D

DACSA f. 

Planta gramínia de l'espècie Zea Mays (val.); cast. maíz. (V. blat de moro, en l'articleblat, II, || 3). Lo domàs era brocat de garbes de dacça, Tirant, c. 173.Regonegueren tot lo castell e trobaren-lo fornit de moltes vitualles, ço és de mill e de forment, dacça e panís per set anys, Tirant, c. 302. Preneu mig quartà de lauor de dacça, Dieç Menesc. i, 15. Dacsa barrenda: la que té els grans barrejats en la panolla sense formar fileres, i els fa més grossos i rodons (Xàtiva).Dacsa colomina: varietat de dacsa que fa el gra menut i vermell, i és de bona casta (Val.). Dacsa confitera: varietat de dacsa que fa els grans rodons, vermells o grocs (Sueca). Dacsa de bou: planta gramínia de l'espècie Sorghum vulgare, molt semblant al blat de moro, però de qualitat inferior, cultivat per a farratge i per a la fabricació de graneres, paper, teixits grossers, etc. (Val.). Dacsa esclafidora: varietat que és la més estimada per a fer les roses de dacsa (Cullera). Dacsa groga: varietat de dacsa procedent d'Amèrica (Cullera). Dacsa guixenca: la que té el gra aplanat i en fileres (Xàtiva). Dacsa lluenta: la que té el gra brillant (Cullera). Dacsa morisca o moruna:varietat que té el gra groc, gros i rodó, i no és tan bona com la barrenda (Xàtiva).Dacsa nana: varietat de planta molt baixeta, amb el gra llarguet i blanc (Sueca).Dacsa del quixal: és la mateixa que s'anomena dacsa barrenda (Xàtiva). Dacsa del quixalet: té el gra blanc i llarguet (Sueca); és lluenteta, xicorroteta i molt bona (Ador).Dacsa rosera (val.) o clotxera (Altea): té el gra molt menudet, vermellenc i rodonet; la donen als coloms i també serveix per a fer roses de dacsa (Val.). Dacsa torratera: té els granets menudets i és bona per a menjar (Gandia). Roses de dacsa: grans de dacsa posats a torrar dins una paella, i que per l'acció del foc s'esclaten i formen com a petites roses, molt apreciades com a llepolia (Horta de València). «La dacsa o panís roser, una volta sec i engrunat de les panolles o espigues..., si es posa al foc en una paella o cassola en oli, a penes es calfen els granets i comencen a esclafir, formen cadascú una espècie de rosa blanca quasi tots, quedant-ne molt poquets que es tornen quasi negres: als primers diem roses i als segons tostons» (Martí G., Tip. mod. ii, 299).

    Refr.

—«Qui desitja pastissos, sap menjar coca de dacsa»: ho diuen al qui pretén molt, perquè es contenti amb poca cosa (Alcoi).

    Fon.: dáksa (Cast., Val., Cullera, Xàtiva, Gandia, Pego, Al.); dáksɛ (Sueca, Alcoi);dáksə (Eiv.).

    Sinòn.: blat d'indi, blat de moro, blat de les Índies, panís, maís.

    Etim.: de l'àrab daqsa, mat. sign.

Els dialectalismes lèxics hi són pràcticament inexistents fins a la segona meitat del segle xv. L'antologia de lletres missives del Consell municipal de València recentment publicada per Agustín Rubio, l'edició i l'estudi lingüístic dels Furs a cura de Germà Colon i d'Arcadi Garcia, i l'inventari léxic d'Antoni Canals fet per Emili Casanova ho palesen a bas­tament. Si hi ha algun matís dialectal, sempre per excepció, cal buscar-lo en 1'ús d'uns quants arabismes més o menys locals (albelló, algeps, atzebib, atzucac, bellota, dacsa, dula, etc.), en la preferència no exclusiva per algunes paraules o variants formals occidentals (alendar, amprar, junc, melic, mitat, pegar 'encomanar', etc.), en la tendència a reflectir gràficament la palatalització de s davant velar (peixcador) i en alguns casos aïllats de formes verbals incoatives en -isc, pròpies del català occi­dental (servisca / servixca / serveixca).(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 392.).

... les sèquies i els canyars, ceberes llargues i primes, alqueries, carros pels camins de fang o de pols, barraques amb emparrat i pou, cavalls llaurant i agitant la crinera, homes amb faixa inclinats sobre la terra, camps d'hortalisses de cavallons rectíssims i a l'es­tiu dacsars d'un verd intens prou alts i espessos per caminar-hi per dins corn en una plantació remota i tropical, donà una mica de gas a la moto, es posa davant del Mercedes i va fer senyal que volia atu­rar-se a la vora de la carretera, de cara a la mar. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 28.).

DAIXO-DAIXO adv. 

A poc a poc, caminant lentament (Mall.); cast. despacito. «Daxo daxo», diu s'erissó, que ningú mos empeny, Roq. 12. M'estava, daixo-daixo, passetjant... amb un xigarro encès en la boca, Penya Mos. iii, 112.

    Fon.: dáʃoðáʃo (Mallorca).

    Sinòn.: xano-xano, tira-tira.

S'aixecaran quasi de nit i, dai­xo-daixo, 1'emprendran cap a Ciutat colcant en els carros. Alguns ni hi entraran. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 418.).

DAMA-JOANA f. 

Botella ampla revestida d'espart o de vímens (or., occ.); cast. damajuana.

    Fon.: daməʒuánə (Empordà, Barc.); damaχuána (Tortosa).

    Sinòn.: preferibles: barral, garrafa, marraixa.

    Etim.: pres del castellà (<àrab damajāna, mat. sign.).

Dama-Joana

-En aquest cas haurem de fer servir l'estufa per cuinar. Caldrà filtrar i bullir l'aigua. Rentarem unes dama-joanes per conservar-hi aiguaA més, ens queden tres peroles.  [Anna Frank, Diari (Het Achterbuis, trad. E. Roig). Ed. Debolsillo, Barcelona,  2007. ISBN: 978-84-9759-419-6.  382 pàgs. Pàg. 208].

DEBADES adv. 

|| 1. Inútilment; cast. en balde, en vano. «He cridat debades, perquè no m'han sentit» (Cat., Bal.). «En Es Llombards n'hi ha tres | qui d'esser guapes pretenen, | emperò debades tenen | es vespres es quinqué encès» (cançó pop. Mall.). Si per amor de vós murien, no seria maravella si eren ardits, mas murir per vanitats e debades, assò és, Sènyer, la maravella, Llull Cont. 112, 24. E pus altre seggle no fos, aquest seggle fóra debades, Llull Cont. 176, 10. Si lo Senyor no tenia la mà en esta fahena, debades o en va seria vostre treballar, Villena Vita Chr., c. 1.Debades te treballes, que per molt que tu faces, vuy no'm escaparàs, Alegre Transf. 36. 

|| 2. (en el dialecte valencià) De franc, gratuïtament; cast. de balde, gratis. «Hem volgut entrar al teatre debades» (Cast., Val., Al.). Les safanòries que anaven | casi debades, ja van | a dos dinerets la lliura, Ros Rom. 94. El convenencier... o pereós,... tot ho vol, però debaes, sense incomodar-se per nengú ni agrair res de lo que li fan, Martí G., Tip. mod. i, 214.

    Refr.—a) «Qui de Déu fuig, debades corre» (Mall., Men.).—b) «Debades, no pega el frare barretades»: vol dir que ningú fa les coses per no-res (Val.).

    Fon.: dəβáðəs (or., bal.); deβáðes (occ.); deβáes (val.).

    Etim.: de l'àrab bātil, mat. sign. || 1.

-És l'única sortida. Si la revista s'ensorrés, tots aquests anys de feina hairien estat debades. [Stieg Larsson. Els homes que no estimaven les dones. (Män som Hatar Kvinnor, trad. A. Gomau i N. Vives). Ed. Columna, 14ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-0924-7. 626 pàgs. Pàg. 77].

La Tocnaye mirà d'encalçar el cotxe del general. Debades. El seu pobre ID no podia seguir els dos DS. 

Els membres del comando van fugir. De tot aquell atemptat històric, l'Alain en va percebre poca cosa. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 124.).

L'altre portugués era un company de l'escola Painlevé. Brutejava, pudia, portava sempre la mateixa bata grisa i feia tres anys que mi­rava debades d'aprendre a llegir a la classe elemental de la senyora Fabre. Havia nascut a Massy i parlava francés sense accent com nos­altres.(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 21.).

1. DEBOLIT, -IDA adj.

Abolit, arruïnat. Avui sas torras ja debolidas jauhen per las rasas d'espantables abims, Víctor Balaguer, Romiatge 24 (ap. Aguiló Dicc.).

2. DEBOLIT m.

|| 1. Multitud; carrendella, conjunt de coses que vénen una darrera l'altra (Berguedà, Plana de Vic); cast. pila, serie. «Hem oït un debolit de misses». Després d'escoltar un debolit d'amonestacions per part dels hostalers, Busquets Del Montseny. Y van caure del sostre tot un debolit de panolles y forchs, id. ibid.

|| 2. Soroll de gent que crida (Torelló).

    Fon.: dəβulít (or.).

Era, de fet, l'única lluita a què es lliu­rava aquell cos debolit. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 163).

DECANDIMENT m. 

Efecte de decandir-se; cast. decaimiento, languidez. «Tinc un decandiment que les cames no em volen portar» (Empordà). Un decandiment y una tosseta que'm venia, que si no'm caso ab ella, era home a la sepultura, Vilanova Obres, iv,230. Les ones... s'empaitaven, amoroses, petonejant-se amb un decandiment esllanguit i graciós, Ruyra Pinya, i, 22.

    Fon.: dəkəndimén (or.); dekandimén (occ.).

Wertheimer, com solia repetir constantment, havia entrat a les ciències de l'esperit, i jo havia començat el meu procés de decandiment. Sense la música, que de la nit al dia ja no vaig poder suportar més, em vaig decandir, sense la música pràctica, la teòrica tingué des del primer moment un efecte devastador en mi.  [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs.Pàg. 9.].

DECOCCIÓ f.: cast. decocción. 

|| 1. Acte de fer bullir una substància dins un líquid per extreure'n els principis que conté. La col pot esser solutiva e stíptica segons diversos graus de decocció,Albert G., Ques. 14. 

|| 2. Extret o producte obtingut amb aquesta operació. Tres bústies en les quals hauia decocció de erbes, e era aquella decocció en semblant de lectuari, Llull Felix, pt. vi, c. 4. Fer un frontal ab lo fum y vapor de una decocció de cols,Agustí Secr. 9. La decocció de esta herba fa anar del cos bevent-la o ab ajuda,ibid. 32. 

|| 3. Acte de coure's els aliments dins el ventre; digestió. Del chil en lo fetge per decoctié se fan tres substàncias, Cauliach Coll., ll. i, d. 2a, c. 6.

    Fon.: dəkuksió (Barc.); dekoksió (Val.); dəkoʦió (Palma).

    Var. ort. ant.: decogcio (Medic. part. 40).

    Etim.: pres del llatí decoctiōne, ‘cuita’.

En va beure tres tasses, i declarà que la decocció de l'amfitriona era excepcional; fins i tot era millor que la de Lady Aurora. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 385.].

DECORTICAR

Reduïts a unes condicions de feina precàries, aquesta fornada impugna la formació rebuda i decortica la grisalla d’un món obturat per la generació-tap i per la manca d'expectatives transformadores, creativesi, en suma, vitalitzants. (Revista L'Avenç num.425, juliol-agost 2016, pàg. 60).

Decorticaven durant llar­gues estones la diferència subtil entre_«die Geschichte» i «die Historie» sense sospitar que totes les llengües contenen tresors compara­bles.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 67-68.).

Amb en Tagliafico, vam preparar la traducció de tots els textos. Vam decorticar totes les dificultats. La nostra preparació ens permeté d'obtenir resultats ex­cel·lents al concurs blanc ja que havíem pres la precaució de deixar una falta greu i diferent. Stricto sensu no vare cometre cap frau ja que ens vam presentar a l'examen sense cap document. Arribàvem més documentats, només...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 203.).

Rodin no es dignà a contestar. Estava impacient. Pel seu gust el dinar s'allargava massa. Volia tornar a l'hotel amb la nova conquesta, i el desig el posava febril. Nil, que se n'adonava, menjava lentament a posta, decorticava la més mínima pota. Als nens tampoc no els corria pressa bellugarse.  [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 102.].

DECUSSAT, -ADA adj. 

Encreuat en forma de X; cast. decusado, decuso.

Les altres dues creus, fins a completar les set, eren de les anomenades decussades (en forma de X) i gregues, i estaven situades a la part del darrere de les  cuixes. La varietat era admirable, tot i que totes tenien una cosa en comú: estaven tancades o protegides per quadrats, cercles i rectangles -a la manera de  petites finestres o espitlleres medievals-, amb una mateixa petita corona radiada a la part superior, en forma de dents de serra, que, en tots els casos, tenien set puntes. (Pàg. 34)

La situació era tan violenta que no vaig gosar dir ni mitja paraula, tot i que, afortunadament, el doctor Kalogeropoulos va tornar de seguida amb un mirall que em va permetre veure les escarificacions flexionant les cames. Allà eren: una creu decussada a la part posterior de la cuixa dreta i una altra, grega, a l'esquerra. Jerusalem i Atenes gravades per sempre al meu cos. (Pàg. 338)

-Però a Dante ja li han tret la marca del front? -el vaig intrompre. Em coïa una mica la creu decussada de la cuixa dreta. (Pàg. 343)

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.].

DÈDAL m., neol. 

Laberint; cast. dédalo.

    Etim.: pres del llatí Dedălus, nom d'un personatge mitològic grec.

Laberint

El seu rostre li ha donat el toc d'alerta. Durant molt de temps, tant a Brussel·les com a París, ha cregut i pretès que no hi havia millor guia per entrar en el dèdal d'una ànima que aquest encavalcament d'arrugues, doblecs minúsculs, tous, enfonsaments súbits, rictus, parpalleigs que formen una fisono­mia.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 171.].

L'Anatole i el senyor Bichon s'havien citat a l'Squa re Saint-Lambert, un jardí ignorat dels parisencs, tan exòtic per a ells com la plaça major d'Hèlsinki. Qua tre entrades per al públic i dues per als jardiners, tres parades de metro a la vora i un dèdal de carrers en feien un lloc ideal per a una trobada discreta. Els alumnes del liceu Camille Sée presentaven una ga rantia excel·lent que la policia dubtaria a disparar.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 153.).

El liceu Masséna era una buga poblada d'unes tres mil abelles. Tota una humanitat que es movia entre les velles galeries ventoses, un dèdal de patis interiors, de graners i de passadissos oblidats.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 174.).

DEFLOGISTAR

...és lligada i com altre pic les flames s'ensenyoriran del seu cos fins a deflogistar-lo. Així com pot, a sempentes i a colzades, intenta deixar el seu lloc. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 427.).

DEGUISANT

I això és un signe de cobejança i misèria; car la raó vol que el rei o senyor sigui clement. piadós i misericordiós, just, fent justícia sempre; en un mot: retre a cadascú ço que és seu, no deguisant la justícia per avarícia. ni per favor, ni per temor, guardant i com plint sempre co que Déu vol i comana, qui és el ver Rei de reis i Senyor de senyors, així com fan els reis dels animals, segons que suara us explicaré.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 76.).

DEHISCENT adj., neol. bot. 

(Òrgan) en què es produeix la dehiscència; cast. dehiscente.

    Fon.: dəissén (Barc.); deissént (Val.); dəiʦént (Palma).

    Etim.: pres del llatí dehiscente, part. pres. de dehiscere, ‘obrir-se’.´

DEHISCÈNCIA f., neol. bot. 

Acte d'obrir-se un òrgan clos per a deixar anar el seu contingut; cast. dehiscençia.

    Fon.: dəissέnsiə (Barc.); deissέnsia (Val.); dəiʦέ̞nsi (Palma).

    Etim.: format modernament damunt dehiscent.

(4.Irregularment dehiscent -ruptil-. Anna M. Genís, encreuat, El Periódico de Catalunya, 2013.).

1. DEÏDOR, -ORA adj. ant. 

Que diu; que parla; cast. decidor. A home avar s'ajusta molt hom envejós e molts mals deïdors enamichs, Llull Doctr. Puer. 62, 7. Pus fort cercarà lo deïdor paraules plaents o agradables a oyr e a retenir, Llull Cont. 359, 27.Com ne per què, saber açò com passa, | no sia yo lo deïdor o mestre, Auzias March xcviii. La gran voluntat y amor magnifica | de vos, tan sabut hi bell dehidor, Proc. olives 818.

    Etim.: derivat del verb dir amb el sufix -dor (<llatí -tōre).

2. DEÏDOR, -ORA adj. ant. 

Que es pot dir o s'ha de dir; cast. decible. Per tal com en nostres conseyls per los nostres conseylers en les coses dehidores per ells conseylan sia orde degut, Ordin. Palat. 110. Per ço que les coses dessús dites e altres aprés deïdores mils pusquen venir a bon acabament, doc. a. 1455 (Col. Bof. viii,467). Coses caldes en lo començament dites e encara dehidores, Cauliach Coll., ll. vi, d. 2a, c. 2.

    Sinòn. vulg.: diguedor.

    Etim.: derivat del verb dir amb el sufix -dor (<llatí -tōriu).

Els estrats són formacions històriques, positivitats o empiricitats. Són «capes sedimentàries», i estan constituïdes per coses i mots, pel veure i el parlar, pel visible i el deïdor, per extensions de visibilitat i camps de llegibilitat, per continguts i expressions. Manllevem aquests darrers termes a Hjelmslev, però per aplicar-los a Foucault en un sentit ben diferent, perquè el contingut ja no es confon amb un significat, ni l'expressió amb un significant. [Gilles Deleuze. Foucault. (Foucault, trad. Víctor Compta). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-297-2643-8. 160 pàgs. Pàg. 61].

