AA-AL

ABALTIR v. tr. 

Condormir, endormiscar, ensopir (Segarra, Urgell, Montblanquet, Camp de Tarragona). Per que la nit no pux dormir, no'm pux pausar ni abaltir, Fasset, 213. Els cavalls poch van trigar a suarhi y'ls passatgers a sentirse abaltits, Oller, Pil. Pr. 35. Quan el dia s'abalteix | canta el cucut dalt de l'alzina, Sagarra Caçador. 134—V. esbaltir.

    Fon.: əβəltí (Tarr.); aβalti (Urgell, Segarra).

    Var. form.: esbaltir.

Al vagó havien menjat i begut amb la bóta, havien amanyagat una criatura plorosa, havien rigut i cantat i fins s'hi havia filtrat algun espai de silenci i els cossos s'havien abaltit. (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. Pp. 73-74).

Abaltida, es tornà a veure al barranc del capdavall del carrer, i es contemplà amb els braços alçats mentre volava, sense corbs que li ho impedissin, i, des de dalt, observà la resclosa llunyana, mansa, tranquil·la, que li somreia. Avui, però, no la va pas despertar la sirena; era sant Esteve.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 210.)

Durant un instant, Antoni es va quedar immòbil; Ila­vors va badallar i, com si estigués mig abaltit, va dir:

—Salvidiè Ruf... Estás segur que és el teu escollit? [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg.114.].

He estat despert, contemplant l'avanç lent de les estrelles en el seu viatge etern per l'enorme volta celeste. Pels volts de l'alba, per primera vegada des de fa molts dies, m'he abaltit i he somiat. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 463.].

Després d'una hora escoltant els crits d'en Colin, la Frances quedava tan cansada que se n'anava directament a dormir, o s'asseia abaltida en una cadira. Un vespre, mentre estava asseguda en la penombra, la Julia va trucar a la porta, va obrir, va veure que l'habitació estava a les fosques i llavors va adonar-se que la Frances hi era. L'anciana va encendre el llum. Havia sentit com en Colin cridava a la seva mare i això l'havia molestada, però aquell no era el motiu pel qual havia baixat. [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 122.]. 

ABEGOTERA f. 

Niu de vespes; cast. avispero. Y els pensaments brunzintli y fiblantli pel cervell com un aixam d'avespes foragitades de l'abegotera, Víct. Cat., Cayres 19.

I En Mitus, amb les potències alienades i els pensaments brunzint-li i fibrant-li pel cervell com un eixam de vespes foragitades de l'abegotera, tingué d’asseure’s a mig camí; perdia el cap, les cames li faltaven i la terra trontollava sota sos peus. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 200).

ABELLEROL m.

|| 1. Home que es dedica a la cria d'abelles (Men.); cast. colmenero.

|| 2.   Ocell de la família dels meròpids: Merops apiaster L.; cast. abejaruco. Es de colors vius (blau, verd i groc), bec llarguer i un poc corbat, cames curtes, dits llargs, ales llargues i punxegudes, i coa acabada en línia recta, forcada o un xic rodonenca; arriba a tenir 25 cm. de llargària Fa el niu davall terra; s'alimenta d'insectes, i principalment d'abelles; és un dels grans enemics dels ruscs, i d'aquí li ve el nom. Balla la formiga, balla'l formigol, | ballen les abelles ab l'abellerol, Guimerà Poes. ii, 198.

|| 3. a) Abellerol blau: ocell d'ales blaves, cos bru i el cap blau amb taques blanques; cast. alionín (Labèrnia-S. Dicc.).—b) Abellerol de cua llarga: abellerol més petit que l'ordinari, de cap blanc i negre, ventre verdenc i llom violat fosc; cast. abejaruco de cola larga (Labèrnia-S. Dicc.).

    Fon.: || 2: əβəʎəɾɔ́ɫ (Barc.); aβeʎeɾɔ́ɫ (Massalcoreig); bəјəɾɔ́ɫ (Eiv.); əβəəɾɔ̞́ɫ, bəəɾɔ̞́ɫ (Men.).

    Var. form.: bereiol.

    Intens.:—a) Augm.: abellerolàs, abellerolot [bəəɾulɔ̞́t. Men.]—b) Dim.: abellerolet, abelleroleu [bəəɾulə́t, bəəɾulέw, Men.].

    Etim.: derivat de abeller amb el suf. dim. ol. 

Abellerol

Pit-rojos, pinsans, gaigs blaus, oriols, tàngаres escarlates, corbs, pardals, canyissos, cardenals, merles i, de tant en tant, algun abellerol. Per a tu els ocells eren tan estranys com els estels, i com que casa seva era a l'aire, et semblava que els ocells i els estels formaven part de la mateixa família. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 14.].

ABIGEAT m. jurispr.

Furt de bestiar o d'aviram; cast. abigeato.

    Etim.: pres del llatí abĭgeātus, mat. sign. 

Abigeat

Els diaris de Sàsser, de Caller, fins i tot els del continent, s'havien fet ressò de l'escàndol, havien parlat de la ruïna de l'illa, i també de l'economia insular que es fonamentava en el pasturatge; i l'autoritat havia intervingut amb lleis ferotges contra l'abigeat, catalogant el bestiar, descrivint-lo en un «butlletí» del qual el pastor havia d'anar sempre proveït. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 30.].

ABIM m. 

Abisme; cast. abismo. Hi ha l'abim entre'ls dos, Guimerà Poes. 154. Caure al pregon abim, Verdaguer Exc. 18. A la vorera del abim, Riber Sol ixent 33.—Els diccionaris Escrig-Ll. i Martí G. posem abim com a mot antic; però és un gal·licisme modern (del fr. abîme). En la llengua antiga no hem trobada mai tal forma.

I ella que ha escollit aquest prisma per a enfocar les seves narracions, no deixa de trobar-hi belleses; ara es tracta d'unes belleses "ferèstegues, d’abim pregon (.. més no per això deixen d'ésser llegítimes belleses, perquè la voluptat del dolor és tan cruel i tan corprenedora com la voluptat del gaudir que tot són voluptats i totes les voluptats tenen el mateix encís". 

ABISMAR v. tr. 

|| 1. Tirar a un abisme; cast. abismar. Yes munten y revenen y arreu volcats s'abismen | en remolí, frissosos, mar sobre mar, al fons, Atlàntida, v. 

|| 2. met. Abatre, derrocar del poder; cast. derribar, hundir. Deu abisma als altius e arrogants, Dicc. Cat. anòn. 

|| 3. met. Abstreure l'ànima en pensaments o afectes molt pregons; cast. abismar. La vida del cel vol viure, | sedeja abismarse en Deu, Aguiló Fochs foll., viii.

    Fon.: əβizmá (Barc., Mall.); aβizmáɾ (Val.).

Llavors va semblar com si les paraules dels altres ja no li interessessin. Antoni i Lépid van continuar discu­tint sobre noms i, de tant en tant, li demanaven consen­timent. Octavi feia que sí, abismat. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg.111.].

ABISSAR v. tr.

Abisar. La ss doble que a vegades apareix en els documents antics, sens dubte es deu a la influència ortogràfica del llatí abyssus. La forma abisar, amb s sonora, és una derivació catalana per abís. No solament vençrem los grechs, ans los abissarem e aplanarem tota la Grecia, Lib. de les quatre virtuts, p. 29.—En Llull Rim. 358 trobam un cas de tal infinitiu substantivat: E per ayço aytal hom no pot en grat estar | ans està en pecat assís en l'abissar.

ABISAR v. tr.

|| 1. Afonar, llançar dins l'abisme; cast. hundir. E feren tan gran remor que paria que lo mon deguessen abisar, Tirant, c. 393. Interrogat lo deu Apollo que volia dir aquell pou, respos que, si allí no's metia la pus bella cosa que fos, que la ciutat s'abisaria, Genebreda Cons. 10. Anc que el cel s'abís y la terra s'en entr, s'ha de casar ab Na Marieta, Alcover Cont. 336. Pot venir la mala bufada | i abisar nau i pescadôs, Colom Juven. 99.

|| 2. Esbucar, destruir; cast. derrumbar. Vostra esglesia s'ha abisada, Riber Sol ixent 19. «Abisar una olivera» (un trebolí de vent) (Mallorca, ap. Aguiló Dicc.).

|| 3. met. Arruïnar, esvair. Los càrrechs que abans los opprimien, ara los habisarien, doc. a. 1428 (Misc. Fontserè 372). La inquisició que vostra altesa hi vol introduir [a Barcelona]... es del tot abisar la Ciutat e principat, doc. a. 1485 (Carreras Ciut. Barc. 510). Vos sou virtut que els vicis tots abisa, Trobes V. Maria [103].

    Fon.: əβizá (Mall.).

    Conjug.: regular, com la de cantar.

    Etim.: format damunt abís.

L'estudiant va exhalar un sospiri s'abissà en els seus pensaments. Vassilissa, encara somrient, va esclatar de sobte en sanglots, i unes enormes i abundants llàgrimes van rajar-li galtes avall. Amb la màniga es protegia la cara del foc, com si s'avergonyís d'aquell plor, men tre que Lukéria, amb els ulls fits en l'estudiant, va en rojolar-se; la seva expressió va esdevenir greu i tensa, com la de qui guarda un intens dolor. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 89.]. 

ABLANIR v. tr.

I. || 1. Fer tornar blan; cast. ablandar. Quant sia tot picat y ben mesclat, si es massa dur, ablaniràs-ho, Robert Coch 27. —a) espec. Operació dels blanquers, consistent a donar suavitat al cuiro doblegant-lo per mitjà d'una peça plana, generalment de suro (Empordà).

|| 2. Tupar, colpejar; cast. zurrar. «Si no véns de pressa, ta mare t'ablanirà» (Mall.). Lo que mereixeria, que li ablanís ses costelles s'homo, en esser casada, Alcover Cont. 299.

II. met.

|| 1. Suavitzar, fer minvar la violència d'un mal, d'una passió o afecte; cast. mitigar. No's coué que't do encara forts medecines; mas ara en lo començament te'n daré de leugeres... per ço que't ablanesquen la infladura de la tua malaltia, Genebreda Cons. 51. Ja sortia a passeig, per orejarse, per esbargirse, per ablanir sa pena, Pons Auca 316.

|| 2. Apacivar, posar en calma; cast. calmar. E lavons lo dit miser Ramon sa ablaní, e mes l'espasa al foyre, doc. ross. any 1409 (Ruscino, i, 145).

|| 3. Moure a compassió (Labèrnia-S. Dicc.)

|| 4. Ablanir-se el temps: abonançar-se, fer-se més suau el temps; cast. ablandar.

    Fon.: əβləní (or., bal.); aβlaní (Maestr.); aβlaníɾ (Val., Sueca, Alcoi).

    Conjug.: incoativa, segons el model de acudír.

    Var. form. i Sinòn.: ablandir, reblanir.

    Etim.: format damunt blan.

Si les volíem encalçar, les col·locàvem sota la pota d'un llit i saltàvem a sobre per tal d'ablanir la cameta.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 294-295.).

Ablanir

La mala alimentació i els refredats mal curats havien predisposat la majoria de les alumnes a contraure la malaltia: quaranta-cinc de les vuitanta noies es van posar malaltes alhora. Es van interrompre les classes i la disciplina es va ablanir. Les poques que estaven bé gaudien d'una llibertat il·limitada, perquè el metge insistia que necessitaven molt d'exercici per conservar la salut: però ni que no ho hagués recomanat, ningú no tenia temps de vigilar-les. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 86.].

ABRAONAR v. tr.

|| 1. Agafar i estrènyer amb els braons o braços. S'enfilen per ses cames i cap amunt p'es cos, fins que tenen sort d'abraonar li es coll, i besades i més besades! Alcover Cont. 270. Ho diuen més especialment en el sentit d'agafar algú per fer-li violència. Entranthi dos jovencells | abraonaven | animals qui forcejaven, Costa Agre 10. L'abrahonaren traidorament y al temps que el jove el tenia subjecte, l'altre... li clavà un punyal, Penya Mos. iii, 236. a) recípr. Aferrar-se per lluitar. D'un bot en Sever l'embesteix, s'abrahona ab lo ca, Bosch Rec. 52. S'abraonaren tot d'una, y lluytaren una estona, Rosselló Many. 153.

|| 2. Agafar i estrènyer algú pels braons (Escrig-Ll., Labèrnia-S. Diccs); cast. abrahonar.

|| 3. Agafar o pendre amb força; cast. arrebatar. En Dionís abrahonà sa palangana de sa carn, Ignor. 73.

|| 4. refl. Llançar-se cap a algú o a un lloc, amb fúria i precipitació; cast. abalanzarse. «El gos se li va abraonar al coll» (Valls.). Me sobra valor per abrahonarme demunt d'ells, Vilanova Obres, xi, 233. Deixà que'l cassador... s'abrahonés al pati per aferrarse a sa presa, Pons Auca 169.

    Fon.: əβɾəuná (pir-or., or., men.); aβɾaonáɾ (Cast., Val.); əβɾəoná (Mall.). En la forma refl.: əβɾəunáɾsə (Barc.); əβɾəunás (Torelló); s əβɾəuná (Ross., Confl.); aβɾaonáɾse (Cast., Val.); əβɾəonəɾsə́, əβɾəonəʦə́ (Mall.); əβɾəunaɾsə́ (Men.).

    Etim.: format damunt braó.

Al carrer , mentre camina, té por d'abraonar-se damunt la gent. (Pàg. 9)

Por d'abraonar-s'hi, com hauria dit en Flotats. Podia haver-­se quedat quiet, haver-se assegut en un banc, però allò hauria estat una conducta d'evitació. (Pàg. 58)

Ara mateix es veuria amb cor de caminar per tota la ciutat sense por d'abraonar-se damunt cap vianant. Ara mateix faria una funció embalat, arrauxat. (Pàg. 158)

Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs.

El meu germà es va abraonar cap a mi i ens vam fer una abraçada llarga i emotiva. De la resta dels assistents, que eren molts, va brollar un clamor divertit. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 278.].

Tu es va abraonar sobre l'Ignatius, però aquest retrocedí, al llit, fins a la capçalera. Damunt del cap, el Crist crucificat, indiferent al que passava, es mirava els peus.  (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 265.).

Abraonant-s'hi  

-Ma boîte! Ma boîte! -va exclamar, abraonant-s'hi. -Sí, ja ha arribat la teva boîte, porta-la a un raconet, genuïna filla del senyor Rochester, es veu que no se'n recorda, que em paga trenta lliures l'any per obeir-li les ordres.»

Ja m'agrada que somrigui -va dir, captant immediatament l'expressió fugissera-, però també que parli. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 145.].

ABLANIR v. tr. 

I. || 1. Fer tornar blan; cast. ablandar. Quant sia tot picat y ben mesclat, si es massa dur, ablaniràs-ho, Robert Coch 27. —a) espec. Operació dels blanquers, consistent a donar suavitat al cuiro doblegant-lo per mitjà d'una peça plana, generalment de suro (Empordà). 

|| 2. Tupar, colpejar; cast. zurrar. «Si no véns de pressa, ta mare t'ablanirà» (Mall.). Lo que mereixeria, que li ablanís ses costelles s'homo, en esser casada, Alcover Cont. 299.

II. met. 

|| 1. Suavitzar, fer minvar la violència d'un mal, d'una passió o afecte; cast. mitigar. No's coué que't do encara forts medecines; mas ara en lo començament te'n daré de leugeres... per ço que't ablanesquen la infladura de la tua malaltia, Genebreda Cons. 51. Ja sortia a passeig, per orejarse, per esbargirse, per ablanir sa pena, Pons Auca 316. 

|| 2. Apacivar, posar en calma; cast. calmar. E lavons lo dit miser Ramon sa ablaní, e mes l'espasa al foyre, doc. ross. any 1409 (Ruscino, i, 145). 

|| 3. Moure a compassió (Labèrnia-S. Dicc.) 

|| 4. Ablanir-se el temps: abonançar-se, fer-se més suau el temps; cast. ablandar.

    Fon.: əβləní (or., bal.); aβlaní (Maestr.); aβlaníɾ (Val., Sueca, Alcoi).

    Conjug.: incoativa, segons el model de acudír.

    Var. form. i Sinòn.: ablandir, reblanir.

    Etim.: format damunt blan.

Així sembla que ablania la tia, i per això el senyor Andreu, havent demostrat que i o era pas un home incrèdul i desagraït, pogué continuar :

-De tota manera, aquest home, conduit per la Beata, es ben clar, deu haver vingut perquè algú li ha parlat de mi, i aquest algú ha de ser un que visqui a Franca, i per aixó dic que només pot ser un : el cosí  d'en Pere Cendra, aquell que se'n va anar a Franca i s'hi casa amb una fran­cesa i ara viu allà, sempre.

La tia 1'escoltava amb una certa desconfiança.

-Si em preguntes que pot voler de mi - continua el senyor Andreu - t'hauré de dir que no ho se. Però de vegades les cases de 1'estranger necessiten una persona de confianga en els altres paisos, i potser el cosi d'en Pere Cendra els va parlar de mi, i ve-t'ho aquí.

Mira la tia, i s'afanya a afegir :

-Gracies a la Beata, es clar.

La tia torna a ablanir-se.  (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 100.).

Ablanir

Jo ja no dubtava de res. Decididament era capaç de tot, Baryton. Crec, d'altra banda, que hauria estat fatal per a la seva raó que m'hagués posat a contradir-lo en l'estat en què s'havia posat. Li vaig deixar uns instants de respir i després vaig intentar tornar-lo a ablanir una miqueta, em vaig arriscar en una suprema temptativa, a reconduir-lo a nosaltres... Amb els efectes d'una argumentació lleugerament capgirada... convenientment lateral... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 485.].

ABRANDAR v. tr.

Encendre intensivament, amb flama creixent. D'un rehinós pi a la teya gegant que el vent abranda, Atlàntida, v. Movible com la flamada | que'l ventijol fa abrandar, Aguiló Fochs 62. D'un nou incendi els cims s'abrandaràn, Maragall Enllà 23. La foguera patriòtica s'havia abrandat en tots los cors, Collell Fadrin. 8. a) met. «Abrandar l'ànima». «Abrandar el foc» (de la discòrdia).

    Fon.: əβɾəndá (Barcelona, Vic, Torelló, Ross.).

    Etim.: format damunt el germ. brand, ‘tió encès’ (REW 1273).

Ningú no té en compte la personalitat. Digue'm: ¿què se te'n dóna a tu si Erènia era adúltera, si en canvi tots els seus ac tes, tota ella traspuava una originalitat? Tota ella, essent una dona com totes les altres, estava abrandada d'una personalitat recòndita, amagada, excepcional. Pensaràs que em contradic; si abans et deia que era com les altres, ara et dic que era excepcional. Bé, ja m'entens: hi ha dones que, essent dones, solament tenen aquesta gran excepcionalitat: d'ésser dones i prou.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 89.).

ABRICOT m.:

V. albercoc.

Vaig errar per la caserna durant mitja hora. Per fi, cap el menjador maleït, vaig trobar la meua salvació sota la forma d'embolcall blau d'na caixa d'abricots.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 204.).

ABRIGUSSAT

Amb el bastó fortament agafat amb la mà trèmula, i tot ell abrigussat amb la bufanda, se n’arribà fins al Cortal de la Marquesa. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 206).

ABRIVAR v. tr. 

|| 1. Donar força, impuls o coratge. La febre sacrosanta que abriva el pensament, Costa Poes. 62. 

|| 2. refl. Atrevir-se, gosar. Per so car jo sé que vos sots tan piadós senyor... m'abriu en pregar vos tan longues paraules, Llull Cont. 22, 27. E'l vostre sotsmès se enaga e s'abriva a reclamar vos e a confiar en vos, Llull Cont. 92, 18.

    Fon.: əβɾiβá (Barc.).

    Var. ort. ant.: abriuar.

    Etim.: format damunt el gàl·lic *brivos, ‘força, coratge’ (cfr. el prov. abrivar,it. abbrivare, i els substantius cast. brío, prov. briu, fr. brif, it. brio), REW 1318.

Els mariners, a la bodega, asseguraven els nusos dels cordats protegint tant com podien les mercaderies dels esllavissaments més que probables i, al pont, el capità  es preparava per afrontar el mal temps que ja havia endevinat tot d'una que, en tombar el cap Blanc, observa les primeres tintades vermelles sobre el cel i notà  l'abrivada del vent que ro­lava a nord, enfureint les ones.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg.  143.).

ABRIÜLLS m. pl. 

|| 1. Nom de diverses plantes espinoses, que en unes regions es dóna a la Centaurea calcitrapa, en altres a l'Ononis spinosa, en altres al Tribulus terrestris L.; cast.abrojos. Apres pren oronal e abreulls he peu crist e picaho, Micer Johan 420. Té ses cames dessangrades d'ets abriulls y espines, Roq. 53. 

|| 2. Puntes de penya o esculls que hi ha dins mar, on els mariners han d'anar molt alerta a ferir per no danyar la nau; cast. abrojos, arrecifes (Labèrnia-S. Dicc.). 

|| 3. Bolletes de vidre plenes de puntetes com eriçons de mar (id. ibid.). 

|| 4. Instruments de plata o d'altre metall en figura d'abriülls naturals, que es posen al cap de les cadenetes de les disciplines per fer se més mal els qui es disciplinen; cast.abrojos (Un Mall., Aladern Diccs.).

    Var. form.: abreülls, abrulls, obriulls, obre-els-ulls.

    Sinòn.: cadells, queixals de vella, canets, cairells, punxaclaus, rodets, ull de bou.

    Etim.: de la frase llatina apĕri ocŭlos, ‘obre els ulls’, perquè cal tenir compte a no picar-se amb les punxes d'aquesta planta (cfr. el cast. abrojos i port. abrolhos).

Ell, per treure'm de pit els abriülls, / només de Beatriu parlant anava, / dient: "Ja em sembla que li veig els ulls!" (Dant, Divina Comèdia) [Matilde Asensi.

 L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 446.].

Comprenia_ tot i que també ho lamentava, que Joan s'hagués consumit en aquella trampa tan dolga, que just suggeria això, no fer res, no aspirar a res que no fos sentir com passaven els dies lentament, un rera l'altre, renunciar als focs que la vida i el món presentaven a aquell que volia abrusar­s'hi, oblidar tants neguits -encara que se'n generessin tants altres-, tot a canvi de garantir una existència que davallaria lentament cap a la mort, tornant dilatada qual­sevol mesura del temps. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 193).

Se sentia abrusat i nerviós; tot d'un plegat s'aixecà i, a través del passadís fosc, retort i llardós que donava al món de fora, sortí al carrer.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 226.].

Una atmosfera perfecta, abrusadora però no massa, cálida, gosaria dir. Atreveix-te, Gin, atreveix-te! Rom, brandi, xampany, hi havia de tot. Vaig fer dos glops del rom de l'Step i ja estava borratxa! Vam fer el joc de l'ampolla per veure qui desembolicava primer. [Federico Moccia. Tinc ganes de tu. (Ho vogli de te, trad. M. Ubach i E. Bertran). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1006-9. 572 pàgs. Pàg. 383.].

 Ell, però, sabia perfectament que escriure és un pur entreteniment, un pur engany al temps, una pura generositat: «He donat poesia als bornes», però que el que compta de veritat és viure, és a dir, gaudir, estimar, abrusar-se en els diferents focs que el plaer, la intelligéncia i la sensibilitat ens ofereixen. Per a ell tot ja havia esdevingut massa aspre i massa dolorós, tal vegada irreversible. No calia, per tant, continuar fingint.  (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 67-68.).

L'encís i ensems la confusió es reflectiren també en els rostres de tots els presents: semblava com si tots creguessin impossible i vergonyós de cantar d'aquella manera, tot i que aquelles carones i aquells ulls de nina brillaven abrusats per l'esperança de quelcom més. En mig d'aquells rostres expectants Veltxaninov remarcà el de Caterina Fedossevna, resplendent de bellesa. [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 173]. 

Abrusava

Des d'aleshores els músics difunts es reuneixen a mitjanit, al fons de la barrancada, i toquen les seves trompetes; i els pastors, posseïts d'un terror reverencial, eviten aquest paratge. Però hi vam passar a ple dia, lluïa el sol, un vent africà abrusava la terra, i cap so no sortia de les argiles.

Carlo Levi. Crist es va aturar a Èboli. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 55.

Abrusa

Encara abrusa els meus llavis el foc sagrat que sadollava els teus; aquestes noves i ardents delícies són encara en mon cor. Perdona'm! perdona’m! (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 162.).

Abrusador

Els presoners no són pas més ben tractats que uns esclaus, Cames engrillonades, fuetejats i apallissats arbitrària ment, subsistint a base d'una gasòfia repugnant i immenjable (esmorzar: una barreja de greix, pasta fregida, llard de porc i sorgo), han de saltar del llit a les quatre de la matinada i treballar sense parar fins a les vuit del vespre, homes blancs i homes negres, homes vells i homes joves, tots exhaustos, al límit de la l'resistència, aixafant rocs amb malls en un paisatge erm i abrusador, i pobre de l'home que afluixi o caigui malalt, el fuet és la cura per als que no treballen prou, i ni tan sols l'innocent acte d'eixugar-te la suor del front no es pot dur a terme sense el permís d'un dels guàrdies, i si t'oblides de demanar permís a un guàrdia per fer-ho, una culata de fusell et picarà al rostre i et farà caure a terra. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàgs. 126-127.].

Abrusats

Era l'hora més dolça de totes vint-i-quatre: «el dia havia cremat els focs més ardents» i la rosada ja refrescava els prats assedegats i els cims abrusats. Allà on el sol s'havia post en estat pur, sense la pompa dels núvols, s'escampava una solemne tonalitat púrpura; en un indret determinat, el cim d'un turó, un foc encès cremava amb la intensitat d'un robí i s'estenia al llarg i a l'ample, en matisos cada vegada més suaus, pel cel. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 251.].

ABSCONDIR v. tr., 

var. ort. per escondir. Amagar, ocultar; cast. esconder. ¡Ay! qui el vol del colom me daria | per volar al verger abscondit, Costa Poes., 74. Jo abscondiré la meva vida | en un recó ben oblidat, Barceló Poes. 140.—V. escondir.

