E (EA - EM)

EBURNI, -ÚRNIA adj.

D'ivori, o semblant a ivori; cast. ebúrneo, marfileño. Sa ebúrnea testa, Canigó xii. S'enarbora damunt petxina ebúrnea, Caymari Poem. Const. 89. La sedositat de la pell ebúrnia, Maseras Contes 52.

    Fon.: əβúɾni (Barc., Palma); eβúɾni (Val.). Es paraula poètica, d'ús purament literari.

    Etim.: pres del llatí ĕburnĕu, mat. sign.

Encara tenia el palmell de la mà ple de l'ivori de la Lolita, amb la sensació de la corba de la seva esquena preadolescent, la sensació lliscant, de suavitat ebúrnia, de la seva pell sota la faldilla tènue que havia acariciat tot abraçant-la.    [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 68].

ÈCFRASI

La écfrasis o ecfrasis (en plural: écfrasein; en griego antiguo, ἔκφρασιϛ, 'explicar hasta el final' es la representación verbal de una representación visual. Es un tipo de intermedialidad; puede ser real o ficticia y, a menudo, su descripción está insertada en una narración. La écfrasis clásica puede corresponder en el plan del estilo a la hipotiposis (descripción animada).

Umberto Eco (2003:110) considera que «cuando un texto verbal describe una obra de arte visual, la tradición clásica habla de écfrasis». (no es troba el terme en català) (en espanyol: Wikipèdia)

A la novel·la August & Gustau ( 2001) ja hi havia una lógica de trencaclosques i unes fixacions d'ècfrasi (és a dir, la representació verbal d'una representació visual) que, ara, reapareixen a Climent. (P. 61)

Amb Climent Fonalleras rubrica que els pares i els amics també es moren. I que, com deia Louis-Ferdinand Céline, «el món ens abandona a poc a poc, molt abans que nosaltres l'abandonem del tot a ell». Cli­ment, en un sobri procés d'ascensió simbòlica i espiritual recorre a l'èc­frasi per intensificar el destí bifront dels dos escriptors que protagonit­zen aquesta novel·la. (P. 62)

 (Lluis Muntada, La perdurabilitat. Art. revista L'Avenç. núm. 389, abril 2013.).

ECOLÀLIA f., neol. patol.

Repetició automàtica de paraules; cast. ecolalia.

    Fon.: ɛkuláliə (Barc.); ekolália (Val.); ekoláliə (Palma).

    Etim.: compost del gr. ἠχώ ‘eco’, i λαλία, ‘paraula’.

Encara que la seva salut mental havia millorat notablement des de l'esmorzar, es va revelar un altre símptoma de malaltia. Era ecolàlia incipient. De sobte, en Dwayne es troba volent repetir en veu alta tot el que algú altre acabava de dir. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 117.].

Ecolàlia   

Entre els tics vocals complexos hi ha el de repetir paraules o frases fora de context (palilàlia), el de dir paraulotes (coprolàlia) i la repetició de paraules dites pels altres (ecolàlia).

De vegades, les persones que en pateixen es fan mal amb els tics: queixalades als llavis i a la galta per dins. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 250.).

EDICLE

Un edicle o edícula (del llatí aediculum) és un edifici de petites dimensions.[1] També es pot anomenar templet.

Al món antic, es tractava sovint de petits altars o capelles afegides a les parets dels temples i d'algunes cases que servien com a tabernacle o reliquiari. Sovint, les edícules adjuntes a les cases incloïen els penats de la casa, i altres vegades el déu del carrer on es trobaven. Petits templets semblants, anomenats naiskos, es trobaven a la religió grega, però el seu ús era estrictament religiós.

En les esglésies cristianes, els edicles que cobreixen els altars reben el nom de baldaquí.

En l'art neoclàssic, els edicles són bastant freqüents, especialment per aixoplugar estàtues que serveixen d'ornamentació als jardins. Destaquen, per exemple, els que es troben al Parc del Laberint d'Horta, a Barcelona.

Edicle

Després d'una hora d'incendi, no quedava gairebé res del meu edicle. Algunes guspires sota la pluja i alguns negres incoherents que forfollejaven les cendres amb la punta de la llança entre les bafarades d'aquella olor fidel a totes les misèries, olor emanada de totes les desfetes d'a quest món, l'olor a pólvora fumejant. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 200.].

EFRACCIÓ f. 

Fractura de porta o de tancadura per a entrar en un lloc amb intenció criminal; cast. efracción.

    Fon.: əfɾəksió (Barc.); efɾaksió (Val.); əfɾəʦió (Palma).

    Etim.: pres del llatí effractione, ‘ruptura’.

Aquell dia jutjaven un robatori amb efracció.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 153.).

Un dia al vespre, tard, l'admirador entusiasta va intentar entrar forçant el pany, però el guàrdia va neutralitzar ràpidament aquell home, que va ser condemnat per amenaces i efracció i reingressat en una clínica. (Pàg. 399)

Quinze segons abans, algú havia obert la porta del seu pis. La alarma no estava connectada a cap servei de seguretat. La seva única funció era avisar-la personalment de tota intrusió o intent d'efracció. Al cap de trenta segons, la alarma es disparava i l'intrús tindria la desagradable sorpresa de quedar xop del contingut d'un esprai de pintura instal·lat en el que semblava una caixa de derivació de darrere la porta. Va somriure, tota excitada, i va comptar els segons.(Pàg. 697)

[Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs.].

EIXALAR v. tr. 

|| 1. Tallar o escurçar les ales a un ocell; cast. desalar. Qui ofega les Hídries, qui els buitres eixala, Atlàntida vi. 

|| 2. fig. Escurçar una vela o altra cosa semblant a una ala; cast. acortar. El drap restà lliure d'un cap, aletejant com una au ferida. Per a subjectar-lo..., crec que l'anaren eixalant cobrant-lo de mica en mica des d'un dels extrems fermats, Ruyra Pinya, ii, 80. 

|| 3. Separar del formiguer la terra que el volta, per escampar-la (Vallès). 

|| 4. fig. Impedir qualcú de remuntar-se, d'actuar com voldria, etc.; cast. cortar los vuelos. Amb aqueix mot m'eixales lo cor, Atlàntida v. Tens raó, Antònia, tens raó; ja l'eixalarem, Ruyra Parada 17. 

|| 5. fig. Enganar (Blancafort); cast. engatusar.

    Fon.: əʃəlá (or., bal.); aјʃalá (occ.).

    Etim.: del llatí exalare, mat. sign. || 1.

Hi ha tres maneres de fer paraules noves a partir de paraules velles: l’habilitació, que es limita a canviar-ne la categoria gramatical (de dinar verb fa dinar nom); la derivació, que hi afegeix un afix (de forn fa forner); i la composició, que de dues en fa una (de cel i obert fa celobert). 

En algun cas, l’habilitació i la derivació creen mots sinònims. Rentat i rentatge volen dir operació de rentar, i tan correcte i normatiu és parlar del rentat en sec com del rentatge en sec, tot i que l’ús més aviat afavoreix rentat. Perquè és l’ús el que al capdavall determina, amb un grau considerable d’arbitrarietat, si s’opta per un camí, per l’altre o per tots dos. Per exemple, buidat i buidatge o assecat i assecatge són sinònims, igual de correctes i normatius, però triat no és sinònim de triatge. Encara que triat pugui esdevenir nom i significar operació de triar l’ús no l’ha triat per fer-ho i quedat en sinònim d’escollit. 

No han faltat filòlegs que han volgut veure influència castellana participi habilitat, però Badia i Margarit crec que amb força raó afirma que designar l’acció d’un verb habilitant com a substantiu el seu participi “és un procediment propi i característic del català”. 

Deu ser, però, el pes que hi han tingut els esmentats filòlegs el que explica que al DIEC ja no hi aparegui liderat –l’única forma que entraven els diccionaris precedent- i hi aparegui lideratge, cosa que pot portar a concloure que liderat és un castellanisme i lideratge la forma genuïna en català. 

Crec que seria una conclusió errònia i empobridora. Errònia perquè són dos mots ben correctes; i empobridora, perquè diria que poden expressar matisos diferents. Liderat evoca més la idea d’estat, d’ocupar la posició de líder i prou; i lideratge, la d’acció, la d’exercir com a tal líder:”El Barça és a un punt del liderat” i “El lideratge de Guardiola als vestidors”. Són potencialitats del català que un diccionari no hauria d’eixalar. (Albert Nualart. ¿Podem parlar d’un liderat sense lideratge?. Art. Diari Ara, 21/02/2015. Pàg. 44.).

Quan em perdo en aquestes cabòries amargues que, per un home de la meva edat, prenen el perfil exacte de la frustració, m'envaeix una recança, un dolor íntim per no haver tingut el valor d'enfrontar-me a aquesta dona que m'ha eixalat. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 154.).

EIXANCAR v. tr.

|| 1. Obrir les anques per un colp, caiguda, cansament o altra causa de lesió (Ross., Maestr., Val., La Marina); cast. derrengar.

|| 2. Posar amb les cames molt separades (or., occ., bal.); cast. esparrancar, poner a horcajadas. Estant en taula, jatsia que sies aprés foch, no't vulles exancar, Eximenis Terç del Crestià, 14 (ed. Balari).

|| 3. Separar molt una cama de l'altra, i per ext., separar molt d'un extrem dues coses qualssevol que estan unides per l'altre extrem (or., occ., bal.); cast. esparrancar, despatarrar. Cap com ell per exancar les cames, Galmés Flor 11.

    Fon.: əʃəŋká (pir-or., or., bal.); aјʃaŋká (occ.); eјʃaŋká (Maestr.); eјʃaŋkáɾ (val.).

    Var. intensives.: eixancamellar, eixancarrar, eixarrancar, eixancarrellar.

    Etim.: del llatí vulgar *exhancare, mat. sign., compost del prefix ex- i de hanca, ‘anca’ (cf. l'italià sciancato, citat per E. G. Parodi en Rom., xvii, 53).

Vaig simpatitzar amb en Philippe Dominique, un véto nadiu de Be­lsiers. Preferia les dones als estudis. Se'n tornava a Besiers cada diven­dres i arribava, el dilluns a la matinada, eixancat per les seues proeses amatòries. Tingué el detall de regalar-me una revista amb fotos de l'actriu mamelluda Raven de la Croix.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 221.).

Eixancats

Els pantalons li vénen balders i són indeterminats i la seva jaqueta també. No els perd, però no fa pinta d'interessar-s'hi massa, en la jaqueta i els pantalons. Solament en la terra i a estar-se dret al damunt, que fa pinta d'interessar-se, amb els dos peus eixancats com si anés a posar-se a tremolar, la terra, d'un moment a l'altre sota d'ell. Pierre, que es diu. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 338.].