DEIXA f. 

Acte i efecte de deixar. 

|| 1. Allò que queda d'una cosa després que aquesta ha desaparegut; cast. resto. Lo talayot..., eterna dexa de l'humà llinatge, parla'm al cor, Ruiz Poes. 87. 

|| 2. pl. Romanalles, coses que deixen d'aprofitar-se en menjar, en el vestir, etc.; cast. restos. En Manel... menjat, begut, fumat... y vestit a tongadas ab deixas del company..., se las xalava com una persona, Pons Auca 33. 

|| 3. Cosa deixada en testament; cast. manda, legado. Deixaren mil sous per missas y moltes altres deixas de missas, doc. a. 1391 (Segura Hist. Sta. Col. 100). Si's recordan de qui'ls cuyda o no saben a qui llegar, se va a riscos d'alguna deixa, Pons Auca 30. Li parla de les deixes... quan veu que l'infeliça és més de l'altre món que d'aquest, Víct. Cat., Ombr. 98. a) fig. Allò que una generació transmet a una altra. «La deixa del geni grec». 

|| 4. En la teoria dels teixits, el resultat de l'acció d'un fil que a l'entrellaçat d'un lligament al teixit resti dessota de la trama; per a indicar-ho al paper quadriculat, el quadret corresponent es deixa en blanc (Barc.). 

|| 5. Entre fusters, la metxa o tros de fusta que es deixa a posta per a esser engastada a qualque lloc (Aladern Dicc.). 

|| 6. En l'art de la construcció, sortida o avançada en fals d'una pedra fora del plom interior o exterior d'una paret, per a poder enqueixalar amb la construcció que s'hi ha d'afegir més envant (Mall.). 

|| 7. Part de la mare o llit d'un riu que queda sense aigua perquè minva el cabal del corrent (Mequinensa).

    Fon.: déʃə (or., bal.); déʃɛ (Ll.); déјʃa (val.).

    Etim.: derivat postverbal de deixar.

El cas Pujol ha revitalitzat l'expressió “la deixa” al nostre idioma. Fa cosa d'un any l'expresident –loquaç, interessant i divertit– va participar en l'acte d'homenatge que es va fer a Salt per celebrar els 90 anys de Salvador Sunyer, un referent del catalanisme i l'ensenyament del català a les comarques gironines. Sunyer va ser alcalde de Salt, un poble antic i multicultural que és pur laboratori social de la Catalunya del segle XXI. En un apart, Pujol va constatar les seves decepcions amb l'Espanya democràtica i amb l'Europa comunitària que l'havien abocat, sense remei, a assumir la deriva independentista del partit que ell va fundar. Eren pocs mesos abans de la sensacional confessió dels seus diners a l'estranger, de la deixa. Feia poc que Sunyer, alcalde i poeta, havia publicat un deliciós recull de poesia amb el títol Les deixes del Reremús. Allà hi vaig descobrir l'ús d'aquest mot –les deixes– en el sentit de marques o vestigis. L'alcalde hi evoca la seva identificació amb un rierol, el Reremús, com l'assumpció dels orígens humils del seu poble i la seva gent. El Reremús és “amb prou feines un modest torrent”, un petit braç del Ter que voreja el municipi de Salt, un accident geogràfic sense pretensions que només duu aigua quan plou (“Eixut mentre no arriba un cop de geni,/ ressec de l'aridesa de l'agost/ o inflat pel temporal fins que t'empleni/ el desnivell de la baixada en rost.”) i és “humil i sense glòria”. Pel poeta el rierol és “tal com som tots els fills d'aquest racó”. En Sunyer ha estat sempre més proper a un pardal enfredorit que no pas a una catedral. Pujol i Sunyer han estat catalanistes i cristians de cor, amics afables amb respecte mutu, comprensius i compassius. Ara, a les vellors, com se sol dir, deuen trobar sentits diferents a les seves deixes particulars. La de Pujol passa per Andorra, la de Sunyer es dilueix en un rierol pràcticament anònim. Més enllà de qualsevol moralina hom constata que la vida va com va i en queden poc més que quatre deixes. (Miquel Berga. La deixa. Art. diari El Punt Avui, 15/03/2015, pàg. 2.).

DEIXATAR v. tr. 

|| 1. Fer disgregar i mesclar un sòlid amb un líquid; cast. desleir. «Deixata'm un rovell d'ou amb llet» (Empordà, Vallès, Camp de Tarr.). «Per a fer merengues cal ben deixatar les clares dels ous». Safrà ben torrat y dexatat dins el mateix brou, Penya Cuyna Mall. 11. El diner..., si l'hagués pogut deixatar com aigua, son cos no hauria pas tastat altre aliment, Oller Esc. pobr. 29. 

|| 2. fig. Rebaixar d'intensitat, debilitar; cast. desleir, rebajar. Vaig poder veure... aquelles figuretes, una mica àngels, una mica autòmates, que a mig camí es deixaten en una crinolina, Carner Bonh. 66. Va capficar la meva deixatada consciència, Santamaria Narr. 54. «L'estil d'aquest autor és d'un humorisme anglès una mica deixatat».

    Refr.

—«El llevat mig deixatat és mig estovat» (Súria).

    Fon.: dəʃətá (Empordà, Vallès, Barc., Penedès); dəјʃətá (Camp de Tarr.).

    Etim.: del llatí vg. *de-exaptare, ‘desfer, deslligar’ (com el cast. desatar, que té el mateix origen).

 de xafogor l'estiu, als arbres concentrats, /  immòbils en la tarda que es deixata: callen /  les pedres des de molt endins d'elles  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 375.).

Sota seu molts ous s'hi han deixatat. Viatgers, a centenars, han explicat aventures indecents al seu redós. Dones s'hi han tret les mitges. Homes hi han mamat. Capellans hi han predicat. Canalla hi ha plorat. El Petromax no fa una llum d'aquelles càlides, però amb el seu ajut s'ha llegit poesia, filosofia, diaris, novel·les, s'hi han escrit cartes d'amor. Borinots s'hi han estavellat.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 115.).

DEIXONDIR o DESXONDIR v. tr. 

|| 1. Despertar; fer sortir de la son o d'un estat d'ensopiment; cast. despertar, despabilar. L'ombra que fa el Bon Jesús | a la Verge ha dexondida, Collell Flor. 154. Es qui s'han de desxondir ferm aquesta setmana són escolans i monges,Alcover Cont. 73. La matinera terrola | desxondeix els segadors, Salvà Poes. 54.Però com deixondir aquell malalt ensopit, agònic?, Ruyra Parada 78. 

|| 2. fig. Fer sortir d'un estat d'inconsciència, d'inacció, d'indiferència; cast. despabilar.a) refl. Adquirir vivesa, penetració, activitat; sortir d'un estat d'inacció o d'indiferència.Algun dia l'acabarem si no mos desxondim, Ignor. 42. Després se desxondiren es dependents de comers, Aurora 228. 

|| 3. fig. Fer aparèixer una cosa que estava latent; refl., Aparèixer allò que estava latent; cast. despertarse. «Aquests dies s'ha desxondit molt es fred» (Mall., Men.). «Tenia un tumoret que no li feia mal, però ara s'ha desxondit i li dóna males hores» (Mall., Men.).Los somnis de l'anyorança | desxondint-ne l'ambició, Aguiló Fochs foll. 140. El fret comensava a desxondir-se, Penya Mos. iii, 174. Tots els murmuris amagats se deixondien, Massó Croq. 29.

    Fon.: dəʃundí (pir-or., or.); dəʧondí (mall.); dəʧundí (men.).

    Var. form.: deixondar.

    Conjug.: segons el model de partir.

    Etim.: segons Spitzer Kat. Etym. 9, d'un compost lllatí *de-ex-somnĭtīre, ‘llevar la son’.

Jo seia vorera dels finestrals de la cafeteria università­ria, davant d'un cafè amb Ilet aigualós, maldant per dei­xondir-me una mica abans d'entrar a una classe de gramàtica històrica; la son havia començat a fogir-me a les nits, lle­gia fins ben entrada la matinada per distreure la impacièn­cia que em provocava el meu desvetllament-o que potser n'era la causa- i I' assistència a les primeres classes del dia em costava una feinada de no dir. (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 6)

-Perqué jo era l'única manera que tenia de continuar prop teu. És clar que vaig deixondir-me una mica, només faltaria. Em vaig atrevir a proposar-li coses (sempre em deia que no), a robar-li algun petó (s'enfadava tant que de vega­des em pensava que em pegaria) i em penso que al llit fins i tot la vaig sorprendre, el primer cop. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàgs. 132-133)

Farag i Glauser-Röist m'esperaven al vestíbul enorme i resplendent, xiuxiuejant amb veu agitada. Farag, mig adormit, es tirava les grenyes 

despentinades cap enrere amb gestos nerviosos, mentre que el capità, impecable, exhibia un sorprenent aspecte fresc i deixondit. (Pàg. 116)

El cas és que, quan Dante ja s'ha deixondit de les tenebres del son, Virgili i ell avancen cap al lloc que havia indicat Llúcia i es troben amb 

tres graons, damunt dels quals, davant d'una porta, es troba l'àngel guardià del purgatori, el primer dels ministres del paradís que ja els havia anunciat Cató. (Pàg. 134)

L'aire fresc de l'exterior em va ajudar a deixondir-me i em va alleujar una mica l'embotornament que sentia, però el que hauria calgut, de debó, era anar a casa i dormir vint o trenta hores. (Pàg. 190)

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.].

Va obrir els ulls. Estava forra deixondit. La mú­sica ja no sonava, el disc s'havia acabat.[Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pag. 72].

— Aquí sí que encara no hi han pogut res, res enterament, ni les prèdiques ni les pregàries!... —rumiava el rector amb tristesa—. He lograt sotragar les pedres, però no he sabut somoure aquesta gent tan llorda. He mudat les roques de seti, traginant-les de la muntanya a l'església... i no he tingut prou força per a arrencar els bosquerols a l'eterna son que els aclapara. Però ara potser es deixondiran... i lo que no han pogut fins avui ni precs ni bones paraules ho faran d’aquí endavant els exemples i les obres.(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 61)

Els deixondí, entre el silenci aclaparador de la múltiple fressa del bosc, un alto què hi feu i què voleu. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 52.)

El te devia ser verd, o estar massa carregat, car, després de prendre'l, se sentí extraordinàriament desperta, mentre Jude, que no n'havia pres, 

començava a sentir-se pesat; a la fi, però, la conversa el deixondí. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62,

1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 151.].

Quan ho va aconseguir va fer un xisclet. Era el crític Osomort, del diari unionista que l’havia menyspreat amb l’anterior llibre. Ell va deixondir-se i, en veure-la, li va fer un petó reverencial als llavis. (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàgs. 149.)

—En un castell molt gran —va començar l'home dels somnis—, una dona jeia al costat del seu marit. Tot de sobte, enmig de la nit, estava completament desper­ta. S'havia despertat sense tenir ni la més mínima idea de què l'havia desperta­da, i se sentia deixondida com si fes hores que estigués aixecada. Sense mirar-lo ni parlar-li ni tocar-lo es va adonar que el seu marit estava igual de despert, i també de sobte. [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 109.]. 

Li besà les mans que ella li abandonava i aquest abandó no li donava cap més plaer que el de sentir-se del tot tranquil·litzat, però també la felicitat d'haver de simular un gran entusiasme. Ella s'acalorà, perquè el nerviosisme de la vetllada retornava a Alfonso la paraula vivaç i original que sempre aconseguia deixondir-la. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 143.].

Va sopar amb ell, que la mirava extasiat, meravellat de com es veia deixondir en ella de cop, amb el desig, la capacitat de viure. Va voler no veure en la fam desvetllada de sobte en la mare altra cosa que la reacció natural d'un organisme afeblit que vol refer-se, mentre la pressa amb què ella engolia el poc menjar que aconseguia prendre denotava més aviat el viu desig de fer-se il·lusions, la pressa per usar avantatjosament la treva que li era concedida. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 210.].

A la major part dels enteniments els cal matèria estranya per a deixondir-se i exercitar-se; al meu li'n cal mes aviat per a calmar-se i reposar-se, vista otii negotio discutienda suns,- ja que el seu estudi mes laboriós i principal és estudiar-se a si mateix. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 41.].

Veltxaninov no hauria pogut dir amb certesa si ha via dormit o no, però havia passat una hora potser quan es tombà altra vegada bruscament: aquell fregadís tornà a deixondir-lo; no n'estava cert, però li sembla que entremig de l'ombra quelcom es destacava al damunt seu, una cosa blanca que no havia arribat encara al seu cos tat però que es trobava al mig de la cambra. S'assegué al llit i romangué tot un minut mirant.  [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 122.]. 

Deixondia

La petita Daisy va entendre algunes coses, però d'altres no. Ja era tard. S'endormiscava i es deixondia alternativament, però, fins i tot quan estava més desperta, la seva imaginació lliscava cap a les superfícies de la casa del carrer Simcoe de Winnipeg, on havia viscut la major part de la seva vida, cap a les se ves portes i finestres ben ajustades, els seus trams d'escales de fusta, que baixaven al celler o sortien al jardí del costat, ... [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 85.].

Deixondí

La primera cosa que el deixondí va ser la campana d'un rellotge públic, que tocava els dos quarts.

Pocs minuts abans tenia gana i havia determinat -ja que Rudolf no era amb ell, d'anar a sopar al restaurant Hartmann i brindar per la seva nova vida a Viena. Però ara ja no tenia gana. S'aixecà, va mirar al seu voltant i agafà el barret. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 337.].

Deixondí

Dijous al migdia, mentre el doctor Wyfold feia capcinades en la seva cadira, el despertà una veu que exclamava:

-Mira, és ell! Es deixondí sobresaltat i comprovà que la persona que havia parlat era la noia Sharples, acompanyada del seu amic, Philip Sayce. Tots dos portaven vestits de bany i estaven colrats pel sol. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 363.].

Deixondir

Però, mentre els cinc se serraven espatlla contra espatlla, Ròmul es va deixondir sobtadament, assaltat per una inspiració. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 176.].

Deixondir

Però mentre es perdia en aquests pensaments malenconiosos, la va deixondir el lladruc sobtat del gos que fins a aquell moment no ha via vist, blanc com era al mig de la neu. Va mirar cap amunt i li va semblar que Ursí li feia uns gestos com per cridar-la. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 2260.].

DEIXUPLINA (més usat en pl.: deixuplines) (vulgarisme) f. 

Acte de deixuplinar, i l'instrument amb què s'executa; assots destinats a mortificar el cos per penitència; cast. disciplinas. Cada tres cops la semana s'en ha de da deixuplinas, cançó pop. (Milà Rom. 352). Se'n veien les sarments, penjant com a cordills, fetes una estesa de deixuplines, Pons Com an., 118.

    Fon.: dəʃuplínəs (or.).

    Var. form.: disciplina.

    Etim.: del llatí disciplīna, mat. sign.

Després van passar els penitents de blanc,amb caputxons alts i les costelles nues, que s'assotaven amb deiuxuplines poblades de nusos i bocins de vidre. (Alfred Bosch. 1714. Ed. Columna, Barcelona, 2ª ed. 2004. ISBN: 84-664-0287-8. 812 pàgs. Pàg. 265. Pàg. 353.).

I com que era un home inculte i de grossera estofa, deia els seus parenostres, anava a les prèdiques, assistia a les misses, i mai no mancava a les laudes que cantaven els seglars, i dejunava i es deixuplinava, i corria la brama que era de la confraria dels flagel·lants. La muller, que s'anomenava madona Isabetta, jove encara de vint-i-vuit a trenta anys, fresca, bonica i rodoneta que semblava una poma vermella,... [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 230.]. 

Deixuplinava

MOSSÈN PUIG S'ESTIMAVA MOLT LES DONES. Era raonable i tenia només una amant: l'Alexandrine Bouisse, vídua d'un funcionari colonial que havia mort a Madagascar en caure d'un cavall. Mossèn Albert la visitava un o dos cops a la setmana. Amb el seu temperament, l'hauria poguda freqüentar més. Estimava massa la vida. Sovint, al vespre, es deixuplinava, i amb massa complaença segons mossèn Tartinyol, el seu director espiritual. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 9.).

DEJECTAR o DESJECTAR v. tr. 

|| 1. ant. Rebaixar moralment; cast. rebajar, deyectar. Has dejactada [sic] la tua real majestat sots taqua de grandíssima vergonya, Tirant, c. 294. Seguiu sens feresa, | car fent bones obres ningú no's dejecte, A. Massot (ap. Bover Bibl. i,476). 

|| 2. ant. Refusar, no admetre; cast. rechazar. Dejectar lo parer de altre: alterius sententiam improbare, repudiare, rejicere, Lacavalleria Gazoph. 

|| 3. Malfamar; posar en mal concepte una persona o cosa declarant els seus defectes reals o suposats (Empordà, Mall., Men.); cast. difamar, menospreciar.«¿Tu que no t'has de casar, | que tots ets homos desjectes? | En tothom trobes defectes, | ¿i en tu que no n'hi ha?» (cançó pop. Mall.). Per desjectà es nostro sistema de cisternes casolanes, Ignor. 6. Amolla discursos contra es periodistes desjectant-los y diguent-los mil improperis, Ignor. 51. ¿Tu que em voldràs desjectar? | —Jo no puc alabar-vós; | d'un sant que no és milagrós, | mai n'he sentit predicar, entremès popular mallorquí (ap. Alcover Cont. 460).

    Fon.: dəʒəktá (or.); dəʤəttá (mall., men.).

    Refr.

—«Ningu desjecta una cosa sinó qui la vol per ell»: es diu perquè el qui vol obtenir una cosa procura dir-ne mal perquè un altre no l'hi sostregui (Mall.).

