PA - PE

PABORDE (i ant. pabordre). m. 

|| 1. Membre d'una comunitat religiosa (de monestir o d'església catedral) que estava revestit d'autoritat inferior a la de l'abat o del degà, però molt important sobretot en el que es referia a l'administració dels béns temporals de la comunitat; cast. preboste, paborde. De la cort en la qual són los prínceps, bisbes e priors et pebordres, comtes, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 296). Lo pabordre de Tarragona començà a fer una cava, Desclot Cròn., c. 41. Vos plàcia als dessús dits artiaca e pebordre manar esser repost de les rendes dels dits lurs benifets, doc. a. 1380 (Rubió Doc. cult. ii, 227). Al honrat moss. Johan Nadal, canonge de Tarragona y procurador del dit pabordre y capítol, doc. a. 1395 (BSAL, ix, 130). Un vestiment abrocal del paborde Vinyes, doc. a. 1626 (BSAL, vii, 324). 

|| 2. En la catedral i en la universitat de València, títol d'honor que es donava a alguns catedràtics de teologia, de cànons o de dret civil, que tenien cadira en el cor després dels canonges i usaven hàbits canonicals. Passaven pavordes, destres en tot saber, Llorente Versos 141. 

|| 3. Membre d'una obreria o junta d'administració d'una confraria (Ripollès, Cerdanya, Conflent); cast. paborde. Que cascú pebordre sie tengut sots lo dit sagrament, con per los altres pebordres e confrares en falla d'aquells sien requests, de tornar tot ço que tenga de la dita confraria, doc. a. 1400 (Col. Bof. xli, 153). Cascun any sien elegits per la universitat dels dits comfrares dos o tres pabordres qui ordonen a profit de la dita comfraria, doc. a. 1400 (ibid. 142).A Ripoll, els pabordes són els ajudants de l'obrer d'una confraria, que cobren les almoines per a la capella, encenen els ciris de l'altar i serveixen la missa; hi ha el paborde gros i el petit: el gros serveix la missa major, i el petit serveix el matinal (Scriptorium, juliol 1926). 

|| 4. fig. Infant o home molt corpulent (Men.). «Ai mu mare, quin puvordu!» [sic].

    Fon.: pəβɔ́ɾðə (or.); paβɔ̞́ɾði (val.); povɔ̞́ɾðo (mall.); puvɔ̞́ɾðu (men.).

    Etim.: del llatí praepŏsĭtu, ‘avantposat’.

(PAVORDE m.: V. paborde.)

PABORDESSA f. 

Dona o noia que amb altres dirigeix una confraria, fa les captes per a la festa i procura que aquesta sigui lluïda (Ross., Conflent, Cerdanya, Ripollès, Empordà, Vall d'Àger); cast. clavariesa. Per la festa major les pabordesses treuen la Mare de Déu del Roser, Scriptorium, agost 1926.

    Fon.: pəβuɾðέsə (or.).

    Etim.: derivat femení de paborde.

No seria estrany que les caramelles i els captiris al llevant de taula per les pabordesses de les confraries tibguessin origen feudal. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 186.).

Ell seguia complint amb minuciosa rigidesa tots els seus deures sacerdotals, sense que mai el més petit dubte vin­gués a torbar la creença en els dogmes, ni descurés un punt les cerimònies que prescriu la litúrgia; pero no po­dia estar-se de sentir més vivament la presencia de Déu en la grandiositat de boscúries i muntanyes, sota la blava volta del cel, que entre el fum de l'encens i la claror dels ciris, anà en la rònega església románica, deshonorada amb les flors de paper i les coloraines que posaven pels altars les pavordesses. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 22.).

La senyora Pelegrina ho trobava ben pensat: En Piu despenjava les cortines i, com observés que la sala es retirava a la de casa el seu coronel, la mestressa li ensenyava complaguda tota la casa. Un altre dia el pavorde major es posava malalt a l'hora d’anar a cobrar els censos a Roc Panís, i la senyora Pelegrina, després de molt vacil·lar, i encomanar-li gran reserva, conferia l’encàrrec an En Piu. I en Piu posava aixeta a les bótes del vi, i En Piu inventava un nou escorredor per a les gàbies dels conills, i En Piu, en fi, resolia en un santiamén totes les dificultats que es presentaven a la casa. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 297.).

PABORDIA (ant. també pabordria). f. 

|| 1. Càrrec o dignitat de paborde; cast. prepositura, pabordia. Que li plàcia provehir al amat nostre en Francesch de Sentmenat canonge e pebordre d'Elna..., de la canongia e pebordria vagants en la sgleya de Leyda, doc. a. 1403 (Anuari IEC,v, 522). En lo meu dit alberch, lo qual posseesch en alou de la pabordia de Tarragona, doc. a. 1475 (BSAL, vii, 203). 

|| 2. pl. Drets o emoluments corresponents a l'ofici de paborde. Hi pren la casa de Sent Johan del Espital de Bergua per cinch pebordries que hi assignà A. Roger, M sòlidos, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 65).

|| 3. Casa on residia un paborde, o propietat rústica pertanyent a un paborde. Anà a la pabordria y sfondrà un terrat, Entrev. Eyv. 9. Desaparegut el càrrec de paborde, es conserva el mot Pabordia en la toponímia: La Pabordia és una casa situada a la vora de l'església de Sant Julià d'Aja (Cerdanya) i que era habitada pel paborde d'Aja.Carrer de la Pabordia és el nom d'un carrer de Castellterçol; Sa Pabordia és el nom de dues masies del terme de Ciutadella (Men.), i d'un arc que travessa un carrer on habitava el paborde de l'església principal de Ciutadella.

    Fon.: pəβuɾðíə (or.); puvuɾðíə (men.).

Però el desgovern de l'Església també havia anat bé a alguns religiosos, que s'havien agenciat pabordies i canongies. A falta de bàcul  la seva autoritat l''l'havien afermat a forra de revelacions estranyes i supersticions entre el poble baix. Fra Ribera, carregat d'erudició i de rigor tomista, detestava aquell pacte de la fam. (Bosch, Alfred. 1714. Ed. Columna, Barcelona, 2ª ed. 2004. ISBN: 84-664-0287-8. 812 pàgs. Pàg. 300.).

PACANA

El Pacaner (Carya illinoinensis) és un arbre de la mateixa família botànica que el noguer(Juglandaceae) originari del centre dels Estats Units. (Wiquipèdia)

1 m. [BOS] [AGF] Arbre semblant a la noguera, originari de l’Amèrica del Nord, de llavors comestibles, les pacanes (Carya illinoinensis). 

2 m. [IMF] [AGF] Fusta de pacaner. (IEC)

Mentre Harold imitava Lionel Barrymore, Peter es fixà que encara hi havia ametlles de pacana salades en el plat de la fruita seca.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 14.).

Com a mostra de benvinguda i d'hospitalitat, ha preparat un sopar de molts plats, on hi ha des de gaspatxo fins a un pastís de pacanes fet de casa, i s'ofèn, més ben dit s'emprenya, quan s'adona que tots els seus esforços han estat en va.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 176.].

PACTITUD

Quan en Della Royere va decidir que no en trauria cap profit, d'aquella pactitud seva contra el papa, no va. trigar gens ni mica a provar de reconciliar-s'hi.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 288].

PADELLÀS m.

|| 1. Test, tros d'atuell de terrissa trencat (Sopeira, Tremp, Ponts, Urgell, Ll., Segarra, Tortosa); cast. tiesto, cacharro. «Un padellàs de flors»: tros gros d'una olla, gerra, etc., emprat per a sembrar-hi plantes de jardí. Qui ha sembrat maigs o padellassos nascuts a l'ombra d'un celler, Serra Calend. folkl. 101.

|| 2. Gibrell menut, de fons pla i vores verticals, que serveix per a donar menjar a les gallines (Ll.); cast. comedero.

|| 3. fig. Atuell o objecte dolent, inservible (occ.); cast. cacharro, trasto.

    Fon.: paðeʎás (occ.).

    Etim.: derivat augm. de padella (V. paella).

Un per un, va agafant els padellassos i els busca un possible company. Com més en troba, menys possibilitats d'error queden damunt la taula. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 11.).

Els inspectors van començar a investigar a la manera dels lingüistes que proven de reconstituir una llengua antiga amb alguns padellassos. L'amo del Trianon, el bar de l'Avenue de la Libération on havien trobat un munt de casquets, va revelar que un home l'havia intrigat la setmana precedent. Preguntava molt, com si treballés per a algun diari. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 126.).

PÀFIA f. (argot modern)

Pesseta. Amb les noves lleis, percebreu almenys cinquanta mil pàfies, Espriu Lab. 90. 

Pàfies

Però jo era allà, què hi farem, cal fotre-se'n de si li agrada o no! Prou fantasies! En tenia almenys per cent pàfies si sabia manegar-m'ho i persistir! Altra volta calma i ciència, cago en Déu! Resistir els assalts d'observacions plenes de vi blanc que es creuen implacables per damunt del teu cap innocent, és aquesta la feina, no és gens còmoda. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 337.].

1. PAGA f.

|| 1. Acció i efecte de pagar; cosa que es dóna per pagar algú; cast. paga. Faz-uos ser saber que io no e micha de la paga que uós mi promessés, doc. segle XIII (Pujol Docs. 21). D'aquests CCC sòlidos pren cascun any per assignació del Senyor Rey... en paga de una quantitat que'l dit Senyor Rey li devia, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 151). Han falsa paga | si dona 'ls paga, Spill 8234. Y, en loch de pagar, | gran paga demanen les dones als vells, Proc. Olives 942. No volem, no,—responen—l'or i l'argent per paga, Alcover Poem. Bíbl. 72. Paga i senyal, o senyal i paga (Tortosa): penyora, diners o objecte que es deixa en garantia de compliment d'un tracte. S'ha empenyat en que prengués per paga i senyal vint duros, Oller Fig. pais. 210.

|| 2. fig. Remuneració; allò que es dóna en premi o càstig; cast. paga. Donchs puix de sos mals té ja semblant paga, Passi cobles 55. Aquesta és la paga que la tua vil persona mereix, Tirant, c. 318. Li'n donaua per paga hauer-li'n tolta la obediència, Boades Feyts 449.

    Loc.—a) Per paga: per afegitó, endemés (del que ja s'ha dit); cast. por otra parte, a mayor abundamiento. Per paga hi deu haver tres hores que es sol és post, Alcover Cont. 10. Pensant que ja eren les dues des capvespre, perque per paga era un dia calitjós y no podia calcular s'hora per es sol, A. Ruiz Pablo (Catalana, vi, 179).—b) Fer paga d'una cosa o amb una cosa: comptar-hi, refiar-se'n. E no'ns dons nostres béns, ab los quals dretament no pots fer paga, Scip. e An. 61.—c) ¿Quina paga n'és bona?: es diu quan s'ha experimentat una desgràcia per falta de precaució, per negligència (Men.).

    Refr.—a) «Bona paga hi hagi, que el treball no espanta»: vol dir que s'està disposat a treballar fort mentre se'n trobi la compensació suficient.—b) «No totes les pagues cauen per sant Joan; també en cauen per Nadal»: significa que no sempre el càstig o venjança ve aviat, sinó que arriba tard o d'hora.—c) «Qui serveix, paga mereix»: vol dir que cal retribuir dignament els treballs.—d) «Déu vos ho pag i el pare sant Francesc, que és paga de frare i no costa res»: es diu irònicament en limitar-se a donar les gràcies per un treball o servei que podria remunerar-se millor.

    Fon.: páɣə (or., bal.); páɣɛ (Ll.); páɣa (Cast., Val., Al.); páʝə (Palma, Manacor).

    Intens.: pagassa; pagueta; pagota.

    Etim.: derivat postverbal de pagar.

El cas Gray encara va estar més bé. Gray feia més d'un any que ha via desaparegut, i la seva dona ja es feia paga que era mort. Blue va seguir tots els conductes habituals i no en va treure res. [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 137.].

PAGO m.:

V. paó.

La meua escola hiver­nava en un espadat. Un caminoi abrupte, a través d'un bosc amatat, duia al parc de la Schappe on m'agradava espiar els pagos engabiats. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 27.).

PAIAMA

Pijama

-Vosaltres no la coneixíeu com jo, aquesta noia, i no us podeu fer càrrec amb el que jo pugui explicar-vos de com era, però, creieu-ho, era tot un número. I ja que parlem en confiança i aleshores se'ns acostà ran del rostre, a mi mateix un dia va fer-me tornar vermell: jo havia d'anar a buscar En Manyosa un migdia per anar a l'Atracció de Forasters, que teníem reunió a la una. Vet ací que truco i la minyona em fa entrar al despatx, ja veuràs, a mi em te nen de confiança, i quina fou la meva sorpresa en trobar-hi, no En Manyosa, sinó la seva dona, i figureu-vos-la en paiama...  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 81.).

1. PAIRE m.: 

V. pare.

2. PAIRE m., nàut. 

Una de les espècies de capa que poden fer-se, i que consisteix a bracejar les gàbies per barlovent de manera que prengui vent per la cara de proa, i arriar un poc les escotes majors; d'això se'n diu posar-se al paire o al pairo; cast. pairo. Estar al paire: estar una nau aturada amb les veles esteses, per la calma completa de la mar; cast. estar al pairo. Vas en lo coll tort; ¿què tens?—D'aguantar el paire, tota la borrasca; me fa mal lo clatell, Moreira Folkl. 142. a) fig., Estar aturat, sense poder obrar; quedar completament inactiu. (V. pairar, II).

Van disparar un tret ďavís, Van tirar a l’aigua un rai salvavides i el vaixell es va posar al paire.(Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. P. 153.).

Paire

El proppassat dilluns (31 de juliol) érem gairebé envol tats pel gel que tancava el vaixell per tots costats, i amb prou feines si ens deixava prou aigua per surar. La situació era una mica perillosa, especialment perquè ens embolcallava una boira ben espessa. En conseqüència, vam aguantar el paire tot esperant algun canvi en l'atmosfera i el temps. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 19.].

PAIXÍ

La paixí, com si fos un ocell caigut abans d'hora del niu, amb el mateix esment amb què ho haguera fer sa mare.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 313.).

PALAMALL m. 

Joc semblant al de mall; cast. palamallo. Palamall: haec tudicula, hic tudes, missilis globi clava, Lacavallería Gazoph. Lloch destinat al joch del palamall: Tudicularis globi majoris stadium, ibid.

En espera d'ordres, havien quedat amb en Lleonart, en Bac de Roda i el capità Penjadet per jugar una estona al palamall o al joc de pilota, en funció de si trobaven lloc a un o altre espai. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 202.).

PALICA f. (familiar)

Xerrameca, enraonamenta fàcil, abundosa (or., occ., bal.); cast. palique, retórica. ¿Que t'irrita que el teu home haja tingut salero y la seva palica llamativa?, Vilanova Obres, viii, 47. Al axeribiment físich hi ajuntava una palica de bon empordanès y la gràcia de saber triar, M. Roger (Catalana, i, 206). «No et fiïs d'aquesta noia, que té molta palica» (té bona llengua, sap enraonar molt bé i conquistar-se la gent).

    Var. form.: parlica (men.).

    Fon.: pəlíkə (or., bal.); palíkɛ (Ll.); pəɫɫíkə, pəɾlíkə (men.).

    Etim.: sembla deformació d'un derivat de parlar amb el sufix aragonès -ica (cf. la forma menorquina parlica), però és estrany que el castellà hagi adoptat la forma amb -ique. Segons G. de Diego Dicc., p. 406, palique és derivat de palo, però no explica la formació ni l'evolució semàntica.

Vivia en un cambrot a Cimiez, envoltat de revistes eròtiques americanes i d'una arma. "tour me dé­fendre..." es justificà. Amb una palica d'actor italià, un humor permanent, llegia amb una veu dolça les poesies de Pablo Neruda i de Fede­rico García Lorca.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 243.).

PALILÀLIA

Trastorn de la locució que consisteix en la repetició involuntària, una o més vegades, de la mateixa frase, del mateix mot. És pròpia de la demència senil amb signes de patologia extrapiramidal. (enllaç)

Palilàlia

Entre els tics vocals complexos hi ha el de repetir paraules o frases fora de context (palilàlia), el de dir paraulotes (coprolàlia) i la repetició de paraules dites pels altres (ecolàlia).

De vegades, les persones que en pateixen es fan mal amb els tics: queixalades als llavis i a la galta per dins. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 250.).

PALIMPSEST m. 

Pergamí o paper que ha estat utilitzat dues vegades, havent estat raspat el primer escrit per a escriure-hi de bell nou; cast. palimpsesto. El noi va créixer enmig de palimpsests i de mòmies reials, Espriu Lab. 153.

    Etim.: pres del llatí palimpsestus (< gr. παλίμφηστος), ‘pergamí o paper que s'esborra repetidament amb l'esponja per a tornar-hi a escriure’.

En un retorn just al material d'una calaixera que bé podria perfilar la biblioteca de Babel de Borges, en aquesta novel·la predomina la intertextualitat, amb citacions de diversos autors, impo­sant-se la idea de la literatura com a palimpsest.  (Sobre Climent, novel·la de Josep Mª Fonalleras)  ( Lluis Muntada, La perdurabilitat. Art. revista L'Avenç. núm. 389, abril 2013. P. 62.).

PALINÒDIA f.

Retractació; cast. palinodia. Cantar la palinòdia: retractar-se. No li donava la gana de cantar la palinòdia, Soldevila Moment 132.

    Etim.: pres del llatí palínodia (< gr. παλινῳδία), ‘poema en què hom es retracta del que ha dit en un altre poema’.

Aixafat! Avergonyit! Acorralat! Gairebé sucumbint sota el pes de les conxorxes... les més abjectes... Les perfídies... les més assassines!... Què feia ell en aquests casos?... Es retirava, Ferdinand.... Lliurava als xacals les graonades del Fòrum! Sí! A la solitud! A l'exili! Allà se n'anava a buscar el seu bàlsam! El valor renovellat!... Sí!... S'interrogava tot sol!... Sense ningú més!... No buscava pas els sufragis dels gossos rabiosos!... No! Ecs!... Ah! Quina palinòdia més esveradora!... I el pur Vergniaud? L'inefable? A l'hora del carnatge, quan els voltors s'apleguen damunt el carner? Quan en brolla la sentor desagradable?...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 357.].

Palinòdies

Ofesa, tornant-s'hi, em confià que a mi no m'hauria reconegut al carrer, de tant com l'edat m'havia ja arrugat, inflat, caricaturitzat. Ens dedicàvem a aquestes cortesies. Si la bandarra s'imaginava que em mortificava amb palinòdies semblants! Ni tan sols em vaig dignar a parar esment en aquelles impertinències covardes. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 239.].

PALLAGO, -AGA m. i f. 

Noi, xiquet (Ross.). Imprudens com tots los pallagos, Saisset Hist. y Com. 4. El pallago sense gorra ni berret, cara brut, Alm. Ross. Cat. 1923, p. 62.

    Fon.: pəʎáɣu (pir-or.).

Abans de la guerra, en Vidal, pel seu compte, ha via estudiat llatí. Ara mirava de desxifrar, encuriosit, les inscripcions del fòrum. Una pallaga pasturava les fedes, gràcil. El comandant aclucava els ulls, imaginant la vida dels romans en aquell desert. Com se la campaven? A quina hora s'aixecaven? (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 44.).

-Quan pensi en aqueixa pobra pallaga, tinc ganes de vomir. Si teniï al davant aqueixa grossa bestiassa d'en De Gaulle, li fariï crúixer els ossos, des musclariï aqueix podrit de merda. 

-Parla millor !-digué la tia—. Sem pas dins d'un cortal. 

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 120.).

No cal desesperar de la humanitat! En aquest món absurd, violent -on massa sovint sembla que Déu s'hagi eclipsat- poden sorgir l'amistat entre una pallaga i un assassí, la unió de les ànimes, l'amor entre una dona i un home, unes flors màgiques com la rosa del petit príncep.(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 20.).

Uns avets i bardisses el voltaven. A mà esquerra, hi havia 1'estadi que unia el nostre pati amb l'escola de les pallagues. Aquest annex era l'estranger per nosaltres, unterritori desconegut com Kamtxatka, sense interès. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 53.).

Aquella rectificació em va desvetllar records dolorosos. Quan era petit, col·leccionava zeros en ortografia. Cal dir que l'ortografia francesa presenta aberracions i paranys impensables per a un pallago. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 206.).

PALLANGA m. i f.: 

V. pellanga.

PELLANGA m. i f. 

|| 1. Persona alta i magra (Empordà, Barc., Maó); cast. perigallo, varal, gambalúa.

|| 2. Noi grandolàs, xicot ja gran (Barc.); cast. mozallón. En Carles... rebé l'ajuda de nou o deu més, ja tots pallangues, Pons Colla 29. 

|| 3. Dona bruta i malfeinera (Llofriu); cast. haragana.

    Fon.: pəʎáŋgə (or.).

I allavors sentia avorrició a la vista del pallanga que anava cap a la mort amb aquells andamis de còmic encarcarat. No: el reu no havia caigut en gràcia, el reu no havia sabut endur-se'n ni admiració ni pietat. Tírria, tan sols tírria i escarnots, era lo que inspirava al voltant seu. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 162).

PALLARANGA f.

Dona malfeinera (Llofriu); cast. haragana.

Em feia senyal que no piulés, que també escoltés les coses... Que contemplés aquell decorat... No li agradava que el destorbessin... Em devia trobar una mica groller. Arrufava el nas.

De dalt a baix, al voltant del pati, tots els rengles de finestres eren un teatre de titelles... les carotes que s'estaven a l'aguait... n'hi havia de pàl·lides, de calbes, de pallarangues... Que piulaven, rondinaven, xiulaven... I de cop s'hi afegeixen unes altres remors... Una regadora que bascula, que cau, que es va a estavellar a les grans lloses... El gerani que rellisca... que va a espetegar al mig de la barraca de la portera. Es fa a bocins.  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crèdit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 128].

PALLARD m.

Minyó o home alt i esvelt (Ripoll, Garrotxa, Empordà, Lluçanès); cast. mozallón, buen mozo.

Pallard: llin. existent a Barcelona.

    Fon.: pəʎáɾt, pəјáɾt (or.).

    Etim.: V. pillard. 

Pallard

Hi havia dues noies més i el propietari del local, un home gras i fastigós, d'uns cinquanta anys. Nikolas s'adonà de seguida que els clients es com portaven molt familiarment amb les cambreres. Les abraçaven per la cintura, les pessigaven, i un pallard que s'aixecà per anar-se'n abraçà una de les noies per l'esquena i, alhora, simulà mossegar-li l'espatlla. La cambrera li clavà una plantofada, però era evident que li plaïa l'atenció. El propietari esclafí el riure. Nikolas s'alegra que no hagués estat Xènia la que havia estat tractada d'aquella manera. S'hauria alçat per apunyalar el minyó. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 60-61.].

