla. Me va pegar es flato d'escriure aquesta rondaya per fer sortir a rotlo tota aquesta faramalla de mallorquinadas, Aguiló Rond. de R. 5. En tota aquesta faramalla de fórmules convencionals, Pous Empord. 175. 

|| 3. Orgull o jactància sense fonament; cast. junciana, bambolla. 

|| 4. (usat com a m.) Embolicaire, home enganyador o informal; cast. trapalón, trapacero. Aquell faramalla d'en Bienvenido, Vilanova Obres, iv, 279.

    Fon.: fəɾəmáʎə (or., bal.); faɾamáʎa (occ., val.).

    Etim.: derivat de faram o feram.

Sortí de la cort, cloquejant i amb les ales estarrufades, una lloca. Caminava a poc a poc com si mesurés els passos, i a cada un que en feia aixecava ben bé una poteta i cloïa tots els ditets, com si hagués agafat quelcom d’en terra. Darrera seu sortí tota la llocada: una faramalla de pollets, amb els ulls vius i les potetes de color de rosa. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 222).

1. FARDA f. 

|| 1. Conjunt de coses que es porten en un viatge o expedició; cast. carga. Ab les quals sabí com avian carregada una altra farda de lana, doc. a. 1505 (BSAL,x, 301). 

|| 2. Conjunt de coses inútils, de poc valor o que fan nosa (Penedès, Segarra).Mestre Bernat lo fferrer comprà un cabasset ab farda, doc. a. 1533 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Especialment: a) Brossa, escombraries; objectes que fan nosa (Ross., Olot, St. Feliu de C.).—b) Conjunt d'hortalisses, de productes de la erra replegats per a menjar (Ross., Camp de Tarr., Ll., Pla d'Urgell). Un llop tenia re que els ossos i la pell; | i des d'un munt de temps no trapava que farda, | mai un bocinet d'anyell, Saisset Lligiu 6. 

|| 3. Mainada, conjunt d'infants (Garrotxa, Empordà, Berguedà, Lluçanès, Ribagorça). «Quina farda són aguista canalla!» (Bonansa). 

|| 4. Conjunt de gent dolenta o que molesta (Gir., Cardona, Solsona); cast. chusma, purria. 

|| 5. Carregament, feixuguesa; cast. pesadez. Si la farda de l'atmosfera no passava d'un entelament, Pons Com an., 98.

    Fon.: fáɾðə (or.); fáɾða (Andorra, Bonansa); fáɾðɛ (Ll., Pla d'Urgell).

    Etim.: de l'àrab farda, ‘farcell o paquet de mercaderies’ (cf. Eguílaz Glos. 396).

2. FARDA f. 

Renda o impost que pagaven els estrangers, pel dret de viure dins Espanya; cast.alfarda.

    Loc.

—Pagar farda: haver de fer qualque sacrifici per obtenir una cosa (val.). Ni ampres a qui deixà | perque farda pagaràs, Martí G., Tip. mod. ii, 211.

    Etim.: de l'àrab farḍa, mat. sign. (cf. Eguílaz Glos. 161).

3. FARDA f. 

Esquirol (Benassal, Cinctorres); cast. ardilla.

    Etim.: desconeguda; potser relacionable amb el bereber aʽarda ‘rata de camp’ (cf. Coromines en BDC, xxiv, 24).

El jaio i la ajaia prou volien entrar el fato i les bèsties, per conduir-ho tot allí a on poguessin; però a cada punt s’entrebancaven amb els munts de farda, Primer van tenir d’arrambar pels racons els escombrots i les pedres, per a fer-se poc o molt pas entre els pilots de runa que hi havia escampats pertotarreu. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 38).

Farda

És la primera vegada que dic aquestes coses. Fins ara he callat covardament —contestà Emil-, com la majoria de nosaltres, m'he empassat tota aquesta farda retòrica perquè, en la nostra desesperació d'alemanys, no podíem deturar-nos a analitzar els diversos elements barrejats darrera el Führer. Quan no érem més que una xusma, ell ens tornà a la categoria de nació. I ara, ho veig ben clar, els fanàtics ens estan arrossegant. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 128.].

FARDASSA f. 

Dona grossa i malgirbada. Com t'hi deus recrear amb aquella fardassa de Manuela!, Ramon Vidales, Vaca llet, 45.

    Refr.

—«Qui no té dona ni fardassa, ell mateix s'apedassa» (Vallès). En aquesta frase, fardassa està en lloc de bagassa.

    Etim.: derivat despectiu de farda, art. 1, || 1.

Ens obrí la porta una dona fardassa, malgirbada, que tufejava a cols. Tot s'ho deien ells dos, en Marcel i la dona : La senyora Ferrero, ¿hi és? La dona s'hi pensava abans de dir que sí o que no. I per fi: Sí que hi és. Dóna la sopa a la criatura. ¿Li vol dir de part d'en Marcel si la podem veure? Esperin. Ens deixava allí, drets al rebedor.

Una casa gens acollidora. Olor dé cols al foc, de florit i d'aigües embussades. La dona fardassa trigava estona a tornar : Diu que si es poden esperar, que no ho sabia, i com que dóna sopar a la nena... Bé, ens esperarem. La far­dassa ens deixava allí, drets. (Noel Clarasó. L'altra ciutat. Club Editor, Barcelona 1ª ed. 1968. 228 pgs. Pg. 23.).

FARELL m.

|| 1. Far; llum encès per a fer senyals o per a orientar els navegants; cast. faro. Guardes de la torre del farell de Munt-juych, doc. a. 1360 (arx. mun de Barc.). Sembla... que s'hagi encès un farell en el punt més alt de Mallorca, Rusiñol Illa 34. El Farell: nom d'una muntanya del Vallès.

|| 2. Nom d'un gegant llegendari que diuen que habitava a Catalunya, nadiu de Caldes de Montbui, i que feia grans proeses de força (cf. BDC, xv, 43-45). Sembla un Farell: es diu d'una criatura que parla o acciona com una persona gran (Pineda).

|| 3. Nom que vulgarment es dóna al vent, perquè hi ha la creença que és produït pel buf del gegant Farell en irritar-se (BDC, xviii, 219).

Farell: llin. existent a Barc., Vic, Caldes de Mo., Sabadell, Polinyà, Mura, Matadepera, Bellvís, etc.

    Fon.: fəɾéʎ (or.); faɾéʎ (occ.).

    Etim.: derivat dim. de far.

Uns anys enrera sovint somniava de viatjar a París, d'anar-hi a viure una temporada. Saint Germain, Mont­parnasse, el Barri Llatí eren noms i imatges que m'en­lluernaven com un farell.(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 30).

FARFUTALLA f. 

Conjunt de coses o de persones inútils, menyspreables, que fan nosa. Farfotalla, rebuitg del poble, Lacavalleria Gazoph. Agora farfotalla que'ns lliga y enfarfega!, Camps i F., Poes. 142. Aquella farfutalla el prenia per un valent de l'u, Santamaria Vida 51.

    Fon.: fəɾfutáʎə (or.).

Resulta que, en determinats moments, de cop i vol­ta sóc invisible. No m'havia cregut mai aquesta farfutalla, pero l'evidència em demostra ara fins a quin punt el meu racionalisme anava errat. Divendres 7 tot va anar molt de pressa.  (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 113).

«Volen menys hores i més seguretat», va resumir Car­ies Francino més tard, al noticiari del vespre. Però no sols deuen voler això, perquè en les informacions que la ràdio donava en directe sobre el caos de la Jonquera es va sentir la veu d'un dels convocants, que exigia també que el nou carnet de conduir per punts que el govern central implan­tarà no els afecti als dos. I explicava el perquè: «Perquè som professionals amb famílies a càrrec nostre i, si per acumu­lació de punts ens retiressin el carnet, quedaríem a l'atur». L'home demanava que hi hagués dos carnets: un de normal (per la gent vulgar i corrent) i un altre de professional (per ells, sense farfutalla).  (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 242).

FARGAR v.

|| 1. tr. Treballar en la farga; cast. forjar.

|| 2. intr. Treballar en cosa feixuga, com en les feines agrícoles (Tremp, Urgell).

    Fon.: fəɾɣá (or.); faɾɣá (occ.).

    Etim.: derivat de farga, si no ve directament del llatí fabrĭcare, ‘obrar, elaborar’.

Tampoc era qüestió d'equivocar-se amb els colls... L'amplada creix mentre ets jove i esprimatxat de dalt. L'única coqueteria que em podia permetre era la corbata, lleu gera, de llacet. I una cadena de rellotge, és clar, però enfosquida, també per mor del dol. Ja tenia de tot. Ja anava ben fargat. Ja estava llançat. El pare també duia rellotge, però el seu era d'or, un cronòmetre... El va fer servir per comptar els segons fins al final... L'agulla grossa el fascinava, la que va més de pressa.  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 110].

FARNAT m. 

|| 1. Barreja de coses formant una massa pastosa que es dóna a menjar als porcs (Berga, Bassella); cast. harinado. 

|| 2. Barreja de diferents coses de menjar que formen un conjunt groller o desagradable (Ross., Lluçanès, Plana de Vic, Solsona). «Em fa fàstic aquest cuinat; quin farnat!»Y tu tot sol, veiam, com fas per te cuinar? | Quin farnat deues fer!, Saisset Hist. y Coum. 20. La sopa dels pobres, el farnat del bestiar gros y'l parolat del aviram,Caseponce Contes Vallesp. 170. 

|| 3. Barreja fangosa o semilíquida (Vall de Ribes). «Quin farnat que hi ha per la carretera!»

|| 4. fig. Barreja informe de persones o animals; conjunt desordenat (Cardona, Solsona, Gironella); cast. galimatías. «Els gitanos, tots fan un farnat»: viuen barrejats com bèsties. «Aquelles famílies, d'aquí, que estan renyits; d'aquí, que són tot una cosa; ja us dic que n'hi ha un farnat!»

    Fon.: fəɾnát (pir.-or., or.); faɾnát (Bassella).

    Etim.: del llatí farinātu ‘conjunt de farina’.

Els vaig preparar olla de mongetes. Vaig barrejar mongetes de feia tres dies, que tenia pensat llençar, amb folla acabada de fer. Tot i que estava segura que s'adonarien que aquell far­nat tenia mal gust, comptava que la culpa que el Baba Lola dissimulava mostrant-se ofès per la meva conducta i la satis­facció que la Iya Martha ocultava sota les seves mostres de consternació els farien seguir menjant. [Ayòbámi Adébaáyò. Queda't amb mi. (Stay With Me, trad. Alexandre Gombau). Angle Editorial, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788417214142. 318 pàgs. Pàg. 26].

FARONEJAR v. intr. 

Fer farols, exhibir-se vanitosament (Empordà, Barc.); cast. farolear. Que faronegen al mig del camí ral, Ruyra Parada 150.

    Fon.: fəɾunəʒá (or.).

    Etim.: derivat de faró.

Sempre que Snowy Meadows, àlias Robert Marsh, escrivia al doctor Larch Ii preguntava: «Què se n'ha fet de Homer Wells?» «Segur que el que vol aquest», pensava Larch, «és proposar una trobada!» Larch es passava uns quants dies remugant, tot buscant el que li podia dir a Snowy de Homer; li hauria agradat faronejar sobre la tècnica perfecta aplicada per Homer a la pacient amb eclámpsia, pero Larch era conscient que no tothom aprovaria que ensenyés a Homer, ni la qüestió de l'obra de Déu ni la de l'obra del diable.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 143.].

FARONERIA f. 

Qualitat de faroner; exhibició vanitosa; cast. farolería.

FARONER m. 

|| 1. Faroler; encarregat d'encendre els farons de senyals; cast. torrero, farista. 

|| 2. adj. (f. -ERA) Presumit, que s'agrada d'exhibir-se vanitosament (or.); cast.farolero, pinturero.

    Fon.: fəɾuné (or.).

Es permetia aquesta faroneria mental a despit d'haver-se divertit cínicament, d'haver passat l'estona en teatres, galeries i passejades de plaer. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 293.].

—Volies fer-te sacerdot, oi? —va dir l'Oncle Joe—. Si saps tant com per a voler volar tan amunt, ¿per què no ens dónes una mostra del teu saber? Que saps dir el credo en llatí? Així és com li van tallar la faroneria a un galifardeu, allà al meu poble... [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 125.].

Per a nosal­tres pot ser una manera de viatjar faronera, però no crec pas que aquests convidats es veiessin així. Probablement la majoria d'ells no tenien directa­ment la culpa que un gran nombre dels seus compatriotes indis es morissin de gana al seu voltant; la majoria simplement es premien «unes vacances» dels seus problemes per celebrar el casament d'un amic. [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 172.]. 

Oh, sí, ho va fer. Ho va fer molt bé, sens dubte, i sense pensar-s'hi gaire tampoc, excepte després, potser, per faro­nejar de tot el que havia fet al llarg de la seva vida.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 6.].

FARRO m. 

Farina grossa de blatdemoro, que es menja frita o bullida a manera de farinetes (Rosselló, Cerdanya, Ripoll, Garrotxa, Empordà, Guilleries, Plana de Vic, Camp de Tarr.); cast. polenta. Hi ha qui l'adoba amb sagí, llard o cansalada, i d'altres amb llet.Amido ffarro semola arros provisio bona, doc. a. 1466 (Est. Univ. xiii, 410). Per II liures farro se'n dux lo dit, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). Ab aquestes coses se repara, llet de ametles, farro cuyt ab lo caldo de la polla, Alcanyís Reg. pest. 20.S'empassaven el farro boi conversant, Massó Croq. 72. Fer cara de farro: tenir la cara grossa (Solsona).

    Fon.: fáru (pir-or., or.).

    Etim.: del llatí farre, ‘gra semblant al blat; farina grossa’.

FARRÓ 

Llin. existent a Gir., Besalú, Celrà, Cornellà, Olot, St. Feliu de G., Vilanant, Manresa, Mataró, Barc., Rubí, etc.

A l'estable hi havia dues dones i dues vaques, i, al costat de les vaques, una galleda plena de farro de segó fumejant. Una de les dones era d'edat una mica avançada, mentre que la seva companya semblava jove i agraciada. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 19].

Farro

Té preferència per les coses simples. Una casa moblada amb senzillesa. Un jardí ben cuidat. Menjar ordinari a taula, un sopar de farro de civada o peix fumat, o fins i tot un plat de pa amb mantega per sucar en el te. La visió d'un púding de Malvern desemmotllat sobre una plata de vidre i cobert amb nata el disgustaria profundament, sobretot aquest vespre, que, al capdavall, no és sinó un vespre de dilluns corrent del pic de l'estiu de l'any 1905 (l'any del meu naixement, el dia del meu naixement). [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 18.].

farro

FARTANER, -ERA adj. 

Que acostuma o procura menjar molt (or., occ.); cast. tragón, comilón. Sa sogra..., fartanera d'ocasió, engurmandida pels ulls, treya el ventre de mal any, Pons Auca 143.

    Fon.: fəɾtəné (or.); faɾtané (occ.).

A la burgesia devem la immunda eclosió de les societats esportives i de fartaners, els cercles de juguesques mútues i de curses. Avui, el negociant no té més que un objectiu. explotar l’obrer, fabricar molt i dolent, enganyar en la qualitat de la mercaderia, defraudar en el pes dels gèneres que ven. Quant al poble, se li ha tret la temença al vell infern i se li ha predicat, ensems, que ja no ha d'esperar després de la mort una compensació qualsevulla als seus sofriments i als seus mals. Així, doncs, realitza de mala gana un treball mal pagat, i beu. De tant en tant, si ha colat líquids massa forts, es revolta, i llavors se'l mata, perquè en restar sol es revela, estúpid i cruel, com una bèstia.(Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 14.).

FASSER m.

Palmera (Mall., Men.); cast. palmera. Plantat voldria un fasser, Aguiló Dicc. «De su-aquí veig Aireflor, | ses cases i es fasser, | però no veig lo meu bé | que té ses claus d'es meu cor» (cançó pop. Mall.). Fassers de les hortes, les paumes vinclau, Costa Poes. 27.

    Fon.: fəsé (bal.).

    Intens.: fasseret; fasserot; fasseràs.

    Etim.: derivat de fas, art. 1, || 3. 

Fasser

Abans d'arribar-hi, el camí es flanqueja per una filera de xiprers i al final, just davant les cases -i el plural aquí és important perquè el conjunt inclou habitacle, pallisses, boveres, cups, solls i altres dependències que formen un complex harmònic i caòtic al mateix temps, s'hi destria un fasser alt, esponerós. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 12.).

1. FASSET o FARSET m.

|| 1. ant. Gipó encotonat que es portava sota l'armadura; cast. farseto. Ballesters deuen hauer... perpunt e cuyraces e facet e coltell, Consolat, c. 309. Farcet d'armar blanch, doc. a. 1345 (Aguiló Dicc.).

|| 2. Gonella o peça de roba interior amb què les dones s'abrigaven el cos; cast. justillo. Un faset de blanquet de Perpenyà, doc. a 1395 (Miret Templers 563). Un fasset folrat de blanch, doc. a. 1400 (BABL, vi, 474). Una gonella davall ho farset, doc. a. 1410 (BSAL, vi, 126). Un fasset de setzè negre de la dita vidua, doc. a. 1555 (Rev. Men. xxiv, 56).«Les noies de Lloret | porten la camisa més llarga que el fasset» (dita popular, ap. Butll C. Exc. xi, 190).

|| 3. Cosset de roba ajustat que es posa damunt els bolquers d'un infant (Olot, St. Joan les A., Empordà, Conca de Tremp, Tortosa, Ulldecona). Dos fassets de cotonina blancha per al minyó, doc. a. 1538 (Hist. Grem. ii, 96).

    Fon.: fəsέt (Olot, Empordà); fasét (Tremp, Tortosa); fəɾsέt (St. Joan les A.).

    Etim.: de l'it. farsetto, mat. sign., o tal vegada derivat directament del llatí farsus, ‘farcit, embotit’.

2. FASSET m. ant.

Nom d'un llibre medieval d'art amatòria, publicat per Morel-Fatio en la revista «Romania», tom XV.

    Etim.: del llatí facētum, ‘faceciós’.

3. FASSET m.:

V. fesset.

Fasset

La partida de la senyora Flett va tenir lloc al mes de setembre. Després d'un seguit de glaçades nocturnes, l'aire havia es devingut gelat. La criatura —una nena de natural plàcid- anava vestida amb una camisola de fustany plegada per baix, un senzill fasset de franel·la al damunt i, a sobre d'aquest, una ja queta de fina llana blanca; totes aquelles capes successives... [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 50.].

FATIC m. 

Fatiga, treball penós; cast. fatiga. Tot bleixant del fatic d'haver-la duta a braç,Ruyra Parada 52. El llibre llegia | que em lleva el fatic, Salvà Retorn 33.

    Refr.

—«Qui té amics, té fatics»: vol dir que les amistats porten sovint disgusts i preocupacions.

