SABONETA f.

|| 1. Pastilla de sabó.

|| 2. Planta de l'espècie Saponaria officinalis (Ross.). (V. sabonera || 3a).

|| 3. Planta de l'espècie Allium fistulosum, de tronc cilíndric, fulles persistents, pom petit i oblongat.

|| 4. pl. Llavors negres i esfèriques de la planta Canna indica o canya de rosaris; cast. lágrimas de David.

L'endemà, comen­çaria un nou dia en la ciutat més bonica del món. Cada matí, acompanyat pel cant deis ocells en els platanera, jo sentia la mateixa alegria. Els carrers feien flaire de saboneta. L'olor dels croissants i deis grillés de pomes filtraria deis forns. Compraria croissants a la pastis seria Carrasco i potser l'Alexandra comprendria que l'estimava...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 52.).

Sabonetes

Després d'aquelles nits esgotadores, li agradava -quan no te nia massa feina- de passejar sota els plàtans del Cours La Fayette enmig de les olors de sabonetes i de flors. Aquella artèria, envoltada de façanes ocre amb ventalles blaves, davallava fins a la mar. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 36.).

SACUTELL m. (grafia adoptada per Fabra Dicc.): 

sacotell.

SACOTELL m. 

Sac petit (Empordà, Garrotxa, La Selva). Els hi va vendre a fiar un sacotell de mongetes, Ruyra Pinya, ii, 175.

    Fon.: səkutéʎ (or.).

    Etim.: derivat de sac amb els dos sufixos -ot i -ell.

I el vell pastor, carregant-se a l'esquena el sacutell on havia posat les provisions de la setmana, agafa el camí de la serra, tot eixugant-se d'amagat els ulls que li espurnegaven.(Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 53.).

SADOLLAR v. tr. 

Satisfer plenament en la gana de menjar o en el desig d'alguna cosa; cast. saciar, hartar, saturar. Sadollar son ase e donar fam a sa persona per avarícia, no's concorda ab justícia, Llull Blanq. 72. Dementre que lo mercader multiplicaua en riqueses e viu que no se'n podia sadollar, Llull Felix, pt. i, c. 4. No's podien sadollar de la sua vista, Muntaner Cròn., c. 76. Quatre coses no's sadollen de quatre: uyl de veser, orella de oyr, e terra de pluge, e fembra de hom, Jahuda Dits, c. 30. Per tal que no puixes dir que a famejar te havia convidat, vull-te sadollar, Metge Somni i. Ahont pogués sadollar-se de sensacions verges, Oller Pil. Pr. 223. He trobat els passeigs arreu fangosos, | sadollats per la pluja de la nit, Maragall Obres, i, 31.

    Var. form.: assadollar (Mai prou assadollat de ses belleses, Massó Croq. 8).

    Fon.: səðuʎá, əsəðuʎá (or., men., eiv.); saðoʎá (occ.); saðoʎáɾ (val.); səðoʎá,soðoʎá (mall.).

    Var. ort. ant.: sadolar (Llull Gentil 296; Treps Rom. 83 vo; Graal 12); sadoylar(Llull Gentil 76).

    Etim.: del llatí satŭllāre, mat. sign.

Estava tan afamada que, com més ingeria, menys sadolla em trobava. No vaig perdre circumspecció, però vaig menjar com si no ho hagués fet en un mes. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 78.].

L’orgullós sadollament per les rèpliques, les contrarèpliques, els exemples edificants. Havien parlat del procés d’independència de Catalunya. La pregunta del dia era: «La independència ens trauria de la zona euro?». (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàg. 41.).

SAFA f. 

|| 1. Llibrella (Ulldecona, País Valencià i Eivissa); cast. palangana, jofaina. Safes grans envernissades dobletes, doc. a. 1517 (BSCC, xiv, 419). Qui buidava es sac dins una olla..., qui dins en gerró o dins sa safa, Rond. Eiv. 23. 

|| 2. Jaç de pedra sobre el qual volta el trompellot o rutló del molí d'oli (Calasseit, Pego, Sanet, Benilloba, Vall de Gallinera, Biar, El Pinós, Crevillent, Valljunquera, Aiguaviva d'Aragó).

    Fon.: sáfa (País Valencià); θáfa (Aiguaviva).

    Var. form.: safra.

    Etim.: de l'àrab ṣaḥfa, ‘escudella’.

Les arts decoratives estaven molt esteses entre els musulmans d'al-Andalus que havien heretat les tradicions de la menestralia d'Orient. A diversos museu i col·leccions es conserven nombrosos objectes de ceràmica (especialment al Museu de Ceràmica de València), rajoles, socarrats, plats, escudelles, pitxers, setrills, cadafs, gibrells, safes, gerros, plates, etc. (Manuel Sanchís Guarner; Miquel Tarradell. Prehistòria i Antiguitat. Època musulmana. Història del País Valencià, vol 1. Ed. 62, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 84-297-2882-1. 424 pp. P. 382-383.).

SAFANÒRIA f. 

Pastenaga || 1 (Gir., Urgell, Ll., Camp de Tarr., Tortosa, País Valencià); cast.zanahoria. Ab aygua de safanòries, Micer Johan 432. Me ve en la seua sistella plena de palla y en una safanòria d'a vara, Guinot Capolls 76. Qui sembra safanòries no pot collir flors, Casp Proses 101. a) fig. Persona xerraire i embullosa, que diu disbarats o mentides (Val.).

    Var. form.: safranòria (occ.), safranària, safannària (mall.).

    Fon.: safanɔ́ɾia (Morella, Cast., Val.); safanɔ́ɾiɔ (Xàtiva, Gandia, Pego, Al.);safɾanɔ́ɾiɛ (Ll., Urgell); safɾanɔ́ɾia (Tortosa); səfɾənáɾiə (Gir., Reus, Valls);səfəɾnáɾiə (Tarr.); səfənnáɾi (Mall.); səfənnέ̞ɾi (Felanitx).

    Etim.: de l'àrab isfanāríya, mat. sign.

Qui conreava què, qui collia més cafissos de cigrons i qui duia al mercat més arroves de safanòries. Quan va quedar servit amb Orio­la, aleshores em va escometre amb Cartagena, les meuques del port i les tavernes...(Alfred Bosch. Inquisitio. Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-664-0770-0. 432 pàgs. Pàg. 202.).

SAGETIA (dial. satgetia). f. 

|| 1. ant. Embarcació de vela llatina, d'un sol pont i dos o tres pals, més petita i més ràpida que la galera; cast. saetía. Dues sageties de catalans havien presa la tarida, Desclot Cròn., c. 14. Si algun corsari o sagetia hi ha qui fes por al mercader, Consolat, c. 101. Cent galees o pus say que porets menar, | lenys armats, sageties, com no pot albirar, Muntaner Cròn., c. 272. Hac vista del hostol... lo qual era de L galeres entre grosses y sotils y V entre lenys y sageties bé armades e aparellades, Pere IV, Cròn. 306. Són XXIII naus grosses, les majors e millors de tota Génova, e més porten quatre balaners e dues sageties, Tirant, c. 148. 

|| 2. En el molí d'aigua, canal estreta per on cau l'aigua de la presa al rodet (Mall.); cast. saetín. He despeses en fer una sagetia e botana per a obs del molí, doc. a. 1434 (Arx. Gral. R. Val.).

Sagetia: llin. de Mall., segons Aguiló Dicc.

    Fon.: səʤətíə (mall.).

    Var. ort. ant.: segetia (Trobant-se la segetia del patró Juan Stada surta deuant del moll, doc. a. 1678, BSAL, viii, 370); segettia (Turell Rec. 75); sagittia(Pou Thes. Puer. 50).

    Etim.: probablement de l'àrab xaytīya, nom d'una embarcació de vela llatina, amb contaminació analògica de sageta.

Sagetia (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

- Gràcies, però tenc lloc a la sagetia. La meva senyora us envia moltes enhorabones per les vostres notes i us agraeix que li ho féssiu saber. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 411.).

SAGÍ m. 

|| 1. Greix d'un animal (or., occ., val.); cast. manteca, enjundia. Es diu principalment del greix dels porcs i de les gallines. Quintal de sèu o de sagins,Leuda Coll. 1249. Ben assaunat e pensat ab compliment de bon sagí de porch,doc. a. 1375 (arx. mun de Barc.). Sien sosenguades en grex de carnsalada ho en oli o en sagí, Sent Soví 19. Una nau carregada de auena e de sagins e de mantegua, Eximplis, ii, 339. Sa cansalada viada y sa boleta de sagí, guarnida de cigronets, Pons Auca 290. Sagí dolç: sagí de porc que es fon i es guarda dins olles o altres recipients per a emprar-lo en els guisats (occ., mall.). 

|| 2. Prolongació del peritoneu que cobreix els budells per davant; la part baixa del ventre, corresponent a la dita prolongació (val., bal.); cast. redaño, entresijo. Y defensant es sagí | amb verdesca de faxí, Roq. 14.

Sagí (escrit dialectalment Saigí): llin. existent a Barc., Granollers, Brafim, Canonja, Perafort, Secuita, Valls, etc.

    Refr.

—«El bon vi fa bon sagí» (Ross.); «Escudella i vi, fa bon sagí» (Olot): es diu per proclamar les bones qualitats alimentícies i confortants d'aquells aliments.

    Fon.: səʒí (pir-or., or., bal.); saʤí (occ., Cast., Al.); sɛʤí (Benialí); saјʒí(Gandesa); seјʒí (Tortosa); seʤí (Oropesa); saʧí (Val.); səɾʒí (Maó); ʃiʒí(Tortosa).

    Var. ort. ant.: segí (Flos medic. 50).

    Var. form. ant.: sagin (Nagun hostaler no vene en son hostal carn selades ne porch salprès ne sagin, doc. a. 1370, BABL, xii, 130; Ou batut ab oli rosat ho sagin d'ànet o de galina, Alcoatí).

    Etim.: del llatí vg. *sagīnu, mat. sign. ||1.

Altres formaven rotlles i parlaven amb calor de la tragèdia, explicant altra vegada, com si no s'ho poguessin acabar, la mala intenció del toro, la banyada en el sagí, la fondària de la ferida o la primera cura feta en el mateix Torín. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 262.).

Els de La Farga veien els esforços del sindicalista Pere Canals com els d'un somiatruites, perquè ells s'estaven quedant fora de la història que els sectors més avançats ja estaven fent; no havien acumulat prou tensió per incorporar-se a les noves organitzacions, com els primers brots de les il·legals comissions obreres, òrgans d'una massa treballadora més nom­brosa i concentrada, amb saba nova, abrigues guia i empenta organitzativa; eren pencaires, els de La Farga, que no van recupe­rar l'arrabassada consciència de proletaris i van restar al marge de la nova classe, creada en les lluites dins i en contra el desarrollismo; eren reducte de la memòria d'abans de la guerra destina­da a desaparèixer, la d'aquells que un dia van formar part de la classe revolucionària, i una vegada prejubilats als 55 o 60 anys pels governs de la democràcia, es van dedicar a jugar els matins a la petanca o a seure a les tardes davant la tele embrutidora, men­tre al voltant desapareixien les fàbriques que ells van sostenir i el barri que ells van contribuir a fer i els espais naturals on es van criar, substituïts per edificis impersonals, platges dissenyades per estranys, turons convertits en ciutats-dormitoris, i genteta desa­rrelada al si d'un urbanisme suburbial, conduït per greixades empreses de la construcció i saginats arquitectes municipals.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 343.).

SAGINAR v. tr.

Engreixar. Les coses grasses saginades engrexen per ociositat e no defallexen sol per lo treball, Canals Prov. 93. Topà ab un mastí gras, seginat i replet, Bergue Fables 78.

    Etim.: del llatí sagīnāre, mat. sign. 

Saginen

«D'entre el vagareig del món sorgeixen del tot cofois uns mons que són molt profunds, que fugen com vagabunds vers uns altres mons que, diuen, són d'allò més preciosos. S'ofereixen bo i corrent, se saginen bo i fugint, el viure els és un migrar-se; ara a mi, no em preocupen perquè així puc aspirar al món que és un simple món encara per demolir». (Susanna Portell. L’art que creix entre les vinyes. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 64.).

SAGÚ m.

Palmàcia tropical del gènere Metroxylon; fècula que se n'extreu; cast. sagú.

    Etim.: del malai sagú, mat. sign. 

Sagú

-I el sagú? -Tant se val: baixaré abans de l'hora del te i me'l faré jo mateixa.

Aleshores la cuinera es va tombar cap a mi per dir-me que la se nyora Fairfax m'esperava i me'n vaig anar. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 172.].

SAIA f. 

|| 1. ant. Tela prima, feta de diverses matèries i que servia per a fer calces i peces de vestir lleugeres. De quolibet panno de saya, VI diners, doc. mitjan segle XIII (RLR, iv, 366). Per calces de saya, doc. a. 1258 (Soldevila PG, iii, 442). Cambrayns, estanforts, peloses, angleses, sayes d'Arraç e totes teles se venen a canes, Saya de lua, Saya de Biam, Cost. Tort. IX, xviii, 6. III pecias pannorum de sayes d'Ipre, doc. a. 1307 (RLR, iv, 378). Unam peciam scapulorum de saya de Biam, id. (ibid. 380). Li féu descarregar DCCCCXXXV bales de draps de diverses colors, e saffrans, corals, costals de sayes e altres diverses mercaderies, doc. a. 1394 (Ardits, i, 46). Sien tenguts denunciar... e dir... tots draps de lana, bonets e escapolons, sayes, fustanis, canamaçeries, teles, draps de seda e totes altres coses, Cap. Ordin. Drets Gral. 1481, cap. 49. Una peça de saya de seda blanqua, Inv. Eixarch 1517. 

|| 2. ant. Túnica talar que usaven els homes i les dones; cast. saya. E fo d'una saya morada | sens nulles obres gint vestida, Am. f. conf. 508. Una saya de drap negre fusades ab son cors rodat, és de dita senyora,... una saya de valut carmesí, és de dita senyora, ab les mànegues amples, doc. a. 1523 (Alós Inv. 40). Ordenam se done a los religiosos... lo primer any, saya y musseta; lo segon, scapulari y caputxo, doc. a. 1618 (BSAL, ix,188). Ara em posaré | sa saya que tench millor, Penya Poes. 261. Saya de dona: Tunica mulieris, Nebrija Dict. Saya, roba de dona: Ampla et oblonga vestis, Lacavalleria Gazoph. Saya, roba alta de dona: Vestis lacinata, tunica muliebris, cyclas, Torra Dicc. Dur saia: anar una dona vestida de senyora, no de pagesa (Manacor, segle XIX i principis del XX). 

|| 3. ant. Peça del cup, probablement un drap per a cobrir-lo. Item unam sayam de cub furnitam, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 152).

    Etim.: del llatí *sagĭa, derivat de sagum, ‘túnica curta, vesta militar’.

Saia (enllaç imatge)

Tot el temps que m'atinc a ella, em poso fora de mi, fins a arriscar la meva continença; i m'he trobat alguna vegada amb molta pena per a ocultar la servitud en la qual m'havia entrebancat, mentre que el meu propòsit es de mostrar, quan parlo, una profunda descurança i gestos fortuïts i no premeditats, com a naixents de les circumstàncies presents; preferint de no dir res que valgui la pena mes que no pas demostrar que he vingut preparat per a parlar bé, cosa impertinent, sobretot en gent de la meva professió, [i cosa de massa gran obligació per a qui no pot retenir gaire cosa: la preparació fa esperar mes que no dóna. Sovint hom es posa nèciament el perpunt, per a no saltar mi­llor que amb saia. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 189.].

SAINAR v. tr.: 

V. sagnar.

SAÏNAR v. intr. 

Renillar (Empordà, Plana de Vic); cast. relinchar. Adreçà les orelles, sahinà,Víct. Cat., Cayres 63.

    Fon.: səiná (or.).

    Etim.: V. assaïnar.

L’euga semblà que l’entenia. Adreçà les orelles, sainà, donà dos o tres cops de pota i es gratà l’anca a la paret. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 223.).

SAIÓ

Salvi, que en preguntar-li ella com es trobava, havia fet un gest amb la mà com volent dir que ni bé ni malament, un gest que, a la vegada, denotava una certa indiferència, li havia explicat també que Joan era al camp amb el masover, que havien sortit de bon matí a preparar uns tubs per regar uns saions de blat de moro que eren prop de les terres de mas Vilaür. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 32).

1. SAJOLA (o saiola segons Bulbena Dicc.). f.

Varietat de figa i de figuera (Pinós, Urgell, Camp de Tarr.). Sembla esser la figuera de coll de dama (Montanyà Topogr. Pons).

2. SAJOLA f. ant.

Eina de cuina. Que los ferros de cuinar, grilles, lasts, sajoles... y tot altre gènero de ferramenta grossa, no puga exçedir de vuyt sous la lliura, Capit. Iuiça 60.

Fruita! N'hi havia de tota mena: presseguers, cireres, un taronger, per ci per lla, més bé per la flor que per la fruita, un llimoner colossal, dues o tres figueres flors, altres de coll de dama, bordissotes, sajoles; un quants pomers d'hivern, albercoquers tremendos... (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 64.).

SAJOLIDA o SAJULIDA f.

|| 1.   Planta labiada de l'espècie Satureia hortensis, anual, herbàcia, de fulles linears i blanes, flors blanques o rosades de calze acampanat; és molt olorosa i s'empra per a aromatitzar sopes, olives i altres aliments; cast. ajedrea. Los bens escarpir ells, peixent-los sajulida, Atlàntida vi. Ab quatre brotets de farigola y sajulida, Vilanova Obres, xi, 70.

|| 2. Sajolida de bosc o de muntanya: planta labiada de l'espècie Satureia montana, perenne, llenyosa a la base, de fulles coriàcies, lluents, acuminades o espinescents, flors rosades o blanques de calze tubulós; es fa per paratges montuosos i incultes; cast. ajedrea, hisopo montesino.

|| 3. Sajolida o saborija borda: labiada de l'espècie Hyssopus officinalis (Flora Val. 155). V. hisop.

    Var. form.: sadorija (Sadoriga e de altres bones herbes, Robert Coch 18); sadoria (Les mosques fugen, escampant per la casa aigua en què sadoria e sauch sie cuyt, Tres. Pobr. 13); sajorida (Ruda, clauelina, sajorida, jazmir, Fr. Eximenis ap. Arch. Ib. Am. xxiv, 369); saborija (Aquesta pren lla mançanella de la muntanya e spígol e ysop e saboriga e sàluia e ginesta, Micer Johan 324; Saborija, herba de flor poc important però de bona olor, Agustí Secr. 21; Comparable és a la flor de la gerda saboritja, J. Verdaguer); sahorida (Sia collida sahorida en lo ple de la luna, Micer Johan 432); senyorida (Un coxí de senyorida, Riber Sol ixent 13); sadolia; saldorija; sobrija; sajolina.

    Fon.: səʒulíðə (Conflent, Cardona, Solsona, Igualada, Vallès, Barc., Penedès, Valls, Men.); saʧoɾíða (Val.); səβuɾíʒə (Empordà, Camp de Tarr.); saβoɾíʤa (Alcanar, Freginals, Benassal); saβoɾíʧa (Val.); saðoɾíʒa (Tortosa, Aiguaviva d'Aragó); saðuɾíʤa (Calasseit, Pena-roja); saðuɾíʒa (Morella); saðolíɛ (Tremp); saɫðoɾíʒa (Baix Maestrat); suβɾíʒə (Caldes de Ma.); səʒulínə (Blancafort); səɲoɾíðə (Mall.).

    Etim.: del llatí saturĕia, mat. sign. |||| 1, 2. La forma saborija de l'analogia de sabor, i senyorida dela de senyora. 

enllaç imatge

Sajolida

-Demà ens llevarem d'hora. El pastor m'ha dit que a la resclosa de les lloses planes l'aigua sembla de cristall i les lloses polides com marbre enguany són vorejades de boix, de romaní, d'arboç, de farigola, de sajolida, d'orenga, només hi manca... el llor del Parnàs. N'hi plantaré un. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 21.).

SALABRET m.

|| 1. Salabre de pescar (Empordà, Costa de Llevant, Badalona, Barc.).

|| 2. Filat a manera de salabre de pescar, dins el qual l'obrer surer cou les llesques (Empordà).

Salamó 

Els promotors del Liceu van fer construir un gran teatre amb el millor equipament tècnic i artístic del moment. Van contractar el taller d’Humanité Philastre i Charles Cambon de París per dissenyar i pintar les primeres escenografies, i van encarregar també a París un salamó de bronze amb cent quaranta metxes per coronar la platea. (Joaquim Rabaseda. Norma al Liceu. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 70.).

Encara que les aranyes de cristall amb els seus rosaris de prismes han restat insubstituïbles, en el segle darrer van aparèixer uns aparells en forma de salamó, de porcellana i cristall gravat, molts dels quals es distingien per llur vàlua i el gust artístic, però més aviat s'adeien a la intimitat d'una cambra no gaire gran, sense que poguessin competir amb la majestuositat senyorívola de les aranyes setcentistes. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 120.).

També perquè hi ha un puf, immens, una mica dur, que senyo­reja sota el salamó. I per aquest racó d'ombra, sota el llum, on sabia que s'instal·laria i podria —suprem plaer!— mirar sense ser vist.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 31.].

SALANCÓS, -OSA adj. 

Salobrós; cast. salobreño. Atravessant els sots y omplint-se unglots y potes de llot salancós, Víct. Cat., Cayres 76.

Els bous, brandant calmosament la cua, tiren pel dret, travessant els sots i omplint-se unglots i potes de llot salancós. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 231). 

SALICÒRNIA f.

Gènere de plantes quenopodiàcies; cast. salicornia.

“Es netegen i es renten les anxoves i es freguen amb sal per dins i per fora. Es farceixen d'una en una amb sal gem ma abundant i uns brins de salicòrnia. Es van posant a capes en un barril, amb el cap més amunt que la cua, i es va cobrint cada capa amb sal.”  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 225.]. 

SALLENT m.

Salt d'aigua, cascada; cast. cascada. Allí hi ha uns gorcs formats pels sallents d'un primitiu torrent, Verdaguer Rond. 172.