EIXAPAR

Una dona grassa i a encastava contra son pit de pell i dos els replecs tous unes grans espatlles carnoses, que exhalaven un baf calent, de boca de forn, mentre amb la cua del mocador del cap li fregava sens parar la barba; a son costat, un colze sec, més dur que un bastó mig partit, se li clavava a les costelles, i darrera seu una mena de tauló li aplanava l'esquena fins eixapar-li. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 25).

EIXARCOLAR v. tr. 

Netejar els sembrats de les males herbes que s'hi crien; cast. sachar, escardar. En axí con los lauradors exercolen los blats e'ls denejen, Llull Cont. 121, 7. Dos caueguets de exercolar, doc. a. 1567 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). El pagès conrador y la jornalera jovençana... endolcint ab cançons y tonades la feina d'exarcolar ordis y blats, Obrador Arq. lit. 13. El blat està eixarcolat, Colom Juven. 33.

    Refr.: 

«Poc eixarcolar, poques espigues a segar» (Lleida). «Eixarcola bé els sembrats i els veuràs multiplicats» (Men.).

    Fon.: əʃəɾkulá (or., men.); əʃəɾkolá (mall.).

    Var. form.: xarcolar.

    Etim.: del llatí sarcŭlare, mat. sign.

Eixarcolar 

La tia, que llavors se n’anava a eixarcolar, prengué un càvec, ajustà la porta i tirà cap al camp, trametent de passada l’encàrrec de la Maca. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 193).

(...) o el pardal de bardissa, mentre el pagès es dirigia amb molta par­simònia cap al cobert on guardava els ormeigs de descrostar, cavar  i remoure la terra, de colgar cabeces, eixarcolar plantes i sembrar llavors, de treballar solcs, afaiçonar bancals i regular casells. Hi compareixia l'Hortensi, i el Gabriel s'adonava que no tenia  ánima a les ninetes; de l'ànima segona, no en podia saber res, car la llum del sol encara no tocaya l'home, i el seu cos no feia ombra; si es mirés en un bassal, podria esbrinar-se com es comportava l'àni­ma tercera, però feia temps que no plovia.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 121.).

1. EIXARMAR v. tr.

Curar malalties amb eixarms; cast. ensalmar. Si'm dau l'exarm que tots los trists exarma, Trobes V. Maria [111]. E direu cascuna vegada que exarmareu tres paters nostres, doc. a. 1544 (ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: deformació de ensalmar (derivat de salm, com el cast. ensalmar) per influència del fr. charmer (cf. Spitzer Kat. Etym. 17).

2. EIXARMAR v. tr.:

V. eixermar.

La mestressa es va posar a treballar al camp pel seu compte... No ho feia malament, allò de cavar!... Els solcs encara no li sortien del tot drets... però s'hi aplicava... Ho aconseguiria!... Eixarmava d'allò més bé!... I d'espai per entrenar se, pertot arreu una mica, no en faltava pas... a Blême-le-Petit, s'hi podia dedicar de gust... tot eren ermots... A la dreta, al nord, al sud, a l'esquerra, no hi havia veïns, i a l'oest tampoc!... Tot era desert... ressec... perfectament eixorc...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 384.].

Eixarms

Sempre llancem profecies i eixarms sobre la realitat. No tenim cap més manera de començar el coneixement ni d'acabar-lo. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 480.).

EIXARPAR

Agafar o pendre amb força o amb habilitat; agafar d’una manera violenta o contra la voluntat de l’agafat.

També: xarpar, enxarpar, eixarpar (http://rodamots.cat/aixarpar/)

— Ah! —es digué de pensament, tota amoïnada—. Ja pots fer, ja, que una hora o altra t’eixarparé i et descobriré el marro, mal home! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 154).

EIXARREÏT, -ÏDA adj.: cast. reseco, enjuto. 

|| 1. Ressec; mancat de la humitat normal; endurit per dessecació. Trobar el darrer baró dins d'una sala d'hospital per a disputar a l'escròfula les aixerraïdes llenques de teixits que aquesta no pogué engolir en tant de temps, Oller Esc. pobr. 60. Els peus petjant tothora camins aixerrehits, Carner Sonets 28. Vós sou la magra flor profetisada | nascuda de terrer eixarreït, Riber Poes. 290. La Francisca... davalla un tros d'obac i travessa un gatosar eixarreït, Bertrana Herois 104. «Aquest pa és eixarreït com l'esca» (Plana de Vic). «La terra és eixarreïda, amb tant de temps que no ha plogut». 

|| 2. fig. Mancat de delit, d'humor, d'amenitat. «Quin caràcter té aquest home, més eixarreït!»En Lluís estudiant los eixerreïts capítols del Golmanyos que no havia mirat en tot el curs, Oller Pap. vii. La seva ànima eixarreïda pel sofriment,Coromines Presons 162.

    Fon.: əʃərəít (Ribes, Empordà, Garrotxa, La Selva, Gir., Plana de Vic, Lluçanès, Cardona, Solsona, Segarra, Barc., Camp de Tarr.); aјʃaraít (Massalcoreig, Ll., Tortosa).

    Etim.: tal vegada d'una forma llatina *exariditus, mat. sign. Segons Coromines és el provençal arre, mat. sign., proveït del prefix ex- i de la terminació participial (cf. BDC,xix, 28); però Max L. Wagner (ZRPh, lxiii, 524), en vista d'unes formes italianesárridu, árrid, creu que hi ha una base llatina *arrĭdus produïda per creuament de arĭdusamb horrĭdus.

M'agrada com sona i com s'escriu. El dígraf ix, la doble erra i la dièresi, tot alhora, el fan un mot ben particular, dels que no llegim o diem gaire sovint. El reivindico perquè la llengua no se'ns assequi i ens quedi magra, eixarreïda... Si diem que algú és sec com un bacallà, poc vital, de caràcter eixut..., per què no diem que és eixarreït? (Susanna Oltra)  (Quins mots salvaria? Molts dels mots salvats per les setanta personalitats que ha consultat El Punt Avui tenen una significació ètica i de valors humans. Els sons onomatopeics també fan seductores les paraules. Un valor del mot salvat és el suggeriment d'allò viscut. Jaume Vidal, article El Punt Avui, 23/04/13.).

Havia pedregat en el meu jardí secret. La senyora Biscarra havia embalsamat la història en un inventara pedant i anàlisis eixarreïdes. Pel que fa al llatí... Quasi me'n van disgustar. Recor­dava el meu entusiasme set anys enrere quan havia obert el meu primer llibre de llatí.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 189.).

EIXAVUIRO

m. [LC] Esternut .

Els vigatans no esternudem sinó que eixavuirem. I jo, com que sóc de Vic, eixavuiro. De fet, tot i que s'escriu eixavuiro, ho pronunciem 'atxabuir'. Prové del català antic avuir, que significa esternudar. I avuir prové del llatí augurium, ja que antigament s'atribuïa als esternuts una gran capacitat d'augurar.   (Marta Rovira)  (Quins mots salvaria? Molts dels mots salvats per les setanta personalitats que ha consultat El Punt Avui tenen una significació ètica i de valors humans. Els sons onomatopeics també fan seductores les paraules. Un valor del mot salvat és el suggeriment d'allò viscut. Jaume Vidal, article El Punt Avui, 23/04/13.).

EIXERIVIR v. tr. 

Deixondir (físicament o intel·lectual); fer anar més viu; cast. avivar, animar, despabilar. L'impressió de l'aygua al esbandir-se en el gibrell l'aixeribí una miqueta, Pons Auca 36. Encara m'absorbien els tals presagis potser funestíssims, quan m'eixeribí un fred que a Barcelona podríem dir foraster,Gaz. de Vich, 16 gener 1926. 

|| ref. Deixondir-se, sortir de l'ensopiment; cobrar vivesa (física o intel·lectual); cast. avivarse, animarse, despabilarse. En parlant del Diputat, totes les minyones s'axeribien, Vilanova Obres, xi, 64. El carreter... aixeribint-se i engrescant-se com tenia per costum sempre que menjava i bevia, Víct. Cat., Ombr. 69.

    Fon.: əʃəɾiβí (pir-or., or.); aјʃeɾiβí (occ.).

    Etim.: V. eixerit.

Quin plaer, quin plaer més fondo i més estrany, com de sant que fes miracles, sentia mossèn Llàtzer a l’adonar-se que, per allí al voltant seu, tot se reviscolava i eixerivia al compàs de la seva voluntat, fins arribar-se a bellugar les coses cançoneres i engorronides que més entrebancs li posaven suara amb el llur ensopiment! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 60).

EIXORCAMENT adv. 

D'una manera eixorca, infecunda; cast. estérilmente. L'amor no arribava, y la jove queya en desfici, exorcament, dins el desert de la vida, Salvador Galmés (Catalana, ix, 7).

Puig i Cadafalch i la resta del Consell eprmanent de la Mancomunitat es defensaren des de les planes de "La Veu de Catalunya". "No s'ha pogut atacar la nostra obra per ineficàcia ni per eixorca. No s'han trobat aquí Hospitals sense llits i sense medicaments (...). No podent-los atacar sota aquest aspecte, els serveis i les Institucions que aquí s'havien establert, d'organització perfecta i d'evident eficàcia i que mouen a fer-ne un elogi fervorós i càlid a tots els que els coneixen, s'ha entretingut la Memòria abans dita a combatre'ls, suposant-los inspirats per una tendència partidista i regits pel més gran desgavell administratiu”(Albert Balcells. La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 1996. ISBN: 84-8256-244-4. 600 pàgs. Pàgs. 237-238.).

Sabíem, potser fins i tot millor que en; que cada dia d'espera ens perjudicava enorme­ment, perquè se'ns estaven esgotant les provisions; no es podia transportar res per mar perquè la flota de Brut el tenia controlat, i darrere nostre hi havia les eixorques planes de Macedònia. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 141.].

Conec el cos d'aquesta terra eixorca més a fons que qualsevol altra cosa, incloent-hi la meva Roma natal, amb la qual vaig compartir una intimitat que va durar gairebé quaranta anys. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 228.].

La bellesa crepuscular del paisatge, tot i ser tan eixorc, es fa inoblidable. (Imma Merino. Mirades de dona al món de l'Oest americà. Art. revista L'Avenç 485, des . 2021, pàg. 70.).

Eixorquia  

LUCIO

De cap manera! I anant al gra, la cosa és com segueix: Vostre germà i la seva enamorada s'han abraçat. I com que l'aliment emplena, i com que el temps de la brotada converteix el goret de l'eixorquia en planter gras, així el seu ventre fèrtil manifesta avui dia el bon treball i el perfecte conreu. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 28.].

EIXORIVIR v. tr. 

Deixondir, alegrar; donar vivor, bon humor; cast. despabilar. L'autumne eixoriveix el clar de lluna, Carner Lluna 131. 

|| refl. Deixondir-se, cobrar vivor i bon humor; cast. animarse, despabilarse. El cadellet, revifat per les moixaines i manyagueries del mosso, va començar a eixorivir-se, Pons Com an., 42. De vegades els sentits s'eixoriveixen, Pla Coses 65.