1. ESCONDIR v. tr. 

Amagar, ocultar; cast. esconder. Si com aquell qui stà al bosch escondit, Ausias March, viii. No gose comprar... coses necessàries per la sustentació humana per embotigar-les o ensitjar o altrament escondir pera vendre-las al temps que a ells los aparexerà, doc. a. 1628 (Hist. Sóller, i, 939).

    Fon.: əskundí (or.); eskondíɾ (val.); əskondí (mall.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Var. form.: escondre.

    Var. ort.: abscondir.

    Sinòn. preferibles: amagar, ocultar.

    Etim.: del llatí abscondĕre, mat. sign., probablement per conducte del castellàesconder.

2. ESCONDIR v. tr. ant. 

|| 1. Excusar, disculpar; defensar contra una acusació; cast. excusar, defender. En axí farà honor tot baró qui scondescha lo rey de trahició... La onça près la batayla contra lo leopart e scondí lo rey de trahició, Llull Felix, pt. vii, c. 7. Si offici de cauayler és reptar o combatre traydor, e si offici de cauayler traydor és ascondir-se e combatre leyal cauayler, qual cosa és offici de cauayler?,Llull Cavall. 15 vo. Has vist nuyl cauayler robador qui no s'escondís de robar?,Llull Cavall. 16. Barons, anats al rey Carles..., e sapiats... si és ver que ell los m'haga tramesos ab tals paraules com vosaltres havets enteses; e si ell les vos atorga, escondits-m'en axí com vós vos esconderíets de hun altre cavaller qui us reptàs de fe e de llealtat, Desclot Cròn., c. 99. Si alcun serà reptat en cort per son senyor deuant lo príncep de baia, deu-se d'aquela escondir per juhii, ho per laor d'aquela cort, Usatge 43 (trad. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 290). Lo rey Carles pensà's e dix:—Lo rey d'Aragó..., si'l raptes de fe, com t'és vengut en ta terra sens desafiar-te, ell escondir-se'n ha,Muntaner Cròn., c. 72. E si lo contrari fahie, que sia bare a custum de Catalunya et traydor a fur d'Aragó, de la qual trayció o baria escondir no'm puxa per mi o per contrasemble, doc. a. 1359 (Miret Templers 412).

|| 2. Sostenir; mantenir, defensar allò que s'ha afirmat; cast. sostener. Qualque cosa juren, deuen-ho escondir per bataya, so és a saber per hom de peu,Usatge 56 (trad. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 291). Pus que'l pleyt és començat, lo demanador pot dir, si's vol: No y vuyl re prouar, vaja enant, et escondescam-ho per sagrament; e lo demanat deu jurar et escondir la demanda que no és vera, segons que'l jutge li o escarirà, Cost. Tort. II, xviii,2. Escondir la fe de qualcú: sostenir i defensar la seva llealtat o bona fe. Don Pedro de Exèrica tramès-los ab un porter nostre letres de desmentiments de batalla... e puis mossènyer Garcia de Loriç e aprés mossènyer Gil Roiz de Liori dixeren que eren apparellats d'escondir la fe de don Pedro de Exèrica,Pere IV, Cròn. 231. Posaren davant Nós que havien oyt que'l rey... havia dit que ells lo volien lliurar a carnatge..., e sobre açò escundissen llur fe e fermassen batalles, Pere IV, Cròn. 151. 

|| 3. Excusar de fer o sofrir una cosa; alliberar (d'un mal, d'un perill); cast. librar, excusar. Si yo he por de morir, | no m'o tingats en foylia; | Jesús se'n volc escondir | segons hom, Turmeda Diuis. 28. No's poden escondir que no haien a ferir en terra, Consolat, c. 195. Ira de amador tan poch dura, que no ha obs que s'escondescha, Jahuda Dits, c. 28.

    Etim.: del llatí excondīcĕre, ‘excusar’, forma que apareix ja en documents baix-llatins del segle IX i que ha deixat abundants documents en l'antic francès(escondire) i en el provençal (escondir): cf. Wartburg FEW, iii, 280; Levy Prov. Suppl. Wb. iii, 184-186.

3. ESCONDIR v. tr. 

Treure, foragitar (Rosselló); cast. expulsar.

    Fon.: əskundí (ross.).

    Etim.: pres del fr. éconduire, mat. sign.

— Jo pens que això és una llei de vergonya. Lo que fa l’Úrsula, d'altres dones ja ho só vist... S’abscondeix un hom per a vestir-se i despullar-se. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 362).

ACAGONOLLAR

Uns canaris encara cantaven en velles gàbies, a dalt d'un munt de paquets heteroclits. Unes maletes suraven entorn dels paquebots. Les carcanades de neveres i de tele visors s'acagallonaven. Tot un món havia naufragat. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 63.).

ACALAR v. tr. 

|| 1. Abaixar, fer passar a un nivell més baix; cast. bajar. Eu tan gran remor sentia | del pont qui's fo acalat, | veus la porta qui s'obria, Turmeda Diuis. 6. Per aquella [corda] se acalà en la cova, Decam., jorn. 4.a, nov. 1.a. E tantes foren les bombardes, darts e passadors que les veles tenien clauades ab lo arbre de la nau, que volgueren acalar la entena... e no pogueren, Tirant, c. 86. 

|| 2. Inclinar, dirigir cap avall (especialment una part del cos); cast. inclinar. De vergonya acalant los ulls y testa, Canigó ix. Els ulls acala amb reverència humil, Alcover Poem. Bibl. 23. Son front acala | rendit lo donzell, Guiraud Poes. 47. Tot anantsen, la Tuyas, hi acalá la orella, Pons Auca 154. «Acala un poc es cap» (Mall.). «Acalar les barres a l'escopeta» (Fortuny Dicc.). a) refl. Inclinar-se, doblegar el cos inclinant-ne la part superior cap a terra; cast. inclinarse, encorvarse, agacharse. Posantse una mà an'el pit, | los catalans fan capada; | los castellans de la cort, | més vincladissos, s'acalan | fent reverencia, Picó Engl. 62. No has volgut acalarte un pich per aplegà sa ferradura; y t'has acalat cent y un pich per menjarte ses cireres, Ignor. 2. 

|| 3. Disminuir l'altura o el gruix de qualque cosa; cast. abajar, rebajar. «Han acalada aquesta costa» (Manacor). «Acalarem es trispol» (Mancor). Per arrassar o acalar las casas, que las arrassen fins allí ahont es estat senyat, doc. a. 1565 (Hist. Sóller, ii, 185). Abian acalat molt lo carrer, doc. a. 1603 (Bibl. Nac. Madrid, MS. 17655). a) refl. Minvar l'aigua d'un pou, d'un riu, d'un safareig, etc.; fer-se avall el gra o la farina d'un sac o d'un caramull; cast. mermarse, menguar. «Aquest pou s'és acalat molt.»«Aquest sac de blat s'acala a les totes» (Mall.). 

|| 4. Tirar l'ormeig dins la mar per pescar (Manacor); cast. calar. (V. calar). 

|| 5. «Lligar, unir, llassar» (accepció antiga segons els Diccs. d'Un Mall., Escrig-Ll., Martí G. i Labèrnia-S.; nosaltres no l'hem trobada a cap document).

    Loc. i Refr.—a) Acalar es cap: empegueir-se, avergonyir-se; obeir; declarar-se vençut (Mall.).—b) Acalar ses ales: abatre's, humiliar-se (Mall.).—c) Tenir mal acalar es gep: no estar avesat o afectat de fer feina (Mall.).—d) «Acala't, i no faràs ombra» (Mancor).—e) «Qui massa s'acala, ho mostra»: vol dir que qui s'humilia més del que convé, cau en la baixesa (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: əkəlá (Inca, Men.); əсəlá (Palma, Manacor).

    Conjug.: regular, segons el model de cantar.

    Etim.: del llatí calāre <gr. χαλᾶν, ‘abaixar’.

Per evitar el cara a cara, malgrat que ell s'ocultava rere una màscara que recordava un heroi grec, ella acalà els ulls. Estava a punt de dir-li alguna cosa però s'hi va repensar. Llambregà cap a l'intrús i abaixà els ulls una altra vegada.  (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 251.).

ACAPLAT

M'hau­ria agradat més que manifestessin amb tanta energia per exigir una "reparació histórica", segons les mateixes paraules del president Mitterrand, i exigissin l'oficialitat de totes les llengües de Franca. Tothom té les seues causes... S'escompixava tot sovint a París i els estudiants no es desanimaven. Aclapat en un cotxe militar amb el meu coronel africà, tenia por que els estudiants ens escometessin  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 324.).

ACARAMULLAR v. tr. 

|| 1. Omplir un vas o altre recipient de manera que el contingut sobressurti part damunt les voreres del recipient; omplir fins a caramull (Labèrnia S Dicc.); cast.colmar. 

|| 2. Posar moltes coses formant caramull, munt desordenat; cast. amontonar. S'hi acaramullaven els altres [boyets] formant garbera, Galmés Flor 8 Les acaramullava [les bolles de sabó] dins una escudella d'Inca, Penya Mos. 146. 

|| 3. Reunir apilotadament; cast. acumular. S'higiene aconseya no acaramullà massa gent, Ignor. 29.

    Fon.: akaɾamuʎá (Lleida, Tremp); əkəɾəmuʎá (Inca, Men.); əсəɾəmuʎá (Palma, Manacor).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: format damunt caramull.

En Della Royere i el seu enviat van dur en César per la ciu­tat, plena de domassos i d'ares luxosos, decorats sense reparar en despeses per celebrar la seva arribada. Seguint les instruc­cions del cardenal, tothom tractava el fill del papa com si fas un príncep. El van va acaramullar amb presents de plats i bacines d'argent i, en acabat, el van dur a la casa consistorial per gaudir d'una autèntica festassa.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 291].

ACERB, -ERBA adj.: cast. acerbo. 

|| 1. Aspre de gust. Per no sperar lum, caygué vert acerb, Febrer Par. xix. 

|| 2. met. Aspre, dur, desagradable. «He hagut de sofrir crítiques acerbes». 

|| 3. met. Crudel, despietat. Temien la furor del Rey e per conseguent la rigor de la sua acerba execució, Curial. Com més acerba és la seva sàtira, més homenatges li fan, Pla Rus. 339.

    Fon.: əséɾp (Barc., Bal.). No s'usa vulgarment.

    Etim.: pres del llatí acerbus, mat. sign.

Com agradava a Larch l'efecte d'aquella ampolla de cent grams! L'èter és una qüestió d'experiència i técnica. Aspirar l'èter és acerb però Ileuger; i tot i que l'èter sigui dues vegades més pesant que l'aire, anestesiar amb èter —portar un pacient al pànic d'aquella olor sufocant— és diferent.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 88.].

ACIDULAR v. tr. 

Fer tornar un poc àcid o aspre; cast. acidular.

Tenia raó. El Julie's semblava una capsa de bombons anglesos.la planta baixa, hi havia un restaurant acidulat i, a la planta superior, una desena d'habitacions beix i roses, amb una moqueta gruixuda de flors i unes cortines toves com unes manyoples.  [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 431.].

S’adona que a mesura que s’ha fet gran s'ha tornat més indulgent amb els homes, incloent-hi l'Egudu. És curiós, perquè en altres sentits s’ha tornat més (tria la paraula amb molta cura) acídula. [J.M. Coetzee. Elisabeth Costello. (Elisabeth Costello, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-9787-032-8. 232 pàgs. Pàg. 38.].

ACLOFAR v. 

|| 1. refl. Posar-se assegut en terra o altre lloc baix, de manera semblant a així com es posa la lloca per covar. a) En sentit propi, aplicat a gallines i altres animals de ploma; cast. aclocarse. Les gallines aclofades a l'ombra, Pous Empord. 190.—b) per ext., aplicat a persones o a animals de pèl; cast. arrellanarse. Y's torna a aclofar a la butaca, Oller Fig. pais. 55. Ens aclofárem dintre la fondaleta, Ruyra Parada 40. Y el pobrissó de l'animal... s'anà aclofant dessobre el munt de crisantems, Pons Com an., 10. S'aclofà en un tamboret, id. ibid. 25. 

|| 2. tr. Abaixar, ajovar, fer caure de cul en terra (Labèrnia-S. Dicc.). 

|| 3. refl. Afonar-se, venir-se'n abaix violentament; cast. hundirse. De les gentils Hespèrides lo tàlam s'aclofava, Atlàntida viii. Eren dues desferres a punt d'aclofarse per a sempre, Víct. Cat., Ombr. 58.

    Fon.: əklufá (Barc., Vic, Torelló, Empordà, Valls); aklofá (Pla d'Urgell, Tremp). En la forma refl.: əklufáɾsə (Barc.); əklufá s (Torelló); aklofá s (Floresta).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: probablement de kloff-, rel onomatopeica, o d'un creuament aclocar +kloff-.

La calor havia cremat les roses i la tija del roser de la Sierrita tenia un aspecte tot des­pullat; en aquella hora el barri era com un animala clofat després d'una cursa, semblava coronat per un sospir de cansament. (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.Pp. 153-154).

Aquell tret sens dubte, anava adreçat al cor de l'emperador. Mentre ell es posava dret, el tinent s'aclo­fava. En tota la llargada del front, va despertar-se un enrenou confús i irregular de la fuselleria esparverada i adormida.[Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 12].

D'altres vegades, arrossegant els peus, la Lola entrava a 1'habi­tació mentre nosaltres estudiàvem el tauler i era una festa veure en Gaston, amb els ulls d'elefant fits a les seves peces, que es posava dret cerimoniosament per donar-li la mà, amollava tot d'una els dits inerts de la Lo i, sense mirar-se-la ni una sola vegada, s'aclofa­va de nou a la cadira i queia al parany que jo havia ordit. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 179.].

I la Marianna es sentia doblement punyida de l'es­querp allunyament d'en Jordi. D'una banda el seu cor s'anguniava de veure's tractada amb tan freda indiferen­cia; de l'altra temia que tota la mudança no vingués d'al­guna malura que rosegava la salut del fill, sense altre senyal que aquella aclofada tristesa. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 48.).

Just quan la cua es començava a acabar, l’Adel va veure un home menut que s’acostava al seu pare. Portava unes ulleres rodones amb la muntura fina i una barba curta i grisa, i tenia unes dents petites que semblaven caps de misto cremats. Darrere d’ell hi anava un nen que devia ser si fa no fa de l’edat de l’Adel. Els dits del peu, molt llargs, treien el cap pels forats de les vambes. Duia els cabells embullats, aclofats i immòbils sobre la testa. Anava amb uns texans encarcarats de fang i que, a sobre, li anaven curts. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 249-250.].

El quarter es trobava al poble de Varces-Alliére vora la carretera de Sisteron, en un paratge força bonic. Al lluny, els turons verdejaven com muntanyes indoxineses. Aclofat entre els massissos del Vercors i deis Écrins, el quarter formava una base ideal per un regiment.de muntanya. Uns quants edificis, moderns i espaiosos més propers a un col·legi que a una caserna tradicional, envoltaven un estadi i un camp de tir. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 294.).

No va veure cap de les perfeccions que se li assenyalaven, ni de l'home ni del cavall, i va aclofar-se de nou al fons del carruatge després de fer un moviment lleuger amb les celles com per aprovar el seu marit.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 32.].

Deia que necessitava més gresca, que mai no havia sabut viure. Quan ell li va parlar de la seva infantesa de pobresa i maltractaments ella el va omplir de petons, va posar E el cap sobre els seus exuberants pits i el va aclofar. I a més, li reia totes les gràcies.  [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 311.].

Aclofada

Nikolas mai no oblida ria aquella tarda encisadora i melangiosa en els boscos de Dafnis, el perfum dels pins i del romaní, els asfòdels, el pastor tocant el flabiol i la vella església del convent aclofada al faldar, justament en el punt on el Camí Sagrat tomba cap a l'antiga Eleusis. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 72.].

Aclofada

Les botines altes li feien una mica de mal, perquè eren noves. Així que el tren sortí de l'andana, Elise es quedà aclofada en el seu seient d'un vagó de tercera i es posà a plorar. Estava esverada de debò, i l'excitació ja no la sostenia. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 252.].

Aclofen

I saber les presències que ens visiten i que ens envolten i que de sobte s'aclofen, es desfan, si és que es poden desfer éssers de tan poca consistència, i saber-se presència estirada damunt el llit acollidor i estranger. I llavors moure una cama i posar-la damunt l'altra, ben juntes, i després escoltar el silenci que fresseja com un riu, i que entra per l'orella, per la boca, pels narius, i esperar, esperar al centre del silenci. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 160.).

ACLUCALL m. 

Cada una de les dues ventalles del cabeçó, posades una al costat de cada ull de la bístia per impedir-li que miri cap als costats (Tortosa); cast. anteojo.—V.aclocall.

Què era, es demanava, que creava perill a dins l'harem?

Va pènsar en els alabarders que acabava de deixar, que portaven els cabells llargs com aclucalls. [Goodwin, Jason. L’arbre dels geníssers. (The Jenissary Tree, trad. M. Iniesta i Agulló). Edicions de 1984, 1ª ed., Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-96061-89-7. 342 pàgs. Pàg. 284].

ACOLTELLAR v. tr. 

Donar cops de coltell; cast. acuchillar. Preses les sues armes... per acoltellarlo bé si podia, Decam., jorn. 7.a, nov. 8.a. Nicolau Ballester... era tengut per mascarat y es stat acoltellat per la germania, doc. segle XVI (Hist. Sóller, i,882).

    Etim.: format damunt coltell.

Al cap de tres minuts, trenta bornes poden ser, a l'altra banda dels murs, acoltellant l'enemic. Deu minuts més tard, n'hi pot haver tres-cents, que són els homes que, la meva torre pot sostenir —va aturar-se en Da Vinci, sense alè. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 383].

ACOMBOIAR 

I. v. tr. 

|| 1. Ordenar combois; cast. convoyar (Aladern Dicc.). 

|| 2. Dirigir una eixida, empresa o viatge (ibid.). 

|| 3. Unir persones o animals perquè estiguin o vagen plegats (ibid.). 

|| 4. Conduir, arreglar una cosa (St. Vicent dels Horts). 

|| 5. Portar el pòndol d'una casa, ordenar i proveir les necessitats d'una família, corporació o ciutat (Aladern Dicc.). 

|| 6. Acompanyar, anar amb un altre. 

|| 7. Obsequiar, tractar bé; cast. agasajar. «Si ve un foraster, enseguida l'acomboien i l'aconviden» (Morella, Xiva). «A este xiquet, sos pares l'acomboien a muntó» (Forcall).

II. v. refl. 

|| 1. Arreglar-se, ordenar-se, proveir-se del necessari (Aladern Dicc.). 

|| 2. Ajuntar-se, unir-se, aplegar-se amb un o més subjectes; cast. juntarse. Al enviudar-se de la primera, s'havia acomboyat ab una valenciana, Pons Auca 23.No la rebutjarien els de ca'l fideuher si s'acomboyés ab la colla, anant-hi mes endressada, Fons Auca 9.

    Fon.: əkumbuјá (Barcelona); akomboјá (Maestrat).

    Etim.: pres modernament del fr. convoyer, ‘acompanyar’.

Acomboiats per Frederika, Clay i Enid abandonaren el saló.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 149).

ACONHORTAR o CONHORTAR v. tr. 

|| 1. Fer espassar la pena a algú dient-li paraules encoratjadores; cast. consolar. La Reyna... pres-se a plorar molt fort, e nos qui erem ab ela conortam-la. Jaume I, Cròn. 22. Molt fortment se clamà lo bou de son senyor e'l cauall lo aconortaua aytant com podia. Llull Felix, pt. vii, cap. 1. Aconhortem qui plora,Salvà Poes. 115. a) refl. Sentir minvar la pròpia pena o aflicció. E conortats-uos d'una cosa, que pus los peus tenits en terra, Rey sots de Maylorques, Jaume I, Cròn., cap. 61. Lo senyor rey de Sicilia... fo molt despegat, mas empero conortà-se'n en tant com ells havien feyt mes que no'ls era estat manat,Muntaner Cròn., c. 250. 

|| 2. Satisfer en la mida justa el gust o desig d'algú; cast. contentar. Ningun amich que venga em desconcerta | si es meu pobre recapte l'aconhorta, Aguiló Poes. 130. Pastora, poch importa | si dus burell o no, | al Comte l'aconhorta | ta veu y ta cançó, Costa Trad. 44. a) refl. Donar-se per satisfet. E la trista de mare se haurà a conortar ab ell, Tirant, c. 3. No va tenir mes remey que aconortarse amb sos vint sous, Ignor. 38. 

|| 3. Donar coratge; cast. animar. Mas lo cardinal... e'ls chrestians de la terra l'en varen molt conortar e li'n donaren gran coratge, Boades Feyts 127. Veyan aquells ferrayats amb un pam y mitx de mànech, que aconhortaven an es mes poruchs, Ignor. 44. a) refl. Cobrar coratge. Barons, aconortatsvos e no us temats, que no es veritat ço de que vosaltres hauets pahor, Serra Gèn. 243. 

|| 4. refl. Conformar-se, resignar-se a sofrir alguna cosa per tal de conseguir-ne o impedir-ne una altra; cast. resignarse. «Me vaig aconhortar de perdre mil pessetes abans que tenir un plet» (Mall., Valls, Urgell). Symeon e Anna aconortarense de restar, puix la voluntat del Senyor era aquella, Villena Vita Chr., c. 80. Aquells qui sols per un delitós menjar se aconorten de perdre la vida, Isop Faules 34.Me'n aconort de totes ses fisconades que'm puguen enflocar, Alcover Cont. 496.

    Refr.—a) «El qui no s'aconhorta, és perquè no vol».—b) «No faces plorar el qui has d'aconhortar» (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: kunuɾtá, əkunuɾtá (pir-or., or., men., eiv.); konoɾtáɾ, akonoɾtáɾ (val.);konoɾtá, akonoɾtá (occ.); konoɾtá, əkonoɾtá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: del llatí conhortare, ‘exhortar’.

A més, igual la bella ja ha trobat algú vengut de lluny que 1'aconhorti...(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 34.).

ACOPAR v. tr. 

I. || 1. Cloure una cosa acostant mútuament les seves parts exteriors; cast. cerrar. Especialment: a) Acopar les ales: posar-les acostades al cos, i en sentit figurat impedir el moviment o l'acció. Per aminvarli'l coratge de ferse avant y per acoparli les ales. Obrador Arq. 84.—b) Acopar-se el cor o les ales del cor: desmaiar-se, debilitar-se molt; sentir una opressió en el pit. Des pensarhi ses ales des cor s'acopen, Alcover Cont. 306. Li va caure tan avall,... que sentí ses ales des cor que s'acopaven, y no pogué dir res pus: va rompre en plors...,Alcover Rond. ii, 271.—c) Acopar figues: cloure per la part molsosa les figues grosses, que les havien obertes del capoll fins a l'ull i que, posades al sol, se són assecades. (V. acop).—d) Acopar-se una col o lletuga: aplegar-se les fulles una dalt l'altra, ben compactes en forma de bolla (Mall.); cast. repollar.—e) Acopar-se una flor: cloure's, recollir-se les seves fulles cap al centre. Les flors envergonyides s'acoparen. Forteza Poes. 15. 

|| 2. absol. Cloure la boca per no mostrar les dents o per no esclafir de riure. Hi ha a Mallorca l'expressió: «Acopa, ma filla, no et diran: barram». «Quan vaig veure allò, casi no poria acopar» [de rialles] (Mall.) 

|| 3. Acopar una barrina: cloure un contracte (Mallorca). 

|| 4. Acopar-li: anar-se'n. «En haver acabat aquest solc li acoparem cap a ses cases» (Mall.) Hala a jonyir mules i bous; les entravessen es sac de llevor dalt s'esquena,... i ja li han acopat cap an es sementer, Alcover Cont. 263.

II. || 1. tr., nàut. Fer als taulons la concavitat necessària per encaixar-los a una peça convexa (Un Mall., Escrig-Ll., Aladern Diccs.); cast. acopar. 

|| 2. a) tr. Retallar el brancam d'una planta donant-li forma rodonenca o de copa (García G., Voc. Maestrat)—b) intr. Posar els arbres moltes rames formant una bona copa (Escrig-Ll., Aladern Diccs.).

    Fon.: akopá (Maestrat); əkopá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model cantar.

    Etim.: format damunt copa.

Un a un, dins la sala on ja s'acopaven sens nombre els barons d'Irlanda, entraren, s'assegueren de fila en un mateix rengle, i les pedreries regalimaven al llarg de llurs riques vestidures d'escarlata, de sendat i de porpra. Els irlandeses dejen entre ells: [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 19.].

1. ACORADOR, -ORA 

I. adj. 

|| 1. Agut, punxegut, que acora. Ne feu ell per son arc satgeta acoradora, Riber Sol ixent 88. 

|| 2. Dolorós, que causa intensa aflicció i opressió del cor. Ploren també de pena acoradora, Seidia 186.

II. m. 

|| 1. a) 

Ganiveta llarga i afuada de fulla, que serveix per matar porcs (Mall.). Amb so clavar s'acorador an es cor des porc, sa sanc s'escampa per tot allò [coll, galamó i cap] i torna aquella carn vermeyenca i negrenca, Alcover Cont 477.—b) Ganivet gros que usen els caçadors de caça major per acabar de matar les bèsties ja ferides; cast. cuchillo de monte (Un Mall. Dicc.).—c) Arma a manera de llança o venable que s'usava més comunament per a la caça major; cast. jabalina. 

|| 2. Baldufa més rodona i molt més grossa que les ordinàries, amb un clau molt punxegut, que serveix per acorar altres baldufes (Artà); cast. trompón.

    Fon.: əkuɾəðó (or.); akoɾaðó (occ., Maestrat); əkoɾəðó (Mall.).

    Etim.: format damunt acorar, amb el sufix -atōre.