    Fon.: fətík (or., bal.).

    Etim.: derivat postverbal de fatigar.

El drama no era tant la mortaldat (tan ben dissimulada que semblava inexistent), les famílies esqueixdes (poques i per motius aparentment aliens al conflicte), les cases abandonades o la fam (habituals des de feia dècades), com el fatic contingut, la violència de les hipòtesis, l'intent estèril de descobrir que succeïa realment. (Quim Monzó. Guadalajara -Durant la guerra-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 186.).

Si expliquen una matèria difícil i abstrusa, també us estalvien molt de temps i de fatic. El viarany és tenebrós perquè està en les entranyes de la terra; però us precedeix un guia molt pràctic arborant una torxa que resplendeix amb llum vivíssima. [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 15.].

I no veig ningú que visqui amb menys quan cal, i que s'exerciti amb mes cons­tància, ni a qui els fatics pesin menys. El meu cos es capac d'una agitació ferma però no pas vehement i sobtada. Defujo des d'ara els exercicis violents i que em fan suar; els meus membres es cansen abans que s'escalfin.   [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 326.].

—No, hi ha una diferència. Amb un cotxe normal perds l'element del fatic, que és fonamental en aquesta experièn cia. L'esgotament, l'avorriment, l'atordidora monotonia de tot plegat. I de sobte, sense saber d'on surt, sents un petit rampell de llibertat, un moment o dos de joia pura, absoluta. Però n'has de pagar un preu. Sense el fatic no hi ha joia.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 38.].

Fatic

-Però què és el que has vist? —li va preguntar el xicot respirant amb fatic. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 295.].

1. FATO m. 

|| 1. Equipatge; conjunt de coses que es porten, que es carreguen, que es tenen aparellades per a un viatge, per a una feina, per a un ús qualsevol (or., occ.); cast.bagaje. Per obs de fer mantes per al fato del bestiar del senyor rey, doc. a. 1414 (Arx. Gral. R. Val.). Per lo cost de una manta e dos taleques noves que he comprades a obs del fato dels dits brúffols, doc. a. 1439 (mat. arx.). No hi avia massa fato per carregar, Massó Croq. 58. La diligència bolcada, com monstre de cartró abonyegat y escupint fato per l'esberlada closca, Oller Fig. pais. 97. «Has de portar tot el fato; no t'oblidis res»: es diu al qui ha de dur els estris o coses necessàries per a un viatge, per a un treball, etc. «Avui no et puc portar a tu en el carro perquè duc massa fato» (Olot, Empordà, Camp de Tarr., Solsona, Urgell, Ll., Tortosa, Maestr.). «En anar de viatge, no m'agrada portar molt fato». 

|| 2. Conjunt de coses en general, com articles de comerç, ingredients del menjar, etc. (or., occ., Maestr.); cast. material. «A casa mengem cop de fato»: a casa mengem moltes coses variades i sense triar, com trumfes, cols, etc. (Solsona, Valls).

    Fon.: fátu (or.); fáto (occ., Maestr.).

    Sinòn.: recapte, concert.

    Etim.: la mateixa del cast. hato, que encara no està determinada amb seguretat.

2. FATO m. 

|| 1. Olfacte; facultat d'olorar (Camp de Tarr., Tortosa, Val., Al.); cast. olfato.Tenir fato de gos perdiguer: tenir l'olfacte molt fi. 

|| 2. Flaire, olor (Mall.); cast. rastro, olor. «Ets estornells no deixen fato per allà on passen, i es cans no els poden seguir» (Palma). Fins a ca nostra arribava es fato de ses bengales, Roq. 32.

    Fon.: fátu (or.); fáto (occ., val., mall.).

    Etim.: de olfato, amb disgregació de la síl·laba ol- per confusió amb l'article el o al.

3. FATO m.: 

V. fatu.

Tragueren del fato una corda llarga, i, al cap de res, la dona, lligada al davant del cavall, estrebava també fortament per a arrabassar l'arada del glever. L'home agullonava al cavall i a ella...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 40.).

A davant en Josep, a tall de guia; després el rector a cavall de l’euga, i a darrera la Mariagna amb tot el fato carregat sobre la mula, van penetrar, com encongits, dintre del sot ombrívol, a on d’aquella hora endavant viurien desterrats del món dels homes. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 34).

-Fet!- digue el petit Andreu.

- Tu portes 1'ampolla, que no se't trenqui, i jo el fato - digue el senyor Andreu -. Anem-hi !

(Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 34.).

FATXA f.

|| 1. Cara (alg.). Juniveldana s'ha rentat la fatxa, rondalla algueresa (Arch. Glott. It., ix, 306).

|| 2. Aspecte exterior d'una persona o cosa; cast. facha. Fugí de tota sombra que tingués fatxa de burot, Pons Auca 260. Era un minyó de fatxa de beneit, Ruyra Parada 89. Maces i carraus, dels que se'n veien de tota fatxa i tota mida, Moreira Folkl. 559. «Pot esser bona persona, però té mala fatxa».

|| 3. especialment, Mal aspecte (Tortosa). «Guillem fa fatxa perquè va mal vestit». «Esta cadira aquí fa fatxa; estaria millor a l'altre costat».

|| 4. Actitud adequada a un fi determinat. «Posar-se en fatxa». «Estar en fatxa».

|| 5. nàut. Disposició de les veles o altres elements de propulsió, en què la marxa del vaixell queda aturada o molt moderada. a) Estar en fatxa o Posar-se en fatxa, un vaixell: estar o posar-se en tal disposició que els esforços de les seves veles de proa i de popa es contraresten mútuament i el moviment del vaixell queda gairebé anul·lat; cast. estar (ponerse) en facha—b) Estar en fatxa o Fer fatxa (en Mall. fer fatx), les veles: caure o envestir les veles contra llurs pals quan el vent les impulsa de proa; cast. estar en facha.—c) Fer fatxa (mall. fer fatx): maniobra que s'executa per detenir la marxa d'un vaixell, sia bracejant les vergues, sia aturant la màquina; es fa fatxa per embarcar el pràctic, per fer senyals, etc.; cast. fachear.—d) Fer fatx i fer servir: bracejar les vergues de manera que les veles puguin alternativament fer fatx o fer servir el vent (mall.); cast. fachear y marear en viento.

|| 6. Fer fatxa: en els jocs, ajuntar dos o més allò que juguen per a repartir-se després el guany proporcionalment (occ.).

    Fon.: fáʧa (val., alg.); fáʧə (or., bal.); en l'accepció || 5, fáʧ (mall.).

    Etim.: de l'italià faccia, ‘cara’.

-Poseu en fatxa—digué el capità tristament.

I el mariner que havia defensat l'honradesa del pari senc va ajudar amb destresa per a la maniobra desespera da. L'equipatge, presa de la consternació més profunda va esperar durant mitja hora mortal. [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 204.].

FAVAGIRAT -ADA 

 baliga-balaga, sorprès, trempat  Sorprès a causa d’una situació inesperada. | SIN:Parat, admirat, decebut. || Ex: Quins dibuixos fa, aquella nena, per tenir deu anys, vaig quedar favagirat. Ahir vàrem quedar que avui ens trobaríem a l’estació de Girona i no s’ha presentat; he quedat favagirat. (http://www.dicpc.cat/volum-1/volum-1-entrades-correctes/f)

COM ES VA QUEDAR EN PAU                                                                                                                                              

A l'escapca

Al·lucinant mandonguilles

Amb la boca oberta

Amb un pam de nas

Amb uns ulls com unes taronges Atònit

Canari Cardat

Clavat a terra

De pasta de moniato

De pedra

D'una peca

Esmaperdut

Espaterrat

Favagirat

Fet pols Flipant Fotut Garratibat

Glacat In albis Parat

Que el punxaven i no li treien sang Sense paraules

Sense saber per quin mar navegava

(Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-473-8. 328 pàgs. Pàg. 180).

FEBRÍCULA

Nivells de febre

• • Si la temperatura axil·lar és més gran de 37 °C i menor de 38 s'anomena febrícula.

  • Si la temperatura axil·lar és major o igual a 38 i menor de 40 °C s'anomena febre.

  • Si és major o igual a 40 °C s'anomena hiperpirèxia. Temperatures superiors a 42 °C en l'home solen ser incompatibles amb la vida.

(https://ca.wikipedia.org/wiki/Febre)

En els dies posteriors a l'atac, Finkielkraut no lamentava tant els detalls desagradables del que havia succeït, sine el potencial desaprofitat d'un moment que cada vegada mes esdevé una febrícula paranoica. Tal i corn em va dir: "Era una bona oportunitat per reflexionar sobre qui som que s'ha perdut completament."  (James McAuleyait. Art. Baixa visibilitat. Rev. L'Avenç, núm. 457, pg. 57.).

FEBRIR v. tr. ant. 

Fregar una cosa per fer-la lluenta; cast. bruñir. Llurs capells de ferre febrits,Desclot Cròn., c. 98. Nós portàvem una spasa... e no fou regoneguda de febrir, e per lo guarniment que era stret, estava tan dura de traure del feure que no la poguem traure, Pere IV, Cròn. 105. Lo sobretacle febrit ab son forniment,doc. a. 1461 (Col. Bof. xxvi, 144). Quatre arnesos molt bé febrits, Tirant, c. 60. Tres coses fan hom gras: molt menjar, molt dormir, la caramella no massa febrir, Libre tres, 18. Llança, coltell, spasa ben fabrida, Arnau d'Erill (Cançon. Univ. 240). Era afaynada | per ben luyr | al bell febrir | dos o tres hores, Spill 2554.

    Etim.: probablement derivat de fabre.

—¿Per què aquest estranger ha somrigut? ¿He fet res que no es pertanyi? ¿He negligit algun dels serveis que una jovencella ha de prestar al seu hoste? Sí, potser ha rigut perquè he oblidat de febrír les seves armes entelades pel verí.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 17.].

1. FEDA f. 

Ovella fecundada (pir-or.); cast. oveja. Moltó, feda, boch, cabra... paga ma, Leuda Coll. 1249. Si la crida crida bou, o ase, o mul, porc o feda o anyel, doc. a. 1304 (RLR, vii, 45). Fembra blanca tostemps és freda | e porta fredor con a feda, Fasset (Rom. xv, 217). El bon pastor se'n va endur les fedes an el seu poble, Massó Croq. 21.

    Refr.

—«Sant Miquel sense lluna, de cent fedes se n'escapa pas una» (Amades Past.).

    Fon.: fέðə (pir-or.).

    Etim.: del llatí fēta, ‘prenys’.

2. FEDA f. 

Compassió, entranyes (Menorca); cast. entrañas. «Pegar sense feda»; «No tenir feda»: no tenir pietat en castigar o pegar a qualcú (Ciutadella).

    Fon.: fέ̞ðə (Menorca).

Abans de la guerra, en Vidal, pel seu compte, ha via estudiat llatí. Ara mirava de desxifrar, encuriosit, les inscripcions del fòrum. Una pallaga pasturava les fedes, gràcil. El comandant aclucava els ulls, imaginant la vida dels romans en aquell desert. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 44.).

Con insuportaven la seua tosquedat de pingüí malmorós, aquella veuassa  per cridar les fedes a 1'altra punta d'una valí! A causa de la seua rusticitat, 1'havíem motejat la Marie. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 78.).

Quan em vaig presentar, va demanar-me si sabia rus. En aquell temps no havia estudiat la llengua del meu avi patern i li vaig dir que no. No se'm va acudir res de millor que precisar que, si més no, dominava el català. Em mirà amb el menyspreu d'una reina per una cagulla de feda.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 371.).

FEEL adj. 

Fidel; cast. fiel. Del nostre feel R. de solanes, doc. segle XIII (Pujol Docs. 29). Los feels crestians són exits de les greus cadenes, Llull Cont. 117, 3. Com blaves oronetes que vénen feels al niu, Llorente Versos, i, 47. L'home feel flecta els genolls i adora, Alcover Poem. Bíbl. 37.

    Fon.: fəέ̞ɫ (mall., men.).

    Var. ort. ant.: fezel (doc. segle XIII, ap. Pujol Docs.); fael (Muntaner Cròn., c. 78); fahel (doc. a. 1452, ap. Miret Templers 574); fehel (Scachs 35; Costa Poes. 48); fel (Consolat, c. 154; Tirant, c. 74; Viudes donz. 373); feell (Eximplis, i, 172); faell (Febrer Inf. ii, 98); fell (doc. a. 1526, ap. Archivo, iv, 137).

    Etim.: del llatí fidēle, mat. sign.

Tal és el meu pensament; però vosaltres sou els meus feels, senyors de Leonís, i em deveu el consell: si un de vosaltres, doncs, vol ensenyar-me una altra resolució, que s'aixequi i que parli!  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 6.].

1. FEIXAR m.

Lloc on hi ha moltes feixes (Ribera del Segre, ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: derivat de feixa.

2. FEIXAR v. tr.

Reunir formant feix; cast. agavillar. Es dimonis boyets... s'abordan a ses branques, en fan trossos y munts, y les fexen, Alcover Rond. i, 211.

    Fon.: fəʃá (or., bal.); feјʃá (occ.); feјʃáɾ (val.).

    Etim.: derivat de feix, art. 1.

3. FEIXAR v. tr. ant.

Embolicar (en lluita, en conxorxa, etc.); cast. mezclar. Lo compte Galceran e don Blasco van-se fexar ab les senyeres dels francesos en tal manera que a terra les gitaven totes, Muntaner Cròn., c. 191. Tots foren entorn dels murs d'Escampaig e van-se fexar als murs tant vigorosament que no guardaven perill que esdevenir-los-en pogués, ibid., c. 287. Qui molt s'hi fexa, | la força hi dexa, Spill 8439. Lo bé jaqueix, ab tot lo mal se fexa, Ausiàs March, c.

    Etim.: del llatí fasciare, ‘faixar’, ‘embolicar’.

4. FEIXAR v. tr.

Dividir en feixes la terra conradissa; fer-hi feixes.

    Etim.: derivat de feixa.

Feixar

-Llavors ajudaré Lívia —va dir, i va començar a feixar javelines tal com feia la seva amiga. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 390.].

FEIXÍ

Empeltat de lladre i folrat de quelcom pitjor, és en lo intel·lectual un arxiu de diableries, en lo moral un esperit que no creu més que en Santa Dobla de Quatre, i en lo físic, se li veuen els tirats del gat feixí, que obra i s'esmuny furtivament, però si l'empaiten, fa cara. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 86).

FELIBRE m. 

Poeta provençal de la Renaixença.

    Etim.: pres pels poetes provençals, del mot felibre que surt a uns goigs populars antics amb el significat de ‘doctor (de la llei)’, i que, segons Jeanroy, ve de l'espanyol feligrés. (Així ho manifesta Frederic Mistral en una carta a Mn. Alcover, data 23 d'agost de 1912, conservada en l'arxiu d'aquest Diccionari).

Els felibres escriuen Maiano, els occitanistes, Malhana, i l'administració francesa, Maillane. Sense Frederic Mistral, qui coneixeria aquest poblet provençal, intacte des del 1914, quan el mestre tingué la mala idea de deixar-nos?  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 108.).

En algun paradís que podria retirar a una cala catalana, una playa provençal plena de plataners i de felibres alcohòlics, un café de París on es citarien poetes de Nova York, segur que ens esperava una princesa.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 172.).

FELLÓ, -ONA adj. 

|| 1. Irat, enutjat per l'ira; cast. airado. Ells pregaren-nos carament que no fóssem felló, Jaume I, Cròn. p. 402. Veem que con vós non fets a lur guisa, que sempre són fellons e s'airen contra vós, Llull Cont. 121, 13. Lo rey romàs tot felló, Desclot Cròn., c. 5. De ço que'm plau és la rahó fellona, Ausiàs March, lxxxviii. 

|| 2. Que expressa ira; cast. airado. No comportà Tirant que més parlàs, sinó que ab fellona cara li féu principi a semblant resposta, Tirant, c. 336. Y mudà'ls en leons ab la cara fellona, Alegre Transf. 141. 

|| 3. Fet amb ira; cast. enconado. Fo molt cruel e fellona la batalla, Muntaner Cròn., c. 34. 

|| 4. En el llenguatge literari de la Renaixença estigué un poc en ús el mot fellóamb el significat de ‘covard i traidor’, però aquest significat és fals, provocat per la influència del castellà felón. Repta de vil felló al comte de Barcelona, Camps y F., Poes. 99. De sa noble gènera, fellons, han renegat, Collell Flor. 96. Se venja com vil felló, Costa Agre terra 108.

    Refr.

—«El peix, arròs i meló, volen el vi felló»; això és, el vi rabiós, molt fort.

    Fon.: fəʎó (bal.). A les Balears té plena vitalitat el mot felló amb el significat || 1; en els altres dialectes catalans ha desaparegut gairebé completament.

    Var. ort. ant.: feylo (Jahuda Cató 154); falló (Serra Gèn. 140); felo (doc. a. 1506, ap. Boll. Lul. x, 304); falo (Graal 17).

    Etim.: probablement germànica, però incerta (cf. Meyer-Lübke REW 3304, qui posa dificultats a l'ètim germànic fillone ‘escorxador’).

La meva paraula -respon el capità, felló perquè la demanda del Cònsol no li ha agradat gens.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 191.).

FEMSA f. 

Femta (Ripoll, Olot, Plana de Vic). En mitj de les quals s'hi podria y agermanava una espessa capa de brosta y femsa, Víct. Cat., Cayres 30.

    Fon.: fémsə (or.).

    Etim.: de femta, modificat en femsa per influència de la -s del primitiu fems.

Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 44.).

FENÀS m.

Nom de diferents plantes gramínies que es donen seques a menjar al bestiar; cast. heno. La carn humana és axí com lo fe, que huy és vert e demà sech, e la glòria mundana és semblant a la flor del dit fenaç, que al matí se mostra molt bella e al vespre és marcida, Villena Vita Chr., c. 135. Lo goç geya en un pessebre que era ple de fenàs, Faules Isòp. 27. Passada una tenassa plena de fenàs, Rosselló Many. 134. Especialment: a) Planta de diferents espècies del gènere Festuca, que es fan pels marges, per terres abandonades i en els boscos (Cat.), principalment l'espècie Festuca arundinacea; cast. festuca, cañuela. L'espècie Festuca interrupta s'anomena fenàs de bou (Tarr.).—b) Plantes pertanyents a les espècies Panicum repens, Stipa juncea i Brachypodium pinnatum (Mall., Men.).—c) Fenàs de cuques: planta de l'espècie Andropogon hirtum, de canyes dretes i ramoses en la part alta, fulles rasposes i peludes, espigues sedoses i peduncles capil·lars arquejats (Mall.).—d) Fenàs server (Tarr.) o Fenàs reüll (Mall.): herba de l'espècie Brachypodium, de canyes ascendents fasciculades, molt ramoses i fulloses en la base, i espiga dreta, de dues a quatre espiguetes de 6 a 18 flors.—e) Planta de l'espècie Aira caryophyllea (val.); cast. heno común.—f) Planta de l'espècie Piptatherum multiflorum (Men.), anomenada també fenàs de canonet.—g) Fenàs de prat: herba de l'espècie Vulpia membranacea (Tarr.).—h) Fenàs mascle: varietat del fenàs de Mallorca, més gruixat que l'ordinari.—i) Fenàs de cabell: varietat de fenàs molt prim i llarg (Mall.).