    Fon.: əʃuɾiβí (or.).

    Etim.: V. eixerit.

Després va venir Nadal, amb la flaire d'escudella i el dringar de les copes i les mirades amoïnades d'en Valentí a la seva filla gran, que s'esforçava per participar de les rialles i de les converses, però que no aconseguia eixovirir aquella expressió esmorteïda i aquella veu de suro que no semblava la seva. (Sílvia Soler, L'estiu que comença. Ed.Planeta, Barcelona, 1ª ed. 2014. ISBN: 978-84-9930-810-4. 226 pàgs. Pàgs. 60-61).

Joana era quasi un buscaret quan la madona del forn de Santa Eulàlia la tragué de l'hospici perquè ajudés a despatxar i l'alleugerís de les feines més feixugues de la casa. Eixorivida, amb uns ulls que tiraven a folla d'olive­ra, cresqué quasi de genollons, fregant trespols amb un mal a 1'espinada que li durà fins a la mort. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 50).

Costura acceptà romandre a l'hort perquè no es veia amb cor de caminar fins a ca seva, coix i ressentint-se tot ell de la ferida. A més, la presència d'aquella al·loteta eixorivida que encara no deu haver complert els quinze anys l'omple d'una tendresa antiga i soterrada que des del temps en què conegué Joana,... (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 137)

No entenien pas lo que deia el bon predicador; no eren pas capaços de seguir el fil de sos conceptes; mes, tant se Valia. Ells sentien l'eixam de paraules belles voleiar graciosament entorn de sos caps, pessigollejar en llurs orelles, eixorivir i escalfar com munions de guspiretes de tots colors llurs cors entumits en la quietesa de la fosca inexpressiva...  (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 20-21).

Li calia remor de xerroteigs, claror del cel, escalfor de la terra, quelcom que l’eixorivís una mica, i... féu cap al Cortal. Mes aquell remei havia d'ésser-li pitjor que la malaltia, al pobre Mitus: que la novetat de sa presència aixecà entre els tertulians una munició de preguntes insinuants, una enquesta minuciosa i impertinent que li sotraguejà, una vegada més, els solatges de son ànima somoguda. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 207).

La gentada va bramar quan l'àrbitre va cridar:

—Un punt per al campió!

En Cesar va trigar un parell de minuts a eixorivir-se i, tot seguit, ja va tornar a estar preparar per al tercer assalt.

Quan el jutge va cridar «Endavant!», en Cesar va sortir com una sageta.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 379]

Però era despert i eixorivit. I amb tres anys ja sabia totes les Iletres i els deu números, que sa mare, que de manera inaudita havia anat un. any a escola, havia fet aprendre. Prim rabent com minairó. «Qué direm? Qué farem?»  (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 20.).

Vejam si aquests dies de festa major, entre tots me l'eixoriviu una mica —reprengué la Marianna—. Feu-lo saltar i ballar mal que no vulgui! Que li fugin del cos aquests mals esperits que jo cree que hi té ficats, Déu ens en preservi! (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 66.)

 I amb un arravatament poètic va dir vinga, pageseta eixorivida: que el dia és molt llarg i el ciri curteja. (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 148.)

 —Trenta-dos segons! —els va cridar. Les parelles del matalàs es van eixo­rivir com si haguessin estat elèctricament estimulats. Els grups de dos al voltant de la sala de lluita lliure estaven embrancats en una contesa vio­lenta, i tal com la Jenny ho veia els esforços dels lluitadors era tan delibe­rats i desesperats com la violació.   [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 62.].

Alguns dels més petits s'havien adormit. Els altres tenien els ulls oberts, i també la boca oberta com pollets; Homer tenia la sensació que corria d'un niu a l'altre, i que la seva veu els peixava cada cop que n'hi demanaven més. La lectura, com el menjar, els feia venir son, però sovint eixorivia Homer.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 81.].

Cap a les quatre, s'eixorivien una mica i anaven a la cuina per co­mençar a fer el sopar, on continuaven parlant mentre tallaven cebes i pelaven patates, tots dos separats per dotze anys d'edat, que paradoxalment eren molts més que els quinze anys que separaven la Sydney i la Mildred, però malgrat això ell i la Sydney estaven més a prop en es­perit que la Sydney i la Mildred, trobava en Ferguson, dos petaners comparats amb el gos amb pedigrí de la Universitat de Stanford,... [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 433].

El vell Merrywin en persona, quan acabava de dinar, es treia la levita, es posava la jaqueta virolada, i, som-hi!... a córrer... De seguida es tornava tot eixorivit, no hi havia qui el conegués... Gambadejava com un cabrit d'una punta a l'altra del camp... Els xàfecs i les ventades l'afectaven més que ningú...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 182].

Eixorivida

Salpica una mica més de sucre, una cullerada, després una altra, i llavors es porta la cullera a la boca: els cantelluts cristalls que la mantenen eixorivida. Són les tres en punt: una calorosa tarda de juliol al bell mig de Manitoba, al centre del dominion del Canadà. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 12.].

Eixorivir     

Se'ls havia d'eixorivir. Apa, doncs, Karl, afanya't, aprofita el temps abans no entrin els testimonis i ho empastifin tot! [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 22.].

ELACIÓ f.

Exaltació de l'ànim per la supèrbia, especialment per la consciència de l'èxit o prosperitat; cast. elación. Les persones santes han squivats peccats en paraula... en vanaglòria e supèrbia en elació en cobejanse, Canals Carta, c. 16. Los superbos àngels per voler muntar en lo mont de elació, en la profunditat de les eternes penes caygueren, Pereç St. Vicent 51. O, poble per Déu tan favorit... seràs tan foll e tan apartat de rahó en tes elacions que menysprearas lo bé e elegiràs lo mal, Villena Vita Chr., c. 116.

    Fon.: ələsió (Barc., Palma); elasió (Val.). És paraula purament literària, inusitada en el llenguatge parlat.

    Etim.: pres del llatí ēlātiōne, ‘elevació’.

En comptes d'allunyar-se del Masséna i d'estudiar per l'agregació, obtingué un lloc de vigilant al liceu. Maitre d'internat que deia ell amb elació. Va mirar de reconstituir la cort d'antany. En Tagliafico va servir de lago entre nosaltres, tot i que no vam perdre cap moca­dor.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 271.).

ELF m. 

Cadascun dels esperits que habiten per l'aire, pels boscs, les coves, etc., segons la mitologia escandinava; cast. elfo, silfo.

    Etim.: de l'alemany Elf, mat. sign.

¿No has arrancat els elfs del sotabosc / verdós, les naiades del curs del riu / i al tamarinde el somni meu d'estiu?  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg. 67.].

EMACIAT, -ADA adj., neol. 

Extremadament emmagrit; cast. emaciado.

    Fon.: əməsiát (Barc., Palma); emasiát (val.).

    Etim.: pres del llatí ēmacĭātus, mat. sign.

Així, doncs, imaginem-nos alguna altra cosa de les que no va pintar: Escena de naufragi, redistribuint els papers: els emaciats.(Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. P. 180).

El blau marí dels seus ulls em va travessar com un llap quan vaig aixecar les parpelles. Estava emaciat, però continuava tan guapo com sempre.[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 435].

Una senyora d'una cinquantena d'anys amb l'expressió severa, asseguda davant d'ell, es va girar i el va fulminar arnb la mirada Esprimatxada, gairebé emaciada, amb els cabells negres tallats  rectes, les celles de color carbó esborrifades en nusos espessos, semblava un espantaocells.  [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 308.].

Emaciat

Aquells resultats d'altra banda eren exactes i regulars del tot. A la claror de les llanternes frontals comparàvem els termòmetres. El guanyador triomfava tot tremolant. “Ja no puc pixar de tant que transpiro!”, observava fidelment el més emaciat de tots, un col·lega esprimatxat, un ariegès, un campió de la febrilitat vingut aquí, em confià, per fugir del seminari, on «no hi havia prou llibertat». [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 153.].

EMBAJANIR v. tr. 

Fer tornar bajà; cast. entontecer. 

|| refl. Tornar bajà; cast. entontecerse.

    Fon.: əmbəʒəní (Barc.).

BAJÀ, -ANA m. i f. 

|| 1. Beneitot, mancat del bon ús de la raó; cast. necio, tontón, bobo. E lo poble bajà, que hagué hoit aquestes malicioses e colorades rahons, Villena Vita Chr., c. 137. Té aquella [Beatriu] per molt bajana, molt poch reposada, doc. any 1464 (Arx. Gral. R. Val.). 

|| 2. Bajà, m.: col d'ull cònic, escapçat, que no és acopada ni flori (Sóller). 

|| 3. Trumfes bajanes: patates bullides, xafades i amanides (Aguiló Dicc.).

    Refr.

—«L'home bajà, si li deu lo dit, se pendrà la mà» (Barc., Manresa); «A l'home bajà, li'n dons com el dit i se'n pren com la mà» (Llofriu).

    Fon.: bəʒá (or., bal.).

    Intens.: bajanot, -ota: bajanarro, -arra; bajanàs, -assa.

    Etim.: del llatí bajānus, ‘propi de Bajae, ciutat d'Itàlia’, i aplicat principalment a certa classe de faves procedents d'aquella ciutat (cfr. REW 885).

Qui viu a pagès, amb el temps s'embajaneix sense adonar-se'n, durant una temporada creu que és una cosa original i beneficiosa per a la salut, però la vida de pagès no en té res d'original, ans és insípida per a aquell qui no ha nascut al camp i per al camp i només li per­judica la salut. [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs. Pàg. 25].

EMBALBIR v. tr. 

Fer tornar balb; cast. aterir. Aquella operació era força penosa a causa del fred que ens embalbia els dits, Ruyra Parada 59. Quina brea carnosa m'embalbia amb el vici, Casp Jo 70.

    Fon.: əmbəɫbí (or.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: derivat de balb.

En aquells moments, en Mikael estava plantat davant d'una finestra iadmirava una vista magnífica que s'estenia des de la ciutat vella fins a la llunyania sobre el Slatsjön. Se sentia embalbit i gairebé en estat de xoc. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 704.].

La Lisbeth Salander Va sentir olor d'ametlles i cretanol, com si tingués alcohol a dins de la boca, i va intentar empassar, però la seva llengua semblava embalbida i paralitzada. Va intentar obrir els ulls, però no va poder. [Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 69].

 Embalbiment

Allà en deixava tres, aquí dotze, enllà cinc només. Ningú no em parlava. Existíem sols per una mena d'indecisió entre l'embalbiment i el deliri. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 255.].

