Embedded Files
Llegeix i completa la informació de l’esquema que sobre els textos argumentatius s’adjunta a continuació; després intenta fer els exercicis proposats sobre aquest tipologia:
Els enllaços en les argumentacions
Un dels recursos en els textos argumentatius és l’ús d’expressions que cohesionen el text i que fan referència tant a l’ordre de les idees com a la relació que hi ha entre elles o al grau de seguretat de les afirmacions que es fan.
ü Connector d’orde en una exposició
ü Les relacions entre les idees en les frases coordinades
Heus aquí tot un seguit de mots o de locucions invariables, els connectors, que tenen com a objectiu expressar les relacions entre els mots o entre oracions:
ü Estructura d’un text argumentatiu
Els textos argumentatius posseeixen una organització peculiar ja que l’emissor ha d’ordenar convenientment els elements temàtics per aconseguir la seva finalitat: convèncer o persuadir al receptor.
Observa els elements del text argumentatiu
Mode de formular una tesi
La tesis és la idea o opinió fonamental al voltant de la qual es reflexiona. Normalment apareix al principi del text, però també pot
exposar-se al final; en aquest cas, s’omet la conclusió per ser innecessària, ja que pot afirmar-se que la tesi ocupa el seu lloc.
Mode de formular una tesi. Una tesi ben plantejada ha d’ajustar-se a les característiques següents:
· Es formula de manera breu, concreta i senzilla, evitant l’ús de termes ambigus.
· Ha d’estar constituïda per oracions completes, amb sentit, i sintàcticament correctes.
· Ha d’estar escrita en mode afirmatiu.
· Ha de plantejar-se de manera objectiva: no pot incloure opinions ni expressives del tipus “jo crec, jo penso, jo considero...”
· Han d’aparèixer les paraules clau referides a la idea o opinió al voltant a la que es construirà l’argumentació.
De vegades, front a una estructura d’enquadrament, pròpia del text argumentatiu:
TESI à ARGUMENTS à CONCLUSIÓ
es troben també estructures inductives o sintetitzants:
ARGUMENTS O FETS à TESI
ü Els arguments
S’ha definit un argument com el raonament que intenta provar o refutar' una tesi, convencent a algú de la veritat o falsedat de la mateixa. Els arguments han de fonamentar-se sòlidament amb exemples, dades, citacions, citacions de persones o institucions, evitant la intervenció dels nostres sentiments i emocions.
Classes d’arguments. Poden ser de diversos tipus:
· Arguments de coneixement general o d’experiència personal. Així, expressions com la mar és una font de vida, al final la mort ens iguala a tots, a ningú agrada ser desgraciat o el diner ho pot quasi tot, són referents del coneixement de la realitat, de l’experiència personal o del sentir general de la societat.
· Arguments afectiu-emotius. Empren recursos amb els que intenten commoure al receptor introduint efectes de tipus sentimental o afectiu: Has d’estudiar més perquè així tindràs contents als teus pares.
· Arguments d’autoritat. Són les raons que sobre la tesi han exposat ja persones o institucions de reconegut prestigi i que reforcen els arguments exposats. S’expressen normalment per mitjà d’una citació textual malgrat que a vegades, per coneguda, no se declara el seu origen.
Ex.: Com diu el poeta llatío Horaci: “Home soc, i res d’allè humà ha de ser-me estrany”.
· Proverbis i refranys.' També pot recolzar-se la idea exposada en màximes, proverbis i refranys conservats per la tradició i que posseeixen un valor de veritat comunament acceptada i admesa sense reserves.
ü Mode de formular arguments. Recomanacions per formular arguments:
· Cada fonament ha de donar una raó per la qual se sosté l’opinió enunciada.
· Han de fonamentar-se sòlidament amb exemples, dades, xifres, citacions de persones, etc.
· No s'han d'incloure afirmacions que contradiguin l’opinió o que constitueixin una excepció a la mateixa.
· Els fonaments han de ser el més concrets possible.
· Els fonaments no han de repetir-se entre si: ni hi ha que repetir l’opinió expressada amb altres termes.