    Fon.: fənás (or., bal.); fenás (occ., val.).

    Sinòn.: fe, fenc, fenal.

    Etim.: del llatí *fenacĕum, derivat de fēnum ‘fenc’. 

Fenàs

Al vespre, el vent -que fins aleshores ens havia dut amb sorprenent rapidesa- es convertí en una suau brisa que tan sols rinxolava l'aigua i feia un agradable moviment entre els arbres, mentre ens apropàvem a la costa, de la qual ens arribava la més deliciosa fragància de flors i fenàs. Mentre desembarcàvem, el sol es pongué darrera l'horitzó, i quan vaig tornar a trepitjar terra, vaig sentir reviure totes aquelles preocupacions i pors que ben aviat se m'havien d'aferrar i apoderar-se de mi per sempre. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 176.].

FENDRE v. tr.

|| 1. Dividir una cosa en dues o més parts per ruptura o per tallament; cast. hender, rajar. Posà la mà a la petita acha e tan gran colp donà a un moro en lo cap, que fins als pits lo fené, Tirant, c. 322. May haureu such | si no feneu | e no spremeu | fort la taronja, Spill 5829. Preneu una granota viua e feneu-la per la esquena, Dieç Menesc. ii, 88. Magalls i cunys per fendre la roca de solei, Atlàntida vi. a) refl. Tant tro que la torre se fené, Jaume I, Cròn. p. 117. Fassats manament a la terra que no'm sofira, enans se fena e'm sorbesca, Llull Cont. 4, 14. La sua santa sanc caygué en la rocha, e la rocha fené's, a la cal dien Gòlgotas, Treps Rom. 86.—b) especialment, Tallar amb un ganivet els cuiros per la meitat, des del cap fins a la cua, de manera que de cada cuiro resultin dues peces iguals (Barc., Igualada).—c) Travessar subtilment i de pressa un fluid (l'aire, l'aigua, etc.). La neula per ço com és prima e ampla cau per l'àer de biaix fenent l'àer ab sa tenuitat, Llull Felix, pt. iv, c. 4. Fenent l'oratjol amb un graciós moviment, Ruyra Parada 63.—d) fig. Lançà un dolorós crit que paria lo cor li volgués fendre, Villena Vita Chr., cap. 224. Tingua'xí ferm que leyaltat no fena, Pere Torrella (Cançon. Univ. 179).

|| 2. per castellanisme, trobam usat fendre amb el significat de ‘enfonsar-se, penetrar’: Sos braços se nuen amb llurs braços | i un bosc d'enceses armes va a fendre's en son pit, Atlàntida iii.

    Fon.: fέndɾə (or.); féndɾe (occ., val.); fə́ndɾə (bal.).

    Conjug.: segons el model prendre. A més del normal fes (< llatí fĭssum), es troba usat el participi analògic fenut: E regonexeu-li dintre lo dit tall quant lo-y haurets fenut si'l trobareu algun granellet de càncer, Anim. caçar 54.

    Sinòn.: esberlar, obrir, xapar.

    Etim.: del llatí fĭndĕre, mat. sign. || 1. 

Fendint

5. Ara llegeixo molt menys que abans. Com a conseqüència, sóc més intel·ligent i tinc més sentit de l'humor... 6. No m’amoïno pel meu destí. 7. ¿Has tingut notícies d'en Peter i/o la Sue? 8. Explica'm com estàs, què has fet. 9. Si tot va bé, vindré a Londres a l'agost. 10. Escriu-me un poema. Balla una polonesa. 11. Un cop de xerrac fendint una fusta dura. Som a l'octubre. La finestra s'esmicola en una roda de tortura. 12. Deixa-m'ho fer. Som al vespre. Els músics s'apleguen al voltant de la simfonia, bevent llet. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 208.].

Fendia

Sentí un murmuri, gemecs, i després, dominant el soroll del tren que fendia la nit, un esgarip prolongat.

Era inconfusible: una nova veu que plorava en el món, el plany tremolós d'un infant davant la vida, en començar la seva peregrinació.

Gollwitzer trobà un mocador i s'eixugà el front. El plor continuà, però més tranquil, i a la fi cessà del tot. El cèlebre director d'orquestra estava encuriosit per la jove mare veïna. Havia sortit bé de la prova? Era un nen o una nena? I en un lloc o altre hi havia un pare que no havia patit ni un moment per la seva participació en aquella tasca de la naturalesa! [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 297.].

Tot d'una, amb el so d'un cop de destral en esberlar un tronc, un llamp blau fendí el cel, fent-li serrar les dents, li¡ l'embolcallà la carn amb una xarxa brunzent. (Pàg. 16)

Seria aquesta part (d'una bala) la primera que entrà en contacte amb la carn quan la va fendir? (Pàg. 40)

... i es demanà, com sempre, quina part de la bala devia haver fendit la carn. (Pàg. 48)

(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs.).

Així ma­teix el capità, de nació flamenca, per més senyes, posseïa un servent que amb un sol crit esgarrifador, precís com un dispar exacte de sageta, fendia el vi­dre i, com si fóra un trinxant acabat d'esmolar, el trencava i l'esmicolava en bocins incomptables.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 75.).

A en Met va semblar-li que se li quedava estampada per arreu al fons de les ninetes, punyenta i dolorosa com aquell colze que li fendia les costelles i li feia venir en basca.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 25).

Un migdia radiant el va clissar en l'esguard tèrbol del Saín, el peó encarregat de buidar a cops de mall les caixes foses, l'espuma que fendeix la nineta negra de l'ull com un ganivet esmolat per al festí de la mort i la guerra, en paraules de l'espanyol sollat dels moros dels penals del Nord d'Àfrica, que li alteraven l'humor.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 357.).

Va tancar la porta del traster darrere d'ell i de la Zoé. La Jo­séphine va veure arribar un home molt alt, molt ben vestit, què fendia l'aire amb un posat de propietari com si els passadissos del soterrani fossin seus. [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 37.].

Fendits

Vora el moll, els pescadors no treien res. Ni tan sols semblaven tenir gaire interès a què els peixos piquessin. Els peixos els devien conèixer. Restaven allà tots com si pesquessin. Un bonic sol ponent conservava encara una mica de calor al voltant nostre, i feia saltar sobre l'aigua petits reflexos fendits de blau i d'or. De vent, en venia de ben fresc de cara a través de mil fulles, en ràfegues suaus. S'hi estava bé. Dues hores senceres vam quedar-nos així sense prendre res, sense fer res. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 322.].

FENEDURA f.

Efecte de fendre; fenella, escletxa (Eiv.); cast. hendidura. En lo qual pla hac moltes de fenadures que la calor del sol nac fetes en la terra, Llull Felix, pt. iv, c. 4. Altre manera a fals corter o a tota fenedura d'ungles de bèsties, Flos medic. 55 vo. Pateix lo magraner a la soca y brancas talls y fenaduras sensa perill de morir, Agustí Secr. 52.

    Fon.: fənəðúɾə (eiv.).

    Var. ort. ant.: fanadura (Ordin. Palat. 307).

    Etim.: derivat de fendre.

HE PREFERIT AGAFAR el metro a causa del sol. He estat una mica desconcertar per les foradadores automatiques, perb, amb 1'exemple d'altres viatgers, he fet lliscar el meu bitllet per la fenedura.  [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 29].

Fenedures

Durant tot el dia, mentre treballa a la pedrera, respirant núvols de pols mineral, el meu pare pensa en la seva Mercy, en els plecs i els secrets del seu cos, en els globus i les fenedures carnosos, en els seus cabells, la seva olor, la seva manera de girar se cap a ell, d'oferir-se-li, de primer empegueïda, després amb moviments més desimbolts. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 38.].

FENENT m. 

Fenedura o trenc natural de la roca, per on s'escolen les aigües i per on és més fàcil esberlar les roques mitjançant tascons (Empordà); cast. grieta.

    Fon.: fənén (or.).

    Etim.: del llatí findĕnte, part. pres. de findĕre ‘fendre’.

m'omplia del silenci xop i dens / de les proes fenent aigües obscures. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 279.).

FENNEC

El fennec (Vulpes zerda) és una espècie de mamífer carnívor de la família Canidae que habita el desert del Sàhara i Aràbia.[2] Amb les seves característiques orelles, es tracta de l'espècie més petita de la seva família. El seu pelatge, orelles i funció renal estan adaptats a les condicions físiques del desert: temperatures extremes i escassetat hídrica. Les orelles li serveixen de sistema de ventilació i refrigeració de la sang, que l'ajuda a suportar les elevades temperatures i el clima extrem del desert. El terme fennec prové de l'àrab, en què significa 'guineu', i l'epítet específic, zerda, que prové del grec antic, es refereix al seu sec hàbitat (xeros).  (Viquipèdia)

Fennecs

El cel, superb. L'arena en fer-se de dia és tot un festival de petjades dels animals que la nit anterior han sortit a buscar-se la vida: escarabats, serps, ocells, fennecs, llargandaixos...  (Marià Mayans. Viatjar tot fent senderisme i cultura a les Pitiüses. Art. Plecs d'història local 183, nov. 2021, pg. 15.).

FÈNIC, FÈNICA adj., neol. quím. 

Pertanyent o relatiu al fenol; cast. fénico. Àcid fènic: fenol. Precedida de fortor d'àcid fènic, Pons Com an., 132.

    Fon.: fέnik (Barc., Val., Palma).

FENIÇ, -IÇA adj. ant. 

Fenici. La lengua feniça, doc. a. 1482 (Aguiló Dicc.).

A part de la fantasia de la màquina d’escriure, necessita crema solar, i un sabó que sigui seu i no l’aspre sabó fenicat de la sala de bany. Però no fa res per preguntar on es pot anar a comprar.  [J.M. Coetzee. Elisabeth Costello. (Elisabeth Costello, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-9787-032-8. 232 pàgs. Pàg. 205.].

FERISTELA f. 

Animal salvatge no gaire gros, com llops, musteles, etc. (Plana de Vic); cast. salvajina. Claustres d'estil feixuc i barbre | on cisell tosc | les feristeles d'aquell bosc | gravat havia, Canigó ix. A la gàbia del llop hi havia un cartell que deya: Ey, que mocega! Y aixís en les demés feristeles que donavan una nota verament ensopegada, Collell Fadrin. 31.

    Fon.: fəɾistέlə (or.).

    Etim.: probablement de feristea, amb canvi del sufix ocasionat tal vegada per influència de mostela, que és un dels animals salvatges més típics del nostre país.

Feristela (enllaç)

El Tiró va manar a Xisco i Abelard que tornessin per un camí diferent d'aquell per on havien vingut, un camí encara més estret i més brut de malesa. I va dir, va manar, a Julia i a Romuald que es quedessin vigilant la dona morta, que impedissin que s'hi acostessin les feristeles o els corbs (de sang n'hi havia i el braç potser el tenia arrencat, no ho puc asse-gurar).  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 160.).

1. FESA f.

|| 1. Acte i efecte de fendre; objecte fes; cast. hendimiento, hendido. Lo usufructuari és tengut que si algun cep, figuera, oliuera o altre arbre se morrà en aquel loch on a eyl serà establit usus de fruyts, que eyl en loch d'aquels, que n'i meta e n'i plant d'altres, però les feses o els morts o arrancats per cas d'auentura són seus, Cost. Tort. III, ix, 14.

|| 2. Fenella; obertura estreta i llarguera; cast. hendidura, resquicio. Mirant aquelles feses e obertures, Villena Vita Chr., c. 277. O en la fesa de huna post | premsats li sequen, Coll. dames 324. Especialment: a) Tall llarguer i estret que es fa a l'orella d'un cap de bestiar, especialment ovelles i cabres, com a senyal per a conèixer de quin propietari són (Mall., Men.).

|| 3. Cadascuna de les dues meitats en què es divideix el porc mort, un cop trets els pernils, el cap i els menuts (Tor, Vall d'Àneu).

    Fon.: fέzə (or., Maó); féza (Esterri); fə́zə (Mall., Ciutadella, Migjorn-Gran); fə́ (Manacor).

    Etim.: forma femenina de fes (art. 3). La forma fə́, de Manacor i altres pobles de Mallorca, representa el resultat d'una contracció del mot que ha seguit aquest procés: fə́zə>fə́ə>fə́.

2. FESA f. ant.

Feces. En asò matex val fesa pastada ab mel, Flos medic. 167. Vós llevau la espuma dels pecats, però no arribau a les feses que estan en lo més fondo de vostre cor, Lib. del Roser, 93 (ap. Aguiló Dicc.).

Feses

Eren boniques basses excavades en el marès dels Apenins, que abans servien per als cavalls de l'estació postal i que ara eren freqüentades pels ramats transhumants, com es podia deduir de les denses emprem tes de petites ungles feses i de l'adob abundant estès tot al voltant. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 204.].

1. FESTER, -ERA adj. i subst. m. i f.

|| 1. Propi de festa; cast. festivo. Dia fester: dia de festa (Rosselló, Empordà). Mitja pesseta de jornal llevat cabotes y dies festers, Víct. Cat., Cayres 188.

|| 2. Assistent o participant a una festa; cast. festero.

|| 3. Encarregat d'organitzar i administrar una festa pública; cada un dels membres d'una confraria que regeixen la festivitat del Sant patró, a les ordes del clavari (val.); cast. festero, clavario. Si no sobrara res, tratarien de pollosos mesquins y gorrominos als festers... els clavaris o festers jóvens y rumbosos, Martí G., Tip. mod. ii, 311.

|| 4. Persona que es fa veure, que es fica allà on no la demanen (Mall., ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: fəsté (or., bal.); festé (occ.); festéɾ (val.).

2. FESTER m.

|| 1. Graellat de ferro que forma concavitat i que, sostingut per peus de ferro o empotrat a la paret, serveix de recipient a les teies enceses que il·luminen les danses i altres espectacles nocturns de festa popular (Empordà, Mall.); cast. tedero. Per los minyons, pólvora, enramada y fester de la festa del Corpus, doc. a. 1659 (Hist. Sóller, ii, 417).

|| 2. Graellat de ferro portàtil, que fa concavitat per a portar teies enceses en la pesca nocturna, en la cerca de caragols, en la caça de titines, etc.; cast. tedero. Caminavem poc a poc..., el porqueret amb el fester de teia a l'aire per mostrarnos el camí, Rosselló Many. 69.

|| 3. pl. Fogonets que van col·locats davall el poal de la premsa de fideus per a encalentir la pasta (Porreres); cast. hogar.

|| 4. Foguera (Mall., Men.); cast. fogata, hoguera.

|| 5. fig. Conflicte o succés extraordinari, generalment de molta animació, moviment o desorde (Mall., Men.). No serà tan gros el fester com tu suposes, Penya Mos. iii, 213. De barayes d'atlots cada dia era un festé, Benejam Ciutad. 93. «Serà blau es fester!»: es diu per significar que un esdeveniment futur serà extraordinari, sia tràgic, sia còmic, festiu, etc. (Mall., Men.).

|| 6. fig. Gran quantitat o extensió d'una cosa, principalment de malaltia, plaga, etc. (Men.). «En aquest temps tan fred hi ha un fester de pulmonies».

|| 7. Fer festers: exhibir-se de manera massa pretensiosa, volent-la pintar (Mall.); cast. farolear.

    Fon.: fəsté (or., bal.); festéɾ (val.).

    Etim.: derivat de festa, per l'aplicació que tenien i tenen els festers de teia i les fogueres a la il·luminació d'espectacles fest

El carrer del Segell és pLe de llum com si fos un dia de festa gran i el Virrei hagués manat encendre festers i alienares pertot arreu. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 212.).

Aquell dia va començar com una festa. Els algerins volien passar els barratges policials de la Rue d'Isly i portar cistellades de menjar a la bona gent de Bab El Oued. La Sylviane repetia a l'Alain que tots els malentesos desapareixerien com una boira matinera da munt la mar. Tot s'acabaria amb una festora, un gran paella a l'aire lliure. L'arròs del segle. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 35.).

FIACRE

Fiacre (en irlandès Fiáchra, en llatí Fiacrius, Fiacrus) és un monjo d'origen irlandès, que hauria creat als segle VII un monestir prop de Meaux, actualment a França. Va néixer vers 590 a Connacht[1] i morir a Meaux el 30 d'agost del 670[2] Després de la seva mort el lloc on va fundar el monestir va prendre el nom de Saint-Fiacre i esdevenir un centre de romeria famós. És el sant patró dels jardiners.(ENLLAÇ)

Una mica, és l'únic precedent que li ve a la memòria, com aquell dia, ara fa quatre anys, en qué es va desplomar en ple carrer, la bavera als llavis, i tot sentint passar molt a prop seu el vent de l'ala de la imbecillitat, va tenir el temps just de donar a un fiacre l'adreça de la bona dona que el podia guarir.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 13.].

Véronique i Angiolina només eren les ombres d'un somni, titelles tan irreals com els que tant el captivaven al guinyol dels Champs Elysées on, sota l'ocupació, amb el seu germà Alexandre, i vigilats per la seva mainadera, acudien amb fiacre el diumenge a la tarda abans d'anar a menjar un gelat amb préssec --i Nil tenia un record molt precís del seu primer gelat amb préssec, cova d'Ali-Babà rosa, vermella, blanca, on cada cullerada descobria una nova delíciam a can Roumpelmayer. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 171.].

FICEL·LA f. 

Cordill molt prim o fil d'empalomar (Alt Empordà, Cerdanya, Ripollès, Sopeira); cast. cordel, bramante. L'egua trotava ras i llarg en oir l'espetec de la ficel·la,Bertrana Herois 80.

    Fon.: fisέlə (pir-or.); fisέla (Sopeira).

    Etim.: del fr. ficelle, mat. sign.

—Jo tinc ficel·la --salta un dels minyons, bo i traient-ne un manyoc de la butxaca.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 78.).

FIOLA f. 

Ampolla petita, de coll llarg i prim, per a tenir medicines o aigües d'olor; cast. redoma. E darrerament li donà una fiola o empolleta plena de meraueylosa liquor, Hist. Troy. 37. El servey, les vehines,... oferien encara fioles d'olor, ampolles d'esperits, Oller Febre, ii, 26.

    Fon.: fiɔ́lə (Elna, Formiguera, Empordà, Gir.).

    Etim.: sembla deformació de fiala per influència de fiol (=fillol).

Arabella tragué cinc xillings, que era el preu estipulat, i ocutà la fiola en el pit espaiós. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 296.].

FILAGARSA f. 

