L

LÀBIL adj.: cast. lábil. 

|| 1. Llenegadís. Ans de la grossa vianda no deu hom pendre alguna cosa làbil e lúbrica com és lo brou, Albert G., Ques. 12. 

|| 2. fig. Caduc; que desapareix o se'n va. Del meu lembrar molt làbils e caduchs, Febrer Par. xx, 12.

    Etim.: pres del llatí labĭle, mat. sign.

D'antuvi, P. es veu assegut allí mateix, en un Parlament plàcidament liderat pels més vul­nerables i làbils, on per guanyar-se el lloc cal demostrar, com la princesa del cigró, que hom és prou frágil.

— ¿Vols dir el do-re-mi-fa-sol d'aquestes in­fames balades on llibertat rima amb seguretat, ciutat-jardí s'adiu amb matrimoni-lliure i cata­lanisme nostrat amb europeisme cosmopolita? Sí, d'acord —continua P.—; també a mi em fan feredat aquestes amanides variades de teta i sopa; aquests programes polítics que ens pro­meten que amb ells serem alhora més lliures més fidels, més savis i més ingenus, més làbils més estables, més opulents i més solidaris, més «nosaltres» i més universals. (Xavier  Rubert de Ventós. El cortesà i el seu fantasma. Ed. Destina, 1ª ed. Barcelona, 199. ISBN: 84-233-2034-0. 246 pàgs. Pàgs. 53 i 83.).

Làbil

Tot això se'ns conta amb una fredor exempta, distanciada i severa, que va desvelant molt gradualment una enorme riquesa de matisos, embolcallats en al·lusions punyents, tot just deixades caure. A primera vista, el que Zviàguintsev proposa és una il·lustració narrativa del món líquid de Bauman: una societat des orientada i làbil, que fluctua sense aferralls en la més pura inòpia, sense el més mínim bri d'autoconsciència o empatia, darrere de la versió més barata de la felicitat. (Enric Sòria. Cròniques de l`’espant. Art. L’Avenç 492, maig 2022. P. 69.).

LABURNUM

Laburnum és un gènere de plantes amb flor de la tribu Genisteae de la família Fabaceae. Els laburns són arbusts o arbrets petits coneguts per l'abundància de llurs flors grogues que els hi ha valgut el nom popular de "pluja d'or". Les dues espècies d'aquest gènere són verinoses. Són molt apreciades en jardineria i existeixen híbrids conreats. (Viquipèdia)

Laburnum

Era el seu darrer dia a Anglaterra, un darrer dia deliciós: una merla cantava en un laburnum que creixia a l'extrem del jardí tancat, i els xerraires pardalets de Londres piulaven en els ràfecs. Encara no eren les set, i sor Teresa s'acostà un moment a la finestra. Va sentir que el pols de Londres començava d'accelerar-se amb el dia naixent. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 170.].

LANCINANT adj. 

Que es fa sentir com si hom fos lacerat per un instrument tallant; cast. lancinante.Ja no era sospita; era la certesa lancinant, Llor Jocs 127.

    Etim.: pres del llatí lancinante, mat. sign.

Aquest pensament, estava a punt d'executar-lo quan, com passa sempre en un moment de clama que succeeix una viva emoció, el seu fill, el fill que portava a dintre s'havia remogut de sobte, topant a les parets del ventre, estirant-se dolçament i deixament sentir una cosa menuda, tendra, lancinant.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 164.).

Desesmats, i per fugir de l’espai sense cap ombra, s'havien refugiat en una taverna de parets de terra, sense cap finestra, on, en la mitja foscor, havien menjat trossos de cabra rostida durs i filosos i havien begut una coca-cola, tot i saber, tots dos, que no tenien ni cinc per pagar aquells aliments austers i en Lamine atrinxerat rere aquell distanciament aspira, lancinant a recer del qual, sol amb la seva indignitat, podia, potser es pensava, impedir que contaminés la Khady, ell que sabia què li havia de passar mentre que, potser es pensava, ella encara ho ignorava—però ella ho havia pressentit quan en acabar de mastegar un últim tros de carn que s'havia fet passar amb un últim glop que li quedava, amb els ulls havia trobat els ulls hostils, mig tancats, de la dona que els havia servit, que, aclofada en una cadira al racó més fosc, els escrutava, ella i el noi, mentre respirava sorollosament, i s'havia preguntat com pagarien el que devien i a la seva manera la mirada apreciadora, inquisidora, gens amistosa de la dona li havia respost.   [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 272.].

Hélène va pensar: «Tinc gana», i va tornar corrents cap a la casa. Això mateix li era nou, perquè ja no era aquella necessitat de menjar lancinant, odiosa, que de vegades havia sentit a Peterburg, quan el menjar encara no mancava del tot, però ja esdevenia rar.  [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 127.]. 

La dolcesa atenta i apassionada de l'adolescent, de qui havia estat l'iniciador en totes les coses (abans d'ell, aquella filla d'emigrants portuguesos mai no havia besat un noi, mai no havia fet l'amor, mai no havia agafat un taxi, ni anat al restaurant, ni menjat ametllats de can Pons; amb ell havia descobert la tendresa, el plaer, el goig de ser estimada, respectada, considerada com a persona), aquelles hores tranquil·les al jardí de Béchu, els passeigs pel dic i pel camp, els banys de mar, les nits d'amor al llit gran del primer pis, tot allò havia creat una felicitat pausada i intensa de la qual Nil guardaria un tendre record lancinant fins al dia que amb les seves tenebres el cobrís la mort. A la nit, el llit era fred, i el cos de Sophia deliciosament tebi; però al matí, quan la nena s'aixecava per anar a dutxar-se i tornava al costat de Nil, llavors la frescor de la seva pell contrastava amb l'escalfor dels llençols. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 255.].

LANDÓ

Cotxet de criatura

Diccionari de sinònims en català: «carretó» - Softcatalà

https://www.softcatala.org/diccionari-de-sinonims/paraula/carretó/

LANDÓ m.

Cotxe de quatre rodes i quatre seients, amb capota que permet de cobrir-lo o descobrir-lo; cast. landó.

    Etim.: pres del fr. landau, mat. sign. 

Landó

A Ferndean, no hi vivia ningú i no estava moblat, tret d'un parell o tres d'habitacions que servien per allotjar l'amo quan hi anava durant la temporada de caça.

Vaig arribar en aquesta casa cap al tard, un vespre que es caracteritzava per un cel ennuvolat, un fred glaçat i un xim-xim penetrant. Vaig recórrer l'última milla a peu, després d'haver acomiadat el landó i el cotxer amb la doble remuneració que li havia promès. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 469.].

Landó

Li hauria agradat d'acomiadar-se de Frau Bruck abans de baixar, i donar-li les gràcies pel gran favor que, sense voler, li havia fet. No obstant això, assegut a l'antic landó, que preferí a l'automòbil, reflexionà que pot ser no hauria estat prudent de dir-li que pensava fer una novel·la de la seva vida. Potser s'hauria alarmat, tot i que segurament ni ella mateixa no s'hauria re conegut en el llibre, un cop llest. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 306.].

LÀRIX 

Conífera de fulles curtes fasciculades, de fusta forta i duradora i que forneix la trementina dita de Venècia; és l'espècie Larix europaea (Fabra Dicc. Gen.).

    Sinòn.: alerç, cedre d'olor.

Larix decidua a la tardor (enllaç)

Es deia Wilbur Larch i, a part de la flaire d'èter que sempre l'acompanyava, a una de les infermeres li recordava la fusta forta i resistent de l'arbre conífer del mateix nom, el làrix, però no podia suportar aquell nom tan ridícul de Wilbur, i trobava insultant que es pogués ser prou ximple per combinar un nom com Wilbur amb una cosa tan sòlida com un arbre. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 9.].

Làrixs

L'accent de la gent s'havia transformat de manera profunda, i també el paisatge canviava contínuament a mesura que pujaven cap als llocs més elevats. Deixaven darrere d'ells el gran llac verd blavós encaixat en una vall profunda, emmarcat per turons i vessants bosco sos, per pastures, vinyes i fins i tot olivars, i avançaven per pendents cada cop més costeruts a través de boscos de faigs i alzines i després d'avets i làrixs ja despullats. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 255.].

LÀSTER

Els Pujol es van imaginar una ionqui prima de ca­bells negres amb clenxa al mig i làsters ajustats com les que hi ha a la Rambla. Van veure com el cotxe de la policia marxava i dos nois amb patins de línia es miraven un moment la televisió que era portàtil, i se l'emportaven. Se'n van anar fent ziga-zagues, el que duia la tele igual de ràpid que l'altre. (Empar Moliner. L'ensenyador de pisos que odiava els mims. ed. Destina, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-233-3114-8. 232 pàgs. Pàf. 52.).

1. LAS, LASSA adj. 

|| 1. Cansat, fatigat; cast. cansado. Me trop tot las e tot flac a contrastar a la mala custuma, Llull Cont. 40, 29. Vench com a hom las, e fo magre e descolorit per lo trebayl de sos pensaments, Llull Gentil 12. Trobant-me las, retret e sol, Martí Garcia (Cançon. Univ. 220). Ella ginyà... mostrar-se prenys; dix: Sent-me lassa, Spill 4738. Cauen els homes extenuats i lassos, Alcover Poem. Bíbl. 71. 

|| 2. ant. Infeliç, desgraciat; cast. infeliz, pobre. Yo'n sé, lasse!, de hun compare | que n'ach trenta, Coll. dames 506. S'usava molt en exclamacions, en combinació amb les interjeccions ah i ai (ai las!, ah las!, com en francès hélas) i acompanyat d'altres adjectius indicadors de la mateixa idea de ‘infeliç’ (las mesquí, las catiu, lassa trista, etc.). Ha las mesquí!, Llull Gentil 7. Aloma dix: Ah lassa, cativa!,Llull Blanq. 8. Las, caytiu, mal huirat, Graal 67. Lo haraut se mesclà en les noues e dix:—Ay las, e com serà gran dan...!, Curial, i, 14. E respòs:—A, las de mi! e quant la veuré yo?, ibid. i, 27. O las mesquí, e son stat omaer de mon pare, Eximplis, ii, 323. Lassa, trista! què faria?, Coll. dames 704. Denunciam lo mal novell, | ay lassa, de mon fillet bell, Cobles Passió.

    Var. ort.: laz (Anim. caçar 61); laç (Massó Croq. 127).

    Var. form.: llas ( || 1: Hac a romanir llas e hujat o fort affeblit, Desclot Cròn., c. 168; Entreforçat me trobe llas; | no vaig envant ne torn atràs, Ausiàs March cxxvii.— || 2: Has de entendre que jo, llas, prenguí muller, Vent. Pel. 17; Oh llas mesquí! yo què faré?, doc. a. 1639, Archivo, iv, 206; O trist de mi! o llas de mi!, Alcover Rond. ii, 211).

    Etim.: del llatí lassu, ‘cansat’. La forma las és un cultisme, i la forma llas és popular; però actualment tant una forma com l'altra s'usen només literàriament.

2. LAS, LASSA adj. 

Fluix, amollit; mancat de força; cast. laxo, flojo. Los stómachs de alguns són molt humits, laços e fluxos, Albert G., Ques. 12. Qui us feu parir verge sens esser lassa, Anònim (Cançon. Univ. 245). Cauen-li lassos esquena avall, Ruyra Parada 84. Els brancams dels arbres, lassos i despullats, Ramis Clar. 52.

    Etim.: sembla pres del llatí laxu, mat. sign., si és que no sia una aplicació secundària del las de l'article anterior.

3. LAS m., grafia ant.: 

V. llaç.

4. LAS ant., 

grafia aglutinada del pronom femení la i del reflexiu se (=la's). Si pres la ditá corona e las posà al coll, Genebreda Cons. 10.

5. LAS ant. 

grafia aglutinada del pronom personal la o lo i del verb haver en segona persona singular del present d'indicatiu (=l'has). Posar las al foch ab un·xich d'aygua ros, Flos medic. 191.

Tant de bo hagués ventat damunt d'ell, quan jeia dins el bany, el cop de l'espasa ja brandida! Ai lassa!, jo no sabia aleshores el que sé avui!  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 23.].

LEPRA f.

Malaltia crònica, infecciosa, produïda per un microbi específic (Bacillus leprae) i caracteritzada per nòduls tuberculosos, ulceracions i insensibilitat de la pell; cast. lepra. Lo porch és subjecte a la lepra per la sua gordesa, Agustí Secr. 171.

    Fon.: lépɾə (Barc., Palma); lépɾa (Val.).

    Sinòn.: llebrosia, mesellia.

    Etim.: pres del llatí lepra, mat. sign.

Alçant se d'un bot, aquest s'obrí pas i calgué que durant un minut sencer afirmés i assegurés que només s'havia ennuegat de vi i que tot seguit li passaria la tos, mentre els altres s'adonaven, finalment, que, tot l'enrenou, l'havia mogut aquella lepra de Maria Nikitixna.  [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 163.]. 

LERI-LERI adv. 

|| 1. A punt, molt en perill o proximitat (d'esdevenir-se una cosa); cast. a punto.«No és pas acabada la casa, però està leri-leri». «Ha estat leri-leri de caure daltabaix». «Encara no són les tres, però estan leri-leri». Es cor li bat, però està encara leri-leri de morir, Ruyra Pinya, ii, 226. Me posaren leri-leri de veure'm encartat militarment, Collell Fadrin. 63. «¿Hi ha una hora d'aquí a Sabadell?—Sí, leri-leri» (=poc més o menys; aproximadament). 

|| 2. A punt de morir; molt malament de salut; en perill de mort (Penedès, Camp de Tarr.). «El malalt està leri-leri».

    Fon.: lɛɾilέɾi (or.).

(Era una broma: ja he parlat d'aquell gegant obac amb maixelles de cavall. Va anar leri-leri que no em matés d'avorriment explicant-me les seves impressions de Suïssa durant un te per a pares d'alumnes que no sé situar exactament al calendari.) [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 188.].

I es posaren a comparar. En Jaumic Paiol era un minyó com cal, dels millors hereuets del terme i sense una boca a tapar, puix no tenia ningú de família; però estava lerileri de la trentena, era esprimatxat i caragroc, amb els ulls enfonsats i les galtes xuclades, com si patís d'algun gam ocult. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 194).

Encara el sol estava leri-leri, si es pon, no es pon... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 37).

LIGI

En el dret feudal, dit de l’homenatge d’un vassall que jurava fidelitat absoluta al seu senyor, amb vincles més forts que els de l’homenatge ordinari (home ligi, feu ligi).

Originàriament, la paraula era emprada per a designar el senyor que rebia vassallatge absolut (dominus ligius). (ENLLAÇ)

—Reina —digué Tristany—, ¿per qué m'heu apellat senyor? ¿No sóc el vostre home ligi, al contrari, el vostre vassall, per reverenciar-vos, servir-vos i amar-vos com a reina meya i meya dama? [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 23.].

—De bon grat jo us serviré, senyor —respongué Tristany—, com a vostre arper, vostre munter i vostre home ligi.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 5.].

LIPSANOTECA

Lipsanoteca és un recipient amb tapa utilitzat per contenir petites relíquies durant el període romànic. Solen estar tallades en fusta. La decoració presenta faixes horitzontals policromades, amb motius geomètrics o atàurics (dissenys vegetals) i fins i tot inscripcions incises en caràcters cúfics. Presenten diferents estructures:

• • Ovoide, amb cares tornejades i secció cilíndrica, tapa cònica i nansa tornejada

  • Rectangular, amb tapa lliscant o d'encaix.