Sallent, topon.: a) Nom d'un coll de 2.625 metres d'altura, a la vora dreta de la Vall Ferrera (Pallars Sobirà).—b) Nom d'una riera afluent del Ter.—c) Vila situada al Pla de Bages, a 15 quilòmetres de Manresa, a la vorera del Llobregat.—d) El Sallent: llogaret del municipi de Santa Pau (Garrotxa).—e) Nom de diverses cases de les comarques de Cerdanya, Organyà i Sanaüja (Guia Cat. 122).—f) Poble de la Costera de Ranes, prop de Xàtiva.

Sallent: llin. existent a Banyoles, Caldes de Mo., Cabrera de Mataró, Barc., Llerona, Manresa, Vic, Sabadell, etc.

    Fon.: səʎén (or.).

    Etim.: del llatí saliĕnte, mat. sign. (del part. pres. de salīre, ‘saltar’). 

Sallent

Però, de totes maneres, ¿deu haver existit, em dic avui, quan hi penso, aquell blanc barbut que vàrem trobar un matí sobre un promontori de còdols en la confluència de dos rius? I per cert que se sentia un enorme terrabastall d'un sallent molt pròxim. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 202.].

SÀLLER v.: 

V. sallir.

1. SALLIR o SÀLLER v. 

|| 1. intr. Sortir (Ross., Conflent, St. Llorenç de M.). Eu vi del flum sallir un hom, Vesió 59. E crit de mi no sall,Ausiàs March xvii. Sallint de casa se n'entraua en aquell hort, Curial, iii, 47. lx de fer una correguda, al sàller d'escola, Berga MT 31. 

|| 2. tr. Treure (Ross.). Sallirem les flabioles | del calaix del sovenir, M. Modat (Tramontane, no 345).

    Fon.: səʎí, sáʎə (Ross., Conflent).

    Conjug.: segons el model sortir. Les formes rizotòniques són generalment amb á (salli, sallis, salli, sallen a Perpinyà); però també apareixen amb έ (selli, selles, sell, sellen a Fontpedrosa).

    Etim.: de l'occità salhir, ‘sortir’; el significat de ‘treure’ deu esser degut a la influència del fr. sortir, que ha passat del significat de ‘sortir’ al de ‘treure’.

2. SALLIR v. intr. (italianisme) 

Pujar. Pus longua scala cové que si salla, Febrer Inf. xxiv, 55. Dreçatz a nos devers l'alt munt sallir, Febrer Purg. xix, 78.

Parlava amb una cantarella neutra. En Lajos Marton va sàller del segon DS i, amb una pistola Walher PPK a la mà, digué OAS! No et moguis i no passarà res. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 87.).

- Ja t'ho dic, nin. Un dia, la seua estàtua caurà i la veritat sallirà del pou. Malgrat la propaganda oficial, les mentides de l'escola republicana, un dia la gent sabrà la veritat.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 125.).

Els meus coneixements no anaven pas més enllà. No m'interessava el tema. Cap bri! Me creia que els mainatjons sallien pel llombrígol de la mare.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 115.).

Per què soc aquí? Mentre hi ha vida... Sonen les sirenes. Tothom ha sallit, els seus alumnes també. Tant se val. Endavant.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 400.).

SALMORRA f.

Aigua saturada de sal; cast. salmuera. De no fer salmorra ne neguna altra maestria en peix fresch, doc. a. 1372 (arx. mun. de Barc.). Si de la salmorra li feu salpicó, Proc. Olives 1324. Semblar o Esser com salmorra: esser una cosa excessivament salada.

    Var. form.: salmorro, m.

    Fon.: saɫmórə (or.); saɫmóra (val.); saɫmóro (mall.); saɫmóru (men.).

    Etim.: del llatí sal mŭria, mat. sign. 

Salmorra

Sé que la joventut s'esvaeix aviat i la flor es marceix si, en la copa de la felicitat que s'ofereix, hi ha un pòsit de vergonya o s'hi sent el regust d'un remordiment; jo no vull sacrificis, tristeses ni trencaments: no m'agraden. Jo desitjo ajudar, no enfonsar; guanyar-me l'agraïment, no fer plorar llàgrimes de sang, ni tampoc de salmorra: la meva collita ha de ser de somriures, de tendresa, de dolcesa. Amb això en tinc prou. Em penso que desvariejo en un deliri exquisit. M'agradaria prolongar ad infinitum aquest moment, però no m'hi atreveixo. Fins ara m'he controlat completament. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 221.].

SALPEBRE m. 

Adob de sal i pebre; cast. salpimienta.

    Fon.: saɫpέβɾə (or.); saɫpéβɾe (occ.).

O, si volem definir la seva personalitat en funció de com el veia l'altra gent, quan els seus amics i jutges estaven de mal humor tendien a considerar-lo mala persona; quan estaven contents tendien a veure'l com un bon noi; i, quan no estaven ni d'una manera ni de l'altra, era algú amb el color moral del salpebre. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 7].

SALSENCA

(MOT. ACIONS MÀRIUS SERRA

Salsenca?

21/02/14 EL PUNT AVUI

Solivella, a la Conca de Barberà, és la capital mundial de la parla xipella, un subdialecte del català que tendim a associar amb la i, perquè els seus parlants transformen les es dels plurals femenins enis. A Solivella hi ha homis i donis, lis gallinis tenenpotis i quan fan sonar les matraques, un costum sorollós que mantenen amb fervor, en diuen lis matraquis. Durant anys, els pobles del voltant se'n reien, d'aquesta i tan exòtica, però ara els solivellencs i, sobretot, lis solivellenquis, han descobert el valor de tenir un tret diferencial com aquest i no només no se n'amaguen sinó que en llueixen tant com poden.

Hi ha altres perles lèxiques que criden l'atenció, a Solivella. Per exemple, els apel·latius una mica despectius.Maixant vol dir entremaliat, xafarot equival a xafarder, un cultiot és un dropo, un garrut és un coix (i potser veí de Blancafort), una xorxa és una dona bruta i un xiquet malmirrós és malaltís. Però l'apel·latiu que em crida més l'atenció és el que apliquen a les noies que no vesteixen com cal: salsenca. Una noia s'ho sent a dir si va pengim-penjam, amb un aspecte digne de casa okupa, i la paraula no guarda cap relació amb la música salsa ni tampoc, crec, amb cap salsa de cuina. Però és l'última cosa que una solivellenca es voldria sentir dir, perquè això significaria que no només no va a la moda, sinó que vesteix ressangos, és a dir, roba més vella que l'anar a peu. I a Solivella l'única cosa que els agrada fer a peu és la passejada, que és com anomenen el viatge ).

SALTAMARGES m. 

|| 1. Persona avesada a anar per terreny abrupte i difícil. De caminar per mala terra, se n'ha d'apendre..., y En Berenguera donava per ben empleyades les angúnies que passava, ab l'esperança de que ab la pràctica arribaria a ésser un bon saltamarges y un regular caçador, Catalana, i, 456. 

|| 2. Ocell de l'espècie Sylvia aquatíca, que habita vora llocs aigualosos (Gir., Empordà); cast. curruca de los pantanos. 

|| 3. Lladre de camps (Empordà); cast. salteador. 

|| 4. Home que cerca les ocasions d'obtenir il·lícitament els favors de les dones. 

|| 5. Nom satíric que es dóna als nadius o habitants de Borrassà i de Tiana.

    Fon.: saɫtəmáɾʒəs (or.); saɫtamáɾʤes (occ.).

-La cosa és que anar al tros sí que pot ser un exercici espiritual per un saltamarges de cap de setmana, que no em refereixo a tu, ja ho saps...(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 107.).

SAMALER m.:

V. semaler.

SEMALER (i dial. samaler, somaler, simaler).

|| 1. adj. Pertanyent o relatiu a la semal. Pal semaler: cadascun dels dos pals d'un metre de llargada que, posats sota les cornaleres d'una semal, es carreguen a l'espatlla de quatre homes i serveixen per a transportar la semal plena de raïm o d'altra cosa (Ross., Empordà). Un bruig de tirolls i de pals samalers, Saisset Coses y altres, 19.

|| 2. m. a) Pal semaler (pir-or., or., occ.). Un parell de samalers usats, doc. a. 1420 (Aguiló Dicc.).—b) Pal que es posen a l'espatlla per a pesar amb la romana, per a traginar aigua amb una perola; etc. (Ripollès, Berguedà). Dos homes dels més valents amb una barra o samaler a l'espatlla aguanten el pes, Scriptorium, febrer 1925.—c) Cadascun dels dos garrots amb què s'agafen munts de palla de l'era per a transportar-la al paller (Elx).

    Fon.: səməlé (pir-or., or., mall.); samalé (occ.); suməlé (Gir., Pineda, Enpordà, Solsona, Igualada); sumalé (Bellpuig); somalé (Ll.); simalé (Falset, Gandesa); simaléɾ (Elx); siməlé (Mall.).

    Etim.: derivat de semal.

- L'ensendemà de festa, comença la brema! —SOS pirà el Garriga-, res deu estar llest.

- No esteu inquiet, pare; tot està a punt: les portadores adobades, los samalers llestos, los cups nets i airejats.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 111.).

SAMPAN

Un sampan (xinès: 舢舨, pinyin: shānbǎn: 舢舨; pinyin: shānbǎn; Pe̍h-ōe-jī: sam-pán) és una barca de fusta xinesa amb un fons relativament pla. Algun sampans inclouen un petit refugi a bord, i poden ser utilitzats com una habitació permanent en aigües interiors. Generalment els sampans s'utilitzen per al transport a les zones costaneres o rius, i s'utilitzen sovint com vaixells de pesca tradicionals. No és habitual que un sampan navegui lluny de la costa, ja que no tenen els mitjans per sobreviure en cas de mal temps. (enllaç)

Santònic (procedència de la imatge: ENLLAÇ))

1. SAÓ f.: cast. sazón.

I. || 1. Estat de maduresa, de perfecció, d'aptitud per a produir. Lo que's fa ab luyta | may ha sahó, Spill 4516. Era que queien musties, arribada llur saó, per haver-les estretes, Rosselló Many. 188. 

|| 2. Grau d'humitat de la terra, abundant o suficient perquè produeixi fruit. «La terra està en saó; ja se pot treballar» (occ., val.). «Aquesta terra té saó» (or., bal.). «Hi ha tres pams de saó» (Camp de Tarr.). Y un ruxat d'aygo a talabaxons fins que tenguessen una sahó ben acorada, Ignor. 15. Hi ha saó, i el sentdemà donarà una reia, Rosselló Valldem. 55. 

|| 3. Pluja favorable a la creixença de les plantes (bal.). «Una saó entre la Mare de Déu d'Agost i la de Setembre, és molt sospirada dels pagesos». El núvol a la vista | pot aportar benèfica saó, Salvà Ret. 123. Dau-los complides anyades, | saons fondes i abundants, Colom Juven. 79. 

|| 4. fig., en llenguatge familiar, Menstruació (occ.).

II. || 1. Espai de temps en relació als esdeveniments que normalment hi ocorren, com producció de plantes, cria d'animals, etc. Les quatre sahons del any que són primavera, estiu, tardor, hivern, Agustí Secr. 193. Si vols saber de les condicions dels pexos en quin temps són de sahó hi valen més, Flos medic. 260. 

|| 2. Temps en què succeeix una cosa; ocasió, coincidència, oportunitat. En aquella saó (o En aquelles saons): en aquell temps. De la saó que...: des del temps que... Per llonga saó: (ant.) per llarg temps. Natura és de larc senyor que no li espera hom saó a demanar, ni ell no dóna mills en un temps que en altre, Llull Cont. 80, 22. No pudia venir en cas ni en saó que pogués parlar ab lo rey, Llull Blanq. 73. Papa Innocent fo el meylor apostoli que de la saó que faem aquest libre en C anys passats no hac tan bo apostoli, Jaume I, Cròn. 10.E aquela saó nós no hauíem sinó XIIII anys, ibid. 20. No haurà saó del món de dia ni de nuyt, que la major partida del nostre pensament no sia de uosaltres, ibid. 105. En aquella sahó tots la desconegueren, Desclot Cròn., c. 7.Si l'escriuà en aquella hora o en aquella saó no u podia scriure, Consolat, c. 111. E com per longa sahó axí stiguessen, Curial... se estancà, Curial, iii, 28.Que hi solia haver davant de casa per aquelles saons, Ruyra Parada 12. Des d'aquella saó anà minvant, ibid. 66. En aquelles saons se posà a festetjar,Galmés Flor 165.

    Loc.—a) Faltar una saó, a algú: mancar-li un poc el seny. Es diu més sovintFaltar-li la saó de l'abril, que és la millor, per allò que «En l'abril cada gota en val mil» (Mall., Men.).—b) Venir per sa saó, una cosa: venir per ella mateixa, sense provocar-la (Empordà).—c) No trobar saó: no trobar facilitats, no prosperar (Vallès).—d) ¿Que et se'n passa la saó?: es diu a qui mostra tenir molta pressa per una cosa que no és urgent (Cast.).

    Var. form.: ant. saon (doc. a. 1251, ap. Pujol Docs.); sasó, sagó, savó, sauó(dialectals).

    Fon.: səó (or., bal.); saó (occ., val.); sawó (Perles); səvó (mall.); səzú (Capcir);səɣó (or.); səɣú (Ross.).

    Var. ort. (incorrecta): saor. Tot estava a punt, tot a saor, Caselles Mult.25. Aquesta forma saor és resultat de la confusió del sufix -ó (del llati -ōne) amb el sufix -or (del llatí -ōre) en els dialectes catalans que no pronuncien la -r final. Aquesta confusió es reflecteix en els derivats de saó, que són normalment amb -n- (saoneta), però a certs llocs es formen amb -r- (saoreta, saorada).

    Etim.: del llatí satiōne, ‘sembradura, disposició per a sembrar’.

2. SAÓ m. (dial.): 

V. celló.

D'acord que la coherència en el sentit de plana uniformitat no és gota desitjable en El somni, però el contrast entre la saó d'algunes escenes i la desesma que encomanen d'altres, entre el traç gruixut i l'esbós, és, com a mínim, desconcertant.(Núria Santamaria. Àlbum Shakespeare. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 67).

(...) escriu per recordar les coses, per saber la quantitat exacta d'un deute i quan venc el ter­mini per rescindir-lo; per tenir anotades les oscil·lacions del temps, els anys de secada i els de saó, per necessitats pràctiques i immediates. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg.108).

I fou aleshores, en detallar, en especialitzar aquell examen implacable, quan reparà conscientment i per primer cop, que sa cara, de natural lluent, amb pell tendra i estirada, començava a pansir-se, com fruit que ja passa de saó; que entorn dels ulls se li marcaven una sens fi d’arrugues filamentoses; que les galtes, flonges, penjants, s'escorrien cap avall, ajocant-se en una mena de bosseta tova a cada costat de barra; que els cabells, negres i llustrosos com l'ala del corb, feien ressortir amb més vivesa els fils d’argent dels polsos; que, per a súmmum d'ultratge, les dents, aquelles dents groguenques, però petitones i seguides, començaven a desarrenglerar-se, estirant-Se com si creixessin. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 322).

SAONADA f. 

Saó grossa, pluja abundant i profitosa.

    Var. form.: saorada.

    Fon.: səunáðə (or.); saonáðɛ (Gandesa); saoná (val.); saoɾáðɛ (Tremp); səoɾáðə(mall.).

La Màxima, la Marcona i la Mariagnet de Can Piu eren les tres velles més saonades del poble... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 161).

1. SAPA f.: cast. zapa.

|| 1. Pala de tall acerat.

|| 2. Treball de sapa: excavació que es fa sota una construcció per enderrocar-la; fig., treball que es fa ocultament per aconseguir alguna cosa.

    Etim.: de l'it. zappa, mat. sign., probablement per conducte del castellà zapa.

2. SAPA f.

|| 1. ant. Most cuit. Mana... muiols d'ous e croci mesclats ab let e sappa, Cauliach Coll., vi, 1.a, 1. Sie tot confegit ab sapa coagulada, ibid. vi, 2.a, 2.

|| 2. Saba, suc vital d'una planta (Tavascan, ap. Coromines Cardós 308).

    Etim.: pres del llatí sapa, mat. sign.

3. SAPA f.

Mata d'algues que creix dins la mar (Empordà, Tarr.). L'anà amollant a la mar fins que el plom fregà tot just les sapes del fons, Ruyra Pinya, i, 24. Quedaven endarrera planasses i sapes, Espriu Anys 35.

    Fon.: sápə (or.).

...un fotògraf de la revista Life, que rebia d'un policia un cop de puny a l'ull mentre un altre policia li trencava la càmera, i un metge de l'equip voluntari de primers auxilis vestit amb bata blanca a qui feien caure a terra i donaven puntades i arrossegaven fins a un furgó, i hi havia de­senes d'estudiants, tant nois com noies, atacats per policies de paisà amagats entre els arbustos que els picaven al cap i a la cara amb sapes, porres i culates de pistoles, dotzenes d'estudiants avançant a tomballons amb el cap i el front i les celles ensangonats, [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 680].

SAPONIFICAR v. tr. 

Convertir en sabó; descompondre un ester en àcid i alcohol; cast. saponificar.

    Etim.: compost del llatí sapōne ‘sabó’ i -fĭcare que indica la realització d'una cosa.

Amb tot, els especialistes van trobar una trentena de cervells saponificats, extraordinariàment conservats (Un mestre català en una fossa de Burgos. Sònia Casas i Queralt Solé. At. Revista Sapiens 126, feb. 2013, p. 30).

Fumar era el nostre secret, perquè, al poble, aquest vici es considerava incompatible amb ser noia de bé. I, especial­ment, amb ser noi de bé. Per alguna regla no escrita, els xi­quets que fumaven, casualment, eren els mateixos que tor­naven bojos els mestres, cremaven sàputs, apedregaven gossos i omplien de balins les costelles deis gats. No fallavamai. Era com una pel·lícula americana, pel fum sabies on era el dolent. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 27).

SARABANDA f. 

Antiga dansa espanyola, molt moguda, i música que l'acompanyava; cast.zarabanda.

Sarabanda

...converteixen el procés de fosa en una sarabanda de xerrics,... (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 131.).

Ell no era ni el meu pare ni la meva mare, però sí l'home que més venerava en el món i només podia interrogar-lo prenent infinites precaucions, fingint de compren­dre'l, d'entrar per dir-ho així en el seu joc i de trobar la seva sarabanda, si no normal, almenys singular i divertida.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 91.].

 En aquella sarabanda de dèries, n'hi havia per triar i remenar! Tota mena de sistemes, de fantasies, de subterfugis, per baixar a buscar tresors... Alguns dels calaixos proposats adoptaven la forma d'un elefant!... D'altres més aviat semblaven hipopòtams... La majoria, com era previsible, havien agafat la forma de peixos... Algun altre, aspectes humans... autèntiques persones, amb cares...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 344.].

Sarabanda

La vida tornava a començar. Ella va fer com si em cregués. Així que baixà, em vaig posar en camí, pel meu cantó. Tenia alguna cosa a fer, realment. La sarabanda de la nit anterior m'havia deixat com un gust d'allò més estrany de remordiments. El record de Robinson em tornava a turmentar. Era veritat que jo l'havia abandonat a la seva sort, aquell, i encara pitjor, sota la protecció de mossèn Protiste. Ja està tot dit. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 411.].

SARAGATA f. 

Renou, desorde acompanyat de crits o soroll, generalment de brega; cast.zaragata. Se prohibeix fer fogarons y moure saragates, Ignor. 50. Jo els vaig contar fil per randa tota la saragata del dia abans, Genís Mercè 33.

    Fon.: səɾəɣátə (or., bal.); saɾaɣáta (val.).

    Etim.: del cast. zaragata, que probablement ve del francès antic (cf. Corominas DECast, iv, 809).

-Saber què fas, canviar d'aires. -No re no faig. M'estic aquí. -Porto gent; podem ajuntar-nos, -No tinc ganes de saragata. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 53.)

A Gracia, amb motiu de la festa major, muntaran fins i tot una exposició de cassoles abonyegades durant les saragates reivindicatives de mesos enrere! Que carrinclons i que autocornplaents són. Instal·lats en la sen­sibleria i imbuïts del concepte tràgic de la vida, només els falta que els altres ocupin les parcel·les del sentit de l'hu­mor que ells han anat abandonant.  (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 165).

La saragata, però, la vetlla de Santa Tecla no era més que pa i mel comparada amb lo bullici del dia següent. Uns quants balls, los menos bonics recorren carrers i places.

L'ensendemà a punta de dia ja se sent lo na-ni-na-ni na de les gralles i el pam-ra-ta-pam-pam dels tabals que les acompanyen.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 103.).

Saragata (mal dit cassolada de peix, carn...) (enllaç)

SARAGÜELLS m. pl.

Calçons amples, que no arriben més avall dels genolls; els portaven els llauradors de la part meridional de Catalunya i de tot el País Valencià; cast. zaragüelles, gregüescos. Uns saraguels de xamellot negre guarnits, doc. a. 1560 (arx. parr. de Pont d'Arm.). Uns saraguells per lo camí, doc. a. 1562 (Segura HSC 197). Uns saraguels de drap frayresch..., Uns saraguels de contray ab tres rivets als costats..., Uns çaraguells de xemalot fals, guarnits de vellut als costats, ab alamares, doc. val., a. 1585 (Aguiló Dicc.). L'aire infla els saragüells y agita las puntas vermellas dels mocadors, Querol Her. cab. 230. Sarauells blancs: calçotets (Ros Dicc. 210).

    Fon.: saɾaɣwéʎs, saɾawéʎs (Tortosa, País Valencià).

    Sinòn.: camals, camalets.

    Etim.: de l'àrab sarāwīl, mat. sign.

