MA

MACASSAR m.

Peça generalment quadrada de roba, de filat, de ganxet, etc., que es posa com a adorn al respatller d'una cadira o sofà; cast. macasar.

    Etim.: de Makassar, ciutat de l'illa de Cèlebes (Indonèsia). 

Macassar

Tornà a agafar la labor de brodat en la qual treballava: un macassar per a la capçalera del seu llit, amb una cita de l'Alcorà en llengua àrab, brodada amb fil d'or sobre un fons de vellut de color de rosa. Sempre havia tractat el seu marit com si fos una criatura, i Hassan, acomiadat per ella, seguí Medil obedientment. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 391.].

MACIP, -IPA m. i f.

|| 1. Servent; persona que està al servei d'altri; cast. siervo, criado. D'aquels qui falen cant són logatz, e de bèsties logades e de macips, doc. a. 1292 (RLR, iv, 512). Una bèstia ab lo macip qui porta la fusta, doc. a. 1316 (Bordoy Hist. Felanitx, i, 268). Santa Dulcia era macipa de hun cavaller, Quar. 1413, pàg. 288.

|| 2. Aprenent d'un ofici; cast. aprendiz, mozo. Encara que tal macip o scolà hajen a complir la setmana, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 265). Tot macip de sastre o de pellicer que vulla esser de la dita confraria, doc. a. 1387 (ibid. 287). Que negun flaquer o forner no gos sostraure mosso ne masip que ab altre estigue, doc. a. 1476 (BSAL, vii, 282).

|| 3. Bastaix, home que es dedica a transportar càrrega a l'esquena o a braços (Barc., segles XVI-XVIII). Se'n deia especialment macip de ribera.

|| 4. Encarregat d'organitzar i dirigir una festa de poble, i especialment la festa major (Costa de Llevant); cast. paborde. Els macips van a cercar les balladores que han de prendre part en les danses, i porten almorratxes amb què ruixen d'aigua d'olor els assistents.

|| 5. ant. Xicot o jove en general; cast. joven, mancebo. Quan om és macip penssa així com macip e sab així com macip; et emperò quan és feit hom, lex aqueles coses que són de macip, Hom. Org. 2 vo. Un foll macip d'aquella ciutat on la dona estava, faya tot quant podia que peccàs ab aquella dona, Llull Sta. Mar. 41. Que negun hom no ocia negun infant jove o macip, doc. a. 1337 (Priv. Ordin. Valls Pir. 231).

Macip (escrit també Massip): llin. existent a Barc., La Junquera, Cardedeu, Granollers, Vilan. i G., Ulldemolins, Alforja, Savellà, Borges del Camp, Maspujols, Tortosa, Alcanar, Benicarló, Salzedella, Val., Xàtiva, Mall., etc.

    Fon.: məsíp (or., bal.); masíp (occ., val.).

    Var. ort. ant.: massip (Un massip jau en la presó, Serra Gèn. 37), mascip (Que lurs mascips o altres tallen en lurs taules, doc. a. 1380, Col. Bof. xl, 185).

    Etim.: del llatí mancĭpĭu ‘esclau’, o potser d'una forma de genitiu mancipi (homo mancipi) com opina Coromines (AIL Cuyo, ii, 145). 

Macips

Simple bestiola fugint dels caçadors, no era d'altre, en la seva metempsicosi, que Monsenyor mateix, aquell que necessitava tres macips, a més del cuiner en qüestió, per preparar la xocolata destinada als seus nobles llavis. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 290.].

MACLATGE

- Defectes en els Cristalls Reals. Defectes Puntuals. Defectes Lineals. Lliscament, Orientació, Formació i Reactivitat de Dislocacions. Defectes Superficials. Maclatge. Defectes Volumètrics en les Xarxes Cristal·lines. Sòlids Metàl·lics no Cristal·lins.

- Caracterització de l'Estructura. (enllaç)

—    L'admira també el caràcter una mica an­drogin (maclatge d'ambició masculina i d'im­placabilitat o capacitat d'observació femeni­nes) que fan el bon polític. (Xavier  Rubert de Ventós. El cortesà i el seu fantasma. Ed. Destina, 1ª ed. Barcelona, 199. ISBN: 84-233-2034-0. 246 pàgs. Pàg. 92.).

1. MAÇA (ant. escrit també massa). f. 

|| 1. Arma antiga contundent, consistent en un bastó molt més gruixut d'un extrem que de l'altre, pel qual s'engrapa; cast. maza. Blanquerna pres una maça que'l pastor portava e venc vés lo lop abrivadament, Llull Blanq. 49, 4. Donà-li tal colp de la maça sobre lo capell de ferre, que'l cervell li féu exir per les orelles,Muntaner Cròn., c. 134. Ne Meguera pregarà Hèrcules que't fira ab la sua maça, Curial, iii, 16. Retronen pels comellars | los colps fexuchs de les maces,Picó Engl. 27. 

|| 2. Bastó de metall, acabat en un extrem per una cabota relativament voluminosa, que porten com a insígnia certs funcionaris que representen els porters o obridors de camí d'una comitiva reial, municipal, etc.; cast. maza, porra. Los sotsporters maces ab ferres sens gallons pusquen portar e no totes cubertes d'argent,Ordin. Palat. 100. Los cònsols vengueren als consellers ab masses altes,Bruniquer Rúbr. v, 193. 

|| 3.   Instrument compost d'una peça de fusta o d'altra matèria dura, massissa i relativament voluminosa, que per un cap té una prolongació més prima que serveix de mànec o agafador; serveix per a diferents usos, principalment per a produir una pressió o percussió feixuga. Una massa gran de fust, doc. a. 1546 (Alós Inv. 50). El càrritx... picaven ab masses de fusta, Galmés Flor 160. Masses d'esclafar grava, Víct. Cat., Ombr. 50. Especialment: a) El que s'empra per a esclafar coses contingudes dins un morter; cast. mano de almirez. Un morter de coure ab sa masse, Capbrevacions Mall. a. 1594, f. 14 vo.—b) El que serveix per a pitjar la brisa dins la gàbia de la premsa i els raïms dins la portadora (Penedès).—c) Piló de fusta que s'emmetxa davall la rutlla de la premsa de fideus i que prem la pasta dins el poal (Porreres).—d) Bastó acabat en un extrem per una bolla, que s'empra per a sonar el bombo o timbal.—e) Bastó amb bolla, més petit que l'anterior, amb què es sona el tambor; cast. palillo. Un tambó amb ses masses corresponents, Roq. 43.—f) Bastó de devers dos pams de llarg, que, unit al collar dels gossos, no els deixa alçar el cap; cast. trabanco.—g) Cadascuna de les peces de fusta, amb mànec, damunt dues de les quals descansa l'eix del bombo o corró de pressió de les màquines d'estampar quan no treballen (Pons Ind. text.).—h) Mena d'aixa petita amb el tall molt amorrat i gruixut, que serveix per a arrencar l'escorça dels suros un cop són pelats (Les Gavarres, ap. BDC, xiii, 125). 

|| 4. Eina de percussió, composta d'un cilindre o paral·lelepípede de fusta o de ferro amb un mànec entravessat pel mig, que serveix en diferents oficis per a esclafar, trencar o aplanar alguna cosa; cast. maza. El fuster pegant amb sa massa damunt els cèrcols, Rosselló Many. 104. 

|| 5. La llanterna de cada una de les espigues de la premsa de vi, que és allà on fiquen la barra per a fer rodar aquelles (Porreres). 

|| 6. Peça de les manxes de ferrer, a manera de caixa quadrada, situada entre les manxes pròpiament dites i el canó por on l'aire se'n va a la fornal (Mall.). 

|| 7. Capça, recipient semblant al cap d'una maça. Quatre masses de exerops, dues plenes e dues miges, doc. a. 1529 (arx. parr. Sta. Col. Q.). Masses de píndoles en tots los potets, ibid. Item 32 masas de axerop, doc. a. 1785 (Aguiló Dicc.).

    Loc.

—Sord com una maça: es diu per ponderar la sordera d'una persona (val., mall.).

    Refr.—a) «En esser maça, ja picaràs»; es diu a un qui demostra ganes de comandar sense tenir autoritat legal (Mall.).—b) «Déu té una maça que pega i no amenaça»: significa que les males accions no queden sense càstig.—c) «Totes les maces són pesades» (Gandesa); «Totes ses maces rompen es cap» (Mall.); «Totes ses maces fan mal» (Men.): expressions en què es juga amb l'homonímia de maça i massa (=excessiu) per a indicar que tots els excessos són dolents.—d) «Qui donació en vida faça, que li esclafin el cap amb una maça».

    Fon.: másə (pir-or., or., bal.); másɛ (occ.); mása (val.).

    Intens.:—a) Augm.: maçassa, maçarra.—b) Dim.: maceta, macetxa, maceua, maciua, maçona, maçarrina.—c) Pejor.: maçota, maçot.

    Etim.: del llatí mattĕa, mat. sign. || 1.

2. MAÇA adv. i pron., grafia ant., 

per massa (=excessivament; excessiu); cast. demasiado. Per què lo pa maça levat no es fa?, Albert G., Ques. 4.

—Vet aquí un bell company; feu-lo acostar.

El duen, amb la maça al coll.

—Amic, sigueu benvingut!

Tristany respongué, amb la seva veu estranyament estrafeta: —Senyor, bo i noble entre tots els reis, jo ho sabia, que en veu- [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 99.].

MACULAR v. tr.

Posar màcula; tacar; cast. macular, manchar. Poder esser dites culpables o maculades, doc. a. 1391 (Archivo, v, 197). Ans que les tues maculades mans lo meu cos munde tocat aguessen, Corella Obres 268. La sua agudesa rosegua e macula dita pell, Albert G., Ques. 50 vo.

    Etim.: pres del llatí macŭlare, mat. sign.

Carallejava sense parar. D'aquell viatge també recordi les fotos en blanc i negre de les principals riqueses turístiques de Franca que decoraven els compartiments. Ara, ja no queden compartiments als trens i els viatgers robarien les fotos o les macularien amb pintades.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 162.).

MADAPOLAM m. 

Roba semblant a percala, però blanquejada i aprestada, que s'usa molt, especialment en la confecció de peces de roba blanca; cast. madapolán. Camises de madapolam i alguna de fil, Espriu Anys 41.

    Etim.: de Madapolam, nom de la ciutat de l'Indostan d'on procedeix aqueixa roba.

Madapolam (procedència de la imatge: enllaç)

L'establiment que obriren, pels volts de l'any 1878, a la rambla de Santa Mònica, cantonada al passatge del Comerç, no era una tenda més, ni tenia aquell començ primari que algú ha volgut suposar. S'iniciaren en la confecció de camises i guants, i aquesta especialitat la varen testimoniar en la marca, concretada en una camisa, que continuaren usant quan en El Siglo la camiseria era una de tantes seccions. L’empenta inicial de la societat Conde, Puerto & Cia. es comprova amb el fet que, a més d'efectuar vendes a l'engròs i a la menuda, exportaven a Amèrica i a d'altres països i que, al cap de poc temps d'establir-se, s’estengueren en el comerç de percales, de madapolams, de gèneres de punt, de corbates i de mocadors. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 170.).

MADOGANYA f. 

Babarota o espantaocells (Escaldes d'Andorra, ap. ALC, c. 188).

Madoganya (procedència de la imatge: enllaç)

...i després va venir aquell crit prim, com fet exprés amb voluntat de renún­cia, a la matinada, perquè el colós havia afirmat que la nit bíblica s'acabava a quarts de cinc del matí, com una quarantena i una quaresma per Pasqua Florida, va venir aquell xeric orfe que va fer quan ell va caure la gibrella de les mans davant d'a­quella madoganya, d'aquell molí de vent, nuet com un jesuset (ah, i ella hi havia de combregar, amb aquella pedra, l'ara d'un holocaust tan modest i tan punyent...), davant d'aquella per­foració del no-res, d'aquell membre espantos que se'n deia allò que no sona, segons la mare, filla meya, se'n deia, i ara ja només això, precisament, aquestes dues calaveretes negres, se­cundina seca d'aquella aurora amarga, dues peladelles abo­nyegades on el ferro aviat es rovellaria si l'aigua i el sabó, té... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 14-15.).

MADRILLETA

La madrilleta vera (Rutilus rutilus) és una espècie de peix introduïda en comptades localitats de Catalunya, on encara presenta una distribució molt reduïda. És una espècie eurasiàtica. Ha estat introduïda a moltes zones arreu del món (com ara Nord-amèrica o Nova Zelanda). Té una distribució molt semblant al gardí. A la península Ibèrica es troba a la conca de l'Ebre i del Ter al seu curs mitjà i baix, també té una presència important a les conques del Cantàbric. A la península Ibèrica va ser introduïda a l'estany de Banyoles a la dècada de noranta. Es va introduir amb finalitats esportives, ja que les espècies autòctones eren escasses, cridava l'atenció les seves aletes i també per diversificar la varietat d'espècies a l'estany de Banyoles. (Viquipèdia)

Madrilleta (enllaç)

Semblava que la foscor pugés des del llac i per un instant, en mirar cap a l’aigua, em va creuar el pensament una imatge semblant a una làmina en color d’un vell llibre de ciències naturals, però certament molt més bella i precisa que una impressió acolorida, que mostratrava nombrosos peixos lacustres dormint en els corrents pregons, com entre llòbregues parets d’aigua, els uns darrere o damunt dels altres, petits i grossos: madrilletes veres, gardins, vairons i albors, bagres i lluços, truites, silurs, sandres i barbs i tenques i tímals i carpins.   [El Rousseau de W. G. Sebald (Trad. J. Ferrarons) Art. revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 134.].

MAGAFUFA

-Sergi Fer l'amor no és ficar-la. O sigui, vull dir, és el que fan els puteros i ja et dic jo que això no és fer l'amor. O sigui, fer l'amor és l'abraçada i la magafufa, la carícia, dir coses boniques. És molt fàcil, o sigui, gens.(Andreu Martín. Les escopinades del escarabats. Ed. Bromera, 2ª ed. Alzira, 2014. ISBN: 978-84-9096-92-7. 334 pàgs. Pàg. 164.).

MAGMA m.: cast. magma. 

|| 1. Sediment o residu espès i glutinós. 

|| 2. Matèries en fusió ígnia que en solidificar-se produeixen certs minerals, com les roques eruptives.

    Etim.: pres del llatí magma, ‘solatges d'ungüent’.

El silenci es féu tan espès com la calor. El jesuïta es va passar un mocador pel front. Les gotes de suor li amaraven el rostre. La xafogor era quasi magmàtica.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 168.).

1. MAGARRUFA f. 

|| 1. Carussa, ganyota (Cardona, Solsona); cast. visaje. Especialment: a) Ganyota de burla (Garrotxa, Lluçanès). 

|| 2. Carícia (Camp de Tarr.). «Vine a fer una magarrufa a la teva mare» (Valls). La núvia, fent-li una magarrufa, tota entendrida, Oller Esc. pobr. 95. L'Alícia... tornà a fer magarrufes al seu fill, Roig Flama 227. 

|| 3. Carícia fingida; demostració excessiva i enganyosa d'amor (Barc.); cast. carantoña, marrullería. ¿Que's pensa que só com aquestes bledes que's dexan ensibornar ab quatre magarrufes?, Vilanova Obres, xi, 136. 

|| 4. Engany, cosa oculta per a enganyar (Tortosa, Bal.); cast. maula, trampa, engaño. «Ja conec les teves magarrufes!». «Sempre anau de magarrufes!». No entén sas magarrufas d'ets inglesos, Aguiló Poes. 157. Al entretant amb sas seuas magarrufas se feya la barba d'or, Aguiló Rond. de R. 16.

    Fon.: məɣərúfə (or., bal.); maɣarúfa (Tortosa).

    Var. form.: mangarrufa.

    Etim.: incerta. Sembla compost dels imperatius amaga i arrufa, però originàriament deu haver-hi algun altre mot, potser relacionable amb maganya.

2. MAGARRUFA f. 

Caguerada de bèstia grossa, especialment de mula o de cabra (Elx, segons nota de P. Barnils).

    Etim.: sembla venir de cagarruta modificat eufèmicament per contaminació de magarrufa art. 1.

Aquest mot em va arribar de petita, lligat a les quatre gates de casa, que, entre ronc i ronc, raspallaven els seus lloms als nostres turmells, buscant una magarrufa dolça i llarga. De grans, la vida ens ensenya que, també entre les persones, caldrien més magarrufes i menys garrotades.(Rocío Martínez-Sampere)  (Quins mots salvaria? Molts dels mots salvats per les setanta personalitats que ha consultat El Punt Avui tenen una significació ètica i de valors humans. Els sons onomatopeics també fan seductores les paraules. Un valor del mot salvat és el suggeriment d'allò viscut. Jaume Vidal, article El Punt Avui, 23/04/13.).

Em fregà la templa amb les galtes. La Valeria habia bandejat ben aviat aquestes magarrufes.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 94.]

Mirades, carícies, magarrufes, agafar-li el braç més o menys intensament... Cap problema amb tot això, Perquè cap diccionari penal no codifica aquest llenguatge de gestos. Cap reclamació, mai, per una mirada ardent o una carícia profunda. (Quim Monzó. Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-7727-195-X. 220 pàgs. Pàg. 36. ).

—Com si us hagués apuntat a totes dues! —va dir la Zoé rient—. L'entenc. Deu estar fart de tots els que li volen fer petons magarrufes. S'haurien de respectar el nadons, se'ls hauria de demanar permís abans de llepar-los la cara!  [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 163.].

1. De prixibat, magolar. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 45.]. 

Magarrufes

Un parell de sopars de Pasqua per sortir del pas en companyia d'algun parent, regals cada desembre per la Hanukkà per compensar l'absència de Nadal, i un únic ritus seriós en què vas participar mai, que va tenir lloc quan tenies vuit anys, massa aviat perquè en recordis res, la tradicional cerimònia de circumcisió o bris, quan un ganivet ben esmolat et va el que es fa és submergir caixes de fusta a l'aigua i esperar que els llamàntols s'hi fiquin tots sols, mentre tu seus en un bot de rem, cosa que et semblava un passatemps tediós, però «pescar llamàntols» també devia implicar beure, fumar, jugar a pòquer i explicar acudits verds, per no parlar d'alguna rebolcada, ja que al teu avi li anaven els acudits i les magarrufes amb dones amb qui no estava casat, era l'alegria de la festa, i tu te l'estima ves molt. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 70.].

Magarrufes

La meva germana havia callat sota l'estona, però ara feia magarrufes al seu xicot com si mo hagués passat res, com si no hagués sentit res ofensiu. Jo me'n vaig alegrar quan tots dos van marxar molt més tard de mitjanit. [Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 115.].

1. MAINA f.: 

V. manna.

2. MAINA topon. 

Nom d'un puig de 2475 ms. d'altura (Andorra).