PALLARDÀS, -ASSA m. i f. 

Home o dona ben plantat; minyó o noia ja gran (Ripollès, Garrotxa, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic); cast. mozallón. El pallardàs, defallent y emborniat per la soleyada, caminava pesadament, Víctor Català (Catalana, vi, 6). Un paiardàs més alt que un abre de fragata, Ruyra Pinya, i, 135.

    Fon.: pəʎəɾðás, pəјəɾðás (or.).

    Intens.: pallardassot, -ota.

—Tu, Laia, arrastrada! Què hi fas ací tan arraulida? — Que et demana tracte el Tit? —féu la Farriola, una pallardassa desgarbada amb aire de garsa i que patia de mal de Sant Pau.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 48)

Vet aquí que una tarda ella tenia una de les seves audiències... S'acabava una mica de confitura... era pels volts de les quatre... la necessitava per berenar... era el règim que feia... al racó de la taula... Puc recordar el dia exacte, era un dijous... El dia fatal de l'impressor... Feia molta calor... L'audiència tocava a la fi... La senyora ja havia fet net de tot un estol de mansos, de pallardassos del concurs, i sense perdre l'aplom... Pidolaires, busca-raons, em patollaires...   [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 334.].

PALLERIDA f. 

|| 1. Pegellida (Palafrugell, St. Feliu de G.). 

|| 2. Insecte que ataca els vegetals i que té la forma d'una pegellida (St. Feliu de G., ap. Griera Tr.).

En Salvatore en va agafar una altra, d'un color taronja molt intens; hi va tirar unes gotes de llimona i quan la pallerida va contraure el cos va sepa­rar-la de la closca amb un ganivet, la va aguantar amb el dit gros damunt de la fulla d'acer i la va acostar als llavis de la Giovanna, que la va mastegar lentament, deixant que el gust fortíssim de mar se li desfés per tota la boca. Les pallerides solien agradar més als homes que a les do­nes, però en Vitantonio no coneixia ningú que les men­gés tan de gust com la Giovanna. (Rafel Nadal. La maledicció dels Palmisano. Ed. Columna, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-664-1987-1. 370 pàgs. Pàgs.  145-146.).

PALLET m.

|| 1. Estora petita de palla o d'espart que es posava al costat del llit o davant la porta (Empordà, Masnou); cast. esterilla.

|| 2. Sac de palla que les dones posen dins el rentador per resguardar-se els genolls i evitar que es facin mal (Cadaqués).

|| 3. Sac gran de lona dins el qual el mariner porta el matalasset, coixí, llençols i flassada, o sia, tot el que forma el seu llit a bord de l'embarcació (or., val., bal.); cast. petate.

|| 4. Conjunt de roba i objectes d'ús particular que una persona duu quan viatja; cast. equipaje, petate. Dos jochs de mangots y dos rebosillos, eran tot es seu pellet y sa seua riquesa, Roq. 26. Assegut demunt es terrat d'una diligència y recolsat cuantre es meu pellet, Maura Ayg. 32.

|| 5. nàut. a) Teixit de corda que serveix d'estora, per a guardar-hi estrais i altres cordes, veles, etc., i defensar-les contra els cops o fregadís (or., bal.); cast. pallete. Al peu d'un munt de cordes, veles i altre patifell en vaga, hi havia un pallet d'espart, Ruyra Pinya, ii, 84.—b) pl. Postetes de fusta forta, de 20 a 50 cm., que cobreixen el jaent i la soleta de proa per preservar-la del fregadís del cordatge (Val.).

|| 6. Pelusseta sota la barba, que solien portar els mariners antics (Barc.).

    Loc.—a) Arreglar es pallet: preparar les coses per a anar-se'n (Men.).—b) Agafar es pallet i ses eines i anar-se'n: abandonar un lloc, un ofici, un càrrec, etc., amb caràcter definitiu (Men.).

    Fon.: pəʎέt (or.); paʎét (val.); pəʎə́t (bal.).

    Etim.: derivat de palla, com el fr. paillet. 

 Pallets  

Escena de gran destrossa, per la qual els seus ovaris rebregats pressentien una revifalla. La cosa equivaldria a la violació d'un goril·la. El temps passava i és perillós fer esperar massa temps les corridas. Jo era la bèstia. La tripulació sencera ho exigia, fremint fins als pallets. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 134.].

1. PALLOLA o PAIOLA f. 

|| 1. Capell de palla d'ales amples; cast. pamela. Un noy... ab una cabellera que s'el menjava de viu en viu y una gran payola a mig cap, Oller Pil. Pr. 8. Amb aquella pallola de xipixapa, Ruyra Pinya, i, 131. 

|| 2. Xarampió (val., eiv.); cast. sarampión. 

|| 3. Beneitot, tonto (val.).

    Fon.: pəјɔ́lə (or., eiv.); paʎɔ̞́la (val.).

    Etim.: derivat de palla.

2. PALLOLA f. 

Quantitat d'or o d'argent afinada que resulta de l'assaig, amb la qual s'esbrina de quina llei és; cast. pallón (Salvat Dicc.).

Mentrestant, part dedins de la casa, se sent un cant familiar i encoratjador: "Era el vídeo de Raimon, en tinc dos, perquè el primer el vaig gravar a mit­ges", comenta, quan torna, ja vestit de Fuster. Endiumenjat i paradoctor, però Fuster. L'americana, seriada i italiana, amb trenat de ratlles, com si fos de rei­xeta, oculta els elàstics subjectadors dels pantalons de tergal d'un blau desmarxat. La camisa, del mateix to opac general, una aleta de coll enlaire, l'altra, semada. Posat el coll de camisa al seu lloc, conti­nua descorbatat. Ensabatat? D'allò més. "Agarraràs la pallola", pronostica Josep, impressor, escriptor i amic.(Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 30.).

–Millicent Henning, cuita, digues-me si has vist el meu noi, –Miss Pynsent adreçava aquestes paraules a una mena que seia al graó del portal de la casa del costat, tot bressolant una nina llardosa i amb l'extraordinària exuberància de la seva cabellera castany fosc coronada amb una pallola esquinçada. - La nena, que amanyagava la nina a la seva falda, mirà cap amunt i després d'una mirada d'una inexpressió manifestament exagerada, respongué:

–No, Miss Pynsent; no el veig mai. - –Si sempre estàs fent el ximple amb ell, trapella! –digué la cosidora amb brusquedat–, Potser és al tombant de la cantonada jugant a baletes o... o a algun joc de saltar? –continuà Miss Pyn- sent tractant de ser suggestiva. - [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 26.].

PALLÚS m.

|| 1. Rebuig de la palla llarga (or., mall., occ.); cast. pajaza. No el troben en bressol de pedreria | sinó sobre el pallús d'una establia, Verdaguer Bethlem 16. En blanca barraqueta, de sech pallús cuberta, Llorente Versos, i, 57. Jo, guardador d'ovelles, | que he dormit amb el cap sobre el pallús, Alcover Poem. Bíbl. 68.

|| 2. Conjunt de fragments de clovella i aresta dels cereals, producte de la batuda (Vallès, Ll., Urgell, Gandesa, Tortosa, País Valencià, Mall.); cast. cascabillo, tamo. Quan tremola | greument l'era, del batre percudida, | i el pallús frèvol vola al vent qui s'alça, Riber Geòrg. 67. Planant sobre els clapers i el pallús de les eres, Colom Juven. 137.

|| 3. Borra que es congria sota el llit en mancar-hi la neteja (Val.); cast. tamo.

|| 4. Conjunt de fragments de bajoques de faves o d'altre llegum (Mall.).

|| 5. Recipient semblant a una gerra, però fet de palla teixida, que serveix per a tenir-hi grans (Sopeira).

|| 6. adj. (f. PALLUSSA) fig. Beneitot, curt d'enteniment (Empordà); cast. badulaque, tontón. No he vist en ma vida un animal més pallús, Vilanova Obres, vii, 116. Encara'l pellús clapa la roja barretina, Jocs Fl. 1898, 235.

Pallús: llin. existent a Barcelona.

    Fon.: pəʎús, pəјús (or.); paʎús (occ., val.); pəјús (mall.).; pəús (men.).

    Etim.: derivat pejor. de palla. 

Pallús

A fora tota la vil·la ressonava ara de crides, xiscles i d'un soroll difús de passes que revelava un vaivé dels guàrdies que no aconseguien trobar-lo. Va baixar a la planta baixa, va travessar els estables embrutant-se de pallús i per fi va sortir a l'aire lliure. Un dels bàrbars el va veure immediatament. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 156.].

1. PALMAR m.

|| 1. Paret prima, mitjanada (Puigcerdà, Cercs, St. Llor. de Mo.); cast. medianera, tabique. Palmar paret: Paries medius, Torra Dicc.

|| 2. Post o pedrís prim que va unit horitzontalment a una paret o armari o a la boca de la campana de la xemeneia, i serveix per a posar-hi atuells de cuina o altres objectes (Bonansa, Pont de S., Vall d'Àneu, Sort, Pobla de S., Tremp, Balaguer); cast. anaquel, vasar.

|| 3. Estenedor de vímets, canyes, etc., per a posar-hi fruita a assecar (Cardós); cast. cañizo.

    Fon.: paɫmá (occ.); pomá (Balaguer, Àger, Montgai).

    Sinòn.:— || 1, embà, antosta, barandat;— || 2, lleixa, antosta, pinte, escudeller.

2. PALMAR m.

Lloc on creixen moltes palmeres (val.); cast. palmar, palmeral.

El Palmar: topon., illa amb un llogaret en l'Albufera de València.

    Fon.: paɫmáɾ (val.).

3. PALMAR adj.

Pertanyent o relatiu a la palma de la mà; cast. palmar. Palmar cosa de palm: palmaris, Nebrija Dict.

    Etim.: pres del llatí palmare, mat. sign.

4. PALMAR v. tr.

Aplicar la mà estesa; cast. palmar. Dexava's tocar e palmar, a mostrar que havia verdader cos, Quar. 1413, p. 327.

    Etim.: del llatí palmare, mat. sign.

Palmar

-Li farà coïssor, tindrà un regust amarg, senyor.

-Com ho sap? No ho ha provat pas. Quina filla més seriosa i solemne! En sap tant del tema, com aquest camafeu -en va agafar un del palmar de la xemeneia-. No té cap dret a sermonejar-me, vostè és una neòfita, no ha passat del llindar de la vida i no en sap absoluta ment res, dels seus misteris. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 153.].

1. PALOMEJAR m. 

Paramitjal; peça de fusta que va per dins el buc de la barca, de popa a proa i damunt la quilla, per resguardar aquesta (Val.).

    Etim.: de paramitjal, amb contaminació de paloma.

2. PALOMEJAR v. 

Caçar coloms salvatges amb filats; cast. palomear (Bulbena Dicc.). V. palomar,art. 2.

En acabat d'esmorzar ja ho tenien tot palomejat. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 55.).

PALPÍS m. 

|| 1. Part carnosa i molsuda d'un membre; cast. molledo. a) Palpís del dit: la part rodonenca de la part del dit oposada a l'ungla (Mall., Men.); cast. yema, pulpejo. 

|| 2. Tros de carn sense os (or., occ.); cast. pulpa, tajada. Sort que son ofici... era bastant descansadet, que si no, prou minvaria els palpissos, Pons Auca, 110.Rodacamins endarrerit, | carn de forca i palpís d'escorrialla, Sagarra Comte 150. 

|| 3. Moltó destinat a esser venut com a carn (Vallcebre, ap. Amades Past. 180).

    Var. form. i sinòn.: polpís.

    Fon.: pəɫpís, pəwpís (or.); paɫpís, pawpís (occ.); pəwpís, popís (mall.); pupís (mall., men.).

    Etim.: del llatí *pŭlpīcĕu, derivat de pŭlpa, ‘polpa’. La forma palpís indica influència analògica de palpar.

Profundament absorta en la meva feina, deixava fluir aquestes idees de manera involuntària mentre acariciava amb els palpissos dels dits un dels cantells aspres del pergamí que tenia davant meu. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. :. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 11.]

Em deia després en Marcel que la Filo no sap fer res, que no té veu per cantar, que no balla, que només surt a Huir els palpis­sos. Que d'això en sap molt, que té les 

cuixes molt comer­cials, que és l'amiga d'en Brutom i que ell, per damunt de tot i de tots, la imposa. (Noel Clarasó. L'altra ciutat. Club Editor, Barcelona 1ª ed. 

1968. 228 pgs. Pg. 71.).

...amb aquelles manasses enormes i botides de carn a tocar de la papada, semblava que es protegís els pits, i tot ella tremolava perquè la carn se li bellugava

pels gestos i els escarafalls, els plecs dels palpissos i la panxa, les galtes caigudes i tremoloses. (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 

1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 90.).

Va engolir tres o quatre grapats de boletes sense pensar en res, excepte quantes se’n podia ficar a la boca cada vegada. No eren ni les onze del matí i estava menjant boletes de formatge. Com que havia d’escriure menjava boletes de formatge. Però no acabava de posar-s’hi, a escriure, perquè, cada cop que agafava boletes, els palpissos se li quedaven plens de partícules salades i els havia de llepar per poder posar-los damunt les tecles. I un cop els havia llepat ja tenia ganes d’agafar més boletes. (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàgs. 136.).

Es va acabar l’ampolla de vermut. Va llepar els glaçons. Va enllestir la bossa de patates i la de boletes, però es va obligar a deixar-ne mitja de nachos. I amb el palpís del dit índex va anar recollint la sal que quedava als bols. (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàgs. 137.).

PALTA f. 

Fruit de l'arbre exòtic Persea gratissima; cast. palta, aguacate.

Arribà el primer plat: plata farcida de llagosta. La llagosta era bona però tenia massa fragments diminuts de les membranes, que se li ficaven entremig de les dents. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 187.).

PALTÓ m. 

|| 1. Varietat de levita d'abric, més llarga que la levita ordinària; cast. paletó, sobretodo. Dos senyors que duien paltó i botines amb bigoteres, Víct. Cat., Ombr. 45. 

|| 2. Jaqueta curta i folgada que portaven les gitanes (Empordà). «Les noies dels gitanos | totes porten paltó, | porten la clenxa torta | i rellotge de llautó» (cançó pop. Llofriu). 

|| 3. Jaqueta curta que porten les dones, molt semblant al gec dels homes (Pinós); cast. sayo. 

|| 4. Vestit blanc que tapa la faixa dels bolquers (Vic, ap. BDC, xvii, 89).

    Var. form.: paletó (Bosch Rec. 340); paltot (Bosch Rec. 280).

    Etim.: del fr. paletot, mat. sign.

Camanú i embolcallat el cos amb un paltó esfilagarsat que temps enrera van donar-li, esperà, consumit per un neguit quietós.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 34.).

1. PALUSTRE adj.

Pertanyent o relatiu als pantans o aiguamolls; cast. palustre.

    Fon.: pəlústɾə (Barc., Palma); palústɾe (Val.).

    Etim.: pres del llatí palustre, mat. sign.

2. PALUSTRE m.

|| 1. Paleta triangular amb què els mestres de cases apliquen el morter o mescla a la paret (Tortosa i País Valencià); cast. paleta. Com la paret podrida, vella y trista, | que'ns sembla tal, de vista com de lista, | quant, reparant, n'és passat lo palustre, Somni J. Joan 1797. Lo palustre: haec trulla, Pou Thes. Puer. 8.

|| 2. Pala petita que serveix per a arrancar cards o altres herbes i per a sembrar patates (Horta de Val., Xàtiva, Gandia, Benidorm).

    Fon.: palústɾe (Tortosa, País Valencià).

    Intens.: palustret; palustrot.

    Etim.: derivat de pala.

Palustres

Després de travessar un terreny pantanós poblat de salzes, de joncs i d'uns arbres palustres de forma exòtica i estrafolària, vaig arribar al marge d'una clariana ondulada i arenosa que feia aproximadament una milla de llarg, amb quatre pins escadussers i atapeït d'uns arbres recargolats, semblants als roures en les dimensions però amb un fullatge pàl·lid com el dels salzes. A l'altre extrem d'aquesta clariana hi havia un dels turons, amb dos cims pintorescos i escarpats que resplendien vivament sota el sol. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 127.].

PAMPANA m. 

|| 1. Personatge al qual s'atribueix humorísticament una alta autoritat o categoria imaginària; cast. archipámpano. 

|| 2. Ximple, beneit, poca-solta (Barc.); cast. tonto, bobo.

Fins que, amb la mateixa contundència amb què abans calia defensar el dret a adoptar un nen sense que et mirin malament, hi hagi algú que expliqui als pampanes el dret que no et mirin malament per parir-lo.  (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 173).

PAMPER, -ERA m. i f. i adj. 

Propi o habitant de les pampes o estepes sudamericanes; cast. pampero.

...com un cadell, amb una llei de submissió esquerpa i concentrada, de poltre salvatgí, domat per la mà destra del pamper... Més, fora de son pare, ningú més havia pogut doblegar-li el geni. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 76.).

1. PÀMPOL m. 

|| 1. Fulla de cep o de figuera; cast. pámpana, pámpano. Estant en uns palaus grans e molt richs, emperamentats de pàmpols ab gran còpia de rayms, Curial,iii, 83. Los ceps molt vells, | pàmpols vermells, Spill 13416. Portava en lo cap la garlanda de pàmpols, Alegre Transf. 53. Tant se val arreplegar fulles de cep o pàmpols de figuera, Pons Auca 284. La causa de la nostra alarma no era més que una fulla de pàmpol, Ruyra Parada 27. 

|| 2. Planxa de llautó o d'altre metall, que es posa subjecta a la canya d'una llumenera i s'interposa entre la flama del llum i la vista del qui l'empra, per evitar que la claror l'enlluerni o li danyi els ulls; cast. pantalla, volante. 

|| 3. Planxa metàl·lica lluenta que serveix de reflector del llum usat en la pesca de la tonyina i en altres usos; cast. pantalla. 

|| 4. Campana, globus, con truncat o altra peça de figura adequada per a aplicar-se a un llum i concentrar-ne la claror envers un punt, impedir que danyi la vista o que oscil·li pel corrent d'aire, etc. (or., occ.); cast. pantalla, tulipa (si és cònic), globo (si és esfèric).Llavors, quan la darrera ha passat ja la porta, | la fina llum del pàmpol es torna un poc somorta, Carner Ofrena 162. 

|| 5. Pavelló de l'orella; cast. pabellón. Va callar, enrotllà una mà entorn del pàmpol de l'orella, Ruyra Pinya, ii, 94. Amb l'ànima abocada al pàmpol de les orelles,Ruyra Parada 16. 

|| 6. Peça ampla de ferro que va col·locada damunt la rella de l'arada forcada (Manresa); cast. pala. 

|| 7. Cada una de les peces amples de cuiro que van sota els vencillons del collar de carro per evitar que el coixí es malmeti pel fregadís dels vencillons (or., occ.).

    Loc.—a) Orelles de pàmpol: orelles molt amples i divergents del crani.—b) Mans de pàmpol: mans balbes, que deixen caure fàcilment les coses que sostenen; adj.,persona que deixa caure sovint allò que aguanta amb les mans (Men.).—c) Aixarop de pàmpol: el vi (es diu humorísticament).—d) No deixar ni pàmpol ni borró: no deixar res; endur-se-n'ho tot (Pòrtol).

    Refr.

—«Per sant Josep, el pàmpol al cep».

    Fon.: pámpuɫ (pir-or., or., men., eiv.); pámpoɫ (occ., val. mall.); pámpul (alg.).

    Var. form.: pampa, pampo.

    Etim.: del llatí pampĭnu, mat. sign., probablement mitjançant una forma de llatí vg.*pampŭlu produïda per canvi de sufix (Fouché Phon. 82).

2. PÀMPOL m. 

|| 1. Peix de la família dels escòmbrids, de l'espècie Centrolophus pompilus, de cos llarguer i blavós, de 30 a 60 cm. de llarg (or., val., bal.); cast. romero. La liura de pampol un sou VIII diners, doc. a. 1361 (Hist. Pollensa, I, apènd. xxix). Pampols se venen sens pes, doc. a. 1518 (BSAL, xxii, 252). Es temps de ses llampugues y pàmpols, Maura Aygof. 16. 

|| 2. Peix de la família dels pèrcids, de l'espècie Polyprion cernium, de cos oblong molt deprimit i cobert d'escates molt petites, que arriba a tenir dos metres de llargària (val.); també en diuen pàmpol rascàs; cast. cherna. 

|| 3. Peix de la família dels escòmbrids, de l'espècie Naucrates ductor, de cos llarguer, poc comprimit, amb faixes transversals blavoses fosques alternades amb altres de color argentat (val., bal.); cast. piloto. 

|| 4. Pàmpol pudent: peix de l'espècie Centrolophus microchirus (Tarr.).

    Fon.: pámpuɫ (or., men., eiv.); pámpoɫ (val., mall.). 

Pàmpol de la figuera (enllaç)

El vell estable no té sostre ni un terra com cal, però com a mínim és espaiós, i com a mínim té electricitat. A les parets hi ha llums amb pàmpols i quadres... (J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 138.).

La senyora Maria del Roser Golorons et va fer una gran impressió. També ella semblava una intrusa, com tu, però a l'inrevés. Era una senyora que hauria pogut disfressar-se de minyona sense cridar l'atenció, la tan planera, franca i simpàtica corn era. Us va rebre ella mateixa al peu de la gran escala de marbre. «Vagin amb compte amb el pàmpol», us va dir, assenyalant una de les motllures de la balustrada, massa recarregada pel teu gust. Vas agafar-te les faldilles, ni poc ni massa, per no ensopegar ni ensenyar el turmell, i vas tirar escales amunt, rere l'amfitriona. .(Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 265.).

Els components del jurat fan figura d'estar satisfets amb allò que conta el doctorand, i la doctora Badia pren no­tes. Nosaltres, parem l'orella. Ventura s'engipona un pàmpol amb la mà dreta.(Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 32.).

...son pare era un home violent, s'havia eixugat una llàgrima amb un mocadoret blau pàl·lid de seda, això sí que ho recorda clarament; era en aquella cafeteria Canadà on es refu­giaven les vegades que ell anava a buscar-la a la biblioteca vella de la Universitat, amb llums groguencs de pàmpol a les taules, un vi­gilant amb bata blava i prestatges com armaris amb portes de vidre, després eixien pel carrer de la Nau, i només travessant la plaça del Patriarca trobaven aixopluc en aquesta cafeteria llavors nova i moderna, un ambient elegant i reservat,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 218.).

Tenim tractes amb flors, pàmpols i fruits. No / parlen sols la llengua de l'anyada. Puja del fosc / una evidència virolada (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 434.).