EMBARBOLLAR v. tr. 

|| 1. Parlar confús, sia per defecte físic, com els infants quan comencen a parlar (Mall., Men.), sia per voluntat de no deixar entendre a tothom allò que es diu (Empordà); cast.balbucear. 

|| 2. Dir coses sense fonament, faltant a la veritat o procurant desfigurar-la (Empordà, Solsona, Barc.); cast. despotricar. «Què embarbolles ara, tu, mentider?» S'usa molt com a refl.: «No saps què t'embarbolles!» (Empordà, Barc., Men.). 

|| 3. Confondre, enterbolir (Mall.); cast. enturbiar. «Sa diada s'embarbolla | d'ets ennigulats borrers; | jo voldria que plogués | un ram d'aigo que dugués | taronges i tarongers | a quants de penyals hi ha a Sóller» (cançó pop. Mall.).

    Fon.: əmbəɾβuʎá (or., men.); əmbəɾβoʎá (mall.).

    Var. form.: engarbullar.

    Etim.: de l'arrel barb-, onomatopeia del balbusseig o del parlar confús.

En el cas de l'ofici de la política, hem de valorar els professionals més pels fets que per les paraules. Ells també s'embarbollen #Homs (Josep Ginesta, treballòleg, twitter 07/02/2014).

Totes dues s'embarbo­llaven, agafades de les mans; totes dues pronuncia­ven paraules d'amor, darrere de les quals s'entre­veia una casa en un jardí 

a Suïssa i el gest d'una mà llançada enlaire com una pilota de colors, com una invitació al viatge, com una promesa que parla d'un futur inesperat, 

una promesa que no s'acom­pliria però que les continuaria acompanyant com un eco de bellesa.   [Milan nKundera. La immortalitat. 

(Nesmrtelwost, trad. M. Zgusová). Ed. Destino, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-233-1871-0. 457 pàgs. Pàg. 212 ].

EMBARBUSSAR v. intr. o refl. 

Parlar confusament, deixant les coses a mig dir o desfigurant-les de manera que no s'entenen; cast. barbotar. En Roca em demanà dispensa y, embarbussant-se y com qui no vol, afegí..., Oller Llapis ploma 104.

    Fon.: əmbəɾβusá (or.).

    Etim.: de la mateixa arrel de embarbollar, amb diferent sufix.

La Marquesa, simpàtica velleta, amb aparatós barret de plomes, carregada de bosses i bossetes, ombrel·la i pectorals, que quan s'extasia davany una obra d'art, o s'entusiasma perquè li donen la raó, s'embarbussa, saliva i tira capellans. (La recherche, un centenari a celebrar. Amadeu Cuito, article revista L'Avenç, núm. 396, desembre 2013, ISSN: 0210.0150.Pàg. 4).

-Comprens? -féu el general embardussadament, com si la llengua se li hagués tornat massa gran per a la boca-. Un cop hagin desaparegut, el de la vostra banda de la Casa Blanca, tornarem a tenir un país tal com era abans, un país autèntic amb valors autèntics.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 192).

I, sens dubte, mai durant el matrimoni. La Sofia suposava que les dones encara el devien trobar atractiu, tot i que duia la barba mal afaitada i grisa i quan parlava s'excitava tant que les paraules de vegades li sortien embarbussades. (Alice Munro. Massa felicitat. (Too Much Happines, trad. Dolors Udina). Club Editor, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7329-150-7. 316 pàgs. Pàg. 271).

Sense mi, serien delinqüents de pa sucat amb oli, xoriços enganxats a drogues barates, babaus embarbussats, escòria. És clar que ara no són gaire millors. (Pàg. 203)

Se li embarbussen els pensaments. Per un costat, la consciència que està veient l'assassí de la granota negra, l'home que va matar el Van der Vogt, el Lubiànov i el hacker. (Pàg. 316)

(Andreu Martín. Les escopinades del escarabats. Ed. Bromera, 2ª ed. Alzira, 2014. ISBN: 978-84-9096-92-7. 334 pàgs.).

-Me cago en déna -va dir en Sivarnandan.

-Ella és aaaaixí. No s'hijuguí mai calés, cregui'm -dir en Palmgren.

Encara s'embarbussava una mica.

(Pàg. 203)

En Holger Palmgren tenia una petita habitació amb un llit, una calaixera, una taula i unes quantes cadires. L'home era en aquells moments un autèntic espantall primet de cabells blancs, amb problemes evidents d'equilibri, però així i tot es va aixecar quan en Mikael va entrar. No li va allargar la mà, però li va assenyalar una de les cadires del costat de la tauleta. Al principi, en Míkael va tenir problemes per entendre les paraules embarbussades d'en Holger Palmgren.

(Pàg. 661)

[Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs.].

Això em consola en aquest despatx petit, les finestres mal netejades del qual donen a un carrer sense alegria. Això em consola, en la qual cosa tinc com a germans els creadors de la consciència del món —el dramaturg embarbussat William Shakesperare, el mestre de minyons John Milton, el vagarro Dante Alighieri, (...) i fins i tot, si la citació m'ho permet, aquell Jesucrist que no ha estat res al món, tant que es dubta d'ell en la història. Els altres són d'una altra mena —el conseller d'estat Johann Wolfgang von Goethe, el senador Victor Hugo, el cabdill Lenin, el cabdill Mussolini. [Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 184].

—Torna-ho a repetir, si us plau —vaig riure—. T’ha sortit un embarbussament fantàstic.

[Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 242.].

-¿És possible que vós sigueu Pàvel Pàvlovitx Trussotski? -respongué a la fi Veltxàninov amb posat tot embarbussat.  [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 37]. 

Embarbusar

I es va embarbusar, va callar un segon. A continuació, sense cap relació en em va confessar que ja no volia treballar més. [Elena Ferrante. La nena perduda (Storia della bambina perduta,trad. C. Martínez). Debutxaca, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 9788418132452. 618 pàgs. Pàg. 492.].

Embarbussat

L'espera fou enutjosa. Emil s'havia quedat silenciós. Procurava fingir animació, però qualsevol hauria endevinat que estava deprimit. Parlaren de banalitats. Sí, escriuria de seguida. Durant una setmana, almenys, li podien enviar les cartes a l'adreça d'un amic, Rudolph Steyer; però no volia passar-hi més temps, perquè tenia un pis molt petit. Rudolph era un estudiant de medicina, de servei a l'Allgemeines Krankenhaus.

Sonà el xiulet. Emil va estrènyer la mà de Rex, però no va poder dir el que hauria volgut dir. Mig embarbussat, es girà a Daphne.

-Tornaré -digué, secament. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 145.].

EMBASARDIT, -IDA adj. 

Ple de basarda; cast. empavorecido, despavorido. En front d'aquest misteri els dos pagesos es sentiren més embasardits que si haguessin topat amb el cadàver del corbo, Bertrana Herois 34.

BASARDA f. 

Por intensa que pertorba l'esperit (Empordà, Plana de Vic, Barc., Penedès); cast.pavor. El feia somniar en lladres i l'omplia d'una basarda més consemblant a la dels gelosos que a la dels porucs, Oller Esc. pobr. 30. El pobre bailet va començar a sentir basarda, Massó Croq. 151. Tenia els ulls oberts i revirats que feien basarda, Víct. Cat., Ombr. 44.

    Fon.: bəzáɾðə (or.).

    Etim.: la mateixa del fr. pop. vésarde, mat. sign. (cfr. Spitzer Lexik. 24).

—L'han pelat. Au, a guillar. Quan la porta cedia de les empentes que li donaven des de l’escala, els saltamasos ja corrien cap al bosc com a guineus, has mort un pagès, Galceran, un pagès com ho podia ser en Ramon, Queraltó traïdor, com fan els deslleials a casa teva, com va fer en Toca-Son, com mai no havies fet tu fins ara, traïdor, embasardit i covard; ell ha matat en Sabat, em podia haver mort a mi; cavalcaven ja en companyia dels dos galcerans que s'havien quedat amb els cavalls; què ha passat?... (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 68.)

1. EMBAUMAR v. tr. 

|| 1. Embalsamar, omplir de bona olor; cast. embalsamar, perfumar. La masia... l'embaumen violers y clavellines, Carner Sonets 36. 

|| 2. Enganar amb bones paraules (Men.); cast. embaucar, engatusar. Ja li tastaria els nussos, es qui tractàs d'embaumar-lo, A. Ruiz i Pablo (Catalana, vi, 17). 

|| 3. Sostreure fraudulentament (Men.); cast. escamotear. Va embaumar dos llensols a una pobre atlota, Benejam Ciutad. veya, 89.

    Fon.: əmbəwmá (or., bal.); embawmá (occ.).

    Etim.: derivat de baume, ‘bàlsam’.

2. EMBAUMAR v. tr. intr. o refl. 

Llavorar els trencadors la pedrera en sentit horitzontal, fent-li fer cova (Mall.).

    Fon.: əmbəwmá (Mallorca).

    Etim.: derivat de bauma (=balma).

EMBAUMADOR, -ORA adj. 

Que embauma; cast. embalsamador. Ella solia cantar... ab cadències dolcíssimes, embaumadores, de melodia reposada, Galmés Flor 132.

Joao Peres cregué, sense tenir dubtes ni posar em­perons, demanant-li, això sí, després, un munt de detalls, tot allò que durant dues embaumadores nits de primavera succeí al capita del Cigne la darrera vegada que recala a Mallorca. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 18.).

EL meu coixí era embaumat de la flaire dels seus cabells. Vaig avançar cap a la meva princesa rutilant, aturant-me o reculanț cada vegada que es bellugava o era a punt de fer-ho.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 130.].

En Mitus mai hi havia estat, en aquell clos. Isolat per son geni retret i seriós, es trobava millor, quan no podia treballar, passejant lliurement pels camps embaumats enfront d’horitzons sense límit, que no pas ensopint-se entre gent bestiota o sorruda.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 206-207).

Embaumar

ANGELO

De tu! Que Déu em guardi de la teva virtut mateixa! Què és això que em passa? És culpa teva o meva? ¿Del temptat o de la temptadora? ¿Quin dels dos és més culpable? Ai! No és cert! No és ella! Ella no em tempta, no; sóc jo mateix que jec al sol prop de la violeta i que en lloc d'embaumar com una flor em vaig podrint igual que una carronya sota del raig benefactor. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 56.].

EMBOTORNAMENT m. 

Acte i efecte d'embotornar; qualitat d'embotornat. L'estat d'encantament sonambúlich, d'impassibilitat masella, d'embotornament dels sentits, de letàrgia cerebral, Girbal Pere Llarch, 152.

    Fon.: əmbutuɾnəmén (or.).

EMBOTORNAR v. tr. 

|| 1. Inflar per malaltia; cast. hinchar. Se'm declarà una agudíssima erissipela y la inflor m'embotornà tota la cara, Vilanova Obres, iv, 256. 

|| 2. fig. Carregar, fer feixuc (el cap, els sentits, etc.); cast. cargar. Per instants se torna | son cos més fexuch, | son cap s'embotorna, | l'ull trist se li acluch,Ruyra País pler 107.

    Fon.: əmbutuɾná (or.); ambotoɾná (occ.).

    Etim.: derivat de bot, amb terminació d'origen obscur, produïda tal vegada per analogia de gotirlons, gotornons o paraules similars.