2. ACORADOR, -ORA 

I. adj. Allò que pot esser acorat. «Aquest ganivet no és acorador, està massa rovellat» (Mallorca).

II. m. 

|| 1. La part del coll per on fiquen la ganiveta al porc o altre animal (Un Mall. Dicc.); cast. degollador. 

|| 2. Escorxador, lloc on maten els animals per al consum públic? «A la parròquia de Sta. Eulària (Palma, 1619) hi havia la font de l'acorador (matadero?)» (Aguiló Dicc.).

    Etim.: format damunt acorar, amb el sufix -atōrium.

I la fi no va trigar gaire. El vendaval que havia començat bufant a l'est ja havia arribat a Suàbia. Va anar augmentant d’intensitat fins a adquirir la força d'un tornado i no va amainar fins que, uns dotze anys més tard, Stuttgart era destruïda en tres quartes parts, la medieval Ulm era un munt de runes i Heilbronn un acorador on havien mort dotze mil persones. (Fred Uhlman. L’amic retrobat. Ed. Columna, Barcelona. 34ª ed. 2012. ISBN: 84-8300-946-3. 96 pàgs.Pàg. 75.).

ACORAR v. tr. 

I. || 1. Ficar una cosa fins al cor (d'un home o d'un animal). «Ell li va acorar un ganivet» (Mall.). Veiam si tendreu bon pic amb so acorar-le hi [la ganiveta al porc], Alcover Cont. 408. 

|| 2. Ficar una cosa molt endins d'un cos (encara que no arribi al cor). Setanta dues espines | vos anaren acorant | y totes brollaven sang, Alcover Cont. 126. 

|| 3. a) Donar el cop mortal (Tortosa, Alcoi); cast. rematar.—b) Matar.Negligentment | altres devoren | e los acoren | per malandressa [als infants] | lur sanch se vessa | pel meliquet, Spill 9022. Y sé fer de aquella salsa | que'ls braus acora, Coll. Dames 255.—c) A València significa especialment ‘matar amb un cop’. Si't peguen una nyespla y en ella t'acoren, veges què fas después, Martí G., Tip. mod. ii, 134. El pare no isqué d'aquella tràgica nit, acorat per un atac, Valor Aleix 55. 

|| 4. Esvair, aniquilar, fer desaparèixer del tot. «S'han d'acorar les rates» (Morella). «Acora les figues d'eixa cistella» [=acaba-te-les de menjar] (Castelló, València).

II. || 1. a) Abrusar la llenya encesa, fer-la caliu fins al més endins, fins al cor (Mall., Castelló).—b) Ventar al foc de carbó fins a fer-lo tornar ben encès o quasi tot cendra; cast. encandecer, apurar (Un Mall., Dicc.).—c) refl. Abrusar-se fins al més íntim la llenya, el carbó, etc. (Mall.). Coure's lentament però intimament. «Lo botifarrot lo duen a coure al forn dins una cassola amb oli i un paper damunt perquè s'acore més» (Castelló). 

|| 2. Acorar una baldufa: pegar-li fort i de punta amb una altra baldufa, procurant ficar el clau fins al cor d'aquella i esmitjar-la (Mall.). Es un càstig que, en el joc de baldufa, s'imposa a la baldufa que perd en una prova determinada. 

|| 3. Repassar el cànem, ja pentinat, amb una pinta de pues molt primes i fines (Badalona); Aguiló Dicc.

III. met. 

|| 1. Afligir molt fondament. Isquem a Deu pacificatz | qui del desig de si veure'ns acora, Febrer Purg. v, 57. Y ab pietat gran que'ls fels cors acora,Passi cobles 42. Altre temor m'acora que jo no't goso dir, Atlàntida vi. Horrible peste la ciutat acora, Guiraud Poes. 15. 

|| 2. refl. Fastidiar-se-del tracte molestós de qualcú (Un Mall. Dicc.); cast.encocorarse.

    Fon.: akoɾá (Maestrat); akoɾáɾ (Cast., Val.); əkoɾá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: format damunt cor.

I vet aquí que una tarda en què la seva dona tenia més mal humor que de costum, ell, sentint-se acorat pel poc mirament amb què ella li parlava, agafà el tràmec i s’encaminà cap a una peça que tenia no gaire lluny del poble.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 197).

ACORRENTS adv. (vulg.). 

Corrents; cast. corriendo. «Me'n vaig acorrents a veure què hi ha» (Mall., Men.).

    Fon.: əkoréns (Mall.); əkuréns (Men.).

    Var.: corrents, acorrenses (i correnses), acorrensos (i corrensos).

    Etim.: del gerundi corrent, amb -s adverbial i a- prefix modal.

Acorrentsos (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Una arquilla negra amb perfils d'ivori recorda a al·lot que una peça semblant presideix també una cambra a casa de la vídua Sampol a Liorna. Un ca de pastor acu­deix acorrentsos i se li acosta ensumant-lo, just en passar la porta de la biblioteca. Els libres substi­tueixen els quadres en un pany de paret.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 411.).

ACOTXAR v. tr. 

|| 1. a) Inclinar, doblegar cap avall; cast. abajar, inclinar. «Acotxa el cap, que la porta és baixa» (Valls). «Acotxa aqueixa rama, que no hi arribo» (Floresta, Massalcoreig). «Maria, acotxa la rama, | que jo te la colliré; | una pera, una mançana | i una flor de taronger» (cançó pop. Tortosa)—b) refl. Acabar se, ajupir-se; cast. agacharse.«Acotxa't, que saltaré per sobre teu» (Camp de Tarr., Bellpuig, Lleida, Pobla de S., Senterada, Esterri d'A) Y tristos. piulant. s'acotxen [los aucells] en los braços de la creu. Guimerà Poes. II, 197. 

|| 2. a) Colgar, ajeure en el llit o jaç; cast. acostar. «Avui m'acotxaré tard» (Balaguer, Tremp). No's donava compte de que fes sis ores desde que's va acotxar, Massó Croq. 75. La titina... té la costum d'acotxarse cada nit dins els ordis primerencs. Rosselló Many. 68.—b) Abrigar, tapar bé amb els tapalls del llit; cast.arropar, arrebujar. «Acotxa't bé; si no, et refredaràs» (Empordà, Puigcerdà, Cardona, Solsona, Torelló, Floresta, Reus, Men., Eiv., Morella). Me vaig acotxar dins el llit fins al coronell. Ruyra Parada 17. Qu'en nits de trons m'acotxava | y ab sos petons me distreya. Guimerà Poes. I, 209.—c) Acostar molt, acomodar. «Les mares acotxen sos fillets al pit per adormir-los» (Maestrat). Acotxar l'infant:posar-lo en bona posició per a dormir (Falset). Ab ses blanques mans me va acotxar la roba del coll, Genís Mercè 52. 

|| 3. met. Amagar, ocultar; cast. encubrir. «Acotxar una malifeta» (Llofriu). 

|| 4. refl. Avenir-se, concordar-se mútuament dues o més persones; pensar o obrar d'acord (Maestrat).

    Fon.: əkuʧá (pir-or., or., men., eiv.); akoʧá (occ., Maestrat).—En la forma reflexiva:əkuʧáɾsə (Empordà); əkuʧá s (Reus); akoʧá s (Pobla de S, Massalcoreig).

    Conjug.: regular segons el model per cantar. La -ó- és tancada. En eivissenc, la 1.apers. sg. del pres de subj. té tres formes: əkóʒgə, əkóʧigə, əkóʧ.

    Sinòn.: || 1, actoar, acalar; || 2 a, colgar.

    Etim.: difícil d'aclarir. Podria esser d'un llatí *coacticare, derivat de coactare,‘reunir, estrènyer’, que explicaria la forma del mot i al mateix temps els seus significats. Es possible que acotxar en l'accepció || 2 vingui del fr coucher.

De cop i volta es va fixar en una cosa que li va despertar una gran curiositat: aquells llums es movien. Es va fregar els ulls, no s'ho acabava de creure. I va tenir un esglai de mort. Va acotxar el cap esgarrifat i va buscar refugi entre els genolls del que havia de ser el seu mestre, tapant-se el rostre amb les mans.(Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. P. 65).

Va pensar que el temps era com una mola i, per fi, quan va tor­nar d'acotxar la Carlota va dir: no em trobo bé.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.P. 129).

L'últim hivern que la Joana vindria al tros, un vespre, en arribar al poble, del remolc estant vam veure el Bernat pel camí de Baix. Ens va somriure, alcant el brac, i jo em vaig acotxar, fent veure que em buscava alguna cosa als peus. Mira que és guapo, lo malparit!, va comentar ma germana, serrades les dents. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 41).

Falten cinc minuts per a les cinc de la tarda, final de maig, l’última visita del dia està a punt de començar. L’ambient ha refrescat una mica, un sol vermell de primavera s’acotxa entre els faígs joves. En Ted Mundy s’asseu al balcó com una llagosta gegant amb els genolls plegats i el barret inclinat per protegir-se dels últims raigs de sol. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 7.].

L'Eva té moltes ganes que vingui el pare a acotxar-la i fer-li passar la por, però no vol entrar a l'habitació perquè els pares s'estan barallant i no volen que ella ho sàpiga.(Isabel-Clara Simó. Angelets. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5397-4. 110 pàgs. Pàg. 23.)

[...] en un vestit vell, m'acotxo en la cadira profunda, i m'enganxo al somni que sóc un comandant jubilat en un hotel de província, després de sopar, quan ell sigui, amb un altre de més sobri, el convidat lent que s'ha quedat sense motiu. [Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 27].

Acotxada

Elise no podia parlar, paralitzada per la por i la sorpresa.

-No tinguis por. Tenia molta gana i he baixat al rebost. Després he pensat que m'agradaria veure si feies gaire goig acotxada al llit. Si em fas una escena i despertes algú -que no és probable, perquè els altres són a la mansarda, cauré en desgràcia. I tu no voldràs pas que el pobre Pierre caigui en desgràcia, oi? [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 257.].

Acotxar

No era altre que monsenyor Pedro Cantero Cuadrado, l'arquebisbe de Saragossa que la tardor del 1975 va despullar la Verge del Pilar del seu mantell i l'envià al Pardo per acotxar en Franco en la seva llarga agonia. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 158.).

ACRIMÒNIA f.: cast. acrimonia. 

Agror, aspresa. 

|| 1. Agror de gust. Les unes coses aplauen per llur dolçor... llur agror... llur acrimonia, llur olor graciosa, Agustí Secr. 90. 

|| 2. a) Aspror de geni.—b) Acritud de llenguatge, mordacitat.

    Fon.: əkɾimɔ́niə (Barcelona); akɾimɔ́nia (Val.); əkɾimɔ̞́niə (Bal.).

    Etim.: pres del llatí acrimonia, ‘agror’.

Les discussions van arribar a una acrimònia tal que, a les dues del migdia, finalment es va decidir que ajornaven el determini fins deprés de dinar, per raonar-ho amb més calma.(Quim Monzó. Guadalajara -Durant la guerra-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 182).

Però mentre el seguia en sentit invers pel passadís llòbrec i notava, ara, el pes lleuger del mòbil que li tustava la cuixa, es confessava, malhumorada, contrariada, que la irritació que sentia contra el seu pare s’amplificava amb l’excitació exagerada que li havia semblat endevinar en la veu de la Lucie, i que les observacions acrimonioses que no podia o no gosava adreçar a en Jakob, l’home amb el qual vivia des de feia un any, anaven a clavar-se de dret a l'esquena del seu pare, que la precedia, innocent, encorbat, adipós, pel passadís llòbrec.   [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quadrens Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 24.].

Quan en Manille sentia aquella acrimoniosa veu d'espinguet, no es preguntava amb incredulitat com podia ser que la Fanta finalment hagués preferit aquell home sec i desmanegat, agre i queixós?, ¿com podia ser que hagués tornat amb aquell Rudy Descas, que feia temps que havia perdut l'honor? [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 140.].

L'acrimònia i el picant de les salses m'agradaven quan era jove; com que després el meu estòmac en patia, el gust l'ha seguit incontinent. 

[Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 316.].

TOSTORRO m. 

ACUBAR v. tr. 

|| 1. Dificultar o impedir la respiració; cast. sofocar. «Fa una calor que acuba» (Mall., Men.). Llavors tant de sol m'acuba | dins l'arredossat baixest, Orlandis Poes. 70. a) refl. Ofegar-se, tenir dificultat per alenar; cast. asfixiarse, ahogarse.«Mos hi acubarem, dins aquesta cambra tan tancada» (Mall., Men.). 

|| 2. Fer oi, marejar, fer vomitera. S'olor de tabach l'acubava, Roq. n.o 4. 

|| 3. per ext.: Molestar, donar incomoditat o malestar. Aquesta prosa que mos acuba, Roq. 47. 

|| 4. refl. Esmortir-se, perdre els sentits; cast. desmayarse.

    Refr.

—«Acuba't, i moriràs sà»: ho diuen a un qui pretén d'esser graciós sense esser-ho (Manacor).

    Fon.: əkuβá (Mall., Men.). En la forma refl.: əkuβəɾsə́, əkuβaɾsə́ (Palma, Ciutadella); əkuβəʦə́ (Manacor); əkuβaɾsέ (Maó).

    Conjug.: segons el model de cantar.

    Etim.: del llatí occŭpāre ‘invadir’, ‘omplir’, ‘ferir’, ‘detenir, impedir’ (cfr. Forcellini, Lex. iv, 380). La u en lloc de o s'ha d'explicar per influx d'un altre mot, o per l'origen semierudit de acubar.

Volia sentir-li dir pels seus propis llavis tot allò que li havia arribat pels dels altres: que havia estat ella la qui havia reconegut Aina Cortès, acubada i ferida, en braços d'un mariner i ella també qui li havia donat les senyes perquè pogués dur-la a ca seva. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 42.).

Només de pensar-hi li agafaven dolors mortals i un baticor pitjor que el que notava després dels acubors dels èxtasis.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 315.).

ACUITAR v.

|| 1. Fer córrer, fer anar de pressa; cast. apresurar, acelerar. Que'l coure deguastaria les humidititatz e acuytaria el benifeyt, Alcoatí 45. Aquell membra lo qual l'animal e l'aucell e lo peix més acuyta, Corbatxo 67. Vers un pur horitzó son vast anhel acuita | els profusos brancatges que frisen per la fuita. Bartra Màrsias 95. a) Encalçar, perseguir (La Seu d'U., ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. intr. o refl. Apressar-se, anar de pressa; cast. apresurarse. Los trobadors a fer dictats acuyten. Ausias March xv. No sé quins són los delits qui'm sostenen, | com no m'acuyt metre lo mon a parl, Ausias March xxxv. L'artista que s'acuyta | a convertir en fruyta | l'amagada llevor del pensament, Cases A., Poes. 108.

    Etim.: V. cuitar. 

Acuïtat

D'una manera o d'una altra, amb una acuïtat o una altra, després de l'experiència apareix la interpretació de l'experiència. No hi ha home en què no tingui lloc aquesta operació. En tots deu ser igualment decisiva. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 604.).

ADCERCÓ m., grafia antiga (Eximenis Reg. 26)

de atzarcó.

ATZARCÓ m. ant.

Mini; cast. azarcón, minio. En compra de guix adzur adzerquo [sic] e altres colors, doc. a. 1436 (Arx. Gral. R. Val.). Adzercho [sic] ha aytalla conexensa que sia ben vermell e ben prim e ardent, Conex. spic. 12.

    Etim.: de l'àrab az-zarqūn, mat. sign.

En el panorama agrícola del país ue mostra Eiximenis a finals del Tres-cents, se subratlla la producció de "fruits estranys e drogues orientals" -cita els següents: "sucre, pebre, cotó, safrà, alazflor, arròs, alquena, alcaraülla, comí, alfalç, adcercó e batafalua"-, com també la seda i les plnates industrials -"lli e canem e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor"- la qual cosa és un testimoni del seu nivell d'especialització.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 239.).

ADENANTAR v. tr. ant. 

Posar davant. Car hom no deu adenantar | lo petit contra lo major, | a qui pertany tota honor, Llull Rim. 594.

    Etim.: format damunt denant.

En el castell de Tintagel, Gondoine se li havia adenantat: ja, enfilat damunt l'alta finestra, havia clavat la seva vareta d'arç a la cortina, havia apartat lleugerament els dos panys de la roba, i guai­tava al través la cambra ben joncada. D'antuvi no veié ningú més que Perinís; després fou Brangiana, que tenia encara la pinta amb la qual acabava de pentinar la Reina dels cabells d'or. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 74.].

ADIENÇA

Adiença

O els altres éssers se'ns obren perquè hi ha una relació de filiació o d'adiença amb nosaltres i, per consegüent, ens lliuren una substància, el sentit, que és el món de realitat de cada ésser i de cada cosa o bé, per més subterfugis i artificis que fem servir, sempre romandrem al marge de la comprensió del món i dels éssers. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 524.).

Adiença

Hi ha una concepció que considera que el saber és adiença. Adequatio. Això vol dir que, en principi, el saber ja ens és fonamentalment lliurat: només l'hem de descabdellar correctament. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 550.).

ADONDAR v.

|| 1. tr. Domar, fer perdre la salvatgia o el mal geni a un animal o a una persona rebel; vèncer, subjectar; cast. domeñar. «Adondar un bou» (St. Hilari SC, Serrallonga). Les aus e les besties qui son salvatges e esquives, adomda hom e fa hom maneres, Llull Cont. 280, 7. En tal manera adondar lo teu cors, que no't gite en lo fanch, Quar. 1413, p. 92. Evitar de dir... adondar per domar, Fenollar Regles 124.

|| 2. refl. Acomodar-se, avesar-se a una cosa que abans era molestosa o difícil. «Adondar-se al treball», «—a viure lluny de casa seva» (Mall., Men., Empordà, Vimbodí). La pobreta se va haver d'adondar a n'allò, Alcover Rond. i, 157. a) per extensió, Acomodar-se en un lloc estret, adaptar-s'hi amb esforç. Una vella, casi seca... s'adondà dins l'encletxa formada entre un marxando gros y una dona polenta, Galmés Flor 110.

    Fon.: əðundá (Barc., Empordà, Serrallonga, Vimbodí, Men.); əðondá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: pres del llatí addŏmĭtare, ‘domesticar’. 

Adondar

Els lectors més interessants de les grans obres no són els qui s'hi dobleguen amb més facilitat. Sovint, els tex tos més decisius contenen massa diversitat, massa disparitat, massa substància per no provocar la confrontació. Les obres màximes no es deixen adondar. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 97.).

AFAISONAR o AFAIÇONAR v. tr. ant.

|| 1. Obrar (un material). Per tota obra de coure feta, com son poals, olles... e totes altres coses afaysonades del dit metall fetes, Cap. Ord. Drets Gral. 1481, cap. 46.

|| 2. Arreglar, compondre. E aquest sarray affayçonà'ns-ho tan be, Jaume I, Cròn. p. 376.

|| 3. Figurar, imaginar. Que no es cor d'ome qui pogués afaysonar ne afigurar la gloria que ells senten, Llull Cont. 97, 4. Ja hi hauia estat una uegada o dues [a Mallorca], e afayçonaua que la ila de Maylorques tenia tro a CCC miles, Jaume I, Cròn. 47.

    Etim.: format damunt faisó. 

Afaiçonament

El cop pur de la sensació, a l'ull, a l'orella, a l'olfacte, i l'afaiçonament, l'hominització de la sensació a la ment. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 405.).

AFARAM f.: 

V. faram.

FARAM m. o f.: 

V. feram.

FERAM o FARAM (i dial. afaram). f. 

|| 1. Conjunt de feres, d'animals salvatges (Plana de Vic, Maresme); cast. salvajina.Ans ho fayan calàpets e serpens e escurpins e vibres e altres males cuques e afaram molt cruels e envirinats, Tuglat (Col. Bof. xiii, 98).

|| 2. Animal salvatge o danyós (Ripoll, Tarr., Tortosa); cast. alimaña. «Aquesta mula és una mala feram». Ah mal afaram! crida el ferrer, Scriptorium desembre 1926. 

|| 3. Bèstia fantàstica i espantosa (Tortosa, Maestr., Cast.); cast. fiera, endriago.«Pareixes una feram»: es diu a un qui posa la cara terrible (Benassal). Los amargats teuladins mirant esparverats ad aquells afarams en figura d'home, Pascual Tirado (BSCC, vii, 329).a) fig. Diu que ans de dos mesots eixe afaram d'estrelàs té que pegar-li a la terra la gran empesonà, ibid. viii, 245. 

|| 4. Conjunt d'animals domèstics o bestiar menor, com conills, porcs, aus casolanes (Plana de Vic, Balaguer); cast. ganado menor. 

|| 5. Conjunt d'aus casolanes (Andorra, Olot, St. Feliu de P., Berga, Bagà, Vallès, Penedès, Solsona, Cardona, Camp de Tarr., Conca de Tremp, Oliana, Ponts, Ll., Pla d'Urgell, Fraga, Eiv.); cast. averío, aves de corral. De no anar per ciutat gallines ne altre affaram, doc. a. 1603 (ap. Aguiló Dicc.). Lo que més abunda són caps de faram, com pollastres, capons i algun ànec, Serra Calend. folkl. 297. 

|| 6. Au casolana (Massalcoreig); cast. ave de corral. 

|| 7. fig. Conjunt de gent dolenta o avalotada (Ripoll, Olot, Plana de Vic); cast. canalla.L'hi esperen amb los númides, arpies i amazones, | feram que foragita de l'Àfrica el desert, Atlàntida viii. La faram de les vehines ab sas andròminas entre mans envoltavan an en Lluís, Pons Auca 48. Si ho diguéssim a tota aqueixa faram de servey, uy! ja ho sabria tothom, Oller Fig. pais. 28. «Les dones són mala feram». 

|| 8. fig. Conjunt d'infants, especialment dels qui avaloten, es belluguen molt o fan malifetes (Empordà, Vallès, Penedès); cast. chiquillería. «Aquesta feram tot ho embruta». «Hem sortit a passejar amb tota la feram»: amb tota la mainada (Empordà). 

|| 9. fig. Persona que perjudica o molesta (Benavarre, Maestr., Val.); cast. chinchoso.«Eixe xic és més afaram! Tot ho vol fer al'hora!» (Morella). a) Afarams, pl.: nom satíric que es dóna als habitants de Cervera del Maestrat. 

|| 10. Herba molt menuda que neix dins el sembrat i se'l menja (Gandia, Benirredrà).May serà sech | ni ayguamoll, | sisca, fenoll, | evols, braçeres, | carts, romagueres, | canyota, gram, | cuca, faram, | si hi naxeran | no hi crexeran,Spill 12518.

    Fon.: fəɾám (Olot, Ripoll, St. Feliu de P., Empordà, Berga, Bagà, Plana de Vic, Pineda, Cardona, Solsona, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Eiv.); feɾám (Pobla de S., Benavarre); faɾám (Andorra, Oliana, Ponts, Balaguer, Ll., Fraga, Pla d'Urgell, Maestr., Val.); əfəɾám (Olot); afaɾám (Massalcoreig, Tortosa, Morella, Cast., Val., Gandia);fɾám (Camprodon, Cardona).

    Intens. despectiu: feramot, afaramot.

    Etim.: probablement del llatí vulgar *fĕrāmen, mat. sign. || 1.

Des d'aquell dia, o més concretament des d'aquell rno­ment, el Jaume i el Bernat es van fer inseparables, i el bloc del «què dibuixes» va comentar a emplenar-se, ara ja ho sé, de traços enfebrats que representaven llebres, serps, raboses, perdius i tota classe d'afarams passats per una centrifugado­ra de carbonet. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 47).

AFEIXUGAR v. tr.

|| 1. Fer més feixuc. No féu l'Aparegut revelacions ni comandes. Però és segur que intentarien dur-lo a la Seu i Ell no ho voldria, afeixugant-se a cada passa, Vidal Mirall 68.

|| 2. Carregar, oprimir per excés de pes; cast. cargar, agobiar. El príncep va afeixugar-la de presents escollidíssims, Barat Diari 97. Mes si'ls anys m'afeixugan, Casas Amigó, Poes. 37. Reclamantme obra de misericordia per son cor afexugat d'amor, Vilanova Obres, 238.

|| 3. Molestar, amoïnar (Olot). Perque los obrers... no sien tan vexats y afexugats, doc. a. 1613 (Hist. Sóller, ii, 729).

|| 4. refl. Alenar fatigosament, pantaixar (després d'un gran plor). «Calla, petit; no t'afeixuguis, que estaràs malalt» (Girona, ap. Aguiló Dicc.).

|| 5. refl. Afanyar-se, fer alguna cosa amb precipitació i fatiga; cast. apechugarse.

    Fon.: əfəʃuɣá (or.).

    Etim.: format damunt feixuc. 

Afeixugaven

No hi ha res tan dolorós per a l'esperit humà com la calma mortal -plena d'apatia i certitud, i que priva l'ànima tant d'esperança com de por- que regna després que els esdeveniments s'han succeït amb rapidesa. Justine era morta; ella descansava i jo era viu. La sang fluïa lliurement en les meves venes, però la desesperació i el remordiment m'afeixugaven el cor. La son fugia dels meus ulls i jo vagava com un esperit maligne, ja que havia comès danys horribles, impossibles de descriure, i -n'estava convençut- en cometria molts, molts d'altres. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 79.].

AFICADÍS, -ISSA adj. 

|| 1. Que es fica fàcilment; cast. penetrante. Ab una veueta prima, dolça, tayant y aficadissa com sa fuya de un raó, Alcover Rond. i, 104. 

|| 2. a) Que té el costum de ficar-se en coses d'altri (Mall., Menorca); cast.pegadizo, entrometido.—b) Que treballa amb activitat i sap trobar tots els mitjans i arribar per tot allà on cal a fi d'aconseguir sos propòsits (Mall.).

    Loc.

—Esser més aficadís que un ca de bou. Comparança popular (Marroig Refr.).

    Fon.: əfiсəðís (Manacor); əfikəðís (Ciutadella).

Però dejectava el seu tarannà aficadís i la manera com tot ho solia escorcollar.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 43.).