    Etim.: pres del llatí deiectare, ‘llançar per avall’. És interessant d'observar que un verb de forma tan poc popular (un vertader llatinisme), i que no pot haver-nos vingut per conducte del castellà (que apenes coneix deyectar o l'usa poquíssim), tingui tanta vitalitat entre el poble a Catalunya oriental i a les Balears.

Però dejectava el seu tarannà aficadís i la manera com tot ho solia escorcollar.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 85.).

DEJORN adv. 

Abans de la nit o a una hora no avançada de la nit o de la tarda; en general a hora més primerenca de la normal o regular per a l'acte de què es tracta; cast.temprano. «Sa Corema ja és passada; | Mare de Déu, que no torn, | que tenc s'esquena escorxada | d'anar-me a colgar dejorn» (cançó pop. Mall.). Si és es sol que ja's vol pondre, | ¿com axí's pon tan dejorn?, Aguiló Poes. 96. De cad'hora hey anava jo més abruxat, y per lo mateix, m'entregava més dejorn a la casa, Maura Aygof. 22. La Tuyas... arribà a casa més dejorn que els altres dias, Pons Auca 72.

    Loc.—a) Serà massa dejorn! (o preguntant irònicament: ¿Que serà massa dejorn?): es diu per manifestar incredulitat envers d'allò que un altre diu que succeirà (Mall.). ¿Que no veus que t'agafaran?—¿A mi agafarme? Serà massa dejorn!, Alcover Rond. ii, 272.—b) Sí que acabarem dejorn!: es diu quan surten entrebancs imprevists que amenacen la consecució d'una cosa (Mall.).

    Fon.: dəʒóɾn (pir-or., or., bal.); deʒóɾn (occ.).

    Sinòn.: enjorn.

    Intens.: dejornet.

    Etim.: compost de de jorn, literalment ‘de dia’.

SÒCRATES. — : Per què compareixes a aquesta hora, Critó? ¿O és que no és encara molt dejorn?

CRITÓ. – Molt, encara. 

S. – ¿Quina hora deu ésser? 

C. — Punta d'alba. 

S. – M’estranya que el guarda de la presó t’hagi volgut deixar entrar.

[Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 79.].

Una altra cosa cal dir, però, de l'ús real del llatí en les aules i en la vida a habitual. En aquest cercle, difícil d'explorar perquè, precisament pel fet d'ésser ficial i gairebé purament oral, és rar de trobar-ne testimoniatges escrits, les langue vulgars feren molt dejorn una competència victoriosa a la llengua sàvia. En les prim universitats o estudis generals d'Europa, de formació espontània, com les de Paris lonya, l'ús del llatí responia, no solament a aquesta idea preconcebuda d'un llengua propi per als estudis i d'un altre o altres, simples llicències o abdicacions, per a la miti quotidiana a casa o al carrer, sinó també a una necessitat real: els estudiants hi amantina de tot arreu del món cristià, i l'ensenyament i fins la simple convivència es feien din sense un mitjà comú d'expressió. (AADD. Antologia d’estudis històrics. Història de Catalunya VIII. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8429731369. 482 pgs. Pg. 174.).

Dejorn

No es veia gairebé ningú pel món. És clar que era molt dejorn. És clar que a la mar bufava un vent de mil dimonis. I que plovia a bots i barrals. Malgrat tot allò, Victoria, la seva tia i Lewis Roy passejaven pel cementiri de l'església de Stromnes i llegien les inscripcions de les làpides. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 265.].

DELEJAR v.

Patir deler per una cosa; anhelar, desitjar amb deler; cast. anhelar, ansiar. La carícia prima d'entre el meu delejar, Casp Jo 69.

    Fon.: dələʒá (or.).

    Var. ort.: dalejar (Fabra Dicc. Gen.).

    Etim.: derivat de deler, amb supressió de la terminació i adopció de del- com a radical.

Sota el préau, el pati cobert de l'escola, apuntàvem a un soldat de plom. Segons la bellesa del joguet, teníem dret a disparar un nombre de cops convingut amb el posseïdor del soldat delejat. Les cascarines grosses, els calots, permetien de disparar més de cinquanta cops. Vaig perdre així un magnífic coronel de l'exèrcit sudista.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 203.).

Delejada

Però ni l'art, ni l'artista ni el poeta no la dominen. La bellesa sempre ha estat una criatura delejada, però incomprensible i inabastable. Mai no ha habitat entre nosaltres. L'art és la commoció d'aquesta absència, d'aquesta ignorància. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 525.). 

DELETERI, -ÈRIA adj., neol. 

Altament danyós, i especialment que posa en perill la vida; cast. deletéreo.

    Fon.: dələtέɾi (Barc., Palma); deletέ̞ɾi (Val.).

    Etim.: pres del gr. δηλητήριος, ‘destructor’.

(...) continuem sent anarquistes, perquè cadascú treballa per a la societat lliure; però deixem de ser traïdors, voluntaris o involuntaris, a la nostra causa, deixem fins i tot de poder-ho ser, perquè ens situem, gràcies al treball anarquista isolat, fora de la influència deletèria de les ficcions socials, del seu reflex hereditari sobre els qualitats atorgades per la Natura. (Fernando Pessoa. El banquer anarquista (O banqueeiro Anarquista, trad. M. Guerrero). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed., Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-7727-551-0. 84 pàgs. Pàg. 40).

Així doncs, aquest diari el coneix. Els seus perfums més deleteris haurien d'haver-se esvaït ja feia temps.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 142.].

A la placa Aristide Briand, al bar Le Perroquet si no vaig equivocat, hi treballa una fada. Urla bruneta, cabells curts, grácil com un lo­tus. Un cos deleteri...(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 159.).

DELIQUI m.

Defalliment, pèrdua de forces vitals (especialment la produïda per l'excés de passió amorosa o artística); cast. deliquio. Himnes y càntichs s'ajunten, | fins que en deliqui suprem | el Benedictus s'en puja, Costa Trad. 75. La Toneta... tornava a assaborir amb deliqui les fruïcions de l'amor, Oller Pap. 46.

    Fon.: dəlíki (Barc., Palma); delíki (Val.).

    Etim.: pres del llatí deliquium, mat. sign.

Quin neguit, només de pensar-hi! Millor tancar-se en un mateix, mentre els altres riuen i Reclòs en el silenci. Diferenciació. Mentres-tant, els deliquis d'amor impossible poden transferir-se a Sayonara o a La colina del adiós, a Carla Gravina o a Elsa Martinelli... Mai no arribaries a creure't que una dona pogués arribar a estimar-te per tu mateix. Totes preferien el Jaimito.) (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 41.).

-Oh, Carles..., besa'm!

Mai un amor no havia començat amb un deliqui de besades tan llargues, tan ben fetes, tan sinceres.

—Besa'm!... Mai l'amor no s'havia mostrat tan enfollit per un desig de besos tan ardent.

-Oh, Carles, encara, ENCARA, BESA'M! BESA'M!  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 77.).

Dintre seu sorgí una imatge complexa: la colla humanitzant-se, personalitzant-se. I s'abandonà al deliqui d'una passió sense compensacions. Ella estimava, però no sabia, no podia saber qui. ¿Qui fóra aquest qui que la féu desmaiar-se en un plor imparable, de seguida que ens deixà rem, i que cridà l'atenció de tota la seva família que l'endemà m'enviaren a buscar per si podia ajudar-los a aclarir aquella crisi estranya?  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 50.).

DELONIX

Delonix és un gènere de la subfamília Caesalpinioideae dintre de la família Fabaceae. Els components d'aquest gènere d'arbres són plantes de flors natius de Madagascar i de l'est d'Àfrica. El més conegut és el flamboyant (Delonix regia). (Viquipèdia)

Delonix regia

S'estava allà, aureolat per una lluor freda, que sens dubte queía sobre el lindar de la casa arrogant des de la branca d’algun dels delònixs que hi havia al jardí, perquè la Norah, es va dir interiorment, s’havia acostat a la casa sense apartar la mirada de la porta principal des de l’altra banda de la tanca i no havia vist que s’obrís per deixar passar el seu pare, i en canvi vet aquí que li havia aparegut en el dia morent aquell home radiant i decaigut a qui un monstruós cop de maça al cap havia reduït les proporcions harmonioses que la Norah recordava a les d'un home fort i sense coll, amb cames gruixudes i breus.   [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 7.].

DEMBLE m. 

|| 1. Pas lleuger d'una bístia, a manera de trot curt (Mall., Men.); cast. andadura, pasitrote. I ja és partit altra vegada, fent pendre es demble a s'ase, cap an es Lloc d'enfora, Camps Folkl. ii, 35. Dur bon demble, o anar amb bon demble o de bon demble: anar una bístia a bon pas (Men.). Y aquest altre que se'n ve | ab bon demble y es cap alt, Benejam FyF, acte ii, esc. 4a. 

|| 2. fig. Manera d'obrar en relació a un fi (Mall., Men.); cast. rumbo. Si Na Magdalena seguia el demble que havia pres, a trenta anys ja en tendria una catefa, Galmés Flor 138. Prendre bon (o mal) demble: prendre bon o mal camí, bons o mals hàbits o maneres d'obrar. Prendre (o agafar) es demble de fer una cosa: agafar-ne el costum, avesar-s'hi. Prendre es demble a una persona o cosa:aprendre de tractar-la, començar a conèixer-la íntimament (Mall.). «Estaràs mal avesat fins que li hauràs pres es demble». Prenen oy an els llibres vells... perque no los saben afinar el demble, Obrador Arq. lit. 106. 

|| 3. fig. Manera d'esser d'una persona o d'una cosa; geni, manifestació de la naturalesa íntima (Mall.); cast. temple, talante. «Avui estic de bon demble»: estic de bon humor, en bona disposició d'ànim. «En estar de mal demble, no et poren dir res».

    Fon.: də́mblə (Mall., Ciutadella); dέmblə (Alaró, Binisalem, Maó, Alaior).

    Etim.: sembla esser derivat postverbal d'un antic demblar, ‘caminar les bísties’ (del llatí deambŭlare, ‘passejar’). Està documentat el verb amblar (< ambŭlare) amb el mateix significat.

I, de fet, el demble bufonesc, calculadament estripat dels artesans mudats en actors fa tot l'efecte que és el que atrapa d'una manera més franca un públic que troba en aquest nòdul argumental els codis i els tons més coherentment travats de la funció.(Núria Santamaria. Àlbum Shakespeare. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 66.).

Jo la vaig deixar fer per tal de no pertorbar llurs regles, car no m'ocupo en absolut d'aquest aciencament: l'educacio femenina té un demble misteriós, cal deixar-los-el. Pero, si no m'erro, el comerç de vint lacais no hauria pogut imprimir en la seva imaginacio, en sis mesos, la intel·ligencia i totes les conseqüències del so d'aquelles sil·labes perverses, com feu aquella bona vella amb la seva re­primenda i prohibició.   [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 80.].

DEMBUT

Des de la finestra de la seva cel·la a la Bastilla, el marquès de Sade, reclós per instigaió de la família de la seva deona, contribuïa al neguit cridant a través d'un dembut que calia salvar els presos abans que els degollessin. Van traslladar-lo a un manicomi. (Jordi Mata. La presa (de pèl) de la Bastilla.  Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 45.).

DENA (antigament escrit també deena). f. 

|| 1. Conjunt de deu coses o de deu persones; cast. decena. Pren per cascun bessant una deena de milanesos, Conex. spic. 51. Quant una persona aplega a la dena dels xixanta, Martí Tip. mod. ii, 153. Que se m'escorre una dena de petons, Vilanova, Obres, xi, 132. Especialment: a) Grup de deu persones destinat a la defensa, al treball, etc. Sien fetes e meses en ordinació deenes e cinquantenes dels hòmens de cavayll e de peu, doc. a. 1391 (Archivo, v, 114). Totes les cinquantenes e deenes de la Ciutat qui ab lurs armes foren a la plaça, doc. a. 1391 (Ardits, i, 17). Ordenaren que la ciutat estigués apparellada a les armes e que la gent fos partida per deenes e centenars, Pere IV Cròn. 64.—b) Cada una de les sèries de deu avemaries que formen el rosari; cada sèrie de deu grans que representen avemaries en els rosaris. «No saps, ànima pecadora, qu'una dena t'en faltave?», cançó pop. (ap. Milà Rom. 23). Seguiren les demés com les denes del rosari en mans d'una velleta, Collell Fadrin. 170. Es resa el rosari sancer... ab l'oració del oferiment y la de cada dena, Martí G., Tip. mod. i, 69.—c) Cada un dels munts de deu garbes o feixos de garbonets que repleguen els eixarmentadors (Val.). 

|| 2. Gra de rosaris més gros que els corresponents a les avemaries, i que serveix per a comptar els gloriapatris. Potser les xufles li servien de grans i les avellanes de denes, Pons Com an., 172. 

|| 3. Cada una de les anelles que formen una cadena (Esterri d'Àneu, ap. ALC, carta 111); cast. cuenta, eslabón. 

|| 4. Treball del comú, al qual acudeixen els veïns d'un poble, en brigades de deu o de més treballadors (Val.); cast. hacendera. Anar a la dena, o anar de dena: anar a treballar per al comú amb la brigada del poble (Escrig-Ll., Martí G. Diccs.). 

|| 5. Deformació eufèmica de Déu, que s'usa en exclamacions grosseres com «me caso en dena!» (Empordà, Bal., Val.).

    Fon.: dέnə (or.); dénɛ (Ll., Gandesa); déna (Tortosa, Maestr., Val., Al.).

    Var. form.: desena; deena (ant.).

    Etim.: contracció de deena (< desena), mat. sign.

Els homes més grans anaven passant les denes del rosari. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 69.].

Era la filia d'un sacerdot migrat de recursos econòmics i, a la seva mort --esdevinguda molts anys abans—, s'enfrontà amb va­lor a la misèria i s'encarregà d'aquella botigueta d'objectes religiosos que féu créixer fins a proporcions més considerables. Com únic ornament, duia una creu amb denes al voltant del coll, i se sabia l'Any Cristià de cor. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 100.].

DESASSET

DISSET o DESSET (i ses var. dial. dèsset i desasset). adj. num.: cast. diecisiete. 

|| 1. a) Deu més set. Comptàvem desezet del mes corrent, doc. a. 1459 (RLR, i, 332). Desaset tovalles novas,doc. a. 1546 (Alós Inv. 56). En aquelles muntanyes hi hauia més de desaset milia chrestians, Boades Feyts 118. Feu aquella vida deeset ayns, Eximplis, c. 527. Per deset lliures y deu sous, doc. a. 1653 (arx. del Patriarca, Val.). Val disset sous, Tar. preus 51. Pensa que ja has fet es vint, valdement diguem qu'en tens desset, Ignor. 36.—b) usat com a ordinal, El qui fa disset. Las matexas penas contengudas en lo capítol disset,doc. a. 1684 (González Sugranyes, Hist. Grem. ii). 

|| 2. m. El nombre 17 o la seva representació. «El qui tindrà el disset, haurà tret la rifa». «El nen ha escrit un disset molt ben dibuixat».

    Fon.: disέt (Ribes, St. Joan les A., Gir., Campdevànol, Bagà, Camprodon, Pobla de L., Andorra, Ordino, Esterri, La Seu d'U., Sort, Pont de S., Bonansa, Senterada, Organyà, Tremp, Ll., Bellpuig, Cervera, Solsona, St. Martí de Maldà, Cardona, Manresa, Terrassa, Barc., Igualada, Vilafr. del P., Tarr., Eiv.); desέt (Pont de S., Tamarit de la L., Pradell, Riba-roja, Mall., Menorca, Eiv.); desέt (Alcoi, Men.); dέsɛt (Morella, Vinaròs, Benicarló, Alcalà de X., Val., Llíria, Benidorm, Alacant, Alg.); dέsɔt (Gandia, Pego); dέsət (Gandia, Pego, Benigani); dέset (Alcoi, Campello, Elx); dɛzəsέt (Oleta, Colliure, Arles, Ribesaltes); dezəsέt (Vernet, Prades, Fontpedrosa, Sallagosa, Montlluís, Ripoll); dəzəsέt (Olot, St. Feliu de P., Llofriu); dɛzasέt (Andorra).

    Etim.: del llatí vulgar dĕcem-sĕptem, mat. sign.

Ell vivia en un altre món. Estava enamorat, amb l'entusiasme dels seus desasset anys. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 28.).

DESESMAT, -ADA adj. 

Sense esma. Ja desesmada la Pepa preguntà a hont eren, Pons Auca 265. Això que ara m'anima | a obrir els ulls i restar desesmat, Sagarra Equador 112.

La carta de rebuig va deixar en Garp desesmat; la va ensenyar a en Tinch i ell també es va quedar desesmat.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 134.].

DESMARGAR v. tr. 

Espanyar, fer malbé (Ross.); cast. estropear. Mè queixa besti malaïda | d'ací i d'allí fica unes banyissades | a se desmargà lu clatell, Saisset Lligiu 4.

Mentrestant, la Sécotine, totalment apolítica, es despacientava. Volia sortir. 

-Aqueixa gossa és tan boja com tu—li digué la tia abans de fer-li un petó al front. 

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 142.).

DENTISTEST

Lluny d'això, i per damunt de vanes alabances i de vanes censures, ell ha de fer serenament sa via, ell ha de realitzar serenament son obra, de la que ell sol no té la plena intuïció, escampani així la benèfica llavor d'un alt estímul sobre els terrers encara erms, fins a fer comprendre amb tota claredat al bon comerciant que res costa callar quan no es té res a dir, que val més riure que fer riure i que no és pas tot u un llibre d'art o un llibre de caixa; al dentistet sense psicologies, que hi ha uns certs filtres màgics dits intuïció i estudi que ensenyen com per art de bruixeria als artistes lo que mai han vist ni sentit per ells mateixos i que fins els dentistes estarien ben frescos si no sabien curar a la parròquia d'altres mals de queixal que els que ells haguessin sofert en la pròpia boca; als virtuosos sacerdots, que és cosa molt lloable l'anhel de proselitisme, mes que cal eixir qualque volta dels castells roquers de la intransigència... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 187.).