L'aire fresc de l'exterior em va ajudar a deixondir-me i em va alleujar una mica l'embotornament que sentia, però el que hauria calgut, de debó, era anar a casa i dormir vint o trenta hores. [Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 190.].

Per tal que la il·lusió fos més completa, anaven tots vestits d'un to blau verdós. Feien el senyal d'una gran dansa olímpica sàtirs peluts, nimfes coronades de roses, Pan i Silva, tot fent sonar flautes de canya; Bacus, a cavall d'una bóta, la cara embotornada d'embriac pintada de color ocre i roig, coronat de pàmpols, recomanava el suc del raïm...(Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 196.).

EMBULL (i més vulgar i dialectal embui). m. 

|| 1. Conjunt de coses reunides confusament, difícils de separar o de destriar; cast.maraña, embrollo. El mateix que un niu, amb sos embulls y son crostisser de brossa, Pons Auca 10. «Pere Joan, bada ets uis, | que aqueixa al·lota t'engana; | a cada brot d'endiana | hi duu més de cent embuis» (cançó pop. Mall.). 

|| 2. fig. Qüestió difícil d'aclarir; cast. embrollo. «Al·lota, baixa d'es sostre, | no em tiris paies p'ets uis; | sa claredat no vol fosca | ni sa veritat embuis» (cançó pop. Mall.). Aquí foren los embulls e rancors que tants de dampnatges varen fer, Boades Feyts 303. El seu esperit lluitava per aclarir aquell embull, Pons Llar 77. 

|| 3. fig. Dita o acció enganyosa, fraudulenta; cast. enredo, trampa. No se pot jugar amb ell perquè fa embuys, Roq. 51.

    Fon.: əmbúʎ (or.); embúʎ (occ.); əmbúј (bal.).

    Intens.: embullet, embullàs, embullot.

En aquella història hi havia unes quantes coses que costaven d'entendre i massa fils embullats. [Haruki Murakami. 1Q84. Llibre 3. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yon) A novel Book 3, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 1ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-588-2. 446 pàgs. Pàg. 399.].

Vaig fer: "Bé, s'ha embullat la troca, oi?", i la mosca es va quedar mirant-me amb la boca badada, i Clay va dir: "Sí, em sembla que s'ha embullat"... (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 142.).

Ara es van estudiar amb interès. En Lindberg tenia els cabells embullats, estava moré i duia barba de dues setmanes. [Stieg Larsson. Els homes que no estimaven les dones. (Män som Hatar Kvinnor, trad. A. Gomau i N. Vives). Ed. Columna, 14ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-0924-7. 626 pàgs. Pàg. 26.].

-Ted- li diu. És la primera hora de la tarda i en Mundy ha tingut temps d'arreglar-se: té els colzes damunt la taula de conferències i les llargues mans embullades entre els cabells despentinats-. ¿Et puc fer una pregunta, amic meu? [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 168.].

Bé, un altre misteri aparentment resolt que, però, com la paraula STAUROS repartida en lletres pel cos, ens sumia novament en la perplexitat més absoluta. Cada dia que passava, el desig de desenredar tot aquell embull, de comprendre el que aquell cadàver estrany estava mirant d'indicar-nos, es torna-va més i més apressant. (Pàgs. 38-39)

La meva ment, acostumada a sintetitzar amb rapidesa i a extreure les dades rellevants de qualsevol embull d'informacions, ja havia elaborat una teoria complexa amb els elements repetitius d'aquella història. (Pàg. 60)

Però aquelles plantes també havien variat: els murs de tres metres d'altitud ja no eren coberts només per tiges i fulles embullades; ara. també, entrellaçades, mates enormes d'espinals, esbarzers, romegueres i ortigues amenaçaven de picar-nos al fregament més petit. (Pàg. 253)

Dels anells de l'animal, embullats com un nus mariner, emergia el tirs de Dionís, el déu grec de la vegetació i el vi, i el caduceu d'Hermes, el déu missatger.(Pàg. 391)

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.].

De tant en tant aprofitava els contactes que havia fet entre els assistents socials i els psicoterapeutes per visitar, acompanyat d'ells, diverses institucions com orfenats i reformatoris, on podia contemplar amb una perfecta impunitat, com la que donen els somnis, noies pubescents i esblaimades, de pestanyes embullades.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 20.].

Això de «llei del català», igual. Si el nom sencer de la llei–Llei d'Ús de les Llengües Oficials, o com finalment se digui–els sembla embullat i en necessiten una versió abreujada, la solució lògica i justa seria dir-ne Llei Lingüística, o Llei de Llengües, una denominació que, a més, permetria als columnistes alguns sarcasmes fàcils i suats sobre altres usos de les llengües.  (Quim Monzó. Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-7727-195-X. 220 pàgs. Pàg. 197.).

...fins que, audaç, va riure i va saltar /   entre els cabells embullats de l'Amor?  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg 39.].

Però definir-la o definir-les és un esforç tan per sobre de la meva raó, que la intel·ligència i la veu acaten i emmudeixen. Només t'afegiré, i no improviso el precepte, que tots som esclaus de la llei, perquè puguem ser lliures.» I Arístocles, cloent de sobte la seva tan indocumentada, incoherent, embussada, embullada, dispersa i ximple peroració, es va quedar de seguida tan assossegat i quiet com la gallina després de pondre l'ou. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 10.).

A fora de l'hospital algú xisclava, però el vent embullava els mots, i el mis­satge del que xisclava no s'entenia. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 168.].

L'enorme muralla de vegetació, una frondosa i embullada massa de troncs, bran­ques, fulles, branquillons, immòbils sota la lluna, era com una revoltada invasió de vida silenciosa, una desbaratadora onada de plantes amuntegades com una cresta, a punt de desplomar-se en el riu i de posar fi a la ridícula existència de tots nos­altres, homes insignificants. I no es movia. De lluny ens arribava una sufocada explosió d'es­quitxos i bufecs, talment com si un ictiosaure hagués estat prenent un bany de resplendor en el gran riu.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 55.].

A les set tocades, en principi, els manobres ja han tornat a casa. Les dones renten plats, el mascle s'embulla a les ones de ràdio. Aleshores la Vitruve deixa estar la meva bonica novel·la per gua nyar-se les garrofes.  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 23].

Embullats

Tots aquests consells volen cap a la senyora Flett, però ella està massa distreta per sentir-los. Podria pensar-se que l'esparvera trobar-se en aquest estat, però no és així. Duu els cabells embullats i les ungles rompudes, les plantes d'interior se li han marcit, la seva vida quotidiana està desmanegada, però el fet de dormitejar dintre seu com una bestioleta en el seu cau li dóna la certesa que un dia es refarà. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 242.].

Embullant

Com pesava damunt del seu cor, encara que en l'agitació d'aquells moments no se n'adonés clarament, el desamor que existia entre Werther i Albert! Homes tan bons ambdós, tan raonables, ha vien començat, per secretes diferències de sentiments, a tancar-se en un mutual silenci, pensant, cadascú, que era ell i no l'altre el que tenia raó, i així la situació s'havia anat embullant i atiant fins a tal punt que havia devingut impossible, justament en el moment crític, de desfer el nus del qual depenia tot. Si més d'hora els hagués atansat una feliç confiança i l'amistat i la indulgència recíproques haguessin restat vivents i hagués desclòs llurs cors a dolces efusions, potser el nostre malaurat amic hauria estat salvat, encara. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàgs. 164-165.).

Embullat

Amb el record d'en Mack, el deixà anar. Al cap embullat d'en Karl, en Mack aparegué com un alliberador. Encara va sentir una estoneta la mà de la Klara al coll, es tombà, doncs, una mica i, després, es quedà immòbil. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 54.].

Embullats

Malgrat la roba estripada, els cabells embullats i les taques de sang que encara li embrutaven la túnica, malgrat el front ensutjat i les galtes esgarrapades, aconseguia irradiar l'encís d'una feminitat indòmita i orgullosa, manifestar una bellesa ofesa i senyalada però encara intacta en els trets superbs i delicats al mateix temps, en la blancor del coll, en la perfecció de les espatlles i de la sina que les mans recollides al pit no aconseguien amagar del tot. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 33-34.].

EMBUTLLOFAR v. tr.

Fer butllofes; cast. levantar ampollas. «Si et cremes, se t'embutllofarà». «La picada d'ortiga sol embutllofar la pell». «Tinc la pell embutllofada de manejar l'eina». Que vols que t'embotllofin la pell receptats per fora?, Vilanova Obres, xi, 117.

    Fon.: əmbuʎʎufá (Barc.); əmbəʎʎufá (Empordà).

    Etim.: derivat de butllofa.

I els dos amics treien glopades de fum amb una voluptuositat embutllofada. Reien, reien llargament, mirant se, i de tant en tant engolien licors que trobaven divins.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 59.).

Embutllofat

Mireu, aquí teniu aquesta noia, confiada a la meva vigilància, que ha caigut a la brasa dels pocs anys i ha embutllofat la seva bona fama. Espera un noi, i el jove que l'hi ha fet l'han condemnat a mort, i jo us diria que està més ben guarnit per fer-ne un altre que per morir-ne. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 57.].

EMMANLLEVAR v. tr.

Demanar en préstec; cast. pedir prestado. Als cignes d'ales blanques emmanllevant lo niu, Atlàntida vi. Y per esser més galana, li emmanlleva el color blau, Verdaguer Idilis. Els frares de Sant Francesch | que me l'han enmanllevada, Bertran Cans. 196.

    Refr.

—«Qui emmanlleva per comprar, haurà de vendre per pagar» (Griera Tr.).

    Fon.: əmməɲʎəβá (or.).

    Var. form. més usual: manllevar.

    Etim.: de manllevar, amb el prefix en-. 

Emmanllevat

En Karl s'afanyà tant com va poder per estalviar-se una vexació a la porta principal, però les coses anaven molt més a poc a poc que ell no desitjava. Primer, no va poder trobar en Bess de seguida, a l'hora d'esmorzar tot era ple de gent; després re sultà que un dels nois havia emmanllevat els pantalons vells d'en Karl i en Karl va haver de revisar els penja-robes de gaire bé tots els llits abans de trobar-los, de manera que trigà ben bé cinc minuts a arribar a la porta principal. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 145.].

EMOL·LIENT adj. 

Que ablaneix les parts inflamades; cast. emoliente.

    Fon.: əmuɫɫién (Barc.); emoɫɫiént (Val.); əmoɫɫiént (Palma).

    Etim.: pres del llatí emolliente, ‘que ablaneix’.

No puc pas deixar-ho més clar, ¿oi que no? -I en un to més emol·lient : Es tracta d'una situació molt normal en el món aquesta en què estàs a punt d'entrar, fill meu. L'únic problema és que per a tu és nou.   [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 60].