MAINÀ m.: 

V. mannà.

MANNA o MAINA (ant. escrit també magna) f. o MANNÀ m. 

|| 1. Aliment miraculós que plovia del cel damunt els israelites durant llur pelegrinatge pel desert; cast. maná. Fo la manna del desert, Llull Cont. 357, 29. E lo poble d'Israel... plouie'ls manna del cel, Turmeda Diuis. 32. Manna suau mana de vostra font, Trobes V. Maria [96]. Lo càntich diví pels cors és com manna, | com manna que plou a l'hora de l'alba, Verdaguer Bethlem 57. a) fig. Yo viu abundar e brollar... la manna de la caritat divina, Moral Cons. 34. 

|| 2. Substància gomosa i sacarina que flueix de certes plantes, especialment d'una varietat de freixe (Fraxinus ornus), i que s'empra en medicina com a purgant suau; confitets molt menuts i medicinals; cast. maná. Magna granada aytal la conexença que sia ben blancha e és axí com a femta de colom, e si uolç conèxer si és fina, mit-te'n en la bocha un poch, si és fina deu dolçeiar e fonre en la bocha,Conex. spic. 25. Magna es ros celestial gelat de grans menutz, Medic. part. 34.Mirra, val la lliura deu sous... Magna de Calàbria o altres parts, val la lliura deu sous, Tar. preus 117. 

|| 3. fig. Abundància prodigiosa, com ploguda del cel; per ext., Abundància extraordinària (de cosa bona). En mig de la pera a-y nou forats fort pochs, e d'aquells nou forats... hix manna d'arena de cascú forat, que munta bé un palm d'alt sobre la pera, Muntaner Cròn., c. 206. Carregaven de fruit que era una mayna, Penya Mos. iii, 26. La naturalesa qui mos enviava aquella manna de nyiques, se mostrava de lo més crica amb ets abegots, A. Ruiz Pablo (Catalana,i, 409). Desús els penyategars feréstechs s'hi aglomerava un magnà de núvols,Camil Geis (Catalana, vi, 529). Castanya aprés castanya, en treu tot un mannà,Caseponce Man. 130. Donava a la madona les gràcies per aquella maina, Riber Miny. 153. «Aigo que és maina de Déu | criada pel cristià, | no me n'has volguda dar, | tan ingrat és el cor teu» (cançó pop. Mall.). Donar Déu la manna: concedir Déu abundància prodigiosa. Déu do manna!: exclamació amb què expressam admiració per l'abundància extraordinària d'alguna cosa (Men.). Déu li do la maina: frase que es diu després d'ererar, mentres fan la creu damunt el blat com per donar-li la benedicció (Mall.). Haver-hi una manna o un mannà d'una cosa: haver-n'hi una abundància extraordinària. «Fa tres dies que plou: quina manna d'aigua!» (o «quina maina» o «quin mannà» o «quin mainà!»). Voler viure de la magna una persona:pretendre viure sense treballar (Cullera).

    Fon.: mánnə (Empordà, Garrotxa, Artà, Men.); máјnə (Mall.); mágna (Cullera);mənná (or., men.); məјná (mall.).

    Var. ort. ant.: macne (Graal 157); magne (Graal 184). La forma mannà usada com a femenina (Scip. e An. 37) és una accentuació errada; mannà o mainà és sempre masculí; en canvi, manna o maina és sempre femení.

    Etim.: del grec bíblic μάννα (< hebr. man), mat. sign. || 1. Sobre la doble accentuació del mot, que es troba també en castellà, cf. Rufino J. Cuervo en Rom.,xxxiii, 249-255.

Com ha pogut obtenir tanta maina de noticies? Un Argos no donaria l'abast a veure i observar tant en tan poc temps. I encara, ¿com haurà sabut el que passava en llocs on no ha estat, és a dir, a centenars de llegües a dreta i a esquerra de la carretera, del canal o del riu per on viatjava? [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 87.].

MAINADAT

(Amb fills?)

-La Piaf té molt bona veu... És indiscutible... Ara, no m'agradava quan exposava en públic la seua vida privada. Tot aquest xou després de la mort d'en Marcel Cerdan... Era casat i mainadat, que jo sàpiga.

—No saps res de la bellesa... Ets un burgès! Ella li havia fet agafar mania a Georges Ulmer. Cantussejava Pigalle sense parar. 

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 34.).

MAINATGE m. 

Infant, criatura (pir-or., Olot). El mainatge que farà n'exís am dents, Milà Rom. 192. El seu pare li diu: No sigues tan maynatge, Caseponce Man. 95.

    Fon.: məјnáʤə (pir-or., or.).

    Etim.: de mainada, per canvi del sufix col·lectiu.

Més que Algèria, veia els molls d'Alger, mainatges petits, velles plorant que s'embarcaven en carraques. Al cap de pocs dies, Marie-Aline va entendre que la seua vida tranquil·la a cals avis li remordia. Va decidir que d'ara endavant ajudaria a la seua manera els refugiats d'Algèria. Es va adscriure al Secours Catholique. Cada dia, acollia a Portvendres els passatgers dels vaixells que arribaven d'Orà. Desesperats, espaordits, no sabien on irien. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 76.).

Els gendarmes van interrogar-lo. Al cap d'un dia i d'una nit, en Magade, cansat, digué: 

-I el 22 d'agost, vostès saben on era? Doncs era al Petit-Clamart. 

Podríem dir que, tants anys després, va trair el tinent coronel Bastien-Thiry. Qui som per jutjar un home? Potser un traïdor és un heroi que no ha tingut sort. 

Amb la innocència d'un mainatge que ensenya els joguets al seu assassí, en Magade va donar noms,  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 127.).

Vinc pas de l'hort, manyac. Te vaig veure néi xer i te vaig rentar les anques quan eres un mainatge a la trossa. Mira, ets roig com una pebrina. Comprinc pas lo que tenes al cap. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 140.).

MAINATGERIA f. 

Criaturada; cosa pròpia de mainatges (pir-or.); cast. chiquillada.

Fins ara s'havia dedicat a mainatgeries. Als lava bos d'un tren de rodalies i en un restaurant dels Camps Elisis, hi havia pintat les tres lletres OAS. Aquestes pintadetes l'havien exaltat una setmana. Li hauria agradat organitzar un atemptat (...)  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 69.).

MAINATJÓ m. 

Infantó, mainatge petit (pir-or.). Per afartar lo mainatjó, Saisset Lligiu 3. Gossos i mainatjons, Saisset Pougnat 5.

Al mig del darrer pati, una dona caminava amb un nadó. Va acceptar que de La Tocnaye portés l'horrible mainatjó, esdentegat i cappelat, arrufit com una poma. Un guardià va mirar de fit a fit el tinent, que, sense torbar-se, li va tornar la mirada. Per fi va sorgir el fals oncle, sense el qual no podria sortir.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 89.).

Amb Nietzsche, el mestre d'en Villani al segle XIX era el poeta Frie­drich Hólderlin. Aclucava els ulls com un mainatjó que treu mal a fer caca, i recitava els seus versos en francés. L'impressionava que la llengua alemanya disposés de dues paraules per traduir el concepte Història. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 207.).

MAIXELLA f. 

|| 1. ant. Mandíbula; cast. quijada. Tramès Déus una malaltia qui havia nom cranch en la cara de Vespesià l'emperador, que tot lo nas e les galtes li menjaven tro a les dens, e caygeren-li les maxeles e la barba, Destructió de Hierusalem (Col. Bof. xiii, 10). Posant la mà a la maxella, Febrer Inf. xxviii, 94.

|| 2. Part plana del ferro d'un martell o d'altra eina de picar, situada a cada costat de l'ull per on passa el mànec (Mall.). 

|| 3. Banc d'arena dins l'aigua (Tortosa).

Maixella: a) topon. Poblet que forma part del municipi de Serinyà (part. jud. de Gir.).—b) Llin. que existia a Barcelona i a Mallorca.

    Fon.: məʃéʎə (mall.); maјʃéʎa (Tortosa).

    Etim.: del llatí maxĭlla, mat. sign. || 1.

(Era una broma: ja he parlat d'aquell gegant obac amb maixelles de cavall. Va anar leri-leri que no em matés d'avorriment explicant-me les seves impressions de Suïssa durant un te per a pares d'alumnes que no sé situar exactament al calendari.) [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 188.].

...i amb poques esperances, i un malalt amb pijama verdós passejava arrossegant els peus amb lentitud extrema i portava embenat tot el coll, la maixella i el cap, quan van passar pel seu costat els va mirar sense expressió, girant només els ulls, cáncer de gola, imaginà,...  (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 56.).

El verm de les dents maixelleres diu. Després que la nadella hagué parlat es llevà un verm de les dents maixelleres, dient-me així:...  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 97.).

MALADA f.

Mal molt fort (mall., men.); cast. dolorazo. «Quina malada, que he tenguda!»«Sent una malada en aquest braç!»

    Etim.: derivat intensiu de mal, art. 1.

Ells tam­bé s'havien descarregat contra son pare, el qual, ex­plicaren, els havia volguts circumcidar encara que només els havia fet quatre talls i una malada, per­qué ells es defensaren, ja que no combregaven amb la seva fe. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 403.).

MALAPROPISME

Un malapropisme és un ús incorrecte d'una paraula en el lloc d'una altra que sona d'una manera pareguda. El resultat és un sense sentit, freqüentment humorístic.

La paraula malapropisme ve del francés mal à propos, que vol dir 'inapropiat'. Prové d'un personatge de la comèdia de Richard Brinsley Sheridan The rivals (1775), Mrs. Malaprop, que habitualment fa aquestos usos incorrectes de les paraules. Però els malapropismes no sols formen part de la literatura, sinó que són ben comuns entre la gent, i poden ser matèria de burla si els emet un personatge públic.

La utilització de malapropismes ve donada, sobretot, en paraules o expressions cultes o estrangeres. El parlant té una vaga idea de com sona, però, o bé no sap el que vol dir, o bé no sap del tot com es pronuncia. Per això, recorre a paraules que ja coneix i que li resulten més fàcils. No obstant això, el malapropisme també pot estar motivat per l'intent d'usar paraules més complexes, més cultes o que sonen menys malament, encara que en realitat no se'n conega el significat.

Ni el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ni el de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no recullen el terme. (Viquipèdia)

Vaig qualificar el projecte de llibre, però no ho era pas. Escrivint en quartilles, en fulls solts, al darrere de sobres i de cartes de propaganda que oferien targetes de crèdit i préstecs per fer reformes, anava recopilant un seguit d'apunts desordenats, un poti-poti d'anècdotes disperses que ficava en una capsa de cartró cada cop que acabava una història. No era gens metòdic. Alguns textos tenien poques línies, i d'altres, sobretot els spoonerismes i els malapropismes que tant m'agradaven, consistien en una sola frase. Chilled greaseburger en lloc de grilled cheeseburger, per exemple, que vaig pronunciar durant el primer any d'institut, o la involuntàriament profunda i gairebé mística afirmació que vaig amollar a l'Edith durant una d'aquelles enverinades discussions conjugals: «Si no m'ho crec, no ho veig». [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 14.].

MALAPTA

Es va quedar al seu costat, malapta, de bona gana li hauria tornat a fer la pregunta, si hagués pogut ser.

— Has d’anar a veure en Sony—va murmurar l’home, amb penes i treballs.

–¿ On és en Sony?

  [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 38.].

MALASTRE m.

Desgràcia; esdeveniment funest; cast. calamidad, infortunio. Grans signes de malastre borronejà pel cels, Atlàntida iii. Com si llegís en un llibre obert la història del present malastre, Ruyra Pinya, ii, 226.

    Fon.: malástɾə (Barc.); malástɾe (Val.). No és paraula d'ús vulgar, sinó literari.

    Etim.: compost de mal i astre (com si diguéssim ‘mala estrella’). 

Malastre

Vaig arribar a Ginebra. Mon pare i Ernest encara vivien, però el primer no va poder suportar la notícia que li duia. Encara el veig, excel·lent i venerable ancià! El seus ulls vagaren, buits, perquè havien perdut aquella que els encisava i els alegrava: la seva neboda, la seva més que filla que ell havia estimat tant com pot estimar un home que, en l'ocàs de la vida, havent tingut pocs afectes, s'aferra més fermament als que li resten. Maleït, maleït sigui el dimoni que va dur la desgràcia als seus cabells grisos, i l'omplí de desolació i malastre! No podia pas viure sota els horrors que s'acumulaven al seu voltant; el sotrac va fer que, pocs dies més tard, morís als meus braços. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 180.].

MALAVEJAR v. intr. o tr. 

|| 1. intr. ant. Estar malalt. Sempre fo malalte, e no malauejà sino VIII dies, e a cap dels VIII dies el murí, Jaume I, Cròn. 92. Començà a malauejar de refredament, Muntaner Cròn., c. 143. 

|| 2. a) intr. Bellugar-se, remoure coses; moure's d'un lloc a l'altre (men.); cast. rebullirse, trastear, removerse. Tres coses fan hom tost gras: bufar en foc, gardar abeyles e maleueiar en rabost, Libre de tres, no 19. Malavetja qui malavetja i prova qui prova claus, sant Pere no pogué obrir ses portes, Camps Folkl. ii, 24. «No malavegis tant!»: ho diuen a un que es mou massa, per exemple a un malalt que no està quiet dins el llit (Men.).—b) tr. Remoure, remenar (Mall., Men.); cast. remover. «Vós sou pare de la nau, | los vostros fills mercadegen; | los abres tant malavegen | que sa fruita és verda i cau» (cançó pop. Llucmajor). 

|| 3. intr. Feinejar, treballotejar (Eiv.); cast. ajetrear. 

|| 4. intr. o tr. Esforçar-se, procurar (Mall.); cast. procurar. Es batles haurien de malavetjar a replegar-ho tot, Ignor. 38. He malavetjat estimar-te de bon de veres, Alcover Cont. 30. «Criada la vui, criada, | i criada la festeig; | criada la malaveig, | perquè criada m'agrada» (cançó pop. Mall.).

    Fon.: mələvəʤá (bal.).

    Etim.: del llatí vulgar *male-habitidiare, mat. sign., derivat de male habĭtus ‘malalt’ (cf. Rom. xxxvii, 306, i Spitzer Kat. Etym. 30).

La resta del temps el passava tot sol a la meya cambreta d'estudiant modest, embolicat amb el tapament del llit, escoltant la ràdio, malavejant per avan­çar en la meva tesina sobre el tomsawyerisme -«el bova­risme del Mississipí», com deia en Julio- o amb la mirada perduda en aquesta frase de Roland Barthes que havia gargotejat damunt d'una cartolina: «Escriure és un verb intran­sitiu». I l'hivern no-havia fet més que començar...  (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 7.).

Malavesats

El primer dels coneguts que fou presentat a en Karl un matí era un jove prim, increïblement flexible, que l'oncle acompanyà a la cambra d'en Karl amb tota mena de compliments especials. Evidentment era un de tants fills de milionari, malavesats des del punt de vista dels pares, la vida del qual transcorria de tal manera que una persona normal i cor rent no hauria pogut seguir de prop sense sentir dolor un dia qualsevol de la seva vida. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 37.].

MALAXAR v. tr.

Ablanir mecànicament; cast. malaxear.

    Fon.: mələksá (Barc., Palma); malaksáɾ (Val.).

    Etim.: pres del llatí malaxare, ‘ablanir’.

Hem llegit massa llibres di­ferents. Hem visitat massa ciutats. Hem viscut amb massa dones. Hem tingut massa disgustos. C'eravamo tanto amati! Ens estimàvem tant i la vida ens ha triturat, malaxat, concassat i jo, en el meu castell d'il·lusions arruïnat, condemnat a morir sol a L'ombra dels meus llibres, conservador d'una llengua crepuscular, escric a la cuina. Aviat el tramvia de la vida em deixarà a l'última parada. La lluna valsa a la parreguera.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 382.).  

MALDAMENT adv. i conj. 

|| 1. Encara que; cast. aunque. «Maldament que em coste cinquanta duros, ho tinc de conseguir» (Patró). «Aniré a sa casa maldament no em recibixque bé» (Benassal). «Maldament me cridis tot lo dia, no vindré» (Mall., Men.). «Estimat, sols que passeu | p'es carrer, em dau alegria, | maldament que mai me deu | bones tardes ni bon dia» (cançó pop. Mall.). «Si a Pollença vols anar, | has de venir cada dia, | que jo per tu ho faria | maldament passar la mar» (cançó pop. Mall.). El portador rebrà 14 sous per cada letra, maldament ne port tres no rebrà més que un salari, doc. a. 1459 (Hist. Sóller, i, 293). Vull viure maldament sia patint, Aguiló Poes. 234. Maldement no hi hagués tant!, Alcover Cont. 45. 

|| 2. No importa; no hi fa res (mall., men.); cast. no importa; no le hace. «He estat malalt.—Maldament! Havies de venir, malalt i tot».

    Fon.: maɫðamént (Benassal); maɫðemént (Patró); maɫðəmént (Mall., Men.).

    Etim.: de baldament (art. 2), per assimilació de la labial a les nasals que la segueixen.

Els dies següents van confirmar la primera im pressió de l’Alain. L'oncle es mostrava més distant que a Alger. No parava de repotegar contra De Gaulle. Era el fons, la base, la carn de la seua conversa. 

-Maldament qualcús pogués refredar en De Gaulle. 

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 120.).

MALESTROM

El Maelstrom és un cèlebre gran remolí que es troba en les costes meridionals de l'arxipèlag noruec de lesLofoten, a la província de Nordland. (Viquipèdia)

En el text, segurament equival a remolí

En una evocació de la figura dels pares, de Modest Prats, dels amics que integren la colla i que responen a personatges reals (Pep, Leo, Domènech, Sunyer), en un aplec de fotografies que són com un accent sobre la levitat del temps, Fonalleras es precipita al centre d'un maelstrom de l'existéncia: preguntar-se per la perdurabilitat de les obres humanes, de l'art, de la memòria dels morts. (Sobre Climent, novel·la de Josep Mª Fonalleras)  ( Lluis Muntada, La perdurabilitat. Art. revista L'Avenç. núm. 389, abril 2013. P. 62.).

MALFATÀ m. 

|| 1. Malfactor (Maestrat); cast. malhechor. Per lo gran damnatge que'ls malfatans los feyen tot jorn, Muntaner Cròn., c. 150. 

|| 2. Malfeiner (Llucena, Cast., Val., Al.); cast. holgazán. Un sabater pretenciós i malfatà, Pascual Tirado (BSCC, ii, 235).

    Fon.: maɫfatá (val.).

La vigilància dels moriscos, les recollides d'armes i la preocupació pels «bandolers, homicides e altres malfatans» presideixen els anys de govern del marquès de Mondéjar (1572-1575). D'aquest darrer any és una gran parada –una «mostra general»— que la continuació del Dietari del capellà del Magnànim descriu en els termes següents: «Mostra per lo marquès de Mondéxar. En lo primer de febrer [de 1575] son feta mostra general en València per lo marquès de Mondéxar e ixqueren totes les parròquies y officis, la Inquisició, la Seca, a les vuit hores del matí, y després d'haver dinat ixqueren molts cavallers armats en blanch y 8 cavallers que vestí don Joan Cabanyelles, saragüells de vellut vert, casaca del mateix, sombrero del mateix, en plomes blanques, vermelles y verdes, y el marquès ixqué armat en blanch ab ornaments de brocat.» (AA. DD. De les germanies a la Nova Planta. Història del País Valencià vol. III. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2935-6. 416 pàgs. Pàg. 193.).

MALFAMAR v. tr.

Difamar; posar en mala fama; cast. difamar.

Refutació: Al principi de l'any nou (1968), en Ferguson es va adonar que no podía continuar imposant a la Celia la companyia dels seus amics malfamats, alguns dels quals eren obertament homosexuals, alguns dels quals eren addictes i borratxos, alguns deis quals eren uns pertorbats mentals en tractament psiquiàtric, i tot i que alguns estaven feliçment casats i eren pares de criatures petites, per més que intentés fer-la entrar en aquella petita societat de monomaníacs tocats del bolet, ella sempre s'hi resistiria, i en lloc de continuar castigant-la pel pecat de voler acompanyar-lo sempre que ell buscava la companyia dels altres, l'eximiria de l'obligació d'estar amb ningú que no fos del seu gust. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 860.].

MALFARDAT

malfardat -ada 

adj. [LC] Malforjat. (IEC)

MALFORJAT, -ADA adj. 

|| 1. Malfet; deforme; mancat de la proporció i harmonia degudes (mall., men.); cast. contrahecho. 

|| 2. Malvestit i desgavellat en allò que duu damunt (or., occ., val.); cast. desaliñado. Los rics, de tant que es llepen y s'asseen, són pochs els malforjats, Martí G., Tip. mod. ii, 5.

    Fon.: maɫfuɾʒát (or., men.); maɫfoɾʤát (occ.); maɫfoɾʧát (Val., Cast., Al.); maɫfoɾʒát (mall.).

    Etim.: compost de mal (art. 2) i forjat.

La Celeste, des del cantó va reprendre la calicó. El públic va començar a corejar la tonada i ella va callar altre cop, assenyalant un home gras, garrell i malfardat, amb les galtes enceses, ben suades. [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 504. ].