DERISIÓ f. 

Irrisió. Fos gran derrisió sua e mirva del senyor rey, doc. a. 1380 (Rubió Doc. Cult. ii, 213). Qui parla abans que no sàpia què deu parlar, aquell aytal se cuyta a derisió e scarniment, Cons. Prov. 14. Les persones ecclesiàstiques... deguessen anar vestides de vestes honestes... e no vinguessen a alguna derisió, doc. a. 1562 (BSAL, iii, 151).

    Fon.: dərizió (Barc., Palma); derisió (Val.).

    Etim.: pres del llatí derīsiōne, mat. sign.

El to que ara prenien principalment era de mútua derisió, de desmenjada commiseració per la follia per una banda, i per la pusil·lanimitat per l'altra. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 373.].

Derisió

Era possible (però potser això també formava part de la neurosi) que el desconcertés el fet de veure aquells estudiants sasseresos que es prenien la vida amb tant d'ímpetu i quasi amb derisió, decidits tant a estudiar com a emborratxar-se, molts dels quals venien dels pobles perduts de l'interior, amb l'audàcia dels pobres que descobreixen el món: la trama subtil de la seva vida programada en quedava trastornada. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 165.].

DERISORI, -ÒRIA adj.

Irrisori. Bé's pot dir sens dupte, jui de Mostasaff puis entre els qui troben és molt derrisori, G. Verí (ap. Bover Bibl. ii, 502). Com és impertinent e derrisori a alcú esser posada bandera, doc. a. 1448 (Ardits, ii, 49).

    Etim.: pres del llatí derisōriu, mat. sign.

Quantes vegades l'havia esperada, d'amagat, a dalt d'aquesta cos­ta, jo, cavaller deis amors derisoris?

Aquella nit, els pequinesos del vietnamita.benestant no van jaupar. Tot va canviar, minyons.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 444.).

DERROC m.

|| 1. ant. Acte de derrocar; cast. derribo. Ab tants derrochs y cremas de casas, Justif. armes 22. Metre al derroc: derrocar, tirar per terra. Amors fai en mants llocs falliment, | que uns fa muntar, autres met al derroc, Jordi de St. Jordi, xii.

|| 2. Runa; conjunt de pedreny de cosa enderrocada (Tremp, Tortosa); cast. escombros.

    Fon.: dərɔ́k (or.); derɔ́k (occ.).

    Etim.: derivat postverbal de derrocar.

Clar, de tot, menys un vater. M'enfilo per un derroc i ca­mino en direcció a uns coscolls ben alts, on m'endinso com un gos, agafada al rotllo de paper com si fos la gran salvació. El camp no esta fet per a la fisiologia de les dones, que de seguida hem de posar el cul a l'aire, així que faig la feina en dos segons. És humiliant, ja ho pensava abans, i ho penso avui. Pixar i cagar ajupit, (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 150).

DESABRIDA

1. BRIDA f. 

|| 1. Fre i regnes que serveixen per retenir i guiar un cavall o mul (Cat., Val.); cast.brida. Ab les selles acerades e les brides daurades, Tirant, c. 60. Ab semblant brida, | regnes e mos, Canigó vi. a) A brida batuda o a tota brida: corrent a tota velocitat de la cavalcadura, sense retenir-la gens. Donant una gran carrera a brida batuda, Boades Feyts 271. Galopant... a tota brida, Canigó ii. També es diu a brida batuda del córrer d'una persona a tota la velocitat possible (Empordà).—b) Donar brida: afluixar la brida a una cavalcadura perquè corri més. Y, dant més brida a les esquerpes daynes, Canigó iv. 

|| 2. met. Fre moral. Lum dels errats e dels pechs fre e brida, Cançon. Univ. 314. Als peccats metent-hi brida, Carbonell Dança. Jo tiraré la brida al teu atreviment, Lacavalleria Gazoph. 

|| 3. Corretja, corda, tira o anella de metall, que abraça dues peces i serveix per subjectar-les o per limitar llur moviment (Cat.); cast. brida, abrazadera. 

|| 4. Tira de ferro que serveix de reforç de la fulla de la dalla i va clavada a la mateixa fulla des del mànec fins a mitja fulla (Cerdanya, Urgell). 

|| 5. Cordó o combinació de cordons que penja en el portataules del teler de volant i té un agafador que serveix al teixidor per fer anar i venir la llançadora (Segarra, Camp de Tarr., Maestrat). 

|| 6. En els telers mecànics amb jou de picar del sistema de garrot: a) Corretja que va de calaix a calaix, lligada amb les peces de cuiro anomenades orelles, i que serveix per aturar l'impuls de la llançadora quan entra en el calaix (Barc.).—b)Brida del cap de taules: tros de cuiro que, donant la volta per sobre l'extrem del calaix, està travessat per la barreta guiatac i serveix per retenir la peça també de cuiro anomenada orella (Barc.).

    Fon.: bɾíðə (pir-or., or.); bɾíðɛ (Ll., Tremp, Pla d'Urgell, Gandesa); bɾíða(Esterri, Tortosa, Maestr., Val.).

    Var. form.: brilla.

    Etim.: del germ. bridel, mat. sign., per via del fr. bride segons Wartburg FEW.

Ets als meus pensaments com el menjar a la vida, o com les pluges de l’abril són a la terra; perquè tu tinguis pau, jo he de lliurar una guerra com la que entre l’avar i l’or es desabrida.

Ara, orgullós, igual que un possessor i, adés, tement que el seu tresor no estigui en lloc segur; ara pensant que és molt millor estar sol amb tu, adés volent que el món conegui els meus plaers.

[William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 193)].

DESAFERRAR v. tr.

Separar allò que estava aferrat; cast. desasir, desatar, despegar. Mas vaia cercant com se desafferren | aquellas amós que l'hom destrohexen, Auzias March cxxiv. Buidat de tota força i sens desig, | la pensa poc a poc se'm desaferra, Maragall Obres, i, 51. L'enyorança d'amor d'aquell home desaferrat de la terra me va semblar tan santa, Ruyra Pinya, ii, 27. Especialment: a) Desancorar. «Nau disposada i desitjosa de desaferrar» (Val., ap. Griera Tr.).

    Fon.: dəzəfərá (Barc.).

    Var. form.: desferrar.

Però cultiva una mena de desaferrament cap al seu jo actor. No pas perquè sigui un home evolucionat espiritualment ni res d'això, sinó perquè mai ha tingut vocació. (Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs. Pàg. 35.).

DESALENAR-SE v. refl.

Perdre l'alè a causa d'una gran fatiga; cast. desalentarse. 

Desalenada

Elise, desalenada, va córrer a explicar a la seva mare l'oferta que li havia fet madame Lebrun. Quan s'acabés la temporada, tornaria a trobar-se sense feina i es repetirien els retrets de Josef, com de costum. Frau Vogel es posà el vestit de les festes i anà a veure aquella bona dama francesa. I aviat decidiren que Elise aniria a París la primera setmana d'octubre. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 251.].

DESÉSSER

|| 1. v. intr. Cessar d'ésser, d'existir; cast. dejar de ser. Atlants, heu de desésser: la terra fins que us serva, | se n'ha d'entrar a estelles com a vaixell podrit, Atlàntida iv. Belluguen los móns eixamenats | temerosos de fondre's i desésser | com les guspires d'un roent fornal, Verdaguer Idilis.

|| 2. (substantivat) m. Acte i efecte de cessar d'existir; inexistència; cast. no ser. Donchs qui serà que'l cor no li tremole | vehent que tu li tols de l'home l'ésser? | Qui pot penssar la dolor del desésser...?, Auzias March cxii. Ans que grossers volrien lur desésser, Auzias March cxiii.

    Etim.: compost del prefix privatiu des- i del verb substantiu ésser. 

Desésser

Cada dia, matí i tarda, en un horari establert, a cada poble, a cada ciutat, ens feien beure el verí de la submissió, de la separació, de la mistificació, de la desunió i del desésser. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 586.).

1. DESFORMAR v.

|| 1. tr. Llevar a una cosa la forma que té; cast. desformar, deformar.

|| 2. tr. Treure de la sabata la forma que li ha servit de mesura; cast. desformar.

    Etim.: format damunt forma amb el prefix negatiu des-.

2. DESFORMAR v. intr.

Deixar la formació; cessar d'estar en formació (els soldats, etc.).

    Etim.: compost del prefix negatiu des- i el verb formar.

Vaig mirar de matisar, tot reconeixent in petto que tenia raó. Nils constituía un illot lingüístic al mig de la plana rossellonesa malgraT la proximitat d* Perpinyà. Les vinyes entre 1'indret i els pobles veïns -Cànoes, Ponrellà, Pollestres- mantenien la vitalitat de la llengua. Tots els coneguts dels avis parlaven catará. Per tant, tenia una visió desformada de la situació real del país que l'enginyer bretó havia copsar millor que jo. Tots els veïns eren catalans, però ja tenien una edat.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 329.).

DESAFORAT, -ADA adj. 

|| 1. Desmesurat; que excedeix tota mesura; cast. desaforado, enorme. «Si n'hi ha? Molt! Una cosa desaforada!» (or., occ.). Los virtuosos cauallers són decebuts per strema e desaforada amor, Tirant, c. 243. Una cosa tan desaforada y escandalosa, doc. a. 1568 (arx. de la Seu d'Urgell). Les llàgrimes de la dona, cuant sentí l'amenassa de son marit, es tornaren un plant desaforat, Penya Mos. iii, 149. Velshi aquí que'l Pere era un cassador desaforat, desaforat, fillets!, Oller Fig., pais. 28. 

|| 2. Molt excitat; fora de si (Mall.); cast. desatentado, alocado. «No facin cas de lo que diu; està desaforat» (Mall., ap. Aguiló Dicc.). Girant-se de sobte sortí desaforada de la cuina, Pous Nosa 140.

    Fon.: dəzəfuɾát (or.); dezafoɾát (occ.); desafoɾát (val.); dəzəfoɾát (mall.).

Es cert que, de vegades, es concreta el mateix dia, a casa d'un o de l'altre, i que -de tant en tant- es concreta al mateix lavabo del local, però tot això no són més que excepcions que confirmen la, amb perdó, regla. Per tots aquests motius és francament desaforat pretendre tancar bars que són un exemple que els heteros hauríem de copiar, ni que fos de manera discreta.(Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs. Pàg. 26.).

DESBULLAT, -ADA adj. ant. 

Confús. Los enemichs anaven desbuyllats e esmaginatius no sabent...,Eximenis Dotzèn del Crestià, c. 267 (ap. Aguiló Dicc.). V. esbullat.

ESBULLAR v. tr. 

|| 1. Desfer; desunir confusament allò que estava unit o compacte; cast. deshacer, desbaratar. «El cigarro s'ha esbullat». Li esbull el niu que és lloc d'istiu, cançó pop., ap. Milà Rom. 392. Sense cabdill al veure's, s'esbullen los cristians al crit de traició, Canigó vii. La revolució esbullà les ordes religioses com un vol de coloms, Verdaguer Rond. 154. Qui esfullà vostres corones, | qui esbullà vostres cançons, Verdaguer Montseny 32. Fent gesticulacions dramàtiques, esbullant-se els cabells i ajupint la testa, Roig Flama 120. Tórtera desparellada | a qui el niu han esbullat, Colom Tres tar. 26. «La nena m'ha esbullat la madeixa» (Empordà, Plana de Vic, Vallés). 

|| 2. fig. Fer ineficaços els propòsits, els esforços, els actes de qualcú; fer fracassar; impedir que tingui èxit o que vagi avant una cosa; cast. desbaratar. En Magí estimava la Pepeta..., l'ha demanada y li han donat lo sí, bé prou que ha costat; sinó que'l primer dia d'enrahonar-hi, de què que no s'esbulla tot,Vilanova Obres, iv, 44. «Havien de casar-se per Nadal, però s'ha esbullat el casament». Esbullar el marro: destorbar, impedir a qualcú que compleixi els seus propòsits. L'intervenció del senyor Cambó esbullant el marro an els caciquistes, Veu de Cat., no 1253.

    Fon.: əzbuʎá (Barc.); əzbuјá (Empordà, Garrotxa, Vic, Vallès, Penedès); əzbuʎʎá (Llofriu).

    Var. form.: desbullar.

    Etim.: probablement d'un verb llatí vulgar *exbŏtŭlare, ‘desentreviar els budells’, format damunt botŭlum, ‘budell’ (cf. embullar <*imbotŭlare, ‘embolicar els budells’).

L’Abdullah va fer que no amb el cap i va mirar cap a una altra banda. Una mica més enllà del passadís, un home gran amb una barba desbullada i els peus deformats demanava almolina als passants. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 57.].

DESCAMBUIXAR v. tr.

Treure el cambuix a una dona; despentinar, especialment barallant-se (Mall., Men.); cast. tirarse del moño.

    Fon.: dəskəmbuʃá (Mall., Men.).

    Var. form.: escambuixar.

Però no cridà ni es des­cambuixà com hagueren fet les dones que coneixia, ni tan sois reclamà les criades. Plorà durant molta estona, sense gemecs ni sospirs.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 88.).

El Bisbe els beneeix i descambuixa els infants que se li acosten. Els in­fants caminen devora les dones botant i cridant. Van nets, amb les clenxes ben dretes.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 180.).

DESCOMPARTIR v. tr. 

|| 1. Separar persones o animals que anaven plegats; cast. separar. Si aquest ésser fos descompartit | i mos sentits restessin corporals, Maragall Enllà 54.a) refl. Se descompartiren i l'apurat tarragoní s'allunyà esbufegant, Oller Llapis ploma 164. 

|| 2. especialment, Separar dos o més que es barallen agafats; cast. separar.L'hostaler renyí am l'hostalera i se tiraren els plats pel cap; els viatgers s'aixecaren pera descompartir els consorts mal avinguts, Verdaguer Rond. 182.

    Refr.

—«El qui vol descompartir, sol rebre sense renyir» (Lleida).

    Fon.: dəskumpəɾtí (pir-or., or., men.); deskompaɾtí (occ.).

    Var. form. i sinòn.: departir, despartir.

A la tercera sala es varen sentir crits i sorolls. El director trucà i digué "Silenci!". Quan van obrir la porta, tots es posaren drets al peu dels llits, tret d'alguns malalts. Dos presoners es barallaven. Tenien el rostre desfigurat per la còlera. Aquest estirava la barba i l'altre els cabells del seu adversari i no es deixaren de barallar fins que un guardià els descompartí. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 535.).

Que no ho heu sentit? Ha hagut d'anar a descompartir aquella canalla. El Jaume i la Raquel es barallaven. 

La Cèlia, també...? es passà el dit pel coll fort com si sel vogués afluixar, amb impaciència.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 21.).

DESDINERAR v. tr. 

|| 1. Desposseir dels diners; cast. desdinerar. «Han desdinerat l'oncle a força de préstecs». 

|| 2. refl. Desposseir-se dels diners; gastar molt; cast. desdinerarse. Axís que'm pugui desdinerar, heu d'entendre que salto a l'Argenteria y li compro un anell,Vilanova Obres, xi, 90. Donchs no cal que's desdineri, Víct. Cat., Film (Catalana, iv, 91). «No ens podem desdinerar, que hem de casar l'hereu» (or., occ.).

    Fon.: dəzðinəɾá (or.); dezðineɾá (occ.).

Matar porc a casa era motiu d'orgull i la satisfacció d'un desig cobejat de temps per als qui encara no s'havien pogut donar aquest pler. Eren poques les famílies que no es desdineressin per comprar cada any el porc encara que, moltes, haguessin d'estalviar i treure d'altres atencions les despeses de compra de la bèstia, matança, saladura i transformació en embotits de totes menes. Ho diu prou aquesta sentència... (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 159).

Es remuntava a l'època en què la Rachel anava a l'institut i encara vivia a casa, un gèlid dijous d'Acció de Gràcies, cap a dos quarts de quatre de la tarda, amb una dotzena de convidats que havien d'arribar a les quatre. L'Edith i jo ens acabàvem de desdinerar per reformar el lavabo del pis de dalt, i tot el que hi havia era nou de trinca: les rajoles, els armaris, la farmaciola, la pica, la banyera i la dut 22, el vàter i tota la instal·lació.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 71.].