Fils que pengen per haver-se desfilat un tros de roba; cast. hilacha. Y no's comprometi, que si'm toca una filagarsa de roba..., Vilanova Obres, xi, 202.

    Fon.: filəɣáɾsə (or.); filəɣásə (eiv.).

    Var. form.: filàrsega, filassa.

    Etim.: probablement derivat postverbal de filagarsar.

Fins i tot en els pitjos moments de tribulació sembla haver-hi sempre una filarsa de consciència que no deixa de para atenció a qualsevol petitesa, i la Batsheva va estar distreta amb tot all`fins que el noi també se'n va anar. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 345].

FIÓ m.: 

V. filló.

FILLÓ, -ONA m. i f., dim. afectuós 

de fill; cast. hijito, niño. Estimava massa es seus fions (=fillons) per haver-los de donar padastre, Alcover Cont. 52.

Filló: llin. existent a Llançà, Rupià, Port de la Selva, Masnou, Mataró, Barc., Igualada, Algerri, etc.

    Fon.: fiʎó (or., occ., val.); fió (bal.).

Salva't tu, Rafel. Jo no puc deixar es meus fions. I amb suavitat es desprèn del brac del seu germà i fa un parell de passes enrera.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 185.).

FISTÓ m.: cast. festón.

|| 1. Ornament compost de flors i fullatge en forma d'arc; ornament arquitectònic que imita el de flors i fulles en arc. A cada banda del cingle | tinc finestres i balcons | amb eureres per cortines, | lligaboscos per fistó, Canigó vi.

|| 2. Ornament retallat o brodat a la vora d'un vestit, d'una cortina, etc., en forma de dentetes. El devantalet ab fistó y butxaquetes, Girbal Oratjol 227.

    Fon.: fistó, fəstó (or., bal.); fistó, festó (occ., val.).

    Etim.: pres de l'it. festone, mat. sign 

FISTONAT m.

Fistó. La molsa de color verd botella, el fistonat de les falgueres, Pla SB 328. 

Fistonat

Com que l'altiplà feia un lleuger pendent cap a l'oest, el lloc on havíem parat ens oferia una ampla perspectiva a tots dos costats. Davant nostre, per damunt dels arbres, es veia el cap dels Boscos fistonat pel rompent de les onades; darrere nostre no tan sols dominàvem l'ancoratge i l'illa de l'Esquelet, sinó també, més enllà del banc de sorra i de la plana oriental, una gran extensió de mar obert per la banda de l'est. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 274.].

FITÓ m. 

|| 1. Cadascuna de les dues pedres més petites que la fita, que es fiquen a banda i banda d'aquesta per servir-li de reforç (Tortosa). 

|| 2. Punt que es tracta de tocar amb un projectil; cast. blanco. Arrencaren com fletxes tirades a l'hora envers un mateix fitó, Ruyra Pinya, i, 84. El fitó poc importa; lo tot és que hom s'encamini, Berga MT 50. 

|| 3. Cosa menuda, insignificant (Men.); cast. bagatela, minucia. «Anar darrera fitons»: entretenir-se amb coses que no valen la pena d'ocupar-se'n (Men.). 

|| 4. Infant menut (Men.); cast. chiquillo, peque.

Fitó: llin. existent a La Junquera, La Bisbal, Vidreres, Vic, Folgueroles, Castellgalí, Manlleu, Manresa, Matadepera, Barc., Odena, Agramunt, Maials, etc.

    Fon.: fitó (or., occ., bal.).

    Sinòn.:— || 1, fillola;— || 2, blanc;— || 4, fiteu.

    Etim.: derivat de fita.

FITO-, 

forma prefixada del mot grec φυτóν ‘planta’, que entra en la composició de molts neologismes com fitobiologia, fitografia, etc.

Seien tots tres al sofà, un al costat de l'altre, com els fitons d'una barraca de tir a la diana del parc de diversions de Glen Echo.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 24).

I si hagués obert els llavis o aixecat els ulls potser hauria estat inútil el seu esforç. Tot el cúmul de passions que la tenien en tensió constant, obeïen la veu d'algú: s'adonava que havia decantat a poc a poc la seva confiança en un sol fitó; ens torturàvem repetint-nos que entre nosaltres dos no podia haver-hi equívocs, quan això n'era el més gros; Erènia sentia una atracció impetuosa, en el fons de tot estimava, sense saber-ho, sense voler saber-ho ni dir-s'ho, pressentia, preveia on era el blanc vers on s'afilaven les seves inquietuds...  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 49.).

FLÀMULA (més vulgar flàmora). f. 

|| 1. Flama molt petita; cast. flámula. Digué l'última frase fent tremolar un xic més les flàmules en els seus ulls, Lleonart Cov. 169. 

|| 2. Bandera estreta i llarga, que es posa especialment en els pals dels vaixells; cast. flámula. Flàmola blanca e vermella, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.). Un iris féu de flàmores lleugeres | i gallarets en flor, Verdaguer Idilis. 

|| 3. Cadascun dels claps de diferent color que es produeixen en una madeixa de cotó, llana o seda, en tenyir-la, tapant-ne certs indrets amb paper d'estrassa lligat amb vetes; cast. flámula. Una touallola... forrada de tafetà de flámulas, doc. a. 1724 (arx. de Montblanc). 

|| 4. a) Peix de l'espècie Cepola rubescens (Men.).—b) Peix de l'espècieLeptocephalus Morrisii (Men.). 

|| 5. Planta de l'espècie Clematis flammula; cast. apio de ranas. 

|| 6. Llanceta per a sagnar les bèsties; cast. fleme (Labèrnia-S. Dicc.).

    Fon.: flámulə (Barc., Mall.); flámula (Val.).

    Sinòn.:— || 3, llengua;— || 4a, lligacames, pixota vermella, veta;— || 4b,congret;— || 5, herba de llagues, ridorta, vidalba, vidiella.

    Etim.: del llatí flammŭla, mat. sign. || 1.

...voleiar gallardament a l'aire de sa fantasia les flàmules desplegades de sos sentiments, talment com si fos per a ell un jorn de festa. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 325).

FLASC o FLASCO, FLASCA adj. 

Fluix de caràcter, mancat de fermesa o excessivament crèdul, que es deixa entabanar fàcilment (Ross., Empordà, Lluçanès, Solsona. Costa de Llevant, Vallès, Penedès). Es diu principalment de les dones. Tant podia ser un flasch de debò com un murriet desfet, Oller Fig. pais. 17. Oh mare, mare flasca, mare esclava del sentimentalisme, Oller Pil. Prim 262.

    Fon.: flásk, flásku (pir-or., or.).

    Intens. despect.: flascàs, -assa; flascot, -ota; flasquet, -eta (Belleu si s'ho creu aquet flasquet que tinch ganes de me morir?, Caseponce Contes Vallesp. 129).

    Etim.: incerta, però probablement referible a l'it. fiasco (cast. frasco), ‘ampolla’, ‘cosa buida, de no-res’.

Hyacinth no s'havia sentit mai tan distingidament protegit; la princesa Casamassima li venia al record, en comparació, com una flasca bohèmia, com uma aventurera espellifada. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 405.].

En Rudy havia seguit totes les etapes de la realització d’aquella font, cada matí, mentre girava lentament al voltant de la rotonda amb el vell Nevada, abans de tirar cap als establiments Manille, i la seva curiositat distreta s’havia convertit, sense que se n’adonés, en incomoditat i després en disgust quan li havia semblat que constatava una íntima semblança entre la cara de l’estàtua i la seva (tenien iguals el gran front pla i quadrat, el nas recte però una mica curt. la mandíbula prominent, la boca gran, la barbeta angulo sa dels homes orgullosos que saben exactament on els porta cadascun dels passos decidits que fan, tot plegat no era més còmic que desagradable, quan un es conformava an a pencar a can Manille, eh, Rudy Descas?), i el trasballs en - cara havia augmentat quan havia vist el monstruós apa genital que l'artista, un tal R. Gauquellan que vivia alazo havia esculpit entre les cames del personatge, cosa que fi çava en Rudy a sentir-se com l’objecte d’una burla cruel tan llastimosa com era l’oposició entre l’actitud flasca, armada, i les enormes bosses.  [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 88.].

FLASTOMAR v. 

|| 1. intr. Blasfemar (Penedès, Bal., Alg.); cast. blasfemar. Veureu cridar e flastomar, Spill 9528. En festa de guardar, | tot era treballar | y riure y flastomar | sense represa, Costa Trad. 68. 

|| 2. tr. Maleir (Bal.); cast. maldecir. Lo poble d'aquesta terra... tots jorns nos flastomaran, Decam. i, 74. Que ningú no gos flastomar cullidors de questa,Mostass. Agual. (Jocs Fl. 1895, pàg. 214). Dexau parlar a cadascú, | no'ls flastomeu, Somni J. Joan 545. Per tant no la'n deuets flastomar ne lançar malediccions contra aquella, Boades Feyts 92. «A cavall flastomat, el pèl li lluu»: refr. que es refereix a aquelles persones que prosperen més quant més odiades són (Mall.).

    Fon.: fləstumá (or., men., eiv.); fləstomá (mall.); flastumá (alg.).

    Etim.: del gr.-llatí blastimare (var. de blasphemare) vénen els mots cat. blasmar,fr. blâmer, cast. lastimar, etc. Però la persistència de blasphemare en el llenguatge eclesiàstic degué tenir prou força per a influir damunt blastimare, reintroduint-hi la f (ph), però canviant-la de lloc i resultant la forma *flastimare.

El dolor -el dolor físic- el dolor brutal, local, agut-, el dolor que punxa, que fibla, que desgarra -el dolor que crispa la boca, que crispa les mans, que crispa els peus, -el dolor que crida, que udola, que flastoma en les boques damnades, que resa en les creientes, que oneja en totes del ronc bram al feble gemec... - ah, la bona cosa, de tant en tant! (Eugeni d'Ors. Glosari. Ed. 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 84-297-1826-5. 346 pàgs. Pàg. 187.).

El tren tenia divuit vagons, tots els quals, tret del que era reservat a les autoritats, estaven completament plens de presoners. En passar pel davant de les finestres d'aquells vagons Nekhlúdov va sentir constantment remor de cadenes, de baralles, de discussions ornamentades de flestomies, enlloc, com ja s'ho pensava,no parlaven de camarades morts durant el trajecte.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 420.).

Maria Pàvlovna i Katiuixa s'aproparen al lloc d'on venia la remor i veieren l'oficial, un home gros, de grans bigotis rossos que arrufava el front, que es fregava el palmell de la mà dreta amb l'esquerra, car aquella li coïa després de la bufetada que havia ventat a un pres; i amb això flestomava amb paraulotes gruixudes i obscenes. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 448.).

En aquell instant se sentiren rera la paret unes flastomies, soroll de gent que topava amb la paret, una remor de cadenenes, crits estridents. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 489.).

Si una cosa dejectava era haver de compartir l'espai reduït dels vaixells en moments de tempesta i haver d'aguantar la por i els vòmits dels altres passatgers, por i vòmits que sempre acabaven per fer-se contagiosos, especialment en els primers viatges, quan el temporal l'havia sorprès arraulit entre d'altres companys que ploraven i gemegaven entre perbocacions i flastomies, companys als quals la maregassa havia fet mudar el color del rostre, que de blanc havia passat a ser groc i verd i després avi­nagrat i moradenc, colors de, sucs estomacals de blanquinosa bava biliosa, regalimant per les comissures dels llavis, sense aturai entre espasmes, tossi­nes i esforcos perbocadors.   (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàgs. 156-157.).

Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 44).

FLECTAR v. tr. 

Doblegar; cast. doblar. Es diu només de les cames o dels genolls. Genolls flectats, de fin cor pregaria, doc. a. 1461 (Jocs Fl. 1865, pàg. 170). Vaig flectar les cames d'esglai, Ruyra Parada 20. L'home feel | flecta els genolls i adora,Alcover Poem Bíbl. 37.

    Fon.: fləktá (Barc., Palma); flektáɾ (Val.).

    Etim.: del llatí *flectare, variant de flectĕre, mat. sign., per canvi de conjugació.

—Oh, molt alt i poderós senyor Virrei que Déu mantinga! La noble dama Madô Giselda, ma senyora, demana yènia per flectar-se a tos peus. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 331).

Tots els ballarins flectien els braços a l'alçada del colze i els llançaven cap endavant. Ella ho feia així mateix, però amb una. petita diferència: tot llançant els braços endavant, descrivia una corba: cap a l'esquerra amb el braç dret, cap a la dreta amb el braç esquerre. [Milan Kundera. La immortalitat. (Nesmrtelwost, trad. M. Zgusová). Ed. Destino, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-233-1871-0. 457 pàgs. Pàg. 386 ].

La qual, serví per esvair una mica el neguit, els nervis, l'atarantament del nou Dafnis d'etiqueta. L'aparició de Joana al revolt del replà de l'escalinata semblà a En Costa una aparició de quelcom de sobrenatural, més propici a un flectament de genolls que no pas a qualsevol exclamació verbal o a un acariciament normal de les mans amigues. No es flectà, però, als peus d'ella, sinó que hi corregué, la prengué per la cintura d'una revolada i fugiren al jardí, a través del qual la joia semblava que prengués ales i se'ls endugués qui sap on.   (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 73.).

Flectar

Va eixamplar el vestit i va travessar el saló fent chassés pel saló, fins que va arribar al costat del senyor Rochester, aleshores va fer un lleuger tomb de puntetes i va flectar un genoll als seus peus i va exclamar:

-Monsieur, je vous remercie mille fois de votre bonté. Després, es va alçar i va afegir-; C'est comme cela que maman faisait, n'est-ce pas, monsieur? [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 156.].

Flectant

La porta s'obrí i entrà un nen primet, molt seriós, enfundat en el seu vestit de patge, una jaqueta de vellut de color verd de jade i pantalons llargs, de setí blanc.

-Oh, quin patge tan bufó! -exclamà Dorothy, flectant un genoll i abraçant el nen.

És un vestit molt poc sofert -es queixà Hugh i haig de mirar de no embrutar-me.

-És clar. Has d'anar alerta. Mira, aquí tens la cua que has de sostenir. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 44.].

FLENDI m. 

Joc de nois en què es senya un quadre en terra, dins el qual es posen algunes peces, les quals s'han de fer sortir del quadre tirant-los des de certa distància, i les que es fan sortir, passen a possessió del jugador que les ha ferides. A la part septentrional de Catalunya es juga a flendi generalment amb bolles, posant-ne una filera dins el quadre i procurant ferir-les des de fora amb altres bolles (Bagà, Pobla de L., Rupit); a la part meridional de Catalunya i en el País Valencià, les peces que es posen dins el quadre poden esser faves, cartonets de capses de llumins, monedes, etc., i se'ls fa sortir tirant-los altres objectes similars o bocins de ferro o pedretes (Camp de Tarr., Ribera d'Ebre, Maestr., Cast., Val.); cast.cayuela.

    Fon.: flέndi (Bagà, Vic, Vendrell, Camp de Tarr., Ll., Urgell, Segarra, Gandesa, Cast., Val.); flέndit (Pobla de L., Rupit, Reus, Tortosa); flέndis (Morella); féndi(Altea).

Flendi (procedència de la imatge: enllaç)

El repertori és prou abundós: bales (pam-i-toc, barrisca i triangle); baldufa, ballaruga i virolet; bòlit (joc de cana i bòlit); botxes i bitlles; balancí: ballesta; cèrcol o rutlla; saltar a la corda; flendi; grues i estels; pilota i raqueta; refilando o volant; fer ballar els rodets (diàbolo); ratlleta; rodolins, patacons, cartons o cromos; trapezi i gronxador; bassetja o tiradors. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 197.).

FLINGANT m. 

Verdanc, bastó flexible (Ripoll, Berga, Plana de Vic); cast. vergajo. Sap que a voltes, en comptes de joguines, els empaiten amb un flingant, Scriptorium gener 1929.

Des del llindar del silenci, / ara amb un flingant nou i els vestits espolsats / perquè la solitud només era un cancell... (Miquel Martí i Pol. Estimada Marta - Llibre d'absències - Llibre de solituds. Edicions 62, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-297-6997-5. 158 pp. P. 19.).

Sol, sense escu­der, amb els esperons als flancs sagnants del seu destrer, i flingant­li la tossa, acudia. Emboscat darrera un arbre, Gorvenal el sotja: ve de pressa, será més ronser a tornar-se'n. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 50.].

Flingassar

Com els presoners de Colditz podien saber que les franceses, privades de mitges de seda, anaven amb les cames nues i se les pintaven per mantenir la il·lusió de l'antic luxe? Aquest detall, afegit a trenta-dos mesos de privació sexual, va flingassar encara més el jove oficial. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 139.).

FLOTÓ m.

Esbart, escabotell; grup no gaire nombrós; cast. grupo. «He trobat un flotó de bolets» (Vallès). «Mira quin flotó d'aucells!» (Vic). Vaja un flotó d'atlotes garrides!, Pons Llar 50.

    Fon.: flutó (or.); flotó (mall.).

    Etim.: derivat dim. de flota. 

Flotó

Ara, cada dia porta un o dos petits rocs de la pedrera, i els amaga darrera un flotó de vimeteres a Tayolor’s Corners, no gaire lluny del tombant del camí del Pic. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 59.].

FLOX

Flox (Phlox) és un gènere de plantes amb flors El nom del gènere deriva del grec: φλόξ "flama". Conté unes 67 espècies sovint de plantes ornamentals perennes i anuals. La majoria es troben a Nord-amèrica (una a Sibèria) en diversos hàbitats des del prat alpí a arbredes i praderies. Algunes espècies floreixen a l'hivern i d'altres a l'estiu o tardor. Les flors poden ser blau pàl·lid, viola, rosa, vermell brillant o blanc.

Algunes espècies com P. paniculata (Flox de jardí) creixen erectes, altres com P. subulata creixen com una mata curta.

-Endavant, viu perillosament—va dir en Geoffrey—. El muguet: retorn de la felicitat. I la flox: acord.

La Sophie va deixar el seu ram al pedestal, va quedar-s'hi una estona i després va marxar; quan va tornar les flors havien desaparegut. ¿Podia ser que algú altre se les hagués endur? [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 92.]. 

FLUM o FLOM m. ant.

Riu. En la terra de flum Jordà, Hom. Org. 6. En flom Jordà fos batiat ab aygua, Llull Cont. 57. Com en la terra ni en la mar ni en los flums ni en l'àer són crexents, Llull Cont. 78. Del bisbat de Barcelona que és part lo flom de Lobregat, Ordinacions segle XIII (Anuari IEC, i, 331). Hafronten en lo flum d'Ebre, doc. a. 1340 (BABL, xi, 397). Metien-se en lo flum de la Tet, e aquí's negaven, Pere IV, Cròn. 256. Mon espirit trespàs de Lete 'l flum, Ausiàs March, cii. Per les remors indiferents del flum, Llongueres Sonets 105. a) fig. Encare corre la font | gran flum gitant de sciença, Turmeda Diuis. 15. Vós sou un flum de pietat corrent, Joan Garau (Cançon. Univ. 326).