Feien el senyal d'una gran dansa olímpica sàtirs peluts, nimfes coronades de toses, Pan i Silvà, tot fent sonar flautes de canya; Bacus, a cavall d'una bóta, la cara embotornada d'embriac pintada de color ocre i roig, coronat de pàmpols, recomanava el suc de raïm; Mart, amb cuirassa de llautó, anava al costat de Minerva, que duia a la mà la testa de la Medusa; li feia conversa el déu Terme.  (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 196.).

La biblioteca només estava il·luminada per un llum de petroli al damunt de la taula i la seva llum, tancada pel pàmpol, es projectava tota cap avall, en una llarga taca sobre la taula verda i en un feix de llum que fugia cap al paviment. S'estimava a gust enmig de l'austeritat d'aquella cambra, entre els armaris negres i senzills i aquella serietat dels llibres que ensenyaven els lloms amples amb caràcters d'or. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 175.].

Pàmpols

Les finestres són de vidre emplomat. La impressionant porta principal és de roure, i la delicada entalladura del voltant és obra de Horton Graff, el més reputat dels escultors de Bloomington, que posteriorment esdevindria soci de la firma Lapiscan, junta ment amb Hector MacIwraith i Cuyler Goodwill. (Graff havia fet aquella obra quan encara era jove, i aquell entrellaçament de pàmpols, sarments i raïms està considerat un bell exemple d'Art Nouveau.) [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 101.].

Pàmpols

I tot plegat només era un saló molt bonic amb un recambró; a tots dos hi havia catifes unes blanques, en què hi havia estampades unes garlandes de flors molt llampants, als sostres, blancs immaculats, hi havia unes motllures que figuraven gotims de raïm i pàmpols que contrastaven vivament amb els luxosos sofàs i les otomanes de color carmesí que havia sota; en canvi, sobre el marbre blanc del palmar de la xemeneia hi brillaven cristalls de Bohèmia, d'un roig encès i, entre les fi mestres, hi havia uns grans miralls que reflectien aquella mescla de meu i foc. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 116-117.].

Pàmpols

Per exemple, no permetia que piquessin els grans de raïm, tot deixant-los desfigurats, i hauria estat feliç si li haguessin demanat el raïm a ell, en primer lloc perquè així no hauria sospitat de qualsevol lladre o de qualsevol estrany, en veure'l tallat, i en segon lloc perquè sabia, en aquella selva de pàmpols, on eren els ceps del moscatell, o d'un altre raïm que no fos per al vi. Els fills ho acceptaven tot, perquè el vell era allà des de feia tant de temps abans que ells, i perquè havien estat educats a sentir-se pobres. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 64.].

PANADÍS m. 

Inflamació aguda del teixit cel·lular dels dits; cast. panadizo.

    Fon.: pənəðís (or., bal.); panaðís (occ., val.); pənəlís (Palma); pəɾəðís (or., men. vulgar).

    Sinòn.: arístol, espitlla, naixedura, rastella.

    Etim.: del llatí panarīcium, mat. sign.

Panadís (enllaç)

De fet, la mare tenia el vici, des de petita, d'arrencar-se els repelons: ja havia tingut un panadís, i tot seguit se li va pelar el dit, una vegada, a l'internat. [Natalia Ginzburg. Lèxic familiar. (Lessico famigliare, trad. E. Rodríguez). Ed. Âtic dels Llibres, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788416222254. 264 pp. P. 44.].

Panadís

Ja podia jo enginyar-me per tractar-la amb miraments, a fer-me notar el menys possible, a trobar-ho tot bé (quan en realitat en el seu ofici no havia fet res més que disbarats abominables), que la meva arribada, la meva paraula li feien horror d'entrada. Res a fer-hi. Una llevadora vigilada és amable com un panadís. Ja no saps on ficar-la perquè et faci el mínim de mal possible. Les famílies sobreeixien de la cuina fins als primers esglaons a través del pis, barrejant-se amb els altres parents de l'edifici. I si n'hi havia, de parents! [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 336.].

PANCARITAT m. 

|| 1. Repartiment de pa que les cases riques feien als pobres del poble que hi compareixien, el dissabte de Pasqua (Porreres); repartiment de pa a les famílies pobres, fet pels antics jurats de Mallorca cada any el diumenge de l'Àngel (Penya Mos. i, 210). La benedicció del tal pa solia fer-se a l'esglesieta del Temple (Ciutat de Mallorca); la feia la comunitat parroquial de Santa Eulàlia anant-hi en processó i davant davant les comunitats de les altres parròquies. 

|| 2. Berenada que es fa fora de la vila el dia de la segona festa de Pasqua (Men.) o algun altre dia pròxim a aquella festa (Mall.). «Està molt estesa i arrelada dins Mallorca sa costum d'anar aquesta setmana a fer una bauxa, a fora-vila, dalt un turó, a qualque casa de camp, a sa vorera de mar: se n'hi duen panades i robiols i altres bobons i allà s'ho enfloquen, rient i folgant; i això se diu es pan-caritat» (Alcover Cont. 249). «Ets antics Jurats de Mallorca... repartien un pa a totes ses famílies pobres, i aquella bona gent a's capvespre el s'anaven a menjar per devora Sa Riera; i an aqueixa modesta bauxa li deien pan-caritat perque se menjaven aquell pa que per caritat havien rebut, i aqueix nom després se va estendre a totes ses bauxes que es feien sa setmana de Pasco a fora-porta i per fora-vila» (Alcover Cont. 250). Dia d'es Pancaritat: el dia immediat després de Pasqua (Ciutadella). 

|| 3. Vega, forada en general (Mall.); cast. gira. «Avui ses nines de s'escola són a fer un pancaritat». Gastar amb vegues y pancaritats, Roq. 32.

    Fon.: paŋkəɾitát (mall., men.).

    Etim.: del llatí pane caritatis, ‘pa de caritat’.

Tot el puig on s'alça es un pinar frondós freqüentat per es­portistes, passejants i famílies, en el qual el segon diumenge de Pasqua, Dia de l'Àngel Custodi, se celebra un pancaritat (berenada) popular.(Marga Font. Art. Castell de Bellver. Guardià de Palma. Revista Sàpiens núm. 206, maig 2019. Pg. 76.).

PANEROLA f. 

|| 1. Crustaci terrestre del gènere Armadillidium, de color gris, cos semicilíndric, que s'enrotlla fàcilment sobretot quan el toquen o quan se sent en perill (Ll., Urgell, Segarra); cast. cochinilla de humedad. Cuchs redons axí com mitja fava e són appellades paneroles, Cauliach Coll., ll. ii, d. 2a, c. 2. 

|| 2. Insecte de l'espècie Blatta orientalis (Val., Al., Alcoi, Elx); cast. corredera, cucaracha.

    Fon.: paneɾɔ́lɛ (Ll., Urgell, Alcoi); paneɾɔ̞́la (Val.); paneɾɔ́lɔ (Al.).

    Var. form.: panderola.

    Sinòn.:— || 1, trugeta, aranya del Bon Jesús, somereta;— || 2, panderola, panera, curiana, cuca molla, cuca patxa.

Guerra a les rates i les paneroles. Passejar pel barri mariner del Serrallo o gaudir d'una terrassa a al part alta de Tarragona va perdre, l'estiu passat, tot el seu encant, per la plaga de paneroles i rates que afectava la ciutat, just en l'època de l'any amb més turisme i amb més tarragonins al carrer. (Carina Filella, art. Revista Presència, 12-18/04/2013, p. 14.).

PANEROT m. 

|| 1. Paner o panera de grans dimensions; cast. canastón, cestón. 

|| 2. Caminadors (Cast., ap. ALC, carta 433). 

|| 3. Anques grosses (bal.); cast. trasero. 

|| 4. Tupada forta; derrota en el joc (mall.); cast. tunda, paliza. 

|| 5. Home totxo (Ribera del Flamisell).

-Però no ho féu com ho vol intentar el teu cone­gut -digué el Cònsol molt seriós- ni manllevant les ales a les àguiles com ho feren alguns antics, Sinó gràcies a un panerot junyit mitjançant unes corrioles a vint-i-cinc oques nostrades que es repartien el seu pes i en ser tantes gairebé ni el notaven i podien volar falagueres.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 76.).

PANESCALM o PENESCALM (i ses var. panescal i panescam). ant.

Barca de panescalm: barca ràpida, de molts de rems, que solia estar al servei d'una nau o altre vaixell gran, per a transportar passatgers o càrrega d'aquest a terra o a una altra embarcació. Quan uiren la nostra senyera conegren que la galea era nostra, e lexaren-se caer en la barcha de penescalm e uengueren sempre a nós, Jaume I, Cròn. 111. La mès en una bella barca de panesçal de la nau, que hom li tench empaliada, Muntaner Cròn., c. 95. Anant a la vela aquests carregaren la barcha de perascal [sic] de pedres del trabuch, doc. a. 1343 (BSAL, ii, 261). E Nós fem metre partida dels servents nostres almugàvers, car tots no y podien caber, en les galeres e en barques de panescal de les naus, Pere IV, Cròn. 137. Bona barcha de panescalm armada de rems a doble, doc. a. 1394 (Misc. Fabra 164). Quatre barques de panescam ab què 'ns en devallen riu avall, doc. a. 1393 (Est. Univ. xiv, 358). Metre la barca de panescam en mar, Decam., jorn. ii, nov. 7.

    Etim.: del genovès barca de parascalmo, mat. sign., que prové del gr. πολύσκαλμος ‘de molts de rems’ (cf. Vidos Storia 528-530). La relació de panescalm amb panàtica o amb pa, suposada per Bofarull en la seva edició de la Crònica de Pere IV, fou causa que el diccionari Bulbena traduís panescal per «qui transporte du pain», interpretació equivocada, com també ho és la relació amb panès suposada pel mateix Bofarull (pàg. 131 i 137 de la seva edició de la Crònica citada).

Aleshores, no trobant altre remei per a llur salvament, tenint cadascú esment només de si mateix, gitaren al mar un panescalm, i decidint que era més fiable la barca que la nau esta vellada, els patrons hi baixaren; després dels quals, adés l'un, adés l'altre, tots els homes que hi havia a la nau, malgrat que els primers que havien davallat al panescalm els ho impedien amb coltells a la mà, hi pujaren, i cuidant fugir de la mort, la troba ren, car, en no poder governar tants com eren el panescalm per l'adversitat del temps, s'enfonsà i tots moriren.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 148.]. 

PANFONTETA f. 

|| 1. Menja composta de crosta de pa remullada d'aigua i mullada dins una mescla d'oli, sal i vinagre (Mall.). Sas panfontetas s'han abolit molt, y encara se van abolint més, Ignor. 77. 

|| 2. De panfonteta: de per riure, de molt poca categoria (Mall.); cast. de mentirijillas. Misser de panfonteta!, Maura Aygof. 176. A Menorca es diu de pampunteta.

    Fon.: paɱfontə́tə (mall.); pampuntə́tə (men.).

    Etim.: aglutinació de pa en fonteta.

L'estiu de 197... vaig esser maoista. Però no un maoista de veres, com el meu oncle i els seus amics, aquells estudiants barbuts de casa bona, abillats amb texans clars i niquis de colors, que el dematins nedaven a la piscina i els horabaixes jugaven a tenis o congriaven la revolució; no, jo vaig esser un maoista de calçons curts i EGB, un maoista que encara col·leccionava madelmans i no havia sortit mai de l'Illa: un maoista de panfonteta, vaja. (Emili Manzano. L'estiu vermell. Art. L'Avenç, 388, març 2013, p. 10.).

PANNA f.

|| 1. Paella, recipient per a fregir (pir-or.); cast. sartén. Cercats en torn de les bullentes pannes, Febrer Inf. xxi, 124. De segí en panna cremat, Gaudal Visio 321. La panna sempre vol | mascarar lo perol, Saisset Poc de tot, 11. Panna castanyera: paella amb foradins que serveix per a torrar castanyes (Perpinyà). Negre com una panna: molt negre (Ross.). Gormand com una panna: molt gormand (Ross.).

|| 2. ant. Patena del calze; cast. patena. Un calze d'argent... ab sa panna tota blanqua, Altre calze... ab sa panna daurada, doc. segle XV (arx. de Montblanc).

|| 3. Fragment pla, ample i gruixut; cast. témpano. Sortien | de Calpe els esgardissos i arrels a l'ample espai, | en daus cairuts i pannes que sa buidor omplien, Atlàntida viii. Ara, la panna de pega, com un assabetge gegant, llu com un mirall, Girbal Oratjol 46. Panna de gel, de carn, de xulla. Panna de suro: peça quadrangular de suro que s'arranca de l'arbre en pelar-lo. Grans estibes de suro pelat formant amples i alts muradals de pannes superposades, Ruyra Flames 22.

|| 4. Suro pla que va lligat amb una corda al cap del sardinal i d'altres arts de pesca (Costa de Llevant, Barc., Cast., Val., Benidorm).

|| 5. nàut. Cadascuna de les posts que formen el pla d'una embarcació o vaixell; cast. pana, paneta.

|| 6. Pa de terra compacta, amb les herbes que conté, arrancat amb l'arada, l'aixada, etc. (Empordà, Men.); cast. tepe.

|| 7. Crosta de brutícia, d'una ferida, etc. (Lluçanès); cast. costra.

|| 8. Pandero, instrument musical (Banyoles). «Maria-Anna, toca la panna».

    Fon.: pánnə (pir-or., or., men.); pánna (Cast., Val., Benidorm, Al.).

    Etim.: del llatí patĭna, ‘cassola’ (cf. AIL Cuyo, iii, 130, 208).

2. PANNA f.

Pana, classe de vellut (Cast., Val., Al.); cast. pana. El jopetí de panna damunt de la samarra, Guinot Capolls 37. (V. pana).

Pannes

T'escric unes poques ratlles a corre-cuita, per dir-te que estic bé, i que el meu viatge va endavant. Aquesta carta arribarà a Anglaterra per mitjà d'un comerciant que ara torna a casa seva, des d'Arkhangel'sk; és més afortunat que no pas jo, que potser no veuré el meu país per molts anys. Tanmateix, estic ben animat: els meus homes són valerosos i, segons sembla, ferms i resoluts; no semblen desanimar-los ni les pannes de glaç que contínuament passen pel nostre costat, anunciant-nos els perills de la regió cap a la qual avancem. Ja hem arribat a una latitud molt alta; estem, però, en ple estiu i, encara que no fa tanta calor com a Anglaterra, els vents del sud que ens empenyen ràpidament cap aquelles costes on tan ardentment desitjo arribar, són d'una tebiesa vivificant que no m'esperava pas. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 18.].

PANÒPLIA f.: cast. panoplia.

|| 1. Armadura completa. Espècie d'escut sobre el qual es disposen ordenadament armes diverses. Davant la lluna de Venècia en forma de panòplia, Pons Com an. 151.

|| 2. Part de l'arqueologia que tracta de les armes antigues i de llur significació.

    Fon.: pənɔ́pliə (Barc., Palma); panɔ́plia (Val.).

    Etim.: pres del gr. πανοπλία, mat. sign. || 1.

Vaig re­córrer, extàtic, totes les seccions. Ni al supermercat l'Escale de Perpinyá amb els seus personatges de Walt Disney que penjaven del sostre, havia vist tantes ampolles de coca-cola, tantes capses de Savane Bros­sard, tantes llaunes de xarop Teisseire, tantes joguines, tantes aven­tures de Tintín, tants soldats de plom, tants castells, tantes panòplies aplegades al mateix lloc. Si el padrí Jean hagués estat aquí, m'hauria regalar quasibé tot el que li hauria demanat.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 150.).

Així, quedar-se sol a casa seva, sense la seva presència, li apareixia ara com l'ideal d'aquelles hores Tot allò que voltava el general li era simpàtic, el subjugava: els draps, els joiells de les vitrines, els amulets, les panòplies, els armaris de vidre amb les enormes vestimentes centenàries, la disposició de les cambres, i les comoditats innúmeres, l'arravataven. L'ambient mateix que s'hi respirava, totes aquelles minúcies, li afalagaven els sentits: l'enorme gravat acolorit de la muller...  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 84.).

PANÒPTIC, -ÒPTICA adj., neol. 

|| 1. Que es pot veure totalment des d'un punt; cast. panóptico. 

|| 2. (Mètode de coloració) que diferencia totes les estructures observades amb el microscopi; cast. panóptico.

    Etim.: derivat del gr. πανóπτης, ‘el qui ho veu tot’.

Espai panòptic (procedència de la imatge: enllaç

De la mateixa manera que el dret penal com a forma d’expressió defineix un camp de dicibilitat (els enunciats de delinqüència), la presó com a forma de contingut defineix un lloc de visibilitat (el «Panoptisme», és a dir, un Iloc on es pot veure tot a cada instant, sense ser vist). Aquest exemple remet a l'última gran anàlisi d'estrat, que Foucault du a terme a Surveiller et punir. [Gilles Deleuze. Foucault. (Foucault, trad. Víctor Compta). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-297-2643-8. 160 pàgs. Pàg. 61].

PANTIGANA f. 

|| 1.   Llagost gros i verd (Locusta viridissima), que arriba a tenir fins a 10 cm. de llargària (Barc., Segarra, Ll., Urgell, Pallars, Ribagorça); cast. langostón. 

|| 2. Baldufa (Torres de Segre, ap. Aguiló Dicc. s. v. pentigana). 

|| 3. fig. Home mancat de gràcia, d'habilitat (Segarra, Urgell).

    Var. form.: pagantana (Men.); pantingana (Litera).

    Fon.: pəntiɣánə (Barc.); pantiɣánɛ (Urgell, Segarra); pantiɣána (Sopeira, Pont de S., Esterri d'À.); pantiŋgána (Tamarit de la L.); pəɣəntánə (Menorca);pentiɣánə (Massalcoreig).

    Etim.: incerta. Per la seva forma, aquest mot es pot relacionar amb els vocables dialectals nord-italians pontigana i pantigana, que signifiquen ‘rata’ i que, segons F. Schürr (Zschr. R. Ph. xlvii, 511-512), vénen del llatí *ponticana, derivat depontĭcus (cf. els pontici mures de Plini); però pel significat, és difícil establir relació entre el mot català i els italians indicats.

—On és l'Andreuet?

La gossa, amb el musell encara brut de sang que feia crostes humides, va enfilar aquel! camí que l'Andreuet no havia agafat mai. S'aturava de vegades, i mirava enrere, com volent saber que la mestressa seguia. Pantiganes i bombonots brunzien sota un sol atroç. (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 60.).

PANXEC m. 

Panteix (Ross.). Quis panxechs que fa, Saisset Bingnas y donas, 31.

PANTEIX o PANTAIX m. 

Respiració fatigosa; cast. jadeo, resuello. Ardent voler e amorós pentaix | voler me fan çell qui no vol ajuda, Masdovelles 26. Del falcó o del ocell que haurà pantax, Anim. caçar 68 vo. Si t'he pregat ab fort panteix | me perdonasses,Vent. Pel. 30. Al vell, quant pantaix li veda lo mot, Proc. Olives 2071. Hi quant lo vent li va manquant | crex lo pantaix, Somni J. Joan 1147. Si l'esperver a pantex, Flos medic. 119. Ix de sa gola un pantaix esgarrifós, Llorente Versos 147. Amb un panteix en son migrat pit com el vaivé d'una ona, Pons Com an. 36. Ronca un pantaix de tormenta, Riber Sol ixent 20. Metgia fan-ne pels vells que el greu panteix ofega, Riber Geòrg. 39.

    Var. form. (per canvi de sufix): panteig (Ab la por y el panteig ab què pujava, Oller Fig. pais. 109; El pit susmogut per un panteig ofegador,Caseponce Contes Vallesp. 120; Suau panteig de martiri, Riber Sol ixent 61); pantec (dialectal); pantatge (dialectal).

    Fon.: pəntέʃ (pir-or., Empordà, Vallès, Barc.); pəntáʃ (Cardona, Solsona, Gironella, Mall., Men.); pantáјʃ (Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Conca de Barberà, Tortosa, Val.); pəntέʧ (Camp de Tarr.); pantέk (Pallars, Ulldecona, Maestrat).

    Intens.: pantaixet (Trobaren-lo ab un pantaixet que paria que ja li volia exir la ànima, Villena Vita Chr., c. 86); pantaixot.

    Etim.: derivat postverbal de panteixar.

Feies uns panxecs i et movies d'una maneral... Qué dimoni et passava?  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 231.).

PANXELL m. 

Ventre de la cama (Cardós, Senet, Borén, Tremp); cast. pantorrilla.

    Fon.: paɲʧéʎ (occ.).

    Etim.: derivat de panxa.

Així i tot, la Mary Lipinski tenia una cara prima i jovenívola, cabells foscos llargs dits a les espatlles, un pit ferm i uns panxells bonics. No estava gens malament per a una dona que devia rondar els seixanta.[Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 345].

PAPALLÓ m.

—I. || 1. Insecte lepidòpter en general; papallona (Vallès, Mall., Men.); cast. mariposa. Com és mort, ix d'ell un papalló qui engendra un verme, Llull Felix, pt. viii, c. 71. Roden entorn | del cremelló | com papalló | fins que s'i cremen, Spill 204. Com un esbart de papallons al vent, Canigó xii.

|| 2. Corc dels cereals, com la Calandra granaria, quan és alat (Mall.). Tothom se quexa de gastar-se [el blat] de papayó o fraret, Fontanet Conró 27. Hi ha espècies anomenades papalló blanc, papalló blau, etc., que perjudiquen sobretot el blat i l'ordi.

|| 3. Borrissol de card; cast. vilano (Bulbena Dicc.).

|| 4. Ventallola de la manxa de ferrer (Llucmajor).

II. || 1. ant. Tenda de campanya de forma cònica; cast. pabellón. En lo papayó [sic] del rey cantà's missa, Marsili Cròn., c. 21. Com foren dins los papallons, cascú en lo seu, adobaren-se les coses necessàries, Tirant, c. 52.

|| 2. ant. Dosser plegadís que aixopluga un llit; cast. pabellón. Un papalló gran de dit llit, Inv. Eixarch (a. 1517).

|| 3. Garbera petita, de dos o tres costals de garbes de cànem (Cast.). Una garba mal colocada en un papalló, Pascual Raval 2.

    Fon.: pəpəјó (Vallès, Mall.); papaʎó (Cast., Alg.); pəpəó, pəpó (Men.).

    Intens.:—a) Augm.: papallonàs, papallonarro, papallonot.—b) Dim.: papallonet, papallonetxo, papallonel·lo, papalloneu, papalloniu, papallonoi.

    Etim.: del llatí papiliōne, mat. sign. I, || 1 i II. 