DESEIXIR v. tr.

|| 1. ant. Desposseir. Los béns del marit són obligats a la muller per lo dot e per lo creyx, en tal guisa e tant fortment, que dels dits béns no la pot hom gitar ne desexir, si doncs primerament no la paguen, Cost. Tort. v, i, 15. Prohòmens, ab greu que'ns sap nós vos haurem a desexir de la primera galea e dels dos lenys que volem trametre en Sicília, Muntaner Cròn., c. 129.

|| 2. refl. Desprendre's d'allò que es posseeix; cast. desposeerse, desprenderse. Abolcaçim respòs: Con se poria ell desexir tantost de Xàtiua qui és tan bon loch, e que no pensàs primer què'ns demanaria ni què no?, Jaume I, Cròn. 351. Malahuyrat és lo pare qui's desix del seu en sa vellea e en lo cosiment de son fill se confia, Llull Cont. 305, 9. Que'l regne de Mallorques... ab les terres de Rosselló e de Cerdanya, jamés no's puixen separar de la corona nostra... ni jamés Nós ne nostres successors nos en puixam deseixir ne alienar en manera alguna, Pere IV, Cròn. 156. Yo son aquell qui'm fóra desexit | de l'espirit, al cors cargua fexuga, Auzias March, lv. Com vol la magestat vostra desexir-se de una tan singular joya per donar-la a mi?, Tirant, c. 247. Després, en veure-hi més, me'n vaig deseixir, Santamaria Narr. 17.

|| 3. refl. Desprendre's de la bona amistat d'algú; rompre les relaciones amistoses; especialment, Desprendre's un vassall dels lligams d'amistat i dependència envers del senyor feudal, o viceversa; cast. desafiar. Con uós sabets, nos som desexits d'amor yo e don Guillem, Jaume I, Cròn. 20. Sus aquí nos desexim de vostra amor, que mentre nós uiuam no us amarem, id. ibid. 22. E sobre açò desexim-nos d'ell e de sa amor, e haguem a uenir contra ell, id ibid. 275. Jo fug a tots mos mals senyors, e tots los menyscreu e tots los nec e tots los lex e de tots me desisc; e recorrec a esser servu e sotsmès e catiu de la vostra honrada senyoria, Llull Cont. 66, 27. Dos almugatens e dos còmits... desafiaren l'emperador... que malament e falsa havia feyt matar lo César..., e axí, que'n valia menys de sa fe, e que d'aquí avant que's desexien d'ell, Muntaner Cròn., c. 216. Ell volia que Nós decontinent nos desisquéssem del rey de França sens que ell se'n era encara desexit, Pere IV, Cròn. 118. Deseixir en el llenguatge jurídic medieval significa també el fet de declarar-se enemic d'un, de manifestar-li la ruptura de les relacions amistoses. Qui'ls volgués damnificar, se hagués primer a desexir d'ells axí com de cauallers, Tomic Hist. 137.

|| 4. refl. Desfer-se, salvar-se d'un impediment, d'un perill, o en general de qualssevol dificultats; sortir-ne bé; cast. deshacerse, desprenderse, librarse. No us cal fugir fora la ciutat, mas que cascú, dins la ciutat, faça un desert per si mateix, ço és, desexir-se de negocis tant com porà, Quar. 1413, p. 42. Pilat... conegué que era de la juredictió de Herodes..., delliberà de remetre-lo-y per desexir-se de aquella maleyta gent que axí lo aualotauen, Villena Vita, c. 165. Quant se fa algun mal ab aquells dits cans, e los qui no tindran possessions ni bestiars se sien desexits de aquells, doc. a. 1477 (Hist. Sóller, i, 385). Per a deseixir-se de son ensopiment al revifador escalf d'una copeta de kümmel, Pons Com an., 25. Amb quina senzillesa s'eren deseixits del mal pas!, Ruyra Flames 129. «A veure si te'n sabràs deseixir, d'aquest problema».

|| 5. refl. Deixar d'ocupar-se d'una cosa. Los clavellets... casi bé no poden de clucadets y grochs; | senyal que la que'ls rega se'n desexí aquell jorn, Verdaguer Jov. 126.

    Fon.: dəzəʃí (or. bal.); dezeʃí (occ.); deseјʃíɾ (Val.).

    Conjug.: la mateixa de eixir.

    Etim.: compost de eixir i el prefix des-, que serveix per a intensificar la idea de separació.

Tenia tres fills i una esposa de «relacions senzilles», tot i que ell es mantenia dintre la total brillantor del món i es deseixia dels seus. Era feliç contant acudits de jueus amb molta platxèria. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 33.].

Davant les noies deseixides, el Gabriel es tancava en un mutis­me que es podia confondre amb un rebuig de menyspreu, cosa que encenia els ànims de l'interlocutor. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 238.).

Amb aquell irritant costum que tenia des dwe no feia gaire de vler veure totes kles situacions només des d'un punt de vista altiu, magnànim, deseixit, abandonant en Rudy als seus pensaments mesquins i envejosos, perquè ara ja no volia compartir-hi ni això. [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quadrens Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 89.].

A la seva ràpida i alegre pregunta: ¿ per què havia tardat tant a venir ?, Pavel Pavlovitx somrigué de través, amb desimboltura; com el dia abans s'assegué i tirà el capell endolat damunt una altra cadira, amb negligència. Veltxaninov s'adonà tot seguit d'aquell deseiximent i en prengué esment. [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 90]. 

Deseiximent

Seria el més tenaç i el més persistent. I quina revelació ens podria desvetllar d'aquest somni? El deseiximent de nosaltres mateixos, la mort?

El pensament s'atreveix a pensar allò que els ulls no gosarien imaginar. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 681.).

DESEMBULLAR (i dial. desembuiar). v. tr. 

Fer cessar d'estar embullat; cast. desembrollar, desenredar. Nosaltres tenim negocis pesats a desembullar, Lacavalleria Gazoph. Y mos convida a desembuyá lo que noltros tenim aclarit, Ignor. 25. La Marceleta... cullia el capdell de la mitja i el desembullava, Víct. Cat., Cayres 159. Del llaurador atònit la rella desembulla | d'una relum ja morta les planes sepulcrals, Oliver Obres, i, 149. 

|| refl. Cessar d'estar embullat. Fou la celístia que esfulla | sa cabellera entre els pins, | vora'l riu que's desembulla | de sos rinxos argentins?, Verdaguer Montseny 60.

    Fon.: dəzəmbuʎá (or.); dezambuʎá (occ.); dəzəmbuјá (mall.); dəzəmbuá (men.).

Va tancar el fitxer í es va rascar el cap. Desembullar els assassinats d'en Dag i de la Mia era una tasca molt més complicada del que s'havia imaginat. I, molt a pesar seu, un dubte el rosegava tota l'estona. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 419.]

—I no oblidis, amic meu —diu Octavi, adreçant-se a Mecenes—, que no ha de ser cap poema, sinó un dis­curs normal i corrent. Tant se val, segur que hauré d'acabar desembullant la teva inimitable prosa laberín­tica. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 65.].

Amb una versatilitat eòlica, queia sense parar d'un excés en l'excés oposat: tan aviat anatemitzava l'infame renegament d'Angiolina, com desembullava «ingènuament» les raons que tenia Angiolina per no renegar d'ell. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 146.].

DESENCAUAR v. tr. 

Fer sortir del seu cau (un animal, una persona, etc.). Un moro... s'amagatay el tenia atapit de bosc espès; per desencauar-lo, pigaren foc a s'espessura,Camps Folk. ii, 65. Anà a desencauar lo furt, Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 89). 

|| refl. Sortir del cau. Se sent axamplar lo pit... axí que'l tren se desencaua de la Estació, Vilanova Obres, viii, 220.

...per tant li dec aquest fa­vor de desencauar els seus escrits (i fitxes) i conservar-los passi el que passi. [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs.Pàg. 32].

DESENFONYAR v. tr.

Desentaforar.

DESENTAFORAR v. tr.

Treure una persona o cosa del lloc on està entaforada; cast. sacar.

Quantes sorpreses em pot donar encara aquest mas, els racons i amagatalls que per mi resten incone­guts? S' acaba mai de desenfonyar el que amaga una casa de segles, amb tanta acumulació de vida devinguda cen­dra, pols, testimoni incert? No, segur que no... Es desco­ratjador i alhora fascinant...(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 106.).

I tot seguit projectes / desenfonyats de nou, experiments, deliri  / de ser feliç, fressa de clarions a la pissarra de la vida:   (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 390.).

DESENSONYAT, -ADA adj.

Deixondit, mancat de son; cast. despierto, despabilado. 

Desensonyat

A la meva darrera carta et parlava de la por que tenia a un motí. Aquest matí, mentre seia observant el pàl·lid rostre del meu amic -tenia els ulls mig tancats, i els braços li penjaven-, m'han desensonyat mitja dotzena de mariners, que volien entrar a la cabina. Els he deixat entrar i el que els dirigia se m'ha adreçat. M'ha dit que ell i els seus com panys havien estat triats pels altres mariners per venir-me a veure com a diputació, per demanar-me una cosa que, en justícia, no els podia pas negar. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 194.].

DESESMA f. 

Manca d'esma. La mira estranyament la nit sense desesma ni fatiga, Carner Ofrena 199.

D'acord que la coherència en el sentit de plana uniformitat no és gota desitjable en El somni, però el contrast entre la saó d'algunes escenes i la desesma que encomanen d'altres, entre el traç gruixut i l'esbós, és, com a mínim, desconcertant.(Núria Santamaria. Àlbum Shakespeare. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 67).

No esperava trobar-la a la ciutat–havia tingut notícies seves per última vegada feia tres setmanes, i no li havia dit res dels seus projectes—; però aquesta indicació del fet que s'havia traslladat del tot, el desesmà.   [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 305.].

1. DESFERRAR v. tr. 

Llevar a una cosa o persona els ferros que la subjecten; cast. desherrar.Especialment: a) Llevar a un moble les peces de ferro que li serveixen de subjecció o de reforç. Venint a son nabot Constància desferrà-li la sua caxa e pres los florins que hi trobà, Eximplis, i, 75.—b) Llevar a una persona o animal els ferros (cadenes, grillons) que el subjecten. Me manats que ferràs los frares del Temple... al Mestre del Temple són inflades les cames ey fet venir metges et finalment hanme dit que si no'l faç desferrar que els a la malautia no li porien dar conseyl, doc. a. 1310 (Miret Templers 375). Obrí la presó e desferrà les cames e mans al dalfí, Paris e Viana 28. Tots temps me tens carregat de ferros e yo ni mon companyó no podem hauer un jorn de bé; prech-te almenys que'ns vulles desferrar, Curial, iii, 65.—c) Llevar a una bístia les ferradures de les potes. Quant coneixereu que la mula té la dita malaltia, és menester que la desferreu molt prest, Dieç Menesc. i, 10. El cavall que tant corria | de sobte es va desferrar; | tres cames no se li reten, | la darrera flaquejà, Oliver Obres, i, 46. 

|| El sentit de ‘descarregar-se les armes de foc’, atribuït pel Diccionarí Aguiló al mot desferrar-se, és equivocat; en el text que es cita, desferrar-se significa ‘perdre els reforços de ferro’: Un estudiant volent tirar un arcabuç sobre de la iglésia..., se desferrà lo archabuç y se esclatà, Lumen Domus, i, 295.

    Fon.: dəsfərá (pir-or., or., bal.); desferá (occ.); desferáɾ (val.).

    Etim.: compost del prefix des- i el verb ferrar.

2. DESFERRAR v. tr. 

Separar allò que està aferrat (Bal.); cast. despegar. Y varen haver de desferrar es cans a pedrades, Ignor. 7. Seré per tu com la fulla que del arbre se desferra, Ruiz Poes. 77.

    Fon.: dəsfərá (Mall., Men., Eiv.).

    Etim.: compost del prefix des- i el verb aferrar.

Abans, però, per alleugerir la xafogor, es passà el mocador per la cara i s'aixeca per veure si la camisa que duia davall la sotana se li desferreria del cos on semblava junyida.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 174.).

DESMADEIXAR v. tr. 

|| 1. Desfer la madeixa; cast. desmadejar. 

|| 2. Esbullat, desfet de la madeixa que formava; cast. desmadejado. 

|| 3. fig. Molt cansat, defallit (Tortosa, val.); cast. desmadejado.

    Fon.: dezmaðeјʃát (val.); dezmaðuјʃát (Tortosa).

Ni a les dotze ni a la una, a quarts d'una, tot el seguici fem via cap al saló de graus, lloc de la cita. Té, Fuster, un caminar primparat i fràgil, amb un cert desmadeixament encarcarat. Els mus­cles, sobretot, graviten cap al centre de la terca, També hi és la pena. (Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 31.).

DESNORTAR

• 1. El pdl-iec recull el verb només en una ocasió, en l'obra de Manuel de Pedrolo Baixeu a recules i amb les mans alçades (1979):

     1. Res no ens pot orientar en la foscor de les parpelles closes, però sé que no em desnorto, puix que el mateix vent m'assenyala la direcció.

  2. El diputat Colomer i Sánchez (psoe - desembre 2004) usa el verb:

• • 1. Les relacions amb la universitat, per exemple, són un símptoma no exclusiu ni excloent, però sí que són un símptoma de la desfeta teòrica i del plantejament absolutament desnortat i poc il·lustrat que té el Govern Valencià a l'hora de plantejar la innovació en política turística.

    2. També en fa ús el diputat Betoret Coll (pp - 10.06.2010):

    3. Jo me pense que el que vostés el que estan és absolutament desnortats i estan intentant plantejar propostes [...]

• 3. En castellà hi ha el verb desnortarse en el drae:

• • 1. 1. prnl. Perder el norte o dirección, desorientarse. 

    2. (http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/D/desnortar.htm)

Perquè cal pensar que, en aquell moment de la negociació de l'Estatut estava podrida, el tripartit estava absolutament desnortat, en Maragall no podia fer de president perquè el seus no el deixaven, aquesta era la situació: un caos total!  (Josep M. Muñoz, Artur Mas. El navegant constant. Art. entrevista. Revista L'Avenç, núm. 400, abril 2014, pàg. 10).

DESPINGUELLAT

També fou aleshores quan va pegar aquella tremenda estirada que havia de deixar-li la figura despinguellada per la vida. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 19).

DESPLAURE v. intr.

Desagradar; causar desplaer; cast. desplacer, desagradar. Molt desplach al rey com per diners ne per neguna franquesa hac a jaquir justícia, Llull Felix, pt. i, c. 5. E no us desplàcia quant dic que companyó vos lliuraré, Desclot Cròn., c. 167. Tota la terra de Aragó nos amava e'ns volia bé e les desplahia fort la persecució e greuges que'ns feya nostra madastra, Pere IV, Cròn. 69. Ço que ara llurs plau, adés desplaurà, Metge Somni i. Pus amor vol sia del tot servent | de la qui se mon anuig li despleya, | de mon parer gens no'm poria moure, Masdovelles 127. No m'agrades ni'm desplaus, Massó Croq. 42.

    Fon.: dəspláwɾə (or., bal.); despláwɾe (occ., val.).

    Conjug.: segons el model plaure.

    Etim.: del llatí displacēre, mat. sign.

De seguit ens vam desplaure mútuarnent. No parava de fer-me reflexions desagradables. Cree que a la vida civil l'hauria estossinat. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 303.).

DESPLOM m.

Desviació de la verticalitat en un edifici o altra construcció; cast. desplome. 

Desplom  

En l'àmplia sala, mitja dotzena de persones s'entrenaven pujant parets de deu metres, tot i que més que parets, semblaven les muntanyes artificials de paper maixé de les pel·lícules de Tarzan que en Harry i l'Øystein havien vist al cinema Symra de petits. Amb la diferència que aquelles estaven plenes de preses multicolors i espits amb bagues i mosquetons. Una discreta olor de sabó i peus suats emanava de les catifes blaves per on caminava en Harry. Es va aturar al costat d'un home rabassut, de cames arquejades, que mirava amunt atentament, cap al desplom de sobre seu. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 397.].

DESPÚS o DEPÚS adv. ant.

Després; cast. después. Despús que: des que, d'ençà que. Anc no fugí ni'm partí de tu a amar depús que t'ac conegut, Llull Amic e Amat, met. 53. Lo rey Fraderich hach gran plaer com lo vaé, per ço com no l'havia vist despús que passà en Romania per ell, Muntaner Cròn., c. 257. Bebian y llançavan lo vi, despús cremavan las bótas, Cròn. de la Guerra de la Indep. al Penedès.

    Etim.: de llatí de pŏst, mat. sign. (V. despuis).

Salvador va girar a l'esquerra per entrar a l'autopista a l'altura de Llíria, alçà la vista cap al monestir de Sant Miguel, on feia la visi­ta setmanal cada vesprada de dimecres i per tant hi hauria d'anar despús demà o almenys telefonar per saber si el necessitava algu­na monja, perquè això no era cosa de cap substitut, i el seu germà havia rigut molt quan ell u explicà que les monges de la Visitació de Sant Miguel de Llíria eren de l'orde de Santa Maria Margarida Alacoque,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 39.).

DESSABER v. ant.

|| 1. intr. Tenir mal sabor. Altra qui dirà que son vell e impotent e que ja començ a dessaber, Bernat Metge (Est. Univ. xviii, 125).

|| 2. tr. Deixar de saber. Los hòmens... dessaben o ignoren quan per tenebres de crims y delictes són abcegats, Metge Somni i.

    Etim.: compost del prefix negatiu des- i del verb saber. 

Dessaber

La voluntat inflexible, però, de voler el seu voler i de fer del seu voler el voler i del seu moment el moment esmussa el seu saber en dessaber i la seva activitat en destructibilitat. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 530.).

DESTRER m. 

Cavall de batalla, en l'edat mitjana. Qu'és destrer, pagès? | resposta: és cavayll llaurador, Llull Gatz. 576. Va contra Polizonon, qui era un noble almirayl dels grechs e qui caualcaua un destrer forts e poderós, Hist. Troy. 185. Lo comte... son destrer esperona dret al gegant, | la llança en sa mà dreta, l'escut al braç, Canigó iii.

    Etim.: derivat de destre, perquè el cavall era menat per l'escuder amb la mà dreta quan el senyor no hi cavalcava. En francès i provençal, destrier.

Destrers (procedència de la imatge: enllaç)

L'endemà al matí tots tres van partir cap a Perusa. Cèsar muntava el seu millor cavall, un regal d'Alfons, el duc de Ferrara. En Gio Medici anava al damunt d'una mula blanca perquè no era bon genet i en Tila Baglioni, d'acord amb la seva natura pròpia d'un busca-raons, cavalcava un destrer, les orelles del qual havien estat retallades per donar-li un aspecte ferotge.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 46.].

Tristany llança contra ell el seu destrer amb una força tal, que, bo i eriçat de paüra, boa contra el monstre. La llança de Tristany topa les escates i vol á feta estelles. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 16.].

Destrer

—No havia previst una companyia tan nombrosa. Els dos més lleugers, junts —va ordenar Aureli—. Batià, aquell és el teu! —i va assenyalar un robust destrer pannoni, de pèl fosc.