    Etim.: del llatí flūmen, mat. sign.

(enllaç)

Aquell dia, vam trobar-nos atrapats en un flum d'estudiants, al cor del barr nllatí. Com el 1968, els estudiants, sovint fills de burge­sos, desfilaven per reclamar la dimissió d'Alain Devaquet, ministre de l'educació nacional: "Devaquet, si tu savais, ta réforme oú on se la met..." (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 324.).

1. FLORET m.

|| 1. Conjunt de persones o coses triades entre les millors; cast. flor. «Al passeig hi havia un floret de joves que feia goig». «Aquests quatre estudiants són el floret de l'Institut». I al floret de donzelles que desfila | marcant va la cadència lo colp del tamborí, Canigó i. Corre un floret de minyones més axerides, Vilanova Obres, xi, 138.

|| 2. ant. La flor de la farina. El dinar meng tot temps pa de floret, Eximenis Terç (ap. Roca Medic. 142).

|| 3. Paper de la millor qualitat; cast. florete. 4 balas de paper de Génova floret, doc. a. 1696 (arx. de Valls).

|| 4. Alcohol de grau molt elevat (Camp de Tarr., Gandesa).

|| 5. ant. Fil, cotó o llana de molt bona qualitat, de la primera tria. Havia comprades dues peces de drap vermell de la terra, la hu floret, doc. a. 1403 (Arx. Gral. R. Val.). No sie algú qui gos tenyir lana qui s'appella floret de blanqueria, doc. a. 1438 (Capmany Mem. ii, 431).

|| 6. El temps millor de l'edat; cast. flor. En lo floret de la joventut, Vilanova Obres, iv, 240.

|| 7. iròn. Conjunt de cops forts, com galtades, coces, etc. (Mall.). Es cavall pega un floret de cosses, Roq. 5.

    Fon.: fluɾέt (or., Maó); floɾét (occ., val.); floɾə́t (mall.); fluɾə́t (Ciutadella).

    Etim.: derivat de flor, potser amb el sufix diminutiu -et (en el qual cas tindríem conservat el gènere masculí de flor), potser amb el sufix -et indicador de ‘camp o lloc on abunda una cosa’ (llatí florētum ‘camp ple de flors’).

A les envistes del poble, ens vam creuar amb un floret de noies i els vam tirar amoretes marcides i marcials.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 297.).

FLORONC o FLORONCO m. 

Tumor inflamatori que es forma en l'espessor de la pell i termina en supuració; cast.divieso, forúnculo. Si null cors d'ome és empudeyt e ensutzat per pudors e per clapes e per floroncos, Llull Cont. 128, 18. Nexeran floroncos e bues, Serra Gèn. 53. Ab ferrements diverses de gorir nafres, floronchs e exidures, Scachs 77. Fa obrir los floroncos y tota altra manera de apostema, Agustí Secr. 33. Deu ésser una salut com la dels floroncos, Ruyra Parada 40.

    Loc.

—Fer un floronco a algú: incomodar-lo, molestar-lo molt (Val.).

    Fon.: fluɾóŋ (Conflent); fluɾúŋk (Arles, Oleta); floɾóŋ (Esterri, Tremp, Tamarit de la L.); fluɾóŋku (Empordà, Gir., Barc., Tarr., Men.); floɾóŋko (Ll., Pla d'Urgell, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al., Mall.); floɾóŋgo (Amposta).

    Intens.:—a) Augm.: floroncàs, floroncarro, floroncot;—b) Dim.: floronquet, floronquetxo, floronqueu, floronquiu.

    Var. form.: furóncol, forma adoptada per Fabra Dicc. Gen., però que no respon a l'ús corrent de la nostra llengua ni al dels escriptors antics.

    Etim.: del llatí furŭncŭlu, mat. sign., convertit per metàtesi en *flurŭncu (cf. Rohlfs Gasc. § 266).

M'ha entrat un bocí de vianda per mal forat... Cac, cac! Vet-ho aquí, senyor Oak! I he estat a Bath perquè se'm va fer aquell floronco al dit gros, i he vist... Cac, cac! [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 250.].

FLOSCO

—Vos hi heu fet de matinet, Josep. — De les quatre que filo, Laia. — Devia fer frescor, amb el griso de la matinada! — De la fred, rai! Me'n flosco! Ja sé que no em pot inquietar sinó a l'hivern. Les consagrades cames és lo que... De seguida em canso: veus-ho aquí...  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 50).

-J a els floscaré jo, an aquells reconsagrats! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 56.).

FLOTÓ m.

Esbart, escabotell; grup no gaire nombrós; cast. grupo. «He trobat un flotó de bolets» (Vallès). «Mira quin flotó d'aucells!» (Vic). Vaja un flotó d'atlotes garrides!, Pons Llar 50.

    Fon.: flutó (or.); flotó (mall.).

    Etim.: derivat dim. de flota. 

Flotó

Ara, cada dia porta un o dos petits rocs de la pedrera, i els amaga darrera un flotó de vimeteres a Tayolor’s Corners, no gaire lluny del tombant del camí del Pic. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 59.].

FOCARRET m. dim. 

de foc.

No sé on va poder anar a passar aquell migdia de Nadal. No sé si va entrar al bosc i va buscar un petit refugi vora un cabanot i va fer un focarret amb quatre troncs humits i va coure uns fredolics que va poder collir en una molsa gebrada (i va aconseguir fer-los aguantar en un enreixat de vímets) o si va començar a caminar per les carreteres desertes, amb el ventre buit, per arribar a algun lloc, algun bar, alguna taver­na improbable que tingués les portes obertes la tarda de Na­dal.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 74.).

FOGAINA o FOGANYA f. 

|| 1. Cavitat descoberta per dalt i amb forat lateral ran de terra, practicada en un prisma d'obra, per a fer-hi foc de llenya i bullir caldera o perola, escalfar-s'hi, coure peces de terrisseria, etc. (pir-or., or., occ., bal.); cast. fogata, fogón. La vella bruixa,... s'aixeca de la foganya, Costa Trad. 97. Hi havia la foganya sota una gran campana ab pinte, Galmés Flor 152. Allí hi ha fogayna y'ns escalfarem, Ruyra País pler 104 

|| 2. Enfony que hi ha a la cuina, darrera el fogó, per a posar-hi la cendra i el caliu sobrer (Mall.); cast. cenicero. 

|| 3. Fogó compost de dues pedres (Alaior, Migjorn Gran). 

|| 4. Habitació on es fa la bugada (Falset, ap. BDC, xx, 269). 

|| 5. Foguera; foc gros (Llofriu, Tortosa); cast. fogata, hoguera. Quan ne fou un tros enllà ya veu cremà la fogayna, cançó pop. (ap. Milà Rom. 253).

    Fon.: fuɣáјnə (Vallespir, Cerdanya, Plana de Vic, Barc., Camp de Tarr.); foɣáјna(Andorra, Pont de S., Tortosa); fuɣáɲə (Gir., Empordà, Manresa, Costa de Llevant, Igualada, Sóller, Men.); foɣáɲɛ (Balaguer, Ll., Pla d'Urgell); foɣáɲə (Inca, Llucmajor);foʝέ̞ɲə (Palma, Manacor, Felanitx).

    Etim.: del llatí *focanĕa, ‘foguera’, ‘pertanyent al foc’, derivat de fŏcus ‘fogar’.

Des del balcó veig el cel, el carrer per on no passen més que moixos, qualque canonge i algun turista que s'ha perdut. Ells se'n van, surten, veuen la televisió, davallen al jardí, a l'estiu, xerren vora la foganya quan fa fred com avui... I a mi em duen fins aquí i m'asseuen perquè no em maregi el trui i em distre­gui guaitant darrere els vidres. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 48.)

Baasi li havia ensenyat que, en fer-ho, sortien unes espurnes que, ben aprofitades, també eren aptes per encendre una bona foganya. (Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 212).

FOGAINER o FOGANYER, -ERA m. i f.

Qui té esment al foc d'una fogaina; cast. fogonero. Les abelles quan veuen cremar lo rusc, | del fogainer se tiren a eixams damunt, Canigó viii. Te vull cambiar la feina: ara seràs fogainer, Caseponce Contes 21.

    Fon.: fuɣəјné (pir-or., or.); foɣaјné (occ.); foɣəɲé (mall.).

¿A qui li importava un carall de baròmetre? Era el vapor, el vapor, el que baixava, i entre els fogainers que es desmaiaven i el cap de maquinistes que es comportava com un foll, ell ja no podia més; per a ell, ja se'n podia anar tot a 1'infern ara mateix.  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 31.].

El fogainer de la caldereta, un homenet tot polit, amb bigotet i tot, treballava en una mena d'èxtasi mut. Les calderes funcionaven a tot vapor, i una remor sorda posava un fons greu a tots els altres sorolls que se sentien allà.  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 81.].

1. FOGUER m. 

|| 1. Fogó per a escaldar o coure alguna cosa (val.); cast. fogón. E sanct Pere... trovà un foguer de foch, e va's scalfar aquí, Pere Pasqual, Obres, i, 117. En la cambreta, | foguer, olleta, | ast hi tenia, Spill 2502. Huns ferros per a tenir lo foguer, doc. a. 1476 (BDC, xxiv, 126). 

|| 2. Recipient semiesfèric de ferro, amb ansa, dins el qual posen el foc que ha de servir per a cremar l'encens dins l'encenser (Manacor); cast. hogar. 

|| 3. Petit forn prop del canal de la xemeneia (Benissa, Bocairent, ap. BDC, xx,212). 

|| 4. Anella de ferro que serveix per a treure espurnes picant a la pedra foguera (or., occ., bal.); cast. eslabón. Dins la qual ha foguer fornit per traura foch, Inv. Anfós v, 177. Un foguer de ferro per traure foch, doc. a. 1437 (Aguiló Dicc.).Tindreu una esca excelentíssima per treure foc ab pedra y foguer, Agustí Secr. 34. Per picadures d'aranyes, passar-hi es foguer per sa picadura, Camps Folkl. ii, 128.

    Fon.: fuɣé (or., men., eiv.); foɣé (occ., mall.); foɣéɾ (Cast., Val., Gandia, Alcoi, Al.).

    Loc.

—Estar el gat en el foguer: estar apagats els fogons de la cuina (Val.). En moltes cases | voran qu'està el gat en lo foguer | per no tindre què cuinar, Ros Rom. 160.

    Etim.: del llatí focariu, mat. sign.

2. FOGUER, -ERA adj. 

|| 1. Pertanyent al foc de la llar. Tres ferres foguers entre grans e pochs, doc. a. 1410 (Alós Inv. 11).

|| 2. Que treu foc. Pedra foguera: pedra molt dura, que, en colpejar-la fort, treu espurnes. Ab pedra foguera un llum ella encenia, Costa Trad. 187. Caire foguer: cadascun dels caires per on una pedra pot treure espurnes; fig., cadascun dels aspectes bons o aprofitables d'una persona o cosa (Mall.). «La música és un dels meus caires foguers». No tenir cap caire foguer: no despuntar en res, no posseir cap qualitat remarcable. Tenir tots els caires foguers: esser bo per a tot. 

|| 3. fig. Ardorós, exaltat per alguna passió, principalment per l'amor sexual (Mall.); cast. encendido. «Aquesta al·lota va molt foguera». 

|| 4. Moixó foguer: home que, tot nu, ha estat untat de mel per tot el cos i després se li han adherit a la mel una multitud de plomes de gallina que el cobreixen totalment; per Carnestoltes era portat aqueix home dins un carro tapat, i entre i entre sortia del carro i ballava una mica pel carrer, per divertir la gent (Valls).

    Fon.: fuɣé (or., men., eiv.); foɣé (occ., mall.).

    Etim.: derivat de foc.

Foguer

S'usava, doncs, la pedra foguera, un tros d'acer, que hom anomenava ”foguer”, i una porció d'esca. Hom picava el foguer contra la pedra, tenint entremig un bocí d’esca; quan aquesta s'encenia, s'hi atansava un lluquet-tros de cànem ensofrat pels extrems- i, un cop abrandat, es comunicava el foc al candeler o a la llàntia o llumenera. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 89.).

FOLGA f. 

Diversió, entreteniment agradable i rioler; paraula o frase aguda i festiva; cast. chanza, broma. Deixem les folgues, a la part les folgues, Lacavalleria Gazoph. Jo ho dich sens folga: jo ho dich sense folgarme o riurer, ibid. Tanta folga no la trobo natural, Vilanova Obres, iv, 154. Fer folga, o Anar de folga: dir paraules festives, fer brometa. Prendre una cosa per folga: prendre-la com a cosa de riure, de burla.

    Fon.: fóɫgə (Barc.).

    Etim.: derivat postverbal de folgar.

Més tard, a Rússia, segons havia explicat un frare que disposava de la confiança d'en Tenebra, ell i altres companys havien afusellat força gent per pura distracció, per folga.   (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàg. 87.).

FONENDO

 Com un victoriós comandant de guerra entrant en marxa triomfal a la ciutat que ha conquerit després d'una aferrissada lluita, Mal·lak Khil·la s'ha presentat alegre i orgullós al terrat de 1'edifici per ocupar la seva nova habitació. Porta el vestit blau de mudar, que reserva per a les ocasions especials, i li penja del coll una llarga cinta mètrica que, com els galons per al militar i el fonendo per al metge, és per a ell el signe de la seva superioritat professional com a mestre camiser. L'acompanyen una co­lla d'operaris per a arranjar 1'habitació: un ferrer, un electricis­ta, un manya i uns nois aprenents.  [Alaa Al Aswani. L'edifici Iaqubian ('Imarut Ya 'qubyan. Tard. Pius Alibek). Edicions de 1984, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061804. 236 pàgs. Pàg. 51.].

FONÈVOL o FENÈVOL m. 

Màquina antiga de guerra, consistent en una gran biga giratòria que a un extrem portava un contrapès i a l'altre una fona dins la qual es posaven grans pedres que, amb el moviment de la biga, es llançaven contra els enemics o contra llurs fortificacions; cast.fundíbulo. La pera del trabuquet per raó de son pes dona major colp que la pera del fonèvol, Llull Cont. 273, 27. Ab una brígola que ells hauien de dins uedauen-nos que no poguem parar lo fenèuol ni acostar-lo el castell de fust, en manera que mal los faés, Jaume I, Cròn. 401. E en tant faem lo fenèuol tant aenant, que poc aconseguir en la brígola, e tirà la primera pedra lo maestre del fenèuol, e errà la brígola, e nós anam pendre lo fenèuol, e tiram, e donam tal en aquela brígola que la caxa li obrim, ibid., 462. Ab mines y fonèvols al mur obrin portells, Orlandis Poes. 51.

    Etim.: del llatí fundĭbŭlu, mat. sign.

Contràriament, hauria de comentar l'empresa atacant posicions en pla, com Borriana -a la qual podia accedir tant per terra com per mar-, que se li rendiria en el termini d'un mes. Jaume I ho aprova i proposà un pla d'actuació que descriu tot seguit: marxaria sobre Borriana per terra, partint de Terol, mentre que per mar es traslladaria les provisions i dos fonèvols. (Pàg. 68)

El caràcter costaner de l'indret li permeté, aquesta vegada, enviar per mar els aparells ofensius -fonèvols que necessitava i que, potser, no tingué en la primera incursió a la línia del Xúquer. (Pàg. 74)

(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs.).

-Sabeu qué és un fonévol? -demaná Lluís, i el rei va fer que no-. És una máquina de guerra formada per una biga doble. A un extrem hi ha una cunera on es fica una pe­dra. Es tensa una corda i es deixa anar.Llavors, per l'acció d'un contrapés, la pedra surt disparada -explicà Lluís, i, llavors, Jaume va recordar que n'havia vist un a Montpeller, quan era un marrec, i que l'havia sorprés de valent, i va fer que sí amb el cap-. Doncs imagineu-vos que el vostre braç n'és un. Els de debó, evidentment, són més grans i poden llancar pedres o boles de foc o qualsevulla cosa que pugui ferir. Peró com que els murs també són més grans que aquest, ens imaginarem que representada muralla d'un cas­tell i que vós heu d'entrar i conquerir-lo, peró només dis­poseu de cinc pedres per fer una escletxa prou gran perquè no hagueu de saltar per damunt, sinó que pugueu entrar a peu pla. -Llavors assenyalà els homes que havien aixecat el mur-. Penseu que, si l'heu d'escalar, els soldats que hi ha al darrere us estomacaran.(Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàg. 126.).

Fonèvol (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

FORFOLLÓ m.

|| 1. Bellugadissa, formigueig (Camp de Tarr.); cast. hormigueo

|| 2. A forfollons: a borbolls, en gran quantitat (Mall.); cast. a montones. Pareix que n'y en neixan a forfollons, Aguiló Rond. de R., 4. Entren i surten a forfollons. Alcover Cont. 88.

    Fon.: fuɾfuʎó (or.); əfoɾfoʎóns (mall.).

    Etim.: derivat de forfoll. 

Forfollons

Els gossos de tot el món, se'ls sent, pel so dels cascavells, que salten i fan cabrioles. També pugen, ells. Encara entra més gent a forfollons, vinguda de lluny, tot xiuxiuejant. Les noies d'un sol cop «aprenen què és la vida», com diuen les mares, afecten posats tendres d'enteses davant la desgràcia. L'instint femení de consolar. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 337.].

FONOPORTA

Porter electrònic.

Vam travesear la passarel·la. No vaig poder empènyer la porta del número 11 bis per culpa del fonoporta. Ni vaig poder entrar pel ce­ller... Per pujar a casa meua, calia marcar un codi que no coneixia, gairebé ensenyar un visat, com un home que ha perdut la confiança d'una dona... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 133.).

FONTADA f. 

Aplec de gent a la vora d'una font per menjar i divertir-se; cast. jira. A fer una fontada o a festa major, Pous Empord 116. Defugia tot lo possible anar a balls i fontades, Víct. Cat., Mare Bal 58.

    Refr.

—«D'aplec i de fontada, molta dona ix afrontada» (Manresa).

    Fon.: funtáðə (pir-or., or.); fontáðɛ (occ.).

fontada (enllaç)

En Pau entenia d'una manera tan especial aquella comanda, que no semblava sinó que el seu gendre hagués fet encàrrec de distreure els jornalers de treba­llar, ara donant-los conversa, ara organitzant una cacera,  ara preparant una fontada. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 184.).

FORANIC m. 

Forat petit (Empordà). Y tothom tenia 'l seu foranich pera jaure, Víct. Cat., Sol. 32.

    Etim.: var. de foradic, dim. de forat.

Afigureu-vos que cloïa la meitat de la boca i badava l’altra meitat en rodó, en forma de clau de baga, i per aquell graciós foranic engegava a l'espai, amb sa clara veu de tenor, el crit eufònic, que ratllava la fumareda espessa i coent del cafè, zigzaguejant i retorcent-se airosament com una serpentina sonorosa. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 294.).