Aquesta política emol·lient, que consistia a fomentar la platxèria i afa­lagar els instints populars, intentava pal·liar els rigorismes autoritaris amb l'afluixament de certes mesures restrictives que no afectaven l'essencial, perquè hom creia que, mentre la gent es divertia, s'alliberava de cabòries i de preocupacions ideològiques. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 30.).

EMPALLAR v. tr.

|| 1. Fer el paller; tirar la palla al munt del paller o la pallissa (Vilafr. del P.); cast. empajar.

|| 2. Cobrir de palla; cast. empajar. Empallar sitges: revestir de palla l'interior d'una sitja o graner perquè el gra no estigui en contacte immediat amb les parets de la sitja (Penedès, Cast.). Empallar les nesples: posar-les entre palla perquè madurin. Empallar l'obra (de terrissa): posar palla entre les peces de terrissa quan carreguen l'obra, perquè no es trenquin.

|| 3. Embogar la cadira (Esterri, Sort, Seu d'U., Andorra, Puigcerdà, Sallagosa).

|| 4. Posar palles envescades a una alzina o a un arbret per a caçar aucells (Empordà, Gir.). Els lluers... s'enamoraven talment del nostre arbret, i mentres estàvem empallant-lo, acudien a fer-hi garlanda a l'entorn, Ruyra Parada 64.

|| 5. Embolicar les potes del bestiar boví amb arpillera perquè se li guareixin els aiguerols (Rupit).

|| 6. refl. Tornar palla prematurament les fulles de blat o d'ordi més allunyades de l'espiga (Sta. Col. de Q.).

|| 7. refl. Afartar-se de palla els animals (Borén, ap. Griera Tr.).

|| 8. refl., fig. Embriagar-se (Olot).

    Fon.: əmpəʎá, əmpəјá (or.); ampaʎá (occ.); empaʎáɾ (val.); əmpəјá (mall.).

    Etim.: derivat de palla. 

Empallar

Deixa'm mà lliure, concedeix que marxi amb els meus homes, els únics en què confio. Jo els conec, aquells. Els trobaré i els trauré del cau allà on s'amaguin. Et portaré la pell del vell per empallar i jo em quedaré el cap del noi. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 375.].

EMPAL·LIAR v. tr.:

V. empaliar.

EMPALIAR v. tr.

|| 1. Guarnir amb domassos, tapissos i altres teles d'ornament; cast. empaliar, emparamentar. Lo rey... com entrà en la ciutat... atrobà totes les carreres de la ciutat empaliades e encortinades de draps d'aur e de seda, Llull Cont. 103, 2. No gos empaliar ni encortinar de cubertors d'aur, doc. a. 1384 (BSAL, ii, 198). En honor... de la professó, que demà per lo matí empalien lurs portes e les parets del front dels lurs alberchs, e enjonquen e enramen lurs entuyans, doc. a. 1409 (arx. mun. d'Igualada). Recambra... molt ben empaliada de draps de raç, Curial, i, 24. La qual sala era estada molt bellament e de bells draps empaliada, Carbonell Ex. Joan II, p. 325. Faeren la via del palau, qui era molt bé arreat e empaliat, Jacob Xalabin 12 vo. Tres draps de ras de empaliar lo altar major, doc. a. 1626 (BSAL, vii, 325). a) fig. Sis columnes de pedra... que l'eura vesteix i empalia per fora amb un mantell d'ufanosa verdor, Verdaguer Exc. 50.

|| 2. fig. Encobrir, dissimular; fingir, donar una cosa en lloc d'una altra; cast. paliar. Com lo emperador vendrà, quina rahó empaliada li direu?, Tirant, c. 217. La folla desordenada benuolença als empaliats, fictes, mortals e breus deuots de Venus empeny, Corella Obres 203.

|| 3. fig. Enganyar amb paraules fingides; cast. engatusar.

|| 4. fig. Explicar una cosa amb molts detalls i vivacitat (Empordà); cast. desmenuzar.

    Fon.: əmpəliá (or., bal.); ampaliá (occ.). Més vulgarment, empələјá (Llofriu, Olot). La forma empal·liar, adoptada en el Diccionari Fabra, no respon a la pronúncia moderna ni antiga.

    Etim.: del llatí palliare, ‘cobrir de mantell’, amb el prefix en-.

La població s'escalonava a la falda d'un pujol ple de vinyes i de jardins, emparats i empal·liats per la col·legial románica i gótica alhora de Sant Esteve.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 78.).

EMPAPUSSAR v. tr.

|| 1. Alimentar un animal, un infant, etc., ficant-li el menjar a la boca (Pla d'Urgell, Ribera d'Ebre, Maestr., Cast., Val.); cast. embuchar, engargantar. Se'n putgen... al colomer del terrat | miren así colomins | ... | per allí dos parellets | que escomencen a bolar, | per allà com empapucen; | tot és diversió ben gran, Ros Obres 114. Ara voldrà empapussar a Climentet, escarramat damunt l'anca li anirà donant de menjar, Bol. Dim. 94.

|| 2. Fer menjar massa; cast. empapujar (Escrig-Ll., Un Mall. Dicc.).

|| 3. Menjar amb golafreria, amb excés (Pla d'Urgell, Eiv.); cast. tragar. «Tot s'ho empapussa!» (Massalcoreig). «Que no acabaràs d'empapussar, avui? Aqueix ventre teu no té sòl!» (Eiv.).

|| 4. Ennuegar; atravessar-se el menjar a l'esòfag i no acabar de passar (Solsona); cast. atragantar. «He menjat castanyes sense beure, i m'han tot empapussat» (Solsona).

|| 5. fig. Reunir en una cosa diferents colors o figures desordenadament i en quantitat excessiva, de manera que es confonen unes amb les altres (Bal.); cast. abigarrar, amazacotar.

|| 6. Empastifar, embrutar de cosa aferradissa (Mall., Eiv.); cast. pringar. «Tenc ses mans empapussades de mel».

    Fon.: əmpəpusá (or., bal.); ampapusá (occ.); ampapusáɾ (val.).

    Etim.: probablement derivat de pap amb el sufix -ús. 

Empapussaven

D'altra banda, no haurien deixat que se n'oblidés. Els seus veïns vetllaven per ella. L'empapussaven entre sanglots. «Això et fa aguantar!», que li afirmaven. I fins i tot començà a engreixar-se. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 310.].

EMPATOTAR v. tr.

|| 1. Embolicar rudimentàriament (Conflent); cast. liar.

|| 2. refl. Conjuminar, ormejar-se una cosa (Empordà); cast. arreglar. «Tot això m'ho he empatotat jo mateix» (Llofriu).

    Fon.: əmpətutá (pir-or., or.).

La primera vegada que la vaig veure, havia nevat molt, fenomen poc corrent a Niga. Tra­vessava el pati, tota empatotada, talment una princesa russa a les pel·lícules sentimentals. Rossa i bella, graciosa, molt blanca, sembla­va haver nascut de la neu.   (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 231.).

EMPEDREIR v. tr.

|| 1. Convertir en pedra; fer tornar de pedra; cast. petrificar, empedernir. La Fada d'Artà... com una infernal aranya | ... | sos amants empedreeix, Aguiló Fochs foll. 92.

|| 2. Endurir molt, com a pedra; cast. empedernir, endurecer. Humiditat que's jela en la hu dels pàlpetz..., e la sua cura enans que sia enpedreyt que pos hom desús poponach, Alcoatí 48. El cirer de fruita empedreïda | se fa sagnant amb vermellor de prunes, Riber Geòrg. 35. Els meus ulls s'empedreïen: la meva vista se cegà per complet, Ruyra Pinya, ii, 125. Especialment: a) refl. Endurir-se el menjar durant la cocció; cast. apelmazarse. Vagi a afegir aygua als cigrons, que se li empedrehiran, Vilanova Obres, xi, 157.

|| 3. fig. Obstinar, fer insensible; cast. empedernir. L'egoista més empedreït no nega pas..., Carner Bonh. 162. Les rivalitats nacionals empedrehides d'egoisme, J. Collell (Gaz. Vich, 29 abril 1922). Un empedreït manifasser, Valor Rond. 11.

    Var. form.: empedrir.

    Fon.: əmpəðɾəí (or., bal.); ampeðɾí (occ.); empeðɾíɾ (val.).

    Etim.: del llatí impetrire, mat. sign. 

Empedreïts

Però les naturaleses insensibles no se suavitzen tan aviat ni les antipaties naturals es desarrelen tan fàcilment: la senyora Reed va apartar la mà, es va tombar d'esquena i em va dir que la nit era molt xafogosa Després, em va tornar a mirar, tan gèlidament, que vaig comprendre de seguida que els seus sentiments per mi no havien canviat ni canviarien. M'ho deien els seus ulls empedreïts, que no podien reflectir tendresa ni eren incapaços de plorar, que estava decidida a considerar-me dolenta fins a la fi, perquè si admetia que era bona, no li proporciona ria cap satisfacció, només un sentiment de culpa. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 252.].

EMPEGUEIR (i ant. empeguir). v. tr. 

|| 1. Avergonyir (Mall., Men.); cast. avergonzar. S'usa gairebé sempre com a refl.:Estant a part, tot sol yo m'empeguesch, Auzias March ix. S'empegahiren aquelles atlotes, Penya Mos. iii, 180. Ardentes cobles llig d'amor, fent empegueir a les donzelles més nobles, Aguiló Fochs foll. 76. O dolsos abrassos i besades de mare, que no espinau ni escarrinxau ni soiau ni feis empegueir!, Alcover Cont. 35. 

|| 2. refl. Decandir-se. No tenim altra documentació ni notícia d'aquesta accepció que un passatge de Víctor Català: M'havia empeguehit d'una lley de manera que el senyor doctor de Murons en passava ansi, Víct. Cat., Sol. 51.

    Fon.: əmpəɣəí (bal.).

    Etim.: derivat de pec, ‘estúpid’, o de peguea, ‘estupidesa’.

Encara que li agradava guaitar darrere els vidres, ho començà a considerar perillós. Temia que la gent, que fins llavors anda­rejava sense ni quasi advertir la seva preséncia, s'adonés que els espiava, sense cap mala intenció, naturalment. D'altra banda s'empegueïa de trobar-se amb l'al·lota descarada i pensava que, com ella, els nins, la guàrdia civil i els oficinistes començarien a fer-li jutipiris el dia menys pensat.(Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs.Pàg. 63.).

Caminaven del bracet, molt correctes. Aquell vespre l'Ernesto l'havia acollit sota el seu paraigua i s'havia mullat el cap i l'abric per arrecerar-la millor. L'havia felicitat pel seu italià, que millorava cada setmana, i la Soledad havia rigut, fent veure que s'empegueïa.(Paolo Giordano. La solitud dels nombres primers, La solitude dei numeri primi, trad. Anna Casassas. Edicions 62, Barcelona,2ª ed., 2009. ISBN: 978-84-297-6193-1. 312 pàgs. Pàg.69.).