Papallons

A les presons americanes hi ha molts reclusos que es converteixen a l'Islam. L'Alcorà diu que si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma. Vostè ha fet que els boscos entrin a les presons. Als Estats Units hi ha 2 milions de reclusos, 50.000 dels quals són joves. Viuen sense cap contacte amb la natura. I vam engegar un programa perquè els presos puguin criar espècies i plantes en perill d'extinció, com la granota d'Oregon o els papallons americans. En aquests moments hem aconseguit que seixanta presons dels Estats Units facin feines de conservació, amb reclusos motivats de fer alguna cosa que va més enllà mateixos, contents de contribuir a la preservació del planeta. (Entrevista a Nalini Nadakarni. Revista Núvol, nadal 2021, pàg. 7.).

PAPALLONA f.

|| 1.   Insecte lepidòpter en general i especialment els més grossos, que volategen entre les flors (Empordà, Maresme, Vallès, Penedès, Mall., Men., Alg.); cast. mariposa. Sanitosos consells que abans de gaire | com papallones volaran en l'aire, Canigó i. Parexen un esbart de papayones pintades, Ignor. 3.

|| 2. Borrissol del card; cast. vilano (Saura Dicc.).

|| 3. Vàlvula o ventallola de les manxes de ferrer (Mall.).

|| 4. Vàlvula que funciona dins un tub per a graduar el pas de l'aire, d'un vapor, etc.; cast. mariposa.

|| 5. Mecanisme que en el teixit de mantes serveix per a regular el moviment del joc collador segons el gruix de la trama que s'esmerça (Pons Ind. text.).

|| 6. Dona de vida frívola (Barc.); cast. mariposa.

|| 7. fig. Home pagat per a fingir-se comprador i induir altra gent a comprar (Barc.); cast. gancho.

|| 8. fig. Jugador a sou perquè jugui per compte de la casa de joc (Barc.).

    Fon.: pəpəʎónə (Empordà, Penedès, Camp de Tarr.); pəpəјónə (Maresme, Vallès, Mall.); papaʎóna (val., alg.); pəpəónə (Men.).

    Sinòn.:— || 1, papalló, paloma, palometa, pampallola, papillota, papiola, voliaina, voliana.

    Etim.: forma femenina de papalló. 

Papallona

La papallona (el llumenet que girava contínuament en la copa d'oli) trencava les tenebres de la nit, i ajudava Gonaria a no dormir, perquè el son li semblava temps escatimat a Déu. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 131.].

PAPAR v. (vulg. i fam.). 

|| 1. Engolir, menjar sense mastegar; cast. papar. Pels alts, a papar, què?, mosquits,Oller Rur. Urb. 82. 

|| 2. fig. Veure, observar, adonar-se de les coses. No papar-ne una: no entendre res del que es veu o del que se sent (Val.).

    Etim.: del llatí pappare, ‘menjar’.

Ja fa molt de temps que els governs, el nostre i els altres, van dient qualsevol cosa perquè el personal estigui distret, papant mosques, per poder continuar ells amb els seus tripijocs. (Andreu Martín. Les escopinades del escarabats. Ed. Bromera, 2ª ed. Alzira, 2014. ISBN: 978-84-9096-92-7. 334 pàgs. Pàg. 283.).

PAPILLOTA f.

|| 1. Papallona (Capcir).

|| 2. Tros de paper amb què es subjecta un floc de cabells per arrissar-lo; cast. papillota.

|| 3. Paper amb què s'embolica una costella en rostir-la; cast. papillota.

    Etim.: del prov. papilhota, ‘papallona’, i el || 2 més pròpiament del fr. papillotte, mat. sign.

L'endemà, a primera hora del matí, Julien copiava unes cartes a la biblioteca, quan va entrar mademoiselle Mathilde per una porteta falsa, molt ben dissimulada entre els lloms dels llibres. Mentre Julien admirava aquest invent, mademoiselle Mathilde semblava molt sorpresa i força contrariada de veure'l allà. Amb les papillotes al cap, Julien la va trobar dura, orgullosa i gairebé masculina. Mademoiselle de La Mole tenia un sistema per robar llibres de la bibliote ca del seu pare sense que es notés.   [Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 298.]. 

PAPU o PAPO m. 

|| 1. Cuca, insecte no volador en general (Ross., Empordà); cast. gusano, bicho. Tores, papus, grapaus ara sols s'hi passegen, Saisset Countas 18. Era com un papu, un papu tant menut que sols se podia veure am vidres d'augment,Pous Empord. 11. 

|| 2. Fantasma; ésser imaginari amb què es fa por a les criatures o a les persones neuròtiques (pir-or., or., occ.); cast. coco, fantasma. ¿Què se'ls hi en dóna als pares que nosaltres fem de papos?, Vilanova Obres, iv, 228. Nos exian al pas, embolicats com papus, Oller Fig. pais. 160. Jo vinc a ésser en la meva pàtria una mena de papu per fer por a la gent, Santamaria Narr. 188. Ens fa llevar de nits perquè veu papus, Llor Jocs 159. 

|| 3. Cucurulla que va a la processó de Setmana Santa amb la cara tapada (Griera Tr.). 

|| 4. Home tímid i esquerp, que defuig el tracte de les altres persones (Aguiló Dicc.). 

|| 5. Fer papus: fer pampallugues, moure's i gesticular en un lloc (Barc.). Si em veia un dia amb algun jove pels carrers o notava que em venien a fer papos per sota el balcó..., em treia de casa, Oller Pap. iii.

    Fon.: pápu (pir-or., or., occ.).

PAPÚ (pl. papús). m. i f. i adj. 

Nadiu o propi de la raça autòctona de la Nova Guinea; cast. papú.

-Senyor! Què sóc només una dona,no pas un papu de dues tardes... [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 270.].

Papu

»Empès per aquest impuls, vaig agafar el nen quan passava, i vaig dur-lo cap a mi. Bon punt va veure'm, va posar-se les mans davant dels ulls i xisclà agudament. Li vaig treure la mà de la cara i vaig dir-li:

» Nen, què vol dir això? No vull fer-te mal. Escolta'm.

»Ell es debatia violentament,

»-Deixa'm anar! -cridà-, Monstre! Papu fastigós! Vols menjar-me i destrossar-me... Ets un ogre...! Deixa’m anar, o li diré a mon pare. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàgs. 128-129.].

PAPUS

El terra està ple de cuques i de formigues i tot de papus ben petits i apetitosos, tous per dintre i plens de sucs agradabilíssims; però també hi ha gats, tot és ple de gats, i hi ha garses que tenen un bec com una pinta gegant, i hi ha coloms que ho veuen tot. I gossos.(Isabel-Clara Simó. Angelets. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5397-4. 110 pàgs. Pàg. 95.).

Papus

Anem, Bessie, deixem-la sola: té un cor més negre que el carbó. Ja pot resar les oracions, senyoreta Eyre, quan estigui tota sola, perquè si no se'n penedeix, potser baixarà el papus per la xemeneia i se l'endurà. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 14.].

PARENCERIA f. ant.

Ficció, aparença; semblança que no respon a la realitat; ostentació; cast. apariencia. Car honor, que'm mostre de son joch, no vol joch volant ni de parenceria, ans lo vol estret e clos, doc. a. 1390 (RLR, vi, 374). La glòria de aquest món no sta en parenceries sinó en ben obrar, Tirant, c. 208. Rebé'ls ab molta parenceria de amor ficta, Villena Vita Chr., c. 71.

    Var. ort. ant.: parenseria (Spill 5601); parensaria (Cançon. Univ. 85); parençarya (Scachs d'amor).

No sabia què dir-hi. Com una bala passà pel meu davant tota la història d'Erènia: la seva psicologia, les circumstàncies en les quals la seva vida s'havia desenrotllat, l'ambient... ¿per què no podia admetre's que hagués mort així? ¿No era just que Erènia tingués un final... normal? ¿Sense parenceries? ¿Sense "misteris ni ressons excepcionals?  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 117.).

PAREMIOLÒGIC, -ÒGICA adj.

Pertanyent o relatiu a la paremiologia; cast. paremiológico.

PAREMIOLOGIA f., neol.

Tractat sobre els proverbis; estudi dels proverbis; cast. paremiología.

    Fon.: pəɾəmiuluʒíə (Barc.); paɾemioloʧía (Val.); pəɾemioloʒíə (Palma).

    Etim.: compost de parèmia i del gr. -λογία ‘tractat’.

Un opuscle d'aforismes en rodolins, d'entonació paremiològi­ca, bufonesc, com Els cent consells del Consell de Cent, de Pompeu Gener, àmpliament difós, podria ser una mostra perfecta de les darreres conseqüències d'aquella ideologia, a nivell ja de pa­cotilla divulgable. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 126.).

PARENÇÓS, -OSA adj. ant. 

Que té bella parença. Poguérets haver complit vostro parençós desig, doc. a. 1431 (Miret Templers 424). Encare que no sien molt gentils ni parensoses,Dieç Menesc. i, 4 vo.

En efecte, la masia que té totes les gràcies de les coses reeixides, per les seves harmòniques proporcions i que entona a meravella amb el nostre paisatge, sigui a muntanya, a la plana o a la costa, no desdiu de la casa senyorial més parençosa per la vàlua i la ponderació dels elements arquitectònics, l'ornamentació externa i la decoració interior, com pel seu agençament i el mobiliari, que agermanen la utilitat amb el bon gusti el benestar. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 28.).

PAROLA f.

|| 1. ant. Paraula. E pux no dix parola, Febrer Inf. vi, 57.

|| 2. Parleria abundant, verbositat; cast. labia, parola. Era un castellà jarrayre que... tenia una parola que encantava, Rond. de R. Val. 77. Sap més que quatre escolans y és homo de gran parola, Ignor. 15. Vaja, vaja, molta parola, molta legalidat, Roq. 5. Escoltava pacientment la parola dels negociants, Ruyra Pinya, ii, 8. Tenir bona parola: esser verbós, tenir molta facilitat per a parlar.

|| 3. Pacte verbal entre el ramader i el pastor per a la guarda del ramat durant un any (Amades Past. 182).

|| 4. Persona molt xerraire (Olot, Manacor); cast. parlanchín.

    Fon.: pəɾɔ́lə (or.); pəɾɔ̞́lə (mall., men.).

    Etim.: de l'it. parola, ‘paraula’.

I tu xisclaves: «La saviesa és poder!» i «Un nan dalt les espatlles d'un gegant és el més alt dels dos!», i jo, amb una serenitat poc freqüent, resumia els meus arguments citant allò de «La follia de confondre una metàfora amb una prova, un devessall de parola amb una deu de veritats capitals i un mateix amb un oracle és innata en nosaltres, va dir una vegada Valéry.» [Ray Bradbury. Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451, trad. J. Subirana). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2000. ISBN: 9728484370246. 232 p. P. 145.].

PAROLERA

Que es "parolera" - que-significa.com

que-significa.com/significado.php?...parolera

Tradueix aquesta pàgina

Significado, sinónimos y antónimos de parolera; parolera en glosario criollo argentino, glosario de lunfardo y modismos argentinos, rimas y búsquedas afines.

La poesia d'Esclasans, també «intel·lectualista», está mancada, però, de la solidesa «intel·lectual» que salva la de Riba: no passa de la simple pompa parolera, magnificent a copia d'in­sistència, no exempta de guspires d'enginy i sempre amb una me­lodia fastuosa, penó débil en significacions vives. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 206.).

PARPAIOLA f.: 

V. parpallola.

PARPALLOLA f. 

|| 1. ant. Moneda rossellonesa de lliga baixa (com les que s'anomenaven en italiàparpagliole i en francès parpailloles). Les monedes d'argent que's nomenen parpalloles, e dobles, e corren en los dits comtats de Rosselló e Serdanya,doc. a. 1493 (Botet Mon. iii, 473).

|| 2. Volva, pellofa petita de cereals (Men.); cast. cascabillo. 

|| 3. Porció petita de matèria inflamada que vola o està en suspensió en l'aire (Molló, men.); cast. pavesa. 

|| 4. fig. Infladura moral, supèrbia, vanitat (Men.); cast. hinchazón. «En duu, de parpaiola, aquest jove!» (Ciutadella). 

|| 5. Parola fàcil i desvergonyida (Empordà); cast. labia. La dona tenia el gènit prompte y la parpayola ben desperta, Víct. Cat., Cayres 15.

    Fon.: pəɾpəјɔ́lə (Empordà); pəɾpəɔ̞́lə, pəɾpɔ̞́lə (Men.).

    Etim.: derivat de parpallol, ‘papallona’. En l'accepció || 5, sembla venir deparola amb interferència de parpallol.

La dona tenia el geni prompte i la parpaiola ben desperta, i de sobte, allà va!... ho deixà anar tot com una escopetada. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 198).

PARPAL o PERPAL m. 

Barra sòlida, de ferro o de fusta, per a fer palanca; cast. alzaprima. Duos parpals ferri, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 151). Los martells e los picons e los parpals, los quals los alts murs e duras rochas e los trabucats balsos rompan, Corbatxo 69. Per un perpal ab ses mans, doc. a. 1415 (Arx. Gral. R. Val.). Maçes, malls, parpals e pichs sen(a)spriran, Coll. dames 480. Perpal per moure les pedres: Palanca para mouer las piedras, Nebrija Dicc. En plàtanos sens branques que els feien de parpals, Atlàntida vi. Parpal de desembussar: barreta de ferro gruixuda, acabada amb pala per un cap i amb una anella per l'altre, que lligada amb una corda es fa baixar per dins la canonada d'una latrina per desembussar-la (Mall.). Parpal d'escatidor: barra de ferro acabada amb punta, amb un canaló obert per una banda de l'instrument, que serveix per a remoure i arrancar la llenya podrida de la soca de les oliveres (Lledó). Alt o Llarg com un parpal: es diu d'una cosa o persona molt alta. Esser molt parpal: esser molt alt o llarguerut. Tan parpal com era, pobre senyor, Oller Fig. pais. 41.

Parpal: llin. existent a Palma i a Maó.

    Fon.: pəɾpáɫ (or., bal.); peɾpáɫ (occ., val.); palpál (alg.).

    Intens.:—a) Augm.: parpalàs, parpalarro, parpalot.—b) Dim.: parpalet, parpaletxo, parpaleu, parpaliu, parpalí, parpalina, parpaló, parpaloi, parpalinoi.

    Etim.: del llatí fĕrri palu, ‘palferro’, d'on es derivà en català *ferpal, i per dissimilació, perpal (Meyer-Lübke REW 6182).

Encara eixí de casa una altra volta. Repenjant-se d' braç al del seu sogre i amb l’altre aguantant el bastó, que la feblesa de les cames i la por de caure clavada al so com un parpal, a cada pas, volgué anar cap als afores. Era ben entrada la primavera, una primavera neta, ci tèbia, deliciosa. El cel era d'un blau esblaimat, els brots novells d’un verd viu, alegroi, els claps de sol semblava joiells sobre la terra i els aires duien remors confoses perfums silvestres... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 214.).

Les botes estaven tra vades entre la cadena i els engranatges, vaig haver de for çar els pinyons amb un parpal per poder treure-les d'allà dins. Un dels treballadors em va llançar un davantal i ho vaig embolicar i lligar tot tan bé com vaig saber.   (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 32.).

PARRUPAR v. intr. i tr. 

Fer parrups; saludar amb parrups un colom o una tórtora a l'altre; cast. arrullar. Eren ja com dos colomets que es parrupaven amorosament, Oller Febre, i, 125. a) fig. Fer un soroll semblant al parrup. Una rialleta li parrupà dintre la gorja, Oller Hist. 61.

    Fon.: pərupá (or.).

    Sinòn.: marrucar, roncar, parrupejar.

PARRUPEIG m. 

Acció de parrupar; cast. arrullo.

    Fon.: pərupέʧ (or.).

PARRUPEJAR v. intr. i tr.

Parrupar. Parrupegeu, colomins, | parrupegeu d'alegria, Verdaguer Flors Mar. 30. Ja torna la primavera; | parrupegen els tudons, Colom. Juven. 25.

    Fon.: pərupəʒá (or.).

Es dediquen a violar. Pensa en els tres visitants allunyant-se en el Toyota no gaire vell, el seient del darrere ple d'articles domèstics, els seus penis, les seves armes, ben calents i satisfets entre les cames... parrupant, és la paraula que li ve al cap. Devien tenir totes les raons per sentir-se complaguts amb la feina de la tarda; la seva vocació els devia fer feliços. (J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 171.).

A l'hora d'esmorzar, a la claror depriment i lluminosa de la cuina, amb aquella lluor, niquelada, amb aquell almanac i aquell raconet bufó que feia de menjador (que estrafeia la confiteria on, durant els dels d'estudiants, flirtejaven i parrupejaven junts la Charlotte i en Harold), s'asseia, embolcallada en la seva bata vermella, recolzada damunt la taula plastificada, la galta descansant al puny, i em fitava amb una tendresa intolerable mentre jo consumia la meva ració d'ous amb pernil.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 78.].

—És genial, aquest nan! —va cridar l'Hortense.

En sentir la paraula «genial», en Junior va parrupejar i, per ensenyar-li fins a quin punt tenia raó, va apuntar el biberó cap a foc-us del sostre va pronunciar clarament... [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 161.].

 Els parrals on, en somnis, veig  / ocells cantors entremaliats, són  / llavis, el teu parrupeig / de mots als llavis nats. [Edgar A. Poe. Poesia   completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574- 9246 pàgs. Pàg. 101.].

Un xic de connivéncia. Un parrupeig mut que pren el relleu de l'ahre. L'essencial n'era una força estranya, sorgida de les profunditats de l'ull i que, mentre ha durat la mirada, ha semblat que li arrabassava les noies de la cambra que havia llogat, dels divertiments que els havia prescrit, per endur-se-les fora, molt lluny, en un lloc només conegut per elles i on ell, evidentment, ja no hi era convidat. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 32.].

PARRÚS m. 

|| 1. Parra borda, i el raïm que produeix (Val.); cast. parriza. 

|| 2. Cerrell o puput del cabells (Sanet, Verger); cast. copete, tupé. 

|| 3. Vulva (Val.).

    Fon.: parús (val.).

    Etim.: derivat de parra.

 (Carles Riba, citat a: Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 45.).

PASSAMANAR v. tr. 

Guarnir de passamaneria; cast. pasamanar. Lo reuelo forrat o passamanat o repuntat, doc. a. 1597 (Aguiló Dicc., s. v. reuelo).

Es van apagar, en la foscor, to­tes les reverberacions de la porcellana, l'empremta de la sordina «Oro de ley...», l'empremta, sota la closca, pels replecs intesti­nosos de la memòria, de la llum sobre el blanc i els daurats filiformes, la fòvea nubífera i l'anseta de fantasia que pendu­lava d'una mà de nacre, postissa, talment un encenser, un branquilló rabdomántic, el passamanet ponçó sota el faldellí de la nina, en fi.... La tenebra engolia en la mateixa aigüera, en la mateixa, una inxa de porcelana i el comptable. El senyor Pe­pet plorava. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 47.).

1. PASTELL m.

|| 1. Pastís; cast. pastel. Carn capolaven, | feyen pastells, Spill 1693. Pastell, o panada de carn: Antocrea, Pastel de carne, Nebrija Dicc. Un pastell de farina de xeixa, Alcover Cont. 428.

|| 2. ant. Bolla o tauleta feta del suc de l'herba Isatis tinctoria, usada per a tenyir de blau; cast. pastel. No gos mesclar en lo pastell indi ni en tinta que meta, doc. a. 1387 (Col. Bof. xl, 312). No gosen tínyer alguns draps en què meten pastell, doc. a. 1393 (Capmany Mem. ii, 423). En poder d'alguns botiguers d'aquí ha certs draps dels mercaders qui són en la força e molts pastells en los bens d'ací, doc. a. 1462 (Col. Bof. xxi, 246).

|| 3. Suc que s'extreu de l'herba Isatis tinctoria i que serveix per a l'obtenció de l'anyil; cast. pastel.

|| 4. Herba crucífera de l'espècie Isatis tinctoria, de siliqües cuneïformes, fulles llises, flors petites grogues, que té aplicacions en tintoreria per a tenyir de blau; cast. pastel, glasto, hierba pastelera. Carga de pastel, Leuda Coll. 1249. Tota bala de pastell cordat, Leuda Puigc. 1288. Gauda, royga, pesteyl, cardos, doc. a. 1295 (RLR, v, 87). La dita terra produeix... grana, pastell, gauda e alezflor, Eximenis (Arch. Ib. Am. xxiv, 373). Pastell, herba picada y reduhida en pasta després secada y pulverisada pera tenyir llanes, Lacavalleria Gazoph.

|| 5. tipogr. Conjunt de caràcters d'impremta desordenats; cast. pastel.

|| 6. Taca o borrositat produïda per l'excés de tinta en les estampacions; cast. pastel.

|| 7. Cadascuna de les pastades de calç i grava amb què els mestres de cases treballen (Mall.).

|| 8. Porció de mitjà, de rajola o de tova amb què el mestre de cases completa i ajusta una filada o fa un adob a la paret (Mall., Men.); cast. ripio, pastel. Tenien que davallar... per uns pastells que hi havia a sa paret, Benejam Ciut. 15.

|| 9. Peça de pedra equivalent a mig perpany, o sia, que normalment té dos pams de llarg per dos d'ample i un de gruix (Sa Pobla).

|| 10. Pedra de la grossària del puny aproximadament (Llucmajor).

|| 11. Pedaç que es posa a una peça de fusta, i especialment a l'escua d'una barca quan aquesta es trenca (Costa de Llevant).

|| 12. Peça inferior del timó d'una barca de pescar (BDC, xiv, 46).

|| 13. Entre tapers, fusta de devers quatre pams de llarg per un d'ample, on es clava l'encaix, l'enseuador i la clàvia, i s'adapta al taulell amb quatre caragols o puntes (BDC, xiii, 132); es sol donar aquest nom també a la post de llescar (ibid.).

|| 14. fig. Cosa que forma un conjunt desordenat; embull, embolic; conjunt d'accions o coses fet enganyosament; cast. pastel, embuchado.

    Fon.: pəstéʎ (or., bal.); pastéʎ (occ., val.).

    Etim.: del llatí pastillu, mat. sign. || 1.

2. PASTELL m.

V. pestell.

3. PASTELL

Llin. existent a l'Empordà.

En el panorama agrícola del país ue mostra Eiximenis a finals del Tres-cents, se subratlla la producció de "fruits estranys e drogues orientals" -cita els següents: "sucre, pebre, cotó, safrà, alazflor, arròs, alquena, alcaraülla, comí, alfalç, adcercó e batafalua"-, com també la seda i les plnates industrials -"lli e canem e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor"- la qual cosa és un testimoni del seu nivell d'especialització.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 239).

Tot aquest sistema pivota entorn de l'activitat de Barcelona com a mercat exportador, en un entrellat molt complex de relacions que Carrère ens descriu així: les espècies importades del Llevant serveixen per pagar la llana d'Aragó, que es revén als venecians, a canvi dels ducats necessaris per comprar les espècies, o que s'intercanvien a Gènova per alum i pastell destinats a la producció a Catalunya de draps que s'exportaran a ultramar, o que es canviaran a Sicília per sucre destinat a Flandes.(Josep Fontana. La formació d’una identitat. Ed. Eumo, 4ª ed., Vic, 2014. ISBN: 978-84-9766-526-1. 486 pàgs. Pàg. 80.).