  • Cilíndrica, amb tapa d'encaix.

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Lipsanoteca)

Lipsanoteca de Brescia, procedència de la imatge: ENLLAÇ

La lipsanoteca de Taüll, excipient de fusta policromada per posar-hi relíquies. (Agnès Rotger - Jordi Camps. Els mecenes del Romànic. Art. revista Sàpiens, núm. 141, abril, 2014. Pàg. 28.).

Lipsanoteca de Taüll. Procedència de la imatge: ENLLAÇ

1. LLACA f. 

Llot dipositat en el terreny per una gran pluja o rierada (Benavarre, Tamarit de la L.); cast. lodo, tarquín.

    Fon.: ʎáka (Ribagorça).

    Etim.: derivat femení de llac (V. llac || 4).

2. LLACA f. 

Renglera de ceps o de llegums sembrats (pir-or.); cast. tira. I else fas ben llaurar? Quant de relles per llaca?,Saisset Bignas 38. Lo bou valent i que mai flaca, | sota el sol que cau a gran raig, | amb el boer seguir la llaca, ibid. 29.

    Fon.: ʎákə (Rosselló, Conflent).

    Etim.: del provençal laca, ‘terra remoguda, rengle de llegums’ (cf. Mistral Tres., s. v. laco).

3. LLACA f. 

Pedra fullosa, argilenca (Porreres).

4. LLACA f. 

Betum format de calç, oli, sang i altres ingredients, que serveix per a embetumar i ajuntar trencadures de recipients o de conductes de líquids; cast. zulaque. A la canonada del sortidor hi ha un canó foradat tapat ab un tap de suro y llaca, doc. segle XVIII (Aguiló Dicc.).

    Etim.: de l'àrab sulāqa ‘betum’, probablement per intermedi del castellà zulaque.

LLAÇA f. 

|| 1. Garra de la pota del ruc (Bonansa, Esterri). 

|| 2. Sofraja (Vall d'Àneu); cast. corva.

    Fon.: ʎása (Ribagorça, Esterri).

    Etim.: probablement forma fem. de llaç.

Els seus pares, mig pescaires mig vinyaters, com tothom a Banyuls, li havien explicat que no podrien pagar-li estudis. Aristide Maillol, el banyulenc més famós, li trobava disposicions per al dibuix. Li havia donat lliçons gratuïtes al puig del Mas i havia proposat als pares d'endur-se'l a París per formar-lo. Els Vidal havien tingut por que la fal·lera de l'artista per les minyones ancudes dissimulés una tirada menys confessable. El petit Robert no volia seguir la llaca. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 17.).

LLADELLA f. 

|| 1. Insecte de la família dels pedicúlids, espècie Phthirius pubis, que viu paràsit en les parts peloses del cos humà (fora del cap); cast. ladilla. «Déu en el món va posar | xinxes, lladelles i pois, | i ses puces a tortois | per càstig del cristià» (cançó pop. Mall.). 

|| 2. ant. Nom valencià d'un peix o crustaci. Lagostes, branques, lop màntol, sépies, polps, rajades, scrites, ledella, maienca, cranchs, doc. a. 1324 (Archivo, i, 367).

|| 3. fig. Persona importuna, que molesta per la seva insistència (Mall.).

    Var. form. dial.: gadella.

    Fon.: ʎəðéʎə (or., bal.); ʎaðéʎɛ (occ.); ʎaéʎa (val.); ɟəðéʎə (Palma, Manacor).

    Intens.: lladelleta; lladellassa; lladellota; lladellot.

    Sinòn.: || 1, cabra.

    Etim.: segons Meyer-Lübke (ZRPh, xxxi, 700), del llatí *blatella, variant deblattŭla, diminutiu de blatta ‘escarabatera’. No apareix clara l'evolució fonètica del grup inicial bl- a ll-; tal vegada calgui regonèixer-hi, seguint l'opinió de Salvioni (ZRPh,xxxii, 736), la influència del llatí latus ‘ample’ i suposar una forma *latella formada pel creuament de blatta amb latus. Sembla afavorir aquesta teoria la denominaciópiogu ladu amb què el logudorès designa la lladella, i que no és més que un pedŭcŭlu latu, ‘poll ample’.

Tot això sense comptar les mosques, que evidentment -com que són animals- també tenen ànima i van al cel, un cop mortes. Igual que els polls, i les cabres o  lladelles. I els microbis. I els bacteris. (Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs.).

Vam sortir amb un trinxeraire i amb un altre bufat que duia un gatet a sota el braç. Miolava entre nosaltres dos... No podia avançar gaire de pressa... Vaig recular cap al bar del costat... travessant la porta de batents... Em vaig esperar al banc... arrambat a la paret, que tornés... amb tota la resta de borratxons... Hi havia grapats de femelles, amb xambretes, plomes i boines, amb barrets de palla d'ales dures... Totes parlaven com animalons... amb grans lladrucs i rots entravessats... Eren gossos, tigres, llops, lladelles... Esgarrapaven...  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 166].

Lladella (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

LLAGASTA f. 

|| 1. Insecte paràsit del bestiar de llana i dels gossos, de l'espècie Melophagus ovinus (Conflent, Empordà, Guilleries, Vallès); cast. garrapata. Arrapar-se oAgafar-se com una llagasta: agafar-se molt fort. Arrapant-se com llagastas a les parets, Casellas Sots 35. 

|| 2. Grumoll o bocí de carn innecessària que ha quedat a les peces de sola després d'arreglades i estirades (Igualada). Tallar llagastes: feina d'adober, consistent a escapçar els dits grumolls o bocins de carn sobrers de les peces de sola. 

|| 3. pl. Planta de la família de les compostes, espècie Xanthium spinosum(Masclans Pl. 141); cast. cachurrera menor (V. floravia).

    Fon.: ʎəɣástə (or.).

    Etim.: incerta. Es un mot que té formes paral·leles en el gascó lagast, provençallangasto, basc lakasta. Schuchardt referia aquests mots al llatí locusta, ‘llagost’; però com observa Rohlfs Gasc. 32, no es comprèn què puguin tenir de comú aquests dos animals, la paparra i la llagosta, i ell proposa com a origen de llagastael basc lakasta, així com tenen també origen èuscar altres denominacions de la paparra.

Llagasta (procedència de la imatge: enllaç)

Així passaven de vegades hores i hores... però tan bon punt lladrava un gos bo i rascant prop d'una bardissa o d'un matoll de roldó, saltava el vell com una llagasta cap al seti de la fressa, i amb un cop d'ull ne tenia prou per a reconèixer el paratge. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 19).

I, és clar, així que la nova de la xefla va esbombar-se per entre la caterva dels veremadors, cames ajudeu-mel, varen córrer tots cap a la plaça Gran, tirant-se com llagastes els uns sobre els altres per poder ésser dels primers. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 171.).

 A Carlov tampoc agradava tenir la Greta allà sota, «agafada al sagal com una llagasta». Per això va sortir corrent de la dispesa, sense esmorzar. Carlov mai va dir Greta, mai va acceptar que existís una Greta.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 65.).

LLANGOR f. 

Estat de decaïment prolongat; manca persistent de vitalitat; cast. languidez. Un home per paraules demostra ses langors e sos trabays, Llull Cont. 131. Hauràs paciència si't doble tes langors?, Llull Amic e Amat, metàf. 9. No menys per langor de les ànimes que dels corses savi deu esser metge, Ordin. Palat. 134. Sana en mi totes aquestes langors de la mia ànima, Oliver Exc. 70. L'aymant sent la llangor deliciosa, Carner Sonets 89.

    Fon.: ʎəŋgóɾ (Barc., Palma); ʎaŋgóɾ (Val.). Es paraula arcaica, no usada en el llenguatge quotidià, però reintroduïda en el literari.

    Etim.: pres del llatí languōre, mat. sign.

M'he ficat al llit mil vegades a casa meva imaginant que em trairien i m'assassinarien aquella nit mateixa, negociant amb la fortuna que fos sense esglai i sense llangor. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 196.].

Rescaten el llangorós Ed, que està estirat de qualsevol manera sobre la grava amb forts dolors (però encara conscient, encara amb prou control per explicar un parell d'acudits mentre l'entren al taxi), i van cap a l'hospital. [Paul Auster. La nit de l'oracle (Oracle Night, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429759075. 251 p. P. 108.].

LLAMBREJAR v. intr. 

Brillar intensament; emetre raigs de llum per reflexió; cast. brillar, relucir. «La vostra cara llambreja; | jo no sé què us hi posau; | feis estar en pecat mortal | es fadrí que vos festeja» (cançó pop. Mall.). Los ferros de llansa, ferits d'es sol, llambretjavan, Aguiló Poes. 237. Per allí dalt tot llambrejava, Colom Nerto 146. Especialment: a) Emetre una llum fosforescent les aigües, produïda pel plàncton.

    Fon.: ʎəmbɾəʒá (eiv.); ʎəmbɾəʤá (mall., men.).

    Etim.: de la mateixa arrel que llambregar, amb diferent sufix.

El fet era llambregar la Roda-soques, encara que només fos de rellisquentes. N'havien sentir a parlar tant, que per a veure-la es delien... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 85.).

Llambregada

D'una llambregada va fer-se càrrec de la situació a coberta i se n'anà corrents. Un cop a baix, va veure a desgrat seu que el passadís que li hauria escurçat considerablement el camí era tancat i barrat, segurament a causa del desembarca ment de tots els passatgers, i va haver de baixar i pujar escales que se succeïen unes a les altres sens fi, recórrer passadissos que contínuament canviaven de direcció, travessar una cambra buida amb un escriptori abandonat, i busca que buscaràs fins que real ment es va perdre, perquè aquest camí només l'havia fet un o dos cops, i sempre amb altra gent. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 7.].

LLAMPADA f. 

|| 1. Flamarada ràpida, momentània (Maestrat). Clapes de sang passaren com llampades davant de mos ulls, Vayreda Puny. 265. 

|| 2. Caiguda de llamp; acte de ferir el llamp; cast. rayo. Espalmat D. Ramon, com si una llampada l'hagués ferit, Pons Com an., 82. 

|| 3. fig. a) Ullada ràpida i obliqua (mall.); cast. reojo. «Només l'he vist de llampada». Tirar de llampada: disparar un caçador a un animal que sols es veu passar un instant per entre els arbres o les mates.—b) Moment, estona curtíssima; acció molt ràpida (mall.). «Si m'ajudes, ho farem en una llampada». Passar de llampada: passar molt de pressa.—c) Tocada lleugera, tot just fregant; cast. roce.«Dien que s'havien gelat les ametles; però no ha sigut més que una llampada que n'ha deixat moltes de bones, encara» (Tortosa). 

|| 4. Llepada; acte d'agafar amb la llengua (Benassal); cast. lenguarada. «Ha pegat una llampada a la cullera». 

|| 5. Porció de cosa líquida o pastosa que fa taca (Calasseit, Tortosa); cast.manchón, pintarrajo. «Portes una llampada d'oli a la roba».

    Fon.: ʎəmpáðə (mall.); ʎampáða (Calasseit, Tortosa); ʎampá (Maestrat).

    Etim.: derivat de llamp.

Sovint cantussejava Maia Kristalínskaia, la meva preferida: «Per què tanta i per a mi sola?». Anava llampada per la vida i ara em sap greu no recordar-ho tot; és veritat, mai no seré tan com aleshores. Per a estimar es necessiten moltes forces una altra dona. [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 173.].

LLAMPURNAMENT m. 

Lluentor, resplendor (Vic); cast. brillo.

• Centelleig

»Caminava amb passes mesurades, embolicada amb una roba de l'afiles i serrells, trepitjant la terra orgullosament amb una lleugera dringadissa i un llampurneig de bàrbars ornaments.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 116.].

Llampurneigs

La feina tenia la solemnitat d'un ritual, també perquè s'allargava fins al matí, i les últimes hores duien el silenci: els nens s'esmunyien per la porteta estreta, es torraven amb l'escalfor, s'embriagaven amb el perfum del pa i de les tiges de llentiscle ardents, embadalits pels llampurneigs de les flames sobre les parets fumades, però també una mica acoquinats per aquelles dones treballadores que eren minyones. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 56.].

LLANUT, -UDA adj. 

|| 1. Que té llana; cast. lanudo. Un bestiar llanut, Alcover Poem. Bíbl. 44. 

|| 2. fig. Curt d'enteniment; ignorant i excessivament crèdul; cast. lanudo, zote.Aquests brètols que em motegen de llanut i d'apagallums, Ruyra Parada 114.Esser més llanut que el marrà gros: esser molt beneitot (Olot); a) S'ha dit especialment dels reaccionaris en política. Altra de les modas que li deixaren més llevat, fou la d'uns pomets de margaridoyas que las afiliadas al carlisme's posavan al pit... «Alsa noy, sembla que dóna això dels llanuts!» exclamavan els vehins entussiasmats ab la República, Pons Auca 22.

    Fon.: ʎənút (or., bal.); ʎanút (occ., val.).

Havia estat ben llanut, de prendre-se'l seriosament des del principi. Ho havia fet principalment perquè un amic seu de qui es fiava  li n’havia donat exemple; però ara resultava que el seu amic (era Paul Muniment, per cert) sempre havia considerat que els homes que hi anaven eren un grapat de pastifes, i ho intentava amb ells, només per intentar-ho tot.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàgs. 249-250.].

LLAPINOT

Encara no sabia de lletra i L'oftalmòleg alsacià m'ensenyava dibuixos d'ocellets que sortien d'una gàbia, hi entraven o s'hi quedaven. A vegades, un llapinot sallia d'un cau. Aquell conillet reia mentre els ocellots conservaven un posat seriós. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 119.).

1. LLATA f. 

Trena de brins de cànem, d'espart, de palma, de jonc, etc., de forma aplanada, que serveix per a fer estores, senalles, soles d'espardenya, capells, etc.; cast. pleita, crezneja (d'espart), lía (de jonc). Quatre stores de lata d'espart, doc. a. 1417 (BSAL, x, 226). Lo fer obrar... lates d'estores... als catius fien, Spill 7532.Tota sort de llata de espart, Tar. preus 80. Es al·lots escoltaven es mal temps i sa mare i son pare feien llata, Rond. Eiv. 61. Tant hòmens com dones, treballant tots los dies sense parar en la llata d'espart, Martí G. Tip. mod. i, 7.

    Fon.: ʎátə (or., bal.); ʎátɛ (Ll.); ʎáta (Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Al.); ʎátɾə(mall.).

    Etim.: incerta. Tal vegada sia la mateixa de llata art. 2, però no es veu gens clar. També sembla relacionable llata amb el sinònim castellà pleita, però potser la semblança entre ambdós mots sigui purament casual.