FORAVIAR v. tr.

Extraviar; fer perdre el camí, tant en sentit propi com moral (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp); cast. extraviar, descarriar. «Se m'ha foraviat un llibre molt bo». Si tu fas ves luy cosa que tu no dages, él te ferà tant foraviar e't trabucarà de pecat an pecat, que tu caurias del tot an durables panes, Graal 107. Los hòmens sson axí foraviats | c'honor, diners, crehen ser bé de l'hom, Ausiàs March, cvi. El foraviaria del camí recte que ell mateix s'havia fressat, Santamaria Vida 67.

    Fon.: fɔɾaβiá (occ.).

    Etim.: derivat de fora via; formació anàloga a la del llatí extraviare (de extra i via) 

Foraviant  

I sapigueu-ho bé: jo, bandejat, amb la sang meva he preservat la pàtria, foraviant l'espasa del seu pit i arriscant que l'acer es decantés contra la meva pell agosarada. Sabeu que no tinc gota de fatxenda; poden ser testimonis les ferides que porto al cos, encar que siguin mudes, de que el que dic és just i és veritat. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 155.].

FORBIT, -IDA adj. 

Polit, agençat finament (pir-or., or.); cast. pulido, fino. Que forbit s'ha tornat en Brianet, Víct. Cat., Cayres 130.

—Que forbit s'ha tornat en Brianet! No sembla e mateix Cebrià Molera d’un any enllà! —deien la gent de poble. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 258.).

FORCADURA f. 

Lloc on s'uneixen les branques mestres d'un arbre amb el tronc, les cuixes amb el ventre i en general qualsevol objecte doble convergent en un punt; cast.horcadura, horcajadura. Dos camals que prenen dende la forcadura y abaixen dasta els turmells, Martí G., Tip. mod. i, 94a.

    Fon.: foɾkaðúɾa, foɾkaúɾa (val.); foɾkəðúɾə (mall.).

Havia deixat la Lolita asseguda a l'espona del llit abismal i, alhora que aixecava un peu, tota ensonyada, mostrant el dessota de la cuixa fins a la forcadura de les calces, es temptejava els cordons de les sabates -sempre havia estat bastant despreocupada, o desvergonyida,.o totes dues coses, a l'hora d'ex­hibir cuixa-.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 123.].

FOREJAR v. refl. 

Fer-se enfora de la vorera, mar endins (Empordà, Costa de Llevant). Ens havíem forejat, però gairebé érem pels mateixos indrets del vespre anterior, Ruyra Pinya, ii, 54. Roca grossa i assaplanada que es forejava cap a la boca de la cala, ibid. 208.

    Fon.: fuɾəʒá (or.).

    Etim.: derivat de fora.

Tristany pujà sol en una barca i es forejà cap a l'illa de Sant Samsó. Però el Morholt havia estès al seu arbre una vela de rica púrpura, i abordà primer a l'illa. Lligada la seva barca a la riba, quan Tristany, tocant terra al seu torn, rebaté amb el peu la seva cap al mar: [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pgs. 8-9.].

FORFET (i var. forfait, forsfeit, forfeit). m. ant. 

|| 1. Malifeta, delicte; cast. fechoría. E no'l te desuedarei ab forsfeit ne sine forsfeit, doc. a. 1088 (RLR, iii, 282). Per qual forfeyt que Christ haja fet... és tan poch amat, Llull Felix, pt. viii, c. 2. Los pares destrenguen los fils que forfet esmenen per els, Usatge 122 (Anuari IEC, i, 302). Negun forfet de mort a ell no és trobat, Serra Gèn. 206. 

|| 2. Malfactor, culpable de delicte; cast. malhechor. Com jo sia tan forfet a vós e tan culpable, Llull Cont. 41, 28. Podets forsar e turmentar tots los forfets e... punir tots los peccadors, ibid. 58, 19. Tant culpable e tan forfet vos és lo vostre servidor e'l vostre sotsmès, ibid. 135 (Modernament's ha adoptat aquest mot arcaic, introduint-lo en el llenguatge literari: Les minoritats entregades als forfets y abusos de tota mena de cobejances y curateles, Víct. Cat., Cayres 88).

    Var. ort. ant.: fortfet és una grafia que indica que el mot forfet era interpretat, per etimologia popular, com a compost de l'adjectiu fort; així trobam escrit: «Car lo fortfet de Paris fo pus fort que aquell de Pirrus» (Brunet Tresor, c. 55).

    Etim.: del llatí medieval forisfactum, o sia, part. pass de forisfacĕre (cat. forfer), sobre l'origen del qual vegi's l'article precedent.

(Imatge: http://ca.wikipedia.org/wiki/Fors%C3%ADtia)

FORVINGUT, -UDA adj. 

Vingut de fora; cast. forastero (Labèrnia-S. Dicc.).

— I aquí em destineu a viure, Senyor Déu meu?... —pensava el rector amb el cor estret d’angúnia, mentre dalt de les finestres de l’Uià treien un xic el cap els amos de la casa, com per a donar la benvinguda als forasters... L’amo, un home vell i cego, mig babau, va moure vagament una mà tremolosa, a tall de salutació. La mestressa, una dona bífia, de menos edat que el cego, no va fer més que clavar sobre els forvinguts una mirada esbrinadora com si se'ls volgués menjar amb els ulls. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 35).

FOSIGAR

(Occità)

Hauria fosigat tots els calaixos. Hau­ria foradat tots els coixins. Volia llegir totes les seues lletres. Volia saber què hi havia de veritat en la seua relació amb un comediant. Segur que m'hauria arruïnat amb aquelles fotileses.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 411.).

Fosigat

Tot era net, polit fins i tot a dintre del mateix camp. A ponent, la caserna, on els havien fosigat la nit de l'arribada, i velava la vista. Al nord, al fons d'interminables camps de trufes i de segla, un campanar. A llevant, s'endevinaven al lluny els primers follatges d'un bosc. L'etern bosc alemany. El boscatge de les cançons i dels enamorats. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 104-105.).

FOTETA 

adj i m i f vulg Mofeta

Ella se'l mira foteta. (Quim Monzó. Guadalajara -La força centrípeta-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 105.).

FÒTIL m.

|| 1. a) La vuitena part d'un almud, segons un document del segle XVIII (ap. Aguiló Dicc.).—b) El caramull de gra o farina que es compon damunt el cul de l'almud capgirat (Mall.).

|| 2. Menuderia, cosa insignificant (Mall., Men.); cast. bagatela, friolera. «No valer un fòtil»: no valer res, esser inútil o mancat de tot interès. No m'escolta ni m'inspira | un sol vers que valga un fòtil, Aguiló Poes. 169. Fòtil mort (mall.) o fòtil marí (men.): cosa mínima. Aquí tots anam a las ultras sensa reglas ni un fòtil mort, Aguiló Rond. de R. 7. «No hem trobat foc ni llenya ni un fòtil mort» (=ni res). Veam si no'm dexareu sopar a pler, fòtils morts?, Alcover Rond. ii, 115.

|| 3. Estri, atuell; nom genèric de qualsevol objecte portàtil (Olot, Empordà, Lluçanès, Vallès, Segarra, Conca de Barberà); cast. trebejo, bártulo. «Ja tinc els meus fòtils preparats» (=les meves eines, els objectes que necessito). «¿On has posat aquell fòtil que ens servia per a treure el pern?»«Porta un fòtil qualsevulga per lligar això, que es belluga». Ficant-se allí dins acotat y exint ab nous fòtils y nous enredos, Vilanova Obres, ix, 59. Cercaren quelcom a propòsit entremig dels fòtils que hi havia sota el porxo, Víct. Cat., Ombr. 25. A la llum de les estrelles y dels fòtils d'acetilè, Lluís G. Pla (Catalana, ix, 108). El seu elm és l'estrenyecaps, i el fòtil més guerrer amb el qual podria armar el seu braç és un paraigües, Carner Bonh. 179.

    Fon.: fɔ́til (or., occ., bal.). 

Fòtil

És gràcies a un estudiant que vaig conèixer Pomone. Freqüentava la casa, l'estudiant, per aconseguir uns ingressos addicionals, gràcies al seu fòtil, dotat com estava, el sortós, d'un penis formidable. El convocaren, l'estudiant, per animar amb aquell famós semaler petites vetllades ben íntimes als afores. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 401.].

FOTÓ

Un fotó és una partícula elemental, el quàntum de totes les formes de radiació electromagnètica, incloent la llum. És la partícula mediadora de la força electromagnètica, fins i tot quan està estàtic a través de fotons virtuals. El fotó té zero massa en repòs i conseqüentment les interaccions d'aquesta força fonamental són observables a escala tant microscòpica com macroscòpica. Com totes les partícules elementals, els fotons s'expliquen amb la mecànica quàntica però presenten dualitat ona-partícula, exhibint simultàniament propietats d'ones i de partícules. (Viquipèdia)

A l’hivern, quan la nit dura un munt de mesos, els finestrals acolliran la mínima claredat exterior i no desaprofitaran ni un fotó. De la cúpula de vidre penja una escultura que suggereix un mosquit o les restes d’un drakar. (Quim Monzó. Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Ed. Quaderns Crema. 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 8477274088. 215 pp. Pàg. 64.).

FÓTXERE

—Fótxere de mossa! Te tornes gopa, com hi ha des Qui et pogués heure, tan molsudota! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 335).

FRACTAL

Cada tarda, després de les classes, em recreava estudiant la llengua dels meus avis. No es podía dir que l'aprengués. Ja m'ho sabia tan, tret de la terminologia gramatical amb conceptes tan àrids com els pro­noms febles, el perifràstic i altres francesilles. Transformava en coneixença activa unes nocions passives. La llengua catalana m'apareixia com una vellatasa de muntanya on ja havia viscut, en temps oblidats, i ordenava una per una les cambres polsegoses.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 265.).

Francesilla

El tren sortia de Victòria a les quatre trenta. «Cap a Atenes, cap a Atenes, cap a Atenes», repetia mentalment. A més a més, hi anava com un senyor. Faria el viatge de segona, en l'Arlberg-Orient Express. Havia estat una francesilla, això d'anar en segona, però el tren de tercera classe era massa lent, i Nikolas no podia suportar la pèrdua ni d'una hora. Avui era dimecres. Dijous, divendres i dissabte. Dissabte, a dos quarts d'onze i sis minuts del matí, seria a Atenes i abraçaria Xènia. El conte de fades convertit en realitat. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 74-75.].

1. FREDELUGA f.

Ocell de la família de les caràdrides, espècie Vanellus cristatus, que té el coll curt, el cap relativament gros, el bec recte, i un plomall negre damunt el cap; és de color negre a la part superior del cap i anterior del coll, en el pit i en part de la cua; té l'esquena verda amb reflexos metàl·lics, i és blanc pel ventre, pels costats del coll, per la part inferior dels pits i posterior de la cua (or., occ.); cast. avefría.

    Fon.: fɾəðəlúɣə (or.); fɾeðelúɣɛ (occ.).

    Etim.: forma femenina de l'adj. fredeluc.

2. FREDELUGA f.

Matafaluga (Blanes).

    Etim.: de matafaluga, deformat per analogia de fredeluga art. 1.

No hi ha un bri de passió que l'emboiri. Ni, en conseqüència, desesperança o neguit. «La Mort, aquesta vella fredeluga que té una mica els ulls de nostra mare...». (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 177.).

No vaig trobar ningú mentre corria camps a través. Tothom era a la festa. Quan vaig arribar a les Pedres Dretes, el cridava sense adonar me'n, amb un xiscle agut de fredeluga, enmig del silenci sedós del riu.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 329.]. 

FREMEIXER

...quest xiscle perdent-se en la buidor: jardins, canyars, barrancs del cor fremeixen. Qué fer? Ja les abelles del record. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 86.).

FREMENTS

Remaren d'aire, per atènyer la barca: la qual anava a la deriva, i res no semblava viure-hi sinó la veu de l'arpa; però, a mesura que s'atansaven, la melodía s'afeblí, callà, i, en ser-hi al costat, les mans de Tristany havien caigut de bell nou inertes damunt les cordes en­cara frements.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 11.].

FREMIR v. intr.

Murmurar, fer soroll interromput i reprès, com de pena, d'indignació, de por. E Jesuchrist pres-se a greviar e a fremir, e dix: fort se apropria la destrucció, Pere Pasqual, Obres, i, 87. Estech Minos, qu'horiblament fremia, Febrer Inf. v, 4. Les aygues se escamparen..., fremí la terra e les branques dels arbres entre si començaren fer brugit, Alegre Transf. 6. Una lleu tremolor fremia en sos llavis secs d'emoció, Galmés Nov. 39.

    Fon.: fɾəmí (Barc., Palma); fɾemíɾ (Val.). És paraula d'ús exclusivament literari.

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: pres del llatí fremĕre, mat. sign.

Les fulles mor tes, que algun remolí sobtat feia ballar, fremien sobre los llambordes del pati i donaven veu a la nit quan aquest volia fer-se muda. En resum, era una d'aquelles nits a pres que arrenquen al nostre egoisme una queixa esteri a favor del pobre o del viatger, i ens fan tan voluptuosa la vora del foc.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 166.].

Fremir

Alçar la cortina i passar a l'altra banda! Això és tot! Per què, doncs, vacil·lar i fremir? ¿Per què hom no sap si fa goig el que hi ha al darrera ? ¿Per què hom no en retorna? ¿I per què el propi del nostre esperit és pressentir confusió i tenebres allà on no sap exactament el que hi ha?” (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 140.).

"Tu no m'esperes pas ! Et creus que obeiré i que no et veuré fins la nit de Nadal. Oh Lota! avui o mai més. La nit de Nadal tindràs aquest paper a la mà, fremiràs i l'arruixaràs amb les teves amades llàgrimes. Ho vull, he de fer-ho! Oh!, que content estic d'haver-me resolt!" (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 147.).

Fremint

Escena de gran destrossa, per la qual els seus ovaris rebregats pressentien una revifalla. La cosa equivaldria a la violació d'un goril·la. El temps passava i és perillós fer esperar massa temps les corridas. Jo era la bèstia. La tripulació sencera ho exigia, fremint fins als pallets. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 134.].

FRESCAL 

|| 1. adj. Fresc; que té frescor; que no ha perdut la llecor, les qualitats originàries; cast. fresco. «Aquí els aires són molt frescals». Lo taulatge de tots pexos freschs o frescals, doc. a. 1433 (BSAL, viii, 237). No entraven encara formatges frescals, doc. a. 1506 (BSAL, x, 303). Sols la separa una frescal bardissa,Canigó x. Paradís de frescal verdor, Massó Croq. 171. Una noia frescal, Víct. Cat., Ombr. 66. 

|| 2. m. Tros de terra ombrívol i fresc, que conserva molt la humitat de la pluja o de la regor. En lo frescal placèvol que amb sang Zazinto mulla, Atlàntida x.

    Fon.: fɾəskáɫ (or., bal.); fɾeskáɫ (occ., val.).

    Etim.: derivat de fresc.

-Senyor, empareu-nos! Senyor, assistiu-nos! -clamaven, més mortes que vives, les frescals matrones.  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 173).

1. FRESSA f. 

|| 1. Senya (excrement, petjades, olor, etc.) deixada per animals de caça i que indica als gossos i caçadors el lloc per on aquells han passat (or., occ., Maestrat, bal.); cast. rastro. Y no hey veres cap llebre?—Ni fressa tan sols, Roq. 30. «Els gossos senten fressa»: senten olor de caça, o remor d'animals per entre les herbes o mates. Trobar la fressa: descobrir senyals de caça. 

|| 2. ant. Olor. Ffressa leixan de porrines | ses axelles, Coll. dames 1044. Mentra vi y hage | nit e jorn la boca'ls raja | ... | Ffressa porten de ampolla | mal scurada, ibid. 212. 

|| 3. Remor indicadora d'una cosa; soroll que delata una acció, la presència d'algú, etc.; cast. ruido. Preposà de dar la mort al fill pus que era en sa mà, sens fressa ni nota de infàmia de levar-li la vida, Alegre Transf. 69. Entravan dins Ciutat, però tant d'amagat y fent tan poca fressa, que... no los afinaren es punxes, Ignor. 30. «Me n'aniré sense despedir-me, que no vull fer fressa»: no vull cridar l'atenció (Mall.). 

|| 4. Soroll, brogit continuat; cast. ruido. Al enemich més lo atemoriza un tir que li fassa dany, que molts que sols fassen fressa, Barra Artill. 105. Oh rius que ab vostra fressa mon cor afalagau, Collell Flor. 36. I mal fos aplacada tota fressa, | tanmateix no venia la resposta, Carner Lluna 106. Especialment: a) La remor que fan els cucs de seda en menjar (val.); cast. freza.—b) fig. Baralles, desavinences. Cercar fressa: cercar raons, procurar bregues.—c) fig. Manifestació vanitosa; exhibició excessiva i loquaç. «Quina fressa te'n fas, de la casa que has comprat!»

    Loc.

—Menar fressa: fer remor; especialment, fer la crida el nunci per a l'exacció dels impostos; presentar-se l'executor d'apremis a exigir el pagament (Llofriu).

    Refr.

—«Molta fressa i poca endreça»: es diu del qui fa molta feina, almenys aparentment, per una cosa de resultats nuls o insignificants (or., occ.).

    Fon.: fɾέsə (pir-or., or.); fɾésɛ, fɾésa (occ., val.); fɾə́sə (mall.).

    Etim.: del llatí fressa, forma femenina de fressum, ‘cruixit’, ‘mòlt’, ‘trepitjat’ (cf. Moll Supl. 1555).

2. FRESSA f. ant. 

Ab mala fressa | pres falsament | lo Sagrament, Spill 3544. (No es veu clar, en aquest text, el significat del mot fressa).

3. FRESSA f. 

Disfressa (mall.). Jo he vist fresses dins sa corema y tot, Roq. 10. Fer fresses de cuina: anar disfressats a casa coneguda i esser convidats a menjar xulla i sobrassada frita (Vilafr. de B.). ¿Voleu fresses?: fórmula per a demanar els disfressats el permís per a entrar a una casa i armar-hi gresca (Mall.). No vull fresses: no vull veure per casa meva gent de poca serietat, com pretendents volanders, etc. (Mall.).

    Fon.: fɾə́sə (mall.).

    Etim.: de disfressa, per desmembració del compost.

Curiosament, el mateix conservadorisme amb que als paisos occidentals (i en­cara més si es vivia sota una dicta­dura, corn a l'estat espanyol) es re­celava dels rockers amb els cabells llargs que "feien fressa enlloc de musica".  (Imma Merino. Art. Música al darrere del Teló d'Acer.. Rev. L'Avenç, núm. 457, pg. 66.).

I que dir si les raons més fades són les mes sòlides, i si les més baixes i vils, i Ies mes fressades, son les que s'acoblen mes bé als afers? [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 159.].