Saragüells (procedència de la imatge: enllaç)

1. EH també havia tingut un retrat extremadament bell i ben fet exposat a l'admiració del palie a la vitrina de la casa Poto Lumen de València, li sembla recordar que a la mateixa plaça de l'Ajunta­ment que durant pocs anys optimistes es va dir plaça del País Valencià però que tanta gent encara en diu del Caudillo com si fóra el seu nom natural, en aquella plaça, dones, al costat de l'Ate­neu Mercantil i molt a prop del cine Suizo i del cine Rialto i del café Bracafé on son pare solia fer l'aperitiu quan anava al centre de a ciutat, hi hagué exhibit a la contemplació pública un retrat seu d'estudi, vestit de torrentí, com en deien, perquè vestir-se de llau­rador volia dir amb saragüells, camisa i jopetí obert, i de torrentí era com de festa o de gala, portava calçó curt de seda groga ajus­tat sota el genoll, jaqueteta de la mateixa seda, faixa blava, calce­tins blancs i espardenyes ben lligades, més una espècie de solideu o casquet al cap amb un cordó de borles de colors, i una manta estreta com deixada caure negligentment damunt del muscle; Sal­vador es va veure en la foto com si ara la tingués davant dels ulls, recolzat amb un braç en el brocal blanc d'un pou clarament de cartó, una cama doblegada amb el peu cap arrere i l'altra una mica tirada endavant, un posat molt segur d'ell mateix, però recorda que no se sentia orgullós ni pagat sinó ple de vergonya si alguna vegada sa mare, quan anaven a visitar les ties, el feia passar per davant del fotògraf i es quedava allà davant embadalida mirant-se el seu xiquet exposat en la foto perfecta, pareix que l'exhibició va durar molts mesos. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 135.).

SARBATANA (i ant. sarabatana). f.: cast. cerbatana.

|| 1. Canó estret i llarg que serveix per a llançar projectils lleugers bufant per un extrem del dit canó.

|| 2. ant. Peça d'artilleria prima i molt llarga (de 25 a 40 diàmetres) que s'usava en els segles XV i XVI per a llançar projectils de pedra o de ferro. Per enfortiment de la vila ell nos volia prestar bombardes, çarabatanes, pólvora e totes les armes de la sua nau, doc. a. 1462 (Col. Bof. xxii, 297). Que sie liurada una sarabatana a fra Luis Ponç... per custòdia del castell, doc. a. 1463 (Col. Bof. xxiii, 304). Per rahó e preu de dos çarabatanes grans molt abtament acabades ab sos ops de fusta de olm e faxades de cinch faxes de ferre, doc. a. 1464 (Arx. Gral. R. Val.). Una gran sort de pedres petites, axí de bombardes com de cerebatanes, doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii, 215). Daus de ferro per fer pedres de cerabatana, doc. a. 1486 (ibid. xxxviii, 24).

    Etim.: de l'àrab sarbatana, mat. sign.

Indi Cherokee utilitzant una sarbatana (enllaç)

En Van Eyck en va dir una altra de grossa sense suscitar reacció. A la fi de la primera hora, la missa ja era dita. Vam martiritzar en Fontaine durant un any. Organitzàvem batalles de sarbatanes; cridàvem com coiots calents.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 107.).

1. SARDA f. 

Sardina (Ross., Conflent, Cerdanya, Alt Empordà). Miler de sípies..., Miler de sarda, doc. a. 1249 (RLR, iv, 254). Sporta grossa de sarda, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). Que no tenga los ditz peixes... en semals o en banastes... exceptatz vayratz ho sardes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). Cells qui mengen sardes salades e ayga ab pa, Francesc de la Via (Aguiló Dicc.). Per lo seu esmorzar una sarda menjava, Saisset Barrejadís 14.

    Etim.: del llatí sarda, mat. sign.

2. SARDA f. 

Cadascun dels tres manadets de cànem, aplec de brins o cerres, amb què les dones fan llata o trena en l'ofici d'espardenyeria (Banyoles).

3. SARDA f. 

Varietat d'àgata de color vermell fosc; cast. sarda.

SARDÀ 

Llin.: V. Cerdà.

Els pescadors havien d'empènyer les barques al matí i dur-les a terra a la nit. Pescaven sardes que enllaunaven en una fàbrica familiar. A cinquanta quilòmetres d'Alger, la vida conservava una atmosfera èpica. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 63.).

1. SARGA f. 

|| 1. Planta salicàcia de diferents espècies del gènere Salix, arbustos que creixen prop dels rius (Solsonès, Tremp, Balaguer, Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Morella, Val.); les principals espècies que porten aquest nom de sargasón la Salix incana (cast. salciña), S. viminalis (cast. mimbrera) i S. purpurea.També s'anomenen sarga els vímens que es treuen de les dites plantes i que serveixen per a la fabricació de cistelles i paners fins i per a vestir ampolles. Un paneret de sargua per tenir lo pa beneyt, doc. a. 1485 (arx. de Montblanc). Dos paners de sarga, doc. a. 1560 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Sarga, herba: Salix Gallica, Torra Dicc. Y l'eterna complanta | que el rossinyol entre las sargas canta, Mestres Marg. 81. 

|| 2. pl. Beasses (Fraga).

Sarga, topon.: a) La Sarga: llogaret del municipi de Xixona.—b) Sant Esteve de la Sarga: llogaret del municipi d'Alsamora (Conca de Tremp).

Sarga: llin. existent a Barc., Capolat, Al., etc.

    Fon.: sáɾɣə (or.); sáɾɣɛ (Tremp, Balaguer); sáɾɣa (Morella, Val.).

    Etim.: del basc zárica, forma presa del cèltic salĭco-, ‘salze’, segons Coromines (Congr. Barc. i, 406).

2. SARGA f.: 

V. sarja.

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-66. Pàg. 54.)

Una cortina esquinçada d'un teixit de sarja vermella penjava a l'entrada de la cabana i ens picava a la cara. L'habitacle es­tava desmantellat, però vam observar que no feia gaire temps hi havia viscut un home blanc. [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 71.].

SARGIL (o sarzil). m. 

Roba de llana poc dessuardada, amb lligat de plana, que serveix per a fer davantals; roba d'ordit cotó prim i trama llana, gruixuda, amb dibuixos combinats, de colors generalment avinats, que s'usa per a fer estovalles rústiques; antigament també se'n feien faldes de dona i peces de vestit d'home; cast. sayal, albornoz.Vostre pare vist sarzil e a vegades una peliça de ovelles, Eximenis Terç (ap. Roca Medic. 145). Lo dit germà e sa muller e lurs fills, vestits de negre e de sarzil, vengueren plorant denant lo rey, Eximplis, i, 331. Un capçal de sargill,doc. segle XIV (Catalana, ii, 142). Sargil de llana grossa: Sagum: Sayal de lana gruessa, Nebrija Dict. Sargil o albernús: Sagum, Torra Dicc. Que et poses los botons d'or, ... lo devantal de sargil, Verdaguer Jov. 175.

    Var. form.: sarguill (pir-or.).

    Fon.: səɾʒíl (or.); səɾgíʎ (pir-or.).

    Var. ort. ant.: sarczill i sartzill (III pells lanudes e I cota de sarczill..., I calces de sartzill, doc. a. 1380, ap. BABL, vi, 471-472); serzil (VI cofres de fust cuberts de serzil blanch, Inv. Anfós v, 154).

    Etim.: derivat de sarja amb el sufix -il i amb influència de sargir (apareix amb la forma sarcile en els textos llatins medievals).

Els botiguers desen a corre-cuita el jaconàs i els sargils; les carnisseres despengen els trossos de vianda i els fiquen dins de seguida...(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 170.).

SARIETA

...on habiten amb parcel·leta pròpia de gespa famílies joves de professors d'institut i d'empleats de banca rodejant amb carrers nous el poble antic, dit ara centre urbà, on en aquella hora de la vesprada ja no entraven carros i cavalleries tornant de la faena del camp, només algun llaurador vell amb l'aixada dins d'una

sarie­ta d'espart lligada sobre la roda de la motocicleta, on les quadres són ara garatges amb persiana metál·lica i els carrers i les pla­ces són plens de semàfors i de senyals de direcció prohibida. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 43.).

SAUVATGE adj.: 

V. salvatge.

Al­gunes temporades, però, l'havien de tancar a la cambra més amagada de la casa perquè cridava i avalotava sempre seguit, assegurant que les bruixes la perseguien per endur-se-la per damunt fulla des­prés de fer-li sauvatge tot.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 72.).

SAULE m. o SAULA f.

Salze. Del clot de qui més amo vinguí a regar lo saule, Atlàntida vi. Y l'ànima del saule jo era encara, Maragall Enllà 11. Com una aigua tranquila reflecteix... els cignes i els saules, Torres Poes. 41.

    Fon.: sáwlə (Garrotxa, Empordà, Pineda). A totes aquestes regions el mot és femení (la saula). En l'ALC, c. 142, trobem el saule com a masculí (St. Hilari SC).

    Etim.: probablement del fr. saule, mat. sign.

Buscava cucs a les vores del riu i vaig aprendre a posar-me'ls a la boca perquè s'escalfessin. Agafava mosques verdes i les enfilava a les canyes eriçades amb hams com estranys lluentons. Feia trampes amb gàbies de saule i fils, i les emplenava de deixalles. Només de tocar un dels fils, la gàbia es tanca va de cop i tota la construcció sortia disparada de l'aigua quan es deixava anar la branca vinclada que hi havia a sota.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 72.]. 

SAUMA f. 

|| 1. Somera (pir-or.). Item àzen o sauma paguen II dr., doc. a. 1284 (RLR, iv, 376). Burra, burrica, sauma, animal: Haec Asina, Lacavalleria Gazoph. 110. La sauma va de buit i'l moliné 's fatiga, Bergue Fables 88. 

|| 2. pl. Salma || 4 (Senterada). 

|| 3. Gata sauma: persona hipòcrita.

Sauma: llin. existent a Barcelona.

    Etim.: del llatí sagma, ‘albarda’.

Com teniu pas vergonya de desparlar aixís? 

I el comandant, que havia callat durant tants anys, li va pintar un retrat moral amb les colors més riques de tot el vocabulari rossellonès. Tots els insults varen rajar: pobra bestrús, busaroca, grossa llorma, barjaula, pobra sauma, bruixa, borratxota, pillarda, putarassa, pell de ca!  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 115.).

SAVINA o SIVINA f. 

a) Arbre o arbust de la família de les cupressàcies, espècie Juniperus phoenicea,de ramells cilíndrics coberts de fulles molt petites, espessament imbricades, i gàlbules dretes rogenques i lluentes; cast. sabina.—b) Arbust de l'espècieJuniperus sabina, de ramells allargats cilindracis, les fulles petites fluixament imbricades i gàlbules colltortes blavenques negroses; cast. sabina. Tantes males dones per amagar lurs deffalliments se affollen e ans de temps parexen, e per ço la miserable de la savina se troba totstemps pelada, Corbatxo 42. Dix Gal. que'l ginebre és de III maneres, e és la 1a manera ginebre, e l'altra ssavina, e l'altra çerrista e l'altra l'opi menor... E'l ssegon, que és dit ssavina, no fa aytal fruyt ssino en semblant de poma de çiprés, mas és menor un poc, e és arbre espinós, e fan ne alquitrà, Medic. Part. 125. En lo mes de mag pren de la fula de la sauina e menge'n la fembra III o IIII ous plens, Micer Johan 429. Que no pugan exçedir los que fan cércols de seuina..., de dos sous per dotzena, Capit. Iuiça 68. De cireres de pastor enramada, i de sivina, Ferrà Rosada 9.

    Loc.

—Esser de savina: esser molt forta una persona (Eiv.).

Savina (escrit Sevina): llin. existent a Barc., Sueca, etc.

    Fon.: səβínə (pir-or., or.); saβínɛ (Organyà, Urgell, Ll.); saβína (Maestrat, Morella, Val.); savína (Bèlgida); sevína (Altea, Castalla); səvínə (Mall., Eiv.);sivínə (Mall., Men.).

    Etim.: del llatí sabīna, mat. sign.

Tot al voltant, un paisatge erm, amb més rocs que no pas terra, quatre arbres escadussers i malnodrits per culpa de l’atàvica manca d’aigua, savina aquí i allà i grans mates d’herba silvestre. Un quilòmetre enllà es dreçava una casa petita i solitària, tal vegada la que donava nom al veïnat.[Andrea Camilieri. Una escletxa de llum (Una lama di luce, trad. P. Vidal). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7219-7. 240 pàgs. Pàg. 10.].

SECUNDINA f.: cast. secundina. 

|| 1. ant. Nom d'una de les membranes de l'ull. La terça túnica en la part posterior se nomena secundina, Albert G., Ques. 77 vo. La segona túnica és dita secundina, Cauliach Coll., i, 2a, 2. 

|| 2. Tegument intern de l'òvul. Lo suc de melcoratge... fa concebir y provoca lo mònstruo [sic, per mènstruo] a la dona y la descarrega de la secondina,Agustí Secr. 32. 

|| 3. pl. Placenta i membranes que embolquen el fetus.

    Etim.: pres del llatí secundīna, mat. sign.

...i després va venir aquell crit prim, com fet exprés amb voluntat de renún­cia, a la matinada, perquè el colós havia afirmat que la nit bíblica s'acabava a quarts de cinc del matí, com una quarantena i una quaresma per Pasqua Florida, va venir aquell xeric orfe que va fer quan ell va caure la gibrella de les mans davant d'a­quella madoganya, d'aquell molí de vent, nuet com un jesuset (ah, i ella hi havia de combregar, amb aquella pedra, l'ara d'un holocaust tan modest i tan punyent...), davant d'aquella per­foració del no-res, d'aquell membre espantos que se'n deia allò que no sona, segons la mare, filla meya, se'n deia, i ara ja només això, precisament, aquestes dues calaveretes negres, se­cundina seca d'aquella aurora amarga, dues peladelles abo­nyegades on el ferro aviat es rovellaria si l'aigua i el sabó, té... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 14-15.).

SEGUITORI m. 

Bevenda màgica per a atreure i dominar algú; l'efecte d'atracció que produeix; cast. hechizo. Només tenia una fal·lera...: aquest hort; era el seu seguitori; quan se'n venia aquí, no la'n podíem traure, Víct. Cat., Cayres 176.

    Etim.: derivat de seguir.

Era el seu seguitori... Quan se'n venia aquí no la’n podíem traure... A tota hora sembrant, regant i transplantant flors... que n'hi tenia de totes menes, com a l’hort de la rectoria...(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 282.).

1. SELLA f.

|| 1. ant. Cadira, seient; cast. silla, sede. La sella apostòlica, doc. a. 1309 (ap. Aguiló Dicc.). Los prelats e'ls altres clergues de la part sinistra en lurs seyles sien hondrats, Ordin. Palat. 187. Feu-li vestir de àbit pontifical e aprés assegut en la sella manà-lo degollar, Eximplis, ii, 148. Caygués de la tua sella de jaspis hun coltell, Faules Isòp. 25. Sella per los secrets de natura: moixina. Volem... con caminarem, sella per los secrets de natura e aquelles coses que hi serà necessàries fer secretament a les azembles portar, Ordin. Palat. 74.

|| 2. Seient de cuiro, de forma especialment adaptada a l'esquena del cavall, amb la superfície lleugerament còncava perquè hi pugui seure còmodament el qui cavalca; cast. silla. Es feta honor al cavall de bella sella e de bell arnès, Llull Blanq. 79. La seyla en què caualca lo cauayler significa seguretat de coratge, Llull Cavall. 25. Yo mon cors viu que'l rey de França en les sues selles que cavalcava portava a quartons lo senyal del senyor rey d'Aragó, Muntaner Cròn., c. 37. No descavalcam, ans menjam sobre les selles, Pere IV, Cròn. 370. De la sella bota n'Oms, Picó Engl. 28. Sella acerada: sella guarnida d'acer. Quatre caualls sicilians molt grans e bells, ab les selles acerades e les brides totes daurades, Tirant, c. 60. Sella de guerra: la construïda especialment per al cavall que havia d'entrar en batalla. Los caualls encubertats..., testera de acer sens spasa ne altra maestria, sella de guerra ab streps desligats, Tirant, c. 137. Sella de mula o sella mular: la construïda especialment per a esser portada per una mula. Una cella mular, doc. a. 1417 (Aguiló Dicc.). Una cuberta de sella de mula, doc. a. 1430 (Aguiló Dicc.). Sella de trossa: la que porta unes alforges per a dur-hi coses de poc volum. Cavalcarà en un altre cavall ab una sella de trossa, e portar-nos-ha la trossa que serà lleugera, Muntaner Cròn., c. 89. Sella sardesca, sella turquesca, etc.: denominacions de diverses classes de selles construïdes a la manera de diferents països. Frare no cavalch sella turquesca, doc. a. 1292 (Miret Templers 362). Una sella sardescha de la mula negra, doc. a. 1430 (Aguiló Dicc.). Animal o bístia de sella: bístia destinada a esser cavalcada amb sella. Nos trametats X bísties de sella, doc. a. 1401 (Arx. Cor. Ar., reg. 2238). De armes alcunas ne de rosins de sella, doc. a. 1410 (Hist. Sóller, ii, 13).

|| 3. Sella del bast: les fustes muntades que formen part del bast (Berga).

|| 4. Suport movible dels corrons ratllats del mig i del darrera, que tenen certes màquines filadores i que serveix per a regular la distància entre els dits corrons.

|| 5. Carenera de terrissa (Igualada, Vendrell); les teules grosses de la carena de la teulada (St. Feliu de Llobregat, ap. BDC, xx, 198).

|| 6. fig. Concavitat, forma curvilínia amb el centre més baix que els extrems (Bal.). «Aquest banc fa un poc de sella».

    Loc.—a) No esser bo per a sella ni per a albarda: no servir per a res.—b) No poder arrancar sella: no aconseguir de millorar, de prosperar (Tarr.).

    Refr.

—«A qui no vol sella, Déu li do bast»: significa que els qui menyspreen una cosa solen haver d'acceptar-ne una altra de pitjor.

    Fon.: séʎə (pir-or., or., bal.); séʎɛ, séʎa (occ., val.).

    Intens.:—a) Augm.: sellassa, sellarra.—b) Dim.: selleta, selletxa, selleua, selliua, sellona.—c) Pejor.: sellota, sellot.

    Var. ort. ant.: cella (Inv. Anfós V, 156; Isop Faules 41); cela doc. a. 1265, ap. Miret Templers 548); sela (doc. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 273).

    Etim.: del llatí sĕlla, mat. sign. |||| 1, 2.

Selleter /procedència de la imatge: ENLLAÇ)

SEMADA f. 

|| 1. Esbromadura, plaga de fruita sema (Camp de Tarr.). «Enguany hi ha semada als melons». 

|| 2. Beneitura; dita o feta de persona sema (Binissalem).

Mentrestant, part dedins de la casa, se sent un cant familiar i encoratjador: "Era el vídeo de Raimon, en tinc dos, perquè el primer el vaig gravar a mit­ges", comenta, quan torna, ja vestit de Fuster. Endiumenjat i paradoctor, però Fuster. L'americana, seriada i italiana, amb trenat de ratlles, com si fos de rei­xeta, oculta els elàstics subjectadors dels pantalons de tergal d'un blau desmarxat. La camisa, del mateix to opac general, una aleta de coll enlaire, l'altra, semada. Posat el coll de camisa al seu lloc, conti­nua descorbatat. Ensabatat? D'allò més. "Agarraràs la pallola", pronostica Josep, impressor, escriptor i amic.(Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 30.).

SEMALÓ m. 

Semal petita, usada sobretot per a munyir (Ross., Capcir, Conflent, Empordà); cast. herrada. Hem anat a la Font del Torrelló a omplir els samalons, Foix Diari 25.

SEMAL (i dial. samal i somal). f. 

|| 1. Portadora || 2 (Conflent, Cerdanya, Ripollès, Gironès, Empordà, Garrotxa, Guilleries, La Selva, Plana de Vic, Pobla de S., Ribera del Sió, Conca de Barberà, Camp de Tarr.). En les dites taules en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gaus taylar ni fer... semals ni cornaleres... en lo bosch de Comalada, doc. a. 1321 (RLR, xiii, 8). Nomenant-lo per ui de bots o de somals,doc. a. 1470 (BABL, xi, 285). Dues samals sotils, doc. a. 1523 (Alós Inv. 36).Semal o portadora: Dolium, Pou Thes. Puer. 17. Segut en una de les samals de brisa, Ruyra Parada 12. 

|| 2. Cossi || 1 (Ross., Capcir, Vallespir, Cerdanya, Cardona, Solsona, Oliana, Ponts, Artesa de S., Agramunt, Calaf). 

|| 3. Recipient semblant a la portadora, que serveix per a transportar fems (St. Feliu de G., St. Hilari SC, Tremp). 

|| 4. Samaler (Benassal).

    Loc.

—Ploure a semals: ploure copiosament.

    Refr.

—«Qui té porc en la semal, pot passar un bon Nadal» (o «pot passar bon Carnaval»).

    Fon.: səmáɫ (pir-or., or.); samáɫ (Tremp, Pobla de S.); sumáɫ (Cardona, Solsona, Oliana, Ponts, Artesa de S., Agramunt, Calaf); simáɫ (Benassal).

    Etim.: incerta; segons H. Kuen (Festschrift Wechssler 344), d'un adjectiu llatí*sagmale (derivat de sagma), que devia significar ‘transportable a esquena de bístia’ (cf. somada i somera); segons J. Brüch (Zschr. franz. Sprache, liv, 60 i ss.), del llatí (cūpa) semodiālis, ‘bóta de mig modi’.

No li hauria recat haver de deixar semalons d'unces; però la terra, la terra! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 89).

Les piles de bunyetes cruixents i ensucra­des s'acumulaven dins les paneres i les semals protegides per roba. El dilluns de Pasqua menjàvem la «truita pasqual» claferta de sagí i botifarres per a trencar la quaresma. Els francesos d'Algèria -en dèiem els «potes-negres» en català i Pieds-Noirs en francés- no havien oblidat llurs orígens ibèrics i menjaven mones... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 65.).