Ara, l'Hèctor prem l'interruptor del seu timbre, el del quart pis. Tot ell nerviós i empegueït, com un nen que hagués fet una malifeta. Com sempre, ella li obre la por­ta del carrer sense dir-li res; ja sap que és ell. (Pàg. 22)

Els braçalets dringaven sorollosament als seus canells, i tenia els dits coronats de pintaungles blau. Aquella dona al llit devia semblar una dominatriu. No era estrany que en Viladrich s'empegueís. (Pàg. 221)

(Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs.).

Per escriure. —Una mica empegueït:— Saps escriure?  (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 77.).

Pensa, per tranquil-litzar-se, en Crébillon confessant, sense empegueirnent,...  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 73.].

EMPERESIT, -IDA adj. 

Carregat de peresa; cast. emperezado. Tot callava emperesit, Pous Empord. 189.Sembla una boira que el puig atreu | y emperesida s'atura al peu, Salvà Poes. 142. Quan s'aixecava emperesida i de mala humor, Ruyra Pinya, i, 162. La veu del clar clarí... trenqui la teva son emperesida, Riber Poes. 301.

    Etim.: derivat de peresa.

L'herbei emperesit, que fistonava els reguerots, se deixondia de sobte, espolsant-se les gotes de rosada. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 68.).

EMPERPALEN

v. tr. [LC] [IMI] Posar el perpal (a alguna cosa a alçapremar).

PERPAL

PERPAL m.: 

V. parpal.

PARPAL o PERPAL m. 

Barra sòlida, de ferro o de fusta, per a fer palanca; cast. alzaprima. Duos parpals ferri, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 151). Los martells e los picons e los parpals, los quals los alts murs e duras rochas e los trabucats balsos rompan, Corbatxo 69. Per un perpal ab ses mans, doc. a. 1415 (Arx. Gral. R. Val.). Maçes, malls, parpals e pichs sen(a)spriran, Coll. dames 480. Perpal per moure les pedres: Palanca para mouer las piedras, Nebrija Dicc. En plàtanos sens branques que els feien de parpals, Atlàntida vi. Parpal de desembussar: barreta de ferro gruixuda, acabada amb pala per un cap i amb una anella per l'altre, que lligada amb una corda es fa baixar per dins la canonada d'una latrina per desembussar-la (Mall.). Parpal d'escatidor: barra de ferro acabada amb punta, amb un canaló obert per una banda de l'instrument, que serveix per a remoure i arrancar la llenya podrida de la soca de les oliveres (Lledó). Alt o Llarg com un parpal: es diu d'una cosa o persona molt alta. Esser molt parpal: esser molt alt o llarguerut. Tan parpal com era, pobre senyor, Oller Fig. pais. 41.

Parpal: llin. existent a Palma i a Maó.

    Fon.: pəɾpáɫ (or., bal.); peɾpáɫ (occ., val.); palpál (alg.).

    Intens.:—a) Augm.: parpalàs, parpalarro, parpalot.—b) Dim.: parpalet, parpaletxo, parpaleu, parpaliu, parpalí, parpalina, parpaló, parpaloi, parpalinoi.

    Etim.: del llatí fĕrri palu, ‘palferro’, d'on es derivà en català *ferpal, i per dissimilació, perpal (Meyer-Lübke REW 6182).

Llavors va ser bella cosa de veure els llebrosos com es deseixien de les capes, com s'emperpalen amb els peus malalts, i bufen, criden, branden les crosses: l'un amenaça i l'altre rondina. Però repugnava a Tristany de colpir-los; els contaires pretenen que Tristany atuí Ivany: és dir vilania; no, era massa valent per occir aquella patu­leia. Però Gorvenal, havent arrencat un tany cepat d'alzina, el vena sobre el crani d'Ivany: la sang negra brollà i corregué fins als seus peus diformes. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 46.].

EMPERÒ 

|| 1. conj. i adv. adversatiu, variant i sinònim de però. a) En principi de l'oració:Era son privat de aytals coses, emperò era bon hom e leal, Desclot Cròn., c. 4. La dita ànima... és en moltes maneres nomenada, emperò la sua essència una sola és y simple, Metge Somni i. Vós devets amar vós metex per la primera entenció e devets amar home per la segona; emperò no deym que en vós aja res primer ni derrer, Llull Cont. 329, 13. Conoxem aquest segle que és nient, emperò prohfitam lo regisme de Déu, lo qual és perfeita causa,Hom. Org. 2 v.o.—b) Enmig de l'oració: Pusquen atorgar tro a deu anys que sia pau o treua..., havent emperò tots los catius, doc. a. 1319 (Capmany Mem. iv,68). Sustentant emperò lo càrrech de les coses, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl,244). Nengú, emperò, no és stat tan potent, Villena Vita Chr., c. 8. En aquestas emperò cosas no volem esser compresos, Const. Cat. 416.—c) Al final de la frase: Totes les ànimes devallaven en aquell lim, les justes emperò,Sermons SVF, i, 36. 

|| 2. m. Objecció, dificultat; cast. pero. Llevat d'aquests emperons, sa festa no podia anar millor, Roq. 34. No més sou bones per posar emperons, Alcover Cont. 533. Tornaria an aquell temps malgrat els seus emperons, Galmés Flor 34.

    Refr.

—«Darrera s'emperò, no hi ha res de bo»: vol dir que moltes vegades les objeccions que es fan són merament negatives i no aporten cap solució (Men.).

    Fon.: əmpəɾɔ́ (or., bal.).

    Etim.: del llatí vulgar *in per hŏc, ‘per això’.

Joao Peres cregué, sense tenir dubtes ni posar em­perons, demanant-li, això sí, després, un munt de detalls, tot allò que durant dues embaumadores nits de primavera succeí al capita del Cigne la darrera vegada que recala a Mallorca. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 18.).

EMPINNAR

(segurament "empipar")

Qui era en Didier? Qui era en Max? Què se n'havia fet, d'en Germain? D'on venien les armes? Qui pagava? Qui, qui, qui, com, com, qui? En Bastien-Thiry es va empinnar força en saber que havien arrestat la seua dona. Es tranquil·litzà al vespre, quan l'alliberaren. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 129.).

EMPINYOCAR v. tr.

Menjar, engolir-se (Ross.); cast. tragarse, engullir. Com qui encén la pipa, | empinyocava un bon bocí, Saisset Barraj. 7.

    Fon.: əmpiɲuká (Perpinyà).

    Etim.: derivat de pinyoc.

En lloc de refugiar-me als lavabos per una quinyola alliberadora abans d'efectuar una retirada estratégica cap al liceu, em vaig encaminar cap al bar on vaig comentar a empinyocar-me. Vaig atacar prudent­ment un reguitzell de cerveses abans de passar a begudes més virils. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 219.).

EMPITIMAT

.. empipat empitimat empleats empolainada empolainat empolainats empolsegada emportar-me'n emportat emprenyar emprenyava empresa empresari empreses empunya ... (ENLLAÇ)

Empitimada

Madelon, empitimada, ja no es comportava massa bé. Amb el seu graciós perfil encarat a les pintures, explicava bestieses; l'amfitriona, que se n'adonava una mica, tornà a l'acordió per redreçar les coses mentre tots cantaven, i nosaltres tres també en sordina però, això sí, desafinant i sense gràcia, la mateixa cançó que se sentia fora feia poc, i després una altra. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 446.].

EMPLASTRE (i ses var. ant. i dial. emplaustre, emplast, empastre, empasta). m. 

|| 1. Medicament extern, sòlid, glutinós, que reblaneix fàcilment i s'adhereix a la part del cos damunt la qual s'aplica; cast. emplastro. Aquesta cura veem que fan los metges ab foc e ab enguens e ab empastres, Llull Cont. 115, 2. La complecció qui ha mester ajuda per bevenda o per enguent o empastre o letouari, Llull Doctr. Puer. 78, 9. Decoccions e emplastres e latoaris, Llull Arbre Sc. i, 221. Com faças lo sanament | ab emplastre o engüent, Llull Rim. 412. Mesclat opi e sement de leytuga... e fet-ne emplast sobre'l front, Tres. pobr. 14. Quan és feit emplaustre ab lo vinagre, Medic. Part. 46. Ab aquestes medicines e empastres guarreu, Villena Vita Chr., c. 46. Perquè les porguen | sagnies facen, | ... | fan-s'hi empastres | e mil desastres, Spill 8931. Lo emplastre fet de llevadura, formatge vell y thriaga, Llibre de la Peste, 111 (ap. Aguiló Dicc.). E aprés posat un empastre fet de diaquilon comú e de armoniach disolt en vinagre, Alcanyís Reg. pest. 23. Li n'untareu ab aquell emplastre la soca, Agustí Secr. 50. Se li havian aplicat medicinas o emplastas per hòmens imperitos, doc. a. 1677 (BSAL, viii, 349). Amb algunes emplastes y un poch de bàlsam tot quedà tranquil, Ignor. 51. 

|| 2. Matèria excessivament blana, o massa espessa havent d'esser líquida (Mall., Men., Val.). «S'arròs s'ha estovat i ha quedat fet una empasta». 

|| 3. fig. Cosa mal feta, que revela ignorància o manca d'habilitat; cast. emplasto, pifia.Sofrí l'empastre, | no li dich res, Spill 2090. Y fan desastres d'emagat, y tals empastres, Coll. dames 430. «Hem fet un bon empastre!»

|| 4. Malaltia de les mules. L'empastre o faua és vna malaltia que's fa a les mules prop de les dents... quant en lo paladar se fan uns escallons e unes vexigues dures axí com una faua, Dieç Menesc. i, 8 v.o

    Refr.

—«Un diner de mal i cinc sous d'emplastre»: es diu per censurar l'exageració en les lamentacions o en les precaucions per coses de poca importància.

    Fon.: əmplástɾə (Barc.); əmplástə (or.); ampástɾe (occ.); empástɾe (val.); əmpástə(men.); əmplástə (mall.).

    Etim.: pres del gr.-llatí emplastrum, mat. sign. || 1.

-Que en som de llestos, Basileia! repetia, deixant-se treure l'emplastre de pèls que tenia per barba.

-Vinguin a veure això -va dir la veu de la Roca des de l'altre cantó de l'envà fals.

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 

pàgs. Pàg. 428].

EMPLEGAR v. tr.

|| 1. ant. Embolicar, plegar. Com sia cosa que en los XIIII arbres estien totes coses esplegades o emplegades, Llull Arbre Sc. ii, 341. No està negun capdell de fil tant fortment emplegat, Llull Rim. 392.

|| 2. Emplear (Ross.). Sabeu ane què s'emplegava, Saisset Hist. Coum. 10.

    Fon.: əmpləɣá (Rosselló).

    Etim.: del llatí implicare, mat. sign. || 1.

L'on­cle Jacques de Sallagosa també el comprenia pera emplegava mots estranys... La veritat m'obliga a reconèixer que 1'estudi del castellà em va permetre d'entendre els catalans de 1'altra banda tan bé com els del nord de 1'Albera.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 42.).