MALIQUEJAR v. intr. 

Estar malaltís (Plana de Vic).

    Fon.: məlikəʒá (or.).

Des que va estimbar-se pendís avall de torrentera, aquella nit que duien Nostramo al Lledonell, no havia fet res més de bo. Maliquejava tot el sant dia, i a cada passa que donava no feia més que exclamar entre dents, com si resés la lletania dels Sants: "Senyor assistiu-me! Senyor, empareu-me! Senyor acompadiu’s de mil”. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 130.).

1. MALLA f.

|| 1. Moneda ínfima, de valor de mig diner; cast. meaja. Una fembra pobre donà a un pobre per amor de Déu, una malla que hauia, Llull Felix, pt. vi, c. 3. Altres sancts foren mesos en mar, sens diner ni malla, ni roba ni pa ni vi, Pere Pasqual, Obres, i, 39. Foren auars en estrem, e de tan pobre cor, que una malla que despenessen los dolia, Curial, iii, 65. No tenir una malla: esser extremadament pobre. No valer una malla: esser una cosa inútil, mancada de tota valor. Valer tant o quant com una malla: valer allò que es diu, sense exageració. Cobrar o pagar fins a dobler i malla: cobrar o pagar íntegrament, fins al darrer cèntim. No enganar o No equivocar-se ni d'una malla: no enganar o no errar-se ni en una quantitat mínima. No l'enganaven ni d'una maia, Alcover Cont. 52. Donar una cosa per una malla: donar-ho per qualsevol cosa, no concedir-li cap valor. «Aleshores haguera dat | el meu cor per una maia; | l'amo, jo no crec que hi vaia | darrera aquella talaia, | en no ser per bandejat» (cançó pop. Mall.). Fer malla de bossa: fer una subscripció i barrejar els diners d'un i altre per a una despesa d'interès comú (Empordà). a) En els jocs de nois, la valor d'una meitat de cada unitat que juguen; cast. medio.

|| 2. pl. Planta urticàcia de l'espècie Parietaria officinalis (Men.); cast. albahaquilla, caracolera.

    Refr.—a) «A qui no em vol una malla, jo no l'estimo una palla».—b) «Valen més forces malles que pocs diners».

    Fon.: máјə (Empordà, Mall.); máʎɛ (Almenar).

    Var. ort. i form. ant.: mesala (Una mesala més, Capbr. Ribes 1283); mealla (Que tot confrare cascun dissapte don mealla, doc. a. 1329, Col. Bof. xl, 66; Avar ha encara mester mealla, Scachs 26; Que scassament per acometre valen mealla, Somni J. Joan 1968); meayla (Un cot vermeyl ab III vies de meayles, doc. a. 1384, arx. parr. de Guardiolada); meala (Tres e meala, doc. a. 1252, Capmany Mem. ii, 21); maala (V sols mens maala, Capbr. Ribes 1283); maalla (No daria un diner per una maalla, Llull Cont. 360, 33); mala (Ne quer una e VII dr. e mala, Capbr. Ribes 1283); maya (Des qui no han treta ni una maya, Roq. 1).

    Sinòn. || 2: morella roquera.

    Etim.: s'havia indicat una forma llatina *metallĭa, amb el significat de ‘moneda de metall’, derivada de metallum (que seria el mateix origen de medalla); però s'ha rectificat aquesta teoria, assignant no sols a medalla sinó a mealla i malla una etimologia llatina *medalĭa, reducció de medialĭa, ‘mitjana’ en el sentit d'una mesura o moneda que fossin la meitat d'una altra, com la nostra malla era la meitat del diner (cf. Meyer-Lübke REW 5451).

2. MALLA f.

|| 1. Gota d'oli o d'altra matèria greixosa que sura visiblement damunt un altre líquid (Tortosa, Mall., Men.); cast. ojo. «Aquest cafè fa malles».

|| 2. Clapa, taca de la pell (Tamarit de la L.); cast. peca.

    Fon.: máʎa (Tortosa); máјə (Mall.); máə (Men.).

    Etim.: del llatí macŭla, ‘taca’.

3. MALLA f.

|| 1. Cadascuna de les obertures quadrangulars formades pels fils d'una xarxa; la porció de fils que limiten cada obertura; el teixit o conjunt de fils de la xarxa; cast. malla. La xarxa... espessa de mallas per als xanguets y esclarissada pels llussos, Pons Auca 247. Quedaren presos entre les malles dels filats, Rosselló Many. 63. Malla cega: la que és molt estreta, per a agafar peixos menuts. Malla reial: la que per la seva grandària permet el pas d'una moneda de cinc pessetes de les de principi de segle, mínima dimensió que abans es permetia usar en les xarxes per a pescar en els rius. Malla d'artet: la que té diferents amplàries de mallatge, en disminució cap als extrems, per on s'agafa i estira tota la xarxa. a) per ext., Teixit fibrós més o menys fi que fa la llenya en diferents formes (Mall.).—b) Teixit de roba molt clar, fet a manera de xarxa; cast. malla.

|| 2. Teixit format per anelles o làmines de metall entrellaçades; cadascuna d'aquestes anelles; cast. malla. Vestit son perpont e sa espasa cinta e un batut de malles de ferre al cap, Jaume I, Cròn. 25. Los asberchs tots romputs havien perdudes moltes malles, Curial, ii, 18. De gran patientia pres armes y malla, Passi cobles 9. a) Malla de cadena: cadascuna de les anelles que formen una cadena. Una cadena de or de sinquanta-sinch malles de pes de un march, doc. a. 1523 (Alós Inv. 45).—b) Anelleta de fil o de filferro per on passa el fil d'ordit, que forma part de les moltes que aguantades per bagues formen el perxerat d'un teler (Ripoll, Manresa, Barc.).

|| 4. fig. Conjunt de coses entrellaçades formant com un teixit de xarxa; cast. malla. Atmosfera saturada de malles de llum, Galmés Flor 26. Una malla de carrasques: espessor de moltes carrasques juntes (Morella).

|| 5. Malla de llenya: feix llarguer de llenya menuda (Llucena). Malles de malea: feixos de llenya prima per al forn (ibid.).

|| 6. Grau d'espessor del cereal sembrat en un camp (Manacor). Un camp de blat, d'ordi, etc., té bona maia quan el sembrat està ben distribuït, ni massa espès ni massa clar.

    Loc.—a) Passar per malla: escapar, filtrar-se sense deixar-se agafar (Mall.). Perque no los passàs res per maya, Penya Mos. iii, 217. Els pollets... són menuts, passen per maya, Salvà Poes. 61.—b) Esser de la malla curta: no arribar a la mida normal (Urgell).

    Fon.: máʎə (Barc.); máʎa (Val.); máʎɛ (Ll.); máјə (Empordà, Vic, Mall.); máə (Men.).

    Intens.: mallassa, mallarra, malleta, malleua, malliua, mallona, malló, mallota, mallot.

    Etim.: del llatí macŭla, ‘xarxa’ (cf. García de Diego Contr. 376).

4. MALLA f.

Galladura; espècie de llentilleta blanca que tenen alguns ous damunt el rovell (Urgell, segons Aguiló Dicc.); cast. meaja, galladura.

    Etim.: incerta, encara que probablement es pugui relacionar amb el malla art. 1 (cf. José S. Arango en AIL Cuyo, ii, 167).

5. MALLA f.

Punta de roca que queda plantada al cim de les serres després dels desprendiments (Borèn, ap. Griera Tr.).

    Etim.: si hem d'acceptar la hipòtesi de Balari Oríg. 90, es tractaria d'una forma llatina metalĭa derivada de meta; però no és gaire segur.

6. MALLA f.

Paratge del riu prim d'aigua per algun relleu del llit o per una altra circumstància (Móra d'Ebre, ap. BDC, xxii, 160).

I s'esdevé que, quan vosaltres voleu collir d'aquells fruits per vostre menjar, no més trobeu els més dolents i vells. I mengem tot això joiosament, a despit de vosaltres, sense que en paguem malla ni diner. Vösal tres pagueu, i nosaltres mengem. Vosaltres planteu els horts, i nosaltres mengem la fruita. Vosaltres obriu els pous, i nosaltres bevem l'aigua.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 62.).

1. MALLADA f. 

Cop de mall; cast. mazazo.

2. MALLADA f. 

|| 1. Batuta dels cereals (Pont de S., Vilaller). Estendre la mallada: desfer les garbes i estendre-les damunt l'era. 

|| 2. Llit de palla menuda que es posa en la soll perquè els bacons estiguin sobre un pis sec (Benassal). 

|| 3. El blat gitat al bancal per efecte de la pluja o vent o per haver-hi entrat persones o animals (Benassal).

    Fon.: maʎáða (Ribagorça).

3. MALLADA (o meallada). f. ant. 

Valor d'una malla; porció d'alguna cosa que valia una malla. Nos veem que 'ls tenders venen en lurs obradors diverses coses, e veem que fan pugesades e meallades e dinerades e soldades, Llull Cont. 122, 13. Fer dinerada e III maylades de la dita carn, doc. a. 1322 (arx. mun. de Barc.). Que'ls carnicers, tauernés, flequeres o teneres dejen fer dinada et mayllada de ço que tenguen per uendre, doc. a. 1344 (BABL, xii, 62). Si de la pesada fal menys de meallada, doc. a. 1434 (BABL, xi, 320).

    Etim.: derivat de malla art. 1.

4. MALLADA adj. f. 

(Vaca) pigada, que té clapes de color diferent (Fraga, Tamarit de la L.).

    Etim.: derivat de malla art. 2.

5. MALLADA f. 

|| 1. Lloc arrecerat on s'aturen a reposar els pastors i llurs ramats (Tortosa, Beseit, Val.); cast. majada, redil. Alguna persona... no gos fer neguna sutzura en les basses... ni hi gos fer assestar bestiar ni tanir mallada, doc. a. 1385 (BABL, xii,192). Aquí t'atura, | fes-hi mallada, | pren-hi posada, Spill 12791. 

|| 2. Jaç que es fa un animal en l'estable o corral (Benassal).

Mallada: a) topon. Partida rural de Bétera.—b) Llin. existent a Alcanó, Alcarràs, Ll., Valls, etc.

    Fon.: maʎáða (Tortosa); maʎá (Val.).

    Etim.: del llatí macŭlāta, ‘xarxa que forma la pleta’ (com el cast. redil, derivat de red): cf. Rohlfs Gasc. 198 a.

El noi era a tocar del cavalló abans esmentat, i cada pocs segons sacsejava el xerric-xerrac. A cada sacsejada, les gralles deixaven de picar , s'alçaven i s'allunyaven amb ales reposades, brunyides com escarselles mallades, per a tot seguit tornar , mirar-lo cautelosament , i baixar a nodrir-se a una distància més considerable. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 21.].

MALMIRRÓS (i ses var. malmarrós i malmirós), -OSA adj. 

|| 1. Malaltús, un poc indispost de salut (Bonansa, Tortosa, Val.); cast. indispuesto. La senyora Tona no pogué exir de casa per trobar-se malmirrosa, A. Careta (Ilustr. Cat. 1904, pàg. 212). 

|| 2. ant. Fluix, dèbil de construcció? Interrogat si lo colomer ere obra ferma ho malmirosa, et dix que ans ere bé ferma, et tot hom s'és maraueylat com s'és derocat, doc. a. 1396 (BABL, x, 417).

|| 3. Taciturn, de mal humor (Ll., Urgell, Camp de Tarr.); cast. malhumorado. Moix y malmirós vaig desfilar aleshores pel carrer Major, Oller Rur. Urb. 116. Sempre està tot malmirrós que sembla que hagi perdut la memòria de com es fa per riure, Pous JF 66. Caminava lleuger, però capbaix y malmirrós, Busquets Montseny. Lo matxo se'ls va posar malmarrós, Moreira Folkl. 95. 

|| 4. Adust, aspre de tracte, que parla poc i amb mals arrambatges (Ciutadella); cast.áspero.

    Fon.: maɫmirós (Ll., Camp de Tarr.); maɫmiɾós (Bellpuig); maɫmarós (Bonansa, Massalcoreig, Tortosa, Val.); maɫmərós (Ciutadella).

-Molt bé -li digué el xofer, un jove negre que li havia recomanat Henry el qual l'havia deixat per posar-se a treballar per al govern, amb l'aquiescència reticent de Burden. Perdre el malmirrós Henry era com perdre un germà, però no li podia negar l'oportunitat de fer-se creditor d'una pensió del govern. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 382.).

Aquest petit incident em va omplir de goig. Li vaig dir pausadament que no es tractava de demanar perdó, sinó de canviar d'actitud; i vaig decidir explotar la meva victòria per passar-me una bona estona, sorrut i malmirrós, dedicat a treballar el meu llibre... o fent-ho veure.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 92.].

— Fa temps que el tenim no sé com -anava dient mentrestant la seva mare—. Sempre esta tot malmirrós, que sembla que hagi perdut la memòria de com es fa per riure. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 65.).

MALORÓS

Brangiana els observava amb angoixa, més cruelment turmentada encara, perquè ella sola sabia quin mal havia desfermat. Dos dies els espià, els veié rebutjar tota menja, tota beguda i tot reconfort, cer­car-se com a cecs que caminen a les palpentes l'un cap a l'altre, mal­orosos quan llanguien separats, més rnalorosos encara quan, reunits, tremolaven davant l'horror de la primera confessió.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 22].

MALROBAT, -ADA adj.

Vestit amb roba dolenta, bruta o deteriorada (Mall., Men.); cast. haraposo, mal vestido. 

Malrobada

En Karl estava tan extenuat que amb prou feines saludà quan, amb gran sorpresa per part seva, va veure que darrere el noi s'esquitllava al despatx la Therese, blanca com la cera, malrobada, amb els cabells de qualsevol manera. En un instant se li plantà al costat i li digué a cau d'orella:

-Que ja ho sap la cuinera major? -El cambrer major li ho ha dit per telèfon -contestà en Karl. -Va bé, doncs, va bé –va dir rabent, amb els ulls animats. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 135-136.].

MALSÍ m. ant. (castellanisme)

Mal signe; mal averany; dissort. Perque entrar pugau | sens dany ni malsí, «Canción muy gentil» (Aguiló Cançon.).

    Etim.: pres del cast. mal sino, mat. sign.

Pendent altre cop del testimoni contra el seu parent, assegurant-se que no era un malsí, sinó un bon cristià, Costura no s' adonà que la persona amb la qual anava a topar-se no era altra que Gabriel Valls, fins que no el tengué davant. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 64.).

Per­què dir-li que havia d'anar a xerrar amb el confés un diumenge dematí haguera estat una becada, ja que, si havia parlat amb Cap de Trons, podia tenir la sos­pita que volgués malsinar. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 65.).

MALTEMPSADA f.

Temps molt dolent; fig., Adversitat greu o persistent; cast. temporal. En venir la maltempsada, reculaven, Puig Servitud 190. Hauràs trobat... com a recer de tota maltempsada | la quietesa d'un mirar lleial, Carner Ofrena 227.

    Fon.: maɫtəmsáðə (or.).

    Etim.: derivat intensiu de mal temps.

Però la meva crònica de la maltempsada, madame, és lluny d'acabar. aquí. Quan tots estávem a punt, amb el cap esbandit i els peus lleugers, vam veure que començava a nevar. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 307.).

De maltempsades n'havia conegudes, és clar. S'ha­via vist xop, incòmode, cansat, com tothom, però només s'hi sentia en el moment i després ho obli­dava, de manera que, en conjunt, havia estat verídic en informar els seus del bon temps que feia.  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 27].

MALSUCÓS, -OSA adj. 

Que té poc o mal suc; fig., eixut de caràcter, malhumorat (Aguiló Dicc.).

Això no la va entristir, ni engelosir, però sí que la va alterar. D’entrada va pensar en l’altra dona amb sardònica compassió. S’imaginava, esclar, que aquella altra tindria la mateixa versió d’ell que en coneixia ella, i de cap manera va pensar en una versió millorada i actualitzada. Va pensar en aquell home tan cansat, abatut, sorrut i malsucós. L’home que, només quan la nena feia alguna gràcia, somreia forçadament. Un voler demostrar, breument, que allò era de compromís. Un canviar la cara en un segon per fer-li saber que l’havia vist però que no malgastaria entusiasme. (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàgs. 66-67.).

MALVOLENT adj. 

Que vol mal; que té malvolença. An dit a nós alcuns maluolents uostres molt de mal, doc. a. 1397 (Arx. Cor. Ar., reg. 2238, fol 26). Los meus horribles e malvats enemics e malvolents, Oliver Exc. 27.

    Etim.: del llatí male volente, mat. sign.

Continuen endavant, a través de la foscor, i és alguna cosa més que neu el que colpeja les finestres. Un so malvolent que rasca. Aiguaneu. (Alice Munro. Massa felicitat. (Too Much Happines, trad. Dolors Udina). Club Editor, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7329-150-7. 316 pàgs. Pàg. 301.).

Matilde no li ha perdonat aquest joc brut i malvolent. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 43.).

MAMBALLETA f. 

|| 1. Cop que es pega amb una mà a l'altra, totes dues obertes, per aplaudir, per cridar algú, etc. (mall.); cast. palmoteo. Els vermadors contesten amb mamballetes, Rosselló Many. 108. Per axò avuy la Roqueta li ha fet una manballeta, Roq. 22. 

|| 2. Cop donat amb la mà plana, sia a la cara, sia al clatell (mall.); cast. bofetada, pescozón. Tothom trobà justificades les dues manballetes que... li pegà aquell vicari, Vidal Mem. 118.

    Fon.: mambəʎə́tə (mall.).

    Intens. dim.: mamballeteta. Fer mamballetetes: fer topar una amb l'altra les mans esteses d'un infant, mentres li canten això: «Mamballetetes, | toca manetes; | toca-les tu, | que les tens petitetes» (Mall.).

    Etim.: resultat d'una metàtesi de ballmanetes.

Avançàrem encara un centenar de passes i l'al·lota s'atura en sec davant una altra porta. Féu mamballe­tes i des de dintre ens obriren. Passarem a un recinte menys fred, però igualment obscur.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 23.).

Sense dir a Valls que donava per finalitzada aquella primera entrevista, s'aixecà i féu mamballe­tes darrere la porta i a crits reclama el carceller, que s'atorba una estona a acostar-se. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 331.).

Lluità per foragitar-los, perdé el compte del rosari, pegà una mamballeta al seu fill, que es bellugava inquiet, però no aconseguí altra cosa que desfressar-los d'angoixa, penediment i llàstima per si mateix.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 265.).

MAMPRENDRE v. tr. 

Emprendre (val.); cast. emprender. Los Jurats de la ciutat de València havian mamprès e acordat que... fos fet hun gran passatge o stol per passar en Barbaria, doc. a. 1397 (Villanueva Viage, xxi, 232). Lo yorn matex de Pantagosta fo mamprasa [=mampresa] la questa del sant Graal, Graal 58. Un donzell de blanques ales | pareix que mamprenga el vol, Llorente Versos, ii,79.

    Fon.: mampɾénde, mampéndɾe (Cast., Val.).

    Etim.: del llatí manu prehendĕre, ‘agafar amb la mà’.

L'intent d'incorporació a casa del meu autoretrat que va pintar fa segles en Rigau i que, inexplicablement, encara era en un museu, em va portar, sense voler-ho, a la jubilació anticipada. De fet, aquesta incorporació i les accions suplementàries que he indicat van ser les últimes activitats professionals que vaig mamprendre.   (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 142.).

MANAIA m.

|| 1. Cadascun dels armats o soldats romans que van a la processó de la Passió (Girona, Banyoles); cast. armado.

|| 2. Capità Manaia: el centurió o caporal dels susdits armats (Barc.).

    Loc.

—Fer el manaia: presumir de comandar o de tenir més força o poder que els altres.

    Fon.: mənáјə (or.).

    Etim.: probablement de l'it. mannaia, ‘destral’, per les armes blanques que duen els armats. 