L'escenari va ser l'estret de Skagerrak, a uns cent vint quilòmetres de les costes daneses. En total van entrar en combat cent cinquanta-una naus britàniques i noranta-nou alemanyes. Fins catorze vaixells i once d'alemanys van ser afonats en el primer dia de combat i els dos bàndosl van reclamar la victòria. (Sebastià Bennasar. Submarí a estribord!. Art. revista Sàpiens, núm. 143, juny 2013, pàg. 75).

Però dejectava el seu tarannà aficadís i la manera com tot ho solia escorcollar. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 85.).

AFITORAR v. tr. 

|| 1. Ficar la fitora; cast. arponear, fisgar. Devés es mollet afitorà un llop, Roq. 31. 

|| 2. Punxar o ferir amb la punta d'un bastó, una espasa o altre instrument llarguer; cast.hurgar, espetar. Na Catalina... li afitora sa barra d'or an es front des gegant, i tot d'una qu'aquella barra tocà's front des gigant, es gigant cau en terra,Alcover Rond. vi, 282. 

|| 3. refl. Ficar-se dins un lloc estret; cast. espetarse. (Un Mall. Dicc.). 

|| 4. Mirar amb molta d'atenció. «Afitorar la vista» o «—amb els ulls» (Vic), segons Aguiló Dicc. 

|| 5. Afinar, veure una cosa a força de mirar i fixar la vista. A no formar ella un clap ben negre, ni l'auria afiturada, A. Careta i Vidal (Ilustr. Cat., 1904, p. 791).—V.fitorar.

    Fon.: əfituɾá (Vic); əfitoɾá (Mall.).

    Etim.: format damunt fítora.

Durant un moment força llarg, Antoni el va afitorar amb uns ulls sorneguers i llavors va assentir amb el cap, com si hagués pres una decisió:

—Entesos —va dir—. El pots tenir... com a cònsol o com a proscrit. Tu tries.

[John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg.114.].

Agripa va parlar sobre Clio, la musa de la història; Mevi va murmurejar en ven alta alguna cosa sobre virilitat i la valentia, i Horaci el va afitorar amb les celles arrufades. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàgs. 236-237)

El meu pare la va afitorar molt seriós iva dir: —En aquest cas, l'Emperador demostrarà el dol propi dels emperadors. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 301.]. 

1. AFOLLAR v. tr. 

|| 1. Malmetre una cosa, inutilitzant-la de tot o en part; cast. estropear. Deu donar bona fermança que eyl laure be aquela cosa... e que no la pejor ne la afol en re, Cost. Tort. III, ix, xii. Nos veem qu'el forner quan veu qu'el pa crema en lo forn, qu'el ne trau cuitosament e ivasosa per tal qu'el pa no's crem ni s'afoll,Llull Cont. 122, 17. Los àngels adoben ab les coses intellectuals so que los demonis afollen ab les sensuals, e los demonis afollen e malmeten ab les sensuals coses so que los ángels adoben ab les intellectuals, Llull Cont. 152, 23.No han cura del estudi, ans lo lexen tot dia afolar e destruir, doc. a. 1302 (Finke Acta Ar. 922). E axí no ho volem afollar a la derreria, Epist. Pere 143. Ten cobeeyosos som clergues e lecs que nos ne affoylam nostre lig!, Fill senescal 6.Per una cana menys nj mes no se'n afollaria la obra, doc. a. 1404 (Arx. Cor. Ar., reg. 2238, f. 92). El qui esguerra o afolla un treball emprès sense la expertesa y preparació indispensables, Obrador Arq. lit. 111. 

|| 2. Ferir una persona o animal inutilitzant-li algun membre; cast. estropear, lisiar. «En un puntapeu, t'afolle» (Sueca). «Si t'esverg bleda, t'afollaré» (Santanyí). «Es meu germà és caigut dins es batzerar i s'és afollat» o «s'ha afollada una mà» (Inca). Les mesquines fan-se tantes de medicines que finalment ne vénen a la mort o'n són per tostemps perdudes o affollades, Eximenis Dones 33. Els fa venir mal als nirvis que s'afollen de les mans, Anim. caçar, 6 v. Volgués naffrar e afollar en Berenguer, doc. a. 1468 (Boll. Lul. iv, 27). Vatx llegí d'un que es cartutxo, rebentant, li afollà tota sa mà, Ignor. 9. 

|| 3. refl. Avortar, parir abans que el fetus pugui tenir vida extrauterina; cast. abortar.La reyna era prenyada e havia reguart que no s'afollàs del prenyat, Desclot Cròn., c. 135. Moltes dones prenyades se son afollades, Tirant, c. 90. Quant se afollen | o han parit, | volen lo lit | encortinat, Spill 8310. Amb aquest significat, s'usa afollar o follar a l'Empordà, Tortosa, Maestrat, Calasseit, València, Gandia. 

|| 4. Treure els ocellons o els ous del niu. «Tonet ha follat [o afollat] un niu de caderneres» (Tortosa, Morella, Gandesa). «Anem a afollar nius» (Lleida, Pla d'Urgell, Massalcoreig, Tamarit, Penedès). «No afolleu els nius d'aquests aucells» (Mall.). Que no sie niguna persona que gose matar francolins... ni affollar los nius de aquells, doc. a. 1556 (Catalana, ix, 383).

|| 5. agric. a) Afollar un arbre: tallar-li massa branques (Mancor).—b) Afollar fruita:collir-la abans de madurar (Selva, Caimari i altres pobles de la Muntanya de Mall.).—c) Caure la flor sense haver fruitat (Martí G. Dicc.). 

|| 6. refl. Perdre's prematurament (una cosa), deixar d'existir abans d'esser ben acabada; cast. abortar, malograrse. «Tan refiada que n'estava, i se li follarà» (St. Feliu de G.). «Se li va afollar el casament» (ibid). Si de cada deu llibres se'n follessin nou, que fossin els més dolents, Ruyra Parada 6.

    Loc.

—Follar-se la vaca prenys: sortir malament o no poder-se realitzar allò que s'esperava. Se'ns ha ben follat la vaca prenys, Ruyra Parada 32.

    Fon.: əfuʎá, fuʎá (Penedès, Empordà): afoʎá, foʎá (Lleida, Urgell, Rib. de Cinca, Rib. d'Ebre, Maestrat); afoʎáɾ, foʎáɾ (Val., Sueca, Gandia); əfoʎá, foʎá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Var. ort. ant.: afolar, afoylar, afoyllar, affolar, affollar.

    Sinòn.: I. || 1: espatllar, espanyar, fer malbé, malmetre;— || 2: baldar;— || 3:avortar, esvortar;— || 4: afogar.

    Etim.: del llatí fŭllare, ‘trepitjar’ (significat que es conserva en l'expressió follar raïm): cf. Corominas DECast, i, 47.

2. AFOLLAR v. tr. 

Fer tornar foll; cast. enloquecer. E per aço dix lo saui al foll que ell mateix se afollaua, Llull Felix, pt. viii, cap. 25. Aturauvos—los crida,—Qui us afolla? Qui us fa plorar ab llàgrimes de nin? Guimerà Poes. i, 175.

    Etim.: derivat de foll, ‘boig’.

Pensava en moltes coses a la vegada, i li sabia molt de greu no tornar a veure ni acomiadar-se d'Andreu Tres Històries: s´ho passava molt bé escoltant-lo mentre aminaven pels carrers o anaven a afollar nius. (Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. P. 65).

La fàbrica, els magatzems greixo sos, l'enreixat de la finestra del pati, foren aviat la seva grotesca torre de vori, que tenia per pa rets internes la seva pròpia pell suaument rosa i, a dins, el seu esperit, afollat, tremoladís, com una flama a l'embat de tots els vents. (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 18.).

Hem arribat a dalt / del campanar: penjant-nos de les cordes, hem /  tocat a destemps. Hem afollat les ólibes i  / d'altres aus.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 282.).

Tot el poble corrent a aquella part, i veient la dona, qui del gran cop que havia donat en terra era tota trencada i afollada, i la criatura que era eixida de son ventre morta, anaren tot seguit al temple, a anunciar les noves a son marit.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 125.).

AFRAU f. 

|| 1. Fondalada o pas estret i no gaire llarg, entre dues muntanyes o penyals (Ross., Ripoll, Olot, Pobla de L., Solsona, Cardona); cast. garganta, hoz. Com llenyatayres ab llurs destrals dintre l'afrau pregona, Canigó xii. Sorpresos per la nit en mig de les afraus pirenenques, Massó Croq. 200. 

|| 2. Contrada, endret; especialment paratge de mal pas o poc poblat; cast.andurrial. «Ve de l'afrau de ponent» (Banyoles, Vendrell). Als devots d'aquesta frau, lloc y terme de Oló, Goigs Vic, a. 1850 (Aguiló Dicc.). 

|| 3. Paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat (Empordà). Soissos rai! Jo en sé una afrau que hi estan espessos com es cabeis as cap, Ruyra Pinya, i, 18. No s'apartaran gaire [els deufins]. Estem en ses afraus de ses seues pastures, id. ibid. ii, 43. No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s'afrau des vents, id. ibid. 74.

    Var. form.: frau.

    Fon.: əfɾáw (Blanes, Banyoles, Olot, Pobla de L., Solsona, Vendrell); fɾáw(Ripoll, Cardona).

    Etim.: Spitzer Lexik. 9, l'atribueix al llatí *fragum, ‘trencadura’, forma hipotètica proposada en el REW 3481. La forma catalana primitiva seria, doncs,frau, masculí; de fet trobam aquesta forma i gènere en el val. frau (V. frau, art. 2). Per pròtesi de a- se seria format afrau, i usant-se amb l'article l'afrau s'hauria confós amb l'article femeni (l'afrau, la afrau, la frau) produint el canvi de gènere.

Sense menjar ni beure va fugir per erms i boscúries, per afraus i comes, plorant sa desventura i demanant a les aus i als vents, a l’herba i a les fonts, al cel i a la terra, que li tornessin el marit; i en oir-la les aus paraven llur vol, el vent udolava, les fonts gemegaven i els arbres s'estremien. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 332.).

Per les afraus i les timberes dels sots les batallades s'hi arrossegaven amb ganseria, com si no gosessin enfilar-se rostos amunt ni trucar com sempre a les portes de les cases ensopides, amb aquella cançó de cada festa: Baixa, veí... la missa a oir... baixa veí...! Era tan espessa la boira, aquella matinada, era tan espessa i freda... que talment semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de les campanes. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 96.).

La florida brocadadura deis gòtics finestrals; la torre quadrada, mig fortalesa mig mirador, dreta en un cantell   de la casa; l'escut gravat en la clau de l'ampla portalada de mig punt, deien prou la secular arrel d'on venien els Fraginals, la més antiga i respectada de totes les velles fa­mílies d'hisendats que vivien en aquella afrau de muntanya. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 19.).

Quan, per als de casa seva i entre els parents i en tata aquella afrau de muntanya, era un pecat abominable dir-se liberal, ell va declarar-se republicá, i féu pública mani­festació de les seves idees, i assistí a tots els actes on se'n parlava, i prengué part en les nombrases conspiracions d'aquell temps, i mirà d'introduir totes aquelles novetats entre la gent pagesa.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 104.).

AFRÓS, -OSA adj. 

Horrorós. Deixondintse del somni afrós que'ls perseguia, Caselles Sots 13. Se veya xuclada dins la gola afrosa de la serpent, S. Galmés (Catalana, ix, 188).

    Etim.: pres del fr. affreux, mat. sign.

Com dos poms de roses, apareixien i desapareixien a cada punt, els dos peus, a través del cristall del pont, i, tantost s'acostaven, En Met sofria un minut d'afrosa tortura, tement que un d'aquells peus tan bells rellisqués, passant per sobre d'ell i amb la punta només de la ungleta d'ivori toqués la gran bombolla, que, de tan tibanta, semblava un espill i reflectia tot lo de sa vora.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 42).

Estaven muts, seriosos, tots concentrats en una quietud d’ànimes ja lligades, ja foses per arreu l’una en l’altra... - En Mitus havia quedat arrambat en l'esqueixada, perlàtic, verd, afrós... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 220).

Però, a lo millor de la cabòria, saltava un pastor dient: “Avui só vist a l'Aleix”; i tots alçaven el cap esfereïts, com si, deixondint-se del somni afrós que els perseguia, haguessin de sobte sentit un ressò dels propis pensaments.(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 20).

L’horrible curiositat patibulària s'anava arrapant als cors; i fins als menys ferotges s'encomanava, com un mal lleig, l'afrós desig de veure morir un home a l’estreta del garrot. Perquè no eren solament gentussa de mal viure, els homes, les dones, les mainades que, igual que gotes d’aigua, es fonien en la bullenta onada de la multitud; també s'hi barrejaven treballadors honrats dels obradors i les fàbriques, i pacífics menestrals de la ciutat antiga, que com la demés turba, havien corregut al glacis, portats per la pruïja inconfessable d’esborronar-se un xic amb la darrera estremitud del reu. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 154).

En realitat, l'ensenyador de pisos no distingeix en­tre mims o arlequins (vocable insultant de tan alegroi, suggereix substantius afrosos com xerinola) i pierrots (mot execrable, ofensiu, ple d'erres, com una paraulo­ta, rrr...!). (Empar Moliner. L'ensenyador de pisos que odiava els mims. ed. Destina, 1 ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-233-3114-8. 232 pàgs. Pàf. 16.).

1. AFUAR v. tr.

|| 1. Agusar una cosa; aprimar-la o fer-li punta per un cap (Vic, Torelló): cast. aguzar. Ella, afuant més la boca ab una ganyoteta, Vict. Cat., Film, pt. 3.aLes ombres que el sol allarga, eixampla o afua, Foix Estrella 33.

|| 2. Aprimar, rebaixar les vores (d'un tros de cuiro o badana, per exemple; Tarr.); cast. rebajar, adelgazar.—V. afusar (art. 1).

    Fon.: əfuá (Vic, Torelló, Tarr.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: del llatí *affūsare, ‘donar forma de fus’.

2. AFUAR v. tr.

|| 1. refl. a) Arrancar de córrer molt de pressa; cast. dispararse. «A l'arribar al camí va afuar-se, i ja no el vegérem més» (Vall d'Àger, Balaguer). «S'ha afuat per entremig de la gent» (Montblanc). Puja collats al dret, s'afúa per timberes, Guimerà Poes. 192.—b) Tirar se veloçment cap a un objecte o lloc determinat; cast. precipitarse, abalanzarse. A Catalunya i al Maestrat es diu principalment de l'acte de tirar-se els ocells cap a un lloc per fer-hi presa o per posar-s'hi; a Mallorca es diu principalment de l'acte de tirar-se una persona o animal cap a un altre per lluitar-hi o fer-li mal. «El falcó s'ha afuat al colom i no l'ha agarrat» (Massalcoreig, Maestrat). Quant ell [el guió de les grues] s'afua a l'aigua per banyarse, | darrere d'ell voreules afuarse | i en l'aigua totes fer son cabuçó, Seidia 21. El pastor s'hi afuà per soyarli la cara amb la mà bruta, Rosselló Many. 150. Me donaríeu sa culpa a mi, aixó si no vos afuàveu a picades, Alcover Cont. 261.

|| 2. tr. Fer acometre o llançar (qualcú o qualque cosa) sobre un objecte; cast. precipitar. Detenint el cà p'el collar, p'el cas de que fos menester afuarlo a la mòpia, Rosselló Many. 71.

    Fon.: əfuá (Montblanc, Mall.); afuá (Balaguer, Massalcoreig, Gandesa, Morella).

    Var. form.: afusar, afusar.

    Etim.: del llatí *affūsare ‘tirar damunt’, format damunt el participi de affundi, mat. sign. (etimologia proposada i ben explicada de O. J. Tallgren en Neuphil. Mitt. xvi, 70).

...vaig fer aixecar la Lo i ens vam posar en camí amb pas majestuós i, després, amb una ernbranzida molt menys majestática, ens afuàrem cap al cotxe.    [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 166.].

Jo afuo el meu cor viers I'enduran4a, l'afebleixo vers el desig. Desitjo tant corn un altre, i deixo als meus desigs tanta [libertat i desenfrenament; però això no obstant mai no se m'ha ocor­regut de desitjar ni imperi ni reialesa, ni 1'eminència d'aque­lles altes i senyorivoles fortunes.   [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 143.].

Afuats

Normalment sóc molt silenciós. A vegades estic irritable. No hi ha pau. No paro de murmurar per dins. (Aquesta paraula, ‘murmurar', és una de les paraules angleses més boniques.)... Ara tinc els sentits especialment afuats, ho percebo tot amb més agudesa. Fa unes quan tes setmanes que menjo poc... una malencolia extrema, però dins meu s'han anat despertant tot de coses estranyes. És com si agafés les arrels d'alguna cosa molt important». [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 162.].

Afuat

No sé què m'empeny... El meu cervell està més afuat, però més confós. Sovint tinc la sensació que estic a punt de morir. Ahir a la nit vaig escoltar la 5a Simfonia de Beethoven per primer cop en quasi dos anys. El cos em va tremolar, em vaig es tremir... i vaig plorar. No ho vaig entendre. Com si hagués caigut en el buit.

És una vida solipsista. Sense amics, sense cos... Més tard:

Avui ha passat una cosa bona. Fa més o menys una setmana vaig donar a l’Allen una còpia dels poemes que et vaig enviar. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 197.].

AGAFALLÓS, -OSA adj. 

Aferradís, que s'agafa o aferra fàcilment; cast. pegajoso. Es diu en sentit figurat, de la persona que importuna molt amb la seva intervenció o conversa massa insistent (Terrassa, Vic, Torelló, Olot).

    Fon.: əɣəfəʎós (or.).

    Etim.: format damunt agafall.

Quan va arribar a la quadra dels telers automàtics, l'encarregat del matí la portà a reng de la M. Rosa; ella, en veure-la tan moixa i espantada, somrigué amb afecte mentre li comentava la Lídia m'ha di que la teva mare ja t'haVIA ensenyat de fer el nus de teixidor, o això està molt bé; tenim molta feina feta. I l'acompanyà a una habitació petita, amb unes parets que no arribaven al sostre, pintades d'un color gris, confús; humides i agafalloses. (Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàgs. 214-215.).

AGAFATÓS, -OSA adj.

Fàcil d'agafar-se, aferradís; cast. pegajoso. | mor, una suor agafatosa, enllardofada, Espriu Lab. 96.

    Fon.: əɣəfətós (or.).

Per a ella, era un col·lega simpàtic una mica agafatós, una rome­guera sentimental que sempre va poder controlar. Ni em va oblidar perquè mai no vaig existir ben bé per ella enfora deLs límits de Bourg­en-Bresse.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 450.).

AGAMA

L'agama comú o llangardaix de foc (Agama agama) és una espècie de rèptil africà de la família Agamidae propi de l'Àfrica subsahariana d'inconfusible aspecte pels seus vius colors. Ha estat introduït a Florida. (enllaç)

Vaig assentir com un agama embogit, li vaig prendre el qüestionari que m'oferia, impacient per trefe-me'l del da­munt. Em preguntava quants qüestionaris havia omplert la Yejide durant els dies que s'havia passat a l'hospital amb en Sesan. Les preguntes estaven atapeides en un sol full, com si 1'estudiant tractés d'estalviar diners en fotocópies; només d'intentar llegir les paraules em va agafar mal de cap.  [Ayòbámi Adébaáyò. Queda't amb mi. (Stay With Me, trad. Alexandre Gombau). Angle Editorial, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788417214142. 318 pàgs. Pàg. 271.].

Agama comú, agama agama (enllaç)

AGABELLAR v. tr.

I. || 1. Adquirir tota la quantitat possible de mercaderies, per a poder esser l'àrbitre del mercat; cast. acaparar. Moltes voltes se segueixen caresties per causa dels administradors qui agabellen o deixen agabellar les vitualles, Molera, Pron. 1533.

|| 2. Incloure dins una gabella o estany. Les pobres persones que son agabellades en la gabella de Burriana, si tenen necessitat de un almut de sal son forsades de exir de casa, doc. val., a. 1552 (Aguiló Dicc.).

|| 3. Arreplegar totalment una cosa. E que nengun s'en puixa ensenyorir ni ho puixa agabellar, doc. ross., a. 1437 (RLR, xlix, 278). Perque les han agavellades totes [les maduixes] a ca l'enfita-pobres, que diu que té un convit, Vilanova Obres, xi, 149.

II. || 1. Reunir i alçar gent contra algú; cast. levantar. Alcuns fills d'enveja e de iniquitat qui... agabellants costurers e allogats haien feta damnada e reprovada ordinació entre ells, doc. a. 1418 (Col. Bof. xli, 311).a) refl. Unir-se i rebel·lar-se (contra algú). Ab gran furor | enrabiades | agabellades | fort la encorren, Spill 5524. Tots aquells qui se agaballaran contra als administradors, Cap. Sastres y Calçs. (a. 1412).

|| 2. refl. Fer gabella, aplegar-se alguns formant estol; cast. agavillarse. Ni s'agabellan molt amb voltros quant anau p'es carré, perque no volen que los apuntin amb so dit, Ignor. 49.

    Fon.: I || 1: əɣəβəʎá (Barc., Empordà, Solsona, Penedès, Valls); aɣaβeʎá (Lleida); aɣaβeʎáɾ (Val., Alcoi);—II || 2: əʝəβəʎá (Palma, Manacor).

    Var. ort.: alguns han escrit agavellar, però aquesta grafia representa un verb d'origen i significat diferent de agabellar.

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: format damunt gabella.

I sempre m'atabalava amb fotografies i gravats de cotxes nous: la seva dèria pels automòbils era tan agabelladora que me l'en comanà a mi i tot, i ens passàvem hores senceres discutint sobre carrosseries i marques i motors. Fins que no en tinguérem prou de discutir-ho sobre la taula, i ens decidírem a les demostracions pràctiques.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 109.).

AGEMOLIR-SE v. refl. 

|| 1. Arrufar-se de por, de fred o per altre motiu semblant; cast. encogerse. Un gos esporuguit, el torrent..., s'agemoleix sota les cases del carrer, Isern SdP 29.Tantes de viles i tants de pobles que jo havia vist agemolits, agençats o encimellats, Foix Estrella 17. 

|| 2. Arrufar-se moralment, cedir davant la força d'altri, humiliar-se per por; cast.allanarse. «Ell voldria que jo m'agemolís, i jo no el necessito per res» (Empordà, Vallès, Vic, Ribes). A la fi, s'ajamolí la dona jurant no parlarne més, Oller Rur. Urb. 104.

    Fon.: əʒəmulí (or.).

    Conjug.: regular segons el model de partir.

I per això devem concloure que la infestació es produí bé per ordre divina, bé amb el permís diví; que Déu envià els corcs per punir els pecadors desobedients i que els pecadors deuen agernolir-se de por davant la seva fúria i penedir-se de llurs pecats, i pagar el delme com ha estat ordenat. (Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. P. 106.).

Després de la posta de sol, es van embolicar amb les pells i es van agemolir a la vora del foc. Estaven ben tips.(Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 152).

Un caprici del destí va voler, doncs, que ella es tragués el barret amb el vel, i l'hi posés a ell al cap, mentre ell llancava el seu damunt d'uns agras­sons. A continuació va haver de subjectar-se el vel per la part de baix al voltant del coll de la camisa, i enfundar-se els guants.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 114].

AGRELLA, f. o AGRELLES pl.

|| 1. Planta de la família de les poligonàcies, Rumex acetosa Lin.; cast. acedera, vinagrera. Lo mateix dia aportaran da Políensa sireras agrelles i fonoll mari, doc. a. 1577 (arx. del col·legi de Lluc). Es perenne; té el tronc dret, senzill, estriat, de 3 a 6 dm.: fulles lanceolades amb les orelletes acuminades i paral·leles al peciol; verticils aproximats en raïms afil·les formant panolla laxa; flor blanca; pedicels articulats; els tèpals exteriors regirats i els interiors drets, membranosos, rodonencs, purpurascents, amb callositat escatosa. Se fa abundosament pels prats, cap a Queralbs, Olot i la Vall d'Aran (Costa Flora 216); a Mallorca, conreada en els horts, se fa pel barranc de Sóller (Barceló Flora 403). Conté abundós bioxalat de potassa (sal d'agrelles o sal de graells), en virtut del qual l'empren com a refrescant, antiescorbútica i diurètica (Teixidor Flora 597). També l'empren molt com a amaniment, pel seu gust agre.

|| 2. Planta de la família de les oxalídies, Oxalis corniculata; cast. acederilla, acetosa, pan de cuco. Es anual o perennant; té l'arrel prima, caulescent; tronc 1-3 dm., prostrato-ascendent; fulles alternes, llargament peciolades, amb petites estípules peciolars; flors grogues, petites, en peduncles axil·lars; pedicels fructífers refractats; sèpals lanceolats; estigmes capitats; càpsula dreta, oblongo-pentagonal, de cares acanalades, pubescent (Flora Cat. 393). Es inodora i de gust molt àcid, conté molt de bioxalat de potassa i té les mateixes aplicacions medicinals que la Rumex acetosa (Teixidor Flora 1006). Es fa per muralles, marges i vores de camins, des del litoral als Pirineus (Flora Cat. 394). També es fa a Mallorca, on li donen els noms de aleluia i lujula (Barceló Flora 92).

|| 3. Agrella borda o agrelles de riu: planta de les oxalídies, Oxalis acetosella Lin.: cast. acederilla, acetosilla. Es perenne; acaule; rizoma prim; fulles radicals, llargament peciolades, dilatades a la base, sense estípules; foliols obcordats, superficialment bilobats; flors blanques amb venes rosades; peduncles radicals, uniflors, drets; sèpals ovato-oblongs, obtusos; pètals transovats; estigmes capitats; càpsula ovoide-acuminada. Té les mateixes propietats i usos que les anteriors i se fa a boscos ombrosos i humits: Montserrat, Montseny, St. Hilari, Montsolí, Guilleries, Ribes (Flora Cat. 394), Olot, Cardona (Costa Flora 49).

|| 4. Agrella de fulla rodona: planta de la família de les poligonàcies, Rumex scutatus Lin.; cast. acedera romana. Se fa per pedregars de la muntanya catalana, Berga, Ripoll, Pont de Muntanyana, Vilaller, la Vall d'Aran; floreix pel maig (Costa Flora 316). Té les mateixes aplicacions alimentícies i medicinals que les anteriors,

|| 5. «Agrella d'Indies: vinagrera o vinagrosa: acedera de Indias» (Martí G. Dicc.).