2. LLATA f. 

|| 1. ant. Llauna; làmina de metall; cast. lata. La qual barcella deu esser fassida per totes les ores de la barcella de lates de ferre, Cost. Tort. IX, xv, 7. Es cuberta la beyna de la dita spasa de lata d'argent daurada ab diverses fulles e senyals reyals, Inv. Anfós V, 161. 

|| 2. Barra o estaca relativament prima; cast. barra, estaca. Serà la gàbia de llates o barres ben espesses, Agustí Secr. 158. Especialment: a) Branca prima i dreta, però flexible (Rosselló, Pallars, Ribagorça). «Tenia una llata i me'n va donar una flissada que encara me'n senti!»

|| 3. Cadascuna de les peces de fusta rectes i estretes que es posen damunt les bigues o cairats, en sentit perpendicular a aquests, i serveixen per a sostenir les teules (Empordà, Garrotxa, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Costa de Llevant, Vallès, Barc., Solsona, Ribagorça, Conca de Tremp, Garrigues, Camp de Tarr., Tortosa); cast. lata, abitaque, cuartón, cabio. De la manobra de l'alberch liure lo maestre de pedra de la obra tantes bigues, lates, fulla, rajola e permòdols que basten a la cuberta sobirana de la torre, doc. a. 1367 (Aguiló Dicc.). Dues plegues de fusta entre posts e lates, doc. a. 1523 (Alòs Inv. 36). Lo tuguri un colp refet li demana una coberta de llates i cabirons, Verdaguer Fug. 70. Llata barcelonina: la que resulta de tallar pel mig i en sentit longitudinal les trossades d'un arbre, de manera que és plana d'un costat i corba de l'altre. 

|| 4. nàut. Peça de fusta o de ferro que va posada de babord a estribord i serveix, combinada amb les altres, per a sostenir les taules de la coberta; ve a esser un bau, però més prim que els ordinaris (Barc., Mall.); cast. lata. 

|| 5. Cadascun dels pals perpendiculars de les barreres (Centelles, ap. BDC, xx,188). 

|| 6. Bastó amb un ganxo o petita forca a un extrem, que serveix generalment per a fer abaixar les branques dels arbres i collir-ne la fruita (Gil, ap. BDC, xx, 188). 

|| 7. Canya de pescar (Vall de Cardós). 

|| 8. Tall de carn de damunt l'espatlla del bou (Barc., Manresa, Gir.); cast.espaldilla. Llata gruixuda: la carn de la part exterior de l'espatlla. Llata prima: la carn de la part interior de l'espatlla. 

|| 9. Excrescència plana que es congria en la cama del cavall. Lata és una malaltia que's fa en la cama del cavall, e és tal e feta de allò mateix que és fet lo sobrehos, exceptat que's fa plana e se estén per lo braç, Dieç Menesc. ii, 66.

Llata: a) topon. Barra, estaca? Té lo laudari de Querol del mig del Pont cerdà..., fins a la lata d'Irevals, doc. segle XIV (Priv. Ordin. Valls Pir. 350).Pont de Llates: pont situat damunt el Tet, en terme de La Perxa (Rosselló).—b) Llin. existent a Barc., Urtg, Vilallobent, etc. Hi ha la variant Llates o Llatas,a Barc., Cassà de la Selva, Alaquàs, etc.

    Fon.: ʎátə (or.); ʎátɛ (Tremp, Ll., Urgell); ʎáta (Esterri, Pont de S., Tortosa).

    Etim.: del germànic o cèltic latta, ‘llauna’, ‘estaca’ (cf. Meyer-Lübke REW 4933).

3. LLATA f. 

Lata, recipient de llauna (Tortosa, País Valencià).

    Etim.: del cast. lata, mat. sign.

Retorn a la producció artesanal

MUSEU DE LA PAUMA Mas de Barberans recupera el patrimoni etnològic de l'Ebre

Abans de la generalització dels materials barats d’origen químic com ara el plàstic, la fabricació d'infinitat de productes quotidians passava per la transformació directa d’elements d'origen natural. És el cas del treball del margalló o pauma, nom amb què es coneix a les Terres de l'Ebre aquesta planta. Un cop assecades i degudament tractades les seves fulles, el material resultant, la llata, s’utilitzava per a la fabricació d'objectes que requerien a la vegada resistència i flexibilitat: estores, cabassos o sàrries.

LLEGAT CISTELLER

A la zona de l'actual Parc Natural dels Ports, quatre pobles estaven especialitzats en aquest tipus de producció (Alfara de Carles, els Reguers, Paüls i Mas de Barberans) fins que a la dècada del 1960, com tantes altres activitats tradicionals, va caure en desús. L'any 2010, després de dur a terme diverses recerques sobre el tema, es va obrir el Museu de la Pauma a Mas de Barberans. L’arquitecte ampostí Òscar Benet va dissenyar a aquest efecte un edifici singular del qual destaquem la façana, que reprodueix amb pedra d'Ulldecona el trenat d'una llata. Al seu interior, l’exposició permanent es divideix entre la planta baixa, on es mostra el procés que va de la planta al al teixit, i la superior, on s'expliquen les particularitats de cada poble quant a la manera de treballar i de comercialitzar, i també els diferents destins de les peces. La Sala Tallers és un espai polivalent que acull, entre altres activitats, els cursos de cistelleria i de treball de la pauma, un aspecte essencial per a un museu de patrimoni immaterial com aquest.  ROGER COSTA (Article revista Sapiens, núm. 151, gener 2015, pàg. 74)

Aviat serà de dia. Em sentiré alleujat quan el sol foragitarà les ombres del sostre. Ja els seus primers raigs es posen damunt les llates del parquet i damunt els llibres de la biblioteca de Rocroy.  [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 68.].

LLATZÈRIA f.

Misèria extrema, gran brutícia, aflicció de tota mena; cast. laceria. Moltes voltes cové sostenir treball e latzèria, doc. a. 1466 (ap. Aguiló Dicc.). De vostra llatzèria no vull rebre el frech, Ruyra País 95.

    Fon.: ʎəʣέɾiə (or.).

    Etim.: derivat de Llàtzer. 

Llatzèries

Va eludir-me fàcilment, i va dir:

-Calmeu-vos! Us prego que m'escolteu, abans de descarregar el vostre odi en el meu cap maleït. ¿Que no he patit encara prou, que voleu incrementar les meves llatzèries? Estimo la vida, encara que sigui tan sols una acumulació d'angoixes, i la defensaré. Recordeu que m'heu fet més poderós que vós mateix: la meva alçada és superior a la vostra, i les meves articulacions més flexibles. Però no sento pas temptacions de rebel·lar-me. Sóc criatura vostra, i seré fins i tot mansoi i dòcil davant del meu senyor i rei, si compliu la vostra part, la part que em deveu. Ah, Frankenstein, no sigueu just amb tots els altres i injust només amb mi; és amb mi amb qui heu de ser no solament més just, sinó més clement i afectuós, Recordeu que sóc creació vostra; hauria de ser el vostre Adam, però més aviat sóc l'àngel caigut; m'heu privat de l'alegria sense haver comès cap mal. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 88.].

LLAVORADA f.

Conjunt o gran quantitat de llavor. 

Llavorada

Un gargot fet amb llapis. I també hi ha unes quantes fotografies. La fotografia de casament: un retrat convencional, del 1880, on la jove esposa apareix asseguda en una cadira llavorada d'estudi, amb les mans esteses damunt la falda, els cabells tirats cap enrere, aixafats, i un posat inexpressiu. I ell, un home ben plantat no es pot negar-, de metre noranta, dret darrere d'ella, amb la mà esquerra alçada cap al lòbul de l'orella, com si se l'estirés o se'l gratés. Va ser el fotògraf qui li va dir que joguinegés amb l'orella d'aquella manera? [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 91.].

LLAVORER m. 

Mascle destinat a la reproducció (Pobla de L., Plana de Vic.); cast. semental.

Llavorer: llin. existent a Barc., Alcover, Tarr., Valls, etc.

    Etim.: derivat de llavor.

«Totes aquestes persones de qui vostè amb tanta freqüència ens parla no s'estaven mai de res, ja ho comencem a entendre», esclafia la senyora Tecleta Marigó. «Eren uns cavalls llavorers i unes eugues de pura sag ve-li aquí.» (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 94.).

LLEBROSIA f. 

|| 1. Lepra. Fo guarit de la sua lebrosia, Llull Arbre Sc. ii, 347. Tals viandes mesclades engendren lebrosia perque corrompen la sanch, Albert G., Ques. 13. Axís que l'aygua ha tocat | la llebrosia s'escrosta, Verdaguer Fug. 38. 

|| 2. fig., hiperb. Molta brutor (Son Servera). «Aquest al·lot té llebrosia» (paràsits, brutícia extremada). «Som entrat dins aquell casull, i allò és una llebrosia».

    Fon.: ʎəβɾuzíə (or.); ʎəβɾozíə (mall.).

    Etim.: derivat de llebrós.

Representació catòlica de Jesús guarint un llebrós

L'home ja sentia l'anticipat horror del suplici que fóra 226 el seu viure. Ja veia la nafra repugnant estenent-se lenta­ment, rosegant-li el llavi de primer, la gaita més enda­vant, fins a convertir-li tota la cara en espantosa llebro­sia. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 227.).

Llavors va ser bella cosa de veure els llebrosos com es deseixien de les capes, com s'emperpalen amb els peus malalts, i bufen, criden, branden les crosses: l'un amenaça i l'altre rondina. Però repugnava a Tristany de colpir-los; els contaires pretenen que Tristany atuí Ivany: és dir vilania; no, era massa valent per occir aquella patu­leia. Però Gorvenal, havent arrencat un tany cepat d'alzina, el vena sobre el crani d'Ivany: la sang negra brollà i corregué fins als seus peus diformes. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 46.].

LLEBROT m.

Llebre mascle; cast. lebrón.

    Fon.: ʎəβɾɔ́t (or., bal.); ʎeβɾɔ́t (occ., val.). 

Llebrot

Sortia de la meva fossa per parlar amb ell; li oferia mig toscà, que s'afanyava a encendre, ficant-lo en un broquet ennegrit pels anys, fet amb la porta posterior dreta d'un llebrot. Es recolzava a l'aixada (sempre excavava noves fosses) i s'ajupia a recollir de terra l'omoplat d'un cristià; el tenia una estona a la mà, mentre parlava, i, finalment, el llançava en un racó. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 69.].

LLEGUT, -UDA adj. ant. 

Lícit. No és cosa leguda que hom aucia a si mateix, Llull Cavall. 15. Los negocis de la dita confraria leguts e justament a aquella incumbens, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 246). Algun frau o altra cosa sinistra o qui no fos leguda de fer, doc. a. 1407 (Botet Mon. iii, 398).

    Etim.: part. pass. de lleure.

Deia, doncs, no fa gaire, que estant plantat en la mina mes pregona d'aquest nou metall no sols estic privat de gran familiaritat amb gent d'altres costums que els meus i d'altres opinions, mitjançant les quals ells es mantenen units amb un nus que refusa tot altre nus, sinó també no em trobo sense perill enmig d'aquells als quals tot els es igualment llegut, i la major part dels quals no pot d'ara endavant empitjorar llur cas envers la nostra justícia, i dels quals neix l'extremat grau de llicencia. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 191.].

LLEIXIVER m.

|| 1. Bugader; cossi per a rentar amb lleixiu; cast. tina. Un lexiuer trencat, doc. a. 1523 (Alós Inv. 33).

|| 2. Fabricant o venedor de lleixiu; cast. lejiero. 

Lleixiver

Fins i tot ara, mentre estén la bugada, es fon de desig, però de què? «Abraça'm», diu als llençols i les coixineres que degoten, «estreny-me». Però ho diu apagadament, sense esperança. Ara ja està buit, el cubell de la bugada, un lleixiver de fusta dipositat damunt un roc que aflora. Sobre el seu cap, el cel és ample i blau; li produeix vertigen mirar enlaire. Sent una pessigada als narius, i llavors es fica la mà a la butxaca del davantal per agafar el mocador. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 23.].

LLEIR m. ant. 

Lleer. A aquell peccador vénc mort sobtana e no hac leir que's penedís, Llull Sta. Mar. 40.

Escriure no em desagrada, és una altra de les ma­neres de matar el temps, i durant molts anys he dut, quan em lleia, una mena de dietari...(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 139.).

1. LLÉMENA f.

|| 1. Ou de poll del cap (or., occ., val.); cast. liendre.

|| 2. Ous d'abella (Morella).

|| 3.   Bolet de l'espècie Hydnum repandum, que és blanc per damunt i groc per sota, petit, amb cama molt escassa, molt bo per a menjar (Vallès, Vendrell, Camp de Tarr.).

|| 4. Defecte de tissatge consistent en petites bastes d'ordit o de trama que apareixen en la roba a causa d'un funcionament defectuós de la maquineta de lliços amb què s'han fabricat (Barc.).

    Refr.

—«Poll amb poll, llémena cria» (Val.).

    Fon.: ʎémənə (St. Feliu de P., Barc., Vallès, Camp de Tarr.); ʎémena (Tortosa, País Valencià).

    Var. form.: llema, lleme, llémec, llemen.

    Etim.: de lleme(n), amb una -a final que sembla un reforç de forma femenina, degut al gènere femení del mot. En les localitats on no s'ha aplicat aquesta -a final, el mot llemen ha passat a esser masculí.

E no us pensets que sol d'ocells se tingués festa en aquell dia, ans null animal no hi fallia, que caminés o portés ales : vespes, abelles e cigales, verms, moscards, mosques e formigues, nadelles, xinxes, puces vives, llimacs, aranyes, escarbats, llémenes, polls. Tots ajustats en un aplec gint raonaven, menys los peixons, qui en mar nedaven:... (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 22.).

I aleshores va sentir tan plenament el fet indiscutible que la nena prima, esquerpa í valenta que discutia rudement el preu de la llissa, i la dona que era ara, que seguia un desconegut cap a una riba similar, constituïen una sola persona, la mateixa, amb un destí coherent i únic, que es va emocionar, satisfeta, pletòrica, i que va notar una coïssor als ulls i va oblidar la incertesa de la seva situació o més aviat aqueIlla precarietat va deixar de semblar-li tan greu en relació amb el fulgor exaltant d’aquella veritat.  [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 237.].

LLENDERADA f.

Cop de llendera; cast. cordelazo. Solien desxondir-los a llanderades, Ignor. 40.

LLENDERA f.

|| 1. Cordellina de cànem (Mall., Eiv.); cast. cordel. A Jaume Deyà per barbes e claus e landera ha bastret per la prossesó del Corpus, doc. a. 1498 (Hist. Sóller, ii, 419). Es necessari que las colladas tinguen a lo menos un gruix de una llandera, Fontanet Conró 39. Llendera de tambor: la cordellina més forta, que s'empra principalment per a fer corretjades. Llendera de perxa: cordellina de tres caps, més fluixa que la llendera de tambor (Mall.). Llendera de sa baldufa: la cordellina amb què la fan ballar. a) fig. «Voldria esser llendera | d'es rellotge d'es teu cor, | i així veuria jo | si tens s'amor vertadera» (cançó pop. Mall.).—b) especialment, la cordellina d'unes corretjades. «En Vermei diu an En Ros: | Ves alerta a sa llendera, | que aqueix qui mos ve darrera | saps que és de poc piadós!» (cançó de llaurar, Mall.).

|| 2. fig. Acte de tupar o de corregir severament (Mall.); cast. látigo. «Aquest al·lot ha de menester llendera». «Bé li he donat llendera, però no vol fer bonda!».

    Refr.

—«Fa més guaret una lliura de llendera que un sac de faves»: vol dir que perquè les bísties llaurin així com pertoca, cal fer ús de les corretjades (Mall.).

    Fon.: ʎəndéɾə (bal.).

    Intens.:—a) Augm.: llendereta, llenderina, llenderona.—b

Tem sobretot la humiliació, tem que no li da­vallin els calçons i els hi llevin i no els hi tornin i així, amb el cul a 1'aire, hagi d'anar-se'n cap a ca seva i son pare el recompensi amb una atupada de ca. Ja coneix les aspres llenderades del seu fuet, a les quals de cap manera no vol acostumar-se. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 94.).