Manaia

Aquestes taules, sempre les més properes a la porta, són al bell mig del corrent d'aire, no garanteixen ni la més mínima intimitat, però tot i així, seure o no en una d'elles és la pedra de toc per descobrir el nivell social d'un ciutadà. Harry Cohn mai no va seure-hi al Pavillon. No hi feia res que fos un manaia hotentot de Hollywood o fins i tot que fos el llogater de Soulé. Soulé el tenia pel saltataulells amb espatlleres que era Cohn, i conseqüentment l'acomodava en una taula de les regions sota zero de l'habitació del darrera. Cohn renegava, grunyia i esbufegava, i es venjava pujant més i més el lloguer del restaurant. [Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 128.].

MANATÍ m. 

Mamífer semblant a un peix, herbívor, de devers quatre metres de llarg, amb cua ampla i arrodonida i amb alots molt grossos, que habita a les costes orientals d'Amèrica; és l'espècie Trichechus manatus; cast. manatí. Ja de la cova el mar eixia | i d'aigua i manatins l'herbatge omplia, Atlàntida iii.

Manatí (procedència de la imatge: enllaç)

–Ens podries explicar per què no te’n sents? Ets de fora? —segueixo, el to de veu dolç com les boneses aquàtiques d’un manatí. (Revista L'Avenç num.425, juliol-agost 2016, pàg. 9).

MANCAR v. tr. ant.

Mutilar; fer manc. Propris fills manquen, | ulls los arranquen | e allisien, Spill 9251. Per lo qual colp lo ferit restàs mancat o affollat, doc. a. 1578 (Hist. Sóller, i, 935).

    Etim.: derivat de manc.

No conec res de més trist que aquest barri darrere de l'estació. Les cases baixes i grises, els garatges deserts transpiren de desesperança. Un lloc ideal per mancar un suicidi... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 160.).

MANCO

1 1 adv. [LC] Menys 1 1. —No ho entenc. —Manco ho entenc jo! El pixacà pot provocar vòmits més o manco forts, depenent de la quantitat ingerida

1 2  [LC] manco de loc. prep. Menys de. En manco d’un mes. Me’ls ha venut a manco de dos euros el quilo. 

1 3  [LC] més o manco loc. adv. Més o menys. Ens ho ha explicat més o manco així. 

1 4  [LC] ni més ni manco loc. adv. Ni més ni menys. 

2 adj. [LC] Menys 2. Els que tenien manco edat em doblaven els anys.

3 adv. [LC] Menys 3. Són les quatre manco un quart.

Del meu dietari d'aquells dies, unes plaguetes Clairefon­taine que varen ser de les poques coses que se salvaren de la catàstrofe, n'extrec aquestes notes: «No sé què pestes estudia en Julio; rarament el veig traginar llibres, però pels comentaris que fa dels que jo passeig, sembla conèixer-los tots, i encara d'altres dels que jo només n'he sentit el títol -o ni tan sols això- i dels quals ell en cita passatges amb astoradora precisió, ja siguin tractats d'antropologia, teo­ria política, mística oriental, novel·la llatinoamericana més o manco contemporània o poesia universal, [...]. (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 6-7.).

1. MANDRÓ m. 

Fona, bassetja (pir-or., or.); cast. honda. Ab pedres que'ls giten ab mandrons,Eximenis Dotzèn, c. 274 (ap. Aguiló Dicc.). I los mandrons i fones s'esmunyen de llurs mans, Atlàntida x. Ab un cop de mandró va pensar estabornir la viram, Caseponce Faules 170.

    Loc.—a) De mandró: amb tota la força del braç alçat (Escrig-Ll. Dicc.).—b)Pegar a la mandró: tirar la pilota voltant el braç per la part de sota (Mall.).—c)Amb un mandró!: manera de respondre negativament a la proposició que un altre acaba de fer (Pineda). Es com en castellà quan diuen: «Que te crees tú eso!»

    Fon.: məndɾó (Rosselló, Empordà, Plana de Vic, Costa de Llevant, Vallès, Barc., Mall.).

    Etim.: segons Coromines (BDC, xix, 33), derivat del llatí *mandar, ‘nom d'una peça del torn’ (REW 5278).

2. MANDRÓ m. 

Mandrós (Lluçanès, Alguer).

    Intens.: mandronàs, -assa.

Mandró (procedència de la imatge: enllaç)

Tot lo més que feien els pastors, al trobar-se a tret de pedra de les runes, era engegar-hi un roc amb el mandró, a fi de fer lladrar als gossos, mentre ells s'escorrien rostos avall, tot persignant-se i mormolant: “Jesús”. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 21.).

Mandró

Ell se sentia com un senglar acorralat. Per això havia resumit el problema polític de Nuoro en termes senzillíssims: defensar-se aferrant un per un els gossos ferotges, els miserables rics que vivien covant els diners que havien robat, ells i els avis, els lladres enriquits, i tirant-los a sobre, com pedres de mandró, els pobres de totes les contrades. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 149.].

MANEFLA o MANYEFLA m.

|| 1. ant. Funcionari encarregat de fer els enviats d'una col·lectivitat, portar els avisos, anar d'un lloc a l'altre; cast. muñidor, llamador, correveidile. Doní als maneflas qui trebayaren per lo cos, deu sous, doc. a. 1395 (BSAL, ix, 362). Los dits sobreposats... puxen elegir hun manefle per convocar los dits confrares... Sien tenguts donar al manefla o missatge, dels béns de dita confraria, dotze diners, doc. a. 1410 (BSAL, xxiii, 380). Lo manefla age càrrech ab un saix de la cort de fer-lo pagar, doc. a. 1428 (Caps. sastres y calçs.). L'atlot de barca és el manyefla de bordo, Penya Mos. iii, 198.

|| 2. Persona inclinada a ficar-se en assumptes d'altri per curiositat, pel gust de saber i transmetre notícies o de fer-se veure (or., bal.); cast. entrometido, cositero, chismoso. L'ampla plaça del Palau estava curulla de manefles i tafaners, Santamaria Narr. 191.

|| 3. Home que sap treballar poc i pretén de saber-ne molt (Mall.); cast. chapucero. És una feyna que la sab fer qualsevol, per manyefla que sia, Penya Mos. iii, 119.

    Fon.: mənέflə (Lluçanès, Plana de Vic, Cardona, Solsona, Vallès, Barc., Penedès); mənέfɾə (Empordà); məɲέ̞flə (Mall.).

    Etim.: incerta. Pot esser derivat de manar i de mà; però la terminació és estranya, encara que pot esser una adaptació de la de manopla o manyofla. 

Manefla

FRA PERE Jo el tinc per sant i per ser tot de Déu, i no per un manefla com el pinta el cavaller, i us puc donar paraula que, contra el que ell suposa, mai ni així se li ha escapat que pugui calumniar-vos. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 131.].

Manefla

El manefla intempestiu era en Sydney Carton. Tenia les mans plega des al darrere sota els faldons del seu redingot, i s'havia situat al cos tat d'en Cruncher amb el mateix aire desmenjat que hauria pogut adoptar a l'Old Bailey. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 333.].

MANENT adj. ant. 

|| 1. Aturat; que no es mou d'allà on és. Si ton frare ha fretura, no est tu manent si l'amas: frares sots, e per frarescha deuets partir, Jahuda Salomó, 79. 

|| 2. Posseïdor de béns immobles; cast. hacendado, afincado. Si aquel qui'l prest reebrà sia ric e manent, Cost. Tort. II, xiii, 2. E si Déus tant de bé'm volgués | fóra de gauig rich e manent, Am. f. conf.

Manent: llin. existent a Canet de Mar, Mataró, Alella, Barc., Maó, etc. Existeix la variant Manén (Fraga, Alcora, Almassora, Val., Benavites, etc.).

    Etim.: del llatí manente, ‘aturat’, ‘domiciliat’, ‘posseïdor de béns seents’.

—Un marc d'argent, i serás un manent ric.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 73.].

MANGADA f. 

Mancada, minva. «Enguany el blat mos ha pegat una mangada» (Benassal).

    Fon.: maŋgá (Maestrat).

Ja, però vaig trigar dos mesos a resoldre'l, dos mesos en què gairebé no vaig dormir ni treballar, dos mesos per fer mat al rei negre al setè moviment. Und was die Úrsula?, va preguntar la noia dels cabells suecs. Ella?, va dir el Cèsar retallat. Es va casar amb un mangà. Ara ell és un líder a Oberzweikirchen. La noia va baixar el cap. Del luxós cotxe del fabricant Rivnáč va sortir Blanka, la seva bella filla i va entrar a casa del senyor Lewit; amava a classe de ballet; les sabatilles amb cintes de seda es gronxaven penjades a la seva espatlla. L'enorme cotxe va engegar. [Josef Skvorecky. El saxo baix (Dvc legendy, trad. Monija Zgustová). Ed. Proa, Barcelona, 1988. ISBN: 8475882005. 154 pp. Pàg. 131.].

MANGALA f.

Bastó d'autoritat o de passeig; cast. vara, bastón. De llevar-se el barret i d'arreconar la mangala, Pons Com an., 103.

    Fon.: məŋgálə (or.); maŋgálɛ (occ.).

    Etim.: del cast. bengala, mat. sign.

Los balladors, vestits poc més o menos pel mateix es til: calçotet ample, faldilleta de seda, camisa blanca, mocador al coll tot nuat d'anells i altre passant pels polsos tot guarnit de floretes.

Als tormells, a les espardenyes, a les faldilletes, casca vells cosits i llanticueles formant dibuixos.

Uns, tot caminant, amb grans bots i giravolts fan i desfan trenes llaçades amb una cinta que cada u porta a la mà i de la quina l'extrem oposat se troba al cim d'alta mangala sostinguda pel Cap-de-ball.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 107.).

MANGLANA f.: 

V. magrana.

MAGRANA f. 

|| 1. Fruit del magraner, caracteritzat pel seu volum que oscil·la entre deu i quinze cm. de diàmetre, la seva corfa dura i coriàcia i la seva part comestible formada per una multitud de grans oblongs i vermells estretament acostats; cast. granada. Aportaven figues seques e zabib e dàtils e magranes dolces, Desclot Cròn., c. 76. Per pendre de les magranes d'aur que són en lo verger de les Espèrides,Genebreda Cons. 218. Roses e flos de magranes e fulla de lentrisca, Flos medic. 160 vo. Magrana albar: la que no té el pinyol tan dur com la pinyolenca ni tan blanc com la del pinyol moll, i que és bona, més agra que dolça; cast. granada cajín. Magrana dolça albar: la de gra gros i molt dolça; cast. granada albar. Magrana agra: és petita, de pell vermella i de gust molt agre. Magrana borda: és blanca i dolenta (Gandia). Magrana preciosa: és gran, vermella, agra i pinyolenca; madura pel novembre (Alcoi). Magrana tendral: és grosseta o mitjancera, blanca, de poc pinyol i més sucosa que les comunes (Sueca, Cullera, Gandia, Pego, Alcoi). Magrana pinyolenca (occ.) o pinyoluda (Alcoi) o del pinyol (Gandia) o de pinyoló (Mall.): la que té més pinyol que molla. Magrana de punta de rama: és grosseta i no gaire bona (Calasseit). Magrana Sacaries: és petiteta i molt dolça (Calasseit). Magrana solana: la que està a la cuculla de l'arbre, on li toca bé el sol (Montsonís). Magrana obaga: la que està entre la rama del magraner i per tant no li toca el sol (Montsonís). 

|| 2. ant. Granada d'artilleria (V. granada art. 3, || 1). Aprenguí dins Barut fer magranes de certs materials compostes, que stan sis hores en poder-se encendre, e com són enceses bastarien a tot lo món a cremar, Tirant, c. 10. Aparellen fochs artificiosos, ço és fochs grechs en diuerses magranes amagats, Esteve Eleg. b 4. Cent magranes de ferro, buides, sense mixtura alguna, doc. a. 1640 (Butll. C. Exc. Cat., xxxviii, 224).

|| 3. Cop violent donat amb el puny o amb altre instrument contundent (Mall., Men.); cast. tortazo. 

|| 4. Magrana de pa: panellet beneit que solen donar a llurs individus algunes confraries (val.); cast. bodigo. 

|| 5. Joc de magrana: en el teler mecànic, peça de ferro colat que va col·locada sobre l'arbret (Igualada).

    Loc.—a) Vermell com una magrana: molt vermell. «Madona de Sa Cabana, | aixecau-vos dematí, | i veureu es sol sortir | vermell com una magrana» (cançó pop. Mall.).—b) Tenir un cap com una magrana: tenir mal cap, poc enteniment (Mall.).—c) Perdre s'ase i ses magranes: perdre el temps i la feina, no fer res de profit (Mall.). Y ells dos tota la santa nit perdian s'ase y ses magranes festetjant p'es balcó, Aguiló Rond. de R. 17.

    Refr.—a) «Any de magranes, any de blat» (Men.).—b) «Si et vols morir, menja magrana i ves-te'n a dormir» (Alcoi).—c) «Per sant Francesc, ses magranes»: vol dir que a principis d'octubre les magranes són madures (Mall.).

    Cult. pop.—A la representació del Misteri d'Elx, referent a la mort i assumpció de la Verge Maria, la part més espectacular consisteix en la baixada d'una esfera blava franjada d'or, que s'anomena la mangrana, la qual baixa de la volta del temple fins a posar-se a l'alçada del cadafal o llit de la Verge; aleshores l'esfera s'obre i en surt un minyó vestit d'àngel que anuncia a la Mare de Déu la seva pròxima mort i assumpció. (Cf. Amades Diad. ii, 171).—A València hi havia, fins fa pocs anys, el Ball de la Magrana o de la Carxofa, en el qual els balladors anaven trenant cintes al voltant d'un pal, i al cim d'aquest hi havia una figura semblant a una magrana que en un cert moment de la dansa s'obria en diverses parts i en sortia la figureta d'un àngel o una representació del Santíssim, i aleshores tots els balladors s'agenollaven i rendien humil acatament a la representació de la religió cristiana; la magrana es tornava a tancar, i la dansa continuava. (Cf. Amades Git. 71, on hi ha transcrita la tonada del ball de la Magrana).

    Var. form. ant. i dialectals: malgrana (Medic. part. 85); mangrana, manglana; melgrana, milgrana, mergrana, documentats, com magrana, en l'any 1268 (Soldevila PG 161).

    Fon.: məɣɾánə (or., bal.); maɣɾána (Morella, Xàtiva, Gandia, Pego, Alg.); maɣɾánɛ (Sueca); məŋglánə (pir-or.); məŋgɾánə (Solsona, Sta. Col. de Q.); maŋgɾánɛ (Sort, Tremp, Ll., Urgell, Falset, Gandesa, Vinaròs, Alcoi); maŋgɾána (Esterri, Pont de S., Pobla de S., Tamarit de la L., Calasseit, Tortosa, Cast., Llucena, Val.).

    Intens.:—a) Augm.: magranassa, magranarra.—b) Dim.: magraneta, magranetxa, magranel·la, magraneua, magraniua, magranoia, magranona, magranó, magraneia.—c) Pejor.: magranota, magranot.

    Etim.: del llatí *mala grana, var. llatina vg. de malum granatum, mat. sign. (cf. Wartburg FEW, iv, 239-240).

 »Els vàrem donar la correspondència —vaig sentir dir que els homes en aquell vaixell solitari morien de febre a una mitjana de tres cada dia—i vam continuar. Atracàrem a alguns llocs més amb noms ridículs, on l'alegre dansa de la mort i el comerç continuava en una atmosfera pausada i terrosa com la d'una catacumba rescalfada, tot al llarg de la monòtona costa batuda per un peri­llós onatge com si la mateixa natura hagués ­intentat de mantenir els intrusos allunyats; entrant i sortint dels rius, corrents de mort en vida, amb els marges que es convertien en fang, i aigües que s'espessien fins convertir-se en llot i envaïen els retorçats mangles, que semblaven entortolligar-se davant nostre en el límit d'una impotent desespe­ració.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 16.]. 

Els darrers russos blancs que vivien a Nica llegien llibres en llur llengua, darrer lligam amb el país perdut. Tirava fins a la placa Masséna i les seues voltes color de manglana.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 180.).

MANGOT m. 

|| 1. Manegot que portaven les dones des del colze fins a la mà (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Ll., Val.). Los braços de la matrona des del colze estaven adornats per mangots de seda negra, E. Coromines (Catalana, ii, 195). 

|| 2. Retall de barret vell o d'altra roba consistent, que serveix per a treure la cassola del foc (Cullera, ap. Griera Tr.).

    Etim.: contracció de manegot, potser sota la influència del cast. manga.

-Te dic que sí. Mira: jo ja duia sivelles als mangots que ella encara anava amb el mocador lligat al braç i la coforra de blavets... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 159).

MANEFLA o MANYEFLA m. 

|| 1. ant. Funcionari encarregat de fer els enviats d'una col·lectivitat, portar els avisos, anar d'un lloc a l'altre; cast. muñidor, llamador, correveidile. Doní als maneflas qui trebayaren per lo cos, deu sous, doc. a. 1395 (BSAL, ix, 362).Los dits sobreposats... puxen elegir hun manefle per convocar los dits confrares... Sien tenguts donar al manefla o missatge, dels béns de dita confraria, dotze diners, doc. a. 1410 (BSAL, xxiii, 380). Lo manefla age càrrech ab un saix de la cort de fer-lo pagar, doc. a. 1428 (Caps. sastres y calçs.). L'atlot de barca és el manyefla de bordo, Penya Mos. iii, 198. 

|| 2. Persona inclinada a ficar-se en assumptes d'altri per curiositat, pel gust de saber i transmetre notícies o de fer-se veure (or., bal.); cast. entrometido, cositero, chismoso. L'ampla plaça del Palau estava curulla de manefles i tafaners,Santamaria Narr. 191. 

|| 3. Home que sap treballar poc i pretén de saber-ne molt (Mall.); cast. chapucero.És una feyna que la sab fer qualsevol, per manyefla que sia, Penya Mos. iii,119.

    Fon.: mənέflə (Lluçanès, Plana de Vic, Cardona, Solsona, Vallès, Barc., Penedès); mənέfɾə (Empordà); məɲέ̞flə (Mall.).

    Etim.: incerta. Pot esser derivat de manar i de mà; però la terminació és estranya, encara que pot esser una adaptació de la de manopla o manyofla.

-L'han condemnada perquè no tenia diners! -va explicar Korableva-. Si n'hagués tingut, hauria comprat un advocat llest, manefla, que l'hauria feta absoldre.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 142.).

Aleshores vaig comprendre de seguida que seria una bogeria per part meva tenir-la a casa enmig d'aquella colla de manefles, atrafegats a escatir la mi­llor manera d'allunyar-la de mi. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 102.].

Ets un rnanefla, com una vella portera. Vaig arronsar les espatlles. [Milan nKundera. La immortalitat. (Nesmrtelwost, trad. M. Zgusová). Ed. Destino, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-233-1871-0. 457 pàgs. Pàg. 315. ].

MANICACO

Un dels personatges més caricaturescos de la Khágne moderna era un tal Banal. Baixet, un tros de manicaco, amb una veu de tiró malhumorat, exhibia uns bigotis ridículs que li havien valgut el motiu de cancer de la moustache. Et mirava de baix a dalt i demanava amb un vous insultant:...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 225.).

MANIFASSER, -ERA m. i f. i adj. 

|| 1. Que manifasseja; afectat de manifassejar (Barc., Camp de Tarr., Cast., Val.); cast.entrometido, mangoneador. Tots los aduladors del home polítich, tots los manifassers de la vila, Oller Fig. pais. 272. 

|| 2. Entès i llest per a fer coses, especialment per a treballs manuals (Vic, Pollença); cast. mañoso, ingenioso.

    Fon.: mənifəsé (or., bal.); manifasé (occ.); manifesé (Maestrat); manifeséɾ (Val.).

    Intens.: manifasseret, -eta; manifasserot, -ota.

    Etim.: sembla venir d'un compost llatí *manifaciariu, ‘que fa coses amb les mans’.