PASTIFEJAR v. tr.

Embrutar; fer les coses no gens polidament; cast. chapucear, ensuciar.

Li fa nosa. Per això prefereix pastifejar el que ha creat, per poder-se trobar lliure un altre cop, vaja, allò que vostè es pensa que és la llibertat. Es fa estimar, però no suporta que l'estimin. Nil, a la meva pitjor enemiga, li desitjaria que s'enamorés de vostè. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 271.].

PATAC m. 

|| 1. Cop fort (pir-or., or., occ.); cast. golpe. Del patac, els plats escudellers vessaren, Girbal Pere Llarch 253. Sento quatre patacs: és que s'han llevat les botes, Ruyra Parada 16. Et daré un patac al nas si tornes a riure, Carner Burg. 54. Un mal patac: un mal cop; fig., una gran adversitat o revés de fortuna. Patac d'aigua: pluja forta (Cardona, Solsona, Ll., Priorat). «Ha caigut un patac d'aigua terrible». 

|| 2. pl. Planta de l'espècie Silene inflata, les flors de la qual s'esclaten sorollosament amb un cop de mà (pir-or.); cast. collejas. (V. colissos). 

|| 3. Trosset de cartó fet d'una carta de joc, o d'una porció de capsa de llumins, que serveix als infants per a jugar (Gandesa). 

|| 4. Sanfaina o guisat en què es fan els caragols, la tonyina o els ganyims amb patates, cebeta i altres ingredients (Camp de Tarr.).

    Fon.: pəták (or.); paták (occ.).

    Etim.: onomatopeia del soroll sec d'un cop o d'una cosa que es trenca violentament.

En aquell moment es va sentir un patac espantós en al­gun indret de dintre la casa i el rostre inexpressiu de la se­nyoreta Fan es va tornar gris.  [Patrick Denns. La tieta Mame (Auntie Mame, trad. F. Parcerisas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010, Barcelona. ISBN: 9788477274865. 382 pgs. Pg. 90.].

PATAQUEJAR v. tr.

Donar patacades o cops forts; cast. golpear. Pataquejà manyagament el llom de cada una de les bèsties, Pons Com an. 7. La ventada... violentament pataquejà les roques, Ruyra Pinya, i, 71. En Quimet, enllordant-se, pataquejat per l'huracà, Bertrana Herois 24.

    Fon.: pətəkəʒá (or.); patakeʒá (occ.); patakeјá (Pallars). 

Pataquejats

Uns plecs de draperia escarlata em tapaven per la dreta; a l'esquerra hi havia els vidres clars de la finestra que em protegien, però no em separaven d'aquell dia de novembre tan glaçat. A estones, mentre girava els fulls del llibre, em dedicava a estudiar els matisos d'aquella tarda d'hivern. Lluny, s'hi veia un pàl·lid llençol de boirina i núvols; més a prop, un escenari de gespa mullada i arbustos pataquejats per la tempesta i una pluja constant que escombrava salvatge ment un erm extens i desolat. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 8.].

PATATRAP m.

Soroll de potes de cavall que camina. Vàrem sentir un bell patatrap de cavalls, Genís Narr. 62.

El cotxer, vestit de negre, anava sobre l'alt pescant fregant gairebé les capçades deis arbres amb el barret cilíndric; el fuet vincladís acaronava les esquenes brunes deis animals i de la boca closa feia sortir, regularment, un petar de llengua més fort que el patatrap de les ferradures, semblant a un tret melòdic d'escopeta. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 32.].

PATILLADA

L'actuació de Frank Zappa a Barcelona, fa més d'una setmana, ha servit per posar en evidéncia, un cop més - i amb un claredat mai no aconseguida fans ara -, que les ressenyes musicals de la premsa que patim són una de les patillades més grans de la história de la humanitat.(Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 66.).

D'aquestes traduccions per la via de la patilla, ara en català se'n diu versions. (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 11.).

PATOLL m.

Conjunt de gent que va desordenadament. Acabada l'oració | se començà un gran soroll; | la gent anava a patoll | per veure la funció, canonge Tagell, a. 1740 (ap. Aguiló Dicc.). A patolls: a grups confusos, desordenats, amb moviment accelerat i violent.

    Fon.: pətóʎ (or.). 

Patolls

De barques i de barquetes, només se'n veien, si més no de la porta estant, al lluny, esmunyint-se a patolls pels forats que deixaven els vaixells grossos. Però, darrera de tot, s'alçava Nova York, que es guardava a en Karl amb les cent mil finestres dels seus gratacels. Sí, en aquesta cambra hom sabia bé on es trobava. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 14.].

PATOTA f. 

|| 1. Nina de cartó, de pedaç, etc. (Rosselló, Conflent); cast. muñeca. Per ma tardô est joguina com al nin ses patotes, Pau Berga (Rev. Cat. v, 49). 

|| 2. fig. Persona abúlica, que es deixa governar passivament (Ross.); cast. muñeco. «Aquell home és una patota». 

|| 3. Trampa en el joc de cartes o en altres jocs o repartiments; cast. pastel, manganilla, trufa. Fer la patota: preparar un engany als companys de joc o als participants en un repartiment (or., occ.). ¿Com podia guanyar sempre, sense patotes? Espriu Anys 53.

    Fon.: pətɔ́tə (or.); patɔ́tɛ (Ll.).

Totes les dones li agradaven. Baixetes i morenes amb els cabells arrissats i un cul pinyat, rosses i ben plantades, patotes vietnamites. Només demanava que fossin femenines amb una carona fina. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 101.).

Patotes

Unes xarxes que destenyien a la primera bu mida, petxines amb una postal blavíssima. Qualques patotes amb Stits provençals; les inevitables monografies locals per elevar el nivell. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 97.).

PATAXAP

Van anar cap a la finestra i junts van aconseguir alliberar el porticó de l'única frontissa que l'aguantava; van mirar com travessava el sostre del porxo i continuava caient encara amb més facilitat a través del terra de fusta abans de fer pataxap contra el riu.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 100.].

PATOLLA f. 

|| 1. Patoll. Ja m'explicaré jo, patolla de lladres, Ruyra Parada 160. 

|| 2. Embolic, conjunt de coses dites contra la veritat; cast. lío, embustería. La concurrència de mentides que relatava s'havien de pendre com ell les deya... Un havia de carregar ab lo farsell de sa patolla y endur-se'l convensut, com si fos verdader, Vilanova Obres, ix, 150. 

|| 3. Xerrameca (Empordà). 

|| 4. m. Home xerraire i embullós; cast. lioso, embustero, charlatán.

    Fon.: pətóʎə (or.).

El Gabriel va agafar una drecera i, patollant pel llot fins a mitja cama, va guanyar el barri de l'Energia.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 371.).

Aleshores ell li havia posat un braç al voltant i se l’havia acostat més tendrament que no ho havia fet mai ningú, i ella s’havia dit, a més, miserable: « Qui, que hagi conegut la tendresa algun dia, pot renunciar-hi voluntàriament?». A continuació havien patollat en els residus de neu fangosa de la vorera, s’havien encabit al cotxet de la Norah, gelat, incòmode.   [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 28.].

...el pare d'en Ferguson era un home que sabia arreglar qualsevol cosa, i mentre el jove dependent, en Mark Antonelli, era a la part de davant de la botiga venent radios i televisors als habitants de Montclair, l'Stanley Ferguson es passava la major part del temps al darrere, patollant en silenci, esventrant pacientment màquines espatllades perquè tornessin a funcionar. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 118.].

PATOTXADA f. 

Feta o dita desencertada, irracional (or., occ.); cast. patochada.

    Fon.: pətuʧáðə (or.); patoʧáða (Tortosa).

L'Aleix de les Tòfones, que, cargolat com una serp, s'estava a un racó de cambra, bo com si es mofés d'aquell rècula de difunts lascius. L'altre era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulsida, que amb els seus estirabots i patotxades, servia de comèdia a tots els sots. els peus sobre els rajols. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 117.).

 Senyors Illtres. Obrers del Capitol de Llevant: los Gegants venen plorant de seguir estos carrers; mirade és tornar sencers, pues apenes hem eixit lo palie amb alarit nos casa mil patotxades, cridant des de les porxades que no valem un ardit. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 196.).

PATRIP-PATRAP m. 

|| 1. Soroll sec i repetit. «El cor li feia patrip-patrap» (Vimbodí). «La mula és cançonera; sempre patrip-patrap, i no acaba d'arribar mai». «He sentit el patrip-patrap dels esclops de la noia». I pel carrer estret, patrip-patrap, com qui torna a l'hostal, Berga MT 107. 

|| 2. m. i f. Persona que enraona molt i sense solta (Olot). «No és més que un patrip-patrap».

T'has tornat fantasma irritant, torracollons, torrabosses. I jo, sense Greta, torno a sentir el patrip-patrap dins el cervell, les teves passes a les meves temples, els teus ulls morts que em miren per darrere les meves pròpies ninetes.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 177.).

PATXIP-PATXAP

• • • 1. El Meu diari de guerra, 1938-1939

-Quan haureu passat l'església, després de la casa de dos pisos, és la segna a mà dreta. Preneu la meva tranca -féu donant a Nekhliúdov un bastó més llarg que un homne; i fent patxip-patxap amb les seves enormes botes, va desaparèixer en la fosca en companyia de les dones.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 467.).

PATUÈS m. 

Parlar dialectal, especialment el mancat de cultiu literari i emprat únicament en el tracte familiar; cast. jerga, patués. De llavis rústechs Ell ha pres | el seu llenguatge predilecte: | humil y rònech patuès | que no arribava a dialecte, Oliver Obres,i, 91.

    Etim.: pres del fr. patois, mat. sign.

Aquestes ratlles del Financial eren, de fet, reflexos de fet, reflexos de l'acer que havia bri­llat uns quants exemplars abans al Dai­ly Telegraph, amb un tall perfecte: "Els bancs espanyols han estat incapapos de col·locar en el mercat els seus crédits hipotecaris de fa cinc mesos, i podrien retenir fans a 40.000 milions d'euros en opcions sense vendre per dur-les al Banc Central Europeu com a valor col·­lateral." No us deixeu entabanar pel patués financer: ja fa vora mig any que la banca espanyola busca diners. (No esmenteu la recessió! El Temps, 2008, Víctor Jiménez. 20/05/2014, pàg. 138.).

PAUMA f.: 

V. palma.

PALMA f.: cast. palma.

I. || 1. Palmell o cara còncava de la mà. Sia pressa erba cauallar e sia piquada e sien-ne fregades les palmes de les mans, Micer Johan 425. La vola de la mà... o palma sia aiustada ab lo musclo, Cauliach Coll., ll. v, d. 1a, c. 5. Ferint-se la una palma ab l'altra, començà a plorar y cridar, Faules Isòp. 33. Batre les palmes o Tocar les palmes: (ant.) fer ballmanetes, aplaudir. Tocar palmes: Complodo, Complaudo, Esteve Eleg. s 4. Escoltes voluntàriament aquestes coses y toques les palmes per alegria, Cordial 56. Batent les palmes lançaven crits, Alegre Transf. 14. «Palmes, palmes, que ve el pare, | palmes, palmes, que no ve, | palmes, palmes que vindrà | a la setmana que ve» (cançó infantil Val.). 

|| 2. Sola del peu o pota del bestiar, no coberta pel casc o part còrnia. 

|| 3. ant. Pala de rem, de timó, etc. Palma de rem: palma, tonsa, Nebrija Dict.

II. || 1. Arbre de diferents espècies de la família de les palmàcies, i principalment la Phoenix dactylifera (V. palmera). La palma és alta e spessa de rams, Serra Gèn. 15. La palma és arbre alt, Medic. Part. 82. Entre fulles de palma i d'atzavara, Canigó xi. a) Palma nana o Palma margallonera: l'espècieChamaerops humilis (V. bargalló). 

|| 2. Branca de palmera amb les seves fulles. Fassers de les hortes les paumes vinclau, Costa Poes. 27. Especialment: a) Branca o fulla de palmera usada com a matèria tèxtil. Serpeleres grosses e cordes grosses... de palma, Reua Perp. 1284. Quatre ventayls..., dos de palma, dos d'or et de seda, doc. a. 1373 (Míret Templers 557). Donà-los palmes de què faessen esportes, Eximplis, i,203. Obra de palma: conjunt d'objectes fets de la dita matèria. Senayes y obra de pauma, Ignor. 9. b) Palmes d'una granera: la part inferior d'una granera, que és la destinada a arreplegar i llevar la brutícia. 

|| 3. Branca de palmera presa com a símbol de triomf o de martiri. Que puga acquerir la palma dels sancts màrtirs, Vida St. Anthiogo 15. La palma y triumpho... deu rebre la verge, Viudes donz. 877. D'aquella palma, oh màrtir, que guanyàreu, Guiraud Poes. 52. Engirgolar ses paumes que han de dur a l'ofici, Alcover Cont. 73. a) fig. La mateixa victòria o triomf; la glòria. «La Beata Catalina | és de Mallorca la pauma; | son pare nomia Jaume | i sa mare Rosalina» (cançó pop. Mall.). Endur-se'n o Emportar-se'n la palma: guanyar, obtenir victòria o l'avantatge damunt els altres. No és extrany que esta s'emporte la palma y siga la que més agrade, Guinot Capolls 86. Donar la palma a algú:reconèixer-lo com a vencedor o superior als altres; concedir-li els honors de la victòria.

III. Nom de diferents plantes i altres objectes semblants a la palmera o a les seves fulles. 

|| 1. Planta de la família de les iridàcies, espècie Gladiolus segetum (Vayreda Flór. 431); cast. espadilla, cresta de gallo. 

|| 2. Palma marina: planta de la família de les timeleàcies, espècie Thymelaea hirsuta (Barc.); cast. paserina. 

|| 3. Palma Cristi: planta de l'espècie Ricinus communis (V. ricí). 

|| 4. Palma d'or: planta de l'espècie Solidago canadensis (La Selva). 

|| 5. pl. Mena de joncs de flor groga que creixen entre el blat (Caçà de la Selva). 

|| 6. pl. Núvols llarguers semblants a fulles de palmera, que van de tramuntana a migjorn i són considerats com a senyal segur de pluja (Artà, Costa de Llevant).

Palma: topon. a) Nom modern de la ciutat de Mallorca. La ciutat de Maylorques que s'appella Palma, Boades Feyts 201. El nom de Palma existia en temps dels romans, però amb la dominació aràbiga va deixar d'emprar-se; en l'edat mitjana el nom de la capital d'aquestes illes era simplement la Ciutat de Mallorques; amb el renaixement dels estudis clàssics, cap al segle XVI, es tornà a adoptar el nom de Palma.—b) Palma d'Ador o de Gandia: poble de més d'un miler d'habitants situat a la vora del riu Serpis, prop de la ciutat de Gandia. Puix pres Bayren, qui és bon castell, e puix pres Palma e Vilallonga e Rebollet, Muntaner Cròn., c. 9.—c) La Palma: poble de 500 habitants situat en el terme municipal de Cervelló (Pla del Llobregat).—d) La Palma: poblet del districte municipal de Cabanelles, veinat d'Espinavessa (Alt Empordà).—e) La Palma d'Ebre: poble de 1.000 habitants situat en el Priorat, prop de Falset.—f) Punta de la Palma: promontori de la Costa Brava catalana, prop de la vila de Tossa.

    Loc.—a) Soterrar amb palma una dona: enterrar-la en estat de virginitat (val.).—b) Portar o Dur algú amb palmes, o amb palmes d'or: obsequiar-lo molt, tractar-lo amb grans demostracions d'afecte. M'hagueren adorada e levada en palmes, Metge Somni iii. Sempre que anava, tots ballaven en un peu, rebent-lo en palmes, Rond. de R. val. 26. «Tant me som alegrat jo | com dins sa casa he entrat; | tant cunyada com cunyat | me duien amb palmes d'or» (cançó pop. Mall.).—c) Esser com les palmes d'Elx, que arribaren el matí de Pasqua: arribar molt tard (val.).

    Refr.

—«Per Sant Jaume, assoleia sa pauma» (Sóller).

    Fon.: páɫmə (pir-or., or.); páɫmɛ (Ll.); páɫma (Andorra, Calasseit, Cast., Val., Al., Alg.); páwma (Tortosa); páwmə (bal.).

    Intens.:—a) Augm.: palmassa, palmarra, palmarrassa.—b) Dim.: palmeta, palmetxa, palmeua, palmiua, palmona, palmó, palmarrina.—c) Pejor.: palmota, palmot.

    Etim.: del llatí palma, mat. sign.

PALMÀ m.: 

V. palmar, art. 1.

Retorn a la producció artesanal

MUSEU DE LA PAUMA Mas de Barberans recupera el patrimoni etnològic de l'Ebre

Abans de la generalització dels materials barats d’origen químic com ara el plàstic, la fabricació d'infinitat de productes quotidians passava per la transformació directa d’elements d'origen natural. És el cas del treball del margalló o pauma, nom amb què es coneix a les Terres de l'Ebre aquesta planta. Un cop assecades i degudament tractades les seves fulles, el material resultant, la llata, s’utilitzava per a la fabricació d'objectes que requerien a la vegada resistència i flexibilitat: estores, cabassos o sàrries.

LLEGAT CISTELLER

A la zona de l'actual Parc Natural dels Ports, quatre pobles estaven especialitzats en aquest tipus de producció (Alfara de Carles, els Reguers, Paüls i Mas de Barberans) fins que a la dècada del 1960, com tantes altres activitats tradicionals, va caure en desús. L'any 2010, després de dur a terme diverses recerques sobre el tema, es va obrir el Museu de la Pauma a Mas de Barberans. L’arquitecte ampostí Òscar Benet va dissenyar a aquest efecte un edifici singular del qual destaquem la façana, que reprodueix amb pedra d'Ulldecona el trenat d'una llata. Al seu interior, l’exposició permanent es divideix entre la planta baixa, on es mostra el procés que va de la planta al al teixit, i la superior, on s'expliquen les particularitats de cada poble quant a la manera de treballar i de comercialitzar, i també els diferents destins de les peces. La Sala Tallers és un espai polivalent que acull, entre altres activitats, els cursos de cistelleria i de treball de la pauma, un aspecte essencial per a un museu de patrimoni immaterial com aquest.  ROGER COSTA

(Article revista Sàpiens, núm. 151, gener 2015, pàg. 74.).

PAÜRA f. 

Gran por; cast. pavor. Jo entrava en el fosc alzinar poblat de paüra religiosa,Riber Miny. 54.

    Etim.: pres de l'it. paura, ‘por’.

Jo resto enmig de la paüra de l'ona que l'areny tortura  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg 59.].

PEBRINA f. 

|| 1. Pebre coent (Rosselló, Conflent, Gir.); cast. guindilla. Prin gingibre e pebre lonch de cascun II 3, sarcacolla e pebrina de cascun IIII 3, Alcoatí 73 vo. La pebrina és en semblant de pebre, Medic. Part. 45. Sens pebre o pebrina, un cuinat no té nom, Berga MT 77. Eri roig com una pebrina, Saisset Punyat 14. 

|| 2. Pebre, fruit del Capsicum annuum, encara que no sia coent; pebrot (Camp de Tarr., Priorat); cast. pimiento. 

|| 3. Malaltia epidèmica dels cucs de seda, que es manifesta en forma de taquetes com de mostassa que es van estenent fins a matar el cuc, deixant-lo com a momificat; cast. pebrina.

    Fon.: pəβɾínə (pir-or., or.); peβɾínɛ (Falset).

    Sinòn.:— || 1, bitxo, coralet, bitet, pebre de banyeta;— || 2, pebre, pebrot, pebrer.

    Etim.: del llatí pipĕrīna, derivat de pĭper, ‘pebre’.

Te vaig veure néixer i te vaig rentar les anques quan eres un mainatge a la trossa. Mira, ets roig com una pebrina. Com princ pas lo que tenes al cap. Ja t'ho vaig dir, que iníeu pas enlloc, tu i els teus amics... Podeu pas tenir raó contra la terra en tira. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 142.).

Vinc pas de l'hort, manyac. Te vaig veure néixer i te vaig rentar les anques quan eres un mainatge a la trossa. Mira, ets roig com una pebrina. Com princ pas lo que tenes al cap. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 140.).

PEDRÓ m. 

|| 1. Pedra posada en terra per sostenir un altar o una creu; cast. pie, pedestal.Farem encara fer lo pedró ho peu del altar ab la pedra del altar bona e bela,doc. a. 1331 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Con el fo muntat al padró per hon era acustumat per cramar les aufertas, Graal 161. Hi haja una creu de pedra o de ferro, assentada sobre un pedró fet de pedra y argamassa, doc. a. 1631 (Aguiló Mostres Inv. 44).

|| 2. Taula de pedra que sosté una creu, situada davant una església rural, on els diumenges es canten els evangelis i des d'on es beneeix el terme (Garrotxa, Ripollès, Plana de Vic); cast. padrón. Veyent la creu del pedró, | resaran un parenostre, Collell Flor. 112. Antigament existien aquestes taules a moltes altres comarques on avui han desaparegut, com per exemple, Mallorca (cf. Villanueva Viage, xxi, 112). 

|| 3. Cadascuna de les pedres o munts de pedreny que hi ha al llarg de les vores del camí ramader i que assenyalen la partió de dos termes municipals perquè el dit camí sol seguir la ratlla divisòria (Lluçanès); cast. hito. 

|| 4. Columna o pilar solt, especialment amb una inscripció recordatòria d'algun fet memorable (Fabra Dicc. Gen.). 

|| 5. ant., italianisme, Pedra grossa (it. petrone). E vesem a man dreta un gran pedro, Febrer Purg. iv, 101.

Pedró: a) topon. Nom d'un llogaret del municipi de Madremanya (Gironès);Pedrons és el nom d'una partida de terra del terme de Vinaixa; Pas dels Pedronss'anomena un port de les muntanyes d'Andorra; Pedró dels Quatre Batlles és el nom d'una muntanya de la serra del Cadí. A Barcelona, a Palafrugell i a altres poblacions hi ha el carrer del Pedró, que recorda l'existència d'alguna creu de pedra o altre monument semblant.—b) Llin. existent a Agramunt, Alcoi, Barc., etc. Hi ha la grafía Padró, que és variant de Pedró.

    Fon.: pəðɾó (or.); peðɾó (occ., val.).

    Var. form.: peiró.

    Etim.: del llatí *petrōne, derivat de pĕtra, ‘pedra’.