ü Les fal·làcies
Les fal·làcies són raonaments falsos o erronis. En la majoria dels casos es produeixen per ignorància de la persona que argumenta; però, en altres ocasions, es recorre a una argumentació incorrecta de forma conscient, amb la intenció de convèncer als destinatari del missatge per mitjans racionals.
La quantitat de fal·làcies que es poden observar en la conversació com en la llengua escrita és summament àmplia. Es pot observar en el quadre següent les més importants que es van a estudiar.
a) Fal·làcies que apel·len a ressorts psicològics o afectius
Apel·lació a l’home. És ofensiu: quan és impossible refutar racionalment el que l’altre diu, s’ataca a qui ho diu. Ex. Tu no pots opinar sobre honestedat política perquè has estat a la presó durant dos anys per estafador. És una fal·làcia perquè tota persona té dret a opinar sobre qualsevol tema.
Apel·lació a l’autoritat o prestigi d’una persona. Per recolzar la nostra opinió i impressionar al nostre opositor, apel·lem a les paraules d’una persona famosa o bé a l’autoritat de qui les diu. És una fal·làcia només quan es tergiversa la intenció de les paraules per forçar-les a que s’adaptin a la nostra posició, o quan se cita com a autoritat d’un tema específic a un especialista d’una branca del saber.
Ex.:¿Com podeu dubtar de les meves paraules (un polític), si he estat votat per la majoria d’aquest poble? Un polític votat en unes eleccions lliures te la ratificació democràtica per ocupar un càrrec públic, però aquest fet no constitueix cap garantia de credibilitat per fer afirmacions sobre algun assumpte.
Apel·lació als sentiments del destinataris. Es cau en aquesta fal·làcia quan es tracta de moure a la pietat de l’altra persona per aconseguir un tracte a favor.
Ex.:Professor, no em suspengui! La meva mare que està malalta es disgustarà molt! No ha de confondre’s amb l’argument afectiu ja que només és una fal·làcia quan es persegueix un tracta a favor.
Manera d’evitar-les
Els arguments sustentats en l’afectiu són els més fàcils de descobrir.
Recomanacions:
Evitar assumptes que no tinguin importància en relació a allò que s’argumenta.
No citar a una autoritat fora del seu camp de coneixement; expressar sempre les fonts per a llur posterior comprovació.
Recordar que en l’argumentació cal ser objectius i que no es pot apel·lar a sentiments i emocions del destinatari per aconseguir un tracte de favor en algun assumpte.
b) Fal·làcies que procedeixen de la vaguetat o ambigüitat del llenguatge
Equívoc. Es produeix en raonaments amb el que llur formulació empra paraules o frases ambigües que canvien de sentit en el transcurs del judici o raonament.
Ex.: La finalitat d’una cosa és la seva perfecció; la mort és la fi de la vida, per tant la mort és la perfecció de la vida.
La paraula “fi” està utilitzada amb dos significats distints; en la primera afirmació és sinònim d’ ”objectiu”; en la segona, té el sentit d’ ”acabament”.
Ambigüitat. Consisteix en presentar una informació confusa per combinar paraules de manera descuidada o maldestre
Ex.: Com conservar les dents sanes (Com conservar sanes les dents); Quan l’Antoni es va casar amb l’Anna, els s seus fills es van enfadar (Els fills de qui? de l’Antoni? de l’Anna?).
Manera d’evitar-les
Per evitar les fal·làcies lingüístiques és fonamental posar-se d’acord respecte el significat dels termes, i expressar correctament el significat de les frases.
Recomanacions:
Utilitzar cada terme que es repeteix en el raonament, amb un mateix significat.
Tenir cura l’ús apropiat de possessius i reflexius; i col·locar els complements a prop de llurs nuclis respectius.
c) Fal·làcies sustentades en un raonament fals
La falsa relació causa-efecte. Consisteix en establir com a causa d’un fet alguna cosa que ha passat immediatament abans en el temps.
Ex.: Joan va tancar al seu gos. Als pocs dies li entrà la ràbia a l’animal. Per tant, el tancament és el que causà la ràbia.
· Aplicar una regla general a un cas excepcional.
Ex.: No s’han de consumir aliments vells. Per tant, el pernil, que és un producte no fresc, és nociu per a la salut.