    Fon.: əɣɾέʎə (Cat. fr., segons ALF 954); aɣɾéʎes (València, Maestrat).

    Var.: agrielles, agriguella.

    Sinòn.: || 1, agrelletes, agriguella, vinagrella; || 2, agrelleta, aleluia, lujula, pa de cucut.

    Etim.: derivat dim. de agre.

Donàvem menjar a les gallines, acariciàvem el morro dels ponis, colliem agrella pels conills. Els ensenyava el riu i com ho havien de fer per arri bar als bancs de sorra assolellats. Els advertia—amb un ai al cor-dels perills, de les serps, les arrels, els remolins, les sorres movedisses, i els feia prometre que mai, mai, es tirarien a l'aigua. Els ensenyava els boscos de més enllà, els llocs on hi havia bolets, com es coneix la chan trelle borda de la bona, els mirtils silvestres que creixien al sotabosc. Aquesta és la infantesa que hauria volgut per les meves filles.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 30.]. 

AGRIR v. tr. (Lacavalleria Gazoph.):

|| 1. «Agrir lo vi, ferlo tornar agre». «Agrir alguna cosa, ferla tornar agre». «Agrirse, tornarse agre».

|| 2. «Agrir a algu, fer pendrer malícia a algu». Vingueren alifacs rebels a la seua pròpia ciència que no agriren tampoc la seua afabilitat, Adlert Salze 58.

|| 3. «Agrir, ó irritar lo dolor». «Lo mal se agreix, lo mal pijora». 

Agrit

El Rei està tan agrit, que mai seran prou dolces. Aquí ve la Seva Senyoria. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 116.].

1. AGULLÓ m. 

|| 1. a) Punta de l'agullada; cast. aguijón. Bestia dura o pererosa ha mester esperons o agulló ab que hom la punya per tal que vaja tost, Llull Cont. 135.—b) Agullada; bastó amb una punxa de ferro per punxir els bous i fer-los caminar (Conflent, Gandesa, Maestrat); cast. aguijada. 

|| 2. Part punxeguda de qualsevol cosa. E en neguna de les mazes no avia aguyló, Ordon. Bath. 104. Ordenament de aunes e de canes, e que aunes no ajen aguló, doc. Perpinyà, a. 1310 (RLR, x, 58). Les seves paraules punxaven la meva oïda com agullons de donarda, Espriu Lab. 131. 

|| 3. Òrgan punxegut que certs animals tenen per picar els altres animals; cast. aguijón. Les abelles... puys ab gran vigor punyen alguna cosa ab lo agulló, hi lexen lurs entramenes e moren, Genebreda Cons. 132. Auien aquels serpens molts aguilons [sic] en lurs coes, Gaudal Visió 328. 

|| 4. ant. Punta de punxó (per pendre fruita o altres coses de menjar, en la taula). E un punxor de argent de dos aguyons per meniar confits e mores, doc. a. 1421 (Villanueva Viaje, vii, 79).

|| 5. bot. Punta dura que neix de l'escorça de les plantes i que es pot arrancar sense esquinçar o asclar la fusta; cast. aguijón. 

|| 6. met. Estímul, motiu que impulsa a obrar. E perque seria lagoter lo qui no deu haver pahor ne deu esperar haver res d'altri? les quals dues coses me paren propris agullons de legoteria, Letra Rey. Cost. 350. 

|| 7. Cim agut d'una muntanya (Manacor). 

|| 8. L'agulló del monyo de les dones: rascador (Escrig-Ll. Dicc.). 

|| 9. fig. Acabatall, final d'una cosa, d'una acció (Mall.); cast. remate. «Si no vos basta sa passejada per conversar, en esser a ca nostra fareu s'aguyó» (Manacor).

    Refr.

—«Al bou maimó, li fa poc l'agulló» (Manresa).

    Fon.: əɣuʎú (Ribesaltes); əɣuʎó (Barc., Conflent); aɣuʎó (Gandesa, Maestrat); auʎó (Val.); əɣuјó (Mall.).

    Sinòn.: || 3, fibló; || 5, espina, pua; || 7, cuculla.

    Etim.: del llatí *acūlĕōne, mat. sign. || 1 (REW 126).

2. AGULLÓ 

|| 1. topon. Poblet agregat al municipi d'Àger. 

|| 2. Llin. existent a les províncies de Gir., Tarr., Val. i Al.; antigament existia també a Menorca.

    Etim.: del nom propi del llatí Aculeōne, o bé d'una forma llatina *Acūlíōne derivada del nom propi personal *Acūlius (cfr. Skok Orstn. 48).

Només qui sap de perdre's en l'incert, seguint la brusca, perillosa crida, pot dir-se gran: aquest no troba ja mai més la pau, ans l'agulló tothora l'empeny i res del món no l'acontenta.   (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 64.).

AGULLONAR v. tr. 

|| 1. Punxir, ferir amb l'agulló; cast. aguijonar. Sentí qu'el diable lo agullonaua e que li volia cremar la cambra, Eximplis, i, 153. Un arbre hi ha al Cayre | que perfume l'ayre | de mística olor; | a qui l'agullona, | son bàlsam li dona | dels bàlsams la flor, Verdaguer Somni 52. 

|| 2. Estimular, impulsar fortament a obrar; cast. aguijonear. Ja sabeu quin desig us agullona? Alcover Poem. Bíbl. 44. 

|| 3. Molestar amb preguntes impertinents (Llofriu).

    Fon.: əɣuʎuná (Barc., Conflent); əɣuјuná (Llofriu); aɣuʎoná (Gandesa, Maestrat); aɣuʎonáɾ (Val.).

    Etim.: format damunt agulló.

Li era difícil, però, decidir en què havia de pensar primer, si en la lletra de l'administrador, en el canvi de pis o en els comptes que havia de repassar. Es perdia enmig d'aquella allau de preocupacions i continuava ajagut, ara d'un costat, ara de l'altre. De tant en tant, només, se sentien exclamacions trencades: Ai, Déu meu! La vida m'agullona, rebo pertot arreu. [Ivan A. Gontxarov. Oblómov (Oblómov, trad. Josep M. Güell). Ed. Proa, Barcelona, 1986. ISBN: 84-7588-125-4. 464 pàgs. Pàg. 21] .

Agullonar

Però jo sabia que no necessitaria diaris ni cartes per agullonar el record. M'havia convertit en una nena malcriada i manaire. Egoista. M'agradava ferir els sentiments dels altres. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 217.].

Agullonen

Està fet per a això, i efectivament durant segles, durant mil·lennis ha deixat en el camí els solcs de les seves llantes de ferro, que són com les ferides del seu cansament, del cansament dels bous que el descavalquen empenyent sobre les curtes cames obliqües, dels capatassos que agullonen els bous, i sembla que empenyin i tirin també ells, anomenant-los responsablement pel seu nom (boe porpori, boe montadi!) amb crits que al vespre ressonen per tota la vall. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 27.].

AGUSAR v. tr. 

Fer més agut, fer adquirir més punta o més bon tall (a una eina); cast. aguzar. Se va seure en el banch de fusta mentres el ferrer agusava les relles, Casaponce Contes Vallesp. 143.

    Fon.: əɣuẓá (Ribesaltes, Cornellà de Conflent).

    Var. form.: agüar.

    Etim.: del llatí acūtiāre, mat. sign.

No sembla que s'encarninés a esdevenir casta per la indiferència del seu marit, o que cerques un altre marit que li agusés 1'apetit amb la seva gelosia [i que, resistint-lo, 1'excites?]   [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 96.].

Agusava

¿No era potser que el sentiment de culpabilitat li agusava l'enteniment? ¿I havia portat testimonis i deia que eren imparcials i objectius? [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 22.].

AHONTAR  

Fer honta, afrontar; cast. afrentar. En totes les maneres que fer podien, lo ahontaven e l'escarnien, Llull Doctr. puer. 8, 7. Que en sa persona o en coses sues lo vuyle aontar o fer mal, Cost. Tort. I, v, 14. No consentí... que fembra neguna fos ahontada ne despullada, Muntaner Cròn., c. 152.

    Var. form.: hontar.

    Etim.: format damunt honta.

—Rei Marc, feu molt mal fet: ¿i no veieu que les sospites d'aquests senyors m'ahonten?   [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 14.].

—Bell rei, sens dubte el teu cor s'enfellonia, i tots quatre en tenim gran dol; però hem de revelar-te el que hem sorprès. Tu has posat el teu cor en Tristany, i Tristany vol ahontar-te. Debades t'ha­víem advertit; per l'amor d'un sol borne, tant se te'n dóna del feu parentiu i de la teva baronia sencera, i ens deixes de banda a tots. Sàpigues, doncs, que Tristany ama la reina: és veritat provada, i hom ja en fa enraonies. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 29.].

—Germà —digué Tristany—, ¿per què el comte Riol ha ahontat així el vostre senyor Hoel?  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 82.].

AHUC m. 

|| 1. Crit amb què els caçadors inciten els cans perquè encalcin la caça (V. ahucar|| 1). E al llevar que les llebres faeren, ells començaren a cridar grans crits e grans haucs, Muntaner Cròn., c. 134. No's levà caça... que no fos presa, axí per los grans crits y hauchs que's metien per les gents, Pere IV, Cròn. 371. 

|| 2. Crit gemegós de certs animals (Lluçanès); cast. aullido. El xiscle esquerdat d'una graula propera, l'aúc condolit i tètric d'un mussol, Massó Croq. 116. 

|| 3. Crit fort o estrident i inarticulat (Biar, Cocentaina). Véreu ballar | ab bells tapits, | ahuchs, salts, crits | ab ses vehines, Spill 2658. E los rapaços e altres vilans... ab grans ahuchs e crits prenen sa senyoria per los cabells,Vilena Vita Chr., c. 161. Baumas y afraus aixordan los bramadors ahuchs,Blanch Poes. 17. 

|| 4. Burla feta amb crits i soroll (Val.); cast. rechifla.

    Loc.—a) Estar fet als ahucs: estar acostumat a esser burlat o menyspreat públicament (Martí G. Dicc.).—b) «Gent d'ahuc, gent de trabuc»: refrany que, segons Martí G., Tip. mod. ii, 249, era aplicat als revolucionaris, en temps de les guerres civils.

    Fon.: əúk (Lluçanès); aúk (Val.).

    Var. form.: huc.

    Etim.: V. ahucar.

Llavors sa mare, amb ahucs de follia, li demanà que tan sols corrés a cercar-li el metge, que ella sentia que se n'anava a morir. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 30).

Rumiant, amb una engruna de pensament confós, que dormia en son jaç i que havia pres mala positura, tractà de girar-se de banda; un ahuc llastimer s'escapà de sos llavis. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 37).

Cada vegada que la vaca, enfilant-se pel marge, ficava les potes dins del camp, la dona, sens aturar-se de ballar, llançava aquell ahuc estrany que m'havia cridat l’atenció, i la vaca tornava mansament enrera.   (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 135).

En Mitus, aleshores, de cara a terra, embriac de ràbia i d’impotència, es rebolcà i es mossegà els punys, ahucant com un foll; la ranera li cantava fortament a la gola, com una bèstia que es negués.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 198).

AIGUALÓS, -OSA adj. 

Saturat d'aigua; cast. aguanoso. Coses humides e aygoloses, Cauliach Coll., ll. 2, c. 4.

    Fon.: əјɣwəlós (Vic); əјɣəlós (Empordà); əјɣolós (Mall.); əјɣulós (Men., Eiv.).

Jo seia vorera dels finestrals de la cafeteria università­ria, davant d'un cafè amb Ilet aigualós, maldant per dei­xondir-me una mica abans d'entrar a una classe de gramàtica històrica; la son havia començat a fogir-me a les nits, lle­gia fins ben entrada la matinada per distreure la impacièn­cia que em provocava el meu desvetllament-o que potser n'era la causa- i I' assistència a les primeres classes del dia em costava una feinada de no dir. (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 6.).

Aigualosa

Naturalment ja ha vist d'altres arcs de Sant Martí abans, i sempre s'ha aturat, com fa la gent del camp, per admirar l'espectacle de l'aigualosa iridescència. Al capdavall, al sud de Manitoba no se'n veuen pas tan sovint, d'arcs de Sant Martí, per què puguin passar desapercebuts. Sempre hi ha un o altre que, assenyalant el cel, exclama: “Guaiteu!” I llavors pot aflorar una esperança, una vaga idea d'un imminent cop de sort o almenys un canvi d'humor. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 58.].

AIGUAMOIX m. 

|| 1. Paratge en què la terra està tan saturada d'aigua que hi fa mal anar i mal treballar (Cat., Val.); cast. aguazal, pantano. Ha plogut el dia avans y tot l'ayguamoix es ple de llacunes, Víct. Cat., Cayres 76. 

|| 2. Ruixim, pluja menuda i suau (Vic).

    Fon.: aјɣəmóʃ (Empordà); aјɣəmúʃ (Catllar); awiamóʃ (Pego).

    Etim.: de aiguamoll, canviat l'element final per moix.

Arriba a la closa: ha plogut el dia abans i tot l’aiguamoix és ple de llacunes que reflecteixen netament  el blau del cel, mateix que altres tantes llunes d’espill. Les clapes de salzures semblen petits illots i les mates de joncs, arbredes de joguina. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 230).

AIGUANEIX m. 

|| 1. Lloc on surt naturalment a l'exterior l'aigua d'una font subterrània (Garrotxa); cast.manantial. Vaig saber que fruitar és deixar d'ésser pàl·lida, | vaig ser llavis de terra i sospir d'aiguaneix, Bartra Màrsias 163. 

|| 2. topon. Contrada de la Cerdanya francesa, al coster del Puigmal, devers Err i Sallagosa.

"¿Com podia superar l'atracció de la força dels diners? El procés més simple era allunyar-me de l'esfera de la seva influència, això és, de la civilització: anar al camp per menjar arrels i beure l'aiguaneix; anar despullat i viure com un animal.(Fernando Pessoa. El banquer anarquista (O banqueeiro Anarquista, trad. M. Guerrero). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed., Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-7727-551-0. 84 pàgs. Pàg. 47).

Incomptables amants s'han besat i s'han abracat damunt la gespa polida dels costers de les muntanyes europees, damunt la molsa vellutada, a la vora d'un aiguaneix avinent i asèptic, damunt bancs rústecs posats a l'ombra de roures amb inicials gravades i a moltes cabanes de moltes fagedes.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 165.].

Aiguaneix

I a continuació vam entrar tots a la cova. Era espaiosa i airejada, amb un petit aiguaneix i un estanyol d'aigua fresca sota un dosser de falgueres. El terra era cobert de sorra. El capità Smollett jeia davant d'un gran foc, i al fons, en un racó dèbilment il·luminat pel tremolor de les flames, vaig distingir unes grans piles de monedes i tot de barres d'or amuntegades formant quadrilàters. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 289.].

AIGUAPOLL m. 

|| 1. Ou que no està fecundat, que no en neix pollet; cast. huero. Tornar-se aiguapollo Acabar en aiguapoll: acabar en no-res, resultar malament o inútil. La cosa acabà en aiguapoll, com sempre, Pla SB 140. 

|| 2. Pluja molt menuda i espesa (Escrig-Ll. Dicc.).

    Loc.

—Tornar-se aiguapoll: tornar no res, esvair-se, no poder-se realitzar un projecte o una esperança (Empordà, Barc., Vallès, Penedès, Val.).

    Fon.: aјɣəpóʎ (Empordà, Barc., Vallès, Penedès).

    Etim.: compost de aigua i poll.

Pel que pugui ser, resigneu-vos a ser víctima, temeu que les afectuoses protestes es tornaran aiguapoll, i que a canvi de la vostra se us pagarà amb una satisfacció tan ploranera com estèril.[Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 64].

AIGUAVÉS m.

|| 1. Coster, inclinació del terreny per on baixen les aigües (Empordà); cast. vertiente. Tot dret per la plana,... tro al cap del aygavers deves Espiran, doc. a. 1306 (RLR, vii, 51). Ni passen los ayguavesos de las serras, doc. a. 1487 (Monsalvatje Not. hist. iv, 210).

|| 2. Coster de la teulada (Mall., Eiv.); cast. vertiente.

|| 3. Rec que travessa un camí (Navata).

|| 4. Part de la casa, que correspon en extensió i en situació a un dels costers de la teulada que la cobreix (Mall.). En Pericot es meu amich ha fet un aygovés nou, Ignor. 34. Les cases mallorquines típiques se solen considerar dividides en dos aiguavessos (l'aigovés de davant i l'aigovés de darrere), corresponents als dos costers de la teulada; en l'interior, l'aiguavés de davant està separat del de darrere per un arc. L'aiguavés de davant és la part de casa des del portal d'entrada fins a l'arc, que sol esser una distància de 21 pam; des de l'arc fins a la paret posterior de la casa, és l'aiguavés de darrere. També hi ha cases de tres aigovessos, que són aquelles en les quals l'espai situat entre l'arc i la paret posterior ve a esser doble que el situat entre la paret anterior i l'arc, i per tant, la part posterior equival a dos aiguavessos; aquestes cases tenen aigovés de davant, aigovés d'enmig i aigovés de darrere.

    Loc.

—Tenir s'esquena a dos aigovessos: tenir gep, tenir l'esquena amb dos pendents (Mall.). Jo ja teng s'esquena a dos aygovessos, Aguiló C., Rond. de R. 8.

    Fon.: aјɣəβés (Empordà); aјɣovés (Mallorca); aјɣuvés (Eiv.).

    Etim.: del llatí aquae versu, ‘girada de l'aigua’.

→ Aquest llibre és el regal que em faig pel meu cinquantè aniversari. Em sento com si caminés per la cresta d'un terrat -havent pujat ja un aiguavés. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 13.].

AITANTOST adv. ant.,

sinòn. per tantost. Car aitantost com me venia en volentat de fer nulla cosa, aytant tost la faya, Llull Cont. 70. De continent que's senten inclinar a qualque vici aytantost lo volen posar en execucio, Eximenis, II Reg., 50. E tantost com fo coronat rey de Sicilia, aytantost exi de Palerm, Muntaner Cròn. 63. E quant leua la bolidura aytantost leuala hom del foc, Flos medic. 249.

    Etim.: compost de aitant i tost.

D'allà prenia naixement una fontana assats plasent, dessús la qual lo rossinyol feia son cant, així com sol, amb clara veu e so tan destre que, cert, en Paradís Terrestre cregui'm estar, o al jardí de les Hespérides, diví. Tant era el lloc bell e excel·lent que em pres meravellós talent de remirar aquell boscatge; mas aitantost com sots l'ombratge m'haguí assegut, entre les flors, d'una son dolça tot mon cos caigué vençut, e m'aparia.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 20.).

AIXOLL m.

Soll; cort dels porcs; cast. pocilga. Allò era un aixoll..., en Meu no tenia vergonya, Querol Her. 109.—V. assoll.

    Fon.: əʃóʎ (Vendrell, Vilafr. del P., Sta. Col. de Q.); əјʃóʎ (Tarr., Valls).

    Var. form.: assoll, soll.

En canvi, tot lo que el Molí ha perdut en galanura ho ha guanyat la demora que fou dipòsit de gra i palla, hostal esquerp per los qui venien a fer moldre i que n'és avui un mas dels més bells, amb tancadís, hort, estables, cups, olles d'aiguardent, magatzems, aixoll, llenyeres, eres i palleres.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 15.).

AIMIA f. ant.

Dona amada. E fe'm morir per ma cruel aymia, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 122). Cascuna donzela e dona maridada e aymia, Graal 15. Hoint que les lurs aymies haurien si açò seguir volien, Decam., jorn. 4a, nov. 3a. Al que la mort toll la muller aymia | sabran jutjar part de la dolor mia, Ausias March xcii. Què't daré jo, dolça aymia, Verdaguer Idilis.

    Etim.: de l'ant. prov. amia, ‘amiga’, amb la inicial ai- de aimar.

Sabia que no havia de tornar-hi. Fa vint-i-quatre dies que me'n vaig anar a Bourg-emaresse amb els meus pares. Sense que ho sabessin, vam travessar la ciutat de l'aimia acompanyats per la cinta de can­çons catalanes de Josep Carreras i ara, a les nou de la nit després de sis hores de tren que he fet més curtes xerrant amb la Leslie, una veneçolana, sec en un taxi.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 435.).

AIRINA f.

Airet, aire fi; cast. airecillo. Ulisses de cara a l'airina lleu que bufava de l'est, Bartra Evang. 53.

Un cant d'amor a la vida, el cant d'una font a l'estiu. He visitat molts restaurants, he llegit moltes novel·les, he aprés noves llengües, però mai no retrobaré aquell perfum d'amistat esvanit per l'airina de l'hivern vora la Mediterrània. Hi vaig sopar cada dime­cres durant dos anys gracies a la generositat del meu amic Drapperi.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 250.).

  AIXA f. || 1. Eina de fuster, composta d'una fulla de ferro acerada i tallant (amb tall de 10 o 12 cm. d'ample) unida amb un mànec de fusta en tal manera que, posant el mànec vertical, el tall queda horitzontal; cast. azuela. L'empren els fusters i boters per desgruixar o tallar la fusta. Los fusters son figurats per la axa; los biguers son figurats per la linya, Scachs 61. Lo obrer no poria obrar sens la aixa, Egidi Romà, II. 1, pt. 3.a, cap. 4.—Hi ha diverses castes i denominacions d'aixes, segons la forma i l'ús que tenen:a) Aixa dreta o aixa plana o aixa de fulla plana: la que té la fulla plana i serveix per tallar llenya en línia recta.—b) Aixa girada o aixa de fulla enrevoltada: la que té la fulla corba i serveix per tallar o desgruixar la fusta donant-li forma còncava.—c)Aixa corba o aixa de tustorrar: la que té la fulla corba i l'empren els boters per tustorrar les testes dels barrils i anivellar el gruix de les peces de dins quan ja estan encercolades (Barc., Tarr.).—d) Aixa de peu: la que té pèna o martellet oposat al tall, i el mànec de devers un metre de llargària (molt més llarg que les aixes ordinàries); la manegen amb les dues mans, i per això en diuen també aixa de dues mans.—e) Aixa de dos caps o aixa de dos talls: eina que té dos talls, un horitzontal i l'altre vertical, i és, per tant, composta d'aixa i de destral.—f) Aixa p'es gel: coltell llarg i estret posat a un mànec, que serveix en els vaixells per tallar el gel (Palma). 

|| 2. Tallant que serveix per rebaixar la part còrnia de la pota de la bístia, abans de ferrar-la (Massalcoreig). 

|| 3. Destral de combat; cast. hacha de armas. Item una axa de armes de una ma ab son manech, Inv. Grau. 

|| 4. Mestre d'aixa: V. mestre.

    Fon.: áʃə (St. Feliu de G., Barc., Igualada, Vendrell, Mall., Ciutadella, Eiv.); áʃɛ(Organyà, Balaguer, Maó, Alaior); áʃa (Oliana, Benilloba, El Pinós, Alguer); áјʃɛ (Sort, Fraga, Tremp, Artesa de S., Lleida); áјʃə (Tarr.); áјʃa (Tortosa, Maestrat, Val., Alcoi).

    Etim.: del llatí ascĭa, mat. sign. || 1.

AIXA! 

Crit que fan els conductors de bísties cavallines per fer-les recular (Cast., Val., Al.). «Aixa arrere!» (Val.). ¡Aix! atràs, aixa, careta!, Guinot Capolls 62.

(Neolític) Els estris agrícoles que s'han trobat demostren el grau de coneixement que tenien del procés de conrear. Amb una aixa que es caracteritza perquè la fulla és perpendicular al mànec, els pobladors desbrossaven el terreny que consideraven òptim per plantar.

(La Draga. El jaciment revolucionari. Pere Puig / Antonio Palomo i Raquel Piqué. Article revista Sapiens, núm.145, agost 2014, pàg. 45).

Soldat d'infanteria de la Honvéd hongaresa (1901) amb ornaments cordiformes (alamares) a la guerrera i als pantalons (enllaç)

Els nobles i els cavallers empraven en llurs vestits de riques teles - sedes, setins, velluts, tissús, brodats... - tota mena de colors, des del blanc, rosa, or vell i blau cel esblaimat fins al morat i el marró, tot adornat amb galons, brodats, alamares i passamaneries d'or i d'argent. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 48.).

ALAMBINAT o ALAMBICAT, -ADA part. pass. i adj.

de alambinar o alambicar.—a) esp. Es diu de l'estil o manera d'expressar els pensaments amb paraules recercades, artificioses i difícils d'entendre; es diu també de l'obra escrita amb tal estil, i de l'autor que l'ha escrita. Tota aquella fornada de poetes alambicats i preciosistes, Barat Diari 39. El senyor Miquel Utrillo fou un home d'un humor una mica alambinat i d'una presentació alambinada, Pla Rus. 135. 

Alambinat

Per això, un cop passada la primera espera, es va trobar embolcallada per una xarxa de dubtes, i el primer dubte era la mateixa existència de la persona que havia d'esdevenir el seu marit. Aquell home tan alambinat, tan bell, que quan parlava semblava que repetís les paraules d'un llibre invisible, què tenia de comú amb el altres homes? [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 227.].

ALÇAPREM m.

|| 1. Barra de ferro o de fusta que serveix com a palanca per alçar coses feixugues; cast. alzaprima. Los alsaprems de ferre li tiren y rocassos, Atlàntida, vi.

|| 2. met. Incentiu, impuls poderós; cast. palanca. Aquella fulla... que fou un poderós alsaprem del entusiasme, Collell Fadrin. 29.

|| 3. Fer alçaprem: impulsar cap amunt amb una palanca (Barc., Gir., Ll., Tarr., Maestrat). Agafant l'escarpra l'apuntalà en una cretlla descarnada y feu alsaprem per aixecar el rejol, Víct. Cat., Cayres 99. Ara de cara, ara de gayrell,... ja fent alsaprem ab una cama, ja claudicantli un genoll, Oller Rur. urb., 83.