El cas és que el Salgueiro prenia la pala d'escoriar com si fos una ploma, encongia els Muscles del bescoll acotava la barbeta al pit, s'afermava damunt els pedrons que li feien de cames i, un cop ficada la pala dins la massa líquida, avançava amb decisió cap a la boca del forn, recolzant en la cama esquerra, amb l'extrem pla de la seva eina, arreplegava el màxim d'impureses que suraven damunt la superfície de metall fos; un cop arrossegada l'escòria cap a la boca del forn, el fonedor movia la pala amunt i avall amb un suau balanceig, anava extraient per la boca del forn grapats de matèria fosa d'un blanc roent, que, en lliscar pel pendent de ferro adossat a la boca, es feia d'un vermell encès i, en caure dins la cubeta expressament disposada a sota, passava d'un vermell grisós a un gris cendra refredat.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 216.)

Els micos vere hi jugaven a sobre sense prendre mal, i en una ocasió la Sylvia havia vist vell mandril assegut a sobre amb un bri d'herba entre els llavis, mirant. seu voltant de manera contemplativa, com un avi que passa els dies en pedrís.  [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 338.].

PEIXIR v. tr.

Péixer, alimentar (pir-or., bal.); cast. cebar, alimentar, nutrir. Cassant insectes per pexir llurs cries, Galmés Flor 43. Se'n peixeixen ells y n'atipen llurs cans, Caseponce Faules 187. (V. apeixir).

    Fon.: pəʃí (pir-or., bal.).

    Etim.: derivat de péixer per canvi del tipus de conjugació. 

Peixia

Amb el seu fràgil cos encetà una lluita ferotge contra allò que era molt més gros que ella. Estava sempre al costat del seu capçal, li mitigava la tos amb una infusió que ella mateixa havia preparat, el peixia, a les millors hores li llegia el breviari, que ell escoltava mirant-la amb els ulls que se li tornaven cada vegada més grossos. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 194.].

PELLÓ m.

|| 1. a) Pell d'ovella sense tondre, especialment usada pels pastors per a jeure-hi damunt (Ribagorça, Gerri, Castellbò). Quan em cobria amb la manta damunt els pellons del jaç, Lluís Rec. 72.—b) Jaç que fan els pastors amb algunes pells sense tondre, cosides una amb l'altra; el nombre de pells oscil·la entre dues i sis (Alt Empordà, Borredà, Ribagorça).—c) Pell d'ovella que cobreix els bancs de la llar (Riba-roja, ap. Griera Tr.).

|| 2. Pellofa o fulles de la panolla de blatdemoro (Ripoll, Molló, Olot, Lledó, Blanes, Pineda); cast. perfolla.

|| 3. Clovella espinosa de la castanya; clovella de l'avellana o d'altres fruits semblants (Conflent, Vallespir, Guilleries, Plana de Vic); cast. cáscara. A cops d'esclops, de l'esclofolla | ne feya les castanyes negrenques esquitxar... tirant-li un pelló, Verdaguer Jov. 193. Que es diria una avellana | quan rosseja en el pelló, Ramon Garriga (Catalana, x, 123).

|| 4. Partícula de metall (or, argent) resultant de retallar-lo molt fi; aquestes partícules s'empren per a soldar peces dels dits metalls (Mall.).

Pelló: llin. existent a Sollana, Cullera, Xaló, etc.

    Fon.: pəʎó (or.); peʎó (occ., mall.).

    Etim.: derivat de pell. 

Pellons

Tot aquell arbratge, les fulles seques i els pellons apaivaga en Leccia, relativitzant tot el brogit de la política. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 87.).

PELLUCAR v. tr.

|| 1. Prendre coses d'una a una, o a miques, a petites quantitats, sobretot de cosa de menjar (or., bal.); cast. pellizcar, picar. Los animals inracionals... havets volgut que natura lur ministre en mamar e en pellucar, Llull Cont. 36, 9. Les aus sempre van pellucant les sements, ibid. 103, 6. Baixaven a posar-se-li a la falda y li pellucaven dels dits les coses que els guardava, Genís Julita 34. La nina... després d'haver pellucat en el banc de musclos, joguineja per les ones, Ruyra Pinya, i, 143.

|| 2. Collir o arreplegar els fruits escadussers que han quedat sense prendre en la collita normal, sobretot de raïms, d'olives, d'ametlles (or., bal.); cast. rebuscar. «Avui 'cabam ses solades | i demà ja pellucam, | passat demà mos n'anam, | al·lotes, totes plegades» (cançó pop. Mall.). Pellucant les baldanes d'una figuera, Galmés Flor 127.

|| 3. fig. Arreplegar coses d'ací i d'allà, aprofitant les ocasions. Sols pensa en pellucar cèntims, Aguiló Poes. 156. Pellucar notícies: procurar arreplegar-ne d'un i d'un altre.

    Fon.: pəʎuká (or., bal.).

    Etim.: del llatí *piluccare, mat. sign., segons Meyer-Lübke REW 6506, que considera aquesta forma com a derivada de pĭlu, ‘pèl’; però la forma catalana indica segurament una influència de pell. 

Pelluquem

En aquesta novella hi ha també la història d'un director d'orquestra que, tot anant al festival de música de Salzburg, adoptà una criatura nascuda al tren. El director és imaginari; la criatura, no. Una vegada, uns viatgers van fer parar el tren en el qual jo anava, per tal que pogués pujar-hi un metge i assistís una minyona de servei que estava a punt de donar a llum. Tot seguit, un bon senyor americà va interessar-se per la criatura. Els novel·listes pelluquem una mica de tot arreu, com els pardals, i jo vaig copsar aquesta història i la vaig adaptar a la meva manera.

I quin viatge que ha fet aquest tren meu des de l'estació Victòria! Ha passat per la traducció de setze llengües! Un dia, fins i tot vaig veure'l en una estació de Tòquio, aquella vegada en japonès! Fa més de vint-i-cinc anys que corre, i ara em diuen que està a punt de fer un altre viatge, en llengua catalana. Bon voyage ! [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 8.].

PENCA

Calava trossos de xarxa de cap a cap dels petits canals d'aigua que passaven entre dos bancs de sorra. Sem pretenia canyes clavades a les vores, escades amb boles de carn mig podrida. D'aquesta manera vaig pescar totes les penques, tots els albors, tots els cabots, tots els pei xets i totes les anguiles que vaig voler. Me'ls enduia a casa per menjar i mirava com la meva mare els netejava. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 67.]. 

PENDÍS m.

Coster, terreny pendent; cast. declive. Trescava igual que un ramat de cabres pendís amunt, Caselles Mult.88. Fent una hora de pujada a peu per pedregals y pendissos de bosch pobre, Oller Pil. Pr. 98. En un pendís de la muntanya hi ha una pastora, Maragall Obres, i, 129.

|| topon. Coll de Pendís: muntanya de 1.786 metres d'altura, situada en la serra de Cadí, entre les conques del Llobregat i del Segre.

    Fon.: pəndís (or.); pendís (occ.).

    Etim.: del llatí *penditītio, ‘pendent’. En els documents medievals apareixen diverses formes llatinitzades del mot pendís, com pendititio, pendedicii, penneditio, etc., que es poden veure ap. Balari Oríg. 76. 

Pendís

Arribà al portal de la vila. Els guardians, que estaven avesats a veure'l, el deixaren passar sense dir li res. Calamarsejava, i no trucà a la porta de casa seva fins a les onze. Quan entrà, el seu criat remarcà que no duia capell. No gosà dir-li res. El desvestí; anava ben xop. Hom trobà, després, el capell damunt d'una roca que en el pendís de la serra torreja sobre la vall, i és inconcebible com en una nit tan fosca i plujosa pogué enfilar-s'hi sense estimbar-se. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 160.).

Pendís

Nikolas va resar una mica devota ment, i comprà quatre ciris per al Crucifix que hi havia en un nínxol, prop de la porta. Després tornaren als boscos. Es van ajeure en un pendís, respirant l'aire càlid i perfumat, i Nikolas jugà per darrera vegada amb les negres trenes de Xènia, que la noia s'havia deixat anar sobre les espatlles; s'entretenia trenant-les i destrenant-les. Les trenes eren tan llargues, que Nikolas s'hi embolicà el coll, i tots dos van estar a punt d'adormir-se així en la soporífera tarda d'abril. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 72.].

Pendís

Els altres dos senyors també hi seran ben rebuts, si és que pensa portar-los-hi. Els llits ja són fets. Avui fa una nit càlida, és veritat, però això de dormir en un pendís no deixa de ser perillós: moltes vegades hi ha serps. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 95.].

PENICAL m.:

V. panical.

PANICAL m.

|| 1. Planta umbel·lífera de l'espècie Eryngium campestre (or., occ., val.); cast. cardo corredor. Cerques pel món la flor del panical?, Sagarra Comte 237. «Me despedixc d'esta casa | i també del romeral, | me despedixc de Maria | que és la flor del panical» (cançó pop. Maestrat). Entre els penicals i les esparragueres, Einer Capcigrany 149. (V. card || 5).

|| 2. Panical blanc: planta de l'espècie Eryngium Bourgatii (Boí, ap. Masclans Pl. 169).

|| 3. Panical marí: planta umbel·lífera de l'espècie Eryngium maritimun (Tarr., Montblanc, Tortosa, Val.); cast. cardo marino.

|| 4. Panical blau: planta de la família de les compostes, de l'espècie Echinops Ritro, de tronc vellós, fulles coriàcies pinnado-lobulades, corol·les de color blau fosc (Garrotxa, Empordà, Vic, Ll., Urgell, Segarra); cast. cardícula. També es diu panical blau l'espècie Echinops sphaerocephalus (Masclans Pl. 169).

    Fon.: pənikáɫ (or.); panikáɫ (occ., val.); pənikáw (ross.).

    Var. form. ant.: panicalt (Per confegir la reyll del penicalt, Flos medic. 197).

    Etim.: desconeguda. El panical és anomenat panicau en provençal i panicaut en francès (cf. Bloch-Wartburg Dict.).

Penical

Què us sembla del seny de la mustela? La qual, quan vol combatre contra la serp, s'embolca, primerament, tota de ruda, i després va a menjar rel de penical. I fet això, va a combatre contra la serp. I vet com ella sap que les dites herbes tenen força i valor contra el verí de la serp.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 165.).

PERAIRE m.: 

V. paraire.

PARAIRE (ant. escrit també perayre). m. 

El qui es dedica a preparar la llana per a esser teixida, és a dir, a pentinar-la, cardar-la, perxar-la, etc.; cast. pelaire. «Lo paraire no val gaire, | més poc val l'emborrador; | més m'estimaria un sastre | si no fos tan mentidor» (cançó pop. del Pallars). «Tenedors, toneu ran ran, | que es paraire no se queix, | perque diu que estima més | sa de més prop de sa carn» (cançó de tondre, Mall.). Joan Castelo parayre, doc. a. 1275 (RLR, iv, 359). Ordonaren... que tot perayre haje aperellar bé e leyalment tots los draps axí bé los qui li seran donats apparellar com los propris seus, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 268).Terra de paraire: argila esmèctica, mena de terra groga que empren les mares per a curar el foc de les criatures (Labèrnia-S. Dicc.).

Paraire o Peraire: llin. existent a Campmany, Figueres, Vilanova de la Muga, Calella, Sallent, Badalona, Balsareny, Cast., Culla, St. Mateu, Ivars de Noguera, etc.

    Fon.: pəɾáјɾə (or., bal.); peláјɾe (Tamarit de la L., Roda, val.).

    Etim.: del llatí parātor, ‘preparador’. Cal considerar inadmissible la derivació depĕlle, proposada per Niepage Mall. Urk. 72 i per Montoliu (BDC, iii, 71), perquè ni l'ofici de paraire tenia res a veure amb les pells ni seria explicable que la ll llatina s'hagués convertit en r. La forma castellana pelaire és un catalanisme.

El resultat inevitable era la progressiva subdivisió dels oficis: uns de nova creació; altres, els més freqüents, de creixent diversificació, com els referits a les indústries metal·lúrgica («ballesters», «beiners», «daguers», «espasers», «ferrers», «llan­cers»), del cuiro («blanquers», «aluders», «assaonadors», «pellissers», «sabaters», «calceters») o del tèxtil («tintorers», «brunaters», «teixidors», «velluters», «perai­res», etc.). Una especialització que encaixava malament amb el sistema tradicional d'associació gremial única i amb el principi de representació política indiferenciada davant el consell.(Pàg. 312)

(...) a causa de la favorable posició que la ciutat tenia en l'abastament de llanes (locals, aragoneses i castellanes), colorants i alums italians o orientals, s'especialitzà en l'acabat de draps de fabricació externa destinats al comerç italià i mediterrani (Alexandria, Nàpols, Sicilia, Granada i Àfrica del Nord); hegemonia de les petites unitats de producció de tipus familiar i d'establiment urbà, controlades més que per mercaders-empresaris (verlager) per tintorers i peraires, aïllats o formant companyies amb teixidors, que encarregaven o compra­ven les produccions dels tallers artesanals. Si en el camp s'eixamplà aviat el sistema domèstic de producció (verlagssystem), en la ciutat predominà fins a finals de segle la compra del producte acabat (kaufsystem). Per la seua part, la producció local sedera, fortament comprimida durant la primera meitat del segle xv per importa­cions estrangeres, experimentà un notable impuls a partir de 1475, segons J. Guiral, rivalitzant amb les importacions italianes, mitjançant la imitació de les seues tèc­niques, transmeses per artesans genovesos i llombards establerts a la ciutat de València. (Pàg. 316)

Paral·lelament, les tensions en el món inter i intragremial, entre mestres rics i mestres pobres o entre oficis afins, es recruen. Una escalada de friccions intergre­mials, com ha assenyalat R. García Cárcel, es manifesta a finals del segle xv i ateny la seua fita culminant en 1518, enfrontant seders i guanters, paraires i teixidors contra corredors d'orella, tireters i guanters amb cordonera, barretaires amb passamaners i velluters amb telers. (Pàgs. 320-321).

(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs.).

Paraire (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

PELADELLA f. 

Alopècia; cast. peladera, pelona.

La cuina era l'únic terreny neutral de la casa, el lloc per les breus treves entre batalla i batalla de la nostra guerra privada. Jo m'estava dreta al seu costat i escoltava la seva cantarella en veu baixa, i totes dues fèiem bouillabaisse angevine, aquella sopa de peix amb cebes vermelles i farigola, o perca rostida amb paper d'alumini, amb estragó i bolets. Altres coses que pescava les deixava penjades a les Pedres Dretes formant garlandes victorioses i pu dents: una advertència i un repte. Però la Mare Gran no venia.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 72.]. 

Darrera d'ella seguia la barrija-barreja d'homes i dones, vestits de pellingotes i robes donades plenes de quera, i vinclats, qui més qui menys, quasi tots, com sota el pes d'una càrrega feixuga que duguessin a l'esquena. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 44-45).

I, al capdavall, per tot el volt de l’església vella i el prat jussà, s’estenia, com campament d’un exèrcit pellingós, el poti-poti de les parades plenes d’eines, xàvecs, relles, bats, batoies; i, al costat la farfutalla de la pisa, l’aram, la llauna; i més enllà les rampoines de bonicois estantissos, indianes, robes, mocadors... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 271).

PENOL m., nàut.

Cadascun dels dos caps o extrems de la verga o antena, des de l'empunyadura de la vela cap a fora; cast. penol. Tan secalló, devia cremar com un boscall de penol, Vayreda Puny. 88.

    Fon.: pənɔ́ɫ (Barc.); penɔ̞́ɫ (Val., Mall.).

    Etim.: sembla derivat del llatí pĭnna, ‘merlet’.

  PÈNOL m.

Roure de l'espècie Quercus robur, de glans pedunculades i pèndules; cast. roble.

    Fon.: pέnuɫ (Plana de Vic).

    Etim.: del llatí pĕndŭlu ‘que penja’.

Penol

Vaig córrer a arriar els flocs i els vaig deixar sobre coberta com vaig poder, però la vela major ja era una feina més feixuga. En escorar-se la goleta, com és normal, la botavara havia quedat fora de la borda i el penol i dos o tres pams de vela estaven submergits a l'aigua. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 230.].

PERNABATRE v. intr.

Espernetegar. Que a rues pernabaten i juguen a l'entorn, Atlàntida vi. Ell pernabatia mostrant aquelles pantorrilles de carn de préssech y bracejava, Oller Llapis 24.

    Fon.: pɛɾnəβátɾə (or.).

    Etim.: compost del verb batre prefixat amb el mot perna. 

Pernabatre

LUCI

Massa semblant a l'amo per ser bona. Primer pengeu l'infant, perquè el seu pare el vegi pernabatre i desesperi l'espectacle el seu cor. Deu-me una escala. (Porten una escala, a la qual AARON és obligat a pujar) [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 130.].

1. PERVENIR v. intr.

|| 1. Arribar; venir fins a cert lloc, o existir fins a cert temps, o assolir l'objecte al qual es dirigia; cast. llegar. Volets que veritat sia via e carrera per la qual hom pervenga a vós, Llull Cont. 25, 1. Los tres sauis foren peruenguts en lo loch on se encontraren primerament, Llull Gentil 303. Les quals pervinguen a la fi e fruïció divinal, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 208). Caminà tant... fins que fou peruenguda prop de la insigne ciutat, Tirant, c. 448. No hi va haver racó... hon aquella maluada persecució no peruengués, Boades Feyts 39.

|| 2. Passar a esser propietat d'algú una cosa. «Tot lo que tinc em va pervenir d'un oncle meu» (or., occ., bal.). El regne era pervengut a mans d'infant rey de sjs anys, Marsili, c. 13. De totes... possessions que ajen... que sien estades de crestians et a ells sien pervengudes per compra o per altra raó, Cost. Tort. I, i, 20. Poch temps havia que per mort de son pare li era peruengut lo regiment e senyoria de la sua terra, Curial, i, 1.

|| 3. Provenir, tenir origen; cast. provenir. «Aquest llençol encara pervé del casament de la meva àvia». Considerants... que per les dites occasions... no pervenguessen majors erros e escàndells, doc. a. 1390 (Col. Bof. viii, 316). La ànima racional ne's pot trobar que puxa pervenir sinó de Déu, Metge Somni i.

    Refr.—a) «Abans de fer i dir, mira què et pot pervenir» (Mall.).—b) «De fer bé, mal ne pervé».—c) «No hauràs bé, si d'un altre no et pervé».

    Fon.: pəɾβəní (or.); peɾβení (occ.); pəɾvəní (bal.).

    Etim.: del llatí pervenīre, mat. sign. || 1 i 2. En l'accepció || 3, sembla venir del llatí provenīre, amb canvi de prefix.

2. PERVENIR o PERVINDRE m.

Esdevenidor; cast. porvenir. Adevina lo pervenir, Alegre Transf. 114. Jove de gran pervenir, Vilanova Obres, iv, 101. Abocats al pervindre, hi plantàvem una fita, Ruyra Parada 35. Fer-se un bon pervindre: adquirir un bon passar, béns suficients per a viure bé.

    Fon.: pəɾβəní (or.); pəɾvəní (bal.); peɾβíndɾe (occ., val.).

    Sinòn.: avenir, esdevenidor.

    Etim.: grafia aglutinada de per venir o per vindre (=a venir, que ha de venir).

L'Anselme era tan gandul que es va matricular en un departament de la facultat destinat als estrangers no francòfons. Me­ravellats per la qualitat del seu francès, els professors l'apreciaven molt i en Drapperi va pervenir a la llicenciatura sense cansar-s'hi.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 250.).

PESOMBRE m.

Malson; cast. pesadilla. Una llumeneta de les sangs, un pesombre de la febre, Ruyra Parada 143. Temia ab esglay la realisació del pesombre passat, S. Galmés (Catalana, ix, 193).

    Fon.: pəzómbɾə (or.). Sembla paraula d'ús purament literari, però Barnils deia que l'havia trobada viva a Beneixama (prop de Biar) i Griera Tr. la posa com a viva a Ripoll.

El pesombre que a Amèrica alguna vegada sofria quan pensava en aquells records, a la Xina s'havia apagat del tot, i ara, si ho mirava, ho veia tot en un mateix pla, de la mateixa manera que quan som petits veiem, els que havem nascut a Europa, els gravats de paisatges xinesos en qualsevol enciclopèdia. En lloc de trobar-se estranger a la Xina, En Costa arribà a trobar exòtic el record del seu país amb els seus costums i els seus panorames.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 82.).

PETARRELLEJAR v. intr.

Fer un seguit de pets o de sorolls secs; cast. chisporrotear, crepitar. Sols trencava la quietud el petarrellejar espaiat del llum de gresol, Pous Nosa 140.

    Fon.: pətərəʎəʒá (or.).

    Sinòn.: espetegar.

    Etim.: derivat de petarrell.

Jo estava sol a la sala. Llavors he cregut sentir, tan lleuger con el petarrelleig deis neons, el riure de Georges Maillot damunt meu. I no he pogut deixar d'imaginar-me l'altre, allà baix, vint anys més jove, amb el seu floc de cabells rossos, vestit amb pantalons de golf i portant [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 50].

Petarrelleig

L'endemà, els alemanys van continuar llaurant el cel i la terra. Adés els reflexos del sol ennegrien, adés emblanquien els Stukas. Després del petarrelleig de les metralladores, les bombes cascadejaven. El xiulet continu cinglava les orelles; les explosions concasaven el sòl. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 55.).

PETIFLOC m., nàut.

Vela triangular més petita que el floc i situada més a proa del vaixell; cast. petifoque.

    Fon.: pətiflɔ́k (Barc.); petiflɔ̞́k (Val.); pitiflɔ́k (Blanes); pitiflɔ̞́k (Mall.).

    Etim.: del fr. petit foc, mat. sign. 

Petifloc

Tot just m'havia instal·lat sobre el bauprès quan el petifloc es va posar a aletejar i va agafar el vent per la bor dada contrària, amb un estrèpit que semblava un canó. Aquell canvi sobtat va fer tremolar la goleta fins a la qui lla, però al cap d'un moment, amb les altres veles encara inflades, el petifloc va fer un altre batec i es va tornar a quedar immòbil i desinflat. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 210.].

PLERET 

A pleret: a poc a poc, sense pressa (or., occ.); cast. despacito. S'atansava a pleret, dava un copet d'ungla, Oller Bofet. 67. Vaig anar empenyent a poc a poc, a pleret a pleret, Ruyra Parada 20. Un carruatge que passi a pleret, o una silueta furtiva, Carner Bonh. 43.

    Fon.: əpləɾέt (or.); aplaeɾét (Tremp); aplaјeɾét (Ll.).

    Etim.: derivat dim. de a pler.

-A veure. ¿A quina hora surts d'escola?

-A les tres, senyor Brannon.

-Això vol dir que et queden un parell d'hores per estu­diar i divertir-te. Després treballes aquí de sis a deu. Et que­da temps suficient per dormir a pleret.

-De sobres. No en necessito pas tant.