Generalització apressada. És contrari a l’anterior: consisteix en partir d’excepcions per enunciar una regla que pretenem de validesa general. Ex.: L’Antoni és metge i no fuma; els metges no fumen.
La pregunta complexa. Consisteix en formular una pregunta que se sustenta en una altra pregunta anterior, a la que es dóna per suposada una resposta afirmatiu. Ex.: Com s’ho fa per copiar als exàmens? Contestar a aquesta pregunta significa acceptar que, en efecte, l’interrogat ha copiat. És com si hagués contestat afirmativament a una pregunta anterior: Vostè copia en els exàmens?
Apel·lació a la ignorància de l’interlocutor. Consisteix en defendre que un enunciat és fals perquè ningú ha aconseguir provar la seva veritat; o que l’enunciat és veritable perquè ningú ha provat que és fals.
Ex.: Ningú no ha pogut demostrar que existeixin altres planetes habitats; per tant, hem de deduir que la Terra és l’únic en que pot haver éssers intel·ligents.
Argument de cercle viciós. Consisteix en fer una afirmació i defendre-la presentant raons que signifiquen el mateix que l’afirmació original. Ex.: Una goma s’estira perquè és elàstica; el sucre es dissol perquè és soluble. Caldrà dir que una goma és elàstica perquè s’estira o que el sucre és soluble perquè es dissol.
Manera d’evitar-les
Recomanacions:
Tenir cura de la relació causa-efecte en els enunciats; verificar que les causes que s’atribueixen són reals.
No aplicar allò particular a allò general, ni el contrari sense la demostració oportuna.
Formular afirmacions no categòriques que no siguin universals o que no es puguin demostrar.
No afirmar o negar categòricament fets en els que la seva veritat o falsedat estigui condicionada a la contingència de futures comprovacions.
L’explicació d’una afirmació no s’ha de repetir amb altres paraules el que ja està implícit en el enunciat.
Per saber-ne més sobre els textos argumentatius...
Llegeix el següent text i després fes els següents exercicis:
a) Digues quina és la TESI i on apareix.
b) Digues quins són els ARGUMENTS emprats per defendre la tesi formulada. On apareixen?
c) El text arriba a alguna CONCLUSIÓ? QUINA? On apareix?
d) Quina estructura s’ha seguit en aquest text argumentatiu?
Escepticisme sobre l’adopció de mesures
Mal clima a Kyoto
La cimera del canvi climàtic ha començat a Kyoto amb mals auguris, enllaçant amb la sensació de fracàs que van suposar en l'orde pràctic les reunions anteriors de Rio de Janeiro i Berlín. L'objectiu de reduir l'emissió de gasos perjudicials que desequilibren el clima i degraden la vida continua sent torpedinat suïcidament pels països que a curt termini se'n beneficien econòmicament. Per això totes les quinieles apunten que el diòxid de carboni (C02) sortirà viu d'aquesta conferència.
Com en altres fòrums, les postures estan enfrontades. Els Estats Units, causants de gairebé la quarta part dels gasos perjudicials malgrat que només tenen el 4% de la població mundial, es neguen a pactar una reducció de la seva agressió ecològica o fan la trampa de condicionar-la al fet que tots els altres països ho facin, incloent-hi les nacions subdesenvolupades, poc capacitades per pagar les costoses solucions alternatives. La Unió Europea busca una solució de compromís, intenta aconseguir un tracte de favor per als països ventafocs (com Espanya, Grècia i Portugal) i demana que puguin augmentar les baixes emissions gasoses actuals fins a arribar als nivells d'altres estat, com Dinamarca. Espanya hauria de ser més valenta i compromesa, i no anar per aquest camí.
Està científicament acceptat que aquests gasos poden ser catastròfics per al planeta. Però, mentre el desastre no sigui molt més perceptible, els interessos econòmics particulars saben frenar amb argúcies qualsevol solució consensuada. Per això la cimera de Kyoto corre el risc d'acabar com molts altres fòrums: amb una declaració de bones intencions que ajorni sense data la consecució d'un compromís ferm que estigui assumit pels països rics, que continuen sent els qui posen més en perill les condicions de vida de la Terra.
El Periódico, 2 de desembre de 1997
Page updated
Google Sites
Report abuse