1. DESTRET, -ETA adj. ant. 

|| 1. Posat en situació difícil (per carència d'aliments, d'auxilis, de força contra l'adversari, etc.); cast. apretado. Quant nós veuríem que seria hora d'assetiar València ni que ela seria ben destreta de conduyt, enuiaríem per tots nostres richs hòmens, Jaume I, Cròn. 206. Dos dies anà Blanquerna per lo boscatge que no atrobà nulla cosa que pogués menjar; al terç jorn ell fo molt destret per fam, Llull Blanq. 51, 8. Jamés no estech host pus destreta que aquella,Muntaner Cròn., c. 128. Si tu est destret de gran escomouiment d'ira, reffrena tu matex atempradament en ta felonia, Jahuda Cató 84. Tenia-los axí destrets que negú no gosaua partir de les osts, Serra Gèn. 105. 

|| 2. Obligat per força major; cast. forzado, obligado. Ans com a forçat e destret per mon vot, doc. a. 1390 (RLR, vi, 374). Un matí abans de dia, con agué prehicat les liçons, destret de son, ell se adormí en la sua cadira, Flos Sanct. a. 1524, p. 140 (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 3. Rigorós, sever; cast. estrecho. E què faran los cristians en lo gran e destret juy de Déu?, Eximenis, XII del Crestià, c. 189 (ap. Aguiló Dicc.). Feya vida tan destreta, que en totes temptacions que'l diable li feya se trobaua vencedor,Eximplis, i, 107. 

|| 4. Retut d'indisposició corporal; cast. rendido. Llevà's del setge de Gerona, malalt e destret que era, Muntaner Cròn., c. 138.

    Var. form.: destreyt.

    Etim.: del llatí distrĭctu, part. pass. de distrĭngĕre, ‘estrènyer’.

2. DESTRET m. 

|| 1. ant. Estretor, situació difícil per carència d'aliment, d'auxili o força; cast.aprieto. Sí que vengueren a tan gran destret, que pexien les herbes per les muntanyes, Jaume I, Cròn. 114. Com siam ja en gran destret per lo qual los dits pagesos crexen en llur malícia, doc. a. 1451 (BSAL, ix, 167). Anch no foren en tal destret | per amor, com eu suy estats, Am. f. conf. 504. La comunitat de Florença tenen en destret e en setge... aquesta comunitat pisana, doc. a. 1406 (Capmany Mem. ii, 207).

|| 2. Imposició, obligació per força major; cast. imposición. Açò haurà a fer per manament o per destret de la senyoria, Consolat, c. 270. E fer sobre açò totes aquelles forces, compulsions e destrets axí en juy com fora juhi, doc. a. 1442 (arx. mun. d'Igualada). 

|| 3. Angúnia, basca (Vallespir, Rosselló, Alt Empordà); cast. desmayo, ahogo.«No puc moure el braç, que em doloreix molt, i si el moc me ve un destret» (Aguiló Dicc.). Arreu arreu seguit d'una calorada que 'l va mitj entresuar y li va donar un xich de destret, Caseponce Contes Vallesp. 132. Donar destret:donar molèstia, incomodar, turmentar (Perpinyà, ap. Aguiló Dicc.). Lo cargol, ple de destret, | dins la closca s'amagava, Saisset Pougnat 17.

    Etim.: del llatí distrĭctu, ‘estret’.

3. DESTRET m. ant. 

Districte. Com soferen que negun arm neguna galea ne altre leny en Jénova, ne en son destret, per fer mall ne dan a la terra, doc. a. 1292 (Capmany Mem.iv, 15). Aquest feu de Pisa e de son destret ne sia mesclat, doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 547). En la ciutat de Damàs, en lo loch de Barut, e los territoris e destrets d'aquells, doc. a. 1382 (Capmany Mem. ii, 161). Los batlles són prests e aparellats de seguir lo dit priviletge ab aquells qui sien de lur jurisdicció ne de lur destret, doc. a. 1409 (arx. mun. d'Igualada). Una ylla appellada Citarea, del destret de Grècia, Hist. Troy. 98. Perpinyà e Cobliure són del destret del veguer de Rosselló, doc. segle XVI (Est. Univ. xvii, 81).

    Etim.: del llatí distrĭctu, ‘lloc estret’; destret és la forma vulgar (com el fr.détroit), i districte la forma erudita (com el fr. district).

Em trobo en un destret... he anat molt lluny.

–No ho dubto pas –digué Paul, rient. 

–Vull dir amb alguna d'aquesta gent de l'estranger. No tinc por, però estic preocupada. Vull saber què haig de fer.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 351.]

Incapaç de ser aspre amb ella i no sabent què fer, Jude cridà l'home que llogava les cambres i li va dir que era una coneguda que estava en un greu destret i que li calia un lloc on estar-se temporalment. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 366.]

Sabia la història del procés, la de la seva candidatura a l'Acadèmia. Sabia —ho sabíem tots— que es trobava en una situació extre­madament delicada amb les patums del món literari. Però d'a­quí a imaginar aquest destret, aquesta solitud, d'aquí a suposar que aquest immens poeta pogués ser tractat com un pidolaire pels directors dels diaris, d'aquí a imaginar que pogués veure's reduït, per expressar-se, a fer d'escarràs per a un altre i que, quan publicava amb el seu propi nom, guanyava cent, dues-centes, tres-centes vegades menys diners que un Dumas o un Sue, hi havia un pas que a mi, tot sol, mai no se m'hauria acudit de fer. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 95.].

Que el director l'hagués acusat d'escampar propaganda comunis­ta també era inqüestionablement un problema gros. Però ¿algun d'aquells dos problemes era prou greu per ser considerat un destret? Havia d'oblidar que havia estat a punt de plorar després de i'allisada al despatx del senyor Jameson, havia d'oblidar que havia continuat con­tenint les llàgrimes mente havia tornat a peu fins a casa.  [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 179].

Cap el març del 1938, la República es trobava en un bon destret, desmoralitzada i afectada per una dramàtica falta d'aliments i armes.(Paul Preston, L'Holocaust espanyol. Ed. Base, Barcelona, 3ª ed. 2012. ISBN: 978-84-15267-23-2. 908 pp. P. 684).

L'informe avaluava amb una exactitud inquietant l'estat de compte de Millennium; en Vanger sabia el destret pel que passaven quan s'havia posat en contacte amb la Berger. [Stieg Larsson. Els homes que no estimaven les dones. (Män som Hatar Kvinnor, trad. A. Gomau i N. Vives). Ed. Columna, 14ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-0924-7. 626 pàgs. Pàg. 354].

-No ho dubto ni per un instant. I no estic intentant posar-lo en un destret ni a vostè ni a en Fälldin. No ha de revelar cap secret militar que en Zalaixenko hagi pogut eventualment comunicar. [Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 457].

Veieu una autoritat en un destret; se la vol forçar a un acte transcendència al qual no pot accedir sense degradar-se, sense mancar als seus deures més sagrats, sense comprometre interessos de la major importància. [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 65.].

DESUET, -ETA adj. 

Desacostumat, que no s'usa; cast. desueto. Els havia d'impulsar a cometre un acte tan desuet, Víct. Cat., Vida 22.

    Etim.: pres del llatí desuētum, mat. sign.

Pel que fa a la teoria literària, no és estrany que s'hi observi un enfolliment general. Va ser als anys 70 que, per dir-ho amb mots de Northrop Frye, va començar a perdre el seny amb l’adveniment del desconstruccionisme. Actualment, ens han aparegut corrents i escoles que tendeixen més que mai a imposar, a les universitats, lectures ideològiques, que o bé estan ancorades encara en prejudicis desuets o bé estan obsedides a donar molta més importància a la pigmentació de la pell o a les preferències sexuals dels autors que no pas als valors literaris que la història, amb unes variacions mínimes, sempre sedimenta. [William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 10.].

Desuet

Es veritat que a vegades l'ús del terme llibertat en certs contextos contemporanis, savis o menys savis, no acaba de semblar gaire sòlid ni del tot seriós, que arrossega fins i tot un aire ridícul, desuet. A l'època en què ja ho hauríem d'haver superat tot, la qüestió de la llibertat sembla més una discussió del passat, potser un tema del romanticisme o, en tot cas, d'abans de l'era tecnològica. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 8.).

Els únics exemplars que havia pogut aconseguir eren ve­lles edicions Delphin, desuetes i, per tant, barates. Pero si per als escolars mandrosos eren dolentes, per a ell eren prou bo­nes. Solitari, itinerant i voltat de cistelles, Jude cobria cons­cientment les traduccions al marge, i només les feia servir com a punts de referencia, igual que hauria utilitzat un com­pany o un professor que hi passés. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 39.].

DESSUCAR v. tr. 

|| 1. Llevar el suc a una cosa; treure-li el suc que conté; cast. desjugar, deszumar.«Aquesta carn s'ha de dessucar». «Aquest arbre tan esponerós dessucarà tota sa terra». (Mall.) «Quan una vinya se fa treballar molt podant-la llarga, se la dessuca» (Camp de Tarr.). De que's dessuca la semblança nostra per gran dieta, Febrer Purg. xxiv, 17. Lo lli... vol la terra molt grassa perque ell la desuca [sic] molt,Agustí Secr. 25 vo. Tiren lo millor such y desuquen lo greix de la terra, Agustí Secr. 77. Especialment: a) Tòrcer la roba de bugada quan l'han rentada amb aigua freda, abans de posar-la dins el cossi on l'han de passar de bugada (Mall.). 

|| 2. fig. Treure a una persona o cosa la seva part millor; desposseir-la d'allò que li dóna valor (riqueses, treball, etc.); cast. secar, desjugar. Dessucar los pobles, carregar de injustes accions als pobles, Lacavalleria Gazoph.

    Fon.: dəsuká (or., eiv.); desuká (occ.); desukáɾ (val.); dəʦuká (mall., men.).

Cau un sol que ascla el cotxe del matrimoni Palàcios, i com que som modestos, sabem que no podem fer-­hi res i, gota a gota, ens dessuquem. Marxem cap a València per la carretera del Perellonet, després de trampejar els esventrats carrers del poble. "Tot cul per amunt", remuga, el primer veí de Sueca. (Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 30.).

DESSÚS adv. i prep.,

forma aglutinada de de sus.

|| 1. Damunt; cast. encima. Per temor que'l colp no fos tan gran... lexà's caure del cauall... e gità's dessús l'escut, Jaume I, Cròn. 26. Aquells qui són feels crestians... tant són ajudats per la vostra gràcia, que neguns enemics, per mals que sien, no'ls fan paor, que la casa lur caia desús, ni han paor de menasses, Llull Cont. 85, 28. Pel Parlament | fou condemnada | se soterrada | viva dejús | lo mort dessús, Spill 1616. Estar dessús, o venir dessús a qualcú; estar-li prop perseguint-lo. Estan en perill de mort per lo rey qui'ls talaua la orta e'ls estaua dessús, Jaume I, Cròn. 43. Posat cars los enemichs nos vinguessen al dessús destapant les céquies, Tirant, c. 142.

|| 2. Més amunt, anteriorment (en les converses i escrits); cast. arriba. Sia convertida en les almoynes dessús declarades, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 70). Axí dels dessús nomenats li pervengueren, Pere IV, Cròn. 28. Car, com he dit dessús, no he amat ni temut a Déu, Eximenis Conf. 16. De bon grat acabaria ço que dessús te comencé dir, Metge Somni iv.

|| 3. Dessús dessús: damunt damunt, superficialment, sense detenir-se o enfondir gaire. Solament ne vull parlar desús desús, Eximenis Dones, 49 (ap. Aguiló Dicc.). Aquells que no volen fer penitència... ni volen viure com deuen, ni's curen de ben confessar, sinó dessús dessús, Sermons SVF, i, 268.

|| 4. Dessús dejús: damunt davall, passant a la part inferior allò que estava a la superior, i viceversa. «Per girar una truita, posen un plat damunt la paella i la giren dessús dejús» (Llofriu).

    Fon.: dəsús (or.); desús (occ.).

    Etim.: compost de de i sus. (V. sus).

Ací fineix la disputació de frare Anselm amb els animals, als quals frare Anselm mostrà per vives raons que els fills del nostre pare Adam són de major dignitat i noblesa que no són els animals. I fou acabada, la disputació dessús dita, pel dit frare Anselni Turmeda, en la ciutat de Tunis, el quinzè dia de setembre, l'any mil quatre cents divuit.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 197.).

DESTEIXINAR-SE v. refl.

Esforçar-se molt, sacrificar-se per obtenir una cosa, especialment en bé d'altri; cast. desvivirse. Na Maria y la seua sogra se destexinaven per servir-li una escudella de brou de lo millor que sabessen fer, Penya Mos. iii, 102. Veem si es senyors presidents... se destexinaran per posar-hi remey, Roq. 42.

    Fon.: dəstəʃinaɾsə́ (Mall.).

Li havia fet creure que la Dolores era la meva filia natural i, per tant, no calia espe­rar que es desteixinés pensant en la situació. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 13].

DIABLA

Salvaria paraules de l'argot teatral que, avui, no queden recollides al diccionari. Diabla és un llum que il·lumina de baix a dalt. Però també reclamo cameta (cortina lateral), veral (llum lateral), rem(fusta per fixar el decorat a terra) o corbata (prosceni). Són mots que avui, com l'ofici de maquinista, amenacen oblit. (Joan Lluís Bozzo) (Quins mots salvaria? Molts dels mots salvats per les setanta personalitats que ha consultat El Punt Avui tenen una significació ètica i de valors humans. Els sons onomatopeics també fan seductores les paraules. Un valor del mot salvat és el suggeriment d'allò viscut. Jaume Vidal, article El Punt Avui, 23/04/13.).

DIASTRE m., eufemisme, 

per diable (especialment aplicat a persones molt bellugadisses, astutes, temibles, etc.); cast. diantre. Diastre d'atlot!, Ignor. 7. El diastre ets, Llampayes!, Roq. 19. ¿Què diastre fas?, Vilanova Obres, xi, 9. Totjust adormit..., m'arreplega un diastre de somni d'allò més estrany, Ruyra E-Ch 10.

    Fon.: diástɾə (or., bal.); diástɾe (occ., val.).

— I, quina hora era, quan l'has vist? — Jo?... Uns tres quarts de vuit, serien... — Jo també. Vuit hores no eren encara... — Doncs... a la mateixa hora me'l só trobat jo. I com que tothom l'havia vist a un mateix temps en paratges tan distants, aquells guardadors d’ovelles i moltons varen quedar tot capficats, tot rumiosos, pensant amb aquell home del diastre que tenia el do meravellós d'aparèixer des de l’un cap a l'altre cap del terme, a la mateixa hora justa i cabal. I aquella cabòria dels pastors se va encomanar altra volta a tot Montmany. Des d’aquell punt, la figura recargolada del jaio de Romaní va tornar a ser, de nit i de dia, la dèria, el fantasma dels bosquerols. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 23).

DIDALERA f. 

|| 1. ant. Didal de cosir. Un portador de didaleres de vori, ab una didalera de nacra, doc. a. 1365 (Rubió Docs. cult. i, 208).

|| 2. Didal de roba, goma, cuiro o altra matèria flexible, per a protegir un dit malalt (Morella). Cosiu-li en lo dit una didalera que li tinga la ungla, Anim. caçar 42 vo.En una didalera tres vergues d'or, Inv. Pr. Viana 135. 

|| 3.   Planta de la família de les escrofulariàcies: Digitalis purpurea L.; cast.dedalera. Si sa ferida fa llaga i supura, la tapen amb... fues d'herba de Santa Maria o de didalera, que ne té tot l'any, Camps Folkl. ii, 127. Didalera groga oDidalera de Sant Jeroni: planta escrofulariàcia de l'espècie Digitalis lutea, que es fa per paratges montuosos i boscosos. Didalera negra o Didalera mansiuleta(Cabanilles Observ. ii): la planta de l'espècie Digitalis obscura, que es fa per paratges incultes.

    Fon.: diðəléɾə (pir-or., or., bal.); diðaɫéɾɛ (Ll.); diðaléɾa (Tortosa, val.).

El jardía de la mare, en canvi, continua sent un refugi per a ocells i insectes. Els arbres estan carregats de fruites carnoses -encara no estan madures, fan mal de panxa- i plens d'abelles i mosques que han començat a atipar-se de la fruita caiguda, mentre els pinsans goluts s'afarten de mosquits, les merles fan forats al terra per buscar larves i els borinots es llancen brunzint dins els llavis oberts de la didalera. (Marina Lewycka. La petita història dels tractors en ucraïnès. (A Short History of Tractors in Ukrainian, trad. Joan Puntí). Ed. La Campana, Barcelona, 2006, 2ª ed. ISBN: 84-95616-88-2. 380 pàgs. Pàg. 92.).

Didalera

En un determinat moment, Breuer es va quedar enrere. Llavors Nietzsche es va girar i es va sorprendre de veure el seu company, amb el barret a la mà, fent reverències a una planta d'aspecte ordinari.

–Didalera —va dir Breuer—. Tinc almenys quaranta pacients amb problemes cardíacs la vida dels quals depèn de la generositat d'aquesta planta tan plebea. [Yalom, Irvin D. El dia que va plorar Nietzsche. (When

Nietsche Wept. Trad. G. García). Edicions

de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788416987214. 444 p. P. 351-352.].

DIESI

La diesi (o diesi menor) és una coma o petit interval musical que apareix en el sistema d'afinació just, jugant el mateix paper que la coma pitagòrica juga en el sistema de Pitàgores.

Així com el cercle de quintes del sistema de Pitàgores conté una quinta de llop que és una coma pitagòrica menor que la justa, en el sistema just la quinta del llop és més gran que la justa en una diesi.

(«Vestit amb un gris sobrepellís, l'Olivier oficia / S'enrogeix, saltirona, bota, s'esgagarmella / Pas­sant de les diesis sordes fins al contra-si»).  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 69.).

DIFIDENT adj.

Que desconfia; cast. difidente.

    Etim.: pres del llatí diffĭdĕnte, mat. sign. 