Me les pagarà; a fe que me les pagarà! Aniré a trobar aquest joven­cell manifasser, per més soldat que sigui, i el fuetejaré per haver gosat robar-me el que era meu. I el fuetejaria igualment ni que fossin cent... -Va abaixar de cop la veu de forma afectada.- Bathsheba, dolça encise­ra, perdoni'm. L'he acusat i t'he amenacat, i m'he comportat amb vostè com un miserable, quan el gran culpable és ell.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 236.].

Manifasser

Conec aquest brètol; que el pengin! Un tal Paraules, un brut manifasser que, al Comte, li amaneix aquests negocis. Malfieu-vos d'ells, Diana; llurs promeses, llurs atractius, juraments i presents, no són res més que armes de luxúria, encara que ells en diguin el que vulguin. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 84-85.].

Manifasser

-Quin «no» més decidit! I ara! Una novícia que no venera el sacerdot! Això és una blasfèmia.

-Detestava el senyor Brocklehurst i no era pas l'única. Es dur, pompós i manifasser alhora. Ens va fer tallar els cabells i amb l'excusa de fer estalvis, ens comprava agulles i fil de mala qualitat i amb prou feines podíem cosir.

-Doncs eren uns estalvis falsos -va remarcar la senyora Fairfax, que havia tornat a agafar el fil de la conversa. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 138.].

Manifasser

—Es un maleït manifasser —va respondre Aureli—, però és el preceptor del noi i de tota manera l'hem de tenir en compte, per a qualsevol pla que posem en marxa. Però, digues, has pogut veure'l a ell? [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 92.].

Manifasser

Va riure quan arriben a Amèrica i Chaplin fa una puntada de peu al cul a un oficial de duanes manifasser que posa una corda perquè no passin. [Smith, Ali. Estiu (Summer, trad. D. Udina). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417925680. 350 P. P. 193.].

MANIGUET m. 

Cilindre curt i buit que envolta un objecte; cast. manguito. Especialment: a)Cilindre de pell dins el qual les senyores fiquen les mans per guardar-les del fred.

–No sé pas com he trobat les meves coses –remarcà, tot oferint la seva magnificència a Hyacinth, que s'adonà que havia posatun llibre petit i gruixut a dins del maniguet.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 403.].

A diferència d'una dona normal — l'ull de la qual hàbil per a les coses materials—, Sue semblava no ve la cambra on eren, ni cap dels detalls que l'envoltaven vessar, però, el rebedor per anar a deixar el maniguet una petita exclamació i empal·lidí encara més. Semblava el criminal condemnat que veu el taüt que l'espera. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 362.].

MANIÓS, -OSA adj.

Que té manies; cast. maniático. Jo som molt maniosa, Ignor. 55. Quina dona més poruga i maniosa que sou!, Pous JF 46.

    Fon.: məniós (or., bal.); maniós (occ., val.).

    Intens.: manioset, -eta; maniosot, -ota; maniosíssim, -íssima. 

Maniós

Així que entro, sempre corro a obrir totes les portes, les finestres, perquè l'aire net penetri a tot arreu. Obro la nevera i trec tot el que em va sobrar la setmana passada. Trec totes les ampolles velles i hi poso les noves. Sóc molt maniós, i jo sí que me les aniré bevent, però per als amics sempre en vull de noves; si no ho fes així, em sembla que no em vindrien. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 15.).

MANLLEUTA f. o MANLLEUTE m. ant. 

|| 1. Manlleu. Manam als richs hòmens... que'ns seruissen les honors que tenien per nós, e donam-los dia que y fossen, e nós sobre açò faem manleute de conduyt, Jaume I, Cròn. 25. Qualsevol moneda qui en vostres mans és..., que la haguéssets a levar o deduir de la manleuta que havets novellament a fer, doc. a. 1405 (Anuari IEC, v, 579). Hon fallirà | hi soplirà | sols de manleuta, Spill 143. 

|| 2. Fermança, allò que es dóna o diposita com a penyora; cast. fianza. De manleuta o de fermansa a pendre, doc. a. 1309 (BSAL, xxii, 353). Manam... que'ls dits preses no donets a alguna manleuta, ans les tenits ben guardats,doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 377). Ell isqué de presó ab manlleuta, Lacavalleria Gazoph.

    Etim.: del llatí manu levĭta, mat. sign., derivat de manu levare (cf. manllevar).

Els seus dos mesos de pensió a casa de la llevadora li havien costat quaranta rubles; vint-i-cinc havien estat donats per dur la criatura a l'asil; després, a excuses de manlleuta i pretextant la compra d'una vaca, la matrona li havia sostret quaranta rubles; li'n quedaven vint. Katiuixa els havia fos sense saber com: en adquisicions inútils o en regals; així, quan estigué guarida, no tenia més diners i es trobava obligada a buscar una col·locació. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 21.).

MANLLEVAR v. tr. 

|| 1. Fer-se prestar; demanar en préstec; cast. pedir prestado. Costarà a mi mil solds, los quals hauré a manleuar de juheus, Llull Felix, pt. vii, c. 5. Si han mester... falces làgremes, no les ne cal exir de casa ne anar-les manlevant per lo veynat, Metge Somni iii. 

|| 2. Treure amb fermança; cast. afianzar. Negun juheu o juhia que sia pres... que sie donat a manlevar ab firmances convinents, doc. a. 1329 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). 

|| 3. Treure per a si (quelcom) d'un altre; cast. tomar. Que negun confrare ni confraressa no gos manlevar degun cors ni albat estrany per fer-lo soterrar a la dita almoyna, doc. a. 1392 (Col. Bof. xl, 477). L'eterna potència... mostrant que del cel la té manleuada, Jesús respongué, Passi cobles 64. 

|| 4. fig. Fingir; prendre d'altri com si fos cosa pròpia; mostrar com a propi allò que és d'un altre. Tenia verdadera crehença que lo seu amor no fos menys enuers mi, que causa neguna bastàs voler-me axí enujar: e crech que u manleuà, que de un tan magnànim e virtuós caualler... no és de presumir que en ell se pogués causar tanta ingratitut, Tirant, c. 416. Y ab nom manlevat mostrar voleu com,Proc. olives 603.

    Refr.—a) «Qui manlleva i torna, de lo seu viu».—b) «Qui manlleva poc, no se mou d'un lloc».—c) «Qui té sant Pere, que no manllevi a sant Pau».—d) «Qui manlleva per edificar, ha de vendre per pagar» (Tremp).

    Fon.: məɲʎəβá (or.); maɲʎeβá (occ.); məʎʎəvá (bal.).

    Sinòn.:— || 1, emprar;— || 2, afermançar.

    Etim.: del llatí manum levare ‘alçar la mà per a jurar’, ‘garantir, prendre amb garantia’.

-No s'ha de preocupar, professor -el va tranquil·litzar la Roca-, el Còdex Iyasus ja ha estat restituït de manera oficial al monestir del qual el vam manllevar.

-Manllevar! -vaig exclamar amb sorna-. Ves quin eufemisme!

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàgs.

 392-393.].

MANSUETUD f.

Qualitat de mansuet; cast. mansedumbre. De les sues passions..., audàcia, ira y mansuetut, Metge Somni i. Bou sobrenom | mansuetut | diu e virtut, Spill 269. Tot el diàleg havia transcorregut enmig d'una mansuetud enriolada, Pla Pagesos 47.

    Etim.: pres del llatí mansuetūdo, mat. sign. 

Mansuetud

El prestigi que revesteix Grècia i Roma, entitats abstractes que celebren tants discursos sobre les «arrels de la nostra civilització», era atenuat per la mansuetud dels pares, pels jocs i les converses entre nosaltres, o per les condicions mateixes de la visita, just després de banyar-nos a la platja, menjant un gelat o en pondre's el sol quan dormíem a prop de les ruïnes. [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 113.].

MANUCLEJAR

Potinejar, manuclar i manuclejar és manejar barroerament. 2 verb intransitiu. SINÒNIMS: gesticular, bracejar, manotejar, menejar (Val.). 3 verb pronominal (https://www.diccionarios.com/diccionario/sinonims-antonims/manejar)

Manuclejava

-Doncs bé, amic meu, encara no ha vist res, ja em dirà el què del país quan haurà passat un any a Bikomim bo, allà on l'envio a reemplaçar l'altre plaga...

La seva negra aclofada prop de la taula, es manuclejava els peus i se'ls fregava amb un trosset de fusta. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 146.].

MANXOL, -OLA adj. 

|| 1. Mancat o baldat d'un braç o d'una mà (mall., men.); cast. manco. Han enterrat el matí el fill manxol del sr. Joan Frau, que morí ahir, doc. a. 1787 (BSAL, xxv,147). Fa més capiterros que un manxol qui juga a nòlits, Aguiló Poes. 173.Cadira manxola: la que té una cama de menys o trencada. 

|| 2. Mancat de bon seny i d'habilitat (Mall.); cast. torpe. 

|| 3. Moix, capficat; deprimit d'esperit (Gironella, Solsona, Salou); cast. alicaído. «Va comparèixer tot manxol, ja es coneixia que li n'havia passat alguna».

    Fon.: məɲʧɔ́ɫ (or., bal.).

    Etim.: segons Meyer-Lübke REW 5285, del fr. manchot ‘manc’, derivat del llatímancu, mat. sign.; però pot esser que vingui directament d'una forma llatina *manceŏlu,diminutiu de mancu.

-Maleït dragó francès -va lamentar l'Ermengol.

Ja ho pots ben dir. A Agullana se n'ha parlat molt, de com el gavatxo manxol va sortir amb el canell brollant de sang i maleint-te en francès. Tothom et considera un heroi. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 63.).

Ara com ara, per la vida col-lectiva de Catalunya, en tots sos aspectes, ha arribat una hora crítica: l'hora de la suma; l'hora de fer el bloc, la munió, la massa imposadora, destinada a entrar en un ample camp d'acció i en ell lluitar i vèncer superbament; a formar aqueixa massa, aqueix conglomerat, aqueixa balumba numèrica, hem d'acudir-hi tots lliberalment, petits i grossos, destres i manxolets, mes procurant netejar-nos abans tot lo possible de prejudicis minvadors d'energies i armar-nos ben armats de propi esforç i pròpia substància, a fi que el nostre concurs particular... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 178.).

1. MANYAC, -AGA 

|| 1. adj. De caràcter suau, dòcil, no esquerp; mansuet (or., occ.); cast. manso, suave.Manyaga com un ca, trebaiadora per la terra, Massó Croq. 31. a) fig. Bo y cantant ab una veu amantament manyaga manyaga, Caseponce Contes Vallesp.vi. Ja se sap que a Barcelona sempre fan uns hiverns molt manyacs, Genís Julita 82. 

|| 2. m. i f. Moltó o ovella predilecte del pastor i menys esquerp que els altres animals del ramat, al qual serveix de guia (Empordà, Garrotxa, Berguedà, Plana de Vic); cast.manso. Lo pastoret que ha perduda l'ovella | ... | és la manyaga més blanca y novella, Verdaguer Bethlem 49. El majoral menava un bell manyac, tot ple de flocs i cintes, Amades Diad. i, 21. 

|| 3. m. i f. Estimat, preferit (Empordà, Garrotxa); cast. querido. Es diu per acaronar els infants. «Tu ets el meu manyac». Ai, vina, vina, manyac, a la vora del foc!,Massó Croq. 165. a) Ai manyac!: exclamació amb què es nega allò que altri demana, donant-li la negativa en forma eufèmica i acaronadora (Empordà). «Ja me'ls donaràs a deu rals, veritat?—Ai manyac!» (=i ca, home!). 

|| 4. m. i f. Acaronament; acció o paraula amorosa, amb què s'acarona (pir-or., or.); cast. caricia. Treyent la llengua, li féu uns manyachs petits y delicats, J. MaFolch i Torres (Jocs Fl. 1904, pàg. 172). Després de la ruixada de manyagues maternals, fugí, Víct. Cat. Mare Bal. 50.

    Refr.—a) «Vedella manyaga, de totes mama»: vol dir que amb paraules suaus i accions agradoses s'obtenen moltes coses.—b) «De lladres manyacs, Déu nos en guard»: significa que són més perillosos els malfactors quant més bon aspecte i millors maneres tenen.

    Fon.: məɲák (pir-or., or.); maɲák (occ.).

    Intens.: manyagàs, -assa; manyaguet, -eta; manyagó, -ona; manyagoi, -oia.

    Etim.: probablement derivat d'una forma llatina *manĭa, var. de manŭa (de manus,‘mà’), però la terminació -ac és estranya; caldrà pensar si en lloc d'esser el verbamanyagar derivat de manyac, com sembla o primera vista, és més probable quemanyac sigui un derivat postverbal de amanyagar, i aquest verb podria venir d'un llatí*manuicare, ‘passar la mà’.

2. MANYAC 

Llin. existent a Cornellà, Gir., Besalú, Banyoles, Figueres, Espluga Calba, Lloret de Mar, Blanes, Mataró, Barc., Passanant, etc.

    Etim.: si no és una aplicació onomàstica del manyac art. 1, pot esser derivat en -accu del nom personal llatí Manius (V. Manyà, art. 2).

Com a substantiu vol dir carícia, que és una cosa molt bona; com a adjectiu, manyac significa suau, dòcil, no esquerp… El seu diminutiu, manyaguet, aplicat als nens petits, és molt dolç. I, a més, té una grafia catalana, la ny.  (Maria Mercè Roca)  (Quins mots salvaria? Molts dels mots salvats per les setanta personalitats que ha consultat El Punt Avui tenen una significació ètica i de valors humans. Els sons onomatopeics també fan seductores les paraules. Un valor del mot salvat és el suggeriment d'allò viscut. Jaume Vidal, article El Punt Avui, 23/04/13.).

El mirava amb els seus ulls comprensius, sotjadors. Ulls pendents d'un home empegueït. Va apropar la bu­taca a la d'ell i va continuar enraonant, amb inflexions de veu manyagues. (Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs. Pàg. 22.).

Malgrat l'amabilitat del senyor De Villemandy, el pagès va notar la seua nerviositat. El va sorprendre que de cop i volta li demanés si havia sentit una explosió. El noi era tan amable, tan manyac, tan obsequiós, que semblava natural com un venedor de cotxes mirant de vendre un auto sense llums ni volant.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 14.).

A la meua escola només hi havia un alumne negre. En Bruno. A la classe de CEI amb el senyor Rousseau, teníem un company indoxi­nès. En Thong-Nguyén-Nuih (no us garanteixi l'ortografia...) fill d'un diplomàtic sud-vietnamita, era molt manyac però ens inquieta­va un poc. Potser dominava les arts marcials. No se sap mai amb aqueixos asiàtics...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 22.).

Gemegava com un porquetàs i poc el podia dei­xar en aquell estat tota un cap de setmana. Vaig trucar al tinent de vai­xell Leroux, l'oficial més manyac, per tal de resumir-li la situació.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 376.).  

MANYAGA f.: 

V. manyac, art. 1.

Els dies feiners, doncs, hi treballava -amb una mena de treballar xardorós que tenia la voluptat d'una manyaga-, i els dies de festa anava a veure, a les seves vessanes estimades... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 91.).

No a la manera de la Magdale­na inciàtica del barri Xino, que li havia velat l'accés al seu cos amb manyagueries de reclinatori i oracions impies. Amnèsia del cos femení. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 137.). 

No t'amoïnis, manyaguet, ja farem l'amor. Ho farem bé... Serà una estona meravellosa...  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 33.).

MANYELL m.

Travesser posat al cap de les guies del calaix (Montblanc, ap. BDC, xx, 296).

Un magnífic llit amb dosser que fou tàlem nupcial i catafalc de mort de tots los amos, tapa un finestral de la golfa; una caixa, que contingué joiells i papers de preu, guarda pinyes i ametlles; la tapa ha sigut enfonsada i les figurines de bronze que n'adornaven los escaires, han caigut i són perdudes. Les motllures dels manyells qui sap on paren? Les entrades dels panys i les anses -re presentant òlibes amb les ales esteses---- foren baratades per un llum de cuina que deu valdre sis vintidosos.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 17.).

MANYUCLAR o MANUCLAR v. tr. 

|| 1. Palpar grosserament; cast. manosear. Sa padrina y ses veynades el contemplen, el giren y el manyuclen, Ignor. 13. S'adhereix aferradissa i lenta | com una pega als dits qui la manuclen, Riber Geòrg. 45. 

|| 2. fig. Manejar un assumpte, intervenir-hi activament; cast. mangonear, manejar. Segons sa devoció i es possibles des qui hu manyuclen, Alcover Cont. 187.

    Fon.: məɲuklá (Mall., Men.); mənuklá (Campanet, Inca, Mancor).

    Etim.: probablement del llatí manipŭlare, ‘manejar’.

La seca ubre del ordeñado pecho - escriví una vegada referint-se a la penada que passava munyint la pròpia inspiració. Les paraules escollides se li anaven podrint entre les mans de tanta estona com passava manyuclant-les inútilment.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 106.).

Manyucla

Ens canviem en una cabina, en sortim embolicats amb una tovallola, entrem en fila india en una habitació gran de marbre amb taulells per rentar-se i lliteres de massatge, ens ruixem amb aigua calenta, el rentador ens frega amb un guant de crin, el massatgista ens manyucla enèrgicament, ens pessiga tots els músculs, després, amb una mena de 31

llençol blanc en remull en una palangana, ens unta amb una escuma fina, ens esbandeix i ens passa al rentador, que ens posa xampú i ens remulla amb un bon raig d'aigua freda a la cara. Tornem a la ca bina, on ens relaxem amb un te de poma. Sortim dels banys «amb la pell nova, pura, i els músculs envigorits». [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 131-132.].

MAQUINYÓ

Traficant de cavalls. - maquinyó - Diccionari invers

https://dilc.org › maquinyó

Què vol dir maquinyó? ... maquinyó. Traficant de cavalls. Consulta maquinyó al: Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans.

Maquinyons

Dos segles després del pas d'aquells Mira primers, o poc més o poc menys de dos segles, van passar per davant de ma casa els primers Casterà, probablement, segons fama que arribà fins a ma mare, traficants o tractants de cavalleries, maquinyons del vessant nord dels Pirineus, gavatxos, gascons, que allà en aquelles valls de bones pastures criaven mules i matxos, egües i cavalls, i els duien a vendre, com a bèsties robustes i joves, a les fires d'estiu o de tardor fins a la Ribera del Xúquer o fins a Xàtiva o més avall encara. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 33.).

MARCELINA f.

Plat que en el centre té una cavitat o anella per a encaixar-hi la tassa de xocolata; cast. mancerina. Armari de la pisa... Primo, deu marselines de pisa, doc. a. 1789 (Aguiló Dicc.). Asseguts entorn de la taula, amb llur marcelina al davant, Pons Com an. 197.

    Fon.: məɾsəlínə (or.); maɾselína (val.).

Ah, quina llástima. Reconec que m'heu encuriosit. Peró ara no hi penseu, en aquests afers malignes. Beveu aquesta mica del beuratge més reconfortant que hi ha, ela­borat per aquestes mans de neu i servit en una marcelina, com encara és costum a les Amèriques. La marcelina és de majólica de Ligúria, la més fina que hi ha, portada expressament a Barcelona per satisfer els gustos més fins! Veieu qui­na escuma fa la beguda? (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàgs. 366-367.).

MARCENCA f. 

Espècie de llissa de les més grosses, que es pesca a l'encesa pel mes d'octubre, amb canya i amb bolitx (Vinaròs, ap. Griera Voc. peixos 57).

Àguila marcenca (enllaç)

Mai no passa res, quina quietud, el vol de la marcenca que plana per da munt de les clapes del bosc, o la parella de voltors que van deixar anar l'any passat, la calma dels cercles que es repeteixen una vegada i una altra, quina lentitud, sembla que el temps es detingui, que el món em sigui aliè.   (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 111).

MARCOLFA f.

Dona grassa i poc honesta (Empordà, Vallès). Per què s'han de servir precisament d'un frare? ¿No els seria igual i àdhuc millor un galifardeu ben revingut o una marcolfa de bones molses?, Ruyra Flames 164.

    Fon.: məɾkɔ́lfə (or.).