SENALLA f. 

|| 1. Recipient fet de palma o d'espart, més ample de boca que de baix, quasi tan alt com ample de boca, que serveix per a contenir i transportar terra, fems, comestibles, etc. (Berga, Tremp, Balaguer, Urgell, Les Garrigues, Penedès, Camp de Tarr., Bal.); cast. espuerta, cenacho. Hi ha llocs, com Barcelona, Ulldecona, etc., on s'anomenasenalla si és de palma i cabàs si és d'espart. Dix al ortolà que li donàs sa sanalla en què portaua los fems, Llull Felix, pt. i, c. 8. No sia negun reuenedor qui gos comprar... ni sàrries, ni senayles, doc. a. 1299 (BABL, xii, 202). Una senaya de mija quartera per mostra a fer, Mostassaf 22. Evitar de dir... sanaya per dir cabàs, Pau Regles 211. Dos cabassos o sanallas bonas, doc. a. 1546 (Alós Inv. 49).Senalla de clotar: la que és ampla i relativament baixa i serveix per a traginar terra quan fan clots. Senalla farinera: la que és alta i un poc estreta de dalt, i serveix per a rebre la farina quan cau del molí. 

|| 2. Cabasset d'espart molt menut, dins el qual, en dur el pa al forn, les dones posen la farina que escampen damunt el taulell perquè el pa no quedi adherit a la fusta (Vinaròs).

|| 3. Allò que es compra a la plaça o mercat de queviures (Palma). 

|| 4. Allò que cap dins una senalla; senalla plena; cast. espuerta. A senalles: en gran quantitat. N'hi ha una senalla: es diu d'una gran quantitat de coses menudes.

Senalla: llin. existent a Barcelona.

    Fon.: sənáʎə (Barc., Camp de Tarr.); senáʎɛ (Tremp, Balaguer, Urgell); senáʎa(Ulldecona, Vinaròs); sənáјə (Mall., Eiv.); sənáə (Men.).

    Intens.:—a) Augm.: senallassa, senallarra.—b) Dim.: senalleta, senalletxa, senalleua, senallina, senallona, senalló.—c) Pejor.: senallota, senallot.

    Etim.: incerta; probablement del llatí cenacŭlum, ‘graner’, d'on s'hauria desplegat el significat de ‘recipient per a tenir o transportar grans’ (cf. Corominas DECast. i, 758).

Una altra cosa és que -per aquest antiamericanisme infantil i militant que alguns arrosseguen encara, des d'aquells anys en què qui no era trotskista amb motxilla era maoista amb senalla- els regiri els budells cedir als odiats ianquis la possibilitat de fer servir el topònim Amèrica. Però aquesta ja és una altra qüestió, que cau díns del terreny de les obsessions i de la xenofóbia. (Quim Monzó. Tot és mentida. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2000, 1ª ed. ISBN: 84-7727-290-5. 254 pp. P. 76).

I mena el pastor cap a elles. La Morena ho havia fet centenars de vegades, quan era una gossa jove. Guardar una senalla, dur alguna cosa lleugera. a ágil. Aturar un bou, en-dregar un ramat. Retrobar la navalla que el pastor havia perdut. Baixar al poble, un dia que el pastor estava malalt, amb un lligat on el pastor, en una escorga, havia gravat que es trobava a l'infern per la febre. Mal si algú veu un gos d'atura sol.  (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 59.).

SENTINA f.: cast. sentina.

|| 1. La part més baixa de la bodega d'un vaixell, on s'arrepleguen les aigües que entren dins el buc. Hom fa en la nau sentina per tal que en aquell loc s'ajusten totes les aigues e les legees qui's fan en la nau, Llull Cont. 117, 21. Entraren dins la nau... e no y podien sentir la mala pudor de la sentina, Tirant, c. 186.

|| 2. fig. Lloc ple d'immundícia. Prou n'i ha... que puden a galinassa y a la sentina, Coll. Dames 589. M'has duyt Temps a la sentina | corrupta de ton palau?, Aguiló Fochs foll. 85. a) En sentit moral: Obriré... lo sepulcre pudent e la sentina abominable de les mies immundícies e pecats, Oliver Exc. 64.

    Var. ort. ant.: centina (Cost. Tort., p. 448); çentina (Viudes Donz. 809); cintina (Sermo St. Pere).

    Etim.: del llatí sentīna, mat. sign. 

Sentina

Aquest home i jo havíem desplegat les veles amb la intenció de tornar..., però ara ell és mort, més mort que l'aigua de sentina, i no em sé imaginar qui governarà aquesta nau. Jo diria que tu sol no podràs, si no t'hi dono un cop de mà. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 214.].

1. SENYA f.: cast. seña.

|| 1. Indici. Ja dóna senyes de fer l'assaig, Costa Agre terra 81. Saber les senyes: conèixer els detalls que indiquen el lloc on està una cosa. No veure algú o alguna cosa, ni senyes: no veure-la gens, en absolut, no veure'n ni el més petit indici. Entrar en senyes o en senya d'algú: (ant.) arribar a veure on és o a trobar-ne indicis. E si assò demana hom, Sènyer, sempre entrarà hom en noves de vós e en senya de vós, Llull Cont. 113, 22. No sabien hon era lo senyor rey, ne'n podien entrar en senya, entrò que ell mateix vénch, Muntaner Cròn., c. 92.

|| 2. Gest, moviment d'una part del cos per a indicar o expressar alguna cosa. Ab senyas indicava que era cathòlich, López Rel. 49. S'homo me donà una trepitjada espantosa pensant fer-li una senya a ella, Roq. 35. Una mena de mà que em feia senyes, Ruyra Parada 21. Parlar amb senyes: expressar amb gestos allò que es vol significar.

|| 3. pl. Adreça, indicació del carrer, nombre de casa, etc., on algú habita. Basta que mos escriguen es nom y senyes de ca-seua, Ignor. 13.

|| 4. ant. Insígnia. Un pali de vellut... amb la senya de la vila, doc. a. 1450 (Hist. Sóller, ii, 786).

    Fon.: sέɲə (or.); séɲa (val.); sə́ɲə (mall.).

    Etim.: del llatí sĭgna, ‘senyals’.

2. SENYA f.:

V. sènia.

Senyes

A la memòria del meu pare, Josep Ponsatí,

que em va mostrar les senyes, i del meu fill Guillem, que va posar les fites

I per a en Jordi, que ens obre la traça

(Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 5.).

Senyes

Quan no hi havia GPS, l'èxit d'una bona pesca depenia de l'art de localitzar els indrets on hi havia submergits els fons de roca que acollien els bancs de peix de qualitat. Per fixar la posició d'una barca a mar, els mariners prenien senyes: «Les senyes son els punts d'orientació, i prendre senyes és determinar el paratge de mar on es troba la barca. L'operació és molt senzilla. S'entreguarden dos punts de la costa a estribord de la barca, un de prop, per exemple "La Cabra", i un de lluny, que és com ara “Grimola”, i quan l'un cau exactament darrera l'altre, diuen que "ve la Cabra per Grimola”. Al mateix temps es prenen dues senyes a babord, també una exactament darrera l'altra, i amb aquests quatre punts tiren dues línies rectes que formen amb el cap de mort de la barca. El lloc així fixat és ben precís. moltes vegades rep un nom.[...] L'ús de les senyes i de les línies imaginàries, que formen angle en el cap de mort de la barca, suposa un profund sentit de les concepcions geomètriques, un veritable seny de precisió científica», En Ramallets era un mestre d'aquesta ciència. Coneixia totes les senyes de la costa del Maresme. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 189-190.).

SIMÚLID (MOSCA NEGRA)

Els simúlids (Simuliidae) són una família dípters nematòcers de l'infraordre dels culicomorfs que inclou les mosques negres, petits mosquits hematòfags amb una picada aguda i molt desagradable. (enllaç)

Simúlid o mosca negra (enllaç)

Quan hi van anar a treballar els primers lle­nyataires, l'únic entrebanc per espoliar el bosc el van posar els simúlids, els mosquits; aquests insectes infernals s'estimaven més el vel quasi permanent de núvols de les valls immòbils de l'interior de Maine que l'aire tallant de les muntanyes o el sol vigoritzant del mar resplendent de Maine.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 11.].

SINAPSI

1 f. [MD] [ZOA] Regió de comunicació i de transmissió d’impulsos nerviosos entre les neurones o entre una neurona motora i el múscul. 

2 f. [BI] [MD] Aparellament de dos cromosomes homòlegs durant la profase meiòtica. 

3 f. [BO] [BI] Comunicació citoplasmàtica entre dues cèl·lules, en moltes algues vermelles.

Foster Wallace, que tenia vint-i-­cinc anys quan va publicar el llibre, no solament manté el control en tot moment, sinó que aconsegueix con­centrar tots els fils de la trama en tres o quatre sinapsis narratives, especialment a les últimes págines. (Vicenç Pagès Jordà, Més enllà del talent. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 59).

Tenir els pensa­ments tan coordinats amb els del seu marit, com si tingues­sin els cervells connectats per Bluetooth, la neguiteja. Deu ser que la convivència sincronitza les sinapsis neuronals dels conjuges fins a fer-los semblar bessons, un fenomen potser inevitable, tot i que molt depriment. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 47.).

Sinapsis

Les sinapsis es col·lapsen; bé, què hi farem. Ella amplia el material disponible, afegeix, treu, recompon el que hi ha; aquella mixtura és la seva vida. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 259.].

SINS

Sins

Les agulles es van disparar de les protuberàncies circulars. Feien set centímetres. Quatre li van travessar les galtes, tres se li van clavar als sins nasals, dues als narius i dues més li van traspassar la barbeta. Dues agulles van perforar la tràquea i una altra l'ull dret, una altra l'ull esquerre. Dues més van penetrar al paladar tou fins al cervell. Però no van ser la causa directa de la mort. Com que la bola de metall obstruïa la boca, no va poder escopir la sang de les ferides que li omplia la boca i li va baixar per la tràquea fins als pulmons; el reg sanguini no va poder absorbir l'oxigen, cosa que va provocar una aturada cardíaca i el que el forense anomenaria en l'informe hipòxia cerebral, és a dir, manca d'oxigen al cervell. Dit d'una altra manera, la Borgny Stem-Myhre es va ofegar. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 15.].

SISAL m. 

Fibra estrangera, usada per a cordatge, sobretot cordills per a lligar les garbes (val.); cast. sisal.

    Etim.: de Sisal, nom d'un port mexicà.

Les parets blanques, tan propícies a l'abstracció. Sota els peus, la catifa vermella de sisal que fa de camp de joc de les taules. Sobre el llindar de la porta del lavabo, un rellotge d'oficina vintage  fa caure dos, ze­ros. (Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàg. 50.).

Sepiolita de la província d'Eskişehir, Anatòlia, Turquia (enllaç imatge)

-La vol vostè? -demanà Faldelli mostrant-li una pipa llarga, de fusta, amb un cap de sepiolita. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 240.].

SERVER m.

Arbre de la família de les rosàcies, de diverses espècies del gènere Sorbus, i principalment la Sorbus domestica, de fulles pinnades, flors blanques en corimbes més curts que les fulles, de pètals quasi orbiculars, i fruit (anomenat serva) quasi globós, molt astringent quan verdeja, però blan, polpós i dolç quan és ben madur; cast. serbal. Prenets... fulles de codonyer, de nespler e de seruer, Flos medic. 160 vo. a) Server de bosc o Server de caçadors: l'espècie Sorbus aucuparia.—b) Server bord: l'espècie Pyrus aria (val.).

Server: llin. existent a Cruïlles, Osor, Barc., Sueca, Dénia, Al., Polop, Pedreguer, Mall., etc.

    Fon.: səɾβé (or.); seɾβé (occ.); seɾvéɾ (val.); səɾvé (mall.).

    Etim.: derivat de serva, art. 1.

Siboc 

Coneixia el crit llarg i esfereïdor del duc, i sabia quin era el gemec enrogallat del siboc. A còpia d’escorcollar en els abims del silenci, l'ànima se li enfebrava amb somnis estranys i rares exaltacions, i fins creia sentir a voltres sanglots inexplicables i ressons desconeguts, que retrunyien en el seu esperit, com gemecs d’ànima en pena. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 116.).

SILLABEIG

... i l'oncle Radel, no gaire lluny i aclofat en sa vella cadira de braços, confegia, bo i sense ulleres, amb un sillabeig discret de rés, la llegenda d'un llibre de fules groguenques... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 239.).

SIMITARRA f. 

Sabre molt corbat, usat principalment pels àrabs i altres orientals; cast. cimitarra.Cimitarra: Incuruus gladius, Acinax, Pou Thes. Puer. 118. No els manquen simitarres, Canigó viii.

    Var. form. ant.: semitara (Quinto Cúrcio, ap. Aguiló Dicc.); cemitarra (doc. a. 1482, ap. Corominas DECast, i, 806).

    Etim.: desconeguda (vegeu Corominas DECast, s. v. cimitarra).

Només reposava una mica durant les hores de la matinada, abans de de sortir el sol. Llavors queia en un son profund i pesat que durava fins que la claror del dia el feria a les parpelles , que s'obrien com el tall d'una simitarra. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 21).

Simitarra del segle XVII, provinent de l'Índia. (Procedència de la imatge: ENLLAÇ)

SINAL·LAGMÀTIC, -ÀTICA adj.

Bilateral, que imposa obligacions recíproques; cast. sinalagmático. Aprofitam per lluir els nostres coneixements de la teoria de la contraprestació i de les obligacions sinalagmàtiques, Vidal Mirall 120.

    Etim.: pres del llatí synallagmaticum (< gr. συναλλαγματικóν), mat. sign.

Però l'aportació més perdurable de La Nacionalitat Catalana és la d'haver donat forma clara al problema català. Prat parteix d'unes afirmacions marcadament distintes de les que sus­tentava el federalisme proudhonià que havia introduït a Espanya Francesc Pi i Margall (1824-1901): on Pi i Margall i els seus segui­dors s'havien limitat a insistir en el pacte sinal·lagmàtic —pactant, els municipals han de construir les províncies, a la vegada que les províncies han de construir la nació—, Prat de la Riba parla de «comunitat històrica» substancialment «necessària», individualit­zada per uns determinats caràcters diferencials. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 117.).

SINAPSI

Una sinapsi és un tipus d'unió especialitzada mitjançant la qual les neurones s'envien senyals entre elles i/o a les cèl·lules no neuronals com les musculars o secretores. El terme "sinapsi" va ser encunyat per Sir Charles Scott Sherrington el 1897 al seu treball "The integrative action of the nervous system".

Les sinapsis químiques permeten a les neurones formar circuits dins del sistema nerviós central. Són crucials pels processos biològics que determinen la percepció i el pensament. Permeten al sistema nerviós central connectar i controlar altres sistemes del cos. Una neurona allibera un neurotransmissor a la sinapsi que connecta amb una altra neurona. Aquests neurotransmissors han de sortir de la sinapsi adequadament perquè la sinapsi estigui preparada pel seu òptim funcionament al més aviat possible. Les sinapsis químiques no són l'únic tipus de sinapsi biològica: les sinapsis elèctriques i les immunològiques també existeixen. Amb tot, sense cap adjectiu qualificatiu “sinapsi” significa sinapsi química. (Viquipèdia)

Era un home alt, de complexió atlètica, amb els cabells rogencs i un posat ingenu, gairebé infantil. Li vaig fer vint-i-sis o vint-i-set anys; potser era un llicenciat, o un jove advocat que treballava a París per una empresa americana. Jo no l'havia vist mai, i en canvi tenia un no sé què que em resultava fa miliar, un no sé què que m'impedia desviar-ne la vista: un breu llampec, una estranya sinapsi de reconeixement. Vaig provar d'as signar-li diversos noms, d'anar descabdellant associacions per situar-lo en algun lloc del passat... però res. [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 270.].

SINGLATANA f.:

V. sargantana.

Quan era petit, ja sabia que Franca acabava de perdre -un any abans que nasqués- una provincia com una singlatana perd la seua cua. En aquell cas, la cua era molt més gran que el cos i no tornaria a créixer mai més pus. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 15.).

SINOPLE adj. 

Verd, en heràldica; cast. sinople.

    Etim.: pres del fr. sinople, mat. sign.

Sinople (enllaç)

Llavors es posaren en camí tot conversant, fins que a l'últim ata­laiaren un ric castell. El voltaven tot de prats, de vergers, d'aigües vives, de pesqueries i de terres de conreu. Vaixells nombrosos entra­ven al port. El castell s'alzinava damunt del mar, fort i bell, ben munit contra tot escaladís i tota mena d'enginys de guerra; i la seva torre mestra, temps era temps aixecada pels gegants, era bastida de carreus grans i ben tallats, disposats com un tauler de sinople i d'atzur. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 4.].

SINS

Havia acabat l'hora de visita, així que totes les seves esclaves famelles havien marxat. Però rera seu havien deixat núvols de perfum. En Trout va agafar nàusees en passar pel davant de la porta. Era una reacció automàtica a aquell núvol fonamentalment hostil. L'Elgin Washington acabava d'esnifar cocaïna pels seus sins facials, la qual amplificava de forma tremenda els missatges telepàtics que enviava i rebia. Se sentia cent vegades més gran que la vida, vist que els missatges eren tan forts i excitants. Era el seu soroll el que l'engrescava. El que deien no li importava. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 236.].

SALSOLÀCIES f. pl., neol. bot. 

Família de plantes, sinònim de quenopodiàcies; deriva el seu nom del gènere Salsola; cast. salsoláceas.

                                                                                                                                        Salsola vermiculata L. (Sisall). (enllaç)

Ens untàvem d'herbes i espe ràvem amagats entremig del blat de moro o dels canyissars que els gossos assenyalessin els senglars, seguíem les pet jades fins als caus, cremàvem sisalls per fer-los sortir. Jo no podia disparar, tu no em deixaves, encara no podia matar un senglar, no tenia prou força per frenar el retrocés de l'escopeta, em deies que allò era la força que perdia el sen glar, una reacció des del cos de la bèstia fins al caçador, m'explicaves que era la mateixa força que feia el peix quan intentava desfer-se de l'ham, només que el fil que uneix el caçador i el senglar és invisible, però que pensés que no era la inèrcia de l'escopeta, el cop del tret, sinó el darrer espeternec del senglar. (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 13.).

SISENER

Uns quants clics abans de Nadal, vaig prestar el jurament dels es­coltes a un capellà, la «promesa» per tenir dret de portar en el meu uniforme la insígnia grisa amb la creu de Jerusalem en un terci i una flor de llis al centre. L'estol es componia de quatre grups de sis -una sisena- dirigits per un sisener i el seu segon. Eric de Brun du Bois Noir, el nostre cap, duia dos estels cosits a la boina i dues vetes blan­ques a l'espatlla.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 59.).

SISQUERA adv. (castellanisme inadmissible) usat vulgarment amb els significats del cast. siquiera.

Per no aturar-se sisquera, Aguiló Poes. 53. Ni sisquera va tenir temps, Querol Her. Cab. 350.

Passà el pont seguint carretera amunt sense sisquera aturar-se a l'hostal de la Florida per a a beure un glop i arribà a Reus davant d'una porta coneguda. Trucà dos pics, una veu i passos de vella s'acostaren, la porta s'obrí i l'hereuet, espenyent la vella, en dos bots muntà les escales.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 187.).

SIULAR v.:

V. xiular.

La seva obra més popular, però, és, la marxa Washington Grays (1861). A Youtube se'n poden escoltar moltes versions, fins i tot hi ha un friqui que la siula de començament a fi. Fa feredat pensar que això és possible.   (Antoni Pizà. Un cementiri a Brooklyn. Claudi S. Grafulla, l'improbable inventor del jazz. Article revista L'Avenç 472, octubre. P. 68.).

SIURELL m.: 

V. xiulell.

XIULELL o SIULELL (i dial. mall. siurell). m. 

|| 1. Instrument per a produir un so agut semblant a un xiulet; cast. silbato.Especialment: a) Instrument de terrissa o argila, de fabricació típica mallorquina, pintat de blanc i de colors vius i imitant figures de cavalls i d'altres éssers animats (Mall.). Blancs ciurells... de la ignota gerreria, | amb pintures fantasia | d'almangre, de verd i blau, Salvà Ret. 13. S'encanta amb siurells d'argila,Dolç Somni 14. Senyora de siurell: senyora pobra que vol fer ostentació de senyoriu (Mall.). 

|| 2. Siulador, ànec de l'espècie Anas penelope (mall., men.); cast. ánade silbón.

    Fon.: ʃiwɫéʎ (Cerdanya); siwɾéʎ (Mall.).

    Etim.: del llatí vg. *sibilĕllum, derivat de sībilum, ‘xiulet’.

Siurells (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Només el petit dels Cortès ha estat capaç de fer-li una moixonia i li ha comprat un siurell. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 186.).

SOBEC m.: 

V. subec.

SUBEC (escrit també sobec, ant. subet, dial. xubec). m. 

|| 1. ant. Son letàrgica; cast. letargia. Los puagrosos | coxos, artètichs, | folls e frenètichs | subets, litàrgichs, Spill 12155. Subet: Laethargus, hoc coma, Pou Thes. Puer. 156. Lo qui té mal de subet: Laethargicus, ibid. 

|| 2. Son forta, irresistible (Bal.); cast. sopor, sueño. El sendemà... van ennocats, vessa qui los fa subec, Fontanet Conró 34. Los agarrota un subech tan maleyt,Alcover Rond. i, 140. a) fig. D'aquell sobech, d'aquella letargia en què havia estat sebollida tan llarga temporada, Girbal Pere Llarch 197. 

|| 3. Becaina, dormida curta (Bal.); cast. sueñecito. Que el teu enemich no dorm, | y a cada sobec que dónes | va sembrant herba en ton hort, Verdaguer Obres, i, 322. A forsa de subechs y xupades de puro, Roq. 46.

    Fon.: suβέ̞k (mall.); ʃuβέ̞k (men.).

    Intens.: subequet, subecot.

    Etim.: de l'àrab subāt, mat. sign. ||1.

Ja estava mig adormit quan sentí un gemec que li féu obrir altre cop els ulls i badar bé les orelles per distingir si venia de fora o tenia a veure amb la primera becada i l'inici del sobec. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 158.).