    Fon.: aɫsəpɾém (Barc., Gir., Olot, Tarr.); aɫsapɾém (Ll., Maestrat).

    Loc.

—Fer alçaprems: fer violència, procurar coses per força. No vullch fer alzaprems, ni guste de ramalloles y marors, Rond. R. Val. 34.

    Etim.: compost dels imperatius de alçar i prémer (cfr. Antoine Thomas en Rom. xliv, 328). 

Alçaprem

-Oh i tant, i Tedo, recorda que jo t'ajudava a seguir (més ben dit: a perseguir) el teu tutor, el senyor Vining; mossèn pinyol, que li dèiem. Ell i la senyoreta Wilson es van prendre la llibertat d'enamorar-se; si més no, en Tedo i jo ens ho pensàvem; vam captar tot de mirades tendres i sospirs que vam interpretar com a senyals d'una belle passion, ja es poden imaginar que aviat vam fer públic el descobriment: el vam fer servir d'alçaprem per fer saltar dos pesos morts de casa nostra. De seguida que la nostra estimada mare en va tenir notícia, va considerar que era una immoralitat. Oi que sí, mare estimada? [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 195.].

1.   ALAMBÍ o ALAMBIC m. 

Aparell que serveix a la destil·lació i es compon essencialment de tres vasos: depòsit encalentidor, capitell on es congria la part evaporada, i conducte refrigerador on es condensen les vapors; cast. alambique. Lurs cambres e altres lochs secrets trobaràs plens de fornells, d'alambichs, d'ampolles, de capses, e de altres vaxells peregrins, Metge Somni iii. Era plena de fornells, de alembís e de barals, Corbatxo 57. Açò tot sia mès en hun alambí e siali donat foch lent, Micer Johan 408. Per preu de sis alambís ab les cubertes de plom e les caçoles d'aram, doc. a. 1415 (Arx. Gral. R. Val.). Un alembich de aram,Robert Coch 28. Que són poètichs alanbins, Viudes donz. 695. Item un alambich, la cuberta de plom e la cassola de aram, doc. a. 1523 (Alós Inv. cast. 39). Tots los qui tenen alambins o altres aparels de fer aygua ardent,doc. a. 1596 (Hist. Sóller, i, 273).Fra Miquel Agustí (Secrets d'Agricultura, a. 1617, fol 117) descriu així l'alambí: «Són necessaris dos vasos per destilar, que ab vocable comú se poden anomenar Alembic, la hu dels quals es propriament anomenat vas continent, per que rep, y conté la materia que se vol destilar; alguns lo anomenan cos, o vas corpolent, altres carabaça; la altra es vulgarment dit capitell, cap o capell, o campana, en lo qual se ajusta la vapor que se converteix en aygua. Aquest vas te algunes voltes una canal en forma de bec de aucell, per lo qual la aygua destilada degota en una empolla, o altre vas semblant: altres voltes es sense bec, y aço quant se vol usar per circulació». El mateix Fra Agustí descriu i duu dibuixats alguns alambins de diferents formes, dels quals reproduïm en el gravat adjunt un dibuix tal com el duu l'autor citat. L'alambí modern es compon de les mateixes parts, però el conducte refrigerant o condensador sol esser deserpentí, o sia un canó en espiral perquè la condensació, essent més duradora, sia més completa. 

|| 2. Alambí medicinal, segons Nebrija i Torra, és l'herba medicinal dita en llatídragantum. 

|| 3. met. a) Prova minuciosa.—b) Tribulació, penalitat, trifulca. «Abans d'arribar enlloc, vaig passar per tots els alambins» (Vallès). «Passar molts alambins»: sofrir moltes tribulacions (Llofriu).

    Fon.: ələmbí (Barc., Empordà, Penedès, Vallès, Balears); alambík (Ribera d'Ebre, Val.).

    Var. ort. ant.: alanbí, alanbich, alembí, alembic, alembich, alenbí, alenbic, alenbich.

    Plur.: De alambí, alambins (ant. alambís); de alambic, alambics.

    Var. form.: alambri, alambric.

    Intens.—a) De alambí: dim. alambinet, alambinetxo, alambineu; augm.alambinàs, alambinot.—b) De alambic: dim. alambiquet; augm. alambicàs, alambicot.

    Etim.: de l'àrab al-anbíq, i aquest del gr. ἄμβικος, mat. sign.

2. ALAMBÍ m. 

Oficial que intervé en el repartiment de l'aigua de les sèquies per regar (Novelda, ap. Geogr. Al. 1010); cast. alamín.

    Fon.: alambí (Novelda).

    Var. form.: alamí.

    Etim.: de l'aràb. al-amín, mat. sign., amb -b- introduïda per l'analogia dealambí || 1.

El metge va entendre de cop quèIi passava. Qué l'havia dut a casa el pastor. i va quedar parar de la por. La memòria és una cosa estreta i alambinada. I retorna quan troba un bri de semblant en una altra cosa de la qual renega. (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 74.).

ALANQUINS m. pl. 

Roba de cotó de bona qualitat, amb lligat de plana i amb l'ordit i trama tenyits de color groguenc ja abans del tissatge; cast. mahonés. Aquesta roba s'usava un temps, per vestits de dona. Ara ja no l'empren, però el poble coneix encara el color d'alanquins,‘groc clar que tira a terra groga’ (Llofriu). Mes destres que l'aranya ordint sos alanquins Bergue Fables 134.

    Fon.: ələŋkins (Empordà).

    Etim.: segons R. Pons (Ind. text.), el mot alanquins és una corrupció de Nankin,nom d'una ciutat xinesa, perquè diu que hi havia un teixit semblant als alanquinsprocedent d'aquella població.

Eren una barreja a parts iguals de figures magres i figures sinuoses; les unes, els homes, i les altres, les dones, que anaven amb les còfies posades de gairell i cobertes per una tela d'alanquins que els penjava com una cortina per sobre les espatlles.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 193].

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-66. Pàg. 54.)

ALARB, -ARBA m. i f.

|| 1. Nadiu de l'Aràbia. A Gerba ha vehins, ço es, Gelinbre e Margam... e de altres barons alarbs, que cascu ha gran poder de cavalleria, Muntaner Cròn. 117. En un castell de un alarp amich llur, id. 252. L'alarb en la torre donà el crit de guerra, Llorente Versos, i, 75.

|| 2. a) Esquerp, salvatge, intractable (Barc., Empordà, Cerdanya). Passà 'ls set calzers d'amargura amb aquell alarb, Pous Empord. 111. No sies alarba: una abraçada i fora, Massó Croquis 49.—b) Que menja amb excessiva pressa, com un afamegat (Blanes). Un grandíssim plat ple de troços de llomello... y en un santiamèn se'l embocaren tot en la garjola, com si foren uns alarbs, Rond. de R. Val. 46.—c) Home vigorós, molt resistent (Manresa). «Aquest és un alarb per al treball».

|| 3. Cada una de les paletes o culleres que van ficades en tota la circumferència de la roda del molí d'aigua, i sobre les quals pega l'aigua i dóna l'impuls per fer giravoltar la roda (Artà, Pollença); cast. álabe.

    Fon.: əláɾp (or., bal.); aláɾp (occ., val.).

    Var. form.: alarbe, alarbi.

    Etim.: els || || 1 i 2, de l'àrab al-ʿarabi, mat. sign. El || 3, potser del llatí alapa modificat per etimologia popular copiant el mot aràbic.

De qui no en té, ningú no se'n refia. Deu ser o bé perqué es tracta d'un alarb, d'un llunátic o d'un anarquista. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 130).

Les parets eren pintades al tremp i els ornaments gòtics o alarbs hom els executava amb grisalla, merament decoratius, o bé emmarcaven, a manera de finestrals, vistes de paisatges, marines, monuments, etc. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 63.).

Menjaràs i dormirás a casa, governaràs les terres, i esperarem que arribi l'hora de poder-te casar amb la teva estimada, sense que l'alarb del teu pare tel pugui privar. La meva hisenda no és res de l'altre món, encara que molta gent em té per milionari. Pero se'n pot viure regaladament.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 111.).

ALARIT m.

Crit molt fort, expressiu d'un sentiment intens (de dolor, de terror, de ràbia o d'alegria); cast. alarido. Inclinant les banderes, e donant grans alarits y tirant bombardes en gran nombre feheren reverencia a dit Sr., Ardits, iii, 285 (a. 1519). Entre ays, cridòria y alarit salvatge, Atlàntida (Intr.). De sobte, ab ays planyívols y esgaripar de nina, | vénen vius a punyirli lo cor sos alarits, Atlàntida, v. Al gran alarit que arrenca | tot plorant el comte Arnau, Maragall Enllà 34. Y ofegues de sa boca oberta els alarits, Liost Munt. 61.

    Fon.: ələɾít (or., bal.); alaɾít (occ., val.).

    Etim.: pres del cast. alarido. 

Alarits

El doctor Wyfold s’avergonyí d'ell mateix en adonar-se del que estava pensant. Reggie era un bon noi, summament honrat. Devia haver-se enamorat follament; però, en tot cas, havia de ser un amor cast. El Tirol era el país de les coses xocants. A Londres havien projectat moltes pel·lícules i representat una sèrie d'obres de teatre plenes de minyons amb calces curtes que feien alarits i iodlaven, i de noietes amb davantals blancs que cantaven Salzkammergut. Tot plegat era molt bonic, però la vida en un xalet tirolès era una cosa molt més seriosa que no pas donar se cops a les cuixes amb la mà plana i saltar com cabres salvatges. Els pagesos austríacs, tal com el doctor Wyfold els havia vistos, eren una gent colrada pel sol i pel vent, amb el cap cot de tant de lluitar aferrissadament amb una terra ingrata. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 240.].

ALAZFLOR m. ant.:

V. alasfor.

ALASFOR m. ant.

Planta ànnua de la família de les compostes: Carthamus tinctorius L; cast. alazor, azafrán romí. S'usava molt, antigament, en tintoreria. Item munten les taffulles del saffrà et del alassor [sic] per les quals paguen los dits moros per taffulla que sembren llll diners (Rendes Rey dellà X.), Col. Bof. xxxix, 120. Item valen les taffulles del saffra et del alasfor qui's fa en lo dit loch, ibid. 122.—V. la descripció i dibuix en l'art. safrà.

    Var. form.: alasflor. La dita terra produeix... grana, pastell, gauda e alasflor e altres diverses herbes pertanyents e aptes per a tintoreria, Eximenis Reg. 30.

    Sinòn.: safrà bord, safrà romi, safranó.

    Etim.: de l'àrab al-aṣfur, mat. sign. (Eguílaz Glos. 97).

En el panorama agrícola del país ue mostra Eiximenis a finals del Tres-cents, se subratlla la producció de "fruits estranys e drogues orientals" -cita els següents: "sucre, pebre, cotó, safrà, alazflor, arròs, alquena, alcaraülla, comí, alfalç, adcercó e batafalua"-, com també la seda i les plnates industrials -"lli e canem e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor"- la qual cosa és un testimoni del seu nivell d'especialització. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 239).

Alazflor (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

ALBARDA (i dial. aubarda). f.

I.   Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda, Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:

|| 1.   A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets o sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cingla, cinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitral, que és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.

|| 2.   Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixins, que són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavalló, format de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarra. En el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals.

|| 3.     A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló.

|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.

II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).

|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda.

|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).

    Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda o Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albarda: esser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.

    Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.

    Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).

    Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.

    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).

-Mon pauvre vieux -va resumir el metge del batalló- no ets bo per a sella ni per albarda. Només pots fer el servei...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 299.).

ALBAT (dial. aubat).

I. m.

|| 1. Infant mort abans de l'edat de la raó. E major pena hi hauràn los homens descreents e desconexents que los innorants, e majors penes sostendran los homens innorants que los albats, Llull Cont. 59. Atrobí tres lits de morts, dos grans per cossos e lo terç per albat, doc. a. 1436 (Miret Templ. 570). Al costat de la caxeta blanca del albat, Girbal Pere Ll., 230.

|| 2. Soterrament d'un infant mort abans de l'edat de la raó. «Tocar aubat» (Balaguer). «Tocar a albat» (Alacant). Altre creu de plata mes petita que servex per los albats, doc. a. 1673 (Hist. Sóller, ii, 863).

|| 3. per ext. a) Infant que no és arribat a l'edat de la raó. Com si fossin albats pels quals la vida s'obrís totjust, Víct. Cat., Cayres 35. Deu estar a l'agonia | cualque verge o cualque albat, Riber Sol ixent 61.—b) Baület blanc per portar-hi els infants morts. «Tenir els peus grossos com dos aubats» (Aguiló Dicc.).

|| 4. met. Innocent, beneitó, persona de poca discreció (Olot, Empordà).

II. || 1. Llin. de Val. i Tarr.

|| 2. topon. Nom d'un molí de prop de Benifassà.

    Loc.—a) Fer un aubat, de qualcú: veure'l morir, esser-li sobrevivent (Porreres).—b) ¡Quin albat hauràs fet per ahí! Ho diuen suposant que qualcú ha fet un disbarat (Escrig-Ll. Dicc.).—c) Morir-se (o anar-se'n o quedar) amb la creu dels albats: morir-se fadrí (Val., Bal.). «Anar-se'n u en la creu dels albats: S'aplica este modisme tan popular i corrent en la comarca d'Alcoi, als que mòren fadrins o giquets encara, tant d'un sèxo com del altre, a quins per lo regular s'els he pòsa mortalla, ataut y creu blanca» (Martí G., Tip. mod., I-b, 8). Aquestes fadrines veyardes qu'han quedat per ties y contan romandre amb sa creu d'ets aubats, Ignor. 25. Li assegur que en no ser ab ella no me casaré may, y m'hauràn d'enterrar ab la creu dels aubats, Penya Mos. iii, 22.—d) Quedar-se amb sa creu d'ets aubats: quedar aturat de conseguir alguna cosa (Mall.). Ell si vols arribar a cap [neula] i no éts llest de mans, te quedes ab sa creu d'ets aubats, Alcover Cont. 529.

    Fon.: əlβát (Barc., Elna, Puigcerdà); alβát (Andorra, Tortosa, Alacant, Alcoi); awbát (Lleida, Balaguer, Oliana, Pla d'Urgell, Falset, Priorat); əwβát (Olot, Valls, Vendrell, Camp de Tarr., Mall., Men., Eiv.); uβát (Eiv.).

    Intens.—Dim.: albaet (Val., Gandia); aubatet (Tarr., Bal.).

    Etim.: del llatí albātus, ‘vestit de blanc’, perquè els infants morts són amortallats de blanc i posats dins baül blanc, en significança de la innocència baptismal. En l'alta Edat Mitjana es deien albati els batejats de fresc, fins que se llevaven l'alba o vestit blanc que era l'emblema de la puresa (cfr. Du Cange Gloss. Niort, i, 160 i 161)

Fins i tot per uns moments va penedir-se d'haver tornat a la casa on s'havia fet gran, peró, de la mateixa manera que era conscient que hi havia actituds de la mare que no podria disculpar, en aquell moment també va tenir la confirma­ció que Matilde era del tot íncapac de comprendre, com un albat, algunes decisions, algunscamins que ella havia pres.  (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàgs. 78-79).

Albats

Els monachicchi són els esperits dels albats, és a dir de les criatures mortes sense haver estat batejades. Aquí n'hi ha molts, perquè generalment els pagesos triguen bastants anys a batejar els fills. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 146.].

ALBENA f.

Planta oleàcia, Lawsonia inermis (Bulbena, Vogel Diccs.); cast. albena o alheña.

    Etim.: pres del cast. albena <llatí albēna, ‘mena de raïm’. 

Albena

Per contra, és evident que la seva cabellera espessa i fosca, amb reflexos d'albena, és tenyida. Cuyler Goodwill descriu de grat, a qualsevol que tingui l'amabilitat de preguntar-li-ho, com es van conèixer, ell i Maria: en una marisqueria de Nàpols, on ella treballava de cambrera. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 119.].

ALBIRACIÓ f. ant.

Contemplació. Gloria qui sia sens fi..., neguns senys corporals, Sènyer, ni negunes sensualitats no hi purien abastar ni atenyer a ella a compendre ni a termenar per vista ni per oyda ni per paraules ni per albiracio, Llull Cont. 99.

– Doncs fora! -Es tragué el capell, s'arrencà la glassa i la llençà al carrer. Veltxaninov veié que el rostre li brillava amb les més albiradores esperances quan tornà a posar-se el capell sobre la testa calba. [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 149]. 

2. ALBOR m.

Espècie de peix de riu; cast. alburno (Un Mall. Dicc.).

    Etim.: del llatí alburnu, casta de peix blanquer.

Feia trampes amb gàbies de saule i fils, i les emplenava de deixalles. Només de tocar un dels fils, la gàbia es tanca va de cop i tota la construcció sortia disparada de l'aigua quan es deixava anar la branca vinclada que hi havia a sota. Calava trossos de xarxa de cap a cap dels petits canals d'aigua que passaven entre dos bancs de sorra. Sempre tenia canyes clavades a les vores, escades amb boles de carn mig podrida. D'aquesta manera vaig pescar totes les penques, tots els albors, tots els cabots, tots els pei xets i totes les anguiles que vaig voler. Me'ls enduia a casa per menjar i mirava com la meva mare els netejava. La cuina era l'únic terreny neutral de la casa, el lloc per les breus treves entre batalla i batalla de la nostra guerra privada.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 72.]. 

1. ALENAR v. intr.: cast. respirar.

I. || 1. Absorbir, pels pulmons o brànquies o altres òrgans a posta, l'aire atmosfèric necessari a la vida, i expel·lir pel mateix conducte l'element inútil o nociu del mateix aire. Una dona hauia los pits tan sechs, que apenes podia parlar ni alenar, Llull Felix, i, 160. Encara se purga lo cor alenant, ço es per lo cano del pulmo, tirant l'ayre fret e foragitant l'ayre calt, Albert G. Ques. 37. Amb aquest significat pot usar-se el verb alenar com a transitiu. Puga alenar un ayre pur, Costa Agre terra 89. Y una flayre de pinar | que alena el pit y s'axampla, Salvà Poes. 52.

|| 2. Bufar l'aire. Y el vent alena tot indolent, Salvà Poes. 143. «Quina calor! No ha alenat en tot lo dia» (Tortosa).

|| 3. Tenir comunicació amb l'aire exterior un fluid tancat.

II. || 1. Viure. Mare de dos infants morts y de tres qu'alenan, Maura Ayg. 119.

|| 2. Reposar d'un treball cansat. Y quan troba un banch d'arena, | descansa un poquet, y alena, Penya Poes. 122.

|| 3. Tranquilitzar-se o alleujar-se d'una temor o pena. Alenant a la fi per veure acabats aquells examens, Roq. 35.

|| 4. Parlar; cast. resollar. S'usa quasi sempre amb partícules negatives. «Res sé de tal casament». «¡O quin rallar tan dolent! ¡Ja t'ho vaig dir s'altre dia!» «¡Mal llamp te puga mentir!. Tu may me n'has alenat!», entremès del s. XVIII, Alcover Cont. 468.

|| 5. Rebel·lar-se, protestar, moure renou, atacar. Ja n'he sentit bravetjar | de ses teues valenties. | ¡Veyés a on botiries | si tractaves d'alenar!, ibid. 471.

III. m. Alè, l'acte d'alenar o l'aire alenat. Si saben que algu haja dit que la ánima del home no es mes de un alenar, doc. a. 1735 (Hist. Sóller, ii, 970). Un alenar de greu fatiga | febrós s'hi sent, Costa Agre terra 152.

    Loc.—a) Encara alena! Ho diuen per indicar que no s'és esvaïda una cosa que algú pretenia d'esvair (Mall.).—b) Alenar espès: pantaixar, donar mostres d'estar molt cansat (Bal.).—c) No deixar alenar (algú): molestar algú amb treball, preguntes o altres coses enutjoses i contínues.—d) Alenar p'es cul (o p'es nas o pel senyor onclo) d'un altre: pensar o obrar subjectant se al pensament o a les ordes d'un altre (Mall.). Du aquesta expressió el Dicc. Amengual.—e) Alenar per la ferida: parlar de picat, per la recordança d'una experiència amarga. Del cast. respirar por la herida.—f) Alenar per baix: fer una ventositat (Un Mall. Dicc.).—g) No tenir què alenar: no saber què s'ha de contestar (Un Mall. Dicc.).—h) Voler-ne amb qui alena: esser molt destre per a fer alguna cosa, tenir coratge de guanyar a qualsevol en aquell ram (Mall.). Per valenties d'aquestes en vol ab qui alena, Aurora 228.

    Fon.: ələná (pir-or., or., bal.); alená (occ., Maestr.); alenáɾ (Val.).

    Etim.: metàtesi del llatí ănhēlāre, ‘respirar fort’.

2. ALENAR v. tr.: cast. aleznar.

|| 1. Punxar o foradar amb l'alena (Labèrnia-S. Dicc.).

|| 2. Donar a un punxó o cosa la forma d'alena (Aladern Dicc.).

Akhmad Sazaev, escriptor balcànic: Alenar les disputes ètniques està prohibit per llei, però durant la campanya electoral alguns partits van fer campanya sota l'eslògan «Rússia per als russos». Per què es va permetre a aquests partits difondre aquests sentiments per televisió? [Anna Politkóskaia. Diari rus (A Russian Diary, trad. I. Tofiño). Ed. Ara Llibres, 1ª ed. Badalona, 2007. ISBN: 97884967270. 416 p. P.44.].

1. ALGÀLIA f.: cast. algalia. 

|| 1. Matèria odorífera segregada per les glàndules anals del mamífer Viverra civetta (espècie de gat): és de color blanc, de gust agre i olor molt forta un poc semblant a la d'almesc; és emprada en perfumeria. Sino que les aygues, perfums, algalia, ambre e coses aromatiques que porten, suplexen lur pudor,Metge Somni iii. E manà que perfumassen molt be lo lit. y en los coxins feu posar algalia, Tirant, c. 245. Per excitar la secreció d'algàlia, tupaven amb bastons els animals productors: De quants vells son huy no crech, a Italia | bastàs lo seu oli (tant son dessucats) | si ja de natura no's feyen dels gats, | que'ls fan. a vergades, donar molt' algalia, Proc. Olives 2156. 

|| 2. bot. Planta de la família de les malvàcies: Abelmoschus moschatus Mönch., que es fa a les Indies, Egipte i Amèrica central, i que té les llavors molt oloroses (d'olor semblant a la d'ambre i almesc) i s'empren en perfumeria. Item un altre marçapa ab V onces de algalia moscata, inv. d'un apotecari, any 1409 (arx. Patriarca, Val.).

    Etim.: de l'àrab al-ġalia, mat. sign. || 1 («musqatum quod fit de sudore murilegi», en R. Martí Voc.).

2. ALGÀLIA f. ant., cir. 

Instrument de metall, que s'introdueix en el conducte de l'orina per facilitar-la; cast. algalia. «Algalia, instrument de cirugià: chatater, -eris, aenea fistula, chirurgicum instrumentum, quo urinam proliciunt» (Torra Thes.).

    Etim.: del gr. ἐργαλεῖον, ‘instrument’ (etim. donada en l'enciclopèdia Espasa).

La vella... El senyor Pepet es pessigava el barbó, ens fos do­nat..., quina tintura no malaxariem per estroncar per sempre la sang de l'orella, quin perfum d'algàlia ni triaga ni quin apo­tecari, home, aquesta sangota negra que mortifica... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 36.).

1. ALIMARA o ALIMÀRIA f.

|| 1. Foguera que serveix de senyal; cast. alimara. E dix nos... que si'l combatien que faria dues alimares, e en açò poriem conexer que'l combatien, Jaume I, Cròn. 312. Lo rey d'Arago feu fer huna alimara... E les gents de la terra qui veren aço, estigueren se aquella nit en llurs llochs, Desclot Cròn. 139. Lluny, molt lluny... s'arbora, rogenca una fogata... Lluny, molt lluny també... fulgura altra alimaria..., Girbal Oratjol 276. Hom cala foc a la llenya, s'eleven les flames de l'alta, ben visible alimara, Villangómez Any 79.

|| 2. pl. Il·luminació feta amb molts de llums, per senyal de festa; cast. luminaria. E foren fetes alimares per Ill jorns... per la nova qui vench de Sicilia com lo Senyor Duch havia haut Palerm a ma sua, Ardits, i, 28 (a. 1392). Tothom el vespre dega fer alimares de fochs e falles enceses per terrats e per los cloquers e per les fustes, doc. a, 1395 (Boll. Lul., ix, 130). Se'n faeren les noces... e foren feytes ab gran alegria... e faeren moltes alimaries e fochs e balls, Boades Feyts 243.

|| 3. Jocs, festes, moixonies; cast. caricias, fiestas. No't fies gens ab hom de dues cares | que't tracte mal e't fa grans alimares, Cançon. Univ. 303. «Espera, faré quatre alimares an es boix» (Eiv.).

|| 4. pl. Demostracions exagerades d'espant, admiració, protesta o altre sentiment, amb moviments i crits excessius (Mall., Ross.); cast. aspavientos. Aqui pla n'hi ba'be da crits y d'alimaris, Saisset Un poc... 10. Fassis pas tants alimaris, dona! Casaponce Cont. 140.

|| 5. Fer alimaris: fer ganyarotes, carusses ridícules.

|| 6. Alimària de coral: «branca de coral que té els branquillons acopats, apinyats, amatats (Bagur)» (Aguiló Dicc.).

    Fon.: əlimáɾəs (Mall., Eiv.); əlimáɾís (Ross.).

    Var. form.: animara, allimària.

    Etim.: de l'àrab al-imara, ‘senyal’ («signum» ap. R. Martí Voc.). La forma alimària prové de alimara amb contaminació o influx analògic de llumenària.