LLENEGA f. 

|| 1. Bolet agaricaci de l'espècie Hygrophorus limacinus, negre i llepissós per damunt, blanc per sota, comestible i molt saborós (Vallès, Segarra, Cardona, Solsona, Bellpuig, Sta. Col. de Q., Tarr.). Llenega llarga: bolet de l'espècie Hygrophorus caprinus. Llenega blanca: bolet de l'espècie Tricholoma columbetta (Fabra Dicc. Gen.); bolet de l'espècie Hygrophorus eburneus (Masclans Pl. 141). 

|| 2. Llenegall. Al cim de la muntanya més alta o en el pregon d'una llenega insondable, Santamaria Vida 126.

    Fon.: ʎənέɣə (or.); ʎenéɣɛ (Bellpuig).

    Etim.: derivat postverbal de llenegar.

LLENEGADÍS, -ISSA adj. 

Que llenega fàcilment; cast. resbaladizo. Mon viure s'enriola | d'empendre el cap-avall llenegadís, Salvà Retorn 11.

    Fon.: ʎənəɣəðís (bal.); ʎənəɟəðís (Palma, Manacor).

Detesto un esperit esquerp i trist, que llenega per damunt els plaers de la vida i s'engrapa i es nodreix amb les dissorts; com les mosques, que no poden sostenir-se sobre un cos ben brunyit i ben allisat, i s'aferren i reposen en els llocs escabrosos i aspres; i com les ventoses que xuclen i cerquen la sang do­lenta.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 68.].

Per això vaig destapar-lo. I aparegué -me'n sentia creadora, ja que eren els meus ulls els que així el veien-, estatuari, perfecte. Els meus dits, com en un ritu, la llenegadissa dansa dels meus dits sobre la teva pell, tornaren a dibuixar els teus llavis i una per una les formes del teu cos. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 36.).

Aquest benestar i fluixa facilitat de fer que tot s'abaixi sota seu es enemiga de tota mena de plaer: es llenegar, això, no pas caminar; es dormir, no es pas viure.   [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 145.].

LLENGÜERADA f.

Flamarada a manera de llengua de foc. En llengarades de foch, Oller Pil. Pr. 174. 

Llengüera

Nota cinquena: el pler del text. Hi ha a Self-service -trèmol quan escric, com el cuiner que dóna una fórmula secreta, dos aprenents d'escriptor que tenen una complicitat pura: saben que volen ser unes fàbriques de plers literaris que, després d'una feina llengüera a consciència i d'un acabat exacte, queden ben a pler. Dos reescriptors de gargots, de borratxos, d'esborranys, dos cowboys que disparen contra els llocs comuns i els clixés, contra els automatismes i les idees dominadores, contra els llenguatges morts, dos cowboys que cavalquen plegats i de gust. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 57.).

LLENGUT, -UDA adj. 

|| 1. Que té la llengua grossa o llarga (men.). a) m. Ocell de l'espècie Iunx torquilla(Olot); cast. hormiguero, torcecuello. 

|| 2. Llenguerut; cast. charlador, lenguaraz. Guarde't de la dona vana e lenguda no escamp en les tues orelles verins de mort, Canals Carta, c. 58. La lengua y morros | restaren forros | a ser lenguda, Spill 10425. El més llengut increpa al minyó, Bergue Fables 87.

    Refr.

—«Més parla el mut que el llengut» (val.).

    Fon.: ʎəŋgút (or., bal.); ʎeŋgút (occ., val.).

    Intens.: llengudàs, -assa; llengudet, -eta; llengudot, -ota.

Li hauria agradat conèixer en Fermat.

Era un cony de llengut. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 723.].

LLEPACRESTES m. i f. 

Adulador servil; cast. lamedor. Gimo del Portal que era un japucer, un llapacrestes, un fajendís, Rond. de R. Val. 44.

    Fon.: ʎepəkɾέstəs (or.); ʎepakɾéstes (val.).

Es feia servir durant la Guerra del Francès. Em va seduir perquè és molt gràfica i suggeridora. Va caure en desús i es va substituir perllepaculs. Si no us voleu posar el cul a la boca, aquest adjectiu, amb els temps que corren, us servirà sovint. Un llepacrestes és aquell que n'ensabona a un altre per treure'n profit. (?)  (Quins mots salvaria? Molts dels mots salvats per les setanta personalitats que ha consultat El Punt Avui tenen una significació ètica i de valors humans. Els sons onomatopeics també fan seductores les paraules. Un valor del mot salvat és el suggeriment d'allò viscut. Jaume Vidal, article El Punt Avui, 23/04/13.).

Mai no he conegut ningú tan decadent. Llepacresta amb la jerarquia, el seu anticonformisme era més aparent que real. En tornar les vacances, baixàvem cap al migdia. Travessàvem de nit la meitat de Franca.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 322.).

LLÉPOL, LLÉPOLA adj.

I. || 1. Llaminer. Ja no deuria esser tan enfrú ni tan lépol per lo plaer que atroba menjant e bevent, Llull Cont. 129, 28. D'uns gats que y ha lépols me sembla que sia, Proc. olives 289. Al pedre la dolsa mel, | de la qual tan llépol fon, Llorente Versos, ii, 212.

|| 2. Molt agradable al gust; cast. apetitoso. Vianda llépola, menjar gormant, Lacavalleria Gazoph. «Les cireres són molt llépoles». «No hi ha res més llépol per als menuts que els caramels». Raïm llépol: raïm que es destina a esser menjat i no a fer-ne vi (Gandesa).

|| 3. Prompte per a pegar, per a escometre hostilment (Ulldecona). «Tens les mans molt llépoles»: tens les mans propenses a agredir.

II. m. Falca de ferro per a estellar soques (Binissalem).

    Loc.

—Més llépol que ses serps: es diu d'una persona molt llépola (Mall.).

    Fon.: ʎépuɫ (or., Sóller, men., eiv.); ʎépoɫ (occ., val., mall.).

    Etim.: derivat de llepar.

Ni tan sols convocant els records més admetents no aconseguí fer la son llépola, i, veient que era inútil anar-la a cercar perquè enlloc no la trobaria, s'aixecà disposat a encetar el dia amb el sol que despunta­va. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 62.).

Per això toca amb violència a la porta de Beatriu, que era sufi­cientment eixelebrada per encobeir qualsevol que li fos llépol.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 233.).

LLESTAR v. tr.

Escollir, triar (Rosselló, Capcir, Cerdanya, Conflent, Vallespir, Alt Empordà); cast. escoger. XIII pecias pannorum lestatz de Parisis, doc. a. 1307 (RLR, iv, 378). L'om qui té llibertat en allegir, crech no fa saviesa... si'l menysvalent és per ell may llestat, Masdovelles 141. Dix al rey de Nauarra que lestàs la sua part, Boades Feyts 248. Cercant, llestant, se'n va anar a raure | ab dues viudes que s'hi feyen de valent, Caseponce Faules 37. «Cresta me llesta, el cor me diu de prendre aquesta»: ho diuen els minyons jugant a endevinar dins quina de les dues mans tenen una cosa amagada (Ceret). «A les fosques, fruita i dona mai se tenen de llestar» (refr. Rosselló, Ripoll, ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: ʎəstá (pir-or.).

    Etim.: derivat de llesta.

Els dissabtes, quan no hi havia una reunió deis llobatons a l'església Saint-Paul, mirava «La une est á vous», programa reservat al jovent i presentat per Bernard Golay. La mainada telefonava a la centraleta de la televisió per llestar, o triar, les sérjes que volien espiar. La tarda solia comentar per un episodi de «Les évasions célébres» i s'acabava amb una aventura de Titi.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 123-124.).

En Villani ens va demanar de ressenyar oralment una obra filosò­fica. Vaig llestar La política d'Aristótil. La Sandra s'havia llegit Dé­sert de Le Clézio. Va barbotejar quatre burricades i en Villani li va donar un setze sobre vint mentre que jo vaig assolir amb prou feines la mitjana després d'una explicació rigorosa.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 203.).

LLESTAT, -ADA adj. 

Llest, eixerit (Tortosa). Quatre jugadors àgils i llestats, de músculs flexibles i nervis d'acer, Moreira Folkl. 252.

Com un adolescent del segle xix, l'Alain redactava un dietari on anotava les menuderies de la vida quotidiana amb consideracions més generals. Com a llengua d'expressió, havia llestat el català sense premeditar-ho. Igual que tots els principiants, s'aferrava a la norma. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 37.).

LLETSÓ (i ses var. llecsó, llicsó, lletissó, llensó). m.

|| 1.  Planta de la família de les compostes i del gènere Sonchus, principalment el Sonchus oleraceus, de tronc fistulós, fulles inferiors oblongues o pinnatífides, les caulinars auriculades, cabeçoles amb corimbes desiguals i terminals, aquenis ruats; es fa abundantment pels camps i vores de camins, i serveix d'aliment al bestiar i als conills; cast. cerraja, lechuguilla. Prin àloe e acàcia... e sia destemprat ab aygua de lecçons e mès en l'uyl, Alcoatí 82. Com l'ensiam de ruques y espinachs o llacsons y cosconilles, Vilanova Obres, ix, 11. Les altres espècies de Sonchus porten diferents adjectivacions al nom de lletsó: a) Lletsó petit, o de cadernera, o de paret: l'espècie Sonchus tenerrimus, de tronc dret i fistulós, fulles blanes, pinnatífides en segments quasi oposats, les caulinars amb el peciol eixamplat, cabeçoles en corimbe; cast. cerraja tierna.—b)

  Lletsó d'aigua: l'espècie Sonchus maritimus (Tarr.).—c) Lletsó punxós: l'espècie Sonchus asper (Tarr.). || 2. a) Lletsó de foc: planta de l'espècie Senecio vulgaris, de tronc dret, estriat, fistulós i ramós, fulles inferiors peciolades i les altres abraçadores, flors grogues, fulloles de l'involucre amb una taca negra en la punta; es troba a la vorera de camins i camps de Mallorca.—b)   Lletsó d'ase: planta de l'espècie Taraxacum officinale, de fulles runcinades, de lòbuls allançats-triangulars i fulloles de l'involucre reflexes; abunda en les altures dels Pirineus.

|| 3. fig. Escopinada, gargall (Llofriu).

Llicsons: nom satíric que es dóna als habitants de Tàrrega.

    Fon.: ʎəksó (Empordà, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); ʎetsó (Ribagorça); ʎeksó (val.); ʎiksó (Al.); ʎiʦó (Ribera de la Seu, Mall.); ʎəʦó (Mall.); ʎənsó (Men.); ʎətisú (Ribesaltes); ʎətisó (Olot, Viladrau).

    Var. ort. ant.: llapsó (Llapsons o llecsons: Sonchus, Pou Thes. puer. 36).

    Etim.: probablement d'una forma llatina *lactitiōne, derivada de lacte ‘llet’, com ho fa suposar la forma provençal laitissoun i la francesa laiteron, noms de la mateixa planta Sonchus (cf. Spitzer Lexik. 65).

Lletsó

Els lletsons van ser exterminats. saba es barrejaven amb el baf de la pinya.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 74.].

Hi havia Margitka, tota coqueta, amb un serrell i un vestit d'estiu escotat que deixava veure els seus pits, i el nen, de dos anys, rosset i dolç entre lletsons, damunt l'herba. No puc, vaig dir amb una veu feble. Però el que el mestre li ha dit no és cert. No menteixi, va dir Emöke, almenys no menteixi, si us plau. Jo no menteixo, vaig dir. [Josef Skvorecky. El saxo baix (Dvc legendy, trad. Monija Zgustová). Ed. Proa, Barcelona, 1988. ISBN: 8475882005. 154 pp. Pàg. 70.].

Durant un temps es va especular amb allò de la dona dels rosaris: la majoria de vells es decan­taven per la Tristana, una tal Tristana, «havia de ser per força la Tristana, que sempre collia lletsons per als conills allà sota el cementiri i que devia sentir que algú aventurava que la morta podria ser jueva, i ella, la Tristana, devia tenir aquella mena de prejudicis que abans ens ficaven al cap!». Per() també va circula; per darrere els envans, que això dels rosaris s'ho havia inventat el periodista de l'època i que la realitat podria molt ben ser una altra. Per exemple que la Tristana —que potser sí que estava tallant lletsons per als conills— va voler espiar aquella colla d'autoritats, metges forenses i guàrdies civils.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 142.).

Homer es va assabentar que les abelles prefereixen el lletsó a la flor de pomer, i era per això que es tallava el lletsó abans de portar les abelles a a la platja, al moll de Ray Kendall o a qualsevol nitre lloc. A més a més, a la pis­cina de Worthington s'haurien d'encarregar de Senior; Oliva procurava cada dia més que aquest es quedes a casa i que no anés al Club Haven. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 233.].

Ara en veu un de semblant, tota la serra que té davant per davant seu està cremada, no hi ha cap arbre sa, no més algunes herbes que s'atreveixen a rebrotar, lletsons i esbarzers.   (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 120.).

Quan Nil s'hi acostà, aixecà la vista del llibre i li va fer un somriure. S'estirà al seu costat i, amb la lliçó ben apresa de Dulaurier, començà a evocar les virtuts de les arrels de lletsó i dels banys de seient de gingebre. Nil no havia anat a Ceilan per lligar amb una alemanya vegetariana però després de totes aquelles setmanes en què només havia practicat el donjoanisme de les rúpies, li resultava agradable poder seduir. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 103.].

-Va, vinga —abans que pogués moure's, ella ja li havia posat el lletsó sota la barba. Va fer-se enrere i ella reia - Estigui's quiet!

Va mirar-li sota el mentó i va arrufar les celles.

-Què? —va dir ell.

-Quina vergonya, no està enamorat de ningú. 

-Sí que ho estic! 

-Doncs el lletsó diu que no. [Ray Bradbury. Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451, trad. J. Subirana). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2000. ISBN: 9728484370246. 232 p. P. 53.].

LLETUGA f.

|| 1.   Planta de la família de les compostes, de diferents espècies del gènere Lactuca, i principalment la Lactuca sativa, de tronc ramós, fulles radicals dretes, blanes, transovades, i les del tronc horitzontals acorades, i flors grogues; es conra en els horts i es menja com a enciam; cast. lechuga. Per lavor de spinachs e de juyvert e de ràuens e de cebes e de latugues, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 270). Ab such de letugues agrestes, Villena Vita Chr., c. 148. Los posareu davant letugues y raels de herbes, Alegre Transf. 121. Lletuga borda o de bosc: l'espècie Lactuca virosa, anomenada també enciam verinós. Lletuga flamenca: l'espècie Lactuca capitata, de fulles radicals còncaves abans de la floració, quasi rodones i bofegades, sense costelles, i tronc florit en forma de panolla; cast. lechuga repolluda. Lletuga rissada o reülla o tavellada: l'espècie Lactuca crispa, caracteritzada per la forma reülla de les seves fulles; cast. lechuga crespada.

|| 2. Lletuga de séquia: planta de l'espècie. Cirsium pyrenaicum (Flora Val. 40).

    Var. form.: lleituga (Sement de leytuga, Tres. pobr. 14); lletruga; lletua; llentuga.

    Refr.

—«Entre col i col, qualque lletuga»: es diu referint-se a coses que interrompen una sèrie d'altres coses homogènies, llevant-ne la monotonia.

    Fon.: ʎətúɣə (pir-or., or., bal.); ʎetúɣa (val.); ʎetɾúɣɛ (Ponts); ʎetɾúɣa (Ador); ʎəјtúɣə (Arles, Oleta, Ribesaltes); ʎetúa (Elx); ʎentúɣa (Cast.); ʎantúɣa (Tortosa).