SOBERG, -ERGA adj. 

|| 1. Notable per la seva grandària, força, poder o altra qualitat favorable (Camp de Tarr., Benissa, Sanet); cast. soberbio, gallardo. Dues pesses d'entenes sobergues, doc. a. 1313 (Capmany Mem. ii, 412). Era molt valent e ardit e dels pus bells cavallers d'Espanya, e gran e soberch e de bon tall, Muntaner Cròn., c. 179. Lo alà era molt gran e soberch e féu caure tres voltes a Tirant en terra, Tirant, c. 60. Tirant ab lo rey Scariano acompanyats de soberga companyia, Tirant, c. 379. Es vexat sota sobergues roques, Alegre Transf. 44.De paladins rodejat | soberch l'alarb descollava, Camps i F., Poes. 69. El membre més gloriós, el més soberch puntal de l'Institut de França, Oliver Obres, i, 188. Brollava del cor un clam soberg, Ruyra Parada 66. 

|| 2. Excessiu, superior a la mesura justa o normal; cast. excesivo. a) En sentit quantitatiu (de grossària, de pes material, etc.). Tota persona que serà atrobada ab pes minue, e ab pes massa bastant e soberch, que pac de ban deu sous,doc. a. 1434 (BABL, xi, 327). Si alguna de les dites mesures serà atrobada soberga, que sia trencada, Mostassaf 113. No vull que diguen de mi que ab armes sobergues me só combatut ab tu, Tirant, c. 60. Dificultoses de payr per la sua soberga humiditat viscosa, Albert G., Ques. 6 vo.—b) En el sentit de la molèstia que produeix: Difícil de sofrir, de resistir (Mall., Men.). «Aquesta costa és soberga» (=és mala de pujar). «Sempre renyes! Ets ben soberg!»Fo en gran treball de passar una guerra qui era llavors gran e soberga, Desclot Cròn., c. 139. Sàpies que ab soberch trebayl se conserva la gran fama, Scip. e An. 53.Los crestians los eren molt soberchs, Tirant, c. 372. Pensant que tenien soberga bestreta, Proc. Olives 327. Lo soberc exercici diseca e resol la calor natural, Albert G., Ques. 26. Tan soberga dolor sobreprès al gran sol, del desastre seguit a la que tant amava, Alegre Transf. 30. Ses mules partiren daxo-daxo perque es viatge los era soberch, Alcover Rond. ii, 19.

    Fon.: suβέɾk (Reus); soβéɾk (Val., Mall.); suβéɾk (Men.).

    Etim.: del llatí superbu, mat. sign. ||1.

Aixecà el cap soberg amb un arranc de rèprobe i, encarant-se amb la divinitat, semblà exigir-li comptes. Què li fou respost del més enllà an aquella muda interrogant?... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 315.).

Soberg

Quan el Führer, en els seus discursos llampeguejants, parla va de l'esplèndid jove alemany que oferia un cos soberg, una ànima abnegada i un esperit indomable al servei de la Pàtria, molts dels qui l'escoltaven entre la generació més jove veien una figura com la d'Emil Gerhardt. I tots els directors dels films que propagaven el nou esperit patriòtic elegien Emil Gerhardt com a protagonista. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 119.].

SOBINES 

De sobines (i ant. en sobines): amb l'esquena a sota; boca per amunt (Tortosa, País Valencià, Mall.); cast. de espaldas, supino. «El xiquet ha caigut de sobines»: ha caigut d'esquena. «No jagueu de sobines, que us eixugareu ets esperits» (Mall.). L'aucell transfigura la forma de volar en l'àer com se gira en subines envés lo cel, Llull Cont. 304, 7. Jahien los hòmens de sobines e cap cubert, Marsili Cròn., c. 17.Sempre caech en sobines, Desclot Cròn., c. 163. Lo malalte... que jaga en sobines e que tenga el cap en alt, Alcoatí 38 vo. Es gran alcauota | e sap una gran flota | de les fembres mesquines | qui jahen de sobines, Mariners. Lo caualler molt spauentat caygué de subines en terrat, Eximplis, ii, 112. Lo pacient sia posat de sobines, Cauliach Coll., pròl. L'un de sobines dorm, Alcover Poem. Bíbl. 62.

    Fon.: desuβínes (Tortosa); desoβínes (Val., Sueca, Pego); dəsoβínəs, dəsuβínəs(Mall.).

    Sinòn.: d'esquena, de memòria.

    Antòn.: d'abocons, de boca-dents.

    Etim.: de la forma femenina de sobí (del llatí supīnu, mat. sign.).

Aleshores, Clay s'aplegà a la festa; jeia de sobines, sobre la taula, excitat pñer Dolly, la qual de seguida se li girà d'esquena i s'arrapà impassible Nillson, que continuava menjant. [Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 108].

De sobines, estirada sobre la gespa d'aquell prat en pen­dent, ben a prop del cim del pujol, observarvà la immensitat blava del cel, encara amb la tebior de la mà de Jude a la seva. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 59.].

Certes, per la prudència de Brangiana, ningú no sorprengué la reina entre els braços del seu amic; però a tota hora, en tot lloc, ¿no veu tothom com el desig els agita, els estreny, sobrix de tots llurs sentits com el vi novell regalima del cup?  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 26.].

SOBREVENT m., nàut.

Costat d'on ve el vent; cast. barlovento, sobreviento. Que com l'embat se metria, que ells que fossen a sobrevent, Muntaner Cròn., ed. ENC, c. 131. Deuen attendre al vent que vinguen als enemichs a sobreuent, Eximenis Dotzèn. La una galera trobà's a sobrevent, e Déu volgué que pres en una illa petita e alli's restaurà, Tirant, c. 281.

    Etim.: compost de sobre i vent (per oposició a sotavent). 

Sobrevent

Només que seguíssiu el rumb que us marquen i una quarta a sobrevent, en quatre dies tots amb carrossa, aniríeu. Però ca! Ja us conec, jo. No més voleu la vostra ració diària de rom, encara que hàgiu d'acabar a la forca. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 106.].

Sobrevent 

Va haver-hi grans corredisses per la coberta, i vaig sentir gent que sortia atropelladament de la cabina i del castell de proa. En un moment vaig ser fora del barril i, esquitllant-me per darrere de la vela del trinquet, me'n vaig anar llampat cap a la banda de popa i vaig sortir a coberta amb el temps just per reunir-me amb en Hunter i amb el doctor Livesey, que corrien cap a proa pel cantó de sobrevent. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 109.].

SOCARRAT, -ADA adj. 

Cremat superficialment; cast. chamuscado, tostado. Especialment: a) m. Rajola ordinària de fang per a cobrir l'entabacat o espai entre les bigues del sostre (val., ap. BSCC, xiv, 419).—b) m. Aspecte de la lluna quan comença a minvar, els dies que segueixen al ple (Vallès). «La lluna fa el socarrat».—c) m. Clapa o porció de bosc que ha estat incendiada o que s'hi han cremat les mates o plantes baixes (or., occ., bal.); cast. chamusca.—d) adj., fig. Mig embriac; cast. chamuscado.—e) adj., fig. Ressentit, rancorós (Monnòver).—f) Malnom que es dóna als habitants de Cocentaina, de Culla i de Xàtiva. En alguns casos aquest nom es deu al fet d'haver estat incendiada la ciutat o vila respectiva (per exemple, Xàtiva, incendiada per Felip V l'any 1707); en altres casos es deu al suposat color fosc dels habitants, segons conten dels de Cocentaina. «Serra de Sant Cristòfol | tota a floretes, | on van les socarrades | a les fontetes» (cançó pop. d'Alcoi). «A Albocàsser tots són llops | i a la Torre són vitxacs, | al Vilar tots són llangostos | i a Culla són socarrats» (cançó pop. del Maestrat).

Socarrat, topon. a) Nom de diverses partides de terra (en els termes de Terrers, Maldà, etc.).—b) Socarrats: poble de la vall de Bianya (Garrotxa).—c) Sant Andreu de Socarrats: poblet agregat al municipi de Capsec.—d) Vall Secorrada: la vall d'Alaró (Mall.):—e) Cala Secorrada: nom d'una cala de la costa de Santanyí (Mall.).

Socarrat: llin. existent a Garriguella, Palol de Reverdit, Vilanova de la Muga, Martorell, Olesa de Montserrat, Oristà, Algerri, Xert, etc. Hi ha la variant Socarrats existent a Abrera, Cardona, Esparreguera, Martorell, etc. Sol escriure's Sucarrat o Sucarrats,amb u, com escau a la pronúncia general que té el mot socarrar tant en català oriental com en l'occidental.

    Loc.

—Dur una cosa p'es socarrat: dur-la entre cella i cella, tenir-hi una obsessió, un entestament (Mall., Men.).

    Fon.: sukərát (or.); sukarát (occ., val.); səkorát (mall.); səkurát (men.).

    Intens.: socarradet, -eta; socarradot, -ota; socarradíssim, -íssima.

    Etim.: del part. pass. de socarrar.

Les arts decoratives estaven molt esteses entre els musulmans d'al-Andalus que havein heretat les tradicions de la menestralia d'Orient. A diversos museu i col·leccions es conserven nombrosos objectes de ceràmica (especialment al Museu de Ceràmica de València), rajoles, socarrats, plats, escudelles, pitxers, setrills, cadafs, gibrells, safes, gerros, plates, etc. (Manuel Sanchís Guarner; Miquel Tarradell. Prehistòria i Antiguitat. Època musulmana. Història del País Valencià, vol 1. Ed. 62, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 84-297-2882-1. 424 pp. P. 382-383.).

SOCOSTER m. 

Part més alta d'un vessant (Tortosa).

En Gabriel Oak va encaminar-se cap a la fageda i es va obrir pas entre les branques baixes per passar a la banda de sobrevent. Una forma vaga que hi havia al peu del socoster li va recordar que allá sota hi havia un estable, fet en un desmunt del vessant, de tal manera que la part posterior de la teulada estava quasi a nivell de terca. (Pàg. 18).

A la carena del serrat va aparèixer la figura d'una dona. El socoster era tan dret que marit i muller no la van veure fins que quasi la van tenir a sobre. (Pàg. 295)

[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. ].

SOFISTERIA f. 

Raonament sofístic; cast. sofistería. Sophistrarias o arguments falsos, Torra Dicc.

La sofiesteria que justificava aquesta ficció legal ea que les autoritats militars havien assumit legalment el poder els dies 16 i 17 de juliol (és a dir, abans que realment es produís la sublevació militar) i, per tant, la defensa de la República era una sublevació armada.(Paul Preston, L'Holocaust espanyol. Ed. Base, Barcelona, 3ª ed. 2012. ISBN: 978-84-15267-23-2. 908 pp. P. 757.).

1. SOFRA f. ant. 

Prestació personal entre sarraïns; cast. azofra. Los moros... han soffra, ço és que tots dissaptes porten lenya al castell et fan altres serveys al castell quan ops li és, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 175). Pot muntar lo sofra et els erbatges et altres drets que'l senyor Rey ha en lo dit loch tro a D sòlidos, ibid. 132. Lo primer any que los pobladors vindran a la alqueria per poblar..., que sien franchs de totes çofres, ço és de jornals, gallines, encara de peyta, doc. a. 1405 (BSCC, xiii, 37).

    Etim.: de l'àrab suẖra, ‘prestació personal’.

2. SOFRA f. 

Corretja ampla que passa per damunt el bastet i té a cada extrem una anella formada del mateix cuiro, dins la qual passa el braç del carro, i així queda aquest sostingut; cast.sufra, zofra. Una sofra de carreta ab dos trossos de cadena y tres collars per tirar la carreta, doc. a. 1698 (Rev. Cat. vi, 379).

    Fon.: sófɾə (pir-or., or., bal.); sófɾa (Andorra, Pobla de S., Calasseit, Tortosa, País Valencià); sófɾɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa). És un mot femení, però l'hem trobat usat com a masculí en alguns llocs de dialecte oriental, on es confon la -e amb la -a (Camp de Tarr., ap. BDC, vi, 50, i Llucmajor).

    Etim.: incerta, però probablement aràbiga: súfur, pl. de sifār, ‘regnes del camell’ (Corominas DECast, s. v. sufra).

3. SOFRA m., grafia ant.: 

V. sofre, art. 1.

El procés de deformació cultural mitjançant el qual cada un dels impostos canvià internament quan es va resituar o reemplaçar per un d'anà­leg cristià ja existent, es pot iI·lustrar amb el cas de la sofra o azofra, un servei laboral amb una història ambigua i contradictòria entre els mudèjars de la península. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. pàgs. 156-157.).

SOLAÇAR v.: cast. solazar. 

|| 1. tr. Donar solaç. Primer volent | la solaçar | e abraçar, Spill 2348. Per a regnar ab Jesuchrist e solaçar lo nostre cor, Vent. Pel. e. iv. 

|| 2. intr. o refl. Prendre solaç. Negú no pensava mas d'alegrar e solassar,Muntaner Cròn., c. 173. Donzelles viu qui corrien | solaçant per un jardí,Turmeda Diuis. 5. Ab la gent se solassaua, ibid. 33. No'm rept' algú, car tots veig solaçar, Ausiàs March lxxv. Axí stigueren solaçant ab les dames per bon spay, Tirant, c. 435.

    Etim.: derivat de solaç.

La Mort és en l'onada de metzina / í al seu buit té una tomba qui s'inclina a solaçar-se en ella i n'ha obtingut  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg. 65.].

De Briancon, en canvi, em ragen rierols de records, rams d'olors, Imatges de boscos, de postes de sol, de prats co­berts de neu, de capelletes congelades, de soldats vestits de blanc, de solaris, de talles romàniques, de túnels italians, de biblioteques verdes, d'estadis luminosos...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 283.).

SOLATGE m.

|| 1. Sòl o paviment; cast. Sens ensopegar sinó ab algun cayró del bonyegut solatge, Oller Llapis ploma 137. El tou de fullaca que encatifava el solatge, Busquets Montseny 46. L'aigua, de fora estant, s'infiltra cap dins, i aviat el solatge del celler en serà ple, Maurette Aiguat 34.

|| 2. Conjunt de matèries que estaven en suspensió dins un líquid i que resten dipositades al fons del conducte o recipient; cast. poso, heces, zurrapas. Y aquell lo solatge va sols replegant, Proc. Olives 503. La marjal... ere rodejada de céquies amples, de tal qual fondària i solage tarquimós, J. Pascual Tirado (BSCC, vii, 192).a) Dialectalment s'usa solatge com a femení, i en tenim aquest document: Les solajes: Foex, sedimentum, Pou Thes. Puer. 153.

|| 3. Residus de menjar que queden al sòl de l'olla o de la cassola (Maestrat, Mall.); cast. restos, relieves.

|| 4. Residus de gra o de fruits que queden al sòl de la sitja o graner, del sac, etc.; cast. barreduras, restos.

|| 5. ant. Quantitat de gra o de fruits que el senyor feudal es reservava com a tribut damunt la collita. Quan lo seyor rey ha pres IX mesures, pren-ne en G. de Ribes II mesures a sos obs per solatge, doc. a. 1283 (RLR, iv, 59). Los debitors dels delmes y los arrendadors y collectors de aquells... al temps del mesurar y partir los fruyts, deixen de partir molta part y quantitat dels dits fruits que en nom de solatges se la retenen tota per a si, doc. a. 1610 (Aguiló Dicc.).

|| 6. fig. Reminiscències o residus de cosa moral o sentimental; cast. poso. Goig de vei i d'infantó, | sense solatges de tedi, Macabich Dial. 30. Els adormits però sempre vius solatges de la infantesa, Adlert Salze 31.

|| 7. fig., humor., El fill menor de la casa (Benilloba, Benialí); cast. benjamín, tato, redrojo.

    Refr.

—«Als solatges hi ha la flor»: significa que una cosa bona agrada més quan ja s'acaba (val.).

    Fon.: suɫáʤə (pir-or., or., men., eiv.); soɫáʤe (occ., Cast., Al.); soɫáʒe (Maestrat); soɫáʧe (Val.); soɫáʤə (mall.).

    Etim.: del llatí vg. *solatĭcum, derivat de sŏlum, ‘sòl’.

-Sí, si ho voleu -murmurà l'altre- però si... només resta el solatge...

-N'hi ha just per a dos vasos, ja és net el pòsit; beguem i xoquem! Teniu, preneu el vostre vas, si us plau.

Xocaren i begueren.  [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 100]. 

SOLDEJAR v. tr.

Prendre a soldada; contractar per un salari; cast. asoldar. Que per forsa d'armes los cardenals s'esforsassen a soldejar cavallers sensuals, Llull Cont. 360, 9. Atrobà cinch cents cavallers francesos que'l papa hac soldejats e pagats per sis mesos, Desclot Cròn., c. 101. CC lances que hauem soldeiades, doc. a. 1388 (Est. Univ. xiii, 114).

    Var. ort. ant.: soldegar (Desclot Cròn., c. 131).

    Etim.: derivat de soldada. 

Soldejàvem  

Tots ens hem preguntat si en Riba es banyava. L'Obiols, al qual li agrada de pintar el mar amb Venus indecises i tritons respectuosos, ha dit, ell, el crèdul, amb aire campanyol i convençut, que no. Quan en Riba, valisa en mà, ha arribat a Begur, on alguns l'han anat a rebre, tots titil·làvem. Hem hissat la bandera al pal de la balconada i, amb sordina, hem cantat l'himne. En vesprejar, quan ullpresos per la malenconia terrosa del sol colgat soldejàvem un pescador perquè ens cantés unes tendres melodies populars mentre jugàvem a la morra, algú ha engegat un disc amb sardanes, i amb les dues o tres noies pescadores, severes i robustes, que integren el veïnat, les hem ballades en un cap de la terrassa. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 128.).

SOLECISME m. 

Falta contra les regles de la sintaxi d'una llengua; cast. solecismo.

    Etim.: pres del llatí soloecismus (< gr. σολοικισμóς), mat. sign.

En Jake, dret al seu costat, encara va ser més breu. "La meva mare i jo estem molt angoixats", va declarar mig plorant. "Els preguem que respectin el nostre dolor en la tragèdia que ens ha colpit i que ens haurem d'esforçar en acceptar". I en un solecisme gramatical que hauria fet agitar en Mundy a la tomba, havia afegit: "Com era el meu pare natural, sempre sentiré que hi ha un buit a la meva vida que no podré omplir mai més". [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 375].

La meva tasca es va revelar més senzilla que no ho suposàvem. Llevat de la correcció d'alguns solecismes obvis i l'acurada supressió d'uns quants detalls  insidiosos  que, malgrat els esforços de l'"H. H.".., encara subsistien en el seu text com a senyals i làpides (evocadors de llocs i persones que el bon gust  ordena d'ocultar i la caritat d'eliminar, aquestes remarcables memòries es presenten intactes. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987.  ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 7.].

Gràcies a la seua gran cultura, em comentava la Bíblia sense que 1i hagués demanat res. Me l'explicava amb un somriure superior, entre dos solecismes i quatre barbarismes.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 122.).

Solecismes

Però que consistia bàsicament a fer cafè, un art, tal com ho veia en Harry, es tractava sobretot d'evitar er mes evidents. Com a policia, en Harry es basava en l'entonació, dicció, el vocabulari i els solecismes de la gent per situar-los. En Geir Bruun no es vestia ni es pentinava ni es comportava en un homosexual, però així que obria la boca era impossible pensar en res més. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 193.].

SOLETA f. 

|| 1. ant. Peüc. Huns scarpins de dona, unes soletes de dona, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 305). Soletes de llana: Pedualia, Torra Dicc. 

|| 2. ant. Espardenya. Soletes, espardenyes: Solea, Pou Thes. Puer. 197. 

|| 3. Porció de la mitja o del mitjó sobre la qual descansa la planta del peu; cast. soleta. En soleta de mitja: sense sabates, calçat només amb mitges o mitjons. En Claudi, en soleta de mitja, donà un tom a l'ample llit, Pons Com an. 18. Fer soletes: caminar un infant quan comença a aprendre'n (Ribagorça). «El xiquet comença a fer soletes». Borinar ses soletes: anar més de pressa, estrènyer el pas (Men.). Picar soleta o Prendre soleta (o soletes): anar-se'n de pressa. Ells tocaren soletes, esvaint-se com focs follets, Galmés Flor 57. 

|| 4. Solet || 2 (mall.). 

|| 5. Sòla de ferrer (V. sòla, II, || 2 n). 

|| 6. Ròtula, os rodó del genoll (Labèrnia-S., Saura Diccs.). 

|| 7. El cap de darrera, esmotxat, del picassó (Sa Pobla). 

|| 8. Sòla del forn (Les Paüls, ap. Krüger HPyr-A 2, 289). 

|| 9. Llinda de la porta (Les Paüls, ap. Krüger HPyr-A 2, 4). 

|| 10. Peça de fusta llarguera que cobreix l'orla d'una embarcació en tota la seva extensió; regala (or., occ., val., bal.); cast. regala. 

|| 11. Revestiment de fusta que es posa a la part inferior de la carena per defensar-la contra els cops i contra els forats de broma (Mall.).

    Fon.: suɫέtə (or., Maó); soɫéta (occ., val.); soɫə́tə (mall.); suɫə́tə (Ciutadella, Eiv.).

    Etim.: derivat dim. de sola.

-No voleu res? - crida 1'home -. Doncs ja esteu to­cant soleta si no voleu que avisi la policia i us engarjolin, espècie de púrria! - vocifera.  (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 207.).

SOLIDEU m. 

Barret en forma de casquet esfèric, amb què els eclesiàstics es cobreixen la coroneta; cast. solideo. Se cobreixen el cap amb un com solideu blau, Verdaguer Exc. 43.

    Etim.: del llatí soli Deo, ‘només a Déu’, perquè no se solen treure el solideu sinó davant el Santíssim Sagrament.

A continuació visita el kebab cafè de la Zara. A les onze del matí hi ha poca feina. El director, un home grassonet amb un solideu, es queda una mica parat en veure en Mundy davant seu amb una maleta verda. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 344].