    Etim.: del germànic Marculfa, nom propi de dona que figura com a nom de la muller del rústic Bertoldo en la novel·la popular d'aquest personatge.

L'Angèle va acabar tràgicament. Tot això ho explicaré si m'hi obliguen. L'Angèle tenia una altra germana, la grandíssima bleda de la Sophie, a Londres, que vivia allà. I aquí la Mireille, la nebodeta, té els vicis de totes plegades, una autèntica marcolfa, una síntesi.  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 21.].

Però, després de conèixer una pobra dona que solia anar sovint a la ia qui la senyora s'estimava molt, no podent-la induir a més, la corrompé amb diners i es féu portar dins una caixa mer ell preparada no solament a la casa sinó a la cambra de la ma; i allí, com si se'n volgués anar en algun lloc, la marcolfa, cuint les ordres d'Ambruogiuolo, la hi confià per alguns dies. Deixada, doncs, la caixa a la cambra, en fer-se de nit, quan bruogiuolo s'adona que la dona dormia, l'obrí amb uns es risque duia i sortí silenciosament a la cambra en la qual hi ha a un llum encès; per la qual cosa començà a esguardar i a re mir en la memòria la configuració de l'habitació, les pintures i mota altra cosa de remarcable que hi havia. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 185.]. 

MARDUIX o MORADUIX m.

|| 1. Planta labiada de l'espècie Origanum majorana, de fulles peciolades, oblongo-ovades, senceres i tomentoses per les dues cares, espigues oblongues i aglomerades, flors rosades i bràctees moradenques; es conra en els jardins pel seu aroma i s'empra en els condiments; cast. mejorana, almoraduj. Pendràs de totes herbes, so és moraduix..., Robert Coch 36. Ha-n'i molts que hi meten joliuert e menta e moradux en la cassola, doc. a. 1568 (BSAL, viii, 118). Rams de clavells, marduix, aufàbrega, Scriptorium agost 1926.

|| 2. Planta labiada de l'espècie Origanum vulgare, anomenada també moraduix bord i orenga; cast. orégano. Orenga dita altrament moraduix bastart, Agustí Secr. 35.

|| 3. Moraduix bord: labiada de l'espècie Thymus mastichina L.; cast. mejorana silvestre.

|| 4. Marduix anglès: planta labiada de l'espècie Teucrium marum, varietat de timó o farigola.

|| 5. pl. familiarment, Diners (Mall.). «Tenim pocs moraduixos». Pensant de quina manera ha d'aplegar moraduxos, Aguiló Poes. 156.

    Refr.—a) «Ja et conec, herbeta, que et dius marduix!»: es diu per indicar a algú que li hem descobert les intencions.—b) «Del marduix, l'amor en fuig».—c) «Marduix escapçat, l'amor al costat».—d) «Pel març, el marduix treu el nas».—e) «Moraduix, cap fluix».

    Fon.: məɾðúʃ (or.); moɾaðúјʃ (Ribera d'Ebre); moɾəðúʃ (mall.); muɾəðúʃ (men.).

    Etim.: de l'àrab mardaddūx, mat. sign. 1. 

Marduix

És ben cert, senyor, perquè era el dolç marduix de l'amanida, o, si voleu, l'herba de la gràcia. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 125.].

MARFANTA f. 

|| 1. Fantasma; individu que es presenta desfressat, de nit, per fer por (Tortosa); cast. fantasma. 

|| 2. Dona dolenta, poc honesta (Tortosa). S'arrossega un verm badoc, fill de marfanta, Espriu Esther 17.

    Etim.: de marfana encreuat amb farfanta (Coromines, BDC, xxiv, 26).

Amb gran sorpresa per la meva part, no va passar res de tot això. Si la marfanta complia amb la cita, si m'esperava, com m'ho temia, al bell mig del seu passadís, pel seu aspecte sol·lícit vaig comprendre que hi era menys per barrar-me el pas que per demostrar-me que sempre era allà, inevitable torsimany de tot allò que s'esdevenia a casa seva —i que, sobretot, estava d'acord de ser part interessada en la festa (del tracte?) que endevinava. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 233.].

No se l'escoltava, la va adreçar amb la punta de la fava i tres grans patacades al ventre... Van ressonar molt... La marfanta s'ofegava... Feia més soroll que una manxa de manyà... Em de manava si no la mataria... Si no se la carregaria allà mateix...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 141.].

Marfantes

Amb la cortesia gelada dels oficials de marina, el van dirigir cap a l'arsenal du Mourillon. Ja unes marfantes treballaven. El des patx d'en Puig donava a la dàrsena vella. Trobava la feina molt repetitiva. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 35.).

MARFONDIR o MARFONDRE v. tr. 

Extenuar, esllanguir; cast. extenuar, consumir. Vós marfundiu a aquest minyó fent-lo tant córrer, Lacavalleria Gazoph. Marfundir-se de massa calor, ibid. S'enllehia y marfonia fins al extrem de consumir-se, Girbal Pere Llarch 259.

    Fon.: maɾfundí, maɾfóndɾə (or.).

    Var. form.: morfondre.

D'aquell secret que l'anava marfonent. I la impotència en comprovar que s'havien fet grans però que les coses no canviaven; ell només estava pendent de la Raquel; se la mirava i li somreia amb una adoració que l'hauria volgut per a ella. (Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 213.).

L'Annabel no hi feia gaire fila, ja que l'havien sorpresa en el moment just que es repenjava damunt el chocolat glacé i, pel que recordo, les seves espatlles nues i primes i la clenxa eren els únics detalls que permetien destriar-la de la taca de sol en què el seu encís es marfonia; però jo, assegut a una certa distància del grup, m'hi destacava amb una mena de singularitat teatral: un noi de posat esquerp, de front. sortit, amb una samarreta fosca i uns pantalons curts blancs, de sastre bo, amb les cames encreuades i mirant cap a una altra banda.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàgs. 16-17.].

Què Sagi, vols ballar-la o t'estimes més guardar els cavalls? —va preguntar en Galceran més animat. Semblava que agraís als soldats la interrupció de les cabòries que el marfonien. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 73.)

Sabia que sempre l'havia tractat amb gran delicadesa i que li tenia una confianca total. Llavors se sentia malvada i traidora, s'odiava i es marfonia en un remolí de re­mordiments.  [Alaa Al Aswani. L'edifici Iaqubian ('Imarut Ya 'qubyan. Tard. Pius Alibek). Edicions de 1984, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061804. 236 pàgs. Pàg. 181.].

Jo la trobo prou abundosa, però no pas prou [manejable i] vigorosa. S'esfondra ordinariament amb un concepte potent. Si avanceu de forma tibant, sentiu sovint que ella es marfon sota vostre i es vincla, i que, a falta d'ella, es presenta en auxili el llatí, i el grec a altres. D'algunes de les paraules que he triat no fa gaire, n'advertim mes dificultosament l'energia, per tal com l'ús i la freqüència n'han envilit d'alguna manera i feta vulgar la grà­cia  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 98.].

Si la senyora Baldwin no havia vist les referéncies secretes a 1'esclavitud, ¿com hauria po­gut entendre que l'armari és un camp de concentració i que en aquell moment en Hank i en Frank ja no són negres americans sinó jueus europeus a la Segona Guerra Mundial, marfonent-se en captivitat fins que al final els cremen en un incinerador-crematori? [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 284.].

Si no, es marfondria en la foscor del seu infern de dos metres per quatre i, amb els anys, s'aniria convertint en un amargat, acabaria sent algú que no estava destinat a ser.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 91.].

Escoltant les paraules de Nuto, vingué a l'ànim de Masetto un desig tan gran d'estar amb les monges, que s'hi marfonia, comprenent per les explicacions de Nuto que bé podria satisfer el que desitjava; i essent del parer que no assoliria el seu propo sit si deia alguna cosa a Nuto, li digué:

-I tant com has fet bé de tornar-te'n! ¿Què hi ha de fer un home entre tantes dones? 

[Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 210.]. 

Marfonent

I encara pitjor era el cas del noi que s'estava morint a la casa de l'altra banda del carrer d'on vivia el teu millor amic, un estudiant de Harvard que es deia Franklin, una persona brillant, segons la teva mare, algú destinat a aconseguir grans coses a la vida, i ara s'estava marfonent per culpa d'un càncer, immobilitzat, condemnat, i cada cop que anaves a casa del teu amic Billy, la mare d'en Billy us deia que en sortir parléssiu en veu baixa per no molestar en Franklin. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàgs. 60-61.].

MARFUGA f. 

Malaltia en general, i especialment epidèmica, passa (pir-or., or., occ.); cast.enfermedad. La pebrina... talla e ssoluu e escura e val a la marfuga, Medic. part. 146. Patim una marfuga de mal d'orella, Vilanova Obres, iv, 114. No coneixia cansaments, airades, rampes ni marfugues de cap llei, Víct. Cat., Ombr. 51. El noi li havia arreplegat la marfuga, aquella passa de mal de coll que assotava el comarc, Bertrana Herois 128.

    Fon.: məɾfúɣə (pir-or., or.); maɾfúɣɛ (Urgell).

    Etim.: incerta, però probablement derivat del gàl·lic *marvos ‘mort’ (cf. marf, marfany, etc.).

La criatura, pobreta, no digué un mot, però tota la nit, del tremolor, li sentírem petar la capçalera del seu llit a l'envà... I l’endemà era trista de cara com si hagués passat una marfuga... Jo, esbargida la quimera, ni em vaig recordar més de les flors, però vaig pensar que ella se n’havia sentit, d’aquella prèdica, perquè no tornà més a l'hort pel seu gust... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 282.).

-Saps què hauries de fer, noi? -li proposa en vigílies de pujar-se'n a la serra-, Venir-te'n amb mi a la jaça. No hi ha com els bons aires d'aquells cims per a treure del cos les marfugues arreplegades per aquí en avall. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 51.).

MARGALL o MARAGALL m.

|| 1. Planta de l'espècie Lolium perenne, de la família de les graminies, de canyes dretes i ascendents, fulles plegades-acanalades i després planes quan estan ben desenrotllades, i espiga dreta formada d'espiguetes multiflores; es fa abundant per voreres i llocs humits, i és molt mala d'esvair (Mall.); cast. vallico. «Es llevamans són p'es bous, | es margai per ses ovelles, | es romaní per ses 'belles | i es lli p'es verderols» (cançó pop. Mall.). Vener en ta mota discreta | ton nom de poeta, | llustrós maragall, Salvà Ret. 92. Hi ha també les espècies Lolium rigidum i Lolium temulentum (ap. Masclans Pl. 152).

|| 2. Planta gramínia de l'espècie Hordeum murinum, d'espiga semblant a la de l'ordi, freqüent a les voreres de camins i camps (Cat., Val.); cast. espigadilla. No gos comprar a la dita ciutat ne fora aquella per reuendre ferrage ne margay ne erba altra alcuna, doc. a. 1375 (arx. mun. de Barc.).

|| 3. Planta gramínia de l'espècie Bromus sterilis, de fulles linears, pubescents, lígula ovada oblonga, panícula verda o violàcia ampla, fluixa, estesa en totes direccions; es fa per llocs incultes i per vores de camins (Tarr.).

|| 4. Nom que antigament es donava en València al parlar de muntanya i grosser. Vaja'l bany poquetes voltes | ab gent neta de margall, Cons. casat 62.

Margall o Maragall (i var. Margay): llin. existent a Alp, Armentera, Banyoles, Sils, Bolvir, Barc., Vilan. i G., Val., Al.

    Fon.: məɾɣáј (pir-or., or., bal.); məɾɣáʎ (Solsona, Tarr.); maɾɣáʎ (Ribagorça, Tortosa, val.); məɾəɣáʎ (Sta. Col. de Q.); məɾəɣáј (mall.).

    Etim.: segons Hubschmid PW 37, del preindoeuropeu marg̲alio-, ‘jull’.

-Ja veus que estás bé. No t'has matat... Ets un exagerat... Ja ho deia, jo -amb l'accent de Barcelona, cantarella que els valencians del segle XVIII anomenaven el margall. No! No! I després cap a Franca, destinació Merde-sur-Misére, canviar de col·legi cada any. No! (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 410.).

1. MARJAL m.

Marge gros, paret de contenció d'un tros de terreny (Plana de Vic); cast. ribazo. Eixa flor que s'amaga pels marjals, Cases A., Poes. 170.

    Fon.: məɾʒáɫ (or.).

    Etim.: derivat de marge.

2. MARJAL

|| 1. ant. adj. Llecorós, abundant d'aigua; bo per a hort. Hun tros de terra marjat, doc. a. 1611 (Archivo, iv, 395).

|| 2. f. (i devegades m.) Terreny aigualós (Cast., Val., Mall.); cast. marjal. Passam a un pas que nos hauíem fet a la marjal, Jaume I, Cròn. 256. En les marjals de les muntanyes, Pere IV, Cròn. 119. Lo migjorn li aporta les pudors dels marjals, Eximenis II Reg., c. 24. Suplicara que conreant-se les dites marjals..., no paguen delmes ni premícies, doc. a. 1500 (Villanueva Viage, ii, 216). Tio i nebot faenotejaven per la marjal, Pascual Tirado (BSCC, vii, 192).a) topon. Sa Marjal: nom de les terres grosses de Sa Pobla, prop de Sa Bufera (Mall.); nom de dues possessions del terme de Ciutadella i d'una contrada pantanosa de Lluriac (Menorca).

|| 3. Terrenys propers al mar, dels quals han de treure l'aigua saladenca per a poder-hi sembrar (Ulldecona, Vinaròs); cast. marisma.

    Loc.

—Venir de Sa Marjal: tenir aspecte o donar mostres de curtor d'enteniment, de gran incultura (Mall.).

    Var. ort. ant.: margal (forma documentada en els segles XIV i XV, segons Aguiló Dicc.).

    Etim.: derivat de l'àrab marj ‘prat’ (cf. Eguílaz Glos. 445).

Marjal

Més atapeïda, i amb més cossos viatjant als estreps –només cossos d'homes, mai de dones-, si entre un tramvia i el següent havien passat quinze o vint minuts o més, però amb poca gent a la plataforma i ningú als estreps si, per la incertesa i la irregularitat d'uns horaris en realitat inexistents, arribava un comboi a molt pocs minuts de l'anterior, i així la mala sort de trobar el tramvia ple o la fortuna de trobar-lo mig buit eren del tot imprevisibles. I com que aquella hora matutina era l'hora d'anar a la faena en oficines, tallers o botigues del centre de València, o a vendre al mercat o a ocupar lloc en la cua davant d'una finestreta oficial, les quatre plataformes dels dos cotxes, especialment les del remolc que eren més amples i obertes, arribaven a la meua parada ja plenes d'obrers que ve nien dels pobles de l'Horta, d'oficinistes i de dependentes, amb roba modesta i gastada i amb tot el mal humor matinal de qui sap que l'espera una jornada de treball trist i mal pagat, i també, ocupant un espai conflictiu i excessiu, de dones amb davantal de ratlles, o gris o blau, que transportaven grans cistells d'hortalisses, o sacs de cebes d'olor penetrant, cànters metàl·lics de llet, o cistelles amples i planes de vímet plenes de llises o d'anguiles, cobertes amb un drap humit, pescades el dia abans a l'Albufera o als canals de la marjal i encara amb la pudor d'aigua fangosa, sempre amb les queixes de la resta de viatgers per l'espai excessiu que ocupaven, per la molèstia dels embalums, per les olors, i amb les respostes agressives o iròniques de les propietàries de la mercaderia. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 44-45.).

MARMANYER, -ERA m. i f. 

|| 1. Home o dona que ven a la menuda; revenedor (or., occ.); cast. regatón, revendedor. Entre la botiga d'una marmanyera y un magatzem de cuyros, Pons Auca 10. 

|| 2. f. Dona xerradora i embullosa (or., occ.); cast. verdulera. De pochs medos y marmanyeres no les vaig dexar, Vilanova Obres, xi, 78. 

|| 3. Cadascuna de les dones que acostumen a plorar fort en els enterraments (Isil, ap. BDC, xvii, 124).

    Fon.: məɾməɲéɾə (or.); maɾmaɲéɾɛ (Ll., Urgell).

    Intens.: marmanyerota (Vilanova Obres, xi, 153).

    Etim.: derivat de marmanya. 

Una versió moderna de la marmayera del meu poble quan t'aturava pel carrer i et deia: "No saps què?".(Empar Moliner, La notícia. Art. diari Ara, 26/04/2014, pàg. 64].

 I tu, pobre Gabriel, no-res entre els engendrats de primera mà, et veies sentenciat a seguir-la eterna-ment en el seu més gran i imaginari dolor: «Escandalitza't, marmanyera de la Santa innocència del Mal! Si no ets contemplada en la teva nuesa, ¿qui velarà per la justícia del teu indigne clam?, ¿qui oferirà, en el teu nom, la còlera sagrada a qui es nega en l'Altre?, ¿qui gosarà mirar-se en l'espill que mostres per no reconeixe't? Només esclavitzat, se sàpiga negar en tu i, a través teu, reconeixe's! Només qui fou engendrat d'una còpula opaca! (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 77.).

I com passa sovint, malgrat que els ciutadans no tinguin res a fer a palau, a vegades hi van i així ocorregué que Maso del Saggio un matí, cercant un amic seu, hi anà; i en esguardar per se he vingut a reclamar-li una valisa que m'ha pispat, ha com regut ara mateix i parla de les botes que tenia a casa meva des a molt temps; i si no em creieu, us puc fer venir com a tes umoni la marmanyera del costat de casa, i la Grassa tripaire i n que recull les escombraries de Santa Maria a Verzaia, que el veure quan tornava de fora. Maso, d'altra part, no deixava parlar a Ribi, i cridava; i Ribi cara cridava més. Mentrestant el jutge s'havia posat dret i s'a Dostava a ells per escoltar-los més bé; llavors Matteuzzo, vingut d moment oportú, ficà la mà pel trenc del tauló i agafà el baix de les bragues del jutge, i estira ben fort. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 597.]. 

MARMITÓ m.

Rentaplats; mosso de cuina; cast. marmitón.

    Etim.: pres del cast. marmitón, mat. sign.

Va tenir ben present «l'exactitud» a què es devia: els seus personatges, obrers, gent del poble, havien de parlar i de moure's com parlava i es movia en la «realitat». Algú ha dit que, en Balzac, fins els marmitons són enginyosos: Iglésias evita que les seves criatures teatrals tinguin més enginy del que era «versemblant». (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 108.).

MARMOTEJAR v. tr. 

Murmurar, enraonar de manera poc intel·ligible; cast. murmurar, barbotar.

Els escolans contaren que, de nit negra, la més vella de les Conques havia anat a la rectoria i després a l'església, seguida del senyor rector, que li feia cara de ferro i no parava de marmotejar. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 17.).

MAROMA f.

Corda molt gruixuda; cast. maroma.

    Refr.

—«Tira més un pèl de figa que una maroma de barco»: al·ludeix a la força de l'apetit sexual (Val.).

    Etim.: pres del cast. maroma, mat. sign. (< àrab mabrūma ‘corda’). 

Maroma  

J, és a dir, la banda urbana, el nen de ciutat. Per al J, una corda és una corda, mentre que per als nois del poble B i P també és un llibant, una maroma, una samuga o, fins i tot en la primera versió, una sima. Assessorat pel seu pare, el J arriba a la conclusió que aquesta barrera idiomàtica s'alça d'una manera natural i no li ha de donar més importància. Però «tanta riquesa de vocabulari atabalava el J». La metàfora del lector que llegeix una obra contemporània en un model de català que li és aliè està servida. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 265.).

MAROMO

Però una vegada, malgrat la prudència i el costum que ja tenia... igualment em va tocar el Telire. Recordo que era al carrer de Charonne, exactament al número 72, en una casa que encara existeix... El maromo era un manyà, treballava a casa seva, que... tinc motius per saber-ho...no al segon pis, sinó al tercer... A mi em fa l'efecte que el penquis quell paio era fabricar eines per a rebentapisos...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 331.].