Difidents

Camino pel mig del carrer, sense mirar al voltant: però sento que les portes s'obren quan passo, i ulls curiosos i difidents escruten l'estranger que s'aventura pel barri a aquestes hores del matí. M'arriben lleus xiuxiueigs, i comprenc que ningú no em reconeix. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 79.].

 DILACERAR v. tr.

Fer trossos; cast. dilacerar, despedazar. Los famolenchs oçells de Grècia... ab rabiosa fam, los troyans dillacerant esquinçen, Corella Obres 21. Dix finalment lo llop:... no deixaré per ço de dilacerar-te, Isop Faules 25.

    Fon.: diləsəɾá (Barc., Palma); dilaseɾáɾ (Val.).

    Var. ant.: delacerar (Lo seu delicat cos partit, troçejat e delaçerat, Corella Obres 27).

    Etim.: pres del llatí dilacĕrare, mat. sign. 

Dilacerada

Pregunteu per un cert Teutasi i digueu-li que us envio jo. Ell pot portar-vos a Frísia o Armorica, on ningú no us hauria de molestar. Eviteu Britània: l'illa és dilacerada per les lluites intestines entre els caps de les seves principals tribus; és recorreguda per bandits i desertors. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 331.].

DILECCIÓ f.

Amor honest, espiritual, sense atracció carnal; cast. dilección. Per açò dilecció entre príncep e sotsmeses molt se conserva, Ordin. Palat. 168. La dilecció és axí fort com la mort, Sermons SVF, i, 94. Ha't donat l'arre, qu'és penyora d'amor, senyal de dilecció, Canals Arra 131. En la seva esfera doble d'activitat, la dels professionals negocis i la de la dilecció literària, Ors Gualba 69. Salut i dilecció: fórmula de salutació amb què encapçalaven llurs missives els reis i prínceps catalans, després de consignar el nom del destinatari. En Pere per la gràcia de Déu rey de Aragó, als amats e faels tots e singulars oficials nostros de terra e de mar..., salut e dilecció, doc. a. 1369 (Hist. Sóller, ii, 22). Al amat conseller nostre mossèn Francesch Sagarriga o a son lochtinent, salut e dilecció, Codi Çagarriga 256.

    Fon.: diləksió (Barc.); dileksió (Val.); diləʦió (Palma).

    Var. ort. ant.: dilectió (En tot loch feyen ufana | de la lur dilectió, Turmeda Diuis. 18).

    Etim.: pres del llatí dilectiōne, mat. sign.

M'apreciava forra i em solia donar copets a l'espatlla dient "Joan, ets de poble com jo." El sorprenia. a meua dilecció per les actrius d'an­tany com Jane Russell, Jayne Mansfield: "Podrien ser la teva padri­na." Un dissabte a la nit, molt tard, em vaig creuar amb ell per un carrer molí calent de París i em va saludar amb un somriure molt enigmàtic. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 344.).

DINGÚS pron. indef., forma dialectal, 

per ningú (Ross.). L'amo és ben malalt, no pot rebre dingús, Alm. Cat. Ross. 1923, p. 59.

T'imagines la si tuació a la resta del país? Contra els molins de la his tòria, dingús no pot fer res. M'agradaria que ton pare i ton oncle ho compringuessen. L'Algèria francesa, la Provença ideala, fora són mites. Fora compten les realitats... (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 109.).

-Es pas la pena de mentir, de fer armanacs. Fa més de deu dies que te segueixi. Te tracassis pas. Diré pas res a dingús, ni an al pare. En aqueixos darrers mesos, sun après quelcom. Cap causa, per noble que sigui, justifica pas un assassinat.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 152.).

...l'enginyer li havia obert de bat a bat les portes de la ciència matemàtica, i ella ho anava absorbint tot sobre els nombres algebraics, els transcendents, els imaginaris, els complexos, la constant ďEuler, les equacions diferencials, les diofàntiquesi un nombre infinit (00) de coses complicadíssimes, més o menys incomprensibles per a l'enginyer. (Jonas Jonasson. L'analfabeta que va salvar un país (Analfabeten som kunde räkna, trad. L. Solanes i I. Falcó). Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-96735-97-2. 392 Pàgs. Pàg. 53).

DIPSOMANIA f. 

Deliri amb set ardent; cast. dipsomanía.

    Etim.: compost del gr. διψάω ‘tenir set’ i μανία ‘bogeria’.

Mai ningú no l’hauria cregut jugador, i tot i així va fer l'aposta més magnífica que es recorda a la capital. Es va jugar 50.000 lluïsos al banquer amb figura d'hipopòtam, sodomita i víctima de la dipsomania, que no creia en la victòria carlina a Espanya. (Albert Sánchez Piñol. Les edats d’or. Ed.Proa, Barcelona, 2001, 1ª ed. ISBN: 84-8437-260-X. 164 pp. P. 55.).

1. DISCÒRDIA f. 

Falta de concòrdia; desacord de voluntats; cast. discordia. E si posada era la discòrdia entre el e'l capitol ad aquel dia, doc. a. 1244 (Pujol Docs. 18). Enfre lo senglar e'l rey jo metré discòrdia e maluolença, Llull Felix, pt. vii, c. 7. Los apòstols eren escampats la hu de ça, l'altre de lla, per discòrdia que hagueren en la vida de Jesuchrist, Sermons SVF, i, 140. Negun colegi d'ofici és tan damnós com colegi de notaris, en lo qual ha gran discòrdia de volentats,Scachs 66. Un tercer en discòrdia: la persona que intervé en una desavinença complicant-la en lloc de resoldre-la. L'aparició d'un tercer en discòrdia vingué a torbar totduna aquell esperit d'intel·ligència que la Rossa y en Lluís s'havien comunicat, Pons Auca 29. La poma de la discòrdia: causa immediata d'una desavinença. Amb s'intenció més santa del món, «L'Àncora» ha volgut tirar dins sa redacció de «La Roqueta» sa poma de la discòrdia, Roq. 6.

    Fon.: diskɔ́ɾðiə (Barc.); diskɔ̞́ɾðia (Val.); diskɔ̞́ɾði (Palma).

    Etim.: pres del llatí discordia, mat. sign.

2. DISCÒRDIA f. 

Planta labiada de l'espècie Teucrium scordioides Schreb. (Empordà, Garrotxa); cast. escordio. Fa olor d'all, té sabor amarg-picant i és considerada vulgarment com un poderós antisèptic i antitòxic. (Cf. Texidor Flora Farm. 680).

    Fon.: diskɔ́ɾðiə (Llofriu, La Bisbal); diskɔ́ɾðis (ap. Vayreda Flòr. 418).

    Etim.: deformació vulgar de escordi (<llatí scordium, mat. sign.), per contaminació del mot discòrdia art. 1.

La meya vida neix de les muntanyes. Vessaven, les boirines del Taglay, / el seu gebre de nit sobre el meu cap / segons crec, alada, la discòrdia / i el vent tumultuós i accelerat / van anar fent-se un niu als meus cabells.

[Edgar A. Poe. Poesia COMPLETA. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg 25.].

DISGRACIÓS, -OSA adj. 

Desagradós; mancat de gràcia. La Carlota... en pochs anys quedà desconeguda: inflors disgracioses, coloracions intenses d'erupció, se li menjaren en absolut la bellesa, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 419).

Totes les persones cultes, el mateix que la premsa, com el ”Diario de Barcelona", "El Vapor”, “El Guardia Nacional”, “El Tiburón”, etc., varen emprendre una croada per tal de posar fi a aquesta idiotesa que posava en mal nom la civilitat de Barcelona i hom pensà que la Reial Acadèmia de Bones Lletres podia posar-hi remei amb la censura prèvia dels rètols i anuncis que s'haguessin d'exhibir, talment com s'havia fet amb els epitafis tan disgraciosos que enlletgien el cementiri general. Cadascú féu el que pogué, les autoritats al davant, però sempre hi havia el dubte que hi hagués algú a qui tant fessin una perfecta ortografia i una sintaxi com cal mentre, a taula, li servissin un bon dinar. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 42.).

DISPÈPTIC, -ICA adj.

Pertanyent a la dispèpsia; malalt de dispèpsia; cast. dispéptico. Arronsava les espatlles tristament, perquè era dispèptic, Sagarra Vida, i, 172.

    Fon.: dispέptik (Barc., Val.); dispέ̞ttiс (Palma).

    Var. form.: dispèpsic (Rebien el patac al ventrell inflat i adolorit per una digestió de dispèpsic, Ruyra Parada 96).

    Etim.: derivat del gr. δυσπεπτóς ‘difícil de digerir’.

DISPÈPSIA f., neol. patol.

Digestió lenta i imperfecta, de caràcter crònic; cast. dispepsia.

    Fon.: dispέpsiə (Barc.); dispέ̞psia (Val.); dispέ̞ʦiə (Palma).

    Etim.: pres del gr. δυσπεψία, mat. sign.

Vaig clissar una porta on deia PERSONAL i vaig entrar. Cap telèfon a la vista. Vaig tornar a sortir per veure Maxie conversant amb un home amb pinta de dispèptic que duia una boina negra inclinada i una gavardina llarga, dret en un racó de la sala, abracat a un maletí. Intentaven comunicar-se en francés.   [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 83].

DISTOPIA

Una distopia, contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònimd'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Distopia)

En aquella distopia, un geni juvenil dissenyava els blipverts, uns anuncis breus tremendament efectius però que presentaven danys col·laterals: incorporaven tanta infor­mació que a alguns espectadors els esclatava literalment el cervell.(Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-473-8. 328 pàgs. Pàg. 175).

 Com si s'ho mirés tot de lluny, Byong-chul Han diagnostica algunes de les patologies socials contemporànies: l'agonia de l'eros, la societat del cansament, les argúcies de la psicopolítica, la positivitat compul­siva, la saturació informativa, la desaparició de la in­timitat, els reversos distòpics de la xarxa, l'autoexplotació.   ( Entre Berlín i Seül. Manel Ollé. Art. revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg. 50.).

Defineixen la Distopia com una representació imaginària d'una societat futura que acaba causant una profunda alienació moral. Els exemples que es posen són Un món feliç d'Aldous Huxley, 1984 de George Orwell i Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, a més de totes les pel·lícules des de Gattaca o Blade runner fins a Minority report. Tothom espera que aquests futurs mai no arribin a fer-se realitat. Amb les diferències que vulgueu, ningú no s'adona que ens acostem cada cop més a un conjunt de tots aquests models distòpics? Amb el risc que se'm titlli de tecnofòbic o de conspiranoic, si analitzem aquests petits detalls de la vida quotidiana, venuts com a grans avenços, grans beneficis per a la comunitat o grans fites de justícia social, no veiem que a cada bugada es perd un llençol? I que cada llençol és una llibertat individual que difícilment tornarà? (Jaume Nolla, Distopia, art. El Punt Avui, 22/03/2015).

DIVARICAT, -ADA adj. 

Estès en angle molt obert; cast. divaricado. Es diu principalment dels òrgans vegetals.

    Etim.: pres del llatí divarĭcātus, mat. sign.

S'anaren del quiosc plegats, l'home panxut i la dona exhubarant, amb el posat divaricat i mútuament recriminatori dels matrimonis comuns de la cristiandat. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 296.].

DOGA f.

I. || 1. Cadascuna de les peces de fusta que juxtaposades formen el cos o ventre d'una bóta, barril, cubell o altres recipients semblants, i estan unides per cèrcols (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. duela. Dues tones grans, en la una ha un cercle trencat e en l'altra a obs una doga, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). Encara totes dogues, congrenys, fons de cups e botes grosses, doc. a. 1392 (Boll. Lul. vii, 394). Bóta may per doga o l'ux qui hi és | no's buyda axí com ne viu un buydar, Febrer Inf. xxviii, 22. Dogues de tonell de set palms cascuna de llargària, un sou y quatre diners, Capit. Iuiça 68.

|| 2. Cadascuna de les peces de fusta que formen la part circular de la riscla del molí (St. Feliu de P.).

|| 3. Tros de llenya que a un cap està untat de sèu i serveix per a enseuar el ganivet de llescar el suro (Empordà).

|| 4. Part de la rella que encaixa amb el dental de l'arada i fa d'eixarcolador (Griera Tr.).

II. || 1. ant. Fossat ple d'aigua per a defensa d'un castell o fortificació; cast. foso. Acaptes que avian donatz per bastir sobre la doga, costa lo portal del Peyró, doc. segle XIV (RLR, iii, 18).

|| 2. Sacsó, regruix de carn limitat per un solc, produït per excés de greix en el cos d'una persona o animal (Val., Mall., Men.); cast. molleja.

|| 3. Greix o part espessa de la llet, que és la part més saborosa i apareix damunt la superfície de la llet mentres la couen (Mall., Men.); cast. nata.

    Fon.: dóɣə (Ross., Empordà, Ripollès, Vallès, Pla de Bages, Plana de Vic, Barc., Penedès, Camp de Tarr., Mall., Men.); dóɣɛ (Sort, Tremp, Ll., Falset, Gandesa, Maó); dóɣa (Andorra, Esterri, Tortosa, Cast., Val., Al.); dóɟə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).

    Intens.:—a) Augm.: dogassa, dogarra, dogota, dogot.—b) Dim.: dogueta, dogueua, doguiua, dogona, dogarrina, dogarrí.

    Etim.: del llatí doga, que apareix documentat en una glossa amb el significat de ‘bóta o cubell’; d'aquesta accepció es deriva fàcilment el grup I de significats d'aquest article; en quant al grup II, el significat || 1 pot provenir del I per una evolució semàntica que es troba en altres casos, com en el llatí alveus, cupa, etc. (cf. Wartburg FEW, iii, 115); el || 2 pot derivar-se del || 1 per la comparació del fossat o solc produït a la carn per l'excés de greix; el || 3, encara que pot relacionar-se remotament amb el || 2, no sembla improbable que tingui un altre origen: l'aràbic duġ o dawġ, ‘sèrum de la llet’ (ap. Dozy Suppl. i, 476). 

Dogues

No hi havia dubte que aquells vells cellers o tavernes, es diguin com es vulguin, sense sortida pel darrere, amb els carretells recolzats sobre el cavallet, l'home groc que obria i tancava el tap des de dalt de la banqueta, escrivint amb guix sobre les dogues els gots empassats, per tal de fer comptes al final de la borratxera, la banderola destenyida que penjava de dalt de la porta, eren com catacumbes, i les borratxeres que s'hi agafaven eren mudes i solitàries. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 123.].

DOINA 

En doina: || 1. En moviment, en renou, fora del seu lloc, en desorde (or.). «Tot va en doina, per aquí!»Trastejant per la sala..., per tot topava, tot ho removia, tot anava en doina, Pons Com an., 20. La pluja esclarissada fina, i en doina a tot arreu, colors de primavera esclaten, Carner Lluna 49. || 2. En marxa, en disposició, enllestit; cast. a punto. «Ja cal que vagis en doina»: ja cal que et donis pressa, que enllesteixis (Barcelona). Encara que dormu, tinc s'esperit som: toca'm amb sa punta des peuet, i de seguida estaré en doina, Ruyra Pinya, ii, 85.

    Fon.: əndɔ́јnə (or.).

    Etim.: incerta. Segons Spitzer Kat. Etym. 19, cal relacionar-la amb el portuguès a dunia, ‘per tot, de tots costats, amb abundància’, i amb el castellà antic adunia («Los viejos bebieron sine fine, los mozos adunia, las señoras los quiries», diu Cervantes). Clemencín feia venir aquest adunia del llatí ad omnia, ‘a tot’. Spitzer no ho admet, i segueix l'opinió d'Eguílaz Glos. 66, segons la qual adunia ve de l'aràbic ad-dunia, ‘el món’, ‘en gran manera, en abundància’. Però el que no es veu és la relació de significats entre els mots castellà, portuguès, aràbic, i el català en doina.

-Intento passar desasparcegut. Encara hi ha moltes notficacions en doina. Fa un mes hi vaig passar per davant i el jardí era una selva. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 283]

Si el dissabte dóna ja l'alegria anticipada del diumenge, el tragí de la vigília del sant repica joiosament en senyal de festa. Hom alliberava de llurs fundes els mobles i els llums del saló, mentre les baietes, els plomalls de mà i els de canya llarga i els espolsadors anaven en doina; la vaixella bona i la cristalleria fina, tretes de l’armari-aparador, feien una remor acordada de castanyoles i campanetes de plata i s'alineaven en rastelleres i files al costat dels coberts d'argent, que també sonaven la seva música, i del joc de tovalles i tovallons blancs com la neu. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàgs. 205-206)

Les aprenentes eren regularment l'escarràs i l'ase dels cops, tant de la mestressa com de l'encarregada i les oficiales. Elles havien d'anar a buscar aigua a la font, netejar l'obrador, posar les coses en ordre, recollir els fils, les agulles i les andròmines en doina, i si tenien la dissort d'ésser un poc betzoles o aturades, eren objecte de mil bromes o vituperis, sobretot el dia dels Innocents. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 94.)

A les cinc de la matinada tornen a buscar-los. Els habi­tants descobreixen l'espectacle del seu poble en doina i els policies que continuen corrent mentre criden i s'enduen tot el que poden. [Binet, Laurent. HHhH. (HHhH, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-92440-67-2. 330 pàgs. Pàg. 296]

- Jo estimo molt la senyora -em digué en veu baixa-, molt... Només, després de la mort de Blin, ella ha ha deixat anar tot en doina... Però no és culpa seva... hauria estat inca­paç d'ocupar-se de la quadra... ni de res més, per altra banda...  [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 76].

Avui justament tinc el despatx en doina, m'instal·len uns aparells nous.” No vaig sospitar res, no me n'havia donat mai motius, et juro que mai no li havia pogut endevinar cap intenció suspecta envers mi, i sense ni pensar-m'hi, vaig seguir-lo.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 117.).