SOLIPSISME

El solipsisme consisteix a pensar que només existeix el jo i que tota la resta, incloent-hi el món exterior o les dades dels sentits, són emanacions mentals d'aquest jo. És un cas extrem de l'idealisme i afirma que, en no poder estar segura de la realitat del que l'envolta, la persona solament es pot refiar del propi pensament (com el cogito ergo sum de Descartes). Pel principi de la navalla d'Occam, l'explicació més simple i la que evita multiplicar conceptes sense necessitat és la més vàlida i per tant si únicament és fiable la pròpia existència, no cal pensar que hi hagi res extern, tot és una pura projecció del cervell, igual que un miratge o un somni (continuant així el tòpic barroc). Els altres, el cos, tot el que es relaciona amb l'espai i el temps són purs pensaments que el subjecte considera, quan li escau, com reals.

No hi ha cap filosofia que es fonamenti sobre el solipsisme estricte, tots els pensadors admeten un mínim de realitat exterior, que suposa l'objecte de la reflexió. (http://ca.wikipedia.org)/wiki/Solipsisme

Les nostres ments sintonitzaven amb les dels preadolescents europeus de l'època, d'esperit més o menys desvetllat, i dubto que hi hagués gaire geni personal rere les nostres discussions sobre la pluralitat dels mons habitats, el tennis de competició, la idea de l'infinit, el solipsisme, etcètera.[Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 16.].

Què has fet, Boris? Què has fet, Dave? No obstant això, dins d’aquesta història dels nostres líders solipsistes, que encenen sense pensar-hi una metxa, hi ha continguda una història, menys complaent, del nostre propi solipsisme londinenc-cèntric, que em sembla igualment real, i que ha format un tipus diferent de vel, potser tan difícil de veure-hi a través com de l'encegadora ambició personal d'un home com Boris. (Zadie Smith. Tanques. Un diari del Brèxit. Article revista L'Avenç, núm. 432, març 2017. Pàg. 28.).

→ Ara en Dwayne s'aixecà, després d'haver-se cruspit milers de mots d'aquella humorada solipsista en cosa de deu minuts.

Es dirigí enravenat cap al piano. El que li feia anar enravenat era el respecte que sentia envers la seva pròpia força i rectitud. No gosava emprar tota la seva força.només a caminar, per por de destrossar la nova Posada de Vacances amb els seus passos. No temia per la seva vida. El llibre d'en Trout li assegurava que ja l'havien matat vint-i-tres cops. En cada ocasió, el Creador de l'Univers l'havia apedaçat i tornat a posar en marxa. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 217.].

No hi ha cap filosofia que es fonamenti sobre el solipsisme estricte, tots els pensadors admeten un mínim de realitat exterior, que suposa l'objecte de la reflexió.

Al començament vaig ser descaradament feliç, estava boig d’alegria solipsista; però la major part del temps vaig ser infeliç, ďuna manera que em desconcertava i m’amoïnava. [Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. P. 300.].

Solipsisme

Amarada del solipsisme propi de la canalla, la nena trobava sorprenent que tot allò pogués continuar sense ella. L'escola d'Aberdeen no suspendria pas les classes —no, no ho faria per mor de la seva malaltia; el pati continuaria tan ple de vida com sempre, i la campana continuaria tocant amb la mateixa puntual ferocitat. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 74.].

Solipsista

No sé què m'empeny... El meu cervell està més afuat, però més confós. Sovint tinc la sensació que estic a punt de morir. Ahir a la nit vaig escoltar la 5a Simfonia de Beethoven per primer cop en quasi dos anys. El cos em va tremolar, em vaig es tremir... i vaig plorar. No ho vaig entendre. Com si hagués caigut en el buit.

És una vida solipsista. Sense amics, sense cos... Més tard:

Avui ha passat una cosa bona. Fa més o menys una setmana vaig donar a l’Allen una còpia dels poemes que et vaig enviar. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 197.].

1. SOLIU, -IUA adj. 

On toca molt el sol; cast. resolano.

2. SOLIU, -IUA adj. 

Solitari. No corre molt, que troba un pla soliu, Febrer Inf. xx, 79. La rònega, soliua y aspra cova, Verdaguer Bethlem 11. Fa penitència en l'olivar soliu, Ferrà Rosada 32. Pobre, soliu, vorejo la frontera, Carner Lluna 34.

1. SÒLIU m. ant. (castellanisme) 

Soli, tron. Lo senyor Rey... tíngué lo soliu en lo monastir de framenors ahont celebrava les Corts als Cathalans, doc. a. 1520 (Ardits, iii, 297).

2. SÒLIU (o SOL), SÒLIA adj. ant. 

|| 1. (Vassall i vassallatge) sòlid i íntegre, amb lleialtat i servei al senyor contra qualsevol altre. Qui és sol de son senyor, ricament lo deu servir, e segons son poder ho segons covinença, Usatges 72. Si alcú és soliu de son senyor, deu-li seruir com mils puscha si couinença no ha entre el, e si hia couinences seruescha-li segons aqueles couinences; e lo senyor deu auer aquel contra tots homes, e nuyl hom no deu auer aquel contra son senyor; e per aszò nuyl hom deu fer soliu sinó un senyor si no ho fa ab volentat de son senyor de qui primerament s'és fet soliu, Usatge 36 (ap. Anuari IEC, i, 289). Doble és homenatge, ço és a ssaber: homenatge soliu et no soliu, y homenatge soliu éx quax portant feeltat et leyaltat; car homen soliu contra tots homes porta feeltat a son senyor, e axí, en homenatge soliu nuyl hom no és exceptat,Commem. 171. Aquesta és la differèntia entre hom soliu e hom no soliu, car hom soliu principalment se estreny per rahó de la sua persona, jatsie que alguna cosa qui és apellada feu soliu per rahó de remuneratió entrevenga... Mas hom no soliu no obliga la sua persona per rahó del feu soliu, Commem. 196. La fembra qui succeex el feu segons la custuma, romandrà uassala solia del senyor demunt dit, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 331).

|| 2. En sòliu: solidàriament. Que'ls dits arrendadors, ensemps o qualsevol d'ells en soliu, degen donar e pagar al senyor Rey per quescun un march d'or fi, doc. a. 1356 (Botet Mon. iii, 327). Que en Ponç Çabater et en R. Gispert fermen les coses totes damunt dites,... y obliguen tots los seus béns cascú en soliu per lo tot, doc. a. 1384 (arx. parr. de Guardiolada).

    Etim.: del llatí sŏlĭdu, ‘sòlid, ferm’.

Au, va, calleu —va dir Ma.

—Llegeix —va dir Rather a Melony, i ella va intentar continuar:

«... el camí tranquil i soliu: si no fos per les ombres dels núvols que el creuaven a intervals, quan la lluna apareixia, no era sinó una llarga línia absolutament invariable» —va llegir Melony.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 306.].

1. SOLL (dial. soi). m. 

|| 1. Brutícia humida; matèria líquida o fangosa clara que embruta (Ulldecona, Freginals, Val., Mall.); cast. chorreadura, bahorrina, barrizal. Vénc un porc qui era leig e negre e pudia, car de un gran soll era exit, Llull Arbre Sc. ii, 410. Si lo brac e'l podrit e'l soll qui's fa en la obra de luxúria és cosa pudenta, Llull Cont. 128. El cavall esdevenc molt magre, car poc havia què menjar e jaia en lo soll, car no era qui escombràs l'estable, Llull Arbre Sc. ii, 437. a) fig., en sentit moral. Folla fembra... tos vestiments són ornats per tal que pusques usar del soll de luxúria, Llull Felix, pt. i, c. 7. 

|| 2. Conjunt de coses escampades per terra (Cast.). «Quin soll de figues hi ha davall aquella figuera!»

|| 3. Residus de gra i polsegada que queden damunt l'era després de ventar (Ribera del Xúquer). 

|| 4. Fulles despreses de la llenya que s'empra per al forn abans d'esser ficada dins aquest (Manises, en la indústria de la ceràmica, ap. BSCC, xiv, 420).

    Fon.: sóʎ (occ., val.) sóј (mall.).

    Etim.: derivat postverbal de sollar.

2. SOLL (dial. assoll i aixoll). f. (i dial. també m.): 

Lloc tancat de paret on es tenen tancats els porcs per engreixar-los (Penedès, Segarra, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Priorat, Maestrat, Morella, Bal.); cast.pocilga. Qui tindrà corrall, soll o barraca en son figueral, Mostassaf 264. No poch scusar d'entrar en l'açoll dels porchs, Eximplis, ii, 124. M'ha envestit l'olor de la soll, Rosselló Many. 130.

    Fon.: sóʎ, əsóʎ (or., bal.); sóʎ, asóʎ (occ., val.); ʃóʎ (Valls); əʃóʎ (Vendrell).

    Intens.:—a) Augm.: sollassa.—b) Dim.: solleta.—c) Pejor.: sollota.

    Sinòn.: cort de porcs, porquera, porcatera.

    Etim.: incerta; s'ha donat com a segur l'ètim llatí suīle, mat. sign., però l'evolució fonètica no resulta clara. Darrerament s'ha parlat de la base gàl·lica*su-tege, mat. sign., combinada amb el basc tʃola que té el mateix significat (Hubschmid PW 20); però aquest origen sembla més difícil que l'ètim suile.

3. SOLL m., grafia ant., 

per sol.

4. SOLL m. que alguns diccionaris porten com a nom de l'esturió, és copiat dels diccionaris castellans: sollo.

5. SOLL, SOLLA adj.: 

V. sull.

A primer terme hi havia una renglera de cotxes aparcats, com els porcs a la soll, que semblava que barraven el pas; però després, per art d'encanteri, un convertible espaterrant, centellejant, de color robí sota aquella pluja lluminosa, es va engegar i fou retirat, amb una reculada enèrgica, per un conductor cepat d'espatlles. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 117.].

I avui em sorprenc pensant que el nostre llarg viatge no havia fet sinó sollar amb un meandre sinuós de fang aquest país adorable, confiat, somiador, immens, que aleshores, retrospectivament, no era per a nosaltres sinó una col·lecció de mapes potinejats, guies turístiques esgavella­des, pneumàtics gastats. i els sanglots de la Lo durant la nit -cada nit-, tan bon punt jo feia veure que m'adormia.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 172.].

Solls

Abans d'arribar-hi, el camí es flanqueja per una filera de xiprers i al final, just davant les cases -i el plural aquí és important perquè el conjunt inclou habitacle, pallisses, boveres, cups, solls i altres dependències que formen un complex harmònic i caòtic al mateix temps, s'hi destria un fasser alt, esponerós. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 12.).

SOLLAR o SULLAR (i dial. soiar). v. tr. 

Embrutar. Com a porc qui tot se solla e s'embolca en los femorals e en les basses, Llull Cont. 143, 17. Puixen portar lurs clris en les mans apagats per no sullar lo drap de la confraria, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 228). No plàcia a Déu que... yo sullàs les mies mans en sanch de dona de honor, Tirant, c. 302. Un fanch més brut que es que soya es ròtuls, Roq. 43. La teva raça hereva sollà la vestidura filial, Carner Monj.77. Especialment: a) Fer la primera mòlta i premsada d'olives de la temporada; es diu així perquè amb aquesta operació s'unten d'oli els cofins i altres peces (Tortosa, Freginals).—b) Concagar-se (val.). Lo llop se sullava de por, y així començà de fugir, Faules Isòp. 40.

    Refr.

—«¿Ara que t'has sollat, plores?»: es diu a algú que es queixa dels resultats de la seva manera voluntària d'obrar (Mall.).

    Fon.: suʎá (Penedès, Tortosa, Maestrat); suʎáɾ (Cast., Val.); soјá (Mall.); suјá (Eiv.).

    Conjug.: regular segons el model cantar, però en les formes rizòtoniques la vocal tònica és o en català oriental i baleàric (Ell solla o soia) i és u en l'occidental-valencià (Ell sulla).

    Etim.: incerta; l'origen ha d'esser el mateix que el del fr. souiller, mat. sign.; per a aquest s'ha indicat com a probable l'ètim llatí *sucŭlare, mat. sign., derivat de sucŭlus ‘porcell’ (Bloch-Wartburg Dict.).

El matrimoni els es prohibit i iota altra professio que no sigui la de les armes. De concubines, poden tenir-ne tantes corn vulguin, i les doves tots els rukians que vulguin, sense gelosia dels uns respecte dels altres; pero es un crim capital i irremissible acoblar-se amb persona d'altra con­dick) que la liar. I es tenen per sollats si a penes son tocats tot passant i, corn que Ilur noblesa n'es extraordinariament ofesa i malmesa, maten els qui solament se'ls han atansat una mica massa; de forma que els nobles es veuen obligats a cridar quan caminen, corn els gondolers de Venecia a les cantonades dels carrers,...  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 74.]. 

Després de l'alto el foc i de l'afusellament de la Rue d'Isly, tots els francesos van fugir. Els assassinats i els raptes d'europeus es multiplicaven. A vegades, retrobaven els cadàvers sollats vora un camí. Fins al darrer mo ment, els francesos d'Algèria s'havien imaginat que podrien quedar-se a casa. Van entendre que el go vern i l'exèrcit els havien abandonat. Algèria seria independent.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 62.).

De vegades, cantava en veu baixa aquell himne dels laudes del dimarts sant, que ja el trasbalsava, com una premonició, quan tenia tretze anys: «En l'esplendor dels Teus sants, com hi entraré, jo, indigne? Fins si m'atrevís a entrar en la sala del festí, la meva roba em delataria perquè no duc el vestit nupcial; seré lligat i fet fora pels àngels. Senyor, purifica la meva ànima sollada i salva'm, oh Tu, que estimes els homes.» [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 180.].

—Ah, sí... Les festes de la Commemoració — mormolà—. I jo aquí. I Sue sollada! [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 402.].

SOLLEVAR v. tr. 

|| 1. Alçar quelcom separant-ho d'allò que ho suporta; cast. levantar. Les pendràs e talla los cortés darés e los primers un poc per guisa que estiguen soleuats,Flos medic. 219 vo. Descobria alguna llosa sollevada, però res!, Girbal Pere Llarch 147. Provà de sollevar-la i no pogué, Ruyra Pinya, ii, 196. 

|| 2. Llàurar per primera vegada la terra; cast. romper. Promet-li de aiudar-li... a llaurar durant dita parseria sis dies per cada llauraó, so és sembrar, soleuar y binar, doc. a. 1656 (arx. de Montblanc). Sollevar o llaurar primera vegada: Proscindere agrum, Torra Dicc. 

|| 3. Remoure el ventrell, fer ois; cast. dar náuseas, remover. Lo fariseu, escandalizat, miraua aquesta fahena ab lo ventrell solleuat, Villena Vita Chr., c. 120. Com lo ventrell ab la calor de l'aygua fos sollevat, gità defora l'aygua,Isop Faules 4. 

|| 4. Revoltar, remoure amb una passió forta, sobretot d'ira, d'indignació; cast. revolver, remover. S'endinsava les ungles en la carn per dominar la ira que li sollevava les entranyes, Pous JF 61. Cada colpida nota | es sollevà de passió profunda, Carner Lluna 106. 

|| 5. Sublevar. Axí com estan sollevats, Muntaner Cròn., c. 72. Ja staven sollevats per occasió dels svaiments de les juheries del regne, doc. a. 1391 (Archivo, v, 120). En fi, l'horror i la malícia | fan sollevar nostra milícia, Colom Nerto 77.

    Fon.: suʎəβá (or.); soʎeβá (occ.); soʎəvá (mall.); suʎʎəvá (men.); suʎavá (alg.).

    Etim.: del llatí sublevare, mat. sign.

Però sapigueu, senyors, que Déu Ii féu bella mercè: el vent s'a­gafa als seus vestits, el solleva, el deposa sobre una ampla pedra al pcu del penyal. La gent de Cornualla nomena encara aquesta pedra el «Salt de Tristany». [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 72.].

El nantés rompé la seva sense sorollar Kaherdí, que, amb un cop més segur, esquartera l'escut de l'adversari i U clava el seu ferro brunyit dins el costat fins al gonfanó. Sollevat de la sella, el cavaller buida els ar­lons i cau. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 84.].

SOLPÀS m.:

V. salpàs.

SALPÀS (i dial. solpàs). m.

|| 1. Visita que el rector o els vicaris fan a les cases de la parròquia, en el temps pasqual, per beneir-les esquitxant-les d'aigua beneita i sal. Avui passa un sacerdot a fer lo salpàs, Serra Calend. folkl. 108. Que el solpàs ja va de casa en casa y de possessió en possessió donant la pau, Ignor. 41.

|| 2. fig. Fer es solpàs: aturar-se de passada en algun lloc, fer una visita curta (Men.).

    Cult. pop.—A les regions pirenenques, en fer el salpàs, el sacerdot beneeix la sal i l'aigua; els escolanets que l'acompanyen duen palmons beneïts del dia del Ram i els deixen a les cases; els habitants d'aquestes donen una almoina que sol consistir en ous o formatge o diners. La sal beneïda la donen al bestiar; l'aigua beneita serveix per a l'aspersió de la casa i també en donen un glop a la mainada (Scriptorium, març 1921). Sobre el solpàs de Mallorca, vegeu Alcover Cont. 213-218; sobre la salpassa d'Eivissa, cf. Rond. Eiv. 27-28.

    Fon.: saɫpás (pir-or., or., occ.); sɔ̞ɫpás (mall., men.).

    Var. form.: salpassa, salispàs.

    Etim.: V. salpassa.

Els primers ruixats d'octubre -finalment el sol­pàs havia fet prou efecte encara que amb bastant retard- interromperen un parell de dies l'acaba­ment de la mudança virregnal, que dirigí la marque­sa en persona, amb tot l'esment i meticulositat del que fou capaç, sobretot pel que feia a les seves perti­nences. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 389.).

SOMALL, -ALLA adj. 

Mig sec, pansit (Barc., Camp de Tarr.); cast. verriondo. «Aquestes castanyes són somaies».

    Fon.: sumáј (or.).

 Joves poetes escrivien versos d'aquesta mena i els por­taven a l'editorial perquè els llegissin. Concretament, el tercet sobre la Cia formava part d'un llarg poema sobre les castanyes somalles.  [Natalia Ginzburg. Lèxic familiar. (Lessico famigliare, trad. E. Rodríguez). Ed. Âtic dels Llibres, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788416222254. 264 pp. P. 202.].

SOMIC m. 

Gemec, soroll que es fa en somicar; cast. sollozo, lloriqueo.

6.- Gemegor, somic, planyiment. (Enrevessats, Jordi Soler. Rev. Presència, 06/07/2014).

SOMORT, -ORTA adj. 

Defallit, mancat de vitalitat, de força; cast. mortecino, apagado. Es diu principalment de la llum, del so, del foc, de l'aigua corrent. Cremar en somort: cremar el foc mig ofegat, davall davall (Plana de Vic). Sol somort: el sol que fa poca calentor i poca llum perquè està tapat de boirina, de calitja (Mall., Men.). Aigua somorta: l'aigua que corre lentament (Ll.). Dolor somort: el mal de queixal que molesta un poc, sense esser molt agut (Ll., Urgell). Aquells ulls de brill somort, Pons Com an. 26. S'ayre sumort sumort mos refrescava es front, Ignor. 44. Tenen l'oïdo tan fet al to somort de la quietud, Rusiñol Illa 73.

    Fon.: sumɔ́ɾt (or., occ.); sumɔ̞́ɾt (bal.).

    Etim.: del llatí submŏrtŭum, ‘esmorteït’.

(...) i troba refugi en erres de La Manxa acollit per un altre català, amic seu i coreligionari, un exviatjant de comerç que s'ha convertit per via matrimonial en l'amo del cafè de Cantalafuente, el fictici somort i empolsegat que esdevé un dels protagonistes indiscutibles de l'obra. (Ressenya del llibre de<Santiago Rusiñol, El català de La Manxa, revista L'Avenç, núm. 400, abril 2014, pàg. 111).

Però això encara no havia estat tot. Mes tard, al vespre d'aquell mateix dia, la tia havia arribat de casa la senyora Gimpere coixejant de mala manera, i dient que no sabia pas que li passava a la seva cama dreta, que se li havia inflat talment i ii feia aquella mena de mal se­guidet i somort. (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 84.).

Somicaven

Senyores i senyors s'havien alçat del llit i preguntaven confusament: «Què passa? Qui ha pres mal? Que ha passat? Enceneu un llum! Que es cala foc? Que hi ha lladres: Sortim corrents ?» Si no hagués estat per la llum de la lluna, haurien estat completament a les fosques. Corrien amunt i avall; es van aplegar: uns somicaven, d'altres s'entrebancaven: hi havia una gran con fusió. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 226.]. 

Somics

Em vaig eixugar les llàgrimes i vaig acallar els somics, per por que qualsevol senyal de profunda tristor fes que una veu sobrenatural es desvetllés i em vingués a consolar o que un rostre aureolat sorgís de la foscor i s'inclinés sobre mi ple de pietat. Em va semblar que seria terrorífic si aquesta idea, que en teoria era consoladora, s'arribés a materialitzar. Em vaig esforçar per reprimir-la i vaig aconseguir mantenir-me ferma. Em vaig espolsar el cabell dels ulls, vaig alçar el cap i vaig provar de mirar valerosament al voltant de l'habitació a les fosques. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 18.].

SOMOVIA

Mai no en tenia: els recordava sempre, aquests somnis de l'instant abans de despertar-se, eren els únics que recordava i eren sempre el mateix, sense arribada i sense desenllaç; un temps van ser dones somrients que s'acostaven fins al límit de la pell i desapareixien, que perse­guides sense resistència fins a l'abraç i a la caricia es desfeien en el no-res quan tot estava a punt de consumar-se en la glòria, i llavors l'ànsia de la plenitud imminent el somovia i tardava uns segons a comprendre que una altra volta estava despert i sol al llit, que l'erecció sí que era real i dolorosa, i que les dones somniades no s'aconsegueixen mai. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 9.).

SONDROLLAR v. tr. 

Sacsar, sotragar; fer moure alternadament d'un costat a l'altre (Penedès, Ribera d'Ebre, Mall.); cast. agitar, remover, balancear. Sondrollant ferma torra axí fort, Febrer Inf. xxxi, 107. Apropem-nos al carro! Amb mà ràpida i lleu | desenganxen els bous que, en moure's, el sondrollen, Bartra Màrsias 135. Bé los han pregats y sondroyats, però ells diuen que no, Roq. 29.