FRESSEJAR v. 

|| 1. intr. Fer fressa, soroll; cast. meter ruido, rumorear. Sovint al lit | com s'orinava | e frecejava | tan y sovint, Spill 2380. Fressegen i cimbregen de seguida | rams de llorê i palmons, Maragall Obres, i, 64. 

|| 2. Moure's continuadament, agitar-se com si es treballés o fes alguna cosa important; cast. rebullirse, menearse. Tos germans fressegen pel jardí, Carner Ofrena 11.Llavors, fressejant d'ací per allà, viu y llest com un esquirolet, Pons Auca 26. 

|| 3. tr. Fressar, trepitjar sovint un camí (Pla d'Urgell); cast. trillar.

    Fon.: fɾəsəʒá (or.); fɾeseʒá (occ.).

En algun indret proper, un animal nocturn inconscient del perill va fressejar i la guineu va aixecar de seguida les orelles.[Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 745.].

La nit desperta els records i esborra les diferències amb el passat. Els meus records bromeregen i fressegen com cervesa.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 132.).

FRETURA f. 

Mancança o escassetat de cosa necessària; cast. falta, carencia, necesidad. En vós no ha null defalliment ne nulla fretura, Llull Cont. 13, 21. En los dies d'abril hac molt gran fretura de pluja en aquella terra, Llull Blanq. 76. No havien fretura de res, Pere IV, Cròn. 287. Tan gran virtut amagada dins tan gran pobrea e fretura, Valter Gris. 7. Per raó de la gran inòpia e fretura de moneda menuda,doc. a. 1407 (Botet Mon. iii, 372). Lexe los béns portants ab si fretura, Ausiàs March, xxxi. Tenir o passar fretura: estar en mancança d'una cosa, tenir-ne necessitat. Per rahó de la gran fretura de sal que yo havia e tenia en la dita gabella, doc. a. 1449 (Arx. Gral. R. Val.). Y axí, passant huy d'ella gran fretura,Somni J. Joan 2685. Aqueix sí que per forsa n'ha de passar fretura, de roba,Alcover Rond. ix, 25. Tenia fretura d'enraonar amb algú, Santamaria Narr. 15. Fer fretura: fer falta, esser necessari. Ab que aquella exàrcia qui en la ribera serà no faés fretura a aquells de qui serà, Consolat, c. 208. Senyor, ¿quina fretura | me fan vostres anells?, Costa Trad. 45.

    Loc.

—No deixar a fretura: no deixar algú mancat de res (Un Mall. Dicc.).

    Refr.

—«A sa casa de la bona ventura (o «En es ball de Na Ventura»), qui no hi és, no hi fa fretura»: es diu per manifestar indiferència per l'absència d'algú en un lloc on es suposava que assistiria (Mall.).

    Var. form. ant.: frectura (Evang. Palau); fraytura (Canals Carta, c. 54; Serra Gèn. 75); freytura (Llull Arbre Sc. i, 222; Boades Feyts 76; Caseponce Contes Vallesp. 13).

    Fon.: fɾətúɾə (mall.); fɾəјtúɾə (pir.-or.).

    Etim.: del llatí fractūra, ‘trencament’.

Què millor homenatge, quin millor lul·lisme que l'intent de seguir dins la tradició d'una feina? I aquesta feina lul·liana, tots ho sabem, fou: Primer, filosofar; - segon, començar de fer-ho en llengua vulgar i materna; - tercer, de cara al poble i segons actualitats presents; - quart, amb esma organitzadora i estruc­tural, amant l'arquitectura de la ciència i l'arquitectura de l'ac­ció; quint, combativament, en ardència discutidora; -sisè, pedagògicament, en fretura d'educació - setè, pelegrinament, resseguint els camins de l'europeïtat; - vuitè, nacional i alhora sobrenacionalment, atenent al problema de casa, mes cercant també de fer-lo candent i central, a Roma i a París. (Eugeni d'Ors. Glosari. Ed. 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 84-297-1826-5. 346 pàgs. Pàg. 187.).

I, quan veié que ella no mostrava fretura de demanar-lo, el concedí de pensament, per no tenir de tornar enrera, i ja que, així i tot, ella no feia els primers passos, ell es decidí a fer-los... (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 212).

Freturo

Em demanes si has d'enviar-me els meus llibres? Amic, per l'amor de Déu, deixa'm respirar! Ja no vull més ésser menat, encoratjat, enardit: bé prou bull per ell mateix aquest cor. Del que freturo és d'un cant que em bressi i això ho he trobat amb abundor en el meu Homer. Que sovint he d'apaivagar la meva sang avalotada! Car tu no has vist mai res tan des igual, ni tan inquiet com el meu cor. Estimat! he de dir-t'ho, a tu que tan sovint has sofert de veure'm passar de la tristesa més pregona a la més exultant de les joies, de la dolça melangia a la més arravatada de les passions? (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 17.).

Fretura

Posem nom a éssers que no coneixem. Potser tots els noms i totes les paraules parteixen d'aquesta fretura fonamental. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 625.).

Fretura

Si almenys servís de res! Mentre no hagués fet tard! Cert que el fogoner es va interrompre de seguida, tan bon punt sentí la veu coneguda, però amb els ulls amarats de llàgrimes a causa de l'honor baronívol ferit, dels records esgarrifosos i de l'extrema fretura present, ni tan sols podia reconèixer en Karl amb claredat. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 19.].

FRÈVOL adj.

Mancat de forces; flac, sens vigor; cast. débil, endeble. E con és petit aquest segle e frèuol e ple d'escàndel, Jaume I, Cròn. 1. Si la mia substància composta és mesquina e frévol e defallent, Llull Cont. 9, 23. Totes quantes saviees són, Sènyer, són vanes e frévols a esguart de la vostra, Llull Cont. 68. Qui enforteixs los frèuols contra los forts, Llull Gentil 292. Tota fortuna és secha e frèvol, Genebreda Cons. 101. Y may al Déu oblides que al frévol hom li dóna lo seny, Llorente Versos, i, 48.

    Fon.: fɾέβuɫ (Barc.); fɾéβoɫ (Val.); fɾévoɫ (Palma). És paraula d'ús purament literari.

    Var. form.: el diccionari Fabra admet la forma femenina frèvola; però tots els textos antics proven que frèvol és adjectiu d'una sola terminació.

    Etim.: del llatí flebĭle, ‘dèbil’, amb probable influència formal de frivŏlu ‘insubstancial’ (cf. Meyer-Lübke REW 3362 i Moll Supl. 1500).

Era la mateixa nena: les mateixes espatlles frèvoles de color de mel, la mateixa esquena nua, esvelta i sedosa, la mateixa cabellera castanya.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàgs. 41-42.]

Mes, potser que algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres resseques, i despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor mai, potser sí que l'escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes, i aquell dia, oh esvelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis tristos, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: -Agafa'l sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d'estofa de Penélope...(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 16)

Com tots, P. havia tingut sempre la vaga sensació, inquietant, que la vida col·lecti­va compta amb uns fonaments frèvols i impre­cisos: que el seu sostre és de vidre i els seus peus són de fang. Com tots també, ell preferia creure que «el Poder» existeix, que «Algú» sap de que va tot plegat, dirigeix allò que passa i d'una manera o abra, més bé o més mala­ment, ens va duent. Heus aquí —pensava— la il·lusió que encarreguem als polítics de man­tenir: dotar els esdeveniments d'un subjecte —subjectar-los.  (Xavier  Rubert de Ventós. El cortesà i el seu fantasma. Ed. Destina, 1ª ed. Barcelona, 199. ISBN: 84-233-2034-0. 246 pàgs. Pàgs. 70-71.)

S'ha acomplert un altre cicle de vida. Allò que fou flor en la frèvola ingenuïtat primaveral, allò que havia esdevingut a l'estiu una massa carnosa, forta i aspra com el múscul adolescent, aquell fruit dolç, aquós i flonjo de juliol acaba de morir. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 48.).

Però és raonable que, menant una vida tan privada, pretengui fer-me conèixer de tothom? es raonable també que jo faci aparèixer al món, on la forma i l'art tenen tant de crèdit i d'autoritat, uns resultats de natura rudimentaris i senzills, i d'una natura encara ben frèvola? [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 27.].

Al mateix temps, el plàstic va començar a adquirir una nova fama de producte frèvol (feble) i superficial, esvaint l'aura de material revolucionari per la de producte d'imitació. (Víctor Farradellas: El plàstic. Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 24.).

FRICASSÉ m.

Guisat de carn tallada a trossos, cuita en una salsa amb llard i espècies i servida damunt llesques de pa; cast. fricasé.

    Etim.: pres del fr. fricassée, mat. sign. 

Fricassé

Només coneixia pobres, és a dir, gent la mort dels quals no interessa ningú. Pel que fa a Lola, no podia comptar amb ella perquè m'apadrinés. Infermera com era, no era possible imaginar, fora d'Ortolan potser, un ésser més combatiu que aquella criatura encantadora. Abans d'haver travessat el fricassé fangós dels heroismes, els seus lleugers aires de Jeanne d'Arc potser m'haurien excitat i convertit, però ara, des del meu allistament de la Plaça Clichy, m'havia tornat, davant de tot heroisme verbal o real, fòbicament malcarat. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 58.].

FRIFRIT m.

Pinsà (Fabra Dicc. Gen.).

PINSÀ m.

|| 1. Ocell de la família de les fringíl·lides, del gènere Fringilla, d'uns 16 cm. de llarg, bon cantador; cast. pinzón. Pinsà, aucell: Haec Frigilia, Haec Fringella, Haec Spiza, Lacavalleria Gazoph. Piteja lo pinsà, canta l'alosa, Canigó i. De pinsans, n'hi ha de dues classes: els que fan el cant manresà i els del cant vigatà; tothom sap que els segons són considerats millors que els primers, Pla SB 104. N'hi ha dues espècies: el Fringilla caelebs i el Fringilla montifringilla. 

a)   L'espècie Fr. caelebs té les ales grises amb dues bandes transversals blanques, l'esquena parda vermellosa, el clatell i costats del coll d'un gris blavós, el front negre i el ventre vermell vinós; cast. pinzón real.—b) L'espècie Fr. montifringilla té les ales predominantment grogues, el cap i l'esquena negres, i la gargamella, el pit i la part superior de les ales d'un groc vermellós o ataronjat; cast. pinzón juncal. Aquesta espècie té els noms especials de pinsà boig, pinsà mec i pinsà gavatx.

|| 2.   Pinsà borroner: ocell de la família de les fringíl·lides, espècie Pyrrhula vulgaris, de color gris per damunt i blanc pel ventre; és cantador, imitador del cant d'altres ocells; cast. pinzón real, boyerillo.

Pinsà: llin. existent a Calonge i Lloret de Mar.

    Loc.—a) Alegre com un pinsà: es diu d'una persona de caràcter molt alegre i rioler.—b) Dur tanta carn com un pinsà: estar molt magre (Mall.).

    Var. form. (dial.): prinsà.

    Fon.: pinsá (pir-or., or., val., bal.); pinzá (Vall d'Àneu, Sort, Tremp, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Llucena); pɾinsá (Sta. Col. de Q., Alcoi).

    Intens.:—a) Augm.: pinsanàs, pinsanarro.—b) Dim.: pinsanet, pinsanel·lo, pinsanetxo, pinsaneu, pinsaniu, pinsanó, pinsanoi, pinsanei, pinsaningo, pinsanengo.—c) Pejor.: pinsanot.

    Etim.: del llatí *pinciōne, mat. sign., amb canvi de sufix, segons Meyer-Lübke REW 6509a.

La mania s'estengué. Negres que no havien estat mai a la mansió Keedsler podien imitar l'ocell-lira i la pastorella d'Austràlia, l'oriol de l'Índia, el rossinyol i el frifrit i el fraret i el Chiffchaff de la mateixa Anglaterra. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 212.].

FRINGAIRE m. i f. 

Festejador, enamorat (pir-or.); cast. novio. May pus vuràs lo teu fringaire, Saisset Cansous 14 I fringaire, ne té pas cap?, Massó Croq. 32.

-Senyor comissari, si els seus homes s'apropen massa, ho faré petar tot. 

—No faci el carallot, Belvisi! Mentrestant, la seua fringaire continuava cremant els documents. El comissari va trucar de nou. 

-Val més que es rendeixi, Belvisi. Sé que hi ha una dona amb vostè. Li juro que no li farem cap mal. 

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 99.).

La Dionísia, una de les meues fringaires, tenia un gat roig molt pesuc. Quan llegí el.diari estiflat momia polte o passa les es­tones molt agradables amb la seua mestressa, se li acudia saltar-me a sobre. 

Passava fácilment d'un fringaire a l'altre. Quan vaig comentar a insinuar-me, li vaig escriure que una tarda sense ella semblava una nit sense estels. No garanteixi la literalitat del missatge, per() era una burricada per 1'estil.(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 77.).

La festejava com una senyoreta de la Restauració. Encara no sabía que la Sandra era -com ho diré?- una noia... "moderna". Passava fàcilment d'un fringaire a l'altre. Quan vaig comentar a insinuar-me, li vaig escriure que una tarda sense ella semblava una nit sense estels.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 180.).

Amb la seua palica seduïa les dones amb facilitat. La seua última fringaire es deia Adélaide, una negra espléndida. Quan no empaitava les minyones, en Jean-Maxence preparava 1'agregació de lletres amb dilentantisme. La docència no l'atreia. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 320.).

Mai no escarmentaré. Després d'haver passat el dia a Saint-Etienne amb 1'amic Bruno i la seua fringaire Murielle Masquelein, sec de nou en un autobús de la línia 58 en lloc de tornar directament a Bourg-enBresse. Veig les ventalles col·locades exactament com ahir.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 413.).

Fringaire

L'estiu havia trigat molt a venir i ara la calor s'accentuava cada dia. L'eclesiàstic no volia comparèixer suat i esbufegat davant de la fringaire. Ja imaginava les delícies in fernals. Les recordava més aviat... (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 10.).

FRISÓS, -OSA adj.: 

V. frissós.

FRISSÓS o FRISÓS, -OSA adj. 

Impacient, apressat (per una cosa que no ve, que dura massa, que cal fer de pressa, etc.); cast. impaciente. S'abismen | en remolí, frissosos, mars sobre mars al fons, Atlàntida v. Se gratà el nas, frisós per la cohissó, Pons Auca 263. Faig via, | ni adalerat ni frissós, Collell Flor. 34. El missatger s'acomiada, frisós de la partença, Alcover Poem. Bíbl. 40.

    Fon.: fɾisós (Empordà, Garrotxa, Plana de Vic, Bal.); fɾizós (Barc.).

Deixeu-me repassar un moment l'escena per peces menudes, amb tots els seus detalls trivials i fatídics: la vella Holmes estenent un rebut, brandant el cap, obrint un calaix de 1'escriptori, inundant-­me de monedes el palmell de la meva mà frisora, desplegant finalment un bitllet de banc i dipositant-me-l'hi amb una exclamació sonora: «...¡i cinc!»;...  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 110].

FRISSANYA f. 

Picor, formigueig com el produït per paràsits (Garrotxa, Empordà, Plana de Vic); cast. picor, comezón. Al veure que no servia per res, la va acabar la frissanya, Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 64). La roba més aviat li donava frisanya que plaer, Víct. Cat., Vida 213.

    Fon.: fɾisáɲə (or.).

A Timgad, en canvi, li va venir una frissanya. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 43.).

Els Verdi a Barcelona. Les Arcades, 1'Olympia, l'Srar a Canes. El Pathé a Valenca on El silenci deis anyells em va donar fri­sanya. El Van Dyck a Salamanca. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 44.).

Frisanya

-Me fas venir frisanya, Albert... -És aixís... Te puc dir que exageri pas cap bri.

Sense detallar-ho massa, explicava que havia creat una llar per acollir els infants jueus perseguits. L'ajut de tothom es revelava útil. Es podia establir falses fes de baptisme, allotjar-los a casa de gent caritativa. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 145.).

FRUMENTARI, -ÀRIA adj. 

Pertanyent o relatiu al forment i als altres cereals, especialment en relació a l'alimentació o a l'abastiment d'un exèrcit, d'una població; cast. frumentario. Per matèrias frumentàrias, doc. a. 1632 (Hist. Sóller, i, 58).

    Etim.: pres del llatí frumentariu, mat. sign.

Després d'una curta fase de normalitat frumentària, sobrevé la crisi de subsist­ències de 1333-34. Al juny d'aquell any, quan aquesta encara era una amenaça, els jurats de València indicaven al rei les seues causes i el seu ampli radi d'acció: «... les messes [...] són del tot fallides, e no tant solament en lo dit regne [de València], ans encara en la major partida dels altres regnes vostres, hoc encara en los altres regnes circumvehins, e en la major partida d'Espanya.» (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs.Pàg. 186).

1.   FUELL m.

Ocell de la família de les caràdrides, espècie Charadrius pluvialis, de la grossària d'un tord, de color verdós, que es troba de passada a Mallorca; cast. pluvial dorado. Quant se tracta de guàtleres, ànneres, cegues, perdius, fuells, llebres y conís, Roq. 30.

    Fon.: fuéʎ (mall.).

2. FUELL m.

|| 1. Planta de la família de les compostes, espècie Kentrophyllum lanatum DC. (Alt Empordà); cast. cártamo silvestre, azotacristos. (V. assota-cristos || 2).

|| 2. Xicoira (Escrig-Ll., Martí G. Diccs.).

    Fon.: fuéʎ (or.).

3. FUELL m.:

V. fusell.

Per on s'entrava en lo Moli, los bonics colomets prenen avui lo vol, on rodaven les moles hi ha les joques, lo fuell de les ales, guarnit d'un bastonet i d'un barret vell serveix per allunyar los esparvers.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 14.).

FULCRE m. 

Suport, especialment d'un alçaprem; cast. fulcro.

    Etim.: pres del llatí fulcrum, ‘suport’.

(Procedència de la imatge: enllaç)

Els convidats s'asseien i picaven amb les mans i els peus. L'aigua queia sobre la casa, relliscava pel cavalló de la teulada, avall, prenia embranzida fins a la barbacana i saltava, acanala­da en una trena sense lligada, sobre el pati, rebullia i s'enfon­sava en la terra ennegrida pels fertilitzants, fugia cap a una al­tra embornal germana, invisible en la seva caiguda imaginaria de la barbacana a la terra llaminera, farcida d'excrements, en la seva caiguda indemostrable sense un fulcre en el buit, una canyeta per als balançons, el buit o la tenebra, és igual, d'un a l'altre en circuit tanta vegada resignada, el xuclador, mare de Déu, fossana d'ell mateix, i com fóra possible, amb ell, amb la canyeta, fet moble l'univers, com fóra...(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 64.).

FUNICULAR adj. 