    Intens.:—a) Augm.: lletugassa, lletugarra, lletugarrassa.—b) Dim.: lletugueta, lletuguetxa, lletuguel·la, lletugueua, lletuguiua, lletugona, lletugó, lletugoia, lletugarrina, lletuguina, lletuguí.—c) Pejor.: lletugota, lletugot.

    Etim.: del llatí lactūca, mat. sign.

Hi havia un xicot de cara seriosa, un jove de mirada digna i lenta, que ocupava tot sol l'altra tauleta petita, en un racó sota el televisor en marxa, i pareixia que els observava amb interès; mirava de tant en tant, amb aire desdenyós, els parroquians que mossegaven vigoro­sament, bevien àvidament, punxaven ou dur i lletuga amb les for­quilles, parlaven amb les bogues plenes tots alhora, reien, es torca­ven els llavis i demanaven els cafès o més vi. Salvador tingué la sensació que aquella cara altiva l'havia vista abans.(Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 84.).

La tia collí un parell de lletugeus, unes quantes cebetes tendres, una escarola, i un portant d'enciam,... (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 64.).

I, encara, cérvols, cérvoles, cabirols, daines, porcs senglars, llebres, conills i tota altra salvatgina; cabrits, anyells, vedells, moltons, bous, i moltes al tres viandes, tant rostides com bullides o en pasta, amb moltes i diverses espècies i salses, com salsa blanca, salsa negra, salsa grisa, camelina, pebrada, vinagre, verdjus, salsa verda, mostalla, naps, alls, cebes, cols, por ros, espinacs, lletugues, taronges i moltes al tres guises de salses, segons que a cada mena de carn es pertany. Així mateix dels peixos: esturions, salmons, truites, llampreses, pelaies, rogers, raps, barbs, escorpes, turbots, congres, mabres, lluços, carpes, perques, tenques, savoges, crancs, anguiles, i moltes altres i quasi infinides viandes i maneres de peixos, grossos i menuts.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 59.).

LLEUDA f. ant. 

Tribut que es pagava per l'entrada de mercaderies dins una vila o altre lloc; cast. lezda.Feu franchs de ters de leudes de honors per tria milia sols, doc. a. 1197 (Est. Univ. x, 186). No'n deu dar leuda, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 20). Fer e posar peatge e noua leuda al regne de Malorcha, doc. a. 1278 (BSAL, vii, 44).Tot mercader o altre hom qui pas moneda per lo pas del Voló o Cocliure... sia quiti que no pac res de leuda, doc. a. 1309 (RLR, viii, 67). Encara que sien franchs de leudes e de tots peatges, Pere IV, Cròn. 204. No volien consentir en la dita vila d'Alacant que'l dret de leuda fos collit, doc. a. 1418 (Arx. Gral. R. Val.).

    Etim.: del llatí lĭcĭta, ‘permesa’ (Meyer-Lübke REW 5019). Cal donar per inacceptable l'ètim àrab proposat per Eguílaz Glos. 438.

Els principals impostos comercials sobre els mercaders mudèjars de València eren la lleuda i el peatge, que afectaven ambdós pobles. Tot i que aquestes taxes de vegades s'agrupaven en una de sola, la lleuda en si mateixa era un aranzel o dret de duanes, tant si es pagava als ports d'entrada marítims o terrestres com als indrets estratègics al llarg de les carreteres. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg.154.)

Li preneu els diners, la vida, la substància amb l'impost sobre portes i finestres, amb totes les vostres taxes que van en sentit contraria a la justícia i la veritat, amb l'impost sobre begudes, amb les lleudes, amb les duanes, amb les prohibicions, per tornar-n'hi a penes una centèsima part amb hospitals, guarderies, asils, oficines de caritat! [ Victor Hugo. Quan Victor Hugo va conèixer els miserable (Trad. A. Bats) Revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 45.].

LLIBANT m.

Corda gruixuda, com la que s'empra en la corriola d'un pou, per a pujar materials a les bastides de construcció, per a estirar una embarcació cap a terra, etc.; cast. maroma, sirga, guindaleza. Tenim anotada l'aparició del mot libans, pl., en un document de l'any 1359 existent a l'arxiu municipal de Barcelona; no tenim recollida la frase on apareix, però sí aquestes, posteriors: Un livant de canym gros, doc. a. 1417 (BSAL, xx, 136); Un argue ab dos libans trencats, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131); Tres dotzenes de libans d'espart de XXXII canes cascun liban, doc. a. 1433 (Arx. Gral. R. Val.); Una corriola gornida de ferre ab un libant covinent, Inv. Grau 1489. «Em menjaria un llibant»: es diu per significar que es té molta fam (Palma).

    Refr.

—«Llepant llepant, puja el llibant».

    Fon.: ʎiβán (or., occ.); ʎiβánt (mall., men.).

    Intens.: llibantàs, llibantarro, llibantet, llibanteu, llibantó, llibantot.

    Etim.: de l'àrab libān, ‘corda per a estirar les embarcacions contra corrent’, introduït en català probablement per via del genovès (cf. Vidos Storia 463 ss.). 

—Vassall, ¿què fas? —li digué el Morholt—, ¿i per què no has fermat com jo la teva barca amb un llibant?  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pgs. 8-9.].

Llibant  

J, és a dir, la banda urbana, el nen de ciutat. Per al J, una corda és una corda, mentre que per als nois del poble B i P també és un llibant, una maroma, una samuga o, fins i tot en la primera versió, una sima. Assessorat pel seu pare, el J arriba a la conclusió que aquesta barrera idiomàtica s'alça d'una manera natural i no li ha de donar més importància. Però «tanta riquesa de vocabulari atabalava el J». La metàfora del lector que llegeix una obra contemporània en un model de català que li és aliè està servida. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 265.).

Llibant

Vaig avançar de quatre grapes i vaig treure el cap a fora. Semblava que hi havia poca profunditat, i agafant me amb totes dues mans, per més seguretat, al llibant que havia tallat abans, em vaig deixar caure a poc a poc per la borda. L'aigua no m'arribava ni a la cintura; la sor ra era compacta i arrissada. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 231.].

LLICORELLA o LLECORELLA f.

|| 1. Roca pissarrenca (Cerdanya, Vallès, Camp de Tarr., Priorat); cast. pizarra. Y s'enforteix la blava llicorella, Canigó xi. Demunt els teulats de llicorella del poble, Massó Croq. 41.

|| 2. Pedreny molt fluix, compost de carbonat de calç i argila (Val.); cast. albarizo. De tal terreny n'hi ha de clos, sense venes, anomenat llecorella en pilot; i n'hi ha que fa fulls, anomenat llecorella en llibre.

    Fon.: ʎikuɾéʎə (or.); ʎakoɾéʎɛ (Priorat); ʎakoɾéʎa (Val.).

    Etim.: tal vegada derivat de llècol, art. 1.

Llicorelles

No parava de feinejar... No hi havia res que funcionés... que rutllés... ni la bomba, ni el molí que havia de fer pujar l'aigua... La llar de foc s'escrostava dins les sopes... Va haver de massillar les escletxes de les parets, va haver de tapar tots els forats... les esquerdes de la xemeneia... Va haver d'adobar els finestrons, canviar teules, llicorelles... S'enfilava a les goteres... Però tot i així, al primer ruixat, va entrar molta aigua a les habitacions, malgrat els esforços... pels forats de la teulada... Hi posàvem galledes a sota... una a cada degotall...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 382.].

LLIGABOSC m. 

|| 1.   Planta de la família de les caprifoliàcies, de diferents espècies del gènereLonicera, i principalment la Lonicera implexa i la Lonicera periclymenum; cast.madreselva. Són arbustos sarmentosos, de fulles ovades, flors groguenques i oloroses, i baies ovoides d'un vermell viu. Lo lligabosc, espígol i roselles | al bressoleig de l'aigua s'esfullaren, Atlàntida vii. Amb eureres per cortina, lligaboscos per festó, Canigó vi. 

|| 2. Planta umbel·lífera de l'espècie Clematis vitalba: V. vidalba.

    Fon.: ʎiɣəβɔ́sk (or.); ʎiɣaβɔ́sk (occ.).

    Sinòn.:— || 1, mare-selva, xuclamel;— || 2, vidalba.

Sense pretensions ni categoria de jardí, moltes cases tenien un pati o celobert amb un brollador al mig, cobricelat per una armadura de ferro enramada de llessamí, parra, lligabosc, meravella o campànules, tot voltat de testos. Jardinets íntims, sense perspectiva, que, si no eren prou grans per a passejar-hi, convidaven al repòs i a l'evasió, per uns moments, de la vida d'estudi i de gabinet. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 42.)

Tristany í Kaherdí apostaren en aquest llurs dos escu­ders; els esperarien en aquell lloc, guardant Ilurs cavalls i llurs es­cuts. Ells s'esmunyiren per sota el bosc i s'amagaren dins un espes­sorall. Davant d'aquest espessorall, sobre el camí, Tristany posà una branca d'avellaner amb un bri de lligabosc enllaçat.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 92.].

Lligabosc

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

LLIGÓ o LLEGÓ m. 

Aixada petita (Fraga, val.); cast. ligón, azadilla. Los quals sens tu, de lances hagueren fets ligons e arades, Canals Carta, pròl. Són tant pobres que escasament basten a haver arada o legó, Egidi Romà, ll. ii, pt. 1a, c. 5. Agafà del corralet un lligó que embolicà també, Adlert Salze 49.

    Fon.: ʎiɣó (Plana de Castelló, Val.); ʎeɣó (Val., Sueca, Xàtiva, Gandia); ʎaɣó(Fraga, Vila Joiosa); ʎeó (Pego).

    Etim.: del llatí lĭgōne, mat. sign.

Les excavacions han permés de recuperar-ne molts exemplars: llegones i aixades de ganxos, destrals i podalls, falçs, etc. (Manuel Sanchís Guarner; Miquel Tarradell. Prehistòria i Antiguitat. Època musulmana. Història del País Valencià, vol 1. Ed. 62, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 84-297-2882-1. 424 pp. P. 107.).

LLIMAUC m.

Llimac (Rosselló, Conflent).

Mai no he menjar tan malament com durant els tres anys de Khág­ne_ Mediocre a migdia, la menjussa esdevenia infecta al sopar. Un vespre, vam veure un ilimauc que s'esbargia dins l'enciam. Quan l'Henri Lareng es va plànyer a ('administrador, li va respondre amb un humor particular:

-Teniu llimaucs al plat? Això prova que és fresc i que no hi posen productes químics... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 249.).

LLINYA (i ses var. dialectals ginya i nyinya). f. 

|| 1. ant. Línia, ratlla; cast. línea. En triangle 'l poràs trobar, | cor cada linya en triangle | ab sa linya hi fay angle, Llull Gatz. 493. El grau primer de la linya descendent són fills e filles, Furs Val. (ap. Ribelles Biblgr. 345). 

|| 2. Cordell que serveix per a assenyalar una línia recta o per a prendre mides (Mall., Men.); cast. cordel. Llinya de assenyalar: Linea, amussis, Torra Dicc. 

|| 3. Fil que, posat o no al cap d'una canya, porta a l'extrem inferior un ham i serveix per a pescar (Empordà, Garrotxa, Rosselló, Vic, Mall., Men., Eiv.); cast.sedal. Indústria de pendre'l ab la llinya, Agustí Secr. 194. Posant tivada la llinya que l'aguantava, Ruyra Pinya, i, 36. El veu ab sa canyeta y sa ginya,Alcover Rond. i, 48. 

|| 4. ant. Barreta de ferro; cast. varilla. La grada... sia fabricada de linyes o vergues de ferre, doc. segle XIV (arx. convent de Santa Clara, de Palma de Mall.). Ferrer havent en la man dreta un mall o martell, en la man squerra una axa e una linya, e un scayre en la cinta, Scachs 61. Un cedàs de ceda; item un cedàs de linyes, doc. a. 1504 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). 

|| 5. Sol o endinsada oberta en un camí per les rodes dels vehicles que hi passen (Mall.); cast. rodada. Aquests van per dins ses ginyes, sempre resolts, may poruchs, Maura Aygof. 112. 

|| 6. vulgarment, Raïl de tren. La ginya es curvava en una gran torsera; el tren la passà, Galmés Flor 109.

    Fon.: ʎíɲə (Santanyí, Eiv.); líɲə (Rosselló, Conflent); ɲíɲɛ (Gir.); ɲíɲə(Empordà, Garrotxa, Vic, Men.); ʒíɲə (Mall.).

    Etim.: del llatí līnĕa, mat. sign. || 1.

... i claus s'espol­trien damunt del seu cap, a la vegada, cabells aval, la mà dre­ta i l'esquerra en doina, que sóc bonica, amb aquests cabells de seda natural xinesa que m'ha fet la Mare de Déu de la Mercè, ésclar, com un fil de seda, les dues claus, una llinya per amb amor que l'embolicava talment una mòmia de la passió, sense apretar gaire la part tova, i després flotava, com Ofèlia, colometa meva, fonoll i corniol, com la faldilla de la Ventafocs i la Blancaneus a la pel·lícula que l'havia feta plorar tant al Coli­seum, pinçades per una punta, fins a enganxar-se en l'esgardís imprevist, accidental, de la mà, de la ploma, per què no, de l'es­criptor Verdaguer?   (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 75-76.).

Llinya

-Bon dia, Hole -va contestar l'agent, sense tombar-se. L'extrem de la canya s'encorbava cap a la llinya, que desapareixia entre els joncs de l'altra riba. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 605.].

1. LLISAR v.

|| 1. tr. Fer llis; fregar fins a fer esdevenir llis; cast. alisar. (V. allisar).

|| 2. intr. Relliscar (pir-or., Pallars); cast. resbalar. Havia plogut la vespra i n'hom llisaba, Saisset Countes 15. a) Avançar un vehicle sense que les rodes rodin (Barc.); cast. patinar.

    Fon.: ʎizá (pir-or., or., Senterada).

2. LLISAR m.

Terreny format de roques llises (Mall.); terreny que entre la capa superior terrosa i la penya o marès, té un escull o capa de penya viva (Ciutadella). Per entre ravells y matas, per llisars de blau pedreny, Aguiló Poes. 76.

    Fon.: ʎizá (bal.).

    Etim.: derivat col·lectiu de llis.

Mon pare em solia conduir al glacis del. camp de Mart on llisava amb una vella luge. Quan no nevava, jugava al petit parc municipal a l'ombra de les muralles i de la catedral.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 27.).

LLISQUET m. 

Baldeta generalment de fusta, clavada per la part central i dotada de moviment rotatori, que en posar-se horitzontal deixa travada una porta o porticó (Empordà); cast. pestillo. El dipòsit de les desferres... se tancava ab un llisquet, Catalana,ii, 89.

    Fon.: ʎiskέt (or.).

    Sinòn.: tortuga.

    Etim.: derivat de lliscar.

Llisquet (procedència de la imatge: enllaç) 

Arribà a la finestra i aixecà el fanal: un llisquet no estava tancat i anà per a girar-lo, però així que el tocà, e llisquet se li quedà als dits com si només hagués estat enganxat amb saliva. Se'l mirà sorprès i va adonar-se de que havia seguit clau i tot. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 118).