1. MARRAMEU o MARRAMAU m. 

|| 1. Crit del gat (or., occ.); cast. maullido. Als miaus pianíssims, van seguir agudíssims marrameus, Moreira Folkl. 261. a) fig. Crit estrident. Esperaven... el destrempat marramau de la moral davant el caràcter pornogràfic, M. de Montoliu («Catalunya Social», n.o 602). 

|| 2. A marrameus: a quatre grapes (Ll., Calasseit); cast. a gatas.

    Fon.: mərəmáw, mərəmέu (or.); maramáw, maramέw (occ.); a maramέws (Ll.); a maramiáws (Valljunquera).

    Etim.: onomatopeia del crit del gat.

2. MARRAMEU m. 

|| 1. Animaló de l'espècie Oniscus murarius, que en tocar-lo es contreu formant una bolla (Villacarlos). 

|| 2. Mata que puja bastant dreta, semblant a la botja, de fulles peludes, de color verd blanquinós, i de flor agafallosa (Àger, ap. Griera Tr.).

    Etim.: de marrameu art. 1, probablement per la recordança de les ungles del gat produïda pel moviment contràctil de l'insecte i pel caràcter agafallós de les fulles de la planta indicada.

En Marcel s'havia acostat al grup i hi ficava cullerada. Deia, cridant: Ningú no ha dit encara la darrera paraula. El darrer marrameu, vull dir. Ens trepitgen la cua ¡ i mar­rameu! (Noel Clarasó. L'altra ciutat. Club Editor, Barcelona 1ª ed. 1968. 228 pgs. Pg. 103.).

MARRASQUÍ m. 

Licor blanc, un poc glutinós i bastant dolç, que es fa d'aiguardent, sucre i ametlles agres o certa mena de cireres; cast. marrasquino.

    Etim.: pres de l'italià marraschino.

Pots prendre un marrasquí, un curação sec o dolç, o un aiguardent de cireres. Et convido jo, pobre xaval! [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 373.].

En Karabekian es deixà lliscar del tamboret per poder donar la cara a tots els enemics que hi havia dempeus. La veritat és que em va sorprendre. M'esperava que es retiraria sota un ruixat d'olives, cireres de marrasquí i pells de llimona. Però allà s'estava, majestuós.

-Escolteu... –va dir amb molta calma-, he llegit les editorials contra la meva pintura al vostre magnífic diari. He llegit mot a mot totes les cartes plenes d'odi que heu tingut el detall d'enviar a Nova York. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 187.].

MARRIMENT m. 

Tristor; malenconia fonda. Pus fort creix ma dolor e més multipliquen mos marriments, Llull Blanq. 42, 5. En la sua gardadura demostra gran marriment,Turmeda Diuis. 10. Quant Déu vol jutjar lo peccador, quina dolor, quin marriment!, Vent. Pel. 39. Agafava unes rauxes de marriment, Ruyra Pinya, i,162.

    Fon.: mərimén (or.). El mot és viu en els parlars catalans del nordest.

    Etim.: del prov. marriment, mat. sign., derivat del verb marrir ‘estar trist’.

marriment

Fet i fet no arrencaren fins prop de les dotze. Quan tot ho tingueren a punt, en Pan tancà sense cap marriment la gran portalada de la casa pairal, on havien nascut i viscut les llargues generacions dels seus passats, entre dols i alegries.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 182.).

 Però tot plegat no durava gaire, de seguida tornava a ser el nen alegre, tranquil, sense pretensions, el nen setinat, gairebé massa tendre que el seu pare covava amb una mirada satisfeta i que sens dubte comparava amb les dues noies feixugues d’ulls inquiets dient-se, suposava la Norah, que havia fet ben fet de no deixar en Sony a França, d’apartar-lo de la influència marrida de la mare, que havia transformat dues nenes amables en aquelles mitges monges rodanxones, ... [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 44.].

Isolda h somrigué tristament. Ell puja en el seu destrer, i s'a­llunyà, marrit i moix, amb el front acotat.   [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 66.].

Fan tot el contrari dels preceptes estoics, els quals ens ordenen de debò que corregim les imperfeccions i els vicis que reconeixem en nosaltres, però ens prohibeixen que n'estiguem marrits i ens sentim entristits.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 35.].

I vaig sentir-me marrida quan, en aixecar-se ell per marxar, vaig témer que aquells moments de felicitat s'havien acabat. Quina sorpresa, però, quan va allargar-me la mà i va dir-me: "Demà, senyora (després vaig pensar-hi molt: em digué 'senyora'; semblà premeditat que no m'anomenés 'senyora Manyosa'), tindré l'honor de tornar a venir a aquesta casa; el seu marit i jo ens hem proposat d'enriquir-nos omplint Barcelona d'automòbils i, com pot suposar, hi tindrem molta feina...”, m'estrenyé lleument la mà i, somrient, s'inclinà amb una ràpida reverència que em féu espurnejar els ulls per dintre.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 108.).

Marriment

Amb aquestes que arranca a plorar i em diu el nom del porc. Vaja, que no s'ha de desanimar ningú, i amb aquestes reconeixia que havia fet mal fet i que en el fons a mi era el marriment el que m'havia perdut. L'invent que dominava abans de la guerra, Robinson, era el gravat al coure, però ja no volia tornar-lo a provar, a cap preu. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 437.].

MARRUQUEJAR v. tr.

Marrucar (mall.); cast. arrullar, cortejar. Quines pubiles marruquetjan don Paquito y don Lekandro, Maura Aygof. 166.

    Fon.: mərukəʤá (mall.).

1. MARRUCAR v.

|| 1. intr. Fer el colom el seu crit o murmuri característic (Bal.); cast. arrullar.

|| 2. tr. Anar el colom darrera la seva femella fent el seu murmuri (Mall., Men.); cast. arrullar.

|| 3. tr., fig. Anar un fadrí darrera una noia amb intenció de festejar-la, sense haver-s'hi encara declarat (Men.). Es diu que vas de candongues | amb na Tonina Ximenes; | prop de s'aprés la marruques, Ballester Xéx.

    Fon.: məruká (bal.).

    Sinòn.: parrupar, roncar.

    Etim.: onomatopeia del cant del colom.

2. MARRUCAR v. tr.

Corcar; atacar de marrucs (Empordà); cast. agorgojar. «Si no teniu compte, aquests fesols se us marrucaran».

    Fon.: məruká (or.).

Animat pel relat de Nil, pel vi i per les espècies, Rodin s'anava excitant. Comparades amb aquesta expedició a Brussel·les, les dues aventures venals que havia tingut durant aquell temps, un de vint-i-dos anys, avinguda de l'Opera, i un de dinou anys «que encara guardava a la cara un reflex de marruqueig», al drugstore de Saint-Germain, li semblaven insípides. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 149.].

1. MARTINET m.

|| 1. Instrument per a forjar, batre metalls, etc., que consisteix essencialment en un bloc massís de ferro o acer que s'alça i es deixa caure mecànicament damunt el metall col·locat en una enclusa; cast. martinete. Com al ferro que aixafa el martinet, Canigó viii.

|| 2. Màquina a base d'una cremallera per a alçar grans pesos, muntar una ballesta, etc.; cast. martinete. Per obs de empenar ferrar e acabar tres millers de passadors de martinet per a obs del castell de Xàtiva, doc. a. 1435 (Arx. Gral. R. Val.). Per rahó e preu de dos martinets grans e grossos ab ses puliges e ab les cordes de budell, doc. a. 1456 (mat. arx.). Ballestes en què ne ha tres de martinet, doc. a. 1523 (Alós Inv. 37). Martinets o carranquins: són instruments de fusta tous y dintre hi ha una barra de ferro ab escalons o caxals ab unas rodas de ferro que rodant a modo de torn, alçan quaranta quintars y més, Barra Artill. 9.

|| 3. Biuló, vergueta de ferro que subjecta la porta amb el bastiment (Eiv.); cast. pasador.

|| 4. Martellet de piano o de clavicordi, que fereix les cordes de cada tecla; cast. martillo.

    Fon.: məɾtinέt (or.); maɾtinét (occ., val.); məɾtinə́t (mall.).

    Etim.: del fr. martinet, mat. sign. || 1.

2. MARTINET m.

|| 1. Ocell de l'espècie Alcedo hispida (Vallès, Val., Men.); cast. martín pescador. (V. arner, art. 1).

|| 2. Falcó roquerol (Labèrnia-S. Dicc.).

|| 3. Ocell de l'espècie Cypselus murarius (pir-or., or.); cast. vencejo.

|| 4. a) Martinet blanc: ocell aquàtic de l'espècie Ardea egretta (Vayreda Ornit.); cast. garza.—b) Martinet ros: ocell aquàtic de l'espècie Ardea ralloides (Vayreda Ornit.); cast. garza cangrejera.

|| 5. Martinet de garrofera o d'olivera: ocell camallarg de l'espècie Nycticorax griseus (Boscà Fauna Val. 539).

    Fon.: məɾtinέt (or.); maɾtinét (occ., val.).

    Etim.: derivat dim. de Martí.

Totes aquelles muntanyes de sorra i de maons, totes aquelles excavadores i tots aquells martinets i tots aquells forats a terra, tot aquell soroll ressonant pel barri tots aquells anys, i ara que el primer edifici de les sis hectàrees del complex del Lincoln Center estava quasi acabat, la controvèrsia estava a punt de convertir-se en una de lesbaralles a crits més enceses de la historia de la ciutat.  [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 442.].

-I tres! -va dir per fi en Goldsrud, amb la mateixa veu suau d'abans.

Tot seguit va rebentar el pany amb el martinet i, quan en Harald, el més robust del grup, va tirar la porta a terra, unes quantes estelles ben grosses es van desprendre del marc. En Morgan va entrar al despatx amb el rifle a l'altura del pit i va fer un parell de passes a l'esquerra, tal com en Goldsrud li havia dit que fes.  [Jo Nesbo. L’hereu. (Sonnen. Trad. M. Salvany Balada). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 0788475887227. 644 p. P. 309.644 p. P. 455.].

MARXANTÓ m.

Marxant de poca importància; cast. buhonero. Aquells marxantons que venien de París, Vilanova Obres, ix, 87. 

Marxantó

El fet es va produir a l'estiu de 1905, mentre ell feia un dels seus recorreguts de marxantó: ell, el seu cavall i el seu carro ple de mercaderies apilonades. Era mitja tarda. Ell acabava d'arribar en una vila de Manitoba, un lloc tan inhòspit com qualsevol shtetl de l'est d'Europa, un lloc que aleshores era una població d'obrers, d'obrers d'una pedrera, de la qual s'extreia una pedra calcària d'una qualitat singular. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 239.].

MARXAPEU m. 

|| 1. Llindar, esglaó de pedra de la porta (pir-or., or., occ.); cast. umbral.Enterrareu-me'n aquí al marxapeu de la porta, cançó pop. (ap. Milà Rom. 355). El senyor Bisbe aparegué sobre el marxapeu de la porta del temple,Ruyra Parada 136. 

|| 2. Esglaó de baix d'una escala. De l'escala de l'amor... n'és eixa humilitat lo marxapeu, Verdaguer Bethlem 10. 

|| 3. La pedra que va col·locada a la part inferior de la finestra i serveix de catxapit (Rupit); cast. alféizar. 

|| 4. Porció inferior d'una muntanya (Blancafort); cast. falda. 

|| 5. nàut. Corda que, assegurada pels seus dos caps als extrems d'una verga, botaló, bauprès o botavara, i sostinguda de tros en tros per alguns estreps, serveix perquè els mariners puguin caminar-hi sense tant de perill (Barc., Val., Palma). 

|| 6. Pedal de fusta amb què l'esmolet fa funcionar la mola (Empordà); cast. pedal. 

|| 7. En els telers de xarxes, pedal sobre el qual acciona l'operària per governar el moviment del corró de fusta que tiba i plega la xarxa i enclou els nusos (Pons Ind. text.). 

|| 8. Fusta per mitjà de la qual es fa sortir la fulla que perfora les llesques en les màquines de barrina de la indústria del suro (BDC, xiii, 127).

    Var. form.: margepeu (Dexava sobre el margepeu un farcell blanquinós,Víct. Cat., Film, ap. Catalana, i, 213).

    Fon.: maɾʃəpέw (or.); maɾʧapέw (occ.); la forma margepeu predomina en certes localitats: maɾʒəpέw (Barc., Torelló, Sta. Col. de Q.); maɾʤepέw (Falset).

    Etim.: adaptació del francès marchepied, mat. sign. || 1. La forma margepeu ve d'una etimologia popular de marge.

Escala amb marxapeu de fusta i gres (procedència de la imatge: enllaç)

Quan el balcó era finestra, sobre els extrems laterals de la pedra groguenca, hi havien descansat dos pedrissets, que amb la transformació desaparegueren i es posà en son emplaçament i dues altres peces del marxapeu que havien de completar-lo. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 250.).

Perquè si reuneixen tots tres atributs (o de vegades més i tot) a l'ensenyador de pisos li agafa basca. S'ha d'asseure. En un marxapeu o en un graó, on sigui. Urgentment. S'ha d'afluixar la corbata (una corbata granatosa, estampada amb genets jugant al polo, de venedor) i treure el mocador amb dues inicials repeti­des..(Empar Moliner. L'ensenyador de pisos que odiava els mims. ed. Destina, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-233-3114-8. 232 pàgs. Pàf. 18.).

Marxapeu

Al vespre, i sobretot en aquella estació, el barri sencer es vessava al carrer, s'asseia al marxapeu de les portes i a les lleixes de les finestres, es reunia a les cantonades dels carrers i patis sòrdids, a respirar aire fresc. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 209.].

2. MASCARELL, -ELLA adj. 

|| 1. Mascarat, tacat de mascara (Mall.); cast. tiznado. «Sa pella diu a s'olla mascarella»: es diu referint-se als qui critiquen defectes d'altri que ells també tenen. 

|| 2. Mascard (Pont de S., Mall.). «Margoi, quan 'niràs a's bous | passaràs per sa nostra era, | sentiràs es picarol | de s'ovella mascarella» (cançó pop. Mall.). 

|| 3. m. Mascara dels cereals (Men.); cast. tizoncillo. Ple de cuc està es froment | i tacat de mascarell, Ballester Xèx.

Mascarell: llin. existent a Barc., Tortosa, Morella, Cast., Benicarló, Vinaròs, Val., Xàtiva, Cocentaina, Pego, Dénia, Vilallonga, Almiserà, Alcoi, etc.

    Fon.: məskəɾéʎ (bal.); maskaɾéʎ (occ., val.).

    Etim.: derivat de mascara.

[Plató convida indiferentment els uns i als altres a la comu­niat dels estudis, exercicis, càrrecs, ocupacions guerreres i pa­cífiques en la seva repíblica; i el filòsof Antistenes suprimia tota distinció entre llur virtut i la nostra.].

És molt més fàcil d'acusar un sexe que excusar 1'altre. Es allò que es diu: la paella diu a l'olla mascarella. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 122.].

MASCLET m. 

|| 1. Infant mascle. Som anat ab los cosins Serres a casa de don Pere Serra de Marina a donar la enhorabona del masclet, doc. a. 1788 (BSAL, xxv, 166). 

|| 2. Moteta de pèl deixada créixer al mig del mentó; cast. perilla. Bigoti y un masclet sota del llavi, Vilanova Obres, ix, 37. 

|| 3. Part movible de la canella que serveix per a obrir o tancar l'aixeta (Organyà, Oliana, Balaguer); cast. grifo. 

|| 4. Canó curt de ferro que serveix per a disparar trons molt sorollosos en les festes populars (val.); cast. morterete. Los esclafits dels masclets ensordien,Pascual Tirado (BSCC, vi).

    Fon.: məsklέt (or.); masklét (occ., val.); məsklə́t (mall.).

    Etim.: derivat dim. de mascle.

Pocs clients a les botiguetes de sabates italianes. Pocs també a les de vidre de Murano. I millers i milers de corbates. A les corbateries italianes fins i tot t’agafen ganes de posar-te’n. Els de la botiga de joies de Cartier—un senyor amb masclet i una senyora bronzejadíssima, tots dos vestits de vint-i-un botó -va comptant el pàs lent de les hores. (pàgs. 44-45)

Com aquells llaços roses, verds, blancs o blaus que s’han fet servir aquests últims anys per reivindicar des de la solidaritat amb els portadors del virus de la sida fins a les lluites mediambientals. I molts dels nois modernets que a més de masclet duen bandana al cap han substituït la bandana habitual per una altra amb les barres i les estrelles. (Pàg. 112)

(Quim Monzó. Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Ed. Quaderns Crema. 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 8477274088. 215 pp.)

L’Ona va fer que sí amb el cap. —Ja t’ho he dit abans, Arnau. M’havia enganxat in fraganti i no era qüestió de dissimular. Tanmateix, no valig poder evitar un gest automàtic de passar-me la mà pel masclet, i en fer-ho vaig notar que tenia el pèl aspre i enganxós per la humitat de les clavegueres. [Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 31.].

Potser el meu aspecte, amb l’arracada, el masclet i la cua no li agradava; o potser el floc de cabells de color taronja de l’Ona li resultava deplorable—. Si fossin tan amables de passar un moment al meu despatx, podríem parlar tranquil·lament sobre en Daniel. [Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 35.].

MASSALOTA

Massalota en Fosa (indústria) i metal·lúrgia són dipòsits de metall fos que es col·loquen en els llocs del motlle que són crítics (sobreixents), és a dir, que tendeixen a generar xuclets i aporten material per evitar-los. És possible calcular amb relativa precisió la posició d'aquestes massalotes mitjançant taules, després es calculés el volum de la mazalota mitjançant el càlcul del TST, el càlcul del mòdul, o directament amb l'equació de Chirinola. El mòdul (Mc) d'una secció és la relació entre el seu volum (v) i la seva superfície de refredament (s): Mc = V/S Les massalotes s'eliminessin després de desemmotllar mitjançant tenalles o llimes. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Massalota)

Massalota (procedència de la imatge: enllaç)

Tothom als seus motlles, als seus rendiments òptims, a tallar les seves massalotes a la rebarba, com els ramats de bestiar transhumants que deixen a mercè de carronyaires els animals malalts, els joves inexperts, els vells atrotinats, mentre la massa anònima continua el seu camí, indiferent a la sort dels caiguts per tal que l'espècie pugui sobre­viure.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 311.).

1. MÀSTEC m. 

|| 1. Planta de la família de les compostes, de l'espècie Chondrilla juncea, que creix pels camps de conreu i és collida per a fer-la servir d'enciam (Empordà, Vallès); cast.achicoria dulce. Els rostolls on cercàvem cosconilles i màstecs, Ruyra Pinya, ii,89. 

|| 2. fig. Bufetada o altre cop violent amb la mà (Gir., Empordà); cast. soplamocos.Adinya-li un màstec!—crida el Barba, Vallmitjana (ap. BDC, vii, 42).

    Fon.: mástək (or.).

2. MÀSTEC m.: 

V. màstic.

MÀSTIC o MÀSTEC m.

|| 1. Resina translúcida, groguenca, que s'extreu per incisió del llentiscle; cast. almáciga. Carga de màstech, Leuda Coll. 1249. Indi, canella e vermeló, màstech e argent viu, doc. a. 1295 (RLR, v, 86). Dix que'l màstec és blanc e de bona olor, Medic. part. 99. Correch la illa de Xiu hon se fa lo màstech, Muntaner Cròn., c. 117. Màstech aytal la conexença que sian bellas gotes he clares e que no tingua figua ni roya, e guarda que no y aia mesclada glaça, e si u uolç prouar mesteguant un poch deu-se enpastar en les dents e la glaça se engruna en la bocha, e si ueus que se engruna no uall res, Conex. spic. 24 vo.

|| 2. Pasta composta de diversos ingredients (com mini, blanquet i oli de llinosa) que serveix per a cloure les juntes d'algun recipient, moble, etc. i per a igualar-ne la superfície; cast. almáciga, masilla. Màstic de marmolistes: mescla de guix fi, marbre blanc en pols i aigua-ras. Màstic de ferro o de rovell: pasta composta de llimadures de ferro, sal d'amoníac, flor de sofre i vinagre, que els maquinistes i ajustadors empren per a aferrar les platines dels tubs de ferro i per a altres usos; cast. gachuela de hierro. Un stampidor de fer bolletes, màstec e ferralla de ferro, doc. a. 1490 (Arx. Cur. Fum. Vic).

|| 3. Planta masteguera.