Que funciona mitjançant una corda; que depèn de la tensió d'una corda; cast.funicular. Especialment: a) Ferrocarril funicular, o simplement Funicular, m.:ferrocarril que efectua la seva translació mitjançant el moviment combinat de dues o més cordes metàl·liques. Esser dels anglesos... vol dir fer-hi funiculars, hotels, cases d'avorrir-se, Rusiñol Illa 145.

    Fon.: funikuláɾ (Barc., Val.).

    Etim.: pres del llatí funicŭlare, ‘pertanyent a la corda’.

-Estic donat-hi voltes a tot. Espera un segon. Com sabem, Gaudí utilitzava l'arc paraboloide hiperbòlic, un arc rarament utilitzat pels arquitectes, que el consideraven antiestètic. No obstant això en lan teoria de la relativitat Albert Einstein va donar forma paraboloide hiperbòlica a l'univers. A més Gaudí en la seva forma de treballar, en les seves maquetes també hi ha una relació entre el que hi ha a dalt i el que hi ha baix.Gaudí construïa en maquetes funiculars.

-Crec que funiculun en llatí és cordill. Una maqueta de cordill. Sí, és així, ens ho va explicar Conesa. La maqueta funicular -va continuar- és una  aportació de Gaudí per al sistema de càlcul d'estructures equilibrades. Així és com els antics van descobrir la geometria, la matemàtica... (Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. P. 352).

FURATEJAR v. tr. 

Furategar. Podria tornar a furatejar per l'obrador, Víct. Cat., Film (Catalana, iii,305).

    Fon.: fuɾətəʒá (or.).

    Etim.: derivat de fura.

-Guaiteu -digué el senyor Cahart- quin jove que he trobat furetejant pel vestíbul.

-No sóc un jove qualsevol. Sóc el vostre cosí, recordeu? (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 355).

Algunes vegades, havien arribat joves amb cotxe i s'havien aturat al patí de la bòbila, però ningú no havia vingut a destorbar-lo ni havia intentat entrar a l'edifici. Pel setembre va arribat un cotxe, i un home amb una parca blava havia provat les manetes de les portes i s'havia passejat pel terreny furetejant. [Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 833].

Fidel al seu costum, la mestressa d'El Rancho Grande avorreix els migdies de dissabte la cridòria de les harpies a la botiga, únic senyal de vida contra el tedi quotidià, per?) els diumenges, recuperada resma, surt escopeteja­da a la percaça del deute enrancit a la llibreta del fiat —ara sabran el pa que s'hi dóna, les males pues que havien estafat el pobre Boni, Déu el tingui en la gloria, però la lúcida i enfebrada Angus­tias Pacheco només farà tractes amb gent formal, es va dient, men­tre fureteja les llorigueres del Laberint per destriar les llebres pru­dents i avergonyint-ne les nècies davant els calçasses dels marits la quitxalla lleganyosa, per a goig i delit de la senyora María, dona de llengua esmolada que va cobrar fama el dia que la nena dels Carrillo li va dir: «¡A usted la llaman María la Gorda!», i ella, amb una agilitat mental inesperada per la córpora que traginava, va sal­tar a la gola de la nena: «¡Y a tu madre, Serafina la Sardina!» (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 21.).

Aquesta descripció no es deu tant a 1'habilitat de la ma corn al fet que l'objecte esta mes vivament imprès en 1'anima. Gal-li parla planerament, perquè concep planerament. Horaci no s'acontenta pas amb una expressió superficial, aquesta el trairia. Hi veu més clar i mes endins en la cosa; la seva agudesa forca i fureteja tot el magatzem dels mots i de les figures per a ex­pressar-se; i li'n calen d'extraordinàries, car la seva concepció es mes enllà de l'ordinari.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 96-97.].

--Prou, Du Gueselin, que em farás caure!

La mirava amb devoció, ella li va fregar el musell, des del nas fins a les orelles. Ell va fer tres passos arrambat a ella,  les seves potes en les seves cames, les seves amples espatlles contra les seves cuixes, i se'n va tornar a furetejar. Va atrapar al vol una fulla que queia. Arrencava a córrer amb una rapidesa, brutalitat que l'espantava, llavors s'aturava en sec, perident d'una presa per desernboscar.  [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 392.].

Furetejar

Durant tota la setmana, van furetejar per tots els vells cofres mig dats de la felicitat. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 97.).

Furetejadors

Al seu poble no es concebia la unió lliure. Tots aquells argentins, aquells oficials, aquells clients furetejadors li causaven una inquietud quasi animal. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 89.].

FURGUINYAR v. tr. intens.

de furgar. Furguinyeu, furguinyeu, que la pedra va cara!, Girbal Pere Llarch 398.

    Fon.: fuɾɣiɲá (or., occ.).

-És una obra mestra! —afegeixo--. Per tant, segurament la trobarem!...

Em prenia el número... Vam furguinyar plegats a la pila del greix.

Finalment va arribar la neboda, molt tard. Eren dignes de ser vistos, aquells cuixots! Un veritable escàndol de paner... La faldilla tota prisada... Per allargar bé la nota. L'acordió de l'entrecuix.  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 23.].

FURONAR v. tr. 

|| 1. Ficar la fura en un cau; caçar amb fura (Ll., Gandesa, Vinaròs); cast.huronear. 

|| 2. Ficar la mà o altre instrument dins un forat; manyuclar o remenar interiorment una cosa (Mall., Men.); cast. hurgar. «No furonis més, que no hi trobaràs res!»

    Fon.: fuɾoná (occ., mall.); fuɾuná (men.).

    Etim.: derivat de furó (com furar és derivat de fura).

FURONER, -ERA adj. 

Afectat de furonar, de ficar-se en coses d'altri (Gir., ap. Aguiló Dicc.).

Comencem com a virtuosos del piano i ens tornem furoners i agitadors de les ciències de l'esperit i de la filosofia, i degenerem. Com que no hem arribat al límit extrem ni l'hem ultrapassat, vaig pensar, hem renunciat en consideració a un geni de la nostra especialitat.   [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs. Pàg. 15.].

Furonejà

La buscà per tots els calaixos accessibles, furonejà damunt la taula, on hi havia escampades peces de vaixella, tovallons i alguns brodats tot just començats, se sentí atret per una butaca on hi havia un munt de roba vella feta tota un fardell entre la qual podria haver-hi la clau, però on ningú mai no arribaria a trobar-la, i finalment es llançà sobre el sofà, realment pudent, per palpar-lo per tots els racons i plecs en cerca de la clau. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 189.].

1. FUS m.: cast. huso. 

|| 1.   Barreta de fusta rodona, lleugerament cònica, que pel cap més prim té una incisió (l'osca) i pel cap gruixut acaba amb un disc, i serveix, quan es fila a mà, per a tòrcer el fil i enrotllar-lo així com es va formant. Ni's practicaven | fusos, filoses, Spill 3421. Pren hom una osqueta de fus ho una cossa largueta semblant a fus, Flos medic. 121 vo. Fus de tòrcer: instrument semblant al fus de filar, però més gros i generalment amb un disc central, que serveix per a retòrcer el fil ja fet i convertir-lo en cordill. En les màquines de filatura, s'anomena fus cadascuna de les peces d'acer, en forma de barreta lleugerament cònica, que hi ha en gran nombre a la màquina i serveixen per a posar-hi els rodets, bobines, etc., sobre els quals ha d'enrotllar-se el fil fabricat. 

|| 2. Objecte de forma lleugerament cònica, en general. Ffo sentenciat un hom... e fo ab un fus o graffi ficat per mig la lenga, doc. a. 1390 (Ardits, i, 8). Dexà manat que com haguessen cobrat lo cap de la gúmena que prenguessen un fus de ferre e que'l passassen per mig de la gúmena, Tirant, c. 92. Especialment: a) Instrument que els espardenyers empren per a foradar la llata (Priorat, Segarra, Maestrat).—b) Barreta de ferro acabada en punta pels dos caps, que els argenters empren per a engrandir els anells (Mall.). Fus de mides: barreta de llautó, de forma troncocònica, amb un mànec de fusta, que els argenters empren per a prendre mida dels anells (Mall.).—c) Tija de balca o bova (Empordà).—d) geom. Porció de superfície esfèrica limitada per dues circumferències màximes.

    Loc.—a) Dret com un fus, o Més dret que un fus: molt ert, dret (tant en sentit material com moral).—b) Mastegar fusos: parlar entre dents, dir paraules que no s'entenen (Men.). M'hauran de perdonar...,—va dir l'amo mastegant fusos, A. Ruiz Pablo (Catalana, vi, 179).—c) Tenir fus i filosa: tenir ocupació, manera d'entretenir-se o de treballar (Val., Mall.). «No tinc fus ni filosa»: estic ociós per força, no tinc manera de fer res.—d) No tenir res en es fus (Mall.), o res a's fus (Men.): no tenir res avançat, no haver fet res del que calia fer.—e) No poder treure fus ni fusada d'una cosa: no poder-ne treure res de bo (Olot, Empordà).—f) Darrera la porta hi ha un fus, acabat amèn Jesús: fórmula amb què s'acaben les rondalles infantils (Barc., Men.).

    Fon.: fús (pir-or., or., occ., val., bal.).

    Intens.:—a) Augm.: fusàs, fusarro.—b) Dim.: fuset, fusetxo, fuseu, fusiu, fusó.—c) Pejor.: fusot.

    Etim.: del llatí fūsu, mat. sign. || 1.

2. FUS, FUSA adj. i part. pass. 

de fondre.

    Etim.: del llatí fūsum, part. pass. de fundĕre, ‘fondre’.

Confessa un munt d’anys. I se’n deixa un altre munt per confessar. És diminuta, va vestida de negre amb els cabells nuats. Va esquerpa com un fus i és forta com una alzina, com una vella i cargolada alzina, naturalment. [Francesc Candel. Aquella infància esvaïda. (Trad. Estanis Puig) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726209. 156 pp. Pàg. 110.].

FUSADA (i dial. fuada) f.

|| 1. Quantitat de fil enrotllat en el fus en l'operació de filar; cast. husada, mazorca. E quantes fusades ixen de una lliura de lli, Metge Somni iii. Com la Senyora filaua en les vesprades, lo dit Senyor li aspiaua les fusades, Villena Vita Chr., c. 94. Treballaua en fer més grossa la fusada, Alegre Transf. 28. Ab sa boqueta estirava es muxell, y al punt li hagué fetes ses set fuades, Alcover Rond. i, 73.

|| 2. Porció de fil o cordill embolicada a un bastonet obliquament, o sia, anant cada passada d'un cap a l'altre del bastó i encreuant-se amb la passada immediata (Manacor).

|| 3. Forat fet pel foc en la roba (Penedès, Camp de Tarr.).

|| 4. Espiga de blat de moro (Blanes).

|| 5. Coet (Ross.).

    Loc.—a) Esser petit com una fusada: esser molt menut, parlant de criatures (Empordà).—b) Fer bona fusada: fer bona feina, treballar de manera retent (Men.).—c) Estar fet a bones fusades: estar criat sense veciadura, estar acostumat a tot (Val.).—d) Prendre les coses a bones fusades: prendre-les amb serenitat, sense exaltar-s'hi (Cast.).—e) No treure'n fusada, o No treure'n fus ni fusada (d'una cosa): no treure'n res en net, no aclarir res.

    Refr.—a) «De pans i fuades, en fan tants com volen»: vol dir que hi ha coses que es poden exagerar o minvar a voluntat del qui les maneja o les conta (Mall.).—b) «Fusada menuda, a cabdell ajuda»: vol dir que les coses que semblen insignificants sempre són una ajuda per a fer el munt gros.—c) «Dona que molt bada, acaba tard la fusada»: es diu pels qui es distreuen en les feines, i aquestes no els resulten retents.

    Fon.: fuzáðə (or.); fuzáðɛ (Ll.); fuzá (val.); fuáðə (Camp de Tarr., Mall., Men.); fuáðɛ (Pla d'Urgell).

    Intens.:—a) Augm.: fusadassa, fusadarra.—b) Dim.: fusadeta, fusadetxa, fusadeua, fusadona.—c) Pejor.: fusadota.

    Etim.: derivat de fus.

Pensàvem que se n'anava, però sembla que no... Arrenca com una fusada interplanetaria i aquest pioc que vol engegar amb la tercera. Ens calem? Ai, no, cremat! En una baixada! Ja és Iluny.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 409.).

FUSTANI o FUSTANY m. ant. 

Teixit de cotó, gruixut, que solia esser pelut per una cara i servia per a folros, matalassos, coixins, gipons, robes litúrgiques, etc.; cast. fustán. Carga de fustanis,Leuda Coll. 1249. Un brian de fustany blau, doc. a. 1283 (Segura Hist. Sta. Col. 58). Tot fustani, la pessa entira, Reua Perp. 1284. Li és degut per II canes IV palms de fustani blanch cardat, doc. a. 1354 (Catalana, ix, 363). Un parell de matalafs blanchs e blaus de fustani, doc. a. 1372 (Alós Inv. 9). Una dalmàtigua de fustani escaquat forrada de drap de seda, doc. a. 1373 (Miret Templers 557).Una màrfega un matalàs fustany barrat, doc. a. 1405 (Ordin. Hosp. 85). Per preu de LXXXI liures de fil de lli prim... per obs de fer fustanis o cotonies pera la tenda e tendeto que fets al senyor rey, doc. a. 1439 (Arx. Gral. R. Val.). Hun gipó de fustani vell, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 417). Stola e maniple de fustani negre oldà, It una capa de negre fustani bona, doc. segle XV (arx. de Montblanc).

    Refr.

—«Cera, tela i fustany, gran tenda i poc guany» (Manresa).

    Var. form. i sinòn.: fustaina.

    Etim.: segons Eguílaz Glos. 401, de l'àrab fuxtāl, mat. sign. («fustan» en Pedro de Alcalà), alteració de Fusṭāṭ, nom d'una ciutat d'Egipte on es fabricava aqueixa tela. Bélot Voc. Arabe-Français porta el mot àrab fustān amb el significat de «jupe, robe de femme», i li assigna origen persa.

Quan ho va haver fet, la porta es va obrir i ds de dintre van ampènyer un taüt senzill de fusta d'om que dos homes vestits de fustany van dipositar al mig del buc del carro. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 319.].

Fustany

La partida de la senyora Flett va tenir lloc al mes de setembre. Després d'un seguit de glaçades nocturnes, l'aire havia es devingut gelat. La criatura —una nena de natural plàcid- anava vestida amb una camisola de fustany plegada per baix, un senzill fasset de franel·la al damunt i, a sobre d'aquest, una ja queta de fina llana blanca; totes aquelles capes successives... [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 50.].

Fustany  

Certament, quan muntava el cavall abans de l'albada, per tal de no fer esperar els clients, tot deixant la casa adormida, i se n'anava cap als seus camps, i veia els prats feliços amb la rosada, o costejava les tanques emblanquides de l'arç blanc, o contemplava els matallums lluents del llentiscle, i les caramuixes elegants per entre l'estepa rude i la malenconiosa flor de Sant Joan, sentia com un lleuger estremiment, un record vague, una nostàlgia. També era sensible a les olors, i algunes vegades se li acudia d'arrencar una mata de serpoll, i se'l posava a la butxaca de la jaqueta de fustany: però les olors són més properes al fruit que els colors, tenen en si mateixes quelcom de concret, d'adaptable que els colors no tenen. Fins i tot una vegada, mentre baixava cap a les aspres solituds de Marreri, quedà com subjugat per la visió dels rius de baladres que solquen els vessants de tota la vall, i que aflueixen cap al llit del riu principal, que és també un altre riu de baladres encara més gran, per baixar junts, tous i voluptuosos, cap al mar. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 37.].

FUTRAL m. 

Gran quantitat (or., occ., bal.). «Hi ha un futral de soldats». «He guanyat un futral de diners». Un futral de gent sortida de la ciutat vella, Caselles Mult.13.

    Fon.: futɾáɫ (Rosselló, Vallespir, Vall de Ribes, Garrotxa, Empordà, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Tortosa); futɾáw (Mall., Men.).

    Etim.: derivat del radical fut- o fot- (de fotre).

Encara era fosc, fosc, negra nit pot dir- - setien xiscladisses colles de gentussa marxant cap al "glacis dels ordidors” per poder triar bon seti. I, així que el dia va començar a obrir els ulls, un futral de gent sortida de la ciutat vella, dels barris nous, dels arravals i dels afores entrava a glopades dins aquells grans patis per edificar, que un dia havien sigut frondoses hortes. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 152.).

Al cap d'una estoneta van arribar dos cotxes més... Un de ple de policies, peus plans de la secreta... i l'altre, una tartana grossa que era plena de periodistes... Es van posar a fer futrals d'instantànies... de tots els aspectes de la casa... de l'interior... dels vol tants... Eren emprenyadors, els periodistes, molt més que els pagesos. I sobretot uns belluguets!... Encara que baixés la tapa justa, van haver de retratar amb magnesi la fila que jo feia!.., i després la de la mestressa, vista de tots els angles!... No sabia com amagar-se'l...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 426.].

Les he comptades: n'hi havia divuit; ara no sé si me'n recordaré; n'hi havia una de la Pecuària, aquesta que us deia, una altra del president del Foment, una altra del president de l'Econòmica, una altra del Col·legi d'Agents Matriculats, una altra de can Gras, aquella que hi havia aquella llaçada catalana, allà són dels de la Unió Catalanista; una altra, aquesta no l'he poguda llegir, duia una dedicatòria que començava: «A la companya del nostre representant de...», i no he aclarit què venia, era una que hi havia només que nards, que els ha d'ha ver costat un futral; després n'hi havia una de tota petita, que feia com un pom i que per cert m'ha estranyat, sinó que potser ja es fa per les dones, que era tota només de roses de color, que em sembla que era de les germanes de la difunta, i al costat d'aquesta hi havia la d'En Turon, que m'ha fet pensar que jo havia badat, perquè si m'ho hagués pensat també hauria...  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 85.).

FUTRIS m.

Rauxa de mal humor. Mare, giqueu-la estar! No veyeu que té el futris?, Girbal Pere Llarch 192.

    Etim.: var. de futri.

Es lleva, es vesteix, resa i després seu per prendre's el te; se'n beu tres gots i es menja dues rosques gros ses i mig panet francès amb mantega. Encara no s'ha despertat del tot i està de futris.  [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 120.].

Futris

Suposo que la «Senyora Mà Verda» és cada dia més famosa. La qual cosa està molt bé. Molt, de debò. No pensava realment el que deia, quan vaig comentar tot allò de substituir el papa, d'esborrar la seva memòria i tota la resta. Simplement és que he estat tot l'estiu de futris, a casa sense fer res a causa de la calor, amoïnada perquè me n'anava i tota la facècia. Crec sincerament que això de la columna podria resultar-te força satisfactori, no sé si m'entens, ja que fins ara en realitat no havies fet mai res, tret de les coses típiques de senyora Maria. Potser tens realment habilitats amagades, en el terreny de l'escriptura, vull dir. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 196.].