1. LLISSA o LLÍSSERA f. 

|| 1. Peix acantopterigi de diferents espècies del gènere Mugil; cast. liza, mújol. Liura de liça de mar dos sols, doc. a. 1361 (Hist. Pollensa, I, apènd. xxix). Se ven la liura carnissera de la lissa de mar un sou y vuit diners, doc. a. 1365 (BSAL, vii, 120). En lo gran pagell o lissa ells hi dispensen, Coll. dames 302. Sense'l Regalat no's podrà treure ni una llíssara de l'aygua, Vilanova Obres, ix, 118. a) Llissa llobarrera (Tarr.): l'espècie Mugil cephalus.—b) Llissa vera (Tarr., Men., Eiv.) o Llissa agut: l'espècie Mugil Chelo.—c) Llissa caluba (Vinaròs), Llissa morruda (Vinaròs, Val.), Llissa marcenca (Vinaròs, Val.),Llissa galubet (Men.): varietats de l'espècie Mugil labeo, que són peixos més grossos que la llissa ordinària.—d) Llissa de roquer (Tarr.), Llissa de cap pla (Men.), Llissa agut (Men.): és l'espècie Mugil capito, anomenada també capçut.—e) Llissa galta-roig (Tarr., Vinaròs) o Llissa galta-roja (Men., Eiv.). l'espècie Mugil auratus. 

|| 2. fig. Dona de poc seny (Eiv.). I així tengueren d'anar-se'n aquelles tres llisses: cara alegre i cul batut, Rond. Eiv. 110. 

|| 3. Deformació eufèmica de missa, que s'usa en l'exclamació mallorquina «Com és vel·la llissa!», en lloc de «Com és vera la missa». Cf. Alcover Rond. ii, 293 

|| 4. Flastomia (Eiv.); cast. taco. «Aquesta dona és molt grossera; tira moltes llisses».

    Fon.: ʎísəɾə (Palafrugell, Barc., Tarr.); ʎísə (Llofriu, Tarr., Bal.); ʎísɛ (Vinaròs); ʎísa (Cast., Val., Al., Alg.).

2. LLISSA f.: 

V. lliça.

I ara ella anava amb els cabells a lloure, sense amagar que era una dona.  (Sebastià Bennasar. Els defensors blancs Rev. Sàpiens núm. 207. Pàg. 89.).

LLITOTXA f. 

|| 1. Jaç; llit rudimentari, fet amb posts o parat damunt un caixabanc. Una llitotxa de pi ab tancadura y ab son trespontí, doc. a. 1585 (Aguiló Dicc.). Una llitotxa de fusta de alba ab son pany e clau, doc. a. 1644 (ibid.). Y ronca el vell pastor en la llitotja, Clapés Engl. 23. 

|| 2. Coixí que ocupa tota l'amplària del llit; cast. larguero, cabezal (Labèrnia-S. Dicc.).

—Protàgores és ací, féu ell, estant-se dret al costat meu. –D’abans d’ahir, vaig fer jo. Tu te n’has assabentat ara?

–Pels déus, digué ell, d’ahir vespre. I palpant en l’obscuritat la llitotxa, s’assegué als meus peus. Després reprengué... 

[Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 127.]

I dit això, davallant del seu rossí, se n'entrà a la casa del po bre home, i aquí sopà migradament amb ells del que tenien, i acabar, tota vestida s'ajagué junt amb ells en una llitotxa; i en a la nit no parà de sospirar ni de plànyer la seva desventura i de Pietro, del qual no sabia imaginar més que mals. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 400-401]. 

LLOGARRÓ m. 

Llogarret (Fabra Dicc. Gen.).

LLOGARRET m. 

Llogaret; poblet molt petit; cast. lugar, aldea.

  «L'he vist mirar dins, quan estava cansat de pouar, tal­ment com jo faig ara, i quan descansava un moment abans de dur les galledes a casa! Era massa intelligent, però, per a que­dar-se per més temps en un llogarró tan adormit com aquest!...» [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 17.].

LLONDRO 

|| 1. m. ant. Vaixell semblant a una galera, però més feixuc, que s'usava entre els segles XV i XVIII; cast. londro. Fer venir a la present ciutat los londros que y seran carregats de forments, doc. a. 1521 (Ardits, iii, 318). Patrons de naus, galeras, sajetias, llondros, barcas y altres veyxells marítims, Gil Hist. Nat., c. 11. 

|| 2. adj. (f. LLONDRA) Curt d'enteniment (Ribes, Empordà); cast. londro, bobo.Llondro serà qui no ho endevinarà, Ruyra Pinya, ii, 50.

    Fon.: ʎóndɾu (or.).

    Var. form. ant.: londre.

    Etim.: de l'italià londro, mat. sign. || 1 (cf. Vidos Storia 465 i ss.).

-Nerviós?

Nillson s'adonava de tot.

-És un os dur.

-Aparentment, no he tingut gaires tractes amb aquests tipus llondros. Com us ho fareu per aconseguir diners? (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 134.).

Xerraren amb l'animació del got de vi; en Galceran insinuà la possibilitat que en Galceran s'hagués cansat de fer el llondro per allà perquè precisament ara recordava que havia sentit dir... (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 85.).

1. LLOR m.

Llorer; cast. laurel. Pagam an Jofre per II arangers e per un lor que compram a ops de plantar en lo ort del senyor rey, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 270). Les corones stan fullades de llor en senyal de victòria, Tirant, c. 377. Met entorn del plat fulles de llor, Robert Coch 14. Per tu, dèbil eura, só un llor vincladís, Atlàntida vi. Tu, per lo front que llors triomfals coronen, Llorente Versos ii, 63.

Llor: a) topon. Poblet agregat al municipi de Torrefeta. Sant Julià del Llor: agregat al municipi de La Cellera (part. jud. de Sta. Col. de F.).—b) Llin. existent a St. Feliu de G., Barc., Torres de Segre, Alins, Anglesola, etc.

    Fon.: ʎɔ́ɾ (Conflent, Cerdanya, Ripoll, Gir., Empordà, Granollers, Barc., Tarr.); ʎɔ̞́ɾ (Mall.); ʎɔ̞́r (Men.); ʎɔ́ɾt (Cadaqués).

    Etim.: del llatí lauru, mat. sign.

2. LLOR, LLORA adj. ant.

De color fosc; nat de pare blanc i mare negra, o viceversa; cast. mulato. Lor, entre blanc y negre: Fuscus, Nebrija Dicc. Donchs dich que totes... les christianes, | juhies, mores, | negres e lores, | roges e blanques, Spill 424. Dels reys de França n'i hagué quatre tots negres e dos llors, Tomic Hist. 50. Aquests dos foren lors per les mares, que foren blanques, Turell Recort 33.

    Loc.

—Fer tornar lloro (deformació de llor); esser una cosa plena de dificultats, causar gran treball o molèstia (Aguiló Dicc.).

    Var. form.: llord.

    Etim.: del llatí lurĭdu, ‘de color fosc, lívid tirant a negre’.

Llor del Parnàs

-Demà ens llevarem d'hora. El pastor m'ha dit que a la resclosa de les lloses planes l'aigua sembla de cristall i les lloses polides com marbre enguany són vorejades de boix, de romaní, d'arboç, de farigola, de sajolida, d'orenga, només hi manca... el llor del Parnàs. N'hi plantaré un. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 21.).

Llords

Mancava un quart perquè el sol es colgués darrera les muntanyes, quan el nostre cotxe s'aturà davant la porta del pati. Feia molta xafogor i les senyoretes expressaren llur temença d'un oratge, que talment semblaven anunciar els llords núvols grisencs que s'amuntegaven a l'horitzó. Vaig dissipar llur inquietud afectant una gran coneixença del temps, tot i que jo mateix començava de témer que la festa no fos torbada. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 30.).

No agrada de cap manera haver de dir que els carrers de la teva ciutat estan bruts, llords, potrosos... (Antoni Veciana. Reus. Bruts, llords, potrosos. Rev. Presència, 20/07/2014, pàg. 27.)..

Ell l'havia vista i respectada sempre com a la Verge de l’altar, mes ara que la sabia tarada i coberta de... —“Puà!"...— totes aquelles seves veneracions, tota aquella adoració malaguanyada, es convertien en fàstic i en rancúnia... “Enllà, sac de mal profit, criatura llorda!... Donar-se avui a un home i l’endemà a un altre, com les que mercadegen amb la seva persona! —Plià, puá, puà!... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 200.).

Ni un punt de donament Voluntari, ni una memòria neta per record... Res... res més que llordesa i porqueria!...” En Mitus es clavava les ungles als genolls. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 202).

— Aquí sí que encara no hi han pogut res, res enterament, ni les prèdiques ni les pregàries!... —rumiava el rector amb tristesa—. He lograt sotragar les pedres, però no he sabut somoure aquesta gent tan llorda. He mudat les roques de seti, traginant-les de la muntanya a l'església... i no he tingut prou força per a arrencar els bosquerols a l'eterna son que els aclapara. Però ara potser es deixondiran... i lo que no han pogut fins avui ni precs ni bones paraules ho faran d’aquí endavant els exemples i les obres. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 61.).

...que vola per tota aquesta província, abans que jo us conegués ni us hagués oït parlar, sapigueu que us tenia en gran reputació i saviesa. Mes ara, trobant el contrari, us tinc per una ruda i llorda persona. Eh, hom de Déu! Sou fora de seny i d'enteniment?  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 43.).

Llorda

La Casa d'ells era una mica més alegre que la dels Henrouille, igual de lletja però més confortable. Feia bo d'estar-hi. No era sinistra com la d'allà, només llorda, així tal més fort i no queixar-se... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 294.].

LLORMA f. 

Dona enutjosa per la seva parleria o pels seus fets molestosos (Rosselló). «Me fa venir destret, aqueixa llorma!».

Com teniu pas vergonya de desparlar aixís? 

I el comandant, que havia callat durant tants anys, li va pintar un retrat moral amb les colors més riques de tot el vocabulari rossellonès. Tots els insults varen rajar: pobra bestrús, busaroca, grossa llorma, barjaula, pobra sauma, bruixa, borratxota, pillarda, putarassa, pell de ca!  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 115.).

1. LLOSCA f. 

|| 1. Punta de cigar; el tros que queda d'un cigar fumat incompletament (mall., men., eiv.); cast. colilla. Fumant llosques silenciosament, Galmés Flor 12. 

|| 2. Clatellada, cop violent (Mall.). «T'aferraré una llosca que veuràs ets estels».

    Fon.: ʎóskə (bal.).

    Etim.: femení de llosc, com ho prova el fet de dir-se també cega la punta de cigar en eivissenc.

2. LLOSCA f. 

Pedra de grossària mitjana, sense forma geomètrica definida (Elx).

    Fon.: ʎóska (Elx).

Les llosques i pobres d'esperit es resignaven tota la vida a la mísera condició de ”ragatxo”, ”raspa” i ”fregallot”, com si diguéssim els manobres femelles de l’art de servir. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 120.).

A l'oficina tècnica de La Farga, els mals esperits governen homes lloscos. / -Què, senyor Cucala -va dir Miguel el Vivales-, encara amb les morenes? (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 102.).

 s'atansa i es retira, gos / assedegat amb escuma a la boca,  / sense ensenyar encara la llosca / mirada de tauró. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 374.).

LLOSTRE adj. i m. 

Foscant, hora crepuscular (Gir., Empordà, Berga). «Ja és llostre» o «Ja es fa llostre»: ja fosqueja. «Com és tan llostre, no hi podem anar». «A les cinc del matí encara és llostre». «Quan és llostre, comencen a sortir els estels». Entre dos llostres: a entrada de fosc (Vilabertran).

    Fon.: ʎóstɾə (Empordà, Gironès, Berguedà).

    Etim.: del llatí lŭstru, ‘claror’ (cf. REW 5184).

El llostre queia inexorable i el governador va inter­pretar que el tinent Pagès estaria afamat. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 23.).

Llostrejava. Les sirenes de les fabriques convocaven els obrers del primer torra. Sortí el sol i féu brillar les cassoles vetes que eren penjades a la paret, sobre el fogó. (Pàg. 147).

No comunicà a ningú el seu projectat viatge. Però en sortir deixà una nota clavada amb xinxetes a la seva porta dient que romandeia absent uns quants dies per qüestions de negocis. Viatjà de nit, i el tren arribà al seu destí quan tot just llostrejava. (Pàg. 230).

(Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. ).

Ja llostrejava quan va sentir arribar la Gertrudis. El patapam!!! de la porta i el taloneig que ressonava en les rajoles del menjador...(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 98.).

-El professor Moser és qui va pintar l'avi!  -va observar el vell Trotta. Carl Joseph va contemplar el pare i el pintor i, a la seva memòria, va aparèixer el retrat de 1'avi en el llostrejar de les ombres del sostre del saló de casa seva. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 55].

De primer vaig pensar de fer el viatge d'una tirada, conduint nit i dia, però m'hi vaig repensar i em vaig aturar a descansar un parell d'hores, que ja llostrejava, en una cambra de motel, a pocs quilòmetres de la meva destinació. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 262].

- I ara, deixeu-me'n anar, que ja llostreja. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 160).

d'on el millar i pitjor í el bo i dolent / se n'han anat eternament / Allá, palaus i torres llostres  [Edgar A. Poe. Poesia   completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574- 9246 pàgs. Pàg. 117.].

A la fi del concert, tothom se'n va anar, tret d'un petit violinista i d'una minyona. Es van fer un petó abans de desaparèixer, de bracet, en el llostre del Camp de Mart...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 162.).

Llostreja

Penjo. Torno a la sala. Ara sí que és l'hora que es confon amb el crepuscle, per la claror indecisa que tot just llostreja quan tímidament comença a insinuar-se el dia. Sobre la humil claroreta d'orient encara llueix resplendent Venus. El llit rodó és ben buit i no hi ha ningú en tota l'estança. S'han cansat d'esperar o els he ofès i cada u és a la seva cambra, al seu lloc. Jo podria tornar a la meva i dormir, si no fos tan temptador quedar-me aquí, sol, en el meu món, a reposar de tots. Busco entre els meus discos. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 158 pàgs. Pàg. 15.).

Llostrejaven

Es va estintolar amb tot el cos a la barana del costat del seu ascensor, es menjà amb calma la poma, de la qual ja es desprengué a la primera mossegada una aroma penetrant, i mirà cap avall, cap a un pou de llum envoltat per les grans finestres dels rebosts, darrere els quals encara llostrejaven en la foscor masses de plàtans penjats. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 119.].

1. LLOURE m. ant. 

|| 1. Menja que es mostrava als ocells de caça per atreure'ls cap al caçador; cast.cebo. L'austor, Sènyer, com és bé maner, sempre que hom li mostre lo loure,Llull Cont. 109, 27. Jamés falchó no vench tan prest al loure, Francesc de la Via (Cançon. Univ. 232). Hi l'altre us dirà que en veure lo loure | lo seu falconet, tantost se debat, Proc. olives 1225. 

|| 2. Botet o siulell per a cridar els ocells; cast. reclamo, chifle. Done a'n Ramon de Vich, maestre de loures, per preu de dos loures è de dos capells d'asmirles, doc. a. 1334 (Est. Univ. xix, 210). Totes les coses a ells necessàries procurar, ço és loures, capells, longues e altres arneses, Ordin. Palat. 54.Haiam menester per a nostre servey mige dotzena de loures francesos dels pus grossos, doc. a. 1405 (Anuari IEC, v, 519). Dos louros de cuyro, doc. a. 1450 (Aguiló Dicc.). No'ls plau oyr | ni obeyr | los crits e loure, Spill 14751.

    Etim.: del fràncic loþr, mat. sign. || 1 (REW 5131).