2. ALIMARA f.

Alamara; cast. alamar. Un tern cumplit de lama de plata, flors y brancam de or, galó, alimares y flocadura de or fi, doc. mall. a. 1852 (Hist. Sóller, ii, 701).

    Fon.: əlimáɾə (Mancor, Mall.).

    Etim.: de alamara, amb influx analògic de alimara (primer article).

O en Daniel, amb els seus cabells vermells, com una alimara. O en James, que se li va acostar i li va dir: «Sóc en James, ¿se'n recorda, de mi?». Però la Julia no recordava ningú que parlés amb accent cockney.  [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 179.].

ALIRET m. 

Esgarip, crit estrident; cast. alarido. Menjant y bevent... se n'hi anaven tots els mals-de cap y li venien tals alirets que ni que tingués a la frega de vint anys,Víct. Cat., Ombr. 70. ¡Amb quins alirets les saludàrem! Ruyra Pinya, i, 25. Ja no és un crit, és un xiscle d'horror que profereix la Laura, un aliret exasperat,Llor Laura 293.

    Fon.: əliɾέt (or.).

    Etim.: onomatopeia del crit estrident (cf. Corominas DECast, s. v. alarido).

Uns grans alirets que venien de la banda de la font els interromperen en Ilur tasca.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 76.).

—Ai, Buster! Em matarás!—va fer amb un aliret la tieta Mame.

—¿Et fa res que t'interrompi d'aquesta manera, tieta Mame?—vaig preguntar.  [Patrick Denns. La tieta Mame (Auntie Mame, trad. F. Parcerisas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010, Barcelona. ISBN: 9788477274865. 382 pgs. Pg. 271.].

ALCANSIA

...molt de temps a desgrat de les comminacions més rigoroses, al qual s'a­fegí el de les alcansies, que eren unes boles de terrissa molt prima plenes de flors, de confits o de pólvores oloroses, les quals calia parar i rompre per mitjà d'una pala o una rodella a posta. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 14.).

ALLENAGADETA

Una allenagadeta i tres o quatre passes precipitades denunciaren ma presència, i el vell jornaler tombà el cap. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 278).

AL·LOGOTES (que no parlen algunes llengües)

 «Allò sí que era manca de comunicació.» No és comparable amb la del turista que va a Finlàndia o al Japó, i troba inter locutors al·loglotes però professionalment (o fins espontàniament) amables i ben intencionats que s'esforcen per entendre'l i ajudar-lo: al capdavall, hi ha algú en qualsevol racó de món que no xampurregi una mica l'anglès?  [Primo Levi. Els enfonsats i els salvats (I sommersi e i salvati. Trad. F. Miralles) Edicions 62, Barcelona 2000. ISBN: 978842976273. 204 p. P. 88.]. 

AUBELLÓ m.: 

V. albelló.

Son pare morí dos clics després tot sol com una rata d'albelló.(Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs.Pàg. 113.).

Els dialectalismes léxics hi són prácticament inexistents fins a la segona meitat del segle xv. L'antologia de lletres missives del Consell municipal de València recentment publicada per Agustín Rubio, l'edició i l'estudi lingüístic dels Furs a cura de Germá Colon i d'Arcadi Garcia, i l'inventari léxic d'Antoni Canals fet per Emili Casanova ho palesen a bas­tament. Si hi ha algun matís dialectal, sempre per excepció, cal buscar-lo en 1'ús d'uns quants arabismes més o menys locals (albelló, algeps, atzebib, atzucac, bellota, dacsa, dula, etc.), en la preferència no exclusiva per algunes paraules o variants formals occidentals (alendar, amprar, junc, melic, mitat, pegar 'encomanar', etc.), enla tendència a reflectir gràficament la palatalització de s davant velar (peixcador) i en alguns casos aillats de foilues verbals incoatives en -isc, própies del catalá occi­dental (servisca / servixca / serveixca).(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 392).

Fa olor de ranci, d'aubelló. Una forta sentor d'espícies es mescla amb la ferum d'excrements.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 188.).

1. ALBOR f. o m.: cast. albor. 

|| 1. Blancor (en llenguatge poètic). 

|| 2. Claror de l'alba. Quant par l'estela en l'albor, Llull Rim. 466 En son cap que al nàixer l'albor del dia banya, Atlàntida, i. 

|| 3. met. Començament feliç. L'albor de nostra glòria, Canigó.

    Fon.: əlβó (or., bal.); alβó, alβóɾ (occ., val.).

2. ALBOR m. 

Espècie de peix de riu; cast. alburno (Un Mall. Dicc.).

    Etim.: del llatí alburnu, casta de peix blanquer.

Albors [Alburns (Alburnus alburnus)] (enllaç)

3. ALBOR 

Llin. de Barcelona, València i Alacant.

    Etim.: potser de Alburus, nom propi llatí d'home que es troba a una inscripció de la Hispania Tarraconensis (Th. Ling. Lat., i, 1502).

Semblava que la foscor pugés des del llac i per un instant, en mirar cap a l’aigua, em va creuar el pensament una imatge semblant a una làmina en color d’un vell llibre de ciències naturals, però certament molt més bella i precisa que una impressió acolorida, que mostratrava nombrosos peixos lacustres dormint en els corrents pregons, com entre llòbregues parets d’aigua, els uns darrere o damunt dels altres, petits i grossos: madrilletes veres, gardins, vairons i albors, bagres i lluços, truites, silurs, sandres i barbs i tenques i tímals i carpins.   [El Rousseau de W. G. Sebald (Trad. J. Ferrarons) Art. revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 134.].

ALBURA f. 

|| 1. Blancor (en llenguatge poètic); cast. albura. L'ametlerar canta el cant de l'albura, Barceló Poes. 51. 

|| 2. La part exterior i més jove de la llenya de les plantes dicotiledònies i gimnospermes; cast. albura.—V. albeca.

    Fon.: əlβúɾə (Barc., Palma); albúɾa (València).

    Etim.: del llatí *albūra, ‘blancor’, format damunt albōre per canvi de sufix.

 Però Isolda entra, després Tristany. Ell portava en l'una mà el seu arc d'albura i dues fletxes; en l'altra tenia dues llargues trenes d'home. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 74.].

ALCARAÜLLA f.:

V. alcaravia.

ALCARAVIA f. bot.

Planta de la família de les umbel·líferes: Carum carvi L.; cast. alcaravea.—V. comí.—E també cominet alcaravia, Coch 16. En les Costums de Tortosa, ix, 15, trobam escrit alcarauya; en Eximenis Reg. 25 apareix alcaraulla i en Eximenis Reg. 26 surt alcarauia; en el «Llibre de Conexenses de spicies drogues», fol 11 v., la grafia alcaraulla: Alcaraulla ha aytal la conexensa que sia granada e que no y aia pols ni sia corcada; i en lo segle XVII alcarahulla: Alcarahulla, val lo quintar setze lliures, Tar. preus 107.

    Etim.: de l'àrab al-karawíya, mat. sign., pres del llatí cārĕum segons Eguílaz Glos. 132, però cfr. Corominas DECast. i, 98.

En el panorama agrícola del país ue mostra Eiximenis a finals del Tres-cents, se subratlla la producció de "fruits estranys e drogues orientals" -cita els següents: "sucre, pebre, cotó, safrà, alazflor, arròs, alquena, alcaraülla, comí, alfalç, adcercó e batafalua"-, com també la seda i les plnates industrials -"lli e canem e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor"- la qual cosa és un testimoni del seu nivell d'especialització. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 239).

Alcaravia procedència de la imatge: ENLLAÇ)

ALÇAPREM m. 

|| 1. Barra de ferro o de fusta que serveix com a palanca per alçar coses feixugues; cast.alzaprima. Los alsaprems de ferre li tiren y rocassos, Atlàntida, vi. 

|| 2. met. Incentiu, impuls poderós; cast. palanca. Aquella fulla... que fou un poderós alsaprem del entusiasme, Collell Fadrin. 29. 

|| 3. Fer alçaprem: impulsar cap amunt amb una palanca (Barc., Gir., Ll., Tarr., Maestrat). Agafant l'escarpra l'apuntalà en una cretlla descarnada y feu alsaprem per aixecar el rejol, Víct. Cat., Cayres 99. Ara de cara, ara de gayrell,... ja fent alsaprem ab una cama, ja claudicantli un genoll, Oller Rur. urb., 83.

    Fon.: aɫsəpɾém (Barc., Gir., Olot, Tarr.); aɫsapɾém (Ll., Maestrat).

    Loc.

—Fer alçaprems: fer violència, procurar coses per força. No vullch fer alzaprems, ni guste de ramalloles y marors, Rond. R. Val. 34.

    Etim.: compost dels imperatius de alçar i prémer (cfr. Antoine Thomas en Rom.xliv, 328).

Les càtedres a tot estirar, es miren com un alçaprem per a pujar més amunt; a les àrdues tasques que s'imposen se n'hi uneixen mil i mil d'un ordre diferent, i allò que hauria d'absorbir enterament l'home, s'exerceix cuita-corrents i a tall de distracció.[Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàgs. 161-162].

ALCOFOLL o ALCOFOL m. ant. 

|| 1. Antimoni o sulfur de plom; cast. ant. alcofol. Quintal d'alcofol, ll diners, doc. a. 1252 (Capmany, Mem., ii, 21). Item alcofol, lo quintal lll meales, doc. a. 1284 (RLR, iv, 375). Quintar d'alcofoyl, IV dinés, Cost. Tort., ix, 19. Alcofoll ha aytal la conexensa que sien bells trossos e sia bella malla dintra e dafora e que sia rouallat e que no tingua mena, Conex. spic., 11 v. 

|| 2. Polsim molt fi d'antimoni o galena, que les dones empraven per pintar-se els ulls. E en la una part fan estar la serventa, e en l'altra la cabellera, e les polceres, l'alcofoll e les pintures; e ab la ajuda d'aquella comencense a ligar ab mil retrets, Metge Somni, iii. Item VI liures de alcofoll negre, doc. a. 1409 (arx. Col·legi del Patriarca, de Val.).

    Var. ort.: ant. alcoffoll, alcofoyl.

    Var. form.: alcohol, cofoll.

    Etim.: de l'àrab al-kuḥl, ‘galena o sulfur de plom’. Segons Prax en son estudiCommerce de l'Algérie avec la Mecque et le Soudan (Paris, 1849), el significat del mot aràbic «c'est la galène ou sulphure de plomb. C'est à tort que plusieurs auteurs ont traduít le mot cohol par antimoine» (cita ap. Dozy Suppl., ii, 446).

La noia jeia damunt del llit, amb les seves millors gales de vestal, amb els ulls tancats. Duia els cabells, pentinats amb elaborades trenes, recollits amb un passador de malaquita. Potser era per l'alcofoll, però els contorns dels seus ulls semblaven molt foscos, mentre que la pell de la cara gairebé semblava que brillés a la llum del sol que es filtrava per entre els llistons dels porticons. El mocador de gasa que li embolcallava els pits s'acabava en un serrell de borles de fil d'or ben atapeïdes; les cames llargues de la noia estaven enfundades dins uns pantalons estrets d'una mussolina setinada tan fina que era com si estigués nua. Una petita xinel·la daurada li penjava del dit gros del peu esquerre.[Goodwin, Jason. L’arbre dels geníssers. (The Jenissary Tree, trad. M. Iniesta i Agulló). Edicions de 1984, 1ª ed., Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-96061-89-7. 342 pàgs. Pàgs. 35-36.].

Es van creuar amb una caravana de nòmades de l’ètnia kuchi, una processó polsegosa de camells que bramaven i d’esquellots que drin.gaven, i una dona amb els ulls pintats d’alcofoll i els cabells de color de blat va somriure a l’Abdullah. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pp. 35-36.].

ALÇURAR v. tr.

Elxaltar, excitar vivament; remoure intensament (Mall., Men.); cast. exaltar, alborotar. S'usa molt com a refl.: De bon matí, remor creixent | s'escampa arreu pe'l campament, | y tota l'host s'es alsurada, Costa Agre terra 123. El jove s'alsurá violentament, Galmés Flor 161. Quantes voltes el plor ha calmades | les veus alsurades | d'un cor sensa pau, Salvà Poes. 18. Y varen veure un flotó | de dones molt alsurat, Alcover Cont. 147. Alçurada ja la seva conciencia, no tenia sossec, Pons Llar 82. Per tenir tanta malícia y dû el cap tan alsurat, Penya Poes. 262. A València consideren que el ponent no duu aigua encara que alçuri la mar, Sanchis Vents 62.

    Fon.: əɫsuɾá (Mall., Men.).

    Etim.: derivat de alçar amb un infix -ur- que no es veu clar d'on ve: potser és pres per analogia d'altura, potser del mot arcaic arsura (del llatí arsura, ‘ardor’).

Cap de Trons pareixia no sentir-lo, perqué no prengué en compte les paraules de Costura que, en­cès i alçurat, repetia a crits: T'ho jur que 1i ho contaré, com em dic Rafel . (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 57.).

El Virrei, alçurat pels esdeveniments, decidí anar a Madrid a demanar ajut a la Reina vella, l'única que en aquelles circumstàncies calamitoses li podia valer. Don Antonio Nepomuceno s'estimà més que el marqués de la Bastida, President del Gran i General Consell, que s'havia ofert a acompanyar-lo, romangués a Ciutat. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 334.).

ALDIC, -ICA 

«Gatinat, encauat» (Labèrnia-S. Dicc., apèndix).

No, no: de segur que allà no hi havia res, feia molts anys, però... —i aquell però grillava—; però se'n veuen unes de tan crespes, de vegades! Què no havia sentit contar a tothom de gent que fent una escala o tirant a terra una paret ensopegà troballes de coses ignorades? Oh, i en cases tan revelles, que tot són misteris i aldiques!... Oh, i els d’aquell temps, que eren com garses, que tot ho enterraven i no descobrien el secret fins a la darrera confessió... i en aquella nissaga, que hi havia hagut tantes morts sobtes, tantes morts de mala mort!  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 246).

ALECS

Alecs

L'Albert, en comptes de felicitar-se de tenir una possibilitat de salvació gràcies a la guerra, es lamentava al tren, mirant el paisatge silenciosament. Els gavians competien amb l'exprés. Els alecs rojos, indiferents, pescaven en els estanys. Mossèn Puig havia fet la guerra. Havia vist companys amb els budells, el cap aixafats per les metralladores enemigues. Els turcs eren pagans però sabien disparar tan bé com els austríacs, bons catòlics, per això. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 24.).

1. ALENA f. 

|| 1. ant. Arma de punta, que no era admesa en les juntes i torneigs. Yo aytal iur, que... e'l camp no metre coltel ni misericordia: ne alena ne aguylo ne neguna manera d'armes sino aqueles que acustumades son de metre, Ordon. Bath. 57 c. 

|| 2.   Eina consistent en un ferro prim amb punxa d'acer i mànec de fusta, que els sabaters i selleters empren per fer a la sola o pell els forats per on ha de passar el fil de cosir; cast. lezna. L'alena de sabater té la punta corbada i amb tall doble. Les que empren els selleters són de dues maneres, una recta i l'altra corba (alena torta, Manacor), i són cairejades, i amb això es diferencien dels punxons, que són cònics. Lo prudent Pastor... près una aguda alena, y traent-li industriosament la espina, lo delliurà [al lleó] de tan mortífer perill, Isop Faules 40 v. 

|| 3.   ornit. Ocell de la família de les escolopàcides: Recurvirrostra avocettaLin.; cast. avoceta. Es de plomatge blanc, fora damunt i darrera el cap i en part de les ales, que és negre; té el cos robust; el coll prim i llarg; el bec llarg, prim i corbat cap amunt (semblant a una alena de sabater) i de color negra; la coa curta i rodonenca, i les cames blavoses i molt llargues. La llargària del cos es de 40 a 50 cm.; és nedador i vola molt lleuger.

    Fon.: ələ́nə (Mall., Ciutadella); əɫέnə (Valls, Conflent); əlέnɛ (Maó).

    Var. form.: alesna, lena, lesna.

    Intens.:—a) Augm.: alenassa, alenota (Mall.).—b) Dim.: aleneta, aleneua.—c) Pejor.: alenetxa (Bal.), alenota (Cat.).

    Etim.: del gòt. alisna, mat. sign. || 2 (cfr. Meyer-Lübke REW 346).

2. ALENA f. ant. 

Alè, força; cast. aliento. Levé'm lavors, demostrantme fornit | mils d'alena, que debans no'm sentia, Febrer Inf. xxiv. Com altre flum qui guanya e pert alena, Febrer Purg. xxviii.

    Etim.: del llatí alena (que apareix en les gloses, Corp. Gloss. Lat. iii. 597, 38, segons REW 472), metàtesi de ănhēla, ‘alenament’.

3. ALENA 

graf. ant. per Helena (nom de dona). Una corona d'aur ab perles de Sancta Alena, doc. a. 1376 (Miret Templers 559).—V. Helena.

L’alena era rovellada de la punxa i no Volia passar llatina; i En Jaume, a cada puntada, maldava, maldava, cloent els ulls i revirant els llavis, fortament estrets. I les embastes de fil d’empalomar s’anaven arrenglerant, l’una al costat de l’altra, fent una filera una mica garella, però tota neta i vistosa, sobre la ronya colrada del collar. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 221).

ALEPÍ, -INA 

|| 1. m. i f. i adj. Nadiu d'Alep, o pertanyent a aqueixa ciutat de Síria. Gales Alepines, y de Romania, val lo quintar vint lliures, Tar. preus 115. 

|| 2. m. Casta de tela composta de seda i llana, que es fabrica a la ciutat d'Alep; cast. alepín. Podrà dur faldilles de alepí y mocador de sol y-ombra, Víct. Cat., Cayres 192. 

|| 3. Alepi de la reina: teixit de llana semblant a l'estamenya, però molt més fi.

    Fon.: ələpí (Barc.); alepí (Val.).

    Etim.: de l'àrab ḥalabí, ‘d'Alep’.

— No hi és per la voluntat, que hi és per les fiances. — Ja hi pot deixar el bleix, si son cabal creix! — Prou sabia on l’amorrava, la cuca de la Paula! — Mal fat la puny! Podrà dur faldilles d’alepí i mocador de sol i ombra...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 290).

ALEZANS (cavalls)

Nekhliúdov va contestar que pujava tot seguit, tornà el paper a la cartera i se n'anà al salonet de la seva tia. Mentre hi pujava, per una finestra de l'escala va veure un parell d'alezan de Marieta que estaven aturats al davant de la casa.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 354.).

ALFÀBIA

|| 1.

  Vas gran de terra cuita o de pedra, envernissat per dins i a vegades per defora, amb la part d'enmig (ventre) molt més ampla que la de baix (cul) i que la superior (boca), sense coll o amb coll molt curt, i sense anses o amb anses molt petites (Mall., Men.); cast. tinaja. Serveix per tenir-hi oli, aigua i altres líquids, la xuia del porc salada, etc. N'hi ha de diferents grossàries; ordinàriament l'alçada és de 40 cm. fins a 1'60 m. Les que tenen menys de dos palms s'anomenen aufabietes o aufabions (Mall.). Vuyt alfabias buydes de stima vuyt dobles, doc. a. 1388 (Boll. Lul., xi, 183). Vna alfabia oliera de tenor de LX quartans d'oli... Item dues altres alfabies olieres cascuna de tenor de XXX quartans... Item vna alfabia verda per tenir vi de tenor de XI quarters, doc. a. 1434 (Boll. Lul., iii, 285 ss.). Item quatre alfabies de tenor de XV quartans cascuna plenes de oli, doc. a. 1493 (Boll. Lul., vii, 419). Item una alfavia de terra per tenir farina, Inv. Grau, a. 1489. S'afica dins una aufàbia que tenia dins la casa, Alcover Rond. v, 2.a ed:, 76.

|| 2. topon. Muntanya i alqueria situades prop de Bunyola (Mall.).

    Fon.: əwfáβi (Mall.); əwfǽβi (Felanitx); əwfáβiə (Ciutadella, Eiv.); əwfáβiɛ (Maó, Alaior).

    Intens.—a) Augm. aufabiarra, aufabiassa, aufabiot, aufabiota, aufabiel·la (Eiv.).—b) Dim.: aufabieta, aufabieua, aufabiel·la (Mall., Men.), aufabió, aufabiona.—c) Pejor.: aufabietxa.

    Sinòn.: cantra, gerra, tenalla, tina.

    Etim.: de l'àrab al-ẖābya, mat. sign. (Lerchundi Voc. 783).

Dins les alfàbies, l'oli verjo tenia el mateix color de melassa que la imaginada cabellera, llarga i pesada al tacte, que a estones sospitava rossa, i d'altres creía de vernis fosc.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàgs. 25-26.).

Han desenterrat les alfàbies, escorcollat els amagatalls, remenat els calaixos. Tot quant pugui ser de profit ha estat triat: els doblers, l'or, les joies. Les dones han cosit butxaques i butxacons, han afegit folres d'estam a les faldetes.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 179.).

1. ALFARDA f.: cast. alfarda.

|| 1. ant. Tribut que pagaven al Rei d'Aragó els moros que eren sos vassalls. Com es alarif dels moros e per ço com ajuda cascun any a la alfarda que paguen al senyor Rey, Rendes Rey (Col. Bof., xii, 283). Item val la alffarda quels moros del dit loch donen cascun any tro a ll milia solidos, Col. Bof., xxxix, 125.

|| 2. Dret que té l'arrendador de l'aigua de les sèquies, de cobrar un tant per faneca de regadiu (Torrent de Cinca).

    Etim.: de l'àrab al-farḍa, ‘col·lecta’ (R. Martí Voc. 154).

2. ALFARDA f. ant.

Peça de vestit que portaven les dones en l'Edat Mitjana, i els cobria el tors; cast. alfarda. Adoba'm l'alfarda que no'm cobra tant los pits, Metge Somni iii. Yo só qui compre | alfarda, treça, | listada peça, | bell drap de coll, Spill 2155. Vna alfarda sotil ab los caps negres, doc. a. 1459 (arx. parr. Sta. Col. de Q.).

    Etim.: de l'àrab farda, ‘cadascuna de les dues peces que formen un tot’, ‘la meitat d'una camisa de cotó’ (Dozy Suppl. ii, 251). Vegeu Corominas DECast, i, 112.

En un territori trapezoïdal delimitat per una línia que anava des d'Alzira fins al mar i des de Biar fins al mar, els mudèjars pagaven l'alfarda per llurs terres de regadiu. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 153).

ALGARAVIA f.: cast. algarabia. 

|| 1. ant. Llengua aràbiga. Faem-los fer carta en algarauia de creença a .j. alfaquin nostre, Jaume I, Cròn. 118. Lo dit moro parlà algarauia e no'l pogueren entendre, Eximplis, ii, 343. 

|| 2. Llenguatge o escriptura inintel·ligible. Parlant Josep algaravia, | semblà ne bechs de pardal, Canç. Nad. 69. Conversa una algaravia | apresa en es continent, Roq. 16. 

|| 3. Cridadissa confusa de molta gent. Mes son parlament ofega | del poble la algarabía, Seidia 98.

    Fon.: əlɣəɾəβíə (Barc.); alɣaɾaβía (Val.); əlʝəɾəvíə (Palma).

    Etim.: de l'àrab al-ʿarabíya, ‘la llengua aràbiga’.

L'algaravia no tenia possibilitat de sobrepassar la indigència rutinària dels residus condemnats a esclavitud. Tot i que en el segle xv, i ni tan sols en el XVI, el concepte de «llengua oficial» no podia tenir l'abast que modernament ha adquirit, les premisses objectives jugaven a favor del català. (AA. DD. De les germanies a la Nova Planta. Història del País Valencià vol. III. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2935-6. 416 pàgs. Pàg. 223.).

ALGEPS o ALGEP m.

Sulfat de calç hidratat, compacte o terrós, fràgil i de color blanc, que es troba en capes dins la terra; cast. yeso. De forns de rajoles, teules o algepç, Cost. Tort. i. 1. Algeps rosega e beu lexiu, Spill 4754 a) espec. El mateix sulfat, calcinat i reduït a pols, que s'empra en la construcció, remullant-lo per fer ne una pasta que, assecant-se, recobra la duresa primitiva (Val.). Encara que Deu va criar los homens del mateix fang pot ser que a la pasterada de Sidoro li posara una mescleta de algep, Pascual Tirado (BSCC, viii, 248).—b) Algeps cru o en pedra (Martí G. Dicc.): algeps sense calcinar.—c) Algeps mort: cast. yeso mate (Martí G. Dicc.): «yeso blanco muy puro, que matado, molido y amasado con agua de cola, sirve como aparejo para pintar y dorar y para otros usos» (Acad. Dicc.).

    Loc.

—Dormir més que l'algep: esser molt dormidor (Castelló de la P.).

    Fon.: alʤéps (Alcoi, Sanet, Elx); alʧéps (València); alʤép (Castelló, Maestrat); alʒép (Pego).

    Var. form.: argeps, algés.

    Sinòn.: guix.

    Etim.: de l'àrab al-jabs, ‘el guix’ (<gr. γυψος). La forma algep és una reducció de algeps a una forma més característica del singular, per haver-se interpretat algeps com un plural.

Els dialectalismes léxics hi són prácticament inexistents fins a la segona meitat del segle xv. L'antologia de lletres missives del Consell municipal de València recentment publicada per Agustín Rubio, l'edició i l'estudi lingüístic dels Furs a cura de Germá Colon i d'Arcadi Garcia, i l'inventari léxic d'Antoni Canals fet per Emili Casanova ho palesen a bas­tament. Si hi ha algun matís dialectal, sempre per excepció, cal buscar-lo en 1'ús d'uns quants arabismes més o menys locals (albelló, algeps, atzebib, atzucac, bellota, dacsa, dula, etc.), en la preferència no exclusiva per algunes paraules o variants formals occidentals (alendar, amprar, junc, melic, mitat, pegar 'encomanar', etc.), en la tendència a reflectir gràficament la palatalització de s davant velar (peixcador) i en alguns casos aillats de foilues verbals incoatives en -isc, própies del catalá occi­dental (servisca / servixca / serveixca). (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 392).