    Fon.: sundɾuʎá (or.); sondɾoʎá (Ribera d'Ebre); sondɾoјá (mall.).

El tren avança sondrollant anb les cortines tirades. [Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 185].

De sobte, va trobar-se pensant: «Si fossis morta, Sylvia, no et perdries gran cosa; acabaràs com jo, una vella amb tota una vida al darrere, minvant entre un munt de records dolorosos». La Julia va començar a pesar figues; finalment el valium va sumir-la en un son tan profund que de sobte va trobar-se als braços de la Sylvia, que la sondrollava.  [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 177.].

Sondrollant

Aquelles bones persones, perquè això és el que són, estan sos tingudes per una represa de pedra calcària, d'una blancor brillant, situada només unes quantes polzades sota els taulons del terra, i tanmateix en aquest moment cadascuna d'elles se sent desancorada, sondrollant a batzegades entre la patacada de la mort i el torbador disbarat del naixement. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 43.]. 

SONSÒNIA f. 

|| 1. Samfònia, instrument de buf que sonen els infants per jugar (Vic). 

|| 2. So monòton i insistent; cast. sonsonete. S'adorm amb la sonsònia de la cua d'una cançó, Pla CV 54.

    Etim.: de samfònia, amb la segona sil·laba alterada per repetició de la primera (son-son) per efectes imitatius.

Van utilitzar a cor què vols la demagògia i la violència, i van saber amalgamar la nostàlgia franquista, el regionalisme ben entés, el temor de la classe mitjana a qualsevol desordre i la sonsònia clerical en un discurs populista eficaç, amb components fortament irracionalistes. (Enric Sòria. El son inquiet de València. Art. revista L'Avenç núm. 400, abril 2014, pàg. 8.).

Yannick Garcia va guanyar l'any 2003 el premi Gabriel Ferrater de poesia am De dalt a baix (Edicions 62), un llibre que projectava  les petites coses a una esfera d'ingravidesa i d'inquietud que revelava abismes: era un llibre d'un poeta de vint-i-tants anys que escrivia poesia sense sonsònia ni moralitat ni gesticulació maximalista. (Manel Ollé. Caure amunt. Art. revista L'Avenç, núm. 400, abril 2014, pàg. 83.).

Sabia Joan que Salvi li havia parlat a ella justament d'aquest rellotge? La veu del capella era una sonsònia trista i difuminada que reproduïa els mots escrits al mis­sal. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 186.).

El carter vell, que abans de marxar feia així amb la mà, pobre home, entre rot i rot de tabac, el brut, un cop per setmana, sempre amb la mateixa sonsònia que no tenia la seguretat que el sub­sidi li arribés mai en un estat, per part seva, de prou salut com per fer el pipi i la caca en pau, ell no volia fer mal a ningú, al-tu, dels beneficis sobrants, que després de pagar aigua, Ilum, nínxol, Ducados, un cigalet, un serradet i ràdio ja no eren res, res, total, res, si és que som una piltrafa, ni per Hogar una pell­ada de video. L'escriptor Tonina va fer una reverència. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 56.).

La senyora Baldwin continuava amb la seva sonsònia davant de la classe, explicant que els tres guanyadors de cada curs llegirien les redaccions que havien escrit en una reunió de tota l'escola prevista per a divendres a la tarda, i quan en Ferguson va llançar una mirada a l'Amy -que seia a la fila del davant i dues taules cap a la dreta- li va fer gracia que quan els seus ulls es van posar a l'esquena d'ella, just al mig deis dos omòplats, ella es girés a l'instant per mirar-lo, com si hagués notat els seus ulls tocant-la, i, encara més graciós, quan els seus ulls es van trobar, va fer una ganyota i li va treure la llengua, com dient, [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 363.]. 

SOPLUIG m. 

Aixopluc. Obriu, que volem sopluig!, Caselles Mult.125.

    Fon.: suplúʧ (or.); soplúʧ (occ., mall.).

    Etim.: del llatí *subpluvĭum, ‘sota la pluja’.

Sunyol, al juny del 1911, deia que “quan algú mostra estranyesa perquè en aquesta actual campanya es demana tan poc, ell contesta que a so de tabals no s'hi agafen llebres; que lo primer és constituir un petit sopluig per a tots els catalans encara que només sigui un porxo, per fer-ho a l'antic Casal de Catalunya'. (Albert Balcells. La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 1996. ISBN: 84-8256-244-4. 600 pàgs. Pàg. 59.).

SOPOLS

|| 1. En sopols: suspenent una cosa de manera que no toqui en terra (Empordà, Lluçanès, Plana de Vic); cast. en vilo. Caygué mig viva en terra... Les sues dones vengueren... e quasi en sopols en son lit la meteren, Curial, i, 15. M'agafà per sota les aixelles i m'aixecà en sopols, Ruyra Pinya, ii, 112.

|| 2. En un sopols: en un moment (val.). La mare... en un sopols, que dihuen, ho tingué tot apanyat, Rond. de R. Val. 45.

|| 3. Per sopols: de sobte, per sorpresa. A l'estimbar-se la mar... per les planícies d'Hesperis escampant-se | solleva, eixaragalla i abriga per sopols, Atlàntida v.

    Fon.: supóɫs (or.); sopóɫs (val.).

    Etim.: sembla venir del llatí sŭb pŭlsu, ‘sota el pols, a pols’. 

Sopols

-Aquesta sí que és bona –va dir el cambrer major, agafà en Karl per la solapa i el portà gairebé en sopols davant una còpia del reglament dels ascensors que hi havia clavada a la paret. El porter també s'hi acostà darrere seu Llegeix això! – li va dir, assenyalant un paràgraf. En Karl es pensà que ho havia de llegir per a ell -. En veu alta! – li ordenà el cambrer major. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 130.].

1. SORGE m. 

|| 1. Soldat (en llenguatge despectiu). Tots els camps d'aquests volts són plens de sorges que no ens deixaran escapar, Ruyra Flames 134. 

|| 2. fig. Home dolent, que no és de fiar; mal subjecte (Cerdanya, Empordà, Garrotxa); cast. tuno, pillo, pájaro. «Quin sorge que n'hi ha!»Era un abús d'aquell sorge que semblava que s'enrobustís de l'ideal mateix, Lleonart Cov. 28. Mal sorge: mala persona.

    Fon.: sɔ́ɾʒə (pir-or., or.).

    Etim.: incerta; Wagner Argot 95 creu que ve del tsigan sorchí, ‘animat, valent’; però és més probable que vingui de l'anglès soldier (pronunciat sólʤə), ‘soldat’.

2. SORGE, SORJA adj. 

Sull, que no té banyes (Conflent).ç

...en Valentí, que el gran ja ni miolava, esclafi en una riallada desesperada, recoberta d'odi desbordat i va dir sóc jo, fills de puta, que no em coneixeu?, i l'intèrpret li va dir a l'oficial que no, que es éste, mi teniente i l'oficial es dirigia al petit dels Tort i se'l mirava al precís instant que en Mitjagalta s'incorporava i es decidia a parlar, i vadir digues al sorge que si m'afavoreix amb el que pugui jo li diré ... (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 50.)

Fa dues dècades, alguns seguidors del Dalai Lama encara pagaven per dur penjades al coll, a la manera de relíquies, mostres dels excrements secs del líder tibetà. Es deia que protegien de malures i malastrugances. I la tramoia del sorge feia l’agost.  (Revista L'Avenç num.425, juliol-agost 2016, pàg. 10).

Sorges

Aquests paios -i clavà un calbot a un dels ascensoristes, com si els embenat ges el protegissin dels cops, són uns mals sorges. Ai, Rossmann, aquesta visita m'ha resultat caríssima. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 153.].

SORORITAT f. ant. 

Qualitat de germana. Fraternitat, sororitat, Llull Gatz. 1446.

    Etim.: derivat de soror.

A les universitats dels EUA les fraternitats i les sororitats són organitzacions d'universitaris mascles i femelles, respectivament envoltades d'un cert secretisme i amb una certa tendència a la disbauxa. (...) A la sororitat jo hi oposaria la fraternitat: la política d'estendre les aliances a tots els que vulguin lliurar aquest combat. (Albert Pla Nualart. Sororitat i fraternitat. Art. Diari Ara, 26/03/2017, pàg. 51.).

I va deixar un llegat meravellós i un història emocionant de sororitat. (Mònica Planas. Art diari Ara: Una nena d'Alabama. 02/06/2019).

SORTIJA f.: 

V. sortilla.

SORTILLA f.: cast. sortija. 

|| 1. ant. Anell. Una sortilla d'aur smeltada de blanc, doc. a. 1412 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Una sortiyla d'argent trenquada, doc. a. 1484 (arx. parr. de Guardiolada). 

|| 2. Anella penjada enmig d'un cós, la qual ha d'esser enfilada amb una llança, canya o bastó, per un home que corre a cavall, per tal de guanyar un premi. Aquest joc d'habilitat es fa a les festes de Sant Joan, de Ciutadella (Men.). 

|| 3. Joc en què, passant veloçment, es tracta de pescar amb un bastó punxegut les síndries o altra fruita que hi ha surant dins un cubell. En aquest sentit s'usa la forma sortija, que és un castellanisme (Barc.). A l'estiu... s'organitzaven les sortiges en els terrats amb les síndries, Pla Rus. 39.

    Var. form.: sortija (Una sortija de or ab un diament, doc. a. 1715, arx. de Montblanc; En aquesta plassa se corre la sortija, Lacavalleria Gazoph.).

    Fon.: suɾtíʎə (Men.); suɾtíʒə (Barc.).

    Etim.: del llatí *sortīcŭla, dim. de sŏrte, ‘sort’.

Si el veïnat estava ben avingut, s'hi armaven balls, sortiges i berenades, i les cordes que servien per a estendre la bugada es veien adornades amb fanalets i bombes de paper. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 49).

SORTILLER, -ERA 

|| 1. m. i f. ant. Sortíleg. Fetilleries dyabolicals: açò són adevins e adevines, sortillers e sortilleres, qui ab versos del Psaltiri, o ab pa, ampolles o ab tallador..., Sermons SVF, i, 21. Li deyen que anàs a sortillés e fetillés e a conjuradors, Quar. 1413, 87. Són inclinades... ser fetilleres e sortilleres, conjuradores, invocadores e adivines, Spill 9776. 

|| 2. adj. Espantadís, que fàcilment s'esvera (es diu especialment de les bísties) (Plana de Bas).

    Var. form. ant.: sorteller (doc. a. 1417, segons Aguiló Dicc.).

La mare de l'Ubertus havia donar a llum tretze fills ; vuit nens i cinc nenes. Només cinc d'ells havien arribar. a adults. L'Ubertus era el setè fill i des de petit havia carregat amb aquella crea. Si mai tenia un seta fill, un nen, la llegenda deia que: seria un sortiller, un conjurador de les forces ocultes; un bruixot, deien alguns. [Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 148.].

SÒTIL m. 

Sostre; conjunt de materials disposats horitzontalment que separen dues habitacions sobreposades, servint de coberta a la de sota i de paviment a la de damunt; es diu sobretot referint-se a la superfície inferior, que serveix de coberta (Mall.); cast. techo.Assolls o estables de sòtil baix y porta estreta, Oliver Obres, i, 264. Un homo penjat del sòtil s'engronsava, Rosselló Many. 51. Del fumós sòtil d'espès vímet despenja les cistelles, Riber Geòrg. 45. Sòtil fals: el que es fa sota la teulada, deixant entre ell i aquesta només l'espai determinat per l'angle d'inclinació de la teulada en relació a l'horitzontalitat del sòtil (Mall.).

    Fon.: sɔ̞́tiɫ (mall.).

    Var. form.: sòtol, soto.

    Etim.: V. sòtol.

L'inventari de la successió indicava que el 17 de setembre de 2004, la societat KAB havia contractat l'empresa constructora NorrNygg SA per fer unes feines e rehabilitació que comprenien refer els sòtils i el sostre, així com millores en les instal·lacions d'aigua i electricitat. [Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 819.].

SÒTOL m.

|| 1. ant. Fonament d'una paret; excavació feta per a bastir-hi una paret; cast. cimientos. Que ningun home no puxa carregar en paret que són vehí haurà feta, si bé lo sòtol és mitger, entrò que haja pagat en tota aquella paret o parets la meytat del preu que haurà costat, o ab ell se sia avengut, Pragm. Cat. 94.

|| 2. ant. Solar, porció de terreny pertanyent a una casa. Afronte... ab lo verger del Castell, ço és, ab lo sòtol, doc. a. 1409 (Segura HSC 74).

|| 3. Soterrani (Bocairent); cast. sótano.

|| 4. Sòtil (Fornalutx).

    Fon.: sɔ̞́toɫ (val., mall.).

    Var. form.: sòtil, soto.

    Etim.: del llatí *sŭbtŭlu, ‘inferior, posat a baix’, derivat de sŭbtus, ‘davall’. 

Sòtols

El govern ja no veia l'església rehabilitada com una enemiga sinó com una aliada, un dels pilars de la nació. Malgrat la derrota, França conservava la seua independència. L'imperi i l'armada romanien intactes. A Besiers com a Perpinyà o Marsella, no s'havia vist cap uniforme alemany. Mossèn Puig pla sabia que, sense el mariscal, la Wehrmacht hauria arribat amb pocs dies a la frontera espanyola. Enmig del desastre, el mariscal havia salvat l'essencial: la coberta i els sòtols. Els mobles, rai... (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 76.).

SOTJAR v. 

|| 1. tr. Vetllar, observar amb cautela o d'amagat (Empordà, Guilleries, Montseny, Costa de Llevant, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Mall.); cast.atisbar, acechar, vigilar. Les relacions d'en Llorenç i la Ramona foren sotjades sempre per la més constant tafaneria, Oller Bofetada 77. Ens ajaçàvem... per a sotjar les fesomies de les nostres alegres companyones, Ruyra Pinya, i, 49. Els pescadors la sotjaven quan passava, Espriu Anys 31. 

|| 2. Mirar en silenci, fingint no veure allò que passa (Mall., Men.); cast. hacer el sueco.Són molts es cristians que sotgen devant sa Veritat bufetetjada, Ignor. 37.Callar i sotjar: no protestar ni dir res davant les injustícies, injúries, etc. Ha de callar y sotjar com un banyut, Ignor. 34.

    Loc.

—Sotja, Toni, que es gall cou!: es diu a algú per animar-lo a seguir endavant sense escoltar ningú (Men.).

    Fon.: suʤá (or., men.); soʤá (mall.).

    Etim.: desconeguda. Després de temptatives d'explicació com *segutiare (Tallgren en Neuphil. Mitt. xvi, 93) i *sudicare (Spitzer Kat. Etym. 35), que han estat abandonades, el mateix Tallgren ha proposat d'explicar sotjar com una formació anàloga a la del tarentí suticare procedent del llatí secutare (citat per Meyer-Lübke Gramm. i, 386); però aquesta explicació també fluixeja, sobretot del punt de vista semàntic. La idea fonamental de sotjar es refereix a la vista: es tracta de ‘mirar amb cautela, sigilosament, dissimuladament o d'amagat’; pel significat té gran semblança amb el verb menorquí sotoiar o sotullar, derivat de sota-ull, però és difícil d'explicar la fonètica de sotjar a base de sota-ull.

S'anava fent tard, i Biff continuava sotjant silenciosament darrere el taulell. (Pàg. 23)

Singer el sotjava, polidament. Acabat l'apat, es van deturar un moment davant la caixa registradora. En veure'ls sortir, Biff s'adona altra vegada d'alguna cosa, en la manera d'anar junts tots dos, que li cridava l'atenció. (Pàg. 244)

[Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs.].

El mirava amb els seus ulls comprensius, sotjadors. Ulls pendents d'un home empegueït. Va apropar la bu­taca a la d'ell i va continuar enraonant, amb inflexions de veu manyagues. (Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs. Pàg. 22.).

En Wailander va sotjar l'interior per la fi­nestra del vidre trencat i no hi va veure ningú. Va decidir que ell també entraria per allá. En cap mo­ment no se li va acudir que l'ancià, atrapat pel seu destí, podia ser un home perillós a qui calia témer. [Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pag. 99.].

Ves, quina nineta de somnis. Va avançar cap a la maleta oberta, com si sotgés una presa, amb una mena de marxa lenta, fitant de lluny el cofre del tresor damunt el portaequipatge.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 120.].

Hyacinth tingué temps per a pensar que potser no era gaire lluny el dia en què un policia podria sotjar-lo amb una bona raó –podria caminar amunt i avall, passar i tornar a passar, mentre li muntaria guàrdia.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 429.].

La mare i jo ens sotjàvem l'u na a l'altra com dos gats defensant el seu territori. Cada vegada que ens tocàvem, saltaven guspires. Cada parau la podia ser un insult, cada diàleg un camp de mines. A taula, sèiem una a cada cap, amb les celles arrufades, mi rant la sopa i les creps que teníem al plat. En Cassis i la Reinette seien entre nosaltres dues com cortesans espo ruguits, amb els ulls molt oberts i sense dir res.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 66.]. 

SOTS prep. ant. 

Sota, davall; cast. bajo. a) En sentit material o local. Sots un bell arbre, pres de una fontana, estauen un philosoph e un pastor, Llull Felix, pt. i, c. 7. Tenia la spasa de sots lo braç per no perdre-la, Tirant, c. 65.—b) En sentit immaterial, aplicat a autoritat, obligació, pena, invocació, condició, etc. Sotz la pena d'aval escrita, doc. a. 1284 (RLR, iv, 363). No iaquesca la sua caxa oberta..., sots la pena desusdita, Consolat, c. 59. No fos negú gosàs parlar, tossir, senyalar, sots pena de mort, Tirant, c. 73. La dita convinença vos serà tenguda, complida e observada sots obligatió dels béns de la dita Ciutat, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 73). Entrem en camp clos... sots tals pactes e conuinenses, Tirant, c. 13. Los aduocats iuren sots aquesta forma, Consolat, c. 43. Dada en Balaguer sots nostre segell secret, doc. a. 1391 (Bofarull Mar. 82). Stojau-me ab molta cura, sots tancadura, lo que us coman, Spill 3163. Hèrcules nasqué sots la senyoria de Egedeon, Tomich Hist. 17. Sextus... entrà hir en casa mia axí com a enemich sots nom de hoste, Scachs 21.

    Etim.: del llatí sŭbtus, mat. sign.

SOTS-, 

forma prefixada de la preposició sots, que entra en la formació de molts de composts que indiquen situació o grau immediat inferior al de la persona o cosa expressada pel nom simple, v. gr. sots-arxiver, sots-director, etc.

Per exemple, les festes de bojos que feien els sotsdiàques es van trnasformar en les processons de sots (babaus), molts populars al nord de França. (Xavier Theros. Què ens feia riure a l'Edat Mitjana? Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 57.).

SOTSOBRE m. o f. 

|| 1. ant. Caiguda en què es posa el de damunt davall; capgirell; cast. caída, voltereta.a) fig. O noble Creu, en qui uostra creença | ffa remuntar les nostres bones obres, | e anullant perdones les sotsobres | al estret pas mostrant-nos gran valença!, Martínez 105.—b) Fer sotsobre: sotsobrar una embarcació, trabucar-se; cast. zozobrar. Hi murí molta gent en barques... que totes eren esventades..., tot hom feya sotssobre e negaven-se'n Muntaner Cròn., c. 220.—c) De sotsobre: de cap per avall (Maresme, Plana de Vic); cast. boca abajo. Girada de sotsobre, Atlàntida iv. Tombaren la terra de socsobre com si volguessen girar lo mon, T. Thos (Aguiló Dicc.). 

|| 2. Angúnia espectant, inquietud anhelosa; cast. zozobra. La seva llum no sorprèn a ningú, no encalça a ningú, no coneix els sotsobres emotius, no té mai indecisions, Carner Bonh. 145.

    Fon.: suʦɔ́βɾə (or.).

    Etim.: compost de sots sobre, ‘damunt davall’.

«El Matt -li dic-, la gent fa una cosa; fem com tothom», I en Matt fa que sí amb el cap, com un vell profeta dels deu manaments. Sigui com sigui, el pla és el següent: avui i demà., lliure; després dos dies per a assajar el sotsobre del rai, i divendres la cosa ja anirà de veres. (Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. P. 274.).

SPOONERISME (CONTRAPETS)

Els contrapets (del francès: contrepèterie o contrepet) són un joc lingüístic francès que el professor barceloní Enric Moreu-Rey va "importar" al català. És un procediment d'entrecanvis entre consonants o vocals o totes dues coses alhora d'una frase, que en creen una altra, pràcticament igual, però amb sensibles i notables diferències. En el contrapet és el so, i no pas l'ortografia, el que es té en compte, i la correspondència fonètica ha de ser estricta. Per exemple:

• • El Pere li treia el nus del pap / El Pere li treia el pus del nap

  • Les dues costelles són massa grasses / Les dues Castelles són massa grosses. (Viquipèdia)

Vaig qualificar el projecte de llibre, però no ho era pas. Escrivint en quartilles, en fulls solts, al darrere de sobres i de cartes de propaganda que oferien targetes de crèdit i préstecs per fer reformes, anava recopilant un seguit d'apunts desordenats, un poti-poti d'anècdotes disperses que ficava en una capsa de cartró cada cop que acabava una història. No era gens metòdic. Alguns textos tenien poques línies, i d'altres, sobretot els spoonerismes i els malapropismes que tant m'agradaven, consistien en una sola frase. Chilled greaseburger en lloc de grilled cheeseburger, per exemple, que vaig pronunciar durant el primer any d'institut, o la involuntàriament profunda i gairebé mística afirmació que vaig amollar a l'Edith durant una d'aquelles enverinades discussions conjugals: «Si no m'ho crec, no ho veig». [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 14.].