Doina

Així que va quedar clar que nosaltres, soldats, compartiríem les comoditats relatives del bastió amb aquells vellots, es posaren a detestar-nos a l'uníson, no sense venir, tota vegada, al mateix temps, a pidolar-nos en doina sense descans els residus de tabac al llarg de les cruïlles i les crostes de pa sec caigudes sota els bancs. Les seves cares apergaminades a l'hora dels àpats s'aixafaven contra els vidres del nostre refectori. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 101-102.].

DOMICEL

Estava tan aqueferat el frenètic domicel a fer obres d'altruisme, que ni d'una hora de bon lleure disposava per a arribar-se al verger de flors a on vivia l'adorada. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 353).

DOMINÓ m.

|| 1. Vestit talar amb caputxa, que es porta com a disfressa; persona que el porta; cast. dominó. Quatre dominós que volen embromar, Roq. 7.

|| 2. Dòmino.

    Fon.: duminó (Barc.); dominó (Val., Palma).

Així, les hores van passar prosaiques i previsibles, dedicades a les tasques de cada dia i a la feina, i la nit anterior, del començament al final, va empal·lidir; només llavors, quan tots dos havien acabat la feina del dia, la nena era al llit i ja ningú no els podia molestar, es van tornar a fer realitat les ombres del ball, el des conegut malenconiós i els dominós vermells; i aquells esdeveniments insignificants van amarar se de cop, màgicament i dolorosament, de la llum enganyosa de les oportunitats perdudes. Van intercanviar preguntes innocents i alhora malicioses, respostes equívoques i astutes; tots dos endevina ven que l'altre no era del tot sincer i per això se sentien inclinats a una revenja mesurada. [Arthur Schnitzler. Història somiada (Traum novelle, trad. A. Soler). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 847727231X. 138 p. P. 8.].

DOMTAR v. tr.

Domar. La feixugor domtant del viure ingrat, Llongueres Sonets 96.

    Fon.: dumtá (Barc.).

    Var. form.: domdar.

    Etim.: del llatí domĭtare, mat. sign.

Estimada filla—va dir-li en veu baixa—, si algun amor estrany hagués nascut de sobte en el teu cor, la teva vida plena d'innocència i la teva ànima pura i pietosa m'han donat proves suficients de caràcter per saber-te l'energia necessària per domptar un rampell de follia. [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 192.].

Domtar

Més en general, l'ètica tendeix a posar la vida sota sospita. Llavors el dilema que es presenta a l'ètica és el següent. Com domtar i controlar la vida, com posar-la sota control moral, però conservant-la. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 483.).

Domta

Com s'ha pogut produir aquesta situació? Amb proves molt severes. La domta de cavalls és un bon exemple del procés. Algú decidí que havia de domina l'home i va fer servir tots els mitjans per a portar-ho a terme: el dolor físic i psíquic, la por, el càstig, el premi la privació, la coacció, la mort indigna. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 594.).

DONER o DONERA adj. m. 

Que s'agrada molt de dones; cast. mujeriego.

    Fon.: duné (or., men.); doné (mall.); donéɾo (Maestr., Cast., Mall.).

Era un doner irresistible, per bé que ell s'hi considerava menys del que havia estat el seu pare. Abocat a una crítica batalla a Múrcia, amb la possibilitat imminent de mort i condemnació, no es decidí a re­nunciar a la seva amistancada oficial Berenguera sinó que mercadejà amb Déu per tal de poder aconseguir tenir les dues coses. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 44).

DOSSER m.: cast. dosel.

|| 1.   Peça de tela rica que penja, i que en la part superior es prolonga horitzontalment en forma rectangular, de manera que cobreix per darrera i per dalt un tron, un llit de gran luxe, una tribuna, etc. Un gran dosser de brocat imperial, Inv. Pr. Viana 163. Un carro triunfal... ab una dama aseyta alt dins un dosser e lo camp d'atzur, doc. a. 1466 (Arx. Gral. R. Val.). Un parament de llit qui són quatre peces, ço és dosser, sobrecel, cortina... e cubertor, Inv. Anfós V, 178. Un pavelló o dosser de tabi taronjat,... que serveix per el Santíssim, doc. a. 1673 (Hist. Sóller, ii, 865). Hi ha un Sant Cristo devall un dosser de domàs, Penya Mos. iii, 152. Los esculpturats fullatges dels dossers y capitells, Aguiló Fochs foll. 71.

|| 2. fig. Cosa que cobreix per darrera i per damunt, anàlogament a un dosser de tela. Deixau-me, serafins, les vostres ales | per fer-li de dosser, Verdaguer Idilis. A un costat obri el pou la humida gola, | y perquè tinga perfumat dosser, | la garlanda de flors que al vent tremola | estén sobre el brocal un gesmiler, Llorente Versos, i, 164. La teranyina un blanch dosser li ha filat, Ramis Clar. 67. El dosser de l'ampla nit gloriosa, Riber Sol ixent 13. L'immensa i llisa volta del cel per tot dosser, Massó Croq. 44. Seyen sota el dosser d'un arbre, Galmés Flor 80.

    Fon.: dusé (or., men., eiv.); dosé (occ., mall.); doséɾ (val.).

    Intens.: dosseret, dosserot, dosseràs.

    Etim.: del fr. dossier, mat. sign., derivat de dos (llatí dorsum), ‘esquena’. 

Dosser

Com es veu el món des de dalt d'un arbre? Quan t'enfiles a un arbre, adquireixes una nova perspectiva: el bosc esdevé tridimensional, guanya en profunditats, la llum canvia a mesura que t'enfiles. Així com els primers submarinistes que es van submergir al mar van descobrir un món nou, els ecòlegs forestals hem entès molt millor el bosc des del dosser dels arbres. (Entrevista a Nalini Nadakarni. Revista Núvol, nadal 2021, pàg. 6.).

DRETCIENT

A dretcient: a posta, amb plena consciència del que es fa; cast. adrede, a sabiendas. E noresmenys recitant los defalliments de aquells que yo mal volia, a drecient los deya per tal stil, Confessional, h vo (ap. Aguiló Dicc.). A dretcient vulh me pena seguir, Cançoner Vega, A 85 (ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: pres del llatí directe sciente ‘sabidor directe’. 

Dretcient

Per la botiga de madam Herote un s'hi podia endinsar una mica més en aquesta reserva, a causa dels argentins que baixaven dels barris privilegiats per fornir-se a casa d'ella de calçotets i camises i per empipar també la seva bonica provisió d'amigues ambicioses, histriòniques i músiques, ben plantades, que madam Herote atreia a dretcient. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 85.].

DRETURER, -ERA adj.

|| 1. Que va dret, en línia recta; cast. derecho. Vindria dreturer del fons del espay de devant meu, Oller Fig. pais. 235. La Francisca emprèn pel camí dreturer, Bertrana Herois 105. Els seus ulls varen dirigir-se, inquisitius y dreturers, al cap de la taula, Girbal Pere Llarch, 238.

|| 2. Conforme a la regla de veritat o de justícia; cast. recto, justo. Si no era altre seggle on fossen guardonats, no seríets vós dreturer, Llull Cont. 169, 16. Les obres de Déu són fetes e ordenades ab tota saviea e ab tanta scièntia e ab compliment de volentat gloriosa dreturera, Llull Cont. 151. Era dels dreturers reys qui al món fos, Muntaner Cròn., c. 73. Conué a la gent que's guarden de mal enamich, e de fals amich, e de rey no dreturer, Jahuda Dits, c. 2. Seran punits per lo jutge dreturer, Genebreda Cons. 192. L'ofici d'aquests dos jutges... és informar consells eguals e dreturers sens acceptació de persones, Scachs 25. La fe christiana, la qual sola és cathòlica feel e dreturera, Egidi Romà, ll. ii, pt. 2a, c. 5. Fills d'una rassa dreturera y forta | que unia el seny amb l'ímpetu, Costa Horac. 89.

    Fon.: dɾətuɾé (Barc., Palma); dɾetuɾéɾ (Val.).

    Etim.: derivat de dretura.

Eren trets de salutació que volien seguir l'ànima del difunt que se n'anava dreturerament al cel, esvaida per sempre més d'aquesta terra. Pare i fill se'n tornaren. Pel camí, el baró no va parlar la major part del temps. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 25]

En Dominique Quéro el menyspreava perquè, seriós i dreturer com era, no suportava el cinisme somrient del professor Schwob, el seu arribisme i la seua peresa continental.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 341.).

Hi ha ocells de mort: voltors, águiles, altres  / grans aus de presa que potser comencen / d'obrir els ulls dreturers, mentre les ólibes,  / els grans ducs, els mussols, ja han fet / la feina que els pertoca.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 214.).

El sol, que calentíssim, trobant-se ja al punt de migdia, batia sense en bancs i dreturer damunt el tendre i delicat cos de la dona i munt el seu cap, no tapat amb res, amb tanta força, que nos lament li escaldà totes les parts exposades, sinó que de mica mica les hi clivellà; i la coïssor fou tal que, malgrat dormir fundament, la desvetllà.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 622.]. 

DRÍADA

Les Dríades (en grec Δρυάδες, ‘esperits dels arbres') són nimfes associades amb la mitologia grega i l'hinduisme que viuen a les rodalies dels boscos i arbres, o als propis arbres. Les dríades estableixen un vincle des del seu naixement amb un arbre específic, originàriament, a la cultura druídica celta un roure. Drys en grec clàssic significa roure. En temps primitius, els grecs imaginaven que hi havia gent que vivia als glans. Les cariàtides estaven associades amb les nogueres abans que fossin utilitzades amb finalitats arquitectòniques. I les dríades delsfreixes eren les melíades, engendrades per Gea al ser fertilitzada pels genitals d'Urà llançats per Cronos.

Si les dríades viuen als arbres, llavors se les anomena hamadríades, com és el cas d'Atlantia.

Igualment a les altres nimfes, les dríades gaudien d'una vida sobrenaturalment llarga, però si el seu arbre es moria, elles corrien la mateixa sort. Per aquesta raó les dríades i els déus castigaven als mortals que feien mal als arbres sense oferir abans un tribut a les nimfes. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Dr%C3%ADada)

Dríada d'Evelyn De Morgan. (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Era un local esbarjós i pretensiós, amb uns murals embafadors que reproduïen caçadors encantats, en positures i d'encantament diversos, enmig d'un potipoti d'animals esblaimats, dríades i arbres. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 121.].

DRISSA f., nàut.: cast. driza.

|| 1. Cap de corda que serveix per a hissar les veles d'estai, flocs, escandalosa i les de pailebot. Aquestes darreres porten dues drisses, anomenades drissa de boca i drissa de pico segons que arranquin d'un extrem o l'altre del pico. Les drisses poden esser senzilles, i també d'amant i aparell.

|| 2. Sàgola, que s'anomena també drissa de bandera.

|| 3. Cap que serveix per a hissar l'antena de la vela llatina.

    Fon.: dɾísə (Empordà, Costa de Llevant, Costa de Ponent, Mall., Men., Eiv.); dɾísa (Cast., Val., Al.).

    Etim.: de l'italià drizza, mat. sign., derivat del verb drizzare, ‘dreçar’.

S'escora a babord si més no... No hi ha res més graciós, aparellat amb veles... El meu cor el segueix... Aquestes bandarres haurien d'empaitar les rates que malmetran la maniobra!... Mai no podrà bolinar les veles, de tan assocades com té les drisses!... S'haurien d'afluixar...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 41].

Els seus galifardeus escalaven els obencs, grimpaven fins a dalt de tot per enrotllar el cordam, la lona, les antenes, les drisses, fins a sota mateix del gran pavelló de Sant Andreu... Durant la nit semblava que s'aniria a estavellar a les roques. Els de salvament no volien sortir, ni Déu no els podia ajudar... Sis pesquers s'havien perdut. [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 99].

Drisses

Vaig pensar que això encara augmentava el perill, però la tensió era tan forta que em feia mitja por tocar res. Al final vaig agafar el ganivet i vaig tallar les drisses. El pic va caure instantàniament i una gran panxa de vela va quedar flotant, estesa sobre l'aigua; però això és tot el que vaig poder fer: com que per molt que tibés no aconseguia moure el briol, ho vaig haver de deixar córrer. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 230.].

DRUPA f., neol. bot.

Fruit que té l'exocarpi carnós i l'endocarpi llenyós o molt endurit, com la pruna, la cirera, l'oliva, etc.; cast. drupa.

    Fon.: dɾúpə (Barc., Palma); dɾúpa (Val.).

    Etim.: pres del llatí drupa, ‘oliva que comença a madurar’. 

Drupes

Ambrosi havia començat de seguida a collir herbes i minerals, sempre vigilat de lluny pels guàrdies, de vegades en companyia de Ròmul, al qual mirava d'ensenyar les virtuts de drupes, arrels i herbes. En canvi, a les nits el preceptor es passava llargues hores observant el cel i els moviments de les constel·lacions, i assenyalava per al seu deixeble l'Óssa Major i la Menor amb l'estrella del Septentrio. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 133.]. 

Drupes

Es van encaminar cap al nord a través dels camps verds interromputs per grans taques de neu d'on despuntaven aquí i allà croques purpúries. Als arbusts vermells de drupes saltironaven els pit-roigs i semblaven aturar-se curiosos a mirar el petit seguici que passava pel camí. De tant en tant, al centre de les grans pastures, s'alçaven alzines colossals. A les seves branques sense fulles brillaven les drupes dau rades del vesc. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 340.].

DRUT m. ant.

Concubí; home que comet adulteri; cast. amante, querido. Com hom engana la muller de son pruxme, adoncs aquella ment a son marit... e ha fills del drut, los quals hereta son marit, Llull Cont. 263, 14. Dix a la dona... que havia un drut o amich, Quar. 1413, pàg. 168. E Fin' Amor de mi 's partrà breument | e si com fals drut cercaré delit, Auzias March, viii. No m'assaut d'hom... que sinch iorns la semmana | monten sos dits e vol ab druts paria, Jordi de St. Jordi (Cançon. Univ. 32).

    Forma femenina: druda (V. aquest mot).

    Etim.: del gòtic druþs, ‘estimat’, com el provençal i ant. fr. drut, it. drudo (cf. Meyer-Lübke REW 2780).

Aquests, detalls m'indiquen que va conèixer disgustos. En conclusió, pensi que va tenir un drut i ell va deixar-la l'any passat. Cogito ergo non coit.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 413.).

DULA f.

|| 1. Ramat de bestiar gros—eguí, mular, boví, porquí—compost de caps pertanyents a diferents propietaris, que va a pasturar tot plegat a la muntanya o devesa comunal, sota la vigilància d'un home llogat que s'anomena duler (or., occ., val.); cast. dula, vecería. Lo mul o mula | trets de la dula, Spill 6734.

|| 2. fig. Colla de jovenalla o d'altra gent avalotadora. «Ara passa la dula»: es dia quan passa pel carrer una multitud o colla que mou avalot.

    Loc.—a) Anar a la dula o criar-se a la dula: anar a lloure, criar-se amb tota llibertat, sense vigilància superior de ningú (Tortosa, Val.).—b) Tirar-se a la dula: donar-se a la vida de malfaener i llibertina (Val.).—c) Córrer la dula: córrer la gandaina, anar per fora de casa sense fer res de profit (Tortosa).

    Refr.

—«La dona i la mula, de la teva dula» (Guissona).

    Fon.: dúlə (Plana de Vic, Puigcerdà, Camp de Tarr.); dúlɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Gandesa, Sueca); dúla (Tortosa, Maestr., Cast., Val.).

    Etim.: de l'àrab daula, mat. sign. (cf. Eguílaz Glos. 65 i 387).

Els dialectalismes léxics hi són prácticament inexistents fins a la segona meitat del segle xv. L'antologia de lletres missives del Consell municipal de València recentment publicada per Agustín Rubio, l'edició i l'estudi lingüístic dels Furs a cura de Germá Colon i d'Arcadi Garcia, i l'inventari léxic d'Antoni Canals fet per Emili Casanova ho palesen a bas­tament. Si hi ha algun matís dialectal, sempre per excepció, cal buscar-lo en 1'ús d'uns quants arabismes més o menys locals (albelló, algeps, atzebib, atzucac, bellota, dacsa, dula, etc.), en la preferència no exclusiva per algunes paraules o variants formals occidentals (alendar, amprar, junc, melic, mitat, pegar 'encomanar', etc.), en la tendència a reflectir gràficament la palatalització de s davant velar (peixcador) i en alguns casos aillats de foilues verbals incoatives en -isc, própies del catalá occi­dental (servisca / servixca / serveixca).(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 392).

DURALLÓ m.

|| 1. Porció dura o més compacta que la resta d'una matèria, com farinetes, llana, etc. (or., bal.); cast. burullo, gurujón.

|| 2. Porció de la pell més dura que la resta, a conseqüència d'un cop violent o d'altra causa que entorpeix la circulació (Mall., Men.); cast. dureza. «Jo m'és seguit bullir vaumes | per reblanir duraions; | per falta de garbaions | he de roegar ses paumes» (cançó pop. Mall.). Ab alguns durayons entorn estant jus la pel, Flos medic. 69.

    Fon.: duɾəʎó (or.); duɾəјó (or., mall.); duɾəó (men.).

    Etim.: derivat de durall.

Quan es tombà dins del llit en direcció a la veu va notar els durallons de la llana, això volia dir que no era a casa seua, no havia dormit sobre el seu matalaf modern de molles; abans en tingué un d'escuma però era massa tou, i de llana com els antics ja no se'n fan, només en tenen ací, qui sap si també els baten per llevar-los la pols i fer que la llana torne a quedar flonja, o ells d'això no se'n preocupen perquè la d'aquest està ben atapeïda i dura; quan era menut una vegada l'any venia el matalafer i ho feia amb dos vares corbades, buidava cada matalaf al pati i batia la llana com qui bat la clara d'un ou i feia que puja­ra com escuma, no escuma de plàstic o de goma,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàgs. 10-11.).