1. ALGORFA f. 

|| 1. ant. Terrat. E que y hauia mes de .cc. algorfes per la orta les pus beles que hom pogues trobar, Jaume I, Cròn. 318. Algorfa o terrat: contignacio(Nebrija Dict.). 

|| 2. Cambra o falsa en el pis més amunter de les cases (Baix Maestrat); cast.desván. 

|| 3. Habitació situada entre els baixos de la casa i el pis principal (Palma de Mall.); cast. entresuelo. Es succés ha ressonat per botigues, algorfes y fins y tot entrades y pisos, Roq. 24. En el portal feya un replà d'aon partía una escala estreta qui pujava a una algorfa;... del metex replà, devallant sis graons, entraven dins un soterrani, Galmés Flor 115. 

|| 4. Sala o terrat per a recollir-hi i conservar-hi grans (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: alɣóɾfa (Maestrat); əlɣóɾfə (Mall.).

    Var. form.: algolfa, angorfa, golfa.

    Intens.—a) Augm.: algorfota.—b) Dim.: algorfeta (doc. a. 1577).

    Etim.: de l'àrab al-ġurfa, ‘cambra’, ‘terrat’ («cámara donde dormimos, cámara como quiera», segons P. de Alcalá; «solarium» segons R. Martí Voc.; «chambre du premier étage» a Alger, segons Beaussier Dict. 471).

2. ALGORFA f. 

Garrofa; cast. algarroba (segons Escrig-Ll. Dicc.).

    Etim.: de l'àrab al-ẖarrub, ‘garrofa’ (Eguílaz, Glos. 178).

Tot i que la Coixa li havia aconsellat que passés el matí fent estacions per les capelles dels voltants, s'estima més romandre al casalot, amagat a l'algorfa, on rarament entrava qualcú, que veure's obligat a fer com que resava. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 255.).

ALI

Ali

En Karl va tenir sort que la persecució tingués lloc en un barri obrer. Els obrers i els policies no fan ali. En Karl corria pel mig de la calçada, perquè és on trobava menys obstacles i ara i adés veia obrers que s'aturaven a la vorera i se'l quedaven mirant tranquil·lament, mentre el policia els llançava el seu «Agafeu-lo!» i, tot corrent (es mantenia prudentment a la llisa vorera), estirava constantment la porra cap a en Karl. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 162.].

ALÍFER, -ERA adj., neol. poèt. 

Que té ales; cast. alifero.

Senyor de grans alífers que planaren / damunt l'Olimp o bé damunt les terres... (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 133.).

ALIMÀRIA f.: 

V. alimara (primer art.).

1. ALIMARA o ALIMÀRIA f. 

|| 1. Foguera que serveix de senyal; cast. alimara. E dix nos... que si'l combatien que faria dues alimares, e en açò poriem conexer que'l combatien, Jaume I, Cròn. 312. Lo rey d'Arago feu fer huna alimara... E les gents de la terra qui veren aço, estigueren se aquella nit en llurs llochs, Desclot Cròn. 139. Lluny, molt lluny... s'arbora, rogenca una fogata... Lluny, molt lluny també... fulgura altra alimaria..., Girbal Oratjol 276. Hom cala foc a la llenya, s'eleven les flames de l'alta, ben visible alimara, Villangómez Any 79. 

|| 2. pl. Il·luminació feta amb molts de llums, per senyal de festa; cast. luminaria.E foren fetes alimares per Ill jorns... per la nova qui vench de Sicilia com lo Senyor Duch havia haut Palerm a ma sua, Ardits, i, 28 (a. 1392). Tothom el vespre dega fer alimares de fochs e falles enceses per terrats e per los cloquers e per les fustes, doc. a, 1395 (Boll. Lul., ix, 130). Se'n faeren les noces... e foren feytes ab gran alegria... e faeren moltes alimaries e fochs e balls, Boades Feyts 243. 

|| 3. Jocs, festes, moixonies; cast. caricias, fiestas. No't fies gens ab hom de dues cares | que't tracte mal e't fa grans alimares, Cançon. Univ. 303. «Espera, faré quatre alimares an es boix» (Eiv.). 

|| 4. pl. Demostracions exagerades d'espant, admiració, protesta o altre sentiment, amb moviments i crits excessius (Mall., Ross.); cast. aspavientos. Aqui pla n'hi ba'be da crits y d'alimaris, Saisset Un poc... 10. Fassis pas tants alimaris, dona! Casaponce Cont. 140. 

|| 5. Fer alimaris: fer ganyarotes, carusses ridícules. 

|| 6. Alimària de coral: «branca de coral que té els branquillons acopats, apinyats, amatats (Bagur)» (Aguiló Dicc.).

    Fon.: əlimáɾəs (Mall., Eiv.); əlimáɾís (Ross.).

    Var. form.: animara, allimària.

    Etim.: de l'àrab al-imara, ‘senyal’ («signum» ap. R. Martí Voc.). La formaalimària prové de alimara amb contaminació o influx analògic de llumenària.

2. ALIMARA f. 

Alamara; cast. alamar. Un tern cumplit de lama de plata, flors y brancam de or, galó, alimares y flocadura de or fi, doc. mall. a. 1852 (Hist. Sóller, ii, 701).

    Fon.: əlimáɾə (Mancor, Mall.).

    Etim.: de alamara, amb influx analògic de alimara (primer article).

Hi ha grans alimàries al Palau. El senyor Rei pren muller per terça volta i el reialme es capgira per terça... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 337).

Barcelona ja n'anava plena, les alimares enceses als principals edificis de la ciutatanunciaven l'arribada de l'hereu. Era l'antítesi del rei velli malcarat. Un príncep jove, culte i refinat portava il·lusió i esperança enuna època convulsa. El dilluns es va viure una autèntica bogeria. Carles va entrara la ciutat pel portal dels Frares i va tenir una rebuda digna d'un rei. (Anna Sáez i Àngel Casals. La guerra civil catalana (1462-1472). Rev. Sàpiens núm. 184, agost 2017. Pàg. 28.).

ALIRET m.

Esgarip, crit estrident; cast. alarido. Menjant y bevent... se n'hi anaven tots els mals-de cap y li venien tals alirets que ni que tingués a la frega de vint anys, Víct. Cat., Ombr. 70. ¡Amb quins alirets les saludàrem! Ruyra Pinya, i, 25. Ja no és un crit, és un xiscle d'horror que profereix la Laura, un aliret exasperat, Llor Laura 293.

    Fon.: əliɾέt (or.).

    Etim.: onomatopeia del crit estrident (cf. Corominas DECast, s. v. alarido). 

Alirets

Actual ment, el públic estava embafat d'enamorats que festejaven en els balcons tirolesos, i d'alegres minyons amb calces curtes, de cuiro, donant-se cops a les cuixes amb la mà plana i llançant alirets salvatges en la Schuhplattlertanz. Valia més no tocar el tema d'Àustria. Hauria d'anar-se'n més enllà, potser cap als Balcans. No. Ja s'havien escrit massa novel·les sobre aquelles regions. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 99-100.].

ALLISADA f.

|| 1. Acte d'allisar; cast. alisada. «Li he donat una allisada perquè fes més goig» (Mall., Men.). Venga bones pentinades i allisades de clenxa, Rond. Eiv. 55.

|| 2. met. Reny, fregada d'orelles (Cervera, ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: əʎizáðə (Barc., Bal.).

    Intens.: allisadeta, allisadota.

Eren uns dits grossos, i la persona a qui pertanyien també era un noi gros, i per més amable que pogués ser, també tenia geni, un geni que en Ferguson havia vist diverses vegades al llarg deis anys, l'última de les quals quan en Tim­merman havia tombat en Tommy Fuchs perquè li havia dit cregut de merda, el mateix Tommy Fuchs que els seus detractors coneixien com a Tommy Fucks,* (* fotre) i en Ferguson no tenia ganes que en Timmerman li fotés una allisada com la que havia fotut a en Tommy Fucks. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 168].

Que el director l'hagués acusat d'escampar propaganda comunis­ta també era inqüestionablement un problema gros. Però ¿algun d'aquells dos problemes era prou greu per ser considerat un destret? Havia d'oblidar que havia estat a punt de plorar després de i'allisada al despatx del senyor Jameson, havia d'oblidar que havia continuat con­tenint les llàgrimes mente havia tornat a peu fins a casa.  [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 179].

ALLIUM

Allium és un gènere de plantes monocotiledònies de la família Alliaceae tot i que algunes classificacions l'ubiquen en la família Liliaceae.

Tant l'all com la ceba i el porro, entre moltes altres plantes, hi pertanyen.

El gènere Allium consta d'unes 1.250 espècies essent un dels gèneres amb més espècies del món.

Són plantes perennes bulboses que formen compostos químics (principalment sulfòxid de cisteina) que els donen una olor i gust característics.

Les espècies d'Allium es distribueixen principalment per l'hemisferi nord sota climes temperats (com per exemple l'Allium triquetrum, a la mediterrània) però com a excepció també es troben en l'hemisferi sud com és el cas d'Allium juncifolium (aXile) i Allium sellovianum (a Brasil) mentre a l'Àfrica tropical hi prospera Allium spathaceum.

Les plantes d'aquest gènere arriben a una alçada màxima de 150 cm la flor forma una umbel·la al capdamunt d'una tija sense fulles. La mida del bulb varia des de 2 cm a un màxim de 10 cm. (http://ca.wikipedia.org/wiki/All

El sol del mes de juny havia fet desaparèixer el jardí. L'allium exhibia les seves esferes rosades i les abelles i els borinots rondaven la blavor de l'espígol i el groc de l'herba de Sant Joan.(Sílvia Soler, L'estiu que comença. Ed.Planeta, Barcelona, 1ª ed. 2014. ISBN: 978-84-9930-810-4. 226 pàgs. Pàg. 68).

Allium (procedència de la imatge: ENLLAÇ

ALMANCO adv. 

Almenys, com a mínima cosa; cast. al menos. Tinga mes habilitat, o almanco tanta, Ordin. Univ. 1596, f. 38. Han de esser nats almanco a mig juny, Agustí Secr. 159. Los demanava que almanco elegissen dels qui l'havien seguit, Rúbr. Bruniquer, i, 99. Almanco te costarà cent ducats, Torra Dict.

    Fon.: əɫmáŋku (Ceret); əɫmáŋko, əwmáŋko (Mall.); əɫmáŋku (Men.); almáŋko(Alguer).

    Var. form.: almancos. La forma almanc, que duu Bulbena Dicc., no existeix.

    Etim.: grafia aglutinada per al manco (=menys).

Envejava l'artífex de l'edifici i pretenia, si no emular-lo amb l'execució de la custòdia, almanco que algú el recor­dés, de la mateixa manera que ell recordava Sagre­ra, pels mèrits de la seva obra. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 41.).

ALMANJANEC m.: 

V. almajanec.

ALMAJANEC o ALMANJANEC m. ant. 

Màquina militar per tirar pedres; cast. almajaneque. Era la mateixa màquina anomenada manganell i almanganell. Dels textos catalans que en parlen (el principal és la Crònica de Jaume I) es dedueix que l'almajanec era diferent deltrabuquet (així trobam escrit «envià-y un trabuquet e un almajanech», Jaume I, Cròn., cap. 69); però sembla que no era distint del fenèvol (així, en el cap. 16 de la mateixa Crònica, una mateixa màquina és anomenada almajanec i fenèvol). En resum, era una màquina de moviment parabòlic, composta d'una palanca de braços desiguals sostinguda per dues cuixeres i que a un cap duia un contrapès i a l'altre una fona que contenia la pedra que s'havia de llançar. E aduxeren la testa d'Infantilla a nós a la ost, e faemla metra en la fonda del almajanech, e faemla gitar dins en la uila, Jaume I, Cròn., cap 70. E faem aqui un almanjanech que tiraua a la torra del Endador, id. ibid., 16. Fórem aquí tornats ab l'almagenech e ab ració per a VII dies, id. ibid., 200.—Per completar la descripció, V. fenèvol i manganell.

    Var. form.: almayanet (Havia dos gins, lo un apeylat almayanet, Marsili Cròn., c. xxiv).

    Etim.: de l'àrab almanjanīq, «trabuco, ingenio, pertrecho para tirar» (Pedro de Alcalá), «machina» (R. Martí Voc.).

Almanjanec (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

De manera que el rei també va decidir, a instàncies d'Ei­xemèn, que els havien de donar una bona lliçó. La noticia s'escampa com el vent i l'almanjanec va quedar enllestit cap a la primavera i, tan bon punt el van haver provat, l'exèrcit es posa en moviment. (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàg. 162).

ALMAT

Almat

Mai no vam tenir cap mena de distanciament o disputa car, encara que érem ben diferents de caràcter, entre nosaltres cada dissemblança ens feia més harmònics. Jo era més almat i reflexiu que la meva companya, encara que el meu temperament no era tan complaent com el d’ella. La meva capacitat d'aplicació era de més llarga durada, però mentre durava no era pas tan severa com la d’ella. Jo em delia per investigar els fets relatius al món actual i ella s'ocupava a seguir les creacions dels poetes, tan subtils. Per a mi, el món era un secret que volia descobrir; per a ella era un buit, que omplia amb gent que ella mateixa imaginava. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 30.].

ALMESQUÍ m., més usat en pl., almesquins.

Planta amaril·lidàcia: Narcissus Jonquilla; cast. junquillo oloroso. Té les fulles estretes, semicilíndriques i acanalades; les flors són daurades i molt oloroses, amb la corona quatre vegades més curta que els segments del perigoni. El nom almesquí sembla que s'usa als Ports de Tortosa (Masclans Pl. 44).

    Etim.: de l'àrab al-maskí, ‘almescat’ (Eguílaz Glos. 221).

Havien bandejat 1'adjectiu groc i de­ien jonquille (almesquí). No portàvem un uniforme sinó una tenue com els mariners. La fanfara no tocava sinó que sonava i teníem la sang verda. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 303.).

Almesquí

Feia vent de ponent: venia dels turons, que feien olor de bruci d'almesquí; el cel era d'un blau puríssim; el rierol baixava pel con gost, era ple de les aigües de les pluges primaverals i s'escolava cabalós i clar, captant els rajos daurats del sol i les tonalitats de safir del firmament. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 437.].

ALMODÍ o ALMUDÍ m. ant.

|| 1. Mesura equivalent a sis cafissos; cast. almudí. Per preu de set almodins e hun cafis de calç, doc. a. 1430 (Arx. Gral. R. Val.). Per raho e preu de quatre almodins de calç, doc. a. 1446 (mateix arx.).

|| 2. Casa on estaven depositats i eren venuts el blat i altres cereals; cast. almudín. Prest la meteren dins l'almudí, Spill 3485. Aprés de exit, de aquell celestial almodí de bethleem, Anòn. Confess.

|| 3. Impost sobre els cereals. Poden valer les escampadures del almudí del blat... tro a DCCC solidos, Col. Bof. xxxix, 143.

    Etim.: de l'àrab al-mudí, ‘certa mesura de grans’. Cfr. Eguílaz Glos. 240.

Així, atorga a la vila de Morelia una placa i un terreny per tenir mercat, a més d'establi-hi l'almodí i el pes («Saragossa, 2 nones de maro de 1256»), dóna a Joan de Mora un pati a Morvedre perquè pugui edificar («Tortosa, 12 calendes de maig de 1257»), atorga llicéncia a Arnau de Romaní per obrir dues finestres a la muralla de Valéncia («Lleida, 4 calendes de setembre de 1257») o confirma la llicéncia donada a Pere Sane perqué pugui construir un hospital al grau d'Orpesa («Lleida, 1 calendes de setembre de 1257 »). AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 458.).

ALMORRATXA o MORRATXA f. 

Cànter de vidre o de metall amb molts de brocs i sovint amb adorns de diferents colors, que serveix per tenir-hi aigua d'olor; cast. almarraza. En els balls antics de festa major, a la Costa de Llevant, els pavordes designaven les donzelles que havien de ballar, tirant-los aigua d'olors amb l'almorratxa. Encara es conserva a la mateixa comarca el «ball de l'almorratxa», a l'acabament del qual tiren enmig dels balladors una almorratxa, que es trenca i escampa l'aigua olorosa que conté. Item una almorratxa ab sa cuberta... Item una almorratxa de domas menys de soll [=sol]... Item una almoratxa de domas blaua vn poch daurada, inv. a. 1412 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Una almorrarxa blava de vidre, doc. a. 1485 (arx. Cúria Fumada, Vic). El fadrí major la n'ha treta en dansa, | el mitjanseret porta las morratxas, | el mes petitet ayguaros tirava, cançó pop. (Milà, Rom. 268). [Lo Rosselló] apar una almorratxa descomunal que vessa | per sos cinch brochs de vidre cinch rius d'aygues d'olors, Canigó, vi.

    Fon.: əɫmuráʧə (Lledó, Canet de Mar); muráʧə (Canet de Mar, Lloret de Mar); əɫməráʧə (Gir.).

    Var. form.: almaraixa, almaratxa, almarratja, almarratxa, marraixa, marratxa, borratxa.

    Etim.: de marraixa (<àrab maraxxa, i amb l'article al-maraxxa), mat. sign., amb contaminació de morro.

Almorratxa (enllaç)

Per això els càntirs, els fusos, les almorratxes, els garrots, les bigues, les reixes, els collars del bestiar, els jous i les cadires han rebut signes que estúpidament anomenem decoratius; signes que per als materials que es treballen per acumulació, com la ceràmica i el vidre, són bàsicament escissions o barbotines, i per als que es treballen per eliminació, com la pedra o la fusta, són incisions o buidats. Per aquests fets, la tècnica condiciona l’estil. (Alexandre Cirici. L'Escultura catalana. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788477275787. 160 pp. Pàg. 16.).

ALTERCACIÓ f. 

Discussió forta; cast. altercación. Per tolre altercació o questió que per vos..., poria esser feta als confrares,doc. val., any 1392 (Col. Bof. xl, 370). Sobre la altercació qui es entre vosaltres e alguns de la Ciutat, doc. mall., a. 1451 (Boll. Lul. ix, 265). E apres moltes altercacions los juheus respongueren, Villena Vita Chr., cap. 70. Per totes e qualseuol questions o altercations que... poguessen vertir, doc. a. 1539 (arx. mun. de Montblanc).

    Var. ort. ant.: altercatio.

    Etim.: pres del llatí altercātiōne, mat. sign.

Com a casa en tot temps Iliure, de fàcil accés i acollidora de tothom (car mai no m'he deixat induir fins a fer-ne una eina de guerra, en la qual em fico de mes bona gana com més ilunyana es del meu veïnat), la meva casa ha merescut prou afecció po­pular, i fora ben difícil d'atacar-me a la meva tort; i considero una obra mestra meravellosa i exemplar que encara sigui verge de sang i de saqueig, enmig d'una tan llarga maltemp­sada, de tants canvis i altercacions veines. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 151.].

ALULEA o LULEA (escrit també aluleia i luleia). f. 

|| 1. Crits i rialles de befa o d'alegria; cast. chacota. Y fent aluleya, truyet y bogiot, Penya Poes. 107. Arreconaven amb gran lulea es bigalot, Alcover Cont. 68. 

|| 2. Cridòria o xerradissa forta; cast. chacota. Dir això y sentir una gran aluleya va esser tot ú, Penya Mos. iii, 207. 

|| 3. Befa descarada; cast. chanza, rechifla. De lo sant no s'en ha de fer lulea, Ignor. 18. Es sa luleya de tothom, Aurora, n.o 261.

    Fon.: əlulέ̞ə, lulέ̞ə (Mall.).

Però fins que no senten la veu del més agosarat -Així n'apren­dreu, xuetons de merda! -no comença l'alulea de crits, insults i provocacions.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 213.).

1. ALUM m. 

|| 1. quím. Sulfat doble d'un metall trivalent i un altre monovalent capaços de cristal·litzar en octaedres regulars amb dotze mol·lècules d'aigua de cristal·lització; cast. alumbre. Ordinàriament es dóna el nom d'alum al sulfat doble d'alúmina i potassa, que s'empra principalment com a mordent en la tintoreria i com a càustic en la medicina; cast. alumbre común. «Alum tot plom, aquest val més. Alum de rogua [=roca], aguest es bo. Alum de ffulla, aguest es bo. Alum de bogía, aguest es bo. Alum de alcudia, aquest es bo... Alum cordat, aquest es àuol» (Conex. spic. 37 ro i vo). Les principals varietats d'alum, són: a) Alum de roca: alum fus en la seva aigua de cristal·lització i deixat refredar; cast. alumbre de roca. Alum de Roqua ha aytala conaxensa que sien bells trossos e clas e que no y aia terra, Conex. spic., 11 v. —b) Alum cremat o alum calcinat: alum deshidratat per l'acció del calor; cast. alumbre calcinado.—c) Alum de ploma:sulfat d'alúmina i ferro, que té la forma de fibres capil·lars de color blanc grogós, llustre nacrat i gust metàl·lic; cast. alumbre de pluma. Alum de ploma a aytal la conexensa que sia canonat e que sia ben plomós e luent e que no tinga altra mena, Conex. spic., 12 v.—d) Alum sucreny: mescla artificial d'alum i sucre, que s'empra com astringent; cast. alumbre zucarino. Carga d'alum cuquereyn [errada, per çuquereyn], Cost. Tort. IX, x, 10. Carga d'alum sucteny [errada, per sucreny], doc. any 1252 (Capmany Mem. ii, 20).—e) Alum lupany: Alum lupay ha aytal la conexensa que sia granat e ben branch e que no y aia terra,Conex. spic., 11 v. (en el fol 5 de la mateixa obra és escrit alum lupany).—f)Alum blanc, o alum cru, o alum romà: noms moderns de l'alum comú, o sia el sulfat alumínicpotàssic.—g) Hi havia diversos noms de l'alum, segons el, lloc d'on procedia: alum de Bolcan, doc. a. 1287 (RLR, iv, 374);alum d'Alap, doc. a. 1300 (RLR, iv, 381);alum de Civitavetxa, Tar. preus 107; etc. 

|| 2. a) Excrement de ca, emprat en la indústria de pellaires per adobar la sola (Tarr., Valls); cast. canina.—b) Mescla d'aigua amb excrement de gallina o de colom, que s'empra per adobar pells (Igualada, Reus).—c) Clot o tina on posen l'aigua mesclada amb gallinassa o colomassa per dissoldre-hi aquests excrements i emprar després el compost per adobar pells (Igualada, Reus).

    Loc.

—Blanc com un alum: ho diuen d'una cosa molt blanca, i principalment de la roba ben neta (Llofriu).

    Fon.: əlúm (or., bal.); alúm (occ., val.).

    Etim.: del llatí alūmen, mat. sign.

2. ALUM 

Llin. existent a Barc., Manresa, Mataró, Girona, Blanes, Llambilles, etc.

Tot aquest sistema pivota entorn de l'activitat de Barcelona com a mercat exportador, en un entrellat molt complex de relacions que Carrère ens descriu així: les espècies importades del Llevant serveixen per pagar la llana d'Aragó, que es revén als venecians, a canvi dels ducats necessaris per comprar les espècies, o que s'intercanvien a Gènova per alum i pastell destinats a la producció a Catalunya de draps que s'exportaran a ultramar, o que es canviaran a Sicília per sucre destinat a Flandes.(Josep Fontana. La formació d’una identitat. Ed. Eumo, 4ª ed., Vic, 2014. ISBN: 978-84-9766-526-1. 486 pàgs. Pàg. 80.).

Dalt del cap de la pagesa, l'oca, blanca com un alum, treia el llarg coll de la panera i l'estirava cap an En Mitus, obrint el bec i enrampant la llengua, com si volgués bordar-lo o li fes mofa; i l'home i la dona caminaven tranquil·lament, cadenciosament, i cridant a qui podia més. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 203).

ALQUENA f. ant.

Arrels de la planta Lawsonia inermis, que, reduïdes a polsim i dissoltes amb aigua, s'empraven com a cosmètic i principalment per tenyir els cabells i les celles; cast. alheña. Abunda en diversitats de grans, així com de forment, ordi,... pèsols, tremussos, arròs, alquena, adcercó, Eximenis Reg. 25. Alquena ha aytal la conexensa que sia ben verda e ben prima e molta, e si uols ueura si es fina, destrempala ab holi, e deu tornar vermella, e si no no uall res, Conex. spic. 13 v. Preneu... vna liura d'alquena e vna liura de oli, Dieç Menesc. ii, 40. Ja surt la forma alquena en Cost. Tort. IV, xv, 24.

    Etim.: de l'àrab al-ḥanna, ‘la planta Lawsonia inermis’.

L'alquena i l'arròs en són dos exemples típics. Planta tintòria la primera, arribava a València des de zones del regne com la vall d'Alfàndec (Valldigna), i es produïa massivament a l'Horta en 1327, segons es desprèn d'unes ordenances reguladores del garbell del producte ue porten aquesta data.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 189).

Alquena (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

1. ALZINAR m. 

Bosc d'alzines; cast. encinar. Los abets son los cedres del Pirineu,... alzinars y pinedes los diuen reys, Canigó, v. 

    Fon.: əɫziná (pir-or., or.); aɫziná (occ.); əwziná (bal.).

    Intens.: a) Dim.: alzinaret, alzinaró;—b) Augm.: alzinarot, alzinaràs.

    Sinòn.: aulet, carrascal.

    Etim.: format damunt alzina amb el sufix -ar.

2. ALZINAR v. tr. 

Alçar, posar en sentit vertical; cast. alzar, erguir. Va alzinar-se tant com pogué, alçant el cap, botint el pit, Ruyra Parada 28. Algunes vegades alzinaven més de mig cos sobre la mar, drets, encirats, Ruyra Pinya, ii, 42.

    Etim.: format damunt alçar (amb influència de alzina).

El castell s'alzinava damunt del mar, fort i bell, ben munit contra tot escaladís i tota mena d'enginys de guerra; i la seva torre mestra, temps era temps aixecada pels gegants, era bastida de carreus grans i ben tallats, disposats com un tauler de sinople i d'atzur. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 4.].