STRELITZIA

Strelitzia és un gènere de plantes amb flor de la família Strelitziaceae. Són plantes perennes, originaries de l'Àfrica Meridional. El nom del gènere prové del ducat de Mecklenburg-Strelitz, lloc de naixement de la reina del Regne Unit Carlota de Mecklenburg-Strelitz.

Les flors tenen una forma molt original i són força apreciades en jardineria i per fer rams. L'espècie més gran és S. nicolai i pot arribar als 10 m d'alçada. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Strelitzia)

Malaguanyades, aquestes flors. Cada dissabte diu el mateix, malaguanyades, siguin les flors que siguin, estrelítzies o clavells. (Maria Mercè Roca. Delictes d'amor. Ed. Planeta, Barceolona, 2000. ISBN: 84-08-03470-7. 198 pàgs., pàg. 31).

SUCA-MULLA f. 

|| 1. Acció de sucar dins un líquid (or.); cast. moje. Es conformà de fer suca-mulla amb el pa, Pous Nosa 165. 

|| 2. Llesca de pa torrat i abeurat de vi (or.). Amb una suca-mulla de vi calent,Ruyra Pinya, i, 103.

    Fon.: sukəmúʎə, sukəmúјə (or.).

Va pagar un preu molt alt, perquè el seu metge va fer-lo servir de conillets díndies per trobar un remei, però no abans d'estar-se setmanes amarant les pústules que cobrien el cos amb tot tipus d'herbes i pedra tosca bullent, embolicada amb draps. En Cèsar va patir talls, fregades i suca-mulles, fins que, per fi, les nafres van desaparèixer i van deixar-li unes cicatrius...  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 283].

SUMAC m. 

Planta terebintàcia del gènere Rhus, i principalment l'espècie Rhus coriaria, que es fa de dos a tres metres d'alçada, té les fulles imparipinnades, flors en panolla blanquinoses al principi i vermelles després, i s'usa per a assaonar cuiros; cast. zumaque. Dix D. que'l çumac és arbre que nax en lo munt, Medic. Part. 112. Meta hom en l'uyl ayga cuyta en sumach, Alcoatí 42 vo. Dues faxes ab bossas, la una de vellut, l'altra de sumac brodada, doc. a. 1515 (Miret Templers 572).

    Etim.: de l'àrab summaq, mat. sign.

La tempestat estava damunt la casa. La pluja queia traçant obscures diagonals sobre la gespa d'estiu. Un vemnt abrupte corbava els salzes, malmetia els sumacs, sacsejava els oms. [Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 15.].

(Imatge: http://www.veggies.org.uk/sumac/welcome.html)

SUMOI (Sumoy). 

Llin. existent a St. Martí Sarroca, Vilan. i G., Castellví de la Marca, Arboç, Banyeres, St. Carles de la Ràpita, etc. (V. sumoll).

SUMOLL m. 

|| 1. Varietat de cep, i el raïm que aquell fa, que sol esser negre, de gra gros però llarguerut o ovalat (Cardona, Vallès, Barc., Penedès, Camp de Tarr., Gandesa). 

|| 2. Castanya collida de temps enrera, mengívola (Valls).

    Fon.: sumɔ́ʎ (Cardona, Vallès, Barc., Igualada, Manacor); sumɔ́ј (Vendrell, Tarr.); somɔ́ʎ (Gandesa).

Quin goig que feien als ulls i quina salivera arran de llavis! El cartoixà de tons daurats, la pansa moradenca, el sumoi tenyit de rosa, la malvasia de blanc verdós, el picapoll de cera empolsinada, la tintorera sucosa i negra, el moscatell de transparències d’ambre... Mai per mai de la vida s’havia vist una abundor com aquella que omplia les planúries regalades de la costa de Ponent! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 165.).

SUPERBIÓS, -OSA adj. 

Que té supèrbia; cast. soberbio. La tramès sobre aquells malvats superbiosos,Muntaner Cròn., c. 43. Qui és superbiós, tota res lo ahira, Jahuda Prov. 44. Evitar de dir... superbiós per dir superbo, Fenollar Regles 66.

Ja ens ho podíem esperar... -va afirmar la Roca-. El primer replà del Purgatori de Dante és el dels superbiosos i, segons Cató LXXVI, l'expiació d'aquest pecat capital s'havia de produir a la ciutat que era coneguda, precisament, perla seva falta d'humilitat. O sigui, Roma. (Pàg. 174)

Pel camí, tenen lloc, com a l'antepurgatori, converses llargues amb vells coneguts de Dante o personatges famosos, tots els quals el prevenen contra la vanitat i la supèrbia, com endevinant que és aquesta cornisa la que li tocaria al poeta si no es purificava a temps. Per fi, després de parlar i passejar molt, s'inicia un nou cant, el XII, al començament del qual Virgili commina el florentí perquè deixi estar d'una vegada les ànimes dels superbiosos i es concentri a trobar la pujada:... (Pàgs. 187-188)

L'escena següent era la de la mort dels superbiosos gegants que havien volgut acabar amb Zeus i havien mort al seu torn, desmembrats, a mans de Mart, Atenea i Apol·lo. A continuació, Nemrod embogit davant les restes de la seva Torre de Babel; després, Níobe, convertida en pedra per presumir de tenir set fills i set filles davant Latona, que només tenia Apol·lo i Diana. I així continuava el camí: Saül, Aracne, Roboam, Alcmeó, Sennaquerib, Ciros, Holofernes i la ciutat arrasada de Troia, l'últirn exemple de supèrbia castigada. (Pàg. 201)

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.].

SUTSUAQUÍ

Però si un cas ha errat el camí i és un desig no acomplert allò que l'ha conduit altre cop cap aquell indret, pregunta a una mestressa que duu un cistell amb verdures i un pa com una roda de molí davall el braç. Can Dalmau? A sutsuaquí. Molt a prop. S'entra­da principal dóna a s'altre carrer, tot voltant es cantó.  (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 408.).

SUTZURA f. 

Sutzesa. Que dintre sia tot ple de pudor e de sutzura, Llull Cont. 104, 18. Lexa-la a la riba entre molta sutzura, Metge Somni iii. Lo porch que s'embolque en lo fangaç e sutzura, Sermons SVF, i, 232. No gos lançar... scombradies, bèsties mortes... ne altres sutzures, doc. a. 1390 (arx. mun. de Barc.). Tres urnes de pecat i de sutzura, Ruyra Parada 187.

Així doncs, Virgili i Dante es dirigeixen, planura avall, cap al mar, i el gran poeta de Màntua passa els palmells de les mans per l'herba coberta de rosada per netejar la sutzura que el viatge per l'infern ha deixat al rostre del florentí. Després, arribats en una platja deserta, davant la qual es troba l'illa, li cenyeix un jonc tal com havia ordenat Cató. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 132.].

-I a més, no la pescaràs mai insistia en Paul Mira, ja ho ha provat molta gent. Gent gran. Amb canya, amb salabret i amb tot. Rosega les xarxes i parteix les canyes per la meitat en un tres i no res. És molt valenta, saps? Més que tu i més que jo. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 65.]. 

SALAÇ adj. 

Lasciu, inclinat a la luxúria; cast. salaz.

    Etim.: pres del llatí salāce, mat. sign.

Deixa que els difamadors s'inventin poemes salaços; mentre continuïs a l'estranger, no estaràs obligat a ac­tuar. L'ésser humà oblida de seguida.[John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 387.].

Estora de sisal (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

SÉC m. 

|| 1. Tall de poca fondària; ratlla incisa en la pell, en la roba, etc. (Empordà, Cardona, Solsona); cast. corte, raya. Trobaren la filla del comte bona e viua, que solament hauia un séch al coll, Boades Feyts 154. Fa una hora que planxa... amb la xocolata presa i uns quants sécs al front, Llor Laura 43. 

|| 2. Ratlla enfondida, principalment a la pell o a un altre cos flexible, per la pressió exercida per un objecte; cast. surco. Caminaven tot exprement-se les munyeques per a esborrar el séc de les manilles, Coromines Presons 19. 

|| 3. Angle que es forma a la roba en la línia per on l'han doblegada; cast. doblez, pliegue. Li resseguia els sécs dels pantalons, Pons Com an. 19. 

|| 4. Séc de la cama: la part davantera de la cama, que forma angle sortit (or., occ.); cast. espinilla.

    Fon.: sék (or., occ.).

    Etim.: derivat postverbal de segar (< llatí sĕcāre, ‘tallar’).

Quan el ramader Gabriel Oak somreia, les comissures deis llavis se li allargaven fins a una distáncia insignificant de les orelles, els ulls li quedaven reduYts a meres escletxes i se li feien tot de sécs divergents al voltant, que se li estenien per la cara com els rajos d'un esbós rudimenta­ri del sol ixent. (Pàg. 7)

Els únics senyals del dolor terrible que en Boldwood havia combatut tota la nit i que encara ara combatia eren la pal·lidesa de la cara angulosa, l'inflament de les yenes del front i deis polsos, i els sécs més marcats de les comissures dels llavis. (Pàg. 272)

 [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. ].

1. SECANELLA f. 

|| 1. Pas estret entre dues parets d'hort o de corral, que sol servir per a passar-hi un rec d'aigua (Aitona, Massalcoreig). 

|| 2. Carrer estret i curt, travessera entre dos carrers més grans (Fraga); cast. travesía.

Secanella: a) topon. Llogaret del terme de Veciana; nom d'un coll situat devers Benifassà (Maestrat).—b) Llin. (escrit també Sacanella) existent a Barc., Reus, Tortosa, Coratxà, etc. Hi ha la variant Sacanelles (Vinaròs, Val., Palma de Mall., etc.).

2. SECANELLA f. 

Cassanella, segons Labèrnia-S. Dicc.

Somrient, un dia de Corpus, amb els bracos oberts davant de la catifa de flors del carrer Ma­jor, una foto que fa olor de sol tebi i de secanella. És com una sensació d'irrealitat molt present. Ara hi ets, ara no hi ets. I a partir d'ara, ja no hi serás més. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 22).

SEDASSERIA f.

|| 1. Obrador o botiga de sedassaire; cast. cedacería.

|| 2. Qualitat de sedasser; tafaneria i xafarderia; cast. chismorreo. Què en saben? És potser sedasseria, Carner Lluna 90. 

Sedasseries

Enutjada per les sedasseries de la seva mare, la senyora Bekir afegi:

I no et fiquis on no et demanen! A la qual cosa madame Huysman replica:

-Trobo que és un error per part teva de no es forçar-te a conèixer més Alex i saber-ne més coses. És massa reservat.

Allò havia ferit de debò la senyora Bekir, i, abandonant el dormitori, amb les galtes vermelles d'indignació, digué:

-Mamà, no tens dret a sembrar la discòrdia entre Alex i jo. Confio en ell d'una manera implícita. Et prego que mai més no tornis a dir coses com aquesta! [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 214.].

SEGETIA f.: 

V. sagetia.

SAGETIA (dial. satgetia). f. 

|| 1. ant. Embarcació de vela llatina, d'un sol pont i dos o tres pals, més petita i més ràpida que la galera; cast. saetía. Dues sageties de catalans havien presa la tarida, Desclot Cròn., c. 14. Si algun corsari o sagetia hi ha qui fes por al mercader, Consolat, c. 101. Cent galees o pus say que porets menar, | lenys armats, sageties, com no pot albirar, Muntaner Cròn., c. 272. Hac vista del hostol... lo qual era de L galeres entre grosses y sotils y V entre lenys y sageties bé armades e aparellades, Pere IV, Cròn. 306. Són XXIII naus grosses, les majors e millors de tota Génova, e més porten quatre balaners e dues sageties, Tirant, c. 148. 

|| 2. En el molí d'aigua, canal estreta per on cau l'aigua de la presa al rodet (Mall.); cast. saetín. He despeses en fer una sagetia e botana per a obs del molí, doc. a. 1434 (Arx. Gral. R. Val.).

Sagetia: llin. de Mall., segons Aguiló Dicc.

    Fon.: səʤətíə (mall.).

    Var. ort. ant.: segetia (Trobant-se la segetia del patró Juan Stada surta deuant del moll, doc. a. 1678, BSAL, viii, 370); segettia (Turell Rec. 75); sagittia(Pou Thes. Puer. 50).

    Etim.: probablement de l'àrab xaytīya, nom d'una embarcació de vela llatina, amb contaminació analògica de sageta.

A mà dreta, sobre la ratlla de l'horitzó, es fonien els darrers perfils de la costa. De banda a banda de la segetia, de babord a estribord, les aigües, d'un blau espès, s'anaven tornant hostils.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 143.).

SEMALER (i dial. samaler, somaler, simaler).

|| 1. adj. Pertanyent o relatiu a la semal. Pal semaler: cadascun dels dos pals d'un metre de llargada que, posats sota les cornaleres d'una semal, es carreguen a l'espatlla de quatre homes i serveixen per a transportar la semal plena de raïm o d'altra cosa (Ross., Empordà). Un bruig de tirolls i de pals samalers, Saisset Coses y altres, 19.

|| 2. m. a) Pal semaler (pir-or., or., occ.). Un parell de samalers usats, doc. a. 1420 (Aguiló Dicc.).—b) Pal que es posen a l'espatlla per a pesar amb la romana, per a traginar aigua amb una perola; etc. (Ripollès, Berguedà). Dos homes dels més valents amb una barra o samaler a l'espatlla aguanten el pes, Scriptorium, febrer 1925.—c) Cadascun dels dos garrots amb què s'agafen munts de palla de l'era per a transportar-la al paller (Elx).

    Fon.: səməlé (pir-or., or., mall.); samalé (occ.); suməlé (Gir., Pineda, Enpordà, Solsona, Igualada); sumalé (Bellpuig); somalé (Ll.); simalé (Falset, Gandesa); simaléɾ (Elx); siməlé (Mall.).

    Etim.: derivat de semal.

Vine a casa que te'n faré una...» Un parell de cafès amb llet més, i el sagal es deixava treure el suc. Un vespre hi va haver escàndol a la muralla, un moro amb un semaler com un ase enfitorava un mosso de pastisseria, per passar l'estona, molt a prop de la garita del vigilant. El guripa, que ja estava acostumat a aque lles històries, de primer s'ho va escoltar tot, els murmuris, els planys, i finalment els xiscles... El xaval es convulsionava, l'aguan taven entre quatre...  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 28].

SEMOVENT adj.

Que es mou per si mateix; cast. semoviente. Coses o béns semovents: el bestiar. Alcunes coses mobles e no mobles o semovents, doc. a. 1247 (BSAL, xxii, 351). D'aquelles no són tenguts de pagar en Comú, ne de nulles coses mouents o semouents, Cost. Tort. I, i, 19.

    Var. form. ant.: simovent (doc. a. 1228, ap. Quadrado Conq. Mall. 537).

    Etim.: pres del llatí semovĕnte, mat. sign. 

Semovents

I a més el moviment dels arbres és cap amunt, en aquesta alegre conquesta del cel que a nosaltres, animals (o, tal com es diu en les lleis de l'abigeat, semovents), ens és negada.

[Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 37.].

SEMPENTEJAR v.:

V. empentejar.

EMPENTEJAR (i ses var. espentejar i sempentejar). v. tr.

Donar empentes; cast. arrempujar. Allà no sempentetja gent, Aguiló Poes. 71. Com si les llàgrimes ja s'hi empentegessin, Pons Com an., 58. S'estrenyen y s'abrahonan | y s'empentetjan y cauen, Picó Engl. 27. La gent se sempenteja y s'escampa, Picó Engl. 52.

    Loc.

—«Qui t'espenteja, que tant redoles?» (Val.). V. empènyer.

    Fon.: əmpəntəʒá (Barc.); əmpəntəʤá (Men.); espenteʧáɾ (Val.); espenteʤáɾ (Cast., Al.); əspəntəʤá (Eiv.); səmpəntəʤá (Mall.).

    Etim.: derivat de empenta (espenta, sempenta).

El carceller po­gué d'emmanillar-lo perquè sempentejà el notari del Secret i estamenetjà un familiar. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 403.).

SENDALET

La boira s'entorcillava al voltant de les faroles. Els glo­bus empal-lidien com una careta de cera, de nen, pobrissons, amb aquest fred que mata la canalla al Hit, asterismes silents, nuncis esblaimats de vés a saber quin son, quin repòs dolç en­tre uns llençolets tan blancs, sobre l'hopalanda blanca de la boira, els globus, la borrassa boreal, el guardafred tenyit d'es­garrifances, precisament, d'esgarrifances, xarpellera incolora per a aquelles carures de criatura, com un sendalet aigualit, com un moaré, un tutú italià que sobre l'aigua d'un llac de cartró encolat, al Liceu, havia ressuscitat tantes vegades (ja mai més, ara, colla de sòmines...  (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 257.).

SENDAT m. ant. 

Tela fina, de seda, que s'usava per a fer-ne vestits, folradures, roba de llit, mantells, penons, banderes, etc., i que per la seva transparència servia també per a passar i cerndre líquids o pólvores; cast. cendal. De quolibet pecia de cendat,doc. mitjan segle XIII (RLR, iv, 367). Vestits de fins draps ab penes vayres ab cendats, Desclot Cròn., c. 92. Dix que feessen de sendat vermell senyera...,Llull Cont. 354, 10. Aquell rey... vestí ab si molts barons de cendat, Llull Arbre Sc. ii, 375. Ab lo mantel de sendat que nós adúyem, torcàuem-nos la sanch,Jaume I, Cròn. 266. La post de cendatz, reforsatz o plans, VI diners, Reua Perp. 1284, 372. Que no gausen portar neguna vestidura de drap d'aur ni d'argent ni de seda ni de velut, sinó drap de lana, en lo qual entenem camalot, de qualque color se vulen, e sendat per folradura sots altre drap de lana, doc. a. 1306 (RLR, vii, 55). Un cobertor de sendat molt bel, doc. a. 1345 (BSAL, xi,298). Tres maniples forrats tots de sendat vermell, doc. a. 1356 (Rubió Docs. cult. i, 175). Un mantell de sendat que servex a la image de sancta Maria, doc. a. 1370 (Miret Templers 558). Dos coxins de sendat vermell, doc. a. 1373 (Miret Templers 557). Jatsia que en l'estiu hus de chamellots tots folrats de cendat,Eximenis Terç (ap. Roca Medic. 144). Primo V cortines ab lo sobrecel de sendat, Inv. Anfós V, 175. Una casulla de sendat, doc. a. 1417 (BSAL, xx, 135). Aja | oral de sendat o d'altra cosa semblant negre, Alcoatí 32. La pólvora sia passada per un cendat, Tres. Pobr. 22. Un penonet de cendat quax color de sutga, Un troç de cendat vert, Altro mantonet de seda vermella ab roses de fil d'or de cendat blau, inv. segle XV (arx. de Montblanc). En un cendat negre tres çafirs cetrins, doc. a. 1461 (Col. Bof. xxvi, 126). Una vanoveta de cendat morat, Inv. Exarch. Altres dos tunicellas de cendat de grana, doc. a. 1659 (BSAL, viii, 285).

    Var. form.: sendal, sendar.

    Etim.: incerta. Ha estat proposat el grec sindōne, però no s'explica el canvi de terminació. També es va proposar un ètim aràbic ṣandal, mat. sign., però s'ha demostrat que tal mot no és pròpiament àrab, sinó pres de les llengües romàniques.

El dia dit, Tristany es posà sobre una coixa de sendat vermell, i es féu armar per a l'alta aventura. Es vestí l'ausberc i l'elm d'acer brunyit. Els barons ploraven de pietat pel pros i de vergonya per ells mateixos.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 8.].

SEPIOLITA

La sepiolita és un mineral de la classe dels silicats (fil·losilicats), alhora que pertany i dóna nom al grup sepiolita de minerals. Va ser anomenada així l'any 1847 per Ernst Friedrich Glocker del grec sepia i lithos, pedra, degut al seu color i la porositat. Com a material per escultura se la coneix com a escuma de mar. (enllaç)

-Mon pauvre vieux -va resumir el metge del batalló- no ets bo per a sella ni per albarda. Només pots fer el servei...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 299.).

SERPOLL m.

Planta labiada de l'espècie Thymus serpyllum, de troncs ajaguts i poc ramosos, fulles petites, glomèruls de flors en cabeçola globulosa i corol·la vermella; cast. serpol. Item serpoyl picat e cuyt ab vinagre..., posat al cap, tol la dolor, Tres. Pobr. 17.

    Var. form. dial.: xerpoll.

    Fon.: səɾpóʎ (or.); seɾpóʎ (occ.); ʃəɾpóʎ (Empordà).

    Var. form.: sèrpol (Serpol: Serpillum, Pou Thes. Puer. 37; Labèrnia-S., Bulbena Diccs.).

    Etim.: del llatí serpyllu, mat. sign. 

Serpoll

Certament, quan muntava el cavall abans de l'albada, per tal de no fer esperar els clients, tot deixant la casa adormida, i se n'anava cap als seus camps, i veia els prats feliços amb la rosada, o costejava les tanques emblanquides de l'arç blanc, o contemplava els matallums lluents del llentiscle, i les caramuixes elegants per entre l'estepa rude i la malenconiosa flor de Sant Joan, sentia com un lleuger estremiment, un record vague, una nostàlgia. També era sensible a les olors, i algunes vegades se li acudia d'arrencar una mata de serpoll, i se'l posava a la butxaca de la jaqueta de fustany: però les olors són més properes al fruit que els colors, tenen en si mateixes quelcom de concret, d'adaptable que els colors no tenen. Fins i tot una vegada, mentre baixava cap a les aspres solituds de Marreri, quedà com subjugat per la visió dels rius de baladres que solquen els vessants de tota la vall, i que aflueixen cap al llit del riu principal, que és també un altre riu de baladres encara més gran, per baixar junts, tous i voluptuosos, cap al mar. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 37.].

Serpoll

Cap al tard, cansats i emperlats de suor, seien a l'esplanada, entre perfums que es feien aguts del serpoll i de l'estepa. El senyor Sebastiano pagès, amb la seva cara bonhomiosa, amb la seva barba honesta que tirava a blanca, encenia el mig toscà que el senyor no es descuidava mai de portar-li, però s'estimava més mastegar les fulles amb les poques dents que li quedaven. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 64.].