El lingüista de Sant Cebrià hi presentava la llengua normativa, bo i acollint tots els mots regionals nostrats genuïns. Hi vaig retrobar el català dels meus avis, depurat dels gal·licismes amb paraules com cambajó, casot, llucet, singlantana, pa d'ou, llaca prohibides al dic­cionari de ]'Institut d'Estudis Catalans. Me fa por que sigui el darrer a emplegar aquests localismes ja que els col legues, tot i que reivindiquen públicament les nostres variaras per marcar bé als diaris i a l'ho­ra de la veritat escriuen sempre en un català molt normatiu.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 203.).

EMPODERAR, empoderament 

El verb empoderar i el seu derivat empoderament no estan recollits en les obres lexicogràfiques catalanes, però s’usen a bastament amb el sentit de «donar poder». Segurament es tracta d’un calc de l’anglès empower iempowerment, que trobem definit al Webster de la manera següent:

empower

1 : to give official authority or legal power to <empowered her attorney to act on her behalf>

2 : enable 1a

3 : to promote the self-actualization or influence of <women’s movement has been inspiring and empowering women — Ron Hansen>

- em·pow·er·ment

És especialment en la darrera accepció que s’usa la forma empoderar o el seu derivat empoderament. Potser perquè les formes recollides als diccionaris apoderar i apoderament, que tenen diversos significats, no se senten prou adequades per expressar el sentit recollit en la tercera accepció del Webster. Un altre argument a favor de la forma empoderar és que, independentment del fet que es tracti d’un calc, es pot explicar pels mecanismes de formació del català, ja que es tracta d’un verb format a partir d’un substantiu i el prefix en- (o em-), com tenim a empedreir, ennegrir, embarcar, emmagatzemar, enfangar, etc.).

No obstant això, cal tenir present que el Consell Supervisor ha rebutjat explícitament la forma empoderament en favor de la forma apoderament, com es pot veure en la fitxa següent del Cercaterm, amb procedència Neoloteca:

ca  apoderament, m

ca  empoderament, m  den. desest.

es  capacitación

es  empoderamiento

es  fortalecimiento

es  potenciación

fr  appropiation de ses pouvoirs

fr  autonomisation

fr  renforcement du pouvoir

en  empowerment

Definicions 

ca: Procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per a enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials.

Com es pot veure, la forma empoderament està explícitament desestimada, mentre que la forma apoderament, amb el significat recollit en aquesta fitxa, és una forma normalitzada, ja que apareix a la Neoloteca (indicació que apareix a la part superior dreta de la fitxa del Cercaterm). Una forma normalitzada no és el mateix que una forma normativa —ja que només és normatiu el que està aprovat per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans—, però vol dir que el cas s’ha estudiat a fons i s’ha debatut amb lingüistes i especialistes en la matèria, i s’ha arribat a la resolució que mostra la fitxa. Si es volen saber les raons per les quals s’ha validat una forma i se n’ha desestimat una altra, es pot sol·licitar l’acta corresponent al TERMCAT.

TÈCNICS DE CULTURA i de joventut de municipis catalans debatien aquest divendres a Vilafranca del Penedès, capital de la cultura catalana, maneres d’empoderar els joves. M’agrada el verb empoderar perquè implica acció. I inclou poder, que és una capacitat a repartir. Seré obvi, però penso que l’única manera d’empoderar els joves és donant-los poder. Vull dir, per exemple, obrint-los els locals municipals perquè hi facin el que vulguin. Com pot ser que a Catalunya hi hagi esplais que no tenen local? Com pot ser que a uns joves entusiastes, voluntaris, que s’ofereixen, gratis, per educar la canalla en el lleure, se’ls tanquin les portes de l’escola, per exemple, que el dissabte està tancada? O del saló de plens, si convé. Els joves que reclamen confiança necessiten confiança. Els monitors i caps s’ofereixen per educar-nos els nens, i així educar-se ells com a responsables, perquè quan un jove s’emporta els nens a la muntanya sap que ha d’estar atent, i proactiu, i ha d’aconseguir que tornin, per descomptat, i que hagin tingut experiències enriquidores. I fent-ho ell agafa una experiència irrepetible. El meu consell als tècnics de joventut i cultura és fàcil, elemental, que entenguin que els seus jefes són els joves, no només els que manen a l’Ajuntament. Que els donin mitjans, eines, que els provoquin, que els dinamitzin, que fomentin la participació social, cultural, artística. Que reivindiquin als alcaldes que la cultura i l’educació i els joves no són cap problema, són la solució. I, per tant, necessiten recursos, i llibertat. Que no tinguin por, la gent que vol canviar el món ha de ser valenta, ha de tenir ganes de transformar i ha de ser optimista: saber que ho aconseguirà. (Maneres d'empoderar els joves, Carles Capdevila, diari Ara, 27/03/2015).

EMPOLISTRAR v. tr.

Compondre acuradament; empolainar (Camp de Tarr.); cast. acicalar, emperejilar. Bernat..., empolistra't, fes-te guapo, Pin i Soler, Jaume, 212. Especialment: a) Posar tionets als buits que fan els tions grossos per igualar el foc (Eiv.).

    Fon.: əmpulistɾá (Camp de Tarr., Eiv.); əmpulustɾá (Eiv.).

    Etim.: derivat de polir, tal vegada amb contaminació de empollastrir.

L'Stanley Ferguson anava ben empolistrat, era galant i encara relativament jove, i si de fiar volia dir formal, cortès i honrat, també era tot allò, però la Rose no estava gens segura que aquestes fossin les virtuts que buscava, no després de l'amor que havia compartit amb l'intens i voluble David Raskin, que havia estat un amor de vegades esgotador, però vívid i sempre inesperat en les seves formes sempre canviants, mentre que l'Stanley semblava massa moderat i predictible, massa segur, i es demanava si al final aquell carácter tan estable era una virtut o un defecte. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 23].

EMPOSTISSAT m. 

Conjunt de posts unides sòlidament; cosa composta de posts; cast. entablado, tablazón. Especialment: a) Paviment fet de posts. Avensava fent tremolar tot l'empostissat, Oller Pil. Pr. 113. Una lloca amb els pollets trascava per l'empostiçat, Massó Croq. 46. Les miques de pols que hi havia a les crètues de l'empostissat, Roig Flama 119.—b) Embà fet de posts. En tàpies, ni parets de rejola, ni de empostissats, doc. a. 1481 (Serra Calend. folkl. 366).—c) Cadafal de posts. Empostissat en què's representa: Proscenium, Torra Dicc.—d) Sòl del carro, compost de fustes unides lateralment (or., occ.).—e) Teuladeta o cobertís de damunt una porta o finestra per defensar-la contra la pluja (Labèrnia-S. Dicc.).

    Fon.: əmpustisát (pir-or., or.); ampostisát (occ.).

    Intens.: empostissadet, empostissadot.

    Sinòn.: empostat, postissada.

    Etim.: del part. pass. de empostissar.

No arribaven a ser malsons, però en molts d'ells sí que sentia por de debò, com en el que vaig tenir aquella nit, quan em vaig veure avançant per una avinguda enorme aixecada en obres, plena de clots enormes que havia de salvar travessant empostissats febles o penjant-me de cordes. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 115.].

Empostissat

Ningú no respongué. El doctor Wyfold mirà a dins. Per ser un xalet de muntanya era molt ben parat, amb una estufa gran en un racó i dues butaques còmodes. Damunt l'empostissat hi havia dues pells de be. Un rellotge tirolès de pesos, amb una llarga pèndola, marcava solemnement el pas del temps. Era l'únic so que trencava el silenci de la sala. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 332.].

Empostissat

El senyor Ludovico obria la porta estirant la molla amb una cordeta des de la seva butaca, quan reconeixia el truc tímid dels nens: i ells pujaven els graons de l'escala santa que donava directament a la sala d'estar. L'empostissat que feia un lleuger pendent, les portes que es tancaven soles, el temps compassat de les campanes de l'església de sobre, el domini de la penombra, en la qual es movia una gran taca blanca, i era la barba de l'avi... Alt, ossat, sempre amb el barret al cap fins i tot dins de casa, no deia gaires paraules als nens, però anava amb pas segur a la calaixera, obria un calaix que era ple d'aquelles baies rogenques, una mica pansides, que crec que són els fruits del ginjoler, i n'omplia les butxaques als néts. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 68.].

EMPOTINAR v. tr.

Embrutar (Olot). 

Empotina

Cal afanyar-se, cal no fallar-la, la pròpia mort. La malaltia, la misèria que et dispersa les hores, els anys, l'insomni que t'empotina de gris, dies, setmanes senceres, i el càncer que potser ja ens està pujant, meticulós i sangonejant pel recte. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 423.].

EMPUNTAR v. tr. 

|| 1. Treballar a punta de burí. Quatre ymages de plom molt soptilment enpuntades, Turmeda Cobles Diuis. 19. 

|| 2. Enemistar, posar de punta amb un altre (Conca de Barberà, ap. Griera Tr.).

Em puntats?

A Llinars del Vallès topo amb un d”aquells verbs que, tot i no haver-lo sentit mai a dir, et sembla que l’entendràs. Es tracta d’empuntar. Més concretament, ďestar empuntat. La primera senyora que me’l deixa anar l’aplica a dues persones que es barallen: “Es van empuntar i vinga a discutir qui tenia raó.” Em sembla claríssim. Dos que s’enfronten, s'acaren, disputen. Veig, doncs, que aquest recòndit empuntar llinassenc és un verb d’actualitat, fins al punt que podríem dir que ara mateix Catalunya i Espanya estan empuntades. L’una s’ ha posat de punta perquè  l’altra fa molt de temps que la tracta a empentes. Busco alguna referència als diccionaris i l’he d’anar a trobar a l’Alcover-Moll, perquè ni els artífexs del DIEC ni els del DGLC no s`han apuntat a l'empuntar. El Diccionari Català-Valencià-Balear (llibre de capçalera de presidents tan punters com Bauzà o Fabra) recull una primera accepció molt específica que diu: “Treballar a punta de burí”, però després hi ha la que acabo de trobar a Llinars: “Enemistar posar de punta amb un altra” Satisfet, anoto aquest nou sinònim de barallar-se que sento un altre llinassenc que em diu: “Jo sempre dic a la meva filla, que ara s’ha tret el carnet de conduir i encara no ho domina: hauràs de redreçar més per aparcar bé, que el cotxe sempre et queda massa empuntat” Aquí no vol dir barallat sinó de biaix, és clar. L’ús més literal d'empuntar em queda del tot aclarit quan un tercer ciutadà de Llinars em posa un altre exemple: “Si tragines un munt de taulons i t’avísen que un se t’empunta vol dir que no passaràs per la porta.” (Lluís Llort. Motacions. Cultura, suplement del diari El Punt Avui, 07/02/2014).