2. LLOURE m. 

|| 1. A son lloure (Cat.) o A lloure (Mall., Men.): en llibertat, sense subjecció.Dins nostre alberch ab los scuders de cambra e no a lloure lo dit barber jaher serà stret, Ordin. Palat. 75. Hom femení | fet d'alfaní | e d'orelletes, | çucre, casquetes | e viciat, | tot mal criat, | fet a son loure, Spill 1017. Si no hagués pogut tafanejar a son lloure lo que hi havia darrera, Girbal Pere Llarch 145.Un ca que anava a lloure, Roq. 5. Quant a lloure bramulen les ventades, Costa Poes. 44. No les volia en gàbia, sinó a lloure, Salvà Poes. 126. Anar a lloure:anar solt, en llibertat; anar vestit a l'ampla, de manera incompleta, amb més comoditat que correcció (Mall.). 

|| 2. A lloure: abandonat, sense vigilància; de qualsevol manera (Mall., Men.).Que los súbdits sien fiats és gran dicha de la casa, perque per a llòurer que vayan les coses, tot compareix, doc. segle XVII (Aguiló Dicc.). A les sotges som vinguda, | deixant es rotam alloure, Ballester Xèx. Deixar les coses a lloure: deixar-les de qualsevol manera, sense estojar-les, sense tenir-ne esment.Tenir es cap a lloure: estar molt distret, no tenir atenció a allò que es fa (Men.). 

|| 3. A lloure: solt, separat dels altres (Mall.). Una pregunta alloure, Ignor. 6.

    Fon.: əʎɔ̞́wɾə (mall., men.).

    Etim.: sembla variant de lleure (del llatí lĭcere, REW 5017); però no és gaire clar el canvi de la vocal tònica.

-No crec que calgui gaire pulcritud -passejava mans a la faixa, en Segimon-. Haurem d'escapar la boira; podran podrir-se a lloure. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 76.).

Lloure

Nota setena: escriure a lloure, amb la màxima llibertat impossible. Potser això va ser el cordó umbilical que ens uní per extreure aquell llibre que fa escriguera, Self-service, bullint, erupcionant, dropejant i bategant com el 1978 i que es publicarà de bell nou quan sia necessari. Un pluja d'aigua de bimbolla s'ha posat a atacar l'argila resseca quan acab aquest paper, una pluja netejadora, fertilitzant, asserenadora, d'altíssima qualitat de llàgrima. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 57.).

1. LLUC m. 

|| 1. Brot tendre, ull que neix en el tronc o tija d'una planta (Conflent, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Urgell, Ll., Fraga, Sta. Col. de Q., Igualada, Camp de Tarr., Priorat); cast. vástago, retoño. 

|| 2. Asta, aspecte d'un animal que fa preveure el grau de desenrotllament que podrà assolir (Ripollès, Banyoles, Ripoll). «Aquests xais tenen lluc»: mostren senyals d'arribar a esser grossos i ben plantats. 

|| 3. Aspecte, traça, i especialment bon aspecte (Lluçanès, Collsacabra, Plana de Vic, Vallès); cast. trazas, aspecto. «Avui té lluc de ploure». «Aquest camp té lluc d'anar molt bé». I com que, pel lluc del cel, té traces d'haver-n'hi per a estona, Pons Com an., 176. 

|| 4. Bon encert; enginy, bona disposició mental per a veure o jutjar les coses; cast.tino, ojo. Vaja, veig que tens lluc en saber-ho conèixer, Catllar, 28 maig 1921.L'amo..., malgrat lo poch lluch que tenia per tota cosa que no fos del seu ofici, li conegué el trasbals, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 88). 

|| 5. usat com a partícula negativa: Quantitat o porció mínima; gens; cast. pizca, nada. Els seus ulls no tenien lluc de nina, Ruyra Parada 129.

    Fon.: ʎúk (or., occ.).

    Etim.: incerta, com incert és que tots els significats exposats pertanyin a un mateix mot originari. El || 4 sembla relacionable amb el fràncic *luk, del qual ha suposat l'existència el filòleg Brüch per a explicar diferents formes romàniques que enclouen la idea de ‘claraboia’, ‘finestrella de teulada’, ‘mirar’ (cf. Spitzer Lexik. 115); però també és poc segura aquesta relació. Potser cal relacionar llucamb el llatí *lucĭcare, derivat de lūce ‘llum’ (cf. Wartburg FEW, v, 432).

2. LLUC (escrit generalment Lluch). topon. 

Monestir situat en la regió muntanyosa centro-septentrional de Mallorca, en el qual es venera una imatge de la Mare de Déu com a patrona principal de tota l'illa.

    Loc.—a) Haver de mester més temps que un caragol per anar a Lluc: esser molt lent per a caminar o per a treballar o fer qualsevol cosa.—b) No ho duria a Lluc, o No ho duria a estampar a Lluc: es diu referint-se a una cosa que es considera molt dubtosa.

    Refr.—a) «Qui va a Mallorca i no va a Lluc, se'n va matxo i torna ruc» (Eiv.).—b) «Buc per buc, se casen a Lluc»: es diu al·ludint a la multitud de matrimonis que se celebren en el santuari de Lluc, i a les moltes parelles de recent-casats que van a visitar-lo (Mall.).

    Fon.: ʎúk (mall.).

    Etim.: probablement del llatí lūcu, ‘bosc’, i especialment ‘bosc sagrat’. Segons Quadrado Conq. 452, el topònim Lluc o Lluch és d'origen àrab i significa ‘vorera (de riu, de vall o de mar)’; però no hem trobat tal mot en els diccionaris aràbics, i ens inclinam més aviat a admetre l'origen llatí del topònim Lluc, que seria germà del cast. Lugo (cf. REW 5152).

3. LLUC 

1. Nom propi d'home, que té per patró un dels quatre evangelistes; cast. Lucas.Sanct Luch evangelista verge és atrobat, Ordin. Palat. 242. Sant Lluch patró dels pintors, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli, 399).

|| 2. Llin. existent a Campmany, Palafrugell, Montornès, Barc., Almatret, Artesa de S., Estac, Vinaròs, Benicarló, Val., Beneixama, Dénia, Cocentaina, Al., Mall., Men., etc.

    Loc.—a) El senyor Lluc de la Meca: personatge que era antigament molt popular a Mallorca, i portava una vara com a distintiu del seu ofici de cap de guaites (cf. Aguiló Dicc.; Penya Poes. 291).—b) Fer algú confrare de sant Lluc:fer-lo cornut (ant. val.); s'explica perquè el bou és el símbol de l'evangeli de Sant Lluc. O de sent Luch los fan confrares, Somni J. Joan 3052.

    Refr. 

referents a la diada de sant Lluc (18 d'octubre):—a) «Per sant Lluc, nesples apelluc» (Mall.); «Per sant Lluc, nesples espluc» (Men.).—b) «Per sant Lluc, la castanya salta del pelluc; i al cap de nou dies, a fira la duc» (Empordà).—c) «Per sant Lluc, sembro si puc»; «Per sant Lluc, sembra, pagès, moll o eixut» (Ripoll, Pineda).—d) «Per sant Lluc, mataràs el porc, i duràs la verema al cup» (Cat.); «Per sant Lluc, mata es porc i tapa es cup» (Men.).

    Fon.: ʎúk (or., occ., val., bal.).

    Etim.: del llatí Lucas, nom del sant evangelista que hem citat.

LLUÇ (ant. escrit també llus). m. 

|| 1. 

  Peix teleosti que es fa de 30 fins en 80 cm. de llarg, és rodó, negrós per l'esquena i blanc pel ventre, i és comestible i estimat com de mitjana o bona qualitat; pertany a l'espècie Merlucius esculentus; cast. merluza, pescadilla. Pex qui s'anomena lus, Flos medic. 261. À sa pescateria no cerca anguilas ni llusos, Aguiló Poes. 158. De lluços se n'agafen pocs a Menorca, tal volta perquè habiten enfora de la costa; no són grossos; se té com peix de mitjana calitat, Ballester Pesca 240. a) Lluç barbut: peix de la família dels gàdids, espècie Phycis blennioides; cast. alfaneca. 

|| 2. fig. Curt d'enteniment (Empordà, Cardener, Vallès, Barc., Penedès); cast.tonto.

    Loc.

—Fer-la com un lluç: fer-ne una de grossa, un gran disbarat (Benidorm).

    Refr.

—«Val més esser cap de lluç que cua d'austruç».

    Cult. pop.—Existeix la creença que a una de les espines del cap del lluç s'hi veu la imatge de la Mare de Déu (Gomis Zool. 419).

    Fon.: ʎús (or., occ., val., bal.).

    Etim.: del llatí lūciu, mat. sign. || 1.

La Rita, que no tenia gaire lluc i es creia que tothom era com ella, que tot lo que tenia al cor ho tenia a la boca, se tranquil·litzà i tornà a parlar de ses menudències de mestressa de casa: d’una maleïda lloca que li havia avorrert la pollada, de les pluges que privaren de llaurar el camp, del mal de ventre del nen, que no la deixava dormir en tota la nit. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 136.).

Lluc

Sí, estimat Guillem, els infants són, en aquest món, el que més interessa el meu cor. Quan els contemplo, en les més petites coses veig el lluc de totes les virtuts i qualitats que un dia els serà tan necessari d'usar; quan en la seva tossuderia veig la futura... (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 42.).

LLUCANA f. 

|| 1. Finestreta coberta de lloses, que sobressurt damunt el llosat d'una casa i serveix per a donar pas des de l'interior a dalt el llosat i per a il·luminació de les golfes (Ribagorça, Alt Pallars); cast. buhardilla. 

|| 2. Forat que es fa al voltant de la carbonera per donar-li respirall o per fer anar el foc cap avall (Pont de S.).

    Fon.: ʎukána (Pont de S., Esterri d'À.); ʎukánɛ (Sort).

    Etim.: sembla provenir del llatí lūcāna, ‘llum de l'alba’; és estranya la conservació de la sorda intervocàlica.

Font, ahir que l'ataxafásia convertia en un esgarip, un renill, i del pastís (erola de mantega rosada i pedregars de caramel de Reis, gar­rigues atermenades per torricons, palissades i una barbacana coberts de nata, bastions emmerletats de trufa, amb contra­forts de xocolata negra al peu de la muralla, també mantegada, un matacá, una llucana i una corsera que eren cireres con­fitades, la corsera verda, amb un penen de pa d'àngel tenyit amb els colors del Barca, i pati i Rica encrernats i després cre­mats, sirtes de sucre acolorit i, tot al voltant, una corona de mugrons de crema, i encara, las, el signe de la xocolata, ves, ca­cográficament llaminer, fill meu, que ho hem fet amb tota la bona voluntat, «felís cumpleafis», bufa, fu, i demana, carinyu, demana coses, que la fada Camilla és bona i te les concedirà mentre dorms i demà tots menjarem anissos, però de la tieta no, que estaran passats, els comprarem a l'Englantina, si no en tenen d'oferta a cal Ros), ara en quedava vés a saber quina mi­ca d'os, sang, albúmina o proteïna per, no res, per..., l'home s'enfonsava en la nyapa crostada de sang i llana, tenia set. Una bravada reescalfada va estremir la medul.la del senyor Pepet. Darrere seu tronava la veu del Lluciá, «Aquí, nebodeta!», «Hi, ai! Animal!», reia la Madona Cinteta, aquell porc, enmig del foc botant amb els calçotets a maja cama, mare de Déu, Bau­bo tronant, era capas d'enastar...,(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 279.).

LLUCAR v. 

|| 1. intr. Treure llucs, rebrotar (Ribagorça, Pallars, Urgell, La Llitera, Segrià, Garrigues, Segarra, Vallès, Mall.); cast. retoñar. Si's vol fer perdre un arbre, o sigui que un cop tallat no torni a llucar, Serra Calend. folkl. 239. 

|| 2. tr. Mirar, esforçar-se per veure (Empordà, Bagà, Costa de Llevant, Plana de Vic, Ll., Urgell, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); cast. mirar, atisbar. L'interès temorenc de qui lluca els secrets d'una cambra vedada, Ruyra Parada 23. Va arrecerar-se al costat d'un confessionari i llucà l'altar fixament, Roig Flama 55. a) fig. Guaitar o començar a sortir el sol. «Vaig sortir quan tot just el sol llucava» (Aguiló Dicc.). 

|| 3. Veure (Plana de Vic, Vallès, Camp de Tarr.); cast. ver, columbrar, divisar. Li va semblar llucar al jayo, Casellas Sots 19. Nosaltres no hi llucàvem gran cosa: tal era la fosca, Massó Croq. 174. 

|| 4. fig. Veure-hi, comprendre; entendre quelcom (Barc.); cast. ver, entender. «En aquest ram no hi lluco res». «De seguida l'he llucat: no servirà mai per a res».

    Fon.: ʎuká (or., occ.).

    Sinòn.:— || 1, brullar, grillar, brotar, grifollar;— || 2, mirar, guaitar;— || 3, 4,veure, guipar.

    Etim.: del llatí *lūcĭcare, ‘lluir’.

LLUÇAR v. intr. 

Fer llamps (Oleta, Illa del Tec, Ribesaltes, Cotlliure, ap. Gilliéron Atlas, c. 439).

Però lo bo va ser que, un altre dia, an el porquerol del Malaric també li va semblar llucar el jaio pels encontorns del serrat de Puiggraciós. I l'endemà ja no varen ser dos ni tres, sinó qui sap tots els que el varen veure en llocs diferents. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 23).

LLUDRIGUERA f.:

V. lloriguera. 

LLORIGUERA o LLODRIGUERA f.

|| 1. Cau de conills, i per extensió, d'altres animals; cast. madriguera, gazapera. Que null hom... no gos desfer nius ne lorigueres... de carnestoltes fins a sent Miquell, doc. a. 1392 (La Nostra Terra, gener 1928). Treguérem dues llorigueres ahont hey havia cinch coniets, Roq. 30.

|| 2. fig. Amagatall, especialment de gent de mal viure; cast. madriguera, escondrijo. Vagabunds... anau, anau a vostres llodrigueres, Alcover Poem. Bíbl. 53.

    Fon.: ʎuɾiɣéɾə (or., mall., men.); ʎuɾiɣéɾɛ (Urgell, Segarra); ʎoɾiʝéɾə (Palma, Manacor, Pollença); ʎoðɾiɣéɾɛ (Gandesa); ʎoðɾiɣéɾa (Calasseit, Tortosa, Morella); ʎuðɾiɣéɾɛ (Balaguer); ʎuðɾiɣéɾə (eiv.); ʎeðɾiɣéɾa (Oropesa, Villar de Canes, Benassal); ʎaðɾiɣéɾa (Benassal); ʤoðɾiɣéɾa (Alcanar); ʒuðɾiɣéɾə (Campos de Mall.).

    Intens.: lloriguerassa, lloriguereta, lloriguerota.

    Etim.: del llatí ibèric *lauricaria, mat. sign., derivat de laurex, ‘conillet’ (cf. Meyer-Lübke Katal. 34 i Coromines en RFH, v, 6). La forma normal catalana és lloriguera; la variant llodriguera o lludriguera es pot explicar per influència del nom d'animal llúdriga. 

Lludrigueres

No és que a mi m'agradin: no comprenc la seva mentalitat oriental, i em desplau el seu internacionalisme -Isaac, a Francfort, sempre té un cosí a París, o un germà o un nebot a Roma, a Viena, a Madrid, o a Moscou-, però això és perquè han estat dispersats per tot el món, pobra gent, i han après a arrapar-se a qualsevol cosa i a fer-se lludrigueres a tot arreu. Són intel·ligents, han donat al món molts dels seus més grans invents i obres mestres. Ja ho sé, què hi ha Rússia, però qui ha creat el bolxevisme? [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 127-128.].