    Fon.: mástik (Barc., Val., Palma).

    Var. form. ant.: masta (Per dues pessas e mitja de masta tunissench, doc. segle XV, Alm. Isl. Bal. 1877, pàg. 94).

    Etim.: del llatí mastix, mat. sign. || 1.

En 1371, el Consell de l'urbs regulava els salaris dels garbelladors de tots els productes següents, habituals en el magatzems dels seus mercaders: grana, màstec, encens, laca, indi, canyella, camamilla, roja, pebre, clavell, gingebre, alcaraüja (alcaravia), alquena, gala (agalla), alum, orxica, ametlló, tàrtar, sofre, taní, comí, batafalua i arròs.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. pàg. 241).

Jo ja sabia de memòria cada racó i cada esquerda d'aquella casa des dels dies en què, des de la meva cadira, hi resseguia mentalment les anades i vingudes de la Lolita i m'hi sentia emocionalment unit, malgrat la seva lletjor i brutícia, tenia la sensació, gairebé física, que aquell miserable enfony s'estremia d'esgarrifança davant el bany de màstic i de pintura ocre i crua que la Charlotte volia donar-hi.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 78].

 El nen va córrer. Va trencar per l'Estrella, com el capità Blood, i pel Monturiol, però en el Padró ja s'hi esperava el Ju­liana, ple de bava. S'agafava a una farola. Feia la barca. La fa­rola arrugava el front, el nen es va espantar, ara es recordarà de mi tota la vida, aquesta.

—Te la fotré, animal! Màstec! Mira, burro!

El Juliana va obrir la mà amb una paperina de pebre.

—Que ets burro, Pepet! No saps on deixes les coses! Com corres, burro! (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 38.).

Màstec (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

MATACÀ m. 

|| 1. Llebre petita i molt corredora, que cansa molt els gossos que la persegueixen (Segrià, Tortosa, Torís). 

|| 2. Compost metzinós per matar els gossos (val.); cast. zaraza, matacán. 

|| 3. Planta longaniàcia de l'espècie Strychnos nux-vomica, molt verinosa; cast.higuillo de la India, matacán. 

|| 4. pl. Planta de l'espècie Sambucus ebulus (V. èvols). 

|| 5. Pedra manejable còmodament amb una mà, de la grossària del puny fins als dos punys (or., mall., men., eiv.); cast. ripio, matacán. S'Ajuntament empedregà amb quatre matacans, Ignor. 11. 

|| 6. Rajola llarguera i gruixuda, de terra molt cuita, de molta duresa (val.); cast.matacán. 

|| 7. Obra de fortificació que coronava una muralla, torre o porta, amb parapet i sòl espitllerat per a poder observar i hostilitzar l'enemic; cast. matacán. Bales que's tirarien pels matacans, Verdaguer Exc. 31. Té traça de torre forta | lo solitari casal..., | per finestres té espilleres | y més amunt matacans, Costa Agre terra 28. 

|| 8. Joc de cartes semblant al del cuc (Ferrer Dicc.).

Matacà: llin. existent a Ripoll, Figueres, Vic, Calella, etc.

    Fon.: matəká (or., bal.); mataká (occ., val.).

    Etim.: compost de l'imperatiu de matar i del substantiu ca.

Matacà (procedència de la imatge: enllaç)

Font, ahir que l'ataxafásia convertia en un esgarip, un renill, i del pastís (erola de mantega rosada i pedregars de caramel de Reis, gar­rigues atermenades per torricons, palissades i una barbacana coberts de nata, bastions emmerletats de trufa, amb contra­forts de xocolata negra al peu de la muralla, també mantegada, un matacá, una llucana i una corsera que eren cireres con­fitades, la corsera verda, amb un penen de pa d'àngel tenyit amb els colors del Barca, i pati i Rica encrernats i després cre­mats, sirtes de sucre acolorit i, tot al voltant, una corona de mugrons de crema, i encara, las, el signe de la xocolata, ves, ca­cográficament llaminer, fill meu, que ho hem fet amb tota la bona voluntat, «felís cumpleafis», bufa, fu, i demana, carinyu, demana coses, que la fada Camilla és bona i te les concedirà mentre dorms i demà tots menjarem anissos, però de la tieta no, que estaran passats, els comprarem a l'Englantina, si no en tenen d'oferta a cal Ros), ara en quedava vés a saber quina mi­ca d'os, sang, albúmina o proteïna per, no res, per..., l'home s'enfonsava en la nyapa crostada de sang i llana, tenia set. Una bravada reescalfada va estremir la medul.la del senyor Pepet. Darrere seu tronava la veu del Lluciá, «Aquí, nebodeta!», «Hi, ai! Animal!», reia la Madona Cinteta, aquell porc, enmig del foc botant amb els calçotets a maja cama, mare de Déu, Bau­bo tronant, era capas d'enastar...,(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 279.).

MATADURA f. 

|| 1. Nafra causada al cos d'una bístia pels guarniments, especialment pel bast; cast. matadura. Els cuyrs vels de les sabates can són cremats valen contra les matadures dels peus, Medic. part. 172. Si veureu que la dita buanyeta del dit porret o clau si se li mou com una ungla de matadura de bèstia, Anim. caçar 40 vo. 

|| 2. Turment, mala estona; sofriment (Mall.). Una senyoreta donava matadura an es piano fent escales, Ignor. 33.

    Fon.: mətəðúɾə (or., bal.); mataúɾa (val.).

    Etim.: derivat de matar.

-Jo crec que en lloc de morir de ses febres des part, en néixer tu, la pobreta morí de pena. I no és que ton pare li donàs matadura, això no ho crec, pe­rò era gelós, més que un moraco,... (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 349.).

MATALOT m.: 

V. matelot.

MATELOT o MATALOT m. 

Mosso d'hostal, encarregat principalment de tenir esment a les bísties dels traginers i caminants (pir-or., or., occ.); cast. mozo de cuadra. Quan els traginers arribaven a l'hostal, entre ells i el matalot, en desembastar els animals, els treien el fang de les potes, Violant Tragí 69.

    Fon.: mətəlɔ́t (pir-or., or.); matalɔ́t (Pallars, Conca de Tremp).

    Etim.: del fr. matelot ‘mariner’.

Davant de la fonda on posava deixà la bestia en mans del matalot que sortí a rebre'l i, sense treure's la pols, sense .esmorzar com de costum, va ficar-se per entre la munió de gent que feia un formiguer deis carrers de la ciutat aquell dia de fira.   (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 214.).

MATAPARENT o MATAPARENTS m. 

|| 1.   Bolet verinós, de diferents espècies del gènere Boletus, i principalment elBoletus Satanas, el B. luridus i el B. cyanescens; sol esser de color fosc per damunt i groc per sota, i en arrancar-lo torna aviat verd o morat (or., occ., Maestr.). Blau com un mataparent, o Més blau que un mataparent: fórmula de comparació que s'aplica a una cosa de color molt blava o moradenca. El Roquís se les mira tot envejat y més blau que un mataparent, Víct. Cat., Sol. 60. Els peus descalços, blaus com mataparents, Víct. Cat., Cayres 176. 

|| 2. Confits del bateig, segons Griera Atlas, carta 525.

    Fon.: matəpəɾéns (or.); matapaɾéns (occ., Maestrat).

Entre els xicotassos, hi havia competicions per qui podia ar­rencar la penca de molsa més extensa, competicions per tro­bar pegaloses i mataparents, competicions per qui podia ca­var més fondo i carregar més terra camí amunt.(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 45.).

Matavelles (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

MATAVELLES m. 

Arínjol.

    Fon.: matəβéʎəs (pir-or., or.); mataβéʎes (occ., val.).

ARÍNJOL m.: 

V. arítjol.

ARÍTJOL m. 

Planta de la família de les asparagínies-esmilàcies: Smilax aspera L. (Empordà, Rib. d'Ebre); cast. zarzaparrilla. Y aritjols y ridortes li guarnexen, Canigó xii.

    Var. form.: arínjol, arígenc, aríngel, aritja.

    Fon.: əɾíʒuɫ (La Jonquera, Santa Pau, Verges); aɾíʒoɫ (Gandesa); aɾíʤoɫ(Freginals); əɾíɲʒuɫ (Tamarit de Mar, Pont d'Armentera, Joncosa); əɾíʒəŋ (Llofriu);əɾíɲʒəɫ (Eiv.).

    Etim.: incerta. La variant balear aritja era considerada per Forteza Gram. 41 com a procedent del llatí *aridĭca, derivat de arĭda, ‘seca’; però sembla poc probable aquest origen.

-Proposo que sopem i que ens anem a dormir -va suggerir Farag, deixant-se caure a terra i recolzant l'esquena contra el matavelles suau i tou que ara cobria de nou les parets circulars de pedra-. Demà serà un altre dia. jo ja no puc més...  [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 252.].

MATRÀS m. 

|| 1. Vas de vidre o de porcellana, de forma aproximadament esfèrica, amb un coll llarg i recte, emprat en laboratoris de química i farmàcia; cast. matraz. Per a convertir-la, esclava en sos gresols o matrassos, en element de vida, Genís Quadros 191. 

|| 2. Arma consistent en una barra llarga acabada amb una cabota cilíndrica o quadrangular, que es llançava amb ballesta; cast. matraz. Que no port vires ne cayrels sinó matrassos, doc. a. 1316 (BABL, i, 384). Sap fer vira e un matràs,Muntaner Cròn., c. 130. Tremetats II balestes... que no sien gayre forts, e vires e matraços ab què juguem, doc. a. 1393 (Est. Univ. xiv, 338). Un carcaix cubert de texó ab alguns matrassos e viratons, Inv. Anfós V, 159. Puix ja d'aquelles nengú matraç no té empenes, Somni J. Joan 1035. 640 matrassos de ferro ab sos mànechs, doc. a. 1640 (Butll. C. Exc. Cat., xxxviii, 225).

|| 3. Barra de fusta col·locada horitzontalment en la part anterior del carro de trabuc, i ficada pels seus extrems en dues anses o anelles de ferro per a subjectar la caixa del carro amb els braços i evitar que es tombi aquella quan no és necessari (or., occ.). 

|| 4. Barra de fusta amb un ganxo per a enganxar-hi la sirga del llaüt, fermada al capdavall dels tirants que porta el mul (Mequinensa). 

|| 5. Maça de fusta amb un mànec llarg, que s'agafa amb les dues mans i serveix per a pitjar la terra o l'empedrat (Mall.); cast. pisón. 

|| 6. Bastó cairat que es posa damunt la pila d'esportins d'oliva, en l'angle d'inclinació que forma aquella amb la biga, perquè la pressió es faci en sentit vertical i sense tombar la pila (Mallorca). 

|| 7. Bastó llarg, acabat amb travesseret, que serveix per a remenar el vi i la molla dins el cup (Petra). 

|| 8. Barreta de ferro que per l'acció de la clau es fa anar i venir, sortint del pany per a tancar una porta i entrant en el pany per a obrir-la (Urgell, Segarra); cast. pestillo. 

|| 9. (Cal considerar, equivocada la interpretació ‘matalàs’, que dóna al nostre matràsel Dr. Chabàs en el seu comentari al Spill de Jaume Roig. El passatge del Spill diu: «L'hom diligent... fa... lo ca callar, mostrant ab braç cobrar matraç e dir al cau» (versos 6707 i 6750-53). Chabàs diu que «Ab braç mostrar matraç es lo mismo que decir: señalándole la cama al perro»; però en realitat mostrant ab braç cobrar matraçsignifica ‘fent veure que s'agafa un bastó per a pegar al gos’). (V. matràs || 2).

    Loc.

—Pujar més el matràs que la ballesta: tenir més volum la part accidental que la principal (Val.). Si s'espluga bé la cosa, més puja el matràs que la ballesta,Rond. de R. Val. 37.

    Fon.: mətɾás (or., bal.); matɾás (occ.).

    Etim.: incerta, però es considera probable que el cat. matràs, cast. matraz, fr.matras, prov. matratz, etc., siguin derivats d'un mot cèltic mattaris que sembla que era el nom d'un arma llançadissa (cf. Meyer-Lübke REW 5402).

Estaven seguts de costat. Tots dos seien els avantbraços recolzats a la taula d'experiments. Una fila de matrassos, vasos de precipitats i provetes els separava de la resta de la classe i desviava els raigs de llum, de manera que deformava tot el que estava més enllà d'aquella línia. (Paolo Giordano. La solitud dels nombres primers, La solitude dei numeri primi, trad. Anna Casassas. Edicions 62, Barcelona,2ª ed., 2009. ISBN: 978-84-297-6193-1. 312 pàgs. Pàg.58.).

Està per demés el dir que d'aquest tripijoc de les monedes antigues, la butxaca de l’apotecari se'n ressentia un bon tros. Ademés d'anar-se-n'hi molta parròquia de la botiga, també se n'hi anaven els pocs o molts cabals arreplegats amb prou pena i prou angúnia durant tota una vida consagrada a l'espàtula i al matràs. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 342.).

MATRONEU

El matroneu (en llatí: matroneum) és una balconada o galeria col·locada a l'interior d'un edifici, especialment una església, i originàriament destinada a acollir les dones. El mot deriva del mot llatí matrona, que designava la dona d'alt rang o de gran virtut moral.

A les esglésies medievals, més endavant van perdre la funció diferenciadora entre homes a baix i dones a dalt i van passar a acollir tots aquells que no cabien a la part inferior principal de l'edifici, si de cas amb homes i dones dividits cadascun a banda i banda de la nau. Van perdre també aquesta funció i van esdevenir exclusivament elements arquitectònics, situats sobre les naus laterals i amb la funció estructural de contenir el pes de la nau central, formats habitualment per arcades sobreposades a les de les naus laterals.

Els matroneus són típics del romànic i del gòtic primerenc, mentre que més endavant, quan van perdre la funció d'acolliment de fidels, seran substituïts pels triforis, elements merament decoratius. https://ca.wikipedia.org/wiki/Matroneu

Matroneu

-Per aquí -va dir Ambrosi-, podem passar pel corredor del matroneu. No crec que els bàrbars el coneguin. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 36.].

MATURRANGA f. 

Dona de mala vida; cast. maturranga. Els diners de la teva cunyada, ¿amb quina maturranga te'ls has polits?, Bertrana Herois 94. Se'l veia empaitar maturrangues de baix preu pels carrerons ombrívols, Puig Servitud 155.

    Fon.: məturáŋgə (Barc.); məturáɲɟə (Palma).

    Etim.: pres del cast. maturranga.

— També has vingut a filar com el Llarg fa la ganyota? —cridava una maturranga a un pillardàs. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 153).

En Brutom se'l mirava inexpressiu. Té la cara sempre inexpressiva, irnmòbil, com de cartró. Bevia un glop i len­tament, molt dibuixades totes les paraules, Ii tornava la pilota: ¿Quina diferència hi ha entre vosaltres els escrip­tors i les maturrangues? Jo només en veig una, que elles es venen el cos i vosaltres us veneu l'ànima. I aquí poso maturrangues tal com ell ho deia.  (Noel Clarasó. L'altra ciutat. Club Editor, Barcelona 1ª ed. 1968. 228 pgs. Pg. 102.).

MATUTA f. 

|| 1. Cosa que es vol fer passar fraudulentament; cast. matute. Som a diumenge y no heu d'anar pel matuta, Pons Auca 65. 

|| 2. Engany, adulteració; cast. trampa. «Això no ho veig clar; deu haver-hi matuta!»

|| 3. Peces de fusta a enraiar, petites i de poca importància (Coll de Nargó, ap. BDC, xxii, 163).

    Etim.: probablement del cast. matute, mat. sign. || 1.

Francesc Candel, per exemple, assenyala que l'bra de Thomas "va arribar a ser com la bíblia de la nostra contesa [...]. La compràvem a matuta i la llegíem d'estranquis". (Jordi Cornellà-Detrell. Barcelona, la ciuat dels llibres prohibits. Art. revista L'Avenç 419, gener 2016, pàg. 46.).

1. MAULA

|| 1. f. Artifici amb què es pretén enganyar algú; cast. maula, socaliña, cancamusa. Ensinistrant amb consells pràctics i maules de l'ofici els taverners amics, Víct. Cat., Mare Bal. 8. Conèixer (o entendre o afinar) la maula a algú: descobrir l'artifici amb què vol enganyar. «Jo t'he afinada sa maula | que me vares amagar | que los teus van eixugar | Jesucrist dalt una taula» (cançó pop. Mall.). Però ell va conèxer sa maula y li esvergà un no en rudas, Aguiló Rond. de R. 28. El cavaller li va entendre la maula i la ganyoneria, Ruyra Pinya, ii, 170.

|| 2. m. i f. Qui usa d'artifici per a enganyar; qui fingeix estar malalt o esser curt d'enteniment, per no treballar o no fer alguna cosa que no li convé; cast. maula, zanguango, bellaco. Per de prompte, no vuy més tractes ab en Robert ni ab la maula de la seva dona, Oller Pil. Prim 325. Totes tres maules y fetjudes y mal endressades, Ignor. 14. El casero és un maula, Cañis 91.

|| 3. m. i f. Qui sempre es queixa o gemega sense prou motiu, fingint mals que no té (Ll., Segarra, Conca de Barberà).

    Fon.: máwlə (or., bal.); máwlɛ (Ll.); máwla (Tortosa, val.).

    Etim.: sembla pres del castellà maula.

2. MAULA topon.

a) Casa situada en la comarca de Besalú (Guia Cat. 67).—b) Masia del terme de Tivissa (Tarr.).

És cert que l'obra no conté ni una sola paraula obscena; en conseqüència, el filisteu recalcitrant a qui la moda de l'època impel·leix a acceptar sense escarafalls l'ús profús de mots grollers en una novella trivial se sentirà esbalaït de no trobar-ne en aquesta obra. Però si, per a alleujament d'aquests maules paradoxals, l'editor optés per diluir o per ometre escenes que certes mentalitats anomenarien afrodisíaques(vegeu, en aquest respecte, la històrica resolució adoptada per l'honorable John M. Woolsey a propòsit d'una altra obra, de vocabulari força més franc, el 6 de desembre de 1933), caldria desistir de la publicació de Lolita, perquè aquelles mateixes escenes que barroerament podríem acusar de sensualitat gratuïta són les més estrictament funcionals de cara al desenvolupament duna tràgica narració que apunta sense embuts no gens menys que a una apoteosi moral.    [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 8.].

MAZUT

Un combustible pesat i de baixa qualitat, utilitzat en plantes de generació d'energia i aplicacions similars. Als Estats Units i Europa Occidental, el mazut es barreja o descompon, amb el producte final que és dièsel. El mazut-100 és un combustible que es fabrica sota les especificacions GOST (Gosudarstvenny Standart), per exemple GOST 10585-99. Mazut es fabrica gairebé exclusivament en la Federació de Rússia, Kazakhstan, Azerbaidjan i Turkmenistan. El més important en qualificar aquest combustible és el contingut de sofre.

GRAUS DE MAZUT. Els graus estan representats per aquests nivells sulfúrics:

· "Molt baixa sofre" mazut amb un contingut de sofre de 0,5%

· "Baixa sofre" mazut amb un contingut de sofre de 0,5-1,0%

· "Normal sofre" mazut amb un contingut de sofre de 1,0-2,0

· "Alta sofre" mazut amb un contingut de sofre de 2,0-3,5%. (Traduït de l'espanyol: enllaç)

És pas hora d'en parlar, mes te voldriï ajudar al meu petit nivell. Caminaven pels molls. Les gavines s'interpel·laven en l'olor de mazut. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 106.).

La meua madrastra era tan rata que apuntava una palaia per sis persones... Els gavians piulaven sense parar en un olor de mazut i d'algues podrides. L'olor de les mars del nord.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 108.).