2.2.3 El text expositiu-argumentatiu
Recorda que els textos expositius estructures semblants:
Estructura dels textos expositius:
a) Introducció.
b) Nucli: seqüència o enumeració de fenòmens relacionats entre sí, comparació, resposta a un problema, relacions causa-efecte, descripció, etc.
c) Conclusió.
Estructura dels textos argumentatius:
a) Introducció: exposició del tema (tesi)
b) Nucli: presentació dels arguments a favor de la tesi.
c) Conclusió: resum dels principals arguments i confirmació final de la tesi.
En molts textos argumentatius es combinen les parts expositives (presentació de fets) amb parts argumentatives (raons que donen suport a una determinada idea o opinió). A la part expositiva, l'emissor roman generalment ocult darrere de fórmules impersonals; a l'argumentació, és freqüent la presència de l'emissor (ús de la primera persona en verbs i pronoms) i del destinatari, a qui s'adreça per sol·licitar la seva adhesió a la tesi que defensa. Així, el text expositiu-argumentatiu s'estructura en quatre parts clarament diferenciades:
a) Presentació d'una idea o tesi: introducció on apareix la notícia, el fet o les circumstàncies que justifiquen el text i es presenta el tema sobre el que s'argumentarà.
b) Exposició de fets i formulació d' hipòtesis: s'enumeren i expliquen els fets que es consideren rellevants i es presenta la tesi.
c) Argumentació: s'expliquen les raons que justifiquen la tesi plantejada.
d) Conclusió: resumeix la tesi i els principals arguments.
L'ASSAIG és el gènere que freqüentment combina parts expositives amb parts argumentatives i que, per tant, transmet informacions i expressa opinions. A continuació es presenta un text expositiu-argumentatiu que, concretament, és un assaig. Llegeix-lo i després contesta les preguntes que es plantegen a continuació.
ESTIMADA MATHILDA,
l'altre dia vaig tenir una llarga conversa telefònica amb el meu germà. Fins ara, no ha tingut mai un televisor i tant ell com la dona, sobretot ara que tenen una nena, són molt contraris a la idea de comprar-ne un. Al voltant seu, però, tothom protesta: «No podeu educar la nena com si visqués en el segle divuit», els diuen els amics i els familiars. «El món avança i ella no es pot quedar enrere.» Naturalment, ell volia saber què en pensava jo. Vaig reflexionar força estona abans de respondre. .
Pensant en els fills dels meus amics, la majoria dels quals han crescut sense televisió o fent-ne un ús dràsticament limitat, pensant en la curiositat, en la vivacitat i en l'actitud oberta que mostren al món, al final vaig aconsellar al meu germà que s'estigués de comprar el televisor o que, com a molt, comprés un vídeo per veure pel·lícules de dibuixos animats.
Hi ha qui considera aquest rebuig, que d'altra banda comparteixen moltes persones, com "una mena d'obscurantisme medieval. De fet, la modernitat, i tot el que comporta, és un dels tabús del temps en què vivim, i el fet d'oposar-s'hi provoca sempre crítiques poc benèvoles. Tot i això, davant l'escàndol de les crítiques, trobo que hi ha un escàndol molt més greu, que és l'escàndol de la infantesa.
¿I què és l'escàndol de la infantesa? Sempre he estat convençuda que la infantesa conté alhora una gran fragilitat i una gran força, i que aquesta fragilitat s'ha de protegir. Aquest sentit de protecció, però, s'ha perdut: ja no hi ha ningú que protegeixi ningú i els nens, abandonats sense control al pitjor que la cultura humana ha sabut expressar, es veuen reduïts a paròdies miserables d'adults que són miserables abans d'hora. Veure-ho tot, saber-ho tot -quan aquest tot correspon en gran part a violència, vulgaritat, engany- no fa cap bé al nen, no fa que sigui més fort, ni que estigui més ben preparat per a la vida.
Escandalitzar els nens vol dir presentar-los un món sense claror, sense joia, sense poesia. Vol dir apagar-los l'esperança, la capacitat d'imaginar un sentiment diferent d'aquell que se'ls imposa. Vol dir lliurar-los a un món que ja ha decidit què farà amb ells: convertir-los en compradors-imitadors, immersos en un univers gris i sense cap mena de perspectiva, en què l'única llei que val és el plaer i el dret personal.
La televisió és la reina indubtable del país. Esvalota des del matí fins al vespre a casa nostra amb programes que, en la majoria de casos, són cada vegada més dolents i més estúpids; s'escampa fins i tot a les portades dels diaris, i sol desplaçar notícies molt més importants.
Encara que ja hi hagi estudis acreditats sobre que una televisió concebuda d'aquesta manera fa mal -i, sobretot, fa mal als nens-, continua essent perillós pronunciar-s'hi en contra. Ens asseguren que la televisió és neutra, que és un instrument i que, per tant, s'ha de considerar com a tal; se subratlla que no és veritat que la televisió atordeixi o alteri els nens: al contrari, els estimula, els enriqueix, fa que siguin més intel·ligents i els converteix en senyors del temps en què viuen. «El meu fill», proclama amb orgull el periodista entrevistat de torn, «adora la televisió. Passa de la televisió a l'ordinador igual que jo passava de la pilota a la bicicleta.»
D'aquesta manera, una veritat parcial -l'experiència del fill d'un periodista- es converteix en una veritat universal: la televisió és bona per a tots els nens. Ens oblidem que la majoria de nens viuen davant del vídeo en un estat d'abandonament total, sense cap mena d'explicació o d'acompanyament, sense cap altra alternativa.
Quan la televisió es converteix en l'única mestra dels nens, només els ensenya passivitat i els apaga el desig d'explorar, de saber: els ofega la curiositat. Quan ja no hi ha curiositat, és inevitable que aparegui l'avorriment. ¿Quina mena de vida és aquesta, que es veu turmentada per aquest sentiment? ¿A qui l'hi desitjaríem, una vida així? ¿A les noves generacions?
Susanna Tamaro. Estimada Mathilda. Ed. Empúries.
4. Segurament tindràs una opinió personal sobre la “bondat o maldat” de la televisió. Escriu un text argumentatiu valorant els arguments de la Susanna Tamaro i manifestant el teu punt de vista.