LLUERNA f. 

|| 1. Obertura practicada al sostre o a la part alta d'una paret, i generalment guarnida de vidres, que serveix per a donar claror a l'interior; cast. lumbrera, claraboya.Enlairant-los fins a l'envidrada lluerna central, Pons Com an., 40. 

|| 2. Insecte coleòpter de l'espècie Lampyris nocticula, la femella del qual no té ales i durant les nits de primavera i estiu emet llum fosforescent per alguns del seus segments abdominals; cast. luciérnaga. Dues símies havien posada lenya sobre una luerna, Llull Arbre Sc. ii, 376. Encén la llàntia poruga la lluerna vigilant,Riber Sol ixent, 12. 

|| 3. fig. Infant que de nits encara està despert i bellugadís (Manacor). 

|| 4. Peix teleosti de l'espècie Trigla cuculus, de cap gros, cos rodó, cònic, de color violat fosc per l'esquena i blanquinós pel ventre, i amb les aletes dorsals doblegades; cast. lucerna, milano. La liura carnicera de bogues, e de luernes, de congres,doc. a. 1370 (BABL, xii, 147). Luerna se vena a 16 diners, doc. a. 1518 (BSAL,xxii, 252). Pex qui s'anomena luhernes, Flos medic. 261. També s'anomenenlluernes altres espècies del gènere Trigla, i principalment la Tr. gurnardus i la Tr. milvus; l'espècie Tr. pini té el nom de lluerna pogona (Barc.). 

|| 5. Llum fugaç reflectida (eiv.); cast. reflejo. Fer lluernes: emetre claror per reflexió del sol en un mirall. 

|| 6. Llum abundant, enlluernadora, com la del sol en dia molt serè (Maestrat). «Quina lluerna fa avui!» (Benassal).

    Fon.: ʎuέɾnə (or.); ʎuέɾnɛ (Ll.); ʎuέɾna (Andorra, Tortosa); ʎuέ̞ɾna (Cast., Val.); ʎuέ̞ɾnə (mall., men.).

    Sinòn.:— || 2, cuca de llum;— || 4, gallineta.

    Etim.: del llatí lūcĕrna, ‘llàntia’.

Vam sortir a la fosca del barri, feia olor d'abandó dins dels espais que havien de ser zona verda o guarderia i on començaven a aparcar cotxes, la majoria de segona mà. I de sobte, després del descampat, els edificis com vigilants estiregas­sats amb lluernes.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 211.).

LLUERT m. 

|| 1. Sauri de l'espècie Lacerta ocellata (Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir, Cerdanya, Empordà, Plana de Vic, Andorra, La Seu d'U., Vall d'Àneu, Vall de Cardós, Reus); cast. lagarto. Com lo luert passada l'ora terça, Febrer Inf. xxv,79. Plenes d'escata de cerps ho de luerts, Flos medic. 134 vo. Lluert poruc que s'enfila, vibrant, per una soca, Berga MT 183. (V. llangardaix). 

|| 2. Peix de l'espècie Aulopus filamentosus (Tarr.). 

|| 3. fig. Noi molt bellugadís (Montblanquet); cast. argadillo.

    Loc.

—Treure els lluerts de cau: esforçar-se a resoldre les dificultats (Empordà). «Sempre esperes que te treguin els lluerts de cau»: es diu al qui no té iniciativa per a resoldre els seus problemes i espera que altri se'n preocupi (Llofriu).

    Refr.

—«Lluert ajupit, pluja tot seguit»; «Lluert amagat, la pluja ha passat»: es diu referint-se a la presència dels lluerts com a precursors de pluja o com a indicadors de bon temps (cf. BDC, xviii, 283).

    Fon.: ʎuέɾt (pir-or., or., occ.).

    Intens.:—a) Augm.: lluertàs.—b) Dim.: lluertet, lluertic, lluertó.—c) Pejor.:lluertot.

    Sinòn.:— || 1, llangardaix;— || 2, escàlom, saltamurades, serpentí.

    Etim.: del llatí vg. *lucĕrtu, mat. sign. 1, var. del clàssic lacĕrta (cf. RFH, v,14).

Lluert (procedència de la imatge: enllaç)

Trobeu un lluert parant el sol; no té cap mal de res... li tireu una pedra i ja està llest... com si haguéssiu tallat un broc d’un cop de ganivet... Doncs, un home té un gam, no pot menjar, no pot beure, no pot agafar una eina, panteixa tot el dia i dura mesos, i mesos, i mesos... Qui ho entén, això?... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 222.).

LLUELLA f.: 

V. llosella.

LLOSELLA o LLOELLA (lluella). f. 

|| 1. Terreny dur, grisenc, mesclat de terra i de pedra, i que en cavar-lo fa llenques (Mall., Men.). 

|| 2. Llosa per a caçar (or., occ.); cast. losa, loseta. Parar una llosella per agafar aucells o feres, Lacavalleria Gazoph. 

|| 3. Bony que surt a la panxa dels cavalls (Castellbò).

    Fon.: ʎuzéʎə (Olot, Men.); ʎuéʎə (Empordà, Solsona, Camp de Tarr., Mall.);ʎuéʎa (Pont de S., Pobla de S.); ʎuéʎɛ (Urgell); ʎoéʎə (Mall.).

    Etim.: del llatí *lausĕlla, dim. del celta o ibèric *lausa, ‘llosa’.

Va anar furgant amb el bec fins que va tocar el llistó, es va moure prou per fer bellugar l'altre bastonet que aguantava i aquesta, amb tot el seu pes, es va precipitar damunt l'ocellet i el va aixafar. Tenia la seva primera presa, i ja ensalivava per aquella menja gustosa ıı tendra. Aquella lluella que li havia servit per estrenar-se com a caçador fent servir l'enginy i no la força, la va aplicar amb innovacions, bàsicament amb pedres i pals més grossos per caçar no només pardals, estornells, mallerengues i tords, sinó també rates, conills, teixons, esquirols, guilles, algun gat mesquer i, fins i tot, algun llop despitat....(Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 117.).

LLUM DE GANXO

Estar com un llum de ganxo (Es diu del que ha perdut la raó). (www.elrefranyer.com/ref/estar-com-un-llum-de-ganxo)

Daaaaddyyyyy, I am coming to get yoooou.

Si algú l'hagués sentit, hauria pensat que estava com un llum de ganxo. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 673.].

LLUMINÀRIA o LLUMENÀRIA f. 

|| 1. ant. Llumenar; astre lluminós; cast. luminar, lumbrera. Podem contemplar les luminàries que Déus ha posades al cel, Genebreda Cons. 193. Manà que fossen fetes luminàries en lo firmament, Tomic Hist. 2. Aquelles dos grans luminàries que lo món alegren e illuminen, Villena Vita Chr., c. 219. 

|| 2. Conjunt de llums; cast. luminaria, alumbrado. Havia una esgleya que un home pobre servia de lumenària, Llull Blanq. 84. Lo senyor infant manà donar a la lumenària de santa Maria de Sales XVIII diners, doc. a. 1335 (Est. Univ.xix, 234). L'altar major... té aleshores una llumenària impressionant, Salvador FB 75. Especialment: a) Conjunt de llums encesos per a solemnitzar una festa, posats especialment en les finestres, balcons, carrers, etc.; cast. luminarias. La llumenària si feu gran per tota Sicília, Muntaner Cròn., c. 60. No'm cal demanar la festa e la lluminària quina fo, ibid., c. 84. Feu-los omplir de grans luminàries, Pere IV, Cròn. 312. Disparant la artilleria, posant lluminàries en la present ciutat, doc. a. 1610 (BSAL, vii, 266).

    Fon.: ʎumináɾiə, ʎumənáɾiə (or., bal.); ʎumináɾiɛ, ʎumenáɾiɛ (occ.); ʎumináɾia,ʎumenáɾia (val.).

    Etim.: pres del llatí lūmĭnaria, pl. de lūmĭnāre, ‘llum’.

Seria la suma dels desastres de la monarquia el que acabaria portant definitivament al poder Juan José de Àustria, que el 23 de febrer de 1677 es amb el seu reial germà i assumia el càrrec de primer mini entre l'entusiasme d'un país que el creia capaç de redimir-lo de l'extrema misèria i decadència a què havia arribat. També la Generalitat de Catalunya se n'alegrava i el 20 de febrer de 1677 ordenava fer lluminàries, "las quals se han de continuar los dos dies següents ab música de timbales, trompetes y menestrils la notícia de ésser entrat lo senyor don Juan de Àustria en la ocupació de primer ministre de sa magestad".(Josep Fontana. La formació d’una identitat. Ed. Eumo, 4ª ed., Vic, 2014. ISBN: 978-84-9766-526-1. 486 pàgs. Pàg. 186.).

LLUQUET m. 

|| 1. Tija de cànem, de caramuixa o d'altre vegetal poc consistent, que, ensofrada a un cap o a tots dos i acostada a una brasa, s'encén amb flama; cast. pajuela, aluquete. «S'amor que tenen ses dones, | la compar a un lluquet: | crema molt, fa molta cendra, | però en un instant és fred» (cançó pop. Mall.). Ulls qui parien luquets quant se comencen a encendre, Curial, iii, 22. Luquet e tea és de chich foch, Spill 10165. Prometeu, com tothom sap, fou l'inventor del lluquet: fou el primer a qui va acudir-se de calar un branquilló al Sol, Carner Bonh. 161. 

|| 2. Tros de canya seca de cànem sense la capa fibrosa que la cobreix (Gir., Empordà, Men.); cast. agramiza, cañamiza. 

|| 3. Trosset d'escorça de taronja o de llimona amb què es dóna gust al vi; cast.luquete. 

|| 4. Ble ensofrat que es crema dins les bótes per esvair-ne les emanacions malsanes (Penedès, Priorat). 

|| 5. Varietat de bolet que es fa en els alzinars i s'empra per a fer esca (Pollença); se'n diu també bolet d'esca. 

|| 6. Pedreta llisa de vorera de mar (Valldemossa); cast. guija. 

|| 7. En el joc d'ametletes, el quern o ametleta que està entre els querns i el joc (Manacor). 

|| 8. m. i f. Persona insignificant (Alaró). Es diu especialment a infants i dones. «Ets una lluquet!»

    Loc.—a) Magre o sec com un lluquet: es diu de persona o animal molt magre.—b) D'un lluquet en fa tres berles: es diu de qui dóna molta importància a coses que no en tenen (Empordà).—c) Poder encendre un lluquet a sa cara d'algú:estar aquest molt vermell de cara, sia de vergonya, sia d'irritació (Mall.). Li haurien pogut encendre un lluquet a sa cara, Alcover Rond. i, 178.—d) Encès com un lluquet, o Més encès que un lluquet: molt irritat o sufocat (de vergonya, de passió, etc.).

    Fon.: ʎukέt (pir-or., or., Alaró, Maó, Alaior); ʎukét (occ., val., Sineu); ʎuсə́t(Palma, Manacor, Pollença, Felanitx); ʎukə́t (Inca, Sineu, Llucmajor, Artà, Ciutadella, Eiv.).

    Etim.: a primera vista sembla diminutiu de lluc, però en realitat ve de l'àrabalwuqéyd, ‘ble’, ‘palleta per a encendre’ (cf. Dozy Suppl. ii, 828).

Pararà a galeres, la reconsagrada! I, ara, sabeu com me tinc de netejar la cara? Socarrant-me amb un lluquet...  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 53).

S'usava, doncs, la pedra foguera, un tros d'acer, que hom anomenava ”foguer”, i una porció d'esca. Hom picava el foguer contra la pedra, tenint entremig un bocí d’esca; quan aquesta s'encenia, s'hi atansava un lluquet-tros de cànem ensofrat pels extrems- i, un cop abrandat, es comunicava el foc al candeler o a la llàntia o llumenera. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 89). 

LLURCAR v. tr. 

Mirar, llucar (Rosselló). «Per més que llurquis, poc que el veuràs!»La minyoneta... tot cosint... sempre llurcava pel carrer, Saisset Coses y altres, 18. ¿Què us fa si us llurca odi de rivals?, Berga MT 91.

Llurcar, enllaç.

Una nit que havien begut encara més que de costum, el diplomàtic sud-africà li va fer una pregunta molt personal, amb el somriure molest d'un seminarista que llurca una minyona.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 82.).

No podia competir amb el fons inexhaurible de la llibreria La Sorbonne i la gent hi entrava més per comprar discos o vídeos que no pas llibres. m'agradava de tafanejar i de llurcar els es­toigs deliciosos de les comèdies eròtiques italianes amb l'Edwige Fenéch i l'Orchidea de Santis. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 183.).

LODEN

Abric

Loden

El mestre Mossa no ho hauria fet, però el mestre Mossa no hauria fet tantes altres coses. A l'auleta del Convent on el mestre Manca ensenyava, hi havia una petita llar de foc que el darrer frare havia deixat apagada, i en els dies durs de l'hivern de Nuoro havia pensat una cosa senzillíssima: s'havia posat d'acord amb els nens, i cadascú, al matí, havia de portar, amagat sota l'abric de loden, que llavors es duia, un tros de llenya. Però no ho havien de dir a ningú, ni tan sols als pares. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 90.].

LOGORRÀGIA

Verborrea. Y amb una logorràgia espantosa, seguia, Oller Bogeria 95.

    Etim.: compost del gr. λóγος ‘paraula’ i -ῥαγία ‘raig’.

L'expressió de Daniel Serrallon­ga comença associant-se a una "logorràgia espantosa" i acaba manifestant-se com una "afasia". També les diverses prosopopeies amb què es presenta el personatge n'ofereixen una visió malaltissa, pròpia d'un "llunàtic, reservat, d'unes inconseqüències de caràcter inexplicables". ( "Coses que fan so d'esquerdat". Maria Dasca. Art. revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg.33.).

LUDIÓ m.

Bolla o figureta buida i llastada i amb un foradet, que, ficada dins l'aigua, puja o baixa més o menys segons la pressió a què és sotmesa; cast. ludión.

    Etim.: pres del llatí ludiōne, ‘ballarí’.

-Mon adjudant, j'en al assez d'étre le ludion de l'ESGI. («Brigada, en tinc prou d'ésser el ludió de l'ESGL» )

-Le ludion, c'est exquis.

Per tal de no quedar-se enrere, emprava un argot passat de moda.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 314.).

LUGE

La luge és un esport olímpic d'hivern. Forma part dels esports de descens en trineu, juntament amb el bobsleigh i l'skeleton. Luge significa trineu lleuger.

Tot i que les curses de trineus són molt antigues, trobant-se cròniques en documents de fa diversos segles a països com Noruega, la luge com a esport organitzat data de finals de segle XIX. Es considera com a punt d'arrancada una competició que va tenir lloc a Davos, Suïssa, el 1883, amb la participació de set països. (ENLLAÇ)

Mon pare em solia conduir al glacis del. camp de Mart on llisava amb una vella luge. Quan no nevava, jugava al petit parc municipal a l'ombra de les muralles i de la catedral.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 27.).

LÚNULA f. 

Figura formada per dos arcs de circumferència que tenen llurs extrems comuns i llur convexitat cap al mateix costat; cast. lúnula.

    Etim.: pres del llatí lūnŭla, ‘lluneta’.

Lúnules (procedència de la imatge: enllaç)

El so d'algunes lúnules que encara ballaven panxa amunt esgarrifava. Cada una de les seqüències de so incloïa un pas re­gular pel cinquè do del pentagrama, apa-siau, apa-siau..., ulu­lava l'esgarip de la Rossita Peix. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 47.).

Veien com les heures ho invadien tot, arrapant-se com llagastes a les parets del temple, a les tapies de l'hort rectoral, fins a les soques rabassudes dels xiprers del cementiri, i ningú hi parava esment. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 30.).