1. PERCALA f. o PERCAL m. 

Tela de cotó semblant a la cretona, però de millor classe; cast. percal. Quina mortalla voleu? | —De la percala fina, cançó pop. (ap. Milà Rom. 220). Una cortineta de percala greixosa, Víct. Cat., Ombr. 29.

    Loc.

—Més ample que una percal: es diu d'una persona de poc seny (La Bisbal).

    Fon.: pəɾkáɫ, pəɾkáɫə (or., bal.); peɾkáɫ (occ., val.).

    Etim.: del cast. percal, que sembla venir del persa parkale, ‘tela lleugera’.

2. PERCALA f. 

Planta de la família de les compostes, espècie Achillea millefolium; cast. milhojas.(Cf. Vayreda Flór. 397; Flora Cat. iii, 287).

    Sinòn.: milfulles, marfull, herba de talls, herba de tos, camamilla vera, sabuda blanca.

Per altra banda, no aprovo la teva elecció, no li trobo res de bonic, a la noia. N'hi hi ha una, en canvi, parenta de Bikussov, filla de sa germana, allò sí que és una mossa! Hom pot dir: quina meravella de percala! (Nikolai V. Cógol. Ànimes mortes (Miórtvyie dushi, trad. Josep M. Güell). Edicions 62, Barcelona, 1984, 1ª ed. ISBN: 84-297-2106-1. 350 pàgs. Pàg. 204.).

PERDEMENT m.: 

V. perdiment.

PERDIMENT o PERDEMENT m. 

Acció i efecte de perdre; cast. perdimiento, pérdida, perdición. Sos perdiments eren inrecuperables, Llull Amic e Amat, met. 146. Perdiment de temps deu esser fort ahirable, Llull Doctr. Puer., pròl. Fon lo primer castell que ells per força prengueren ab gran treball e perdiment de molta sanch, Tirant, c. 207.Ho hem pogut privar, perquè era un perdement, un perdement d'animetes,Víct. Cat., Sol. 311. a) especialment, Avort. La Janeta tingué un perdement,Víct. Cat., Film (Catalana, i, 445).

Per entremig de caps de formes perverses i de colls estirats que reganyaven els nervis tibants, En Met veia passar la llarga visió, tètrica i corprenedora com un somni del, com un fruit de perdement, del misteriós més enllà, que eixia d'un cau d'ombra per a ficar-se dins d'un altre cau no menys ombrívol.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 25).

PERDIGOT m. 

Perdiu mascle; cast. perdigón. Que ninguna persona gos tancar ni breliar perdigots, doc. a. 1397 (BSAL, ix, 147). Paguí an en Caperó de Valls per un perdigot y una gàbia de ferro un ducat, doc. a. 1558 (Miret Templers 582).Vermell o roig com un perdigot: es diu d'una persona molt vermella. El pubill... estricolejava, cara-encès com un perdigot, Víct. Cat., Ombr. 98.

    Refr.

—«Per sant Bernabé, tot perdigot va bé»: ho diuen els caçadors.

    Fon.: pəɾðiɣɔ́t (or., bal.); peɾðiɣɔ́t (occ., val.).

    Etim.: derivat del radical llatí perdīc-, ‘perdiu’, amb el sufix -ot.

Perdigot (enllaç)

Miceni llavors es posava vermell com un perdigot i responia tal com hauria respost a una ofensa personal, violentament. Deia que Annetta era un cap verd que hauria volgut veure morir algú d'amor per ella, però que fins llavors no hi havia reeixit. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 143.].

-¿Quina mena de bolet és aquest?—vaig demanar.

-Un reig bord-em va respondre en Satoru, vermell com un perdigot.

-Però si es molt verinós!—va exclamar el mestre.

[Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban, Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 50.).

PERNEJAR v. 

|| 1. intr. Donar pernades; moure violentament les cames o donar cops amb les cames; cast. pernear, patalear, cocear. El qual, amb la seva agonia, pernejava i feia sacrílegues ganyotes, Santamaria Narr. 123. 

|| 2. tr. Ferir a pernades; cast. pisotear, cocear. Li replicarà amb forsa d'arrieses i pernetjarà es sentit comú, Ignor. 39. 

|| 3. intr. Dir grosseries, paraules ofensives o violentes (Mall.); cast. cocear. Y no s'aturen de pernetjar contra ses coses santes, Aurora 228.

    Fon.: pəɾnəʒá (or.); peɾneʤá (occ.); pənnəʤá (mall.).

Va veure com el braç descrivia un arc en direcció al cap de la seva dona. I aquesta va parar de pernejar.[Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 82.].

PERFUSIÓ f. 

Aspersió d'aigua que es fa damunt el cap de certs malalts; cast. perfusión (Labèrnia Dicc.).

La infermera canvia el flascó de perfusió, del qual surt un tub que s'injecta en una de les venes del moribund. (Quim Monzó. Guadalajara -Vida dels profetes-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 159.).

PERLÀTIC, -ÀTICA adj. (castellanisme) 

Paralític; cast. perlático. En Mitus havia quedat arrambat en la esqueixada, perlàtich, Víct. Cat., Cayres 58.

Estaven muts, seriosos, tots concentrats en una quietud d’ànimes ja lligades, ja foses per arreu l’una en l’altra... - En Mitus havia quedat arrambat en l'esqueixada, perlàtic, verd, afrós... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 220.).

PERNEJAR v. 

|| 1. intr. Donar pernades; moure violentament les cames o donar cops amb les cames; cast. pernear, patalear, cocear. El qual, amb la seva agonia, pernejava i feia sacrílegues ganyotes, Santamaria Narr. 123. 

|| 2. tr. Ferir a pernades; cast. pisotear, cocear. Li replicarà amb forsa d'arrieses i pernetjarà es sentit comú, Ignor. 39. 

|| 3. intr. Dir grosseries, paraules ofensives o violentes (Mall.); cast. cocear. Y no s'aturen de pernetjar contra ses coses santes, Aurora 228.

    Fon.: pəɾnəʒá (or.); peɾneʤá (occ.); pənnəʤá (mall.).

Pel que sé, a les ciutats italianes no hi ha portalades (no faré servir la humil paraula porta en la seva presència) a través de les quals està prohibit passar. Però el continent australià, on vaig venir a aquest món, plorant i pernejant, és real (tot i que llunyà), el Dulgannon i les seves maresmes són reals, les granotes són reals. [J.M. Coetzee. Elisabeth Costello. (Elisabeth Costello, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-9787-032-8. 232 pàgs. Pàg. 207.].

PERNOT m. 

Marrota, cabals estalviats o guardats (Gir., Empordà). El gran pernot que havia de tenir el senyor rector difunt, Víct. Cat., Cayres 186.

    Etim.: derivat de perna.

Per això fou tan regrossa la sorpresa quan, a la mort del senyor Rector, la majordona passà a cals americanos i la gent comprengué que no hi anava com a llogatera, sinó com a mestressa. Aleshores fou quan a cuita corrents es retragueren moltes coses en veu alta que fins llavors s'havien comentat sols entre dents: com, per exemple, el gran pernot que havia de tenir el senyor Rector difunt i la dita del Regent, que per la rectoria semblava que hi hagués passat en Boquica; i les conferències secretes del Pavorde major amb la majordona temps enrera, i les anades d’aquell a Barcelona a comprar paper del govern... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 287.).

1. PERPUNT (o perpont). m. ant. 

Vesta militar, feta de tela forta repuntejada i cotonada, que es portava damunt de tot de l'armadura i arribava des del coll fins a mitjan cuixa del guerrer; cast. perpunte. Lo perpunt està dessús a los altres guarniments, et sta al sol e a la pluja et al vent, e reep enans los colps que l'ausberch, Llull Cavall. 25 v.oVench primerament a les portes de la vila ab lo perpunt vestit, Desclot Cròn., c. 134. Don Pelegrí de Bolas e él, uestit son perpont e sa espasa cinta, Jaume I, Cròn. 25. Yo enviaré per mon caual e per mon gonió e per mon perpunt e per mes armes, ibid. 32. Unum perpunt album, unum perpunt rubeum, doc. a. 1307 (RLR, iv, 377). Armats ab llorigues e perpunts, Muntaner Cròn., c. 227. Un perpunt o jach de scarlata folrat de blanquet, doc. a. 1417 (Alm. Isl. Bal. 1880, 193). Damunt lo camisol lo platejat perpunt, Canigó i.

    Etim.: del llatí perpŭnctum, ‘repuntejat’.

2. PERPUNT m. 

Tros de ferro que s'afegeix al cap de la rella quan està gastada (Puigcerdà); cast. calce.

Les emborrades del meu perpunt no em serveixen mes que d'ornament: no compta per res si no hi afegeixo una pell de llebre o les plomes d'un voltor, un casquet al cap. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 181.].

1. PERTENIR v. tr. 

Importunar, tractar amb insistència. La Roseta de las cartas y la Sió dels cuyros m'han pertenit tant y tant, Pons Auca 98. Ni sisquera m'he aliviat el negre i ja em perteniu d'acomodos!, Pons Com an. 322.

    Etim.: sembla deformació de pretenir.

2. PERTENIR v. intr.: 

V. perterir.

-I encara -tornà afer el Tit, amb veu migranyosa-, pel menjar, com aquell, m'enteneu? Lo que em fa pertenir és la set! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 54.).

PERTERIR (i més dial. pertenir). v. intr. 

|| 1. Morir d'accident o desgràcia (Borén, Massalcoreig, Tortosa, Maestrat, Cast.); cast. perecer. 

|| 2. Sofrir llargament (Empordà, La Selva, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); cast. padecer. S'usa també com a refl. (perterir-se), i sobretot amb el verb fer Fer perterir: fer sofrir molt, fer delir, impacientar. «Dóna-li la coca, al nen; no el facis perterir!»«Tinc tres xiquets que em fan perterir». Aquesta criatura em fa perterir!, Oller Febre, i, 252. La vetlla de Nadal... era nit de germanor i de joia; que no la fes perterir!, Bertrana Herois 128. Fan parterir les pobres bestis de fam o d'enfits, Víct. Cat., Sol. 240.

    Fon.: pəɾtəɾí, pəɾtəní (or.); peɾteɾí (occ., Maestrat); peɾteɾíɾ (Cast.).

    Etim.: del llatí praeterīre, mat. sign. || 1.

— Però no sigui tossut, home de Déu! —insistia l'Alberta—. Si per vostè, que ens ha estat un veritable pare, no podem prendre una mica de molèstia, ¿per qui vol que ho fem? Vingui-se'n a casa, i no ens faci perterir. Sempre estarà més ben governat per nosaltres, que tant l'estimem, que per mans estranyes.   (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 198.).

PERTÚS

|| 1. adj. Foradat. Fulla pertusa: fulla foradada.

|| 2. m. ant. Forat. Te diré més avant del burch del mal pertús, posat entre dos rellevats monts, Corbatxo 72.

El Pertús, topon.: pas estret entre La Jonquera i Bellagarda, i nom d'un poble situat prop d'aquell pas, a la frontera d'Espanya amb França.

    Fon.: əɫ pəɾtús, əɫ puɾtús (pir-or.).

    Etim.: del llatí pertūsu, ‘foradat’.

-Què us sembla del seny del pigot? El qual no fa son niu sinó pels forats i pertusos dels arbres; i quan s'esdevé que els dits forats o pertusos són tancats per algun fill d'Adam amb ferro o altra cosa, ell desseguida hi aporta una herba, la qual és de tal virtut que tota tancadura que és tocada per la dita herba s'obre i romp immediatament, i tocant la dita herba el forat de son niu, estopat i tan cat, s'obre tot seguit; i per aquesta raó la dita herba és anomenada "herba del pigot".  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 164.).

PERÚ

|| 1. topon. Nació i Estat de l'Amèrica meridional, situat al sud de l'Equador i a l'oest del Brasil i de Bolívia.

|| 2. m., fig. Cosa que produeix gran riquesa o benefici material. En el combat de vori que pentina | perú de lliris i de llunes mina, Rosselló-Porcel 125. Valer un perú: esser molt valuós. Un adreç de perles i diamants que valia un perú, Santamaria Vida 110.

    Etim.: pres del cast. Perú, mat. sign.

El nom de Vicens Garcia, el famòs «Rector de Vallfogona», surt en un títol de Rosselló com una al·lusió significativa. Algunes —abundants— expressions de Rosselló reflecteixen el contacte i la simpatia dels pactes siscentistes (Miguel Doll): «ceptre de decisions», «exèrcit de puntes» «conflicte del negre i el blanc», «polèmica de nacres», «catedral de clarianes», «presó de llunes fingides», «perú de lliris», «marbre dolç» «sebastià de lliri», etc., són. trops de la més pura arrel gongorina vallfogonesca. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 337.). 

1. PERVENIR v. intr. 

|| 1. Arribar; venir fins a cert lloc, o existir fins a cert temps, o assolir l'objecte al qual es dirigia; cast. llegar. Volets que veritat sia via e carrera per la qual hom pervenga a vós, Llull Cont. 25, 1. Los tres sauis foren peruenguts en lo loch on se encontraren primerament, Llull Gentil 303. Les quals pervinguen a la fi e fruïció divinal, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 208). Caminà tant... fins que fou peruenguda prop de la insigne ciutat,Tirant, c. 448. No hi va haver racó... hon aquella maluada persecució no peruengués, Boades Feyts 39. 

|| 2. Passar a esser propietat d'algú una cosa. «Tot lo que tinc em va pervenir d'un oncle meu» (or., occ., bal.). El regne era pervengut a mans d'infant rey de sjs anys, Marsili, c. 13. De totes... possessions que ajen... que sien estades de crestians et a ells sien pervengudes per compra o per altra raó, Cost. Tort. I, i, 20. Poch temps havia que per mort de son pare li era peruengut lo regiment e senyoria de la sua terra, Curial, i, 1. 

|| 3. Provenir, tenir origen; cast. provenir. «Aquest llençol encara pervé del casament de la meva àvia». Considerants... que per les dites occasions... no pervenguessen majors erros e escàndells, doc. a. 1390 (Col. Bof. viii, 316). La ànima racional ne's pot trobar que puxa pervenir sinó de Déu, Metge Somni i.

    Refr.—a) «Abans de fer i dir, mira què et pot pervenir» (Mall.).—b) «De fer bé, mal ne pervé».—c) «No hauràs bé, si d'un altre no et pervé».

    Fon.: pəɾβəní (or.); peɾβení (occ.); pəɾvəní (bal.).

    Etim.: del llatí pervenīre, mat. sign. || 1 i 2. En l'accepció || 3, sembla venir del llatí provenīre, amb canvi de prefix.

2. PERVENIR o PERVINDRE m. 

Esdevenidor; cast. porvenir. Adevina lo pervenir, Alegre Transf. 114. Jove de gran pervenir, Vilanova Obres, iv,101. Abocats al pervindre, hi plantàvem una fita, Ruyra Parada 35. Fer-se un bon pervindre: adquirir un bon passar, béns suficients per a viure bé.

    Fon.: pəɾβəní (or.); pəɾvəní (bal.); peɾβíndɾe (occ., val.).

    Sinòn.: avenir, esdevenidor.

    Etim.: grafia aglutinada de per venir o per vindre (=a venir, que ha de venir).

Quan va pervenir extenuat al seu amagatall de la Rue de Sontay, va escalar a corre-cuita les escales. La seua companya va obrir la porta. En Belvisi va respirar una estona abans de travar la porta amb un trinxant. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 98.).

PESCAIRE m. 

Pescador (pir-or., or.). Era un pobre pescaire, qui... un matí se n'anà al riu a pescar, Verdaguer Rond. 98. a) Bernat pescaire: V. bernat, II, || 3.

Qui colliria els raïms de les properes veremes? Uns quants oranesos s'allotjaven en barraques instal·lades pel municipi. Descobrien que el valencià, heretat dels pares, també es parlava al Rosselló. Un oranès malhumorat digué a un pescaire: 

-Vés a fer la mà, tio figa!  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 77.).

PETARRELL 

|| 1. m. Cara contreta que es fa quan es fan esforços per contenir el plor; cast. pucheros. Mes ay! la Marieta, quin petarrell fa!, Guimerà Poes. II, 96. 

|| 2. m. i f. Infant petit (pir-or.); cast. peque, chiquillo. Calleu, si us plau, petarrells!, Xavier Cortils (Trad. Cat., 24 nov. 1923). Es un nom afectuós que solen donar les mares als seus menuts. Nano- petarrell: infant petit i camatort (Olot). El petarrell de la casa: el més petit d'una família. Nou devessall de llàgrimes del petarrell, Espriu Anys 18. 

|| 3. m. pl. Guspires, partícules enceses que es desprenen del foc (Vic). 

|| 4. m. pl. Pinyons torrats al bosc (Griera Tr.). 

|| 5. Bruc, planta de l'espècie Erica multiflora (Alaró); cast. brezo.

    Refr.

—«Dona nana petarrella, a cent anys serà novella» (Mall.); «Ovelleta petarrella, de cent anys pareix novella» (Eiv.): es diu referint-se a persones petites, que solen esser fortarrones i viure més que les corpulentes.

    Fon.: pətəréʎ (or., bal.).

    Intens.: petarrellet (Féu un petarrellet i acabà per plorar, Ramon Vaca llet 51).

    Etim.: derivat doble dim. de pet.

Petarrell (imatge enllaç)

—Ets una pallasseta. És molt increïble. Ets com una nena, tens uns ullets tan naïf... —li xiuxiueja. I ella els obre tant com pot, i fa el petarrell. La nit següent es veuen de nou i van al llit. Ni dutxa ni l’esmorzar de l’endemà són decebedors. A la tarda ja s'ensenyen les redaccions de quan eren pel tits. (Empar Moliner. T'estimo si he begut. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 847727410X. 206 pp. Pàg. 126.).

PETARRELLEIG m. 

Acte i efecte de petarrellejar; cast. chisporroteo. Volcà el cabaçot de la sal a les brases, aixecant-hi un patarrelleig com si engeguessin milers de cuhets de fira,Víct. Cat., Cayres 161.

    Fon.: pətərəʎέʧ (or.).

PETARRELLEJAR v. intr. 

Fer un seguit de pets o de sorolls secs; cast. chisporrotear, crepitar. Sols trencava la quietud el petarrellejar espaiat del llum de gresol, Pous Nosa 140.

    Fon.: pətərəʎəʒá (or.).

    Sinòn.: espetegar.

    Etim.: derivat de petarrell.

Per fi vam arribar a una nova esplanada al voltant de la qual el poble d'Antioch estava dempeus i silenciós. Diverses fogueres immenses esgotaven els seus últims troncs amb grans petarrelleigs mentre els joves...[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 453.].

Per això el senyor en comandant Bonetti-Alderighi havia disposat la mobilització general tant de la comandància de Montelusa com de la comissaria de Vigata a fi de blindar el trajecte que recorreria l’alt càrrec i així estalviar a ses dignes orelles xiulades, petarrells i mecàsums (en burocratès, protestes) de la població i que rebés solament els aplaudiments dels quatre desgraciats llogats per a l'avinentesa. [Andrea Camilieri. Una escletxa de llum (Una lama di luce, trad. P. Vidal). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7219-7. 240 pàgs. Pàg. 6.].

PETIMETRE

|| 1. m. Home excessivament remirat en el vestir i adornar-se; cast. petimetre, pisaverde.

|| 2. adj. Elegant en el vestir. Van per aquests carrers tots petimetres sense capa ni barret, Mercè de Bellam. 46. La Marquesa de Malaspina, gentil matrona... per lo bella i petimetra, ben tallada, Maldà Col·legi 97.

    Etim.: del fr. petit maître, ‘senyoret’.

He oblidat altres de talls de la seva vestimenta, però, més que la roba, el que m'interessava era examinar la seva cara ampla i amb  sotabarba, els ulls extremament rodons i una mica sortints, i la curiosa disposició de les dents de dalt, que s'obrien d'una manera que recordava una llanterna de Halloween, amb petits espais entremig. Vaig pensar que era un home estrany, amb el cap de carbassa, un presumit amb unes mans i uns dits sense ni un sol pèl, i que només la seva veu de baríton, clara i ressonant, atenuava una mica el seu aspecte de petimetre.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 64.].

PETOTES

El comandant havia trobat una feina a la fàbrica de nines al Vernet per completar la seua pensió d'oficial. Totes aqueixes petotes, «el petotam », que deia a la dona per bromejar, l'entristien amb llurs ulls melangiosos i aquella pell tan blanca de comtesses irlandeses. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 111.).

...i després va venir aquell crit prim, com fet exprés amb voluntat de renún­cia, a la matinada, perquè el colós havia afirmat que la nit bíblica s'acabava a quarts de cinc del matí, com una quarantena i una quaresma per Pasqua Florida, va venir aquell xeric orfe que va fer quan ell va caure la gibrella de les mans davant d'a­quella madoganya, d'aquell molí de vent, nuet com un jesuset (ah, i ella hi havia de combregar, amb aquella pedra, l'ara d'un holocaust tan modest i tan punyent...), davant d'aquella per­foració del no-res, d'aquell membre espantos que se'n deia allò que no sona, segons la mare, filla meya, se'n deia, i ara ja només això, precisament, aquestes dues calaveretes negres, se­cundina seca d'aquella aurora amarga, dues peladelles abo­nyegades on el ferro aviat es rovellaria si l'aigua i el sabó, té... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 14-15.).

PELTASTA m. 

Soldat grec que es defensava amb un escut petit anomenat pelta; cast. peltasta.

    Etim.: pres del gr.-llatí peltasta, mat. sign.

–¿Quins combaten més agosaradament amb la pelta? ¿Els qui saben manejar la pelta o els qui no en saben?

–Els qui en saben. I en totes les altres coses, si és això el que cerques, els qui saben d’una són més agosarats que els qui no en saben i esdevenen més agosarats després d'haver estudiat que abans d’estudiar. [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 178.]. 

1. PELTRE m. 

Aliatge d'estany amb plom i zinc; cast. peltre. Un paper que y ha tres o quatre anells de peltre, doc. a. 1529 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).

    Etim.: forma paral·lela de l'it. peltro, fr. peautre, esp. i prov. peltre; Meyer-Lübke REW suposa un mot romànic *peltrum com a base de totes aquestes formes, però d'origen obscur.

2. PELTRE m. 

Estar com un peltre, o gras com un peltre, o més gras que un peltre: estar molt gras (Men.).

    Fon.: péɫtɾə (Ciutadella).

    Etim.: tal vegada de l'anglès poultry, ‘aviram’.

Darrera del taulell, dues cambreres s'a­bocaven sobre els mànecs blancs dels barrils de cervesa 1 el rengle de petites aixetes argentades que gotejaven sobre una plata de peltre. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 182].

PENDÍS m.

Coster, terreny pendent; cast. declive. Trescava igual que un ramat de cabres pendís amunt, Caselles Mult.88. Fent una hora de pujada a peu per pedregals y pendissos de bosch pobre, Oller Pil. Pr. 98. En un pendís de la muntanya hi ha una pastora, Maragall Obres, i, 129.

|| topon. Coll de Pendís: muntanya de 1.786 metres d'altura, situada en la serra de Cadí, entre les conques del Llobregat i del Segre.

    Fon.: pəndís (or.); pendís (occ.).

    Etim.: del llatí *penditītio, ‘pendent’. En els documents medievals apareixen diverses formes llatinitzades del mot pendís, com pendititio, pendedicii, penneditio, etc., que es poden veure ap. Balari Oríg. 76.

A Saint-Pierre-de-Boeuf, malgrat el nom carni, me senti bé -sense cap raó- com si escoltés Nat King Cole tocant Penthouse Serenade al piano, seré com al primer coatí del món. A dalt d'un pendís, una playa s'esplaia amb una església i un cafè. La gent alegre i mudada riu.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 111.).

PENELL m. 

|| 1. ant. Plomall o banderola amb què s'adornaven els vaixells. Estaven les bandories e'ls penells per l'orla de les galeres, de popa tro sus en la proa de totes parts, Desclot Cròn., c. 165. 

|| 2. Plomall, tros de tela o peça de metall, que, voltant sobre un eix vertical, serveix per a indicar la direcció del vent; cast. veleta. Havem franch arbitre que's muda axí com fa un penell, Quar. 1413, 183. La dona... com penell li plau ser mudada, seguint cascun vent, Proc. Olives 925. Per daurar ab més colors lo penell qui és stat fet e posat damunt lo campanar del relotge, doc. a. 1437 (Arx. Gral. R. Val.). Ans axí com demostra lo panell | ab clar senyall qual vent en la mar regna, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 103). Negú no's pot regir per son penell, Ausiàs March xxx. Els penells flautejaven, giravoltant llurs banderetes, Ruyra Pinya, i, 71. 

|| 3. El barret de la xemeneia (Savellà, segons Griera Tr.). 

|| 4. fig. Persona molt variable o inconstant (Bal.); cast. veleta.

    Fon.: pənéʎ (or., bal.); penéʎ (occ., val.).

    Etim.: del llatí *pennĕllu, dim. de penna, ‘ploma’.

I a més a més, em sembla que no he trobat mai uns costums que no valguin els nostres. No m'exposo gaire, car a penes he arribat a perdre de vista els penells de casa meva. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 212.].

PEPA f. 

1. Nom propi de dona, contracció familiar de Josepa; cast. Pepa. a) La Pepa: nom que es dóna vulgarment al cotxe municipal que va a cercar de franc els cadàvers dels indigents per a portar-los al cementeri sense cap solemnitat (Val.). 

|| 2. Nina de pedàs, de cartó, de vidre, etc., amb què juguen les nenes (Empordà, Mall.); cast. muñeca. 

|| 3. Prostituta (Empordà, Mall.). Que vostè o qualsevol altre ciutadà no eren duenyos d'anar p'es carrer sense topar amb qualque colla de pepes que li diguessen: «Senyor, que va de res?», Roq. 30.

    Loc.

—Viva la Pepa!: es diu per indicar molta eufòria i despreocupació. Al·ludeix a la Constitució del 1812, que fou promulgada el dia de Sant Josep.

    Fon.: pέpə (or.); pέpa (Val.); pέ̞pə (Palma).

Mossèn Florenci creia en la vocació d'en Lucien. Quan li escrivia, sempre començava la lletra amb aquesta frase: «Estimat Llucià, fill en el nostre Senyor Jesús Crist». En Lucien no era tan bon cristià com s'imaginava el mossèn. La seua devoció no l'havia privat de perdre la virginitat amb una pepa madura del barri de l'estació. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 137.).

1. PEPIDA o PIPIDA (i més dial. pepita). f. 

|| 1. Tel escatós que es forma sota la llengua de certes aus, sobretot de les gallines, per acumulació de mucositats, i que constitueix una malaltia contagiosa; cast. pepita. La gallina és sota posada a la pepida de la llengua, per no haver begut o haver begut aygua térbola, Agustí Secr. 153. Aquella gallina té la pepida,Lacavalleria Gazoph. 

|| 2. fig. Cadarn de les vies respiratòries; constipat fort de pits o de gargamella (Barc., Sóller, Men.); cast. catarro. No pot parlar gayre perquè tus desseguida.—Pobret! deu tenir la papida, Vilanova Obres, xi, 145. «He agafat una bona pipida». 

|| 3. fig. Malaltia llarga o complicada (Vallès, Penedès, Mall.). Va agafar una pipida que l'arribà a ses portes de la mort, Ignor. 20. 

|| 4. fig. Borratxera (Men.). «Ha agafat una pipida que no s'aguanta dret».

    Loc.—a) No tenir pepida: esser llengut, tenir facilitat per a parlar, i sobretot per a defensar-se o insultar (Olot).—b) Tenir pepida: parlar engargussat o amb mitges paraules.

    Refr.

—«Visca la gallina, visca amb sa pepida»: es diu per expressar el desig que un malalt es salvi de la mort, encara que continuï malaltejant.

    Cult. pop.—La pepida de les gallines s'elimina amb una agulla, procurant treure el tel sense fer sang. Hi ha pagesos que, després de treure la pepida, l'emboliquen amb una clovella de ceba i la fan empassar a la gallina malalta, i després freguen bé amb oli i sutja la llengua de l'animal (Empordà).

    Fon.: pəpíðə (Arles, Illa del Tec, Cornellà de C., Bagà, Empordà, Barc., Penedès); pepíða (Ribera d'Ebre); pepíðɛ (Fraga, Gandesa); papíðɛ (Urgell); pipíðə (Ribesaltes, Plana de Vic, Pla de Bages, Mall., Men.); pipíðɛ (Tremp); pepíta (val.).

    Etim.: del llatí pituīta, mat. sign. || 1, que sembla que tenia ja una variant vulgar *pipita (cf. REW 6549).

2. PEPIDA o PIPIDA f. 

Pinyol de meló, de síndria o de carabassa (Men.); cast. pepita.

    Fon.: pəpíðə, pipíðə (Men.).

    Etim.: incerta. Sembla relacionable amb el llatí pepo, ‘meló’, però Meyer-Lübke considera poc probable aquesta derivació (REW 6395).

Jo no hi acabava de veure el sentit. Però suposo que ell sí, encara que aquelles ovelles i cabres haguessin de desaparèixer en uns mesos, i el presseguer i el cirerer ja els tingui a punt de tallar perquè han agafat la pepida (aquesta és de la meva àvia paterna, justament; tenir la pepida vol dir que els arbres han agafat una malaltia i ja estan sentenciats). (Ovelles de la meva vida. Anna Ballbona Art. revista L'Avenç, 436, jul./agost 2017. P. 13.).

PEPLA

• 1. pepla. - Real Academia Española. Diccionario Usual.

.. i el bresolava tendrament, mentre un marrec gelós, de dos o tres anys, feia el pepla tant com podia...   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 210.].

PEGADELLA f. 

Crostisser produït a la pell per exudació i manca de netedat; especialment, la que es produeix en el cap dels infants de llet; cast. costra de leche. Y dali! cop d'aigua tirada delitosament pera refrescar-se i treure's la pegadella de la suor,Coromines Presons 18.

    Fon.: pəɣəðéʎə (or.); peɣaðéʎa (occ.).

Eren considerats com una cosa pagana i execrable que provocava la voluptuositat i excitava la concupiscència carnal tan blasmada pràcticament pels ascetes, que es feien una virtut del foment del crostam i de la pegadella. Les xafarderes del veïnat malparlaven de les dones que es rentaven massa sovint i no mancava la dita, equivalent a un refrany, que "només es renten els bruts”.(Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 28).

PEGELLIDA f.

Mol·lusc gasteròpode, del gènere Patella; té la closca molt dura i relativament aplanada, i viu aferrat a les roques de la costa; cast. lapa. Los musclos e les pagellides... no mengen tota vianda, Genebreda Cons. 242. Aferrar-se com una pegellida: aferrar-se molt fort. Més aferrat que una pegellida, Alcover Rond. i, 138.

    Fon.: pəʒəʎíðə (Mall., Men., Eiv.); piʒiʎíðə (Men.).

    Var. form. i sinòn.: patellida.

I durant aquest amor tan fervent s'esdevingué que, trobant conzella un dia d'estiu tota soleta vora la mar, mentre sal d'escull en escull arrencant pegellides de les roques amb nivet, arribà en un lloc arrecerat entre els esculls, en el . sant per l'ombra com per l'atractiu d'una font d'aigua fresca que hi havia, es trobaven uns joves sicilians, que ve et de Nàpols, arribats amb una fragata. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 417.]. 

PEGOT m.

|| 1. Capa o untament de pega; cast. pegote, empegadura. Un estutx de cuyro negre y lluhent com un pegot, Bosch Rec. 113.

|| 2. fig. Cosa mal feta o mal posada, que no fa gens bo en el lloc on està posada; cast. pegote.

|| 3. Guisat o altra cosa massa espessa, agafallosa (val.); cast. pegote.

|| 4. Sabater que es dedica a adobar sabates velles (pir-or., or., Tortosa); cast. remendón. Ambe tots sos diners era malhurusàs, | casibé del pegot envejava la vida, Saisset A tort 7. «Sabater pegot, | panxa de granota; | quan te moriràs, | faràs la pernota» (Borges Bl.).

|| 5. fig. Persona agafallosa, que molesta amb la seva insistència (val.); cast. pegote. 

Pegot

Feia sis mesos que treballava al restaurant - ja una mica més gras i en plena florida de la seva jovenívola homenia- quan es produí un esdeveniment que transfigurà el seu món. S'enamorà.

Ella es deia Xènia. Tenia disset anys, els cabells molt negres i la cara molt blanca, amb uns ulls plens de foc. El seu pare era un sabater pegot, procedent de Cos, que s'havia casat amb una noia d'allí, i Xènia confirmava la fama que té aquella illa de produir dones boniques. Era de moviments graciosos i tenia una habilitat felina per a reposar, estirar-se o saltar sobtadament; molts la prenien per una dona voluble, però era de la mena de noies que encenen el cor dels homes sense cap propòsit deliberat. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 59.].

Pegot

No pas un grapat de miserables jueus, sinó els dèbils Romanov, els aristòcrates llibertins, la majoria d'ells terratinents absents de les seves finques, que vivien a París, fornicant, amb els diners xuclats d'una pagesia illetrada! Aquests van ser els autèntics fona ments del bolxevisme! Gott im Himmel, quan sento aquests pallussos discursejant, aquests aprenents de pegot amb camises marró, aquests pinxos convertits en màrtirs només perquè van morir en una baralla de carrer... [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 128.].

Pegot

Carrer des Petits-Champs... Era la meva zona... Mai passava del carrer del Louvre i del Palais-Royal d'una banda, tu ja m'entens... Al matí feia encàrrecs per als comerciants... A la tarda un repartiment de tant en tant, feia una mica de tot, vaja... Algun pegot... Però d'armes, ni parlar-ne, jo!... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 50.].

PEITA f. 

|| 1. Tribut que es pagava al rei o al senyor territorial per raó dels béns seents que es posseïen; cast. pecho. Fo nostre acort que aguéssem treuga ab Seyt Abuzeit qui era lauors rey de València, e que'ns donàs la quinta de València e de Múrcia de les rendes que él hauia, leuades les peytes, Jaume I, Cròn. 25. Les quals rendes, ensemps ab les peytes, questies, cenes, monedatge, reençó d'ost, et ab tots altres drets, té En R. de Bolas de vida sua, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 50). Si hauem a fer alcuns fets notables d'armes, o per altra via, no'ns cal fer peyta nouella en la ciutat, Eximenis II Reg., c. 55. Pagar cinquanta florins de peyta... que són estats assignats per cascun any doc. a. 1388 (Archivo, vii, 323). Rebre les cenes de absència, peytes reyals, terçes de delme e altres rendes, doc. a. 1456 (Arx. Gral. R. Val.). Un rey gitaua moltes demandes e peytes a les gents del seu regne, Eximplis, ii, 180. Los prínceps de la terra deuen... no agreujar lurs sotsmesos de drets y demasiades peytes, Cordial 22. 

|| 2. Cadascuna de les servituds o lliuraments en espècie que en els contractes d'arrendament d'una propietat rústica s'estipulaven com a obligatòries per a l'arrendatari a favor del propietari, a part de l'ànnua mercè o lloguer normal de la finca (Mall., Men.); cast. carga, servidumbre. Són peytes o agatjes del present arrendament que vos obligau a aportar-los a la casa del senyor franques de tot gasto, port y contribució, las seguents: cinch odres d'oli del millor qui es farà en dit lloch, o el seu valor; una cortera d'olives verdas, una de pensidas, una cortera de favas velles triades, un paneret de fesols tenres cada vint dias, trenta quintars de garrovas o el seu valor, la llenya que necessiti per les bugades y duas carretades de estellas per la chimenea, doc. a. 1884 (BSAL, ii, 29). «Tot se'n va (o se ret) en peites»: es diu quan els beneficis que dimanen d'un contracte apareixen contrarestats per les càrregues o servituds pactades en el mateix contracte (Mall.). 

|| 3. fig. Molèstia insistent; cosa que molesta d'una manera continua o amb molta freqüència (Men.); cast. carga, cruz. «Tenim una bona peita, amb tu!»«Són una bona peita aquests al·lots que sempre juguen p'es carrer!» D'un malalt difícil de tractar, que dóna molt que fer als qui el cuiden, es sol dir que «dóna molta peita». A s'era de Ruma Vey era tan greu sa plaga de ses formigues, que... anaven per renunciar-la i no batre hi més quan a Ruma s'hi establí un frare..., s'informà d'aquella peita,Camps Folkl. ii, 94.

    Fon.: pə́јtə (Mall., Ciutadella); pέјtə (Maó).

    Etim.: del llatí pacta, ‘pactes’.

També aleshores, en 1368, el Cerimoniós reduia a la meitat la quantitat assignada a Morvedre en concepte de peita, tribut per raó dels béns seents, donat l'escàs nombre d'habitants i l'extrema pobresa que sofrien. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. pàg. 212.).

PEIXIR v. tr. 

Péixer, alimentar (pir-or., bal.); cast. cebar, alimentar, nutrir. Cassant insectes per pexir llurs cries, Galmés Flor 43. Se'n peixeixen ells y n'atipen llurs cans,Caseponce Faules 187. (V. apeixir).

    Fon.: pəʃí (pir-or., bal.).

    Etim.: derivat de péixer per canvi del tipus de conjugació.

Però totes pensaven amb malícia que, si fossin pubilles com la Laia, també peixerien la còrpora com ella la peixia. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 54.).

Foucault encara indicava un altre diagrama al qual remetia la comunitat eclesiàstica més que no pas la societat estatal: el diagrama «pastoral»; i en detallava les categories: péixer un ramat..., com a relació de forces o acció sobre l’acció." Es pot parlar d'un diagrama grec, com veurem, d'un diagrama romà, d'un diagrama feudal... [Gilles Deleuze. Foucault. (Foucault, trad. Víctor Compta). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-297-2643-8. 160 pàgs. Pàg. 100.].

PEIXAR v. tr. 

|| 1. Donar el menjar a la boca (Solsona, Barc.). Una boqueta xica..., tan menuda, que sa mare, al alletar-la, per no aferrar-se-li bé al mugró, hagué de peixar-la ab porronet de fira, Pons Auca 5. 

|| 2. Alimentar (or.). Home ben peixat: home alimentat abundosament. La pobrissalla del barri s'atansava als hortolans ben peixats, Caselles Mult.135.

    Fon.: pəʃá (or.).

    Var. form.: apeixar, apeixir, afeixir.

    Etim.: derivat de péixer.

Plorava, s'agitava, donava cops de peu a la manta per desfer-se'n i aleshores la Mariam la hi havia  de tornar a tirar amunt. De vegades li venien arcades i treia tot el que li peixava la Mariam. (Khaled Hosseini. Mil sols esplèndids. A Thous and Splendid Suns, trad. Beatriu Cajal. Ed. Amsterdam, Badalona, 2007, 1ª ed. ISBN: 978-84-96767-55-3. 366 pàgs. Pàg. 177.

Ja t'he avisat què faré si no et treus del damunt aquest individu aquesta mateixa nit. De dies fa becaines al darrere, i a la nit el peixes i l'atipes de cervesa.(Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 24.)

Li vaig agafar la cullera, vaig eixugar la boca al senyor Vahdati i vaig intentar peixe’l, però ell va gemegar, va tardar els ulls i va girar la cara. [Khaled Hosseini. El ressò de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 121.].

Alguns dels més petits s'havien adormit. Els altres tenien els ulls oberts, i també la boca oberta com pollets; Homer tenia la sensació que corria d'un niu a l'altre, i que la seva veu els peixava cada cop que n'hi demanaven més. La lectura, com el menjar, els feia venir son, però sovint eixorivia Homer.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 81.].

Això son galindaines amb les quals hom peix un poble mal governat, per dir que no se 1'ha oblidat del tot. La mateixa cosa fan els qui es paren a prohibir amb insistència algunes maneres de parlar, les danses i els jocs a un poble corromput per tota mena de vicis execrables. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 172.].

Peixant-me

Això em procura algunes hores felices... fins que, de nou, tinc d'arrencar-me del seu costat. Ai, Guillem! on m'empeny sovint el meu cor! Quant he passat dues o tres hores assegut vora d'ella, peixant-me de la seva figura, del seu posat, de la celestial expressió de les seves paraules, i la tensió dels meus sentits es fa extrema i els ulls s'enterboleixen i s'afebleixen els sentits i em sento la gorja opresa com per la mà d'un assassí; i el cor amb batecs salvatges cerca aire amb avidesa pels sentits sufocats i acreix encara llur torbació... (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 72.).

PÈLAG (ant. escrit pèlech). m. 

|| 1. poèt. Mar profund, allunyat de la costa; cast. piélago. Que'l vent los traga del gran pèlec en què són, Llull Cont. 117. Faem leuar la àncora, e meseren mà als rems, e exim fora al pèlech, Jaume I, Cròn. 111. Notxer ha a comandar a exir de fort e entrò que sia en pèlech fora, Consolat, c. 332. Pensa en lo pèlech pregon de la mar, Ordin. Palat. 54. Pus segur nauega hom riba mar ab rems que ab gran vela al pèlech, Jahuda Cató 179. Roda el cristall del riu... i va a confondre's lluny amb el gran pèlag blau, Carner Lluna 186. a) fig. Cosa molt copiosa, de gran abundància. Perillava l'amic en lo gran pèlec d'amor,Llull Amic e Amat 303. D'amor y mercè hun pèlech sens fons, Passi cobles 149. Ones li són d'un pèlag de tristesa, Canigó x. 

|| 2. Toll, massa d'aigua embassada (Manresa, Terrassa, Penedès, Camp de Tarr.); cast. charco. Pèlech o gorch: Gurges, Torra Dicc.

    Etim.: del llatí pelăgus, mat. sign. || 1.

Però al Clot del Sorral ha tornat la por de les rates, que espe­rona el caminant, igual que un gos lladrador, mentre travessa, figura d'espectre espantadís, el pèlag de foscor que absorbeix mas­ses, volums i línies de fuga d'hortets i casetes del sòrdid belvede­re de pagès.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàgs. 45-46.).

1. PELFA f.

|| 1. Teixit de seda que té pèl en una cara o en totes dues; cast. felpa. Quatre canes y mitja de pelfa curta negra, doc. a. 1652 (Aguiló Dicc.). Capa folrada de pelfa: Heteromallo serico fultum pallium, Lacavalleria Gazoph. Una foscor envellutada semblant a la de la pelfa negra posada sota un vidre, Ruyra Pinya, ii, 35.

|| 2. fig. Tupada forta o reprensió molt aspra; cast. repasata, trepe, felpa, rabona.

    Fon.: pέɫfə (or.); pέ̞ɫfa (val.); péɫfə (mall.).

    Var. form.: felpa (Felpas de seda negra, Tar. preus 29).

    Etim.: la forma felpa sembla venir d'un mot germànic (cf. l'alemany Felbel, mat. sign.); la forma pelfa és producte d'una metàtesi de felpa, afavorida per l'analogia de pèl. De tota manera és un mot pres per via del castellà felpa.

2. PELFA f.

Dona de poc seny o de poca moralitat (Mall.); cast. casquivana. «Se n'ha anat amb aquelles pelfes» (Alaró).

A més a més, hi havia una altra cosa: a la pelfa del benestar matrimonial, s'hi començaven a fer forats d'arna. Al llarg de les darreres setmanes, m'havia anat adonant que la meva Valeria grassoneta no era la de sempre; havia contret una agitació estranya i fins i tot manifestava, ara i adés, una mena d'irritabilitat que no encaixava gaire amb el personatge que, suposadament, interpretava.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 30.].

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-66. Pàg. 54.).

Pelfa

El seu públic estava constituït per una sola persona, la seva filla, Daisy, que aleshores només tenia onze anys. Viatjaven, de dia, en un vagó de primera classe, per cortesia de la Indiana Limestone Com pany, l'empresa on treballaria Cuyler Goodwill. Els seients de pelfa verds eren espaiosos i luxosos, i els respatllers es podien abatre i redreçar per estar més còmode. Hi havia una enginyosa planxa de caoba que s'abatia i constituïa una taula, i un podia demanar que li servissin un te en aquella taula, un te amb una rodanxa de llimona en equilibri inestable a la vora del platet. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 83.].

PELLINGOT m. 

Tros de roba vell, esqueixat o dolent (pir-or., or.); cast. harapo, andrajo, mengajo. De pellingots vestida, treyent per tot la carn, Guimerà Pàtria 87. Peixos assecats al sol de la galeria, estesos com pellingots de cal drapaire, Llor Jocs 104.

    Fon.: pəʎiŋgɔ́t (pir-or., or.).

Em vaig acostar a un d'aquells llits i hi vaig entreveure, a les fosques, un ésser viu. Hi jeia una nena d'uns sis anys amb xarampió, tremolant de febre, gairebé nua, a penes tapada amb vells pellingots de llana; la palla sortia pels forats de la màrfega on estava estirada. Un metge que ens acompanyava em va fer tocar la palla. Estava podrida. [ Victor Hugo. Quan Victor Hugo va conèixer els miserable (Trad. A. Bats) Revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 40.].

PELLUCA m. i f.

Persona que no deixa perdre res, que sempre procura trobar o arreplegar coses (Mall.); cast. hormiguita. 

Pellucosa

Pel que fa a les garrofes, abans de la guerra, entre els comerciants s'hi bregava per una vida pellucosa i desesperadament economitzadora. Era, entre altres adversitats miserables, la pena crònica d'aquells botiguers de veure's forçats en la seva penombra a recórrer al gas a partir de les quatre de la tarda tocades, a causa dels aparadors. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 85-86.].